Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

La noia que salva el jove, amb bona avinença i que fa de cap de colla

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Vall de la Mora”, la qual s’empra per a explicar l’origen del nom d’aquest indret. En un moment en què, “per aquestes terres, corrien vents de pau entre cristians i moros” (p. 98), el rei moro s’interessava per la seua filla, com ara, quan ell li comentava què considerava que li aniria millor per a que no li passàs res: no l’obligava (p. 98).

Un bon dia, “aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i que, per damunt de tot, tenia unes qualitats com a persona molt poc comunes. Aquest jove era fill d’un cristià molt conegut” (p. 98).

I, malgrat que els dos jóvens eren de dues religions diferents, hi havia bona avinença. A més, “La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu” (p. 99), fet que ens plasma una dona plana i en relació amb “la font de vida”, amb la fluïdesa i amb lo matriarcal: l’aigua i el riu com també ho podria fer, per exemple, una font.

Un altre detall matriarcalista és l’ensenyament del pare cap a la filla: el pare “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (p. 99): el contacte amb la natura, tan bo per al cor i per a la ment. En canvi, tots dos, enamorats, “s’asseien a l’herba a garlejar” (p. 99), això és, a raonar.

En un passatge immediat, veiem que, com que el pare de la jove “no consentiria que es casés amb un que no fos musulmà” (p. 99), els dos jovenets s’organitzen per a poder viure plegats, ja que “ni l’un, ni l’altre podien viure separats (…).

Un dia, al vespre, el noi es presentà sota la finestra de l’estimada amb un cavall, i aquesta es despenjà i (…) emprengueren  fugida (…) vers el lloc on, en aquell temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 99).

Aquest darrer paràgraf admet algunes interpretacions. Per exemple: 1) que la dona, com en alguns relats o, com ara, com en una cançó valenciana en què un xicot (Cento) va a ca Maria Rosa (la núvia) a demanar-li la mà, 2) la mare, simbolitzada per la cova, en línia amb l’úter que, com indica Mari Carmen Basterretxea en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, alhora, representa “l’origen de l’ésser humà, el començament de la vida, mare, cordó umbilical, criatura” (p. 45), la vida nova que sorgirà fruit de les relacions sexuals de la parella i 3) la cova com a lloc on “covar”, així com una au ho fa amb els ous per a que s’hi desenvolupe l’embrió i en puguen nàixer pollets (en aquest relat, un nen o més, com a recompensa de les bones relacions).

No obstant això, el pare de la noia s’adona del fet i agafa una esquadra de soldats, amb intenció de cercar la parella, “i no trigà a localitzar el lloc on s’havien refugiat” (p. 99). Ara bé, la xicota veu que disparen una fletxa al seu nuvi i, com que ella volia salvar-lo, “s’interposà entre el seu estimat i la fletxa enviada, clavant-se, aquesta, en el preciós cos de la noia, que caigué (…) a terra mentre els seus llavis deien als soldats del seu pare:

-Detureu-vos, no li feu res a ell.

Diu la tradició que la noia es guarí i el seu pare va entendre la gran dimensió de l’amor” (p. 99).

A diferència de moltes narracions, la jove fa un paper semblant al de la mare que, com es diu, popularment, faria lo que calgués per salvar la vida del seu fill (ací, representat pel noi, el qual, del primer moment ençà, juga un paper més passiu que la fadrina).

En eixe sentit, ella li fa de mare i exerceix el seu paper maternal (el protegeix de la mort) i, igualment, actiu (es mou i, com es pot intuir, fa que ella no muira i que els soldats no maten el jove).

A banda, copsem el premi que té per a la dona la seua generositat i el seu interés per una sexualitat (ací, matriarcal): 1) que es guareix de les ferides… i no mor i 2) que son pare els atorga llibertat per a fruir la sexualitat a la manera que els dos fadrins prefereixen en eixe moment i, per tant, la dona assoleix el seu objectiu.

Afegirem que el relat presenta dues maneres de concebre la sexualitat. Per una banda, oberta i suau, forjadora de ponts i no possessiva: la matriarcal, plasmada en la jove. Per una altra, la que no aprova lo que no vaja en línia amb la visió paterna (i, com es pot veure, de signes patriarcals): la del parent de la jove. Un noia que, al contrari que el pare, ha abraçat la cultura matriarcal que, en la rondalla, va associada a la figura cristiana (o siga, a la catalana).

Per consegüent, una narració, simple i curta, que plasma trets matriarcals interessants, àdhuc, relacionats amb lo sexual i amb la cosmovisió de la cultura catalana.

Adduirem que, com a fruit de la lectura, de l’anàlisi, de la interpretació (i, en més d’un cas, de comentaris), etc. sobre més de sis-centes narracions, una de les coses que penses i que tries escriure, és que, per sort, hi ha persones que sí que creuen (i amb proves que t’aporten i tot, sovint, des de la vessant de la saviesa popular o referent a dones nascudes abans de 1920) que la cultura catalana és matriarcal. La resta, paraules boniques, per exemple, per a més d’un míting polític.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que enllaçen amb la terra, protectores i ben considerades sexualment

General, , , , , , ,

Un relat en què captem trets matriarcalistes, com ara, el comunalisme, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El bandoler bord Sacirera”, on podem llegir que un bandoler ajudava les persones necessitades dels pobles i que “Els senyors organitzaren esquadres d’homes per tal d’agafar-lo. Però ell tenia la simpatia de la gent del poble i, quan veien algun moviment de gent estranya, l’avisaven i, al mateix temps, li aconseguien un lloc on amagar-se” (p. 32).

També, en la mateixa obra, resulta interessant la rondalla “Lliser el bandoler”, en què el narrador, sense relatar-la com si estigués en plena campanya electoral (on es solen dir moltes mentires per part de molts polítics, fins i tot, dels qui, aleshores, es presenten com a defensors de la llengua i, després, en els parlaments o en les corts, es venen als valors patriarcals de tradició castellana), plasma que la cultura catalana és matriarcal: “D’entre els molts assalts que d’ell es conten, n’hi ha un, de comès a una dona que tornava de fira, on havia venut uns bells exemplars de cavalleria de la seva propietat” (p. 35). Per tant, la dona, a més de portar productes, n’era qui determinava què feia amb ells.

Cal dir que aquest relat no està preparat per a fer lo que dicte el partit, ni l’associació (o col·lectiu) feminista de torn, sinó que ha sorgit del Poble català, no del formalisme de lo políticament correcte i reglat, sovint, a un pas del fanatisme. Igualment, adduirem que, en la cultura colla, les dones també fan una funció semblant a l’exposada en aquesta narració.

En la rondalla següent, també en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, titulada “Meco el bandoler i casa Felip”, es reflecteix molt el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual: “A Besan, hi havia una casa molt forta que tenia una vintena de persones llogades, entre mossos i criades” (p. 36). Ara bé, com que hi havia bandolers, l’amo “manà preparar-se per si tornaven, cosa que va succeir” (p. 36) i, a més, va demanar “a l’amo de la casa del costat, si li deixaria fer un túnel que comuniqués amb casa seva, això sí, molt ben amagat i sense que ningú ho sabés i que li permetés fugir per allí sense que el trobessin, si els bandolers un dia tornaven. El veí hi va accedir i van construir (…) el túnel” (p. 36). Per consegüent, no sols captem el signe matriarcal del pactisme sinó el simbolisme de la dona i de la comunicació sota terra: les dues cases es relacionen per via subterrània i, així, mitjançant la dona (qui fa de pont i en terra). Això vol dir que esdevé a nivell terrenal.

Uns anys després, els bandolers aconsegueixen entrar en la casa, però el propietari, diligent, “va tenir temps de fer servir aquell refugi que el comunicava amb la casa del costat i escapolir-se amb la bossa dels diners, que, en definitiva, era el que volien els bandolers” (p. 36). O siga, que la dona (ací, la terra) és la protecció de l’home i, de pas, de les persones de bon cor.

Un poc després, copsem que “la dona no va delatar pas on s’havia amagat el marit i la bossa, amb la qual cosa aquells bandolers van decidir endur-se la dona” (p. 37) i, com que la muller no va obrir boca, tots els membres del grup, “un darrera l’altre, en van abusar” (p. 37). I no sols ningú del poble no pogué anar-hi a defendre-la, sinó que, a més, “Mai, en tota la història del bandolerisme, s’havia donat un cas tan esglaiador com aquest, ja que els bandolers sempre havien respectat les dones” (p. 37). Aquestes línies són molt significatives (el remarcat és nostre) i plasmen, fins a quin punt, la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista, encara que, en lo sexual, la narració ens ho reflectesca en poques paraules.

Adduirem que, sobre aquesta rondalla, no s’indica si el narrador fou un home o una dona, i sí que fou contada en Besan (un poble del municipi d’Alins, en la comarca del Pallars Sobirà).

Finalment, se’ns diu que Meco, el bandoler, fou condemnat a mort i afusellat. Per consegüent, si més no, la rondalla es posa de part de la dona i castiga qui ha fet mal i ha tractat de trencar la tradició matriarcalista de la terra on viu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, eixerides, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Les tres roses”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Un home que tenia tres filles hagué d’anar-se’n, una vegada, a fer un llarg viatge i, abans de posar-se en camí, pensant que havia de deixar-les soles, les va cridar, les hi va donar una bona pila de consells i, perquè es recordessin sempre d’ell, una rosa a cada una, encomanant-les, sobretot, que la guardessin bé, perquè l’hi poguessin mostrar altra volta, quan ell fos de tornada” (p. 190). Resulta interessant aquest paràgraf, en què el pare considera prioritari que les filles tinguen en compte els pares (ací, plasmat en el parent) i, per tant, el passat. Igualment, que ell considera positiu que, amb el temps, es traga suc a lo que s’ha confiat en els fills. Al capdavall, captem que el pare prioritza la rosa, en lloc del consell, una característica que, des del primer moment, vinculàrem amb el matriarcalisme.

Tot seguit, llegim que “Les tres noies eren molt guapes i vistoses, més que tot, la petita, que era plena de gentilesa, (…) honesta[1] i virtuosa” (p. 190) i, per això, encara que un jove del poble pensà de conquistar la petita, ella no li ho fa possible.

Llavors, el jove se’n va a parlar amb la mestra de costura de la xica. La mestra demana a la filla petita que li cerque un didal, i ella, en veure-hi el xicot, li comenta amb molta espenta:

“-Ja m’ha dit la mestra que eres aquí dalt, deixa’m baixar-li el didal” (p. 191), li’l dona a la mestra i “se’n va corrents a casa seva a plorar-ne tot el dia” (p. 191).

La mestra se’n va a dalt, raona amb el jove i tracten que la petita no ho aconseguesca una segona vegada. Així, de nou, la mestra de costura diu a la noia que hi puge i que li porte unes tisores.

La noia fa camí i, “així que obre la porta i veu el jove, pren corrents les estisores i li diu:

-Si t’acostes, et mato.

El jove va quedar tot parat i ella, aprofitant-se’n, arrenca a córrer” (p. 191).

A continuació, per tercera vegada, la mestra i el jove apleguen a un acord: la dona farà que la noia entre a l’hort a la mateixa hora, fet que podríem considerar com un passatge eròtic.

Aleshores, la xica, ja en l’hort, “acostant-se el jove, se l’endugué vers una salamanyera i, allí, al peu de la soca, sota l’ombreta, posant el cap d’ell a sa falda, li comença de cantar cançons cada volta molt belles” (p.  191). Afegirem que, en el parlar popular, una salamanyera és una perera. 

Com veiem, l’espenta amb què ella actua i el seu caràcter eixerit, fan que la filla petita, àdhuc, exercesca d’educadora com tantes dones (sobretot, àvies) en les cultures matriarcals (ací, per mitjà de la música). Per això, el jove s’adorm i la xica “li lliga el cuot a la soca de la salamanyera, perquè no pugui fugir-ne” (p. 192) i se’n torna a casa.

En despertar-se el jove, decideix fer-se passar per capellà i anar-se’n cap a la casa on viuen les tres noies: la gran, malgrat les paraules del pare, s’emporta el xicot cap a la seua cambra i, finalment, li dona una rosa; la mitjana també ho farà al jove (ara, vestit de frare). En canvi, la petita, en conéixer el xicot (ara, mudat de pelegrí), el fa entrar a dins de la casa i el mena i el llança a un pou ple de ganivets i bèsties.

“Heus aquí que va arribar el pare i va demanar a les noies que cadascuna li ensenyés la seva rosa.

La més petita, tot de seguit, se n’anà a cercar-la i la portà més fresca i gemmada que no el dia que li va dar-l’hi, cosa que féu al pare tan content que li donà un petó i una abraçada dient-li que valia més or del que pesava” (p. 193). En canvi, les altres germanes ja no tenien la rosa i, malgrat això, la petita els deixa la seua i, “Així, va salvar a les seues germanes i el pare, pobre home, va creure’s que eren les seves respectives roses.

Mentrestant, el jove era al llit, de grossa malaltia, de lo que li havia succeït a casa de la noia” (p. 193).

Un poc després, veiem que la filla petita, “que era tota compassiva, n’hagué llàstima, es vestí de metge i se n’anà a visitar-lo” (p. 193). Com captem, la dona, igualment, és la part forta i qui salva l’home. A més, com que la gent deia que aquell metge feia tan bones cures i, en entrar ella en la cambra, el jove es posa bo, ell decideix casar-se amb la noia.

Passa que la xica, a diferència del jove, no era de les cases més riques, però, nogensmenys, els pares del xicot donen consentiment al fill. Així, ell fa via cap a la casa de les noies “i va escollir la petita, a qui demanà perdó de les sues culpes i omplí de joies i riqueses, fent-la feliç i estimant-la” (p. 194) i, per consegüent, tractant-la (i considerant-la) bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa el castellanisme “recatada” i hem considerat que l’equivalent que més s’adequa a la rondalla és “honesta”.

Dones molt estimades per hòmens i que acullen jóvens de faenes baixes en la Catalunya del segle XIX

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “Xixarandoneta”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. Direm que molt prompte hi ha punts en comú, com ara, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud): “Això era que s’era una gentil donzella que havia per nom Xixarandoneta, la qual era filla d’uns gegants molt rics i poderosos que la volien com a la seva mateixa ànima” (p. 160). Primerament, la dona és molt estimada pels dos gegants i, a banda, era qui els donava vida així com el cor ho fa al dia rere dia.

Tot seguit, llegim unes paraules que podem enllaçar amb la cultura colla, en què, com em digué un amic molt coneixedor de l’esmentat Poble amerindi, “Les dones són les que estan en el bar. No veuràs hòmens en un bar”, fet que poc evocar-nos rondalles en què es posa que la dona, com ara, anava al mercat, i unes altres en què ell és en casa… Per això, podem veure que, “en la casa, hi vivia un jovenet, qui era per a les feines baixes, mes tan ple de gentilesa i formosor, que no fou menester gran cosa perquè la noia restàs enamorada d’ell” (p. 160). Nogensmenys, captem que, no pel fet que ell es dedicàs “a les feines baixes”, és degradat, desqualificat o menyspreat pel narrador. Ni ho era, ni l’home en moltes cases amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, on, la gran majoria de les vegades, la dona tenia la darrera paraula, malgrat que els temes es tractassen entre tots dos.

Igualment, veiem que el jovenet “prompte correspongué a la donzella tal com li devia i, allà a les hores quietes o enmig dels boscatges, junts es parlaven a cau d’orella, que, més d’una volta, gust vos haguera donat el sentir-los escometre’s; puix galantejadors, que bé en saben, llibre són d’amor i gentilesa” (p. 160). Cal dir que, ací, la paraula “llibre” rep el significat de “lliure”. Afegirem que, no sols copsem una defensa de les relacions sexuals en els jóvens (en aquest cas, més centrades en la part amorosa que en l’eròtica relativa al cos), sinó que el narrador considera que ja són persones forjades en el camp, que no són xiquets (en el sentit de no haver aplegat a la jovenesa i que han començat a respondre i a actuar com una persona adulta, que no vella). 

A banda, aquesta escena, que té a veure amb la sexualitat matriarcal, esdevé de nit (tret vinculat amb la dona i amb el matriarcalisme) i amb el bosc (en plena natura i en un lloc que té a veure, més d’una vegada, amb la llibertat, com ara, en el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”) i es destaca lo auditiu (un altre tret matriarcal junt amb el tacte). Cal recordar que aquest passatge es publicà en els anys setanta del segle XIX i per part d’un home, Francesc de S. Maspons i Labrós, molt interessat per la terra i per la cultura popular, però no per a menysprear-la, ni per a exaltar-la, sinó que pretenia plasmar les rondalles com li les narraven.

Aquesta escena i l’anterior, en més d’un moment, m’han portat al pensament unes paraules que em digué una dona nascuda en els anys quaranta del segle XX, respecte al seu marit: que no li haurien caigut els anells pel fet que ell, en lloc de ser un tècnic, hagués sigut un llaurador. En eixe sentit, adduirem que, en aquestes línies, es plasma un fet de què han escrit els historiadors Josep Fontana i David Algarra: que la societat catalana del primer quart del segle XVIII no era estamental sinó, més bé, prou igualitària… I això, òbviament, té molt a veure amb el matriarcalisme.

Finalment, direm que, quan he llegit a ma mare passatges com aquest (o semblants, pel paper positiu que rep la dona), no sols captes més interés per aquests detalls sinó, progressivament, que interioritzen 1) que no és cert que a hores d’ara la dona (en molts sentits), siga més lliure que abans i 2) que sí està ben tractada en les cultures matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xiquetes que naixen en camps de flors, maternitat matriarcal

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema del naixement dels nadons i de la maternitat matriarcal, el 5 de febrer del 2023 envií un correu electrònic amb dues entrades sobre el tema, sota el títol “Xiquets que naixen sota una col, educació matriarcal”. Rosa Rovira ens escrigué “La meva germana (…) tenia quatre anys quan hi vaig arribar jo, al món, i, en entrar a casa, li va dir, a la meva mare:

-Oh, quina nena més maca! On estava?

-Estava allà, al mig d’un camp de flors!!! Per això, li direm Roseta.

Santa innocència!!!”.

I, com vaig adduir el mateix dia en Facebook, on posí aquestes paraules, “Com veiem, es reflecteix el matriarcalisme: per mitjà del jardí i, així, del resultat de la vida en contacte amb la terra (el camp) on ha nascut la planta que ha generat la flor.

Quant a la innocència, la preferesc abans que la culpa”.

També el 5 de febrer del 2023, però José Miguel García Beltrán (nascut en  1941), u dels col·laboradors en el treball sobre els Sants de la Pedra, m’envià el seu comentari sobre les dues entrades de què parlàvem abans: “Me has traído a la memoria un recuerdo crucial, ‘traumático’, de mi niñez. Te cuento:

Mi padre era maestro y estamos en Luco de Bordón (Teruel), no lejos de Castellote, un pueblecito de unos 400 habitantes (ahora quedan siete). No he dejado de visitarlo, porque es precioso. Yo tengo 9 años y allí tomé la primera comunión. Ando jugando con otros chicos y chicas de mi edad, por las afueras del pueblo.

No recuerdo en qué contexto, por qué motivo, pero lo cierto es que una tal Carmen (…) me da la gran noticia, rompe mi esquema y desnuda mi creencia y me lleva a la cruda realidad al decirme: ‘Los niños venimos de las tripas de nuestras madres’. Me dejó tremendamente impactado, traumatizado, de modo que llego a casa y pasé unas horas, algunos días, mirando a mi madre de modo muy extraño. No dije ni pío. Me lo pasé sólo pero, poco a poco, se pasó y no hice jamás comentario alguno sobre el tema, aunque tuve una ligera sensación de que me habían engañado. Voló la cigüeña, sin más, pero unos días los pasé regular”.

En resposta a l’escrit de José Miguel García Beltrán, entre altres coses, li comentí que, si bé ma mare, de jove, es marcà que no diria res fals als fills, en aquest tema, “quan li he llegit bona part de la llegenda de la primera entrada [, sobre el forat de l’Encantada, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras], m’ha comentat que li agradava eixa manera d’explicar els fets i que el pou representa la placenta. Immediatament, passí a escriure-ho en una llibreta”.

Les paraules de ma mare (en una conversa telefònica del 2 de febrer del 2023), en vincle amb una llegenda de la Plana de Vic en què apareix el pou i una comare que en trau els futurs xiquets, foren “Si és l’aigua, pot ser. (…) també perquè el ‘nano’ està en la bossa del líquid amniòtic”.

Afegiré que el 5 de febrer del 2023 cerquí en Internet entrades que tenien a veure amb el naixement dels nadons i amb l’explicació als fills i ens trobem amb el mateix tema que vaig llegir en 1997 en el llibre “Metafísica del sexo”, de l’italià Julius Evola i que figurava entre les obres recomanades pel butlletí número 69 de l’”Escuela Libre Paideia”, de Mèrida, de línia anarquista i llibertària: encara que, en lo que es sol dir cultura occidental, hi ha una mena de prepotència en aquest tema (i en molts més), una visió més completa de la sexualitat (i podem aplicar-ho a la maternitat) es reflectia en altres cultures, sovint, qualificades com a primitives o desfasades. L’autor passa per la mitologia, pel cristianisme, pel tantrisme, pel mite de l’androgin, per cultures molt distants (en el temps o geogràficament) i amb molts punts en comú, etc..

En aquest sentit, cal dir que, cap al 2022, comentí a un estudiós de la cultura popular valenciana que, així com ara és més fàcil que, en determinats ambients, es recomane que la mare parle amb el futur nen, tot i que el xiquet encara no haja nascut,… ¡ja apareix reflectit en frases que diu Rigoberta Menchú en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos i publicat per l’editorial Seix Barral (2a. edició, en 1993), arran d’una entrevista feta en 1982. El llisquí durant el darrer curs de Magisteri (en l’any 1993/1994), amb Estrella Somoano Ojanguren com a mestra d’Antropologia (qui ens el feu llegir) d’arrels basques i asturianes (això és, de dues cultures matriarcals), i m’impactaren aquestes paraules sobre el nadó i la mare: “quan té set mesos, la dona es posa en contacte amb tota la natura, segons la nostra cultura. Eixirà al camp, anirà a caminar en la muntanya. Així, el nen s’enamorarà amb tota la natura. La mare ha d’anar-hi forçosament, ha d’ensenyar al nen la vida que viu la mare. (…) Molt més quan està embarassada. (…) fa els seus servicis, ix a caminar, s’enamora amb els animals, s’enamora amb tota la natura, portant en ment que el nen, mentrestant, ho rep i ella comença a parlar constantment amb el seu fill, des de quan està en el seu ventre. (…) És com si [la mare] estigués acompanyada d’un turista, on li explica les coses. Per exemple: ‘D’aquesta natura, mai no has d’abusar i aquesta vida l’has de viure constant, com jo la visc’. Ix al camp, però explicant al seu fill els detalls” (p. 28).

I Rigoberta Menchú addueix “és una part de la reserva que nosaltres hem alçat, per a no permetre que acaben amb els nostres costums, amb la nostra cultura” (p. 29). I lo que diu sobre la cultura maia, val també per a qualsevol Poble matriarcal.

Finalment, podem dir que l’educació en línia amb el pensament il·lustrat del segle XVIII i que encara perviu, és reduccionista, mentres que la que va de la mà del matriarcalisme és més oberta, més respectuosa amb les persones (indistintament de l’edat i de llur formació, sia acadèmica, sia vivencial, sia per lliure, com ara, per mitjà de la lectura no obligatòria) i, per descomptat, amb la Mare Terra. 

Agraesc l’aportació de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xiquets que naixen sota una col de l’hort, didàctica i maternitat matriarcals

General, , ,

 

En relació amb el comentari d’Àngel Blanch Picanyol, ens afegí “Les llegendes de les Encantades o Goges, sempre m’han atret. A Moià, a la zona de les Coves del Toll, també ‘n’hi havia’. Les llegendes, aquestes, les relacionades amb les Dones d’Aigua, les trobo… hipnotitzants.

Bé, a casa meva, per part materna, eren pagesos i sempre m’he sentit molt orgullós”. Uns altres comentaris foren “A casa, ens deien que els nadons els portaven els angelets” (Rosa Garcia Clotet). Resulta curiós que, a una dona que ha rebut una educació matriarcal, li transmeten aquest detall, llevat que, com ara, el vinculem amb el sentit d’innocència (“¡Angelet!”, com es diu popularment i associat a la infantesa) i no amb lo místic (ja que l’àngel està relacionat amb el cel). A més, que els angelets portassen el nadó a la terra, el 4 de febrer del 2023, em va evocar el fet que, en la cultura colla, matriarcal, el déu Sol envie els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra) per a garantir que hi haja vida i, de pas, per a que la terra hi siga fèrtil. Glòria Reverter escrigué “A la meva mare, la seva (o sigui, la meva àvia) li deia que se la va trobar sota una col de l’hort”.

Tocant les paraules de  Glòria Reverter, el 4 de febrer del 2023 cercàrem “sota una col” en Twitter i ens trobàrem amb un tweet molt interessant i que, personalment, el relacione amb la sexualitat matriarcal. El plasmà Ximplet!! el 10 d’octubre del 2022:

“… De nit, avui pot sortir el sol

Tu i jo, sota una col.

Tu i jo sols, rere el ressol..

 

Adrià Puntí”.

Després de llegir aquests versos, adduirem que u dels significats que té el mot “ressol” en el DCVB és “Solatge, la porció de líquid, de gra, etc., situada a la part inferior del recipient i barrejada de brutícia”. Açò ens convida a una qüestió: ¿no és el semen sinó un líquid; el recipient (la dona), entre altres coses, acollida; i, quant a la unió de l’home i la dona, una mena de barreja? Sí. ¿No es feien barretines en l’hort i, a més, podem imaginar que hi fan l’acte sexual i que, de pas, els nens naixen… sota una col, una planta, a banda, de forma redona, això és, en línia amb lo femení, amb la dona? Sí.

A més, referent a la idea d’abundància, la qual no descartem que tinga a veure amb la dona i, igualment, amb la Mare Terra, també en Twitter, Lur Rosinés, el 21 d’octubre del 2020 comentava que “Sota una col, pots trobar-hi de tot, hi ha un ecosistema que flipes… Cargols, aranyetes, escarabats petits, llimacs, en patufet… I… erugues enormes que et miren i tot!

Tenim una minifauna que enamora”. I, de nou, en vincle amb el naixement dels nadons, en un tweet de Roser Carol (del 19 de juny del 2021), llegim “Bon dia a tothom. A mi, no em van fer, em van trobar sota una col”.

Un altre comentari que ens escrigueren el 3 de febrer del 2023, en el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, de Carles Casanovas Palop, deia així: “La meva mare era llevadora. De petit, llegia ‘MANUAL DE OBSTETRÍCIA’ sense cap problema. A mi, em feia gràcia que els amics tinguessin germans que venien de París. A casa, en dèiem simplement PARIR”. Quan llisquí aquest comentari, li comentí “En alguns relats, els nens ixen de sota terra, com ara, d’un pou (simbolitza la placenta) o bé d’una cova (la mare) o d’un forat (de l’úter).

Són formes d’explicar el naixement d’un nen, per mitjà de símbols, i, tots ells, en relació amb la terra. Això té a veure amb el matriarcalisme”.

Adduirem que, el 3 de febrer del 2023, en el grup de Facebook “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”, escrigueren “Ens portava la cigüeña de París” (Familia Fuentes Itarte), “Exacte. Familia Fuentes Itarte. La cigonya de París” (Nuria Tomás González), “A mi, també em va portar la cigüeña” (Mary De Los Aires Batiste), “Sí. De la Covalta o la Cova de l’Avenc. En aquells temps, amb poca cultura, ens créiem tot lo que ens deien els mestres i els capellans, que no era poc” (Familia Fuentes Itarte), a qui comentí “Té a veure amb símbols relacionats amb el matriarcalisme” i li posí l’enllaç per a accedir a l’entrada “El naixement i la maternitat , de manera molt oberta” (https://malandia.cat/2022/10/el-naixement-i-la-maternitat-de-manera-molt-oberta), plasmada en la web “Malandia” el 30 d’octubre del 2022, i una foto on es podia llegir bona part de “La cova de l’encantada”, arreplegada per Josep Franco en la seua obra “Llegendes valencianes”. Més avant, Familia Fuentes Itarte ens escrivia “Boniques històries”. Al meu coneixement, com li vaig afegir, “Sí. Si les interpretem per mitjà del significat dels símbols, resulten molt didàctiques i més pròximes al gran públic”.  

En el grup “Records del nostre passat”, el 4 de febrer del 2023 i posteriorment ens comentaren “A casa, que eren molt catòlics, deien que els portaven els angelets, igual que el regalet de les dents que posàvem sota el coixí” (Dolors Farrés Puiggròs), “A casa, ens deien que ens havia portat la cigonya” (Misericòrdia Nicolau Soronellas), “No ho comentaven…” (Xavier Castells Fontboté), “Quan preguntàvem, ens deien que el portaven els angelets” (Rosa Garcia Clotet), “Jo vaig néixer l’any 1959 i, a mi, em deien que m’havien trobat sota una col de l’hort de la meva àvia” (Leonor Llado Boberas). Quant a aquest darrer comentari, copsem un vincle entre el net, la col, l’hort i la dona (ací, la padrina), detalls molt en línia amb rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme: l’àvia, o bé era la propietària de l’hort, o bé era una persona que hi tenia molt a veure. Per tant, tenia molt d’interés per la terra.

Finalment, diré que, al meu coneixement, la didàctica i, fins i tot, explicar la sexualitat i la maternitat com ho fan les rondalles, és positiu i molt important: no sols per a qui ho transmet, sinó per al receptor. I si, a banda, és un nen, li facilitarà el pas per a comprendre-ho, posteriorment, des de la vessant científica, la qual, si es presenta de manera sintètica, pot resultar quasi indiferent a la vida, als petits detalls, com qui, en veure un flor, es limitàs a dir que ho és, sense gaudir (si més no, una miqueta, com ara, del paisatge, del color, de l’olor, etc.).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que van a fer barretines i xiquets que naixen en un hort: maternitat matriarcal

General, , ,

El 1r de febrer del 2023 accedírem a una llegenda en què es comenta que la xicalla ix (o bé els porten) del forat de l’Encantada. Aquest relat figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors. En el darrer paràgraf del relat, narrat en Oliana (una població catalana de l’Alt Urgell), llegim “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364).  “Quitxalla” té també, com a sinònim, “xicalla”.

Consultàrem l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, i trobàrem que, tocant el tema de la cacera, relaciona la cova-caverna-santuari “de què el caçador ix i, a què torna (naixement-mort) i, en l’úter social primitiu de la qual la dona realitza la funció d’amalgama psicosocial” (pàg. 25, nota 8) i que, més avant, copsem de “l’estada paradisíaca en l’úter familiar” (p. 35).

A més, en el relat, captàrem que, com comentàrem el 1r de febrer del 2023 a unes quantes persones, com ara, a un home que coneixia molt la cultura colla, “El forat representa l’úter de la mare, de la mateixa manera que ho fa la cova”.

Aquest detall podríem dir que va en línia amb el matriarcalisme. Així, per exemple, com escriguí el 2 de febrer del 2023 a Víctor Ferrer Sanantonio, un home molt interessat per l’etnografia, aquesta narració “és molt simbòlica: no provenen d’una gran ciutat (París, associada al centralisme), sinó de la terra i cultivable, això és, de la mare.

I, si no, de la cova. Novament, de lo femení”. 

Víctor Ferrer, a qui facilití la llegenda, em plasmà “M’havia paregut que el forat de l’Encantada es referia al País Valencià. ¿Saps que hi ha un indret anomenat així? El Barranc de l’Encantada, a l’antiga Baronia de Planes (País Valencià)”.

Afegirem que el 3 de febrer del 2023, posàrem un post en Facebook, en què déiem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos deien que els nens eixien, o els portaven, d’una cova, com ara, del forat de l’Encantada? Gràcies”. El mateix dia, en el meu mur, posaren “A mi, em deien que els portava una cigonya de París. A mi i a molts de la meua edat” (Maria Josepa Mas Doladé), “A mi, també em deien que les portaven les cigonyes!!! A més, donava la casualitat que, al campanar de l’església, hi havia un niu. O sigui, que ens ho crèiem” (Pilar Ortiz De Paz), “La meua era del 1919 i ens deia que els portaven les cigonyes” (Rocio Cuki). Igualment, tinguérem un diàleg interessant amb Nuri Coromina Ferrer, el qual plasmàrem eixe dia en un altre post:

“-A nosaltres, ens deien que els pares havien anat a fer barretines a Olot (la Garrotxa).

A Olot, feien sants i barretines. I ens deien allò que t’he escrit. Ara, gairebé ningú ho sap ja.

Li he comentat:

-Gràcies, Nuri.

En un llibre de llegendes de la Plana de Vic, una comare (llevadora) trau un nen d’un pou: el naixement. El pou, a més de ser un símbol en línia amb lo matriarcal, podria representar la placenta.

I ens ha afegit:

-Lluís. Sí, i tant! Els petitons no ho lligàvem.

Li he adduït:

–‘Fer barretines’ podria ser fer l’acte sexual. ‘Barretina’, entre altres coses, vol dir ‘Barrina, desig sexual’[1].

I, com en algunes rondalles en què intervenen el llop i la rabosa (guineu), els sants serien els hòmens…, i les barretines, les dones.

El llop representa l’home; la guineu, la dona.

Aleshores, Nuri Coromina Ferrer ens escriu:

-Interessant”.

Adduiré que, àdhuc, podríem vincular els sants amb la part religiosa i mística, amb la que mira amunt, cap al cel. En canvi, la barretina (molt popular en Catalunya), ho faria amb la dona, amb lo terrenal.

Igualment, també ens plasmaren “Nooo pas. A ma mare, la van trobar sota una col, quan el meu avi va anar al tros” (Àngel Blanch Picanyol), és a dir, a la terra que s’empra per al conreu.

El fet que isquen detalls que tenen a veure amb coses simples, quotidianes i, a més, conegudes en la terra, com ara, la col, el tros, els sants (però sense deixar fora les barretines), etc., resulta similar al vocabulari que figura en moltes cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila i publicades en els anys setanta del segle XX. I, òbviament, ho podem associar amb lo matriarcal, amb lo relatiu a la terra, amb tocar els peus a terra i amb la fertilitat (la qual està vinculada amb la dona en la maternitat i tot).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Aquesta definició figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, sota l’entrada “Barretina”.

Dones que demanen consell, ben rebudes i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. “Un home s’era agradat tant de la seva filla, que deslliberà de casar-se amb ella, lo qual portava tan temorosa la casta honestedat de la noia (…). I fou de bon consell l’anar [la filla] a trobar-ne al pare confessor perquè la guarís de tanta pena, qui donà per àrbitre lo que fes de resposta al pare: que, amb ell, es casaria, quan li portés un vestit que fos de tots colors i menes” (p. 145). Com veiem, el capellà va en la línia que, tradicionalment, ha caracteritzat el clergat català i que, igualment, es pot copsar en altres relats: es posa de part de la dona (ací, de lo matriarcal), ja que no considera que ella haja de casar-se amb el pare, sinó que li fa una proposta. I, a banda, és ella qui marcarà què haurà de fer el parent.

Afegirem que “El pare caça que caça tot el dia, i tot el dia al bosc” (p. 145), on, al capdavall, “en caçà, de tots ocells i, amb ses plomes, féu un vestit que tots els colors mostrava. I, ple de joia, el portà a la filla” (p. 145). Com copsem, el pare, a més de tractar de forçar la filla, es dedica a una tasca associada a lo patriarcal (la cacera), la qual podríem empiular amb la cultura mercantil (activitat emprenedora) i ramadera (la figura del pastor) com també amb la de l’aventura (mitjançant l’intent de conquerir l’altre, ací, la filla i, fins i tot, de poder utilitzar-la al seu gust, així com molts Estats assimilacionistes han intentat fer, amb l’afany conquistador, en les terres que han incorporat a l’Estat que formaven inicialment, en aquest cas, aplicable a lo sexual). En aquest sentit, el capellà va pel camí de la cosmovisió matriarcal, àdhuc, en la sexualitat.

Però, de nou, tot i que el pare li lliura lo que havien acordat, la filla recorre al rector, “qui li’n donà, de remei, el dir-ne, al seu pare, que, amb ell, es casaria, quan li fes present d’un vestit de peix” (p. 145). Per consegüent, una vegada més, el pare recorre a l’acció i a un altre tipus de cacera: la pesca.

Adduirem que, tradicionalment, s’ha parlat de caçar i de pescar (com ara, en la instrucció pública i en reports), però no com una activitat marinera i en línia maternal (associada amb l’aigua com a font de vida), sinó, com en aquesta rondalla, d’esprémer la natura. I el parent li lliura un vestit tal com ella li havia demanat. 

Aleshores, la jove “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare. Personalment, em pose de part de l’actitud del capellà (matriarcal) en aquest relat.

Finalment, direm que, en la rondalla, el mossèn fa el paper de conseller, de psicòleg. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que alliberen l’home, compensades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El Trist”, la qual té molts trets en línia amb el matriarcalisme i reflecteix el pas de la jovenesa a les noces per part d’una jove. “Un pare, <a l’anar-se’n a la fira, preguntà a cada una de ses tres filles què era lo que volien que els dugués d’ella, i la més gran va demanar-li una manilla d’or; la mitjana, un anell de diamants i, la més petita, un collaret de coral” (p. 139). Cal dir que els detalls que demanen al pare tenen forma circular i que, per tant, són de línia matriarcal. Igualment, els podem interpretar com que la dona està ben considerada i que, en el cas de la més xicoteta, en parlem d’u, de color vermell (com podem llegir en el DCVB) i que podríem empiular amb la sexualitat. Així, en l’entrada “Coral o Corall”, veiem que “El més conegut és el coral vermell, molt usat en l’antiga orfebreria per a fer collars, braceroles, engastos d’anells, etc., i caracteritzat pel seu bell color vermell; d’aquí ve l’ús figurat d’aquest mot per a designar una cosa vermella i fina”.                                                                         

L’home compra lo que les filles li havien sol·licitat i, així, ell fa lo que li diuen. En tornar a casa, “se li aparegué un home lleig com cap altre” (p. 139), ple de tristor, motiu pel qual el coneixien com el Trist. El Trist “volgué consolar al pare i li oferí un collar de coral com demanava si, en canvi, li prometia entregar una de les sues filles, a lo que consentí aquell” (p. 139), és a dir, el pare. 

Quan el pare ja és a casa, dona a cadascuna “el seu encàrrec” (p. 139) i la gran li pregunta per què estava trist. Ell li ho explica com també a la segona i, al capdavall, a la més petita. La més jove sí que accepta fer lo que li comentava el pare (d’acord amb el pacte amb el Trist). Per això, la germaneta “digué al seu pare que l’acompanyés cap a trobar l’home que era causa de la seva tristesa.

Se n’anaren tots dos junts, pare i filla” (p. 140). Com captem, la dona és arriscada i, a més, s’interessa pel pare i ell acull positivament la decisió de la filla. La jove, des d’aleshores, serà fidel a la paraula i, quan se’ls apareix el Trist, “la noia havia donada sa paraula i, amb allò, anava la vida de son pare, així és que (…) es ficà a dins de la roca” (p. 140). La xicota passa, per tant, a l’interior, el qual relacionem amb la fortalesa de la roca.

“En veié, de seguida, un palau i formosos jardins i boscos plens de flors i ocells de totes menes. El Trist (…) li digué que allí trobaria tot lo que desitgés i que era tot al seu voler” (p. 140). Per consegüent, la dona està ben tractada i en un ambient molt creatiu i que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la Mare Terra com a generadora i com a acollidora.

Però un dia, la noia, passejant-se pels jardins, veu que l’aigua d’un riuet que veia tots els dies i que passava per allí, tenia tèrbola i bruta l’aigua. Llavors, comenta al Trist que son pare estava malalt i que volia visitar-lo. Ell li posa una condició: en sentir que sona una campaneta, la noia tornarà al palau on és ara. I així ho fa dues vegades (en la segona, en veure que els ocells estan trists). I el pare es guareix. Com veiem, l’home representa la part passiva. Ara bé, el retorn cap al palau per part de la xicota té lloc amb prou condol.

Finalment, quan, en una tercera vegada, troba que hi ha tristesa (en aquest cas, en els arbres), la noia demana permís al Trist “per anar-hi i ell l’hi concedí” (p. 141) i ella, de nou, visita son pare i ell es guareix. No obstant això, en oir la campaneta per tercera vegada mentres que era en ca son pare, “amb un so tan mort i trist, que la noia n’arrencà” (p. 141) cap al palau. Així doncs, entre romandre en la infantesa o, fins i tot, passar a la joventut i a la vida sexual d’aquesta altra etapa, la xica tria abraçar la jovenesa i arrisca… a favor de l’home amb qui havia arribat a un acord. 

I, com en altres rondalles semblants a aquesta i recopilades en altres indrets catalanoparlants, la noia aplega al palau i, en un racó del jardí, “va veure unes roses, que eren les que ella més estimava, totes músties i caigudes i, veus aquí que va arrencar-ne una, quan tot, de seguit, va veure al Trist, que li aparegué en fora de bell home i que (…) l’havia desencantat, per lo qual, en agraïment de lo que, per ell, havia fet de deixar germans i pares, d’aquella hora en avant, en seria princesa, puix ell era el fill del rei, i la prenia per esposa” (p. 141). D’aquesta manera, la jove salva la bellesa i, sobretot, la joventut (plasmada en les roses) i reflecteix el seu interés pel Trist i per “la flor de la vida”, en aquest cas, de la seua i de la del Trist.

A més, copsem que aquesta rondalla plasma molt bé la sexualitat matriarcal (l’home és alliberat per la dona, qui el desencanta) i que les accions acompanyades de bonesa són compensades en els Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten jovenesa, font de vida i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme és “Les tres taronges de l’amor”. Un rei tenia un fill que volia anar a cercar les tres taronges de l’amor, el pare “li donà llicència i el noi emprengué camí” (p. 120) fins a ser en una casa. Per tant, comencem amb un pare que afavoreix el desenvolupament sexual del fill, reflectit en les taronges.

En eixe sentit, com podem llegir en l’entrada “Taronger, tarongina, taronja” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “La seva fruita daurada és solar per excel·lència: dóna la vida, l’amor”.

En aquesta casa, un home el rep i li diu “que anés continuant i que trobaria una casa, que era del seu germà, que l’hi dirien.

I el noi, content de la resposta, camina que caminaràs, arriba a la casa, en la qual l’amo li diu que entrés a la seva horta, a on hi veuria un gegant que era qui guardava les taronges de l’amor” (p. 120). Afegirem que l’espenta amb què actua el jove fa que vaja avant, com també que passem a un tret igualment matriarcal i eròtic: l’horta. Així, en la mateixa enciclopèdia, veiem que “Les seves taronges tenen virtuts màgiques: encomanen l’amor, donen la immortalitat, l’eterna joventut, la salut, la vida”.

A més, l’home reporta al jove sobre un gegant que, quan té els ulls tancats, és quan dorm. Aquest detall, en relació amb una rondalla en què ix el tema de la jovenesa, podem vincular-lo amb l’obra “L’art de la guerra”, de Sun Tzu, quan recomana no donar pistes a l’adversari i, per això, parlar amb els ulls i mirar amb la boca.

El noi agafa les tres taronges i, quan “fou lluny del gegant, pel camí de casa seva, ell que pensa: ‘En podries obrir una’. I, tan bon punt ho féu, n’hi surt una dama formosa i bella que li demanà un got d’aigua per refer-se” (p. 120), però el príncep no en tenia i ella es mor. Captem, per consegüent, el vincle entre l’aigua i les cultures matriarcals: juntament amb la terra en són els principals elements i els aporten vida.

Ell fa camí i, “al cap d’una estona, pensa: ‘Obre’n una altra’. I, així que ho fa, li surt de dins una dama” (p. 120), més garrida que la primera. La dama “li diu que es casarà amb ell, mes que li doni un xic d’aigua per refer-se” (p. 121). Per tant, es farà lo que ella dirà. Però, com que el jove no pot, mor la dama.

“I ell, que continua son camí (…) i pensa: ‘Obre la darrera’. Mes, perquè no li succeís lo de les altres, espera a ésser a una font i, tantost obre la taronja, que li surt una gentil senyora, qui li’n demana aigua. I el príncep n’hi dóna i es refà aquella i mostrà ésser com no n’hi haja en la terra” (p. 121).

Aquest passatge ens plasma que, a més de fer via, cal comptar amb la part femenina. Al cap i a la fi, fer camí representaria la banda masculina i, a banda, acostar-se a la font (com qui ho fa a bon arbre, un altre símbol relacionat amb la dona), simbolitzaria simpatitzar amb lo matriarcalista i no per a explotar-la (ni tampoc la natura), sinó com a font de vida. Quan llisquí, per primera vegada, aquest passatge, diguí “La font de la vida”.

Igualment, com que ella està jove i agrada al príncep, el noble “li demanà s’esperés allí una miqueta mentres ell aniria a cercar les carrosses de casa seva per dur-la com pertocava” (p. 121). D’aquesta manera, el vincle entre la dona i la font, àdhuc, amb el paper de la dama com a protectora, és manifest. Afegirem que la dona és ben considerada pel príncep.

Per tot lo que hem exposat fins ara, podem dir que el matriarcalisme es plasma en molts d’aquests passatges.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.