Una altra rondalla en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme (fins i tot, de l’Església catalana), arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El noi afortunat”. Un rei, que se li fa de nit anant de cacera, es fica “a la casa de pagès més prop veïna que va trobar-ne. Precisament, aquell dia, la mestressa havia sigut deslliurada d’un noi com un fil d’or formós i guapo” (p. 200). Com veiem, al mateix temps que el rei troba un lloc on passar la nit (una casa), la mestressa és mare, és a dir, els dos aconsegueixen els seus objectius.
Passa que el rei, eixa nit, somia que el nounat es casava amb la seua filla i, com que no ho volia, “a l’endemà, al matí, va cridar un patge de la seva confiança i li digué que agafés l’infant tot just donat a vida i que anés a lo més isard del bosc a matar-lo” (p. 200). En canvi, el patge, com que “el veié tan formós i ple de gràcies, que li féu llàstima, i, veient una alzina corcada i vella que tenia la soca buida, va ficar-hi el noi” (p. 200), pensant que, així, com a mínim, ell no l’hauria mort. En aquestes línies, captem un detall vinculat amb la vellesa i amb lo femení: la part interior de la soca, això és, la que té a veure amb la relació entre el passat (les arrels) i el present (el tronc). Igualment, com que el noi és nounat, copsem que, després de la mort, va l’esperança. I, per descomptat, aquesta part de l’arbre vell l’associem amb la banda receptiva al demà, àdhuc, simbòlicament.
Ara bé, “entre l’acompanyament del rei, hi havia un comte que s’havia quedat a dormir en una altra casa, qui ensopegà a passar per aquell bosc i, sentint els gemecs de la criatura, va recollir-la. I la veié tant formosa, que se l’endugué vers el seu castell, per criar-se’l com a fill propi, ja que ell no en tenia” (p. 200). Per consegüent, primerament, la dona (la soca) acull el nen i, de pas, li dona vida; més tard, ho fa un noble que no era de la línia del rei i, així, tant el senyor com el xiquet tenen garantit l’esdevenidor.
A continuació, llegim que “El noi anà creixent en bondat i ardidesa, així és que el comte molt se l’estimava i, quan fou gran, s’esdevingué el posar-se el regne en guerra i tots els nobles haver d’anar-hi i, entre ells, el comte, que s’endugué al seu afillat, qui mostrà tanta valentia i bravesa que el mateix rei en quedà admirat i li concedí tots els honors i recompenses, fins l’escollir-lo per anar a dur a la reina la nova d’una gran victòria que havia guanyada” (pp. 200-201). Com podem veure, el jove va associat a la part de la força i a la bonhomia, és a dir, que era una persona prou completa. A més, era benvolgut pel comte.
En el passatge posterior, el jove aplega al palau, hi veu la filla del rei, “que era tan formosa i guapa, que en restà tot enamorat, d’ella” (p. 201). No obstant això, al mateix temps, en el campament, corren rumors que el fill del comte no era seu propi, sinó adoptat.
Aleshores, el rei resol matar-lo i fa que el xicot porte a la reina la nova de la victòria. I el fill del comte fa camí i aplega a un hostal, on és ben acollit i li comenten “que no tenia quarto, si no s’aconsolava de dormir en el d’algun altre hoste i que, per això, ja li donarien el d’un capellà, com persona de respecte. (…] i, com que el seu renom havia arribat per totes bandes, el capellà fou tot content de tal companyia i es posà a enraonar amb ell” (p. 201). Ara bé, quan el jove ja dormia, el capellà pensa que, en el plec que el xicot portava a la reina, hi havia alguna nova de victòria, però, com que llegí que el rei manava matar el jove, “veié que s’anava a perdre la més gran glòria de la seva pàtria (…) i posà a la reina que, així que el missatger hi arribés, hi casés a la seva filla” (p. 201).
El noi, l’endemà de matí, s’acomiada del capellà, se’n va cap al palau “i el casaren amb la filla del rei” (p. 202).
Tot seguit, copsem que el monarca veu que qui eixia a rebre’l era el jove (amb la princesa), que “la reina li va ensenyar el paper” (p. 202) i que el capellà li comenta que, “traient al noi de la pagesia, a on era a casa seva, l’havia posat en camí d’ésser príncep, que era lo que ell no volia i de lo que s’havia fet mereixedor per sos actes i proeses” (p. 202). Com veiem, el mossèn es posa a favor de la pagesia, de la noblesa que actua de bon cor i que, fins i tot, tracta bé els fills i els qui representen el futur (com el comte ha fet amb el fill adoptat) i de les persones que han fet mèrits per a guanyar-se la simpatia (en aquest relat, la popular). En eixe sentit, el noi en rep la comtal, la de l’hostal, la del clericat i, finalment,… l’aprovació de la reina.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
