Arxiu d'etiquetes: persones de bon cor

Maternitat, Nadal, candor i persones de bon cor

General, , , , , , ,

Una altra composició en la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), i en què copsem la literatura matriarcal mitjançant el tema de la maternitat (u dels principals en la seua vida i en els poemes que posa), és “Anhel i sincer desig de mare” (p. 35). Així, diu

“Una cambra amb vida honesta,

lliris blancs i roseret,

mobles suaus, gentil finestra,

senzillesa, l’ambient net.

 

Pel de fora, un cel de festa,

pel seu dintre, goig immens,

compartir, units, la gesta,

amb amor, com pur encens”.

 

Com podem veure, aquests versos enllacen amb la naixença, amb la candor dels nens i amb la bonesa del xiquet i en l’ambient.

Igualment, la fita de què parla va unida a la senzillesa (el nounat, en nexe amb l’hivern). I, com si fos la Nit de Nadal, comenta que

“Un infantó, que floreixi,

rialles, pau, per tot arreu,

harmonia, que enalteixi,

i cançons, amb dolça veu”.

 

Això sí: el nin va acompanyat de música que li facilita el bon son i, per tant, de veu dolça.

Tot seguit, l’escriptor empiula amb la innocència del nen i espera que s’escampe durant molts anys:

“Fidel esveltor, candorosa,

que esbandeixi, el pensament,

com aurora, lluminosa,

i que perduri, eternament”,

 

entre d’altres coses, perquè

“És la vida, que somnio,

és un desig, permanent,

és el que espero i, confio,

per fruir-lo, constantment”.

 

Un altre poema en “Consells, glosses i records”, en què es reflecteix lo maternal i, com altres, associat a Nadal, és “Cançó de bressol” (p. 38):

“Mentres Maria, bressava i vestia,

el seu ros i tendre, fillet del seu cor,

perquè no plori, amb goig l’adormia,

cantant-li joiosa, dolceta cançó.

 

No ploris, no, Manyaguet de la Mare,

no ploris no, que jo canto d’amor”.

 

Altra vegada, captem la música unida a la poesia matriarcal i amb la figura de la mare, per mitjà d’una lletra que, en més d’una ocasió, es canta amb la melodia de la nadala “El Noi de la Mare”. A més, la mareta afig que

“Cada gronxada, et daré una abraçada,

cada abraçada, un beset amb candor,

les rosses trenes, seran la mirada,

niu i arcoveta, les ales del cor.

 

Que n’és de bella, la galta amorosa,

que en són de dolços, els llavis en flor,

són una rosa, que just l’han desclosa,

sols per xuclar-te, la de l’amor”.

 

Quant al mot “arcoveta”, com ens indicà Rosa Rovira el 26 de setembre del 2024 en el grup “Dialectes”, té a veure amb el mot “alcova” (ací, en diminutiu), com, posteriorment, poguérem veure en el DCVB: “‘Niu i arcoveta’, les ales del cor’. Entenc que vol dir un niu envoltat com un bagul o una alcova (potser, és una variació antiga d”alcova’)”.

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart plasma unes paraules que ens evoquen el fet que, en algunes cultures matriarcalistes, un personatge masculí baixa del cel a la terra (amb semblança amb Jesús en el cristianisme), a la Mare Terra (ací, els àngels, amb un present):

“Feu-li orenetes, cançons i amoretes,

fes-li música, gentil rossinyol,

si són poc fines, les palles discretes,

baixen ja els àngels del Cel un bressol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Rondalles amb persones de bon cor, que fan costat, agraïdes i de pal de paller

General, , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’anell de totes les gràcies”. Un dia, un pare molt dolent que tenia un noiet de molt bon cor, “el va enviar a vendre una gerra de mel al mercat” (p. 259), és a dir, un objecte que empiula amb lo matriarcal (pel seu caràcter receptiu) i amb la dolçor (ací, la facilitat per a guanyar-se la simpatia de la gent).

Quan el xiquet tornava a sa casa amb els diners, “va trobar una colla de noies que portaven un gat a matar” (p. 259) i el noiet els ofereix la gerra i elles ho accepten.

“Al cap d’uns dies, el va tornar a enviar al mercat a vendre una altra gerra de mel” (p. 259) i una collada de xics volia matar un gos, però ell els el canvia pels guanys que havia fet: “Ja ho crec si van avenir-s’hi” (p. 260).

Més avant, el xic, quan tornava a casa, veu que una noia volia matar un anyellet i decideix salvar-lo, a canvi dels diners. I, com que son pare veu que els ha amollats, fa fora el fill.

Ara bé, tot i que el noiet va quedar com mort, “De seguida, van venir el gat, el gos i l’anyell que ell havia salvat i, al seu costat, tots tristos, es van posar a plorar. Quan ja feia molta estona que ploraven, va passar un vellet petit, petit, (…) els va preguntar què tenien i per què ploraven” (pp. 260-261). Com podem veure, el xic, al principi, salva els animalets i, en acabant, ells li fan costat com també li ajudarà l’ancià:

“Aquell homenet es va acostar al minyó, li va estirar els deu dits, (…) després, la punta del nas i, al punt, el noiet va tornar a viure” (p. 261). O siga que el vellet facilita que reviscolen els xicotets detalls de la vida i, igualment, el sentit de l’olfacte, és a dir, que el xiquet rep una educació matriarcal. En eixe sentit, a continuació, podem llegir que, “al punt, el noiet va tornar a viure, més viu i eixerit que una centella” (p. 261).

A banda, el vell li dona un anell i li diu que, amb ell, podrà fer lo que voldrà.

Llavors, “El noiet, seguit dels seus companys, se’n va anar a córrer món” (p. 261) i, quan apleguen a una gran ciutat, es troben amb un rei que ordena que els agafen, perquè, en el territori que ell regentava, “estava privat de menjar al carrer” (p. 261).

És ací (i en passatges posteriors) quan el noiet recorre a l’anell i sempre guanya la mà al monarca.., fins que el cap de la terra li diu la veritat i autoritza que el xiquet es case amb la princesa (pp. 261-263).

Però, com que l’anell (que té forma redona, la qual empiula amb lo col·lectiu i amb la femení) que portava el vell, “l’havia pres de la seva mare, que era una bruixota, la qual, així que se’l va trobar a faltar, tot era cercar-lo (…), però, com que el noiet el va fer servir tant, les meravelles que obrava van arribar a orelles de la bruixa” (p. 263). Per consegüent, per una banda, captem l’olfacte (el nas) i, per una altra, les orelles, lo auditiu (un tret que enllaça amb lo matriarcalista).

En acabant, la dona, “una nit ,a cavall d’una escombra, va presentar-se a casa del rei” (p. 263). Com que la granera té un caràcter fàl·lic (és entre les dues cames, com també ho fa el penis), no descartem que el passatge posterior, hi tinga a veure: quan l’homenet (que havia acompanyat el xiquet i que, en dormir, romania tombat i amb un ull obert) veu que la dona roba l’anell, “va córrer a despertar el gos, que, al punt, va pujar a la teulada i va córrer darrere de la vella” (p. 264). Per tant, altra vegada, és la dona qui porta la iniciativa, com en altres rondalles i com en moltes cançons eròtiques tradicionals.

Finalment, la participació dels tres animalets (el gat, el gos i l’anyellet) fa que ells apleguen a un pacte i, al capdavall, “van recuperar l’anell i tots tres plegats el van portar al seu amo, que va estar tot content i agraït” (p. 264).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Persones esperançades, de bon cor, que fan costat, agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que plasma trets matriarcalistes, d’humor de capellans i en línia, com ara, amb l’acudit “La vella i els conills” (que figura en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho), és “El sant traspàs del rector de la Llena”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Si, com ara, 1) una bestia de ma mare (amb quasi noranta-dos anys) volia fer una puntilla a la germana de ma mare (amb uns vint-i-u) i estigué activa (i amb bon cap) fins a última hora i, 2) en l’anècdota de la vella i els conills, apareix una anciana ja en el taüt i interessada pels conills, ací, 3) la figura del rector fa un paper semblant. Cal dir que, malgrat que no el copsem santificat, sí ben considerat.

Així, podem llegir que, “fins al darrer moment, havia de ser ell i fer-ne o dir-ne una i, així, quan arriba el rector de Terrassola, primer veí a qui li pertoca realitzar aquesta trista i darrera cerimònia per a preparar aquell camí del qual ningú no en torna, el rector de Terrassola aspergeix amb aigua beneïda tota la cambra (…). El rector malalt, en sentir unes gotes d’aigua a la cara, no pot estar-se d’exclamar:

-Gotes fa, mal camí ens espera…

I és que, ni en el moment de la mort, va canviar el seu peculiar caràcter” (p. 631).

En la narració següent, “La creu del captaire”, també en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem molt el matriarcalisme. Conten que un captaire, perdut i malalt i que es guiava pel so de les campanes, aplegà a Prades de la Molsosa “i va demanar acolliment i ajuda.

La gent de Prades, que sempre havia estat caracteritzada per la seva bonhomia, no el va refusar pas: al contrari, li van donar acolliment i alimentació, a més de tenir cura del seu estat de salut” (p. 632).

Igualment, el narrador addueix que, “Passats els dies i, un cop l’home es va recuperar, va demanar-los un lloc per poder treballar, ja que volia plasmar amb el seu treball la gratitud permanent vers el poble de Prades” (p. 632). De nou, com en més relats, captem el sentit de l’agraïment (ací, cap als qui han fet possible que u reviscole).

Al tercer dia del seu treball, el captaire “va oferir al poble aquesta creu de pedra, en signe permanent de reconeixement a l’hospitalitat i al bon cor de les persones. (…) És la creu del Captaire” (p. 632).

Adduirem que, en l’entrada “Creu” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, veiem que la creu és “el suport que sosté el Cosmos, enfonsat fins a l’Infern, el Món inferior o dels morts; s’enlaira fins al Cel i amb els braços abasta l’univers (…). És la versió cristiana de l’arbre maig, que expressa alhora l’arbre còsmic i el cicle de mort i resurrecció de la natura”. En aquest sentit, el captaire, mitjançant la creu, exposa la seua revifalla, connecta amb la terra (ací, sota símbols cristianitzats associats a la dona, com ara, el suport matern, l’Infern i el món subterrani) i s’enfila amunt, com la natura i la vida ho fan durant la primavera (l’estació vinculada amb el renaixement, amb la infantesa i, per consegüent, amb l’esperança en la vida i en el demà). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Governants, pares i fills que estimen lo maternal, la terra, de bon cor i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La flor del Panical”. Un rei desitjava trobar remei per a un mal de cama i u dels metges que el visita li comenta que caldrà recórrer a la flor del Panical. 

Llavors, el monarca convoca els seus fills i els diu que “el que me la durà, el faré hereu al tron.

Els nois van marxar a corre-cuita, perquè la possibilitat d’ésser reis semblava que els posés ales als peus. Tan sols al petit el movia més el desig de trobar-la per guarir el seu pare, que no el fet de poder ser rei.

I fou precisament aquest qui trobà la flor que havia de guarir el vell rei, el pare” (p. 75). Com podem veure, el fill petit tira cap a la terra i no cap al cel (el poder, la fama…). A més, recorre a un tret femení: una flor que, com poguérem consultar el 26 de març del 2023 en Viquipèdia, sota l’entrada “Panical”, ”Són plantes herbàcies anuals o perennes (…). L’arrel és similar a les pastanagues i molt llarga”, és a dir, a les carlotes, detall que, igualment, les enllaça amb lo matriarcal, amb la realitat (tocant els peus en terra).

Ara bé, els altres germans, de manera semblant a Caín respecte a Abel (en la Bíblia), el maten i, “Després, per tal que ningú no s’assabentés del fet, van fer un clot i el varen colgar a la vora del riu” (p. 75). Per consegüent, soterren la sement en la terra i, a més, al costat de l’aigua (el riu), o siga, en contacte o molt pròxim a dos elements femenins i prou vinculats amb el matriarcalisme i amb la dona.

Tot seguit, els dos germans se’n van cap al palau, els rep el pare (qui fa una qüestió pel més jove dels tres) i li diuen que l’han deixat cercant la flor.

A continuació, captem que la bona llavor (ací, acompanyada de l’altruisme cap al pare i del bon cor del fill petit) es recompensa amb el temps: “vet aquí que, a la vora d’aquell riu, hi van néixer unes canyes i, un pastoret que guardava el ramat, per entretenir-se, va tallar una canya per fer una flauta i, quan la va provar” (p. 75), li deia les veritats… mitjançant la música. Adduirem que el pastor està relacionat amb lo idíl·lic (esbarjo mentres torna el ramat) i que talla una de les canyes així com un segador ho faria amb el forment que, en juny, ha donat els seus fruits.

Més avant, el detall d’aquesta canya aplega, fins i tot, al rei i, quan el pastor li toca la flauta i el monarca ou que dos germans havien colgat el germà més jove per la flor del Panical, demana explicacions als nois grans (pp. 75-76).

El rei, molt obert i de bon cor, “manà que s’organitzés una comitiva per anar al lloc on el pastor havia tallat aquella canya. En arribar, manà que fessin excavació al lloc on havia sortit aquell canyar i, davall de les arrels de les canyes, per la gràcia de Déu, encara hi van trobar el fill petit viu” (p. 76). Per això, podem escriure que, en les cultures matriarcalistes, la vida roman en contacte amb la terra; en aquest cas, com la mare que dona de mamar el fill i que, malgrat que ell no ha accedit al renom, es pot dir que ha sigut nodrit mentres ha viscut junt amb ella i, per eixe motiu, el noi resta viu.

Adduirem que no deixa de ser simbòlic el fet que la narració atorgue vida al fill petit,… “sota les arrels de les canyes”. Després, “El rei l’abraçà i (…) nomenava hereu i rei el fill petit, el qual va demostrar el seu bon cor i pregà al pare que no posés els germans a la presó.

Aquest li concedí el que demanava, mentre els altres es penedien de la seva greu malifeta” (p. 76). En altres paraules, en línia amb molts comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en la cultura matriarcal, es prefereix un governant de bon cor (siga en casa, siga en una associació, siga un capellà, siga un rei o bé una reina) i que estime la infantesa (el futur) i lo maternal (la terra que ha afavorit la generació del canyar, mitjançant la petita llavor… justament plasmada en el més xic dels tres germans).

Finalment, en vincle amb aquest estil de relació entre el rei i els súbdits en els Pobles matriarcalistes, “a la mort del pare, el fill petit governà amb bondat i justícia” (p. 76). Com a fet significatiu, afegirem que, com indica el recopilador Joan Bellmunt i Figueras, és una narració “Contada per un matrimoni vell” . L’obra fou publicada en el 2004.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal en relació amb persones amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió de la religió, de la terra i de la fe (no en el sentit religiós) és “Sant Antoni Abat i el foc”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. “Antigament, en la terra no existia el foc i els hòmens, d’hivern, es tremolaven de fred. Un dia decidiren d’anar a parlar amb Sant Antoni, que estava en el desert. (…) Ell eixí d’una gruta i demana: ‘-Qui sou, vosaltres?’. Responen: ‘-Nosaltres, som hòmens de la terra (…). Faci’ns la caritat d’ajudar-nos’.

I, alhora, Sant Antoni, que era de bon cor, ha tengut compassió i els ha dit: ‘-Esperau, que vos ajudaré’. I pensa d’anar a l’infern. I hi va” (p. 132). Per tant, copsem molt prompte una manera de dir que ja ha passat quasi un mes de l’hivern (no sols en el sentit climàtic) i que els primers hòmens tenien fe i, per això, en col·lectiu (un detall molt vinculat amb el matriarcalisme), decidiren cercar un sant. I, com que ell és molt obert, per a començar, no els exigeix, per exemple, que preguen, sinó que no els deixa caure i també hi pren part. I, més encara, quan li diuen que són persones de la terra, fet que podem associar amb el matriarcalisme. A més, Sant Antoni, un home de bon cor i amb bona empatia, respondrà als diables que ell també ho és.

En relació amb la terra, comentarem que el 1r d’octubre del 2022, Antonia Verdejo, una dona de més de seixanta anys, nascuda en Catalunya i d’arrels castellanes per part dels dos pares i dels quatre avis, m’escrigué sobre la seua àvia materna unes paraules que podríem vincular amb aquesta part del relat: “De les ensenyances que em van donar els avis, eren ‘Els teus cognoms només diuen que no són catalans, però les nostres arrels i lo que has de defensar és aquí, aquesta és la nostra Terra (sic). Aquí hem arrelat i aquí morirem i aquí deixeu també la vostra vida, si cal’. El funeral del pare va fer-se en català i, de música, ‘El cant del ocells’. Així ho havia deixat dit” com també em plasmà que “Una vegada vaig acompanyar l’àvia a veure la família [de la terra on la meva àvia havia nascut] i, la veritat, no veia que les dones tinguessin molta veu: més aviat, callar”. En eixe sentit, Sant Antoni no fa callar els primers que se li presenten, sinó que els acull com tampoc no ho faria, en una cultura matriarcalista, a la dona, a diferència de com ocorria en les terres castellanes a què Antonia Verdejo es referia.

Adduirem que, en el relat, el terme ‘hòmens” s’empra en el sentit de conjunt de persones que vivien en la Terra, en el planeta.

Tot seguit, veiem el matriarcalisme, com ara, en les primeres paraules que diu Sant Antoni, eixerit, quan el reben en l’infern: “Pica a la porta i els diables pregunten: ‘-Qui és?’. Sant Antoni respon: ‘-Obriu; sóc un home de la terra i estic tremolant-me de fred; deixau-me calfar un poc’” (p. 132). I, així, com es sol dir, el sant estava “al costat del Poble”, tot i representar, per als primers hòmens, una mena d’autoritat moral.

Els dimonis no volien obrir-li, perquè sabien que ell no era un pecador. No obstant això, ell persisteix i, com qui cerca, troba: el reben, ell solta el porc, no aconsegueixen matar l’animalet i, al capdavall, com que els diables veuen que el garrí semblava un dimoni més i Sant Antoni capta que el bastó “s’encén sense que es vegi part de fora” (p. 133), “pren el bastó i diu al porc: ‘-Ara, sí que ens en podem anar!’” (p. 133). D’ací podem dir que el sant (en aquesta rondalla, vinculat amb el matriarcalisme) prioritza per damunt del bacó i que té la darrera paraula, motiu pel qual “Es posen en camí i retornen a la terra. Alhora, Sant Antoni fa el senyal de la creu amb el bastó i diu: ‘-Foc, foc en cada lloc i per a tots, foc viu i flamant!’.

I, així, a partir d’aquell dia, el foc s’és difós per tot el món” (p. 133) i, per això, la fe en els altres i en el demà.

Com hem pogut veure, per mitjà de les rondalles, l’educació matriarcal recorre a explicar la vida, l’origen de molts fets i, a banda, a fer-ho amb un llenguatge pròxim als oïdors, intel·ligible, amb símbols (el pas de les nits més curtes de l’any, quasi un mes després) i, igualment, a fer que el xiquet, el jove, el pare, la mare, els ancians i qualsevol persona, entenga el contingut com també el missatge: si actuen amb noblesa (i no com un dimoni), cap sant els deixarà caure, que és com feren aquells primers habitants, els quals, a més, no teoritzaven, sinó que vivien i actuaven, com en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“En Joanet tornava a esser viu”, salvat, mitjançant la bonhomia de les dues fadrinetes i del rei

General, , , , ,

Rematant la rondalla “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, direm que les fadrinetes fan entrar En Joanet on era el pare d’ambdues (p. 23), rei que el rep obertament:

“-Déu lo guard, senyor rei! -diu En Joanet.

-Benvingut sies, Joanet! -diu el rei Sabi-. Digues-me, i com t’és anat?

-En popa de tot! -diu En Joanet-. He fet lo que Vossa Reial Majestat em comanà” (p. 23) i li trau tot lo que li havia demanat el monarca, ho posa en mans seues, i ell, que ho palpa (un tret en línia amb el matriarcalisme) i es beu la llet i toca el tel, li comenta:

“-Sí que ho és, de sa font! (…) i es toc també em diu que es tel també ho és, de ses costelles d’una lleona que alletava” (p. 23). Per això, el rei, en veure que En Joanet se li arramba, “li dóna un abraç ben fort i li diu:

-Venturós, tu, que ho has fet així com et vaig dir. Molts n’hi eren anats per lo mateix que hi ets anat tu, i aquella lleona sempre els esbenava[1]” (p. 24).

Al moment, veiem que el rei torna a fiar en el jove, guarda l’ampolleta i el tel i li prepara una ampolleta i un tel nous (p. 24). I l’endemà, a més, li addueix que la mare d’En Joanet roman viva (p. 24), li comenta que sa mare ha mentit el fill (p. 26) i, amb els dos objectes nous que el monarca li lliura i amb una explicació de com En Joanet haurà de respondre a sa mare i a la situació, pregunta al jove si li promet que farà lo que ell li ha dit. Aleshores, En Joanet, li contesta:

“-L’hi promet, senyor rei! -diu En Joanet.

-Idò, endavant ses atxes! -diu el rei Sabi- Vés a treure es mateix cavall i parteix més que de pressa!” (p. 27).

El jove fa marxa i, en aplegar on és sa mare, ella beu de l’ampolleta i, ràpidament, li comenta:

“-Ja estic bona!”

I ja pega bot des llit i s’aferra per En Joanet, i besades i més besades” (p. 29).

Però, com que el negret és eixerit i copsa que ni l’ampolleta, ni el tel són els mateixos de la primera vegada, quan se li acostarà la mare, li ho dirà i capta l’enginy del rei Sabi (p. 30). I, així, veiem que el matriarcalisme promou la bondat i que els caps d’Estat (ací, plasmat pel rei Sabi) tracten de predicar amb l’exemple sense desentendre’s de les persones de bon cor (ací, En Joanet).

Un poc després, la mare (com ja havia indicat el rei Sabi a En Joanet) li posarà tres proves… i el jove les superarà i, al capdavall, àdhuc, En Joanet demanarà pietat al negret (com li havia proposat el rei Sabi). I, com que el negret es mostra pietós amb el jove i, un poc després, la mare veu que el fill és mort i vol reviscolar-lo, ella passa a “salvar” En Joanet (p. 35), el trau de la fossa on era el jove (ara, en bocins) i fa que el cavall que havia menat el fill se’n vaja cap a cal rei Sabi (p. 35).

Immediatament, les filles veuen el cavall, el reben, el rei Sabi ho interpreta i diu a les filles:

“-Vos dic que ens va bé ferm” (p. 35).

I el monarca indica a les fadrinetes quines passes han de fer per a que reviscole En Joanet, ara que el negret no l’ha tombat. I elles, molt avinents amb son pare, seguiran els dictats i… així, les jovenetes ho fan possible: “aquell cos obri ets ulls, (…) s’aixeca, vestit així com anava quan es negret l’estrangulà (…).

En Joanet tornava a esser viu” (p. 37). I, per tant, no sols la dona (les dues fadrinetes) ha salvat l’home, sinó que ho ha fet mitjançant la delicadesa i la bonhomia (en aquest cas, del pare i de les filles).

I, aleshores, el rei Sabi comenta a En Joanet que el negret és qui té els seus ulls i que vol recuperar-los. Les fadrinetes fan costat al jove abans que ell faça via i, quan tornarà a cal rei Sabi, no solament el monarca recupera els ulls, sinó que les filles li’ls posaran bé i, llavors, el rei diu a En Joanet que pot casar-se amb la filla que trie: “Essent tu fadrí, i fadrines les meues filles, digues quina vols, vos casareu i vos donaré sa corona” (p. 42).

En Joanet, per sorteig, en tria una i s’hi casa. Per tant, a banda d’haver complit el jove, també ho ha fet el rei Sabi i, igualment, tots quatre (les fadrinetes, el rei i En Joanet) han actuat amb bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací vol dir “reduir a trossos”.

Adduirem que hui, 16 de maig del 2022, hem trobat aquest article, molt interessant, i en què podem copsar vincles entre la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud), la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i els Sants de la Pedra, Abdó i Senen. Fou publicat en el 2018: https://www.diario26.com/254593–1-de-agosto-dia-de-la-pachamama-cuando-el-ser-humano-le-agradece-a-la-madre-tierra.

Recordem que, per exemple, el nom “Demèter”, com m’indicà Pere Riutort, estudiós de la llengua grega, el 15 d’octubre del 2017, “és una transformació de ‘Ge-meter’, la ‘Terra Mare'”.

Jóvens amb fortalesa, amb bon cor, generosos i molt oberts

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, comptar amb la mare, l’actitud de bon cor, la mare encoratjadora amb els fills, el vincle entre mare i fills o, com ara, que la jaia aplana el camí al jove, és “Tres fills de viuda”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. Així, una doneta tenia tres fills: En Joan, En Miquel i En Pere. En Joan i, en acabant, En Pere, li comenta que vol trescar món: “vejam si, enlloc, trobaré ventura per poder-vos socórrer” (p. 72). La mare, “com el veu tan fort a anar-se’n, li diu:

-Fes es teu cap envant, si tan encarat hi estàs” (p. 73) i, així, la mare es posa de part d’En Pere.

Al moment, veiem que el fill aplega a una possessió, s’hi lloga i demana faena a l’amo. L’amo li comenta “T’has d’eixancar dalt es cavall, te n’has de dur una carta i l’has de deixar allà on es cavall s’aturarà” (p. 73).

Però, com també farà el segon, és a dir, En Miquel, quan arribarà a la mar, tira la carta a la mar i torna a la possessió. Afegiré que, la primera vegada que vaig llegir aquesta part de la rondalla, em recordí d’unes paraules que em digué Pere Riutort el 29 de novembre del 2018, quan ens veiérem en la ciutat de València i em parlà que la vida era com anar cap a la mar: saps, primerament, que hi vas, però no com acabarà. I, per tant, era qüestió de continuar navegant: “Una tesi és agafar una barca i anar a un lloc desconegut”.

Llavors, l’amo li paga i se’n va el jove (p. 76), això sí, acceptant (com farà el segon dels germans, En Miquel) que s’emporte la quantitat de diners que vullga, i En Pere en feia ús dedicant-los a anar de festa en festa (p. 76).

Igualment, En Miquel, com que no venia En Pere, parla amb sa mare i li diu:

“-Jo també vull anar a trescar es món, a veure si trobaré cap ventura” (p. 75) i aplega a la mateixa possessió per on havia passat el germà gran. L’amo li dona una carta i En Miquel se l’emporta fins que ja és en la mar i tria parar el cavall, llançar la carta i girar cap a ca l’amo (p. 78).

Aleshores, l’amo tria desfer-se’n d’ell i deixa que trie els diners que vullga. I així ho fa En Miquel, qui, al moment, es treu un bossot i passa a viure a una ciutat, “per donar-s’hi bona vida i riure i folgar, anant de festa en festa i de bauxa[1] en bauxa” (p. 78)… però tampoc no tornarà a ca sa mare.

En canvi, En Bernat, el germà darrer, diu a sa mare que ell no la deixarà fora i, com veu que sa mare creu que farà com els altres germans, li afig:

“-Ma mare (…). Aqueixes paraules que em deis em xapen es cor. No penseu una tal cosa de mi: no em som portat bé sempre amb vós? Teniu cap queixa de mi?” (p. 79) i sa mare no en trobava res a criticar-li, tot i que preferiria que no trescàs.

No obstant això, En Bernat, de matí, es lleva amb molta espenta i fa via cap a la mateixa possessió (p. 79). I ell sí que farà el camí cap a on anirà el cavall (p. 80), àdhuc, travessant la mar,… i apleguen a una altra terra (p. 80). En aquesta terra, es troben dos lleons barallant-se i que deixen passar el cavall (p. 82) i En Bernat veu bona pastura i ovelles ben magres (p. 82).

Un poc després, aplega a una muntanya i es troba amb una jaieta, a qui permet que llija la carta (p. 82), i la velleta li’n lliura una altra, la qual entregarà a l’amo de la possessió. Aleshores, el cavall, que va volant, es troba amb el camí molt aplanat, sense la mar i sense els dos lleons (p. 83). Ara bé: hi ha moltes persones amb qui En Bernat col·laborarà fins al punt que, quan els diu que els deu una quantitat de diners, tots ells li la condonen… I, a banda, el jove veu que té els nou sous inicials (p. 85).

I, ara sí, En Bernat aplega a sa casa, veu a sa mare, qui l’acull. I, immediatament, troben un jai (p. 85) a qui En Bernat convida a ser-hi junt amb ell i sa mare. Aquest jai els diu:

“-Ah, Bernadet, Bernadet! Que t’hi ha dit de bé i t’hi dirà perquè no has abandonada ta mareta. Aquella guarda d’ovelles tan magres i tan magres (…) eren es teus dos germans (…). Aquella altra guarda d’ovelles que veres tan grosses (…), ets tu que, amb els nou sous, que et donà l’amo, ets vengut a socórrer ta mareta. Mentres ho faces així, tendràs sempre es nou sous, i estaràs ric d’alegria i de benestar” (p. 85).

I, per a rematar el matriarcalisme, En Bernat es casa amb una dona, “tengué sempre sa mare amb ell, tractant-la ell i sa dona com una reina” (p. 85) i hi hagué prosperitat (p. 85) en aquella casa.

Adduiré que hui he acabat de llegir el darrer tom de les rondalles mallorquines recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover i que agraesc a Pere Riutort el fet que em recomanàs fer “un esforcet” (sic) i, així, poder tenir-ne accés a totes. Després de la lectura de més de tres-centes huitanta d’eixes rondalles, puc donar fe que el matriarcalisme està molt plasmat i que, com ell em comentà en desembre del 2020, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. 

Igualment, agraesc l’honestedat de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, qui, en la tardor del 2010, em comentà “La cultura valenciana és matriarcal” i, a banda, que els reports de Ma. Magdalena Gelabert Miró reflectesquen la realitat. Continuem tractant altres rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esplai.

Persones amb bon cor, altruistes i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula, com també la bondat i l’altruisme és “Ses sabates de pell de poll”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, un rei i una reina que només tenien una filla, es troben que, un dia que tots tres anaven a missa, la filla es troba un poll, a qui ella, d’amagat, donarà de menjar i farà possible que cresca i que, fins i tot, siga com un vedellet (p. 55). Aleshores, la princesa ordena que el carnisser mate el poll (p. 55), que el calatraví (l’adovador de pells) li faça una pell adovada i que el sabater li faça unes sabates garrides i tot. Ara bé, es carrega el carnisser, el calatraví i el sabater.

Un poc després, veiem que la filla del rei entra a la cambra i que es posa les sabates noves que li havia fet el sabater i, als pocs dies, diu a son pare:

“-Mon pare, no em casaré en no esser amb es qui m’endevin de quina casta de pell són aquestes sabates.

-I de quina pell són? -diu son pare.

-Això sí que no ho diré! Ni a Vossa Reial Majestat! -diu sa pitxorina-. M’ho ha d’endevinar es qui s’haja de casar amb mi.

-I que ho dius de bo que sols et casaràs amb es qui t’ho endevin? -diu son pare.

-I tant de bo! -diu ella” (p. 57).

I, com que el rei la veu tan encarada, fa unes dictes en línia amb lo que ella li ha comentat (p. 57). Ara bé, qui no ho encertàs, es portaria moltes vergades.

A més, veiem que, com que ningú no ho encertava, hi ha tres germans que es plantegen anar a cal rei a tractar de superar la prova i, així, casar-se amb la princesa (p. 58). El major, En Rafel, se’n va i, pel camí (com, després, el segon, En Biel), es troba un home estés a qui, en lloc de retirar-l’en, fa que hi romanga. I, en acabant, ni En Rafel ni en Biel es podran casar amb la filla, perquè no li ho encerten i, immediatament, fan via abans que els arribassen els criats.

En canvi, el petit, En Pere, se’n va cap a cal rei i, a mitjan camí, quan veu que hi ha un home adormit, li obri els ulls i aquest home li demana “Per què m’has despertat?”. Aleshores, En Pere li respon que un cotxe “Vos hauria passat per damunt i n’hauria feta una coca, de sa vostra còrpora.

-Sa raó et vessa per dalt ses espatles! -diu aquell.

Aquell home, llavors, agafa En Pere i li diu:

-Mira! Tanta de sort per tu que m’has despertat. Sé que sou tres germans que resolguéreu d’anar a veure si endevinaríeu de quina pell són ses sabates de sa filla del rei. Jo que ho sé, volia dir-vos-ho, però sols a un des tres, as qui primer em demostràs tenir bon cor. Per aquest motiu, vos vaig voler fer una prova de venir-me’n a fer s’adormit as mig d’aqueix camí” (p. 63). I, així, de nou, en aquesta rondalla, també es plasma que les cultures matriarcals prefereixen les persones que actuen de bon cor. I, en línia amb això, l’home addueix a En Pere que, en relació amb els altres dos germans, “Jo  (…) no els vaig voler dir res d’allò de sa pell de ses sabates de sa filla del rei. Ara: a tu, t’ho diré, perquè has demostrat es teu bon cor (…) i es mèrit està que ho has fet sense conèixer-me” (p. 63).

Al moment, l’home, qui li comenta que sí que sap de quin tipus de pell són les sabates de la princesa, li diu que es pegue una gratada al cap i, quan li cauen uns quants polls damunt, li afig que d’eixe bestiar estan fetes les sabates de la filla del rei (p. 63). I, quan En Pere li pregunta si li enganya, l’home li respon “Ara és hora d’enganar! (…) Toca! Fes sa teua via cap a cal rei. Vejam si la te fas teua, a sa seua filla” (p. 63).

Immediatament, En Pere fa marxa cap a cal rei i, com que és un home “tan desimbolt i mesclant tan poques reverències” (p. 64), els criats, primerament, no li ho posen fàcil. Però, com que ell actua amb molta espenta, se’n van al rei, li ho comenten, el rei fa via cap a on era la filla i, llavors, ella li demana de quina pell són les sabates que porta (p. 65). En Pere segueix les indicacions de l’home que havia trobat pel camí i diu a la princesa:

“-Veu aquest bestiar, Senyora Altesa? (…) Idò, d’aqueix bestiar és sa pell de ses sabates de Vossa Altesa” (p. 65).

Però la filla del rei, que veu que En Pere ho ha encertat, al capdavall, li respon:

“-Sí que ho ha endevinat!” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Tu ets es fill”, reis oberts i amb bon cor

General, , ,

 

En línia amb acompanyar els pares quan ja són ancians i, igualment, amb el tema de l’hereu, i, sobretot, amb actuar oberts i amb bon cor, en la rondalla “Tres germans deixondits”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896 i publicada per Institució Francesc de Borja Moll en el 2021, en el Tom II, es trau el tema de l’herència però, principalment, el de la família i el de les persones de bon cor. Així, comença parlant d’un pare que tenia tres fills, En Pere, En Pau i En Bernat, tots ells deixondits, això és, desperts, vius, amb reflexos (p. 112). Tot seguit, llegim que “Se morí i només deixà mig hort de terra amb un morer.

Posà en es testament: faç mon fill hereu” (p. 112). O siga, que el pare feia hereu el seu fill. Però, com que n’eren tres, molt prompte opten perquè “Lo millor serà que anem al rei, i ell que faça sa sentència” (p. 112).

El rei accepta la proposta dels tres germans i, com que tots tres eren molt vius, el monarca tria per una opció curiosa i que, com veurem, té relació amb la família. Així llegim: “crida un pintor i es tres revetlers, i diu a aquests:
-Per fer sa sentència que em demanau, he mester un retrat de vòstron pare. Donau quatre indicis de sa seua fesomia a aquest pintor i el ens retractarà.

Los hi donaren, i aviat sa figura estigué feta.

El rei la penja a una paret, fa venir es tres germans, i els entrega una ballesta i tres fletxes perhom[1], i els diu:
-Hala!, desparau[2] aquestes fletxes a aquesta figura. Es qui n’hi acorarà una més endins, as mig des cor, aquell serà s’hereu.

Es major pren sa ballesta, desparà ses tres fletxes, i totes les clavà ben endins, al mig des cor de sa figura.

Pren sa ballesta es segon, despara i tengué tan bon dret com es major.

Entrega sa ballesta as darrer.

Es darrer, en lloc de desparar-la, la torna al rei i li diu:
-Senyor rei, pes mig hort de terra i es morer, ni per tot quant me pogués haver deixat mon pare, jo no despar a una figura, a semblança seua. Si per esser hereu, li he de desparar ses fletxes, m’afluix de tot quant me puga tocar.

-Tu ets es vertader fill! –diu tot d’una el rei-. Tu ets s’hereu! Ja no importa que despares! Ja està feta sa sentència!

En Bernadet se n’anà a ca seua, i posseí des d’aquell dia, es mig hort i es morer” (p. 117).

Com hem pogut veure, el rei premia el fill que sí que té cor. I el fet que el rei, com en moltes rondalles en llengua catalana, també en tinga, és motiu per a considerar que aquesta rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896, plasma una cultura en què es prima molt més les bones relacions en la família (no disparar el pare) abans que la competició a veure qui pot més, encara que siga a costa de tombar la part emocional (el cor) de la persona i dels altres.

Afegiré que ha sigut una de les rondalles que més m’ha impactat i que, per això mateix, la passí, immediatament, a Facebook i la comentí a una persona que, un dels primers dies de la primavera del 2017, després d’un cas de què isquí com a innocent i en què jo podia haver posat costera amunt el futur d’un possible batle d’una població valenciana (qui ho seria, uns mesos després) i, sobretot, dels meus pares, ell, em digué: “No, per favor: encara que siga pels teus pares. No ho faces”. I la meua resposta, com la que diguí a una dona molt vinculada amb la família de ma mare, fou “Ho podria fer. Però no ho faré, pels meus pares; perquè si ho fera, me’ls carregaria. I me’ls estime”.  I trií no fer-ho, perquè considerí que els meus pares sí que havien actuat de bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquesta rondalla, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Per cada u, a cada u.

[2] Sinònim de “disparar”, considerat com a genuí en el DCVB.