“Es sembrats comencen a verdejar”, dones que transmeten esperança, encoratjadores i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta comenta que “es febrer treu ets ordis des bolquer, això és, es sembrats comencen a verdejar. I, sobretot, s’adagi ja ho diu:

Febreret abeurat,

mig any assegurat” (p. 100). I, per tant, amb un refrany positiu, esperançador. Quan passa a Març, li diu “Oh, qui altre mes més valent!” (pp. 100-101) i, així, encoratja l’oïdor i, més encara, tenint present que en març comença la primavera, estació vinculada amb l’esperança, amb el renaixement de la vida i amb la infantesa. Per això, si bé plou, “en ploure de març, plouen faves” (p. 101). I la velleta addueix que “qualque any ens du sa Setmana Santa i qualque dia de ses festes de Pasqua, que són ses festes més grosses de l’any. I, per acabar, ‘Març ventós i abril plujós’” (p. 101), un altre refrany.

Quan es presenta Abril, li diu que, “dins s’abril, cada gota val per mil” (p. 101), que “per Sant Jordi[1], garbes d’ordi”. A banda, li afig que “també diu s’adagi:

D’abril i maig,

surt es raig.[2]

 

Això és, s’esplet[3] d’un any” (p. 102). I, a continuació, comenta que

“Abril i maig

componen tots es sembrats.

Aigües d’abril i de maig rosades

fan ses anyades.

Abril plover i maig ventós

fan l’any ric i profitós.

Aigua d’abril

de fil a fil.

Si trona d’abril,

ve bon estiu.

 

I, sobretot, ja ho diu s’altre adagi: ‘No hi ha abril sense espigues’” (p. 102).

Quan passa al Maig, li demana:  

“-I qui ets tu, si es pot saber?

(…) –Qui som? Es Maig, per servir-vos[4] -diu aquell.

-Es Maig! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes més garrit!

Maig humit

fa es pagès ric.

Aigua de maig,

de raig a raig.

As mes de maig,

a segar me’n vaig[5].

En ploure de maig,

anyada de garroves segura” (p. 102).

 

I més encara: la jaieta aporta vida i esperança a Maig i als oïdors i, plasmat per escrit, al lector: “Dins es maig (…), floreixen els rosers, que es vesten de roses i, amb elles, endiumengen ets altars de la Mare de Déu de la Rosa[6] i hi fan es Mes de Maria[7], que agrada tant i tant a la Purissimeta. Per això, diuen:

Per sa festa del Roser,

tot ve” (p. 103).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Diada de Sant Jordi a tots els qui hui la celebren, d’aquest històric patró del Regne de València, fins que, en la segona meitat del segle XVI, fou substituït per Sant Vicent Ferrer i, a hores d’ara, patró de Catalunya i d’Aragó, entre altres llocs.

Aclarirem que, així com Sant Jordi és un sant de línia patriarcal (representa el cavaller que, sexualment i tot, allibera la dona, ací, representada pel drac), a diferència, com ara, dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), en una de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Es murterar del rei de França” (la qual figura en el Tom XXII), una jove sospita que el drac que la manté molt bé deu ser fruit d’un encantament i…, al capdavall, és ella qui el desencanta i, així, el drac (que era molt obert i amable) es converteix en un jove. 

Finalment, comentarem que Sant Jordi és u (numeral vinculat amb lo patriarcal) i, en canvi, els Sants de la Pedra en són dos (numeral relacionat amb el matriarcalisme).

 

 

Notes: [1] 23 d’abril.

[2] Són mesos amb una considerable presència de llum, sobretot, maig, al llarg del dia.

[3] Collita; abundància.

[4] És l’home (ací, simbolitzat per cada u dels mesos de l’any) qui, fins i tot, per mitjà de la cortesia, “serveix” la dona, simbolitzada per la jaieta, una dona harmònica i molt oberta.

[5] Si bé la sega està molt relacionada amb el mes de juny i amb el de juliol, sobretot, amb el primer, la primera segada podria tenir lloc en maig i, quant a la darrera, àdhuc, per exemple, en la primera setmana d’agost.

[6] El 8 de maig.

[7] Aquest mes està molt vinculat amb la deessa grega Maia, nom que, com poguérem veure en Viquipèdia el 23 d’abril del 2022, es relaciona amb una paraula “per a referir-se respectuosament a les dones grans” i, a més, que Maia era invocada “com a protectora de les mares i la fertilitat en general”.

Dones etxerevides, que tenen mel en la boca i molt obertes

General, , , , , ,

 

En línia amb el tema de la dolçor i, a més, amb el de les rondalles, comentarem que, en la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, va unit al de la transmissió de la cultura tradicional (i ben coneguda) per part de la dona (ací, una jaia, qui, com podem llegir en la pàgina 96, era “ben xerevel·la i que no tenia mal dia mai, (…) molt etxerevida i tenia mel a sa boca per tothom”. Aquesta dolcesa, igualment, la plasmava en els refranys, molts d’ells, positius i que aportaven esperança i bona harmonia. Aquesta jaia “troba a sa redossa d’una paret dotze homes que fumaven i feien la pretxa” (p. 96), és a dir, que raonaven, a qui ella, en primer lloc, els diu “em pareixeu tots de bona part i de bon manament. Sobretot, feis cara d’homes de bé i, llavors, que no sou gens malcarats.

-Bona capsa! -diuen tots aquells homes-. Quina jaieta tan etxerevida i tan amatent! (…) Demanau tot quant voldreu! -diuen aquells.

-Idò, (…) sempre m’ha agradat saber amb qui parl.

-Som es dotze mesos de l’any -diuen aquells” (p. 97).

I, com que la jaieta els comenta que li han fet l’efecte de ser hòmens “tan plantosos i tan bencarats, ja he sospitat que éreu bona gent i cosa grossa” (p. 97), els dotze mesos, molt receptius, li diuen els seus noms, tot i que u rere l’altre. I la velleta, abans de passar al mes vinent, tractarà en relació amb el mes que se li ha presentat:

“Aquí, un d’ells, va dir:

-Jo som es Gener, per servir-vos!

-Es Gener! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes tan bo!” (p. 97).

Com veiem, aquesta rondalla mallorquina, com moltes més, a banda de destacar la suavitat i l’actitud acollidora de la persona (ací, la velleta com també la dels dotze mesos), plasma el bon tracte que rep la dona en les cultures matriarcalistes. I, molt prompte, la jaieta comença a dir-los refranys, a parlar-los sobre el camp, sobre meteorologia, sobre els arbres (com ara, les oliveres), i, per descomptat, els trau adagis positius (p. 98): “L’any d’albons[1], any d’eixams i any de cavallons”, “ses polles de gener, ja ponen en es paller”, “gener amerat, mig any assegurat”. I, a més, la velleta addueix “I, sobretot, sa cançó ja ho diu:

Sant Antoni és un bon sant.

Qui té un dobler, l’hi dóna

perquè mos guard s’animal,

tant si és de pèl com de ploma.

 

Sant Antoni de Viana[2],

dia 17 de gener.

Es qui beu primer i darrer,

sempre beu de bona gana.

 

I, ¿què me’n direu, de Sant Sebastià, que ve darrere Sant Antoni i que ens guarda de fam, pesta i guerra i de tots quants de mals hi ha?” (p. 98).

Es plasma, un altre tret: la jaieta vincula els sants, amb els que tenen bona fama i, en el cas de Sant Sebastià, amb els advocats contra mals que no es desitjaven així com, per exemple, els Sants de la Pedra (molt coneguts en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic i en relació amb el matriarcalisme). Al cap i a la fi, com em digué, ma mare (1943), el 15 de gener del 2021, parlant de la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”. 

Afegiré que és una de les rondalles que més he gaudit i que, com a ma mare, m’agraden molt les sentències. Un poc després de llegir les primeres planes d’aquesta rondalla, considerí que seria interessant plasmar-la en Internet i, fins i tot, que es podia aprofitar per a l’ensenyament de la llengua i de la cultura agrícola i vinculada amb la natura, a qui moltíssimes persones de fa cent anys, encara tenien (i tractaven) com una mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Espiga verda de la porrassa”.

[2] En l’original, “Diana”.

Persones agraïdes amb els col·laboradors, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma u dels trets vinculats amb el matriarcalisme, l’actuació amb bon cor i no malintencionada, és “Sa rabosa i s’eriçó”, la qual figura en el Tom XXI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. A principi, una rabosa i un eriçó arriben a un acord i, “l’endemà, a punta d’alba, se’n van as cards i es posen a sa feina” (p. 79). I, tot seguit, la rabosa, com a excusa, li comenta que “sa meua germana, que ha tengut un infant!” (p. 80) i, així, mentres que ella fuig de fam i de faena,… però se’n va a un pot de mel i se’nq menja una part (la inicial, “Comencelis”[1], p. 80), l’eriçó treballa. Cal dir que apareix un tret matriarcal, el qual reflecteix la rabosa, a qui la germana, “ara m’envia a demanar, perquè faça es fillol! Jo li deia a sa veïnada que no hi podia anar, per amor de s’escarada[2] (…) i ella m’ha dit: ‘Mira-t’hi bé! No li faces aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Des d’ara, et dic que ho prendrà ben tort!’.

-Toca! -diu s’eriçó-. Vés-hi descansada! Jo no mir tan prim tampoc!” (p. 80).

En un passatge semblant i en què la rabosa aprofita l’ocasió per a pegar cullerada al pot de mel (i deixar-lo per la meitat, “Mitgelis”[3], p. 82) i tractar de viure com una reina a costa de l’eriçó, ho fa recorrent a una veïna, “Una veïnada d’una cosina meua (…). M’hi acostaré, vejam què vol.

Es fa unes quatre-centes passes enfora i torna.

-Què és estat? -diu s’eriçó.

– (…) Un altre enganx: una cosina meua que s’és casada i em convida a noces” (p. 82). I, novament, la rabosa trau el tema de l’escarada (l’acord de treball), per a la suposada conversa en relació amb aquest casament: “Però, fillet meu, dolç, sa veïnada s’és posada a dir: ‘Mira, no li faces aquest menyspreu[4] a sa teua cosina, que no el se mereix! I quina és ella! Prou que ho ha dit: ‘Que venga! Si no ve, que no em torn a mirar pus sa cara! Ja l’hi diràs!’.

–No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! -diu s’eriçó. (…) és una cosina i, as parents, els han de fer obsequi!” (p. 81).

En un tercer passatge en la mateixa línia, la rabosa ho fa amb l’eriçó, però, ara, relacionant-ho amb “una veïnada d’una tia d’una cosina germana meua” (p. 83, “N’Acabelis”) i amb enterrament. I l’eriçó, amb bon cor, s’ho beu… fins que, un dia, li comenta que ell encara no ha tocada la mel (p. 87).

I, com que la rabosa es confia i ell “se n’anà a cercar una partida de parents seus i en feu posar un cada cinquanta passes ran-ran paret” (p. 88), l’eriçó li guanya la partida, cobra en funció de lo treballat i, com a agraïment, en dona una part als col·laboradors (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El nom de l’infant, en aquest cas, “una femelleta”.

[2] Contracte de treball a preu fet, a destall, en què es cobra en funció de la quantitat de lo produït, de lo recollit, etc.

[3] El nom de la cosina de l’eriçó.

[4] En l’original, “despreci”.

Vos comentaré que Facebook, durant un poc més de quaranta hores no permeté l’accés dels meus amics a un escrit que jo havia plasmat la nit del 19 d’abril. Ràpid en la crítica i en el blocatge, en nom de les normatives comunitàries; suau i, no precisament, començant per una disculpa, sinó per un missatge lacònic (comentant que t’havia restaurat el post), en el retorn de l’accés. Ho hem plasmat en aquest escrit, publicat hui, unes hores abans: https://vivint-amb-esperanca.webnode.cat/l/persones-amb-bon-cor-i-receptives-a-la-valentia-i-a-la-solidaritat

 

Jóvens amb bon cor, amb molta espenta i molt oberts

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dos bessons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, llegim que, un poc després, mentres que li parlava la filla del rei, senten el drac,… En Joan, amb molta espenta i amb el cavall i amb el gos com també amb l’espasa, “envest es drac pegant-li una mala fulla” (p. 70), es fica entre els set caps del drac, veu on és la junta (p. 71), afina el drac i, a continuació, En Joan “li talla ses llengües des set caps, les s’amaga i se’n va i desferma sa filla del rei.

-Ja te’n pots anar en voler -li digué, quan l’hagué desfermada” (p. 71). I, així, el jove ha seguit les directrius de la filla i l’ha salvada però no es presenta com un alliberador sinó que li diu “T’he salvada (…). Tu tens ses feines a ca teua; i jo, a fer món cap envant” i, al capdavall, la filla del rei no el pot tòrcer (p. 71) i “arriba a la ciutat” (p. 71) i, així, a on eren el rei i la reina.

Aleshores, el rei fa unes dictes: “que es present es qui ha mort es drac, i es casarà amb sa seua filla” (p. 72) i, com en rondalles semblants, ho fa un arriscat (en aquest cas, un oportunista, “arriscat”, en la rondalla), i, com que diu al rei que ell ha mort el drac, el monarca, fidel a la paraula (“Paraula de rei no pot mentir”), ho exposa a l’aspirant, es preparen les noces i tot, malgrat que la princesa li comenta “Això no és es cavaller que matà es drac!” (p. 72).

I, un poc abans de l’inici del casament, hi apareix En Joan, “qui havia tenguda notícia de ses dictes del rei i se’n venia perquè li donassen lo que s’havia guanyat” (p. 72) i, com que la princesa diu que eixe sí que és el cavaller que l’havia salvada i, a banda, En Joan exposa al rei les llengües del drac i encaixen en els distints caps de drac i, àdhuc, la filla del rei comenta “Aquest és qui el matà” (p. 73), En Joan i la filla del rei es casen (p. 73).

Un poc després, veiem que la princesa i En Joan se’n pugen a una torre i que, un dia, la filla del rei li parla del castell de Liorna, que qui hi va, no torna. I, ell, amb molta espenta, tria anar-hi i, entremig, troba una jaia, qui el tempta i la terra s’obri i s’engoleix En Joan, el ca i el cavall.

Llavors, el germà, En Bernat, mira l’ampolleta i, en veure-la, diu, respecte a En Joan: “Me’n vaig a ajudar-li” (p. 74) i aplega a la cort i, encara que la filla del rei anava de dol i li comenta que qui se n’anava al castell de Liorna no en tornava, En Bernat li respon:

“-Idò, ara hi aniré jo. O tornarem tots dos o hi quedarem tots dos” (p. 76) i, amb molta espenta, se’n va cap al castell, amb el cavall i amb el gos. I, quan la jaia li dona un cabell per a que calme el gos, En Bernat, li comenta que el ca no mossega, agafa la velleta i li diu que, o allibera En Joan, o l’ofega. Immediatament, la jaia allibera En Joan, “Es dos germans es donaren un abraç” (p. 77) i, a més, En Bernat ordena la jaia que òbriga dos batiports i, aleshores, “en sortien tot un enfilall de cavallers, lo més plantosos i ben tractats. Tots eren fills de reis, o comptes o marquesos” (p. 77). I, tots ells i els dos germans, se’n van cap a la cort, En Joan es casa amb la filla del rei i, quant al germà, En Bernat, “el casaren amb una neboda del rei, el feren sa segona persona de tot es regnat. I aquells dos germans amb ses dues dones i amb tota s’altra família, visqueren anys” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Jóvens amb bon cor, que actuen en pro de lo matriarcal i molt oberts

General,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, simbòlicament, és “Es dos bessons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI. Així, un home tenia una pollina (una egua jove), una cusseta[1] i un jardinet (p. 67). Un dia, l’home tenia un peixet molt airós i garrit en l’ham i, quan l’en treia, el peixet li diu que no el menge, si vol estar bé, i que no el tire: “M’has de rentar amb aigua dolça ben rentat. La mitat d’aquesta aigua, l’has de tirar a ses rebranques des portal de ca teua; s’altra mitat, l’has de posar dins dues ampolletes, i guarda-les ben guardades” (p. 67) i que, una part d’aquesta aigua, l’home l’ha de portar a sa casa, i li afig que, “De mi, n’has de fer tres bocins: es cap, dóna’l a sa dona; es cos, a sa pollina; i, sa coa[2], a sa cussa” (p. 67). És a dir, la dona porta el cap (fa de cap de la família, de la casa, del grup), un detall matriarcalista i no aïllat en unes quantes rondalles. La banda central, el cos, també femení, i, al capdavall, la cua. Igualment, l’aigua és dolça, així com, en moltes cultures molt vinculades amb la terra i en línia amb el matriarcalisme, els seus membres, abans de passar per la instrucció obligatòria per part de l’Estat (lo que, eufemísticament, es diu “educació reglada”), ho plasmen en la manera de parlar. A més, l’aigua sol estar relacionada amb lo femení com també la terra i, ací, el peix pot evocar un figura semblant a la sirena.

Més avant, llegim que “Aquell home ho va fer així (…) i, de cada rebranca[3] des portal, va sortir una espasa de tan bon trempat (…) i tan lluenta que era; i, des cap d’una temporadeta, sa dona tengué dos bessonets” (p. 67). Afegirem que l’espasa simbolitza el penis… i que, tot i que Mn. Antoni Ma. Alcover no recopilàs rondalles eròtiques o, si més no, no fou eixa la seua intenció, per motius de principis morals (partint d’uns comentaris que em feu Pere Riutort), considerem que, ací, sí que té un significat sexual.

A banda, veiem que 1) la dona tingué dos bessonets, 2) la pollina, dos cavallets, i 3) la gosseta, dos gossets. Ens trobem davant d’un numeral associat amb el matriarcalisme: recorda, com ara, els sants Abdó i Senent, que representen dues parts de lo femení, no l’home i la dona, així com, en moltes rondalles i en moltes cançons eròtiques, ho fan la mare (o bé, l’àvia) i la filla (o bé, una jove) (pp. 67-68).

Un dia, el pare trau les dues ampolletes i diu als dos bessonets, que ja eren jóvens i, igualment, “més ben plantats i més vius que una centella, Un, havia nom, Joan; i, s’altre, Bernat” (p. 68):

“-Jau, això. A ningú, pot pertocar millor que a vosaltres. Mentres estiguen destil·lades, com ara, serà senya de que vos diu bé. Tot d’una que s’embullaran, serà que vos diu malament” (p. 68).

En Joan, un dia comenta a En Bernat que se’n va a cercar món i “Et deix sa meua ampolleta” (p. 68), pren el seu gos, fa via i, uns dies després, veu en un barranc “una fadrineta d’una quinzena d’anys, gallardíssima, amb una cara com un sol, amb uns cabells rossos” (p. 68) i, en lloc de presentar-se a la jove com un alliberador, li diu “Aquí em tens” (p. 68) i, encara que ella, filla d’un rei, li comenta que fuja, En Joan li respon:

“-Jo, ¿fugir? (…). Jamai,… mentres no pugues fugir tu davant! O tu et salvaràs o tots hi romandrem.

-Ah, bon jove! -deia ella-. Com es coneix que tens tan bon cor” (p. 70) i, tot seguit, li indica com podrà matar un drac: clavant-li l’espasa en “una junteta que té davall es pits” (p. 70). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Una gosseta.

[2] En l’original, “cova”, en lloc de les formes “coa” o “cua”.

[3] De cada part lateral del portal.

“La tarara”, una plasmació d’erotisme tradicional, popular, d’arrels matriarcals i molt obertes

General,

 

Continuant amb la cançó de Pasqua “La tarara”, l’11 d’abril del 2022 accedírem a l’entrada “La tarara partitura i cançó: per a Trío de tarotes, #graeles i dolçaines#Guillermo Camarelles Diana” (https://guillermocamarelles.blogspot.com/2010/01/la-tarara-partitura-i-canco-per-trio-de.html), publicada en el 2010 en el blog “Música y Tradiciones de Guillermo Camarelles Diana”, en què, entre altres coses, n’hi ha distintes lletres recopilades en poblacions valencianes, com ara, en Quart de les Valls, en Quartell, en Petrés i en Faura, totes quatre de la comarca del Camp de Morvedre. Així, en Quart de les Valls i en Quartell, la lletra d’aquesta cançó eròtica diu així:

“El dia de Pasqua

Pepito plorava

perquè el catxirulo

no li s’envolava.

La tarara, sí,

la tarara, no,

la tarara, mare,

que la balle jo.

Pengen botifarres,

pengen botifarres,

pengen botifarres,

pengen botifarres.

La tarara, sí,

la tarara, no,

la tarara, mare

que la balle jo”.

 

En relació amb aquesta cançó, podem sospitar que, en línia amb lo políticament correcte, en els darrers anys[1], hi ha major tendència a plasmar la forma “li s’envolava” o “se li envolava”, en lloc d’una molt popular i que reflecteix “l’erotisme tradicional”: “li s’empinava” o “se li empinava”. Cal dir que s’haurien de considerar genuïnes ambdues formes: la primera, per la gran tradició històrica, i, la segona, perquè té assentament ortogràfic actualment. Personalment, trie la primera: perquè és com l’aprenguí des de xiquet i perquè, com diem molts valencians, no és un exemple de coentor.

Adduirem que eliminar la part d’aquest erotisme matriarcal, de la mateixa manera que, en el País Valencià, a mitjan dels anys noranta del segle XX, per part de la Generalitat Valenciana (i, des de fa poc, en les Illes Balears, per decisió del Govern Balear), s’ha fet amb la segona festa de Nadal, és a dir, amb Sant Esteve (també en línia amb el matriarcalisme), al meu coneixement, és deixar a banda el poble. O, com escriguérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra i redactà un capellà en un informatiu parroquial d’Alaquàs (l’Horta de València), el 13 de maig del 2018, un posicionament des de les institucions (en l’informatiu, polítiques i eclesials) que, en el primer quart del segle XXI, té lloc “[apareciendo] con fuerza el ansia en muchas autoridades y la tentación en muchos religiosos de volver al ‘prietas las filas’, al toque de trompeta con respecto a verdades y preceptos (…), tanto que se hace intocable la constitución o la moral religiosa”, és a dir, patriarcal, a diferència de la matriarcalista, rural i agrària, receptiva amb les festivitats del camp i, així, de pas, a detalls com aquestes cançons eròtiques, molt populars i amb una doble intenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Dilluns de Pasqua i bona Pasqua a tots.

 

 

Nota: [1] Escric aquestes línies el 18 d’abril del 2022, Dilluns de Pasqua.

“La tarara” i “Els fadrins d’ací”, dues cançons eròtiques de Pasqua

General, , , ,

 

En relació amb la cançó “La tarara”, el 14 d’abril del 2022, en l’entrada “La Pasqua” (http://depoblet.blogspot.com/2011/02/la-pasqua.html?m=1), publicada en el blog “Memòries de poblet”, n’hi ha una versió que diu així:

“Els xicons d’ací,

ja no pinten res,

els que pinten ara

són els forasters.

 

Els xicons d’ací

sí que pintaran

perquè les xicones

a buscar-los van”.

 

El mateix dia, un poc després de llegir-la, escriguí com l’he coneguda:

“Els fadrins d’ací

ja no pinten res,

els que pinten ara

són els forasters.

 

Els fadrins d’ací

sí que pintaran

perquè els forasters

venen i se’n van”.

 

El 15 d’abril del 2022 llisquí a ma mare la versió del blog i la meua i me’n digué una molt semblant a la que jo havia escrit en una llibreta:

“Els fadrins d’ací

ja no pinten res,

els que pinten ara

són els forasters.

 

Si no pinten ara,

ja pintaran

perquè els forasters

venen i se’n van”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han escrit cançons en relació amb el dia de Pasqua i amb les festes de Pasqua, a les que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Pasqua a tots.

 

Nota: Afegiré que Diumenge de Pasqua, 17 d’abril del 2022, en el xalet dels meus pares, ma mare em comentà que estava oberta a reportar-me tot lo que ella sabés i, fins i tot, a fer-me aclariments respecte a lo que ell ja conegués o a lo recopilat amb intenció que s’ajustàs més a la realitat partint de lo que ella hagués viscut. Des d’ací, el meu agraïment.

Dones capdavanteres, que deixen empremta i molt obertes

General, , ,

 

En relació amb la Mare Terra, que fa esment Joan Monleón, el 13 d’abril del 2022 posí una pregunta “què representava la terra” i, una de les respostes, en aquest cas, el mateix dia, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, per part de Jose V. Sanchis Pastor, fou “La meua àvia deia: ‘La Mare Terra, el Pare Sol i la Germana Pluja. Terra ferma, Sol templat i Aigua pura i en mesura’.

24 de març de 1917”.

En el meu mur, el 13 d’abril del 2022 i posteriorment com també en missatges que vaig rebre (en ambdós casos, posí que qui havia escrit el comentari era Jose V. Sanchis Pastor), ens plasmaren “Molt bonic el que deia la teva àvia” (Rosa Garcia Clotet), “La teva àvia era molt llesta” (Paquita Gil Valldeneu), “Saviesa ancestral” (Pura Escriva Eleneta), “M’encanta… En el pla de la  bruixeria… En sentit matriarcal i amb el sentit honorable de la paraula” (Tania Moix), “Molt bonic” (Lidia Bisellach), “La sabiduria de les àvies” (Cecilia Pasto), “Molt boniques paraules. Un record respectuós i afectiu per la teva àvia. La meva va néixer el 21 d’abril de 1917. Un record també pel meu ésser més estimat. Un àngel” (Rosa Bernat), “Sàvies paraules” (Ricard Jové Hortoneda), “Unes paraules molt maques, les que deia la teva àvia” (Neus Castellví Asensio), “És preciós” (Lidia Bisellach), “Preciós el que deia la teva àvia” (Ramona Ibarra).

I, en els missatges en relació amb l’escrit sobre la Mare Terra, el Pare Sol i la Germana Pluja, ens comentaren “Unes paraules molt boniques les de l’àvia del Sr. Sanchis” (Assumpta Capdevila), “Que guay. M’encanta. Que savis eren els nostres avantpassats. La cultura de la natura es perd a poc a poc” (Pura Escriva Eleneta), a qui contestí “És important per a la vida” i Pura Escriva Eleneta em respongué “I tant. Ens hem d’esforçar perquè no es perda”; “És que m’encanta aquesta frase de la teva àvia. Dona molt sàvia, molt vinculada a la terra” (Rosa Garcia Clotet), “M’encanten aquestes paraules tan plenes de sensibilitat de sa teva padrineta. Sempre quedaran gravades dins els teus records com un tresoret cultural particular. Moltes gràcies per compartir-ho amb jo” (Norat Puerto Nadal).

Continuant amb aquestes paraules sobre la Mare Terra, el Pare Sol i la Germana Pluja, el 14 d’abril del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria-Carmen Baltà Alonso plasmà “La meva àvia, quan me n’anava de casa, al matí, cap a l’escola, sempre resava:

‘ADÉU. DÉU ET GUII I L’ÀNGEL BO’ i afegia ‘SANT ANTONI ET GUARDI DE TOT MAL’”.

Igualment, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 14 d’abril del 2022, Jesús Bolinxes ens escrigué “Ma mare recita el final del vers. 99 anys”. Finalment, comentaré que, el 15 d’abril del 2022, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què deia que li alegrava que “unes paraules tan comunes en una conversa amb ma àvia, hagen tingut tanta acceptació (…). No tenia ni els pensaments, ni la forma d’actuar de qualsevol dona de la seua edat”. 

I demà, que passeu un bon Diumenge de Pasqua. Finalment, una cançó molt popular en aquests dies:

“Ja s’acosta Pasqua,

Pasqua de les mones, 

quines ‘pantorrilles’,

quines ‘pantorrilles’

tenen les xicones”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que fan via i molt obertes

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa maneta de plata”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, un poc després, veiem que, en primer lloc, la filla del rei i En Bernat es casen en el palau del rei (detall en línia amb el matriarcalisme) i, a continuació, se’n van al palau d’En Bernat (p. 42), on el jove convida el rei, la reina i tota la cort (p. 42). La filla del rei comenta a En Bernat que li agradaria saber com se les enginya (i això inclouria el tema de la maneta de plata) i, a banda, que, “A ca mon pare, ho fan així, perquè tothom puga triar” (p. 45), fet que plasma un rei molt obert.

Afegirem que, un poc abans que vingués el rei al palau d’En Bernat, el jove trau la maneta de plata, qui fa possible que es faça lo que ell li demana (p. 46). En un passatge immediat, la filla del rei comenta a En Bernat “hauríem de tenir uns quants criats i criades” (p. 47), ell li respon que ha sigut una bona idea, la dona d’En Bernat ho tracta amb el rei i amb la reina, i els arramben “tres criats i quatre criades” (p. 48), fet que plasma el matriarcalisme: més dones que hòmens, com a persones que el rei considera preparades.

Però, molt prompte, hi ha un criat, En Joanet, més viu que una centella, que entra a la cambra d’En Bernat i hi troba la maneta de plata, amb què es fa (p. 48) i demana que En Bernat romanga soterrat set-centes braces dins la terra i que ell es faça amb la filla del rei i amb tot el palau però sense cap criat ni criada (p. 50). Tots els criats passen a un passatge en què romanen amb quasi res. I, aleshores, apareixen les dones (ací, les criades), amb molta espenta i eixerides:

“-Sobretot -digueren ses quatre criades-. Així no hi podem estar nosaltres, amb tan poca roba damunt. Lo millor és anar a tocar a cal rei.

Se’n van totes a ses portes de cal rei” (p. 51) i tots, criats i criades, coincideixen en la versió que comenten al rei i a la reina. I, per això, el rei reuneix tota la cort i els grans senyors li proposen cavar fons on estava el palau d’En Bernat i de la filla del rei, per veure si els hi troben (p. 52). Aleshores, el rei, immediatament, es dirigeix al majordom per a que es faça amb cent hòmens forts i…, al moment, “troben En Bernat” (p. 53), qui els dona pistes i el rei troba que En Joanet era qui se n’havia anat amb la filla del rei (p. 53). I, així, el rei i la reina ho aplanen molt a En Bernat per a “recobrar sa seua dona, sa maneta de plata i es palau” (p. 53) i, així, li proporcionen lo que ell considera menester per al viatge: un cavall i un bon sarró de dobles de vint (p. 54).

I En Bernat, amb molta espenta i, com qui va cap al demà, fa via, troba un vell que li diu que sí que ha vist un palau com el que En Bernat cerca (p. 54) i En Bernat li ho agraeix i se’n va diligent amb el cavall (p. 56) cap a un pinar, on troba una formiga (p. 56), en acabant, un falcó (p. 57) i, així, aconsegueix volar per on era el palau i, un poc després, entrar en la cambra on era la filla del rei (pp. 57-58), sota forma de formiga i, després, aparéixer com a home. Ja com a home, En Bernat comenta a la filla del rei que demane a En Joanet que li diga on té la maneta de plata i, en venir ell, li ho diga (p. 59). 

Al moment, En Joanet tria dir a la filla del rei on era la maneta de plata, però ella no li comenta qui li havia demanat fer allò (p. 60) i, al capdavall, En Bernat ho sent i, en un passatge posterior, En Bernat fa possible que un exèrcit li faça costat, que guanyen a En Joanet, i diu a tots els soldats que cadascú pot prendre pel seu vent (p. 64).

I, finalment, demana a la maneta de plata “que jo i sa meua dona i tot aquest palau, a l’acte, tornen a esser davant cal rei” (p. 64). I així ho feu i En Bernat i la princesa tornaren a ser davant cal rei i a viure junts tots dos, i, a més, el rei, la reina i tots ells i la cort visqueren (p. 64).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Cap viu, molta feina i Déu t’assistirà”, persones constructives, sinceres i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme és “Sa maneta de plata”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, un procurador, és a dir, un advocat, qui només tenia un fill, En Bernat, un poc abans de morir-se, diu: “Tu no neguis mai cap deute, perquè això no ho fan els homes que tenen un pam de cara (…)  [;] no n’he negat cap mai. Tu lo que has de fer és cap viu i molta feina, i pagar allà on puguis i Déu ja t’assistirà” (p. 32). Aquestes paraules poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en el punt “Eina i feina”, comenta que “La tendència individual que ens fa superar el dolor, no a través dels planys ni dels estimulants artificials, sinó dedicant-nos obstinadament al treball, s’anà convertint en una virtut social: el triomf damunt l’adversitat pel gust per l’eina i de la feina. No una, sinó diverses vegades en el transcurs de la nostra existència (…) cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51). I, igualment, cap als Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com a protectors dels llauradors.

Molt prompte, els creditors es presenten a En Bernat (p. 32) i ell es fica la mà en la butxaca, troba la claueta i obre la caixeta…, i hi havia una maneta de plata. Aquesta maneta de plata, a tota hora, serà qui li proporcionarà lo que En Bernat necessitarà, quan ell li ho demanarà: “Fes lo que vullgues i et serà accedit” (p. 33), com ara, quan vinguen els creditors a recuperar els deutes (p. 33). I, com que En Bernat “estigué cabal i ho tengué tot pagat, es donà a la bona vida, i es passejava tot el dia ben vestit i ben tractat com un sí-senyor” (p. 34).

Un poc després, veiem que el rei fa unes dictes per a casar la seua filla, que era pubila: s’hi casaria “aquell que li presentaria un palau tan bo com es seu” (p. 34). Llavors, En Bernat es posa cametes al coll i es presenta al rei “per guanyar aqueixa joia” (p. 34) i, un poc després, se’n va a cercar el mestre picapedrer més bo de tot el regne (p. 36), a qui comenta que ell es veu amb coratge per a fer realitat el projecte. Un fet semblant, amb el fuster i amb el ferrer, tots dos, els primers (p. 36), “que li donaven paraula de deixar-li tota sa feina llesta dins un any i un dia” (p. 36). I els tres caps de colla junt amb En Bernat fan que la construcció del palau progresse.

Però, la vespra de la data, el picapedrer, el fuster i el ferrer se’n van, pagats per En Bernat, i sense haver-se acabat l’obra. Aleshores, molts senyors grossos estaven contents de veure que En Bernat no en seria el gendre del rei “i no li haurien d’estar subjectes com a vassalls es dia que el rei hagués fet es darrer badall” (p. 38). I el rei (i, darrere d’ell, tots els senyors, p. 39) se’n va a parlar amb el jove per a dir-li el termini de la presentació del palau.

Aleshores, En Bernat compleix els pactes amb el monarca i comenta al rei que “Val més que parlin es fets que no sa llengua. Li he dit que, demà, dematí, li entregaré es palau llest (…); i, si no l’engan, que em don sa seua filla, tal com diuen ses dictes.

-Conformes -diu el rei” (p. 40).

Al moment, veiem que En Bernat es passeja per la ciutat i que, cap a les onze de la nit, es trau la maneta de plata i li ordena “Que aquest palau mig fet romanga llest de tot en trencar alba” (p. 40) i…, immediatament, hi aparegué el palau i les parets es revestien, les finestres i els portals rebien el colp en sec, les sales i els quadres també es posaven on els calia i, a més, “d’allò més preciós i (…) de lo més bé” (p. 41): “I lo gustós era que cada cosa d’aquelles se n’anava tot dret a posar-se allà on feia fretura (…) i tot moblat i endiumenjat de tot” (p. 41). I, de bon matí, el rei, la reina i la seua filla com també tota la cort veieren que el palau estava llest i ben acabat (p. 41). Aleshores, el rei diu a En Bernat “tu seràs es venturós, tu et casaràs amb sa meua filla” (p. 42). I així ho fa.

Adduirem que, ahir, 13 d’abril del 2022, Jose V. Sanchis Pastor em plasmà unes paraules que deia una àvia seua nascuda en 1917 i molt en línia amb el matriarcalisme: “La Mare Terra, el Pare Sol i Germana Pluja. Terra ferma, Sol templat i Aigua pura i en mesura” (sic). Hem rebut comentaris molt interessants i de simpatia amb aquest vincle amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.