Jóvens amb fortalesa, amb bon cor, generosos i molt oberts

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, comptar amb la mare, l’actitud de bon cor, la mare encoratjadora amb els fills, el vincle entre mare i fills o, com ara, que la jaia aplana el camí al jove, és “Tres fills de viuda”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. Així, una doneta tenia tres fills: En Joan, En Miquel i En Pere. En Joan i, en acabant, En Pere, li comenta que vol trescar món: “vejam si, enlloc, trobaré ventura per poder-vos socórrer” (p. 72). La mare, “com el veu tan fort a anar-se’n, li diu:

-Fes es teu cap envant, si tan encarat hi estàs” (p. 73) i, així, la mare es posa de part d’En Pere.

Al moment, veiem que el fill aplega a una possessió, s’hi lloga i demana faena a l’amo. L’amo li comenta “T’has d’eixancar dalt es cavall, te n’has de dur una carta i l’has de deixar allà on es cavall s’aturarà” (p. 73).

Però, com també farà el segon, és a dir, En Miquel, quan arribarà a la mar, tira la carta a la mar i torna a la possessió. Afegiré que, la primera vegada que vaig llegir aquesta part de la rondalla, em recordí d’unes paraules que em digué Pere Riutort el 29 de novembre del 2018, quan ens veiérem en la ciutat de València i em parlà que la vida era com anar cap a la mar: saps, primerament, que hi vas, però no com acabarà. I, per tant, era qüestió de continuar navegant: “Una tesi és agafar una barca i anar a un lloc desconegut”.

Llavors, l’amo li paga i se’n va el jove (p. 76), això sí, acceptant (com farà el segon dels germans, En Miquel) que s’emporte la quantitat de diners que vullga, i En Pere en feia ús dedicant-los a anar de festa en festa (p. 76).

Igualment, En Miquel, com que no venia En Pere, parla amb sa mare i li diu:

“-Jo també vull anar a trescar es món, a veure si trobaré cap ventura” (p. 75) i aplega a la mateixa possessió per on havia passat el germà gran. L’amo li dona una carta i En Miquel se l’emporta fins que ja és en la mar i tria parar el cavall, llançar la carta i girar cap a ca l’amo (p. 78).

Aleshores, l’amo tria desfer-se’n d’ell i deixa que trie els diners que vullga. I així ho fa En Miquel, qui, al moment, es treu un bossot i passa a viure a una ciutat, “per donar-s’hi bona vida i riure i folgar, anant de festa en festa i de bauxa[1] en bauxa” (p. 78)… però tampoc no tornarà a ca sa mare.

En canvi, En Bernat, el germà darrer, diu a sa mare que ell no la deixarà fora i, com veu que sa mare creu que farà com els altres germans, li afig:

“-Ma mare (…). Aqueixes paraules que em deis em xapen es cor. No penseu una tal cosa de mi: no em som portat bé sempre amb vós? Teniu cap queixa de mi?” (p. 79) i sa mare no en trobava res a criticar-li, tot i que preferiria que no trescàs.

No obstant això, En Bernat, de matí, es lleva amb molta espenta i fa via cap a la mateixa possessió (p. 79). I ell sí que farà el camí cap a on anirà el cavall (p. 80), àdhuc, travessant la mar,… i apleguen a una altra terra (p. 80). En aquesta terra, es troben dos lleons barallant-se i que deixen passar el cavall (p. 82) i En Bernat veu bona pastura i ovelles ben magres (p. 82).

Un poc després, aplega a una muntanya i es troba amb una jaieta, a qui permet que llija la carta (p. 82), i la velleta li’n lliura una altra, la qual entregarà a l’amo de la possessió. Aleshores, el cavall, que va volant, es troba amb el camí molt aplanat, sense la mar i sense els dos lleons (p. 83). Ara bé: hi ha moltes persones amb qui En Bernat col·laborarà fins al punt que, quan els diu que els deu una quantitat de diners, tots ells li la condonen… I, a banda, el jove veu que té els nou sous inicials (p. 85).

I, ara sí, En Bernat aplega a sa casa, veu a sa mare, qui l’acull. I, immediatament, troben un jai (p. 85) a qui En Bernat convida a ser-hi junt amb ell i sa mare. Aquest jai els diu:

“-Ah, Bernadet, Bernadet! Que t’hi ha dit de bé i t’hi dirà perquè no has abandonada ta mareta. Aquella guarda d’ovelles tan magres i tan magres (…) eren es teus dos germans (…). Aquella altra guarda d’ovelles que veres tan grosses (…), ets tu que, amb els nou sous, que et donà l’amo, ets vengut a socórrer ta mareta. Mentres ho faces així, tendràs sempre es nou sous, i estaràs ric d’alegria i de benestar” (p. 85).

I, per a rematar el matriarcalisme, En Bernat es casa amb una dona, “tengué sempre sa mare amb ell, tractant-la ell i sa dona com una reina” (p. 85) i hi hagué prosperitat (p. 85) en aquella casa.

Adduiré que hui he acabat de llegir el darrer tom de les rondalles mallorquines recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover i que agraesc a Pere Riutort el fet que em recomanàs fer “un esforcet” (sic) i, així, poder tenir-ne accés a totes. Després de la lectura de més de tres-centes huitanta d’eixes rondalles, puc donar fe que el matriarcalisme està molt plasmat i que, com ell em comentà en desembre del 2020, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. 

Igualment, agraesc l’honestedat de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, qui, en la tardor del 2010, em comentà “La cultura valenciana és matriarcal” i, a banda, que els reports de Ma. Magdalena Gelabert Miró reflectesquen la realitat. Continuem tractant altres rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esplai.

Jóvens eixerits, amb bon cor, líders i molt oberts

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses sabates de pell de poll”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el monarca, l’endemà, entrega a En Pere una guarda de cent conills i fa una prova al jove: han de tornar tots ells. I En Pere, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via i es troba amb una jaieta acompanyada d’un infantó (p. 67), dona que li aplanarà molt el camí. La velleta li demana alguna coseta per al xiquet (p. 67) i En Pere, immediatament, li dona tot el recapte que duia per a menjar. Aleshores, la jaia “es treu un fabiolet i diu:

-Jas aquest fabiolet, que (…), en sonar-lo, faràs venir davant tu qui vulgues” (p. 67) i, al moment, desapareix la velleta i, En Pere, agraït per la col·laboració de la dona com també de la de l’home que havia vist pel camí i que li havia facilitat que superàs la prova de la filla del rei, es marca servir-los tan bé com sàpia.

Un poc després, En Pere fa sonar el fabiolet i que apareguen els conills que demanava el rei, i es plasma el lideratge del jove, ja que, cada dia, “es conillets, els més obedients del món, as fabiolet” (p. 67).

A més, uns mesos després, la filla del rei (com també ho farà, en acabant, la reina) es presenta disfressada a En Pere, qui la coneix i li dona un conillet. Aleshores, la princesa fa via cap a cal rei i, quan ella “arribava a la ciutat” (p. 68), En Pere es trau el fabiolet i el conill bota dels braços de la jove. I, al capdavall, el rei es disfressa de caçador i li demana que li venga un conill, i En Pere li’l dona a canvi de lo que pese en or.

El rei se’n va cap al palau, entrega el conill al cuiner, el cuiner el trau a la taula i, quan el monarca anava a fer-ne bocins, En Pere fa sonar el fabiolet i, “a l’acte, aquell conillet pega bot de sa taula, pren portal i, des d’allà, cap a En Pere!

(…) Sobretot, es compleix s’any i es dia que En Pere guardava es cent conills i, amb tots ells, es presenta a cal rei” (p. 70). I, com que el rei, amb intenció de fer que el jove no puga casar-se, tira junta amb tots els senyors grossos de la cort, els quals li proposen “d’omplir un sac de mentides” (pp. 70-71), En Pere diu al monarca que ha de parar el sac i el rei ho accepta. I, al moment, li trau la primera mentira: la joveneta. En acabant, la segona: una jaieta pobra, que era la reina. I, finalment, li trau que se li havia presentat un caçador, que era el rei. Llavors, podem llegir:

“-I ben grosses, totes tres! -diu el rei.

-Idò -diu En Pere-, si són tan grosses, com confessa Vossa Reial Majestat, ja podem donar per ple es sac!” (p. 72). I el rei, com veu que En Pere ho ha aconseguit, “se’n va a sa seua filla i li diu davant la reina:

-Filleta meua! No tendràs altre remei que casar-te amb En Pere. Ha complit lo que deien ses dictes i jo, ara, no puc fer sa meua paraula dolenta. Filleta, ja ho saps que paraula de rei no pot mentir. (…) Ell és més viu que una centella i això necessita un rei i, llavors, que em pareix que ha d’esser un bon al·lot” (p. 72).

Al moment, veiem que la filla del rei accepta En Pere com a marit, els criats el deixen un home presentable i es feu l’esclafit, la princesa i En Pere es casaren, es feren moltes festes dins tot el regne i visqueren molts anys de concòrdia.

I, així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, s’aprova les persones que actuen de bon cor, la generositat (ací, primerament, amb l’home i, en acabant, amb la jaieta), que la dona salva l’home, fins al punt que, com hem vist, el conill, al capdavall, sempre anava cap a qui actuava amb simpatia cap a la bonhomia i cap a les persones de bona fe (en aquest cas, cap a En Pere).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones amb bon cor, altruistes i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula, com també la bondat i l’altruisme és “Ses sabates de pell de poll”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, un rei i una reina que només tenien una filla, es troben que, un dia que tots tres anaven a missa, la filla es troba un poll, a qui ella, d’amagat, donarà de menjar i farà possible que cresca i que, fins i tot, siga com un vedellet (p. 55). Aleshores, la princesa ordena que el carnisser mate el poll (p. 55), que el calatraví (l’adovador de pells) li faça una pell adovada i que el sabater li faça unes sabates garrides i tot. Ara bé, es carrega el carnisser, el calatraví i el sabater.

Un poc després, veiem que la filla del rei entra a la cambra i que es posa les sabates noves que li havia fet el sabater i, als pocs dies, diu a son pare:

“-Mon pare, no em casaré en no esser amb es qui m’endevin de quina casta de pell són aquestes sabates.

-I de quina pell són? -diu son pare.

-Això sí que no ho diré! Ni a Vossa Reial Majestat! -diu sa pitxorina-. M’ho ha d’endevinar es qui s’haja de casar amb mi.

-I que ho dius de bo que sols et casaràs amb es qui t’ho endevin? -diu son pare.

-I tant de bo! -diu ella” (p. 57).

I, com que el rei la veu tan encarada, fa unes dictes en línia amb lo que ella li ha comentat (p. 57). Ara bé, qui no ho encertàs, es portaria moltes vergades.

A més, veiem que, com que ningú no ho encertava, hi ha tres germans que es plantegen anar a cal rei a tractar de superar la prova i, així, casar-se amb la princesa (p. 58). El major, En Rafel, se’n va i, pel camí (com, després, el segon, En Biel), es troba un home estés a qui, en lloc de retirar-l’en, fa que hi romanga. I, en acabant, ni En Rafel ni en Biel es podran casar amb la filla, perquè no li ho encerten i, immediatament, fan via abans que els arribassen els criats.

En canvi, el petit, En Pere, se’n va cap a cal rei i, a mitjan camí, quan veu que hi ha un home adormit, li obri els ulls i aquest home li demana “Per què m’has despertat?”. Aleshores, En Pere li respon que un cotxe “Vos hauria passat per damunt i n’hauria feta una coca, de sa vostra còrpora.

-Sa raó et vessa per dalt ses espatles! -diu aquell.

Aquell home, llavors, agafa En Pere i li diu:

-Mira! Tanta de sort per tu que m’has despertat. Sé que sou tres germans que resolguéreu d’anar a veure si endevinaríeu de quina pell són ses sabates de sa filla del rei. Jo que ho sé, volia dir-vos-ho, però sols a un des tres, as qui primer em demostràs tenir bon cor. Per aquest motiu, vos vaig voler fer una prova de venir-me’n a fer s’adormit as mig d’aqueix camí” (p. 63). I, així, de nou, en aquesta rondalla, també es plasma que les cultures matriarcals prefereixen les persones que actuen de bon cor. I, en línia amb això, l’home addueix a En Pere que, en relació amb els altres dos germans, “Jo  (…) no els vaig voler dir res d’allò de sa pell de ses sabates de sa filla del rei. Ara: a tu, t’ho diré, perquè has demostrat es teu bon cor (…) i es mèrit està que ho has fet sense conèixer-me” (p. 63).

Al moment, l’home, qui li comenta que sí que sap de quin tipus de pell són les sabates de la princesa, li diu que es pegue una gratada al cap i, quan li cauen uns quants polls damunt, li afig que d’eixe bestiar estan fetes les sabates de la filla del rei (p. 63). I, quan En Pere li pregunta si li enganya, l’home li respon “Ara és hora d’enganar! (…) Toca! Fes sa teua via cap a cal rei. Vejam si la te fas teua, a sa seua filla” (p. 63).

Immediatament, En Pere fa marxa cap a cal rei i, com que és un home “tan desimbolt i mesclant tan poques reverències” (p. 64), els criats, primerament, no li ho posen fàcil. Però, com que ell actua amb molta espenta, se’n van al rei, li ho comenten, el rei fa via cap a on era la filla i, llavors, ella li demana de quina pell són les sabates que porta (p. 65). En Pere segueix les indicacions de l’home que havia trobat pel camí i diu a la princesa:

“-Veu aquest bestiar, Senyora Altesa? (…) Idò, d’aqueix bestiar és sa pell de ses sabates de Vossa Altesa” (p. 65).

Però la filla del rei, que veu que En Pere ho ha encertat, al capdavall, li respon:

“-Sí que ho ha endevinat!” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis que abracen l’altruisme, l’amabilitat, l’harmonia i el demà

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Na Rosa”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, nou mesos després, la reina jove és mare d’un infantó com un sol, envien un criat per a que ho comunique al rei, però, com que el criat es perd i l’acull el pare de Na Rosa (la reina jove), mentres que el serf del rei dormia, el pare canvia gran part del contingut i de l’esperit de la carta. El criat es lleva de bon matí, la porta al rei i el monarca ordena que Na Rosa (la reina jove) reba “tot s’esment que ell havia comanat” (p. 47).

A banda, veiem que la mare del rei, molt coneixedora del seu fill, quan rep la carta amb la suposada versió del rei, no accepta que el monarca, per carta, puga haver plasmat un esperit ben distint al de la seua manera d’actuar. Però, com que la cort, en principi, partia del fet que tot és veritat mentres que no es demostre lo contrari i, a més, Na Rosa volia saber què hi havia darrere en la cort, la mare del rei li ho comenta, Na Rosa llig el missatge i li diu que l’acompanyen al bosc junt amb l’infantó (p. 48), a l’arbre on son pare l’havia lligada i vexada. I hi troben el braç i la mà que li faltaven.

Igualment, veiem que la reina jove aplega a una caseta ben petita però en què hi havia de tot (la bondat compensada) “lo que s’és mester a una casa” (p. 49) i podem llegir unes paraules interessants:

“I sentí una veu que li deia:

-Habita aqueixa caseta i, en veure ningú que s’acost-t’hi dedins, posa barra[1] i no òbrigues mai que no diguen tres vegades Obriu, per amor de Déu“ (p. 49).

Aleshores, la reina, agraïda, entre altres coses, comenta que, “I, ara que estic aquí, condreta[2] i amb es meu infantó, dins aquesta casona tan agudona, que hi ha de tot, i m’hi estic com una reina” (p. 50) i, així, la rondalla convida a l’agraïment i no a la competència.

En un passatge immediat, veiem que el rei torna triomfant de la guerra, que tot el palau estava endolat i que no afina enlloc Na Rosa ni l’infant (p. 50). A més, entre la reina vella i el rei dedueixen que hi ha hagut alguna persona que ha tractat de fer mal a les relacions en la cort i, àdhuc, al futur de Na Rosa, motiu pel qual el monarca diu a sa mare:

“-Això sí que no és ver, que jo ho escrigués! (…) Jo, lo que vaig escriure, que fos com fos s’infant nat, el me guardàsseu fins que jo vendria i que tenguésseu ben tractada Na Rosa.

Quan el rei i la reina vella veieren allò, comprengueren que el dimoni hi havia bufat. Agafen aquell criat que havia traspassades ses cartes (…) i ell digué que s’era aturat a fer nit a ca un senyor que no sabia res qui era, d’anada i tornada, però que no s’era temut de que ningú nat li hagués obertes ses cartes” (p. 50). I, així, el rei i sa mare consideren que el criat els és sincer i, el monarca, partint d’informació de la reina vella, opta per anar cap a on s’havia dirigit la reina jove, és a dir, cap al bosc (pp. 50-51).

Ja en el bosc, toca una porta i diu tres vegades “Obriu, per amor de Déu!” (p. 51)… i Na Rosa li obri de bat a bat. La reina jove el reconeix i ell li demana si feia temps que vivia pel bosc, per la caseta on residia (p. 51):

“-Devers un any- diu Na Rosa.

-I aquest infantó? Que és teu? O ets casada? -diu el rei.

-Sí, senyor! -diu Na Rosa -. Sobretot, senyor, si vol seure, que sega. Que faça lo que vulga.

El rei s’asseu i mira qui mira Na Rosa i, com més la se mirava i la sentia, més s’infundava en que allò era sa seua dona” (p. 52), però, com que el monarca observa que ella sí que tenia un braç i una mà que no figuraven en Na Rosa quan ell, per primera vegada, l’havia vista en el bosc, no ho tenia clar. Passa que, aleshores, ella copsa aquesta observació del rei i “Posa un ram sencer de fil” (p. 52) i, així, evita perdre el fil,… i diu:

“-Hala, ramet! Conta sa teua vida i jo, després, contaré sa meua. Hala, ramet! No et faces dolent, que tu no ho ets! Hala, conta, conta! No deixis res! No deixis res!

-Vejam què serà això? -diu el rei, amb ell mateix-. Ho de veure què serà això” (p. 52). Com veiem, la reina s’adreça de manera afable al ramet i, a banda, el rei es mostra molt obert a Na Rosa (quan li fa les preguntes). Igualment, el monarca no es precipita en les seues valoracions (sobre si ella seria la reina).

A banda, el ramet, qui, primerament, accepta creure Na Rosa, amolla a la reina un “Sí que ho contaré tot, senyora reina!” (p. 52), detall que reflecteix el matriarcalisme (es fa lo que vol la dona) i, a més, li addueix “seré roba del rei aquí present! Molt m’haurà costadet arribar a esser roba de Vossa Reial Majestat! (…) Senyor rei, don un abraç a la senyora reina i es menj a besades aqueix minyonet des seu cor!” (p. 52). D’aquesta manera, el ramet (com a perllongament de la reina jove), fa que el rei seguesca les indicacions de la reina i, per eixe motiu, el monarca accepta les órdens, “Posa s’infantó a ses anques des cavall, ell puja a davant i, cap al palau manca gent!

Com la reina vella i tota la cort els veieren, podeu fer comptes si devien botar d’alegria (…).

Es feren tres dies de festa grossa dins tot el regnat, i el rei i la reina amb s’infantó i ets altres que el Bon Jesús envià i, amb tots es seus vassalls, visqueren contents i alegres anys i més anys” (p. 54).

I, per tant, el rei, no sols recupera la reina jove (ací, Na Rosa, que simbolitza la fraternitat, l’altruisme amb els pobres com també l’harmonia i l’afabilitat) sinó que, amb el detall de carregar la reina jove i l’infant (el futur, l’esperança) en el cavall i de menar-los cap al palau, ens transmet un missatge: el monarca, en la seua cort i en la seua vida diària, acull tot lo que Na Rosa i el fillet representen. I, com hem vist, així, el rei (i la noblesa) obri les portes a trets vinculats amb el matriarcalisme i… que els seus vassalls també reberen amb els braços oberts.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Posar barra” té a veure amb l’expressió “tocar ferro” (relacionada amb el desig de sort) i, com veiem, amb la casa, un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme. I, així, la veu que li parla, convida Na Rosa a obrir-se a la bonhomia (per l’amor, ací, en el sentit fraternal).

[2] En bon estat, en bones condicions.

Finalment, un article que hem vist hui, “La joia de l’amabilitat”, publicat en “Segre.com”: http://www.segre.com/noticies/opinio/col_laboracio/2018/09/18/la_joia_l_amabilitat_56444_1126.html.

 

 

 

Dones garrides d’ànima i de cos i generoses

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en el detall de la generositat, en l’obertura del rei a la cort i a sa mare, és “Na Rosa”, la qual figura en el Tom XXII de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des d’un primer moment, veiem que un home molt ric i que només tenia una filla, es troba que ella, Na Rosa, “tan garrida d’ànima com de cos (i, de cos, ho era molt, molt) i, llavors, que tenia tota sa idea de fer almoina as pobres” (p. 41), “se n’anava amb una faldada de llesques de pa i doblers a donar-ho a un esbart de pobresa que l’esperaven amb tanta de devoció.

(…) -Què dus aquí dins?

-Roses! -diu ella.

Què me’n direu? La pobreta obrí sa faldada i totes ses llesques i doblers varen esser tornades roses” (p. 41).

Comentarem que, en una ocasió, en un llibre sobre el significat dels colors, vaig llegir que el color rosa es corresponia amb l’amor fraternal i que era una reducció del vermell per mitjà de la introducció del blanc. Així, veiem que no és una acció, per dir-ho així, lucrativa, sinó de generositat, d’altruisme.

Igualment, en dos passatges més, Na Rosa i el pare es troben amb una situació semblant. Al capdavall, el pare tria convidar-la a anar-se’n amb ell i ho fan cap a un redol de magraners i… cap a un bosc ben espés, fins que lliga Na Rosa a una soca i la deixa mig morta de tant que li pegà amb una verga.

Ara bé, al moment, llegim que “el rei de tot allò, aquell mateix dia, caçant caçant per dins aquell bosc, Déu el compongué que passàs per devora aquella soca” (p. 43), veu bocins que feien Na Rosa, els arreplega i se’ls porta cap al palau (p. 43). Com veiem, el monarca no menysprea la dona i, millor encara, no hi renuncia, sinó que l’acull (recull els bocins, llevat d’uns quants que, més avant, trobarà Na Rosa).

Igualment, el rei, que era fadrí (p. 43), la refà i s’enamora de Na Rosa com també la desperta i, un poc després, crida sa mare (la reina), “que encara era viva, i tots es senyors grossos de la cort, els presenta Na Rosa i els conta (…) tot aquell endiumenjat i els diu que (…) es vol casar amb aquella al·lota” (p. 44). Per eixe motiu, el monarca exposa per què ha pensat casar-se amb ella i, com que els comenta sobre la maldat del pare i sobre la generositat de Na Rosa pels pobres i, a banda, la reina vella i els nobles copsen l’empatia del rei, llegim que, després d’escoltar-li el per què ho desitjava amb Na Rosa, “romangueren convençuts de que deia ver i, a tots ets ulls, els espirejava[1] de sa impressió que els havia feta, i tots digueren al rei que, si era des seu gust, que s’hi casàs.

-Ara mateix -digué el rei” (p. 44).

I, així, en aquest passatge de la rondalla, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que ho fa mitjançant un tret associat a la història dels comtats catalans, a la dels regnes de la Corona Catalanoaragonesa i, per descomptat, amb la tradició cultural en les famílies catalanoparlants (sobretot, en les que ho són des de fa generacions): el pactisme, fet que explica que el rei no actua impulsat per la fal·lera del moment, ans consulta els altres, li escolten la seua versió i, al capdavall, ell s’obri a la dels nobles.

A banda, les noces no es fan amb una dona simplement garrida: “es casen, es fan unes noces de lo més alt de punt i vénga un ball ben vitenc i sarau i festes per llarg i tothom ben content (…) d’aquella jove (…) que pareixia que duia tanta o més bondat que garridesa i galanxonia[2]” (p. 45), en una cultura que promou i abraça més la bonesa que la formosor i, que, per descomptat, no aprova la cultura de les aparences externes com a part de la seua cosmovisió.

Com a anècdota, a primeries del 2015, durant una consulta amb un neuròleg, li comentí que portava més d’un any i mig dormint prou bé i “Em fa l’efecte que la generositat és bona per al sistema nerviós” , i ell, amablement, em respongué “Sí: ayuda”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] Com veiem en el DCVB, “Espirejar els ulls” vol dir “brillar amb vivor extraordinària o amb lluentor de plor”.

[2] Formosor.

Agraïment a la mare com a generadora de vida, com a companya i per l’empremta

General, , , , , , , ,

 

Tot seguit, com a exemple de literatura matriarcalista, posarem un poema facilitat per Cristina Fons Fons el 1r de maig del 2022, quan iniciàvem el mes dedicat, per excel·lència, a la mare com a generadora de vida, no sols en lo agrícola, sinó també en el camp de les persones: la maternitat. Agraesc la seua generositat.

Afegirem que Cristina Fons Fons feia referència a l’escrit com “una poesia molt antiga que l’ha recordat una gran mare i dona, per totes les mares del món”. Diu així:

“Mare,

Maria,

Maria,

jo voldria dir-te

Mare,

dir-te jo voldria,

que et  vull.

 

Que et vull

contenta i viva,

Mare Maria,

contenta i viva

et vull.

 

De l’arrel profunda,

Mare,

d’on he nascut,

jo voldria,

Mare, 

que saberes que et vull,

ai, Mare.

 

De la solitud de Mare,

ai, Mare Maria,

que tu has tingut,

jo voldria agrair-te,

Mare,

que jo no l’haja viscut,

Mare.

 

I que, allà on jo estiga,

i que, allà on estigues,

jo voldria agrair-te,

Mare,

la vida que has viscut.

 

Jo voldria,

Mare, 

agrair-te sempre

la vida que m’ha

tocat viure amb tu,

Mare,

Maria,

Mare”.

 

Com veiem, des del primer moment, es tracta d’una acció de gràcies a la Mare, siga, ací, la mare com a generadora de vida i humana, siga la Mare Terra com a natura, siga Nostra Senyora, això és, la Mare de Déu.

Adduirem que, a més que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la Mare de Déu és tractada com a “Nostra Senyora”, en moltes rondalles (però referent a personatges humans), figuren les formes “senyora ama” i, per exemple, el tractament “senyora princesa”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

La festivitat de Sant Francesc de Paula, en Alaquàs, i la sopada

General

Hui, en Alaquàs (una població de la comarca de l’Horta de València), celebrem la festivitat de Sant Francesc de Paula, que era de l’orde dels Mínims. 

I, com a anècdota, vos diré que, un dia, parlant amb Pere Riutort (farà més de quinze anys llargs), em digué que els frares d’aquesta orde foren els introductors de “la sopada”, un plat molt dolç i fet amb ametla, canella, bescuits i altres components…, però molt típic d’una població valenciana veïna, en què jo nasquí (que és on viuen els meus pares) i no, en canvi, d’Alaquàs: Aldaia.

Així que ja sabeu: si voleu llepar-vos els dits amb “la sopada”, passeu-vos per Aldaia, per exemple, el 6 d’agost, que és el dia de la festa major.

https://www.valenciabonita.es/2018/01/08/sopa-daldaia

Una forta abraçada.

 

Notes: En primer lloc, un escrit molt interessant respecte a les arrels, els vincles i el futur, això és, les ales: http://sistemica-santesteve.blogspot.com/2015/02/les-arrels-els-vincles-i-les-ales.html?m=1.

A banda, afegirem que, com ens comentà Quico (un alaquasser dedicat al camp i nebot del meu oncle José, qui també hi estigué vinculat durant més de seixanta anys) el 1r de maig del 2022 en un missatge, “Ací [, a Alaquàs], també se solia fer per a les bodes, comunions, etc…. però fa més de setanta anys. De fet, jo encara en faig de tant en tant”. I, l’endemà, ma mare, durant una conversa, em digué que, a nivell popular, “Quan feien una boda, una comunió, etc., feien sopades en casa, per a donar, per exemple, a alguna persona que convidaven, però que no hi podia anar.

La meua àvia Amparo [, la materna,] que era d’Aldaia, la feia”.

Adduirem que, el 9 d’octubre del 2024, ma mare, per telèfon, ens comentà sobre sa àvia materna, nascuda a mitjan dels anys huitanta del segle XIX:

“L’àvia Amparo (que era d’Aldaia) feia sopada per a comunions… I, en Aldaia, també [es feien] orelletes. La llogaven per a fer-ne.

Mira: quan s’ordenà D. Rafael [, u dels cosins més jóvens, si no el més jove, de ma mare, nascuda en Alaquàs en 1910], estigueren fent sopada per a la família, per a amics i per a repartir-ne per a la barriada.

A la gent amb qui tenies amistat, era costum fer-ne una. I, en Aldaia, també orelletes”.

Finalment, posarem que, el 8 d’octubre del 2024 i l’endemà, rebérem de Francesc Garcia i Barberà unes fotos de texts en relació amb la sopada, bé de les Illes Balears, bé d’altres fonts sobre monestirs de frares i de monges de l’orde dels Mínims i que publicàrem en Twitter el 9 d’octubre del 2024: https://x.com/LluisBarbera50m/status/.1843925600459001919?t=Mc8ZO-a-6tjxMpE1ughXHg&s=19. 

La dona, qui té la darrera paraula, aprova les noces i respon molt oberta

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es corbet des pou d’En Gatell”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, llegim 

“-Catalina! Catalina! Catalina!” (p. 38). Era el Corbet, que li permetia entrar a la cambra. Na Catalina hi entra i “m’hi troba el Corbet tot xalest, que li deia:

-Venturosa tu, que no ets estada curiosa com ses teues germanes i no t’ets atansada mai a entrar aquí dins sense que jo t’hi cridàs! Set anys has tenguda santa paciència de resistir ses ganes que et venien d’entrar aquí dins! Tu ja deus haver vist que jo no som un Corbet com ets altres: som un encantament. Tu fes lo que ara et diré i veuràs que ens dirà de polit a tots dos” (p. 38) i ella li respon que així ho farà: “Com som Catalina que ho faré!

-Idò, bé -diu el Corbet-. Eixanca’t damunt mi! Aferra’t fort pes meu coll i no temes per coses que veges, que et venga cap mal, sinó molt de bé” (p. 38).

I així ho fa Na Catalina i, llavors, “el Corbet estén ses ales, que li tornaren una braça de llargues, pren el vol, i, per amunt i per amunt, i, des d’allà, com un estel” (p. 40).

Set dies després, ja “davant un grandiós castell, a on estaven el rei i la reina de tot allò que es destriava[1] amb sa vista.

I el rei i la reina i sa seua cort colombraren[2] de lluny es Corbet amb Na Catalina, que se’n venien tan acanalats, i sortiren a defora per veure’ls arribar” (p. 40). I, així, es plasma, no solament, uns personatges de rondalles, sinó un missatge: el rei i la reina com també els seus súbdits més immediats, en les cultures matriarcals, estan oberts als qui venen de fora, formen part d’una cultura receptiva, acollidora, en què no es deixa fora ningú, ni tan sols els que puguen semblar lleigs (en aquest cas, el Corbet).

Aleshores, “encara es Corbet no hagué posat peu en terra i Na Catalina botà damunt ell, tornà un bell jove d’una vintena d’anys, blanc i ros, ben tallat tot es seu cos, sa cosa més garrida i galant que se fos vista mai (…). És que era es fill d’aquell rei i d’aquella reina, que una mala fada l’havia fadat i encantat en forma de Corbet i que sols el podia desenfadar i desencantar[3] una fadrineta que no fos curiosa i que sabés vèncer ses ganes que li venguessen de veure totes ses coses que li’n passassen pes cap” (p. 40).

D’aquesta manera, resten ben lluny els intents de manipulació informativa, mediàtica i instructiva en què es pretén que assumim que les dones són una mena de drap al servici de l’home, que l’home fa amb elles lo que vol en cada moment i, per descomptat, dir que vivim en una societat matxista (com qui diu que un bosc ha sigut incendiat sense incloure-hi interessos privats o de grans empreses i de persones que no tenen una política en línia amb el comunalisme). Evidentment, en les cultures matriarcals (i molt ben reflectit en rondalles de tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant), la dona, a banda de complementar l’home, és qui mana i qui té la darrera paraula, però sense que això tinga res a veure amb la cultura castellana, castellanista i uniformitzadora del famós “ordeno y mando” que tant (i tan bé) acompanya moltíssims polítics de l’altiplà castellà i súbdits seus d’altres nacions (que no de nacions-estat) de l’Estat espanyol en el primer quart del segle XXI.

I, com que el jove (qui abans era el Corbet) contà lo que havia passat, “tothom digué:

-Na Catalina és sa qui ha guanyada s’acció; seua és sa palma. ¿Ha desencantat es fill del rei? Idò, que es casin tots dos, si es volen!” (p. 40).

En aquest passatge, es plasma un detall matriarcalista molt vinculat amb la llengua catalana i amb les famílies catalanoparlants des de fa generacions: en les decisions, també intervenen els altres, no solament qui, al capdavall, tria, així com, en moltes famílies, els pares, amb paciència, expliquen els fills què consideren que cal que facen els menors (detall comentat, per exemple, per la catalana Rosa Garcia i Clotet, nascuda a mitjan dels quaranta del segle XX, en relació amb son pare). Ací, “els altres” són la cort.

Al capdavall d’aquesta rondalla, podem llegir:

“-Què hi dius, Catalina? -diu es fill del rei.

-Què hi dic? -diu ella-. Que sí.

-I jo que dic lo mateix! -s’exclama es fill del rei” (p. 40).

De nou, és la dona qui tria. I allà mateix es casaren. I, com que eren uns reis molt oberts a tots els ciutadans i de línia pactista, “Na Catalina i es fill del rei, amb tota la seua gent, visqueren anys i més anys[4] en santa pau i concòrdia” (p. 40). Però no una concòrdia, simplement, perquè aparega en u dels objectius legislatius i escrits del rei, això és, formal, sinó perquè els dos monarques l’afavorien mitjançant la seua actitud matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i que, a banda de fer-me costat dia rere dia, afavoreixen la cohesió social i que no deixen fora les arrels matriarcals.

 

 

Nota: [1] Distingia; que ara sí que el podia veure.

[2] Veieren.

[3] Per tant, la dona (ací, simbolitzada per una jove, Na Catalina), a més de ser qui el desenfada i, així, fa que tinga una visió positiva i més harmònica en la vida, és qui el desencanta i, per tant, el “salva” sexualment.

[4] En l’original, “any”.

Dones de bon cor, molt col·laboradores i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de detalls com que es fa lo que vol la dona o en què, al capdavall, la dona salva l’home, és “Es corbet[1] des pou d’En Gatell”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, hi ha un sabateró que un dia se n’anava cap a un pou i es troba un corbet, qui li diu que l’home té tres filles: Na Francina, Na Bet i Na Catalina… i el senyor li ho accepta (p. 20).

Tot seguit, el corbet li comenta que, si li du la filla Francina, ell li donarà una bossa de diners que no s’acaben mai (p. 21). I el pare ho acceptarà, però, en primer lloc, com que l’home se’n torna a casa i no volia dir ni a la dona, ni a les tres filles què havia ocorregut, “Sa dona i ses filles, aviat, conegueren que tenien cosa (…); pregunta d’un vent, pregunta de s’altre, no estigueren a pler fins que l’hi feren amollar” (p. 21) i, així, ell cedeix a les dones i, per tant, es fa lo que elles volien.

La filla gran, Na Francina, i la segona, Na Bet, faran un pacte amb el corbet i, a més que se n’aniran amb molta espenta cap a una mina que “desembocava dins un grandiós jardí, a on hi havia tota casta d’arbres i plantes de gran tòria[2], vestides de fulles i flors i carregats de fruita, de caminals i sequioles i safareigs i estanys i brolladors (…) i tot esbarts d’aucells” (pp. 23-24). I, això sí, hi havia una cosa que el corbet no els permet (com tampoc a la germana petita): entrar en la cambra on ell dorm. A canvi, “Per berenar, dinar i sopar, no has de fer més que asseure’t a sa taula i demanar allò que et vendria bé menjar; i sortiran tres ombres i t’ho duran” (p. 24). I, així, es plasma que la dona està ben tractada. I, de fet, això es repeteix en la rondalla.

A continuació, Na Francina i, després, la segona (és a dir, Na Bet), troben que en la cambra a què no els permetien entrar, hi havia “un fadrinet d’una vintena d’anys ben tallat de totes ses parts des seu cos, blanc i vermell” (p. 27), o siga, de bon cor (el color blanc) i agosarat (el color vermell). Però, com que no compleixen lo que ell els havia dictat, apareixen en un espai obert i ben pobres.

I, quan passem a la tercera filla, la cosa canvia: Na Catalina, quan ja és al costat de son pare i del corbet, comenta, amb molta espenta, al corbet:

“-Jo, lo que faig (…), ho faig sempre de mon beneplàcit. A la força, ningú escapà de fer-me fer res. Mon pare et pot guardar de mentir.

-És ben ver! -diu es sabateró-. Na Catalina (…): a les bones, li poden fer fer qualsevol cosa, en poden fer corda, d’ella. Ara, a les males, res.

-Bo -diu es Corbet-. Lo millor serà que facem via.

-En voler -diu Na Catalina” (p. 35).

Un poc després, Na Catalina i el Corbet es trobaren “tots dos dins aquell magnífic jardí, fonc tot u” (p. 35), i, a banda que la jove és molt servida per les ombres i quan ella els ho demana, ella considera que no vol acabar com les seues germanes i que, per tant, “jo m’he d’estar aquí sense treure un peu des solc que em senyalà es Corbet i n’he de veure la fi, de tot això! Ja ho veurem com serà tot això, en esser cuit! Aquí he d’aguantar la mestra encara que el dimoni en pas!

I, així com ho digué, ho féu: no s’acostà mai a sa cambra des Corbet, ni de dia ni de nit, per més que es ganes que en tenia l’alçaven en pes, de vegades.

I (…), com hagué fet set anys, que Na Catalina era allà dins, una nit, a les dotze en punt, sent una veu que li deia:

-Catalina! Catalina! Catalina!” (p. 38). Era el Corbet, que li permetia entrar a la cambra i li comentava “som un encantament. Tu fes lo que ara et diré i veuràs que ens dirà de polit a tots dos” (p. 38) i ella li respon que així ho farà: la dona (ací, Na Catalina) sí que podria salvar el Corbet. I, de fet, ho farà. 

En relació amb la noblesa (en la rondalla, de Na Catalina), comentarem que, ahir, 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que també l’associava al refrany “El llaurador, de bona gana ho dona”: “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, primerament, empra la forma “corb” i, des d’aleshores, “corpet” en lloc de “corbet”: “me troba un corpet, una mica de corb” (sic, p. 20).

[2] En el DCVB, apareix com “Abundància de branques i fulles; vigor, forta creixença d’una planta”, a nivell de Mallorca i de Menorca.

“Endavant!”, reis amb molta espenta, que encoratgen i molt oberts

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Na Catalina”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el rei demana als dos hostalers si havien vist passar una senyora (que correspon a Na Catalina, la reina jove). I En Catalí, com que el rei sí que aprova que ella, tot i ser jove, puga parlar amb el rei (“Per què no ha de parlar aquest al·lotell? Per ventura, en dirà qualcuna de ben encertada!”, p. 15), li comenta que, si ho fa, no ha de poder eixir d’allí ningú fins que no haja acabat. I el rei, novament, accepta i, així, es plasma el matriarcalisme: el monarca està molt obert a tots els ciutadans. A banda, el rei li diu “Endavant!” (p. 15). I, un poc després, veiem que la jove (ací, En Catalí) li conta, fil per randa, els fets esdevinguts des de que el mestre d’escola mentí i el pare trià desfer-se de Na Catalina, passant per dir-li que un rei (ací, el rei que era en l’hostal) “s’enamorà d’ella i s’hi casà” (p. 15) i que un general havia tractat d’abusar de la reina jove. I, com que els dos hostalers i el general no volien que En Catalí continuàs contant fets, el rei, amb molta espenta, els comenta: “¿Com és que tots tres vos aveniu de no deixar parlar aquest al·lotell? Idò, jo vull i man que m’ho diga tot, tot quant sabrà d’aquesta bona senyora que diu que, per aquí, passà.

I, girant-se a En Catalí, li diu:

-Digueu-ho tot!, (…) lo que aquesta senyora et va contar!” (p. 16).

I, com que, a més, el rei veu que ella sap on és la reina jove que ell cerca i que els dos hostalers i el general li diuen que no s’ho crega, el monarca respon a En Catalí: “passau-me davant, cap allà on és aqueixa senyora! Tu que saps a on és, Catalí, ens hi menaràs!” (p. 17).

Tot seguit, En Catalí pregunta al rei si pot anar a mudar de roba i ell li ho aprova i, al moment, el jove “es lleva sa roba de criat i es posa es vestit de reina que se n’havia duit dins un bolic (…). El se posa, amb el vestit de reina (…) i es presenta davant el rei, es general i es dos hostalers.

(…) Tots la conegueren. El rei es tirà dins es seus braços” (p. 17).

A continuació, el rei “se’n mena la reina jove i aquells tres a la cort” (p. 17) i feu que uns cavalls acabassen amb el mestre i amb el general i, quant al pare de Na Catalina, això és, el capità de barca, com que era el pare de la reina i el menys culpable, el feu tancar en una olla d’un castell.

Un poc després, veiem que, temps a venir, la reina consentí perdonar el capità de barca, que la reina vella morí de veure triomfant la reina jove i que “el rei, amb ella[1] i amb els seus vassalls, va viure anys i més anys” (p. 19). Com veiem, fins i tot, és la reina jove qui condona el capità de barca i, per tant, és la dona qui té la darrera paraula, una dona que, des del principi de la rondalla, actua amb molta espenta i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La reina jove.