“Ha de bastar també sa seua paraula”, jutges de part de la bondat i molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, quant al tema de la bondat, de no promoure l’abús dels altres, ni l’oportunisme com tampoc la corrupció, és “Es set plets”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia dos fills, En Pau i En Pere, amb dues maneres d’actuar i amb vivències molt diferents i quasi antagòniques. En Pau, quan es fa gran, se’n va a la lleva, cau soldat i serveix el rei (p. 18). En canvi, En Pere, des de molt prompte, reflecteix el matriarcalisme: “fonc més sortat (…): no hi caigué, ni se va haver d’embarcar” (p. 18), un detall que va en línia amb la renúncia a promoure la guerra, en les cultures matriarcalistes. Però, com que el pare no assumeix que En Pere no se’n vaja a la guerra, es mor. Aleshores, “Va deixar lo poc que tenia a En Pere, perquè no havien sabut res pus d’En Pau i ja el donaven per mort” (p. 18), però, uns anys després, En Pau torna de servir el rei i diu al seu germà que ell és l’hereu i “Tenc es papers ben estirats i pots prendre per allà on vulgues” (p. 18). Aquesta mena de culte a lo reglat (en aquest cas, els papers i, així, a lo administratiu i a lo jurídic) està vinculat amb les cultures patriarcals i no amb el matriarcalisme.

En Pere, malgrat que l’hereuatge de son pare era poc, “havia mester un bou per llaurar i el manlleva a un veïnat” (p. 19)… i, malauradament, mentres que llaurava, es mor l’animal. Aleshores, el germà, En Pau, junt amb aquell veí, l’endemà, de matí, se’n van a Ciutat (a Palma) i posen plet a En Pere i ell se’n va darrere. Detalls semblants es repeteixen al llarg de la narració: moltes persones a qui serveix En Pere l’acusen d’haver-los fet malbé. Per exemple, un frare a qui ajuda a traure un ase encallat (p. 20), un home amb un sarró[1] (pp. 22-23), una senyorassa amb qui En Pere es topa en un carrer estret (pp. 24-25), l’hostaler a qui demana hospitalitat després dels fets amb la senyorassa (pp. 26-27) i, finalment, veu un home, l’agutzil, a qui pregunta pel jutge. Llavors, l’agutzil li diu:

“-Sí que sou caigut bé. Jo som s’agutzil i ara vaig a veure’l per rebre’n ordes” (p. 26). En Pere li comenta què li havia passat durant el trajecte i “s’agutzil se’n compateix i el presenta as jutge, que era un sant home i, sobretot, un defensor des malanats i desvalguts, quan veia que altres els volien fer sa llenya damunt. En Pere li donà relació des set plets que li volien moure i, llavors, li diu:

-Senyor, vet aquí ses cent lliures i es sarró des plet qui fa quatre i les se qued per vostè, que bé les se guanyarà amb sa sentència que faça.

-A poc a poc! -diu es jutge-. Sa justícia no s’ha de fer per doblers. Ja guardaré ses cent lliures i faré d’elles segons veja que sia just” (p. 26).

¿S’ensenyaran rondalles així en les escoles i als estudiants o, per contra, es limitaran a retallar-les, a adaptar-les i, per descomptat, a eliminar les que, com aquesta, no puguen resultar políticament correctes per a alts càrrecs polítics, eixos que “donen de menjar” als mestres públics, treballadors que, en els fons, no són sinó una mena de mercenaris al servici del poder polític? Recordem, i ho escriurem sense embuts, que lo que ara diem mestres (que no són altra cosa sinó instructors, una mena de sergents amb visera), tenen les seues arrels en la política patriarcal i castellanitzadora del segle XVIII, després de la guerra de successió (primer quart del mateix segle) i que la seua influència, com molt bé plasma David Algarra en “El Comú Català”, fou més forta que la que havia tingut, fins al segle XIX, l’Església. Les coses, com són.

Un poc després, comencen tots els judicis i el jutge fa passar tots els acusadors, u rere l’altre. A En Pau, el germà, li diu que En Pere tindrà l’heretat “mentres viurà i, de mort d’ell, que vaja a vós” (p. 27). A l’home del bou, “que tenga es bou fins que li torn a sortir una altra banya i siga grossa com sa que es va rompre” (p. 27). Al frare, molt semblant, però amb l’ase (p. 29)… i passatges similars. I, com que el jutge era bo, diu a l’home del sarró:

“-I, a aquest home -diu (…) signant a En Pere-, no li ha de bastar també sa seua paraula per provar que ell no tragué ni una treseta des sarró?” (p. 29). I així, successivament, fins al punt que l’hostaler, el darrer dels acusadors, veient com havia anat la cosa als altres que havien presentat plets a En Pere, “se n’anà a ca seua, donà dinar a En Pere i sopar i llit per jeure, i En Pere, l’endemà, de matí, se’n tornà as seu poble content i alegre de lo bé que era sortit de tots aquells plets.

Ara s’hostaler no tengué pit per anar a cobrar des jutge s’hostatge d’En Pere, per por de no sortir-ne més nafrat” (pp. 30-31). I, així, veiem com les cultures matriarcals abracen les bones intencions i la generositat, però no els abusos, ni els intents de compra de jutges.

Afegirem que, en un fet real que m’afectà (una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat, per part d’una xiqueta de sis anys que, anys a venir, m’acceptaria 500€ i que em diria que volia ser jutgessa de dret internacional), es resolgué per mitjà d’una mena de sentència en què, un home que escoltà les dues versions (la de la part acusadora i la meua, si bé cadascuna en dies diferents), es posà de part de qui no havia mentit, en aquest cas, meu. Estic agraït al sentit de la justícia que té aquest home, qui, uns cinc mesos després, em comentà que, abans que ell em fes eixa entrevista, d’uns vint o vint-i-cinc minuts,… ja coneixia la versió de la part acusadora, detall de què no em digué res en cap moment de l’entrevista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Bossa feta de pell o de tela, que els pastors i altres persones solen dur penjada amb una corretja, per a dur-hi menjar, utensilis, etc.

“La societat valenciana és matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón)

General, , , , , , , ,

 

“La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón, artista i presentador valencià, 1936-2009).

L’11 d’abril del 2022 trobí en Internet unes frases de Joan Monleón, un actor i presentador, publicades pel canal televisiu valencià “À Punt”, en un article titulat “Tretze frases de Joan Monleon que defineixen el poble valencià” (https://www.apuntmedia.es/alacarta/articles/tretze-frases-joan-monleon-defineixen-poble-valencia_1_1480345.html), a partir d’una entrevista que li havia fet la periodista Lola Bañón en 1977 i realment interessants, entre altres motius, perquè tenen molts punts en comú amb missatges que havíem rebut, amb comentaris que m’havia fet ma mare o, com ara, Pere Riutort, o bé, per exemple, amb escrits sobre la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcalista).

Primerament, i és molt significatiu, comenta que “La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental”. I ho fa sense embuts. Tot seguit, Joan Monleón afig “Ma mare era molt realista, i això que em dedicara al teatre no ho veia amb bons ulls. ‘Fes el que et done la gana, però a les 7 del matí has d’obrir l’orxateria’, em deia ma mare. M’han ensenyat que m’he de guanyar la vida”. Doncs bé, en relació amb la frase de la mare, el pare de l’amic que estigué en el desert d’Atacama (nord de Xile) i que conegué la cultura colla, quan era jove, li deia paraules molt similars però vinculades amb el camp: de bon matí, hi anirien.

I són moltes les rondalles mallorquines en què els pares permeten que els fills es guanyen la vida com consideren millor, que emprenguen cap a altres llocs  i en què, a més, àdhuc, els fills (si més no, qui ho aconsegueix), torna a casa, arreplega el pare i tots dos fan via cap a cal rei. I, si no és un fill a un pare, més d’una vegada, ho és a una dona vella, a una jaieta.

En un altre moment de l’article, Joan Monleón deia que “Ací hi ha la transgressió valenciana que no passa en un altre lloc”. Aquesta transgressió, al meu coneixement, es plasma prou bé en una quantitat interessant de cançons eròtiques en què l’exageració (si bé moderada i mai com una exaltació) fa possible que la seriositat no hi estiga vinculada i que la sexualitat prenga un paper més en línia amb la natura, amb lo agrícola, amb la terra en què es viu i no, com ara, amb eixes cançons rudes que rebérem algunes vegades i en què l’home convida la dona no solament a prendre’s una copa (el poble matriarcal no és de festes nocturnes i de sorolls, sinó de rogle, com ara, la sardana, els balls, els castells, la muixeranga…) i a permetre que ell la utilitze com si fos una mercaderia o, suavitzant-ho, un objecte carnal i físic. Com em digué un metge del cor, “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I és que, com em comentà un neuròleg, en el 2015, per exemple, la generositat és bona per al sistema nerviós: “Sí: ayuda”. I, per tant, ho és… per a les relacions humanes.

El treball sobre el matriarcalisme ens ha permés copsar que, en els grups més oberts i més vinculats amb la terra, amb les arrels dels seus avantpassats catalanoparlants i, igualment, receptius, fins i tot, a les noves tecnologies, recorren, com ara, a una ironia (i com qui no diu res) innocent, en relació amb les cançons i amb les rondalles o amb altres plasmacions escrites de tipus sexual: des de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla, fins a cançons i altres manifestacions mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila.

En tercer lloc, considerem cert quan Joan Monleón exposa “Tot té una accepció sexual perquè som mediterranis”. I l’actor i presentador valencià ho deia perquè “La gent està en contacte amb la terra i veu com creixen les coses, és així. La mare terra és un acte sexual que fa créixer les coses. Jo no dic mai res sexual, si algú pensa que la clòtxina és una altra cosa… Amb El pare Mulet, el Tirant lo Blanc, ja ho veiem, no ho he inventat jo. També és veritat que en castellà ja no sonaria igual”. ¡I tant que no sonaria igual! ¡Com tampoc no ho fa quan consultem, per exemple, en Internet (com ho fiu l’11 d’abril del 2022) sobre la cançó “La tarara” i veus articles relatius a la cançó,… però en terres que, històricament, formaren part del Regne de Castella! ¡Ni de bon tros!

En quart lloc, també triem les paraules “Som un poble molt esplèndid i compartim les coses”: “A mi sempre m’han fet molts regals, el que tenim per casa, coques… El que tenim en casa és aquest gran present que es fa, com les fruites en la mocadorà. Som un poble esplèndid i compartim les coses”. A la darreria dels anys noranta del segle XX, passí uns dies en casa d’una família d’Orkoien, una població navarresa a pocs quilòmetres de Pamplona i en la zona castellanoparlant. A mon pare i a mi, ens atengueren molt bé en la casa, l’home gran (qui, en paraules d’altres persones, era la saviesa del poble) ens acollí amb germanor (i també el fill), com si fóssem veïns i persones de confiança. Un fet semblant m’ha ocorregut en viatjar a Catalunya en companyia dels meus pares: molt receptius, molt oberts i, això sí, que respectes la terra on vius, les seues tradicions, la llengua catalana, els seus costums… Hi ha, com diu Joan Monleón, en el darrer punt, una gran afecció a la terra. Un tret, per descomptat, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“La mare servia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga), educació matriarcal i dones molt obertes

General, , , , , , ,

 

“No teoritzen. Viuen i actuen”, un estil de vida molt reflectit en les rondalles i en el dia rere dia dels Pobles catalanoparlants.

Un altre tema interessant i que, tot seguit, exposarem junt amb comentaris, és el fet que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcalista) i ja hem tret en algunes ocasions (i que també és vàlid per a la vinculada amb la llengua catalana), “No teoritzen. Viuen i actuen”, paraules aplicables a tot poble matriarcal. De fet, el 25 de novembre del 2021, en relació amb aquestes paraules i amb les àvies (o padrines), o bé amb les mares, nascudes abans de 1920, preguntí en Facebook “¿Eren més de teoritzar, per exemple, sobre com es podria millorar la bonhomia, o de viure i d’actuar? Gràcies”. I, com veurem, les respostes encaixaven amb les frases que m’havia escrit l’amic.

Així, en el grup “Dialectes”, el 25 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Les àvies no eren gens teòriques!” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Ma àvia era una persona pràctica que no volia més que viure amb el major benestar possible i no complicar-se de bades l’existència.

Ella no concebia exercitar-se físicament fora de la faena diària per a fer les tasques i el treball que fornia els diners amb què sobreviure” (Joan Montpou), “La meva àvia era ambiciosa i treballadora, manava a casa, sens dubte, li agradava aparençar i rentar els draps bruts a casa. Era més de sentències que de teories” (Lidia Bros Sarroca).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella ens escrigué “A casa, uuummmm. Potser les dues i/o viure i actuar la iaia, la mama. El papa, a la reserva”. Hi ha algunes rondalles mallorquines en què l’home roman en la cuina o bé en casa, mentres que la dona passa, com ara, a fer la gestió fora de casa o, simplement, a fer lo que solem dir vida social. Afegirem que, com em comentà l’amic, quant a la cultura colla, en aquest poble d’Amèrica del Sud, “Les dones van al bar. Els bars estan plenes de dones. No hi veuràs hòmens”, un detall que, quan me’l contà (a tot estirar, a primeries del 2020), em resultà nou i molt curiós. Això sí, molt en línia amb el matriarcalisme.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 25 de novembre del 2021, Antonia Nadal comentà “Comunicació, comunicació, comunicació…

Saber perdonar. És més feliç el que perdona que el qui ofèn”.

Adduirem que el 2 de març del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Paraules ebrenques”, on havíem posat el post el mateix dia, Ester Berenguer comentà “A mi, la iaia Maria, quan s’enfadava, em deia ‘Si t’agafo, et faré xinxines’, sentenciant i amb el dit amunt i avall”.

En el grup “Valencians per la independència”, el 3 d’abril del 2022, Conxa Navarro Ramada ens escrigué “De sentències, sempre”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, per eixos dies, Isabel Mateu plasmà “Sentències!!!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’abril del 2022 i posteriorment ens comentaren “Teoritzar” (Victoria Humet), “La meva mare era un no parar. Un any vàrem tenir un cosí de Boise perquè aprengués castellà, i anava amb una llibreteta apuntant les dites de la nostra mare i el significat que tenien” (Ana Maria Osa Farre), “La meva mare era del 1905. Deia ‘No estiris més el braç que la màniga’ i ‘Prepara’t, per si ve la guerra’” (Josep Maria), “La mare era de 1910 i feia servir totes dues coses. A tot, tenia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga).

Finalment, comentarem que, encara que hui comença la Setmana Santa, entre els catalanoparlants, sobretot, els qui també ho som des de fa generacions, donem més importància a la Pasqua, la qual comença el dia de Pasqua (o de Resurrecció). I també que un tret que ho plasma molt bé són les cançons eròtiques que, per exemple, es canten Diumenge de Pasqua i durant les festes d’aquesta època de l’any i de què ens informen des d’ahir: com ara, “La tarara”, quan parla del catxirulo que no s’empinava. Ja n’inclourem en altres entrades.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Boise és una ciutat dels Estats Units.

“La meva mare era més de dites i refranys” (Montse Verdeny), educació matriarcal i dones molt obertes

General, , , ,

 

El 26 de març del 2022 posí en Facebook unes paraules que deien que, en la cultura colla, “’No teoritzen. Viuen i actuen’. ¿Feien igual les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

Les àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX, sí”. Les respostes en el grup “Dialectes”, el 26 de març del 2022 foren “Sí. No tenien temps de filosofar: eren pràctiques” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Les meves àvies, nascudes una, al 1900, i, l’altra, al 1909, eren molt pràctiques. Feien el que calia per sortir-se’n. Van tenir una vida dura i no hi havia temps per plànyer-se” (Neus Soler Rodriguez), a qui comentí que, “En moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, hi ha personatges, siguen dones, siguen hòmens, que es pregunten què solucionen plorant i, immediatament, passen a l’acció”.

En el meu mur, el 26 de març del 2022 i posteriorment comentaren “Bon dia, Lluís,

Sí: a casa vivien i actuaven, dit i fet, sense rumiar-s’hi gaire. Penso que és l’únic que podien fer: viure i treballar.

Una abraçada” (Rosa Rovira), a qui pose el text original en què ens plasmaren les frases i, aleshores, ens respon: “Ok. (…)  En aquest sentit, sí: la mare governava i el pare es sentia content perquè es complementaven l’un a l’altre” (Rosa Rovira), “A casa, no podien rumiar massa. El temps escanyava[1]. Sobretot, la iaia no tenia espera. Ho he heretat” (Montserrat Cortadella), “A casa, també s’actuava. Crec que ho portava l’època en què vivien: no hi havia massa temps per rumiar. Tal vegada, va amb el caràcter…” (Rosa Garcia Clotet), a qui escriguí “De tot, un poc, perquè, per exemple, en el cas de les àvies de ma mare (…), les dues coses van unides: que vivien i actuaven com també el caràcter”; “Pensat i fet” (Majo Ortells).

Igualment, el 2 d’abril del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “Ma mare (n. 1911), de teoritzar” (Emili Rodríguez Bernabeu), “La meva mare deia ‘Sentència’ quan algú feia un comentari moral amb el que ella no estava d’acord. Irònicament” (Montserrat Segui Alemany), “Sentències:

‘Tal faràs, tal trobaràs”.

‘Ditxosa la dona que et vulgui i no et pugui haver’.

‘Qui la fa, la paga’.

‘La pedra, quan surt de la mà, no sap a on va’.

‘Aquell és de tirar la pedra i amagar la mà’.

‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’.

‘La mentida té les cames molt curtes’.

‘S’atrapa més aviat un mentider que un coix’.

‘Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’.

Quan hi havia enraonies, en deia ‘Fer bullir l’olla’ o ‘fer safareig’.

‘A cinc minuts de casa seva, no n’hi ha cap de casat’ (referint-se als homes).

‘Val més ser gos de casa bona que no pas dona’…

‘Cap geperut es veu el gep’.

I, quan algun nano es deixava un plat mal escurat, deia ‘Aquí hi ha l’esmorzar d’un manador’.

En tenia un munt” (Rosa Canela Vies), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li respon “Com a casa” i, aleshores, ens n’afegí un altre, “La llengua no té ossos i en trenca de molt grossos” i que “Les àvies són un pou de saviesa”; “La meva àvia, nata al 1909, era més de sentències” (Neus Soler Rodríguez), “La meva padrina, totes dues” (Maria Pons), “De sentències. La majoria de vegades, encertades” (Anna Maria Fabregat Gorriz).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 2 d’abril del 2022 ens plasmaren “Ma mare[2], de sentències: ‘Ho faig’ o ‘Sí, vaig’.

Ma uela teoritzava: molts exemples i rondalles, sempre amb significat” (Lourdes Hernandis), “Les meves iaies, les dues coses. Ma mare, més de sentències” (Rafa Taengua), “Sentències” (Xelo IProu).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia ens escrigueren “Sentències i refranys. Sabiduria heretada que intentaven transmetre a nosaltres, les filles” (Carmen Carmen)[3].

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 2 d’abril del 2022 plasmaren “La meva mare neix el 1910 i era més de dir dites i refranys” (Montse Verdeny), “La padrina (1880) sentenciava. La mare (1925) era molt més pràctica i d’acció” (Ruira Ribagorçana), “La meva mare deia sentències; la meva iaia teoritzava i la meva padrina, que ha fet 100 anys fa deu dies[4], fa les dues coses” (Joana Carbonell).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, bon dia de Diumenge de Rams.

 

Notes: [1] En l’original, “apretava”.

[2] Ens afegí que havia nascut en 1925. Hem inclòs el comentari com a part de l’escrit.

[3] Afegirem que em comentà “Que vaja bé el teu treball i, per al que necessites, ací estic”, que li ho vaig agrair.

[4] L’endemà, aprofitant una visita dels meus pares a ma casa, els contí aquesta anècdota, dels cent anys de la padrina. Les dues àvies i l’avi patern de ma mare aplegaren o passaren i tot els noranta anys. Havien nascut en els anys setanta del segle XIX. Aleshores, ma mare em comentà de sentències com “Eixa dita, eixes paraules que no fallaven”. I, per tant, que solien dir-ne d’eixe tipus.

A banda, ens digué una que deia la seua àvia paterna, filla d’un jutge, si bé amb el castellà (com a llengua a nivell jurídic), per a indicar un mal costum: “Las costumbres hacen leyes”.

“Anem-hi”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les rondalles mallorquines, quan el capità ja portava molts anys que navegava sempre amb els vents molt al seu favor, es topa amb una nau de corsaris, la qual envest En Joanet, qui, quan ja és en la nau, copsa que el capità dels corsaris era l’esclau que tenia el pare de Na Catalineta i que l’havia deixat en l’illot (p. 11).

Aleshores, En Joanet comenta al capità dels corsaris que li deixen obrir “una caixeta que duc i mudar-me sa roba” (p. 11) i el capità li ho concedeix i, al moment, el reconeix i fan bona pasta (p. 11) i, a banda, el capità li diu “Pren sa teua barca amb tots es teus mariners” (p. 12) i li permet que faça via. I, un poc després, En Joanet, “amb es mariners de sa barca, des d’allà, cap a ca son pare i sa mare!” (p. 12), on, entre altres coses, els comenta que és un capità de barca (p. 12), encara que no els diu que és fill de tots dos. I, com que els seus pares, “li suplicaren que hi tornàs, si podria, a fer-los companyia, ell els donà paraula de qui hi aniria cada dia” (p. 12). I així ho feu (p. 12).

A més, veiem que els seus pares diuen a En Joanet que Na Catalina, la filla del senyor que hi havia davant, encara és fadrina, que no ha volgut casar-se amb ningú diferent d’aquell al·lot amb qui jugava quan era petita. Ara bé, En Joanet, amb molta espenta i que comptava amb una barca de primera i garrida, no sols comanà els mariners que la mostrassen a totes les persones que s’hi presentassen i, així, un dia “arribà notícia de tal barca a aquell senyor de davant cas carnisser” (p. 14) i ho “diu a sa senyora i a Na Catalina” (p. 14). I, la mare i la filla responen al senyor amb molta espenta:

“Anem-hi idò!”  (p. 14).

Aleshores, En Joanet veu el senyor, la senyora i Na Catalina, els reconeix ràpidament, els rep amb amabilitat (p. 15) i ells tres conviden En Joanet a visitar-los i ell ho accepta (p. 15). I, a més, el capità ho comenta al carnisser i a la carnissera, o siga, als seus pares. I, immediatament, veiem que la carnissera plasma el matriarcalisme, ja que és ella qui proposa al capità que es case amb Na Catalina, la filla del senyor, sobretot, perquè En Joanet li diu que encara és fadrí (p. 15):

“-Idò, veja si es fa seua la senyoreta Catalina! -diu sa carnissera. (…) Per ventura, li agradarà a vostè” (p. 15).

I, un poc després, “es capità surt de cas carnisser i se n’entra a ca aquell senyor d’allà davant, que, amb sa senyora i sa filla, el reberen” (p. 16). Igualment, llegim que, per tercera vegada, el conviden i que el capità ho accepta i, a banda, els comenta que hi ha de poder assistir el carnisser i la carnissera (p. 16),… i el senyor li ho aprova.

Aleshores, el capità diu a un mariner que porte una caixeta als senyors i a la seua filla, els quals reben En Joanet i els seus pares. El capità obri la caixeta, hi hagué la roba de quan l’esclau l’havia deixat en l’illot i diu a son pare i a sa mare que ell és En Joanet (p. 17):

“-Mans, mon pare!   Mans, ma mare! Som En Joanet (…).

Aquells (…) el conegueren; es senyor i sa senyora i Na Catalina el conegueren igualment” (p. 17).

I, finalment, el senyor comenta a Na Catalina que, “si vols En Joanet, ja tens es meu sí” (p. 17) i ella li diu que sí. I, tot seguit, veiem que es casaren (p. 17) i que, de nou, és la dona qui té la darrera paraula.

Adduirem que hui hem posat en Facebook una frase de Rosa Garcia i Clotet, “Les dones han tingut la darrera paraula”, i que ens han fet comentaris molt en aquesta línia, la qual també coincideix, per exemple, amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX), amb moltes rondalles en llengua catalana i, per descomptat, amb molts comentaris que veiem en Internet en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ja fonc partit vent en popa”, persones que aplanen molt el camí i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, com ara, que la dona té la darrera paraula i que els pares donen moltes facilitats als fills és “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, veiem que un carnisser tenia un fill, En Joanet, eixerit, agraciat i bon al·lot (p. 7) i que, porta per porta, vivia un matrimoni que només tenia una filla, Catalina, “tan garrida i gentil com bona al·lota” (p. 7).

A més, veiem que “En Joanet i Na Catalina sempre jugaven plegats, des que començaren a sortir pes carrer un i altra, que eren des mateix tenor” (p. 7). I, com ja hagueren doblegats els deu anys, la gent els veia molt agermanats (p. 7).

Igualment, el pare de Na Catalineta, a un esclau que tenia, li proposa de matar En Joanet, a canvi de la llibertat (pp. 7-8). L’esclau se’n va a ca En Joanet, pregunta per ell i demana permís per a que l’acompanye al jardí del seu amo, jardí en què jugaven els dos xiquets (p. 8). Una vegada més, ix el jardí, com en moltes rondalles i, a més, vinculat amb el matriarcalisme. I, després, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a En Joanet:

“- I ara, ¿no t’agradaria anar a pescar amb aqueixa barqueta per endins per endins?” (p. 8). A banda, l’esclau ho comenta amb els pescadors, l’al·lotó es posa dins la barca i per endins per endins de la mar (p. 8), fins a un illot. El deixen i, un poc després, veiem que En Joanet veu una barca “i el capità de sa barca, el fa pujar” (p. 9) i, com que el veu tan etxerevit i ell era casat però no tenia cap fill, “resolgué prendre per tal En Joanet.

El fa vestir bé, arriben a ca seua, el presenta a sa senyora, que també el va rebre amb amor i conformada de tenir-lo per fill” (p. 9) i En Joanet, molt obert, ho accepta. Ací es plasma que la dona té la darrera paraula, ja que és ella qui aprova que el tinguen com a fill.

Al moment, veiem que la dona del capità fou mare d’un infantó, Bernadet, qui, com en altres rondalles ho fan altres xiquets, un dia, qualifica de bord a En Joanet. Aleshores, En Joanet se’n va als pares (p. 9) i els ho comenta, els diu que està agraït per lo que han fet per ell i que ha triat fer via (p. 10). I el capità i la capitana, com en altres passatges semblants de rondalles mallorquines, plasmen l’educació matriarcal i, entre altres coses, “es capità entregà a En Joanet una barca nova de trinca[1]perquè s’hi pogués guanyar la vida anant per mar i, llavors, li dóna sa caixeta on guardava sa roba que En Joanet duia quan es capità el trobà damunt aquell illot”  (p. 10).

Immediatament, llegim que En Joanet carrega amb mercaderies la barca i que “ja fonc partit des d’allà a vendre-les a unes altres terres” (p. 10) i, a més, com a capità, “vent en popa” (p. 10) i amb bones relacions amb els mariners (p. 10).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Nova, acabada de fer.

Persones que premien el treball en equip, la bondat i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet i la filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, llegim que En Joanet es desperta i, després de considerar que lo més adient era anar per avall, ho fa:  “Anem per avall, que, per ventura, sa bona sort em tornarà a topar” (p. 121), paraules amb què plasma l’esperança. I, encara que la baixava i no semblava que es trobàs amb res que li compensàs, “A la fi, topa amb un hort, ple d’arbres fruitals. Afina una perera ben carregada de peres (…) que les trobava com un sucre” (p. 121) i…, en haver-se-les menjades, li apareixen unes banyes. A més, veiem que, “quan s’hortolà se’n tem de que li salpaven ses peres, hi compareix amb un bon venable” (pp. 121-122) i el pagès el carda de valent. Ara bé, com que En Joanet l’ha tractat molt bé, “S’hortolà en va tenir pietat i dóna a En Joanet tres peres de ses que feien sortir banyes as qui en menjaven i tres peres de ses qui les llevassen as qui en tenien” (p. 122) i li diu com podrà recuperar el canyamet, la bosseta verda i la selleta que li havia robat la princesa.

Un poc després, En Joanet, com en altres rondalles semblants, es posa a vendre les peres en la ciutat on viu el rei (p. 122), unes criades de cal rei comenten a la filla del rei que hi ha un venedor de peres que tenen la virtut més grossa que no es pot pensar (pp. 122-123) i li les compren. Així, novament, es plasma el matriarcalisme: la dona (ací, la reina) és qui fa la compra, no l’home. La filla del rei se les menja i… li ixen tres banyes (p. 123) i el rei ordena que vagen a cercar el polissó que les venia,… però ja era tard (p. 124).

Aleshores, el rei cerca metges que facen possible que desaparega el banyam de la filla, però no ho assolien i veiem que En Joanet (ara, com un metge nou) passa per la cort a veure la princesa. I, primerament, li donarà una pera, després que ella li haja tornat el canyamet (p. 126); en acabant, una altra, i ell recupera la bosseta verda (p. 126) i, al capdavall, després de cedir-li’n la tercera, la filla del rei li torna la selleta:

“Aquí, es metge nou diu:

-Per llevar-la-hi, (…) necessit una selleta que, en posar-s’hi damunt i li diguen ‘Selleta, du-me a tal banda!’, a l’acte, sa selleta duga es qui l’hi diga a tal banda.

El rei i la princesa es miraren i varen dir:

-No tendrem altre remei que donar-li aquella que tenim!” (p. 127).

Li la tornen, En Joanet se’n va com un coet, prometent que l’endemà, a la mateixa hora, seria de nou en cal rei i faria que li desaparegués la tercera banya. I, així, veiem que, en lloc de fer que la filla del rei no tinga cap banya, en primer lloc, recupera la selleta i, a continuació,… li demanarà la mà a la princesa (p. 127). Així, En Joanet, mostrant la tercera pera al rei, a la reina i a la filla del rei, els diu que, per donar-los-la, “primer, ella i Vosses Reials Majestats, m’han de donar una altra cosa, que em sembla que la m’he guanyada i és es sí per jo casar-me amb la senyora princesa” (p. 127). I, immediatament, “la princesa va dir que sí més que de pressa, i el rei i la reina, també” (p. 128) i, un poc després, llegim que “ella bota del llit i s’aferra a son pare i a sa mare, i s’agenolla davant En Joanet (…). I allà mateix es casaren” (p. 128).

Finalment, En Joanet, no deixa fora son pare, sinó que anà a cercar-lo “a sa barraca i encara l’hi trobà viu, i el se menà a cal rei i, amb el rei i amb la reina i amb la senyora princesa, el rei i la reina, varen viure contents i alegres” (p. 128) durant molt anys. Amb aquest final, veiem com, de nou, es reflecteix que, més d’una vegada, en les cases dels avis, també vivien persones de generacions distintes i, a banda, que el fill té en compte la tasca que ha fet son pare i el premia amb la possibilitat de viure en cal rei, la qual accepta el pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones que trien anar a córrer món, amb bonesa i molt obertes

General, , , , , ,

 

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en un altre passatge en què En Joanet demana al gegant que solte els dos germans, el gegant li diu que, si de cas, sí que li pot donar “aqueixa bosseta verda amb es cordonets d’or, a on, com més doblers es treuen, més n’hi compareixen” (p. 102). En acabant, i ja amb el gegant en una altra terra, En Joanet i son pare tornen a la barraca i continuen “fent sa gran vida devers aquella barraca amb aquell arbre que, cada dia, en sortir es sol, es vestia de flors, i amb es canyamet que els treia des menjar del senyor rei i amb aquella bosseta verda” (pp. 104-105). I, de nou, el gegant fa via cap a l’arbre de les flors dolces (p. 105) i, igualment, En Joanet i son pare passen a l’acció (el jove, dirigint i, el pare, col·laborant amb el fill). I, com abans, el gegant no li torna els dos germans, però sí li fa una donació, ara una selleta que permetrà En Joanet anar on vullga, quan li diga “Selleta, du-me a tal banda” (p. 106). De fet, el jove ho prova i veu que és cert i, un poc després, comenta a son pare que vol fer món: “vós ja ho veis: jo estic a la flor del món i (…) he pensat d’anar-me’n a córrer món amb es canyamet, sa bossa verda i sa selleta (…). Jo vos deixaré una bossa de dobles de vint, dotze dotzenes i es violí” (p. 107), detall amb què es plasma que el fill dona vida a son pare.

Al moment, veiem que, de bon matí, fa via cap a “sa ciutat del rei. Allà compraré sa casa més bona que hi haja i m’hi posaré a fer almoina” (p. 108). I així ho fa i, a més, davant cal rei (p. 108), i uns criats del rei li comenten que el monarca té una filla com un sol, que encara no festeja amb ningú i que no ha fet els setze anys (p. 108).

Tot seguit, En Joanet es compra una casa, la reforma i, igualment, actua de manera solidària amb els pobres que es presenten en sa casa (p. 109), fins al punt que els pobres deien “Vaja, quin home més bon home!” (p. 109).

I el rei copsa que el jove donava “a tots es pobres que es presentaven as seu portal i donant-los es doble de lo que els havien donat a cal rei”[1] (p. 111). I si ja la solidaritat està vinculada amb el matriarcalisme, també ho està el fet que En Joanet, “en passar el rei per allà davant, una capellada fins en terra! (…) Però encara era més blau és fester en passar sa filla del rei, la senyora princesa amb un estol de criades. Per ella sí que n’hi havia, de capellades fins en terra!” (p. 111). I, així, en distintes ocasions.

Afegirem que, en passatges següents, el rei i la princesa veuen que En Joanet no els enganya i que, a més, fa que els convidats al seu palau estiguen tractats i que mengen com un rei… A banda, per exemple, el jove fa que els dos membres reials vegen d’on trau els diners amb què pot organitzar tot (p. 115).

Ara bé, en un passatge, la filla del rei es vol fer amb la selleta, aprofita que ell no s’ha esplugat i la pitxorina li proposar fer-ho. I, com que ell ho accepta i… la filla del rei diu “Selleta, fes lo que saps fer! Du-me ara mateix a ca mon pare!” (p. 120) i, immediatament, ho fa, hi és i, a més, amb la selleta, el canyamet i la bosseta verda (p. 120).

En aquesta part de la rondalla, són molt significatius tres detalls: el treball en equip entre el pare i el fil i que el fill tracta bé el pare, en segon lloc, que En Joanet prefereix més lo vinculat amb la dona (ací, la filla del rei) i que es plasma en el tema referent a les capellades, i, per descomptat, la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Aquest detall em recordà Pere Riutort (1935-2021), d’origen mallorquí i que portà una vida molt en línia amb el matriarcalisme. Així, quan ell vivia en la ciutat de València i anaven a demanar-li, estava disposat a fer un bon menjar a qui li hagués demanat almoina.

Lideratge en el treball en equip, amb bondat i de persones molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia tres fills: En Bernat, En Pau i En Joanet. Eren una família molt pobra que vivien en una barraca, just davant d’un “mitjà”, és a dir, d’una garriga baixa, on hi havia un arbre. “Aquest arbre, cada dia, en sortir el sol, estava carregat de flors que rajaven mel” (p. 95) i, tot d’una, tots se les empassolaven. I d’això vivien tots quatre. Aquest detall, des d’un primer moment, em recordà la bondat i la dolçor i, de rebot, el matriarcalisme.

Però un dia passa un gegant per l’arbre i se les menja totes. Per això, l’endemà, de bon matí, s’acosten ells a l’arbre i “allà, nyem-nyem!, fins que n’hi hagué cap, d’aquelles floretes tan dolces” (p. 95). Ara bé, al dia vinent, el gegant torna a guanyar-los la mà. És llavors quan el pare i els tres fills tiren junta (p. 97), un altre detall matriarcal i, a banda, reforçat per unes paraules que evoquen que, sense la part de la bonhomia, no es pot viure: “Sense flors d’aqueix arbre, no podrem viure” (p. 97) i trien una opció que, si bé la proven els dos germans més grans, no accepta el més jove, En Joanet, sobretot, després de veure que el gegant… s’ha engolit En Bernat i En Pau.

Per eixe motiu, En Pau se’n va a cal ferrer (p. 99) per a que li faça una fitora, això és, una forca, amb què atacar el gegant quan considere adient. I, en acabant, fa marxa cap al violiner i li demana un violí bo (p. 99). En Pau passa, de nou, per cal ferrer, arreplega la fitora i prova el violí.

“Es posa a tocar-lo davant son pare i son pare ja és partit a ballar i balla qui et balla” (p. 99) i, com que veu que son pare no pot impedir-ho, tria fer-ho al gegant quan ho calga i, per això, li comenta: “Ja tenim es remeis per  capturar es gegant. En presentar-se demà matí a salpar-nos ses flors de s’arbre, vós sonareu es violí i jo l’envestiré amb sa fitora” (p. 99).

Aquest passatge, a banda de traure el tema del lideratge per part del jove (ell, que és qui ha tingut més espenta de tots quatre, és qui dirigeix les accions i el procés i tot), exposa un bon vincle entre el pare i el fill que es farà patent durant la rondalla. Així, li afig:

“-Vós heu de començar s’endemesa, sona qui sona es violí! I no vos n’heu de deixar que jo no vos ho diga!

-No tengues ànsia! -diu son pare-. T’assegur que sonaré tant com tu voldràs” (p. 100).

Un poc després, llegim que el gegant s’arrima a l’arbre de les flors dolces i, quan sent aquells sons del violí, es posa a ballar i, aleshores, En Joanet el mamprén amb la fitora. Aquest fet es repeteix en altres passatges. I, com a pagament, per a deixar-lo en pau, En Joanet li exigeix que li traga els dos germans que s’ha menjat, però ell no ho fa sinó que fa possible que accedesca a un canyamet, a què podrà dir “Canyamet, treu-me des menjar del senyor rei!” (p. 101) i que li traurà de tot lo que menjarà el rei. I, per si de cas, diu al pare que continue tocant el violí mentres que ell fa marxa i es fa amb el canyamet. I, com que era cert, deixa que el gegant se’n vaja cametes em valguen (p. 101). Novament, veiem que el fill és qui fa de conductor de les accions en què prenen part son pare i ell, i que hi ha bones relacions entre tots dos,… entre altres coses, per mitjà de la bonesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Sa corona la t’has guanyada”, persones que premien el joc net i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Tinyoset”, en què es plasma molt el matriarcalisme, per mitjà del premi al joc net, la qual podem llegir en el Tom XX de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que, “Com hi foren, es palau també hi va esser i, allà dins, els deixà es cavall” (p. 83), amb la cua, i els dos jóvens continuen vivint en aquell palau dins el  bosc (p. 83).

Però, del cap d’una temporada, el rei cau malalt i fa unes dictes (p. 83): qui faça possible que ell reisca, “tendrà per penyora una pera d’or que, en el seu dia, li podrà valer sa corona, segons com ses coses prenguen” (pp. 83 i 85). Aleshores, En Joanet, qui, des de molt prompte, s’ha entés bé amb el rei, “s’entresent de ses dictes” (p. 85) i recorre a la cua del cavall (p. 85) i li diu “Val, Déu i cavall! Oh, coa coeta, fes lo que saps fer!” (p. 85) i la cua li diu que es pose un vestit de metge, que se’n vaja a cal rei i, posteriorment, a un barranc, a una cova, a per ous de colometa, a una lleona (a qui li traurà llet). I, com que el rei el reconeixerà, dirà que donen la pera a En Joanet. Igualment, la cua li comenta que se’n vaja a mudar-se el vestit i a l’eixida de la ciutat, punt en què trobarà els dos gendres del rei.

Llavors, la cua de cavall addueix a En TInyoset: “Aquells gendres del rei et prometran molt, però no vulgues donar-los es botilet de llet que cada un d’ells no et don es dit petit des peu endret. Tu guarda aquells dos dits ben guardats, per poder-los fer servir en esser s’hora” (p. 85).

Immediatament, el jove es posa un vestit de metge i es presenta tot xarpat, és a dir, resolt, ràpid, a cal rei (p. 85), qui li comenta sobre els distints passatges i personatges (des del barranc fins a la lleona) a què cal recórrer. El monarca accepta que li porten eixe remei (p. 86) i, a banda, diu als dos gendres “Ara és s’hora de guanyar sa corona. Es qui em duga sa llet d’aqueixa lleona, sa corona serà per ell” (p. 86). En Joanet, ràpidament, se’n va a un hostal, es posa un vestit més ordinari i fa via cap a la ciutat (pp. 86-87), i s’hi troba amb els dos gendres del monarca, els quals també anaven a pels ous de colometa.

En Joanet els diu que els ho podria posar molt fàcil,… si segueixen les seues indicacions (p. 87) i, a més, si li donen el dit del peu dret de cadascun (p. 88): “I, si no, facen comptes que no els he dit res. Que siguen bonets!

(…) i es pobres gendres del rei hi arribaren a allargar es coll” (p. 88).

Tot seguit, els tres se’n van cap a la cova i, En Tinyoset, com a cap de colla, és qui fa que la lleona es menge els ous de la colometa (i que, així, s’adorma). Aleshores, En Joanet li muny la llet, “n’ompl es botillet que duia i ja li ha copat més que de pressa cap as gendres del rei (…). En Joanet els deixa, anant-se’n cap a ca seua; i ells, cap a cal rei!” (p. 89). Un poc després, el monarca se la pren, es guareix i “Convida tots els nobles des seu regne, tota sa gent grossa, a dinar per donar sa corona as qui li havien tornada sa salut (…).

Es dia senyalat compareixen a dinar tots es nobles (…); però també hi comparegué En Joanet” (pp. 89-90), qui duia “aquell anell d’or que el rei li havia donat per haver-li feta guanyar sa guerra i, llavors, aquella pera d’or que el rei li havia donada (…) i, llavors, es dos dits petits des peu endret des gendres del rei” (p. 90).

A continuació, el rei diu unes paraules i, immediatament, En Tinyoset li comenta “Es mot que tenc que dir (…) és que trob que sa corona de Vossa Reial Majestat, som jo qui la m’he guanyada!” (p. 90) i, com que les proves que li aportarà (l’anell, la pera d’or i els dos dits) encaixen, el rei li respon “Sí que és ver!” (p. 91), en aquest cas, en cinc ocasions, li diu “Sa corona és d’aquest” (p. 91), “Sí que és ver que la t’has guanyada i que és teua” (p. 93). Aleshores, En Joanet li comenta que li presentarà la seua dona, Na Catalina, amb qui el monarca també s’havia trobat en el bosc (tres vegades), la reconeix, i abraçà els dos jóvens com també ho feu la reina. El rei i els nobles accepten els dos jóvens com a reis, el monarca els donà la corona i es feren festes.

Com veiem, es premia el joc net, en aquesta rondalla, per part del jove En Tinyoset i del rei. Com a afegitó, diré que el 3 d’abril del 2022, ma mare em comentà que la seua àvia Consuelo (la paterna, qui havia nascut en la població valenciana Paterna en els anys setanta del segle XIX), respecte als vicis que hom té (i que no té intenció d’eliminar-los), deia “Las costumbres hacen leyes”. Aquesta àvia, Consuelo “la paternera”, molt arriscada i amb molta espenta, en paraules de ma mare, “Era filla d’un jutge”. 

I, en relació al pare de l’àvia Consuelo (de mitjan segle XIX) i que podem empiular amb aquesta rondalla, pel paper que té el rei a favor del joc net, el 30 de març del 2021, en una visita dels meus pares a ma casa (en què jo els havia parlat sobre el tema del batle en la decisió final en l’obra “El virgo de Visanteta”), em comentà que, en un juí, el jutge (i avantpassat de ma mare) sospità que un home enganyava i, assenyalant-li la camisa que portava aquell home, li digué: “¡Ahí tens una taca!”. Aquest home que tractava de mentir, immediatament, passà a intentar llevar-se-la i, aleshores, el jutge es posà de part de qui havia sigut honest.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.