Dones que porten la iniciativa, que menen i molt obertes

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “El Soler Botei”, on podem llegir que “el marquès del Soler Botei va voler fer una casa amb tantes finestres com dies té l’any, i sembla que ho va aconseguir. És una casa molt gran i amb moltes finestres. Més avall del Soler Botei, hi ha un llac. Un llac amb moltes flors. A sota, hi ha moltes figues” (p. 86). Així, en poques línies, captem que el marqués és una persona molt oberta tots els dies de l’any (les finestres estan vinculades amb els ulls i amb els sons), espaiosa (molt oberta, li agraden els espais oberts) i, a més, apareix un llac (l’aigua està molt en relació amb el matriarcalisme, bé en rondalles, bé en divinitats o, com ara, en la Pachamama de la cultura colla, d’Amèrica del Sud, això és, en la Mare Terra).

A banda, aquest llac té vida, futur: no sols hi han crescut plantes, sinó que hi han florit, és a dir, hi ha hagut primavera.

Igualment, sota la casa, hi ha figues, un altre element molt present en la llengua catalana (bé en cançons populars, bé en rondalles eròtiques, bé en relats amb detalls femenins o maternals, com és aquest). Però no unes quantes, sinó “moltes” (p. 86).

Una altra llegenda de la Plana de Vic en què copsem el matriarcalisme és “El serpent de Manlleu”, en què figura una nena “que veia com cada dia la serp baixava cap al Ter i es treia la pedra, la hi volia agafar. Un dia es va atrevir i la hi va prendre” (p. 90). Immediatament, la xiqueta se’n va a cals pares i, encara que el serpent hi anàs a pel diamant que li havia robat la nena, els pares i ella “Van prometre que, si no els passava res, portarien aquella pedra a la Mare de Déu” (p. 90), en lloc de fer-ho, com ara, a un sant. I, per tant, ha sigut la dona qui ha portat la iniciativa, detall que també es reflecteix en la rondalla “El naixement de Sant Pere de Casserres”, recopilada per Xavier Roviró i Alemany, en què conta que, fa molt de temps, “Va néixer el fill d’una família molt rica i poderosa de Catalunya, que, als tres dies, ja parlava com una persona gran” (p. 91), això és, molt prompte.

Un dia, aquest fill comenta als seus pares que caldria que ells dos prenguessen una burra, que “no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú la guiés ni li digués res, ja començaria a caminar i allà on s’aturés, havien de construir un monestir” (p. 91). Per consegüent, és la dona (ací, representada per la burra) qui mena els altres, qui porta la iniciativa i marca les directrius, així com un rei ho fa respecte a les seues tropes.

Un poc després, veiem que la burra “començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes” (p. 91), fins que es parà, es mori i, allí, bastiren el monestir (p. 91).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Print Friendly, PDF & Email