Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El tresor del jonc”. Per a començar, ja la iniciem amb un detall significatiu: “Aquest tresor que el poble té en gran estima no és altre que la imatge de la Mare de Déu de la Jonquera, que la Pobla de Cérvoles té com a patrona” (p. 234). Així, la dona (en aquest cas, en forma de Nostra Senyora) està ben considerada (un tresor), està vinculada amb un material que permet alçar i obrir (és a dir, de recepció, de manteniment i de donació) i que, com podem llegir en la segona entrada del mot “Tresor” en el DCVB, representa la “Cosa o persona considerada com a molt preciosa i digna d’esser conservada”.
Més avant, veiem que aquesta imatge fou trobada per un pastor, davant una mata de jonc, planta que, com em comentava Pere Riutort (1935-2021) en algunes ocasions, enllaça amb la força. En eixe sentit, el 10 de maig del 2023 consultàrem en Internet “mata de jonc” i copsàrem l’entrada “La mata de jonc, Muntaner i la Catalunya completa” (https://www.inh.cat/articles/La-mata-de-jonc,-Muntaner-i-la-Catalunya-completa), publicada en la web de l’”Institut Nova Història”, on apareixien unes frases de Ramon Muntaner (1265-1336, cronista i autor d’una de “les quatre cròniques” de la Corona Catalanoaragonesa): “la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més”.
Igualment, el pastor s’acosta cap a on ho feia l’animal que ell menava i “descobrí que, sota la mata, s’hi amagava una imatge de la Mare de Déu, que s’apressà a posar al sarró. Arreplegà el ramat i retornà al poble, on va explicar el fet amb pèls i senyals. Per aquesta raó, el poble la va intitular la Mare de Déu de la Jonquera” (p. 234). Com veiem, la part forta té a veure amb la terra i no amb el cel, ja que lo subterrani i lo que toca terra és lo preferit per Nostra Senyora.
I, com que el poble tenia molta facilitat d’interpretació (com en les cultures matriarcals), a continuació, considerà “que aquella Mare de Déu volia quedar-se allí, pel qual es posaren tots a treballar per a fer-li un ‘cambril’, on la imatge rebria el culte i veneració” (p. 235). En altres paraules, obrarien una petita cambra darrere de l’altar, detall que ni la relega a un segon plànol, ni la posa en un indret des d’on fer ostentació de poder.
Ara bé, en paral·lel a l’actitud dels habitants de la Pobla de Cérvoles (la qual depenia del Monestir de Poblet), un monjo del monestir explica el fet a l’abat, qui, “un bon matí, (…) decidí d’arribar-se fins a la població” (p. 235) i, “en veure una imatge (…), bella de debò, com poques n’havia vistes, fins al punt que en quedà enamorat.
L’abat, aviat, ho va tenir decidit. A aquella imatge, calia donar-li major honra i prengué la decisió d’endur-se-la al monestir” (p. 235). I això, malgrat l’afinitat que els habitants tenien cap a Nostra Senyora (i, simbòlicament, cap a la mare i cap a la terra). Fins i tot, “Per tal de dur-la, s’organitzà una solemne processó” (p. 235). Afegirem que aquests paràgrafs del relat, en què es posa l’actitud dels habitants i la del prior, podríem dir que empiulen amb la posició que adoptà l’Església castellana (i, de pas, la catalana) durant els segles XVI-XVIII: així, durant el segle XVI, hi hagué un intent de patriarcalitzar lo que havia sigut pagà i de fer festes d’acord amb la cultura barroca de l’aparença i del culte a la imatge i amb la religiositat procedent del Regne de Castella, mística i no matriarcal.
Però, com que la Mare de Déu no s’oblidava dels qui l’havien tractada bé i l’havien acollida de bon cor, cada vegada que els de l’abadia intentaven que ella restàs en el monestir, Nostra Senyora bota del sarró (pp. 235-236).
Per això, finalment, “van comprendre que la imatge no volia moure’s de la Pobla de Cérvoles, per la qual cosa, amb tota la cerimònia, la veneració i la devoció de tot el poble, fou proclamada, per part de l’abat, patrona del poble, i aquí fou entronitzada, on gaudeix de la devoció, no sols de la gent del poble, sinó de tota la contrada” (p. 236). És a dir, que la dona (la Mare de Déu) es posa de part de les persones que l’acullen com una més, sense rebaixar-la, ni per a presumir d’autoritat (com és el cas de l’abat, qui volia aprofitar que els del poble feien la faena i ell n’arreplegaria els fruits).
I més trets matriarcals: al capdavall de la narració, llegim “a la Mare amorosa, (…) en temps de necessitats o de sequera, acudeixin a ella els pobles de Juncosa, Ulldemolins, Vinaixa, l’Albi, Cervià, el Vilosell i la Pobla” (p. 236), així com, en les cultures matriarcalistes, ho fan, àdhuc, amb la Mare Terra: com a fills de la mare.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
