Arxiu d'etiquetes: “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (Joan Bellmunt i Figueras)

Dones que donen vida a les xiques jóvens, transmissores, festives i molt obertes

General, , , , , ,

El ritus de pas de la infantesa a la jovenesa, en les dones, plasmat en una rondalla catalana recopilada per Joan Bellmunt i Figueras.

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir la rondalla “El sant dubte”, ambientada en el segle XI i en què, no sols es reflecteix el matriarcalisme, sinó que permet copsar com es veia el ritus de pas de xiqueta a jove. Tot seguit, n’escrivim bona part del text:

“Ens diu la tradició que un fet important s’esdevingué en aquest santuari de la Mare de Déu d’Ivorra als volts de l’any 1010, quan un sacerdot anomenat Bernat Oliver estava celebrant la missa.

En el moment de la consagració, (…) el calze que tenia a la mà va omplir-se de sang. De tal manera rajava que semblava que, en el fons, hi hagués una ferida oberta per on brollava ininterrompudament el preciós i miraculós líquid” (p. 248).

Així, a banda que el fet es situa en un moment de transició en què les dones, no solament ocupaven molts càrrecs de poder polític, sinó que estaven ben considerades i el matriarcalisme estava ben viu, les paraules vinculades amb el calze són favorables a la dona i a la sexualitat. Afegirem que, com plasma el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més que el terme “calze” té a veure amb el significat “Vas”, o siga, amb acollida, amb entrada (de la mateixa manera que la vulva ho fa, per exemple, respecte al penis), també figuren les formes “calze de carn” i “calze de totes les meravelles” (la qual empiula més amb l’esperit del relat), ambdues, referents a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Igualment, copsem que la dona està ben vista: la preciositat i el miracle líquid, en lloc de fer-ho en relació amb la lletjor i amb el pecat… Dos trets significatius i que podríem considerar interessants per a l’educació sobre l’erotisme i sobre la sexualitat. 

A continuació, llegim que “va omplir-se’n l’altar i va envair tot l’entorn de l’esfereït capellà. Al mateix temps, les campanes van posar-se a tocar soles. Les de l’ermita, les d’Ivorra i, fins i tot, les de la diòcesi, talment com si volguessin anunciar al món el miracle” (p. 248). Per consegüent, la jovenesa de la noia s’expandeix, mentres que el capellà respon esglaiat. Cal dir que l’altar i les campanes tenen a veure amb la vulva i que el ressò del ritus fa que, àdhuc, tota la diòcesi es pose de part de la xica, ja que celebren el pas a la joventut i a la possibilitat de ser mare.

Adduirem que, en paraules de Montserrat Cortadella, quant a un tema semblant de què demanàrem el 28 d’abril del 2023, “Quan vaig fer el canvi, que va ser als onze anys, la iaia em va dir ‘Deixes la nena, per ser una dona’. Quin tip de plorar!” i ma mare em comentà que, abans, les jóvens amb uns quinze anys estaven més preparades que ara. Igualment, en la narració, les campanes tocaven a festa: la sexualitat estava ben vista. 

Tot seguit, captem que, “A la porta del temple, en aquells moments, hi havia unes dones que filaven tot prenent el sol. En sentir el repic de les campanes, van entrar cuita-corrents per veure què passava. La gran sagnada les va espantar al primer moment, però, després, refent-se, van recollir-la” (p. 248). En altres paraules, les dones (i no hòmens, fet curiós) no sols actuen, sinó que acullen favorablement la jove. A més, el fet de la recollida, amb bons ulls, indica que, com que la consideren una dona, ja passa a formar part del col·lectiu de les persones que, arribades un moment de la vida, tenen veu i vot en la comunitat, en el llogaret, en la població.

Però la cosa va més lluny i, així, “El batibull de les campanes va somoure també el bisbe d’Urgell, aleshores, sant Ermengol (bisbe des del 1010 al 1035) (…). El sant bisbe va córrer a Ivorra per saber què succeïa i comprovà l’autenticitat del miracle davant els draps i les borres amarades de sang del prodigi” (p. 248). Per tant, el fet que les dones (les primeres en difondre la nova), les poblacions de la contrada i, fins i tot, el bisbe de la zona, vagen al lloc, indica obertura i aprovació cap al ritus de pas i, òbviament, cap a la dona jove i que ja pot restar embarassada i, al capdavall, tenir fills.

En eixe sentit, finalment, es copsa un altre tret en línia amb el matriarcalisme: quan es comenta que en 1181 es va fundar el Reial Monestir de Villanueva de Sixena (Osca) i que s’hi van portar “les estopes d’Ivorra” (p. 248)… I més, tenint present que, com posa l’esmentat diccionari eròtic i sexual, la paraula “estopa” fa al·lusió als pèls del pubis; i que, en el DCVB, aquest mot es defineix, en sentit figurat, per exemple, com “Cabells llargs i rossos”. Els cabells llargs, en les dones, comencen amb l’entrada en la jovenesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que donen vida, fortes, jóvens, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de Camp-real”. Comença dient que “La Mare de Déu de Camp-real la van trobar sobre una roca que se’n deia la Roca Ferrada” (p. 245), paraules que podríem empiular amb les bíbliques de l’evangeli segons Sant Mateu, quan llegim “Sobre una roca edificaré la meua església” (Mt 16-18), sobretot, tenint present el comunitarisme en les cultures matriarcals i que el mot “església”, originàriament, significa “assemblea” . A més, cal dir que la roca va unida a la fortalesa, que el color ferro és argent (el qual té a veure amb la dona i amb la foscor) i, igualment, que era ferrada, fet que reforça la duresa.

I, com que la imatge sempre tornava on ella volia estar i no on desitjarien els que l’havien trobada, “la col·locaren a l’ermita, on obriren una finestra, de tal manera que es podia veure el terme i el lloc on l’havien trobat. I fou d’aquesta manera que la Mare de Déu es quedà allí” (p. 245) i es feu lo que ella volia. En aquest relat, copsem un fet relacionat amb moltes ermites: sovint, solen edificar-se en llocs des d’on hi ha una bona panoràmica. Per això, prosseguint amb la narració, des d’allí, com si fos un rei des del castell, Nostra Senyora (com a mare) pot veure els seus fills i estar en connexió amb la terra on viu i en què ella ha decidit residir.

En la rondalla que ve a continuació, “La Mare de Déu del Claustre”, en la mateixa obra, llegim que aquesta imatge estava en un lloc secundari de la col·legiata i que un dia plorà. Un sacerdot, en oir els plors, “va córrer a fer-ho saber a la resta de la comunitat i, tot seguit, fou treta d’aquella capella humil i va ser venerada amb tota solemnitat” (p. 246).

A continuació, s’indica que “És invocada per la pluja (…). El dia de la seva festa intervenia a la processó un ball de bastons” (p. 246). Per consegüent, captem dos trets matriarcals: el vincle de la dona amb l’aigua (ací, de la pluja) i el ball de bastons, amb què, mitjançant els colps de bastons en terra, antigament, entre altres coses, es pretenia que la terra estigués fèrtil, no erma.

Una segona versió relativa a aquesta rondalla comenta que Nostra Senyora “fou trobada al pou del claustre (d’aquí, el nom). Un pou que, actualment, es troba a l’interior de la capella” (p. 246). Adduirem que, tant el pou (que té a veure amb la bossa on es prepara el futur nadó), com la capella (vinculada amb la vulva) són dos térmens que enllacen amb el matriarcalisme. Com que la imatge fou trobada en el pou, podem dir que l’esmentat lloc és el punt de partida del monument, així com una mare ho seria del nounat.

A més, la versió popular diu que la imatge hi estava “il·luminada amb dos ciris i un violer que estava plenament florit” (p. 246), passatge en nexe amb la jovenesa i amb l’estiu: la llum de dos ciris (dos penis, ací, de dos hòmens jóvens) i d’una planta en la plenitud (etapa de la vida vinculada amb la joventut). Així, hi ha unió de lo masculí (els ciris) i lo femení (la planta).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’ermità Joan i la Mare de Déu de Gràcia”. En el segle XV, un ermità, a més de fer el bé a tot aquell que acudia a ell, quan aplegava l’estiu, aprofitava unes estones “a l’ombra d’un pi que creixia en la rodalia” (p. 247). És a dir, que s’acostava a la dona (simbolitzada per l’ombra) i, en línia amb el refrany que recomana acostar-se a bon arbre,… això és, a qui puga fer de mestre, d’educador, etc. i deixar empremta. I, com que ell “era endut per un desig molt fort vers el pi (…). Notà com una suau melodia, com si un resplendor sortís de la soca del pi” (p. 247), o siga, de la dona. Podríem vincular aquestes paraules, fins i tot, amb el desig sexual.

Al moment, “veié, allí, al peu del pi, la imatge que ell havia començat, totalment acabada, sense que ell hagués fet res, i amb una força que l’havia guarit de la seva malaltia” (p. 247). En altres paraules, el relat reflecteix la dona com la part forta i que revitalitza l’home.

Per això, l’ermità veié que ella “volia venir aquí, a la terra, a manifestar-se un cop més entre els homes” (p. 247).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, que salven, de bon cor i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La petjada del cavall”. A l’inici, llegim que, “on ara es troba l’ermita de sant Roc, al poble de Torrebesses, ja antigament havia estat habitat per l’home primitiu” (p. 238).

Tot seguit, veiem que “També en aquella banda hi ha la Font del Roc, amb propietats guaridores” (p. 238) i que, “segons conten els vells, (…) l’home primitiu havia descobert el naixement d’aquesta font d’aigua, que, llavors, no estava batejada amb el nom de sant Roc, sinó, senzillament, com la ‘font guaridora’” (p. 238). Per tant, apareix una font, detall que està vinculat amb la dona, encara que, en la narració, es parle d’home primitiu. Igualment, captem el paper positiu que ella fa.

I, com que estava ben considerada (la dona, mitjançant el brollador), a continuació, es comenta que “situaren el poble molt a prop, fent de la font el lloc de veneració al déu guaridor” (p. 238),  fet que empiula amb el matriarcalisme. Afegirem que, actualment, es sap ( i s’aprova) que molts invents i molts avenços que, anys arrere, es relacionaven amb l’home, foren obra de la dona i, a més, que, primerament, la vida en la Mare Terra es desenvolupà en línia amb lo matriarcal.

Cal dir que el 13 de gener del 2023 posí un tweet adreçat a David Algarra i a Josep Maria Mallarach (https://twitter.com/LluisBarbera50m/status/1613920299996839936) el qual, a més de la foto de l’inici d’aquest relat, deia “Deu haver alguna relació entre l’ermita, una font pròxima a un poble i que es faça veneració a l’aigua.
L’aigua està vinculada amb la dona i amb el matriarcalisme. ¿Podríeu reportar-me’n? Gràcies”. Josep Maria Mallarach comentà “El ritus iniciàtic del cristianisme és el baptisme amb aigua (beneïda), originàriament, per immersió. Aigua i Terra són femenins. Foc i Aire són masculins”. Al capdavall, li plasmí “Respecte als ‘elements’, efectivament, l’aigua i la terra són femenins.

De fet, en moltes rondalles (o en llegendes) catalanes, apareixen. En canvi, a penes ho fan el vent i el cel”.

Prosseguint amb el relat, més avant, captem “Conten que un dia hi havia una jove donzella, filla d’una vídua, que eren molt humils. Mare i filla treballaven en el pasturatge i en la terra (…), vivien molt felices” (p. 239).

Adduirem que, en la narració, també s’indica que “Els capitostos del poblat o la tribu van presentar-se a la humil barraca de la vídua (…). En veure l’aspecte de la noia, van dir que, ràpidament, s’havia de dur a la font” (p. 239). A més a més, en línia amb les bones relacions entre la mare i la filla, “Tota la comitiva s’adreçà vers el lloc, amb la mare al darrere” (p. 239).

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra, és “La Mare de Déu del Camí”. Així, “un cop que hi havia forta sequera, (…) començaren a fer pregàries a la Verge per assolir el do de la pluja” (p. 244).

Però, com que pensaven que la culpa era d’una musulmana que estava ben arrelada en la terra, un bon matí, la dona decidí deixar el poble i, “en passar per davant de l’ermita de la Verge del Camí, es veu que li demanà a la Verge per què la feien culpable de la sequera?” (p. 244) i, immediatament, començà a caure una pluja ”que remeià tota la contrada” (p. 244).

Aleshores, l’actitud de Nostra Senyora feu que la gent de Granyena de Segarra entengués que “la Verge havia escoltat la súplica de la mora, (…) volia dir que l’acollia i la protegia, amb la qual cosa anaren a buscar-la i li pregaren que tornés al poble, on va rebre un tracte exemplar d’acollida i hospitalitat que s’ha conservat en el decurs dels segles entre la gent” (p. 244) del poble.

Finalment, copsem que la dona es convertí al cristianisme i que li restà un cor blanc (això és, la innocència) i, a banda, que ho feu agraïda a Nostra Senyora com també que, “a partir d’aquell moment, (…) foren molts els pobles que acudien” (p. 245) a la Mare de Déu del Camí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven les persones de bon cor i la terra, fortes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El tresor del jonc”. Per a començar, ja la iniciem amb un detall significatiu: “Aquest tresor que el poble té en gran estima no és altre que la imatge de la Mare de Déu de la Jonquera, que la Pobla de Cérvoles té com a patrona” (p. 234). Així, la dona (en aquest cas, en forma de Nostra Senyora) està ben considerada (un tresor), està vinculada amb un material que permet alçar i obrir (és a dir, de recepció, de manteniment i de donació) i que, com podem llegir en la segona entrada del mot “Tresor” en el DCVB, representa la “Cosa o persona considerada com a molt preciosa i digna d’esser conservada”.

Més avant, veiem que aquesta imatge fou trobada per un pastor, davant una mata de jonc, planta que, com em comentava Pere Riutort (1935-2021) en algunes ocasions, enllaça amb la força. En eixe sentit, el 10 de maig del 2023 consultàrem en Internet “mata de jonc”  i copsàrem l’entrada “La mata de jonc, Muntaner i la Catalunya completa” (https://www.inh.cat/articles/La-mata-de-jonc,-Muntaner-i-la-Catalunya-completa), publicada en la web de l’”Institut Nova Història”, on apareixien unes frases de Ramon Muntaner (1265-1336, cronista i autor d’una de “les quatre cròniques” de la Corona Catalanoaragonesa): “la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més”.

Igualment, el pastor s’acosta cap a on ho feia l’animal que ell menava i “descobrí que, sota la mata, s’hi amagava una imatge de la Mare de Déu, que s’apressà a posar al sarró. Arreplegà el ramat i retornà al poble, on va explicar el fet amb pèls i senyals. Per aquesta raó, el poble la va intitular la Mare de Déu de la Jonquera” (p. 234). Com veiem, la part forta té a veure amb la terra i no amb el cel, ja que lo subterrani i lo que toca terra és lo preferit per Nostra Senyora.

I, com que el poble tenia molta facilitat d’interpretació (com en les cultures matriarcals), a continuació, considerà “que aquella Mare de Déu volia quedar-se allí, pel qual es posaren tots a treballar per a fer-li un ‘cambril’, on la imatge rebria el culte i veneració” (p. 235). En altres paraules, obrarien una petita cambra darrere de l’altar, detall que ni la relega a un segon plànol, ni la posa en un indret des d’on fer ostentació de poder. 

Ara bé, en paral·lel a l’actitud dels habitants de la Pobla de Cérvoles (la qual depenia del Monestir de Poblet), un monjo del monestir explica el fet a l’abat, qui, “un bon matí, (…) decidí d’arribar-se fins a la població” (p. 235) i, “en veure una imatge (…), bella de debò, com poques n’havia vistes, fins al punt que en quedà enamorat.

L’abat, aviat, ho va tenir decidit. A aquella imatge, calia donar-li major honra i prengué la decisió d’endur-se-la al monestir” (p. 235). I això, malgrat l’afinitat que els habitants tenien cap a Nostra Senyora (i, simbòlicament, cap a la mare i cap a la terra). Fins i tot, “Per tal de dur-la, s’organitzà una solemne processó” (p. 235). Afegirem que aquests paràgrafs del relat, en què es posa l’actitud dels habitants i la del prior, podríem dir que empiulen amb la posició que adoptà l’Església castellana (i, de pas, la catalana) durant els segles XVI-XVIII: així, durant el segle XVI, hi hagué un intent de patriarcalitzar lo que havia sigut pagà i de fer festes d’acord amb la cultura barroca de l’aparença i del culte a la imatge i amb la religiositat procedent del Regne de Castella, mística i no matriarcal. 

Però, com que la Mare de Déu no s’oblidava dels qui l’havien tractada bé i l’havien acollida de bon cor, cada vegada que els de l’abadia intentaven que ella restàs en el monestir, Nostra Senyora bota del sarró (pp. 235-236).

Per això, finalment, “van comprendre que la imatge no volia moure’s de la Pobla de Cérvoles, per la qual cosa, amb tota la cerimònia, la veneració i la devoció de tot el poble, fou proclamada, per part de l’abat, patrona del poble, i aquí fou entronitzada, on gaudeix de la devoció, no sols de la gent del poble, sinó de tota la contrada” (p. 236). És a dir, que la dona (la Mare de Déu) es posa de part de les persones que l’acullen com una més, sense rebaixar-la, ni per a presumir d’autoritat (com és el cas de l’abat, qui volia aprofitar que els del poble feien la faena i ell n’arreplegaria els fruits).

I més trets matriarcals: al capdavall de la narració, llegim “a la Mare amorosa, (…) en temps de necessitats o de sequera, acudeixin a ella els pobles de Juncosa, Ulldemolins, Vinaixa, l’Albi, Cervià, el Vilosell i la Pobla” (p. 236), així com, en les cultures matriarcalistes, ho fan, àdhuc, amb la Mare Terra: com a fills de la mare. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, ben considerades, ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La verge de Loreto”. Un dia, uns soldats entren en un petit poble, on troben diferents edificis caiguts, “entre els quals, la petita església.

(…) N’hi havia un [= soldat] que, en lloc de fer-ne burla, s’acostà a veure si podia evitar que alguna cosa es malmetés i (…) trobà una imatge de la Mare de Déu, no gaire gran, però esculpida en pedra” (p. 231). Per tant, no sols hi ha qui 1) aprova la religiositat popular vinculada amb la dona (ací, amb Nostra Senyora), sinó que, igualment, 2) capta una Mare de Déu que, malgrat que és menuda, és forta (de pedra). A més, amb respecte i devoció, 3) “la posà dintre de la seva motxilla militar” (p. 231). Així, copsem que la dona està ben tractada i ben considerada (el soldat li fa costat).

Per això, “Aquell soldat la dugué amb ell per tots els llocs on havia d’anar i a totes les missions que havia de complir. Ja no se separà més d’ella, per tal d’evitar que ningú pogués trencar-la o llençar-la” (p. 231). Per consegüent, a més que l’home acull la part femenina (i de manera positiva) i la porta allà on va i allà on és, té la dona (ací, Nostra Senyora) com la persona que més li aplanarà el camí, el dia rere dia i que el salva. Adduirem que, de la mateixa manera que en lo eròtic i en lo sexual (quant a les cultures matriarcalistes), ací hi ha semblança: la defendrà de qualsevol intent extern de fer-la destrossar o de menyspreu. En aquest sentit, podríem enllaçar un paral·lelisme entre lo físic (la imatge de la Mare de Déu) i lo psicològic (les dones). Trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim “I, com si aquella Verge el protegís de totes les missions encomanades, se’n va sortir molt bé” (p. 231).

A banda, “un dia que, al soldat, li fou concedit un permís” (p. 231), se’n va a passar uns dies amb els seus, “Però no s’oblidà pas de posar dintre el mocador aquella imatge (…).

S’acomiadà de tots i emprengué el camí” (p. 231).

Ara bé, a mitjan recorregut, “quan ja es disposava a marxar, carregant-se el mocador al coll, notà que no el podia aixecar” (p. 231). I, com que li ocorria més vegades, al capdavall, “comprengué que era la imatge de la Mare de Déu, que volia quedar-se allí. La deixà amb tot el respecte i continuà camí vers la seva llar, quan, per l’horitzó” (p. 232), començaven a lluir els primers raigs de sol, detall que té a veure amb l’esperança.

Més avant, la gent del poble copsaren la petita imatge i “li aixecaren una ermita, en la qual fou entronitzada” (p. 232). Així, la dona (en aquest cas, la Mare de Déu), està ben considerada i, àdhuc, tractada com a reina, tret que podríem relacionar amb les formes “senyora ama”, “mestressa”  i “madona”, com a cap de la casa, com a màxim representant d’un col·lectiu i, en aquest relat, d’una ermita (construcció que representa una evolució dels santuaris pagans).

A banda, encara que li volien fer unes ermites noves, formoses i grans, ella preferia aquella, la primera, motiu pel qual “els vilatans comprengueren que (…) ‘la mateta’ (…) era el lloc escollit per la Madona.

Aleshores, en vistes dels fets, decidiren fer l’actual capella, que llavors era als afores del poble, i aquesta, una vegada acabada, no caigué, pel qual hi traslladaren la imatge i s’adonaren que, des d’aquest lloc actual, es veia ‘la Mateta’, el lloc on volgué quedar-se la imatge del farcell que duia el soldat i que allí la trobaren els del poble” (p. 232). Afegirem que el fet que la imatge aparegués en un lloc als afores del poble és prou comú en narracions amb marededeus trobades. Igualment,  accepten fer lo que ella tria i hi ha una bona panoràmica, com sol passar en moltes ermites i en santuaris que, més d’una vegada, es bastiren, fins i tot, en la banda més alta d’una contrada.

Finalment, el poble té en gran estima aquesta Mare de Déu, “al qual ella protegeix” (p. 232), així com una mare ho fa als seus fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que donen vida, que trien, arriscades, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració amb trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El gat negre”. Un gat mirava fixament una dona que filava i, quan ella ho veu per segona vegada, ho comenta al marit i, en línia amb algunes que n’hem llegit, “L’home va decidir que aquella nit es vestiria de dona i es quedaria ell a fer veure que filava.

En arribar la nit, es va posar la roba de la seva dona” (p. 221). Per tant, l’home acull lo femení i lo que té a veure amb la seua muller, fet que, igualment, indica que l’accepta.

Un altre relat que figura en la mateixa obra i relacionat amb devocions, és “La verge que mai no arribà”, semblant a moltes rondalles vinculades amb la trobada de marededeus. Uns menestrals encomanen que els facen una imatge de la Mare de Déu del Carme i, quan ja els l’havien acabada, “la dugueren en carro vers el poble de Castelldans; però conta la llegenda o tradició que, en passar per davant dels carmelites calçats a les Borges, (…) el carro es quedà ‘encallat’” (p. 227).

I, com que tot prosseguia així, “comprengueren que la Verge del Carme es volia quedar al convent carmelita de les Borges. La baixaren del carro i la dugueren al convent i, en treure la imatge, les dues mules que duien el carro elles soles, l’estiraren fàcilment del seu encallament” (p. 228). Per consegüent, Nostra Senyora no aplegà on els altres volien, però sí que aconseguí que les mules poguessen fer via i que la deixassen establir-se on ella més s’estimava. En altres paraules, es fa lo que vol la dona i ella és qui dona vida. Aquesta narració admet una lectura més oberta: la dona és qui facilita eixir del pou i, a banda, així ho copsem en molts comentaris vinculats amb dones nascudes abans de 1920 o bé en moltes narracions de tradició catalanoparlant.

En la rondalla següent, “Sant Blai i la Mare de Déu de la Surra”, publicada per Joan Bellmunt i Figueras, hi ha una part en què es fa referència a una marededeu: “fou també, en aquells mateixos dies, (…) que (…) una dona d’Arbeca arribà fins aquí [, la Floresta,] amb la intenció d’agafar la talla de la Mare de Déu que es venerava a l’església de Castellots. Volem creure que no ho féu per ànim de prendre, sinó per ànim de salvaguardar aquella talla de fusta.

La dona anà a agafar la Mare de Déu, que no era gaire grossa de mida i, per molt que va intentar treure-la d’on estava, no va poder” (p. 229). Adduirem que, en preparar l’escrit d’aquesta rondalla, em recordà unes línies de Cati Covas, una argentina catalanoparlant descendent de mallorquins, qui, en la publicació “278- De Isabeles, refranes, maldiciones y paradojas” (http://caticronicas2.blogspot.com/2011/09/278-de-isabeles-refranesy-maldiciones.html?m=1), en el blog “Caticrónicas: ‘El Regreso’”, quant a la seua padrina materna, Isabel, comenta “Sempre em va agradar el nom de la mallorquina, baixeta, simpàtica i refranyera (…).

La meva diminuta àvia, que pareixia fràgil i fàcil de comarejar pel seu aspecte, soterrava una dona lluitadora, amb la immensa força de la seva fe i un ànim temperat capaç de plantar cara al sol de migdia. De ‘figa molla’, res. N’era una gran. Ella i les seves dites”.

Continuant amb el relat “Sant Blai i la Mare de Déu de la Surra”, en un paràgraf posterior, veiem que “La dona marxà (…) cap a Arbeca sense poder-se endur la imatge; mes, quan hi anaren les dones de la Floresta, la imatge seguí sense cap resistència” (p. 229). En altres paraules, Nostra Senyora i, per extensió, la dona, es posa de part de la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, que fan pactes, diligents i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’aligot negre”. En la vall de la Vansa, en el lloc anomenat els Garrics, “hi havia una petita casa on hi vivia una família i tothom sospitava que la dona era una bruixa” (p. 216).

Tots els estius hi acostumava a pedregar fort, però, “als pobles de la rodalia (…), quasi mai no hi pedregava i, si ho feia, era en menor intensitat” (p. 216).

“Un dia, després d’una forta pedregada, uns pagesos van anar al riu a veure com baixava i van veure un munt de roba a la vora de l’aigua, al peu d’un arbre” (p. 216). Així, copsem uns quants trets matriarcals: el riu, roba a la vora de l’aigua (que enllaça amb la roba estesa reflectida en relats amb elements eròtics) i l’arbre. Aleshores, “Els pagesos es van imaginar que era la roba d’aquella dona (…). Van agafar la roba i van anar a la casa, on esperaven trobar-hi el marit, per tal de preguntar-li si aquella roba era de la seva dona” (p. 216). Per consegüent, entre altres coses, en aquest passatge, l’home està vinculat amb la casa, mentres que la dona ho fa al riu, això és, que ella és més oberta i va més lluny, fet que empiula amb altres narracions i, fins i tot, amb el paper de la dona en altres cultures matriarcalistes.

“Quan li ho preguntaren, ell digué que no en sabia res. Els pagesos van dir-li que l’anaven a llençar, però, llavors, van sentir com l’ocell negre que volava per fora va dir-los:

-Deixeu la roba al seu lloc, si no, no podré aparèixer” (p. 217). Això és, que la dona vola i per fora, dos detalls que tenen a veure amb el comentari sobre el passatge de què hem escrit abans.

Adduirem que els pagesos, “En un primer moment, la volien matar, però, a un d’ells, se li ocorregué de fer un pacte amb ella, de no fer-li mal a canvi que mai més pedregués en aquest lloc dels Garrics, tracte que ella va acceptar” (p. 217). Aquestes línies enllacen amb la tradició pactista relacionada amb la història de la cultura catalana i de la Corona Catalanoaragonesa.

Ara bé, a continuació, hi ha un passatge que, al meu coneixement, és modern i que no figuraria (o ho faria de manera puntual) en relats del segle XIX: el fet que la dona ho accepte “tot demanant que li tornessin ràpidament la roba vora el riu, car, si apareixia aquí, ho faria nua davant de tots” (p. 217). Cal recordar que el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en aquesta versió, es publicà en el 2004.

“I així fou com, durant molts anys, no va pedregar més als Garrics i, en canvi, sí que ho feu als llocs de la rodalia, salvant ells les collites cada any” (p. 217). És a dir, que la dona salva el lloc anomenat els Garrics.

Afegirem que, un poc abans d’escriure aquestes línies, el 7 de maig del 2023, pensí que, en més d’una narració sobre els Sants de la Pedra (protectors, entre altres coses, contra les pedregades en els camps), els sants fan que no sols no caiga calamarsa en les poblacions del voltant, sinó…, finalment, que tampoc no es perden les collites en la població (o en el lloc) on han decidit adoptar-los com a protectors dels llauradors. Per això, en una versió en línia amb el matriarcalisme, ni cauria pedra en els Garrics, ni en la contornada.

En una rondalla semblant, “Bruixeries”, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, els habitants del poble consideraven que una bruixa es proveïa d’aigua de la font i que era qui provocava que es malmetessen els fruits dels conreus.

“Es dirigien vers la casa quan, en passar per un indret proper al riu, van veure a la soca d’un arbre unes robes plegades, es van adonar que pertanyien a la dona esmentada” (p. 219) i que un ocell mitjà “volava fent cercles damunt d’ells. Pensant, ràpidament, que era la dona, es van treure uns rosaris (…) i els van posar damunt la roba que hi havia a la soca de l’arbre” (p. 219). I, així, veiem trets matriarcals, com ara, el cercle, la soca (que relaciona la terra i el cel) i l’arbre.

A més, la dona, forta, els diu que en traguessen els rosaris, per a poder recuperar ella la seua forma humana (p. 219). I així ho fan, encara que la dona “es va vestir amb rapidesa” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa d’Ainet”. Hi havia una dona “que tenia el fill molt malalt al bres. (…) va decidir anar a consultar una bruixa, coneguda de tothom, que la va rebre i va estudiar el cas. La seva resposta fou: ‘L’infant només es pot salvar si fas el que jo et diré’.

La dona, prou que s’hi va avenir ràpid: la qüestió era salvar el seu fill” (p. 192). Com podem veure, l’home (ací, representat pel xiquet) es salvarà si fa lo que indica la dona. A més, la bruixa addueix a la mare que, al moment que llegís un llibre que ella li dona, “que continués” (p. 192). Però, la mare, la primera vegada, ou veus de fora i, com que no segueix les indicacions, el fill continua malalt.

Llavors, la mare se’n va de nou a parlar amb la bruixa, qui li diu que cal seguir lo que li havia indicat.

“L’endemà, entre les dues clarors del capvespre, la dona es tornà a posar a llegir el llibre. Els crits es van tornar a sentir, però, aquesta vegada, la dona (…) continuà llegint. L’infant s’anava guarint…” (p. 192). Per tant, no sols la bruixa afavoreix que el nen guaresca, sinó que també ho fa una segona dona: la mare. La dona salva l’home, li atorga vida. I més: l’home apareix més petit (en edat i tot), a diferència de les dues dones.

A banda, al mateix temps, una bruixa que feia mal, se n’anà de la zona i “El nen es va guarir” (p.  192) i, de pas, copsem que la dona és la part forta.

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes és “L’euga i la bruixa”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Un amic jove, raboser i que, primerament, fa el paper de conseller, comenta a un amic amb qui feia bona avinença, que no calia comprar una egua,… però l’adquireix ell. El jove i bonhomiós dels amics, “en arribar a casa seva, ho va comentar a la seva mare, vídua.

Aquella dona, de qui la veu popular deia que era bruixa, va contestar-li (…) que (…) aquell animal moriria aviat com també el pollí” (p. 202), és a dir, el mascle jove que encara mama.

I, com que, molt prompte, morí l’egua i el pollí com també altres animals en la casa de qui havia enganyat, els qui hi vivien, “van baixar fins a un poble veí (…) a consultar-ho a una dona vella, que els va dir que, quan tornés a passar-los quelcom de semblant, l’anessin a buscar.

Al proper animal, (…) van córrer a cercar aquella dona” (p. 203), qui, tot seguit, feu un beuratge per a l’animal “i aquest s’incorporà” (p. 203). De nou, la dona salva l’home.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme i recollida en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Misteri a Roní”. Un dia, la dona, que era mare de dos fills, comenta al marit que un gat havia entrat en casa. I, a la segona vegada que li ho diu, l’home fa via cap al bosc on tallava arbres i, “En arribar, al vespre, (…) l’home retornà a casa i s’amagà a baix. A mitjanit, veié com un gat negre entrava per la gatera (…) [i] els menuts començaren a plorar i la dona xisclà:

-El gat, el gat.

Ell respongué fort:

-Ja pujo” (p. 209).

Per consegüent, la dona i l’home apleguen a un acord, es fa lo que ella, qui porta la iniciativa, diu al marit i, quan la dona li dona llicència, ell actua.

Aleshores, “el gat baixà les escales de dos bots, (…) moment que aprofità l’home per ventar-li un seguit de garrotades amb un bon bastó que s’havia proveït” (p. 209).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en aplecs matriarcals, que afavoreixen la creativitat i anteriors al cristianisme i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb el relat “L’Era de les Bruixes”, a continuació, llegim que l’aplec que celebraven les bruixes, es presenta com “llurs acostumats conciliàbuls” (p. 181). Com podem veure en el DCVB, “conciliàbul” és un terme procedent del llatí eclesiàstic i, en diferents fonts, es defineix com una reunió il·legal, secreta o, fins i tot, no convocada per una autoritat legítima. Cal dir que el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, no inclou el nom de qui li transmeté la narració, ni si, com ara, ho feu una persona amb algun càrrec religiós o pertanyent a una orde religiosa.

Igualment, tot seguit, posa “Desgraciat del mortal que s’atreveixi a envair els límits de llur pertinença i demarcació!” (pp. 181-182), amb què es reflecteix que la dona és qui fa de líder, qui marca què ha de fer cada persona, qui fa de cap de colla (en aquest cas, d’un grup nombrós de persones). En resposta a això, el contaire comenta que, qui hi pren part, eixirà mantejat sobiranament i, si més no, “influenciat” (p. 182) i més detalls amb què copsem la posició de la versió patriarcal sobre la dona i quant a la “foscor”.

I, com que la majoria de la població seguia el model de vida matriarcal (i oberta), però no el cristianisme del segle IV dC en avant (quan l’emperador Constantí el feu la mà dreta del poder) com també ho faria la Inquisició nascuda des del Regne de Castella en el segle XV (i introduïda en la Corona Catalanoaragonesa del mateix segle, amb el matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella), captem que “Hi ha hagut alguns dels que es diuen esperits forts, que, aprofitant l’avinentesa d’una nit de lluna plena, han volgut assabentar-se, experimentalment, del que fan i deixen fer les bruixes d’aquella era però, pla, que ho han observat a respectuosa distància, guaitant-les des de la serra del Jové o la punta de la Creueta” (p. 182). En altres paraules, apareixen trets matriarcals: l’obertura entre l’home i la dona, de nit, en un moment en què predomina la foscor; l’educació, principalment, des de l’experimentació; la creativitat no entesa com a productivitat, sinó com a recepció a la realitat i al joc, per exemple, del nen (p. 182); la dona és qui porta els pantalons, qui té la darrera paraula; que la dona està ben considerada i que és qui està en el front.

A banda, aquests detalls enllacen amb el fet que l’home ho faça…. des de la serra del Jové (paraula que prové de la pronúncia del terme “jover”, amb què es designa qui fa jous, l’eina de càrrega per al coll, com ara, de bous): l’home no és qui mana (aquest passatge relaciona home i jou). I més encara: ells ho observen des de la punta de la Creueta. I, així, el cristianisme (la Creueta) està molt allunyat del matriarcalisme: no havia penetrat entre la població catalanoparlant, almenys, més enllà de lo formal i ritual, motiu pel qual podríem dir que la majoria de la població (de la mateixa manera que, en la cultura basca, com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”) seguia una religiositat matriarcal (o, en altres paraules, lo que, en fonts cristianes, es sol dir “paganisme”): “cal entendre la pregona religiositat del País Basc, tot i l’actual evolució tecnològica, o siga, sobre la base de la prèvia religiositat mítico-màgica basca” (p. 42).

Tot seguit, en “L’Era de les Bruixes”, s’exposa que les bruixes, “tan aviat, es passegen per l’era, totes encamisades, organitzant, en dos sengles fileres, una (…) processó, portant escombres esquerdades per ciris i movent una cridòria (…), com dansen uns balls (…), o bé cercolant la bruixa capitana que, des d’un peu dret de roca, a manera de trona, els dóna el sant i senya del que han de fer per imbuir als homes idees d’irreligiositat i apartament de llurs deures més sagrats” (p. 182). Per consegüent, no sols les dones són les organitzadores (en balls en línia amb el ball dels cossiers i amb el de la Moma), sinó que ho fan acompanyades d’hòmens (el ciri, mot relacionat amb el penis), escombres (que tenen a veure, per exemple, amb la frase “escombrar les arenes”, és a dir, “passar el membre viril i netejar de pols el sexe adormit de la dona”, com posa el “Diccionari eròtic i sexual”)… i són les que eduquen (per descomptat, d’acord amb la visió matriarcalista de l’ensenyament i de l’aprenentatge). 

Finalment, es reflecteix el paper de les dones com a recol·lectores i que ho fan a partir de “les provisions d’hortalissa i fruita de la vall, per tal de procurar recapte (…) dels bons pagesos, que reguen i llauren la terra” (p. 182).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que es reuneixen, en línia amb els aplecs matriarcals i previs al cristianisme

General, , ,

Un relat en què es capten molts temes relatius al matriarcalisme i, en aquest cas, que tenen a veure amb les bruixes, és “L’Era de les Bruixes”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. En un pla de roca conegut com l’Era de les Bruixes, “hi ha tot un estol d’aquestes males dones imaginàries; de dia i, a ple sol, entaforades en els caus, escletxes i clivells d’aquell pla de roca, que fa so de buit, o bé amagades als pins de més alterós i espès brancam de la Serra Fosca, car, per damunt de tot, són enemigues de la llum i dels clergues de Vallbona i Llorenç, que allí prenen el solei de l’hivernada” (p. 181). Com veiem, la dona està associada amb les bruixes, i, com sabem, hi ha vegades que, malgrat que ho són, compten amb trets favorables. A més, hi ha mots que enllacen amb llocs de possible penetració i de recepció sexuals. Així, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en copsem els caus (els quals simbolitzen la vagina), les escletxes (la vulva, la qual també se la coneix com “escletxa de la vida”)  i els clivells (que representen la vulva). Igualment, el so de buit està destinat a omplir… ¿el semen, la “llavor” que li hi colga l’home? Fou la primera idea que pensàrem el 3 de maig del 2023, mentres escrivíem aquestes línies: recordem que les cultures matriarcalistes prioritzen més lo auditiu i el tacte que lo visual. El so, ¿representaria les paraules de la dona durant una relació sexual o bé eròtica? 

A banda, es reuneixen al costat dels pins així com ha sigut costum, durant molts segles, fer aplecs molt a prop dels arbres, detall pagà i matriarcalista. I, això sí, en un lloc amb un muntó de rames… en la Serra Fosca, és a dir, en una serra bruna, tret que, com la foscor, empiula amb la dona, amb lo matriarcal.

Afegirem que el brancam espés podria representar molts hòmens, ja que, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual” esmentat, el terme “branca” fa al·lusió al membre viril, o siga, al penis.

A més, l’acte esdevé de nit, és el moment predominantment femení i, quant a la llum i al seu vincle amb l’Església, el podem trobar ben plasmat en el llibre “El matriarcalismo vasco”: les bruixes donaven pas a les campanes (p. 93), detall que captem  en un passatge posterior de la narració.

Cal dir que, en “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, podem llegir que, “Per a alguns autors, la raó dels processos de bruixeria contra les dones fou perquè eren independents i lliures. I es pot afirmar que, per a que milers i milers de dones siguen independents i lliures, la seua socialització degué ser igualitària entre hòmens i dones, és a dir, una socialització pròpia d’una societat equitativa. I més tenint present que, en aquells processos, hi hagué també xiquets, xiquetes i hòmens. Això significa que aquestes persones procedien de generacions pertanyents a un model cultural matriarcal (…) com fou en el món dels Alps o en els pobles del Pirineu Nord i Sud, entre altres zones” (p. 105). 

Continuant amb paraules de Mari Carmen Basterretxea, més avant, addueix unes línies que empelten amb les del relat: “Les reunions d’aquelles dones, les quals, segurament, eren assemblees veïnals, foren interpretades com aquelarres de bruixes i acaçades (…). En els països protestants, també actuà la Inquisició, creada amb tribunals civils especialitzats en bruixeria” (p. 105). Això podria explicar per què, bé en aquesta narració, bé en moltes cançons eròtiques, populars, en llengua catalana i recollides abans dels anys huitanta del segle XX, l’Església (en aquest cas, els clergues) no té bona premsa… en el tema de la sexualitat, ni en lo relatiu a lo que podríem dir associacionisme matriarcal.

I més encara: la majoria de la població encara era fidel al paganisme i a detalls matriarcalistes que podrien ser ancestrals, motiu pel qual, com captem en “L’Era de les Bruixes”, “així que s’apaga l’últim so de les nou batallades del toc d’oració que llancen al vent les campanes del pobles de l’encontrada, per tal d’avisar els cristians que es recordin d’invocar a Maria, pel benefici del seu assentiment al misteri de l’Encarnació del Fill de Déu, a l’ensems que els fan senyal de recloure’s al si de les llars” (p. 181), sobretot, a “les donzelles” (p. 181). L’autor, en cap moment, indica si, en aquest passatge, el mot “donzelles” es refereix a les jóvens que es dediquen a la prostitució. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.