Arxiu d'etiquetes: “Lo Rondallaire” (obra de Francesc de S. Maspons i Labrós)

“L’home proposa i la dona disposa” i dones ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, que figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El fill del rei, desencantat”. Un pare que tenia tres filles gentils i belles, a qui ell estimava molt i en què la més xica era “obedient i treballadora, mai mostrava enuig i el seu voler no era altre que el del seu pare i germanes” (p. 226), comenta a les filles que se n’anirà a una fira, com solia fer, com a bon hisendat.

“L’home, abans d’anar-hi, cridà a les seves tres filles i (..) les hi demanà què volien que els dugués d’ella” (p. 226), com en altres rondalles semblants.

La gran li diu un vestit d’or; la mitjana, un vestit de plata. En canvi, la petita li digué “vull casar-me amb el fill del rei” (p. 227). I, així, mentres que les dues primeres trien per lo material i molt preuat, la més jove opta per lo que té a veure amb la direcció, amb l’autodomini, amb fer de cap de la seua vida, a casar-se amb un home que escolta, que organitza, que rep, que dona, que modera, que regula, que jutja, que decideix en la seua vida, que té la darrera paraula, etc..

Ara bé, el pare, com que no comparteix la demanda de la filla, fa que un criat se l’emporte a un bosc, amb intenció de matar-la. Però el criat “no tingué cor i, fent un petó a a la noia, tirà a fugir corrents, no sens que una llàgrima corregués per ses ben enfortides galtes” (p. 227). Com veiem, en aquest paràgraf, hi ha detalls que encaixen amb l’humanisme que va associat a lo matriarcal i que hem pogut copsar en algunes rondalles.

A continuació, la noia, enmig de la foscor, comença a caminar i, de sobte, “se li aparegueren dos llumets que se li atansaven i, darrere d’ells, una manota que li feia senyals de que anés cap allí a on ella era” (pp. 227-228) i que, al capdavall, la jove segueix la manota. Com veiem, l’esperança, fins i tot, durant la nit, formava part de la vida de la noia.

La jove, immediatament, es troba un llop (el qual reflecteix l’home passiu però que coneix com pot eixir de l’atzucac). De fet, ell se li acostà i “començà de besar-li les mans. I ella, al veure aquella mostra de bondat i de tendror, tota la por se li tornà en agraïment i li passà la mà per l’esquena i li feu festes i més festes fins que el llop es posà a caminar i ella va seguir-lo” (p. 228).  En passar-li la mà per l’esquena, la jove reflecteix que li fa costat.

“I, a poca estona, arribaren a un cova pregona i fosca (…), més el llop s’hi ficà i la noia, darrere d’ell, també va entrar-hi i, endins endins, que la noia no sabia a on anava, van trobar-se amb un forat xic i estret, per on tots dos van travessar-hi” (p. 228). O siga, que la xica, malgrat que el camí era estret, estava encoratjada i, a banda, confiava en la bonesa del llop (de l’home).

“A l’altre cantó del forat, s’aparegué a sos ulls un palau gran i formós d’encatifades sales que tot era un pa d’or i una estesa de diamants i perles” (p. 228). En altres paraules, viure esperançats té la seua recompensa, ací, reflectida simbòlicament en el pa daurat (li assegura viure dia rere dia i la prosperitat) i el futur (la lluentor dels diamants i de les perles). I la jove, com qui passa a l’altra banda d’un riu, ho ha aconseguit i, a més, està ben considerada.

Igualment, tot seguit, també es tracta bé a la dona: “la noia va menjar per una mà que les hi va anar servint” (p. 228). No obstant això, eixa mà “agafà una atxa i es posà a caminar i la noia hagué de seguir-la per no quedar-se sola les fosques” (p. 228). Això és, que convé seguir qui coneix millor un camí que no hem transitat, bé en el sentit físic, bé en el simbòlic.

Àdhuc, la mà mena la xica cap a una cambra on hi havia un llit tot parat d’or i de plata, vestits de plata i de seda que podria posar-se (pp. 228 i 229). Ara bé, la jove veu unes lletres damunt d’una porta que li indiquen què se li permet i què se li prohibeix.

A més a més, el llop li comenta com li caldrà actuar davant d’un lloro. I ella fa cas a lo que li encomana el llop (p. 229). Per això, “De seguida, se li apareix el llop i li diu:

-Ja estem salvats” (p. 230).

No obstant això, el llop ordena a la noia que faça lo que, a ella, no li agradava, per l’estima que la xica tenia per ell. Per eixe motiu, i perquè el llop era bonhomiós, la dona considera que “devia tant al llop i aquest l’hi havia demanat de tantes veres, que s’havia determinat a fer-ho” (p. 230). Cal dir que el llop li havia fet de guia, quan ella coneixia poc el terreny.

Per consegüent, copsem que, encara que ella fa lo que li sol·licita el llop, el passatge s’ajusta a la dita “L’home proposa i la dona disposa”: la sinceritat del llop porta la dona a aprovar les paraules de l’home i a fer-li costat i, així, “la noia no tingué altre remei que complir sa promesa” (p. 230). Recordarem que hi ha el refrany “Ser dona de paraula”.

En acabant, la jove trau un ou de dins d’un colom, el trenca i, de dins, “n’eixí el fill del rei, que havia sigut encantat en aquell palau sota la figura de llop i que, així que es veié altra vegada persona, regracià molt a la noia el favor que li havia fet. I fou tan content i la noia era tan guapa i formosa , que li demanà si volia emmullerar-se amb ell” (p. 230). En aquest passatge, veiem que la dona ha salvat l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme.

Finalment, la noia aprova la proposta del fill del rei, i, en acabant, els pares al príncep i es celebraren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, emparada per Nostra Senyora, per la Mare Terra i en la cultura popular

General, , ,

Un altre relat recollit per Francesc de S. Maspons i Labrós, el qual figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El sac de farina”, de què n’escriurem la major part. “Hi havia una noieta, formosa i bella com una flor de lliri, que era molt devota de Maria Santíssima i tenia per nom Maria, la qual, així que la gentil primavera s’esdevenia a la terra i omplia de flors i aromes els camps i els boscos, cada matí, a trenc d’alba, anava a fer un pomell de margarides i violes i el duia a una Mare de Déu que tenia en una capelleta i, després, quan venia l’hivern i fred i neu tot ho arrabassaven, collia brots de romaní que tot l’any flaireja o de farigola i, amb les flors que sempre el bosc en cria, també en formava un pomell, no tan bonic, mes sí tan vistós, i el duia també a la Verge” (p. 219).

En aquest passatge inicial, podem copsar l’estima per la terra, una religiositat popular en què la Mare Terra (ací, cristianitzada en la figura de Nostra Senyora) és qui ens proporciona vida i a qui rendim agraïment pel fet que, al llarg de l’any, la terra està viva, no erma. Igualment, captem que, tot i que la primavera siga una època de reviscolament, també hi ha vida en l’hivern. Des del moment en què preparava plasmar aquestes línies, vaig veure el fet que, en altres cultures matriarcals, com ara, la colla (d’Amèrica del Sud), també es fan ofrenes d’acció de gràcies a la Mare Terra…, un fet semblant al que té lloc en moltes poblacions catalanoparlants amb motiu de la celebració dels Sants de la Pedra (els quals formen part del matriarcalisme mediterrani).

Passa que, quan la noieta tornava a casa, comença a ploure i es banya un sac ple de farina que portava. Llavors, mentres ella s’havia aixoplugat i, amb la farina mullada, “se li aparegué un jove, alt i de bona presència, de parlar melós i ull que captivava, qui li preguntà què era lo que tenia” (p. 219). La jove li ho explica i, tot seguit, “ell, que li diu:

-(…) Jo faré que la farina se t’assequi i més: que no hagis d’anar mai més al molí a cercar-ne. Et donaré joies i riqueses com mai n’hagis vistes, i seràs rica, perquè és llàstima que noia de tanta gentilesa s’ocupi de feines tan baixes. Una sola condició t’exigeixo i és que et treguis el nom de Maria i siguis, per sempre més, meva” (pp. 219-220). Així, si, primerament, el jove se li ha presentat amb un parlar dolç i amb un físic garrit, en aquest segon passatge, la tempta 1) a vendre’s i a abraçar l’afany de riquesa, 2) a considerar de poca categoria les tasques que ella fa, simplement, pel fet de ser gentil (aquest detall encaixa amb la típica frase de l’actitud políticament correcta “Sembla mentira que una persona com tu, amb tant / tanta… com tens, faces això”), 3) a renunciar al seu nom, això és, a la seua identitat, 4) a deixar a banda la seua fe (adjunta al nom “Maria”, el mateix que el de “Nostra Senyora”) i 5) a acceptar que ell siga qui la manege.

En el punt 5), no descartem que, fins i tot, hi haja un significat sexual: que el jove, en aquest camp, tingués la darrera paraula i, igualment, que ell fos una mena de propietari de la dona, un tret que no s’ajusta ni amb la cultura matriarcal, ni amb la tradició de la cultura popular dels catalanoparlants, sobretot, dels nascuts abans de 1920. En eixe sentit, direm que aquesta rondalla fou publicada per Francesc de S. Maspons i Labrós en els anys setanta del segle XIX.

Ara bé, ella fuig del dimoni i, “El jove que va, l’encalça, agafa el sac, l’obre, llença tota la farina per terra i comença de pegar a la noia, amb tanta força, que l’hauria morta si aqueixa no hagués fet un crit de ‘Maria Santíssima’ i el jove no hagués desaparegut sens saber de quina manera” (p. 220). Com podem veure, la relació entre la noia i la Mare de Déu (que pot evocar-nos la que fa una filla amb la mare, entre altres coses, perquè, en sentit religiós, Nostra Senyora és la mare de tots els fills de la Terra, així com ho són de la Mare Terra) és lo que salva la xicota: “Nostra Senyora empara el futur dels fills de la terra”, escriguí el 5 de març del 2023.

I encara es reflecteix més, quan, en el passatge següent, “se li aparegué una senyora, semblant a la Mare de Déu que ella tenia en la capella, que va preguntar-li què tenia. (…) I la senyora, que li diu:

-No t’espantis, perquè, de seguida, la tindràs eixuta -i, estenent el braç, isqué un raig de sol per entremig de la nuvolada, tan fort que, en un minut, va assecar tota la farina i, una munió d’ocellets que hi havia pels arbres, baixaren tots cap al raig de sol i, quan foren a terra, de gra en gra, amb el seu bec, tornaren a omplir tot el sac de farina. I va desaparèixer la senyora” (p. 220). En aquestes línies, àdhuc, hi ha semblances amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal): el raig baixa a la terra (del Sol a la Mare Terra, la Pachamama entre els colles), els ocells (vinculats amb el cel, amb lo patriarcal) toquen els peus en terra i fan costat a la jove així com l’home, en les cultures matriarcals, fa de complement de la dona (qui té la paraula definitiva).

Finalment, la dona se’n va cap a casa, dona el sac a sa mare i, al capdavall, “se n’anà a donar gràcies a la Mare de Déu” (p. 220), és a dir, a la mare que, tant en la primavera (amb el renaixement de la vida) com també en l’hivern (amb la mort i amb la vida nova espiritual), permet que la vida continue i que la terra i la natura no romanguen terrelleres, sinó amb detalls que fan possible el gaudi de la vida. Afegirem que el passatge final de la rondalla és molt semblant a l’inici del relat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones regraciades, que donen vida i força i molt obertes

General, ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El desertor”. Dos desertors que havien fugit, que anaven per cims i muntanyes i que no sabien on dar-la, en aplegar al cim d’una roca, “senten una veu prima i clara que els diu:

-Pegueu tres pics a la roca i sereu feliços” (p. 216).

De nou, la mateixa veu els diu les paraules esmentades i, encara que u dels dos desertors fa via i no se’n sabé res més, l’altre “volgué provar fortuna, pegà tres cops a la roca i, de seguida, eixa li fou oberta i s’aparegué a sos ulls un gran i formós castell, amb el parament d’or i plata, (…) ficà un peu a dins i se li aparegué, de seguida, una atxa per guiar-lo” (p. 216). Com veiem, des d’un primer moment, la dona està vinculada amb la força. A més, és una atxa qui li fa de llum, de guia, qui el portarà per on ella determinarà en cada instant: “Ell, que la segueix i arriba a una sala a on hi havia aparellades tota mena de viandes” (p. 216).

Ara bé, per segona vegada, “ell, que en tasta una mica per confortar-se, i l’atxa, una volta llest, el guia cap endins cap endins, que tot era meravellós” (p. 216) i se’ns addueix que, tot i això, ell tenia temença, motiu pel qual no l’acompanya i… s’adorm. En altres paraules: la dona és qui dona vida, qui fa de líder i, si no es fa lo que ella diu, l’home pot caure (en aquest cas, simbolitzat pel son).

Llavors, el jove recorre al foguer i a l’esca que portava i, “amb aquella claror, veié al seu davant una porta oberta” (p. 217) i s’hi fica. Més avant, torna a picar el foguer amb l’esca i “se li aparegué a sos ulls la més formosa dama” (p. 217), la qual estava encantada per un gegant.

Tot seguit, la jovencela “li pregava que li fes mercè d’anar-se’n, si volia salvar la vida. Mes el jove ja s’havia prendat d’ella i no era el seu voler l’anar-se’n, (…) puix, sens ella en el món, ja no podia tenir ventura” (p. 217). Així, copsem que la dona és en qui el jove deposita l’esperança i, per tant, és ella qui el salvarà.

Igualment, com que ambdós estaven interessats perquè ella no fos presa d’un gegant que l’havia encantada allí, la fadrina li comenta com els podrà eixir bé a tots dos: “prenent-li [, al gegant,] les sabates de ferro que sempre portava i amb les quals corria pel món, se les posés qui volgués salvar-la, fins a foradar-les.

El jove prengué comiat de la donzella, amb prou llàgrimes que va costar-li, se n’anà per tot el castell fins a trobar el gegant, que dormia, se li posà les sabates de ferro i isqué al defora, a on va començar a córrer món i més món” (pp. 217-218). En aquests dos passatges copsem dos detalls matriarcals: 1) el xicot podrà salvar-la…, si fa lo que ella li indica i 2) la jove té més experiència que ell, qui, des d’aleshores, figura com una mena de jove que comença a fer món. I tot això, “fins que, al cap dels set anys i un dia, se li féu un foradet petit en una d’elles i el jove, tot content, se’n torna a la roca, hi pega tres cops i se li apareix, als seus ulls, el mateix castell que havia vist” (p. 218). El mateix dia que escriguí aquestes línies, el 4 de març del 2023, em cridà l’atenció el fet que la suma d’aquests set anys als catorze (o quinze), amb què es considera que un xic comença a ser jove, passaven els vint, o siga, quan ja es sol dir que un xic ha superat l’adolescència i que té prou avançada la jovenesa.

Aleshores, el noi entra al castell, es troba amb el gegant (qui, com que no havia fet món durant eixos set anys, estava més esgotat) i, “d’un cop del jove, quedà estès a terra. S’oí, al moment, una gentil música i eixiren, de totes les cambres, una porció de dames a qui el gegant tenia encantades” (p. 218), molt garrides, sobretot, la jove que ell havia vist primerament, “la qual li regracià molt lo que havia fet per ella i va endur-se’l al seu palau, puix que era una princesa, i el prengué per senyor i espòs i li donà, després, tot el seu regne” (p. 218).

I, així, no solament el xicot ha mort el gegant i ha pogut facilitar que les dones acampassen en un ambient matriarcal (totes les persones que resten alliberades són dones), sinó que ell veu culminada la seua jovenesa: 1) per mitjà del casament amb la princesa, per aprovació de la dona i 2) la dona li atorga el regne, en què, de totes maneres, és ella qui té la darrera paraula, la definitiva. Si no, ¿per què ha triat que el xicot puga ser-ne el cap d’estat? Una vegada més, el matriarcalisme reflectit (i molt) en la cultura popular i no, com ara, en moviments socials (i en autoritats) que es limiten a promoure el culte a la fama, a l’imperi de la llei, a lo urbà i, per exemple, a l’ètica formal (els principis).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de líders, agraïdes, enginyoses i que atrauen

General, , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La monja”. Així, un pare tenia tres filles i, quan li esdevingué una desgràcia molt gran, “va prometre a Déu Nostre Senyor que, si en sortia, li consagraria una de les seves filles” (p. 212). Comencem, per tant, amb el tema matriarcal de la importància de la paraula, en aquest cas, en línia amb la frase “Ser home de paraula”. Ho diu a la filla gran, a la segona i a la més petita.

Les dues primeres entren en el convent però comenten a l’abadessa que no estaven contentes amb un plat amb una anou (a la gran) i amb una ametla (a la segona) i l’abadessa els diu “Doncs, torni-se’n a casa seva” (p. 212). En canvi, en relació amb la tercera, quan, a l’hora de dinar, “posen al plat de cada monja una avellana”, (p. 212), la cap del convent demana “Germanes, bones germanes, ¿estan contentes de lo que Déu i la Verge ens dóna?

Totes digueren que sí, fins la noia.

-Doncs, quedi’s a casa.

Ho havien fet per provar-la, així és que, llavors, serviren un dinar amb bona vianda” (pp. 212-213). Per tant, no sols copsem el tema de la gratitud, sinó signes matriarcalistes: el fruit sec junt amb el menjar (el color d’aquests fruits, marró, podríem vincular-lo amb la terra com també amb la primavera d’hivern i, així, a l’etapa de maduresa, que no de vellesa). Per una banda, el fruit implica que no tot és del mateix color, l’obertura als altres, a lo que és diferent. En segon lloc, ser agraïts amb lo que se’ls regala, amb lo que es considera un regal de la terra (la Mare Terra, ací, transformada en la Verge) i de Déu. En tercer lloc, veiem dos figures bíbliques: Déu (el pare) i Nostra Senyora (la mare). Ara bé: la rondalla es desenvolupa en un convent de monges. En quart lloc, hi ha un altre missatge: ser agraïts en la terra que ens acull, no renegar-ne i, si a u, no li agrada, com es sol dir, popularment, “Bon vent i barca nova”. I si, per contra, és receptiu, acollir-lo amb els braços oberts, que és lo que fa l’abadessa amb la germana petita. 

Quant a l’avellana, adduirem que, en l’entrada “Avellano”, del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, podem llegir que “L’avellana apareix, sovint, en els ritus de casament”, en aquest cas, en abraçar la noia la línia del convent.

A l’endemà, “per més provar-la, li digueren que, com era costum que cada monja fes la cuina una setmana, mes que, com el convent era tan pobre i, encara lo poc que tenien, que una partida de lladres, que allí prop hi havia, els ho robava, la monja havia d’enginyar-se, puix que no li podien donar diners ni vianda” (p. 213). Entrem, per consegüent, en un missatge cap a l’oïdor: ¿què faries si fosses el cap d’un grup, d’una casa, d’un convent, etc., i calgués assegurar el futur i protegir la comunitat, el col·lectiu, el conjunt? Lideratge, diríem ara, i, igualment, enginy, destresa i sensibilitat. 

La noia, de nit (un tret significatiu i matriarcalista), pren les claus del convent, se’n va cap a on són els lladres, els agafa molts capons, moltes gallines i vianda robada i… “en pren tant com va poder-ne i se’n torna dintre del convent” (p. 213).

Les monges, arran del bon resultat de la xica, “li encomanaren una setmana més la cuina” (p. 213) i la jove, de nou, dues vegades més, roba menjar als hòmens (fins i tot, encara que n’hi havia u que feia de guàrdia, però que s’era adormit).

Un poc després, el capità dels lladres tria vetlar ell, però, una vegada més, la noia va prendre tot lo que pogué…

No obstant això, en el passatge següent, els dotze lladres tiren junta, agafen la noia i apleguen a un acord amb ella, qui els diu, sobre les monges:

“-Doncs, nosaltres, en el convent, també en som dotze. No em mateu i jo us prometo venir totes dotze amb vosaltres.

Els lladres hi convingueren i la deixaren anar, però amenaçant-la de que, si no complia sa paraula, els pagaria” (p. 214).

Per consegüent, apareix el tema de la paraula donada i, a continuació, la dona, qui pren el paper de líder que convenç els altres, quan fou l’hora de dinar, comenta a les monges:

“-Ja veuen, germanes, com cada dia els he donat bona vianda per a taula. Mes ara és precís que m’ho paguin amb un favor, i és que vinguin amb mi, a on jo voldré guiar-les.

Les monges, com que hi tenien tota la confiança, hi consentiren” (p. 214). Aquestes línies concorden amb molts relats en què els habitants d’un regne responen d’acord amb l’actitud del rei (o de la reina), segons qui en siga el cap d’estat. I, com que la noia ha tractat bé la comunitat, ha reflectit el seu interés pel conjunt i ha sigut fidel a la paraula, compta amb el suport de la resta, àdhuc, de l’abadessa.

La jove s’ho organitza de manera que facilita que totes les monges, en lloc de ser agafades pels dotze lladres, puguen eixir-ne per una porta distinta cada una i, “quan tornaven els lladres, no en van trobar ni una” (p. 214).

Però, malgrat que el capità dels lladres es vista de pelegrí i tracte de donar vi i de fer que s’adormen les monges, la noia el coneix, simula que dorm i, al capdavall, “l’agafa i el tira a daltabaix” (p. 215) per una finestra.

Igualment, els lladres demanen ajuda a un metge (qui, en realitat, era la noia, que se n’havia vestit). Ella els ordena que, encara que cridàs el capità, no fessen res. I, ja en el llit, pega bastonades a l’home i, com que el caporal dels lladres mor i els altres malefactors fugen de la comarca, “les monges n’estigueren tan contentes i la noia era tan virtuosa, que la feren abadessa amb gran contentament de tothom” (p. 215), àdhuc, de son pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt regraciades, de bon cor i que donen vida

General, , , ,

Un altre relat arreplegat per Francesc de S. Maspons i Labrós en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La formosa fillastra”. Hi ha una dona molt formosa, tant, que era prepotent i que “sempre anava al mirall a preguntar-li si n’havia vist alguna altra, de més guapa, a lo qual aquell havia de respondre-li que no” (p. 206). Però un dia li contesta que sí, “puix que havia vist a la seva fillastra” (p. 206), motiu pel qual “manà, incontinent, a un dels criats, que agafés a la seva fillastra i anés a un bosc a matar-la, i que li dugués, com a mostra, una ampolleta de sang i el dit gros d’un peu” (p. 206). Com podem veure, aquesta rondalla té un inici semblant al de Blancaneu; no obstant això, direm que el seu final reflecteix el matriarcalisme en una versió adient per a transmetre-la, bé a nivell familiar, bé a nivell social, bé en àmbits relacionats amb l’ensenyament o en xarrades.

Continuant amb la narració, el criat, com que “la pobra noieta li feia molta llàstima, (…) no volent matar-la, va tallar-li solament el dit gros del peu, va matar un gos i, de la seva sang, en va omplir una ampolleta i deixà la noia al bosc” (p. 206).

La noia, sola en el bosc, “s’enfilà a dalt d’un arbre, des del qual, al cap d’una estona, sentí una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i, alçant-se una roca, va veure eixir-ne quatre homes” (p. 206), que, com veiem més avant, eren germans. Resulta curiós el fet que la dona estiga vinculada amb la llengua catalana (i, així, amb la terra), mentres que l’home (els quatre germans) ho fan amb lo estranger (al castellà) i, igualment, que ella es trobe tocant l’arbre (un tret molt matriarcal i en relació amb la natura com també ho és abraçar un arbre), mentres que els hòmens ixen de la cova, així com la cultura castellana tendeix molt a l’expansió.

“Quan foren un xiquet lluny, que quasi ja no es veien, la noia va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i es va trobar en una cova gran i espaiosa, amb un bon parament de casa (…) i (…) va començar a arreglar els llits, la taula i tot lo de la cuina, que va deixar-ho com una patena” (p. 207). Per consegüent, la cova (la dona) és gran (està ben considerada), espaiosa (molt oberta) i rica (amb un bon aixovar). Afegirem que hi ha rondalles que també inclouen un paràgraf molt similar a aquest.

En tornar-hi els germans, “resolgueren quedar-s’hi l’endemà un d’ells de guàrdia. I així ho feren” (p. 207). Ara bé, com que qui roman en la cova, s’hi adorm, “quan la noia hi va entrar i el va veure, el va anar a pentinar i a rentar-lo amb aigua de nou olors” (p. 207), detall que pot recordar-nos quan una mare fa lo mateix (o semblant) amb un fill de pocs anys.

A continuació, un altre germà farà de guàrdia i, més avant, diu a la jove “que li regraciava tant la cura que d’ells tenia i que haurien a gran mercè que, amb ells, volgués quedar-se, de lo qual en fou contenta la noia, que va quedar-s’hi i, amb ells, va viure de tal manera que no sabien com alabar-la” (p. 207). Així copsem característiques importants i que cal transmetre en la cultura popular i, per descomptat, en l’educació com també en l’ensenyament: 1) l’home proposa i la dona disposa (ell li ofereix i ella tria i, en aquest cas, la jove acull lo que l’home li presenta), 2) la noia ho fa de bona gana, 3) la dona està molt ben considerada. Cal dir que aquesta narració fou publicada en els anys setanta del segle XIX i que, justament en eixos anys, nasqué l’àvia paterna de ma mare (Consuelo “la paternera”), a qui, com em comentà ma mare en el 2022, el marit podríem dir que li ho donava tot escudellat… Ara bé, era una dona amb destresa, molt treballadora, molt arriscada, amb facilitat per a fer les coses… amb mà esquerra i tenia la darrera paraula, això és, la definitiva.

Nogensmenys, a continuació, una vella que era envejosa, passa per la cova i, amb molta manya, ofereix a la jove un anell. La noia se’l fica i s’adorm.

 Llavors, els germans, que tant se l’estimaven, “la ficaren dins una caixa de cristall i la tiraren a un riu que allí prop passava.

La caixa va anar aigua avall i dos nois que, a la vora del riu, pescaven, creient-se que era un peix gros, volgueren treure-la” (p. 207) i copsen que era una noia. Així, captem que no era un peix gros (en el sentit de persona de gran categoria) i, igualment, que el passatge està vinculat amb el riu i amb l’aigua, detalls molt en línia amb lo matriarcal i amb la dona. A més, “Van endur-se-la amb la caixa cap a casa seva i la tancaren en un quarto perquè no la veiés ningú” (p. 208). Com veiem, aquests dos pescadors actuen molt semblant als quatre germans, és a dir, de manera més bé passiva o, si més no, suau.

Però un dia, la mare dels pescadors troba oberta la porta de la cambra, s’hi fica, li trau la xinel·la (això és, la sabata lleugera) que portava la jove i, “de cop, va desencantar-se la noia i torna formosa com abans era. (…) i el més gran, enamorant-se d’ella, va casar-s’hi, essent, per sempre, feliços” (p. 208). Per tant, és la dona (la mare) qui aprofita l’ocasió (la porta oberta), s’endinsa en el futur i qui salva la noia de la maldat que li havia passat la velleta (ja que l’anell, en aquesta rondalla, significa abraçar l’actitud de l’anciana). Una mare dona vida a una dona de la generació següent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i reporten, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nobles, pagesos, clergues i reines que també acullen el futur i molt oberts

General,

Una altra rondalla en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme (fins i tot, de l’Església catalana), arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El noi afortunat”. Un rei, que se li fa de nit anant de cacera, es fica “a la casa de pagès més prop veïna que va trobar-ne. Precisament, aquell dia, la mestressa havia sigut deslliurada d’un noi com un fil d’or formós i guapo” (p. 200). Com veiem, al mateix temps que el rei troba un lloc on passar la nit (una casa), la mestressa és mare, és a dir, els dos aconsegueixen els seus objectius.

Passa que el rei, eixa nit, somia que el nounat es casava amb la seua filla i, com que no ho volia, “a l’endemà, al matí, va cridar un patge de la seva confiança i li digué que agafés l’infant tot just donat a vida i que anés a lo més isard del bosc a matar-lo” (p. 200). En canvi, el patge, com que “el veié tan formós i ple de gràcies, que li féu llàstima, i, veient una alzina corcada i vella que tenia la soca buida, va ficar-hi el noi” (p. 200), pensant que, així, com a mínim, ell no l’hauria mort. En aquestes línies, captem un detall vinculat amb la vellesa i amb lo femení: la part interior de la soca, això és, la que té a veure amb la relació entre el passat (les arrels) i el present (el tronc). Igualment, com que el noi és nounat, copsem que, després de la mort, va l’esperança. I, per descomptat, aquesta part de l’arbre vell l’associem amb la banda receptiva al demà, àdhuc, simbòlicament.

Ara bé, “entre l’acompanyament del rei, hi havia un comte que s’havia quedat a dormir en una altra casa, qui ensopegà a passar per aquell bosc i, sentint els gemecs de la criatura, va recollir-la. I la veié tant formosa, que se l’endugué vers el seu castell, per criar-se’l com a fill propi, ja que ell no en tenia” (p. 200). Per consegüent, primerament, la dona (la soca) acull el nen i, de pas, li dona vida; més tard, ho fa un noble que no era de la línia del rei i, així, tant el senyor com el xiquet tenen garantit l’esdevenidor.

A continuació, llegim que “El noi anà creixent en bondat i ardidesa, així és que el comte molt se l’estimava i, quan fou gran, s’esdevingué el posar-se el regne en guerra i tots els nobles haver d’anar-hi i, entre ells, el comte, que s’endugué al seu afillat, qui mostrà tanta valentia i bravesa que el mateix rei en quedà admirat i li concedí tots els honors i recompenses, fins l’escollir-lo per anar a dur a la reina la nova d’una gran victòria que havia guanyada” (pp. 200-201). Com podem veure, el jove va associat a la part de la força i a la bonhomia, és a dir, que era una persona prou completa. A més, era benvolgut pel comte.

En el passatge posterior, el jove aplega al palau, hi veu la filla del rei, “que era tan formosa i guapa, que en restà tot enamorat, d’ella” (p. 201). No obstant això, al mateix temps, en el campament, corren rumors que el fill del comte no era seu propi, sinó adoptat.

Aleshores, el rei resol matar-lo i fa que el xicot porte a la reina la nova de la victòria. I el fill del comte fa camí i aplega a un hostal, on és ben acollit i li comenten “que no tenia quarto, si no s’aconsolava de dormir en el d’algun altre hoste i que, per això, ja li donarien el d’un capellà, com persona de respecte. (…] i, com que el seu renom havia arribat per totes bandes, el capellà fou tot content de tal companyia i es posà a enraonar amb ell” (p. 201). Ara bé, quan el jove ja dormia, el capellà pensa que, en el plec que el xicot portava a la reina, hi havia alguna nova de victòria, però, com que llegí que el rei manava matar el jove, “veié que s’anava a perdre la més gran glòria de la seva pàtria (…) i posà a la reina que, així que el missatger hi arribés, hi casés a la seva filla” (p. 201).

El noi, l’endemà de matí, s’acomiada del capellà, se’n va cap al palau “i el casaren amb la filla del rei” (p. 202).

Tot seguit, copsem que el monarca veu que qui eixia a rebre’l era el jove (amb la princesa), que “la reina li va ensenyar el paper” (p. 202) i que el capellà li comenta que, “traient al noi de la pagesia, a on era a casa seva, l’havia posat en camí d’ésser príncep, que era lo que ell no volia i de lo que s’havia fet mereixedor per sos actes i proeses” (p. 202). Com veiem, el mossèn es posa a favor de la pagesia, de la noblesa que actua de bon cor i que, fins i tot, tracta bé els fills i els qui representen el futur (com el comte ha fet amb el fill adoptat) i de les persones que han fet mèrits per a guanyar-se la simpatia (en aquest relat, la popular). En eixe sentit, el noi en rep la comtal, la de l’hostal, la del clericat i, finalment,… l’aprovació de la reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les relacions humanes en rondalles amb oficis de tipus social

General, , ,

Una rondalla en què captem trets matriarcals i recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós és “Les peres”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Heus aquí que, una vegada, era un pare que tenia tres fills, dels quals, el més gran era dolent; el mitjà, un xic millor i, el més petit de tots, un àngel de bondat i de formosor. Un dia, al llevar-se, el pare els donà un sac de peres a cadascun d’ells i els digué que l’anessin a vendre, a veure quin d’ells en trauria més, puix a l’home li era força tenir diners per mantenir-los” (p. 198). Per tant, el pare confia en els fills i els dona una oportunitat, la qual, de pas, li permetrà saber com responen com a comerciants, com es relacionen amb els altres i si trauran suc a lo que reben (a les peres).

Els nois ixen de casa i tots ells es troben amb un vell que, començant pel més gran, els demana què porten en el sac. El gran, “amb tot mal modo, que li respon:

-Pedres.

-Doncs pedres seran.

I el mitjà venia després i (…) mig burlant-se’n, que li diu:

-Fustes.

-Doncs fustes seran.

I el més petit de tots, camina que caminaràs, arriba al punt a on era el vellet, qui li pregunta (…) i el noi que, de seguida, li respon:

-Peres.

El vell, que li fa un petó i li diu:

-Vés, que en trauràs força” (pp. 198-199).

Com veiem, el vellet (i cal dir que els ancians, siguen hòmens, siguen dones, estan ben considerats en les cultures matriarcals, entre altres coses, perquè se’ls concep com una mena de depòsit de saviesa, no sols en el sentit de saber sobre temes diferents) s’acosta al jove (per mitjà del bes i de la manera de parlar-li) i, així, abraça l’esperança i l’obertura i, en aquest relat, a més, el fet de tenir modos.

Adduirem que el dia que escriguérem sobre aquesta narració, el 27 de febrer del 2023, la paraula “pedra” ens remetia a “cor de pedra” i cercàrem les altres dues (“fusta” i “pera”) en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, perquè intuíem que podria haver-hi una relació amb la cultura popular. Doncs bé: en trobàrem “No tenir fusta de sant”, amb el significat de “no tenir qualitats per a esser sant, per a casar-se, etc.”; i, quant a l’altre mot, “Com pera en lo tabac” (molt emprada en el País Valencià), és a dir, “en forma exquisida, de la millor manera”, detall que podem empiular amb la manera amable amb què el jove ha tractat l’ancià. A més, respecte a aquesta segona entrada, direm que un tabac, ací i partint del mateix diccionari, és una “cistelleta rodona” i podem unir-ho a l’estil obert, acollidor i de recepció amb què el germà petit s’ha dirigit a l’home,… i a com li ha contestat el vellet.

Tot seguit, llegim que “Arriben tots tres al mercat, que era tot ple de mercadejants, i es posen l’un al costat de l’altre. Heus aquí que hi van els compradors i els diuen què portaven” (p. 199). El germà gran diu “Peres”, però mostra pedres; el segon també els respon “Peres” , però els ensenya fusta. Si els venedors ja s’havien enutjat amb el primer, amb el segon, per poc el fan fora del lloc de venda com també al gran. Per això, quan s’adrecen al tercer, li diuen:

“-Vejam tu què portes; mes, si ens enganyes, ens l’has de pagar cara.

El noi, que deslliga el sac i et troba unes peres tan grosses i bones que tothom va admirar-se’n. De seguida, foren a cents els compradors i tothom volia mercadejar-les, de manera que en tragué tant quant va voler-ne” (p. 199). El missatge és molt fàcil de copsar: no sols cal ser sincer amb el públic (en aquesta rondalla, amb els compradors) sinó que cal tractar bé les persones grans, ja que això fa que confien en qui diu la veritat (amb bon cor) i hi actua.

Finalment, en acabar el mercat, els tres germans se n’anaren cap a sa casa i el més petit ho fa “tot content i ple de diners per ésser feliç tots els anys de la seva vida”, o siga, ben considerat i ben valorat (en aquesta narració, pels compradors, els quals, quan u porta un comerç o una iniciativa de tipus social, és com dir-ne tots, perquè, com es sol dir, sempre pot acudir a tu, fins i tot, qui menys t’ho pugues imaginar en un primer moment).

En aquest sentit, com a anècdota, ma mare (nascuda en 1943) m’ha contat en distintes ocasions que, quan ella encara vivia amb els pares (i, d’alguna manera, era el cap del petit comerç que portaven en casa), una dona, davant dels altres compradors, li digué que li devia diners. Aleshores, ma mare, tot i que sabia que no era cert, en lloc d’increpar-la, li donà la quantitat que demanava la dona. Uns dies després, passà la compradora i li comentà que ma mare (la venedora) tenia raó. Els venedors no havien perdut el client.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’home “portà a la noia tot lo que demanava” i dones que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La pell d’ase”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós. Una dona, en els darrers moments de la seua vida, demanà al seu marit que, si s’emmullerava de nou, ho fes amb una dona que s’assemblàs enterament a ella. I, com que l’home en cercà i no en trobà cap, “deslliberà de casar-se amb sa pròpia filla, vera estampa de sa mare” (p. 195).

La filla, en saber-ho, es posa a plorar “fins que trobà una velleta que, com totes, era molt compassiva, la qual li digué (…) que fes demanda al seu pare d’una pell d’ase, (…) que s’embrutés ben bé i, d’este modo, aparegués al seu pare” (p. 195). Per tant, la velleta no li recomana triar un animal de molta categoria, sinó u més bé humil. Ara bé, el pare, en lloc de rebutjar-la, “li digué que, ase o no ase, volia casar-se amb ella” (p. 195).

Llavors, la noia torna a posar-se a plorar… i se li apareix l’anciana, qui ara li comenta “digues al teu pare que consentiràs el casar-te amb ell, si et porta vestits i joies de totes menes, que ni en cel, ni terra, n’hi haja de pairons” (p. 195), o siga, de semblants.

Així ho fa la jove, “Mes el pare, (…) per diners que li costaren, encara que hagués hagut de remoure cel i terra, portà a la noia tot lo que demanava” (pp. 195-196). Com veiem, la darrera frase ho posa clar: l’home feu lo que ella li havia ordenat, ja que “portà a la noia tot lo que demanava”. 

Afegiré que, en escriure sobre aquest relat, el 26 de febrer del 2023, recordava un tweet que David Algarra havia plasmat el mateix dia (encara que relacionat amb l’esclavatge i amb un testimoni d’una africana negra, quant a un besavi seu que es guanyava la vida venent esclaus): “La història en majúscules es fa posant tot damunt la taula, mostrant les diverses cares dels fets”. En eixe sentit, entre eixes cares, en aquesta rondalla, hi ha les paraules referents a la demanda de la filla: el pare compleix amb lo que la xicota li mana i es fa lo que vol la dona. 

De nou, apareix la velleta “i li donà una capseta petita d’or, dient-li:

-Fica tots els vestits i joies dins d’aqueixa capseta, posa’t la pell d’ase i, a dintre, hi fiques aquella i  quan, de casa del teu pare, isquen els ases, et barreges, tu, amb ells i fuges de casa teva, que ton pare no n’haurà esment” (p. 196). Com podem captar, no sols la velleta dona facilitats a la jove, sinó que, igualment, li diu que es mescle entre la gent (recordem que l’ase és un animal que es sol vincular amb la senzillesa).

“La noia ho féu tal com li havia dit la vella” (p.  196) i, junt amb els àsens, se’n va del territori de son pare. En aquest paràgraf, copsem el detall de la pell d’ase i de la brutícia, dos trets que, la primera vegada que llisquí la rondalla, em recordaven unes paraules que digué el papa Francesc als pocs dies de començar el seu comanament, en el 2013: volia pastors amb olor d’ovella. Cal dir que aquesta rondalla fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX.

La jove fa camí i l’acullen en una casa on la prengueren per a guardar oques, i ella, cada matí, al llevar-se, les portava “a la vora del riu, a pasturar-les. Mes, tan bon punt hi era, quan, traient-se la pell d’ase, s’anava posant tots els vestits i joies” (p. 196). Així, el relat convida a estar molt oberts i a no presumir, en estar amb més persones. Igualment, ella s’atansa al riu (un fet relacionat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fan aquestes aus, que toquen terra i tenen a veure amb l’aigua).

Tot seguit, llegim que, un dia, el príncep i fill del rei a qui pertanyia la masoveria on vivia la jove, veu la noia i volgué saber la causa per la qual les oques es feien més magres: “se’n va anar al munt d’un tossal” (p. 196), des d’on podia tenir una perspectiva més àmplia, una vista d’àguila, del regne. I, com que el príncep “veié a la noia com es posava els vestits i les joies i, al veure-la tan formosa, quedà tot prendat d’ella” (p. 196), no en diu res, se’n va a la masoveria i, quan ella hi torna, només hi havia u dels anells de la xicota (p. 196): el fill del rei se n’havia guardat l’altre.

El príncep sempre mirava si trobaria la xica, però sense la pell d’ase, per a poder-la presentar als seus pares. Ara bé, no ho aconseguia i ell entristia. En aquest passatge, copsem que la dona és qui fa feliç l’home (el fill del rei), ja que ell, emocionalment, depén prou de la jove. Això fa que els reis li demanen que els confesse el motiu de la tristor i els comenta “que el seu mal era d’amor i que volia casar-se amb la noia a qui aquell anell vindria.

Els pares, tots contents, veient a prop la cura, l’hi concediren de seguit, i enviaren a cercar totes les princeses del regne, (…) totes les grans senyores, (…) a les minyones i demés servei de la casa i, quan foren a la Pell d’ase, li vingué tan bé, que, de seguida, digué el fill del rei que volia casar-se amb ella” (p. 197). No obstant això, els monarques no ho aprovaren fins que la jove no els mostrà tots els seus vestits i les joies i els reis hi vingueren bé i els casaren, “essent-ne tots, per sempre més, feliços” (p. 197).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, eixerides, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Les tres roses”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Un home que tenia tres filles hagué d’anar-se’n, una vegada, a fer un llarg viatge i, abans de posar-se en camí, pensant que havia de deixar-les soles, les va cridar, les hi va donar una bona pila de consells i, perquè es recordessin sempre d’ell, una rosa a cada una, encomanant-les, sobretot, que la guardessin bé, perquè l’hi poguessin mostrar altra volta, quan ell fos de tornada” (p. 190). Resulta interessant aquest paràgraf, en què el pare considera prioritari que les filles tinguen en compte els pares (ací, plasmat en el parent) i, per tant, el passat. Igualment, que ell considera positiu que, amb el temps, es traga suc a lo que s’ha confiat en els fills. Al capdavall, captem que el pare prioritza la rosa, en lloc del consell, una característica que, des del primer moment, vinculàrem amb el matriarcalisme.

Tot seguit, llegim que “Les tres noies eren molt guapes i vistoses, més que tot, la petita, que era plena de gentilesa, (…) honesta[1] i virtuosa” (p. 190) i, per això, encara que un jove del poble pensà de conquistar la petita, ella no li ho fa possible.

Llavors, el jove se’n va a parlar amb la mestra de costura de la xica. La mestra demana a la filla petita que li cerque un didal, i ella, en veure-hi el xicot, li comenta amb molta espenta:

“-Ja m’ha dit la mestra que eres aquí dalt, deixa’m baixar-li el didal” (p. 191), li’l dona a la mestra i “se’n va corrents a casa seva a plorar-ne tot el dia” (p. 191).

La mestra se’n va a dalt, raona amb el jove i tracten que la petita no ho aconseguesca una segona vegada. Així, de nou, la mestra de costura diu a la noia que hi puge i que li porte unes tisores.

La noia fa camí i, “així que obre la porta i veu el jove, pren corrents les estisores i li diu:

-Si t’acostes, et mato.

El jove va quedar tot parat i ella, aprofitant-se’n, arrenca a córrer” (p. 191).

A continuació, per tercera vegada, la mestra i el jove apleguen a un acord: la dona farà que la noia entre a l’hort a la mateixa hora, fet que podríem considerar com un passatge eròtic.

Aleshores, la xica, ja en l’hort, “acostant-se el jove, se l’endugué vers una salamanyera i, allí, al peu de la soca, sota l’ombreta, posant el cap d’ell a sa falda, li comença de cantar cançons cada volta molt belles” (p.  191). Afegirem que, en el parlar popular, una salamanyera és una perera. 

Com veiem, l’espenta amb què ella actua i el seu caràcter eixerit, fan que la filla petita, àdhuc, exercesca d’educadora com tantes dones (sobretot, àvies) en les cultures matriarcals (ací, per mitjà de la música). Per això, el jove s’adorm i la xica “li lliga el cuot a la soca de la salamanyera, perquè no pugui fugir-ne” (p. 192) i se’n torna a casa.

En despertar-se el jove, decideix fer-se passar per capellà i anar-se’n cap a la casa on viuen les tres noies: la gran, malgrat les paraules del pare, s’emporta el xicot cap a la seua cambra i, finalment, li dona una rosa; la mitjana també ho farà al jove (ara, vestit de frare). En canvi, la petita, en conéixer el xicot (ara, mudat de pelegrí), el fa entrar a dins de la casa i el mena i el llança a un pou ple de ganivets i bèsties.

“Heus aquí que va arribar el pare i va demanar a les noies que cadascuna li ensenyés la seva rosa.

La més petita, tot de seguit, se n’anà a cercar-la i la portà més fresca i gemmada que no el dia que li va dar-l’hi, cosa que féu al pare tan content que li donà un petó i una abraçada dient-li que valia més or del que pesava” (p. 193). En canvi, les altres germanes ja no tenien la rosa i, malgrat això, la petita els deixa la seua i, “Així, va salvar a les seues germanes i el pare, pobre home, va creure’s que eren les seves respectives roses.

Mentrestant, el jove era al llit, de grossa malaltia, de lo que li havia succeït a casa de la noia” (p. 193).

Un poc després, veiem que la filla petita, “que era tota compassiva, n’hagué llàstima, es vestí de metge i se n’anà a visitar-lo” (p. 193). Com captem, la dona, igualment, és la part forta i qui salva l’home. A més, com que la gent deia que aquell metge feia tan bones cures i, en entrar ella en la cambra, el jove es posa bo, ell decideix casar-se amb la noia.

Passa que la xica, a diferència del jove, no era de les cases més riques, però, nogensmenys, els pares del xicot donen consentiment al fill. Així, ell fa via cap a la casa de les noies “i va escollir la petita, a qui demanà perdó de les sues culpes i omplí de joies i riqueses, fent-la feliç i estimant-la” (p. 194) i, per consegüent, tractant-la (i considerant-la) bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa el castellanisme “recatada” i hem considerat que l’equivalent que més s’adequa a la rondalla és “honesta”.

Dones que salven l’home, bonhomioses, eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem característiques en línia amb lo matriarcal és “Els lladres”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Eren dos germans, dels quals un era molt ric, així com l’altre, (…) pobre. Heus aquí que, un dia, el pobre era en un bosc a fer llenya, quan va sentir una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i va veure que, de dins d’una roca, sortia un home” (p. 188). En aquest passatge, copsem que el castellà es vincula amb els lladres. ¿Pot ser per aquella frase del segle XIV amb què Francesc Eiximenis, en l’obra “Lo Crestià”, preparada per al rei de la Corona Catalanoaragonesa, li comenta que els castellans es caracteritzaven per furtar i mentir (“mas la castellana en furtar e en mentir”, capítol 894)? En qualsevol cas, la bonesa es capta al llarg del relat.

Tot seguit, veiem que el llenyataire “comptà dotze homes que sortien de dins de la roca. No va dir res i, quan els va veure ben lluny, va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i veié una cova fonda (…) plena de riqueses i, més que tot, de diners” (p. 188). Com que la cova és u dels símbols amb què està relacionada la dona, com a font de vida, així com ho fa la Mare Terra, en aquest passatge, a més, eixe vincle va unit a un home bonhomiós.

L’endemà, el llenyataire veu els lladres i, quan havien eixit de la cova, “Ell que baixa, es fica dins la cova i omple la sàrria del burro tant com va poder-ne. A l’arribar a casa seva, ell que, per saber els diners que tenia, envià a cercar al seu germà una mesura, i, aquest [= el germà] (…) va untar de mel el dins de la mesura” (p. 188). Per tant, no sols el llenyataire es fa amb les monedes, sinó que, àdhuc, se’n va a cal germà.

Un poc després, el germà, mogut per la cobdícia, se’n va a la cova i, en entrar-hi, el veu un lladre que s’havia quedat de guàrdia (p. 189). El germà li comenta (com també als altres lladres) que qui hi havia sigut l’altre dia, havia sigut el llenyataire i on vivia, però el maten. 

Llavors, el capità se’n va a cal llenyataire, i, com que el germà bonhomiós res malicciava, accepta que el capitost puga ficar uns bots dins l’entrada. Ara bé, mentres dormien, la criada, a qui li mancava oli per acabar de coure lo que tenia al foc, se’n va cap als bots (els quals tenia previst tornar a omplir l’endemà de matí), “toca un bot, per anar a desfer-lo, i sent una veu que li diu:

-¿Què ja és hora?

Ella, que, tot estrafent la seva, diu:

-No encara -i se’n va a avisar el seu amo que, a baix, tenia uns lladres. L’amo avisa a la justícia” (p. 189) i tots s’amaguen, i, “quan anaven a posar-se a robar, surt la justícia i els agafa” (p. 189). Com captem, la dona salva l’home, la casa i, a més de bonhomiosa, més que ser ella la criada, és qui porta la casa, fins i tot, amb destresa (ja que imita la veu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.