Arxiu d'etiquetes: “Poesia eròtica catalana del segle XX” (llibre)

Sexualitat matriarcal, dolcesa maternal, força femenina i creativitat

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem considerat interessant el poema “Oda”, de Joan Brossa (1919-1998), per la gran quantitat de detalls que lligen amb lo autòcton. Així, l’autor indica que

“La moda galant no és la meva mare.

Era gelada fruita silenciosa.

(…) Victòria negror i amor (…)

Da-li que da-li amb l’agulla!

El pèndol bat (…)

Dolça i alegre et vull” (p. 184).

 

Per consegüent, hi ha un diàleg entre la dona (mare, hivern, fruita, silenci, negror) i l’home (donar, agulla, pèndol) en una penetració en què ell desitja que hi haja un ambient de dolçor i de joia. Ara bé: és ella qui marca les directrius i qui té empeltada les dues parts de la persona:

“Tu poses la capitana sang a la paraula d’aquests nous poemes

(…) Ardent serenitat heus aquí els astres” (p. 184),

 

és a dir, s’uneix la creativitat nocturna i tel·lúrica amb la baixada de la llum (el personatge masculí), puix que, com podem llegir en els versos posteriors (i que reflecteixen la sexualitat matriarcal),

“La festa ja no comptes les passes de l’ídol

Tu i jo ens estimem damunt la terra

i estimar un ídol no és estar damunt la terra

Dolça energia la vida ens dóna” (p. 184)

 

i ella li afig que “Són grans les teves ales” (p. 184), les corresponents a la figura masculina de l’àngel.

En altres paraules, la trobada entre ambdós no aprova la idolatria, el culte a la persona, ni seguir els dictats dels qui promouen el fanatisme i el culte a lo solar. Al cap i a la fi, ambdós s’estimen amb realisme (toquen lo tel·lúric), de manera creadora i, ben mirat, amb una energia que, per la seua dolcesa, ens podria portar a la figura maternal: “la vida ens dóna”. ¿Qui, en darrer terme, atorga vida als altres, sinó la mare, primerament, durant l’embaràs i, després, amb el part?

No debades, més avant, Joan Brossa posa que

“Res no és més dolç que els signes d’aquesta amor

neta duresa d’unir i destruir

La fruita resta madura per collir-la

No és la mateixa i és sempre igual” (p. 185).

 

O siga que aquesta relació afectiva i eròtica és dolça, sincera, crea un lligam entre ells i, igualment, concedeix llibertat i és oberta a canvis (evoluciona). Un fet paregut és el de la fruita (la vulva, com a punt de consolidació de l’empelt sexual), puix que no respon igual, però és de bon cor.

Agregarem unes línies plenes de simbolisme i en què es capeix la filosofia catalana de tocar els peus en terra, mitjançant els fonaments de la nostra vida com també una afabilitat que connecta lo actiu amb la part femenina i pregona de la vida:

“Tots els castells que em dones al muntant de la lluna

tots els tombs nous que dones als rocs

s’arboren dins el mar de l’última fondària

Forta i encesa t’acullo en el meu pa

(…) Imito amb força argent els teus ulls amorosos

(…) Cosina del fang profund cinc vegades dolça

(…) per a agrupar la fruita” (p. 185).

 

Per tant, els castells no són en l’aire i, així, són vigorosos, això sí, en un ambient aquós i amb l’arbre que arrela.

La banda femenina és acollidora (la casa representada pel pa), robusta en l’obagor (argent) i amb el fang que, en el passatge bíblic, unia l’home i la dona, les dues parts de la persona. Això sí, amb el cor ben present i, com en moltes contarelles, amb una escena que es desenvolupa en l’inframón (la bossa maternal) de què, posteriorment, sorgirà un nen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:

“Llavis entre llavis que davallen

cap a la boca que allarga els llavis

i palpa la inquietud de la boca.

Toco la tija i la besa i l’emparo

quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).

 

Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.

La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:

“La figa, per a estar bona,

ha de tindre tres senyals:

pansideta, marudeta, clevillada

i picadeta de pardal”.

 

Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu

“Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a torbar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.

(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp.  179-180).

 

L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.

Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:

“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.

Fonaments molt gruixuts de matèria primera

preparada a cops de paraules. Un laberint infantil

d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).

 

Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.

A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.

Més avant, ja en el llit, ens afig

“I és la biga que reposa segura, com l’eina

que utilitzo per estimar la vida del món,

que també som nosaltres. La meva dona, com dic,

és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,

i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)

 

i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).

Adduirem que la dona

“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.

(…) jo obro la nit a la construcció futura,

que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).

 

U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.

Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i gaudi de la vida sexual i de l’erotisme

General, , , , ,

Una altra composició amb molt de simbolisme i en què copsem el matriarcalisme és “Amb la teva veu”, de l’escriptor Manuel de Pedrolo (1918-1990) i arreplegada en la mateixa antologia. Tot comença amb unes paraules que la dona diu al marit, com si fos eixes cançons eròtiques mallorquines en què el personatge femení indica al masculí què ha de fer fins que, al capdavall, el penis s’endinsa en la vulva:

“2.

Besa’m força les mamelles

que alcen volades feixugues

i empresona’m el clítoris

amb els capcirons gosats

que li donen volum

i li donen plaer

(…) quan em toco per tu” (p. 173).

 

Per tant, el capciró (un ocell que s’empina com si fos el catxirulo mentres s’envola, comparació que l’escriptor introdueix ací), en penetrar en la dona, fa que ella evoque el tacte.

En acabant, la muller també marca les directrius i empra un vocabulari més aïna formal junt amb el tradicional en català:
“Palpa’m, estimat,

palpa’m el ventre

i toca’m la vulva que plora,

entra’m pels llavis

que tinc entre les cuixes;

besa’m endins,

on és tendra la figa

i la xopen besades;

vull que m’entris, aimat,

enllà d’uns llavis menuts

i que la llengua reculli (…)

la meva humitat” (p. 174).

 

Cal destacar el paper que ella atorga a lo aquós: el ventre (comparable amb la bossa de la mare que és embarassada), la mullada i la humitat.

En l’estrofa vinent, ella l’encoratja a participar de la fruïció de l’erotisme durant l’acte sexual entre tots dos, però, ara, en els pits:
“Engrapa’m els pits

i mossega’m els llavis

(…) fes-hi camí, vianant,

fes-hi camí,

i dóna’m goig i desfici” (p. 174).

 

A continuació, passa al trau (la vulva), el qual ella ha obert, i a la introducció de semen:

“Tanca’m el trau

que per tu bada (…)

amb la vara alçada,

i brolla,

abeura’m el trau

amb glops de saba;

obre’t, sobre meu,

i raja, estimat,

acompanya’m!” (p. 174).

 

Afegim que, en l’estrofa sisena, ella li agraeix el paper que fa el marit, amb el membre viril en erecció:

“Em torba i m’enamora

veure’t tan llarg i compacte

quan empunyo la verga

i els dits et masturben;

em torba, estimat,

que es dreci tan alta,

(…) em sento oberta i molla

i els mugrons se m’encenen

quan un guèiser de llet

em renta la cara…” (p. 175)

 

i el líquid acompanyat de llavor de vida (el semen de l’home) es fica en ella.

Finalment, l’home passa a mirar la dona, començant per part dels genitals i, al capdavall, la benvolguda li besa el penis (la cigala) i, ben mirat, li demana que ella li faça una besada als llavis, però de manera que tots dos gaudesquen el moment (bé en la boca del cap, bé en el clítoris). I, altra volta, la muller és la part activa:

“quan em mires, estimat,

la figa des de sota;

la tinc dolça i fendida

i faig olor de femella

perquè et beso la cigala;

besa’m també sense pressa

el fulgor de les làbia

i busca’m la tija fosca

que et busca la boca

perquè t’estima

i vol morir amb tu” (p. 175).

 

Agregarem que, com posa el recopilador, aquest poema fou “Inèdit, 1950” i que es publicà… en el 2011 en “Obra poètica completa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternitat, dolcesa i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Un altre poema en què abunden trets matriarcalistes i que apareix en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Reconciliació”, de Carles Riba (1893-1959). Així,

“Fins que veié ja madura la nit

en mil carrolls de meditat delit

que inflava un rude most impacient,

callà l’amant porfidiosament”.

 

O siga que l’autor barceloní comença lligat amb l’inici de la foscúria (un passatge femení), ho fa acompanyat de penjolls de raïm (els carrolls, l’úter, la matriu), la frueix i, altrament, la dona empelta amb la rudesa (un detall diferent al de la puresa, simbòlicament, representada per la claror).

Llavors, l’home intervé i li destaca la bonesa (el cor, la tendror) i la frescor (els gerds) i li afig aquests mots

“submarina dolçor dels ulls oferts,

empleneu-vos de mi. Tot és pregon,

ara, i actiu: la bellesa en el món,

la melangia en l’amorós romeu

i en l’impossible dels meus somnis Déu.

Per retrobar la teva veritat,

amor, confon-te amb mi, (…)

més enllà del sospir i de l’instant,

simple com el meu foc” (p. 171).

 

Cal dir que el poeta Carles Riba reparteix de manera molt encertada el simbolisme per a cada u dels dos sexes. Com a mostra, associa la dona amb lo infrahumà (és submarina), amb la dolcesa, amb la profunditat i… amb lo actiu, com en molts comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920.

Ben mirat, el poeta recorre a lo femení perquè siga alliberat per la muller i això dependrà de la decisió que prenga la dona, per molt que l’home lligue amb un erotisme que, no obstant això, fructifica si compta amb la companyia feminal.

No debades, captem que es fa realitat durant la nit i atenent a una actitud més aïna dialogant i promoguda per l’estimada:

“Dona, és cert com la sang l’obscur acord,

més dolç que sola vida o sola mort,

del cos en l’honra viva del seu pler” (p. 171).

 

Altra volta, es plasma una sexualitat matriarcal amiga de la sinceritat (en aquest cas, en els sentiments i en les emocions).

Més avant, l’home trau la connexió entre un déu masculí i el vent (com és costum en el llenguatge dels símbols, en què ambdós tenen relació amb la llum):

“Ens cal passar-lo: el nostre vent és Déu’.

Digué l’amant; i el taciturn, l’astral

ultramar de la nit intemporal

acollí en sa ribera, navegants

reials i alhora nàufrags expirants,

un home i una dona; a verge flor

(…) i van mirar-se, l’un a l’altre clar,

l’un a l’altre van néixer, drets i nus” (p. 172).

 

Per consegüent, el personatge femení fa un paper acollidor i, en lloc d’anar els fills a l’interior de la terra (fet que podria empiular amb la mort, la qual faria com el guano i serviria de ferment per a l’esdevenidor), ho fan a la mare, com els fills que, per exemple, tornen a ella després d’un viatge o d’haver passat de xiquets a jóvens.

Finalment, de rebot, Carles Riba dóna vida al marit i a la muller, la mateixa que tenien dins de la mare, i, igualment, va unida a la innocència (la nuesa) del nounat (ací, els dos membres de la parella).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, prostitució, vida creativa i gaudi de viure

General, , , ,

Cal dir que, en el poema “Mudances”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), capim detalls matriarcalistes, ací, durant l’acte sexual amb penetració:

“Va i torna, àgil,

 de la tendresa al riure, del pudor” (p. 157),

 

junt amb la foscor i un ocell (l’home) que demana a la dona:

“com te’l sents a l’espatlla, i et mesura

fins on s’haurà escruixit la teva fusta” (p. 157).

 

Uns altres versos interessants són els de “La jaqueta de cuiro”, de Josep Elias (1941-1982), ambientat en una relació d’un home amb una prostituta

“després de tant viatjar, tant ballar amb dones.

L’home la plega acuradament, com una actitud casolana

que escalfi un poc més la cambra llogada.

 

Plovia, i la dona arrapant-se ha dit quina jaqueta més forta,

i no era mentida, però de nit cal afegir històries

(…) Però tot just es repensa, recorda quan feia el soldat

aleshores sí que no hi havia esperances.

Ella també n’ha conegut de soldats, diu em fan pena.

A ell en canvi no li agrada la pena, i escup contra el xàfec” (p. 159).

 

Com podem veure, l’encert és vinculat amb la dona i, ben mirat, amb la sinceritat en la relació entre ambdós. A més, ell, mitjançant la simbologia del soldat (el penis), lliga amb la seua joventut en el servici militar i li ve a dir que, entre aquest servei i el temps amb ella, prefereix l’empelt actual.

Altrament, la prostituta li comenta que ha conegut molts hòmens, potser, àdhuc, com el d’una rondalla del Carxe en què un major torna d’una ciutat vestit de militar i la muller diu a una dona que, en aquelles terres llunyanes, el marit hi haurà estat netejat (unes jovenetes, amb prostitutes). Sobre aquest detall, alguns hòmens nascuts entre 1930 i 1950 m’han parlat de jóvens que, mentres feien aquest servici, com es diu popularment, se n’anaven de putes.

Nogensmenys, ell opta per la vida creativa (l’enllaç amb ella, no amb lo militar) i,  per això, enmig de l’obscuritat, prioritza l’esperança, la joia i li introdueix semen (li l’escup).

Una altra composició amb signes matriarcals és “Qui em viu en tu amb joia inseparable…”, del poeta Josep Vicenç Foix, en què el personatge masculí es considera subjugat a la dona, la qual és associada a la majestuositat femenina:

“Que em trob més sol quan, de ta forma esclau,

De mar i llum i atzur faig el palau

Que als ulls de tots és jaç grosser i establa?

(…) I quan ma carn al teu desig s’avença” (p. 169).

 

Aquests versos podrien ser en nexe amb un acte en el llit (on tots dos jaurien) i recorren a mots que exposen lo feminal: la mar, la color atzur, la grosseria (com a part més aïna popular i no pròpia del puritanisme), l’estable (com a sinònim de casa i, altrament, unit al cavall, animal que representa els sentiments i les emocions).

Al capdavall, l’escriptor, a través del cos, s’atansa a la dona i, això sí, ho fa en funció del desig de l’estimada i ella li marca les directrius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones fortes, dolcesa i gaudi plàcid

General, , , , , ,

Un altre poema de Joan Salvat-Papasseit que hem acollit és “Crítica”, sobretot, pels versos en què diu

“jo veia les cireres del seu pit

 

-li brillaven les dents 

                              tot d’argent viu

 

però jo mossegava el seu llavi de carn” (p. 152).

 

Així, apareixen fruites (les cireres, això és, els mugrons), l’argent (una color molt present en rondalles) acompanyat de vida femenina i el contacte entre l’home i la dona.

En la composició següent, “Platxèria”, del mateix escriptor, ens porta a una acció delitable, de plaer i amb dolcesa (tant masculina com feminal, un detall que connecta amb el caràcter d’hòmens i de dones que Mn. Antoni Ma. Alcover exposa en narracions mallorquines, fins i tot, en la figura del rei). Com a mostra, escriu:

“Dolça amigueta, juguem a fet

o a corretgeta, o a bell indret.

 

Dolça amigueta, no tinguis por:

ni he d’allunyar-me ni en cap recó

fer-te malicies, o bé el distret

si acàs et cremes o ets a l’indret

on he amagada la teva flor:

si tu ets manyaga jo seré bo.

(…) Si et cau la trena jo et faré el llaç” (p. 153).

 

O siga que ell li comenta que la tractarà bé (potser, en aquesta escena, en una cambra), àdhuc, li ajudarà a refer-se la trena, per mitjà de la seua actitud servicial amb la dona.

En la composició “Sota el meu llavi el seu…”, l’autor inclou mots com “seda”, “dolç” i, ben avançat el text, agrega

“encara un altre bes

un altre

un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!” (p. 154),

 

de manera que reflecteix el seu gaudi plàcid (tret lligat amb el matriarcalisme), ací unit a la color rosa (un vermell mestallat amb el blanc de la bonesa) i a un arbre perenne (la magnòlia) amb què el poeta associa llarga vida a la parella.

Uns altres versos amb detalls pareguts figuren en les línies de “Si la despullava…”, quan Joan Salvat-Papasseit combina la fruïció amb la melositat i amb la sinceritat (la nuesa, arran que l’home li lleva, si més no, part de la roba, i aconsegueix veure u dels pits de la dona):

“Si la despullava

oh la meva amor!

un botó que queia

ja em donava goig

-ara la bruseta

i el cinyell tot pret,

mel rosada i fresca

la sina després;

 

al mig de la toia

clavellets vermells” (p. 155).

 

Per consegüent, al capdavall, ell pot veure les dues mamelles de la dona i, alhora, ella es posa el ramell en la banda intermèdia (la vinculada amb el cor).

Una altra composició significativa simbòlicament, i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Imagino mans i llances”, del poeta barceloní Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què, a banda d’unir lo femení (les mans i la foscúria) i lo masculí (les llances, és a dir, els penis), indica que la dona guanya la mà:

“Imagino mans i llances

i m’ajec amb l’estimada.

Els guerrers cauen ferits

darrera la matinada” (p. 156),

 

moment del dia connectat amb la nit i en què la dona va per davant de l’home i ell la segueix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, jovenesa i dones subministradores i terrenals

General, , , , , , ,

Un altre poema amb detalls matriarcals és “Eva”, de Guerau de Liost (1878-1933), amb un personatge bíblic que és presentat com la mare que subministra els habitants de la terra:

“Enjogassada en oferir la poma,

carn vegetal nodridora del corc” (p. 126),

 

o siga, la vulva (aquest fruit) aporta vida al penis (el qual, simbolitzat pel corc, penetra en la dona).

Ben mirat, el poeta posa “la dona-serp”, “l’obaga” i “petxina”.

En uns altres versos del valencià Carles Salvador, en “Poemes” (p. 129), apareix el moment del desflorament, de l’inici de l’adolescència femenina:

“I és quan voreta la sina gentil

-oh casta novençana-

una de cinc fulles rosa d’abril

treu clariana”

 

i, per tant, la virginitat en què creix la pitrera (la sina).

Una altra composició en la mateixa etapa de la vida és “Sol de migdia, XVIII”, de l’artista català Alexandre de Riquer (1856-1920), en què la mirada i el missatge van cap a la dona, cap a la foscor i amb colors obscures en un moment de pas a la joventut:

“El teu esguard llambrega lluminós

sota la trena negra, vellutada,

que al caure deix ta cara ombrejada

mateix que un vel de randa, misteriós.

 

Fervent desig panteixa en l’ampla nit,

ton pit serè de marbre blau venat

d’una poncella floreix a punt d’esclat” (p. 141).

 

Amb trets de la mateixa corda i en un paisatge nocturn, escriu el poeta barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931) els versos de “Sol de migdia, XVIII”:

“Ens hem pres dolçament les dues mans:

amb molt amor als ulls ens hem mirat:

hi havia un gran silenci pels voltants…

ens hem besat.

(…) i el teu llarg coll de cigne s’inclinava

com per olorar una flor.

 

El nostre amor d’una garlanda viva

la flor primera havia desfullat (…)

 Ai! de l’olor de les primeres roses

com se n’embauma un món!…” (p. 142).

 

Així, altra vegada, la dona és qui aporta la flaire a la vida, en entrar en la jovenesa, en un ambient sexual, sovint, acompanyat de dolçor entre tots dos.

Un altre poema en què es plasmen trets matriarcalistes i que ha estat arreplegat en l’antologia “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “L’enamorat li deia”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què l’enamorat parla a la núvia:

“Penyora d’amor, penyora-

si tu em besaves, amor,

jo et donaria una rosa.

(…) -o et donaria una taronja,

una ametlla

                                   o bé l’esqueix

d’una clavellina nova.

(…) -o la flor del cirerer

o el llessamí” (p. 144).

 

Nogensmenys, en lliga amb la sexualitat matriarcal, el poeta li remata

“que jo em donaria teu

I tu et donaries tota” (p. 144).

 

Per consegüent, ambdues bandes n’eixiran beneficiades, no sols l’home (qui hauria rebut el bes femení). Afegirem que hi ha vocabulari agrícola i de la flora, fet que connecta amb el matriarcalisme: taronja (vulva), ametla, rosa i clavellina (mugró).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat, dones que marquen el ritme, que salven i que alleten

General, , , , , ,

Després, passem a unes línies plenes de simbolisme, de signes autòctons i del lligam entre la dona (ací, una anciana i santa) i la jove (la bellesa, el moviment, la vida en plena obagor i qui marca les directrius):

“Ella és la santa d’ella perquè és bella,

i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;

ella és el sol del seu propi jorn

i de sa nit l’estrella.

I té la gràcia al cos tan abundanta,

que en ella naix i mor tot el que fa:

ella és el cant, si canta,

ella és la dansa, si li plau dansar.

I com que del dansar n’és tan amiga,

el meu seny la veu sempre que graciosament

ondula el seu bell cos sense fadiga

com creat en l’encís del moviment” (p. 121).

 

Com copsem, 1) ella aporta claror a l’home (representat pel jorn) i és l’esperança nocturna, 2) ningú l’obliga a ballar, ans és ella qui ho fa, 3) encisa l’home, qui, atret per la gràcia per a dansar, és qui segueix les passes i els ritmes feminals i, igualment, disposat a fruir ell tranquil com si la jove parís en eixe moment:

“Els meus ulls van seguint-la mentre dansa

obedients al pas del seu cos bell;

i si reposa, tot me meravell

com si es trenqués la llei de sa criança” (p. 121).

 

Fins al punt que el personatge masculí ve a dir-nos que la dona, com la mareta que allarga la mà al fill i facilita que es lleve de terra, és qui el salva:

“Mes llavors, en la llum del seu mirar

i de ses galtes fortament rosades,

i en l’onada del pit en alenar

i el repòs de ses formes tan amades,

retrob el ritme que creguí perdut” (p. 121).

 

Aquesta mena d’eixida del pou (que no de la mare) és exposada per Josep Carner en el poema “El sonet dels braços”, dins de l’antologia “Poesia eròtica catalana del segle XX”, de Josep Ma. Sala-Valldaura, amb detalls de la nit i en nexe amb un personatge femení com a actiu i, àdhuc, amb una funció terapèutica:

“Oh braços generosos de l’amada

que com els astres fulgureu de nit

i del ram de l’amor sou la lligada

i per tot dany isolament i l’oblit!” (p. 124).

 

És a dir, la connexió amb l’estimada li facilita tirar terra a lo que, en un altre moment, li pogué fer mal.

Afegirem que l’esper també és present en una nit en què l’amada aporta eixa miqueta de llum que dóna confiança a l’home i en la vida, per mitjà de dos braços (rames) que, com en moltes dones, se li atansen com la mare ho fa a un nen:

“Vosaltres prometeu com una aubada

la llum secreta de son cos florit

i sou la doble branca perfumada

on dormen les colomes de son pit” (p. 124),

 

això és, les mamelles.

En acabant, entrem en una composició del mateix autor, “Perquè és alta i esvelta…” (p. 125), del 1921, amb una jove elegant, agraciada i dotada de vida (estremeix, es mou), tres signes que podríem lligar amb el matriarcalisme i, més encara, en llegir les línies de maternitat i d’alletament (recorrent als pits i a la xuclada de llet):

“Perquè és alta i esvelta

tota es sap estremir.

Si els cabells li penjaven

com el fruit del raïm

pels clotets de la sina

s’hi perdien gotims!”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als més oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alleten, garrides i ben considerades

General, , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha un poema de l’esmentat escriptor en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, a través de símbols, en uns versos en què l’home i la dona estan junts:

“¿Saps els topants de l’espluga gatosa

Amb llet i mel latents de fonts furtives

On peixen els ocells nodrisses forasteres?

¿I els canarons dels horts amb remoreigs de lluna

I passos riallers per les palanques,

Quan veus d’enlloc en canyars invisibles

Imiten les tonades tropicals?” (p. 110).

 

D’aquesta manera, la dona connecta amb la cova (els seus genitals), amb el gat (un animal que, en les rondalles, sol lligar amb lo femení), en un ambient tel·lúric (els topants), ella és font de vida i de suavitat en les relacions (la llet i la mel), fins i tot, amb els qui vénen de fora (els pardals, això és, els hòmens). Altrament, hi ha delectació de la sexualitat i en què l’home (els canyissos, les palanques, això és, el penis) li segueix les indicacions (ací representada per lo tropical, així com, en alguns anuncis de desodorants per a dones, el paisatge és de terres tropicals).

Ben mirat, hi ha una part del poema referida al contacte entre tots dos, potser, de nit i en què ell besa la terra (a ella):

        “(Quan dia i nit són uns, i el mar batega

Sota el mantell cremós de delirants meduses.)

Pintarem de vermell les fecundes barcasses (…).

Baixarem pels barrancs que porten a les cales,

-Negra com ets! (…)

He besat la teva ombra en oasis de fulla” (p. 111).

 

Com podem veure, ens trobem davant una dona jove, en el llit, en edat de tenir fills, possiblement, forta, ben guarnida i que, a més, se’n va cap a la mar i, de pas, uneix la terra i l’aigua (barrancs i cales).

Sobre la besada, direm que lliga amb els pèls del pubis.

Finalment, ella li fa com la mare quan alleta i, de rebot, li dóna vida. Com a mostra, el poeta empra molt de vocabulari en nexe amb les mamelles, les quals compara amb fonts:

       “(-Omplin els brolls gelius de les clares cisternes,

Ells dolls bicorns, els cossis corallers!-)” (p. 111).

 

Cal dir que un bicorn és un capell de dues puntes, en aquest seny, en al·lusió al penis i, per consegüent, al prepuci de l’home.

Un altre escriptor que hem triat per a la recerca és Joan Maragall (1860-1911). Així, en els primers versos de la composició “Haidé”, capim la bona consideració cap a la dona:

“Ella digué son nom: llavors la vella,

que li era a la vora, va dir: -Per quin sant és?-

I respongué l’amiga amb els ulls riallers:

-Això rai, tant se val, la santa és ella” (p. 121).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones fortes, maternitat i pas a l’adolescència

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, en la composició “En port travat ets l’algosa clapera…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), capim detalls matriarcals que lliguen amb la dona com qui té la darrera paraula i amb la maternitat:

“Só l’home antic; i tu, l’ara i l’oracle

D’una dea sense aura ni miracle,

Tronc d’un menhir en el coval impur” (p. 105).

 

Així, per una banda, l’home és associat a la vellesa, mentres que la dona ho fa a la joventut i és ella, considerada una deessa, qui determina la resposta que val. Altrament, el poeta trau mots normalment en nexe amb lo femení (el menhir, com a símbol de la força i de l’empelt amb la terra, l’espluga i la impuresa), però que, en el cas del menhir, també podria representar el penis en erecció.

Un altre poema que plasma trets matriarcalistes i el pas de la infància a l’adolescència, és “Madu”, de Josep Ma. de Sagarra. Començarem dient que “madu”, tant en indonesi com també en malai, vol dir “mel”:

“Madu, en el teu cor d’oliva,

i en el teu riure net de fel,

ara no hi ha dol ni recel,

encar que nedis, nua i viva.

 

Madu, rebenta el fruit de mel

dins la frescor de la geniva,

que no seràs imperativa

amb aquest pubis sense pèl.

 

Però no vagis refiada

(…) perquè, al moment que et broti el pit,

hi haurà una estrella, dins la nit,

que es morirà desesperada” (p. 106).

 

Per tant, l’escriptor es dirigeix a una xiqueta, potser, si fa no fa, de dotze anys i que encara no ha tingut la primera regla. Igualment, copsem l’acte de la penetració (l’estel, en aquests versos, no correspon a la vulva, sinó al penis, el qual s’introdueix en la foscor, això és, en el cos de la dona).

Una altra composició plena de signes de caire matriarcalista figura en les pàgines 108-109: vespre, barrancs, ombres, dansaires, una alzina (arbre i punt de trobada), una noia…

Ben mirat, s’hi apleguen el dia (l’home) i la nit (la xica):

“Hostessa universal i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

(…) Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!” (p. 108).

 

Afegirem que hi ha un empelt entre la terra i la mar, dos signes relacionats amb la dona i ho fan mitjançant un arbre que, si es mou, dóna els seus fruits: “Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos” (p. 108), puix que les llavors que quallen equivalen al semen i, així, generaria un fill.

Més avant, veiem els pèls del pubis i la connexió entre tots dos: ell s’atansa en un moment del dia que vincula amb l’obscuritat en què ella és la regina: llums (sol, masculí) que regalimen (que flueixen) a l’espart del capvespre, mentres que la dona viu “senyorejant en els acres reialmes” (p. 108).

Tot seguit, Josep Vicenç Foix passa a la sexualitat unida a la maternitat:

“¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

(…) nodrissa dels segles” (p. 109)

 

i, al capdavall, amb “les herbes consagrades” (p. 109), o siga, amb una sexualitat ben vista, àdhuc, quan té relació amb les dones tradicionalment dedicades a les herbes (per exemple, les trementinaires).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.