Arxiu mensual: octubre de 2022

Rondalles arreplegades per Joaquín Martí Gadea: bon cor i persones molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, tocant el tema de la bonesa com també per la manera amb què actua la figura bíblica de Jesús, i que podem llegir en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, del folklorista valencià Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, és “La coca de Sant Pere”, la qual està en l’apèndix. Diu així: “Com este apòstol, encara que era tan senzill i tan pla, no deixava de tindre alguna astúcia, en certa ocasió, diuen que li donaren una coca i, aprofitant la circumstància de caminar darrere de Nostre Senyor, se l’anava cascant així, fent la desfeta, sense dir res, ni convidar a ningú.

Nostre Senyor ho sabia i ho veia amb un ull que diu que tenia en el tos i, a cada mos de coca que Sant Pere pegava, el cridava:

-¿Pere?

I, com este no volia que ho sabera, ni l’agafara amb el bocí en la boca, cada vegada, el tirava en terra i responia:

-¡Senyor!

Lo cert és que no li deixà menjar gens de coca i, coneixent el sant que, allò, ho havia fet el seu Mestre per a provar-li la paciència i ensenyar-li que no fera res sense comptar ans amb Déu, s’agenollà als seus peus i li demanà perdó, prometent-li que no ho tornaria a fer.

Nostre Senyor es somrigué, sense dubte, al vore la humilitat del seu apòstol; però, amb allò, li donà una lliçó que no devem oblidar tots nosaltres, que és, precisament, lo que ens hem proposat, al recordar ací esta anècdota, amb la cobla corresponent:

Sant Pere prengué la coca

per a menjar-se-la ell;

mes, com Jesús no volia,

no li tocà el gargamell[1]” (pp. 34-35).

 

Una altra rondalla, en el mateix apèndix, és “El ferrer de Benigembla”, en què es plasma molt el matriarcalisme, per mitjà de l’actitud d’alguns personatges. Diu així:

“Segurament, era molt revolicat, prou verd en coses de religió i un avalotador de primera, puix, per no res, armava un quedir, parlava sempre cridant, com si tots estigueren sords, i tot ho volia matar i degollar.

Però aquell cavall es tornà rossí, com tots, a l’entrar en certa edat. Li agarrà un patatús i feu coll de figa. Mes, al sentir que la pelada venia per ell, manà a la família que li ficaren el martell i les estenalles dins el taüt i, armat d’eixes ferramentes de l’ofici, així que expirà, es presentà a les portes del cel, pegant dos colps ben forts al picaport.

El criat de Sant Pere diu:

-¿Qui és?

El ferrer de Benigembla respongué, ell:

-¿Que no em coneixes?

I Sant Pere, que ho va sentir, diu:

-Tu no pots entrar ací, que eres massa revolucionari. Ves-te’n a l’infern a tractar amb els del teu igual.

Se’n va i toca a la porta de l’infern i, veient que tardaven a obrir-li, comença a crits i a malediccions, dient:

-¿Que no obriu, maleïts? Obriu prompte, covards.

I ja anava a obrir-li un diable tort, quan, notant-ho un altre, diu:

-No li òbrigues, que eixe és pitjor que nosaltres i pot armar ací una revolució que acabe amb tots.

I un diablet nanet, que volgué obrir el finestronet, a penes es descuidà, li tallà mig nas amb una estenalla. Tal fon el dit ferrer que, de tan mal que era, no el volgueren rebre ni en el cel, ni en l’infern” (p. 54).

Afegirem que aquesta segona rondalla coincideix amb un fet molt important i que ens plasmaren en el 2022, quan demanàrem en Facebook, si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, eren més bé moderades (en el sentit de no radicals) i que la resposta… anava en línia amb aquest relat.

De fet, la bonesa, que rep l’aprovació en ambdues rondalles, va unida al fet que, tant en el cel com en l’infern, s’obrin al ferrer. Ara bé, lo que no hi acullen és l’extremisme com a model de vida. 

Igualment, comentaré que un besoncle de mon pare (oncle de la meua àvia paterna) nasqué cap a l’any 1870, era de línia lliberal (formava part de la banda de música lliberal d’Aldaia, abans que començàs la guerra de 1936-1939), tenia molts camps i li agradava llegir i formar-se. A més, era partidari que la gent rebés una bona formació, que es culturitzassen, que llegissen, etc. per a que no hi hagués actes, a nivell social, com els que reflecteix el ferrer i que, sense embuts, direm que no van en línia amb el matriarcalisme. Estic d’acord amb el pensament del meu avantpassat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La gola.

Cançons i versos eròtics plasmats per Joaquín Martí Gadea

General, , , ,

 

Continuant amb cançons i versets eròtics recopilats per Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908, també podem llegir sobre una dita antiga que “corre per la comarca i pel comtat de Cocentaina (…) diu lo següent:

Els fills de Montaverner,

tot ho volien saber;  

hasta [1] un corbo[2] de bacores[3],

quants peçons podia haver” (p. 68).

 

En l’entrada “Jamèles (les) de Nadal”, també en la primera part de l’obra, exposa aquesta cobla, la qual em comentà ma mare, el 10 d’octubre del 2022, que ella coneixia:

“Esta nit fa bona nit

i demà farà bon sol;

la xica del potecari [= apotecari]

s’ha cagat en lo llançol[4]

i sa mare la torcava

amb una fulla de col” (p. 118).

 

En el mateix llibret, addueix una altra cobla, la qual hem vist en el DCVB i en Internet:

“Bones xiques, en Turballos[5],

xiques de bon gra de cara

i, a la baixada del Port,

està l’auela Santa Anna” (p. 206).

 

En l’entrada “Topudes (les) de Vinaròç”, escriu sobre les xiques de Vinaròs i plasma “hem volgut nosaltres donar-les a conéixer (…) i, de pas, recordar l’antiga cançó:

Les xiques de Vinaròs

porten lo topo molt gros;

se pensen que és cabellera

i és carabassa amb arròs” (p. 227).

 

Al capdavall de la primera part, escriu “com una antigalla de la terra, a la qual fa referència la següent quinteta:

Una vella, en Benillup,

carregant-se una taleca,

li deia al compare Lluc:

-Quina[6] botifarra tan seca,

que no li puc traure el suc”  (p. 241).

 

En la segona part, hi ha l’entrada “Cul (pareix) y bufa”,  en què posa una cançó amb uns versets que diu així:

“Cul i bufa diuen tots,

que estan sempre tan units

que, quan ella vol eixir,

ell ja té oberts els postics” [7] (p. 272).

 

Com podem veure, malgrat que Joaquín Martí Gadea també fou capellà, com a folklorista, recopilà cançons eròtiques molt populars i, algunes, antigues i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: [1] En l’original, “dasta”.

[2] Un corbo és un recipient de vímens o d’espart.

[3] Figa de pell negra.

[4] Llençol.

[5] Turballos és un llogaret que es troba en el terme de Muro d’Alcoi (en la comarca del Comtat).

[6] En l’original, escriu “Qué”.

[7] Les portelles, les portes petites.

Cançons i versets eròtics plasmats per Joaquín Martí Gadea

General, ,

 

Cançons i versets eròtics en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920).

Tot seguit, exposarem cançons i alguns versets eròtics que hem copsat en aquesta obra de primeries del segle XX, malgrat que fos redactada per un home que, a més de folklorista, per exemple, era capellà.

En la primera part de l’obra, veiem una entrada relacionada amb els habitants de Pedreguer (una població valenciana de la Marina Alta), amb aquests versos:

“Per a senyorets, Ondara;

per a tesos, el Verger;

per a bones figues[1], Pamis;

per a boçals, Pedreguer” (p. 29).

 

N’hi ha una altra, i semblant, en el mateix llibret, la qual figura com una “cobla popular”:

“Per a bon raïm, Xixona;

per a figues, Ontinyent;

per a gaiatos, Corbera;

p’a taronges, Carcaixent” (p. 45).

 

A continuació, addueix “I, si vostés en volen més, al batre; si no a este, a l’altre” (p. 45), i, així, convida a aprendre’n més.

A banda, en l’entrada “Carrasqueta (la) de Xixona”, també en la primera part de l’obra, inclou “la cançó antiga” (p. 47) que diu així:

“En l’alt de la Carrasqueta,

una vella es va pixar;

va regar un bancal d’horta

i un altre tant de secà” (p. 47).

 

Un poc després, en l’entrada “Catarròja descubèrta”, escriu “El poble canta, a dos per tres, esta cançó que nosaltres reproduïm:

Catarroja descoberta

i Albal sense fonament;

si voleu xiques guapes,

Alcàsser i Picassent” (p. 50).

 

Igualment, Joaquín Martí Gadea, en l’entrada “Cega (la) de la Ollería”, comenta que, “Segurament, era molt nomenada en la província de València a mitjan segle dènau[2], per la seua gran veu, per la gràcia en cantar i tocar la guitarra i, més que tot, per tindre tanta facilitat en versar o traure cançons, trobos[3], col·loquis i romanços. Per això, hem volgut nosaltres traure-la a relluir ací i, com a final, dedicar-li esta cobla:

La cega de l’Olleria

tingué una veu de barranc,

molta gràcia p’a fer versos

i romanços prou picants.

 

No és la primera que ha descollat en eixe gènere, però, segons conten, era una notabilitat i, per això, la incloem” (p. 51).

Quant a les cançons eròtiques, més avant, tractant sobre Llíria (una població valenciana de la comarca del Camp de Túria), escriu que, “en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, a lo millor, dient-se mil picardies” (p. 64).

Igualment, afegirem una altra cobla en el mateix llibret:

“Les cireres de Laguar[4]

són prou dolcetes i bones,

mes les d’Almudaina guanyen

en ser cruixents[5] i grosses” (p. 53).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Agraesc, igualment, els comentaris de l’amic Víctor Ferrer, molt interessat per l’etnografia, en relació amb la tasca de Joaquín Martí Gadea i a com se li podria traure més suc.

 

 

Notes: [1] Tot i que Joaquín Martí Gadea no en faça cap comentari, hem considerat que podria tractar-se d’un detall eròtic i femení: la vulva.

[2] Dènou, dinou.

[3] “Trobo”, en el DCVB, figura, per exemple, com “Composició en vers de caràcter vulgar, sobretot de tema narratiu”.

[4] En al·lusió a la població la Vall de Laguar (en la comarca de la Marina Alta).

[5] En l’original, “cruiyxentes”.

Dones que salven l’home, bonhomioses, amb fe i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme, és “El pont de Torroella”, molt semblant a altres relats en llengua catalana. Així, un home, moltes vegades havia de passar un pont, “per anar a treballar als camps” (p. 41), però, en més d’una ocasió, no es podia travessar el riu. Llavors, un dia, “Sense pensar-s’ho massa, va dir:

-Tant de bo que hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!” (p. 41).

Quan tornava a casa, veié un home vestit de negre, el diable, qui li prometé que, abans que cantàs el gall, ja estaria fet i que “El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés per sobre el pont havia d’anar amb ell” (p. 41) com també veiem en altres narracions.

A més, “Va anar a casa amb la dona i li ho explicà tot. La dona li va dir que no patís, que ja ho arreglaria ella” (p. 41) i, quan ja havia cantat el gall, “la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar[1] la cua. El gat va sortir corrent i travessà el pont més ràpid que el vent” (pp. 41-42). I, immediatament, “va desaparèixer el dimoni gros i tots els petits” (p. 42). Per tant, la dona, més arriscada i amb molta espenta, salva l’home. Com a anècdota, diré que la meua àvia materna (1910), així com les àvies de ma mare, ho era més que el marit.

Hi ha una altra rondalla, en la mateixa obra sobre la Plana de Vic, amb passatges semblants pel paper que fa la dona: “Les nou veritats”. Un matrimoni pobre tenien huit filles que es feien grandetes i, el marit, “un dia va sortir al bosc a veure què trobava” (p. 48) i veu nou porcs i un home vestit de negre (p. 48). Al moment, el marit aplega a un acord amb aquell home (que era el dimoni), qui li diu: “Jo li faré nou preguntes i m’ha de dir nou veritats.

-Doncs, ja està fet! Si, sí, ja està fet!” (p. 49) i apleguen a un acord.
Més avant, llegim que passaven els dies i la dona i les filles ho van veure i li demanaven què li passava (com en altres rondalles) i, després de contar-ho ell, “Al cap i a la fi, la seva dona li va dir:

-Digues què et passa i potser et podré ajudar!” (p. 49).

A continuació, l’home li ho comenta i, aquella nit, un pobre s’acosta a la casa i pregunta al marit si el podia acollir eixa nit i, un poc després, amolla què havia de respondre el marit. “El pobre home li va dir:

-Marededéu, això us ho puc solucionar jo! (…) Em doneu acollida i deixeu-ho a les meues mans. Ja sortiré jo a la finestra.

(…) Quan van ser les dotze de la nit, truquen a la finestra, l’obre i l’altre” (p. 50) comença a preguntar-li veritats:

“-Digues-me’n una!

-El sol és més resplendent que la lluna.

-Digues-me’n dues!

-Qui té ulls en una testa, pot mirar per una finestra” (p. 50) i, així, successivament, fins que, quan li demana per la que feia nou, li respon:

“-Ah Pere, Pere, ja m’ho pensava que eres tu aquí al darrere.

El dimoni va marxar. Era Sant Pere, es veu que la dona havia demanat la seva ajuda; hi tenia molta fe” (p. 51).

I, així, com en moltes rondalles i com en molts fets de la vida real, la dona salva l’home (en aquest cas, ella ho fa per mitjà de la fe en Sant Pere, la qual ha remogut muntanyes).

Afegirem que, en ambdós relats, hi ha implícit el refrany “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula”, com en un fet que jo havia oït en altres ocasions i que em comentà ma mare, per telèfon, el 17 d’octubre del 2022. Son pare (nascut en 1906) tenia “Una vinya, el millor tros de la zona. L’assumpte és que mon pare no la volia vendre” i posà una quantitat molt alta a un comprador que se li presentà. Aleshores, aquell li contestà: “Bé: demà faig l’escriptura”. I així es feu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Tallar la punta, en aquest cas, de la cua del gat.

“El llaurador, de bona gana ho dona”, refranys relacionats amb l’agricultura

General, , ,

 

“El llaurador, de bona gana ho dona”. Refranys amb les paraules “llaurador”, “pagès” i “masover”.

 

El 30 d’abril del 2022 posàrem un post en Facebook en què comentàvem que “Hi ha un refrany que diu ‘El llaurador, de bona gana ho dona’. ¿Quins refranys empraven, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, en relació amb les paraules ‘llaurador’, ‘pagès’ i ‘hortolà’? Gràcies”. Cal dir que el 29 d’abril del 2022, ma mare em comentà, per telèfon, el significat del refrany esmentat: “No t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat”. I jo li responguí “Noblesa”. Igualment, l’endemà, m’afegí “En la meua família i en el meu entorn, això s’ha dit molt, molt sovint. Noble, però no la raboseria”.  En concordança amb el significat que dona ma mare a aquest refrany, diré que, una vegada me’l digué la seua germana,  qui, en eixe moment, m’oferia menjar i li contestí que no, encara que pogués estar bo i que li ho agraïa, com ara, perquè no em  calia. I, així, no va en línia amb l’explicació que figura en el DCVB, segons la qual es fa, amb sentit irònic, per a indicar que els llauradors valencians donen amb sentit interessat.

El 30 d’abril del 2022, en el grup “Paraules ebrenques”, ens plasmaren “Anar i vindre, dos solcs” (Francisco Curto), “Si lo pagès contara, mai sembrara” (Carme Viñado Mora).

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francisca Farre ens escrigué “Llaurada de ruc, collita de pets”.

En el grup “Dialectes”, el 30 d’abril del 2022 posaren “A l’horta de Russafa, a València, on em vaig criar, déiem ‘El llaurador, de cor ho dóna’” (Víctor Iñúrria Montero) i, a més, Rafa Torrijo comentà que, “En Llíria, Camp de Túria, ‘hortolà’ i ‘llaurador’”.

El 30 d’abril del 2022, en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, Antonia Verdejo González plasmà “El pagès i la falsia varen néixer el mateix dia”.  

Adduirem que el 15 d’octubre del 2022 posàrem un post en Facebook en què demanàvem “quins refranys vos ensenyaren a favor dels llauradors, dels pagesos o bé dels hortolans? ¿I en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra? Gràcies”, per part dels mateixos dos grups de dones. El mateix dia, tot i que n’escrigueren, de vinculats amb la tasca, però no amb els tres mots (llauradors, pagesos, hortolans), Nuri Coromina Ferrer ens envià una frase en què es copsa el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”. Així, com escriguí l’endemà en Facebook, “el fill (l’home) ha nascut de la terra (la mare) així com un nadó ho fa de la mare”.

Cal dir que, com llegim en l’article “Postal de Marràqueix”, publicat en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador, quan escriu sobre el jardí (en moltes rondalles recopilades per Enric Valor, apareix la figura de l’hort), comenta “Els meus padrins, quan jo era nin, tenien un trosset de terra a la sortida de Felanitx (deu minuts a peu, de ca nostra) amb una dotzena curta de tarongers, una parra, un excusat i un casetó per a les eines; un caminoi el travessava i a les voreres hi havia rosers, llevamans, carxoferes i alguna bledera venturera. Allò sempre va ser el jardí” (p. 100).

Adduirem que, en l’article “La llengua diu com som?” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/la-llengua-diu-com-som), de Joan Badia i Pujol i publicat en el blog “El clot de les Ànimes”, podem llegir que, en la llengua catalana, hi ha molt de vocabulari relacionat amb el tòpic del poble treballador: “I ací la llengua és generosa, sens dubte: de locucions com anar per feina o posar fil a l’agulla fins a exhortacions com som-hi!, totes genuïnes, passant per un devessall de refranys que donen valor a la feina: Feina feta no té destorb, Els cansats fan la feina; Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla; Fent i desfent es fa l’aprenent; Qui matina fa farina…

Fins i tot hi ha qui pensa que aquesta preferència per fer, per actuar, pot ser que s’amagui darrere un aspecte característic de la nostra sintaxi: que és que fem servir més verbs que no noms. Els verbs són acció, són el motor de l’oració”.  La resposta és que, igualment, en les cultures matriarcalistes, predomina el verb (l’acció), sobre el nom (lo estàtic). En línia amb les paraules de Jordi Badia i Pujol, hi ha una dita molt coneguda per molts catalanoparlants i que ens escrigueren algunes persones en la pregunta del 15 d’octubre del 2022: “Pel juny, la falç al puny” (Núria Corbera, Rosa Garcia Clotet i Nuri Coromina Ferrer) i la seua equivalent “Al mes de juny, la falç al puny” (Paquita Cascarra Serra). Això és, que cal agafar-la i anar-hi a tallar, com ara, forment (o blat).

I, a més, com hem pogut captar, bona part de les dites esmentades tenen a veure amb el camp, on treballava, fins al segon terç del segle XX, la gran majoria de la població, llevat, per exemple, de les poblacions industrials o més pròximes a les grans ciutats, on, en més d’un cas, n’era més de la meitat.

Finalment, el 16 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrada “REFRANYS DEL CAMP (Oficis)” (http://josegargallo.blogspot.com/2015/06/refranys-del-camp-oficis.html), en el blog “José Gargallo Gregori”, de què n’hem triat els següents. Primerament, els que tenen a veure amb el pagès o amb el llaurador:

“Al llaurador, doneu-li cols”, “Al pagès, deu-li cols”, “Del fem, el bon llaurador sol fer plata i també or”, “El gall, els estels i el sol, els rellotges del pagès són”, “El llaurador sempre erra, si aparta els ulls de la terra”, “El llaurador té d’estar prop del qui fa treballar”, “El llaurador vertader, en la terra, té el quefer”, “L’aladre, llarguerut; i el llaurador, forçut”, “L’agricultor planta arbres que faran profit a una altra generació”[1], “Llaurador  / Pagès que molt caça, deixa caure la casa[2]”, “Llaurant a fondo, el gra, a bondo”[3], “Pagès que no fa matinades, no farà bones anyades”.

També hi hem afegit els que tenen a veure amb la figura del masover, també vinculada amb el camp i, així, amb la pagesia, amb els llauradors: “La barca és pel barquer; la terra, pel masover”, “La mar, pel mariner; i la terra, pel masover”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta dita va molt en línia amb el matriarcalisme.

[2] La casa representa la dona, perquè n’és qui marca les directrius. Aquest refrany concorda amb rondalles en què es prioritza que els jóvens es dediquen al camp, en lloc de fer-ho a la cacera, la qual es considera una activitat d’esplai i, en més d’un relat, vinculada amb nobles.

[3] Abundarà.

La dona, la pagesia, molt oberta, i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

 

La dona i la figura del llaurador (o la del pagès o la de l’hortolà) i la terra.

El 26 d’abril del 2022, en Facebook, comentàrem que, “En moltes rondalles en llengua catalana, apareix la figura del llaurador (o bé la del pagès o la de l’hortolà), però la del pastor és molt puntual. ¿Què opinaven les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 26 d’abril del 2022, Francesc Castellano ens plasmà “La família materna de la meva mare era pagesa a Girona i, la del meu pare (tant per via paterna com materna), ho eren també, a Benicarló i Navarrés.

Sí que hi ha rondalles amb pastors, tant entre les recollides per Joan Amades, com per altres folkloristes, i algunes relacionades amb la ‘descoberta’ d’imatges marianes, tot i que, certament, són poques en comparació amb altres oficis” i, posteriorment, li escriguí “És perquè la figura del pagès està molt vinculada amb el matriarcalisme, mentres que, com ara, la del pastor (i d’açò ja escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya’, en 1960) ho fa amb la cultura castellana i amb la ‘Trashumancia’.

I, com ja podíem pensar, la cultura aragonesa, també patriarcal, en un article en aragonés i traduït al castellà, també està relacionada amb el pastor”.      

El mateix dia, en el grup “Valencians per la independència”, Josemi Sánchez Velascu ens escrigué amb “Una cobla de jota molt coneguda (…), ‘Jota de les Ventes de Moixent’”, en la versió del grup “Alimara”, la qual figura en el disc ‘A l’aire de la terra’”, tret en 1981:

“Més m’estime ser pastor

i anar per eixes muntanyes,

que no segador d’arròs,

que em piquen les cotimanyes”.

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens respongueren “Doncs, què pensaven? Eren de cases pageses” (Maite Bofarull).

En el grup “Dialectes”, el 26 d’abril del 2022 ens plasmaren “Qui tenia un trosset de terra era un bon partit. Ara, si anava a jornal, la cosa canviava: ‘Si el xicot ve amb ganes, no partiràs fam, filla’” (Rosa Maria Bixquert Camarasa), “A casa, eren pagesos. Així que, per l’àvia, era la seva vida quotidiana. Cuidar la família, preparar menjar, portar-lo al tros[1] o a l’era al migdia, tenir cura de l’hort…” (Neus Soler Rodríguez), “Opinaven que els pagesos eren autèntics. Per això, em vaig casar amb un pagès” (Maria Montserrat Morera Perramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’abril del 2022, Irene Barberà Pavia ens plasmà “La meua iaia, quan el marit tornava de l’horta, deia, irònicament, que li agradaven més les taronges que les figues, perquè aquestes eren per als pardals” i, quan li demaní amb quina intenció li ho deia, em comentà “Doncs, que es passava el dia treballant els tarongers i venia tan cansat, que la figa era per als pardalets, referint-se al sexe d’ella,… que el tenia abandonat”.

El 29 d’abril del 2022 posàrem un post en línia amb l’anterior: “En l’article ‘Els nostres llauradors’[2], de Ramon Tarín, publicat en Alaquàs (l’Horta de València), veiem que la figura del llaurador (o pagès) apareix, per exemple, com bonàs, picardiós i de comportament moderat. ¿Què caracteritzava els que ho eren i havien nascut abans de 1920, en cas que, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, haguessen nascut abans de 1920? Gràcies”. En el grup “Dialectes”, ens plasmaren “La família de l’àvia paterna eren pagesos. Diria que el seu tarannà s’ajusta al que dius” (Rosa Garcia Clotet), “La família del meu home eren pagesos i la definició hi va bé” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Quant a l’article, direm que Ramon Tarín comenta que “El llaurador es pot definir com una persona de caràcter alegre, bonàs i picardiós, amb una veu ardent i xiscladora. El torrentí[3] i el picanyer[4]són un bon exemple d’aquestes qualitats genuïnes; entre ells s’expressen quasi a crits. És gent a qui agrada la broma, i quan treballen en colla utilitzen un llenguatge que, per a l’estrany, pot semblar ofensiu. El llaurador, dins del seu hàbitat, es mou com un peix en l’aigua (…). En aquest context del ser i sentir, el llaurador se’ns revela d’un primitivisme deliciós[5].

Cenyint-nos al llaurador d’Alaquàs, el nostre llaurador es caracteritza pel comportament discret i moderat. No gesticula, i quan parla ho fa de forma solemne i greu. Home de poques paraules, mesurat amb una parla assossegada i reflexiva: es pot dir del nostre llaurador que resumeix amb el gest o la mirada el valor de les coses, el valor de la vida…” (pp. 93-94).

Com a afegitó, direm que el 15 d’octubre del 2022, en una pregunta en línia amb aquest tema, Nuri Coromina Ferrer ens posà una expressió que reflecteix el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”, és a dir, de la terra, entesa com a mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En relació amb aquestes paraules, ma mare, a finals d’abril del 2022, em comentà “Jo també he anat al motor de [Madre] Sacramento, a dur el dinar, des de casa, ahí, amb un arròs caldoset i, quan tornava, per la séquia, arreplegava caragols, que m’agradava”. El motor a què fa esment ma mare està en el terme d’Alaquàs.

[2] L’article és “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

[3] De la població valenciana Torrent (l’Horta de València).

[4] De la població valenciana Picanya (l’Horta de València).

[5] En relació amb aquestes paraules, el 29 d’abril del 2022, ma mare, per telèfon, em comentà “[El llaurador] També té la cultura del camp i un vocabulari que, molta gent, ahí no fica fava ni de broma”.

La dona porta la iniciativa, marca les directrius i molt oberta

General, , , , ,

 

Una altra obra en què es plasma molt el matriarcalisme, en moltes de les rondalles, és el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i publicat en el 2006 per Farell Editors, les quals, com llegim en la introducció, “són transcripcions de relats orals, extretes de converses mantingudes amb persones grans de la Plana de Vic” (p. 9) i que “formen part d’un ampli treball de recerca i investigació de la cultura tradicional i popular oral que portem a terme des del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona d’ençà de 1980” (p. 10). Així, en la llegenda “El castell dels Moros de Casserres”, veiem que, “Al castell dels moros de Casserres hi havia un cabdill que es va enamorar (…) de la noia de can Regàs de Manlleu” (p. 28) i que era un capitost ben vist pels cristians (p. 28).

Tot seguit, llegim que “can Regàs era la casa del cap dels cristians de Manlleu” (p. 28) i que la dona del pare de la noia de can Regàs “li va fer veure que aquest cabdill no era pas tan dolent i que si estaven tots dos enamorats, era millor que els deixessin fer. (…) Al final, (…) va acceptar i pactaren el casament” (p. 28). I, per tant, copsem que es fa lo que vol la dona.

Més avant, veiem que “El cabdill moro va estar d’acord amb totes les condicions que li va imposar, i va prometre complir-les (…).

El dia del casament van fer una gran festa. La celebració es féu a can Regàs”, és a dir, a ca la núvia. Immediatament, el pare de can Regàs envia un negociador al castell, amb la intenció “que acceptessin la parella de nuvis quan retornessin al castell.

La negociació va sortir més bé del que es pensava. Els comandants de les tropes mores van acceptar” (p. 29), fins i tot, indicant-los que “la tropa podria entrar a dins el castell” (p. 29).

A continuació, veiem que la parella, després de les noces, “va anar a viure al castell de Casserres. Varen ser molt ben rebuts per tots” (p. 29) i, àdhuc, la jove mestressa era ben vista pels moros (p. 29).

Un poc després, d’acord amb un pacte que havien fet entre els moros i els cristians, els moros “va arribar un dia que van posar un llum (…). Aquella nit (…) varen poder entrar tota la tropa a dins del castell. (…) Els cristians van dir als moros:

-Podeu marxar tots, però el qui es quedi aquí serà el nostre presoner.

Tots varen marxar. Tots, menys el cabdill. Ell va preferir quedar-se a viure a Casserres amb la seva estimada, ho havia promès”.

I, així, captem que figura el detall de la nit (vinculat amb el matriarcalisme), que la dona està ben tractada i que es plasma un ambient molt obert i democràtic.

Una altra rondalla de l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El Malcaçador”, en què un home era molt aficionat a la cacera i que sempre anava darrere d’una llebre (una dona) “molt grossa i espavilada. No hi havia manera de caçar-la” (p. 31) i, per consegüent, l’home segueix la llebre i la dona porta la iniciativa, com també es veu, més avant, en llegir que l’home “va quedar castigat a anar al darrere de la llebre” (p. 32). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Contarelles, anècdotes i escrits oberts relacionats amb la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, també hem trobat algunes curiositats i contarelles eròtiques, com ara, en l’entrada “Nano (el) del carrer d’En Llop”, la qual figura en la primera part, en què es plasma el matriarcalisme: “En eixe carrer de València, (…) un ninot de pedra, encastat en la portalada d’una caseta antiga i representat nuet i amb les anques al carrer; este és l’esmentat Nano (…). Este és l’origen i significat d’aquella estàtua, a la qual els xics, quan passen per allí, solen rascar-li i encendre mistos al cul” (p. 153). A més, en l’entrada “Pimentons (més) qu’el sermó de Sent’ Ana”, comenta “S’aplica este modisme a una cosa àrdua, costosa i difícil de complir i es referix al panegíric de la Santa, sense dubte, per les poques dades que es tenen de la vida d’ella i els pocs recursos oratoris de què pot tirar mà el predicador. En este sentit, corre prou eixa frase pels pobles del nostre regne, encara que empleant, en lloc de pimentons, una altra paraula més vulgar i manco decent, puix la gent del poble, quan està de gorja i de broma, no es sol parar en barres respecte a termes i paraules picants: quant més gorda i grollera, millor la diu. Deixem, puix, el modisme com està i apliquem-li (…) esta copla:

Molts pimentons deurà tindre

el sermó de nostra Santa,

quan corre molt entre el poble

i la seua fama és tanta.

 

Però, vaja vosté a saber el per què es nomena tant eixe sermó i no altres que tenen més peripècies i oferixen més camp a la imaginació” (pp. 179-180).

Tot seguit, passem a una contarella prou coneguda en el País Valencià, en l’entrada “Calses (això son atres)”, en la segona part de l’esmentada obra de Joaquín Martí Gadea: “Es referix este modisme a que, havent-se acusat certa dona que dormia amb calces, el confessor li digué: ‘Això no és pecat, que jo també dorc amb elles i no peque’. A lo qual replicà ella: ‘No, pare: és que jo dorc amb u que li diuen Calces’. ‘Això són altres calces’, respongué, aleshores, el capellà. I, d’ahí, la dita o modisme que s’escampà i encara dura en molts pobles del nostre regne” (p. 377). Com podem veure, la resposta del confessor és oberta, fins i tot, en lo eròtic.

Finalment, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (nascut en Felanitx, Illes Balears, en 1945) i publicat en el 2021, hi ha un article en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió oberta de la sexualitat: “L’eròtica de la llengua”. En aquest article, podem llegir que un amic seu, En Miquel, “Me contava, dijous passat, que havia ferit l’orgull teutònic d’un client que va voler saber com havia après la seva llengua. En Miquel li va contestar que, naturalment, dins el llit. ‘I no et pensis -va afegir-, jo som molt travat per a això dels idiomes, de manera que he necessitat milers d’alemanyes per arribar a parlar així: però tu no et preocupis, perquè tres o quatre mallorquines probablement te bastaran per aprendre el català“ (p. 52).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

                                                                                                

Les cultures matriarcalistes primen viure i actuar

General, , ,

En relació amb la cultura valenciana de primeries del segle XX, si més no, com la plasma Joaquín Martí Gadea en la seua obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), i amb el fet que, en línia amb el matriarcalisme, les persones no teoritzen, sinó que viuen i actuen, en la primera part de l’obra, veiem diferents entrades que ho reflecteixen. Així, en “Ballar sempre en la més lleja”, comenta “açò es deu entendre de teulades per avall, perquè, si és per amunt, es pot dir que no hi ha ningú, desgraciat, com tinga fe i confiança en Déu: este món són quatre dies i lo que convé és emplear-los en bé” (p. 19).

Igualment, en l’entrada “Cantal (el) del cornut”, exposa “Però, ¿qui serà més fort, el cantal o el que s’assentava o recolzava en ell? Esbrine-ho el curiós[1], que nosaltres no volem calfar-nos tant el cap en això” (p. 41) i, com ara, quan, molt avançat el llibret, escriu “perquè així ho demana el caràcter festiu i bromesc dels valencians. No ens calfem, puix, el cap en fer comentaris i reflexions sobre açò, perquè seria perdre el temps i mallar debades, i acabem, com en tots, per una cançó” (p. 174).

En aquesta línia, al capdavall de l’entrada “Pixavins (els) de Valencia”, comenta “tornaria en molt gust a ressuscitar les seues aficions i costums típics d’altres temps, que no són més que males criances, parlant en plata. Però nosaltres no tenim per què ficar-nos més a dins i concloem estes ratlles entonant-los una cançó” (pp. 180-181) i, a banda, quan, tractant sobre els habitants de Parcent (una població de la comarca valenciana de la Marina Alta), diu “Nosaltres no anem a esbrinar si tenen raó o no en tenen els que els han posat eixe malnom, perquè no és eixe el nostre propòsit, però sí que estan batejats així” (p. 191) i, per consegüent, Joaquín Martí Gadea plasma que el seu objectiu no és precisament teoritzar, com remata amb unes paraules en eixa entrada: “Però això no els deu entrar de les dents en a dins, perquè, segons es veu, és més per buscar el consonant que altra cosa, i ni tampoc els trenca ninguna costella” (p. 191).

En la segona part de l’esmentada obra, hi ha una entrada en què també ho reflecteix, en escriure sobre el refrany “Moda, la que acomoda” (p. 309): “Este (…) cos, que és de terra i a ella ha de vindre a parar. Açò, suposat, no anem a passar revista d’elles, perquè seria allargar massa aquestes ratlles”. Cal dir que, en aquestes paraules, es plasma un detall en línia, per exemple, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): que les persones som terra (entre els colla, diuen que la persona és terra caminant) i, a més, unit al tema de la prioritat per lo femení, per lo maternal i, així, per la terra.

Finalment, ho copsem quan també en la segona part, escriu “I vagen vostés a esbrinar[2] per què ve la cosa així i no d’altra manera, puix, per molt que cavil·len i es calfen el cap, no trauran més” (p. 392). I, per tant, veiem com, àdhuc, no sols a primeries del segle XX com també entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, igualment, entre persones que viuen en l’any 2022, quan escrivim aquestes línies, per exemple, quan es tracta sobre el matriarcalisme, els catalanoparlants tendeixen més a fer-ho a partir de fets, de publicacions, de refranys, de vivències, etc., en lloc, com ara, de fer xarrades, articles, etc. sobre què és el matriarcalisme. Açò concorda amb moltíssimes rondalles tradicionals en llengua catalana recopilades abans de 1930 o bé abans de 1990.

En eixe sentit, preferesc la que opta per tocar els peus en terra i l’estudia i el promou des de la vessant femenina, maternal i de sentiment de pertinença a la terra. I moltes persones que conec, també.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “apoyava en ell? Averígüeu el curiós”.

[2] En l’original, “averiguar”.

El sentiment de pertinença a la terra: comentaris i vivències

General,

 

El sentiment de pertinença a la terra, a partir de comentaris en Internet i de vivències

L’11 d’octubre del 2022 consideràrem que podria ser interessant consultar sobre el sentiment de pertinença a la terra… a partir d’escrits en Internet, i ens trobàrem que, per exemple, n’abundaven en Twitter, a diferència dels que hi havia en Facebook, dos canals que, més d’una vegada, reporten vivències que poden resultar molt profitoses. Tot seguit, n’exposem, de publicats en Twitter, acompanyats dels noms dels qui els plasmaren.

“És igual quina sigui ta procedència, és igual quina llengua parlis, és igual a quin barri visquis; és igual quina condició social tinguis… Només importa quin sigui el teu sentiment cap a la terra!! El sentiment de pertinença a un país és quelcom portat al cor, ben endins!!” (TJP-REPÚBLICA), “Però aquí està el punt. Com la llengua és el cor de les nacions, volen exterminar-la i, així, s’acabarà el nacionalisme català. Les generacions que pugen ja no parlen ni, molt menys, entenen el sentiment de pertinença a la terra catalana” (Una docent més), “Ja has canviat al castellà. Has tardat. Això de democràcia plena és la teva percepció. (…) Identitat catalana? Aquella persona que no es pensa que la terra li pertany (per dret de conquesta), sinó que té el sentiment de pertinença a la terra” (Enric Manyer).

N’hem trobat, àdhuc, en línia amb la terra com si fos una mare, a qui cal tornar-li els favors, així com, en moltes festes d’origen pagà (com ara, la dels Sants de la Pedra), sol fer-se un agraïment a lo que els ancestres (i també persones del nostre temps) dirien la Mare Terra: “Volem tornar-li, a la terra, lo que ella ens ha donat abans. El compostatge a partir de les restes orgàniques de les llars suposa el reconeixement de la nostra gratitud a la terra i ens cohesiona entorn d’un sentiment de pertinença imprescindible per a la sostenibilitat de la vida” (Salvaperez.eth). Comentaré que, durant un poc més de cinc anys (entre el 2000 i el 2006, si més no), formí part de la “CEVA” (“Coordinadora Ecologista Veïnal d’Aldaia Alaquàs”), una associació heterogènia i molt democràtica, vinculada amb dues poblacions de la comarca de l’Horta de València i que, arran de converses amb ma mare (quan, sobretot, em parlava dels seus avis) i de tractar el tema de la terra en la recerca sobre el matriarcalisme, copsí respostes com aquesta, la qual, al meu coneixement, reflecteix molt bé l’esmentat sentiment.

Igualment, n’hem arreplegat sense embuts: “N’hi ha que han nascut i/o porten tota la vida a Catalunya i no són pas catalans. És ben bé el que diu Eva a l’última frase i al per a tots els territoris del món: Amor a la terra, la seva llengua i cultura i els seus valors. Aquest és el sentiment de pertinença a qualsevol país” (CarmeCat),”“El que no té sentit és que algú emigri i, al cap de tres generacions, encara sigui totalment impermeable a la cultura de destí. Que el sentiment de pertinença el tinguis cap a la terra d’algun dels teus avantpassats, que de fet ja no existeix i ja han passat dècades” (Anna), “Jordi (…) No perdis mai el teu lligam a la terra i el teu sentiment de pertinença a la terra; i continua fent de far” (SilviaVilaNavarra), “La majoria de gent s’estima la seva terra sense que els altres li diguin que és especial. És la teva terra i prou” (Joan), “Català és, independentment del naixement, el que té sentiment de pertinença a la Terra i la seva cultura, no només per viure un temps” (Toni Rodríguez López).

Afegirem unes paraules que enllacen molt amb el matriarcalisme, per exemple, les que exposa DretsiLliures: “Els meus orígens, que m’han tocat i no he escollit, són catalaníssims. Ara bé, a casa, sempre se m’ha deixat clar: català és tot aquell qui estima i defensa la terra. La resta és accidental perquè, simplement, t’ha tocat i no ho has triat. El sentiment de pertinença es du dins lo cor”. I aquestes: “L’equidistància no és possible: hi ets o no hi ets…; ho sents o no ho sents… El sentiment de pertinença es té o no es té… L’amor a la terra es té on o es té” (Encarnació).

En llegir les paraules d’Encarnació recordí quan, a mitjan dels anys huitanta del segle XX, en una població castellana pròxima a Madrid, una psicòloga, mon pare, ma mare i jo érem en un despatx. Quan comencí a parlar en llengua catalana els meus pares, la psicòloga em comentà que ho considerava una falta d’educació. Els meus pares, en cap moment, em criticaren. I, tot seguit, li responguí sense embuts:

-Mire: con mis padres, yo siempre hablo en valenciano. Cuando hable con usted, lo haré en castellano. Pero, con mis padres, en valenciano.

I continuà la sessió, malgrat que, immediatament, la dona plasmàs unes paraules. En el moment d’escriure aquestes línies, 12 d’octubre del 2022, ma mare encara recorda aquest fet i no em desaprova l’actitud. És més: en 1997, en Burgos, coneguí dos castellans que vivien en Madrid i molt oberts, u dels quals havia estat dos anys de monitor de temps lliure en el País Valencià i tenia coneixement de català.

Adduirem que el mateix dia diguí a ma mare que, des del meu punt de vista (i partint dels nombrosos viatges que tots tres o, àdhuc, junt amb els meus germans), hem fet per Espanya (des de Galícia fins a Burgos, passant per Astorga, per terres castellanes, andaluses, aragoneses, de Navarra, o bé per Catalunya i pel País Valencià), on millor ens acolliren (parle de terres que formaren part de l’històric Regne de Castella i només castellanoparlants) fou en Andalusia. I li vaig afegir que Andalusia no és com les terres de Castella i, a més, està oberta al mar i al comerç. Per exemple, durant els segles de gran colonització castellana en lo que ara diem Llatinoamèrica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen i que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.