Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Narracions eròtiques en què la gent es posa de part de la dona

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda “En Benifato, varen capar el dimoni”, hi ha uns altres passatges en què es reflecteix el matriarcalisme. Així, l’endemà, el jurat en cap i altres persones emprengueren el camí cap a la ciutat de València, “a on, prenent alendes del millor escultor, s’encararen amb ell, fent-li l’encàrrec d’un Sant Miquel, com digué el síndic, ‘Amb molts cordons’” (p. 277). Per tant, apareix un altre càrrec de temps dels furs (el síndic, qui feia les gestions administratives) i passem a un relat eròtic.

En acabant, Francesc Martínez i Martínez escriu que, “Com es vullga que els artistes valencians, a més de ser complets en son art, han participat sempre del punt un poc satíric i un poc sorneguer, especialitat del poble de València, l’escultor va tallar un magnífic arcàngel Sant Miquel, amb el diable als peus vençut pel príncep de les legions celestials, el que, panxa per amunt, tot nu (…), volia defendre’s de l’arcàngel, de manera que la resplendent figura contrastava amb el xocolatat color del dimoni.

A aquest, li posà tots els atributs baronívols i, encara un poc massa acusats, complint l’encàrrec del síndic que el simulacre fóra fet amb molts cordons” (p. 276). Com podem veure, trau el tema de la sexualitat en la cultura matriarcalista i, a banda, el de l’humor irònic.

“Allà anà, a Benifato, el grup escultòric, ben encaixonat, el que, tret, fon posat en l’altar, a on acudiren a admirar-lo els del poble i encara alguns forasters. Però aplegà el dia de la festa i s’abaixà de la fornícula la nova escultura, per a posar-la en l’anda, amb què havia de ser passejada pel poble en la processó.

I, clar, a l’estar baixeta, es veieren tots els detalls i les circumstàncies, saltant a la vista lo complit que estava el dimoni, el que, sense una herba o una flama que li amagara res, tot ho ensenyava” (p. 276). Per consegüent, el dimoni, figura que, simbòlicament (per la influència de moltes autoritats eclesiàstiques al llarg de la història), està vinculada amb la dona (la representa també en lo eròtic i en lo sexual) és ben rebut. Quant al detall de l’herba o de la flama, en el curs 1989-1990, una mestra d’Història de l’Art ens comentà que, més d’una vegada, hi havia hagut el costum de tapar el penis en escultura o, si no, de posar-hi una fulla que ho fes (per exemple, de parra). Igualment, ens afegí que hi havia hagut casos en què si bé l’obra tenia la fulla, l’havien capat, i que es podia comprovar acostant-se a la figura.

Per això, després, el folklorista posa que “Allí va ser lo gros. Els hòmens aplegaven i es reien a riallada oberta; les dones es tapaven la cara, per a no ensenyar la rialleta; les fadrines es feien rogetes i giraven la cara, per més que algunes encara miraven de reüll. Però lo pitjor fon la gent forastera: ¡quins esparaments, quina broma! Allò va ser pitjor que lo del santet xicotet, cap de caps” (pp. 276-277). O siga que si, al principi del relat, se’ns comenta que el Sant Miquel era petit i, com hem vist, en un poble matriarcal (recordem que aquest sant té a veure amb lo celestial, no amb lo terrenal), la figura femenina (això és, el dimoni) encara era més grossa.

“Passà l’any en què els fills de Benifato, quan s’entropessaven amb algun veí dels altres pobles, havien d’aguantar les iròniques preguntes referents al dimoni de Sant Miquel i s’acostà la festa de l’any següent.

Fon abaixada la imatge de l’altar i posada en l’anda. Però, a poqueta nit, una bona anciana, molt pudorosa i amant de son poble i que, al mateix temps, tenia sa bona posició pels molts bancalets heretats de sons pares, proveïda d’una quiquereta de xocolate, anà en busca del ferrer (…) i, fent-li agarrar el martell i un escarpre, s’encaminaren a l’església, solitària en aquella hora de silenci i misteri, i, entrant en ella, acostant-se a l’anda del sant àngel, mutilà el ferrer (…) els escandalosos adminicles al dimoni, pintant amb xocolate la bona devota el punt en què la fusta va aparéixer amb sa natural blancor” (p. 277). Altra vegada, l’acció que porta el personatge femení esdevé de nit, en plena foscúria i és ella qui mena l’home i li diu què ha de fer. 

Finalment, “A l’endemà, de vesprada, va ser una pluja de forasters. La gent que acudí mai s’havia vist. Tots els pobles de la rodalia es quedaren sense fadrinalla i, encara a muntó d’hòmens de caràcter acudiren, tots per a veure de propet el singular dimoni, ja famós per tota la Muntanya” (pp. 277-278).

Ara bé, com tots, alhora, digueren “’-Han capat el dimoni’ (…), se n’anaren, contant-ho a tots, tant als que coneixien com als que no, (…) i s’afanyaven a aplegar als seus pobles i a les seues cases per a contar-ho, estenent-se per tota la Muntanya i, encara pujà cap a la ciutat d’Alcoi i abaixà a les viles marítimes i perdurà per tot allò, passant de pares a fills la frase que En Benifato, varen capar al dimoni” (p. 278). Altra vegada, la gent (i, per extensió, els catalanoparlants) es posa de part de la dona, àdhuc, en lo eròtic i en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que hereten, que sedueixen, arriscades i molt obertes

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La més xicoteta, la més sabuda”, arreplegada per Francesc Martínez i Martínez en l’esmentada obra de 1920, el senyor “es va dirigir al sabater dos voltes sogre i li demanà la filla que li quedava” (p. 203). El pare no volia quedar-se sense cap de les filles, “però esta va saltar dient que ella sí que volia casar-se amb el seu cunyat (…) i ella era la que s’havia de casar” (p. 204). Llavors, els pares ho consenteixen a la filla. “A tot açò, al nóvio, li queia la bava al veure la fortalesa d’aquella xicona, pensant que era, de prendada, que estava d’ell” (p. 204). Resulta interessant aquests passatges: 1) la part forta (àdhuc, arriscada) és la dona i ell n’és la passiva i feble, 2) la jove, amb molta espenta, aconsegueix que els seus pares permeten que ella es case amb l’home i 3) ella sent atracció pel futur marit. 

Quan ja vivien junts, el senyor “li presentà totes les riqueses que tenia, fent-la ama i manaire de tots aquells bens” (p. 204). Per tant, l’home prefereix cedir a la jove i ella ho acull bé. Això sí: una dia, la xica se n’anà al rebost, al celler i “se n’isqué al corral i veié una formosor de gallines i un indià molt polit que li deien el titot. Sense por de sullar-se la basquinya de seda que portava, agarrà u d’aquells animals i, matant-lo, se’l menjà rostit” (p. 204) i, en acabant, molts més.

A banda, el dia que només restava el darrer dels animalets, el senyor baixa al corral i la veu. Passa que ella, eixerida, li respon que se’ls ha menjats… Aleshores, l’home cau a terra i només deia “titot i tot” i la xicota, espavilada, “va fer gent i, entre tots, el varen portar al llit, sense que ell parara de dir titot i tot. Veient que se n’anava per punts, a la carrera, feu vindre l’Escrivà i li digué:

-Mire, senyor notari: el pobret del meu marit es mor i, com em volia tant, vol deixar-me tot lo que té. Pregunte-li-ho vosté i veurà, (…) pregunte-li-ho i veurà” (p. 205).

Tot seguit, el notari fa lo que li diu la dona:

“- ¿Li deixa tota la seua hisenda a la seua muller?

-Titot i tot, titot i tot (…).

-¿Veu, senyor notari? El pobret, tot. Tot ho vol per a mi, tot m’ho deixa” (p. 205). Altra vegada, la xica respon amb raboseria i sedueix l’escrivà, qui “va fer el testament, nomenant hereua de tot la filla del sabater, el qual aplegà a temps per a veure com el seu gendre” (p. 206) moria. “Assabentat del testament, deia a la seua dona:

-La més xicoteta, la més sabuda.

Me’l contà la nina, ma parenta Llucieta Martínez i Martínez” (p. 206). Adduirem que aquesta rondalla, des de mitjan narració, plasma el tema de la sexualitat matriarcal: la dona és qui salva l’home i qui el mena on vol (“On va la corda, va el poal”).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Religiosos i polítics valencians eixerits, amb una vida matriarcal i molt oberts

General, , ,

Una altra narració (entre unes quantes, amb un component d’història important), en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, és “Com Carles, l’emperador”. “Fra Vicent Nomdedéu, conegut en Altea pel frare Vicent, era un llec exclaustrat que habitava en la seua casa (…), prou curiosa i capaç, a què, per la part de darrere, encarada al migjorn, donaven agradosa ombra una parra i una figuera” (p. 141). Comentarem que la parra té a veure amb el penis i que la figuera (com també la figa) ho fa amb la vulva. Ara bé, predomina l’ombra, la foscor, això és, la part femenina.

Igualment, veiem que el narrador inclou que “un bancal d’horta i el tant per cent de l’arreplega de l’almoina per a la Casa Santa de Jerusalem li donaven lo suficient per a cobrir les seues no molt llargues necessitats i, encara, per a ajudar en algun treball al pròxim” (p.  141). És a dir, un religiós destinat a obres menors, receptiu a lo masculí i a lo femení i que prefereix la part matriarcalista (la figuera, l’ombra, l’horta, austeritat i esperit comunitari).

En el relat següent, “Un alcalde com se’n solen estilar”, el folklorista Francesc Martínez i Martínez fa una exposició interessant de la visió de la política més de segle i mig després de la batalla d’Almansa i de l’anul·lació dels furs del Regne de València (1707) i, per descomptat, del naixement jurídic d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). A més, pot evocar-nos un memorial de greuges que, en 1760, enviaren representants polítics dels històrics regnes d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca al rei Carles III, qui ho era des de feia poc. Diu així, però referent al segle XIX i a temps posteriors:

“En este segle passat [= XIX], quan estava ja ben afermat el sistema caciquil en què els alts funcionaris la responsabilitat sols la tenen de nom i les lleis són una espècie de xàrxia a on queden arranjades les sardines i els aladroquets, però que els marrocs[1] les foraden i les esgarren a son plaer, en què les persones que ocupen quasi tots els càrrecs públics, salvant, per descomptat, honradíssimes excepcions, han de fer renúncia de son criteri, per no dir de son decor, i, tancant els ulls, ser dòcils instruments de la voluntat i, fins i tot, de les passions dels caciquets, hi havia en Teulada un alcalde imposat per u dels dos polítics que manifassejaven en els districtes de la Marina. L’esmentat funcionari tenia per nom Pallot, i, per este, més que pel de pila, era conegut.

Va ocórrer, doncs, que aplegà a Alacant un Quefe polític[2] nou i desfilaren pel despatx d’aquell tots els alcaldes dels pobles de la província. Li tocà el torn al que ens ocupa, que fon molt ben rebut per son superior: estava ben recomanat.

En la conversació, se li va ocórrer preguntar, al representant del poder central, si en Teulada tenían buen clima, a què el molt llest Pallot respongué: ‘No, senyor: allí no tenim clima’.

Acabada l’entrevista, s’enxancamallà amb son caminador burret, plantant-se en el seu poble en una jornada llarga. Ja allí, preguntat pels seus amics per la visita al Quefe, desvanit, respongué: ‘Molt bé’: és planot i trempat. Però, si jo no estic llest, ens posen una contribució nova, puix que em va preguntar si ací teníamos buen clima. Jo pensava què seria allò, però, de seguida, em vaig dir ‘Alguna cosa per a tirar-nos nova contribució  damunt’ i li vaig respondre que nosaltres no tenim això. ¿Què vos pareix, si no estic llest? ¡Ens la carreguem i, després, qualsevol se la tira de damunt!” (pp. 143-144).

Per consegüent, ja podem fer-nos una idea del motiu pel qual els refranys en llengua catalana referents a Castella no són precisament favorables als castellans: “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. Sobre aquest tema, considere que seria interessant fer una recerca sobre l’actitud cultural en les parelles mixtes (de catalanoparlant i castellanoparlant) i, per exemple, el tema de la violència de gènere, el de la mentira i el de generositat, perquè, d’acord amb alguns comentaris que hem rebut en l’estudi sobre el matriarcalisme, podem dir que n’eixirien resultats sucosos. Nogensmenys, no forma part del nostre estudi.

Finalment, adduirem que, en el primer quart del segle XXI, al meu coneixement, cada vegada m’estranyava menys que molts polítics del moment preferissen menysprear la cultura tradicional. Com a exemple, en el País Valencià, Mónica Oltra, Joan Ribó, Joan Baldoví, Ximo Puig… Eixos, per “l’esquerra”. I ho feien en nom d’acabar amb l’obscurantisme o bé pels pactes amb partits espanyolistes i, així, patriarcals com la cultura castellana. I, per l’altra banda (la dreta), la batlessa entrant de la ciutat de València, María José Català, en el 2023, molt prompte, parlà de claredat. En conjunt, ambdós grups van cap a “la claror”: simbòlicament, cap a lo patriarcal. Mentrestant, la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Nadal i Bon Nadal a tots.

 

Notes: [1] En el DCVB, figura el significat “Moneda marroquina de poca valor, com d’un cèntim i mig, que estigué en curs dins Espanya després de la guerra d’Àfrica de l’any 1860 (val.)”. Per tant, la paraula era usual, sobretot, en el País Valencià (molt). I ací es tracta d’una comparació en sentit figurat.

[2] La paraula “Quefe” resulta de la pronúncia popular del terme castellà “jefe” així com “maco” ho fa de “majo”, ja que el so de la “j” castellana és inexistent en la llengua catalana genuïna. El folklorista afig que “Així es nomenava, en aquell temps, al Governador” (p. 143).

Adjuntem el text de l’històric memorial de greuges de 1760, redactat per polítics en nexe amb la terra: aragonesos, catalans, valencians i mallorquins.

2_Memorial_greuges

Dones encisadores, que abracen la sexualitat matriarcal, amb conhort i molt obertes

General, , , ,

Continuant amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, de Miquel Duran de València, copsem aquests versos:
“L’HORTOLANA DORM

Amb les galtes enceses de color
pel bes del sol germinador i ardent
reposa la Maria blanament
baix l’ombra suau d’un taronger en flor.

El seu somni és tot pau i serenor,
i les colomes de son pit turgent
palpiten dolça i reposadament
al ritme dels sospirs que ixen del cor.

Junt a l’arbre florit i rialler
contemplo a l’hortolana com somnia
potser -qui sap!- en son amor primer.

I veu caure ma ardenta fantasia
una pluja de flors de taronger
sobre el somni ideal de la Maria”.

Per tant, el poeta plasma el simbolisme de l’home (el sol) i el de la dona (Maria i l’ombra) i que, el bes que ell li ha donat, aporta un bon son a la dona.

Igualment, captem una relació sexual agradable entre tots dos al costat d’un arbre, el qual introdueix les arrels en la terra i s’enfila cap al cel, en un moment de joia que podríem vincular amb la primavera i amb les flors de maig.

Afegirem que la manera en què Miquel Duran de València es relaciona amb l’hortolana reflecteix la sexualitat matriarcal i va en línia amb comentaris que ens plasmaren sobre la vida de parella entre l’home i la dona catalanoparlants nascuts abans de 1920.

A més, la llauradora també prega, com podem veure tot seguit:
“L’HORTOLANA RESA

És diumenge d’abril. Triomfa el color.
Maria va a l’església ben mudada;
porta falda de seda, ramejada,
pinta i agulles i arracades d’or.

Pel camí, ple de llum, troba l’Amor
que li pregunta: -A on vas tan apanyada?
-Vaig a missa; a resar per ser amada
de qui amb paraules m’ha robat el cor.

Maria entra en el temple silenciosa;
queda davant l’altar agenollada
pregant a Déu, humil i fervorosa;

i alçant al cel sa virginal mirada,
és talment una imatge dolorosa
encara pel dolor no aturmentada”.

Per consegüent, ens trobem amb una dona que triomfa amb el color, ben mudada i amb roba de seda, amb arracades d’or, és a dir, trets que empiulen amb la figura femenina en les cultures matriarcalistes. Adduirem que hi ha festes valencianes, com ara, ofrenes i les fogueres d’Alacant (amb la figura de la “bellesa del foc”) que enllacen amb aquest passatge, quant a com va vestida la dona.

Igualment, ella confia en Déu i li resa esperançada amb què un jove l’accepte com a núvia.

Prosseguint amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, podem llegir els versos en nexe amb el plor, que tenen a veure amb l’hivern:
“L’HORTOLANA PLORA

A l’arribar l’hivern, l’horta ha quedat
nua de fruits i flora; i la masia
desemparada està de l’alegria
que la feia admirable en temps passat.

El portal a tothora està tancat
i ja no s’obre al despuntar el dia;
ni es sent tampoc cantar a la Maria,
qui ara plora amorosa malvestat…
–
Oh, Maria, Maria! -dolçament
li he dit-. Maria, verge del dolor,
destria les boires del teu pensament

i obre ton fràgil cor a un nou amor…
M’ha mirat amb esguard d’agraïment,
i li he besat els ulls mullats de plor”.

En aquest apartat del poema, trobem que Maria, molt oberta, mira amb agraïment l’escriptor i, a més, es deixa besar els ulls. Aquestes paraules poden recordar les dones que, ja velles, encara són ben rebudes per persones més jóvens o que passen per millors moments. El nou amor comença en passar el dia més curt de l’hivern, així com, per juny, es cull el forment que, en desembre, era llavor acabada de colgar en la terra. Al meu coneixement, el fet que ella s’òbriga a l’home (qui estaria vinculat amb la llum) representa el pas esmentat i, així, l’inici d’una altra sembra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Per mitjà d’aquest enllaç, podreu accedir als poemes esmentats: https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana.

“Per a on salta la cabra, salta la xota”, mares, capellans i ironia

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicada en 1920 i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare Bergant”. Així, “el pare vicari de les Cases, lo mateix acudia a confessar les seues parroquianes d’Altea, que eren moltes, que s’encaramellava dalt de la serra a visitar la plantació d’ametlers marcons que allí tenia (…).

Home corrent i temperat, com sol dir-se, sempre tenia un pollastre a punt, per a fer-lo amb arròs, quan algun amic el visitava en la seua casa abadia d’Altea” (p. 119). Com podem veure, el capellà és un home molt obert, que no es limita a fer misses i, fins i tot, té una miqueta de llaurador, trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la dona.

De fet, com Francesc Martínez i Martínez escriu un poc després, “Cal fer constar que este bon senyor, molt estimat, no sols per sos feligresos, sinó per tots els que el tractaven (i jo em contava en el número d’estos), li deien el pare Bergant, malnom heretat dels seus pares” (pp. 119-120).

Igualment, el folklorista valencià addueix que, “en els sermons de les festes dels pobles dels voltants, i este, en els de collita pròpia que els diumenges dirigia a sos feligresos, en què els reprenia els mals costums” (p  120). O siga, que ens trobem amb un home que es feia els sermons que, en acabant, deia. Això sí: “els sermons més cèlebres eren els que predicava en la seua església. Allí es dirigia, per descomptat, en valencià, amb tota llibertat, a sos feligresos, que eren com la seua família i, als que, gelosament, els reprenia els vicis i mals costums, entre estos, (…) que les xiques anaren a soles a collir espart i fer ullols” (p. 120). Un ullol és una palma sense obrir.

Aquest major èxit entre lo dit en la llengua materna encaixa amb paraules que, com ara, em comentà Pere Riutort cap al 2020 i que ell posa en la seua explanació del 2018: aquesta llengua està associada al cor i és així com s’aprén més i millor, amb major facilitat, perquè aplega a l’interior de la persona que la parla i va adjunta amb els seus sentiments.

En el passatge relatiu a les jóvens, diu el capellà “… Debades, estic tots els dies tòl-le, tòl·le, dient-vos que és una vergonya que les fadrines vagen a soles per eixa serra. Puix no em fan cas: no hi ha esmena… Però, ¿què n’ha d’haver, si les mares ho han fet igual i, clar, ‘Per a on salta la cabra, salta la xota’?” (pp. 120-121).

Com a anècdota, i que podem relacionar amb aquestes paraules del vicari referents a les jóvens, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha contat que conegué una dona arriscada, àdhuc, amb son pare. Per exemple, hi havia dies que ell deia a la filla que no hauria d’anar a festejar de nit amb el nuvi, no fos cas que li passàs res. Aleshores, la fadrina, valenta, li responia que,… per a anar als camps, a mitjan nit, ¿no li era problema, al pare, i sí festejar en eixe moment del dia? El pare cedia a la filla…

Afegirem que, en el paràgraf esmentat, copsem altra vegada lo matriarcal: “Per a on salta la cabra, salta la xota”. Aquesta dita, entre d’altres coses, reflecteix 1) que la dona, molt oberta (i, ací, mare), permet que la filla seguesca les seues passes i, igualment, 2) el sacerdot manifesta que la dona és qui té la darrera paraula.

Finalment, un altre tret matriarcal interessant, és quan, Francesc Martínez i Martínez comenta que, “En certa ocasió, el nostre notable predicador tingué un gran quefer amb  un veí seu que volia aprofitar-se d’un trosset de terra o, millor, córrer la fita des de la seua propietat cap a la del vicari. Varen mitjançar xarradories, hòmens bons (…). aplegà el diumenge i, al pujar a la trona, es veié al del plet, i, encarant-se en ell, (…) digué: ‘¡Oh, tú, hombre mundano, que, por un pedazo de tierra, entregas el alma al diablo!’. A l’oir açò l’al·ludit, s’alçà per a anar-se’n, però el de la trona li digué: ‘Xe, aguarda’t ahí fins que acabe, que has d’oir coses molt bones’” (p. 122).

Per consegüent, apareix la figura del mitjancer (els hòmens bons) i, òbviament, la ironia, dos trets que tenen molt a veure amb la cultura matriarcalista vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Nóvios, demanació i casament”, sexualitat matriarcal, dones que trien

General, , ,

Sexualitat matriarcal: “Nóvios, demanació i casament”, plasmats en “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tot seguit, passarem a escriure sobre el tema dels nuvis, de l’acte de demanar la mà a la núvia i de les noces, d’acord amb com ho exposa el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, en l’obra esmentada, publicada en 1912.

Primerament, direm que molts trets que comenta també figuren en diferents rondalles de tot l’àmbit lingüístic. Anem a pams.

“Són molt rars els nóvios que parlen per la finestra; el costum, allí, és que el fadrí que vol a una xica, a part d’enviar-li amb ses brusentes mirades l’expressió de son cor, sempre que amb ella es creua, i alguna paraula melosa i, més o manco, intencionada, quant té ocasió, vaja de visita a sa casa, de vetladeta, acompanyat d’algun amic íntim.

A poques visites que es repetisquen, ja la família comprén les intencions del visitant, a part que el xaval procura, amb intencionades paraules, demostrar el propòsit” (p. 55).

Com podem veure, el xic, si vol festejar amb ella, primerament, ha de demanar-li la paraula i, per consegüent, és ella qui tria i qui li ho aprovarà o no, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, es copsa que la visita esdevé durant el vespre (la vetladeta a què fa referència), moment del dia vinculat amb lo femení… com en moltes narracions.

És més: el jove ho fa acompanyat d’un amic.

A continuació, Francesc Martínez i Martínez plasma que, “del mateix modo procuren els pares de la fadrina, demostrant si els plau o no com també esta” (pp. 55-56), o siga, la xicota. A més, “un senyal de voler al fadrí que la pretén és quan este rotlla cigarro, donar-li foc” (p. 56). Altra vegada, és ella qui li ho validarà o no. Per això, captem que “Ocorre, a voltes, que, a pesar de les intencionades, encara que vetlades, carabasses, el pretendent o no es dona compte, o se’l fa que una gota d’aigua forada una penya i repeteix les visites, resultant embafós. Aleshores, la pretesa sol anar-se’n al llit molt enjornet, deixant a la reunió, molt a gust, gaudir del reixiu del foc” (p. 56). Sobre aquest paràgraf, adduït a la recerca el 29 de novembre del 2023, diré que sí que havia oït l’expressió “Donar carabassa”, molt coneguda, la qual apareix en més d’una cançó eròtica: la possible núvia donava una carabassa a qui li sol·licitava festejar amb ella i, així, li manifestava que no l’acceptava.

Igualment, en aquesta entrada de l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, hi ha un passatge que també es reflecteix en moltes rondalles, amb un context semblant, àdhuc, amb detalls com la guitarra: “Una manifestació de portes en afora és també el passar amb la guitarra i, parat baix de la finestra, cantar-li alguna cançó al·ludint-la, així com el ballar, quan es troben en un sarau o en una festa, tots els més balls possibles amb la pretesa” (p. 56). En eixes narracions, per exemple, una criada comenta a la reina que hi ha un home que toca una guitarra i la regina accepta la proposta que li fa ell (normalment, per a recuperar una part que ella li havia robat o a què la dona havia accedit) i, finalment, siga home, siga dona, qui toca l’instrument…, ho assolirà. Afegirem que, durant l’estudi, ens feren comentaris que enllacen amb aquest acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Si hui teniu problemes per a compartir aquesta entrada, per exemple, per telèfon mòbil, podeu accedir al blog “Mèlpita”, (http://matriarcalisme.blogspot.com/2023/11/novios-demanacio-i-casament-sexualitat.html), on l’hem plasmada posteriorment.

La infantesa, l’adolescència, la joventut i la trobada amb fills ja grans

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondallari de Pineda” i recopilada per Sara Llorens en 1902, és “Els tres germans iguals”. Un pescador, un dia, agafa un peix molt gros. “Així que el té damunt de la barca, se li posa a enraonar i li diu:

-Si em deixes anar, serà la teva sort” (p. 325) i li addueix que ell, ara, té una egua amb tres cavalls, una gossa amb tres gossets i “una dona que ha tingut tres nois, tot en un dia.

Veus aquí que ell el deixa anar. Cala les peces per sardina i n’agafa molta” (p. 325). Pel contingut i per la semblança amb altres narracions (en què una sirena és qui s’apareix al pescador), considerem que aquest peix seria una dona, encara que, en el vocabulari eròtic i sexual, el peix (com també la sardina i, com ara, l’espasa) representen el penis.

A banda, com en altres relats, quan les relacions entre l’home i la dona són positives (o bé el tracte que reben els fills, per part del pare o de la mare), hi ha prosperitat, naixen fills i els personatges passen per bons moments, àdhuc, en la vida social.

De fet, més avant, podem llegir que, “Com que cap pescador havia anat mar enfora, ell va treure molts diners. El peix gros li havia dit que guardés tres peixets que ell tenia i que els enterrés, que, al cap de set anys, n’hi sortirien tres espases, una per cada noi. En arribar a casa seva, ho va fer” (p. 325). En vincle amb aquestes paraules, comentarem que, així com l’espasa representa el penis, la terra és la vulva. Per consegüent, captem que, primerament, el pescador (l’home) i el peix (la dona) es troben. En acabant, tres peixets (tres fills) han eixit de la terra, això és, de la mare, després que ell llauràs la terra i fes una penetració en ella (el semen, és a dir, la “sement” que, amb el temps, junt amb l’aprovació de la dona, qui té la darrera paraula, possibilitaria els nadons).

A més, quan els xiquets ja tenen set anys (el ritu de pas cap a la segona part de la infantesa), els surten les espases (les quals, simbòlicament, representarien el membre viril, una etapa de la vida de la persona) i u dels tres diu al pare que vol fer món (tindria a veure amb la valentia). “Se’n va anar a córrer món” (p. 325).

Igualment, quan entrem en un passatge que pot recordar-nos la sexualitat en l’adolescència, es comenta que “L’amo de la terra era molt ric, tenia una noia per casar i sempre deia: -El que em mati la serp i em porti una mostra, es casarà amb la meva noia i serà l’hereu de la casa.

El noi ho va sentir dir. Tenia dotze anys i se’n va anar cap a aquella terra on hi havia la serp” (p. 325). Si, en la primera part, es plasma la infantesa, ací ho fa la pubertat unida a les relacions sexuals entre l’home i la dona.

El xicot mata la serp, li talla les set llengües que tenia i les fica en una petaca (una capsa). “Aleshores, se’n va anar cap avall i, quan ja és en aquell poble, fa fer una crida per anunciar que ell havia mort la serp. (…) La noia que s’hi havia de casar, veient que no es presentava per a la mostra, va enviar algú per veure on era i a dir-li que es presentés” (p. 325). Per tant, la dona ocupa un càrrec de poder i té súbdits, trets que empiulen amb una cultura en què les dones tenen un paper molt important.

A mitjan relat, la jove, eixerida, quan copsa que intenten enganyar-la, respon a uns carboners:

“-I ara! -va dir la noia‐. Si l’ha morta aquell noi de la crida! Aneu-lo a cercar!” (p. 326) i, quan el primer dels germans ensenya les tres llengües, podem llegir que “ell es va quedar per casar-se amb la noia, que tenia divuit anys” (p. 326). I es casen… on viu la dona.

Això sí: ell té dotze anys i ella n’ha fet els díhuit: no sols en lo sexual, sinó en lo psicològic i en lo social, ens trobem amb unes frases en què es reflecteix que la dona va per davant de l’home, més enllà del desenvolupament biològic. A més, resulten interessants perquè, a diferència de com s’ha contat que, en aplegar a les noces, l’home havia de ser més gran que la dona (algunes persones, abans de la recerca, m’ho comentaren), ací veiem que la xicota és qui té més anys, no ell.

Al capdavall de la rondalla, el tercer dels germans salva els altres dos (que havien restat encantats per una vella), qui havia aconseguit que fessen lo que ella els proposava i, finalment, el foc resta apagat (la jovenesa fineix), la dona i mare dels xiquets veu tres hòmens (els tres germans) que entren a sa casa i no reconeix el seu marit (el pescador).

“Aleshores, van fer un convit molt gran. El pare i tot hi va anar i tot es va arreglar” (p. 327). En altres paraules, hi havia bones relacions entre les dues generacions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que afavoreixen la fecunditat, l’acollida i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “L’ocell que parla (variant C)”, la qual podem llegir en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma. “El rei sent que, de les tres germanes, la gran diu: -Si em pogués casar amb el rei, al mig d’un camp de blat, el mantindria tota la vida.

La mitjana: -Si em pogués casar amb el rei, amb un abric, l’abrigaria tota la vida.

I la petita: -Si em pogués casar amb el rei, tindria un noia amb l’estrella del dia al front, i un noi amb l’estrella de la nit” (p. 312).

Com podem veure, la dona és qui proporciona vida a l’home, com si fos la mare respecte al fill: ella permetrà que l’home (podríem dir que, àdhuc, en lo eròtic) afavoresca la fecunditat, la qual enllaçaria amb la vulva (la banda del mig del camp, el qual seria tot el cos) i li donaria la prosperitat que, en moltes rondalles, està associada a un regnat d’un monarca (o d’una reina) molt oberts i de bon cor. Això, en l’estiu, l’estació, simbòlicament, en vincle amb el forment i amb la joventut.

A més, la mitjana aportaria roba al fill, tret relacionat amb l’hivern i amb el paper maternal com la mare que dona suport als fills i els protegeix. 

Quant a la tercera de les germanes, prefereix tenir, en un futur, fills molt oberts als altres: la dona (la noia, la part masculina o, si no, la part activa de la persona, així com els estels ho fan durant la nit) i l’home (el noi, la part femenina o, en altres paraules, l’acollidora de les persones, així com la lluna es veu de dia).

Sobre aquest punt, al meu coneixement, aquests dos germans van en línia amb unes paraules que plasma Francisca Martín-Cano en l’obra “Arqueología feminista ibérica”, quan diu que “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir, indistintament, parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i de donar a llum totes les coses (Virgo)” (p. 164).

Finalment, direm que les paraules de la rondalla i les de Francisca Martín-Cano ens acosten a dos sants que són patrons de moltes poblacions catalanoparlants (o en què se’ls fa molta festa) i que cadascú podria simbolitzar una de les dues parts de la dona, de lo femení: els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts, en bona part de Catalunya i de la Franja de Ponent, com Sant Nin i Sant Non. Açò deduírem el 1r de març del 2018 i feu que el 1r d’abril del 2018 copsàrem que la cultura que va unida a la llengua catalana és de tradició matriarcalista. Per consegüent, la germana gran li protegiria la fecunditat i la fertilitat; els Sants de la Pedra, que la collita siga bona i abundant, sobretot, la del forment (en la narració, blat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En la foto que adjuntem, figura el text d’aquesta rondalla recopilada per Sara Llorens.

Dones que faciliten que els xics isquen del pou, que salven l’home i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El fill de l’ós (variant B)”, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma. En aquesta narració, una dona i un ós tenen una criatura: un xiquet que va a l’escola i que hi era menyspreat per ser fill d’os. La mare ho comenta al mestre i, més avant, com que no el xic no hi quallava amb set anys, ell “Se’n va a casa seva i diu a la seva mare: -Anem-nos-en?

(…) La mare diu: -Com ho farem, fill meu, per anar-nos-en? I si l’ós ens veu? I, per treure aquesta pedra de la porta per sortir, com es fa?

-Ai! Això rai!

Amb un cop d’espatlla, va remenar tota la pedra (…). I van marxar.

(…) La dona i el noi se’n van anar a viure a un poble lluny” (p. 86). Com podem veure en aquest passatge, ix el tema de l’educació matriarcal i de les relacions entre home i dona en prendre una decisió: l’home ho comenta a la dona i és ella qui dona l’aprovació. En aquest cas, ell (amb molta força) li proposa fer via, ho tracten i, al capdavall, tots dos se’n van.

En acabant, el narrador diu que mor la mare, i és aleshores quan ell (com qui ha passat la joventut) se’n va cap a pagès i troba dos hòmens forts i amb qui comptarà. El fill de l’os els fa un pla i tots ells pacten.

Ara bé, “Troben un pou. El fill de l’ós hi baixa i hi troba una vella.

-Vella, què en sortirà del pou?

Diu: -Una taula amb tres noies i tres sabres” (pp. 86-87). De nou, copsem la velleta com a pou de saviesa, com a símbol de les arrels (era en l’interior de la terra, però encara hi vivia) i com a persona que orienta les més jóvens i els qui li fan una qüestió amb bon cor.

Tot seguit, “Ell, que crida als altres dos que baixin. Baixen i tots tres s’enamoren d’una noia d’aquelles tres, i una era més maca!

Agafen un sabre cada un; el fill de l’ós, el més rovellat, i es barallen. El fill de l’ós mata els altres dos i les noies lletges” (p. 87). Ací, el repartiment es fa ponderat, en funció del paper que ha desenvolupat cada u i, per això, el fill de l’os, amb més manya i força (essencial en aquest relat), ix guanyant.

A continuació, la narració trau el tema de la sexualitat matriarcal i entrem en símbols que empiulen amb la fecunditat. “La noia maca li dóna mitja taronja. Diu: -Quan et vegis perdut, clava queixalada a la taronja i crida’m” (p. 87). Quant a la taronja, direm que, així com, per exemple, per la comarca de l’Horta de València, es sent que un jove busca “el seu tros”, per la banda de la ciutat de Barcelona (i ho escric a partir d’unes paraules d’una catalana que parlava el català central i que m’ho digué en Alaquàs pel 2014), diuen “la teva mitjana”. Igualment, quan preparàvem el comentari d’aquesta rondalla, relacionàrem el mos a la taronja amb el bes: 1) la taronja representa la vagina i, per extensió, la vulva, 2) la vulva compta, entre altres coses, amb llavis i 3) el contacte eròtic entre el mos del xicot a la taronja, el podríem vincular amb el bes entre un home i una dona. I, per descomptat, aquestes línies reflecteixen que la dona serà qui salvarà l’home.

Prosseguint amb el significat de la taronja, afegirem que, en l’entrada “Naranja” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, podem llegir que, “Com tots els fruits de nombroses llavors, la taronja és un símbol de fecunditat” i addueix que, en alguns països, se n’oferien a les parelles jóvens i, com ara, que l’acte de presentar-ne a les jóvens significava demanar-hi la mà.

En el paràgraf següent, posa que, “Un dia, al cap de temps, es veia perdut, sense ningú i anava a captar i tenia gana. Es recorda de la taronja, venta mossegada i diu: -Dam, Damià, que em porti coses per menjar.

I se li presenten tot de menjars per fer un àpat bé” (p. 87). I, posteriorment, un passatge similar en què, finalment, “va quedar vestit com un senyor.

Se’n va cap al palau i la reina se n’enamora. I es van casar” (p. 87).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, amb capellans que les defenen (àdhuc, en lo sexual) i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 histories i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, fins i tot, relatius a la sexualitat, és “Els tres pretendents”. Comença dient que “El rector de Llena, assidu concorrent de fires i mercats, conegut en tots els indrets del Solsonès, iniciava conversa amb tothom i es congratulava sempre de les majordones que tenia, de la seva bellesa corporal i de les admirables qualitats intel·lectuals i morals de les joves” (p. 629). Com veiem, la dona està ben considerada (en la bellesa, en la intel·ligència i en lo moral), àdhuc, entre l’Església catalana, la qual ací apareix com molt oberta.

Un dia, tres xicots passaren per on ell vivia. “Eren dos fadrins hereus d’opulents cases i un altre, que no era hereu. Als tres, els feia peça la minyona del rector, però ella no es manifestava per cap, els rebia tots tres i no es decidia per un en concret” (p. 629). Per tant, en lo sexual, ella, molt oberta, actuava segons el seu punt de vista.

La minyona, “Un dia li va dir al senyor rector que li solucionés el seu problema i ell va posar mans a la feina” (p. 629). Cal dir que el rector (figura que, més d’una vegada, simbolitza el conseller, lo que ara diríem el psicòleg) aprova la jove i està a disposició d’ella.

En eixe sentit, “Quan va arribar el moment que un dels tres es declarà a la noia, aquesta li va dir que la resposta la hi donaria el rector” (p. 629), qui era el seu braç dret.

Al primer dels jóvens, li diu que el darrer diumenge de desembre, a les huit del vespre, es pose dins d’un taüt. Al segon, el mateix dia, que ho faça assegut en una cadira ran del taüt, a les deu de la nit. I, quant al tercer, que, a la mitjanit, entre per la porta parroquial anunciant que arriba l’arrossega cebes, que s’emportarà el mort del taüt i també a qui el vetla. Tot això, en tres passatges i sense que ningú dels tres sàpia què ha comentat el capellà als altres dos. Com podem veure, copsem el taüt (un símbol de recepció) i, així, vinculat amb lo femení com també ho fa la nit.

Afegirem que, tocant al segon pretendent, quan es declara a la noia, “aquesta li dóna la mateixa resposta que al primer: ‘parla amb el senyor rector’” (p. 629). I així ho fa: com ella li havia manat.

Respecte als tres, que, en acabar de parlar amb el rector, consideren que ja han guanyat el cor de la jove, quan aplega el darrer diumenge de desembre, a punt de mitjanit, el tercer dels pretendents diu lo que li havia ordenat el capellà.

“Quan el mort sent això, (…) s’aixeca del taüt i salta a terra, per arrencar a córrer. El que el vetllava i qui acabava d’entrar per la porta, en veure un mort que s’aixecava, surten disparats, abandonant el seu lloc, cames ajudeu-me. (…)

El rector, que els esperava amb la noia al carrer, els increpa:

-Ja ho veieu: no us la mereixeu. Així, que deixeu-la tranquil·la fins que algú més valent que vosaltres la mereixi” (p. 630).

Finalment, comentarem que és una de les rondalles en llengua catalana en què millor es plasma la sexualitat matriarcal i el paper favorable i matriarcalista de l’Església (ací, la catalana) en relació amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En una entrada del 9 de març del 2023, en aquesta web, hi ha dues fotos amb el text d’aquesta rondalla. Porta per títol “Rondalles amb capellans matriarcalistes en defensa de la dona (https://malandia.cat/2023/03/rondalles-amb-capellans-matriarcalistes-en-defensa-de-la-dona).