Arxiu d'etiquetes: “Lo Rondallaire” (obra de Francesc de S. Maspons i Labrós)

Dones que segueixen les indicacions de bon cor, que salven i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El castell d’iràs i no hi veuràs”, en què un home molt pobre va cridar el dimoni i s’hi va vendre. Aleshores, aplega a un acord amb el diable: ell rebria molta riquesa i, a canvi, un any després, donaria al dimoni una de les seues tres filles (p. 102). L’home signa el pacte, ho comenta a cada una de les tres filles i, quan ho fa a la tercera, li afig que “és arribat el dia que va assenyar-ne per venir-la a cercar.

I diu la noia:

-Pare, ja hi aniré jo.

I, en sent a mitjanit, la noia baixa l’escala” (p. 103) i es fa el senyal de la creu.

L’endemà, al matí, el dimoni diu a l’home que ha de tallar la mà dreta de la filla petita. I ell ho fa.

En acabant, la jove es torna a fer el senyal de la creu i el diable exigeix al pare que talle la mà esquerra de la minyona. 

De nou, la noia fa el mateix senyal i el dimoni ordena al pare que talle el cap de la jove.

“Mes la noia no ho volgué (…). Camina que caminaràs, va arribar a una gruta a on va recollir-se” (p. 103) i per la qual passen els gossos del rei, i, “veient-la tan formosa, portaren el pa que van donar-li. L’endemà també van portar-l’hi i, així, cada dia, que no li faltava res” (p. 103). Per tant, copsem que la dona està ben tractada pels criats del rei i que la serveixen. Cal dir que la gruta és un tret relacionat amb lo matriarcal.

Un dia, el rei segueix els gossos, entra en la gruta, hi troba la noia “i va endur-se-la al seu palau” (p.  104) i, al capdavall, es casen.

Un poc després, veiem que “vingué una guerra i el príncep, ja rei, hagué d’anar-hi. I, quan hi fou, la reina n’infantà un bell noi i una noia i, incontinent, féu dur al rei la nova per un dels seus patges” (p. 104). Però, com en altres relats, una persona (ací, el dimoni) canvia el text dels missatges: en el primer cas, el rei comenta al patge: “digues a la reina que els crie bé” (p. 104). 

Més avant, passem a un apartat en què, des del palau, per fidelitat a la paraula del dimoni, fiquen el xiquet i la xiqueta en dos bagulets i els llancen a una bassa del molí. Llavors, un moliner els troba, els adopta i, posteriorment, un capellà, qui els va dir que, “si volien quedar-se amb ell, a la sua mort, els deixaria sa fortuna, a lo qual ells hi vingueren bé, per tal que qui els ho deia era un home de ciència i ells eren massa petits” (p. 104).

Ja jóvens, rics i garrits els dos germans, unes dones amb molta espenta cerquen una velleta, qui diu als xicons que els mancava “un arbre que tinga fulles de tots colors.

I diuen els nois:

-I, ¿a on el trobaríem?

-Anant al castell d’iràs i no hi veuràs” (p. 105).

Com en narracions semblants, el xic fa camí i, ací, es troba amb el rei Salomó, qui li comenta “Veuràs en el castell molts d’arbres, tots bonics i de tots colors. (…) Agafa una fulla solament d’un arbre molt sec i lleig que hi ha i emporta-te-la, planta-la en el teu hort i tindràs lo que desitges” (p. 105). I el noi ho aconsegueix. La secor i la lletjor podríem vincular-les amb la vellesa i, quant a l’acte de plantar, un simbolisme de la llavor que colga en la terra amb l’esperança d’un fruit en el demà i del nen que està obert al vell.

Aleshores, les dones del poble donen cent lliures més al xic i la velleta fa que se’n vaja a un estany on hi ha aigua de tots colors. Novament, el noi segueix la paraula del rei Salomó i n’ix fruitós.

Ara bé, en el tercer cas, el jove agafa un ocell de tots colors i resta encantat en el castell.

Llavors, la seua germana deslliurà d’anar a cercar-lo, es troba amb el rei Salomó, qui li diu “omple un got d’aigua d’un sot (…), frega els polsos al teu germà i el veuràs altra volta en vida” (p. 107). I la jove, que segueix les indicacions del rei, fa que es desencante el germà, agafen un ocell arrupit i lleig i se l’emporten, perquè l’au seria qui els diria quan calia actuar. Cal dir que, en aquest passatge, apareix un tret matriarcal: el sot (que evoca un recipient).

Quan ja són en el palau del rei, com que l’ocell no els diu res, ells no prenen el primer plat, però sí el segon. El monarca, molt obert, copsa que el pardal és ben parlat. Finalment, l’ocell diu al rei que eixos dos jóvens “eren els seus fills propis que va perdre quan era a la guerra i varen ésser recollits per un moliner (…).

El rei (…) abraçà als seus fills (…), manà treure en seguida a la reina” (p. 108) i accepta el pare (i les dues filles) dels dos germans… per a que visca en la cort. Veiem, per tant, dos jóvens molt oberts, una noia que salva el seu germà i, al capdavall, un rei molt obert a tots els súbdits.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones receptives a lo eròtic, amb molta espenta i molt obertes

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “La Fustots”, la qual és semblant a la rondalla “El bon cagar”. Un pare tenia tres filles, totes garrides i formoses, volia saber si corresponien al seu amor i un dia els demana com l’estimaven: “la més gran li va dir que l’estimava com el pa; la mitjana, com el vi; i la més petita va dir-li que l’estimava com la sal” (p. 97). El pare, com que tenia la sal com a poca cosa, manà els seus criats que, immediatament, l’agafassen, que la matassen i que, en acabant, li portassen “una ampolleta de sang i el dit més gros del peu.

Mes els criats (…), agafaren una gallina que, a l’ésser al mig del bosc, mataren (…), llevaren el dit a la noia i la deixaren” (p. 97). Llavors, ella se’n va i, tot caminant, aplega a una pagesia, en què l’acullen per a guardar les oques “i li feren uns socs i vestit de trossets de fusta que, per això, l’anomenaven la Fustots”. Com veiem, es fa al·lusió a la fusta, un tret relacionat amb lo matriarcal.

A banda, ella en tenia “un tot d’or i plomes de canari i, cada vegada que anava a guardar les oques, se’l posava” (p. 97), tres detalls eròtics i, a més, en vincle amb lo masculí: l’or, la ploma (el penis) i el canari (el membre viril).

Un poc després, llegim que, “un dia, mentres estava guardant les oques, s’ensopegà a passar el fill del rei, qui, com la veié tan ben vestida, tota d’or i plomes i tan formosa, s’hi acostà” (p. 98) molt obert i li diu que no corresponia a la jove fer una feina com eixa, “essent-ne tan gentil i bella” (p. 98). Aleshores, ella li contà com hi havia aplegat i “el príncep se n’agradà i se l’endugué al palau dels seus pares” (p. 98). Cal dir que la dona, des del primer moment, està ben considerada per l’home.

Igualment, veiem que el príncep, ben prompte, la pren per esposa, es casen i convidaren a les noces “al pare i a les germanes de la noia” (p. 98) i sense sal en la vianda.

Durant el dinar, ningú trobà gustós els menjars, el rei comenta al príncep que “trobava la vianda tan dolça, que semblava que no haguessin tirat gens de sal a l’olla” (p. 98) i el jove li respon que tenia a veure amb el fet que, una vegada, el pare de la jove havia desestimat la sal i, per això, “ell havia cregut que no devia posar-ne a la vianda” (p. 98).

Finalment, el pare i les germanes veieren “la sua filla i germana per sols sos mèrits posada en tan alt lloc” (p. 98), l’abraçaren, li comenten que ara copsen lo molt que la jove estimava son pare, ella els accepta i foren tots molt contents i feliços (p. 98).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que ho posen fàcil i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “Els tres cabells del dimoni”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un rei passeja junt amb el seu ministre, a qui una gitana li llig la mà i li diu que tindrà “un fill que serà rei d’eixes terres” (p. 92).

Un poc després, veiem que el ministre té un fill, que el rei mana agafar-lo, “ficar dins d’una caixeta (…) i tirar-lo a un riu que per allí passava, perquè se l’endugués l’aigua” (p. 92). Cal dir que el riu i l’aigua estan vinculats amb la dona. 

Tot seguit, la caixeta “anà riu avall riu avall fins a topar en la bassa d’un molí, en la qual (…) la molinera, (…) així com veié la caixa (…), va cridar al seu marit i tots junts la varen treure” (p. 92). Hi troben un nen, li cerquen una dida (una dona de llet) i li posen de nom Moisés.

“El noi anà creixent en bondat i formosor i era molt estimat de tothom” (p. 93). A banda, “un dia, anant de caça el rei, passà per allí” (p. 93) i, molt obert, demana els moliners pel fill. Cal dir que la molinera és qui fa els tractes amb el monarca i, com que era el rei, li dona el fill.

Més avant, el rei diu al xic que “ell li perdonava la vida si anava a l’infern i li duia tres cabells del dimoni” (p. 93).

El noi passa per una casa, on l’amo li demana per una perera que feia peres d’or i per un dragó (p. 95). En una segona casa, hi havia un pou i una serp (pou i serp tenen a veure amb la dona) i, en ambdós casos, aplega a un acord amb el senyor i amb els qui el reberen, i li ho posen fàcil.

“I camina que caminaràs, arriba a un riu molt cabdalós (…) i en ell hi havia un barquer” (p. 93) que passava les persones d’un món a l’altre i que volia saber “com ho podia fer per deixar la barca i viure entre els altres homes” (p. 93).

“I, quan fou a l’altra banda del riu, arribà a la porta de l’infern, en la qual trucà i isqué a obrir-li l’àvia del dimoni” (p. 93), qui li indica que “ella li donaria els tres cabells que del dimoni cercava, per a lo qual, dient ‘Torna’t formiga’, el noi es tornà formiga i l’àvia se’l ficà” (p. 94) en una de les seues faldilles. Com podem veure, la dona està vinculada amb la grandària i, en canvi, el jove (que representa l’home) és petit (fins i tot, formiga). Igualment, és ella qui marca les directrius a l’home.

Al moment, copsem que aplega el dimoni i que l’àvia “li digué si tenia son, que li cantaria una de les cançons tan boniques i Llucifer posà el cap a la falda de l’àvia i s’adormí” (p. 94). Ens trobem davant un altre passatge en què es plasma el matriarcalisme: la dona com a transmissora de la cultura popular.

La velleta comenta al dimoni sobre la perera, sobre el pou i, al capdavall, sobre el pas d’una banda del riu a l’altra.

En acabant, la dona “se’n torna a la porta i, quan hi fou, digué ‘Sigues home’ i el noi tornà a ésser home i li donà els tres cabells del dimoni, recordant-li les tres respostes” (p. 95).

Immediatament, el noi se n’anà cap a on era el barquer i, quan ja l’havia passat a l’altra banda del riu, digué a l’home com podria tornar a ser persona. Com a agraïment, el barquer li donà dos sacs d’or. I el minyó, camina que caminaràs, aplega a la casa del pou i, després, a la de la perera. En ambdues cases, com a agraïment, li proporcionen, entre totes dues, rucs, matxos, or, plata i pedres precioses.

Aleshores, el jove fa camí cap al palau del rei i, el monarca, molt obert, li demana com ha aconseguit els metalls i les pedres precioses. El xicot, sense pensar-s’ho dues vegades, li ho diu. Llavors, el monarca també volia anar a l’infern, se’n va cap al riu, el barquer, que segueix el consell del jove, fa que el rei passe a ser el nou remador (p. 96).

Finalment, en el regne, saberen que el monarca se n’havia anat a cercar els tres cabells, tiraren junta, trien el jove com a rei i fou ben rebut per part de tots els seus súbdits (p. 96).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que indiquen les pautes a seguir al nuvi, que guien i molt obertes

 

Prosseguint amb la rondalla “El castell del Sol”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove diu al comte “que el seu pare, primer la mataria abans que consentir-hi.

-No tingueu por, que en tinc prou, d’ardidesa -puix ell volia defensar-la.

Mes la noia li digué:

-No és així. Jo vos diré lo que heu de fer-ne. Entrau-vos dins el castell, en la porta del qual hi trobareu un lleó de guarda (…) i, quan siau davant el meu pare, demanau-me per esposa vostra. Ell vos dirà que no, si no féu un impossible. Llavors, veniu aquí, crideu ‘Rosaflorida’, que aquest és el meu nom, i jo vos donaré el mitjà per fer-lo” (p. 86). Aleshores, ell segueix, amb confiança en ella i en el futur, les indicacions de Rosaflorida.

Cal dir que, en aquest passatge, es reflecteix que, en lloc de l’ardidesa de l’home, en les cultures matriarcals, es prioritza la paraula de la dona, qui està més en relació amb la terra, de la mateixa manera que ho fan les arrels. Igualment, a ella, li diuen “Rosaflorida” i, per tant, es troba en la jovenesa.

A banda, el primer animal que troba el comte i que fa de guarda del castell,… és un lleó (el qual porta una corona, detall que, com lo circular, té a veure amb la dona), així com una dona ho faria de la casa (en el sentit simbòlic) i, fins i tot, del nen que porta dins abans de ser nounat i com si fos en una cova.

El comte se’n va anar, passa per un lloc estret, veu el lleó, “va arriscar-s’hi i, a dins, trobà el pare, a qui demanà per esposa a Rosaflorida. [El pare] va dir-li que no, si no li portava l’anell que feia molts anys havia perdut dins de la mar” (p. 86). Però, com que el pare de Rosaflorida no li’l dona, el comte se’n va a la jove i ella, amb molta espenta, li diu:

“-Bé n’eixiràs, si fas lo que et diga. Anem a la vora de la mar i allí em trinxes bé, ben trinxada” (p. 87). Passatges com aquest són prou comuns en relats populars en llengua catalana, en què l’home fa lo que li ordena la dona.

“El comte no ho volia fer, per lo molt que l’estimava. A la fi, tanta era la fe que hi tenia que, amb llàgrimes en els ulls, va trinxar-la” (p. 87) i li cau una goteta de sang. Aleshores, ell comença a adormir-se, i, quan la dona, per tercera vegada, li diu “Comte”, ell es desperta i li comenta:

“-Rosaflorida -i eixa surt i duia l’anell perdut.

Quan el pare el va veure, (…) hagué de complir-li la paraula i li digué que triàs de ses filles, mes, com ell ho fes amb la més petita (…), per ser la que més volia” (p. 87), el pare no li ho accepta, sinó que li comenta que, si de cas, que esculla una de les tres, però després que elles li ensenyen un dit. En aquest passatge, captem la importància de la paraula, de ser una persona de fiar i, com que es tracta de la màxima autoritat, podem vincular-la amb l’arquetip del rei i amb una de les seues missions com a cap del regne: la sinceritat.

Ara bé, el comte encerta en la tria i, com que el pare, de nou, tampoc no accepta el resultat (el noble es podria casar amb la filla petita) i volia matar-la, “agafaren un cavall molt magre, de l’estable, que molt corria, i en fugiren” (p. 87). Aleshores, la germana gran els acaça.

El comte, novament, demana ajuda a Rosaflorida, ella “llença sa pinta i la pinta es torna un bosc” (p. 88), de manera que la germana gran no els agafa. Tampoc no ho aconseguirà la germana mitjana, ni, finalment, el pare.

I, així, “fugiren fins a ésser a llunyes terres, a on s’emmaridaren i foren feliços per tots els anys de la sua vida” (p. 88), com a parella i d’acord amb les seues intencions: viure junts. En aquest cas, en un ambient amb bones relacions entre tots dos, encara que ella tinga la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones receptives a l’erotisme, a lo pagà i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, eròtica, és “El castell del Sol”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un comte molt jugador es troba amb u que li guanya la partida i li diu que haurà d’anar al castell del Sol (p. 84).

Emprén camí, hi arriba, és ben rebut per una dona en una casa de gegants (p. 84) i, com en altres passatges, entra el marit, diu que fa olor a carn (en aquest relat, cristiana, en lloc de la més habitual, humana). I la dona, al capdavall, diu al seu home que ella havia acollit un comte. Aleshores, el gegant comenta a la muller: “que vagi al palau de la mia germana, qui té tres filles que corren molta terra i allí l’hi diran” (p. 84). Com veiem, les filles estan en relació amb la terra.

“El comte es posà en camí i camina que camina fins que troba, vora nit, un palau” (p. 85). I, com captem, és rebut de nit, en ple moment femení (p. 85): “-Sóc un passatger que vinc de part del vostre germà a que em digau a on és el famós castell del Sol” (p. 85). De nou, entra un gegant i amb un passatge semblant, i, a banda, primerament, apareix la filla gran, a qui comenta la mare:

“-Ma filla: és el compte, que ve de part del meu germà, perquè li digam a on és el castell del Sol.

-Si és així, que vingui (…). Ma germana la mitjana, que corre cada dia seixanta llegües, vint més que jo, pot ser que ho sàpiga.

I arriba la mitjana.

(…) potser ho sàpiga la més petita, que camina vint llegües més que jo cada dia.

I arriba la petita, la qual, quan veu el comte, vol matar-lo, si no que la mare li diu:

-El meu germà l’envia per saber-ne a on és el castell del Sol.

I diu:

-Llavors, que vingui amb mi -i se l’emporta vuitanta llegües lluny, finides les quals li ensenya un castell molt  gran i formós i li diu:

-Entra cap a dins, vés-te’n al jardí a on t’amagaràs prop d’un estany, en el qual baixarà primer una noia que es banyarà en ell” (p. 85).

Com veiem, no sols la dona és qui salva l’home, qui li fa de mare (molt plasmat en el cas de la filla petita) sinó que, a més, la mare impedeix que una de les filles faça ús de la violència contra l’home, i, igualment, totes les dones (des de la mare, fins a les filles) porten lo que podríem dir saviesa.

A banda, en vincle amb la filla tercera (en una rondalla que no indica que el comte estiga casat, ni ho sembla al llarg del relat), podem copsar un pas de la infantesa (el joc en què prenia part el comte) a la jovenesa (la introducció de l’home en les relacions sexuals).

En eixe sentit, en el passatge immediat, llegim que la filla més jove li diu: “Tu no li diguis pas res, perquè, si no, fóres perdut. Quan ella serà fora, en baixarà una altra (a qui tampoc li diguis res), fins que en baixarà una tercera, a la qual preguntaràs pel castell del Sol, i ella t’ho dirà. 

El comte entra, se’n va cap al jardí i, en ell, prop l’estany, veu baixar una dona formosíssima, que va a banyar-se en ell” (p. 85). Jardí, estany, banyar-se en l’aigua, una dona que es banya…: lo matriarcal (ací, vinculat amb l’aigua), lo femení i l’erotisme es capten en aquest apartat del relat.

“Per fi, se’n va anar i en baixà una altra, encara més guapa, i també va banyar-se en l’aigua clara. Per fi, en baixà la tercera, que era una joia de formosor” (p. 86), i el comte, a més, veu que la més petita de les tres dones, “desfent-se de les sues robes, va ficar-se a l’aigua i mostrà tota la sua gentilesa” (p. 86). I, així, no sols l’aigua era neta, sinó que la dona mostra la seua… paganitat, que ella tenia a veure amb la pagesia.

Llavors, el noble li amagà la roba i, “quan la noia volgué vestir-se, trobant-se sense ella, mirà pertot arreu i, com veié el comte, li digué que li tornés la roba que li havia presa.

Mes el comte li diu:

-Vos la tornaré, si em dieu quin és el castell del Sol que cerco.

I la noia li diu:

-Donau-me tan sols un mocador i vos ho diré.

El comte l’hi dóna, ella l’agafa, l’estén damunt l’aigua i, amb el sol i la llum, s’hi emmiralla el castell a on estaven i la nina dins l’estany com es banyava, puix que aquell era el castell del Sol que tant temps feia que cercava” (p. 86).

Per consegüent, no solament hi ha una mena de pacte entre tots dos, molt oberts (l’home és receptiu a lo eròtic i, en cap moment, fa cap crítica de cap part del cos femení, ni de les decisions sexuals i eròtiques de la jove), sinó que ell respon amb simpatia (i sense posar condicions) a la proposta que li presenta la noia: donar-li un mocador. El mocador, a banda de fer el paper de mitjancer (ell el passa a la dona), és la prova que posa la jove per a que ell puga saber el camí. Adduirem que no hi ha cap xantatge per part de ningú cap a l’altre.

I molt important: aquesta rondalla fou recopilada en la segona meitat del segle XIX, fidel a les paraules dels qui la transmeteren al recopilador (ací, Francesc de S. Maspons i Labrós) i publicada en els anys setanta del mateix segle. Afegirem que, en cap moment, ni en cap relat, se’ns parla de revolució femenina, ni de lluita contra el matxisme, ni contra el patriarcat,… ¿Per què? Al meu coneixement, perquè la cultura era molt matriarcal (i moltíssims catalanoparlants l’abraçaven) i es plasmava dia rere dia, àdhuc, simbolitzada en les rondalles, les quals, de la mateixa manera que la música, són una mena d’espill de la cosmovisió vinculada amb una llengua, en el nostre cas, amb la relació real entre la llengua catalana i el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que decideixen creativament, en favor de la germanor matriarcal i molt oberts

 

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “Els tres germans”, la qual, entre altres coses, té semblances amb un relat que podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr. Una vegada hi havia tres germans que estaven enamorats d’una cosina seua que vivia en terres llunyanes, “per lo qual, el pare de la noia, veient que tots la volien, no sabent qui escollir-ne, els va dir que prendria per gendre a aquell que li portés una cosa, la més bonica i profitosa” (p. 82). Primerament, la dona és estimada per tots tres; en segon lloc, l’oncle ha de traure l’arquetip del rei i valer la seua autoritat oberta al diàleg, a triar una opció i a anomenar-ne u dels tres com a marit de la jove.

Així, tots tres es separen: “el més gran, a una ciutat en la qual es posava a veu de pública crida un canó de llarga vista (…), mes ell hi arriscà (…) i va emportar-se’l. El germà segon féu també sa via i arribà a una ciutat en el punt i hora en què es feia un pregó encantant-ne una catifa de virtut que, amb ella, un era, a l’instant, al lloc a on volia” (p. 82). I el segon se l’endugué.

“I el més petit de tots, caminant caminant, també arribà a una ciutat en la qual venien al més donant una poma que, olorant-la, tornava la salut a qui l’hagués perduda” (p. 82). I la compra. Cal dir que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, podem llegir que, en Mallorca, la poma simbolitza la vulva (detall relacionat amb la dona). En aquest cas, al meu coneixement, la poma aniria en el mateix sentit de l’emprat en Mallorca. U dels motius que em porta a considerar-ho és que, en més d’una rondalla, per exemple, d’animals, els femenins tenen a veure amb la part femenina (com ara, una truja amb porquets; una rabosa…), mentres que els masculins (per exemple, un llop) ho fan amb l’home.

Ara bé, tots tres, amb la prenda de cadascú, s’ajunten i, “una volta plegats, s’ensenyaren mútuament lo que portaven i, mirant amb el canó, van veure que la noia a qui volien estava malalta. De seguida, van pujar de peus a la catifa i es van trobar a casa d’ella, li feren olorar la poma i es posà enterament bona” (pp. 82-83). Però, ¿qui es casaria amb la xica, si els tres germans hi havien contribuït, aportant lo que millor havien pogut i pensant en el bé de la jove?

“Tots tres la volien i el pare no sabia com fer-ho. Per fi, va dir-ne:

-Si, amb la vostra riquesa, cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que sigui de qui mostri millor enginy: qui tiri la fletxa més alta, aquell haurà la noia” (p. 83).

Copsem, en aquestes línies, que el pare de la xicona acull la riquesa i, pel resultat, ha d’obrir un camí més, una tercera opció, la de la fletxa, la qual, pel context, pot evocar-nos les aspiracions reals de cada u dels xics. El més gran, molt alta; el mitjà, feu que travessàs els núvols. Quant al petit, “aparella l’arc, brunzeix la fletxa i la clava, ¿a on? Al bell mig del sol. De llavors ençà, en té taques” (p. 83).

Resulta important el detall de les taques, perquè inclou la part obscura i femenina de tota persona i perquè plasma un home acollidor de lo fosc, de la dona, de lo matriarcal. Per això, a continuació, llegim “Tot foren víctors i aplaudiments, i el pare li donà la noia, de lo qual en rebé tothom alegria, si no eren els germans, a qui els hi recava una mica per lo molt que també la volien” (p. 83).

A banda, en lloc de l’individualisme (que podria anar unit a la riquesa, la qual pot separar), el pare de la jove tria la creativitat (vinculada amb el matriarcalisme com també ho fa la fertilitat i l’obertura a lo que podria simbolitzar lo obscur, a lo que no es sap, a la recepció).

Igualment, en aquesta rondalla, 1) l’heroisme és col·lectiu (la primera part, unida a la riquesa i a l’ús que n’han fet en favor de la jove), 2) guanya el més petit i la clava en el bell mig (en el cor, àdhuc, simbòlicament) i 3) el guanyador rep la felicitació del pare de la noia i de la gran majoria i, quant als seus germans, accepten el resultat i la decisió del pare de la fadrina.

Cal adduir que, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc i traslladable a aquesta narració, “apareix clarament significat, en el nostre relat, la vertebració de les diferents forces coadjuvants a un nivell comunal o, si ho preferiu, l’acció d’un grup com a comunitat (o unitat) vital fundat en una mena d’esperit totèmic i comú o germanor matriarcal” (p. 55). “Coadjuvants” vol dir “col·laboradores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en línia amb el comunalisme, que deixen empremta i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “El cabdell d’or”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la filla del rei, després d’estar amb la velleta i “ja molt aconhortada (…) i, a punta de dia, (…) amb prou sentiment de la sua ànima, se n’anà (…) fins que fou a un altre reialme i, en ell, a una gran ciutat” (p. 80) en què ella “començà de veure molta de gent que, d’ací d’allà, anava i venia com si no trobés lo que cercava” (p. 80). Aquestes paraules, que podrien semblar secundàries, ens exposen dues realitats: la comunal, receptiva i de consells de cara al demà i, en aquest cas, en la jovenesa (la filla del rei, en relació amb la velleta), i, per una altra banda, la individualista i de la ciutat. Es trobava “a la ciutat a on era el palau del rei” (p. 80).

Aquest relat ens ve molt bé per a comentar que, en l’estudi, hem copsat que, més d’una vegada, les relacions entre hòmens i dones (en la casa, en el barri, en la població, en la comarca, etc.) i, igualment, la visió de la vida, és més favorable a lo matriarcalista en ambients fora de les ciutats (bé mitjanes, bé grans, del primer quart del segle XX o abans). Aquest detall no solia figurar en llibres sobre la dona en la societat del segle XIX, ni en la del XX. ¿Casualitat? ¿Fruit de les recialles dels decrets de Nova Planta, de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), d’una república que proposava una “civilització” dirigida des de lo urbà (com es reflecteix en els programes d’instrucció escolar) i d’una dictadura de més de trenta-cinc anys (1939-1975) en tot l’Estat espanyol? ¿Interessos partidistes o de grups socials? ¿O, per exemple, resultat de bones intencions que, més d’una vegada, inclouen prejudicis respecte a lo rural? Cal dir que aquesta narració fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX, en un ambient en què perviu (i molt) el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

La jove, amb el cabdell que li havia donat la velleta i seguint la pauta que l’anciana li havia comentat (per tal que la filla del rei fos sobirana de la seua vida), “anà preguntant preguntant fins a trobar-ne un que li explicà com, al brodar la reina un vestit per al seu real espòs, se li havia acabada la seda d’or, que n’era de mostra tan bona i fina” (p. 80), fet que havia afectat el rei, qui “en tenia contemplada i volguda a la sua gentil com virtuosa esposa” (p. 80).

Cal dir que, a banda de la bona consideració que rep la reina per part del seu marit, la paraula “gentil”, com escriu David Algarra en el seu article “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicat el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, la qual, “després va prendre un significat similar a pagà, prové dels membres de la gens. Aquesta era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica (no s’ha de confondre amb el significat actual del mot ‘gent’), abans de la irrupció de la civitas, la propietat privada romana, etc. Cada gens estava formada per un grup de famílies que compartien un esperit o divinitat protectora, uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i, el que em sembla més interessant, que tenien la possessió de la terra en comú, cultivant-la col·lectivament, és a dir, que gaudien de béns comunals”.

La jove, als successius criats que la reben, els demana que la deixen passar i, al capdavall, “tant i tant pregà, que s’esdevingué el sentir-ho el fill del rei, jove molt ben dispost i noble, així d’ànim com de figura” (p. 80). El príncep demana llicència als seus pares per a que ella hi puga entrar, i, en acollir-la, la fa passar “fins a la cambra de la reina” (p. 80).

I, com que la reina veu que el fil és del mateix parió que el que ella no trobava, “donà ordre perquè li fos pagat amb bona moneda; més ella, com es recordava del bon consell de la velleta, en cap manera el volgué vendre i, per més que li oferiren tota mena de joies i riqueses, no pogueren (…), puix no volgué donar-lo com no fos per tractes de casament o de boda” (p. 81). Per consegüent, la jove continua fidel al comunalisme que ha abraçat sota l’arbre i que la velleta, una dona que ha deixat empremta en la fadrina, li ha transmés amb la confiança que la xica el mantindrà com a part de la seua vida i el passarà. Estem davant dos temes cabals: comprar una persona per diners, pactes amb diners pel mig, etc., i… deixar empremta en els fills, en els nets, en els jóvens, etc.

Però, com que els reis no acollien que una dona pobra, senzilla i filla del poble (p. 81) es casàs amb el príncep, la jove ho aconseguirà perquè el fill del rei sí que l’accepta com a futura muller. A més, “la noia, veient que el ser ella pobra en tenia tota la culpa, determinà descobrir com era filla del rei veí i en foren, d’això, tots molt joiosos i, incontinent, manaren a cercar al pare d’ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla (…) i, després d’haver-se tractat bodes, s’esposaren princesa i príncep” (p. 81). El fet que el pare de la noia no passàs un bon moment mentres que ella no es trobava en el seu regne, va en línia, com ara, amb la rondalla “El bon cagar”, en què el rei només tornarà a sentir-se millor quan la filla a qui rebutjava, serà acollida per ell. Per consegüent, la noia ha assolit el seu objectiu, com també el fill del monarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que arriben a acords sota un arbre i molt obertes

 

Un relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és El cabdell d’or”, el qual, a més, exposa passatges que tenen a veure amb el paganisme i, igualment, amb el comunalisme. Una vegada, un rei molt poderós desitjava tenir un fill o una filla “de sa molt aimada com gentil muller (…).

I veus aquí que esdevingué un dia en què sa muller fou deslliurada d’una infanta que, per l’agraciada i bonica, (…) el rei havia desitjat sempre haver successió” (p. 79). Passa que el rei considerava que bé podia ser que es conservàs el bon nom i l’esplendor del seu poderós reialme, però no amb la ufana amb què ell l’havia sostingut fins llavors.

Aleshores, un dia deliberà traure-la de casa.

La filla, ja fora del palau, “camina que caminaràs, fins a tant que, essent nit, trobà un bosc. I ella no s’hi gosà a ficar, perquè mai havia eixit de casa sua” (p. 79). No obstant això, la jove s’obri i, ja dins del bosc, “veié un arbre de grossa capçalada i, sota de l’arbre, una velleta d’eixes que tenen molts de consells i sapiència i que sempre es troben a punt de fer una bona obra” (pp. 79-80).

El 25 de novembre del 2022 demanàrem en Facebook sobre la disposició a arribar a acords per part de dones nascudes abans de 1920. Antonia Verdejo, una dona d’arrels castellanes i que viu en Catalunya, ens escrigué: “Per lo que em contava l’àvia, per quan jo fos gran, es reunien diverses persones, les que havien d’arribar a un acord, i miraven la manera, pel bé de tots.

De vegades, estira i arronsa, però sempre trobaven una solució”.

Aleshores, li preguntí “¿Es reunien sota un arbre o ben pròxims?

-Sota un arbre, la majoria de vegades, potser una alzina. I l’avi, també, per fer tractes del bestiar i de la collita”.

Cal dir que, tot i que la família de la informadora procedeix de terres castellanes (des dels seus avis fins als seus pares i més), s’obriren molt a la llengua i a la cultura de Catalunya, àdhuc, culturalment, fet que inclou llur recepció al matriarcalisme. A banda, afegirem que rebé una educació matriarcal.

Continuant amb la rondalla i amb el tema de l’arbre, veiem que la velleta li fa de consellera i amb paciència i amb l’obertura amb què es relaciona amb la jove, com es llig en un passatge immediat. Comentarem que hi ha refranys que encaixen amb el paper (i amb l’actitud) de l’anciana: “De bon arbre, surt bon fruit”, “Arbre ben plantat, dona bon resultat” i, sobretot, u que, cap al 2014, em digueren uns amics de més de setanta anys, en relació amb un home molt receptiu, amb bona empatia i atrevit: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

La dona, molt receptiva, demana a la jove, la filla del rei li ho conta i, al moment, ella “li donà un cabdell d’or tan bo (…), dient-li, abans, que li’n restava sols demanar-li que el rebés amb un consell que ella li donaria: de no desfer-se’n pas mai, per molt que en fos pregada, com no fos per tractes de casament o boda” (p. 80). I, de nou, la velleta, ací en vincle amb l’arbre, trau el tema dels acords. I… ¿on apleguen a aquest pacte, entre la jove i l’anciana? Sota un arbre: la filla del rei tenia bona ombra, i la dona, també. Finalment, direm que lo fosc té a veure amb el matriarcalisme. Tot seguit, la jove fa camí. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida, que fan fèrtil la terra i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La flor del penical”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Una vegada, un rei que tenia dos fills, un mal en una cama i que era molt vellet, comenta als seus fills que li cercassen la flor de penical, “que era, per a ell, la vida, prometent al qui l’hi dugués, que el faria hereu del seu regne. I veus aquí que els nois, amb tot delit, se n’hi anaren i (…) el més petit, que la troba” (p. 76), però el més gran “li pren la flor, fa un clot a terra i el colga al riu d’arenes” (p. 76). Per tant, copsem que la dona (ací, simbolitzada per la flor) és qui dona vida a l’home, d’ella sorgeix la vida.

Un poc després, llegim que, del clot, naixen “unes canyes i un pastor se n’hi féu un flabiol, d’una d’elles” (p. 76). És a dir, que la vida procedeix de la terra, de la Mare Terra, de la dona (de què naixen les canyes, planta relacionada amb el penis). I, a més, captem la figura masculina del pastor (associat, ací, al penis). Cal dir que, en una cançó eròtica mallorquina recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca” i vinculada amb l’acte sexual, podem llegir “Hi ha fadrina que diu: / Ara m’entren es canyissos” (p. 73).

Tot seguit, el pastor toca el flabiol i ou el fill petit, qui li diu que és colgat en el riu d’arenes i que volia ajudar son pare (“per la cama del meu pare”). Aleshores, com que la gent ho copsa i ho comenten, aplega al rei, qui, immediatament, “féu anar al seu davant el pastor” (p. 77), qui li toca l’instrument. Llavors, el monarca sent el fill més jove i, a continuació, fa que el fill gran toque el flabiol.

Un poc després, el monarca demana “al pastor d’on havia treta aquella canya (…) i, com el pastor li digués que ho havia fet de la vora del riu d’arenes, (…) el rei volgué anar-hi, féu que arranquessin el canyar i, colgat dessota d’ell, hi trobaren al fill petit que encara era viu” (p. 77). Aleshores, el rei condemnà a mort el fill gran, “donant el regne al seu fill petit, que era qui havia trobada la flor del penical” (p. 77). Per consegüent, veiem un rei molt obert, que també està al costat del poble (se’n va al canyar) i, en línia amb el matriarcalisme, troba el fill petit… sota terra, enmig de la terra, això és, de la mare, de la dona. I, al capdavall, un rei amb bona empatia.

Igualment, llegim una altra versió de la mateixa rondalla, però entre un pare i els tres fills (p. 77), qui també fa que cerquen la flor del penical. El petit “va entrar-se en una horta, va demanar la flor i l’hi donaren” (p. 77). I, així, trets matriarcals: l’horta, la flor i, a banda, que la flor li diu què calia que fes (amagar-se-la) i que ell ho fa: es fa lo que vol la dona.

Ara bé, els seus germans fan un clot (interior de la terra) en el riu de les arenes (clot, terra, riu, arenes… són trets vinculats amb lo femení) i el soterren, “en el qual nasqué de seguida un gros canyar” (p. 78) i, amb un final molt semblant, el pare feu sentència de mort al fill gran i al mitjà i, en canvi, feu hereu al fill petit, “que bé s’ho mereixia” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones conselleres i reis ben considerats, receptius i molt oberts

Prosseguint amb la rondalla “El castell d’iràs i no en tornaràs”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, a mitjanit, “de dins d’una cova, n’isqué un dragó (…). Mes el jove era coratjós i portava la fe en son cor i, per això, girant sos ulls al cel i clamant a la Verge Maria, grans cops a la fera donà, que la va deixar sens vida” (p. 72). I, així, copsem una relació entre la dona, la cova i el dragó (tres detalls en línia amb lo matriarcal) i, per una altra banda, el jove, la valentia, la fe, el cel i la mirada cap al cel, en lloc de procedir-ne, per exemple, una compensació des de dalt. Per consegüent, un passatge que plasma el tema de lo patriarcal i que, més avant, empiularà amb un altre, quan el jove ja s’ha casat amb la princesa.

Ambdós jóvens se’n van al palau, sota la indicació de la fadrina (qui coneix el camí a seguir), i es troben en una ciutat “que, a sos reis, tothom volia” (p. 72). Els reis consideren el fet d’armes del jove amb la fera “com la més gloriosa batalla que hi hagués haguda” (p. 72), celebren festes i el xicot comenta que vol fer via.

Tot seguit, els dos jóvens es casen, ja que “molt s’eren agradats i era força lo que es volien” (p. 72).

Una matinada, el jove divisa un castell, la dona li comenta que era un castell encantat i que tots els qui hi havien anat, no n’havien tornat. I ell, símbol de lo celestial i de l’idealisme, malgrat que ella li aconsella que no hi vaja, “digué a sa esposa com era desitjós d’anar-hi” (p. 73).

Ja en el palau, hi troba una velleta que s’ofereix a fer-li de guia, “mes li fes plaer, ja que era dona i vella, de deixar (…) ses armes, per por que li feien, com en bona fe complí el jove”  (p. 73). Així, ell accepta la proposta de la dona, però resta encantat. El fet de no seguir les indicacions de la seua muller (amb el paper de mentor), li ha eixit car. Veiem, per tant, el tema de la prepotència i el de no recórrer a mitjans per a poder agafar el bou per les banyes.

A continuació, el segon del germans, compta amb la llicència del pare, fa camí i entra en la mateixa ciutat i, per la semblança amb el germà gran, creuen que és el príncep. I, novament, l’orgull (el no voler escoltar la princesa) i, posteriorment, lliurar les armes a la mateixa velleta, fa que el xicot quede de pedra.

Quant al germà més jove, rep un missatge paternal molt en línia amb lo matriarcal, després que el pare li aprove que puga emprendre:

“-Vés-hi, fill meu, vés-hi, mes pensa que ets molt petitet i l’únic de tres que em quedes. ¿De qui, en ma vellesa, hauré consol, si tu em faltes?

I el noi rebé la benedicció de son pare i emprengué camí i, pensant amb bon criteri (…), féu via vers la ciutat, capital del regne” (p. 74).

En aplegar-hi, és ben rebut pel monarca i el jove n’és content, però no per les festes i per les gales que se’n feren, “sinó pel camí que li obrien per trobar als seus germans” (p. 74), i accepta que el tinguen per espòs de la princesa.

Al moment, el jove determinà anar-se’n cap al castell d’iràs i no en tornaràs i, tocant el matriarcalisme, “fou molt tard quan hi arribà i sortí a rebre’l la mateixa velleta, la qual li féu precs de que se servís deixar llança i espasa” (p. 75), o siga, els mitjans per a defendre’s. Com veiem, l’escena esdevé durant la nit, quan l’anciana està més viva i es veuen tots dos. Però ell, “en lloc de donar-les-hi, les hi enfonsà al bell mig del cor i allí la deixà morta” (p. 75). 

De seguida, s’enderroca aquell castell, els dos germans recuperen la forma primitiva, abracen el germà petit i tots tres “deixaren aquell lloc, per dirigir-se al palau a on els reis i princesa n’eren” (p. 75).

Ara bé, com que els tres germans eren molt semblants, davant la Cort, el germà gran conta tot el que els havia succeït, “tornà a ésser reconegut per príncep (…) i enviaren a cercar al pescador” (p. 75), o siga, el pare, “fent-li, després, una habitació en el mateix palau, perquè allí acabés els anys de la sua vida” (p. 75). Així, captem que els ancians estan ben considerats en les cultures matriarcals, fins i tot, pels governants.

Finalment, en aquell regne, amb uns reis estimats per tothom, “Els altres dos germans es casaren amb dos gentils princeses, i el príncep i la princesa (…) foren reis per a sort de sos súbdits” (p. 75), motiu pel qual ho feren “portant tota mena de felicitats al seu reialme i terra” (p. 75).

Com hem pogut veure, en terres on el rei és molt obert i ben preuat pels vassalls i pel poble, el futur és bo i favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.