Dones emprenedores, valentes, educadores i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb entrades relatives a la dona en la família catalanoparlant, en l’escrit “Homenatge a les dones” (http://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), plasmat per Marina Ramió en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018, veiem que és “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia. Les dones que m’han precedit fins a arribar avui en dia. Massa sovint, (…) els homes, sense les dones, no haurien pogut tirar endavant, sigui quin sigui l’àmbit”.

Més avant, tracta sobre “la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. (…) va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia. Ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era del seu marit i, un altre, com a masovera”. A més, Marina Ramió addueix que la seua besàvia era “una dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia” i, quan parla de la seua àvia Maria Cantenys Pla (la iaia Maria), comenta que “em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa”. Copsem que, com podem veure en algunes rondalles (i hem recopilat durant la recerca), la persona que més transmet lo vinculat amb la família, amb la història, amb la cultura popular, etc., en una família (o bé, en un ambient) de persones catalanoparlants, és la dona i, principalment, l’àvia o padrina. I la iaia Maria, a més, conjuga l’acció, l’educació i l’obertura als altres: “De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva. La iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant, primer, el mas on vivia i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, al meu amor cap a la història familiar i cap a la història del país”.

Igualment, captem una dona molt oberta, fins i tot, a la lectura: “Als últims anys de la seva vida, ja jubilada, li va encantar llegir llibres”.

En un altre article vinculat amb les padrines, “La meua iaia Rosa…” (https://www.riberaexpress.es/2012/05/25/des-de-lexili-la-meua-iaia-rosa-ferran-sanz), escrit per Ferran Sanz (i publicat en “riberaexpress”), sobre la seua iaia Rosa, qui morí en 1991, uns mesos abans de fer-ne huitanta-sis, comenta que “Sembla l’altre dia, però ha passat molta aigua sota el pont de ferro del meu poble, construcció de 1905, casualment, del mateix any en què era nascuda i n’estava fet, si fa no fa, del mateix material. Perquè era una dona forta, valenta i de caràcter marcat. Sí, la meua iaia Rosa n’havia passat de tots colors i n’havia resistit, posseïa el sentit comú que té tota la gent de poble i les mans (…) de la classe treballadora”.

En un altre passatge, Ferran Sanz afig que la iaia Rosa i el marit “Discutien constantment, xocaven en moltes coses, però mai van deixar d’estimar-se.

(…) Fóra com fóra, amant de la família per damunt de tot, dona a la qual no li queien els anells a l’hora de fer faena o arromangar-se per qualsevol a qualsevol hora. Emprenedora i valenta, discutidora però un tros de pa, aquella dona m’ensenyà moltes coses. (…) Un dia vam fer, a instàncies meues, l’arbre genealògic de la família -tenia una memòria prodigiosa- fins a cinc generacions enllà, amb dates precises i dades curioses (…). Mai, però, m’he oblidat d’ella i mai no ho faré”.

Afegirem que molts trets de les dones que figuren en aquests dos articles, també els trobem en comentaris respecte a dones nascudes abans de 1920 o, més encara, en el segle XIX i de què ens han reportat: força, valentia, espenta, disposició a col·laborar, que portaven els pantalons i, àdhuc, el seu paper en la transmissió de la cultura popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Àvies que encoratgen hòmens i nets

General, , , , ,

 

A continuació, exposarem informació relativa a dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920 i de què hem trobat escrits en Internet, molt sovint, tractant el tema del seu paper en la casa, en la família i, àdhuc, de l’empremta que han deixat. La gran majoria els trobàrem per mitjà de la consulta en Internet (“la meua / meva àvia / padrina era una dona” o bé “la meua / meva iaia era una dona”), des d’agost del 2022. En primer lloc, en l’entrada “Homenatge a la padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicat en el blog “Des de l’Exili” i plasmat en el 2009, veiem que la padrina, qui havia mort amb quasi cent anys, “no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra[1] i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. (…).

La padrina es va casar, abans de la guerra, amb el meu padrí. El padrí era un home jove, ben plantat, d’una família de fusters. (…).

La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ell tenia[2]. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, nets i besnéts[3]. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia ‘Estàs fet un xic fadrí!!’”.

Al capdavall d’aquest escrit, captem que la padrina, fins i tot, encoratja el net, possiblement, amb intenció de transmetre-li part de la força que ella tenia.

U dels qui escrigué en aquest blog, Josep Blesa, comenta que “La seua vida descriu la vida d’aquest poble els darrers 99 anys”, unes paraules que podríem enllaçar amb les de moltes dones nascudes en el primer quart del segle XX. Una altra persona, Maria Pag, proposa crear una mena d’enllaç per Internet i fer-lo de tipus familiar i, més avant, Montse addueix “Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí. El padrí, a l’igual que la seva esposa, també era una gran persona. (…) El que sí que m’agradaria comentar és la senzillesa amb què vivien. Portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més (…) tenien lo just i necessari per viure i no els hi faltava res”. 

Respecte a la senzillesa, direm que està associada al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i que, àdhuc, historiadors com l’austríac Anton Sieberer, qui escrigué, en els anys trenta del segle XX, sobre Catalunya i Castella, comentava que, en Catalunya, en lloc de la gran empresa, és més habitual lo que podríem dir el comerç petit, el mitjà i, sovint, el de tipus familiar.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La guerra començà en 1936.

[2] Copsem que, com en moltes rondalles i en molts comentaris, la dona és qui marca la pauta en la casa, qui en fa de cap de colla i que, a més, encoratjava el marit a portar avant els projectes que ell tenia.

[3] Ma mare, respecte a les seues àvies, que eren molt treballadores, molt arriscades, molt obertes i molt servicials, comenta que, malgrat que la seua àvia paterna (Consuelo), amb molt de gust per a fer coques Cristina, a vegades, feia algun dolcet als nets i els deia “Ja sabia jo que no perdria parroquians….”, com l’avia materna, era una dona molt activa.

Pageses que tornen a viure en l’horta i amb estima per la terra

General, , , , ,

Prosseguint amb el document “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, veiem que Carolina Torrelles, qui “és filla de l’Horta, (…) ja no viu a la torre on va néixer, però sent una estima irrefrenable pels conreus i pel camp.

(…) No dubta, tampoc, que, en un futur gaire llunyà, tornarà a viure a l’Horta i que farà un hortet”.

A més, captem que “Les dones de l’Horta i, més, les de mercat, tenen un no-sé-què (…) una manera oberta, forta i decidida”, trets que encaixen amb els de moltes dones nascudes abans de 1920 i, per exemple, amb les trementinaires (remeieres) o, com ara, amb com figuren les dones en moltes rondalles recopilades abans de 1930.

A banda, Carolina Torrelles comenta que “Les tomates no venen del súper. No neixen espontànies! Hi ha qui les cultiva amb cura i dedicació durant molt de temps fins que les podem menjar. I són d’una temporada concreta. (…) En aspectes de salut i benestar, no hauríem de regatejar”. Entre aquestes paraules, n’hi ha en què es convida a la paciència, a tocar de peus en terra, a posar-nos en la pell dels llauradors i en la seua tasca que realitzen, activitat que inclou la venda del producte i la renovació de la terra (per a que estiga fèrtil, així com la fecunditat permet que hi haja vida i descendència generació rere generació), a actuar amb simpatia per la terra, etc., trets que podríem relacionar amb lo matriarcal.

Les dues dones de què, tot seguit, llegim informació, Anna i Ester Vila, passaren a viure en l’Horta de Lleida, malgrat que no hi havien tingut llaç camperol. No obstant això, “Lluny del que podrien haver fet altres famílies ‘nouvingudes’ a l’Horta de Lleida, s’han implicat totalment en els esdeveniments de la partida” i, com a exemple, “van apostar per la recuperació de races autòctones[1], així com per criar les seves gallines des del primer dia de vida, vetllant per la qualitat del producte local i tenint molt present el compromís social i ambiental de la seva activitat”.

Més avant, veiem que el món rural també és molt obert, si bé d’una manera diferent a la del món urbà. Així, “El mercat és l’oasi de la pagesia lleidatana. Ho ha estat així des de temps immemorials. És intercanvi de productes per diners, però també de notícies, receptes, curiositats i més d’un acudit.

‘Nena, a quant va el quilo?’

La venedora recomana, contagia entusiasme i ofereix als públics el fruit de tots els seus esforços”.

Cal dir que, en més d’una rondalla, apareix la dona com a venedora i que, per exemple, en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona és qui es dedica a lo comercial, a la venda.

El fet que, en les zones rurals, s’haja conservat més i millor la llengua (en molts nivells), fa que puguem coincidir que, així com, en la música i en les rondalles, es reflecteix molt la manera de ser d’un Poble, de molts dels parlants d’una llengua, etc., també és cert que, com llegim en el reportatge, “Per a conèixer una societat, cal visitar els seus mercats i degustar el seu producte autòcton”, perquè, al cap i a la fi, l’horta, el camp, “és més que un nom, és un sentiment de pertinença, ple d’històries” i de què formen part “Dones generoses, constants, valentes i treballadores que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces, les seves famílies i la terra que les ha vist néixer”. Adduirem que els adjectius que hi ha en aquestes frases es plasmen en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si eren nates abans de l’any 1900.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquestes paraules referents a la recuperació de les races autòctones, em recordaren quan Pere Riutort em comentà, en juny del 2018, que, des de la seua arribada al País Valencià, el seu objectiu havia sigut fer que la llengua estigués present en l’Església valenciana i, igualment, en l’ensenyament, perquè captava que la llengua catalana hi estava en una situació de lo que ell entenia com pobresa. M’ho comentà en alguna altra ocasió.

“Una de les meves filles li va dir que volia ser pagesa”, Mireia Valls

General, , , , ,

 

Continuant amb el reportatge “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, copsem molts trets matriarcalistes, començant per l’estima per la terra, per exemple, quan veiem que Anna Aragonès “és néta i filla de pagesos i (…) decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.

(…) Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que, en elles, hi ha participat des del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa”. Com hem vist, en més d’una rondalla, les reunions es fan entre els pares i els fills, es tracten els temes de manera oberta i, a més, participen tots. Tots. Igualment, el fet que la filla trie seguir les petjades de la mare i, àdhuc, ser pagesa, parla d’un gran vincle amb la terra i reflecteix el matriarcalisme.

A més, Anna Aragonès comenta que “És molt important que les generacions futures siguin conscients de l’esforç de les coses i que aquestes necessiten el seu temps per donar fruits”, unes frases clarament en línia amb el món del camp i amb el matriarcalisme, com ara, per la importància que s’atorga a la paciència.

Més avant, Dolors Comes, presidenta d’una associació de veïns, comenta “Les dones són el pal de paller de les famílies i les empreses agràries, hem criat els nostres fills i filles, cuidat les persones grans i hem treballat -i treballem- la terra. Però la nostra feina mai ha estat reconeguda ni valorada” com també que “La dona de l’Horta de Lleida és forta, valenta, capaç d’afrontar qualsevol situació” (paraules que van molt en línia, àdhuc, amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1900). A banda, captem que “Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però, alhora, gratificants Sent un gran amor per la terra i la seva partida”.

Afegirem que, quan Dolors Comes tenia quaranta anys, passà al món de l’associacionisme i copsà un fet que hem tractat sense embuts: “A vegades, són les mateixes dones les que restem autoritat a la feina d’altres dones. I això és molt trist! Amb actituds així, fem un gran favor al masclisme i al patriarcat. (…) Hem de trencar aquestes actituds, i valorar les persones”.

Igualment, unes línies en què considerem que es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, són les que tenen a veure amb Mireia Valls: “Les dones nascudes a l’entorn rural tenim un gran vincle amb la terra que ens ha vist néixer”. Mireia Valls, presidenta d’una partida rural, diu que “El territori és el nostre punt fort i ens hi costa marxar. De fet, quan vaig ser mare, vaig decidir tornar a la torre i criar-hi les meves filles”. A banda, exposa paraules que empiulen amb moltes rondalles i amb molts comentaris relacionats amb dones nascudes abans de 1920: “la dona (…) ha tingut més pes que l’home en la família rural, ja que ha compaginat tres jornades: casa, família i camp”. I podríem adduir que, la gran majoria de les vegades, ha estat ben tractada per l’home; i ell, per part d’ella.

Al capdavall, afig que, “Un dia, una senyora va preguntar a una de les meves filles què volia ser de gran. I ella, decidida, no va dubtar: li va dir que volia ser pagesa, perquè sap que és una feina molt necessària per a la societat”.

Podríem dir que les persones relacionades amb el món rural toquen els peus en terra, atorguen importància a la paciència, al pas a pas, tracten la terra com una mare a qui estimen i de qui saben que reben menjar i els fruits de la bonesa i del conreu de les bones accions, són molt obertes (com l’ambient hortolà en què es desenvolupen majoritàriament)… en relació amb la casa i, a banda, s’estableix un pas del món de la casa, al de l’hort i, a més, al social (el mercat, la cooperativa, balls i danses vinculades amb els camperols, etc.).

Finalment, quant al camp, afegiré que, des del curs 1992/1993, en què un mestre de Magisteri, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), ens parlà sobre l’emfiteusi i, més encara, del 2003 ençà (quan, en cals meus avis materns, trobí un llibret que eren les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, les quals daten de 1740) i copsí que, en els texts, hi havia paraules en llengua catalana, i, uns mesos després, entrevistí el meu oncle José Palop (1935-2021, des dels dotze anys vinculat amb el camp, bondadós i molt obert), vaig sentir una relació més gran amb el camp: s’hi havia conservat més i, sovint, molt millor, la llengua. I, per tant, calia tractar-lo amb estima.

Més tard, passí a interessar-me pels sants que feien de protectors dels llauradors valencians i, ara, per l’estudi sobre el matriarcalisme i, de rebot, sobre la terra i sobre tot l’àmbit lingüístic. Ho he pensat, per primera vegada, hui, mentres escrivia frases d’aquestes dones de Lleida. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pagesos que agermanen i que afavoreixen un espai de fraternitat

General, , , , , , ,

 

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i de l’estima de la terra, direm que el 19 agost del 2022 accedírem a un reportatge extens i molt interessant, “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay i publicat, si més no, en el 2020, en què onze dones tracten sobre el camp i sobre la terra. Entre altres coses, llegim, “A trenc d’alba, es lleva Rosa Batlle , una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa (…).

‘A mi, m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió de pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat’, explica Batlle”.

Ens trobem, per tant, amb unes paraules que ja parlen de fer comunitat, una actitud molt distinta a l’individualisme maquiavèl·lic que tant impulsa el capitalisme. A més, Rosa Batlle, amb “Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d’ella”, li porten a considerar que “L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”.

A continuació, llegim unes paraules de Marina Pifarré, qui creu que, “Tradicionalment, la dona de l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal”, que “Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa” i, com ara, que “La dona pagesa ha estat una dona destinada a viure a casa perquè no ha tingut temps a res més”. Comentaré que, partint de les meues vivències en la meua família (amb un oncle nascut en 1935 i dedicat al camp durant més de seixanta anys, fins al 2011), de les paraules de ma mare (en relació amb les seues àvies, nascudes en els anys setanta del segle XIX) i, més encara, d’un escrit de Joan Sala Vila (català d’arrels catalanes nascut en 1929), respecte a la pagesia durant la guerra (i, sempre, des de fets que ell ha conegut de primera mà), copse que, en comentaris semblants a aquest, hi ha una mena de menyspreu, sovint, cap a la dona i cap a lo rural, perquè es fa la mirada com si la ciutat fos una espècie de Xauxa o bé un camí de roses, almenys, en la vida i com a signe de progrés, sense incloure que, a major progrés d’aquesta línia, major desigualtat i menor presència del matriarcalisme.

A banda, a primeries del segle XX, abundaven els balls de línia matriarcalista i, amb la penetració del capitalisme i del castellà, minva el temps dedicat a balls i danses i, igualment, els matriarcals. Cal afegir que, en molts balls posteriors a la guerra i que no eren tradicionals en tot l’àmbit lingüístic, s’introdueixen junt amb la llengua castellana.

Per això, podríem demanar-nos ¿no serà que moltes associacions prefereixen una subvenció i inclinar el cap davant les autoritats polítiques i de la versió oficial de la història, en lloc de tractar el tema més enllà dels anys del franquisme i no des d’una visió no necessàriament marxista, ni anarquista, ni, òbviament, positivista (la que prefereix parlar de reis, de batalles, de gestes militars, de grans invents, etc.)? Per això, la tria d’una opció oberta fa possible que la gran majoria de la població també puga plasmar, explicar, escriure, etc., fets que ha conegut o bé que els han transmés avantpassats seus.

Afegirem que un altre prejudici, com ara, és considerar que la vida de pagès a penes tenia dies festius… sense dir que això ho accentuà el capitalisme, a diferència de la vida, per exemple, en l’Alta Edat Mitjana, en terres de lo que seria el Regne de Lleó, relacionat amb la cultura asturiana, la qual és matriarcalista. 

Adduirem que Joan Sala Vila, en l’entrada “La importància de la pagesia que jo vaig viure” (https://filosofiaipensaments.blogspot.com/2022/08/la-importancia-de-la-pagesia-que-jo.html), plasmada, amb noranta-tres anys, en el blog “Filosofia i pensaments”, comenta que, “Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra, vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és, en la meva vellesa, que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi. (…) Els pagesos, durant la guerra, foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. (…) Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. (…) Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda i, durant la guerra, les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Aquesta foto és del llibre ““El matriarcalismo vasco” (p. 23), publicat per la Universidad de Deusto en 1988. Lo que posa “ànima” fa referència a la part femenina de la persona.

Com podem llegir, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’, ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte, com indicàs l’escola de Frankfurt, l’autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com a energia latent, en la societat”.

“La mare ens va ensenyar a ser bondadosos, la sinceritat” (Rosa Rovira)

General, , ,

Prosseguint amb el tema que tractàvem ahir, el 20 d’agost del 2022 rebérem alguns missatges, com ara, “La família, per davant de tot” (Francisca Farre), “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet) i “La mare ens va ensenyar a ser bondadosos i a creure, perquè ella era la que ens deia ‘Hem d’anar aquí’ o ‘Hem d’anar allà’, ‘Hem de fer això’ o ‘Hem de fer allò’.

I jo ho feia i la creia.

La sinceritat, a no dir mentides: ella no en deia mai o, almenys, jo no ho havia detectat.

A ser generosos: sempre estava a punt de donar coses als altres, encara que ella es quedés sense res.

Tenir empatia, que jo no sabia què era això, però ella sempre pensava en els altres i el perquè de les coses.

A ser soferts al dolor: ella no havia estat mai en cap hospital ingressada, tot i haver patit ensurts durant els seus vuitanta anys que va viure”.

A continuació, li comentí “M’impressiona la manera tan oberta i tan humana de les dones (i de les persones) nascudes abans de 1920. Són una mena de mestres de la vida. Aprens molt a partir de testimonis i de comentaris que hi tenen a veure. Nasquí en 1971”. Aleshores, Rosa Rovira, qui té una filla gran nascuda en 1973, em respongué: “Sí: tenien, i crec que encara, la nostra generació, conserva. El jovent actual ha perdut la meitat.

En el meu cas, els meus fills i nets mantenen tots aquests valors i és d’agrair veure’ls”.

Enllacem les paraules de Rosa Rovira amb unes que podem llegir en l’entrada “Per a totes les grans dones” (https://www.juditmarch.com/language/ca/per-a-totes-les-grans-dones), publicada en una web de Judit March en el 2017, quan diu que ”L’avia, als anys 30, devia tenir al voltant de 20 anys. Jo la recordo com una dona forta i sempre entregada als altres, una dona que, malgrat les difícils circumstàncies, mai la vaig sentir queixar-se, ans al contrari, sempre tenia un somriure i un gest de tendresa per a nosaltres i cap als altres”.

Igualment, en l’escrit “Com deia la iaia” (https://lidiacastronovas.wordpress.com/2014/12/29/com-deia-la-iaia), plasmat en “El Blog de Lídia”, llegim “La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions.

(…) sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no se sap mai quan pots necessitar un favor (…). Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom”. 

Quan llig escrits en què es convida les dones a actuar amb una mena de mà dura, per mitjà de la masculinitat i de reprimir la part femenina de la persona, em recorde d’eixes paraules que digué cap al 2000 el director d’un orfeó en què jo cantava, quan es dirigí als baixos: “És que canteu com si fóreu ‘maricons’“. Ningú no li digué res, ni tan sols u que, amb el temps, seria batle d’un partit dels que es diuen d’esquerres i que, com m’havia comentat anys arrere, aspirava a ser regidor.

Ara bé, jo, que cantava com a tenor, després de la sessió, me n’aní al director i li comentí que no estava d’acord amb la seua actitud. La seua resposta fou “Jo tinc amics que són homosexuals”. 

¡Quanta hipocresia hi ha, també, en el tema de les dones i quant de políticament correcte!

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt pròximes al fanatisme mitjançant lo políticament correcte o bé el culte a la fama

General

 

Tot seguit, un títol propi de persones al límit del fanatisme, de moviments socials i de persones (i de règims) favorables als totalitarismes (això sí, als seus, però no als dels altres, llevat de si són amics seus). A més, fals, impulsor de la mentira i de la profanació de la història i de la realitat: “La història de les dones és la història”. 

No combregue amb persones així, que són capaços d’impulsar una mena de “Cara al Astro Solar”, en el segle XXI, amb lletra, en paraules seues, feminista. Són minoria i també formen part de la vida, això sí, amb un estil de vida pròxim al misticisme i a l’ascetisme units al fet que la dona també tinga accés a càrrecs socials, empresarials o bé polítics, però, posats a anar a la guerra,… ¿que ho facen només els hòmens?

És que és més còmode seure’s en la poltrona o bé no jugar-se la pell, que uns altres se’n vagen a la guerra i, mentrestant, elles xarrar sobre la quadratura del cercle, sobre què passaria si… o sobre com foren les societats matriarcals en la prehistòria, com si no n’hi haguessen en la península ibèrica i en altres llocs d’Europa i del món.

Finalitzaré dient que, en moltes rondalles, el cap d’estat (el rei) se’n va a la guerra, no ho deixa per a uns altres… Molt diferent a aquesta manera de fer (eixes dones) d’una mena de mestressa de casa.

 

Nota: L’enllaç que figura en la foto està accessible hui, 22 d’agost del 2022.

 

“Eren dones que sí que afavorien la germanor” (Rosa Garcia Clotet)

General, ,

 

Continuant amb el tema de l’actitud de dones que afavorien la germanor, el 20 d’agost del 2022, Rosa Garcia Clotet ens envià un missatge que deia “Sí: l’afavorien procurant sempre que, tant a casa com amb les persones properes (familiars o veïns), hi hagués bona harmonia.

No recordo que hi hagués mai cap discussió. Una de les coses que m’ensenyaven era que cadascú és com és i no s’ha de criticar. I el ‘Tal faràs, tal trobaràs’, entre altres… Suposo que això fa que no hi hagi malentesos i, per tant, que hi hagi harmonia”.

Afegirem unes paraules que figuren en l’article “Deu refranys catalans intraduïbles” (https://www.vilaweb.cat/noticies/refranys-catalans-intraduibles), del lingüista Jordi Badia i Pujol i publicat en el diari digital “VilaWeb”, el 19 d’agost del 2022, qui, en relació amb la dita “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”, comenta unes paraules que empiularem amb l’estudi sobre el matriarcalisme i amb què prioritzaven en les persones les dones nascudes abans de 1920: “trobem que l’equivalent castellà és Quien no quiera ver lástimas que no vaya a la guerra (…), però el Refranero de l’Instituto Cervantes no en sap res i a Google n’hem trobat poques referències. Ara, que l’una llengua parli de la feina de pagès i l’altra de la guerra és digne d’estudi…”. I, de fet, es plasma molt en la cultura popular (rondalles del primer terç del segle XX i cançons eròtiques anteriors a 1980) i en molts comentaris relatius a dones catalanoparlants (i familiars i tot) nascudes abans de 1920, i que ens permeten exposar lo que més d’un polític preferiria que no es publicàs i, òbviament, que no es difongués, dos fets que no van en la nostra línia.

Sobre què era lo que consideraven més important en les persones, el 20 d’agost del 2022, en el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, Vicent Biosca Palau ens escrigué “Que foren treballadores i, sobretot, discretes.

La millor manera d’afalagar alguna persona, tant per a ma mare com per a les meues àvies, era dir d’ella que era molt treballadora i que no es clavava en ningú”.

El mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Montserrat Cortadella posà “La bondat i la sinceritat”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 20 d’agost del 2022 i posteriorment ens plasmaren “Sa meva padrina, lo primer en què es fixava, era de quina casa eren. Era molt important per a ella” (Antonia Mas Niell), “Sempre et deien ‘Tria’l bon al·lot i feiner’” (Carme Burg), “La meva, només la bona educació, ser treballadores i el estatus social” (Agnès Matas), “Sa meva padrina sempre deia ‘Cadascú menja amb sa cullera que tria, feina i bon al·lot’” (Carmen Lopez Ballesteros), “Sa meva padrina sempre demanava es llinatge!! Si no era mallorquí, no li feia gràcia… És així” (Pazzis Veiret), “Que fos feinera i bona gent” (Miguel Gelabert).

Afegirem que Cati Covas, una argentina descendent de mallorquins i nascuda en 1949, en la seua obra “Dues ribes per a una crònica”, escriu un passatge significatiu i molt en línia amb lo que es reflecteix en molta de la cultura popular, àdhuc, anterior a 1930:

“-Mirau. Ma mare! Vos pareix que faig planta? (…)

-Sí, Aurora: estàs preciosa. Que bé que hem fet de comanar el teu vestit a na Catalina Gelabert! I es meu, què et pareix? No em veus com a més alta?

N’Aurora s’abstingué d’opinar perquè, la veritat, sa mare era un portent en moltes coses, però la seva saviesa, quan deia que ‘Les persones es mesuren del coll per amunt’ es recolzava en la incontrovertible realitat del seu ‘quasi metre i mig’” (p. 13), una saviesa que podríem enllaçar amb les preferències de moltes princeses en rondalles tradicionals de tot l’àmbit lingüístic.

Igualment, el 20 d’agost del 2022, rebérem alguns missatges referents al tema, com ara,  “La família, per davant” (Francisca Farre) i “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La mare volia que els germans ens avinguéssim molt” (Rosa Rovira)

General

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones amb actituds que afavoreixen la germanor.

El 19 d’agost del 2022, en Facebook, escriguérem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿afavorien la germanor? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. Primerament, el mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Elisa Serramià Ramon ens comentà “Les àvies van morir joves. Una, de pulmonia.

És molt personal, tot això, i la memòria històrica no afavoreix gaire perquè la unió familiar és cosa de tota la família, no d’una persona.

De matriarcalisme, res de res, més aviat el contrari, i la dona carregava amb tot.

No s’afavoria la germanor perquè, en aquells temps, eren per sobreviure, però sí van rebre de valent molta misèria a Barcelona, i poc plat a taula. Molts van desaparèixer de la família”.

Afegirem un escrit de Rosa Rovira, enviat en un missatge i que, posteriorment, posàrem (la major part) en Facebook. Diu així:

“Afavorien la germanor?

La meva mare, tot i que vivíem a pagès i teníem molt espai per córrer, ella volia que tots els germans ens avinguéssim molt, sobretot, que els grans cuidessin dels més petits.

Amb altra gent de cases veïnes, no hi teníem gaire contacte, però es feia amb tothom.

Recordo: amb cinc anys, jo ja volia anar a l’escola. Marxàvem quatre germans, tots més grans que jo, i, de vegades, em portaven a coll-i-bè perquè caminàvem uns dos quilòmetres i tot era una pujada. I, a la tornada, la fèiem tots contents.

No ens barallàvem gaire pel motiu que érem molt lliures i, si ens atrapava barallant-nos, ens descompartia i sempre ens deia ‘Tot jugant, jugant, jugant… els burros es mosseguen’ (i que ens tractés de burros, ens sabia molt de greu).

Crec que va fer una bona feina.

El proper any 2023 farà cinquanta anys que ens reunim tots els germans i família per fer una trobada de germanor”.

Immediatament, li comentí:  “Un escrit molt interessant.

Ma mare (1943) tracta de crear un ambient de concòrdia i, segons m’ha dit, en alguna ocasió, sa mare li feu costat i la salvà d’una bona espardenyada o pitjor. Per tant, sa mare degué ser-ho.

Com a detall, quan visitàvem els avis materns, la padrina tenia per costum oferir-nos una rosquilleta als nets, fet que ho interprete com que la meua àvia volia estar oberta als nets”.

Llavors, Rosa Rovira ens afegí “La meva mare no ens havia picat mai…

Quan era gran, sempre portava ‘Sugus’[1] a la butxaca, per donar als nets”.

Adduirem que el 19 d’agost del 2022, en el grup “La Tortuga grup d’amics”, Antonio Oliva Sala ens plasmà “El tema és molt extens. Però, en resum, és: Molt amor a la família. Fomentar la germanor amb el veïnat. Viure totes les festes tradicionals. Cuinar molt i bé, amb taula ben parada, cada dia. I estimar molt, i oblidar, més encara, lo desagradable i ofensiu”.

Igualment, en relació amb les paraules de Rosa Rovira, que el 19 d’agost del 2022 posàrem en el meu mur i en molts grups de Facebook, Anna Babra ens comentà “Bona feina, la seva” i li responguérem “Sí, i feta amb bon gust, Anna. I, a banda, ha deixat empremta”.

Finalment, el mateix dia, Montserrat Cortadella, ens escrigué “Sí, totalment”.

Una observació que podem fer és que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”, i que hi té més a veure els intents i els ambients d’avinença i, així, no es limiten a lo que, modernament, es diu “festa de germanor” (la qual, com a detall, apareix al final de l’escrit de Rosa Rovira i no al principi).

Al capdavall, adduirem que, com més valoració positiva del camp, de la cultura matriarcalista i de la llengua, major germanor. No ho escrivim per portar-nos l’aigua al nostre molí: una clara majoria dels comentaris (orals i escrits) relatius a dones nascudes abans de 1920 ho plasma.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una llepolia.

La bonesa, la generositat, la col·laboració de les dones i la reconciliació salven els hòmens

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què, a més, ix un tema tan quotidià (fer de cos), el qual, si més no, simbòlicament, està vinculat amb el matriarcalisme i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “El bon cagar”. En primer lloc, el transcriurem. Diu així:

“Això era, una vegada, un rei que tenia tres filles.

La major era molt llépola. La segona era molt envejosa i avariciosa, tant que, per moltes joies que portava damunt, mai no en tenia prou. La tercera era una xica tan senzilla que semblava mentida que fóra filla de reis.

El rei, un dia, va voler saber quina de les tres el volia més.

Les va reunir.

Va preguntar a la primera:

-Quant em vols?

I la filla li va respondre:

-Et vull més que a totes les llepolies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Va fer la mateixa pregunta a la segona, i aquesta li va respondre:

-Et vull més que a totes les joies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Ho va tornar a preguntar a la tercera, i aquesta respongué:

-Et vull més que a un bon cagar.

El rei va pensar que aquesta filla no el volia gens i va cridar dos guardians perquè la mataren.

Els encarregats de fer-ho no s’atreviren, mataren un animal del bosc i, a ella, la deixaren allí.

Quan ja era de nit, va veure una llum enmig del brancatge, s’apropà i observà que era la casa d’uns grangers.

Tocà a la porta i li va obrir una velleta. La velleta la va alimentar i la princesa començà a treballar tenint cura dels animals i de la seua salvadora, la qual va agrair aquesta ajuda d’una flor tan jove.

Passaren uns quants anys i un príncep que anava al palau del pare de la princesa, per casar-se amb una de les seues germanes, passà per la granja i la va reconéixer, però no va dir res.

Quan aplegà a palau, el va rebre el rei; aquest tenia una cara de pomes agres i de desesperació que no va poder resistir el fet de comentar-li:

-Des que la meua filla ha mort, no puc cagar i, malauradament, ara comprenc el que ella volia dir-me.

El príncep li digué:

-La seua filla no és morta: jo l’he vista.

-¿I sabries dur-me on és ella?  -preguntà el rei.

-És clar que sí.

Quan aplegaren a la granja, pare i filla s’abraçaren com mai crec que s’hagen abraçat en cap conte. Després d’aquesta reconciliació, el rei se n’anà corrent a una séquia i va cagar tant…, tant…, tant que la va secar.

I encara avui és coneguda com la séquia del Bon Cagar” (pp. 51-53).

Com podem veure, la primera de les filles era molt llépola i, en la il·lustració de la pàgina 50, figura introduint menjar en la boca. En canvi, la segona, qui mai no en tenia prou, en el dibuix, apareix amb collars i detalls de bellesa adherits al cos.

No obstant això, la tercera, simplement, té el cos i és més lliberal: es pot dir que plasma la generositat. De fet, els dolços entren, les joies s’adjunten, però… el bon cagar resulta d’eixir part de lo menjat i de lo begut.

Per això, podem dir que la més jove de les filles, no sols era senzilla (com llegim en la rondalla) sinó que, igualment, reflecteix l’altruisme.

Adduirem que, com en altres rondalles, els encarregats de fer mort a la persona bonhomiosa (ací, la jove), trien per deixar-la lliure i no matar-la.

A més, la xica farà bona pasta amb la velleta, qui li fa de mare, apareix com a salvadora i li agraeix la col·laboració “d’una flor tan jove” (p. 52) i, així, ambdues dones es fan favors: la vella acull la jove, la jove fa més fàcil el dia rere dia de l’anciana.

Al capdavall, copsem que el rei ha deduït què implicaven les paraules de la filla més jove: la xica estava disposada a compartir, en lloc d’actuar només pensant en ella mateixa. I, com que el rei vol reconciliar-se amb la filla, se’n va cap a la granja on vivia ella (detall que indica que el monarca és molt obert) i, com que abraça la jove, la rondalla plasma que el rei acull la generositat, la senzillesa i el pensar en els altres. A banda, de nou, en aquesta rondalla, també es reflecteix un tret en relació amb el matriarcalisme: la dona (en aquest cas, la jove) salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.