Arxiu mensual: novembre de 2022

“Raonament que fan quatre llauradors”

General

 

Bon dia,

Anit trobí com accedir a l’obra que figura ací i que he decidit posar-la per a facilitar que es puga llegir.  La publicació, “Raonament que fan quatre llauradors de l’horta de València” (https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=8357) figura en la web “Biblioteca Valenciana Digital” i es pot consultar des d’on posa el símbol d’un document en pdf: bé dalt, bé on podem llegir “Obra completa”.

Agraesc les paraules de Víctor Ferrer, un amic molt interessat per la llengua i per l’etnografia.

Una forta abraçada.

 

Matriarcalisme segle XVIII (Raonament que fan quatre llauradors)

Dones col·laboradores, de bon cor, que porten el timó i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Na Blanca i Bella”. Així, una mare que tenia un nin, va prometre l’ànima del xiquet al dimoni però, un dia que el fill la veia molt trista, ell li demana pel motiu, la mare li ho comenta i, tot seguit, “Aquell al·lot es posa de camí i se’n va a cercar es dimoni. Passa per un camp on hi havia missatges que llauraven” (p. 156) i ells li diuen “ves-te’n a sa vorera de mar, que hi ha tres filles seves que neden. Has de prendre sa roba de sa més petita i no li l’has de dar fins que t’haurà dit què has de fer” (p. 156). I així ho fa el xiquet. Per tant, una de les filles resta nua o, si més no, sense eixa peça de roba. 

A més, el nen promet a la filla més petita que, si li diu què ha de fer, li donarà la roba. Aleshores, la filla del dimoni li respon:

“-Tu, ves-te’n as puig, però no faces res fins que jo vendré (…).

Així ho va fer ell, i ella se n’anà as puig i ja el trobà que l’esperava” (p. 156). Per consegüent, la dona marca les directrius del xiquet. Igualment, copsem que hi ha tres xiques jóvens i un xiquet, això és, que predomina la part femenina i que, entre eixes filles, el narrador tria la més petita, com en moltes rondalles en llengua catalana.

A banda, ella li aplana la tasca: “tirà unes pólvores i es puig va romandre trencat, sembrat, segat i, es pa, pastat. Es vespre se’n va ell, entrega es pa al dimoni” (pp. 156-157) i captem dones molt treballadores i hòmens de la mateixa corda, tret molt plasmat en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que, molt sovint, feien les faenes junt amb el marit o que també anaven molt al camp i que estaven ben tractades.

A continuació, el dimoni mana una activitat al nen i “Ella també hi anà, tirà unes pólvores a sa pell i quedà blanca com la llet. Es vespre, [es nin] entregà sa pell blanca al dimoni” (p. 157). Aleshores, el diable li diu que ha de tirar-se cap a la mar (detall vinculat amb la dona) i que hi cercarà una tumbaga (és a dir, un anell llis) de sa mare. Veiem, per consegüent, detalls matriarcalistes: la mar (aigua), l’anell (té forma circular) i la mare (relacionat, sobretot, amb la terra i amb l’aigua).

Però, la filla del dimoni, eixerida i diligent, hi va i comenta al xiquet:

“-No t’hi tires. Agafa’m, a mi, i, damunt aquesta pedra, capola’m i, ben capolada, tira’m dins mar.

Així ho va fer i, es cap de poc temps, ella surt de dins mar amb sa tumbaga, però amb un dit manco” (p. 157). Aquest passatge el trobem, molt similar, en altres rondalles. Es veu, clarament, que la dona salva l’home, que ella és la part més activa i que, a més de portar les calces, ell li creu. Igualment, es reflecteix una relació molt directa entre la dona i la mar i, posteriorment, amb la terra.

Al capdavall, com en altres rondalles, la filla del dimoni diu al nen que, en un estable, hi ha dos cavalls (el del vent i el del pensament) i “Deixa es des vent i pren es des pensament i, així, no ens trobaran” (p. 157). Direm que, malgrat que el vent i el pensament podríem vincular-los amb la part masculina (el cel, la banda superior, l’aire), el pensament també té a veure amb lo terrestre (tocar els peus a terra) i, així, amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, les cultures matriarcalistes no han estat, precisament, relacionades amb el misticisme, ni amb el racionalisme i sí, com ara, amb lo que el nord-americà Thomas S. Harrington, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista a Catalunya”, en català en la versió original, del 2018, considera com una “contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades” (p. 215), que podríem relacionar amb els catalans de línia matriarcalista.

Immediatament, passem a passatges semblants i en què el diable troba que la filla, eixerida, fa camí i s’allibera dels treballadors (els missatges) del dimoni.

Finalment, la filla del diable tira un mirall en terra, “comparegué una casa molt formosa i ben moblada, (…) blanca com la llet (…) i, a ella, ja no li caigué més es nom de Blanca i Bella” (p. 158). Cal dir que el color blanc està associat a la llum, al sol i, per consegüent, a lo patriarcal. Per tant, la jove passa a lo matriarcalista, motiu pel qual, la casa, per exemple, té el color de la llet, detall que, com la vaca, està molt relacionat amb la dona, amb lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Seràs servida”, dones garrides, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “En Joanet”, recopilada en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, llegim que “Així passaren alguns dies, al cap dels quals, va dir que se’n volia tornar a sa seva terra, per contar a son pare lo bé que es trobava.

-Tu no tornaràs! -va dir una veu molt trista.

Diu:

-Sí que tornaré!

-Idò, bé: promet que, en tornar, no duràs res de sa teva terra, perquè seria sa nostra desgràcia.

Diu:

-Bé: no duré res” (p. 152). I, així, la dona, amb bon cor, ha convençut l’home i, a més, acceptant ell lo que li dicta ella.

Tot seguit, el jove fa via cap a la seua terra, “tan sols lo necessari per dir a son pare que es trobava molt bé en aquell castell i que hi volia tornar per quedar-s’hi tota sa vida. Son pare hi vengué a bé, i ja va ser partit altra vegada” (p. 152). Quan plasmí, per primera vegada, aquest paràgraf, dia 11 de novembre del 2022, copsí, no sols el pas de la casa on u s’ha criat (la del pare) a la nova (la de la núvia), sinó un passatge eròtic i en què, a més, el jove pescador segueix les órdens de la muller.

Al moment, “Pes camí, trobà una velleta” (p. 152), qui li diu que les tres jóvens són, ara, tres dimonis i que prenga tres mistos, per a encendre’ls, quan ho ell ho considere menester (p. 152). Per consegüent, no sols la velleta fa el paper de mestra, sinó que, a banda, li atorga recursos per a fer més fàcil el recorregut.

En aplegar on són les jóvens, elles ploren perquè no ha complit amb la paraula. Ell, de nit, recorre a un misto (llum enmig de la foscor, un tret matriarcalista, en lloc de tot claredat o tot foscor) i “va veure que tenia davant ell una jove guapíssima i, mirant-la fit fit” (p. 153), això és, fixament, fins que li cau el misto al coll blanquíssim de la jove i ella es desperta. Malgrat que, amb aquest passatge, pot semblar que és ell qui salvarà la dona, evoluciona de manera que la xicona, davant la reacció del gegant en contra, diu al jove pescador: “Tira’t per sa finestra i fuig.

En Joan se tirà per sa finestra i es trobà en un desert” (p. 153). Ja en el desert, un lloc on s’ha d’espavilar, no sols el jove farà de repartidor entre diferents animals (un lleó, un gos llebrer, una àguila i una formiga), sinó que tots quatre li fan costat des d’aleshores i li aportaran un detall (cada u, u) que el farà fort en la vida.

Més avant, el jove es torna formiga, entra on és una de les xiques i, en acabant, es torna home. “Llavors, es posà a parlar amb sa jove i li demanà com és que ella i ses altres dues al·lotes estaven allà amb aquell gegantot, i li respongué que les tenia encantades i que s’encantament duraria fins que hi hagués una bona persona que les volgués alliberar.

-Jo vull -digué en Joanet. Digues què he de fer i seràs servida.

-Te n’has d’anar a tal punt, a on hi ha un bosc, enmig d’aquest bosc, hi trobaràs una serp” (p. 154) i que, després de fer unes passes que ella li indica, com en rondalles d’aquest tipus, esclafarà un ou en el front del gegant (una mena de Goliat) i l’encantament s’haurà acabat (p.  154).

Els missatges d’aquesta rondalla són molt interessants per al dia rere dia en una cultura matriarcalista: 1) les persones de bon cor poden fer que les que passen per un mal moment (en el fons, les jovenetes estan tristes, perquè voldrien estar desencantades), reviscolen i retornen al seu projecte de vida, 2) malgrat que el jove (l’home) pogués tenir més força (que la jove), ell fa de servidor de la fadrina, però no com una mena d’esclau: “Digues què he de fer i seràs servida” i 3) ella li marca les directrius.

Com a anècdota, i vinculada amb aquest relat, diré que, quan el tracti  l’11 de novembre del 2022, em recordà els meus avis materns. Ell (nascut en 1906) era molt més fort; però ella (nata en 1910), molt arriscada, una mica roder i molt oberta, era qui feia de cap de colla i qui portava el timó.

I, com que el vailet fa lo que la jove indica, el gegant quedà mort, “S’encantament s’acabà, es casà amb s’al·lota guapa i quedaren amos (…) del castell, a on visqueren feliços” (p. 155) i, per consegüent, ell ha passat de pescador a viure en lo que podríem dir la terra de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, receptives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es lloro”, arreplegada la darrera dècada del segle XIX, relat que, a més, comença dient que, “A ca sa mestressa Maria Rua, que tenia una botiga de vendre” (p. 150), tenien un lloro. Un dia que la mestressa fregia en la cuina, “hi va anar un nin a demanar es cigrons, a quant anaven” (p. 150) i l’animalet li digué “A deu!

Es nin va pensar que era sa mestressa i se n’anà a sa mare i li digué que es ciurons anaven a deu.

Sa mare (…) digué:

-Sí que són barato! Ves a dur-me’n dos almuds.

Es nin se’n va anar a cercar es ciurons i, quan va esser a sa botiga, cridà sa mestressa i n’hi demanà dos almuds. Sa mestressa sortí i els hi donà” (p. 150).

Com veiem, no sols la dona (la venedora) porta la botiga (i ho podem copsar dues vegades), sinó que apareix una segona dona (la mare del nen) i només un home (el xiquet). I, de pas, a banda que hi ha dues dones i un home, són elles qui porten la iniciativa, qui tenen la darrera paraula. En aquest sentit, no és la primera vegada que, simbòlicament o no, la part femenina és major que la masculina i, igualment, té més pes en el relat.

Un poc després, passem a un passatge en què la botiguera i el nin actuen de bon cor i en què la venedora, com que li diu que no estan a deu, fa que el nen se’n vaja a casa plorant i sense els cigrons (p. 150).

Mentrestant, el gat de la dona es menja el peix que hi havia en la paella i, com també el lloro, s’amaga davall del llit. Ara bé, la madona sent que el lloro demana al gat:

“-Moix, ¿que també has dit a deu?

Sa mestressa ho sentí i anà a cercar aquell al·lot per dir-li que no en tenia sa culpa ella, que havia estat es lloro sa causa de tot” (p. 151). De nou, la dona és qui tria finalment, i, ací, perdona el xiquet.

En el relat següent, “En Joanet”, recopilat en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, el qual té moltes semblances amb rondalles en llengua catalana, comença ambientat en la mar (símbol vinculat amb la dona, amb l’aigua). Un pescador tenia un fill que pescava amb ell. “Un dia veieren un barco (…) dins el qual se sentia una música molt agradable. Es fill va dir:

-Mon pare: jo vull anar a veure què hi ha en aquell barco.

-Està bé, ves” (p. 151) “I ja va ser partit a aquell barco.

Tant com s’hi acostava, millor sentia aquella harmonia” (p. 151) i, més avant, oí com una veu celestial que li convidava a anar junt amb ella i, tot seguit, li addueix:

“-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

Amb això, veu unes mans que li posen una tauleta davant (…) i (…) tornà a sentir sa veu que li deia:

-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

A lo qual, ell va respondre que, si son pare ho volia, se n’hi aniria molt gustós. Se’n tornà a terra i va dir a son pare:

-Mon pare: jo me’n vull anar amb aquell barco.

-Sí? -digué son pare-. Idò, ves-te’n (…). Ves i fes bonda” (p. 151).

Per tant, no sols les dones (la veu) marca la pauta, sinó que es tracta d’una persona molt oberta i que convida. Igualment, el pare dona moltes facilitats al fill i li desitja que faça bondat. Afegirem que apareixen dos trets molt relacionats amb el matriarcalisme: l’aigua (la mar) i la terra.

I, com en altres rondalles (malgrat que ho solen fer a una dona), novament, paren taula al xiquet i és ben tractat “sentint sempre aquella dolça música” (p. 152) i “El sendemà, de matí, quan es despertà, es trobà a una platja devora tres joves formosíssimes[1] vestides d’or i seda i adornades amb perles i brillants, les quals el s’endugueren a un castell que, allà prop, hi havia i, després que l’hagueren aposentat a un quarto, desaparegueren per encant” (p. 152).

I aquelles mans “li daven tot quant havia menester i aquella música celestial el recreava” (p. 152). A més, eixe vespre, “sentí que qualcú entrava dins es quarto i es desvestia i s’ajeia i adormia de vora ell” (p. 152). Pel context i pels detalls immediats, copsem que era una dona. I, per consegüent, es tracta d’un passatge eròtic en una rondalla popular balear, en llengua catalana, plasmada en el segle XIX.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, figura el castellanisme “hermosíssimes”.

Dones que proposen, que marquen les directrius i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i molt semblant a altres (per exemple, a una valenciana en què apareix un llop i una bacona amb fills), és “Es ca que feia carn”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, veiem que un gos que feia camí i que tenia molta talent (molta fam), “Va trobar una truja amb sos porcellins” (p. 143). I, quan el gos li deixa triar entre menjar-se la bacona o els porquets, primerament, copsem el vincle entre la mare i el fill: “Si em menges, a mi, llavors, es porcellins romandran tots sols i no tendran qui els don menjar. I, si et menges es porcellins, jo em moriré quan em veuré sense fills” (p. 143). Un poc després, la dona (la truja) fa una proposta a l’home (el ca) i es fa lo que ella vol:

“-Idò, (…) ¿vols que ens n’anem a aquella bassa i ens bolcarem i, llavors, ja et menjaràs qui voldràs?

-Sí -digué es ca” (p. 143).

I, immediatament, la truja tira el gos en la bassa i “surten es porcellins i arranquen de córrer” (p. 143) com també la bacona (la mare).

A continuació, el gos es troba amb una egua amb una pollina, qui, eixerida, li comenta:

“-Idò, ¿em vols treure una espina que tenc a una pota i, llavors, et menjaràs sa pollina?

-Sí -digué es ca” (p. 144).

Per tant, es reflecteix que la dona porta la iniciativa, que marca les directrius i que es fa lo que ella tria. Un fet semblant, amb el tercer animalet amb què es troba el ca: dos xots, o siga, dos anyells.

Trets semblants captem en la rondalla següent, “Sa gallineta”, en que una gallineta a qui li cau un aglà (gla) petit, fa via. Aleshores, troba un gallet i ella, com al llarg de la rondalla, proposa:

“-Què vens amb mi?

-Sí” (p. 144).

En acabant, amb una porcelleta, amb un xot, amb un gall,… I, com a exemple en què la dona té la darrera paraula, el gall diu “Que ho diga la comare gallineta” (p. 145), és a dir, qui ha portat la iniciativa i, a banda, una muller.

Igualment, copsem un passatge semblant a quan, per exemple, l’àvia paterna de ma mare (àvia nascuda en els anys setanta del segle XIX), de bon matí, se n’anava en tramvia al mercat de la ciutat de València amb més de mig sac ple de fesols. Després, tornava a casa i ja ho havia venut… sense mitjancers, com em digué ma mare en una entrevista feta en el 2020:

“Sa porcelleta va partir molt de matí i se’n dugué un sac, el va omplir de faves i tornà a partir cap a ca seva sense haver vist es ca. (…) va dar faves en es seus porcellins” (p. 146).

Adduirem que un passatge significatiu de matriarcalisme és quan el ca “Diu a sa porcelleta:

-Vols que demà venga i em pentinaràs?

-Sí: ja vendràs, ja vendràs.

-Quina hora tenc de venir?

-A les nou” (p. 147).

Com podem veure, no sols la dona va al capdavant, sinó que ell accepta fer lo que la porcelleta li dicta i, per consegüent, ella té la darrera paraula.

Finalment, la porcelleta es gira als porcellins i, com a cap de colla, els diu:

“-Mirau: demà, en venir aquest, heu de fer lo que jo vos diré” (p. 147). I tots segueixen la pauta que la bacona els indica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es plasma el matriarcalisme i dones molt obertes

General, , , , ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs i en relació amb les recopilades per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana (1847-1915).

En abril del 2022, s’edità el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, publicat per Galés Edicions i en què, entre altres coses, copsem rondalles que “no les havia recollit directament Lluís Salvador,  sinó que n’havia encarregat la recerca al professor i escriptor Antoni M. Penya (1863-1948)” (p. 11) i que es recopilaren en els anys noranta del segle XIX: “cent quinze narracions inèdites, entre rondalles, llegendes, succeïts i tradicions explicatives” (p. 15).

En la primera rondalla, “Sa rabosa i s’eriçó”, molt semblant a la de la rabosa i el pot de mel, relat que és molt conegut i que figura en altres obres, es reflecteix molt el matriarcalisme i que es fa lo que vol la dona. Així, “Una rabosa i un eriçó es juntaren i prengueren una escarada de segar. L’amo de sa terra els va prometre que, a més de ses messes des tracte, els daria una salsera de mel, que es menjarien es dia que acabarien s’escarada” (p. 140), és a dir, el contracte de treball en què es paga a tant la faena feta.

Tot seguit, la rabosa diu a l’eriçó:

“-Eriçó, jo me’n vaig, perquè som comare i hem de dur a batiar un infant” (p. 140), i l’eriçó s’ho creu i la rabosa, en lloc d’anar-se’n a batejar cap infant, fa via cap a on era el pot de mel. I, per tant, es fa lo que vol la dona.

En tornar a on era l’eriçó, li diu que li havien posat, per nom, Comencelis.

Un poc després, llegim que tots dos es posen a segar i que l’endemà, de matí, diu la rabosa a l’eriçó:

“-Eriçó: jo me n’he d’anar a batiar un altre infant.

Diu s’eriçó:

-Ves-te’n i torna prest, jo seguiré segant.

Sa rabosa se’n va a ses cases, troba sa salsera (…). Llavors, se’n torna as sementer i s’eriçó li diu:

-Que ja l’heu batiat?

Diu:

-Sí” (pp. 140-141).

I, així, captem que la dona fa lo que tria. I, immediatament, veiem que l’endemà, també de matí, la rabosa diu a l’eriçó “me n’he d’anar a batiar un altre infant” (p. 141). Quan la rabosa torna del bateig, el company li comenta que, a ell, li toca tota la mel, ja que la rabosa se n’havia anat cada dia.

Aleshores, la rabosa, que porta la iniciativa, comenta a l’eriçó que ell se la menjarà i, a més, fa una proposta al company:

“-Bé. Farem una cosa. Anem-nos-en a jeure as sol i, (…) es qui la s’hagi menjada, li sortirà sa panxa lluenta” (p. 142). I així ho fan. I, per consegüent, la dona (ací, simbolitzada per la rabosa) marca les directrius.

A continuació, llegim un passatge en què l’eriçó fa una proposta a la rabosa i ella, molt oberta, l’accepta. I l’eriçó se’n va i cerca uns quants eriçons “i els posa un aquí, s’altre allà, s’altre més enfora, per allà on s’havien de provar a córrer” (p. 142) i cada u dels seus amics en un punt, des d’on dirà “Ja som aquí” a la rabosa.

Finalment, l’eriçó rebé els seus companys, cobrà totes ses messes i els convidà a dinar (p. 143). I, per tant, veiem que el narrador es posa de part de l’eriçó, perquè ha actuat de bon cor, els ha agraït i, a més, ha sigut generós amb ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La fecunditat i la renovació del camp en la poesia matriarcalista

General, , , , , , ,

 

En relació amb la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, podríem posar un poema extens, en línia amb la literatura matriarcalista i plasmat per Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en l’obra “Encisam de totes herbes”, publicada en la ciutat de València en 1891 i en què, igualment, escriu la frase “Et vull més que a un bon cagar”, molt coneguda, fins i tot, en el primer quart del segle XXI. D’aquesta obra de 1891, en plasmarem bona part del poema “DE LA MERDA”. Diu així:

“Cavallers: guarde’ls Déu;

si volen, poden callar,

però jo no gaste preàmbuls

(…) Però, ¿de què hem de parlar,

que siga cosa de riures

i a ningú li faça mal?

Parlarem,… xito, senyores,

que ja m’ha vingut al cap:

dic jo, i és cosa gustosa,

i, si no, vostés veuran[1]:

vaig a parlar d’una cosa

que, en tots els llocs, n’hi ha

i que val tant com l’or,

les perles i diamants

i no hi ha lladres d’açò,

a pesar de que tant val.

D’açò, tots [en] tenim collita 

i ningú la guarda amb clau;

i uns, no la volen en casa,

i altres, la van buscant (…).

Tot lo món és fabricant

sense pagar aprenentatge,

ni tindre’s que examinar;

diàriament, se consumix,

diàriament, se sembra i naix

i, diàriament, se cull” (pp. 343-345).

 

Com podem veure, tractar, fins i tot, sobre una cosa tan quotidiana i tan associada a tothom, ja es plasmava en la literatura de les darreries del segle XIX. I, a més, implícitament, es trau que el fem fa bo per als llauradors, que són els qui la cercarien, si més no, per als camps, en un moment en què molt de lo que es menjava i de lo que hi havia hagut en les cases, s’aprofitava, àdhuc, per a utilitats posteriors.

I, com que està vinculada amb tots, a continuació, addueix

“Vegen si és collita gran:

no paga en cap, de duana,

ni en ninguna llotja està,

ni en los aranzels es troba,

ni tarifa li han posat,

ni paga contribució,

(…) per los dependents

de l’empresa és respectada

i no li claven l’agulla,

quan passa per lo portal” (pp. 345-346).

 

De manera semblant, i, més encara, tenint present que hi ha rondalles en què apareix la vaca (com a símbol de la mare, de la fecunditat i associada a lo femení) i que, en algunes, també ho fa alguna vaca que fa de cos, podríem, igualment, relacionar aquests versos amb la dona: a) collita gran, b) no ha de pagar pel fet de ser dona, c) està ben considerada, àdhuc, per alts càrrecs i d) no la pungen.

Tot seguit, posa que

“Gènere és sempre de moda,

gènere privilegiat,

gènere que, abans que, amb l’ull,

el sent tothom amb lo nas.

¿No saben encara què és?

Puix, per descoberta, va:

vaig a parlar de la merda.

¿Ho volen, vostés, més clar?

(…) Puix la substància és la merda,

 que, encara que sona mal,

és cosa de molt profit

i, si anem a escodrinyar, 

si no fóra per la merda,

¿de què havíem de menjar?

El món és una cadena

en què tot està agarrat:

¿per a què treballem tots?

Clar és que, per a menjar:

menjar per a no morir-se;

dormir, per a descansar.

I aixina succeïx tot,

puix tot està encadenat:

lo que menjàrem ahir,

hui, és precís, ho ham de cagar.

Ho agarren els llauradors

i va, de seguida, al camp

i, al cap de dos o tres mesos,

la tal merda s’ha tornat

lletugues, faves, tomaques.

I ens ho tornem a menjar

i ho caguem altra vegada

i altra vegada torna al camp.

I altra vegada ens ho mengem

i aixina seguix rodant

esta bola que es diu món” (pp. 346-347).

 

Com podem captar, per mitjà de la poesia i, de pas, de manera senzilla, plana i per al gran públic, àdhuc, es podia explicar la digestió, el paper del fem en la renovació del camp (ben tractat, al llarg dels versos), el fet que la terra sempre dona vida.

Adduirem que, en uns versos de música de l’“Escola de Danses” d’Alfarb, que figuren en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, podem llegir

“La Petenera s’ha mort

i l’han colgada en un femer,

i ha eixit una melonera

amb quatre melons d’Alger” (p. 20). 

 

El tema de la Terra, com una mare, evidentment, es reflecteix en la poesia i en la música matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En l’original, “y sinós vostes, veuran” (sic, p. 345).

Dones amb molta espenta, valentes i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra cançó eròtica en què, a més, es plasma el matriarcalisme i, en eixe sentit, l’espenta, la valentia i l’obertura de la dona, és el “Romanç de l’albercoquer”, el qual figura en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”. Primerament, direm que un romanç, en aquest cas, és una cançó en què es relata fets vinculats amb la vida d’una persona. Diu així:

“Tenia un senyoret,

allà, en l’horta,

p’a regal de sa casa,

un albercoquer

molt ple d’albercocs:

xicotets, madurets i, algun, gros.

Per por a una feta,

carregada portava l’escopeta,

molt ben preparada,

per si algú s’acostava,

buidar-li el cap.

 

Els amics que s’enteraren,

de força i manya,

un ninot p’a espantar-lo,

de roba i palla,

molt ben preparat,

va i li’l deixen en l’arbre, penjat,

p’a que es menejara

i el fulano[1], de lluny,

que el divisara.

 

El fulano, que el veu,

allarga el pas

i li diu:

-So tunante[2]i, ahí, ¿què fas?

Pillo, so gandul. Si no vols

que et forade el cul.

Pillo, deshonrat,

si no vols que et forade el cap.

 

¿Com has sabut l’hora

per a vindre a omplir-te la barjola,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb[3] gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret?

 

A l’instant, li dispara

i li pega un tir;

als seus peus,

li va caure

aquell pernil.

I ell, que se’l va vore,

al moment, se’n va amollar a córrer.

Quan arriba a casa,

sa muller li diu:

 

-Xico[4], què et passa?

Fas cara de groc!

-Acabe de fer una mort

en l’albercoquer:

el pillastre s’omplia el cendrer,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret.

 

Li diu a sa muller:

-Veges a on m’amagues:

prompte vindrà la ronda

i també l’alcalde

i se m’emporten nugat

a dormir en la presó, tancat.

Pensa [ sa] muller,

d’amagar-lo dins d’un gran femer.

Tan a dins estava,

de la calor del fem, s’ofegava.

Li destapa el cap

i li’l deixa amb un cabàs tapat,

p’a que respirara

i pernil no hi haguera

que s’ofegara.

 

Pensa sa muller

el que faria.

Pensa anar-se’n al poble

a vore què sentia

i, al no sentir res,

pensa anar-se’n [a ] l’albercoquer,

a vore aquella mort.

I entonces[5] repara…

que era un ninot!

 

Se’n va sa muller

dret al femer

i li diu, al seu home:

-Ix, femater[6]!

Que has fet gran hazanya[7].

Has mort un ninot de roba i palla

tot ple de sagnies[8].

I va anar de cursela[9]

quinze o vint dies”.

 

Com hem pogut veure, la dona, a més de valenta, és qui resol el tema i, a banda, parla sense embuts a l’home. Igualment, copsem que l’home va associat al ninot de palla, mentres que la muller ho fa amb la resolució (i realista) que veiem al final, quan conta al marit què és lo que realment ha fet ell.

Quant a lo lingüístic, comentarem que reduir la forma “per a” a “pa”, en lloc de fer-ho a “p’a”, al meu coneixement, és un exemple més de castellanització cultural, ja que el “pa” prové del  mot castellà “para”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El DCVB admet la forma “fulà”.

[2] La paraula castellana “tunante”, que no el mot “Sotunante”, com figura en l’original, significa “brètol”, “guilopo”.

[3] En l’original, “en”.

[4] Aquest forma, en lloc de “xic” o de “xicó”, s’utilitza molt en frases d’aquest tipus.

[5] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble ací, i sense influir en la rima, per “llavors”.

[6] En l’original, “femeter”, forma que el DCVB remet a “femater”.

[7] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble, per exemple, per “fita”.

[8] En l’original, figura el terme castellà “sangria”.

[9] Aquest mot sembla tèrbol, si més no, documentalment, i, com poguérem veure a finals d’octubre del 2022, podria significar “de caguetes”, “de cagueroles”. Sembla que figura, com ara, en obres del segle XIX i que podria estar vinculat amb “cursa”, com a sinònim de “correguda”. Afegirem que no apareix en el DCVB.

Cançons i jotes eròtiques en què es reflecteix el matriarcalisme

General, , , ,

 

Cançons i jotes eròtiques en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”.

L’any 2001, l’“Escola de Danses” d’Alfarb (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) tragué un treball interessant en què, junt amb un disc, fa una explicació del projecte, sobre balls, referent a la lletra de les cançons recollides, etc. com també en relació amb diferents èpoques de l’any.

Afegirem que, quant al tema del matriarcalisme, podem copsar-lo, com ara, en la “Jota d’Alfarb” (p. 10), la qual diu així:
“Ballador que estàs ballant,

balla-la bé amb ma germana,

que, si no la balles bé,

eixirà un altre a ballar-la”.

 

Per tant, és la dona qui tria el ballador, la qual, com en moltes rondalles i en el dia rere dia de molts catalanoparlants, té la darrera paraula.

Tot seguit, passem a una estrofa en què la xica posa les condicions al sabater:

“Pose’m uns tacons que m’alcen,

faça’m vosté un bon calcer,

sóc xicoteta i no aplegue

als braços del meu voler”.

 

Així, ens trobem davant una jove que, com en algunes rondalles (però, en relació amb un argenter), és qui s’encarrega de la part comercial, de la mateixa manera que, en les Illes Balears, la dona fa la barrina (l’acord) i no és el marit. Igualment, la xicona està interessada pel seu voler.

A continuació, en la jota d’Alfarb, copsem alguns trets que es consideraven positius en una dona:

“La xica, per a casar-se,

ha de tindre condicions:

ha de ser guapa[1] i amable,

tindre diners a muntons”.

 

La garridesa està present en moltes rondalles en llengua catalana com també que una persona siga amable i de bon cor. I, quant al fet de tenir moltíssims diners, no es considera prescindible, però tampoc lo prioritari, fet que concorda amb el matriarcalisme.

En la darrera estrofa, veiem que és la jove qui tractarà amb la sogra i no el xicon:

“Diuen que ta mare diu

que ella, a mi, no em vol per nora.

I, ¿qui ha dit que jo, a ta mare,

la vulga per ma sogra?”[2].

 

Una altra cançó en què es capta que la dona està ben tractada, és “Masurca del Carrer Nou” (p. 11), també en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”, per exemple, en la primera estrofa:

“Diuen que, en el Carrer Nou,

diuen que no hi han fadrines.

Si se les saben buscar,

n’hi han com a perles fines” (p. 11).

 

Cal dir que, entre dones catalanoparlants, és prou fàcil oir “Ai, ¿com estàs, perla?”, com ara, quan es veuen pel carrer (per exemple, una dona ja casada a una jove o a una xiqueta), fet que ens porta a considerar que podria tractar-se d’un simbolisme matriarcalista, igualment present en rondalles.

Per a rematar-ho, per exemple, hi ha la “Jota antiga” (p. 16), quan diu uns versos eròtics molt coneguts:

“La balladora, quan balla,

sempre mira al ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador”.

 

I, així, és la dona qui triarà si continuar amb el ballador o no. Per consegüent, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, apareix en cursiva.

[2] En l’original, no figuren els interrogants que hem posat. A més, en el darrer vers, llegim “la vulga per a ma sogra”.

Cançons, corrandes, frases eròtiques i dites que plasmen el matriarcalisme

General, , , , ,

 

 

Cançons, corrandes i frases eròtiques en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, recopilades per Josep Espunyes.

En l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, Josep Espunyes també plasma cançons que podríem qualificar d’eròtiques. Així, en la pàgina 35, en comentar sobre Altés (dins del terme de Bassella), en posa una que diu així:

“Les mosses d’Altés,

ja fossen casades,

la mitat o més,

o totes plegades:

les de Montconill

són les capitanes;

les de cal Miquel,

les seues criades;

la del Molí,

la més regalada;

les de la Codina,

les més ben parlades;

les de Tapioles,

les perdius pintades;

les de Riudebàs,

les més enlletrades;

les de la Vila,

les pedres picades;

les de Potrony,

les més festejantes;

les de Gabarnet

són xiques encara

-quan en seran grans,

s’enduran la palma-;

la de cal Magí,

pubilla de casa;

la de cal Castell,

roseta galana;

la de cal Carbassa,

la flor d’Espanya”.

 

Més avant, quan tracta sobre el municipi de Fígols i Alinyà, comenta que les jóvens, “de vegades, s’aprofitaven del desig de festeig dels xicots per a passar l’estona i riure, fotetes; de vegades, els posaven la mel del sexe als llavis i, a l’hora de la veritat, eren ben pocs els afortunats de tastar-lo. Ho recollia una corranda:

A Perles, són les merles;

a Cambrils, les gentils;

a Alinyà, les fumades,

burladores de fadrins” (pp. 61-62).

 

Afegirem que, des d’un primer moment, el darrer vers d’aquesta corranda em portà a una cançó eròtica molt coneguda en el País Valencià, “Maria, la xirivia”, la qual, per exemple, també inclou la paraula fadrins.

Igualment, Josep Espunyes plasma “una cançoneta, abans molt popular:

Quan lo carall està dret,

cent quarteres en promet

i, quan torna a estar pla,

no en voldria donar ni un gra” (p. 78).

 

I, per si no n’hi havia prou, en la mateixa obra, Josep Espunyes addueix que, en Sant Pere de Lavansa, dins del terme de Lavansa i Fórnols, hi ha una dita, “A Sant Pere, tot s’esvera”[1], la qual “apunta subtilment cap a una altra direcció: el sexe.

Abans -i, poc o molt, encara avui-, la societat muntanyenca practicava força la frase de doble sentit, amb segones, sobretot, quan, allò que suggeria, menava de dret al sexe” (p. 81). I, un poc després, posa una endevinalla eròtica, relativa a les parpelles i molt coneguda en moltes poblacions catalanoparlants, que moltes persones ens han escrit durant l’estudi: una dona convida el marit a anar-se’n tots dos al llit i, per exemple, posar pèl sobre pèl i el belluguet al mig.

Fins i tot, quan l’autor passa al terme d’Oliana, plasma que “frases com ‘Au, ara vés a cagar a l’hort’ o ‘Ja pots anar a cagar a l’hort’, aplicades, encara ara, a la persona que acaba de fer un bon àpat” (p. 95). Cal dir que el llibre fou publicat en el 2001.

Com veiem, lo eròtic està ben vist i, àdhuc, en vincle amb la terra: bé com a part de la música, bé en els refranys, bé en frases vinculades amb coses tan usuals com menjar. I, per descomptat, amb bones intencions, com aquella dita valenciana, ja recopilada per Joaquín Martí Gadea en l’obra “Encisam de totes herbes” en l’any 1891: “Et vull més que a un bon cagar” (p. 349).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En el llibre, posa “A Sant Pere, tot s’esvere”.