La filla del rei tria com ha de ser el seu futur marit

 

En l’article “Al meu germà, Joan Cifre” (https://www.mallorcadiario.com/al-meu-germ-joan-cifre), publicat en el diari “Mallorcadiario.com”, el 2 de desembre del 2020 (accessible en Internet), Maria Cifre Cerdà es dirigeix als “Molt estimats i recordats homes i dones de la nostra pagesia, benvolguts alaroners i alaroneres i tots el que coneguéreu al fill de l’amo Pep de Solleric, el meu germà Joan Cifre”. Evocant els dies feliços de la meva infantesa i joventut amb el meu germà Joan, vos he trobat a tots, un a un, en la meva memòria: missatgers, jornalers, pastors, hortolans, carboners, als que estàveu a l’Oli Clar o a Sa Font Figuera, a sa Casa Nova… Als que, a la temporada de caçar tords, pujàveu a trenc d’alba amb els filats a passar el dia amb nosaltres. A la cuinera, Madò Àngela, que amb la madona de la possessió, ma mare estimada, posaven pau callada i discretament entre homes i dones quan les relacions es torçaven per una o altra qüestió. Em venen a la memòria moltes dones que, des de diferents indrets de Mallorca, compareixien en temps de collir oliva amb permís dels seus pares… (…) No puc oblidar tampoc, la missa del diumenge a la capella, davall la casa dels senyors, cantada pel recordat mossèn Sebastià, capellà i conseller d’uns i altres, sempre dispost.

En aquells temps, la família traspassava el llindar de la porta per abraçar la possessió però, també, als habitants dels pobles veïnats que es coneixien i es respectaven sense condicions. Per jo, la madona de Son Mayol i les seves filles, eren com a mare i germanes en el poble. I què puc dir de les veïnades? Tots ens coneixíem pel nom i pel malnom, però sobre tot[1], ens cuidàvem sense temor ni condicions: ‘Madona, vos duré la senalla fins al portal’. A Sa Creu, al Ponterró, els lligams dels veïnats passaven per damunt dels protocols per expressar-se amb senzilla generositat; era la forma natural de la comunitat d’aquells anys, ningú no hagués pogut imaginat d’altra manera.

I amb el record dolç i trist d’aquells anys, vos envio la meva gratitud i la del meu germà que, com vosaltres, va fer de la germanor de poble un estil de vida (…), d’aquell estil de vida per, sentint-nos junts i forts, tornar a superar temps difícils. Que Déu vos concedeixi Salut i Pau”.

Com hem pogut llegir, la madona tenia un paper no solament com a cap de la casa sinó, fins i tot, d’harmonitzadora entre les dues bandes. I, això, en un ambient en què s’aprova el fet que la dona siga qui porte la batuta i sense recórrer, com ara, a una campanya de masculinització de la dona davant una suposada relació home/agressió contra les dones o semblants. En eixe sentit, l’11 de gener del 2022 accedírem a un escrit de Jaume Molsosa titulat “Del femellisme imperant (III)”  (http://jmolsosac.blogspot.com/2012/02/del-femellisme-imperant-iii.html), publicat en el blog “No és això” i adreçat a Silvia Coppulo, en què l’autor comenta que, “A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més ni menys que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, l’home, el company, el marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu”.

Tot seguit, Jaume Molsosa parla de tres hòmens de la seua família, molt oberts, àdhuc, a les dones i, en el cas del seu avi patern, fins al punt que “l’avi no la va abandonar mai en el seu patir”. Aquestes paraules em recorden la rondalla valenciana “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel), que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què Sant Pere comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan, sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest burro” (p. 137). A més, Jaume Molsosa addueix que el seu avi “era un cuiner formidable” i que “Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar” i comenta que “Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni”.

L’11 de gener del 2022, Ramona Ibarra Solà, en relació amb aquest escrit de Jaume Molsosa, considerà que, “el que compta no és pas el gènere, sinó els fets de cada gènere o persona, perquè en som tots éssers humans i això ens anivella. Sols en cal un xic de coneixement per a reconèixer els esforços de cada persona, no pas pel fet de ser d’un gènere o d’altre”.

Igualment, en línia amb el matriarcalisme plasmat en les paraules de Jaume Molsosa i en la rondalla esmentada, com escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook el 13 de gener del 2022, “En moltes rondalles mallorquines, és la filla del rei qui tria com ha de ser el seu futur marit (i futur rei) i qui, finalment, el tria de manera responsable. No ho fa ni una junta, ni son pare, ni sa mare. ¿Què opineu? Gràcies”, en el grup “Dialectes”, el mateix dia ens escrigueren “Molt modernes, les noies” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Si aprens o t’ensenyen a ser responsable, independent, tenir opinió…, és lògic poder triar i encertar” (Marina Josa Vellve), “Ho trobo perfecte” (Rosa Cortina Mercader).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Literalment.

 

Deixa un comentari