Arxiu mensual: novembre de 2020

Teresa “la Catalana”, una dona amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

El 20 de juny d’enguany, com que Lluís Fornés Pérez-Costa, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, havia comentat “I Teresa la catalana, no te la pergues… ‘Diu que, quan li agrada un home, va, li ho diu i s’ha acabat’”, immediatament, li contestí: “Em sona. Ara la buscaré”. I, ràpidament, vaig transcriure la versió de Lluís el Sifoner que hi ha en YouTube: “Teresa la catalana – Lluís el Sifoner” (https://www.youtube.com/watch?v=gjhZ4MmOtfg). La lletra diu així:

“TERESA, ‘LA CATALANA’”

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Teresa ‘la Catalana’

és un cas la mar de fi.

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

És una dona model

per a anar a treballar

però és una follonera[1]

perquè tot ho troba mal.

 

Diu que l’amo és un tio[2]

que s’ha fet ric de robar

i encara diu altres coses

que jo tindré que callar.

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Per a mi, és un dimoni

i d’eixos de veritat

perquè no va mai a missa

i als rectors els porta blaus.

 

I, quan es clava en política,

és un cavall desbocat

i diu unes paraulotes,

no és gens fina ni elegant.

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Diu que, quan li agrada un home,

que li ho diu i s’ha acabat,

i ara diu que està ‘en estado’[3]

i diu que no es vol casar.

 

Jo no sé , si açò seguix,

on anirem a parar,

les idees d’eixa tia

tot ho girem de dalt a avall[4].

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Teresa, la catalana,

és un cas la mar de fi,

xiula-li”.

 

 

Notes: ¿On està això que, per exemple, Joan Borja i Sanz (1968), de la Universitat d’Alacant, en el seu article “Erotisme i tabú en les formes picardioses del cançoner popular valencià” , publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica“, en el 2013, diu que “les lletres de les cançons reflecteixen la tradicional distribució de funcions, segons la qual l’home s’ha de mostrar tossudament sol·lícit i actiu, mentre que la dona ha de protagonitzar una actitud passiva, púdicament refractària i displicent” (p. 198), això és, com una persona que no troba gust en res? ¡No serà, com ara, el cas de Teresa “la Catalana”, ni el de moltes dones que apareixen en cançons populars eròtiques de les Illes Balears i que són les que decideixen, fins i tot, quan permeten que els hòmens mantinguen relacions sexuals amb elles, àdhuc, acompanyades de penetració! ¿On ho hem llegit? Doncs, com ara, en moltes cançons del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila.

Per això mateix, com he pogut llegir en una obra titulada “25 anys en casa (1995-2020)”, escrita per un amic meu que és un gran coneixedor de la cultura colla, matriarcal, “necesitamos (…) pensar que otra forma de vivir no sólo es posible sino necesaria, que se impone una regeneración de nuestro sistema imperante y que no debemos aplaudir la astucia del farsante sino delatar la farsa” (p. 424). I, si no hi havia intenció voluntària d’escriure de cara a la galeria, per part de l’autor (que vull pensar que no), com a mínim, ser més creatius i adoptar un sistema matriarcal de vida. ¡Ah!, ¡és clar!: és que açò darrer és més que paraules boniques, perquè implica una actitud diària en la vida i la dolçor no exclou dir les coses pel seu nom, amb espenta.

A més, el meu avi matern, Miguel (Alaquàs, 1906-1992), fill de pare i de mare valencianoparlants, ho deixava molt clar: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

 [1] En valencià, engrescadora.

[2] En valencià, tipus.

[3] En valencià, embarassada.

[4] Literalment, en lloc de baix.

“La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”

General, , , , ,

 

El 28 de novembre del 2020, envií un missatge a un amic, molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal: “Una pregunta: en la cultura colla, on intuesc que hi haurà més equilibri entre lo masculí i lo femení, ¿són més d’acció que de reflexió, vull dir, més d’experimentar que de racionalitzar en la vida?”. La seua resposta fou: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases[1], on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen”.

Ara bé, molt distint seria qualsevol intent extern a la tradició matriarcalista vinculada a les persones valencianoparlants, per fer lo que una de les persones que ha pres part en l’estudi sobre el matriarcalisme, Pep Llopis, m’escrivia el 17 d’agost del 2020, en un missatge sobre la dona i la seua funció: “Volien a la dona a casa, fent feina de casa i, a ser possible, que anaren a missa i passaren el rosari”… Evidentment, això prové de la visió patriarcal (i, per descomptat, associada a la llengua castellana, que no, per exemple, a la cultura valenciana), encara que hi haja moltes persones que, pels motius que siga, no entren en aquest tema i, prioritàriament, es decanten pel social i per l’econòmic, en lloc de tractar-lo, també, en la cosmovisió que va unida a la llengua catalana i la relacionada amb la castellana.

 

 

Nota: [1] De famílies valencianes valencianoparlants.

Endevinalles i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, exposarem moltes endevinalles relacionades amb paraules vinculades al món agrícola que té a veure amb els Sants de la Pedra i, fins i tot, amb unes frases populars (i semblants a una endevinalla) sobre els Sants de la Pedra, una cosa realment curiosa i  que, al mateix temps, em resultà agradable de saber.

 

 

ENDEVINALLES SOBRE FORMENT (O BLAT), RAÏM, COLLITA, PLUJA, PEDREGADA, CALAMARSA, LLAURADOR, HORTOLÀ, PAGÈS, CAMPEROL…

 

Aquest apartat de la recerca començà amb la consulta d’endevinalles agrícoles i, ves per on, la primera (sobre la campana) reflectia un exemple més de cultura matriarcal, com veurem tot seguit i està relacionat amb un element que apareix vinculat als Sants de la Pedra, la campana, ja que, amb les campanes, s’avisava del perill de pluja.

La resta de paraules estan presents, o bé en detalls atmosfèrics vinculats a ambdós sants, o bé són mots que tenen a veure amb l’art (com és el cas de les taronges, que apareixen en una obra d’art de Gandia, perquè l’artista acceptà una proposta per a substituir el forment per aquesta fruita, molt estesa en la comarca de la Safor, on està aquesta ciutat valenciana).

Com a puntuació, direm que, quant a la manera de escriure-les, ho farem en prosa, encara que en la font estigués en versos.

 

La campana del campanar:

Així, la iniciarem per l’entrada “Endevinalles tradicionals a Artana” (https://artanapedia.com/contes-i-relats-dartana/endevinalles), treta del blog “Artanapèdia”:

Allà dalt, allà dalt, hi ha un home sense camisa, que a cada volta que pega li se veu la llonganissa.

És clar que hi ha un component humorístic i, al mateix temps, eròtic (la llonganissa, és a dir, el penis), en aquesta endevinalla.

El motiu per a incloure la campana fou perquè intervé en una cultura agrícola en què els missatges de les campanes (com a transmissores de fets distints, fins i tot, de tipus meteorològic o bé amb component religiós destinat a allunyar, com ara, possibles pedregades) eren presents.

 

El forment (o blat):

Té moltes entrades i en fonts diferents, cosa que no és d’estranyar, ja que, de fa segles ençà, forma part de la cultura mediterrània i perquè, a més, durant molts segles, fou un generador d’u dels aliments que més es consumia: el pa.

Així, en l’entrada “Endevinalles sobre aliments” (http://dracmagicjafudacresques.blogspot.com/2014/09/endevinalles-sobre-aliments.html), dins del blog “Puff”, de Jaume Jafudà Cresques[1], n’hi ha dues sobre l’espiga del forment:

És verd i no és de l’hort, és mareja i no del mar, té barbes i no de pèl… No ho sabràs endevinar?.

Ones fa, mar no és, té espines i no és peix.

 

I també una, però sobre el gra de forment:

Jo tot sol sóc molt petit, si estic amb altres som grans, sent tan petits com abans; endevina’m eixerit[2].

En el document “Endevinalles”, hi ha un quadre extens titulat “Els vegetals” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/vegetals-complet.pdf) , en què podem veure moltes entrades per la paraula blat (pp. 7-8), com ara, les següents.

Canya, i no és de canyar, ona i no és de la mar; cerda, i no és de rocí; endevina-la, fadrí.“

És verd i no és de l’hort, es mareja i no és del mar, té barbes i no té pell; no ho saps tu endevinar?.

Mar maretja, mar no és; serres té i porc no és.

Se sembra, té espigues, grana, se sega.

Som a milers de germans, tots rossos com un fil d’or, i tots plegats donem pa an[3] el que ens va llençar a tots[4].

Som a milers els germans, tots rossos com un fil d’or, i tots plegats donem pa a qui ens va llençar a tots.

Verd com el julivert, groc com el safrà, fa ones i no és la mar[5].

Verd com el julivert, groc com el safrà; fa ones i no és mar.

Verd em vaig criar, ros em van tallar, després em van moldre i tu em vas menjar.

 

El raïm:

És u del productes més estesos en la cultura mediterrània, des de fa més de mil anys, i està molt present en les obres artístiques sobre els Sants de la Pedra.

En el quadre “Els vegetals” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/vegetals-complet.pdf), del document[6] “Endevinalles”, n’hi ha quasi totes les entrades següents, sobre el raïm:

Endevina endevinalló. Qui és negre, qui és blanc, qui en té un pam, qui no en té tant?

Endevina endevineta, quin és negre, quin és blanc, qui en té un pam, qui no en té tant.

Hi ha qui en té un pam, qui no en té tant, qui en té menys i qui en té més; els rodons vénen després, amb la dolçura[7] el cor s’atura i el ventre creix.

N’hi ha de negre, n’hi ha de blanc, amb la dolçura[8] el cor s’atura i és molt bo, sinó que dura.

N’hi ha de negre, n’hi ha de blanc; la dolçura[9] al cor s’atura i és molt bo, però no dura.

Me’n vaig a la plaça, me’n compro un pam, me’n menjo un pam i en llenço un pam.

Nat d’abril, florit de maig, collit de setembre, quantes hores fa estendre!

Neix cristià, llavor[s] es fa moro, i tothom content n’està; el maten, i quan és mort, arriben a fer-lo sant[10].

Qui en té un pam, qui no en té tant, els rodons hi són, donen gust al cos i fan el ventre gros.

Qui no en té un pam, qui no en té tant. Los rodons hi són, donen gust al cos i fan lo ventre gros. Sa dolçura[11] el cor em toca i amb son suc es ventre em creix.

Tu ets negre i jo som blanc, has nascut dins quatre rapes, t’encarrec i t’encoman que no em facis ‘nar de grapes[12].

Una fruita tardorenca, que és blanca o negra, segons madura. Tothom la menja, fermentada i feta suc la bevem en Porró[13].

 

L’arròs:

Vaig incloure l’arròs tenint present que, com a mínim, en dues poblacions on es feia festa als Sants de la Pedra (Sueca i Cullera, de la comarca de la Ribera Baixa, on, popularment, se’ls coneix com “els Benissants”), els dos sants duen arròs, en lloc de forment.

La primera entrada fou “Els vegetals” (https://endevinalles.wordpress.com/base-de-dades/vegetals-la-nostra-tria), de la web “Endevinalles”, web que també inclou endevinalles relatives al blat, al raïm, a la taronja i, fins i tot, a la palma (u dels elements que, en moltes poblacions, porten els Sants de la Pedra):

Mirat per l’indret [14][= endret] és un vegetal, mirat al revés sóc un mineral[15].

 

La taronja:

Aquesta fruita apareix en la representació en escultura que tenen els Sants de la Pedra, en Palmera (la Safor), feta per Ricardo Rico, amb qui contactí el 23 de febrer del 2018.

Com que no és u dels elements més clàssics relacionats amb els sants Abdó i Senent, només en citarem algunes, tretes del quadre “Els vegetals”, del document “Endevinalles”:

És verd i no és julivert, és groc i no és safrà, roda com una pilota; bèstia serà qui [no] ho endevinarà[16].

És verd i no és julivert, és groc i no és safrà, és agre i no és vinagre.

És verd i no és julivert, és groc i no és safrà, porta corona[17] i no és capellà.

No sóc escarabat ni grill, quasi sempre tinc deu fills; cosa estranya!, tots són grills.

 

La calamarsa:

En la web “Contes.Cat”, hi ha una endevinalla relacionada amb la calamarsa (https://www.contes.cat/escrits-endevinalles/sobre-l-hivern-16_481_1.html):

En el cel m’he format blanc i gelat, caic com una boleta i reboto com una pedreta.

 

Aigua de pluja:

L’hem treta del quadre “Els fenòmens atmosfèrics” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/fenc3b2mens-naturals-complet.pdf), del document “Endevinalles” (p. 2), i diu així:

Abans no pot baixar; primer ha de pujar, com totes les coses; aquesta va més alt que cap de les torres, i no en precisa pas d’ascensor ni escales ni avions ni globus, coets, trets ni bales, tampoc com els ocells li precisen ales; en té prou amb el sol, amb el sol i l’aire.

 

El cel.

Depenent de com estiga el cel, els llauradors ho tenen més o menys fàcil (també atenent a les prioritats del moment), ja que del cel cau la pluja i, per tant, en procedirà la possible pedregada.

Les endevinalles següents estan en el quadre “Els fenòmens atmosfèrics” (pp. 3-4), a què adés hem fet esment:

De vegades és blau, de vegades és gris. Hi apareix el sol, hi anirem nosaltres i els nostres fills.

Un cobertor molt ben brodat que la punta de l’agulla no ha tocat.

Un llençol apedaçat que ni fil ni guia ha tocat.

Un llençol apedaçat que punta d’agulla no hi ha tocat.

Un llençol ben brodat on la punta d’agulla no ha entrat.

Una cistella plena d’avellanes, que de dia s’arrepleguen[18] i de nit s’escampen.

 

Els núvols:

Aquestes entrades també figuren en el quadre “Els fenòmens atmosfèrics” (pp. 15-16):

El sol és qui em dóna vida i ell qui em sol acabar, i encara que de l’aigua eixida, a l’aire torno a parar.

Posat en el cel sóc aigua posat en la terra sóc pols.

Posat en el cel sóc aigua, posat en la terra, pols: dins de l’església sóc fum[19]. Apa, contesta qui sóc.

Al cel sóc aigua a l’església sóc de fum sóc de pols a la terra i sóc un tel en els ulls.

Tresc[20] amunt i de vegades plor[21] tant d’hivern com d’estiu, i de ses meues plorades es pagès s’alegra i riu.

 

La pluja:[22]

¿Què és allò que espanta tant que en fuig tothom en un instant?[23]

Tant si vols com si no vols seguiré la meva via; rabiaràs si vas tot sol; el pagès de mi refia.

En l’entrada “Endevinalles” (http://www.xtec.cat/~mcervel3/endevinalles/endevinalles.htm), n’hi ha una que diu així:

Quan sóc primera faig xim-xim, si dono molt, mullo massa, el meu nom no descobriu? a l’hivern el fred em glaça.

 

Els Sants de la Pedra:

Afegim ací unes paraules en què hi ha una pregunta, semblant a una endevinalla, que podem trobar en l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, en l’entrada “Sant Nin i Sant Non”. Diu així: “Al País Valencià conten una peripècia grotesca d’aquests sants: van ser atrapats per la justícia per haver robat en un camp, però ells van negar-ho. L’un va dir: ‘Jo vaig entrar al camp però no vaig robar’; l’altre: ‘Jo vaig robar, però no hi vaig entrar’. L’un havia pujat a collibè de l’altre” (p. 694).

 

 

Notes: [1] El 10 de desembre del 2019, no figurava el seu nom en el blog, però sí en fer-ne la consulta inicial.

[2] Viu, despert, que sap manejar-se hàbilment.

[3] Textualment, com figura en l’obra “Folklore de Catalunya Cançoner”, de Joan Amades.

[4] Aquest em recordava que el pa arribava a qui havia colgat les llavors (“an el que ens va llençar a tots”).

[5] En una nota del document, hi ha un aclariment sobre aquesta endevinalla: “Es refereix a quan el blat és encara al camp”.

[6] Des d’ara, en parlar del document “Endevinalles”, ens referirem al que podem accedir mitjançant l’enllaç https://endevinalles.files.worpress.com/2015/02/vegetals-complet.pdf.

[7] Textualment. Treta de l’obra “Folklore de Catalunya Cançoner”, de Joan Amades.

[8] Textualment. Treta de l’obra “Folklore de Catalunya Cançoner”, de Joan Amades.

[9] Textualment, en el “Llibre de les endevinalles”, publicat en 1921.

[10] Pel canvi de color i per la dolçor. Intuesc que és el raïm negre.

[11] Textualment. Tret de l’obra “Endevinaller”, de Margarida Bassols, publicat en 1994.

[12] Treta de l’obra “Endevinetes”, de les Escoles Nacionals de Sant Josep, en 1985, en Eivissa. “Anar de grapes”, forma típica, per exemple, de Mallorca, vol dir “a genollons”, ”a arrapa-peus”, “a gatameu”, com podem veure en el “Diccionari Pràctic i Complementari” (http://www.dicpc.cat).  

[13] Aquesta endevinalla està en l’entrada “Endevinalles sobre aliments” (http://dracmagicjafudacresques.blogspot.com/2014/09/endevinalles-sobre-aliments.html), dins de la web “Puff”.

[14] Textualment.

[15] La sorra (la paraula arròs llegida al revés) esdevinguda pedra.

[16] Crec que cal afegir un [no] perquè n’hi ha una altra (i molt semblant) que diu que “qui no ho endevinarà un bon ase serà”, ja que no semblava coherent que es consideràs bèstia… qui encertàs l’endevinalla.

[17] Abans era costum, en molts capellans, portar corona, és a dir, un rogle sense cabells, en la banda de dalt del cap.

[18] Fa al·lusió a les estreles, les quals s’hi veuen de nit.

[19] Amb la variant “i fum si estic a la cuina”.

[20] Variant del present del verb trescar, en lloc de “tresco” o “tresque”, verb que, ací, vol dir “caminar afanyosament”.

[21] La mateixa variant, però amb el verb plorar, en lloc de les formes “ploro” o “plore”.

[22] Tretes del document “Els fenòmens naturals”, adés esmentat.

[23] Apareixen unes quantes variants, quasi iguals, d’aquesta endevinalla.

Serenata a Joaquina “la Cuquella”

General, , , , , , , , , ,

 

El 25 de novembre del 2020, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, Jose V. Sanchis Pastor escrigué una serenata[1] que, com em comentà l’endemà, “Eixa no està escrita a cap lloc. L’he apuntada de memòria”. Diu així:

“Serenata a Joaquina ‘la Cuquella’

Benigànim, anys 30,

s. XX

 

Xica, tu, que estàs gitadeta,

dormint i queta i ensomniant.

Asoma’t[2] a la finestra,

que el Sos i orquestra,

Peret, Traputan,

que venim ací a cantar-te cants

i a contar-te tot lo que hi ha.

Si apanyar-te vols, les sabates,

o fer-te’n altres, a Luis vas.

Dels futbolistes, té la faena

I són una pena en el pagar.

Sola, tatxes i tacons,

de nou, no té més remendos[3],

no té menjar p’als coloms,

ni blat, ni dacsa, ni edros[4].

En un parell de quilos, ‘salero’[5]

que li’n dones per a anar menjussant,

filla de Miquelet ‘el Cuquello[6]’,

pots adormir-te, que el Sos se’n va”.

 

 

Notes: Un poc després de llegir-la, li escriguí un comentari: “En el llibre ‘Rondallari de Pineda’, (…) hi ha contes en què els hòmens van a la dona.

Ara bé, com indica la cap de la recopilació, Josefina Roma, ho fan perquè la dona no és vista com una servidora (una ‘esclava’, per dir-ho així) de l’home: un signe matriarcal”. I, la resposta de Jose V. Sanchis Pastor fou “Correcte”. 

Hem respectat la forma popular, en la pronúncia, “p’als”, perquè seria la que es diria en cantar-la, en lloc de la genuïna (en la parla i en escriure-la): “per als”.

[1] En el “Nou Diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera, publicat per Editorial Claret (Barcelona), en 1993, llegim una definició interessant de la paraula serenata: “Cant, música, que es fa de nits i com a homenatge sota la finestra d’algú”, en aquest cas, a una dona.

[2] En valencià correcte, per exemple, “Aguaita’t”.

[3] Castellanisme inadmissible procedent de la paraula “remiendo” (en valencià, “pedaç”).

[4] “Edro”, com podem llegir en el DCVB, és un “Gra rodonet, de color cendrós, espècie de veça petiteta” . és a dir, d’una espècie de planta lleguminosa.

[5] En paraules de Jose V. Sanchis Pastor, “Ací, a Benigànim, una persona amb salero és aquella que té gràcia especial per a fer les coses. Una dona ‘amb salero’, és una dona ben parida”. Per tant, en aquest cas, vol dir que l’home té gust pe a la faena de sabater.

[6] El cuquello, com podem veure en el DCVB, és un ocell que, igualment, rep el nom de cucut.

Alaquàs: bellesa, xiques, xics i flors

General, , , , , , ,

 

A continuació, escriurem una cançó popular d’Alaquàs (població valenciana de l’Horta de València), que sembla que és poc coneguda. Així, faciltarem que ho siga més.

El 25 de novembre del 2020, ma mare, em cantava part de la cançó i deia així:

“Alaquàs és molt bonica

perquè té dos campanars;

les xiques són molt guapes”.

 

I, un poc després, la seua germana Amparo em la cantava així:

“Alaquàs és molt bonica

perquè té dos campanars;

les xiques són roses fines

i els xics són clavells ‘dorats’”.

 

 

Notes: Com veiem, sobretot, en la versió de ma tia, hi ha trets que recorden el matriarcalisme, com ara, els fruits de dues plantes. Recordem que en la cultura valenciana, hi ha un interés per la jardineria, pels formentets, etc.

Igualment, en valencià, diem daurats i no el castellanisme dorats.

Bellús, els jardins i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Hem trobat música matriarcal en relació amb els Sants de la Pedra i amb trets clarament favorables a la natura, a la bellesa i, fins i tot, amb un component sexual que ens podria recordar el vincle entre Demèter (la deessa de l’agricultura, en la mitologia grega) i Persèfone, ja que es fa referència a relacions entre hòmens i dones, això sí, més bé des de la vessant de la germanor i de la fraternitat.

En eixe sentit, el 22 de novembre del 2020, gràcies a la gentilesa de Jose V. Sanchis Pastor, poguérem llegir una cançó del llibre “Bellús. Geografia, història i patrimoni” (pp. 346-347), d’Abel Soler Molina i publicat per l’Ajuntament de Bellús, l’any 2008, la qual diu així:

“Bellús és molt bonico

i està ple de jardins,

puix les xiques són les roses

i els clavells són els fadrins.

Si les roses són les xiques

I els fadrins són els clavells,

margarites[1] són les dones

i geranios[2], homes vells;

capollets són els xiquets,

violetes, les xiquetes,

i plantant molts esqueixets[3]

per a collir moltes floretes,

¿no podem fer un ram

molt bonico i molt preciós,

i que resulte molt gran

en flors de diversos colors?

Siga gran o xicotet

I[4] fent-lo amb bona gana,

és per a oferir-lo en les festes

al sant Crist i a santa Anna.

I arreplegant i anant fent,

alguna rameta d’hedra[5]

també els oferirem

als sants Abdó i Senent,

titulats ‘els sants de la Pedra’”.

 

Una informació més que evident del vincle entre els Sants de la Pedra i el matriarcalisme que perviu en la cultura popular valenciana, matriarcal. 

A més, llegim que, “era típic, en els temps de l’antigor i la societat tradicional, improvisar cançons i versos, d’aquelles que recorden amb nostàlgia els nostres vells” (p. 346).

Afegirem que, al meu coneixement, no es tracta de fer lloança del passat sinó d’extraure’n lo que hi haja de matriarcalista, de tenir present les nostres arrels i de transmetre-ho de generació en generació i, igualment, de fer-ho públic, com ara, mitjançant Internet (un bon canal, a hores d’ara), a través dels mitjans de comunicació social i, per descomptat, per mitjà de l’ensenyament no patriarcal, ni castellanitzador, ni, òbviament, meninfot amb la llengua i amb la cultura valenciana, sinó d’una educació més enllà de lo políticament correcte o de la cultura de les aparences, fet igualment vàlid per a tot l’àmbit lingüístic.

Finalment, direm que Bellús és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma correcta margarides.

[2] Geranis és la forma correcta en valencià, en lloc de la castellana geranios.

[3] Un esqueix és una rameta arrancada de la planta i que es soterra en terra humida per a que arrele.

[4] Textualment, en majúscula.

[5] Planta enfiladissa que pot aplegar a viure fins a cinc-cents anys. Creix en llocs d’ambient humit i és originària d’Europa. Entre altres coses, pot utilitzar-se per a decorar jardins. També rep altres noms, com ara, heura, hedrera i gedra. Informació treta de Viquipèdia.

Representacions artístiques i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, parlarem d’art, un poc de manera general (per exemple, en aquesta introducció) i, en acabant, en relació amb el camp de l’escultura, amb el de la ceràmica i amb altres manifestacions artístiques, vinculades amb els Sants de la Pedra.

Començarem dient que, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que, en el Terme, la zona, històricament, pagesa de la ciutat de Banyoles (el Pla de l’Estany), “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15) i, a més, cal destacar del Terme que, com llegim en aquesta obra, “a l’església de Santa Maria dels Turers es va construir un altar dedicat a aquests màrtirs: l’1 d’abril del 1624 el bisbe gironí Pere de Montcada en va autoritzar la construcció. Era la capella dels sants Abdon, Senén i Isidre” (p. 166), una dada molt interessant per a comprendre quan i com anà inserint-se la festa de Sant Isidre i la seua advocació, en l’àmbit lingüístic.

També llegim que “el món de l’art i dels artistes també han estat receptius. El ceramista Jordi Aguadé i Clos hi té dues obres dedicades: la ceràmica dels sants, situat a la plaça dels Sants Abdon i Senén (1977), dues figures dels sants, el mur principal de l’Edifici Banyoles (al carrer de la Llibertat, 142) i l’esmalt[1] damunt d’un marc de palta [= plata] a l’estil d’un antic portapau[2], a Santa Maria dels Turers. L’escultor Modest Fluvià i Aiguabella va fer la Creu del Terme (1987). El terrisser[3] Josep Vilà-Clara i Garriga va fer el mosaic de rajoles de ceràmica amb la representació dels dos patrons a l’inici del carrer dedicat als sants, al barri de Mas Palau (1993). L’escultor Pedro Antonio Martínez Gómez va fer una escultura de cada sant, amb fusta, i estan a Santa Maria dels Turers, on abans hi havia un retaule dedicat i destruït el 1936 (2008). I el 1992 el picapedrer Joan Pujadó i Barenys va confeccionar la làpida amb la silueta dels sants emplaçat a ca la Valentina (al carrer de l’Església). També hi ha algun quadre dedicat a la festa com la de Joan Orihuel, datat el 1944, Aplec del Terme en els camps de la Coromina o el dibuix de les Lilaines, a ploma, d’Antoni Maria Rigau i Rigau (1944). La festa del Terme és, potser, el vestigi més viu de l’antic món del Terme” (pp. 169-170).

Així mateix, en un article del capellà Martirià Brugada i Clotas, publicat en el programa de la Festa Major del Terme, del 2008, llegim que “L’altre (sic) persona a qui cal agrair el seu treball artesanal és la LAURA PUNTÍ MATEU, professora de dibuix de secundària, que va ennoblir el motlle d’un costat de la Creu de Terme, on es representen els nostres sants patrons, per ser exposats i venerats a Santa Maria dels Turers, quan es celebra l’ofici dels sants, el juliol”. Els sants de què parla Martirià Brugada són els sants Abdó i Senent.

En l’Albi (població catalana de la comarca de les Garrigues), com ens informà Ramon Miró i Bernat, molt coneixedor de la vila, hi ha unes pintures del segle XVII, que són molt originals i que, s’assemblen més, per lo que es representa, a unes altres d’eixe segle o de l’anterior que hem vist durant l’estudi (però que estan en altres poblacions), entre altres coses, perquè no hi ha cap detall relacionat amb l’agricultura[4]. Agraesc la informació que em facilità els dies 15 i 16 de maig del 2019, mitjançant un missatge, com ara, el document “Unes pintures barroques a l’Albi sota l’ombra de Josep Juncosa”, de Joan Yeguas i Gassó. Per mitjà de Joan Yeguas, sabem que, en l’ermita dels Sants Metges, la qual està en l’Albi, “hi ha tres pintures de gran format i força qualitat” (p. 2) i que una d’aquestes n’és la dels sants Abdó i Senent i que, “Si anem tirant enrere, durant la segona meitat [d]el segle XVII trobem diferents misses davant els altars de sant Antoni i dels sants Abdó i Senén” (p. 4). Açò portà un analista d’art, “Ribera Prenafeta a pensar que l’any 1615 ja existien, tot i [que] no s’esmentin com a tal.

(…) Per tant, totes les dades ens porten a creure que les pintures barroques ja estarien ubicades a l’ermita d’Albi des d’inicis del segle XVIII (…) i miraculosament han arribat fins als nostres dies. (…) A més, si afegim la data de l’estil, ens trobem davant unes teles que mostren la manera de pintar de la segona meitat del segle XVII” (p. 4). Malgrat això, per l’estil, creu que “caldria pensar en un pintor català de la segona meitat del segle XVII” (p. 7), quasi segur “Josep Juncosa o algun contemporani seu” (p. 8).

Sobre aquesta pervivència, comentí a Ramon Miró, en un missatge del 16 de maig del 2019, “que el quadre [dels sants Abdó i Senent] resulta original perquè, com altres obres que he vist, dels segles XVII, té un estil molt diferent al que predomina en les obres de ceràmica, on sí que apareixen els dos sants i acompanyats de detalls agrícoles (sobretot, el forment o blat i el raïm). La informació d’art es presenta interessant, sobretot, perquè són moltes les obres artístiques (intuesc que, majoritàriament, escultures) que es destruïren durant la guerra i, a més, perquè és quasi insòlit, trobar-ne del camp de la pintura, almenys, per Internet i en les poques obres escrites que he trobat des del 2017, en començar la recerca”.

En aquest quadre de l’Albi (les Garrigues), els sants “vesteixen robes luxoses, amb brodats, unes polaines [5]que mostren joies i unes espases amb empunyadura[6] d’orfebreria[7] fina (…) perquè es consideraven prínceps. Es cobreixen el cap amb uns turbants, també amb joies i perles, com si fossin els Reis d’Orient, donat que eren nascuts a Pèrsia (…). Ambdós porten una palma del seu martiri” (p. 6), I, un fet curiós, a diferència de les obres valencianes que hem citat adés, en una nota, és que “L’escena transcorre prop del mar, amb un vaixell ancorat a la costa, núvols de fons al cel, i una vegetació minimalista[8] que els envolta. A la part central, entre els seus genolls i el terra, apareixen uns insectes voladors, potser unes vespes; cal tenir en compte que eren uns sants advocats contra les plagues d’insecte (sobretot la llagosta), també contra tempestes i pedregades (per això el vaixell de fons?), i a la Corona d’Aragó també se’ls va considerar protectors de la terra, l’agricultura i la pagesia. El seu culte es va difondre per França, Catalunya i València, degut a la dispersió de les seves relíquies” (p. 6). Joan Yeguas aporta informació clau, com ara, la de les vespes i, quant al tema del vaixell, el 16 de maig del 2019, envií un missatge a Ramon Miró (de l’Albi), amb una explicació bàsica en què relacionava l’embarcació: el viatge que fa l’abat Arnulf, des de terres de la Itàlia actual cap al Cap de Creus. Així, li comentava que “sí que hi ha un motiu: l’abat Arnulf.

Aquest abat, de qui sembla que, tot i que no hi ha dades sobre la seua existència en el segle X, sí que està comprovat que hi hagué una autoritat religiosa del Pirineu que, per aquells anys, ¡partí cap a Roma! (com apareix en la web “Llegendàrium”, en tractar el tema dels simiots) (…) que es traslladà de Roma (després de parlar-hi amb el papa) cap al Cap de Creus,… en un vaixell, embarcació en què, fins i tot, actuaren els sants. Comenteu-li-ho, de part meua, perquè, en el seu article, escriu que desconeixia la raó per la qual hi hauria un vaixell en el quadre”.

En Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta), com es pot llegir en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hi ha un panell ceràmic dels Sants de la Pedra: “A la salida del pueblo, dirección Sierra Engarcerán[9], junto al Pou de la Reixa, está la capillita dedicada a los Santos Mártires en la que figura la siguiente inscripción: ‘Esta capilla se hizo siendo alcalde D. Constancio Domingo Mateu, y reconstruida por su hijo Celedonio Domingo Mateu en el año 1954”. (…) alrededor del 2004 se colocó arrimada al edificio, como está en la actualidad[10]. El dibujo que allí figura corresponde a las imágenes de los santos que hay en el altar mayor del templo parroquial y fue realizada por un tal S. Vives, de Onda[11]” (p. 389).

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), com indica el Fr. Miguel Ángel Atiénzar[12] (el 23 d’agost del 2017, en un missatge), concretament, en el convent dels caputxins,“Existe también un anagrama[13] de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha y a izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén[14]; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

 Afegirem que, en Biar (l’Alt Vinalopó), a partir de l’article “Els Sant[15] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, de Consol Conca i Coloma, publicat en “Revista Moros i Cristians” en 1993, hi ha que “L’any 1950 van beneir els Sants de la Pedra. La iconografia dels quals és idèntica a les pintures murals del segle IV, en el cementeri romà de Ponciano: túnica curta, capa roja i diademes[16] en el cap. Són portadors de les espigues de blat i el raïm, símbols de l’Eucaristia i del seu patronatge sobre les collites i el camp, també porten un xicotet ceptre[17] en record del seu llinatge persa”.

Sobre la Vall de Llobregós (que és una vall de la banda central de Catalunya), a partir de la informació facilitada per Ramon Sunyer, a través d’un missatge, el 29 de maig del 2018, hi ha el document “Els retaules del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, que descriu prou un retaule barroc dedicat als Sants de la Pedra. Diu així:  “L’església parroquial de Prades de la Molsosa (el Solsonès) allotja un conjunt de tres retaules barrocs de mitjans del segle XVII.  (…) L’obra més antiga seria el retaule dedicat als sants Abdó i Senén, sobretot pels seus trets estilístics. Joan Bosch i Ballbona el va atribuir a l’escultor Miquel Vidal, que deuria morir al voltant de 1651, quan fa el seu testament. Els relleus es poden comparar amb fragments de l’antic retaule de la Mare de Déu del Claustre procedent de la catedral de Solsona (fet a partir de 1634), avui al Museu Diocesà i Comarcal. Vidal va treballar prop de Prades: Vallmanya (1626), Pinós (1628), Pujalt (1646), Ivorra (1646), Segur (1647), Sant Martí de Sesgueioles (1649) i Calaf (1649); per tant aquesta obra es podria datar entre 1640-1650. Es tracta d’un artista que té poques obres conservades, i un estil que recorda altres escultors. Bosch comenta que l’escultor cardoní Josep Ribera interpreta els relleus de Vidal, però de forma més esquemàtica”.

 

CERÀMICA.

Tot i que aquesta rama de l’art ha aparegut en distints punts de l’estudi, hem considerat adient introduir-la mitjançant algunes línies de l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, escrit per Carme Rosario Torrejón en la web “Història, art i cultura”, a què vaig accedir a finals d’abril del 2019. Es tracta d’un article publicat en “La Voz de tu comarca”, el 2 d’agost del 2018, com indica Carme Rosario.

L’autora comenta que “Els patrons d’origen medieval tenien un caire poc o molt pragmàtic orientat cap a la protecció dels carrers i barris. Sant Abdó i Senén, sant Roc, sant Miquel o sant Blai començaren a venerar-se a Morvedre[18] amb un paper d’intercessors, d’advocats contra la pesta o les males collites, però també estaven relacionats amb les parròquies i els oficis de la vila. On millor s’aprecia la relació entre els sants patrons i els barris on es veneraven és a través dels panells ceràmics, que es van fer molt populars a partir de l’època moderna[19]. Ara bé, això no significa que en temps pretèrits no es decoraren els carrers amb imatges. Moltes vegades en la part inferior de les muralles de les ciutats, darrere les portes, es col·locava alguna imatge, bé fora en forma d’escultura (…), o bé en forma de retaule pintat; així protegia l’entrada, al mateix temps que donava nom a eixe barri”[20]. Puc dir que el fet d’haver-hi uns taulells ceràmics dedicats a un sant, ho he conegut de molt a prop, ja que, quan vivia en Aldaia (poble de l’Horta de València), ho feia en el carrer dedicat a Sant Antoni i n’hi havia u com també passava, com ara, en el carrer de Sant Miquel, relativament pròxim a on jo vivia. I, a més, en acostar-se les festes del sant, es feia una celebració de barri i hi havia esperit de comunitat, sobretot, entre les persones valencianoparlants que portaven generacions estant en el poble, fet que, com molt bé podem intuir, en moltes poblacions, afavoria (i encara aplana) la transmissió, de generació en generació, de la cultura popular i, igualment, el sentiment de barri i el manteniment de les arrels culturals.

Durant la recerca, també hem conegut el cas d’un panell que substituí a u que n’hi havia i que havia sigut destrossat, en Aielo de Malferit, població en què, mercé a l’espenta d’una dona del Carrer dels Sants de la Pedra, aconseguí la implicació de moltes persones i la revifalla de la festa dels Sants de la Pedra. Afegirem que, aquest esdeveniment i l’esperit de moltes persones del barri han fet que, a hores d’ara, Aielo de Malferit, siga un poble que ens ha servit de referent per al tema dels sants Abdó i Senent, tot i que, fins a fa poc, aquesta festa no estigués arrelada.

Igualment, escriurem que Carme Rosario, en l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, addueix que “Aquestes ceràmiques proliferaren al segle XVII i XVIII al territori valencià, degut, sobretot, al fet que no suposaven un gran cost d’elaboració. Evidentment, no tant com una pintura. A més a més, era un material apte per a resistir qualsevol condició climàtica. (…) El seu llenguatge era fàcil d’entendre i sovint l’artista recorria a estampes devocionals per a plasmar iconogràficament el personatge en qüestió”.

La veritat és que, en lo relatiu a art, la majoria de les obres sobre els Sants de la Pedra no inclouen pintures sinó escultures i, en tot cas (i no pocs), obres de ceràmica, com ara, panells, fet que confirmaria que aquesta festa no sols ha sigut popular sinó que, a més, estaria molt arrelada a nivell de barri (junt amb l’esperit comunitari), però en moltes poblacions.

N’hi ha hagut un cas, el d’un panell ceràmic de Xàtiva (i amb alguns detalls curiosos), a què vaig accedir mitjançant informació facilitada per Jose V. Sanchis Pastor, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 30 de juny del 2019, on, la vespra, jo havia penjat unes preguntes de vocabulari agrícola relatives al llibre “Estampas de Masarrochos”.  Aquest panell, que, sota els peus dels Sants de la Pedra, posa “ELS SANTS DE LA PEDRA / A EXPENSES D’UN AMANT DE LA NATURA”, va acompanyat d’un quadrat tombat quaranta-cinc graus. En la banda superior de dins d’aquest quadrat, hi ha una espiga i, als peus de la citada espiga, es llig:

“¡OH SANTS

ABDON I SENÉN!

 

PER SER ELS SANTS DE LA

PEDRA, AJUDA-NOS[21] SEMPRE, AMÉN.

[Hi ha uns detalls naturals]

MAI TINGAM NI FRET[22] , NI FEBRA[23],

I PEL CAMÍ ANEM VEEN[24]

NO MÉS[25] PAU, LLUM, NO TENEBRA,

AJUDA-NOS SEMPRE, AMÉN___”

Als peus d’aquest poema, però dins d’aquest quadrat, hi ha un penjoll de raïm.

 

ALTRES CAMPS ARTÍSTICS.

El 5 de febrer del 2019, Joan Prió Piñol, un amic de Facebook, m’enviava un missatge d’una entrada de ball de 1876, “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA *1876*” (https://www.todocoleccion.net/coleccionismo/sociedad-bailes-barcelona-1876~x15430241), de la web de venda de llibres i d’altres materials “todocoleccion”[26]. Apareix, mirant-la de front, una llauradora amb una cistella i, en terra, entre altres coses relacionades amb el camp, una garba de forment lligada i, a la dreta, una corbella i un penjoll de raïm. I, baix, hi ha l’escrit següent:

 

  “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA

                         NUEVA DE

            Sn ABDON Y Sn SENEN

——————————————————-

     TARDE A LAS 3               30 JULIO 1876 EN EL

                                              ENTOLDADO EX-PUER

    NOCHE A LAS 10            TA DE Sn ANTONIO.” 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Era la primera vegada que veia un detall així durant l’estudi, tot i que sí que n’havia vist el d’una papereta de l’ONCE amb la imatge dels Sants de la Pedra.

Finalment, direm que he fet una foto de l’entrada de la societat de balls, per si, en algun moment, es vengués i no estigués a l’abast en Internet.

 

 

Notes: [1] Vernís de vidre aplicat per fusió a un metall, a la porcellana, etc.

[2] Làmina de metall amb què, en les esglésies, es dona la pau als fidels.

[3] Terrissaire, home que fa olles, cassoles, càntirs, etc.

[4] Per exemple, la taula pintada per Joan de Joanes (p. 87) o, com ara, una pintura anònima del segle XVI i que es troba en la Capella del Crist de l’Hospitalet de Sueca (p. 88), a diferència, per exemple, d’un oli anònim del segle XVII que hi havia en Alpont (p. 88). Parlem d’obres que apareixen en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, del 2005, a què hem recorregut prou en la recerca.

[5] Mitja calça de drap o cuir que cobreix la cama des de sota el genoll al peu, cordada, normalment, per la banda de fora.

[6] Part de l’espasa on es troba el mànec d’aquesta arma.

[7] Treball que consisteix a fabricar o a vendre objectes d’or o d’argent.

[8] Amb pocs signes d’expressió.

[9] La Serra d’en Galceran és una població valenciana de la Plana Alta.

[10] Aquesta obra es publicà en el 2016.

[11] Onda és una població valenciana de la comarca de la Plana Baixa.

[12] Miguel Ángel Atiénzar ha escrit uns quants llibres sobre els caputxins de l’Olleria i també relacionats amb el convent que hi ha en aquesta població de la Safor.

[13] Paraula o frase formada, per exemple, per la transposició d’una paraula, és a dir, perquè està en l’orde contrari.

[14] La inicial A (corresponent al nom “Abdón”), en la banda esquerra , segons mirem de cara, i l’S (corresponent al nom “Senén”), en la banda dreta.

[15] Textualment.

[16] Una diadema és un cinyell del cap dels reis com a insígnia de llur dignitat.

[17] Vara simbòlica de l’autoritat reial o imperial.

[18] Nom que rebé durant molts segles Sagunt, abans de ser castellanitzat a Murviedro i, en el segle XIX, canviar-lo a Sagunto.

[19] Lo que ací diu com època moderna, tradicionalment escrit com “Edat Moderna”, comprén, més o menys, els segles XVI, XVII i bona part del XVIII.

[20] Aquest detall relacionat amb la protecció i amb les muralles o amb les portes d’una població, l’hem vist també en parlar sobre Cautes i Cautopates , en l’entrada de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del blog “La arquitectura perdida”, quan diu que “Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”. 

[21] Literalment, en lloc de la forma correcta AJUDA’NS.

[22] Literalment, en lloc de la forma correcta fred.

[23] Aquesta forma com també “febre” són correctes.

[24] La forma “veent” (en l’original, sense la –t final) és tan correcta com “veient”, però ambdues porten una –t.

[25] Ací vol dir només i no no més, ja que està parlant de pau;  i, així, restaria “només pau, llum, no tenebra”.

[26] El 7 de gener del 2020 havia canviat lleugerament l’enllaç, que és el que ací figura.

“Les que controlen són les dones” (avi Miguel, 1906-1992)

General, , , , ,

 

El 10 de novembre del 2018, preguntí els meus pares sobre el paper de la dona en la parella, en les famílies valencianoparlants i, ma mare, digué unes paraules del meu avi matern, nascut en Alaquàs (l’Horta de València), en 1906: “Normalment, [les dones,] van a l’home [,de lo que fa el dia a dia, de tot], però es fa lo que la dona vol”. Mon pare, en canvi, deia, sobre una dona de Benirredrà (la Safor): “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”.

I, per la part dels meus avis materns, el 16 de novembre del 2020, ma mare, em digué: “Mon pare, deia, de broma, ‘No, no, si, en casa, manen els hòmens,… però les que controlen són les dones”. I, a més, també em comentà que “Per al negoci, ma mare era més arriscada que mon pare”. El meu avi matern (Alaquàs, 1906-1992) visquè molts anys en Alaquàs (l’Horta de València).

Finalment, diré que els quatre avis eren valencianoparlants i valencians per part de pare i de mare.

“¡Ni Franco ho havia fet!”, conversa amb Pere Riutort i més

General, , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, reproduesc quasi tot l’escrit que publiquí, anit, en el meu mur de Facebook.  Diu així:

<<he rebut una telefonada de Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935) i li he parlat una miqueta sobre la idea que, en el 2017, tingué l’Ajuntament d’Alacant: canviar radicalment la lletra de la cançó eròtica “La manta al coll”. I, sense embuts, li he dit:

— ¡Ni Franco ho havia fet! ¡Són més carques i més conservadors de com volen presentar-se a través de les aparences!
I ell ha comentat:
— És una cançó masclista.
— No et negaré que hi ha passatges que puguen fer pensar això. Ara bé, que si tracten de fer això, estarien fent-ho de la cultura valenciana, tampoc.
¿Sabíeu que la cançó “La manta al coll” ha sigut cantada, per exemple, pel grup “Carraixet” en un vídeo que hi ha en Internet i en què, en el passatge de pesar-se les mamelles, les xicones de Xixona, intervenen moltes veus de dona? ¿Per què no fa, per exemple, la Generalitat Valenciana, una mena de cacera de bruixes contra els grups musicals i, a més, contra els artistes que canten aquesta cançó i moltes més, de tipus eròtic o en què intervé vocabulari vinculat a lo sexual?
¿És que no seria tan important que es retirassen les que van acompanyades de personatges mitològics o de la fantasia popular valenciana, per a fer por als xiquets?
¿És més pedagògic lo que pot provocar feredat i tot, que lo eròtic o vinculat a lo sexual? Recordem que la sexualitat té molt a veure amb el desenvolupament creatiu de la persona.
I, ¿per què es critica, però no amb arguments, per exemple, en estudis sobre la suposada violència de gènere,… amb molta informació de fonts de l’estranger? ¿És que la cultura relacionada amb la llengua catalana s’entén millor partint de valors i de la cosmovisió de cultures foranes? ¿Per què, en aquest tipus d’estudis, no es fan, com ara, entrevistes, preguntes obertes o, per exemple, sobre l’educació que les persones que informen a qui indaga, han rebut en casa, en la família o en el barri? ¿És que només és important lo que va en línia amb els dictats dels partits o dels moviments socials que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres o antimasclistes?
¿Només s’ha de tenir present lo que diuen les persones lletrades, amb estudis universitaris, amb diplomes, amb càrrecs polítics o empresarials i que, sovint, es presenten com a capdavanters i com una mena d’alliberadors de la pàtria? ¿I les idees, les opinions, la visió de la vida,… de cada una de les persones que integren la societat?
TOTES les opinions són importants. I, per això mateix, en la recopilació per a l’estudi sobre el matriarcalisme, de principi, no menyspree cap aportació (encara que, després, en trie la gran majoria, per a passar-les a l’escrit, llevat de quan es repetesquen).
Si està millorant l’estudi sobre el matriarcalisme, en bona mida, és per la col·laboració abnegada d’hòmens i de dones que, en alguns casos, fins i tot, t’envien uns quants correus electrònics que paga la pena plasmar: en el tema de la transmissió del saber, del paper de la mare i de la padrina (o àvia), de l’educació rebuda (però no en l’escola) i, per exemple en el de la música popular eròtica (o bé en relació amb el vocabulari sexual), la participació de moltes persones i, a més, de poblacions valencianes, catalanes i balears està resultant clau. I, això, des de primera hora del matí.
I ho dic, perquè, al meu coneixement, si no compartim lo que sabem (i, a més, sense fer ostentació de saber més que el veí), no esperem llarga vida per a la llengua catalana, ni per a lo que hi està relacionat.
I més: des d’ací, gràcies a totes les persones que heu decidit aportar part de lo que sabeu o, per exemple, de fer comentaris i que feu possible el “jo guanye – tu guanyes“, com es diu, ara, en el món empresarial>>.

De Calasparra a Fulda i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, en relació amb el tema de la religiositat popular i del seu vincle amb els Sants de la Pedra, passarem, sobretot, per Calasparra, una població murciana, històricament, vinculada al Regne de Castella i que es tracta d’u dels llocs que, tot i estar fora de l’àmbit lingüístic, han adoptat els Sants de la Pedra com a patrons, una part més del matriarcalisme.  Afegirem que, en Calasparra, els Sants de la Pedra, són coneguts, familiarment, com “los Santos Mártires” i com “los Santos de la Caldera”.

Des d’ací, agraesc que Radio Calasparra, per mitjà de Mª José Gomariz, el 29 de juliol del 2019, em fes una entrevista extensa i en què les dues bandes gaudírem.

(Desde aquí, agradezco que Radio Calasparra,  a través de Mª José Gomariz, el 29 de julio del 2019, me hiciese una entrevista extensa y en la que las dos partes gozamos)

 

Com llegim en l’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez[1], “Las referencias más tradicionales sobre la aparición de los santos Abdón y Senén en Calasparra citan que pudieron ser aquellos primeros repobladores entre los que, en 1412, se repartieron las tierras, quienes trajeron la devoción de estos mártires a tierras murcianas. Sin querer obviar que es posible que esta tradición sea cierta y aquellos primitivos repobladores de origen aragonés conociesen y trajesen de sus lejanas tierras esta devoción, lo cierto documentalmente [es] que las primeras noticias sobre los Santos aparecen a finales del siglo XVI. Tanto es así que ni tan siquiera fueron los primeros patronos de Calasparra. (…) Probablemente una época de malas cosechas unida a un ambiente de exaltación religiosa con numerosas fundaciones de santuarios y ermitas, influye para que el Comendador buscase un nuevo patrón más directamente relacionado con la protección de la agricultura y del que pudieran conseguir unas reliquias que concentrasen la devoción hacia el patronazgo.

(…) Los últimos años del siglo XVI y los primeros del XVII ven aumentar considerablemente la devoción a los Santos y ya en la visita de la encomienda de 1.609 encontramos la fundación de la Ermita de los Santos por Pedro Hernández ‘natural de esta villa por su devoción y la repara y tiene proveida de ornamentos y de los demas necesario y solo tiene necesidad de presente de recorrer los tejados de alguna teja…”.

(…) A lo largo del siglo XVII la fiesta de los Santos se va consolidando y en el siglo XVIII ya está considerada como la más importante de la Villa” (pp. 189-191).

Sobre el segle XVIII, referent a Calasparra, el cronista diu que “Juan de Moya Hurtado, Escribano del Concejo de Calasparra desde 1.748, nos dice en 1.779 que (…) se hacía ‘… caridad de pobres y reparto de pan y carne…’, tradición que, con modalidades diferentes y con otro sentido, aun[2] se ha mantenido hasta la actualidad” (p. 192).

A aquestes línies de Francisco Casinello podem afegir una part d’una obra del segle XVIII, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, S. Abdón, y Senén”, del P. Fr. Sebastián Saez (de 1765), publicada en Calasparra, en què l’autor comenta que “Dedican à estos Ilustres Martyres un dia, en que les celebran solemne fiesta, (…) donde estos Santos tan peculiares de este Pueblo, en quanto à la devoción, con que los miran, como à Patronos, que comúnmente se entienden con el epíteto[3] de los Santos de Calasparra, o los Santos de la Caldera[4]; de cuya circunstancia dimana[5] aquel regular dicho, con que suelen ponderar las gentes alguna vasija de gran magnitud, que exclaman con aquellas palabras: Es mayor, que la Caldera de Calasparra.

(…) trato del método, que observa aquella Ilustre Villa de celebrar esta funcion de los Santos Abdòn, y Senèn; y así, (…) no passarè en silencio el principio, y motivo de donde toma denominación esta vulgaridad tan proclamada por todas partes. Sucede que en esta Villa se reserva una grande, y espaciosa Caldera, circunvalada de ceños[6] por su mayor firmeza, la qual està solo destinada para el dia, en que solemnizan à estos Santos; pues para festejarlos mas cumplidamente por todos modos, se muestra aquel dia esta piadosa Villa magníficamente liberal con todo genero de personas, y para fin de disponer comida para tantos, està proporcionada dicha Caldera; siendo capàz en el concavo[7] de su circunferencia, cocerse suficiente menestra para surtir un batallon de Gente. Guisase comunmente en èlla toda la carne de una gran res[8] de Bacuno[9], que con dos, ò tres cargas de las verzas[10], que dà el tiempo, y à correspondencia, una desmedida porción de otras legumbres, y demàs condimentos, que se requieren, para sazonar[11] aquel manjar, se dispone en toda forma, aunque en Caldera, una muy bien provista olla. Determinan à uno, ò dos hombres, à cuyo cuidado queda cometido el prepararla, para que estè en términos de comerse; siendo antiquada costumbre, que sirva la calle de cocina, donde se represente todo este explendido aparato, la que siempre se plantea en el sitio, que estè enfrente de la casa de los Mayordomos, que suelen ser dos, ò mas, algunos años, à cuya conducta, y dirección toca hacer repartimiento, el qual suele ser, dando una parte de limosna à los necessitados, y otra por reliquia, à los que no necesitan; de suerte, que por ser en nombre de los Santos Martyres estas expensas, y ser tanta la devoción de aquel Pueblo, les hace dicha olla el caldo gordo à pobres, y ricos” (pp. 83-85).

Fins ací tindríem, més o menys, una idea general de la festa dels Sants de la Pedra, en Calasparra, i, així mateix, partint, novament, de l’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”[12], de Francisco Casinello Martínez, podríem reblar el clau dient que “Desde finales de los años cincuenta y sesenta [del siglo XX] (…) la fiesta queda relegada a la celebración de una verbena en la Plaza de los Santos, la degustación de la exquisita ‘cuerva’[13], las migas que hacen algunos grupos y la indispensable sandía del Abril. (…) Los días que se celebraba corrida [de toros] la gente acudía multitudinariamente, ya que ésta, por tradición secular era el centro de la fiesta de Los Santos” (pp. 193-194). El detall de la correguda de bous representa un cas singular en aquesta festa dels sants Abdó i Senent, si més no, fora de l’àmbit lingüístic.

També hem trobat, però partint de l’obra literària “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana” (Premi Franciscàlia, en 1961), en què l’autor, literalment, escriu que “Ultra tantes coses l’antigor d’esta advocació tan nostra ens la farà saber, que també són venerats en la Huerta de Múrcia, únic lloc castellà on amb est sentit el tenen i açò no pot tenir altre oritge[14] que la nostra nissaga que hi romangué arran de l’efímera presa que en feu El Conqueridor[15]” (p. 27). És un tema que intuesc que encara està obert, tot i que, inicialment, m’incline per lo escrit per Rosa Ribas i per Francisco Casinello i que hem plasmat més amunt.

Cap al final de l’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, el cronista afig que, de finals dels anys seixanta i principis dels setanta ençà[16], “La fiesta de los santos vuelven a tomar auge y la participación es cada vez mayor la [= al] tiempo que se diversifican los actos. (…) A consecuencia de este renacimiento se vuelven a sacar las imágenes de los Santos en popular y clamorosa procesión y se organizan almuerzos populares y gratuitos” (p. 194) i que “En los últimos años, la Fiesta de los Santos ha cobrado gran importancia con la incorporación de una gran variedad de actividades, tanto religiosas como civiles (…). La constitución, hace pocos años, de una Mayordomía de los santos Mártires ha supuesto un nuevo empuje a esta[s] celebraciones que, junto con la feria, se han convertido en la[s] principales fiestas de la localidad, al tiempo que se ha incrementado considerablemente la devoción hacia los Patronos de Calasparra, san Abdón y san Senén” (pp. 194-195).

Finalment, i, com si es tractàs d’una intuïció d’un visionari, l’autor de l’obra literària de 1961, qui comenta molt prompte que és de Cullera (la Ribera Baixa), diu lo que he experimentat mentres he fet aquesta recerca, tot i que ell ho redactàs en 1961: “Quan es puga fer completa l’estadística de llur devoció catalana, que jo només ho intento, serà de quelcom sorprenent per la difussió tan unitària. Amb tot açò creu el modestíssim autor de les presents mal escrites ratlles a sobre un tema digne de més ben trempada plona[17], haver-hi contribuït a la coneixença i divulgació d’un vincle tan ferm entre els llocs de llengua catalana” (p. 27). Tenim, doncs, una prova més que evident que moltes persones eren conscients (i ho són) que la devoció als Sants de la Pedra està molt estesa, sobretot, en tot el nostre àmbit lingüístic, que són pocs els estudis que se n’han fet i, a més, que calia fer una mena de recol·lecció de la mateixa manera que els llauradors fan amb el forment, en aplegar l’època de la collita, principalment, el mes de juny i el de juliol, tot i que també s’allarga fins a agost.

Afegiré, sobre aquesta dispersió de fonts (en aquesta recerca, prou recopilades), que, pocs dies després de començar la investigació, en el 2017, comentí a u dels col·laboradors, que havia pensat entre la Mare de Déu de l’Olivar (patrona d’on visc, Alaquàs) i els Sants de la Pedra. I em digué: “Els Sants de la Pedra, que estan més estesos per la geografia”. Ha sigut, per tant, u dels millors encerts. I, com veiem, fins i tot, traspassa les fronteres del nostre àmbit lingüístic, com ara, passant a terres que formaren part del Regne de Castella, com ara, la població murciana Calasparra.

Ara bé, adduirem que u dels actes que tenen lloc en Calasparra( i que no sol donar-se en tot l’àmbit lingüístic, però sí en aquesta població d’arrels castellanes i en alguna altra, també vinculada a l’històric Regne de Castella, com ara, Pedrosa del Rey, de Valladolid) i de què parlarem, a través d’informació treta del llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN”, de juliol de 1997, és la intervenció dels bous. Així, en aquests quaderns d’història llegim que “En un programa de fiestas de 1.977 recoge Don Luis Armand Ruiz un trabajo de su padre en el que narra la celebración de la fiesta de los Santos durante el siglo pasado y principios del actual.

(…) Nos cuenta Don Luis que el Día Treinta de Julio era el más importante del año para los calasparreños, ya que en ese tiempo habían terminado las principales labores agrícolas y todo el pueblo se disponía a celebrarlo con sus mejores galas. Era el día en que todos los habitantes de los campos circundantes venían al pueblo a presenciar la[s] corridas callejeras de novillos[18].

La mañana del Día de los Santos, después de la Misa Mayor, se corría por las calles más céntricas un novillo sujeto al testuz[19] mediante una gruesa maroma[20], llevada por los mozos más atrevidos que corrían por la Corredera y calles adyacentes conduciendo a la res[21] de un sitio para otro. Cada mozo trataba de conducirlo en dirección al balcón de su novia o pretendida, aunque no siempre lo lograba, pues había otro más arrestado que conseguía llevar al animal hasta la reja de la suya, atando la cuerda en la misma, para que ésta pudiera prender entre el testuz y la cuerda de la ramita de alhábega[22] que había venido cultivando con mimo durante meses para tal fin” (p. 28).

En la pàgina 29 ens conten que, a vegades, acabava malament la festa perquè el jònec se n’eixia amb llibertat, fins al punt que “escapaba al campo siendo la mayoría de los casos abatida a tiros por la Guardia Civil”.

Podem dir que aquest tipus d’acte festiu, a partir de les informacions recopilades en la recerca, sembla formar part més aïna de la cultura castellana, ja que en la major part de les poblacions de la històrica Corona Catalanoaragonesa, la festa s’orienta més cap a balls i danses, la processó, la desfilada de trets festius (com ara, gegants, en Catalunya), l’arreplega de diners mitjançant la venda d’aliments o a través de subhastes, etc., més en línia amb lo que llegirem tot seguit i també tret del mateix llibret de Calasparra.

“Continua narrándonos Don Luis, que otro de los momentos culminantes de las celebraciones en honor de los Santos era el llamado Viernes de Mayordomas. Se celebraba ese festejo el último Viernes de Agosto y estaba organizado por la mayordomía de los Santos para hacer la postulación[23] (…) por el pueblo a cargo de un grupo de escogidas señoritas que eran recogidas de sus domicilios por autoridades locales, mayordomos y acompañadas cada una de ellas por un joven. Recorrían todo el pueblo, de casa en casa, recogiendo donativos en dinero o en diferentes objetos que luego eran sometidos a pública subasta.

Al día siguiente se volvían a correr los toros de la misma forma que se había hecho durante el Día de los Santos. Los astados[24] eran sacrificados en la Corredera y después de descuartizados se ponían a cocer en las enormes ‘calderas de los Santos’, dando lugar al dicho: ‘Es más grande que las calderas de los Santos’.

(…) La caldera era repartida entre todo el pueblo. (…) Aún nos cuenta que se celebraba otra fiesta taurina, durante tres días, sin determinar las fechas, en honor a nuestros patronos. En esta ocasión eran los propios animales de labor, las famosas vacas calasparreñas, que prestaban los agricultores de la vega, para ser corridas por la calle Mayor y adyacentes cerradas en sus bocacalles[25] por empalizadas[26]y totalmente abarrotadas de gente, que se agolpaban en la calzada y balcones. Desde allí lanzaban peleles[27] de trapo para engañar a la res a su paso bajo el balcón y que tropezaran con ellos.

La construcción de la actual Plaza de toros acabó con una forma tan antigua y tradicional de vivir la fiesta”  (pp. 30-31).

I, per a rematar aquesta informació referent a poblacions de fora de l’àmbit lingüístic, però vinculades als Sants de la Pedra, adduirem que, en el llibre “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén”, de José Sistac Zanuy, per exemple, llegim que, “Desde muy antiguo, los payeses de Chateauroux, en Francia, rinden un piadoso e intenso culto a los Mártires persas, como consecuencia de haber logrado por su mediación numerosas conservaciones milagrosas de sus cosechas. En Berry, y otros lugares del país galo, existe la tradición de colocar los gremios de toneleros bajo la advocación de los santos Abdón y Senén. (…) esta tradición tiene su origen en el hecho de que para la traslación de reliquias de estos Santos desde Roma a Arlés-sur-Tech, se utilizaron barriles en circunstancias milagrosas” (p. 43).

La difusió dels Sants de la Pedra aplegà, fins i tot, al Monestir de Fulda (en l’actual Alemanya),  de què parla José Sistac: “la Abadia de Fulda, tan singularmente famosa en los anales religiosos de Europa, poseía reliquias y un altar dedicado a los santos Abdón y Senén, en la Basílica de San Salvador. En la Iglesia de Santa María, también en Fulda, existía una cruz con reliquias de dichos Santos” (p. 44). A més, segons escriu Lluïsa Serra, en el grup de Facebook “Amics de la Moreneta” (https://es-es.facebook.com/groups/amicsdelamoreneta/permalink/1592156777465816), el 28 de març del 2017, “El monasterio fue dedicado al Salvador, pero al llegar de Roma unas reliquias insignes de los Santos Abdón y Senén, tomó la titularidad de estos santos. (…) Con la llegada del Protestantismo, los monjes se adhirieron a él, y el monasterio se secularizó”.

 

 

Notes: [1] Aquesta obra, sobre aquest congrés, celebrat en el 2013, està en Internet, en pdf, per exemple, entrant en Google, on el trobarem amb facilitat.

[2] Literalment.

[3] En valencià, epítet. En aquest cas, vol dir “qualificació elogiosa”.

[4] És u dels altres noms familiars que reben els sants Abdó i Senent: “los Santos de la Caldera”.

[5] Prové.

[6] En valencià, plecs.

[7] Còncau vol dir “que és més xicotet pel mig que per les vores”.

[8] En valencià, cap.

[9] Literalment, en lloc de vacuno.

[10] Literalment, en lloc de berzas. En valencià, equival a cols.

[11] En valencià, assaonar, és a dir, fer saborós el menjar.

[12] Tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez.

[13] Beguda feta amb vi i llima.

[14] Textualment, en lloc de la forma correcta origen.

[15] El rei Jaume I (1208-1276).

[16] La informació està treta d’un document sobre un congrés celebrat en el 2013.

[17] Ploma.

[18] En valencià, jònecs. Un jònec és un bou (o un brau) jove.

[19] En valencià, al tos.

[20] Una maroma és una corda gruixuda.

[21] En valencià, el cap.

[22] En valencià, alfàbega.

[23] Postulació vol dir demanada  amb instància.

[24] En valencià, en aquest cas, bous.

[25] En valencià, boca de carrer, cap de carrer.

[26] En valencià, palissada, segons el DCVB, “Obra defensiva composa de pals ficats verticalment en terra i formada a manera de mur”.

[27] En valencià, ninots.