Cançons i jotes eròtiques en què es reflecteix el matriarcalisme

General, , , ,

 

Cançons i jotes eròtiques en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”.

L’any 2001, l’“Escola de Danses” d’Alfarb (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) tragué un treball interessant en què, junt amb un disc, fa una explicació del projecte, sobre balls, referent a la lletra de les cançons recollides, etc. com també en relació amb diferents èpoques de l’any.

Afegirem que, quant al tema del matriarcalisme, podem copsar-lo, com ara, en la “Jota d’Alfarb” (p. 10), la qual diu així:
“Ballador que estàs ballant,

balla-la bé amb ma germana,

que, si no la balles bé,

eixirà un altre a ballar-la”.

 

Per tant, és la dona qui tria el ballador, la qual, com en moltes rondalles i en el dia rere dia de molts catalanoparlants, té la darrera paraula.

Tot seguit, passem a una estrofa en què la xica posa les condicions al sabater:

“Pose’m uns tacons que m’alcen,

faça’m vosté un bon calcer,

sóc xicoteta i no aplegue

als braços del meu voler”.

 

Així, ens trobem davant una jove que, com en algunes rondalles (però, en relació amb un argenter), és qui s’encarrega de la part comercial, de la mateixa manera que, en les Illes Balears, la dona fa la barrina (l’acord) i no és el marit. Igualment, la xicona està interessada pel seu voler.

A continuació, en la jota d’Alfarb, copsem alguns trets que es consideraven positius en una dona:

“La xica, per a casar-se,

ha de tindre condicions:

ha de ser guapa[1] i amable,

tindre diners a muntons”.

 

La garridesa està present en moltes rondalles en llengua catalana com també que una persona siga amable i de bon cor. I, quant al fet de tenir moltíssims diners, no es considera prescindible, però tampoc lo prioritari, fet que concorda amb el matriarcalisme.

En la darrera estrofa, veiem que és la jove qui tractarà amb la sogra i no el xicon:

“Diuen que ta mare diu

que ella, a mi, no em vol per nora.

I, ¿qui ha dit que jo, a ta mare,

la vulga per ma sogra?”[2].

 

Una altra cançó en què es capta que la dona està ben tractada, és “Masurca del Carrer Nou” (p. 11), també en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”, per exemple, en la primera estrofa:

“Diuen que, en el Carrer Nou,

diuen que no hi han fadrines.

Si se les saben buscar,

n’hi han com a perles fines” (p. 11).

 

Cal dir que, entre dones catalanoparlants, és prou fàcil oir “Ai, ¿com estàs, perla?”, com ara, quan es veuen pel carrer (per exemple, una dona ja casada a una jove o a una xiqueta), fet que ens porta a considerar que podria tractar-se d’un simbolisme matriarcalista, igualment present en rondalles.

Per a rematar-ho, per exemple, hi ha la “Jota antiga” (p. 16), quan diu uns versos eròtics molt coneguts:

“La balladora, quan balla,

sempre mira al ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador”.

 

I, així, és la dona qui triarà si continuar amb el ballador o no. Per consegüent, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, apareix en cursiva.

[2] En l’original, no figuren els interrogants que hem posat. A més, en el darrer vers, llegim “la vulga per a ma sogra”.

Cançons, corrandes, frases eròtiques i dites que plasmen el matriarcalisme

General, , , , ,

 

 

Cançons, corrandes i frases eròtiques en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, recopilades per Josep Espunyes.

En l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, Josep Espunyes també plasma cançons que podríem qualificar d’eròtiques. Així, en la pàgina 35, en comentar sobre Altés (dins del terme de Bassella), en posa una que diu així:

“Les mosses d’Altés,

ja fossen casades,

la mitat o més,

o totes plegades:

les de Montconill

són les capitanes;

les de cal Miquel,

les seues criades;

la del Molí,

la més regalada;

les de la Codina,

les més ben parlades;

les de Tapioles,

les perdius pintades;

les de Riudebàs,

les més enlletrades;

les de la Vila,

les pedres picades;

les de Potrony,

les més festejantes;

les de Gabarnet

són xiques encara

-quan en seran grans,

s’enduran la palma-;

la de cal Magí,

pubilla de casa;

la de cal Castell,

roseta galana;

la de cal Carbassa,

la flor d’Espanya”.

 

Més avant, quan tracta sobre el municipi de Fígols i Alinyà, comenta que les jóvens, “de vegades, s’aprofitaven del desig de festeig dels xicots per a passar l’estona i riure, fotetes; de vegades, els posaven la mel del sexe als llavis i, a l’hora de la veritat, eren ben pocs els afortunats de tastar-lo. Ho recollia una corranda:

A Perles, són les merles;

a Cambrils, les gentils;

a Alinyà, les fumades,

burladores de fadrins” (pp. 61-62).

 

Afegirem que, des d’un primer moment, el darrer vers d’aquesta corranda em portà a una cançó eròtica molt coneguda en el País Valencià, “Maria, la xirivia”, la qual, per exemple, també inclou la paraula fadrins.

Igualment, Josep Espunyes plasma “una cançoneta, abans molt popular:

Quan lo carall està dret,

cent quarteres en promet

i, quan torna a estar pla,

no en voldria donar ni un gra” (p. 78).

 

I, per si no n’hi havia prou, en la mateixa obra, Josep Espunyes addueix que, en Sant Pere de Lavansa, dins del terme de Lavansa i Fórnols, hi ha una dita, “A Sant Pere, tot s’esvera”[1], la qual “apunta subtilment cap a una altra direcció: el sexe.

Abans -i, poc o molt, encara avui-, la societat muntanyenca practicava força la frase de doble sentit, amb segones, sobretot, quan, allò que suggeria, menava de dret al sexe” (p. 81). I, un poc després, posa una endevinalla eròtica, relativa a les parpelles i molt coneguda en moltes poblacions catalanoparlants, que moltes persones ens han escrit durant l’estudi: una dona convida el marit a anar-se’n tots dos al llit i, per exemple, posar pèl sobre pèl i el belluguet al mig.

Fins i tot, quan l’autor passa al terme d’Oliana, plasma que “frases com ‘Au, ara vés a cagar a l’hort’ o ‘Ja pots anar a cagar a l’hort’, aplicades, encara ara, a la persona que acaba de fer un bon àpat” (p. 95). Cal dir que el llibre fou publicat en el 2001.

Com veiem, lo eròtic està ben vist i, àdhuc, en vincle amb la terra: bé com a part de la música, bé en els refranys, bé en frases vinculades amb coses tan usuals com menjar. I, per descomptat, amb bones intencions, com aquella dita valenciana, ja recopilada per Joaquín Martí Gadea en l’obra “Encisam de totes herbes” en l’any 1891: “Et vull més que a un bon cagar” (p. 349).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En el llibre, posa “A Sant Pere, tot s’esvere”.

Persones acollidores, que abracen el comunalisme i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes, és “Lo Rocafesa i l’Honorata”. Així, diu que, fa molts anys, en Peramola (una població de la comarca de l’Alt Urgell), “una parella de gegants, home i dona, van arribar a la gran cova de la Catedral, a un salt de la font de la Pastera, i s’hi van instal·lar” (p. 111) i, per tant, captem trets femenins, com ara, la cova, la font i, àdhuc, dels que podríem considerar pagans, per exemple, el fet que la cova estiga en la Seu.

Cal dir que molts llocs que, posteriorment, passaren a ser santuaris o ermites, havien tingut una funció de llocs sagrats i vinculats amb la natura i, sovint, amb els arbres, com ha comentat David Algarra Bascón, autor del llibre “El Comú català”, en més d’un escrit i en xarrades sobre l’arbre, o bé en què han tret el tema de les reunions, detalls en què es reflecteix el bon tractament cap a la terra, com si fos la mare que proporciona vida. Així ho podem veure en l’entrada “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicada el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, a què accedírem el 30 d’octubre del 2022.

Continuant amb la rondalla, veiem que tots dos foren ben acollits, “Primer de tot, perquè els nouvinguts eren gent d’ordre i bonhomiosa” (p. 111). Més avant, podem llegir que, establits en la Catedral, “tot seguit, s’afanyaren a conrear els feixars dels voltants (…). D’altra banda, el gegant també caçava al bosc i pescava al Segre (…), mentre que la geganta arreplegava llenya i bolets (…), a més de feinejar a la llar (…)” (p. 111) i, per tant, la dona no resta tot el dia en casa.

A banda, addueix que, “De tant en tant, però, la dona s’acostava fins a Peramola a cercar oli en una botiga (…) que regentava el comú de la vila per concessió del baró” (pp. 111-112). O siga, que la dona també feia lo que ara diem vida social.

Afegirem que és u dels poquíssims relats en què hem copsat que el comú fos el cap de la vila, de la població. A més, partint de la definició de “comú” en el DCVB, ens trobem que, en el Rosselló i en el Conflent, fa referència a la “Casa consistorial” (quarta definició) i que, en la tercera, la qual s’ajusta molt al relat, significa “Terreny pertanyent a tots els veïns d’una població” i que, per consegüent, era comunal.

En eixe sentit, quan Josep Espunyes escriu sobre Cassovall (p. 85), una part del terme de Montferrer i Castellbò, comenta que podria tenir relació amb el “monestir benedictí de Santa Cecília d’Elins, edificat al fondal del riu de Pallerols i a quatre passes de Cassovall” i, igualment, amb “la contribució de la gent de Cassovall a la construcció de l’obra, pel que fa a la pedra -tria, transport, escairament…-, o del mòbil, per nosaltres, més versemblant, d’haver-se-la endut, després de suprimir-lo, per a obrar el poble” (p. 85).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones generoses, que pensen en els altres i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla plasmada en el llibre “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes, i en què, des de molt prompte, copsem el matriarcalisme, és “Les tres veritats del món”. Així, veiem que “Tota la comarca ho sabia, que el vell barquer que passava la barca de Tragó era un d’aquells avars que no tenen ni cor ni ventre: per un cèntim, s’hauria venut la família al diable. I també ho sabia el rector de Pallerols de Rialb, (…) que, en un estira-i-arronsa d’estona, intentava ficar-se’l a la butxaca perquè el passés a l’altra banda de Segre de franc” (p. 70). Per tant, ja apareix una actitud patriarcal que no encaixa amb la matriarcalista: la del barquer, qui pot evocar-nos l’or, el sol, els diners i, de rebot, una altra mena de misticisme.

Tot seguit, el mossén li trau que hi ha tres veritats i el barquer opta pel pragmatisme i, per això, el capellà “No el podia fer tòrcer (…). Però va ser llavors, quan ja començava a donar per fet que no se’n sortiria, que el sant se li va girar de cara. El barquer s’havia anat apartant de vora seu, buscant l’ombra (…), i se li va escapar de dir fluixet, com si parlés tot sol i no el sentís ningú:

-És clar que si, d’aquestes tres veritats, se’n pogués treure algun profit de bon tocar…

Era (…) un matís que el mossèn va copsar al vol” (p. 71). Aleshores, el rector va pensar “El tinc al pot!” (p. 71) i, al moment, el padrí “l’agafava amicalment pel braç i se l’enduia cap a l’embarcador” (p. 71).

Tot seguit, llegim unes paraules que tenen el seu to simbòlic, amb què es reflecteix que el desenvolupament anava a favor del capellà: “La barca, dòcil al govern del rem, va solcar el riu en un no res. I així que foren a l’altra banda, el vell barquer no es va distreure:

-Tracte és tracte, oi, mossèn? I jo, el meu ja l’he complert!” (p. 71).

Un poc després, el mossén li diu la primera de les tres veritats i inicia tres punts en què veiem que les cultures matriarcalistes no abracen els extremismes i sí, com ara, estar oberts als altres (però no per a fer-los miques, ni amb la fel amarga), actuar amb bonesa i en pro de lo maternal i de la terra:

“-Escolteu la primera d’aquestes tres grans veritats, padrí: si, d’avui en endavant, no parés mai de ploure, mai no hauríeu vist al món tanta saó” (p. 71) i, per tant, la terra no li seria fèrtil i no en podria traure suc. Els llauradors prou entenen d’aquest tema: una bona pluja és la que permet fer saó.

El barquer pensa que “no tenia res de veritat secreta, ni d’efecte social que li pogués reportar cap benefici (…). Mentrestant, l’altre va prosseguir:

-I vet aquí la segona: si, d’avui en endavant, no caigués mai més cap gota, mai no hauríeu vist al món tanta secada” (p. 71).

Per consegüent, també calia que plogués (l’aigua està vinculada amb lo matriarcal), no sols que fes sol (relacionat amb lo patriarcal) …, per a que la terra no restàs erma. En aquest sentit, el rector va en línia amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei: podrà haver-hi una millor vida i, àdhuc, una prosperitat més estable, en lloc de males èpoques més perllongades (en aquest cas, a causa d’una sequera).

I, al capdavall, el capellà “va sentenciar:

-La tercera d’aquestes tres grans veritats, padrí, acaba d’arrodonir les altres dues: si, d’avui en endavant, tothom us ho fes com jo, ja us podríeu fotre la barca en aquell lloc íntim que tots dos sabem i no cal pas que especifiqui.

Quan el vell barquer va tenir esma per ajupir-se i prendre el primer còdol que li va caure a les mans, el rector (…) ja cuidava ser a mitja horta” (p. 72).

Per consegüent, igualment, el capellà plasma lo eròtic, que va molt adjunt amb el matriarcalisme, com també que qualsevol persona, si vol anar avant a llarg termini i tot, cal que ho faça de bon cor, amb empatia i no pensant només en u mateix, sinó receptiva. I, de pas, copsem que el mossén no abraça el formalisme, ni una actitud que promou la rectitud, sinó amb un toc de creativitat, això sí, que no impulsa l’elitisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona marca la pauta, amb molta espenta i molt oberta

General, , , , ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes.

Una altra obra en què hi ha informació interessant i en què es reflecteix el matriarcalisme és “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes i editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2001. Quant al tema dels hortolans, Josep Espunyes comenta que l’antic regadiu d’Alàs era “Terra fecunda i, alhora, ben conreada, mostrava tota una gamma d’hortalisses i de fruiters, sobretot, pomers, que feien goig de veure i convidaven a encantar-s’hi” (p. 20). I, per consegüent, plasma que els llauradors associaven la terra com si fos la mare a qui calgués tractar bé, entre altres coses, perquè ella proporcionava la vida i l’afavoria.

Més avant, en la llegenda “El gat parlaire”, veiem que, “En una casa del llogarret de la Valldan (…), la mestressa fila llana (…). La feina amb què s’entreté li agrada, en coneix l’art” (p. 27), detall que va en línia amb la relació de simpatia amb la terra.

A més, copsem que l’home diu a la dona que s’adorma i, al moment, el marit li comenta que, si l’endemà, dissabte, torna el gat, “M’hi trobarà, a mi, filant a la cuina, amb les teves faldilles, les teves mitges…, i alguna cosa més” (p. 29) detalls que empiulen amb el matriarcalisme: l’home acull la part de la dona (filant, faldilles, mitges…). Per això, l’endemà “hi ha un filador en comptes d’una filadora, en Joan (…) [,] amb roba de dona, que ningú no el pot prendre per un mascle (…), sota el vistiplau experimentat de la Marieta” (p. 29)…, és a dir, que la dona té la darrera paraula. 

Igualment, captem que el gat, quan parla amb Joan, li diu “Tens ulls per veure-ho i orelles per escoltar-me” (p. 29) i, per tant, apareixen dos trets que es combinen: la vista (associada amb lo masculí) i l’oïda (la qual, com el tacte, ho fa amb lo femení), encara que, en les cultures matriarcalistes, es prima lo auditiu i el tacte.

A més, més avant, copsem que en Joan respon el gat per mitjà “d’una invocació de conjur que li havia ensenyat la padrina, de petit” (p. 30) i, així, la dona com a transmissora de la cultura i com a educadora (en aquest cas, l’àvia). En línia amb això, quan Josep Espunyes escriu sobre el municipi de Cabó, comenta que, “Anys ha, (…) el cor d’Ares encara batia amb força i transmetia impuls de vida, les vetllades que s’hi feia, sobretot, les nits d’hivern, eren molt concorregudes” (p. 41) i, en la pàgina 50, en relació amb una llegenda, l’autor escriu una nota que inclou “Aquesta versió és quasi idèntica a la que recull Sebastià Farnés, l’any 1892, ‘de llabis d’una dona filla de Peramola’” i, per consegüent, les paraules del text del relat del gat parlaire i, a banda, la realitat, plasmen el matriarcalisme.

Continuant amb la rondalla del gat, afegirem que l’home torna a casa i la dona capta que el marit ha escalivat el gat i, des d’aleshores, el gat ja no passarà per aquella casa (pp. 30 i 31).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones molt generoses, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma molt el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà dels temes de la generositat, de l’hospitalitat i de l’acollida, és “El Sant Crist de l’Hospital”. Així, veiem un pobre que “ja havia provat de demanar caritat a d’altres portes i no li hi havien fet enlloc. A l’hospital, el van deixar entrar i li varen donar tot el menjar que necessitava. Li feren caritat sense demanar-li ni qui era, ni d’on venia, ni cap on anava. També li varen donar un llit per poder passar la nit” (p. 101). Aquests detalls encaixen amb la tendència a l’acollida i, per tant, de pas, a l’obertura als altres i a la realitat, en línia amb les cultures matriarcalistes.

De nou, es plasma quan, tot seguit, llegim que “L’endemà, al matí, (…). En lloc d’ell, hi havia, estirat al llit, un santcrist. (…) Van portar aquella imatge del Sant Crist a l’església, (…) perquè resulta que no n’hi tenien cap (semblava fet a posta). Al cap de pocs dies, ja era una imatge molt estimada per tota la ciutat” (p. 101). Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, no prima la devoció i que la visió de la religió és molt oberta. Afegiré que la primera vegada que escriguí aquestes línies, em recordà passatges del llibre “El Comú català”, de David Algarra Bascón, quan parla del paganisme entre una part molt important de la població, sobretot, de la rural i no mística, motiu pel qual podien no tenir cap Crist.

A banda, un poc després, captem el tema de “traure el sant”: “Quan, a Vic, feia falta pluja, perquè hi havia secada, es feien moltes pregàries i rogatives i sempre solia ploure. Però, una vegada, amb tot i això, no va ploure i van treure el Sant Crist de l’Hospital en processó cap a la Catedral. Quan tornava de la Catedral a l’Hospital, plovia molt” (p. 101). Per consegüent, el pas d’un espai més privat, religiós i que, àdhuc, podríem relacionar amb el cristianisme institucionalitzat (la Seu, en una ciutat), a un lloc públic i social (l’hospital), ha generat la pluja.

Una altra llegenda del llibre de la Plana de Vic i en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la seua preferència per la terra i per la realitat, és “Sant Francesc s’hi moria”, també recopilada per Xavier Roviró i Alemany. Així, veiem que, durant una visita que feu Sant Francesc d’Assís a Vic, “passà pel seu costat el pagès de la masia d’allí a prop, que li portava aigua del pou per beure” (p. 105). Per consegüent, no solament apareix la figura del pagès, sinó la del pou, que té molt a veure amb la dona com també ho fa l’aigua i la terra. A més, el relat addueix que “Aquesta aigua li anà molt bé i semblava que li donava vida. Al cap d’uns quants dies, es recuperà i el mateix sant va posar el nom de Poudevida a la casa del pagès, pel prodigi que l’aigua del pou havia realitzat” (p. 105).

Per això, podem dir, sense embuts, que la rondalla plasma que la dona (l’aigua) salva l’home, que el pou proporciona vida i que, a banda, ho fa així com la mare a un fill mitjançant el naixement. I, més encara: el sant tria relacionar la casa del pagès i, així, simbòlicament, la terra, amb un “Poudevida”. O siga, que lo terrenal atorga existència a les persones i, de rebot, permet que puguen fer vida, fer camí i toquen els peus en terra: l’aigua ix del subterrani cap a la gent. No debades, tant la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) i la cultura catalana consideren (i, en eixa línia, escrigué el valencià Joaquín Martí Gadea en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908), que les persones són terra, mentres viuen, són terra que camina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El naixement i la maternitat, de manera molt oberta

General, , , ,

El naixement dels nadons i la maternitat, en dues llegendes de la Plana de Vic, de manera molt oberta. 

En el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, n’hi ha dues en què es tracta el tema del naixement o, si més no, en què figura. Així, en el relat “El prior de Casserres i el cabrit”, que podríem considerar-lo eròtic, a banda, es reflecteix el matriarcalisme. Per exemple, comenta que, “Abans, a Casserres, feien una festa i hi havia el costum que totes les cases que pertanyien de Casserres, (…) els regalaven, un any una casa, un any un altre, un cabrit. Diu que el superior ho tenia muntat d’una manera! Acostumaven a portar-l’hi les dones:

-Aguaiti, li portem el cabrit.

-Ah, molt bé, molt bé, molt bé. Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Ah, sí!

El tenien en un armariet.

-Guaiti, fiqui el cap aquí. Veu allò?

I quan hi tenien el cap ficat, crac! Baixaven una tapa i les enganxaven amb el cap. I les adobaven[1].

Va venir que, quan, al cap d’uns quants anys, va tornar a tocar a la mateixa dona, va pensar: -Ja veuràs, ja l’arreglaràs, tu, ja! Va fer ben bé l’innocent:

-Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Sí, sí, prou.

-Guaiti, fiqui el cap aquí.

-Com s’ha de fer? Vegeu com se[2] fa?

-Guaiti, veu? Ben fàcil, faci així.

I el superior fica el cap i, l’altra, crac! I li tanca. Collons!, li fa abaixar els pantalons[3], talla una cama del cabrit[4] i la hi fica al cul” (pp. 92-93).

Així, com veiem, és la dona qui, la segona vegada, mena el desenvolupament. A continuació, copsem “I el superior mai no pujava, mai no pujava. I, al final, hi baixen els altres, hi baixa un frare d’aquells, a veure el superior què feia. Cordons, el troba amb aquesta positura, amb el pobre cabrit sense la cama allà a terra i ell amb aquesta positura que li sortia el cabrit[5] del cul. Se gira, s’arrenca a córrer i diu:

-Correu, correu, que el superior ha cabridat! I farà bessonada, perquè n’hi ha un i surt el peu de l’altre!” (p. 93).

El resultat final ha sigut el naixement de dos nadons. Afegirem que, en una nota que Xavier Roviró i Alemany plasma al capdavall de la llegenda, comenta que aquesta narració fou contada en 1988 i que “la vàrem publicar a Sant Pere de Casserres. Història i llegenda. (Vic, Eumo Editorial, 1998)”. Per consegüent, no fou censurada, sinó, àdhuc, triada.

Igualment, en la mateixa obra de llegendes de la Plana de Vic, es plasma una explicació didàctica del procés de naixement d’un nen, plena de detalls vinculats amb el matriarcalisme i, a banda, amb lo femení. Així, en “El pou de Santa Magdalena”, captem que, “A Santa Magdalena, a sobre de Roda de Ter, hi ha un pou, a darrere l’ermita, d’on en treien les criatures. Deien que els nens eren a dormir a dins el pou i, quan la canalla mirava cap avall, veien els ullets dels nens que, des de dins el pou, els miraven. Quan veien això, és que havia arribat el temps de sortir i, llavors, la llevadora treia les criatures del pou” (p. 104).

Com hem pogut veure, apareix el pou (com en moltes rondalles), el qual està connectat amb l’interior de la terra (la bossa on es prepara el futur nadó i en què roman fins al part), “els nens eren a dormir a dins el pou” (els mesos que s’hi desenvolupa el nen) i, a més, està obert.

A banda, els xiquets que ja havien nascut, presencien la vinguda del nounat, qui, amb els seus ullets, s’obri al món de la vida terrenal.

Finalment, la llevadora (és a dir, la comare) facilita que el nadó (com la resta de les criatures) isca del pou. Com a detall, adduiré que conec un amic que, com més persones, encara que nasqué en 1972 (quan ja hi havia molts xiquets que ho feien en els hospitals), encara vingué al món per mitjà d’una comare, com em comentà una vegada.

Al meu coneixement, aquest relat, com també el primer, són molt encertats per a explicar els dos temes que es tracten i, quant al segon, didàctic i molt interessant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] S’ajuntaven, de manera carnal, l’home i la dona.

[2] Literalment.

[3] La dona. Per tant, és ella qui marca les directrius.

[4] Una dona forta. Ací, la paraula cabrit rep el significat de client de la prostituta.

[5] Nadó de la cabra. En sentit figurat, el nadó que resulta de la relació sexual entre la dona i lo que el DCVB defineix, entre altres coses, com “El qui governa una congregació o comunitat religiosa”.

 

Dones que porten la iniciativa, que menen i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “El Soler Botei”, on podem llegir que “el marquès del Soler Botei va voler fer una casa amb tantes finestres com dies té l’any, i sembla que ho va aconseguir. És una casa molt gran i amb moltes finestres. Més avall del Soler Botei, hi ha un llac. Un llac amb moltes flors. A sota, hi ha moltes figues” (p. 86). Així, en poques línies, captem que el marqués és una persona molt oberta tots els dies de l’any (les finestres estan vinculades amb els ulls i amb els sons), espaiosa (molt oberta, li agraden els espais oberts) i, a més, apareix un llac (l’aigua està molt en relació amb el matriarcalisme, bé en rondalles, bé en divinitats o, com ara, en la Pachamama de la cultura colla, d’Amèrica del Sud, això és, en la Mare Terra).

A banda, aquest llac té vida, futur: no sols hi han crescut plantes, sinó que hi han florit, és a dir, hi ha hagut primavera.

Igualment, sota la casa, hi ha figues, un altre element molt present en la llengua catalana (bé en cançons populars, bé en rondalles eròtiques, bé en relats amb detalls femenins o maternals, com és aquest). Però no unes quantes, sinó “moltes” (p. 86).

Una altra llegenda de la Plana de Vic en què copsem el matriarcalisme és “El serpent de Manlleu”, en què figura una nena “que veia com cada dia la serp baixava cap al Ter i es treia la pedra, la hi volia agafar. Un dia es va atrevir i la hi va prendre” (p. 90). Immediatament, la xiqueta se’n va a cals pares i, encara que el serpent hi anàs a pel diamant que li havia robat la nena, els pares i ella “Van prometre que, si no els passava res, portarien aquella pedra a la Mare de Déu” (p. 90), en lloc de fer-ho, com ara, a un sant. I, per tant, ha sigut la dona qui ha portat la iniciativa, detall que també es reflecteix en la rondalla “El naixement de Sant Pere de Casserres”, recopilada per Xavier Roviró i Alemany, en què conta que, fa molt de temps, “Va néixer el fill d’una família molt rica i poderosa de Catalunya, que, als tres dies, ja parlava com una persona gran” (p. 91), això és, molt prompte.

Un dia, aquest fill comenta als seus pares que caldria que ells dos prenguessen una burra, que “no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú la guiés ni li digués res, ja començaria a caminar i allà on s’aturés, havien de construir un monestir” (p. 91). Per consegüent, és la dona (ací, representada per la burra) qui mena els altres, qui porta la iniciativa i marca les directrius, així com un rei ho fa respecte a les seues tropes.

Un poc després, veiem que la burra “començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes” (p. 91), fins que es parà, es mori i, allí, bastiren el monestir (p. 91).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Primer l’obligació que la devoció”, una dita en línia amb el matriarcalisme i molt oberta

General,

 

Continuant amb les respostes relatives a la dita “Primer l’obligació que la devoció”, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, escrigueren “Sempre ho havia sentit a dir a casa, tant al pare com a l’àvia. ‘Primer l’obligació que la devoció’ i també ‘Feina feta no té destorb’. Coses de l’època!!

També deien ‘Qui és vago, no farà res a la vida’.

El meu pare era nat l’any 1923.

Ha plogut molt des de llavors…

Comarca de la Selva” (Rosa Rossell), “L’àvia, nascuda el 1890 i la mare, el 1927, ho deien sempre. I jo, també” (Roser Rabionet), “Sí” (Mercè Guillem), “Sí” (Angel Bonet Gris), “Primer, arreglar el teu quarto i, després, ves a missa, al rosari, o a on tu vulguis” (Elvira Vila Domenech), “La meva àvia (1906) ho deia i, la meva mare, que és del 1926, li ho he sentit dir sempre” (Joana Merelles Aguilar), “Sí, sí. Era la seva manera de viure. Tot el que compartiu!!! La manera de viure de la meva àvia!!” (Asela Cosculluela Farras), “A casa meva, sí que es deia: tant la mare com la tieta, però també ens feien resar molt. Es resava el rosari cada dia. I, abans de menjar, ens feien beneir la taula i, quan acabàvem, havíem de donar gràcies” (Montserrat Bosch Angles), “Encara es diu!!!” (Carme Masó Gratacós), “A casa meva, volia dir que s’havia de fer primer la feina i, després, la diversió o l’esbarjo” (Mercè Granat), “La meva mare (1910) ho deia, però no era per a referir-se a l’Església, més aviat, a l’esbarjo. Com, per exemple, fer els deures primer. El meu pare (1900) deia ‘Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla’” (Montse Verdeny), “Sí. Era, i crec que encara és, molt dit. Primer, la feina, estudia, etc. I, després, l’esbarjo. Si ho fem així, segurament, amb el temps, ens anirà millor” (Teresa Celades), “I jo dic el mateix” (Carmeta Vila Morell), “La meva mare també m’ho deia, primer. I també ens deia ‘Els cansats fan la feina’. Quan els ho dic als meus dos néts, la meva filla no ho vol!!” (Angels Bonjoch Seuma), “A casa, no es deia, es feia. Si no estava tot fet, no podies sortir, fos allà on fos: missa, ball, excursió…” (Marina Josa Vellve), “Sí” (Conxa Miralles Asensi).

Igualment, també comentaren “La meva mare, del 1920, i la meva àvia, del 1894, les dos m’ho deien constantment. I no eren gens de missa, ni de resar” (Pilar Soteras), “La meva va néixer el 1913 i ho deia la primera: resar el rosari, no; però, cada diumenge, era a l’església” (Teresa Masclans), “La meva àvia, de 1907, sempre ho deia. Primer, sempre, les obligacions. Per la resta, ja trobarem temps” (Pilar Sole Naudi), “Qui està bo per a les festes, està bo per a les vespres” (Lourdes Boïgues), “’Primer l’obligació que la devoció’, ho deia ma mare, nascuda al 1916, però jo també ho dic i soc del 1946” (Maria Diu Foro), “M’agraden molt totes, i les conec. També ho sentia dir a casa meva. Algunes vegades també ho dic!!” (Gloria Tort), “La meva mare, 1946, sempre ho ha dit. A casa seva, li ho deien: la seva mare, del 1910, i la seva àvia. Pròpiament, dita d’haver de fer la feina quan toca. I la feien pencar, des de ben petita, en tasques de la llar” (Lourdes Cera), “Ma mare ho deia i ho practicava. Tot i que era molt devota i els diumenges, a nosaltres, ens feia anar a missa, ella es quedava a casa rentant la roba i de feines que no podia fer els dies feiners” (Joan Peypoch Fochs), “A mi, m’ho deien els avis quan tenia ganes de jugar i havia de fer deures o ajudar a casa en alguna tasca… Significava que havia de fer la feina (obligació) abans de fer el que tenia ganes (devoció)” (Teresa Baqueró), “A mi, m’ho deien, però no érem gaire religiosos. La ‘devoció’, com el temps d’oci: primer, la feina i, després, la gresca” (Montserrat Martí), a qui Pepa López Polo comenta “El mateix que tu. Primer, la feina i, després, la festa”; “Així m’ho deia l’àvia (1909), fent referència que primer calia fer la feina de casa, els deures d’escola i, després, ja podria jugar” (Mònica Serret Miralles), “Sí, sí: ho deien” (Valentí Juvé).

En el grup “De Reus al món”, el 14 de maig del 2022 plasmaren “Sí. I tant! La mama i l’àvia materna” (Montserrat Cortadella), “Frase de la meva besàvia, avi i pares i, fa un moment, a la meva filla” (Jose Luis Rius), “A casa meva, mai. Potser perquè eren anarquistes?” (Montse Sambró), “I tant! I nascuts després del 1920” (Ana Maria Gras Torrents), “Sí. La mare i àvia, som de la Noguera. El que he sentit era ‘Les coses, les fem perquè toca fer-les; altres, perquè ens agrada fer-les’” (Anna Maria Taboada Ribera), “Sí. Recordo haver-ho sentit” (Maria Eugenia Abril Buleo), “A casa, des dels meus avis, que sé que un va néixer al 1893, si no recordo malament. Encara la fem servir de tant en tant” (Queta Zama).

En el grup “Així parlem en català”, el 15 de maig del 2022 ens comentaren “D’elles, ho vàrem aprendre. La mare és del 1936 i l’àvia era del 1901” (Josep Llop Vallverdu), “A casa l’àvia, i jo mateixa, també l’he fet servir. Exemple: ‘Mainada: no sortiu a jugar, fins que no tingueu els deures fets: primer l’obligació que la devoció’” (Rosa Playan Serrano), “Encara la faig servir. L’àvia i la mare, la deien. Jo els la dic, als meus nets” (Maite Ferrando Martin).

En el grup “Paraules o expressions del català que més ens agraden”, el 15 de maig del 2022 escrigueren “La meva mare era del 1919, però, tot i venir d’una família religiosa, no estava per sacrificis. Era més fàcil que digués frases fetes que les d’obligar així” (Escolastica Muñoz Marchante).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia ens posaren “Sííí. Primer l’obligació que la devoció. La faena de hui no la deixes per a demà” (Lourdes Hernandis), “En ma casa, ho deien les iaies i ma mare. Jo, de vegades, també ho dic” (Rafa Taengua).

En el grup “Apunts d’història de Catalunya (la veritable)”, el 16 de maig del 2022 ens comentaren “A la meva família, encara es diu” (M Auxiliadora Medina), “A casa meva, a Moià, es va dir tota la vida i ho posaven en pràctica sense dubtar-ho: fins que la casa no estigués ben neta i endreçada, no es permetia cap ‘distracció’, i també pel que fa a la roba i neteja personal.
La raó, una de les raons, era que no fos cas que els passés res pel carrer i les haguessin de dur a casa o a l’hospital i fer-los una revisió” (Àngel Blanch Picanyol).

Afegirem que ma mare, el 19 de maig del 2022, em comentà “Això no és sols la devoció (per anar a l’església), sinó, per exemple, tu tens el costum de fer la partideta… Primer és el treball i, després, ja te n’aniràs amb els amics. Però això pot ser en tots els àmbits”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Primer l’obligació que la devoció”, refrany vinculat amb el camp i dones molt obertes

General, ,

 

Les àvies (o padrines) i les mares nascudes abans de 1920 i el refrany “Primer l’obligació que la devoció”.

Primerament, direm que l’11 de maig del 2022, en una conversa telefònica amb ma mare, em comentà que “Això ho deien els hòmens, sobretot, del camp”.

El 14 de maig del 2022, en Facebook, escriguérem “Les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien el refrany ‘Primer l’obligació que la devoció’? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Anna Babra ens plasmà “Sí que ho deia. Quan volies fer una cosa: abans, fos la feina que fos, per fer entendre que, primer, havia d’estar molt llest i, després, si et sobrava temps, ja faries el que voldries: jugar, llegir o el que fos”.

En el grup “Dialectes”, el 14 de maig del 2022 ens posaren “La meva iaia i ma mare i, ara, jo: ‘El que va davant, va davant’ (interpretació lliure de les obligacions i devocions)” (Colometa Berbegal), “Sí. La mare, nascuda el 1920, i les àvies. Ho deien força, sobretot, relacionat amb la missa de diumenge o pràctiques religioses. Primer era quedar-te a casa amb un malalt que anar a missa” (Maripepa Brustenga), “A casa, també ho deien” (Maria Montserrat Morera Perramon), “A mi, m’ho deia la mare i la generació anterior. Sobretot, pel que feia a la feina, als estudis” (Miquel Borillo Esteve), “Sí” (Eulàlia Pons Gomila).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 14 de maig del 2022 i posteriorment ens comentaren “I tant que ho deien, l’àvia i la mare, 1897 i 1927 respectivament. Quan volia anar a jugar, a sortir amb les amigues, ‘Primer, has de treure la pols, fer deures, fregar plats…i, després, ja veurem si et deixem. Primer l’obligació que la devoció’” (Pilar Salvador Bravo), “La meva iaia nascuda el 1900 també ens ho deia. I, després, ho confirmava dient ‘Feina feta, no fa destorb’” (Carme Paños Marsal), “Sí: jo també ho havia escoltat a casa” (Amalia Berengue Mondejar), “Excusa per no anar a missa, que llavors era quasi obligat, i més, a les dones” (Isabel Ripollès), “La meva mare, 1913. El refrany, no el deia mai. Deia que primer era la feina. Resar, no l’havia sentida mai. L’únic que havia sentit era dir, en un temporal, ‘Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara: no ens deixeu’” (Rosa Rovira), a qui Gloria Busquets Pujolras escriu “I la meva mare afegia ‘I, si em deixeu, obriu-me les portes del cel’”; “L’àvia i la mare sempre ho deien” (Carme Carbó), “Àvia, 1898; mare, 1921. També ho deien: primer, la feina i, després, tot el demés” (Dolors Badia Llano), “La meva àvia, 1919. Es referia que primer s’havia de fer tota la feina i, després, es podia fer el que t’agradés o necessitessis” (Isabel Domenech Bartroli), “Tant la mare, com les àvies: tothom ho deia. Si una cosa bona no es podia fer perquè hi havia feina, deien ‘Primer és l’obligació que la devoció’” (Rosa Cortina Mercader), “Sí” (Dolors Canet), “També ho deia la mare” (Maria Rosa Fornaguera), “La mare i l’àvia ho deien. Crec que era una manera de difondre uns valors” (Maria Angels Graells Segarra), “La meva mare, nascuda el 1908, ho deia sempre. Jo ho vaig aprendre de petita i encara ho dic” (Maria Marcé Gibert), “Sí, es deia. Volia dir primer la feina que la diversió” (Carme Pelegri Moratona), “Sí: la meva mare també ho deia” (Julia Carbonell Diestre), “Ma mare, sí, a casa” (Carmen Pelegri Moratona), “La meva àvia, nascuda al 1901, sempre deia ‘Contra la mandra, un bon bastó’” (Montse BP), “La meva àvia, del 1905, i la mare, del 1930. Totes dues ho deien”(Anna Maria Prades), “Sí. Jo també he crescut amb aquestes idees i no m’ha anat tan malament” (Carme Barres Gonzalez), “Les àvies, la mare i tietes” (Nuria Castell Ferrando).

Igualment, en el mateix grup, també ens plasmaren “La mare sempre ho deia i ho practicava…” (Montserrat Cervera Angelet), “Ho deien les àvies i la mama. Jo encara ho dic” (M Teresa Hortoneda), “Sí. I jo també ho dic” (Maria Sules Vilanova), “La meva mare ho deia; i jo, també” (Antonia Matas), “La meva àvia ho deia. I jo, també” (Jorge Mateu), “La meva mare sempre ho deia; i jo, també ho dic” (Anna Imma Rodríguez Oms), “La mare ho deia i ho posava en pràctica, treballant diumenge. I m’enviava, a mi, a missa. I deia exactament això” (Carmen Perez Nuell), “Sííí. A casa, es deia; i jo també ho dic moltes vegades” (Carmen Bosch Barrufet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.