Arxiu d'etiquetes: poesia popular

El sentiment de pertinença a la terra, el Poble i poesia matriarcal

General, , , , ,

Una altra composició de Felicita Sagrera i Riera, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “El meu Poble” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/el-meu-poble.html), publicada en “El blog de la Felicita”. Així, comenta que

“Tordera, vila estimada!

Tens el cor ben repartit:

ets pubilla de muntanya

però tens també aires marins.

 

Aquesta vila, per mi tan estimada,

riallera, senzilla i ben plantada,

té el cor de poeta, i és ben cert

que ens corprèn alhora un paisatge verd…

 

i ens enamora a la tardor, la melangia

del paisatge boirós i tot daurat…

la dolça i esplèndida harmonia

d’un poble muntanyenc que veu el mar.

 

Ens emociona a les nits de lluna clara,

veure a dos que s’estimen dar-se un bes,

a l’ocell que voleia amb sa estimada

i a l’infant que adormit, té el rostre encès”.

 

En aquestes estrofes, hi ha passatges que recorden unes paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, quan comenta que Catalunya és muntanya i litoral:  per exemple, l’interior, en nexe amb la tradició, amb l’esperit faener, amb tocar els peus en terra i, com ara, amb la continuïtat; la que toca la mar, amiga de novetats, espavilada, el comerç i oberta.

En acabant, l’escriptora de Tordera passa més a la intimitat, a la foscor i a versos que enllacen amb lo maternal i, a banda, amb una religiositat més bé centrada en la terra (i, així, no celestial), com en els Pobles matriarcalistes:

“Ens fascina a l’ensems, mar i muntanyes,

perquè estem bressolats amb sa cançó

i perquè aquestes terres catalanes

Déu les va crear amb més finor.

 

T’arredosses a la serra del Montnegre,

que vigila amb zel els prats gentils

el mateix que una mare molt experta

quan vetlla amorosa els seus fills.

 

El Montseny, de crestes enlairades,

et guarda eternament, de dia i nit

i t’ofrena pels teus camps i prades

l’aigua clara que beu el prat florit.

 

En la pau del cim d’una carena

albirem tot seguit el blau del mar,

aquesta mar tan nostra i tan serena

que enamora a qui la pot mirar”.

 

Finalment, trau la part sentimental junt amb lo tel·lúric com també la natura i, a més, el sentiment de què tractem:

“Nodreix el nostre orgull la bona terra,

les plantes i conreus amb sa verdor,

les alzines i surers… les ginesteres

que groguegen omplint-ho tot d’olor.

 

Per això i molt més, estimo al poble

on vaig néixer i on he estat feliç,

aquesta vila ferma i noble,

on hi espero l’hora de l’etern dormir.

 

Juliol 1992”.  

 

Afegirem que el 18 de novembre del 2024, mentres preparàvem aquest poema, en cercàrem en Internet (amb el títol “el meu poble” o semblants) i trobàrem l’article “Recordant a Mercè Bayona i Codina” (https://vallbas.cat/recordant-a-merce-bayona-i-codina), publicat en “Web oficial de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas”. Cal dir que la Vall d’en Bas és una població catalana de la comarca de la Garrotxa. Amb lleugers retocs, hem posat la major part del text:

“Nascuda a la casa pairal dels Carbonell, als Hostalets d’en Bas, el 3 de juliol del 1903, va començar a compondre les seves primeres poesies quan acabava de complir 17 anys i no va deixar d’escriure fins poc abans de morir, el 30 de setembre del 1972, a l’edat de 69 anys.

Mercè Bayona va viure als Hostalets d’en Bas fins que es va casar, als 22 anys, i se’n va anar a viure a la masia del seu home, La Pruenca de Cogolls. (…).

Era una dona pagesa, de conviccions religioses profundes, enamorada de la natura, de la vida quotidiana, de la seva gent i del seu propi entorn. I això és el que reflectia en les seves composicions. Al llarg de la seva vida, va escriure més de 160 poemes de tot allò que l’envoltava: paisatge, objectes, esdeveniments i les petites coses de cada dia. La seva poesia estava fortament influenciada per Verdaguer i Maragall, però també per autors garrotxins com el Mossèn Joan Feixes, que era fill de la Vall d’en Bas, i la poetessa i música olotina Maria Concepció Carreras, que sembla que va ser qui la va iniciar en la poesia.

Mercè Bayona va publicar obra al setmanari olotí ‘La Tradició Catalana’ i al llibre ‘Les cinc branques’. Al 1989, a iniciativa de la família, es va publicar un llibre recull amb la majoria de les seves obres (‘Poesia de Mercè Bayona’ amb pròleg i edició de Joana Campistrol i Triadú) i, als anys 90, també es van impulsar uns premis de poesia, investigació i recerca juvenil sota el seu nom. Aquests s’entregaven en el marc de les Festes de la Santa Espina de Les Planes d’Hostoles i van néixer amb la voluntat de fomentar la creació literària en llengua catalana i l’estudi i coneixement de les valls d’Hostoles i d’en Bas.

Joana Campistrol i Triadú deia que, a la Vall d’en Bas, és on Mercè Bayona va aprendre a estimar la natura a través del seu paisatge i la seva gent i que el secret que dominava la poesia de Bayona, a vegades, de forma manifesta, era l’enyorança i la nostàlgia per la vall.

Us deixem amb un dels seus poemes dedicats al seu poble natal, els Hostalets d’en Bas.

 

Hostalets d’en Bas. El meu poble és el millor, perquè és el meu!

 

Plana excelsa i riallera,

virginal ruscla de mel,

tu ets la joia falguera,

tu el tresor de primavera

que guarden els sants del cel.

 

En tos camps, fa bo de veure

la vianda com hi creix,

en marges don gust de seure,

i mirant-te es ‘riba a creure

que tu i el cel sou el mateix.

 

Com m’encisa passejar-me

quan els blats són alts i verds!,

com un nin de mi oblidar-me

i triomfalment sadollar-me

en l’oratge d’eix deserts”.

 

Per tant, en aquestes estrofes, hi ha una relació ben manifesta entre la poetessa i la terra i interés per la natura i pels conreus que hi ha per la zona.

Igualment, addueix que

“La teva immensa riquesa

no es conté sols en el pla,

per aquests contorns estesa

lo teu mantell de comtessa

quin plaer dóna de mirar!”.

 

Per consegüent, un personatge femení i, a més, nobiliari, apareix en el text (terra-noble-dona) i, en línia amb el matriarcalisme, posa

“T’alces en ma fantasia

com reina xica i potent,

ets com un vas d’ambrosia,

un somni de poesia,

ets com el geni del vent.

 

(…) Per fer-te potent regina,

per fer-te gran i fidel

t’ha dat cingles per cortina,

tova alfombra esmaragdina

i per guarda Sant Miquel”.

 

Afegirem que inclou masies, un altre tret català:

“Per amigues tens masies

que s’alcen als teus voltants,

són tes filles que el bon dies

et daran mentre tu sies

la glòria dels catalans.

 

Ets humil i ets serena

l’encant de la vall d’Olot,

que puja la teva esquena

dalt de Santa Magdalena,

per gaudir-te tant com pot”.

 

I passa a la maternitat i als fills de la terra que no l’abandonen, sinó que hi són fidels: 

“En ta falda dorm el poble,

és poble xic, en veritat,

però la seva gent és noble

i els hòmens tenen força doble

que la gent de la ciutat.

 

Pobles com tu a Catalunya

convindria arreu trobar,

gent que de tu mai s’allunya,

sens vergonya l’eina empunya

tot el dia sens parar.

 

Per ‘xo em sento vanitosa

de dir que sóc un fill teu,

que ets la plana més formosa

més gentil, més candorosa

que hi ha prop del Pirineu”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Celebracions d’homenatge a vells, en centres socials, amb poesia popular

General, , , , , , , ,

En línia amb aquests versos de Ramon Tanyà i Lleonart, associats a Josep Roviró i Pujol (quan féu els noranta anys), en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, hi ha una composició (“Jovens de setanta i pico de anys”, pp. 366-369), la qual aquest folklorista llegí en un centre social del poble, amb motiu d’un homenatge als vells. En la segona part (i ací adaptem el text i algunes paraules), diu així:

“I ara, amadíssims germans,

prou de rises i clamors:

per a estos nobles ancians,

carregats d’anys i suors…,

per a estos hòmens honrats,

nobles per treballadors,

castissos i bons cristians…,

un aplauso estrepitós”.

 

 

Com podem veure, u dels punts que s’aproven és el cor net. Després, Cipriano Ibáñez Chisvert passa a la varietat i a la bona convivència entre els grans i convida a tractar-los bé, amb simpatia i, fins i tot, a l’agraïment pel seu paper en la vida:

“D’unes roses com la sang,

clavells, gesmil, ababols,

semprevives, lliris blancs…,

formeu un ram ben hermós.

 

Poseu-lo amb molt de carinyo,

en les mans d’estos majors,

lleveu-li totes les punxes,

que no es llastimen lo cor…,

ni les mans santificades

en virtuts, treballs, suors…

que, en la tasca d’esta vida,

els donà Nostre Senyor”.

 

En acabant, el poeta passa a l’educació i a lo que considera que es pot aprendre dels ancians:

“Imiteu els seus exemples,

els xiquets i jóvens, tots,

i, aixina, serà este Poble,

com lo Campanar, gloriós;

que el feren estos agüelos

en sillars d’aquell rincó

del Badall, i altres canteros,

i és l’enveja del contorn”.

 

Quant al vocabulari, direm que hi ha castellanismes, com ara, “carinyo” (afecte), “rises” (riures, rialles), “aplausos” (aplaudiments), “abuelos” (avis, padrins), “sillars” (carreus), “rincó” (racó),  “canteros” (pedreres) i, més avant, “firmes” (ferms) i “ratet” (estona).

També es reflecteix la força dels vellets, la germanor i el sentiment de pertinença a la terra (simbolitzat, com en altres poemes del llibre, pel campanar) junt amb el de les aliances entre ells:

“Serem firmes, com les roques,

en la fe i en l’amor;

i, com sillars ben travats,

serà nostra germanor,

com lo nostre Campanar,

que, esvelt,… artístic,… airós…,

travant tots los seus sillars,

és símbol de santa unió”.

 

A continuació, addueix que molts del poble, Massarrojos, en senyal de gratitud, tornen part de la flairor que els majors donaren en el seu moment a generacions (i a persones) més jóvens:

“Els perfums d’aquelles roses

i, d’aquell ram, sa flairor…,

rebeu-ho tot, tot, vosaltres,

en prova d’admiració”.

 

En el text original, posa “vosaltres”. 

Igualment, el lector del poema als jóvens de més de setanta anys i remitjó, els diu

“I, encara que, cap a terra,

se dobla ja el vostre cos,

la joventut està en l’ànima

que viu en Nostre Senyor,

Ell vos espera i empara

i, amb son mirar bondadós,…

sols vos diu esta paraula:

‘Vullc coronar-vos d’amor’”.

 

Finalment, el capellà de Massarrojos trau Déu (amb un paper semblant al de la mare que acull els fills que tornen a ella), qui comenta als grans:

“¡Un ratet de Creu vos queda;

molt prompte, no hi haurà més plors,

gojareu l’eterna festa

reclinats sobre el meu cor!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon 9 d’Octubre a tots,

festivitat de la creació del Regne de València i Dia del País Valencià
com també festivitat de Sant Dionís (o Sant Donís), patró dionisíac (i, per tant, matriarcalista) dels enamorats valencians.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

El festeig, les jóvens, les mares i les àvies

General, , , , ,

 

Respecte al fet que la dona siga qui comande, direm que, en l’article “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”, podem llegir[1] que, a nivell de casa i en el tema dels negocis com també en els balls i en les danses, “l’home (…) no donava cap pas decisiu sense el consentiment de la seua dona. I era així, perquè valorava la seua intuïció, el seu sentit pràctic, el seu bon criteri i la seua prudència”.

En relació amb aquestes paraules, el 28 de juliol del 2022, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, Carmen Galan Aguilar ens comentà “La iaia d’una amiga meua ens contava que sa mare, quan ella festejava, es sentava front a ells i com mig endormiscada i el davantal tapant cara i cap… No se li escapava una, ja que, quan el nóvio, confiat en què dormia, a l’allargar [ell] la mà cap a la nóvia, rebria espardenyada en el cap!”. En eixe sentit, el 26 de juliol del 2022 llisquí per telèfon a ma mare bona part de l’article sobre l’origen del festeig, com ara, quan l’autor escriu que, durant el festeig, hi havia una dona, “bé la mare, bé la padrina, que, això sí, dissimulava la seua incòmoda funció de carabina i feia veure que pegava una cabotada o que s’entretenia en qualsevol manualitat domèstica, fent llata, filant, cosint o brodant, però sense perdre reble ni gest del seu Romeu i de la seua Julieta”. Aleshores, ma mare m’afegí “Era per si [els nuvis] es pegaven alguna fartada o algun bes”.

En línia amb l’article i amb els comentaris, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila, hi ha unes cançons que diuen així:

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i ella, per quedar bé,

baixava es cap i becava.

Llavors, sa mare em digué:

-Si no l’hi fas, ets un ase” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i, per dissimular es paper,

calava es cap i becava” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé.

La jove, per quedar bé,

baixava es cap i becava;

i sa mare me digué:

-Si no l’hi fas, ets un fava” (p. 145).

 

Adduirem que, com podem veure en el poema “Tradisions i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940” (https://malandia.cat/2022/05/tradisio-i-costums-del-poble-daldaia-1925-al-1940-poema-de-manuel-nacher), escrit per Manuel Nacher (ciclista i poeta d’Aldaia, 1917-2008) i publicat en el llibre de festes patronals d’Aldaia (una població de la comarca de l’Horta de València) de 1973, també fa esment al vestit, a les jóvens i al fet que eren les dones qui tenien la darrera paraula, en vincle amb possibles relacions i tot:

“I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perquè els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

(…) I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons”.

 

Com podem veure, quan les xicones anaven a la cisterna (que es trobava en el Carrer de la Pilota, el qual ja existia, si més no, des de mitjan segle XVIII) i els jóvens aprofitaven que eren molt a prop d’elles, les doctorejaven. Aleshores, ells, àdhuc, podrien fer un festeig de manera més fàcil com també quan els jovenets s’acostaven a la font de la Plaça Major i s’ajupien a veure els garrons que tenien les xiques, en una època en què les dones portaven roba molt llarga. 

Finalment, afegirem que els dos casos plasmats per Manuel Nácher s’ajusten al refrany “On va la corda, va el poal” i que és ella qui porta la iniciativa. En maig del 2022, posàrem aquest poema en la web “Malandia”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Traduïm el text.

“Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940”, poema de Manuel Nacher

General, , , , ,

 

El poema que plasmem tot seguit, escrit per l’aldaier Manuel Nacher (1917-2008), fou publicat per l’Ajuntament d’Aldaia, una població de l’Horta de València, en el llibre de les festes patronals de 1973. 

Hi tinguí accés quan, a principis del 2004, un poc després de donar-me Pere Riutort una bossa de llibres que ell valorava en unes 25000 pessetes, trobí vocabulari valencià del segle XIX que estava escrit en poemes populars del primer quart del segle XX i d’un poc després de la guerra i tot.

Aleshores, passí a interessar-me per la poesia popular que figurava en els llibres de festes patronals d’Aldaia, de què hem transcrit el poema com apareix en l’original (i que hem inserit en aquesta entrada) llevat de lleugers retocs.

Finalment, direm que hi ha trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la natura és tractada com una mare i, a banda, unes quantes estrofes eròtiques en línia amb la poesia i amb la música sarcàstiques.

 

****

 

“Abans l’horta d’Aldaia,

era un jardí de veres,

tot el món et convidava,

a menjarte quatre peres.

 

Els diumenges de matí,

a segar i a rascar,

i en les nits de les festes,

a cuidar del melonar.

 

Arribava el mes de juny,

i s’armava un gran rebol,

a segar i fer la parva,

abans d’eixir el sol.

 

Despres de vindre de l’horta

i la camiseta suar,

la partida de pilota,

es tenia que jugar.

 

Recorde els tres ‘borrullets’,

que formant bona quadrilla,

eren capaços de jugar,

contra el ‘Ratat i Patilla’.

 

Pues partides de pilota,

s’en jugaven a muntó,

en les millors jugaven,

‘Chapa’ i ‘Toni el fanfarró’.

 

En el carrer del sastre,

les partides de reserva,

sempre les solien jugar,

Paco ‘el fuster’ i Ernesto ‘el de la conserva’.

 

Aquelles partides de pilota,

jugades a la perja d’esquerra,

ja no s’han tornat a vore,

desde que pasà la guerra.

 

Alló era una tradició

d’homens forts i bragats,

pues la joventut d’ara,

quedarien espatarrats.

 

I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perque els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

I de la guerra de les músiques,

vos contaré un poquet,

recorde dels grans trompetes,

Rafelet i Perolet.

 

No es vajen a pensar

que me s’ha quedat en el putxero

pues també fon bon trompeta

el amic ‘Txocolatero’.

 

I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons.

 

I aquells montons de melons,

que posaven en la plaça,

et soltaven cada cocombro

que feia gust a carabassa.

 

I desde dalt del campanar,

aquelles nits d’albades,

i baix estava Cirilo,

amb les panolles torrades.

 

I d’aquelles berbenes,

i aquells balls familiars tan formosos,

ara toca la Xaranga,

i pareix que ballen els osos.

 

I d’aquella gran processó,

que no podia faltar,

al acabar la ‘carxofa’

i la traca del campanar.

 

Dinar el dia de les festes,

era cosa reposà,

pues no podia faltar per a postres

el plateret de sopà.

 

Siguent jo un xavalet,

jugaven molt a pilota,

Najer i Esteve Caseta,

contra Batiste ‘Garrofa’ i ‘Peret’.

 

I si anaves cap a l’horta

buscant algun gafarró,

solien pagar-ho els nesprers

del tio Ricardo ‘Farró’.

 

A menjar peres de la reina

t’en anaves molt content,

procura que no t’agafe 

el tio Elies ‘el Ravalench’.

 

Tots a nadar al pont-nou

era la nostra piscina,

a menjar fruta a l’horta

era una marxa divina.

 

Alló eren persones d’or

honrades amb molta gallardia

ara lo que relluix no es or

sino molta fantasia.

 

Un salut atent a tot el mon,

 a festers i autoritats,

i pregue que me perdonen, 

si en algo els he faltat.

 

                                           MANUEL NACHER

                                                    ‘el cicliste'”

 

 

Agraïment a la mare com a generadora de vida, com a companya i per l’empremta

General, , , , , , , ,

 

Tot seguit, com a exemple de literatura matriarcalista, posarem un poema facilitat per Cristina Fons Fons el 1r de maig del 2022, quan iniciàvem el mes dedicat, per excel·lència, a la mare com a generadora de vida, no sols en lo agrícola, sinó també en el camp de les persones: la maternitat. Agraesc la seua generositat.

Afegirem que Cristina Fons Fons feia referència a l’escrit com “una poesia molt antiga que l’ha recordat una gran mare i dona, per totes les mares del món”. Diu així:

“Mare,

Maria,

Maria,

jo voldria dir-te

Mare,

dir-te jo voldria,

que et  vull.

 

Que et vull

contenta i viva,

Mare Maria,

contenta i viva

et vull.

 

De l’arrel profunda,

Mare,

d’on he nascut,

jo voldria,

Mare, 

que saberes que et vull,

ai, Mare.

 

De la solitud de Mare,

ai, Mare Maria,

que tu has tingut,

jo voldria agrair-te,

Mare,

que jo no l’haja viscut,

Mare.

 

I que, allà on jo estiga,

i que, allà on estigues,

jo voldria agrair-te,

Mare,

la vida que has viscut.

 

Jo voldria,

Mare, 

agrair-te sempre

la vida que m’ha

tocat viure amb tu,

Mare,

Maria,

Mare”.

 

Com veiem, des del primer moment, es tracta d’una acció de gràcies a la Mare, siga, ací, la mare com a generadora de vida i humana, siga la Mare Terra com a natura, siga Nostra Senyora, això és, la Mare de Déu.

Adduirem que, a més que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la Mare de Déu és tractada com a “Nostra Senyora”, en moltes rondalles (però referent a personatges humans), figuren les formes “senyora ama” i, per exemple, el tractament “senyora princesa”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

“Una València ben gran”, oberta i matriarcal

General, , , , , ,

 

El 23 de febrer del 2021, Josep Fontestad Molina escrigué un poema de línia matriarcal, en el grup “Dialectes”, en resposta a un comentari de Joan-Carles Martí Casanova. En paraules de Josep Fontestad, “Jo tinc un verset de quan, a València, existia el teatre ‘Novetats’, abans de la guerra civil, que me l’ensenyà el meu avi, nascut el 1863, que començava així:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

puix, fins el fem de la casa,

és de l’Ajuntament”.

 

Immediatament, Joan-Carles Martí Casanova li escrigué “Preciós” i, aleshores, Josep Fontestad, més encoratjat, li respongué “Com he vist que t’ha agradat el verset, te l’envie complet:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

tot són contribuents,

puix, fins el fem de la casa,

és per a l’Ajuntament.

Manco raó i u que acabe

amb tot el que deu desaparéixer.

I, ¿qui és el guapo que s’atrevix

a repartir llenya?

Jo, a soles, a soles jo,

amb el garrot a les mans.

Quina és la meua missió?

Ser l’única salvació

que esperen els valencians.

Jo acabe hui amb l’avarícia

de tots els desaprensius[1].

¿Hi ha qui vullga regalíssia?

Palo al deshonrat i al viu.

Jo sóc el soldat primer,

del medicament provat,

del remei que vullguen desfer

de l’origen del passat.

¿Què demana  el poble, hui,

mentre, a València, va?

Una València ben gran[2]!

Públic, amable, i senyor,

reclame vostres bondats,

i, com a obsequi de l’autor,

donem-li marxa al motor

i, ¡xòfer[3]!, ¡a Novetats!”.

 

Com m’afegí Josep Fontestad, “És del meu avi[4], qui va nàixer en 1863. Era de Massalfassar, a l’Horta Nord; mon pare, també. I jo, també.

Els meus avis materns, de la Safra (pedania de Villena, però que parlen valencià) i la meua àvia, de Fontanars dels Alforins[5]”. Igualment, direm que Josep Fontestad, nascut en 1947, adduí que “El meu iaio, em deia que ell anava molt a València, al teatre ‘Novetats’, teatre que clausuraren en acabar la guerra, i tot això ho aprenia allí.

Encara que tenia una memòria prodigiosa, va morir l’any 1957, el dia abans de la riuada, als 95 anys. Devia haver anat moltes voltes o, efectivament, la memòria era real”  i, un poc després, escriu “El meu iaio, el de Massalfassar, regentava, en temps de la república, i abans, el Casino Republicà, i va ser agutzil del poble, durant un grapat d’anys”.

 Agraesc la col·laboració de Josep Fontestad i de Joan-Carles Martí Casanova, entre altres motius, perquè, com poguí comprovar abans de passar l’escrit a la web, els versos no figuraven en Internet. 

 

 

Notes: [1] L’avi de Josep, Francesc Fontestad Andreu, identifica avarícia amb els ajuntaments de les grans ciutats, on, com  sabem, hi havia major presència de la llengua castellana. Caldrà recordar que Ferran I d’Aragó, el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (1412-1416), també es negava a pagar, en aquest cas, el vectigal, això és, l’impost sobre la carn, de què, com llegim en Viquipèdia, “els compradors de la Casa del monarca adquirien a la ciutat” de Barcelona (ciutat en què, de fet, estava el govern de la Corona Catalanoaragonesa).I això, simplement, perquè ell era el rei.

Ara bé, finalment, per pressió de Joan Fiveller, conseller segon de Barcelona, acceptà el pagament. Es tracta d’un fet que ens recorda que, en la cultura vinculada a la llengua catalana, el rei, com a cap d’Estat, és el representant del conjunt de la població, però que, com en els Pobles matriarcals, això no l’autoritza a abusar de la seua condició de sobirà. Es tracta d’un fet molt important per a distingir entre una cultura matriarcal i una patriarcal, ja que, en les matriarcals, el superior no actua amb esperit absolutista.

Finalment, comentarem que això està vinculat amb el matriarcalisme de la llengua catalana i amb el que encara conservem molts catalanoparlants i que ja existia en els històrics comtats catalans, fa més de mil anys.

[2] Joan-Carles Martí Casanova comentà a Josep Fontestad Molina que “Eixa és la València Gran que estime com el meu cap-i-casal dels valencians”.

[3] Literalment, com es sol pronunciar, popularment, encara que la forma genuïna és xofer.

[4] En paraules de Josep Fontestad, li deien Francesc Fontestad Andreu.

[5] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

“Al Pla de Pastor”, també es fa lo que la dona vol

General, , , , ,

 

El meu avi matern (1906-1992) deia que “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”, com molt bé ho veiem reflectit en el poema i en el goig que exposarem tot seguit. 

El 6 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, en un missatge, m’envià “Un vers de Quatretonda”, amb toc clarament eròtic i matriarcal, que diu així:

“Al Pla de Pastor [1]

no es cull cap raïm

que dolç no estiga,

ni es gita cap de dona,

sense que li toquen la figa”.

 

Per tant, cal tocar la figa… per a que es gite ella i no, per exemple, ser ella qui toque… el piu, per a que, com a dona, es gite. Un detall més de línia matriarcal. 

El 15 de desembre del 2020, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida) m’envià un correu electrònic amb uns quants escrits i, u d’ells n’era un goig de 1953, titulat “Lletania de la muller”. Diu així:

“LLETANIA DE LA MULLER

 

Terra del meu camí de l’esperança.

Alba sobre el meu temps d’il·lusió.

Lluna rere el meu sol en delectança.

Eva del meu Adam cara al perdó.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Rosada de les meues flors novelles.

Besada dels meus dies amb les nits.

Corol·la on van les meues cinc abelles.

Bresca per a la mel dels meus sentits.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Pa de la meua fam de massa coses.

Al·leluia del fang del meu treball.

Rose tocant de maig les meues coses.

Rosari del meu plor sobre la vall.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Almoina del meu ofici de pobresa.

Mà oberta del meu clam vora els perills.

Cos de la meua sang. Set i promesa.

Got dels meus llavis. Mare dels meus fills.

 

Dona, salva el vol meu,

muller: ala de Déu!”.

 

En la cultura basca (com també en la vinculada a la llengua catalana), no és la dona qui espera un home que la salve, sinó, al revés, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, elaborat per Andrés Ortiz-Osés i per Franz-Karl Mayr i editat per la Universidad de Deusto (País Basc). 

 

All-focus

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] En paraules de Jose V. Sanchis Pastor, “Pla de Pastor: partida del terme de Quatretonda, camí de Dorresment”, una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

En el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, es reflecteix el matriarcalisme que hi havia en el primer quart del segle XX, en Pineda del Mar i que també estem veient en cançons, contarelles, versos, escrits, etc. recopilats, per mitjà de persones de tot l’àmbit lingüístic i d’arrels valencianoparlants, com a mínim, des de fa dues generacions o més.

Agraesc la col·laboració de Jose V. Sanchis Pastor i de Vicent Pla.

Pregó en Massarrojos i els Sants de la Pedra

General, , , , ,

A continuació, hi ha informació sobre esdeveniments que tingueren lloc en Massarrojos (històrica població valenciana, integrada en la Ciutat de València des de les darreries del segle XIX), en 1906, amb motiu del “primer centenario de la estancia permanente de Jesús Sacramentado en nuestra amada Parroquia”, com podem llegir en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (p. 92).

En l’apartat d’on més informació n’hem tret (pp. 94-95), diu així:

 

                                          “Pregón de las fiestas

No existía la radiodifusión para propagar el anuncio y programa de las fiestas centenarias; aunque circulaban los diarios, tampoco se ocuparon en hacer propaganda. Bastaron unas inspiradísimas décimas del P. Bau para que Masarrochos, Moncada, Rocafort y demás pueblos de la comarca, sintieran el contagio de nuestras fiestas, que habían de tener una semana consecutiva de duración, pues se habían reunido, para la fecha del centenario, todas las fiestas del pueblo.

Dichas composiciones poéticas, en estilo popular, fueron cálidamente aceptadas; se leían con sumo deleite y se propagaron rápidamente en fábricas, pueblos, amistades y forasteros.

 (…) Su alma, amorosamente eucarística, prosigue irradiando fervores. Por eso todas las fiestas y los Santos titulares de las mismas, formarán hermoso conjunto, enderredor al trono del Santísimo.

Avís:

           Una semana de festes                                                        San Abdón y San Senén

          va Masarrochos a fer :                                                       Dimecres, a Santa Bárbara

          Dilluns, será la mes grosa                                                y, en los tres dies siguients,

          al Santissim Sacrament.                                                  la Purísima, la Asumpta

          Dimats, als Sants de la Pedra                                         y les ánimes después.”

 

Font:

“Estampas de Masarrochos”, llibre de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: Hem reproduït textualment l’obra i, així, “dimats” (en lloc de “dimarts”) o, per exemple, “Sacrament” i no, en aquest cas, “Sagrament”. O bé, el castellanisme “siguients”, inadmissible, en lloc, com ara, de “següents”.

Igualment, adduïrem que, en l’apartat dedicat al pregó de les festes (pp. 94-99), que s’iniciaren en Massarrojos el 10 de setembre de 1906 (quan s’hi complia el centenari esmentat del Jesús Sagramentat), hi ha molta poesia popular en valencià, molta, encara que només n’hem triat la que inclou els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

 

Poesia popular, poesia religiosa i versets relacionats amb els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

A continuació exposarem poesia popular, poesia religiosa i alguns versets relacionats amb els Sants de la Pedra, sobretot, dels que no havien resultat tan fàcil de trobar,  o bé que estaven més dispersos, o bé en llibre.

 

“Para san Abdón y Senén,

pintan las uvas;

para la Virgen de Agosto,

ya están maduras.” (1)

 

“La terra sol-litària, esta preocupada, vol pa i te fam,

i els homens li donen aigua quant venen nuvols de Llevant.

Porten blusa fruncida els que a la terra van a plorar les penes dels seus xiquets

que volen pà i tenen fam.

Els nostres uelos i pares, contents les gracies els volen donar el volen donar perque sempre amb (2)

mans obertes a tú, confiats, s’an aclamat.

Abdòn i Senent sagrats doneu als homens collites que els xiquets volen pá

I tenen fam.

R. R. ” (3)

 

“Sant Abdon y Senen

Lliureu de pedrá les Alcuçes” (4)

 

“Los Sans Abdón y Senent

Prenda tambe nos deixaren

En que no auguraren

Son amparo permanent.” (5)

 

“Ben penedits dels pecats

Us venerem humilment:

Màrtirs Abdon i Senén

Siau nostres advocats.” (6)

 

“Sant Nin i Sant Non

doneu-los una bona son.” (7)

 

 

Font:

(1) Llibre “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén”, de José Sistac Zanuy (ed. Ramón Sopena, 1948, p. 72). Aquests versos populars es diuen en Montanejos (població valenciana de la comarca de l’Alt Millars). En el llibre, podem llegir que “En Montanejos (Castellón), aunque no celebran la Fiesta Mayor el día 30 de julio, los agricultores de la villa sienten gran devoción hacia los santos Abdón y Senén, y el día de su fiesta organizaban una fervorosa procesión y celebraban misa solemne ante el altar de los Santos” (p. 72). Tot seguit, José Sistac exposa els versets.

(2) En l’original, que l’hem escrit textualment, la paraula “amb” va unida a les línies anteriors. Per motius d’espai, ha eixit així, com podem comprovar en l’enllaç de la nota següent.

(3) Document “Festes Patronals del 17 al 20 de setembre Bellús 2010” (http://www.bellus.es/sites/bellus.portalesmunicipales.es/files/Programa%20d’actes.pdf). Bellús és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

(4) Es tracta d’una inscripció que hi ha en una obra de ceràmica que hi ha en Moixent (població valenciana de la comarca de la Costera), reproducció d’una que fou robada en 1987, com podem llegir en l’entrada “Agenda 2013: Assumpció de la Mare de Déu i Festa dels Sants de la Pedra” (https://campanersmoixent.blogspot.com/2013/08/agenda-2013-assumpcio-de-la-mare-de-deu.html), Per a facilitar-ne la lectura, hem passat les majúscules a com figurarien en una lectura amb majúscules i minúscules, però amb mantenint  lletres la “y”  i la “ç” que apareixen en l’original. La forma “pedrá”, en la pronúncia popular valenciana, equival a “pedrada”.

(5) Article “Les santes relíquies que el bisbe Caixal va obtenir per a l’església parroquial del Vilosell” (https://www.tinet.cat/portal/uploads/temps_de_collir.pdf), de Vicenç Aguado i Cudolà, publicat en “Talaia del Vilosell. Revista del Centre d’Estudis Locals del Vilosell” (no. 8, juliol del 2007). Forma part d’un document religiós que s’hi havia trobat feia poc, uns goigs, com diu l’autor de l’article, la descoberta del qual, en aquell moment, es considerava com la d’un tresor.

(6) Llibre “Història de Cubelles” (https://issuu.com/ajuntcubelles/docs/historia-de-cubelles), del prevere Joan Avinyó Andreu, de 1973 (p. 123). En la mateixa plana, l’autor comenta que es tracta d’una transcripció feta a partir de “tot el que hem pogut trobar a l’Arxiu amb referència als nostres Patrons sant Abdon i sant Senén” .

(7) Llibre “Fets, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras (editat  per Pagès editors, de Lleida, en 1993, concretament, en el primer dels dos volums sobre el Solsonès, això és, en el volum 21 de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras). Aquestes línies es poden llegir en l’apartat relacionat amb Lladurs (població catalana de la comarca del Solsonès), en què l’autor comenta que “Als dos patrons d’aquí, coneguts també com sant Nin i sant Non, se’ls deia una oració quan es posava la quitxalla a dormir” (p. 211) i, immediatament,  en la mateixa plana, afig els dos versets que hem escrit.  Es tracta de la primera font, des de que començà la recerca, en què hem trobat una relació entre versos i oració per a fer que s’adormen els xiquets.

La paraula “quitxalla” és sinònima de “xicalla”, “canalla”, “mainada”, “al·lotim”…

Hem accedit a aquesta informació sobre Lladurs per mitjà d’un missatge de Sílvia Farrus (de l’Institut d’Estudis Ilerdencs), qui pertany al “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental”, enviat el 31 de maig del 2019, i d’un altre, però del 3 de juny del 2019. Aquest servei ens ha facilitat una còpia de la secció sobre Lladurs i d’altres fonts documentals.