Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Bruixes i famílies arraïlades i hòmens (i dones) de paraula del segle XIX

General, , , , ,

Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una narració derivada d’un cas viscut per la Pepa de la Tria (terme d’Olost) a la darreria del segle XIX, el qual, com indica el folklorista, “L’explicà a la seva filla, i aquesta me l’ha contat” (p. 64). Començarem dient que es plasmen trets que tenen a veure amb el matriarcalisme: 1) el sentiment de pertinença a la terra, 2) fer costat els malalts (esperit comunitari), 3) que la dona salva l’home i 4) el fet que, en els Pobles matriarcals, la paraula és molt important (“Ser home / dona de paraula”).

Així, en l’inici, posa que “La família de la Pepa va viure més de tres-cents anys a la Tria (Olost). Era una d’aquelles famílies que, si es trobaven bé en un lloc, els costava molt de canviar de masoveria. En canvi, a la casa veïna de cal Barxó, tot sovint, canviaven de masover” (p. 62) i, per exemple, ho fa “un matrimoni de mitjana edat que no tenia fills. (…) Com sempre passava a pagès, quan arribava un nou veí, el primer que es feia era anar a presentar-se al nou veïnat per oferir la seva llar i, per a tot allò que els fes falta, es posaven a la seva disposició” (p. 62).

Aquestes línies lliguen amb uns mots que posa un poc després i amb un tema de què ens comentaren sobre dones nascudes abans de 1920: “com passava en aquell temps, els veïns s’ajudaven quan hi havia malalts” (p. 62), un fet de què, com ara, ens parlà Pere Riutort (1935-2021) el 24 de desembre del 2019.

Un altre passatge interessant és el que exposa que una dona reviscola i, tot seguit, és inclòs el simbolisme de l’aigua (la qual enllaça amb lo femení i amb lo matriarcal): “el primer que va demanar fou que ruixessin totes les finestres amb aigua beneïda que guardava del salpàs” (p. 62).

En els paràgrafs següents, apareix lo de ser una persona de paraula i dels qui no es fan arrere. Així, el marit d’aquesta dona demana a la Pepa (la de la família arrelada d’ençà de feia anys), “si es podia restar a fer companyia a la seva dona, mentre ell anava a visitar una curandera per trobar un remei” (pp. 62-63).

En aplegar a la guaridora, ella li diu “Mireu: si voleu que la vostra dona es curi d’aquest mal, heu de fer exactament tot el que jo us digui, passi el que passi i vegeu el que vegeu, tant se val el que sigui. Quan feu alguna de les coses que ara jo us diré, no feu cas de res, és a dir, heu de fer com si no veiéssiu, ni sentíssiu res. Només cal que compliu l’encàrrec que jo us faci” (p. 63).

Al meu coneixement, resulta molt significatiu aquest relat, ja que reflecteix un fet arraïlat en els Pobles matriarcalistes: la confiança en qui, més que parlar, compleix la paraula i, així, ve a dir que és de fiar.

Ben mirat, també copsem el paper determinant de la dona: si ell fa les passes que li marca, llavors, el marit ho assolirà i, de pas, la muller guarirà.

A mitjan escrit, “L’home tornà a veure la remeiera i li comentà el que havia passat (…). La remeiera ho va veure molt bé:

-La cosa va per bon camí. Ara heu d’anar a cercar aigua de tres fonts diferents” (p. 63), és a dir, l’home haurà de recórrer a lo que, simbòlicament, serien tres dones (en nexe amb lo líquid) que aportarien vida a la muller.

Passa que, quan l’home se n’anava cap a les fonts, veu uns gossos i, a més, no segueix les indicacions de la bruixa (qui representa la saviesa i la figura de la remeiera ancestral). Per això, quan el marit parla amb la sàvia, ella li evoca “Vós no heu fet tot el que jo us vaig recomanar. Recordeu que (…) només faríeu el que jo us vaig dir” (p. 64).

A banda, la bruixa li addueix la idea de pacte i que l’home havia acceptat que no el tiraria arrere: “Quan es comença un conjur, no es pot fer ni un sol moviment que no sigui en relació amb el mateix. (…) el retrocedir en el camí iniciat i l’intent d’estomacar els dos gossos que hi havia davant casa vostra, va desfer el conjur (…).

-I, com ho sabeu vós, tot això, si no hi éreu?

-I tant que hi era! ¿Recordeu els dos gossos que volíeu estomacar? Un era jo; i l’altre, un veí vostre” (p. 64).

Finalment, direm que el tema que més tracta el relat, la fidelitat a lo que acorden dues bandes, és present en moltes rondalles anteriors a 1932 i que, fins i tot, quan un rei (o una reina o bé una princesa) intenta violar-los (com ara, no aprovar  l’aspirant a marit de la princesa, pel fet que és lleig), qui plasma la narració fa que, al capdavall, aquest físic fastigós siga compensat per la bonesa. Per consegüent, el personatge de la noblesa, acull positivament l’aspirant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Bruixes, maternitat, diàleg i el refús matriarcalista de les guerres

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, en el subapartat “El noi que no va anar a la guerra del Rif” (pp. 59-61), hi ha detalls que capeixen lo matriarcal. Primerament, direm que hi ha unes quantes conteses amb aquest nom, la darrera de les quals fou entre 1920 i 1926, en l’actual Marroc. A banda, cal tenir present que, a diferència de com es presenten altres guerres (per exemple, la del Francès, entre 1808 i 1814), no sempre ha estat alta la participació acompanyada de voluntarisme popular.

Així, en una classe de Magisteri que ens féu Rafa Valls, el mestre de “Didàctica de la Història” en el curs 1993-1994 en la Universitat de València, en comentar-nos que una historiadora havia fet una recerca relacionada amb els valencians que visqueren la Guerra del Francés: la realitat diferia molt de com se solia exposar en les escoles i en els instituts, perquè la gent no hi volia anar.

Pel 2022, ja pensí que aquest detall de la història del regne valencià podia empiular amb el matriarcalisme i amb una cultura molt més orientada vers lo maternal i, de pas, per una pau no unida a cap sotmetiment (sovint, exposat, políticament, com anys de pau, de pacificació, de concòrdia, etc.), sinó a l’escolta entre les diferents bandes, a la bona avinença…

No debades, el relat diu “Vet aquí que, quan nomes faltaven deu dies, va passar per la casa un negociant de bestiar. El noi li explicà les seves desventures i preocupacions. Aleshores, aquest negociant, que coneixia molta gent, li digué:

-Mira: jo conec una dona que és remeiera i fa coses per endevinar quan una persona és perduda i també diu que pot fer que, si una persona està sota la seva protecció, no la puguin obligar a fer una cosa que aquesta no vulgui” (p. 59). Per consegüent, no sols el xicot serà salvat per la dona, sinó que ella serà qui li ho aplanarà, no un personatge masculí. A més, aquest comerciant, encara que és un home, és presentat com molt sociable.

Més avant, “El jove explicà a la bruixa que ell no volia anar a fer el soldat, i menys a l’Africa” (p. 59).

La dona li comenta sobre un tractament “que et canviarà la teva forma de viure durant la resta de la teva vida.

El noi estava tot decidit i li va dir que faria tot el que convingués” (p. 60).

Aleshores, com que ell accepta les indicacions de la dona, el camí li restarà senzill i, així, no anirà a l’exèrcit: “Aquell dia tot seguí el curs normal com sempre, però el dia següent, al matí, quan es va aixecar del llit, no es podia aguantar dret. Va haver d’estirar-se altra vegada damunt del llit” (p. 60), punt de la casa on romandria bona part de sa vida i on desenvoluparia molt la creativitat (p. 61).

Posteriorment, el narrador indica que, “Quan era per la matança del porc, la festa major, Nadal, Pasqua, el dia del sant del cap de casa, quan, a la casa, hi havia un bateig, casament o soterrar, llavors, el noi es posava bo i seia a taula com un més del convit, fresc i eixerit com una rosa.

Es diu que això era degut perquè el noi representava que era fora de casa i només hi anava quan s’hi feia una gran festa: era com un convidat més. Mai el van demanar d’ençà de l’exèrcit. No sols això, sinó que el van considerar desaparegut; així és com es va alliberar de la guerra del Rif” (p. 61).

Això ens porta a connectar que el personatge enllaçaria la casa amb lo positiu (juntament amb la terra) i lo militar i lo castellà amb lo no desitjat i amb lo que anava contra la seua voluntat.

Finalment, com a fet real, comentaré que, per l’any 2004, un home de més de trenta anys visqué un cas semblant durant més de díhuit mesos i que tenia relació amb el lloc on treballaria. Ara bé, un poc abans de l’examen mèdic, el metge copsà un moviment dels que aquest cavaller solia tenir de feia mesos enllà i, unes setmanes després, el senyor rebé per correu un document en què passava a la condició de prepensionista i, alguna vegada, un adult li deia que allò podria deure’s a la possibilitat de retorn al treball. Tres anys després, aquest històric treballador, formalment, passà a pensionista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes, la bonesa de les remeieres i dones que connecten amb la terra

General, , , , ,

Continuant amb l’obra del folklorista d’Oristà, en el subapartat “Els seguicis” (pp. 52-54), altra vegada, apareix el paper de la dona com a consellera, com a mestra i, àdhuc, en lo sexual (el xicot “és salvat” per un personatge femení, com en moltes rondalles de terres catalanoparlants): “El seguici era molt emprat per enamorar les noies. Si un minyó volia les atencions d’una noia i aquesta no li feia cas, només calia sol·licitar els serveis d’una bruixa” (p. 52). Així, som a anys llum del personatge masculí que, en poquíssimes narracions anteriors a 1932, és presentat com a alliberador de la dona, com si fos una mena d’home imprescindible i que serà feliç… sotmetent-la al jou masculí, de la mateixa manera que el governant que procura fer-ho amb les cultures matriarcalistes, sovint, perquè les considera primitives, incultes, però, més encara, a què té com a dignes de ser eliminades i esborrades de la Història,… començant per la llengua vernacla (a què va associada la cosmovisió i la identitat cultural) i per les tradicions ancestrals matriarcals.

Cal dir que, en el segle XXI, aquesta figura masculina conviu amb una altra (però femenina i amb trets patriarcals) representada per la dona que, exteriorment, apareix com a alliberadora del flagell masculí i, principalment, deslligadora de dones empeltades a la terra, a lo maternal i a la casa (la qual té a veure amb portar les regnes i, igualment, amb quatre dels cinc senys)…

Ambdues opcions, entre d’altres coses, són el principi de les caigudes psicològiques i, fins i tot, econòmiques (en acabant, acompanyades de lluites per la dignitat… en la faena i pel sorgiment de nous salvapàtries) i de moltes persones. I tot, encara que ni ho publiquen, ni ho reconeguen 1) ni polítics, 2) ni molts grups feministes minoritaris i de línia antisistema i autoritaris: a) ni de paraula, b) ni per escrit, c) ni en mítings, d) ni en conferències… 

Tornant al tema dels seguicis, la Gregòria de cal Fuster festajava amb el Gregori i feien bona pasta i, quan ja estaven a punt de casar-se, una altra xicota volia el noi, però el fadrí no li feia cas.

Aleshores, la segona xica se’n va a una bruixa, qui “preparava una potinga que, qui la prenia, romania encisat.

Efectivament, així va anar la cosa. (…) D’aquell dia endavant, el Gregori només tenia ulls per la pretendent” (pp. 52-53).

D’aquesta manera, apareixen uns quants trets matriarcalistes: 1) la dona (possiblement, vella, representada per la bruixa) simbolitza la saviesa, 2) és qui fa de consellera, 3) fa de pont perquè altres dones (ací, una jove), les quals resten alliberades dels parapeus que impedirien que elles assolissen els seus objectius en el camp eròtic, i 4) aplana que es faça lo que vullga el personatge femení (en aquesta narració, el segon, la pretendent).

Ara bé: en acabant, la primera de les xiques (la Gregòria) va a una altra bruixa, “ja que eren veïns i, al mateix temps, era la remeiera de la família. (…) Al cap d’uns dies, el noi ja tornava a córrer pels carrers. La bruixa remeiera seguia ben de prop aquest procés” (p. 53), fins al punt que, en un passatge posterior, aquesta segona bruixa parla amb el xicot i li demanà:

“-Com és que vas deixar la Gregòria, tan bona noia que és?

-És que em vaig trobar com si una força estranya em portés cap a l’altra noia i no me’n podia desfer -respongué el noi” (p. 53).

Aquests mots enllacen amb alguns detalls d’aquesta corda i presents en altres rondalles en què lo sexual és present: 1) la bonesa (representada per la Gregòria i per la segona bruixa), 2) que la dona toca els peus en terra i 3) que ella serà qui deslliurarà l’home (el xic), com en eixes narracions en què un personatge femení fa que el jovenet recorde el passat i que admeta que la fadrina és qui ell estimava com a futura dona amb qui casar-se.

Al capdavall de l’escrit sobre la xicota que pretenia el noi, com que aquesta bruixa bona havia fet possible que ell tornàs al camp de la bonhomia, l’observa i sentencia que “Mai més sentiràs cap força que et porti cap a una altra noia” (p. 54) i, de pas, estarà a les mateixes, encara que, “Als tres dies, el noi Gregori era mort” i ho havia fet en terra fèrtil i de bon cor.

Finalment, direm que l’autor del llibre no indica 1) si aquestes darreres línies són una maledicció (i hauria trencat amb la bondat cap a la Gregòria), ni 2) si són una lliçó de sexualitat (no eixiria amb una altra), ni 3) si vol dir que el fadrí continuarà tenint el cor net. Personalment, m’incline per la tercera de les que hem exposat: que ell conservaria la benignitat del xiquet, de la infantesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, sexualitat matriarcal en les jóvens, sinceritat, creativitat i natura

General, , , , , , , ,

Una altra llegenda de bruixes que apareix en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, és el de l’apartat “Diademes i cintes embruixades” (pp. 51-52). Convé dir que la diadema (per la seua forma quasi circular) enllaça amb lo femení i que, com indiquen els autors del “Diccionari eròtic i sexual”, Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, té a veure amb la vulva i, més específicament, amb el forat de la vagina i amb els pèls que l’envolten. O siga que ens trobem amb un tema clarament eròtic i, com podrem veure, matriarcalista, encara que ací recórrega a una narració amb simbolisme de pas.

Molt prompte, el narrador diu que les diademes eren emprades “per bruixar les noies joves, preferentment, les pobres, ja que, aquestes darreres, en no tenir diners per comprar-ne,  eren presa fàcil perquè els feia goig de poder presumir com les noies de les cases benestants”.

Per consegüent, qui descriu el relat pretén ficar en el mateix sac les noves generacions (els jóvens, ací, xiques) i les benestants. Igualment, connecta les primeres amb una pobresa que, al meu coneixement, intenta associar-se a la d’instrucció oficial i escolar. Aquest fet és u dels que ens ha portat a considerar-lo un escrit de transició (potser, nascut en el segle XVIII o amb l’entrada de les escoles com a element d’inculturació de lo castellà, això és, de lo presentat cap a fora com a modern, com a científic, com a alliberador de l’obscurantisme, com d’esquerres, com la veritat…).

En canvi, la jove, creativa, en altres narracions, podria haver agafat una poma (mot que simbolitza el pit, la mamella, la vida, la fecunditat…).

No debades, Jordi Torres i Sociats indica que “hi havia una noia de Sant Feliu Sasserra a qui feien molta gràcia les diademes. Un dia va arribar a casa seva amb una amb tot de floretes de roba. Era una diadema que feia molt de goig; la noia estava molt cofoia amb aquella joia i, amb una gran alegria, s’acostà a la seva mare per ensenyar-li l’objecte que li feia estar tan contenta” (p. 51).

Per consegüent, capim una joveneta receptiva a lo sexual i al lideratge de sa vida: ella es posarà la diadema, circular com la corona que, en antigues civilitzacions de l’orient de la Mar Mediterrània, encara que la portassen els hòmens dalt del cap, volia reflectir que lo femení era lo que predominava, lo que marcava el dia rere dia.

A banda, la fadrina és interessada per la jardineria (és pacient) i per la bellesa de la vida i de la natura (les flors).

Adduirem que la tradició matriarcalista porta la xicota a comentar-ho amb la mare, qui li demana d’on ho ha tret. La filla li respon:

“-Guaiteu, mare. He trobat la Mati i m’ha demanat: ‘Com és que una noia tan garrida com tu no porta diadema?’. Aleshores, jo li he dit que no teníem cèntims per poder-ne comprar. Llavors, ha tret aquesta diadema de dins del cabàs i m’ha dit que era per a mi.

La mare, tot esverada, va demanar:

-Te l’has posada al cap, aquesta diadema?

-No, mare. M’ha fet tanta gràcia que, abans de posar-me-la, volia que vós la veiéssiu.

-Sort n’has tingut. Mira què fa aquesta diadema” (p. 51).

Per consegüent, 1) el fet que la xicota (a qui na Mati ha donat el present) diga que era pobra, no ha estat motiu de menyspreu per part de na Mati i, en acabant, perquè la segona no li fos generosa: ¿és na Mati una dona que vol convidar la filla a ser ella qui faça la seua sexualitat, a viure-la de manera lliure i natural, sincera, en connexió amb lo terrenal? Podríem dir que sí.

De fet, quan la mare diu a la filla que la joveneta ha tingut sort, llança la diadema (els projectes eròtics) al foc (ací, amb significat destructiu, no amb el de vida) i, per eixe motiu, la llegenda agrega un color celestial. Recordem que el blau, sovint, emprat, per exemple, per la dreta en la política (puix que sol aspirar a l’honor, a l’honestedat…, però no amb honor, franquesa i bonesa juntes), no és una color abundant en poemes matriarcalistes…, si no és en nexe amb l’aigua (origen de la vida i que lliga amb les aigües de la maternitat):

“I, agafant-la, la va tirar al foc. La diadema es va encendre igual com si fos pólvora i feia una flama de color blau cel tot provocant uns forts espetecs” (p. 51). Aquest detall dels espetecs ens evocà el fet que, en la Setmana Santa tradicional en terres catalanoparlants, els actes semblants a una “saeta” són pràcticament absents i, com a exemple, només els hem trobats en un relat contat en el Carxe (entremig de terres castellanes de l’històric Regne de Castella, a on, en el segle XIX, s’establiren valencians catalanoparlants).

La mare li addueix que l’endemà na Mati estarà molt malalta. I així va passar.

En la pàgina 52, hi ha una llegenda acurtada, però en què intervé una cinta i amb un argument semblant. I, com que la cinta té a veure amb la maternitat, lo sexual, l’erotisme, la creativitat i lo maternal són vists per la línia progressista capitalista com un mal a extirpar i, com copsem en la llegenda de la diadema, a deixar que s’evadesca… de la ment del Poble.

Finalment, el fet que existesquen aquests relats, ve a plasmar la gran presència que devia tenir lo que, de la ciutat estant (principalment, els més puixants), podrien considerar vicis rurals o de gent de la vila i inculta… El matriarcalisme hi era ben viu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, erotisme en la Catalunya del segle XVIII i festes matriarcals

General, , , , ,

Prosseguint amb l’esmentat llibre de Jordi Torres i Sociats, en l’apartat “La noia que mai estava tipa, convertida en guineu” (p. 46), un dia, la mare diu a la filla:

“-Així et tornessis set anys rabosa i t’atipessis per sempre!

La noia, així que va sentir aquestes paraules, va arrencar a córrer cap al bosc. En arribar enmig d’un camp, es va despullar tot, rebolcant-se per terra i va restar convertida en guilla. Passat els set anys, es rebolcà en el mateix lloc i es tornà noia de bell nou. Se’n va anar a casa seva tot corrent, ja que anava nua”.

Cal dir que, en aquesta narració, hi ha símbols relacionats amb la sexualitat i amb el creixement de la persona. Així, figura el camp (representa la vulva) i, per tant, la filla podríem dir que passa a l’adolescència i li toca espavilar-se (la rabosa de moltes rondalles). Set anys després (biològicament, correspondria cap a dènou anys), la filla reviu lo sexual i, a més, torna a ca la mare i amb la sinceritat (la nuesa) de no haver d’amagar a la mareta el seu pas de xiqueta a xica en plena joventut.

Un poc després, capim un subapartat que també té a veure amb la sexualitat i, a banda, amb presència de bruixes: “Préssecs i orgies per la nit de Sant Joan a Olost” (pp. 47-50). Una de les coses que en destaquem és que, al capdavall, el folklorista català inclou un edicte de 1775 (uns seixanta anys després del Decret de Nova Planta en Catalunya) en què hi ha detalls en nexe amb lo sexual i amb lo eròtic.

Primerament, posa que, entre el dia de Pasqua (normalment, en abril) i el de la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost), “se celebraven unes grans disbauxes i saraus al Lluçanès.
(…) El jovent d’Olost (…) organitzava unes grans orgies” (p. 47) i les bruixes, la nit de Sant Joan feien de les seues, desplegaven tota la seua força i, com ara, convidaven a beuratges i a fruites per fer pecar els jóvens de la vila (pp. 47-48).

De fet, “apareixien unes noies molt simpàtiques i eixerides que sempre portaven uns cistells de préssecs de Sant Joan molt bons que, segons s’explica, els collien a l’hort de casa seva” (p. 48), una collita que també pot representar tenir relacions sexuals un home amb una dona, tret que concorda amb els actes d’aquesta nit.

Igualment, s’iniciaven “jocs amorosos amb les noies. Això, any rere any” (p. 48).

Ara bé: entre la fadrinalla, hi havia un xicot que no hi participava i que, quan és temptat per una joveneta, desitjava estar a prop de la fadrina que el convidava a la fruita.

Nogensmenys, ell, a punt de clavar queixalada al préssec, evocà unes paraules que, de petit, li deia sa mare: que portàs el menjar o la beguda a casa i que, en acabant, ja veurien què ocorre. És a dir, com ens han comentat sobre dones nascudes abans de 1920, les decisions, encara que la darrera paraula fos la de la dona, les tractaven entre tots dos (ací, entre el fill i els altres membres de la casa).

Tot seguit, el minyó pensa en “una altra de les coses que, sovint, deien els més grans” (p. 49), ací, empiulant vellesa i saviesa, puix que el narrador trau l’embruixament i, per això, podríem enllaçar-lo amb les narracions tradicionals que transmetien els majors (normalment, les dones).

Llavors, com que el xicot respon d’acord amb la paraula de la mare i amb la dels ancians, s’allibera de lo que li hauria provocat el préssec i, ben mirat, Jordi Torres i Sociats plasma uns trets que lliguen lo femení amb la jovenesa: “boniques donzelles, les quals, amb la seva radiant joventut i bellesa, feien que els nois beguessin del beuratge que elles preparaven” (p. 49).

En el paràgraf següent, l’autor agrega que “El que s’explica en forma de llegenda, coincideix amb el fet que les autoritats del poble d’Olost” (p. 49) publicaren en un edicte. En la pàgina 50, en què és exposat, Joan Coll del Ram, batle del lloc i del terme d’Olost en 1775, escriu de jugar en tavernes i en hostals, que continuava la disbauxa del jovent junt amb els saraus com també les reunions de “persones de diferents sexes i de diferents classes i condicions, en (…) juntes i diversions”.

Finalment, com que la data que apareix al capdavall del document és d’abril de 1801, podem pensar que qui el signa ho fa emparant-se en l’edicte del segle anterior.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, dones emprenedores, ancianes i xiques jóvens i alzines

General, , , ,

Un altre detall interessant, propi de molts Pobles matriarcalistes i que figura en l’apartat “La mort de la dona” (p. 29), del llibre “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, és el pas de generació en generació via femenina, sobretot, primerament. Diu així: “hi havia la creença que, quan moria una bruixa, els poders de bruixeria passaven al familiar més acostat, és a dir, si té filles, passava el poder de bruixa a la noia més gran. Però, si aquesta no era al costat de la moribunda, llavors, passava a la següent i, així, successivament, passava els poders als fills per ordre de naixement, començant per les noies”. Això empiula, com ara, amb el tema de la saviesa en les trementinaires.

Un apartat ple de simbolisme és “La bruixa de casa Ponsa (municipi de Sagàs)” (pp. 34-35), en la mateixa obra del folklorista d’Oristà: la velleta, l’arbre (ací, l’alzina, símbol de la força i de lo perenne com també d’un lloc on solien fer-se aplecs i pactes) i la proximitat a lo maternal (representada per la casa): “Temps era temps que, en aquesta casa, hi havia una àvia molt gran. Tenia fama de ser molt bona filadora i sempre anava a filar al peu de la soca d’una alzina molt gran i que hi havia no molt lluny de la casa.

Un dia, a final de tardor, uns homes van tallar l’alzina per fer llenya i per tenir bona brolla per fer foc durant tot l’hivern” (p. 34).

L’avia es va enutjar molt, ja que, “Sota l’alzina, on passava llargues estones, era el seu lloc preferit per filar” (p. 35).

A més, enllaçant amb un comentari que ens han fet algunes vegades sobre el paper de la dona en terres catalanoparlants (“Si cau la dona, cau la casa”) o que ella és qui fa possible que hi haja esdevenidor, veiem que “Les ovelles no van menjar ni una sola gla, ni tan sols un brot de rama, cosa que va sorprendre molt el pastor (…).

Als pocs dies de tenir la capçada, al llenyer, va començar a cantar un galàpet dintre de la capçada, però només ho feia quan l’àvia passava la porta, tant d’entrada com de sortida” (p. 35). Així, aquest amfibi (com també la granota) és en nexe amb lo femení (viu en contacte amb l’aigua i, igualment, amb la terra).

Cal dir que, al capdavall d’aquest relat, l’anciana mor… i, ben mirat, el galàpet.

Agregarem que, en el punt “La marxanta, la bruixa del forat del cul del gos” (p. 41), copsem el paper de comerciant que fan moltes dones en els Pobles matriarcals: “Aquesta dona, que feia de marxanta, es guanyava la vida venent roba a les cases de pagès i també a fires i a mercats als pobles del Lluçanès. Sempre amb companyia del seu gos. La residència la tenia a Sant Martí d’Albars” (p. 41). Aquest gos, en altres fonts, figura com una jove que acompanya la dona (per exemple, en relació amb les remeieres) i, si es tracta d’una rondalla, del xiquet que va al costat d’una anciana bonhomiosa, sàvia i que és ben tractada pels jóvens que se li mostren receptius i generosos…, els quals, posteriorment, veuran aplanat el camí.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones del segle XIX, fortes, protectores i maternitat

General, , , , ,

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor escrivia en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’acostava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment), mentres que el marit ho feia a la dreta, ans unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els papers de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquests mots a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre resta lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Resta lliure força i intuïció”.

Tot seguit, manifestí a l’amic el meu acord i li passí una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook (ací traduïda) en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra, agafa el braç esquerre de l’home, mentres que, amb la dreta, agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir que, “En l’antigor egípcia, les dones eren vistes i honrades com més altes i com més sagrades que un home.

La dona és la mare de tots, donant vida i ensenyant.

Els antics creien que, quan un home assolís una gran quantitat de coneixença, d’espiritualitat i de poder, se li permetria usar una perruca de pèl llarg per simbolitzar que havia aconseguit un cert nivell igual al d’una dona.

Mentres els dos s’uneixen, ella sosté el seu home i li dóna força i protecció.

Hi ha una dita que sura en l’actualitat: ‘Darrere d’un home amb èxit, hi ha una dona forta que el sosté'”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, ermites, Nostra Senyora protectora del Poble i maternitat

General, , , , , ,

En el capítol 4 del llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una part del punt “La bruixa de la Guàrdia de Sagàs” en què es reflecteix el matriarcalisme i la relació entre el Poble i la figura de la mare, fins i tot, en el tema de les ermites i de construccions semblants (ací, per a alliberar-se de les bruixes): “A la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, al segle XVIII, varen construir en el cim de la serralada (…) una església dedicada a la Mare de Déu (…), sobre les runes d’una antiga capella (…). Creien que, si tenien la Mare de Déu en el punt més alt de la serra, aquella dominaria tota la contrada i, així, tindrien major protecció i, a les bruixes, els resultaria més difícil fer les malifetes” (p. 23).

Com hem vist en altres llocs de la recerca, l’indret en què es basteix té a veure amb… el pubis. A banda, cal destacar que la vila decideix que un personatge femení (ací, Nostra Senyora) els faça de protector i ells posar-se sota el seu sopluig, un detall més de pervivències matriarcalistes.

Unes pàgines després, passa a una narració que hem trobat en diferents fonts i que és coneguda. Una bona bruixa (qui podria representar la guaridora i, ben mirat, la trementinaire) fa possible que una xiqueta se salve del mal que li havia desitjat una veïna que era bruixa:

“En una casa vora de cal Pons (terme de Puig-reig), hi havia una criatura de sis mesos. Sense que se la veiés malalta, va deixar de mamar, car no hi havia manera que la criatura agafés el pit” (p. 25).

Més avant, un metge diu als pares que ja no sap com podria salvar la nena. Aleshores, els parents se’n van “a consultar una curandera que, també, segons deien, era bruixa, encara que (…) ajudava les persones (…). La dona, després d’escoltar els pares” (p. 25), els fa un preparat i, quan ells el donen a la criatura, la xicoteta s’allibera d’un cuquet i, “A partir d’aquest moment, (…) va començar a mamar altra vegada amb més gana que mai. Tot seguit, els pares van anar a veure la remeiera per explicar-li els fets” (pp. 25-26).

Per consegüent, la dona (ací, la guaridora) és qui, mitjançant la confiança dels pares, deslliura la infantesa. A més, els fa un comentari que podria evocar-nos l’expressió “Haver-hi roba estesa” i altres relats en què un personatge femení penja un llençol i un altre l’agafa:

“-Mireu: si voleu saber qui és el culpable del mal de la vostra filla, demà, al matí, aneu a veure l’estenedor de la veïna i, si té un llençol estès, hi trobareu el senyal del mal que patia la vostra filla” (p. 26).

Els pares segueixen les directrius de la bruixa i copsen que era com ella els havia indicat, àdhuc, amb l’esmentada marca.

L’endemà corre la veu per la vila: la veïna tenia com un tap i no podia menjar. Llavors, “els pares van tornar a veure la remeiera per tal de comunicar-li els fets:
-Mireu: el mal sempre torna a qui el dóna. Aquesta dona és bruixa (…) i, durant un temps, no molestarà ningú més” (p. 26).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes que protegeixen la infantesa, la maternitat i la sexualitat matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, el folklorista passa al capítol de les bruixes i exposa sobre llocs on es reunien (p. 15) i que, com podem veure, figuren en moltes llegendes: el gorg (vinculat amb l’aigua), les goles (en nexe amb la dona) i la balma (en el text, “bauma”, mot que podria dur-nos a l’interior de la mare, a la cova on es prepara el futur nadó).

Com que són dones amb un paper maternal, addueix que, “Respecte els nadons i infants, les bruixes ens recorden la necessitat de la seva protecció” i, en la mateixa plana, escriu que “També hi ha bruixes bones, conegudes com a remeieres, que endevinen malalties i procuren remeis” (p. 15).

En el paràgraf següent, copsem que “El seu gran poder comença després del toc de l’oració del vespre” (p. 15), com en moltes narracions anteriors a 1932 o en què són ben considerades: és a dir, no tractades a partir de la visió de la Il·lustració, censora i repressiva (del segle XVIII en avant) de lo que fos lligat al suposat obscurantisme, actitud tan pròpia 1) del misticisme de partits de dretes, com 2) de les campanyes per aquest alliberament de la foscor, això és, en pro d’un desarrelament de lo femení, promogut, sovint, per l’esquerra i per grups progressistes de paraula. Recordem que el vespre enllaça amb una de les fases més obscures del dia.

Igualment, en plena obagor, la dona, mitjançant eixa visió matriarcalista de la sexualitat, connecta amb la Mare (simbolitzada per la lluna), un detall que ens portà a les cançons eròtiques mallorquines recollides pel pedagog Gabriel Janer Manila, en què la filla té una conversa amb la mare, però, per exemple, no és el pare qui li dóna el consell, ni amb qui ella raona. Aquest tret no és per desavinença filla-pare, ans podem pensar que per tradició: “Un dels remeis per conservar-lo és ensenyar les anques a la lluna, quan aquesta fa el ple” (p. 16), és a dir, quan es colga per a dormir.

Cal dir que, en el subapartat “D’on treien l’energia algunes bruixes?” (p. 16), el folklorista recorre a una explicació d’Enriqueta Folgueroles, qui morí a la darreria dels anys cinquanta del segle XX. Els mots que inclou lliguen amb els que Esther Borrell escriu sobre les ermites, sobre la fecunditat i sobre la sexualitat femenina (en la pàgina 144 del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”). Així, comencem per les paraules de l’estudiós:

“El dia vuit de setembre, les bruixes, bruixots, curanderos, endevinadors i intèrprets de somnis del Lluçanès pujaven a la muntanya de Montserrat (…). Quan eren al collet de Can Massana, procuraven d’endinsar-se el màxim que podien entre les roques de la muntanya: com més endins anaven, més energia carregaven per poder treballar la resta de l’any” (p. 16).

Per tant, després d’aquest aplec, celebrat el mateix dia de les marededéus aparegudes (o marededéus trobades), totes elles brunes i associades a la saviesa, a la Mare Terra, al sentiment de pertinença a la terra com també a una pervivència pagana, passen a lo tel·lúric, dins la terra, això és, a la mare.

Aquest fet podria evocar-nos l’empelt mare-fill mentres que el futur xiquet és en l’interior de la mareta i ella el nodreix i, altrament, dialoga i capta què li demana i, en conseqüència, li respon (signe d’amabilitat i d’obertura anterior al part i que, de pas, influirà en molts camps de la vida esdevenidora del fill).

Ara bé: l’antropòloga de Santa Coloma de Gramenet comenta que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa” (p. 144). ¿De veres no hi ha cap relació entre el simbolisme de l’ermita en l’obra sobre bruixes i en la de les arrels catalanes? Un poc després, Esther Borrell entra en un altre fet que podríem associar a la fecunditat de què parlàvem susara:

“Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter. La disbauxa era tan gran que el bisbe va amenaçar amb prohibir les processons al Turó de Montcada” (p. 144).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Cal dir que, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, en parlar sobre la sexualitat en l’Edat Mitjana, també diu “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49) i que, en una obra d’un estudiós català i d’una altra persona, sobre les bruixes, no es féu esment d’aquest detall, però sí d’aquesta obra de primeria del segle XXI i, altra vegada, captàrem el tema de l’obscurantisme. Al meu coneixement, es féu per por al ridícul i, més encara, al què diran.

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes, bruixes i pervivències matriarcalistes en la Catalunya pagesa

General, , , ,

Les bruixes: pervivències matriarcalistes, llegendes i paganisme.

En aquest punt, iniciat a partir del llibre “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats i publicat en el 2002 per l’Editorial Farell, obra a què accedírem pel 2024, inclourem temes que podríem posar en diferents llocs de la recerca, però que, com que aporta molta informació sobre llegendes, he considerat prioritari fer-ho en el de rondalles, llegendes, contarelles…

Així, en el pròleg, els introductors indiquen que Jordi Torres i Sociats (nascut en 1942), de xiquet, ja visqué el món de la pagesia, que “el seu padrí li explicava mentre guardava les vaques i durant el temps que passaven fora, la qual cosa afavorí una familiarització privilegiada de l’autor” (p. 9), puix que “els dissabtes al matí venien els avis de pagès i ho aprofitava per fer-los preguntes sobre els records, tot prenent-ne notes” (p. 9) i que el llibre “conté molts testimonis d’aquest món d’abans, del món de pagès, dels pastors i dels traginers” (p. 10).

Quan el folklorista passa al segon capítol (“2. Quan s’explicaven moltes d’aquestes històries”), indica que, enmig de tasques com la de pelar les fulles de la dacsa (l’espellofa, p. 13), no sols es reunien dones: era “tot un ritual a les cases més importants, és a dir, les cases dels grans propietaris, era cosa de dones” (p. 13), ja que “els espellofadors i espellofadores seien tot formant rotllana entorn del blat de moro. El primer que feien era dir el rosari. Aquesta pregària era dirigida pel cap de casa o la mestressa (…). Quan acabaven de resar, el cap de casa començava la gresca: els temes eren, entre d’altres, cançons, llegendes, endevinalles, rondalles i contes. Entre aquests temes, també es parlava de bruixes, màgica, curanderos i por.

Aquesta activitat es continuava durant les llargues vetllades d’hivern” (p. 13).

Per consegüent, a banda de la part faenera i de la que podríem dir més religiosa i formal, hi havia la que, sense embuts, més d’una vegada, incloïa la bruixeria.

Al meu coneixement, empiulant amb la història de les terres catalanoparlants i amb l’europea, capim que aquestes bruixes, sovint, eren dones que havien estat relegades de la universitat (començà cap al segle XIII) i, àdhuc, de la possibilitat d’exercir de metgesses. Llavors, calia crear una mena de boc amb intenció de justificar eixa orientació legal i, igualment, eclesial (en defensa contra el protestantisme i contra el fet que la població era matriarcalista, com ja es reflecteix en els segles XV-XVI, per exemple, en balls dins de l’església o bé en els pans beneïts, detall que a hores d’ara perdura).

Ben mirat, l’autor de l’obra escriu que, “Normalment, aquestes tertúlies eren presidides pel padrí de la casa, que era la veu de l’experièncaia i transmetia a la resta de la família les seves vivències i peripècies viscudes, recomanant que es recordessin i ho transmetessin alhora als seus descendents” (p. 14).

És a dir, el paper pedagògic dins de la família també abraça que la resta dels integrants (la majoria no sabria escriure i, més aïna, tindria saviesa de la vida) passen aquest saber als seus fills.

Igualment, Jordi Torres i Sociats agrega que una de les festes de més ressò (i que era aprofitada per a aquest lligam cultural matriarcalista) era la matança del porc (cal pensar que en novembre, com en molts llocs): “Una altra de les vetllades on es contaven moltes històries, llegendes, fets i vivències, era el dia de matar el porc, la festa de pagès per excel·lència. (…) la quantitat d’històries i fets ocorreguts en aquest temps era molta i variada” (p. 14).

Finalment, evoca que “els avis miraven qui diria la història més enrevessada, més fantàstica, més espaordidora, més tràgica o més recargolada” (p. 14).

Aquest darrer fet ens en trau un altre, important i propi dels Pobles matriarcalistes: així com la matriarca (qui fa de cap de la vila o de la casa) cerca la xiqueta que connectarà millor amb el grup i que afavorirà més el col·lectiu i l’esdevenidor cultural i psicològic de la terra (per exemple, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), ací es triava la persona més preparada (no necessàriament, la més vella, encara que podria coincidir).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)