Arxiu d'etiquetes: l’arquetip del rei

Nobles que donen, que acullen, que fan acció de gràcies a Nostra Senyora i molt oberts

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “Mare de Déu de la Gorga”. Primerament, llegim que aquesta marededeu “fou trobada per un pastor a la vora d’un rierol o torrent” (p. 300) i que “ella vetllava pels seus devots, als quals no els mancava mai blat per fer el pa o una almosta de fesols o cigrons per posar a la paella.

De la Mare de Déu de la Gorga es contava un fet (…) que, durant generacions, s’anà contant (…), passant de pares a fills” (p. 300).

Així, veiem que el pastor la troba al costat d’un lloc per on passa aigua (detall matriarcal, relacionat amb la dona), que ella fa de mare dels qui la tenen per advocada i que era generosa. A més, podem llegir que el relat ha passat de generació en generació, un altre tret que empiula amb el matriarcalisme.

Tot seguit, passem a la narració, amb un missatge interessant: fer costat, en lloc de deixar caure els necessitats. “Diu que, en uns anys en què la misèria s’havia apoderat de tota la contrada, a causa de la llarga secada, (…) un llarg estol de pagesos afamats van dirigir-se al senyor de Preixens, tot demanant-li que els deixés blat del que ell tenia emmagatzemat a les seves sitges, que estaven a vessar” (p. 300). Preixens és una població catalana de la comarca de la Noguera.

Aleshores, “El senyor de Preixens donà l’ordre que es donés blat a tothom que estigués necessitat i que se’n donés fins que no hi hagués ni un gra” (p. 300). Aquest paràgraf, de manera simbòlica, copsa la generositat, el bon cor i, per descomptat, l’estima que el senyor de Preixens tenia pels habitants de la zona.

A continuació, podem llegir que Nostra Senyora li ho aplana i, així, “Diu que, de les sitges del castell, sortí blat i més blat, com unes deu vegades més del que hi havia i, miraculosament, les sitges sempre estaven plenes a vessar, puix, com més se’n treia, més n’hi havia” (p. 300). Aquest passatge exposa que les bones accions i fetes pel bé de la gent, són recompensades (en aquest relat, per un personatge femení, la Mare de Déu).

En acabant, passem a unes línies que enllacen amb lo matriarcal, en aquest cas, mitjançant l’actitud del senyor de Preixens: “Davant aquell miracle de la Mare de Déu, el senyor de Preixens no volgué que ningú li tornés ni un gra de blat del que havia prestat” (p. 300). Partint de la narració, no sabem si el noble veié que, si en demanava, Nostra Senyora li podria retirar el suport. En qualsevol cas, el senyor trià per donar sense esperar dels qui havien passat de la misèria a poder viure.

Finalment, es comenta que, “al senyor de Preixens, el van acompanyar la sort i la felicitat en totes les accions de la seva vida, i també va potenciar extraordinàriament la devoció a la Mare de Déu de la Gorga, lloc on els fidels acudirien a donar-ne gràcies durant moltes generacions” (p. 300). Per consegüent, el noble, a banda de viure bé, feu un detall a Nostra Senyora com a agraïment a l’ajuda que ella li havia proporcionat (i, de pas, als habitants del redol). I, a més, els pobladors també feien acció de gràcies a la Mare de Déu. Aquests dos detalls plasmen que la dona està ben considerada.

Afegirem que, al llarg del relat, copsem el tema de l’arquetip del rei i un tret que figura en moltes rondalles on apareix un noble (sia un rei, sia una reina, siga un comte…): quan el senyor pensa, viu i actua en favor dels habitants del territori en què mana, les bones collites i la prosperitat fan acte de presència. Això, fins i tot, en la realitat, té lloc a nivell psicològic i a nivell polític.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt preades, que trien, que fan costat, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu del Tallat”. Un home de Rocallaura i, posteriorment i, de manera similar, dos més, “veié al cim del Tallat unes llums miraculoses que es posaren damunt d’un indret (…). Anant vers aquell lloc, hi descobrí la imatge de la Mare de Déu. Tot seguit, amb gran respecte i veneració, la posà dins el seu sarró, per tal de mostrar-la al seu amo” (pp. 277-278). Direm que Rocallaura és un poble del municipi de Vallbona de les Monges (l’Urgell).

Ara bé, com en altres narracions semblants, la imatge de Nostra Senyora torna al lloc on l’havia trobat, és a dir, és ella qui tria on serà i on vol ser. I, com veien que ella era més forta, “hom comprengué que era precisament allí, al cim del Tallat, que la Dama volia romandre i ésser venerada, de manera que els seus fidels devots -els solivellencs i altra gent de la contrada-, per correspondre als desitjos tan palesament expressats, li edificaren una petita capella on retre-li el seu fervor” (p. 278). O siga, que tant els habitants de Solivella com els de la rodalia, es posen de part de la dona, amant de la llibertat, i fan lo que ella vol. A més, aquest relat empiula amb el ball dels totxets, un ball matriarcal conegut en les Illes Balears, en què la dona que fa de cap de colla rep eixe nom.

En la rondalla que ve a continuació, “El marquès de Camarasa”, també es reflecteix molt el matriarcalisme. El marqués de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua muller i, com que restarien sense un hereu directe i havien sentit “noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge: que tingués a bé concedir-los un fill, i feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 279). Com veiem, el  matrimoni (el marqués i la muller) recorren a la dona (ací, Nostra Senyora, i no, com ara, a un personatge masculí) així com, en moltes rondalles, és un jove o bé un home qui ho fa a un personatge femení.

Com que la Mare de Déu ho aprova, “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent, amb la qual cosa i, en agraïment, quan el fill complí l’any, el van pesar i feren fer una creu d’argent del pes del nen” (p. 279).

Aquest passatge va acompanyat de valors que es prioritzen en les cultures matriarcalistes: la bonesa, l’honradesa i tractar bé la dona. A banda, podem dir que enllaça amb la típica rondalla en què una parella fa bona pasta, hi ha bona avinença i que, a més, no sols van avant els seus projectes, sinó que tenen fills i tots dos són molt oberts. Igualment, fets semblants esdevenen en relats en què el rei és ben considerat i tracta bé els habitants del seu regne, els quals l’estimen com a monarca,… i hi ha bones collites, prosperitat i bones relacions amb altres regnes.

Afegirem que copsem un altre tret matriarcal: l’argent, un color vinculat amb lo fosc així com ho fa la dona, a diferència de l’or.

Com a agraïment popular cap als marquesos, “Aquesta creu d’argent conten alguns vells que encara l’havien vist fer servir (…) i que era una veritable obra d’art” (p. 279). En altres paraules, no sols el detall es feu de bona gana, sinó que la dona està ben considerada.

Finalment, podem llegir que, “A més, el marquès (…) féu donació, per a la llàntia que cremava en honor de la Verge, d’un quintar d’oli anyal” (p. 279). La dona, de nou, ben preada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones bonhomioses, que compten amb el suport del poble i de Nostra Senyora i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de le terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu del Castell de Sanaüja”. Comença dient que “La Mare de Déu del Castell de Sanaüja havia tingut una arrelada devoció” (p. 251), a banda que, per exemple, “Es destaca, també, el fet d’implorar la pluja i obtenir, tot seguit, aigua abundant, de salvar les collites o de lliurar el poble” (p. 251), detalls que podríem vincular, fins i tot, amb el paganisme. Afegirem que, d’acord amb el DCVB, el mot “Sanaüja”, originàriament, significa “pleta de la vall”. I, si cerquem “pleta”, veiem que té a veure 1) amb un lloc on es recull, on es reuneixen, 2) amb una colla, amb una reunió de gent i 3) amb abundància i amb multitud. Més d’una vegada, fets o parts d’una narració (àdhuc, del títol) van units al missatge que hi va adjunt o bé amb el lloc geogràfic, com veurem en aquesta.

Tot seguit, passem al relat, en què es comenta que, unes setmanes després de casar-se, “el senyor del castell va haver d’emprendre el camí de la guerra contra el moro. La seva muller, jove i formosa, (…) no deixava, cada dia, de pujar a la torre del castell, des d’on es domina un gran espai de terreny per tal de veure si retornava el seu marit” (p. 251). Per tant, es plasma una dona molt oberta i interessada pels altres.

Un poc després, en línia amb l’arquetip del rei, llegim que “Arriben noves de la lluita, al castell, a través dels correus i, aquests, de retorn, duien noves al senyor de com anava el castell i l’espera de la seva muller” (p. 251).

I, com que rutlava bé, “la dona tingué el primer primogènit. Era un noi” (p. 251). 

Ara bé, des de molt prompte, el germà de l’espòs volia viure amb ella, tractava de forçar-la i, com que la senyora no hi cedia, “perquè el seu esperit cristià i la fidelitat que devia al seu marit no li permetrien acceptar una cosa així” (p. 252), el cunyat ho intentava de nou, i la dona, “més d’un cop, pensà a fer-lo tancar a la presó, car ella n’era la senyora” (p. 252).

A continuació, veiem unes paraules que encaixen més bé amb la visió patriarcal: que la muller no el va cloure per si, quan tornàs el marit, pogués ser “un fet del qual no hi havia proves, només paraules” (p. 252), ja que, com es reflecteix en moltes narracions (i empiula amb el matriarcalisme) i en una dita popular, “Paraula de Rei, no pot mentir”: molt sovint, es fiava en la paraula sense necessitat de proves escrites. El tema de la documentació que acreditàs un esdeveniment o bé una realitat, comença, en bona mida, a partir del segle XI.

Més avant, el cunyat roba l’aliança de la dona i fa creure al senyor que la senyora es desentenia d’ell. Per això, quan el marit ho llig en un escrit, fa via cap al castell i, quan ella l’abraça, la rebutja, agafa el fill i la tanca.

A continuació, el capellà comenta a la senyora el motiu de l’acusació i “la deixà sola amb la imatge de la Verge” (p. 252). I heus ací que la Mare de Déu fa el paper de jutgessa (com si fos una reina i en línia amb l’arquetip del rei) i es posa de part de la dona:

“-Mare meva -deia a la Verge la noia-. Vós sabeu la veritat de tot. Pel meu fill, us prego que vulgueu salvar-me de la mort i que resplendeixi la meva innocència.

Poc després, entrà el marit (…), s’encaminà vers la imatge de la Verge, on sentí, amb dolça veu: ‘La vostra esposa és innocent’” (p. 253).

Però ell no s’ho creu, a diferència del poble, ja que la gent “murmurava i demanava que no ho fessin, car coneixia la bondat de la senyora i la creien incapaç de cometre adulteri” (p. 253), que s’hagués casat amb un altre home. Per consegüent, fan costat a la dona.

La porten a una foguera i, quan hi entrà, “les flames es partiren en dos, fent-li pas (…). Ni una espurna la tocà” (p. 253) i, al mateix temps que el poble ho considerava judici de Déu, el cunyat queia de la torre.

Llavors, “L’espòs abraçà la seva jove esposa, demanant-li perdó per haver dubtat de la seva fidelitat” (p. 253) i, no sols tots dos foren molt feliços, sinó que, com podem llegir en uns versos, “en la terra també canten / els vassalls i els cavallers” (p. 253), detall amb què es reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, s’agraeix que qualsevol autoritat (en aquest cas, de tipus polític) siga una persona bonhomiosa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, amb bona empatia, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’olla d’or”. Al principi, llegim que, un dia, un rei musulmà que portava un castell “va haver de deixar-lo per anar a lluitar contra els cristians i fou la seva bella filla la que en quedà al càrrec” (p. 155). Aquest tret reflecteix que la dona està ben considerada i que, a més, el pare es fia de la capacitat de la jove per a remenar les cireres.

Ara bé, hi havia un pretendent que volia casar-se amb ella i a qui la jove no acceptava. Això fa que l’aspirant convertesca la noia en una serp.

Però, ràpidament, “Els vassalls que havien presenciat l’encanteri van córrer a avisar el seu senyor, el qual va retornar a galop de cavall fins a l’indret del seu bastió casteller” (p. 156) i prometé “que donaria una olla plena d’or a aquell que aconseguís de desencantar-la.

Un jove cristià, enamorat en silenci de la jove mora, es va decidir a dur a terme l’empresa, però no per la recompensa” (p. 156). Per tant, copsem lo matriarcal, com ara, l’olla (recipient), el silenci i que es considera que la dona ha d’estar ben tractada.

El minyó s’acosta a la xicota (en aquest passatge, en forma de serp), per a introduir-li unes herbes (detall que indica entrada i amb què, de nou, es reflecteix el matriarcalisme). I, al moment de fer-ho ell, “La noia havia recuperat la seva personalitat” i, dins del castell, “encara hi havia l’olla plena d’or, recompensa del desencantador.

La noia i el jove van marxar d’aquestes contrades” (p. 156), per a fer la seua vida.

En el relat que ve a continuació, “La capella de Santes Creus”, també captem lo matriarcal, per exemple, quan llegim que la pubilla d’un senyor, molt oberta, des de la torre, albirava “la gent que veia passar per fora o en la llunyania (…), que treballava, que es movia. Saber d’ells i preocupar-se per les seves vides” (p. 157), com a “futura senyora de la contrada” (p. 157), en línia amb l’arquetip del rei. Però, com que el pare no li aplanava el camí, “Deia, a la mare, que volia tornar-se oreneta per volar lliure arreu de la terra solsonina” (p. 157).

La mare, molt receptiva i amb bona empatia, “la consolava dient-li que un dia es casaria i que el seu espòs la portaria en un llarg viatge per terres que ara no podia ni somiar” (p. 157).

A continuació, la mare aconsegueix que el pare cedesca: “La mare va insistir al casteller perquè permetés casar la seva filla i, (…) amb els dies, (…) accedí” (p. 157).

Però, com que, quan estava a punt de casar-se, mor el jove amb qui ho faria, la mare i la filla “Van agafar el camí i, en la carena de l’obaga negra, basteixen una senzilla casa i una esglesiola dedicada a Santes Creus” (p. 157). Per consegüent, no sols les dones emprenen, sinó que, igualment, construeixen el seu futur. A més, erigeixen en un espai pla (com l’elefant femella que, en Nepal, estava lligat a un pal que, en la banda superior, acabava en llis, mentres que el mascle ho feia en u que finia en punta cap amunt), fosc (l’obaga) i xicotet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que empunyen les regnes i reis nobles i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals és “Castell d’Alsamora”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Primerament, llegim que “El castell d’Alsamora pertanyia a una jove i bella mora” (p. 154), qui era l’atracció de “tots els cabdills i senyors sarraïns d’aquesta contrada” (p. 154) i que un rei moro es passejava per la muralla del castell de la jove, “àvid de poder-la veure” (p. 154). Com veiem, la dona està ben considerada i, en aquest cas, a més, és la cap d’un territori nobiliari.

Tot seguit, amb semblança amb relats en què apareixen espases llargues i curtes, o bé lluentes i rovellades, i es recomana triar-ne la menys grossa o bé la rovellada, captem que “el castell de la dama era situat en un pla molt més baix que el de Moror (…) i la torre no era llavors gaire alta” (p. 154). Igualment, també podem considerar matriarcalista el detall que el castell femení estiga més baix que el masculí i, a banda, en concordança amb un fet històric: abans de la  penetració patriarcal (progressiva) en la noblesa catalana i del sorgiment dels castells cap al segle XI.

Afegirem que una altra característica que reflecteix el matriarcalisme és que l’home sol·licita “a la dama que alcés la torre del seu castell perquè ell la pogués veure a son plaer” (p. 154). Per consegüent, la dona té la darrera paraula, encara que el moro li puga fer suggeriments.

En la rondalla que Joan Bellmunt i Figueras posa a continuació, “El ferrer Llordà”, també es reflecteix lo matriarcal, en aquest cas, per mitjà de l’arquetip del rei. “En Pere Llordà era un ferrer d’Isona, (…) de molta empresa i ple d’energia per a d’altres coses. Mentre el rei Jaume guerrejava a Mallorca i a València, en Llordà treballà (…) en la seva ferreria i feia eines per al conreu de la terra. Procurà que es conreessin els camps de les altes contrades lleidatanes per poder assegurar l’avituallament dels exèrcits catalans que guerrejaven contra els moros” (p. 155).

I, com que la gent va tenir-li enveja, en acabar la guerra, “el rei Jaume, en persona, volgué veure què hi havia de veritat en el dir de la gent” (p. 155). Aquestes paraules empiulen amb u dels trets del desenvolupament de l’arquetip esmentat. I, enllaçant amb molts relats i amb lo matriarcalista, el monarca, molt obert, “Un dia (…) es presentà a casa del vell ferrer (…). En Llordà mostra al rei la seva ferreria i les eines que hi feia, gràcies a les quals s’havia pogut conrear la terra i assegurar el menjar dels qui guerrejaven amb les armes a les mans” (p. 155). Més avant, el ferrer li comenta que tot ho havia fet pel bé de la terra, promet alçar un castell, i que en bastí el de Llordà.

Finalment, “El rei, agraït al gest de l’humil ferrer, el féu nomenar cavaller” (p. 155). Per tant, en aquesta narració, hi ha un rei que fa una política molt oberta i, de pas, comportà que hi hagués prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i  a les que em fan costat dia rere dia.

Les mares i els pares nobles, amb esperit maternal i que eduquen molt oberts

General, , , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i, com ara, l’arquetip del rei, és “L’hereu del castell”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. “Es conta que l’amo del castell de les Torres tenia un fill de tendra edat i que era la il·lusió de la seva vida, ja que li garantia la continuïtat de descendència” (p. 151). Aquesta continuïtat té a veure amb l’arquetip esmentat i, com en molts relats, és fruit de les bones relacions amb la dona i, òbviament, amb els súbdits i amb els qui vivien en el territori del noble així com, en casos semblants, en què, a més, hi ha bones collites.

Tot seguit, i, com a senyal de la bona sensibilitat de l’home, llegim que “L’espòs i senyor del castell va plorar amargament aquella mort, no endebades estava profundament enamorat de la seva bella i jove esposa” (p. 131), paraules que enllacen amb el comentari que hem fet respecte a l’inici de la narració.

Afegirem que, en línia amb l’educació matriarcal i amb la maternitat, ben considerada en les cultures matriarcalistes, a continuació, s’indica que, “A més, al dolor, s’hi venia a afegir el fet que el seu descendent, una criatura encara, es quedava sense mare, sense aquells braços amorosos que el cuidaven i aquells llavis que l’emplenaven de petons” (p. 151). Per tant, copsem un fill molt petit, una mare i un pare en bona sintonia i un vincle forjador d’avinença entre tots tres i, de pas, reflecteix el que hi havia entre els nobles i els qui vivien en el territori que regia el senyor.

I, com que la mare portava més (i molt bé) l’educació, l’amo del castell, que volia compensar l’orfenesa del nen, optà per “buscar una nova muller, perquè tingués cura de fer créixer el petit infant i de donar-li allò que dóna una mare” (p. 151). Adduirem que, malgrat que lo que solem dir maternitat, la tenim molt associada amb la dona (i per motius evidents, com és la relació entre la mare i el nen mentres que ell mama, en els primers anys de la seua vida, i lo que hi va adjunt), hem trobat algunes rondalles en què l’home fa un paper molt pròxim al de la mare, llevat, per descomptat, del tema de la lactància. I n’hi ha en què, tot i que la narració esdevé entre el parent i els fills (en sentit general), el pare fa un paper educatiu molt obert, de preparador i d’orientador per al futur dels fills i, a banda, els atorga moltes facilitats així com un home ho podria fer el dia de Pasqua amb un catxirulo, àdhuc, per a que facen món.

En un passatge posterior, veiem que la dona amb qui es casa tenia un fill d’una edat molt similar i el senyor del castell de les Torres creia que ell faria bona pasta amb la nova esposa. Ara bé, ella només cercava el benefici propi.

Més avant, hi hagué una guerra contra l’infidel, i l’home, abans de partir-hi, “va encomanar amb intensitat que tots tinguessin cura del seu fill i, de manera especial, a la seva darrera esposada” (p. 152).

En acabant, es plasma que, “A la notícia de la mort en lluita del senyor de les Torres, que va sotragar tot el territori, per l’afecte que hom li professava, no va trigar a esdevenir-se (…) la mort del jove hereu del castell” (p. 152). Així, de nou, captem l’arquetip del rei: un governant interessat més enllà de lo seu i de lo personal té bona acollida entre els qui ell encapçala i dirigeix.  

Ben avançat el relat, es comenta que la gent atribuïa la mort del fill del propietari a la madrastra, malèvola. I, finalment, durant una tempesta, es feu justícia i s’enfonsà la madrastra i el castell, motiu pel qual l’ombra de l’hereu deixà de passejar-se per la serra i, per descomptat, “La justícia divina s’havia complert” (p. 152). 

Per consegüent, la justícia (que, històricament, anava unida als reis i als qui feien de cap d’un territori nobiliari o bé d’una zona o, si no, de la casa), en aquest cas, de la mà de Déu, s’havia posat de part de l’amo i del seu fill i la seua empremta es plasmà en la contrada: “Una creu de fusta s’aixeca silenciosa cel amunt damunt de les poques restes del castell” (p. 152). En altres paraules, el senyor i l’hereu havien obrat cristianament i, per això, romanen en la memòria popular, ací, en forma d’una creu associada amb el matriarcalisme: de fusta, la qual és de color terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: He posat “Les mares i els pares” en el títol perquè, en aquest relat, el tema de l’educació i el de la maternitat (tots dos), malgrat que molt repartits, estan més vinculats amb la dona. De fet, en línia amb aquest detall, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de M. Carmen Basterretxea, podem llegir paraules a què accedírem, per primera vegada, el 24 d’abril del 2023: “tant la paternitat com la maternitat eren viscudes amb un sentit comunitari, en què són tots els adults de la casa, els qui cuiden els seus familiars.

La divisió del treball segons el gènere fou elaborada per l’Església i plasma que no és propi del concepte de treball que correspon al model matrilineal” (p. 96).

I, més avant, addueix que “Aquests hòmens, malgrat la seua edat avançada, continuen preocupant-se de l’alimentació i del benestar dels seus i estan disposats a fer lo que siga menester en la família” (p. 97).

Heus ací dues fotos amb el text original sobre aquest detall de la cultura basca.

La sexualitat matriarcal i pagana, amb dones que regeixen, intuïtives i molt obertes

General, , , , ,

Una altra versió de l’arbre del nassos, la qual trobàrem el 21 d’abril del 2023 i en línia amb el matriarcalisme i amb el relat plasmat per Joan Bellmunt i Figueras (p. 150), és el que figura en l’entrada “L’arbre dels nassos (versió en català)” (http://janonomar.blogspot.com/2012/02/larbre-dels-nassos-versio-en-catala.html), publicada el 29 de febrer del 2012 en el blog “Mundos propios”, de Joan Ramon Santasusana Gallardo: “Entre les criatures fantàstiques de les terres catalanes (i d’aquelles que, de vegades, anomenem com Països Catalans), sovint, la gent oblida que, a part dels molts tipus de follets, fades, fantasmes, dracs i moltes altres criatures llegendàries d’aquestes terres, hi ha un petit grup d’éssers fantàstics corresponents al món vegetal. (…) Entre aquestes espècies fantàstiques de vegetals, avui voldria parlar-vos de l’arbre dels nassos, un arbre extraordinari propi de Catalunya i la Catalunya Nord i, específicament, de zones molt concretes d’aquests indrets.

 

L’ARBRE DELS NASSOS

Per les terres del Pirineu francès, alguna persona s’ha trobat l’arbre dels nassos, el qual té tants nassos com dies té l’any; els esmentats nassos tenen forma de fulla i, quan l’arbre es moca, es sotraga d’arrels a copa, totes les fulles alhora, i produeix un so fort com corresponent a tantes mocades simultànies. Aquesta mocada dura com una exhalació i, si bé són molts els que l’han sentida, pocs són els que l’han vista; de fet, aquest arbre és tan escàs que es pot dir que mai ningú no l’ha vist, encara que l’hagin oïda [a] gran distància”.

En relació amb aquest primer paràgraf del relat, direm que l’arbre té a veure amb la dona (l’arbre de la vida), el qual trau fulles (els detalls finals que, junt amb els fruits, renaixen en la primavera). A més, lo matriarcal promou més l’escolta i el tacte que la vista i això, com captem, concorda amb la narració. Igualment, té bona veu i, més encara, ressò. Afegirem que mai no es diu que aquesta mena d’espolsada siga com un senyal de rebuig.

A continuació, llegim que “Una altra llegenda d’un arbre que és conegut com l’arbre dels nassos es trobava lligada a Cervera, al castell de Malacara (Estaràs, la Segarra). Sembla ser que el senyor d’aquest castell tenia un rostre ferotge (d’aquí, el nom del castell) i s’enamorà d’una monja que professava al convent de la Conreria, en el terme de Tiana, a prop de Badalona. Aquesta monja li va preguntar què era el que volia i el captivava tant, per sentir-se tan apassionat. Al dir-li ell que [era] la finor del seu nas, de línia delicada i exquisida, ella es retirà i, al cap de poca estona, sortí desnassada, portant-li el nas en una safata,  doncs no volia abandonar els seus vots”. Per això, podem escriure que l’home és la part dependent en el camp de lo sexual, de lo eròtic, i que la bona olor de la dona (fins i tot, en el sentit d’intuir i de pressentir el futur, més immediat o no) està ben reflectida i en línia amb lo femení, a banda de ser una part del cos que, per la seua forma, fa com els raigs del sol: cap a davant i cap avall.

En eixe sentit, cal dir que la monja (qui ací representa lo matriarcal) fa de capitana, això sí, assertiva, molt oberta (les dues coses poden conviure) i que, encara que no es rebaixa a l’home, sí que s’hi obri.

Tot seguit, el narrador plasma que “El cavaller, esmaperdut, volgué abandonar el convent, però ella l’obligà a prendre el nas que li oferia. I ell, penedit, el va enterrar a prop del castell”. I, d’aquesta manera, no sols la religiosa respecta el pacte (cedir-li el nas, és a dir,  afavorir que ell tinga més olfacte en la vida), sinó que es confirma el pressentiment que tinguérem la primera vegada que escriguérem la versió de l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (p. 150): que el cavaller hauria passat per una fase de penediment, la qual, ací, sí que s’exposa.

És més: ella li ordena un dictat (això és, la monja regeix la seua vida) i fa que ell li pague lo que, en moltes versions patriarcals, es qualificaria d’una mena de luxúria. Ara bé, sota una visió matriarcalista i no de culte a la mort, sinó de pervivència de la vida: “Nasqué, doncs, en aquest lloc, un arbre d’espècie nova, anomenat l’arbre dels nassos, amb fulles que prenen la forma de nas i són quelcom vermelloses. De la descendència d’aquest cavaller, es diu que va patir sempre d’insuficiència nasal”. Al cap i a la fi, ella sí que havia copsat les previsions i les havia encertades, però no ell, simbòlicament, vinculades amb el nas.

Finalment, “una altra versió diu que tota la descendència de la família dels Malacara es distingien per tenir el nas més llarg que un pam. Fins que un cavaller d’aquesta casta va pregar perquè el seu fill tingués un nas petit; els seus precs van ser escoltats i el nen va néixer amb un nas tan petit i esquifit que el cavaller només va poder exclamar: ‘-Massa n’és!”.

(…) També se l’anomena ‘arbre de foc’, amb motiu del color que tenen les seves flors”, color que té a veure amb la sexualitat, amb lo eròtic (recordem la sang de la menstruació), amb la jovenesa i amb l’atreviment, tots ells, simbòlicament, associats amb l’estiu, com ja ho plasma que les flors siguen de color roig.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei noble, lluitador, de bon cor i molt obert

General, , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El comte i l’ermità”. Primerament, veiem que s’inicia dient que, “Per aquestes terres del Pallars, (…) una llegenda es transmetia de boca en boca i de generació en generació. Era la llegenda ‘del comte i de l’ermità’” (p. 115), tret que té a veure amb l’educació matriarcal. De fet, un poc després, s’afig que “Els avis, tot adreçant-se als seus néts, començaven a contar la llegenda cantant una corrandeta” (p. 116) en què es fa esment al comte Bernat, comte de la Ribagorça i que tenia un braç de ferro i un cor noble i lleial, detalls que empiulen amb lo matriarcalista (per exemple, en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que eren fortes i de bon cor).

Ja en la narració, captem que dos hòmens (u, ja vell, el comte Raimund de Ribagorça; l’altre, jove i ben plantat, el seu fill Bernat) es presenten on vivia l’eremita (p. 116). “Van saludar l’ermità i li van demanar si podien aixoplugar-se a la cova que ell ocupava” (p. 116). Podria ser que aquest relat n’hagués substituït un altre en què el personatge acollidor fos femení (recordem que apareix el símbol de la cova, el qual té a veure amb la dona).

De totes maneres, adduirem que l’ermità els va oferir fruits del camp, alguna gla i aigua fresca, i “el fill i el monjo eremita anaven parlant asseguts en unes pedres (…) i aquest el va aconsellar del camí a seguir. L’endemà, quan l’alba despuntava, el jove emprenia camí vers el camp de batalla” (p. 116). Amb aquest passatge, es reflecteix l’educació matriarcal, amb què persones més grans, per mitjà de vivències i d’experiències, orienten i comenten amb els jóvens un tema o més i, en acabant, el xicot, fa via amb el record de les paraules de qui li ha fet de mestre.

La conversa amb el noi fa que el jove siga plasmat com “un valerós lluitador, incansable. Un dia i un altre dia” (p. 117), fins que, sota les ordres d’un altre noble, Galindo Aznar, “va assolir la victòria, derrotant el cabdill Asmet i les seves tropes morisques” (p. 117). Per consegüent, si bé el pare estava envellit i el xicot encara no estava en edat adulta, el noble Galindo Aznar, en aquest passatge, fa de pont entre el noi i l’ensenyament del monjo.

Ara bé, “La gentilesa, la valentia, la bellesa d’en Bernat no van passar desapercebudes a la filla del capitost Galindo, que se’n va enamorar i, aviat, la cosa va acabar en matrimoni” (p. 117). Així, es reflecteix què prima la jove dona i que ella és qui tria casar-s’hi: no ho fa ni son pare, ni cap altra persona.

“Un cop casats, Bernat va començar a preparar la lluita que s’acostava, ja que la seva voluntat era conquerir i repoblar aquestes terres que li havien arrabassat” (p. 117). En altres paraules, el jove era un estrateg.

I, com que moltes persones s’acostaven a la cova i el monjo en rebia noves, resava perquè Bernat pogués recobrar la terra (p. 117). O siga, que podríem dir que, tant el jove com l’ermità mantenen el record de l’altre.

Tot seguit, podem llegir que “Un dia li arribà la bona nova:

-La Ribagorça ha estat repoblada de cristians. La tenda del comte hi senyoreja. Ha repartit terres i corrals, i els blats creixen ufanosos i els ramats es multipliquen. La gent ha recobrat l’alegria gràcies al jove comte i la seva muller, que l’acompanya, els quals són feliços amb el seu poble -li digué un pastor que havia arribat fins on vivia el bon ermità” (p. 117). En aquest passatge, es plasma l’arquetip del rei quan és obert, de bon cor, quan pensa en els altres que viuen en el territori que comanda, etc., trets que enllacen amb el blat, amb els ramats, amb l’èxit en el matrimoni i amb el fet que és acceptat pel poble i que ell considera bé els seus súbdits. 

“Poc dies després, Bernat i la seva esposa feien una visita a l’ermità” (p. 117), a qui el jove volia donar les gràcies. I, l’eremita, adreçant-se a Déu, li diu “he vist un noble cor que senyorejarà amb justícia i bondat en aquesta terra” (p. 117).

I, com que el monjo ja havia fet el seu paper, mor. Però perviu la seua empremta en el jove noble: el xicot continuà “lluitant i repartint terres i bestiar entre la seva gent.

Fou estimat de tothom” (p. 117).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Les dones i la terra, ben tractades i ben considerades´.

General, , , , , , ,

Afegirem que, en el relat “En Malacara i la pell de bou”, també recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, es plasma un passatge amb trets matriarcals. Una nit, un home de bon cor se’n va a un poble a dir que un representant d’un senyor faria regirar totes les cases i prendre’n tot el que tingués aquella gent i que fos valuós. “Un cop assabentats del fet, decidiren, aquella mateixa nit, posar tot el que, de valuós, poguessin tenir, dintre d’una pell de bou que tenien i anar-ho a colgar a un lloc on no pogués trobar-ho mai el malcarat encarregat.

I així ho feren aquella mateixa nit” (pp. 94-95). Per tant, no sols copsem que la reunió es fa de nit (detall vinculat amb la dona i amb lo matriarcal), sinó que els habitants del poble confien en la terra, ja que hi depositen la seua confiança, fins i tot, com a protectora, així com ho fan, com ara, els llauradors i, tradicionalment, el Poble català. Cal dir que, com escriu Mari Carmen Basterretxea (en consonància amb Angie Simonis i amb el llibre “El matriarcalismo vasco”) en l’obra “Europa indígena matrilineal”, publicada per Cauat Editorial en el 2022, “Quant a la banya, cal afegir que el bou i la vaca són animals sagrats en les societats matriarcals. El bou és símbol de fertilitat i generador de vida; i la vaca simbolitza la vida, la terra i és font d’aliment” (p. 40).

En la narració que ve a continuació, “El senyor d’Ivorra”, en la mateixa obra, es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà del símbol de la germanor. Així, un dia, el senyor d’Ivorra i el de Corbins, com que les enganxades i les picabaralles que tenien entre ells, els feien empobrir, “van decidir fer les paus, d’una manera (…) significativa. En signe de concòrdia -com era costum entre els cavallers-, establiren canviar-se les dones. És a dir, la dona del senyor d’Ivorra va anar a viure set dies (un per any que havien tingut hostilitats), amb el senyor de Corbins, i la dona d’aquest va anar al castell d’Ivorra” (p. 95).

Tot seguit, veiem reflectit un detall en línia amb l’arquetip del rei: la prosperitat (simbolitzada en la fertilitat i en el naixement de fills) quan hi ha bones relacions polítiques o, almenys, entre els caps (els reis) i els súbdits (els habitants del regne): “al cap de nou mesos, una i altra van tenir un fill, amb el goig dels respectius marits, ja que cap dels dos matrimonis no en tenia, encara que prou que ho desitjaven. La filla del senyor d’Ivorra era un clar espill de la fesomia del senyor de Corbins, i el fill de la muller d’aquest cavaller era pastat amb el senyor d’Ivorra” (p. 95). En altres paraules, ambdues parts tenien molts punts en comú.

Àdhuc, “Les dues famílies es van reunir i van decidir de prendre les dues el mateix nom, així com també adoptar el mateix escut” (pp. 95-96).

I, finalment, com que havien de posar un nom i els sabia greu haver-ne de renunciar, cada u, al seu, tiraren uns daus a l’aire i, malgrat el resultat, continuà havent-hi avinença entre ambdues bandes. Per això, podem llegir que, “a pesar de les diferents coses que van sorgir, mai més no van tornar a separar-se, ni a tenir picabaralles” (p. 96).

En el relat immediat, “El peix”, recollit per Joan Bellmunt i Figueras en el seu llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem característiques en línia amb el matriarcalisme, com ara, l’estima per la terra. Al principi, veiem que, en Montfalcó, la gent lluitava “per a defensar el seu poble” (p. 96).

Més avant, copsem que, des de fora, els temptaven a rendir-se: “van llençar a l’interior, per sobre de les muralles, un missatge incitant-los a rendir-se, que anava lligat a… una barra de pa!” (p. 96).

Ara bé, des de dins, els de Montfalcó, “rebutjaven la rendició tot tirant fora un altre missatge lligat… a un peix fresc!” (p. 96). Adduirem que, el 1r d’abril del 2023, mentres preparàvem comentar aquesta narració, captàrem una possible relació simbòlica entre el pa, lo calent i el sol,… amb Castella i amb els castellans. Recordem que Castella és un territori amb molta superfície amb camps de forment, des de fa segles. I, quant al peix, en trobàrem un lligam amb Catalunya, la mar i el Consolat de Mar i, òbviament, amb la dona i amb lo fosc (com l’aigua, associada al color blau, la qual ho és més que el pa, sovint, pintat de color groc o daurat).

Igualment, veiem que, “posteriorment, s’esbrinà que hi havia una mina que anava de les Olugues a Montfalcó, per la qual entraven els aliments cada dia.

Conten els vells que deia la llegenda que la mina tenia unes dimensions tan grans, que s’hi podia passar muntant a cavall” (p. 97). Afegirem que aquests dos passatges els podríem relacionar 1) amb la figura de la dona que, per mitjà del cordó, subministra el nadó abans del naixement, 2) per descomptat, amb la dona, amb la terra com a font de futur i de pervivència (l’escena es desenvolupa en un subterrani, però des d’on passa lo material cap a fora) i 3) amb una societat en què la dona està molt apreciada (de grans dimensions).

Finalment, direm que aquest relat fou narrat per dues dones i per un home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis ben considerats, que tracten bé el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La campaneta de Sant Salvador”. Així, mentres que, en un regne, hi havia un rei que exigia grans tributs als seus súbdits, en el poble d’Alfés, les coses anaven molt millor.

De fet, un dia, el monarca convoca els consellers, per a trobar-ne una solució, i, u d’ells li comenta:

“-Doncs, segons m’he assabentat, al poble d’Alfés, tenen una campana que, quan la toquen, té el poder de desfer les bromes[1]. En conseqüència, mai els pedrega, mai se’ls perd la collita. Tenen assegurada sempre la recol·lecció i, per tant, la riquesa.

(…) -Doncs, ens hem de fer amb aquesta campana. Hi anireu i la comprareu, així, el meu reialme serà cada dia més fort i poderós” (p. 57).

Un poc després, llegim que, “per assolir les coses, han de fer-se amb fe i aquest era el cas de la gent d’aquell poble d’Alfés” (p. 57). I, malgrat que fan via cap al poble, com que no aconsegueixen la campana, tornen al regne i comenten al rei que, en Alfés, l’encarregat de tocar-la “passa per les eres al temps de la batuda i, cada u que bat, li dóna una mesura de blat, o bé una mesura d’ordi, o bé una mesura del gra que tingui. Això vol dir que hi ha abundància” (p. 57).

Per eixe motiu, no sols la campana (com en moltes llegendes relacionades amb marededeus trobades) està vinculada amb la dona, com a font de vida (així com una mare ho fa al nadó que mama d’ella), sinó que, a més, la quantitat és una mesura.

Més avant, els súbdits fan camí cap a Alfés, però els responen que no en sortirà. Llavors, el rei ho intenta per tercera vegada i “Aquesta decisió arribà, això no obstant, a orelles de la gent d’Alfés, els quals feren una sitja en una era i posaren la campana a dins. Després, feren un paller al damunt (…).

Quan un vespre, la gent del rei arribà preparada, per tal de prendre la campana, es van trobar que no hi era; per tant, va haver de tornar-se’n sense ella” (p. 58).

I, per consegüent, els d’Alfés conservaren la campana, això és, la relació amb lo femení, ací com a receptora i com a símbol matriarcal en línia amb la mare que alleta els seus fills.

Passaren els anys i “El que pujà a rei era un home més assenyat i més bo, que volia pau al seu regne, entre els seus súbdits, els quals estimava, i volia viure bé entre els seus veïns.

En veure la postura del nou rei, els d’Alfés van treure la campana d’on estava amagada i la van tornar a posar al seu lloc.

I, encara avui, en temps de bromada, toquen la campana per tal que no pedregui en el seu terme. Així continua la tradició la vella campana de l’ermita: la campaneta de sant Salvador” (p. 58).

Comentarem que la manera com es plasma el rei nou va en línia amb el matriarcalisme reflectit en moltes famílies i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: seny, bonesa, tracte considerat (i estimació) cap als súbdits i cap als veïns, pactisme i bones relacions amb els altres regnes.

Com veiem, aquests trets, que tenen a veure amb l’arquetip del rei, també ho fan amb la prioritat de molts catalanoparlants, la qual, igualment, es reflecteix en les rondalles. I, com que el narrador prefereix un monarca en la línia del rei nou, en són majoritaris en el relat. Personalment, l’estime.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud de núvols.