Una llegenda relacionada amb la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta de València)

General, , , ,

Una llegenda que em contà ma mare en relació amb una marededéu trobada, la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs).

El 6 de setembre del 2023, vespres de la festivitat de la Mare de Déu de l’Olivar en Alaquàs (l’Horta de València), que ho seria el 8 de setembre (en aquest cas, una marededéu trobada i, a més, moreneta, tret associat amb la saviesa), hi cerquí informació en Internet i, fins i tot, en demaní a un amic d’Alaquàs,… però no en trobàvem, respecte a la llegenda. Afegirem que és la patrona d’aquesta vila, on nasqueren els meus avis materns: Miguel (1906) i Amparo (1910).

En comentar-ho a ma mare (nascuda en 1943), ella començà a dir-me la seua versió, com també alguns versos dels goigs que cantaven en castellà a Nostra Senyora, els quals ens ajudaren a copsar més detalls per a fer una reconstrucció de la llegenda.

Cal dir que el relat que em narrà i que, a banda, és una mena de coordinació de la versió que ella sabia, de versos que recordava (i adients per al tema) i del resultat de fer-li, jo, algunes qüestions, amb intenció d’extraure’n, entre tots dos, més report, com també d’enllaçar parts comunes que s’havien dit al llarg de la conversa (telefònica), en fa sorgir un escrit que, d’ençà del primer moment, tenia intenció d’adduir-lo a la recerca sobre el matriarcalisme i, igualment, a Internet, com un punt més de documentació. D’aquesta manera, compensàvem part de lo que ella em digué: que moltes persones, a hores d’ara, potser no coneguen la narració.

Finalment, li comentí que hi ha un nexe entre les marededéus (fins i tot, en aquestes narracions), el paganisme i el matriarcalisme.

I, ara sí, el relat sobre la trobada de la Mare de Déu de l’Olivar, en Alaquàs, posteriorment, patrona d’aquesta vila valenciana:

“Diuen que, mentres un llaurador llaurava un camp, el forcat tocà amb una cosa de ferro que féu soroll. I era una campana. I, en la campana, dins o al costat (això no ho sé certament), aparegué la Mare de Déu.

També diuen que Alaquàs, com allò era una cosa molt xicoteta, per una orde del capellà o del bisbe de València, deien que la troballa havia d’estar en València: hi havia d’anar. I, si era veritat o mentira, no ho sé: però, a València, l’hagueren de dur.

No obstant, després, de nit, se’n va de València… i torna a aparéixer en la vila (hi ha u dels gojos que canta això).

Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Tocant aquesta llegenda, direm que és un llaurador (una figura simbòlica en lligam amb lo matriarcal) qui fa la troballa i no, com ara, un pastor. A banda, com diguí a ma mare, la campana enllaça amb la terra, hi és adjunta i ens pot recordar detalls de recepció, com en altres narracions semblants.

Igualment, com ella em reportà, la Mare de Déu volia estar junt amb els del poble i, per això, entre altres coses, és de nit quan ella se’n va de la ciutat a la vila (molt més en línia amb lo matriarcalista i més arrelat a la terra): quan la foscor (que empelta amb lo femení i amb la dona) és més patent.

Finalment, com podem captar, les darreres paraules del relat són un eixart amb la tradició i amb el pas, de pares a fills, de lo que se sap, de vivències, de fets històrics, de narracions. I, a més, amb intenció que es transmeta a les generacions futures i no cal dir que com qui no pretén tergiversar els fets: “Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Aquestes paraules van pel camí que reflectia Josep Maria Mallarach (un amic molt interessat per l’ecologia, per la Mare Terra i per les cultures ancestrals i per les indígenes), en un tweet del 4 de setembre del 2023, en resposta a un escrit meu sobre el món rural: “Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, veïnats i pobles arrelats a la terra, amb una cultura oral i una memòria molt forta” i que l’endemà rematà amb aquestes paraules: “Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t’endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t’adones dels prejudicis i de la ignorància que configuren la modernitat”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del text original, plasmat durant la conversa telefònica amb ma mare el 6 de setembre del 2023.

«La pàtria sempre tira», en el sentit matriarcalista, com també la Mare Terra

General, ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La vall d’Àger i sant Pere”, semblant a una altra en el mateix llibre. “Hi ha una llegenda que ens conta que sant Pere va venir a predicar la paraula de Crist a la terra catalana, però, com que tenia tanta feina, no va poder passar per tots els llocs, entre els quals hi hagué la vall d’Àger” (p. 571), per això, Sant Pere es “va fer el propòsit de venir-hi d’una manera o altra” (p. 571).

En el paràgraf següent, es comenta que, “Quan ja era porter celestial, es va assabentar que, en el decurs dels segles, en aquesta vall, s’hi havia construït una bella col·legiata en honor seu, la qual cosa li va plaure i li retornà el desig de conèixer aquest lloc” (p. 571). Per tant, per una banda, captem que Sant Pere té un somni, una il·lusió i, per una altra, la terra li tira, en aquest cas, la terra catalana i la vall d’Àger (un espai obert, com les valls, i, sovint, amb natura molt diversificada).

Però, si ja li atreia la terra, més ho fa quan, “Un bon matí va arribar a les portes del cel un jove i li va demanar permís per entrar al regne. Sant Pere li va preguntar d’on venia i quina havia estat la seva vida. El jove, que era estudiant, molt devot” (p. 571), li diu que venia de la vall d’Àger i que “sempre, a vós, us he pregat” (p. 571). A més del record que eixes paraules porten a Sant Pere, el sant el deixa passar “i se’n va anar a trobar Nostre Senyor, per tal de demanar-li un parell de dies de vacances, per recórrer aquesta vall” (p. 572). I Déu li ho atorga i li recorda la seua tasca de porter del cel.

Tot seguit, el narrador comenta que, “Així, sant Pere va baixar a la terra i anà seguint la vall d’Àger, i es va entusiasmar tant seguint aquest vila” (p. 572). I hi passa una setmana. Com veiem, la vida terrenal li resulta més joiosa i, a banda, en el relat, apareixen meravelles de la vall, detalls que ens conviden a gaudir la vida, de la natura i, igualment, de les creacions de l’ésser humà (com ara, l’ermita de la Pertusa).

En tornar al cel, Nostre Senyor el repta i, primerament, no el volia deixar entrar, perquè Sant Pere havia sigut negligent. Nogensmenys, Sant Pere, eixerit, li diu:

“-Senyor: si, de tothom és sabut que Vós vau fer el món en sis dies, que dos els vau esmerçar en fer aquesta bonica vall i que el setè, el dia que vau reposar, hi vau anar a descansar, ¿com voleu que jo no m’entretingués contemplant aquesta obra vostra, tan perfecta i tan bella?” (p. 572). Com podem copsar, el narrador plasma un matriarcalisme que fa una lloança als regals que ha deixat la Mare Terra (ací, sobretot, en una banda de Catalunya) en forma de detalls de la natura (la qual està ben considerada per l’home) i, de rebot, a la mare, a lo maternal, encara que els dos personatges siguen masculins.

Arran d’aquestes paraules, “Nostre Senyor es va sentir afalagat pel reconeixement de la seva obra en aquest raconet del món i no va tenir arguments per replicar al bon sant Pere, el qual va tornar a entrar a la glòria del cel i a ocupar el seu càrrec de porter, després d’haver fet realitat el somni de visitar la vall d’Àger” (p. 572). Aquest darrer paràgraf del relat té dos moralitats: 1) cal ser agraïts a qui fa la faena, sobretot, pels altres (la natura i la vida en la Terra i la bellesa dels llocs més recòndits del món) i 2) que, com diu un refrany, “Qui cerca, troba”. És més, podríem afegir que 3) Sant Pere (qui, ací, simbolitza els catalanoparlants que estimen la terra on viuen), des de molt prompte (en aquest cas, des de sempre), ho ha fet i, per això, ha sentit una mena d’atracció per la vall d’Àger i, per consegüent, per lo maternal, en línia amb la dita «La pàtria sempre tira» (òbviament, des del punt de vista matriarcal, com bé plasma el DCVB, quan acompanya el refrany amb el comentari “significa que la terra de la nostra naixença sempre ens sol atreure”).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es fa costat a la maternitat, a la bondat i a les vivències

General, , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “Les aranyes”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras. “Hi havia una antiga creença segons la qual es deia que matar les aranyes era pecat. El motiu no era altre que, quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte, mentre era perseguida pels soldats d’Herodes, (…) van optar per amagar-se darrere uns pinatells i garrics” (p. 570). Començarem dient que, tant els pins com també els garrics (una mena d’alzina), eren petits. Igualment, adduirem que, en l’entrada “Aranya” de l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem que “És filadora i teixidora de teranyina, regna des del seu centre com una deessa, amb fil produït de la pròpia substància teixeix el vel del destí amb fils invisibles” i “Animal lunar: lliga els humans, assenyala les pluges, la fecunditat, la salut, la mort, la regeneració; les grans deesses lunars eren filadores i teixidores còsmiques”. Per això, podem pensar que aquesta aranya s’alia amb la fecunditat que ha tingut Nostra Senyora i, de pas, amb el Nen. De fet, “Mentre s’estaven darrere els matolls reposant i amagats, van aparèixer un estol d’aranyes que van teixir un seguit de randes tan fines, espesses i brutes que, només de mirar-les, donava la sensació que eren molt velles” (p. 570) i, així, facilitaven que els tres es sentissen protegits en eixa mena de niu maternal, de cova.

A banda, de nou, lo femení va lligat a lo vell, a lo lleig, a lo fosc (la brutícia). És més: com que les aranyes fan el paper de mare, “Quan passà l’escamot de soldats, s’adonà dels arbres, però, en veure aquelles teranyines, pensà que, per allí, no hi havia ningú, ja que allò era molt vell i, si s’hi haguessin posat, ho haurien trencat” (p. 570). En aquest passatge, semblant a altres de rondalles en què la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús parteixen cap a Egipte en temps de sembra (en desembre, quan naix el xiquet) i tornen a la seua terra en juny (quan es sega el forment), però amb un pagès en la narració, ací ho fa una figura femenina: l’aranya. I, a més, en grup, un tret que podria evocar-nos lo matriarcalista.

Afegirem que, al meu coneixement, els soldats menyspreen lo vell (l’experiència i les vivències acumulades amb l’edat) i simbolitzen lo patriarcal: consideren que aquella mena de porta (el teixit de les aranyes) hauria sigut trencat, fet que no ha ocorregut.

Finalment, podem llegir que, “D’aquesta manera, es van salvar Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen i, per aquest motiu, no es poden matar les aranyes, segons la tradició popular” (p. 570). Per consegüent, la moralitat és que s’ha de fer costat a la gent que és innocent i bondadosa i, òbviament, als qui faciliten els fruits de la maternitat (ací, el Nen, a qui els soldats pretenien matar).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que menen amb suavitat i amb maternitat

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La vida de senyor rector”. Així, un mosso que portava una vida dura, entre altres coses, pensava en “la bona vida dels rectors de les parròquies d’aquesta contrada, amb bona taula parada, un bon llit, les majordones que tenien, les caceres en què participaven” (p. 567), etc.. Com veiem, aquesta figura de rector empiula amb la del rei que, fins i tot, se’n va de cacera.

Una vesprada, “l’amo li mana de portar un paquet a la rectoria, amb presents i queviures per al senyor rector” (p. 567), i emprén el camí amb passa lleugera.

Quan aplega a la rectoria, el rep una minyona. “La minyona, sempre atenta i amable, ara es mostra molt més acollidora, tant pel paquet rebut com per la presència del jove i ben plantat mosso, el qual treballa en una gran casa plena de bondat” (p. 567).

Tot seguit, copsem que la dona li marca el compàs i que el xicot segueix la pauta que ella li comenta: “El convida a beure i li etziba, tot d’una:
-No pensis tornar a casa; soparàs amb tranquil·litat, farem una mica de vetllada, quan arribi la noia que m’acompanya en les nits que em quedo sola, i, després, anirem a dormir” (p. 568).

A banda, la minyona li afig què haurà de fer el mosso i, així, ella li fa de mare:
“-Perquè estiguis content (…), però no ho diguis a ningú, dormiràs a la cambra i al llit on dorm el senyor bisbe, quan ens visita.

La vetllada va resultar inoblidable. A l’hora d’allitar-se, les dues fadrines el guien al ‘quarto’ dels forasters, amb el llit arranjat com si de visita pastoral es tractés” (p. 568). Com podem veure, les dones menen l’home i ell va darrere d’elles. Fins i tot, hi ha un passatge que empiula amb la maternitat, quan li diuen “demà, de bon matí, ja et vindré a cridar aquí, a la cambra” (p. 568). Són part de les relacions maternals entre dos personatges femenins (i que enllacen amb lo matriarcal) i un personatge masculí, fidel a elles i que fa el paper de fill respecte a la mare.

Igualment, captem un passatge en què el jove veu que hi ha un drap de seda que cobreix el llit, i es gita tranquil, “meravellat de tanta finor, de la seva flonjor i de la seva amplada” (p. 568). Per tant, el llit reflecteix la manera amb què les fadrines tractaven el bisbe.

Finalment, a mitjan nit, el xicot copsa que fa molt de fred, bota del llit, fa via i, des d’aleshores, comentava que havia tastat la vida de rector i que la seua era molt millor. Per això, “Al cap d’uns anys, en deixar la casa, per emmullerar-se, ho va explicar a l’amo: (…) Vaig dormir al llit del bisbe, però dormir despullat damunt allò tan fi era impossible amb el fred que feia. Almenys, jo, encara que hagués de treballar més que ells, al vespre, dormia calent i, si no, anava a dormir a la palla amb els animals, i bé que s’estava. Per aquest motiu, deia que havia tastat la vida de rector i la meva era millor” (p. 568). I les jóvens minyones, l’endemà, feren via vers el llit del jove i callaren. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es tria lo fosc, la maternitat, els nius, els pactes i amb agraïments

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “El boïgaire”. Primerament, direm que “boïgaire” té a veure amb “boïc” (en el DCVB, “Feix de llenya i brossa cobert de terra, al qual peguen foc i el deixen cremar sense flama per escampar després la terra i cendres com a femada”). Per tant, 1) la llenya té relació amb la fusta, i la fusta amb la mare, 2) la flama de la vida és la dona, 3) la terra està vinculada amb lo matriarcalista, 4) les cendres són de color fosc i 5) la femada fa possible que la terra estiga fèrtil.

En un passatge de la narració, Jesucrist diu al boïgaire “et deixo escollir entre treballar al sol o amb claror de lluna.

El boïgaire diu que va escollir treballar amb lluna” (pp. 563-564). Afegirem que, en aquestes línies, posa “amb claror de lluna”, detall que enllaça amb les narracions en què la part fosca i femenina i la claror van unides, així com la lluna fa llum de nit, moment del dia en què més predomina l’obscuritat. Com a anècdota, diré que, en llegir aquesta rondalla per primera vegada, el 26 de febrer del 2023, diguí «La lluna» abans de passar a la plana següent i de trobar la resposta de l’home.

Un altre relat, en la mateixa obra, i que compta amb detalls matriarcalistes, és “La processó de les falcies”, uns ocells que apleguen ben avançat el mes d’abril i que, “segons conta la llegenda, desitjaven niar a la torre del vell castell, la qual estava, llavors, mig enrunada (era la rodona) i oferia unes esquerdes i uns forats ideals per a fer-hi el niu” (p. 567). Per consegüent, en un espai com és la torre (el qual podria recordar-nos el campanar, lloc que, eròticament, simbolitza el penis) i que és alt, tenen intenció de niuar. A més, aquesta torre és redona (forma que va en línia amb lo matriarcal) i és la part que perviu del castell. I, com que les falcies no viuen en la terra d’on han partit, “van anar a trobar els prohoms de la població, per tal de demanar-los permís per establir-se a la torre” (p. 567) i els representants polítics acorden l’aprovació, “però, amb la condició que se n’anessin a primers d’agost, a fi que l’aigua pogués ésser ben neta per a la bugada de la festa major, que, aleshores, es feia el dia 15.

Diu que les falcies van complir (…) i els veïns d’Ardèvol sempre han restat ben agraïts i, per aquest motiu, per mostrar la seva simpatia vers aquests ocells, cada any era tradicional sortir a rebre’ls en processó el dia de Sant Jordi” (p. 567). Adduirem que, com podem llegir en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los Vascos”, de M. Carmen Basterretxea, les aus estan vinculades amb la Gran Mare (en la cultura basca, amb la deïtat Mari): “En les representacions personificades, Mari apareix com a figura femenina, dona de cabells llargs, anciana; o com a figura zoomòrfica, au o serp, entre altres formes” (p. 56).

Per tant, les dones són ben rebudes en terres catalanoparlants, apleguen a acords, se’ls facilita l’accés a llocs on puguen desenvolupar fàcilment i còmoda la maternitat. Ara bé, en aquesta llegenda, els forats de la torre… fan el paper de cova i no és una niuada de pardal, sinó de falsia, i, per això, no està en nexe amb la picadeta de pardal que figura en algunes cançons eròtiques (en què es comenta la introducció del penis durant les relacions sexuals), sinó amb la de fer possible la descendència, la vida del futur.

Finalment, com que les falcies han complit amb la paraula, el poble els està molt agraït i, cada any, els habitants ixen a rebre-les… en una processó, detall que indica que les dones estan ben considerades.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

«La Lluna i el Sol», una rondalla matriarcalista en què la Lluna fa de mare

General, , ,

«La Lluna i el Sol»: quan la lluna (lo matriarcalista) besa la terra i hi acampa junt amb els fills de la Mare Terra.

Tot seguit, exposem la rondalla “La lluna i el sol”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras i en què, entre altres coses, ix el detall matriarcalista de besar la terra. Diu així:

“Temps era temps, va resultar que la Lluna i el Sol es van enamorar. Van festejar i es van casar. A la boda, va assistir-hi tot el firmament en pes: estels, àngels, planetes, astres, etc., tot el que es mou per allà dalt van anar a la boda, que se celebrà un bon matí de primavera.

La Lluna anava de blanc, ben polideta, i rebia les felicitacions de tothom. El Sol anava més despreocupat. La Lluna es va encaboriar i va preguntar-li, al seu solet, si no es trobava bé o si no estava content. El Sol va respondre-li que el deixés en pau i que no fos pesada. Diu que van passar els dies i les setmanes i l’actitud del Sol continuava igual. Fins que, un matí d’agost, quan el Sol anava a complir amb el seu treball, la Lluna li va suplicar que li digués per què es comportava així amb ella. El Sol va intentar treure-se-la de davant amb bones paraules: l’estimava, però volia que el deixés estar.

La Lluna va demanar-li una prova del seu amor. Si l’estimava, l’havia de deixar anar amb ell a treballar, així, ella el descansaria un xic de la seva feina.

En sentir això el Sol, va respondre rotundament que no i la tractà de pretensiosa i atrevida, a més d’agosarada, per voler ésser igual que ell.

La Lluna va contestar-li que no volia ser un destorb: per això, decidia separar-se’n, viure independent.

-Jo començaré a besar la terra, quan tu acabis -féu la Lluna-, i vetllaré amb els meus raigs platejats i blanquíssims el son de tothom.

-Lluna, no em deixis -féu el Sol, quan s’adonà que la cosa anava seriosament.

-Ha estat el teu caràcter orgullós i presumptuós el que t’ha menat a actuar així -féu la Lluna-. Així, que em separo de tu, Sol envejós.

I fou, per aquest motiu, que es van separar: per l’enveja. I, des d’aleshores, cada un va pel seu compte: l’un, de dia; i, l’altra, de nit” (p. 559).

Com veiem, per una banda, les noces es celebren en primavera, l’estació vinculada amb l’esperança. A més, la dona (ací, la Lluna) rep felicitacions de molta gent, detall que reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben considerada.

Igualment, ella, molt oberta, pacient i amb bona empatia, s’interessa pel Sol i està decidida a fer-li costat en el treball, en les tasques i a facilitar-li una vida més tranquil·la, però sense ser un destorb per al Sol.

Fins i tot, ella proposa besar la terra, un detall que Pere Riutort, en la seua explanació del 2018, plasma com relacionada amb els pares, amb els avantpassats, i que, a més, podem relacionar amb besar la mare, amb tenir-li simpatia, amb valorar-la favorablement, així com ho faríem a la terra que ens acull, a la terra on vivim i, òbviament, a la Mare Terra.

I, com que la Lluna estima la terra, la vida i lo terrenal (però sense menysprear el seu paper durant la nit), li comenta “Jo començaré a besar la terra, quan tu acabis (…), i vetllaré amb els meus raigs platejats i blanquíssims el son de tothom” (p. 559). Al meu coneixement, cada bes que ella fa a la terra, en el fons, és la llum que ella transmet (durant la nit, en plena foscor) a cada u dels fills de la Mare Terra, per mitjà dels raigs.

Finalment, com podem captar, la Lluna fa el paper de mare, adhuc, maternal (vetlar pel bon son de tothom), i afavoreix l’esperit comunitari.

Ara bé, com que ella, amb més iniciativa i amb més opcions, s’ho trau de les mans (però no el Sol), ell es troba que la Lluna sí que es val junt amb els altres (esperit de comunitat) i que ell és molt més dependent. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme i, quant al relat, no n’havia llegit, de semblants i amb aquest esperit matriarcalista, amb una visió positiva del detall de besar la terra (ací, la mare i, per extensió, la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, oferim una foto d’aquesta rondalla.

 

 

El matriarcalisme en la Catalunya amb esperit comunitari, rural i molt oberta

General, ,

Una altra narració en què es copsa el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mort pels llops”. Cal dir que, a més d’haver trobat versions semblants, el relat presenta dues parts i que, en la primera, es plasma lo matriarcal.

Un jove que feia el servici militar en Lleida, i que estava de permís, “s’encaminà a Norís amb la intenció de saludar uns oncles i continuar camí a Tor” (p. 557). Per tant, el xicot, encara que ha estat fora de l’àmbit familiar, actua com els personatges que se’n van de casa, per exemple, un any, i, en acabant, hi tornen.

Entremig, mentres nevava, l’ataquen “quatre llops, però desembeinà l’espasa i traspassà el primer que s’acostà, al qual provocà la mort entre grans udols, mentre els altres tres fugien” (p. 557).

Més avant, li tornen a eixir més llops i “El noi estirà l’espasa, per enfrontar-s’hi, però no sortia de la beina” (p. 557) i, per això, els llops el maten.

A continuació, podem llegir que, “Els de casa seva, que no esperaven la seva arribada, no patien pas” (p. 557) i això ve a dir-nos que els pares atorgaven molta llibertat al fill. Nogensmenys, uns dies després, “es van assabentar que havien vist passar el seu fill (…). Van anar a Norís i els oncles del noi els van dir que, efectivament, el noi hi havia passat i havia emprès el camí” (p. 557). Per consegüent, hi ha un vincle entre les dues parts de la família (els pares i els oncles i, com hem vist al principi, el jove).

Arran del fet, “Colles d’homes van buscar, però la neu no els va deixar trobar cap rastre” (p. 557). Així, per una banda, els familiars reflecteixen l’esperit comunitari com també ho fan els hòmens que van a cercar el jove (u dels símbols del futur, de l’esperança).

Tot seguit, llegim el passatge que empiula amb lo patriarcal i, com en altres narracions, associat amb la primavera (la primera de les dues estacions “masculines”): “Quan arribà el desgel, diuen que un pastor (…) va trobar l’espasa i en donà part. S’organitzà la recerca i van trobar el crani i altres ossos que van deduir que pertanyien al noi” (p. 557). És a dir, en la part matriarcalista, un grup fa camí, mentres que, en la segona part, ho fa un pastor: copsem, així, el simbolisme femení (la colla) i el masculí (l’individu nòmada i solitari del pastor, qui, possiblement, no ho comunica als familiars, ni als del poble, sinó a militars, com ho reflectiria l’expressió «donar part»).

És més, “Els militars de Lleida van enviar-hi els seus investigadors, ja  que calia esbrinar si aquell soldat era mort o si havia desertat. (…) conclogueren que el jove havia trobat la mort en no haver netejat el sabre quan va matar el primer llop, amb la qual cosa, a causa del fred que feia, aquella sang s’hauria gelat i format cos amb la beina” (p. 557), fet que li hauria impedit matar els altres llops. O siga, que els militars es troben en la ciutat de Lleida, mentres que, en els pobles, hi havia els qui solien viure-hi i podem pensar que eren fills de la terra. A banda, en la ciutat, en lloc de fer costat als familiars o, com ara, als que coneixien el jove, es decanten per lo militar (l’actitud del xicot davant el servici) i per tractar de construir la història, àdhuc, en relació amb el sabre.

Per consegüent, la cultura matriarcalista es decanta més per les persones, mentres que la patriarcal ho fa més per actes puntuals i en nexe amb la guerra, com ara, servir al rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones diligents, que reïxen, generoses, que es salven i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El mal caçador”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que resulta significatiu el principi i que, a més, dona una idea de la cosmovisió de la cultura catalana: “Aquesta llegenda, que és popular (una de les més populars) a tot Catalunya, ens diu que un caçador feia temps que anava darrere una llebre de color blanc. Moltes vegades li havia seguit el rastre, però mai l’havia poguda caçar” (p. 554), paraules que podríem empiular amb una cançó eròtica valenciana que ens escrigué Vicent DE LA Torre el 1r d’octubre del 2020 i que, amb altres variants, diu així: “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”.

És més, el caçador tenia tanta dèria per caçar-la que, fins i tot, ho fa durant la missa del gall, encara que fora del temple, “per portar-la de trofeu” (p. 554). Però la dona es reïx i, quant a l’home, fou castigat a caçar eternament. En altres paraules, el caçador mai no aconseguirà fer-se amb la llebre (això és, amb la dona), ja que ella serà més diligent i portarà la iniciativa.

Una altra narració en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La ciutat de l’estany”: “Ens diu la llegenda que, abans, al lloc que ara ocupa l’estany de Montcortès, hi havia la ‘ciutat Pallaresa’, una població gran i rica.

Si és ben cert que era gran i rica, també és cert que les seves gents no eren pas gaire generoses i, d’aquí, ens arriba la llegenda” (p. 555). Per consegüent, més enllà que ho llegim en una narració tradicional, captem la relació entre ciutat, molt d’espai i generositat puntual.

Anys i panys arrere, ja en fer-se fosc (tret que empiula amb lo femení i, en aquest cas, amb lo matriarcal), “un captaire passava per la contrada, demanant caritat a la gent, per tal de poder anar vivint.

Les campanes de l’església ja havien tocat el toc d’oració del vespre, convidant la gent del poble i els pelegrins (…) al recolliment” (pp. 555-556).

I aquest romeu, que era Nostre Senyor, “Ja anava a marxar, quan va trobar-se una dona que duia una pastera al cap.

-Bona dona, que em donaríeu una llesca de pa, per caritat?” (p. 556).

Aleshores, la dona (qui salva l’home) li diu que el té a mitjan fer i que, d’ací a una hora, haurà acabat. “Quan la dona tragué el pa del forn, s’adonà que la coca escaldada (sense llevat) que havia fet, li sortia molt i molt grossa” (p. 556) i la cedeix “al pobre, tal com li havia promès” (p. 556).

En acabant, el pobre li diu que era Nostre Senyor i li comenta que fugís d’aquell poble (perquè, entre altres coses, s’inundaria), el qual “quedarà negat com a càstig per la seva duresa de cor -va dir-li- i, encara que us cridin o sentiu sorolls, no mireu” (p. 556).

La dona ho compleix (ara és ell qui li fa costat) i així, no es converteix en una mena de bloc de sal, sinó que continua amb vida. Ara bé, el poble restà inundat i, del resultat de l’aigua, en sorgí l’estany “i, si un ho vol veure, només cal que hi vagi, encara que ningú no s’ha atrevit a anar-hi mai” (p. 556).

Per consegüent, el relat exposa la manca de generositat de les ciutats, l’actitud hospitalària i altruista dels pobles (ací, simbolitzada per la dona) i, al capdavall, la força de les dones (ací, sota la figura de l’aigua de l’estany, la qual és més forta que una ciutat) i que, a banda, fa recular tots els qui intenten accedir al llac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

«La morisca de Gerri de la Sal», dones que porten la iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda de la morisca de Gerri de la Sal, però a partir de la versió que figura en l’entrada “Morisca, La (Gerri de la Sal)» (https://www.animadedansa.com/ball/morisca-la-gerri-de-la-sal), dins de la web “Anima de Dansa”, copsem que Joan Lluís i Pallarès l’arreplegà en el seu llibre “El Meu Pallars”, per mitjà de l’avi Andreu, entre els darrers anys vint i primeries dels anys trenta del segle XX (ací, amb lleugers retocs):

“Segons diuen a Gerri, els sarraïns arribaren fins a aquestes terres pallareses (…). Conta que un fill del poble de Perameia escoltà d’amagat una conversa del capitost d’aquell campament i entengué que preparaven la conquesta de Gerri per cercar-hi una ‘reina’ molt formosa, que una dona de la Pobla els havia dit que hi vivia. (…) El cristià ho contà als seus i suposava que els moros s’havien confós pensant-se que la filla del batlle, coneguda com a reina de la dansa, era una regina de debò, amb corona i tot. Gerri tocà a comú i llançà les campanes al vol. Tot el poble s’aplegà a la plaça i el batlle els ho comunicà”. Com veiem, no sols la dona està ben tractada i ben considerada (dos trets que empiulen amb el matriarcalisme), sinó que es fa un aplec en la plaça, detall que empiula amb el comunalisme i amb lo matriarcal.

Aleshores, “la pubilla del batlle, per salvar el seu poble, va dir: ‘Si voleu, jo tinc pensat un pla de defensa’», detall que enllaça amb les altres versions sobre aquest relat, en què la dona porta la iniciativa. I, de fet, el narrador addueix que “Tot Gerri acceptà l’astuta proposició de la pubilla del batlle com a únic recurs viable”.

A continuació, captem una figura associada amb el matriarcalisme: la velleta. I, així, “L’endemà, 3 d’agost, els moros arriben a Gerri pels volts de les deu del matí. (…) Una estona després, passà una velleta i li preguntaren on era la reina. I, és clar, la velleta no els entenia: si haguessin dit la pubilla… Finalment va respondre: ‘¿Potser busqueu la pubilla del batlle, q, que és la reina de la dansa?’. Contestaren que sí. ‘No teniu pas mal gust, no; és molt formosa i, a més a més, té fama de gran balladora per tota la contrada. Oh, com us agradaria veure-la dansar!’”.

Per consegüent, ens trobem amb uns passatges que plasmen que la dona és qui té la darrera paraula i que la jove és qui porta el timó, expressió que, en aquest cas, apareix amb la forma “ser la reina de la dansa”.

Un poc després, la pubilla, eixerida, s’agenolla davant del capitost musulmà, li prega que li deixe ballar en la Plaça Major i li diu que ho faria en honor seu. Llavors, el cabdill musulmà li ho aprova. Igualment, la jove agafa la mà de l’home “dient-li dolçament: ‘Aixequeu-vos i feu-me parella; jo us ensenyaré la dansa’”. Per consegüent, la noia és qui indica lo que es farà i qui marca la pauta: «Mireu-me i seguiu-me; veureu si és senzill això”.

Els passatges posteriors són semblants a la versió recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, entre altres coses, es plasma que, “D’aqueixa manera, Gerri es va deslliurar de la invasió moruna de guisa ben senzilla: gràcies a l’astúcia i el talent de la seva pubilla. Llavors, tothom va convenir que, sempre més, Gerri de la Sal recordaria una gesta tan gran honorant la filla del batlle i que cada any es ballaria la Morisca el dia 3 d’agost, tercer dia de la Festa Major”.  Per tant, de nou, copsem un altre tret matriarcalista i que també va en línia amb el comunalisme: la convenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que dirigeixen el ball, astutes, respectades pel poble i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes és “La morisca de Gerri, ball i llegenda”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, per exemple, en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, sobre rondalles del Pallars. Quan els sarraïns envaïren les valls del Pallars, “el cabdill de la tropa morisca, assabentat de la formosor i xamosia de la filla del batlle, havia decidit de fer-la la seva esclava preferida.

Assabentats els veïns de Gerri (…), es van preparar per defensar la població i la jove filla del batlle” (p. 553). Per tant, per una banda, es destaquen la formosor i la carícia de la jove i, igualment, està ben considerada pel cap de les tropes estrangeres (les musulmanes, que pensaven que era una reina), detall que també va en línia amb el bon tractament que ella rep entre els catalans, motiu pel qual es proposen defendre-la.

Això encara es reflecteix més si tenim en compte que, a la filla del batlle, “tothom coneixia com a ‘reina de la dansa’, per la seva gran habilitat en ballar” (p. 553). Cal dir que, a més de ser una xicota hàbil per al ball, el 28 d’agost del 2023 trobàrem que, si consultem “ball” en el DCVB, hi ha la forma “L’amo del ball”, o siga, “el qui comanda i fa sa voluntat damunt els altres”, però, en aquest cas, de manera matriarcalista i, a més, per part d’una dona.

Com que la gent de Gerri estimava la filla del batle, “es reuní per a ordir el seu pla de defensa” (p. 553) i apareix la noia, “la qual els féu avinent que tenia un pla i que havien de fer servir l’astúcia contra la força de les armes morisques.

(…) Quan [els musulmans] l’anirien a buscar, ella s’hi lliuraria i demanaria per ballar. Els pregà que complissin aquestes instruccions” (p. 553), normes que ella els comenta. En altres paraules, la xicota és una dona amb estratègies i accepten la seua proposta, “Tot i que consideraven el pla molt arriscat, (…) car ells, homes de treball de camp i de pastura, no tenien ni armes per fer-los front, ni estaven avesats a lluitar” (p. 553).

En aquest sentit, adduirem que l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, posa que l’esperit pacífic i obert havia format part de la Catalunya anterior als segles XVI-XVIII, com ho plasma aquesta llegenda, ambientada en l’Alta Edat Mitjana (cap al segle XII, a tot estirar): “Catalunya (…) ha hagut de representar en l’edat moderna un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168).

Prosseguint amb el relat, l’endemà, les tropes musulmanes apleguen a la casa del batle i els rep la filla, “que anava molt ben engalanada” (p. 553). La jove pregà al cabdill dels sarraïns “que la deixés acomiadar del seu poble, tan estimat, tot ballant una dansa, a la qual cosa va accedir el musulmà, benevolent” (p. 554), fins que ella li ofereix la mà, tot convidant-lo a ballar i ell li ho accepta (p. 554). Per consegüent, no solament la filla del batle és qui comanda el poble, sinó que la seua astúcia fa possible que la seua proposta siga acollida i que el capitost musulmà faça lo que la jove li indica.

Finalment, durant el ball, ella dona un colp en terra amb el taló i, aleshores, els del poble sorgeixen de tots els carrers que eixien a la plaça (lloc que enllaça amb lo matriarcalista, amb lo circular i amb lo femení) i els invasors emprenen la fugida cap a altres indrets.

Al capdavall del relat, podem llegir frases que també exposen el matriarcalisme que perviu entre el poble i en la cultura catalana: “Un poble que vibra. (…) així ens ho conta la tradició i que cada any s’actualitza a Gerri, com a cloenda de la festa major, el record d’un enamorament sarraí vers una bella jove de la població: la reina” (p. 554), que era el títol que els musulmans donaven a la filla del batle. Per tant, la dona és la «reina» (ací, de Gerri de la Sal) i, per extensió, en moltíssimes cases i poblacions catalanoparlants, com ara, abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.