Arxiu mensual: setembre de 2022

Les dones i les poblacions rurals reïxen molt el matriarcalisme

General, , , , ,

 

Podríem enllaçar el modisme sobre la bagassa d’Antella (en què Joaquín Martí Gadea considera que la dona no ha de ser motiu de burla) amb el següent: “Bajuana (la tia)”. La tia Bajuana figura en l’obra “Rondalla de Rondalles” (podem pensar que en fa esment a una del valencià Lluís Galiana i Cervera, 1740-1771) i “apareix com una àvia xapada a l’antigor, planota, satisfeta i molt de dites[1], que, en una reunió que tingueren en sa casa Pep de Quelo i Ximo del Portal, tragueren ella i ells a relluir totes les paraules, dites i refranys usats llavors pel poble. I, com que la tendència, hui en dia, de certs valencians empeltats, segurament, de castellans, pareix que siga arraconar la nostra llengua i tot lo que tinga relació amb ella, nosaltres que, gràcies a Déu, no pensem així, volem recordar ací eixos tipus i coses, a fi de que el poble sàpia son passat, únic mitjà de voler com es deu a la terra del Xè i treballar per la seua grandesa i prosperitat. 

Apliquem-li, de pas, una cançó:

L’aueleta[2] Bajuana,

tipus de les nostres velles,

mereix que la celebrem,

si enaltir volem a elles.

 

Puix, el qui no honra als vells i a la seua memòria, no serà tampoc honrat pels jóvens en son dia; fer-ho bé amb ells és cobrar de bestreta el jornal que encara s’ha de guanyar” (pp. 16-17).

A banda, en l’entrada “Boquimolls (els) de Teulà”, la qual figura en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, veiem que els habitants de Teulada (població valenciana de la Marina Alta), “com a gent llauradora i poc afectada a eixir per fora o viatjar, és prou senzilla encara i, particularment, les dones” (p. 27).

Igualment, podem empiular aquests dos escrits amb l’entrada titulada “Pixavins (els) de Valencia” (p. 180 de la primera part), quan comenta que els habitants de la ciutat de València (de malnom, “pixavins”) “sí es tenen en compte els seus gusts, costums i modo de ser, puix tots ells (raríssimes excepcions) són rumbosos i esplèndids en el gastar, molt remirats i, fins i tot, vanitosos en el vestir, amants del faust i ostentació i aficionats a eixir de paella i anar de xauxa o de broma.

Tenen gran ingeni i inventiva per a totes les coses, una gràcia i sal especials per a burlar-se, fins i tot, de la seua ombra, una finor[3] que ratlla en exageració en el tracte social[4], però poc patriotisme i amor a les coses de la seua pàtria xica, les quals desconeixen en general, posposant-les a les d’altres regions i països (…). Estos són els pixavins de València (…).

Els pixavins valencians

són molt fins ensé que volen,

però, quan no els té a compte,

al primer que els ve, l’amolen” (pp. 180-181).

 

En les paraules relacionades amb la fastuositat i amb l’ostentació, veiem senyals de cultura patriarcal que,  per exemple, des dels anys huitanta del segle XX, entraren en Torrent (població de l’Horta de València), en prendre-hi el vincle tradicional amb els Sants de la Pedra, per a justificar unes festes patronals acompanyades de moros i cristians… per a cridar l’atenció, de la mateixa manera que, a hores d’ara, en Alaquàs (una població veïna), han afegit actes amb comparses i filades, més que res, per a fer-se destacar. Les coses, com són. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “dichero”.

[2] En l’original, “ahueleta”.

[3] En l’original, “finura”.

[4] Lo que molts valencians, tradicionalment, diem “coentor”, això és, voler aparençar més de lo que s’és.

 

 

La crítica irònica en poemes i en l’educació matriarcal

General, , , , , ,

 

També vinculat amb el tema de la crítica irònica a què feu esment ma mare dia 7 de març del 2022, respecte a vivències que tenien a veure amb dones de la generació de sa mare o bé de les seues àvies, el 10 de setembre del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿recorrien a la crítica irònica? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Rosa Rovira comentà “No. A casa, sempre ens deien les coses tal com són.

Alguna vegada, quan ens fèiem mal i ploràvem, ens deien ‘Això no és res, no n’hi ha per a tant…’”.

El 10 de setembre del 2022, en el grup “Records del passat”, Rosa Garcia Clotet respongué “Diria que no, tenint en compte que, a casa, no agradava que es critiqués. Deien que cadascú porta la seva pròpia motxilla, com per a ficar-se en els altres”.

Igualment, per mitjà de missatges del 10 de setembre del 2022 i posteriors, aplegàrem “Eren molt sàvies. Se les sabien totes!!! (Pobretes, a la força)” (Maria Capellas Carreras), “Clar. La crítica irònica és una de les senyes que ens identifiquen com a poble” (Josép Antoni Torres Torres), “La meva mare, nascuda el 1914, era una dona molt religiosa i estricta (com la seva mare), gens irònica” (Montserrat Bosch Angles), “A casa, noooo” (Montserrat Cortadella).

Tot seguit, com a exemples de crítica irònica, exposarem uns versos trets del poema “Eixa sabata, és ma mare”, el qual figura en el llibre “A riures toquen”, de Maties Ruiç Esteve[1], i en què, a banda, hi ha humor eròtic:

“Per un tranquil avorrir-se

sens sentir aquell ‘Aguarde’s

i, de dalt, baixarem figues’,

totes les dones estaven

esperant la benvinguda

contant contes de comare,

històries de veïnat.

Tots havien d’enterar-se:

si el sabater del racó

li fea[2]l’ullet a Carmen

tenint una cama tiesa

i, ella, un desig de sa mare,

que mostrava mitja nyespla.

Si Pasquala, la comare,

tenia certa berruga[3]

que senyalava l’oratge…

Si la criada de don Rufo

li rossegà un gos les calces

i, allí, el veïnat tenia

esteses totes les bragues” (pp. 75-76).

 

De fet, en la mateixa obra de Maties Ruiç Esteve, però en el poema “Un soterrar humorístic”, el de la sardina, comenta

“Li torcarem els dos[4] colzes

o el bigot, si el du enfangat,

mes eixa dolça ironia

que portem dins, en la sang” (p. 99).

 

En vincle amb això, cal dir que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” [5] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), l’investigador, en l’entrada “Culipardaltes (les) de Lliria” (p. 64), escriu sobre el caràcter expansiu, bromista i festiu dels valencians i que, “així com, en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, potser[6], dient-se mil picardies” i, més avant, exposa “esta frase irònica” (p. 121), com també plasma el tema, en una línia semblant, com ara, quan tracta sobre els pixavins (els habitants de la ciutat de València, en la pàgina 180).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs lingüístics i d’estil.

[2] “li feia”.

[3] En l’original, “barruga”.

[4] En l’original, “do”.

[5]  Amb el text adaptat.

[6] En l’original, “a lo millor”.

 

Refranys en relació amb bagasses, putes i dones velles

General, , , , , , ,

 

Refranys en relació amb les bagasses, amb les putes, amb les prostitutes, etc.

El 6 d’abril del 2022, Rosa Garcia Clotet m’envià un missatge en què deia “Avui he llegit una dita que, potser, ja la saps, però que m’ha semblat que aniria bé per al tema:

‘Qui no té dona, ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

En línia amb aquest refrany, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (Felanitx,  1945) i publicat per Lleonard Muntaner Editor en el 2021, hi ha articles que l’autor escrigué en la premsa i, entre ells, u titulat “Bagasses, polítics i modernitat”, en què, al capdavall, comenta que els “nostres polítics dissoluts (…) es mereixen un consell per a quan siguin lluny de remeis: que recorrin a la cultura, que cerquin dins la tradició. No vull dir amb això que vagin a museus o a escoltar òpera (això sí que seria massa modern), sinó que facin memòria dels nostres refranys populars, ben segur que en trobaran algun de tan útil com aquest: ‘Qui no té dona ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

A més, en relació amb la paraula “bagassa”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha el refrany “Bagassa primerenca, beata tardana” (p. 24), en l’entrada “Beneta (tindre manco honra que la)” (p. 24).

Igualment, el 9 de setembre del 2022, en Facebook, posàrem un escrit acompanyat de la dita “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” (la qual sentí ma mare a la seua àvia Consuelo) i afegírem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quines dites deien a favor de les bagasses (prostitutes)? ¿I comentaris en eixa línia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment em comentaren “La iaia en deia ‘dones de la vida’, ‘fer la puta i la Ramoneta’. Ella m’explicava que, quan va acabar la guerra, varen trobar monges embarassades mortes i caixes amb nadons. Jo, esverada… I ella em deia ‘Són homes i la carn crida la carn’” (Montserrat Cortadella), “A casa, no ens havien parlat mai de les prostitutes” (Rosa Rovira), a qui, tot seguit, escriguí “Hi ha un refrany que diu ‘Bagassa primerenca, beata tardana’[1]: xiques jóvens que, en passar la jovenesa física i el negoci com a prostitutes, se’n penedien i passaven a viure, per exemple, en convents, com a monges.

De fet, on visc (Alaquàs, en l’Horta de València), fins a fa pocs anys, hi havia el convent de les Oblates. I, com, alguna vegada, m’ha dit ma mare, hi acollien jovenetes i dones que havien sigut bagasses, entre altres coses, amb intenció de donar-los una altra faena. I sempre n’hi havia qui acabava monja (lo que la dita diu ‘beata tardana’)”. A més a més, ens plasmaren “No recordo cap dita sobre aquest tema.

Però sí em van ensenyar que eren dones que s’havien trobat amb una vida molt difícil i, per continuar endavant, havien hagut de prostituir-se. Mereixen respecte com tothom.

No fer comentaris, en general, que facin mal a les persones. O sigui, no criticar, perquè tothom portem a l’esquena la pròpia motxilla” (Rosa Garcia Clotet). Aquestes paraules considerem que van molt en línia amb l’educació matriarcal. El mateix dia responguí a Rosa Garcia Clotet: “Tenint present que, en paraules de ma mare, les seues àvies eren ‘Fortalesa i servici’ (sic) i que eren molt treballadores, des de molt prompte d’haver sentit la dita a ma mare, la interpretí de dues maneres: 1) que les bagasses, en el fons, eren treballadores i 2), sobretot, de pietat per elles”.

Cal dir que, quan el 10 de setembre del 2022 llisquí a ma mare les paraules de Rosa Garcia Clotet i la meua resposta, ma mare m’adduí una tercera interpretació que era la que ella havia fet des de que copsà el proverbi quan encara vivia la seua padrina, i prou en línia amb la primera que jo havia intuït: “Gent decent, de confiança, que sempre es podia confiar més en elles que en altres”… A més, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “De xiquet, recorde eixir al carrer a jugar, i sempre emportar-me el meu baló… Tots tenien baló, però el meu (mes que estiga lleig el dir-ho) era el millor del mercat en aquell moment.

La meua àvia, quan em veia eixir de casa amb el baló, s’estripava dient ‘Que els altres no en tenen? Sempre has de traure tu el baló? Ignorant! Si fores puta, t’ho farien debades!’”.

Tocant a missatges, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Quines històries més interessants[2]. La veritat és que no sabia que una ‘bagassa’ es referia a una puta” (Vicent Pla) i li comenti que sí que ho era. “No ho sé, Lluís” (Casimir Romero Garcia). Igualment, plasmí a Joan Prió Piñol que la dona (la puta), d’alguna manera, fa servici a la societat i que, en canvi, la lladrona roba a la comunitat. I ell em contestà que, quant al refrany, “Ho trobo molt encertat. [ L’àvia de ta mare] Sabia el que es deia”.

Finalment, quant a la bagassa d’Antella, direm que, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, l’investigador encapçala l’entrada sota el títol “Bagasa (la) d’Antella” i, com posí en el meu mur el 10 de setembre del 2022, “En cap moment s’indica que la bagassa d’Antella siga una dona descarada, com podem llegir en altres fonts (en paper i en Internet)” i considerem que això explica que, en els versets que Joaquín Martí Gadea escriu al final (on ell fa un resum de l’entrada), pose

“Mateix que[3], a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comentarem que el 9 de setembre del 2022, Vicenta Ferrer Sanchis (hem posat un pseudònim, partint de la frase final del correu electrònic que ens envià eixe dia, titulat “Dita popular”) exposava “’Monja primerenca, puta tardana’.

La meua mare solia dir-ho perquè tenia una cunyada que va ser, primer, monja i, després, al casar-se, no era dona d’un sol home. Jo era una xiqueta i no entenia molt bé el que volia dir. Però, avui, aquestes paraules estan guardades a la meua memòria”.

[2] Tot seguit, envií a Vicent Pla la resposta a Rosa Rovira i ell em contestà amb la segona part d’aquest comentari.

[3] Equival a “Així com”.

Dones amb veu i vot i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb el conte alguerés “Rondalla de Juniveldana”, el príncep porta Juniveldana a ca la fornera del monarca (amb qui treballarà) i, un poc després, la reina besa el fill del rei i, des d’aleshores, el jove ja no recordarà la xicota.

A més, en un passatge immediat, Juniveldana espera el príncep (de qui intueix que l’haurà besat la mare) i, un dia que la fornera envia la minyona a portar aigua del pou, “veu aqueixa dona vella, que li diu: ‘-Dius tu, bella minyona, de qui ets filla?’”. La xica es posa a plorar i, tot seguit, se’n va cap a ca la flequera…, però, immediatament, llegim que “El pare del príncep ha volgut que el fill es casés i li ha demanat la filla del rei de set corones” (p. 29) i, de nou, la fornera prepara part del dinar.

A continuació, Juniveldana, que també estava en la taula on dinaven, amb reflexos, “ha demanat a la fornera si li deixava fer dues colomes per posar a la taula del rei, i la fornera no li ha denegat aqueix plaer” (p. 29).

Ens trobem, per tant, davant uns passatges que podrien no semblar eròtics (apareix la paraula “plaer”) o, si més no, en relació amb lo sexual,.. i sí que ho són:  1) el casament pactat i en què el príncep no té ni veu ni vot, i el fet que el fill del rei no es case amb l’estimada (perquè ell està passiu, arran del bes de sa mare) i 2) el que Juniveldana demane dos ocells (els quals fan un paper molt semblant en rondalles de la mateixa línia), perquè, en el fons, considera que ell vol esposar-se amb ella i 3) que una de les colomes represente Juniveldana i, per contra, l’altra simbolitze el príncep.  De rebot, es plasma que la dona, en la cultura matriarcalista, és la part més activa i més eixerida.

Tornant al dinar del casament, en què també pren part Juniveldana, la xicota trau els dos coloms: un mascle i una femella. I la coloma, des del principi, porta la iniciativa, motiu pel qual, diu la coloma al mascle: “’-Déu te’n faci recordar’. A la mesa, tots encantats escoltant aqueixa coloma i aqueix colom. Al fill del rei, començava a venir-li al cap qualque cosa d’allò que li era succeït” (p. 29).

A mida que el colom mascle recorda el passat, també ho fa el príncep (p. 30) i, a banda, el fill del rei pregunta a la fornera qui ha fet les dues colomes. I, com que, al capdavall, la dona li respon que “les havia fetes una minyona que tenia per caritat, en casa, perquè no tenia ni pare, ni mare” (p. 30), ell li ordena “-Digueu-li, a aqueixa minyona, que es visti, que vendré jo a prendre-la” (p. 30). I així ho fa i, mentrestant, Juniveldana es renta la cara i es prepara garrida:  “El príncep ha recontat tot a l’esposa, que era la filla del rei de set corones i li ha dit que no la podia esposar, perquè havia dat paraula de matrimoni a Juniveldana.

La princesa, alhora, s’és posada monja, el príncep ha esposat a Juniveldana i aqueixa ha retirat la mare i el pare a la cort” (p. 30), els quals, com també la flequera, “són estats tots a la cort amb el rei; i el rei, amb la reina” (p. 30).

Que aquesta rondalla és eròtica, es mostra, igualment, en el detall final: en lloc de demanar perdó el príncep a Juniveldana, la filla del rei de set corones es torna monja i, per consegüent, el relat evoluciona cap al refrany “Bagassa primerenca, beata tardana”.  Aquesta dita, molt sovint, feia al·lusió a les jóvens (i també a les dones) que, durant la seua joventut (i, si no, quan es considerava que estaven en edat de casar-se), s’havien dedicat a la prostitució i que, després d’una fase de penediment (vinculada amb la tardor), triaven passar la resta de la seua vida en un convent o bé fer-se monja, com és aquest cas. 

En eixe sentit, com algunes ocasions m’ha comentat ma mare, una de les missions del convent de les monges Oblates que, fins a fa pocs anys, hi havia en Alaquàs (població de l’Horta de València), era eixa i, de pas, donar faena a les jovenetes o a les dones que s’hi acollien. A vegades, n’hi havia qui, finalment, es feia monja. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La dona, molt oberta, convenç l’home i es fa lo que vol la dona

General, , , ,

 

Un relat que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, i en què es plasma molt el matriarcalisme, és “Rondalla de Juniveldana[1]”. Una volta, hi havia un marit i una muller que eren de baixa gent i la dona era prenyada i “se n’anava sempre pels horts i per les campanyes (…).

Un dia, així caminant, veu aqueix hort de julivert” (p. 26) i, com en altres rondalles semblants, un ogre la veu (ací, Olcu) i li demana què hi fa. Aleshores, ella respon que està embarassada i l’ogre li comenta: “basta que tu em donis, després que tu pareixes, a ta filla, home o dona facis, vens cada dia i menges tot allò que vols” (p. 26).

I, a més que la muller, cada dia, anava a l’hort de l’Olcu, un dia diu a l’ogre que està a punt de ser mare i ell li contesta: “si fas dona, li has de posar Juniveldana; si fas home, Juniveldano” (p. 26) i, com en molts contes, pareix una xiqueta, a qui posarà per nom Juniveldana. Ens trobem davant d’un altre exemple de pactisme.

La mare envia la filla, Juniveldana, a costura (a escola) i, més avant, l’ogre Olcu la porta a la casa on ell vivia, que era un palau on “no li mancava res, estava bé, menjava bé i vestia millor; i dóna les claus de les estances” (p. 27).

Un poc després, la xiqueta considera que, el fet que ell li fie les claus, llevat d’una, és senyal que deu haver-hi secret en un armari i, per això, “Alhora, ella l’ha pregat de deixar-li veure cosa hi era; i, així, l’Olcu l’ha obert i li ha mostrat tres ampolletes” (p. 27). Un passatge més en què es fa lo que vol la dona, motiu pel qual “Pren l’Olcu i li deixa la clau d’aqueix armari” (p. 27).

Resulta curiós que, quan ell li obri l’armari coincideix amb el moment en què ella passa a ser jove i oberta: “en aqueix temps, s’era feta gran, tenia ja quinze anys; s’era feta una bellíssima minyona. L’Olcu, quan volia muntar, perquè estava tot el dia a l’hort, l’avisava: ‘Juniveldana! Juniveldana! Dabaixa les trenes, que me’n vull muntar’” (p. 27). No solament, apareix l’hort (tan vinculat amb el matriarcalisme), sinó que, per mitjà de les trenes de la jove, les quals representen les regnes (li creix molt el cabell, com, des de l’adolescència, en les dones), ell pot fer via com si ella fos el cavall.

Cal dir que aquesta primera part de la rondalla podria tenir, fins i tot, una interpretació eròtica: el detall de la mare en l’arreplega de julivert com també el de la jove i la seua relació amb el julivert i el costum que l’Olcu es munte en ella.

Un dia, un fill de rei, que estava de cacera, veu la jove Juniveldana a la finestra i capta que l’ogre crida la minyona (p. 27) per a muntar-se’n. Aleshores, “Juniveldana és anada, com de costum, a passejar en aqueixa campanya” (p. 28) i veu el príncep. El xicot li comenta que, des de que l’ha vista, s’ha enamorat d’ella. La xicota accepta agafar les tres ampolletes que, com en altres rondalles, li serviran per a que l’Olcu no els prenga: una d’aigua, una de planura de foc i una d’arpes. I, tot seguit, fan camí amb un cavall i, finalment, apleguen a cal rei (p. 28). Ara bé, l’ogre diu que ella no aconseguirà esposar-lo al primer bes que donen al fill del rei i, al final de la rondalla, ella salvarà el jove i es casaran.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] “Juniveldana” procedeix de la deformació de la paraula “julivert”. Per això, hi ha un personatge femení que es diu “Juniveldana”.

Bon tractament cap a les putes i cap a les dones de bon cor

General,

 

“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Les dones (velles, prostitutes i dones en general) a primeries del segle XX.

El 6 de setembre del 2022, mentres llegia la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, copsí que hi havia una entrada, “Ganao (el) petorrí”, en què aquest estudiós del País Valencià i recopilador de la cultura popular plasma una part del matriarcalisme que hi havia en aquell moment. Diu així:

“És una espècie de monomania que patixen alguns hòmens, la de voler rebaixar i tirar per terra a les dones, traent-los tots els sobrenoms que poden i dient-los ganao petorrí, gent de la pota badà, femellam i altres, com si elles no mereixqueren tant de respecte i consideracions com ells o, d’ahí en avant. I, a tot això, eixos mateixos les busquen ense que[1] les necessiten, convençuts de que, en la casa que no hi ha dona, no hi ha orde ni concert en res, ni tampoc alegria completa. No per fer, puix, menyspreu de les pobres dones, sinó, al contrari, per a fer vore la poca raó que tenen els que les maltracten i afronten[2], ham posat nosaltres estes quatre ratlles i la cançó que va ací baix:

            Ganao petorrí els diuen,

            per burla a les pobres dones

            i, els que es burlen, prou vegades,

            les busquen i troben bones.

I és que el món fa poc preu d’elles, creent que totes són iguals. Per a respectar-les i tractar-les bé, devem mirar-nos en l’espill de la nostra mare i, així, a lo manco, respectarem i posarem en bon lloc a les que siguen com ella” (pp. 95-96).

L’endemà, dia 7 de setembre del 2022, reportí per telèfon a ma mare sobre aquestes paraules, li les vaig llegir i li comentí que Joaquín Martí Gadea no era simpatitzant del socialisme, ni de l’anarquisme, ni de les idees lliberals, ni, com ara, de l’espiritisme[3] i que, en aquesta entrada, es reflectia part del matriarcalisme que hi hauria en la seua època (partint del fet que, entre altres coses, arreplegà i plasmà costums, tradicions,… del seu temps o d’abans, com també, més d’una vegada, escriu el seu punt de vista).

Aleshores, ma mare (1943), que estava d’acord amb les paraules de l’investigador, em parlà un poc sobre una dona de l’època de l’àvia Consuelo (la padrina paterna de ma mare, la qual havia nascut en els anys setanta del segle XIX) i m’adduí unes paraules acompanyades d’un refrany: “L’àvia Consuelo, ara que estem parlant d’això, per les paraules que li digué a aquella dona[4]: ‘En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona’”. Cal dir que la meua besàvia, a banda de ser creient (però no beata, en el mal sentit de la paraula), no sols era una dona valenta, forta i arriscada en la casa i en el treball: fins i tot, en dir refranys. Sí, una dita que el 7 de setembre del 2022 no trobàrem en Internet.

Al capdavall, afegirem que, una altra mena de màxima que ma mare em digué durant la conversa d’eixe dia, la qual em comentà que era popular, diu així: “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”.

En relació amb la dita que dona preferència a una prostituta abans que a una lladrona, al meu coneixement, reflecteix prioritat per la faena (àdhuc, la de bagassa) i per les persones de bon cor.

Són paraules, refranys, etc. que ens apleguen perquè hi ha qui té, en la seua vida, entre altres objectius, que no caiguen en sac foradat i que puguen passar de generació en generació.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Tan prompte com.

[2] En l’original, posa “abojornen”, forma que parteix del castellà “abochornar”.

[3] En una consulta feta en Viquipèdia el 7 de setembre del 2022, podíem llegir que és una doctrina apareguda en el segle XIX, la qual “pretén estudiar la naturalesa, l’origen i l’avenir dels esperits, i també les seues relacions amb el món corporal”.

[4] Ma mare va oir com la seua àvia Consuelo deia aquestes paraules.

 

 

La dona, eixerida i amb espenta, és ben tractada i ben acollida

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a banda, n’és de les poquíssimes en què apareix la violència cap a la dona (malgrat que, des de mitjan relat, passa a estar ben tractada), és “Rondalla de Cirurí”, narrada per Maria Gràcia Bardino, camperola de l’Alguer, en 1883. “Una volta hi havia un vinyater que tenia una grossa família que habitava sempre a la vinya. Doncs, un fill sol d’una senyora anava a caçar als bells dies d’hivern, per esbargir-se, que es sentia poc bé” (p. 22). Aquest jove no sabia on allotjar-se i tria fer-ho en cal vinyater. I ho farà, on serà junt amb l’home i “tots els minyons i les minyones petites. Després, una que tenia quinze anys, era amagada per què era mal endreçada” (p. 22) i el xicot la fa eixir, amb la capa, per la força i, en acabant, son pare i sa mare també fan que isca, independentment del gust d’ella.

Tot seguit, canvia prou la rondalla. La filla, eixerida, fa el repartiment de la gallina que menjarien en la taula: “El cap, l’ha dat al pare, com cap de casa; i el cos, a la mare; i les ales, a ella; i els peus, al senyor que l’havia feta venir, com volent dir que es prengués la porta, que ells eren gent pobra i, amb senyors, no hi podia estar” (p. 22).

A més, l’endemà, el jove, sense compliments, diu al pare “que ell era vengut per demanar la filla” (p. 23). I, com que el xicot era fill de família rica, no sols la porta a sa casa i li dona tota classe de vestits, per a poder anar ella al poble i poder presumir, sinó que, igualment, “els vestits li són anats bé i, després, és anat el bisbe i han esposat i se l’ha portada a casa.

La mare del jove, després que l’ha vista, li ha consenyat[1] les claus i l’ha feta ama de casa[2]” (p. 23). A banda, fan una festa grossa i el jove instrueix la seua muller a tocar la guitarra (p. 23).

Ara bé, mentrestant, passa una barca plena de turcs que eren lladres de marina “i s’han pres tots els joves i marits i han deixat totes les dones” (p. 23).

Des d’aleshores, la fadrina, molt oberta (com la mare del jove), aconsegueix que la sogra li faça un bastiment amb un equipatge i “Ella s’és posada per capità, s’és vestida d’home” (p. 24) i aplega a Berberia, on la veu el fill del rei turc, qui creu que ella no és un home (p. 24). Com a prova, aquest príncep, fa que la xica trie unes armes d’home i “ella s’ha pres una pistoleta i un estilet” (p. 24), detall en línia amb rondalles en què apareix l’espasa rovellada.

El príncep turc, a més, proposa a son pare que ella es banye, ja que, així, n’eixirien de dubtes.

A més, la xica havia canviat el nom i s’havia posat el de Capità Cirurí i, immediatament, amb enginy, comenta a un home: “-Mira: jo he d’anar a banyar-me amb el fill del rei, i tu, amaga’t darrere d’un escull[3] i, quan veges que jo sóc per treure’m la camisa, crida ‘Capità Cirurí! Capità Cirurí! Ton pare mor i tu, aquí?’.

Així s’és fet” (p. 24) i, per tant, el vell segueix les directrius de la jove…, i ho fa tres vegades, “com tenia orde” (p. 24). La fadrina, amb raboseria, comenta al companyó (el fill del rei turc) que aquelles paraules eren una orde del cel (“i, així, s’és salvada de deixar-se veure si era dona o home”, p. 24) i que “se n’havia d’anar a trobar la família (…); i el fill del rei l’ha contentada i li ha dat tot lo que volia” (p. 24). Per consegüent, de nou, la dona està ben tractada.

Un poc després, la jove tria esclaus i altres presos, entre ells, el jove de la primera part de la rondalla. Llavors, s’acomiada del turc i, amb tota la gent, fa camí cap a on vivia la sogra. I tota la gent es regraciava amb la xicota, però “el jove d’aquesta cercava la muller (…) i es posava a plorar perquè volia a la muller.

Alhora, el Capità Cirurí ha demanat permís per a anar-se’n sol a una cambra i, després, és eixit vestit de dona (…), com era aquella joveneta campanyola” (p. 25).

Afegirem, àdhuc, un altre tret matriarcalista que copsem en llegir “Gran estima de tots, gran reconeixença, i la sogra li ha donat mil abraços i l’ha feta senyora de tot” (p. 25). Com podem captar, la jove, en distints passatges del relat, és ben acollida per la sogra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “lliurat”.

[2] “Mestressa”, amb el significat de “senyora ama” (molt estés entre valencians), de “madona” (molt popular en Mallorca).

[3] Una roca grossa.

Les dones, amb bona empatia, trauen de la penitència els hòmens

General, , , , , ,

 

Continuant amb el relat “Rondalla de Belindo, el monstre”, el monstre dona a la jove un pot de confitura (per a donar de menjar al cavall que la portarà a cals pares) i, a més, “li ha dat una bossa de moneda per dar a la família” (p. 19).

Al moment, veiem que la xica hi aplega i, immediatament, podem dir que salva l’home, com fa la dona en moltes rondalles i en la cultura matriarcalista, en aquest cas, començant pel pare: “Aqueix era al llit, (…) però tota la família, tot just l’ha vista, li s’és gitada al damunt, de l’alegria (…). Tots, fins al pare, se l’ha abraçada. Alhora, el pare li ha dit: ‘-Filla mia: sort que, primer de morir, he tingut aqueixa contentesa[1] de veure’t, perquè t’havia plorat per morta” (p. 20) i ella els narra els fets i, un poc després, dona de menjar al cavall.

L’endemà, la xica abraça son pare, comenta (a sa mare) que ella ha d’anar-se’n (p. 20) i fa via cap al palau del monstre Belindo, on aplega de nit, un detall matriarcalista: “Era de nit; ha trobat la casa aparellada, el llit fet” (p. 20) i, l’endemà, la jove diu al monstre unes paraules que podem vincular amb el matriarcalisme: “-Ara veus, Belindo: als tres dies, t’he dit que vindria, i sóc vinguda’.

I Belindo li ha dit: ‘-Aquesta volta has fet de bona minyona’.

A ella, no li mancava res: feia una vida com una reina” (p. 20).

Nogensmenys, la joveneta volia veure els seus pares i les seues germanes,… però en la casa pairal. I, com que, un dia copsa que ploren les germanes i que ho fan amb el metge en la casa, comenta a Belindo: “-Deixa’m anar, que allí és[2] gent malalta” (p. 20) i, al capdavall, ho aconsegueix.

En aplegar la xicota a la casa, abraça sa mare, qui, immediatament, mor (p. 20).

Immediatament, veiem que la xica s’ha oblidat de donar de menjar al cavall, que l’animalet ha fet camí cap al palau del monstre Belindo i que ella s’acomiada de les germanes i se’n va cap a l’esmentat palau. Quan hi és, demana, unes quantes vegades, a Belindo, que li òbriga i li diu “Basta que isques, Belindo meu, jo t’espòs!

Alhora, ou totes eixes remors de cadenes, i era ell (…) i [ el monstre] li ha dit: ‘-Ara ja és acabada la mia penitència: jo sóc un fill de rei i aqueixa casa és una cort encantada, que fins que una minyona no m’hagués dit que m’esposava, el meu encanteri no s’acabava. Ara tu m’has de treure aqueixa pell que jo port; l’has de portar al jardí” (p. 21) de manera que ell no copse la pell mitjançant l’olor. Un exemple més en què la dona salva l’home i en què, si bé ell li diu què ha de fer, és per a que ella el puga alliberar (ací, àdhuc, simbolitzat per les cadenes i pel canvi de pell que ell necessitava per a tornar a ser lo que era abans).

Igualment, “Després que ella li n’ha tret aqueixa pell, se n’és entrat dins d’una fontana d’aigua i és eixit un bell jove com una joia” (p. 21). Un altre tret matriarcalista: l’aigua, fins i tot, com a renovadora i, ací, a banda, com un detall femení. Llavors, ell li comenta: “-Tu ets ma muller’.

Alhora, aquell palau és vengut una cort amb els patges, les guàrdies, i les dames de cort, belles com el sol” (p. 21). Captem com una mena de recompensa a la faena feta per la xicota: ara ella passarà a viure junt amb el fill del rei.

I, finalment, tres dies després de casar-se tots dos, “són anats en carrossa a prendre-se’n les germanes, que se les ha portades a la cort amb ella. Les dues germanes se són casades: una, amb un comte; l’altra, amb un marquès; i són estades sempre ensems[3], alegres i contentes” (p. 21). I, així, des del principi, la jove ha mantingut la relació amb les germanes i, com a agraïment a la informació que li han facilitat, elles passen a pertànyer a la noblesa i en una situació molt semblant a la de la xica.

Aquest final de rondalla és prou comú en relats amb germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Alegria.

[2] Hi ha.

[3] Juntes, plegades.

La dona, en l’Alguer, també està ben tractada

General, , , ,

“Rondalles alguereses”, recopilades per Pasqual Scanu.

En el llibre “Rondalles alguereses”, arreplegades per Pasqual Scanu i relacionades amb l’Alguer, una ciutat catalanoparlant que es troba en l’illa de Sardenya (Itàlia), publicades per Rafael Dalmau Editor en 1985, hi ha unes quaranta narracions “que foren presentades  -i premiades- als Jocs Florals de la Llengua Catalana desenvolupats a Ginebra (Suïssa), el 1972” (p. 8). Les plasmarem, amb retocs, amb la intenció de facilitar la lectura pel gran públic.

Començarem dient que la primera rondalla algueresa que figura en el llibre és “La rateta porigueta” (pp. 15-16), molt semblant a la versió  “La rateta que escombrava l’escaleta” i que té un missatge final en línia amb el matriarcalisme: en la nota 38 (p. 16), s’indica “És a dir: deixem les fantasies i toquem de peus a terra”.

Tot seguit, ens trobem amb una altra rondalla de l’Alguer, la qual fou recopilada per Pier Enea Guarnerio (Milà, 1854-1919), un estudiós que prengué part en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (en octubre de 1906): “Rondalla de Belindo, el monstre”. “Una volta hi eren marit i muller, i tenien tres filles, totes belles minyones. (…) La petita anava a collir flors i feia ramellets i els venia” (p. 18): filles belles, jardí, flors, etc., xiques que es dediquen, igualment, a la venda… són trets associats amb lo matriarcalista.

I, com que un dia que havia eixit a arreplegar-ne, se li fa fosc, entra en un palau (p. 18), “troba la porta oberta i veu aqueixa bella estança entapissada i ben moblada; entra a una altra porta i en veu una altra millor i millor moblada” (p. 18) i  passa a un altre lloc, on copsa dotze cambres ben moblades (p. 18) i, al capdavall, passa a una estança amb una taula ben parada i amb material de cuina (però fet amb argent): “Era ben bé una mesa principesca” (p. 18). Així, no sols capta una casa amb persones que tenen bon cap (els mobles) sinó, igualment, que en són moltes, i… ella accedeix a la millor de les estances. A banda, com en moltes rondalles, està ben tractada: com una princesa. 

“L’endemà se n’és alçada (…). Ha vist una finestra, l’obri (…) i veu aqueix bell jardí: ‘-Ai, quines belles flors! -ella, alhora, ha dit-, si pogués debaixar a collir-ne!’ (…).

Finalment, (…) ha trobat la porta. Alhora, és debaixada al jardí i s’ha fet un gran buquet[1]. Mentres se n’estava fent el buquet, veu aqueix gran monstre en terra tot encadenat” (p. 19). I ell, com que vol recuperar-se, li diu que, encara que la xica vullga anar-se’n a veure la família, ell li deixarà un anell amb què podrà veure els seus pares i els altres familiars (p. 19), malgrat que el monstre no la puga portar a ca la jove:

“Ella ha pres el diamant i ha vist el pare i la mare i les germanes plorant la mancància d’ella” (p. 19).

I, com en rondalles d’aquesta línia, “Ella, cada dia, (…) estava com una princesa. Matí i tarda mirava a lo que feia la família i se’n debaixava al jardí a raonar amb el monstre, que es deia Belindo” (p. 19), qui, més avant, li comenta“Jo et donaré un cavall que et portarà fins a casa tua; però, passat els tres dies, has de venir” (p. 19).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, s’indica que, en l’Alguer, vol dir “Ram de flors”.

Dones eixerides, amb espenta i ben tractades

General, , , , ,

 

Un altre relat del llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La porqueta i el llop”. Un dia, una porqueta “va decidir traure els seus fillets (…).

Anaven tots passejant cap al terme de Sant Antoni quan, de sobte, els va eixir el llop i (…) va dir a la porqueta:

-Quieta ací, que tinc molta fam!

-I a mi, què em contes? -va fer la porqueta” (p. 79).

Copsem, per tant, una dona eixerida (ací, la truja), la qual, “que coneixia de sobra la golafreria del llop, però també coneixia la seua beneiteria, no se la va pensar dues voltes i li contestà:

-No te’ls pots menjar, perquè no estan batejats i t’assentarien malament” (p. 80).

El llop, molt innocent, ho accepta i “tots dos convingueren d’acostar-se al pouet de Cotes i allà batejar els porcellets.

Una volta havien arribat al pou, la porqueta” (p. 80), atenent al fet que les seues potes eren més curtes i que era grossa, li diu “Aboca’t, tu, al pou, i veges si arribes a l’aigua” (p. 80).

Tot seguit, el llop (que segueix les directrius de la truja) “treia unes gotetes d’aigua del pou i les tirava damunt del cap del porquet” (p. 81) al mateix temps que la mare deia el nom dels fills, fins al darrer (p. 81).

Al moment, la porqueta, “adreçant-se al llop, que encara era allà abocat al pou, li pegà una bona espenta i afegí:

-I tu, cap al fons del pou, per haver volgut menjar-te els meus fills” (p. 82).

Així, com en moltes rondalles, la truja actua amb espenta, com moltes dones i com molts personatges femenins. Igualment, com veiem, el narrador es posa de part de la dona.

Finalment, afegirem que, com en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), quan, en la primera part, parla sobre les dones ancianes, es considera que, qualsevol dona ha d’estar ben tractada, fins i tot, la vella i la prostituta:

“Mateix que, a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.