Arxiu d'etiquetes: l’arquetip del rei

Pares que decideixen creativament, en favor de la germanor matriarcal i molt oberts

General, , ,

 

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “Els tres germans”, la qual, entre altres coses, té semblances amb un relat que podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr. Una vegada hi havia tres germans que estaven enamorats d’una cosina seua que vivia en terres llunyanes, “per lo qual, el pare de la noia, veient que tots la volien, no sabent qui escollir-ne, els va dir que prendria per gendre a aquell que li portés una cosa, la més bonica i profitosa” (p. 82). Primerament, la dona és estimada per tots tres; en segon lloc, l’oncle ha de traure l’arquetip del rei i valer la seua autoritat oberta al diàleg, a triar una opció i a anomenar-ne u dels tres com a marit de la jove.

Així, tots tres es separen: “el més gran, a una ciutat en la qual es posava a veu de pública crida un canó de llarga vista (…), mes ell hi arriscà (…) i va emportar-se’l. El germà segon féu també sa via i arribà a una ciutat en el punt i hora en què es feia un pregó encantant-ne una catifa de virtut que, amb ella, un era, a l’instant, al lloc a on volia” (p. 82). I el segon se l’endugué.

“I el més petit de tots, caminant caminant, també arribà a una ciutat en la qual venien al més donant una poma que, olorant-la, tornava la salut a qui l’hagués perduda” (p. 82). I la compra. Cal dir que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, podem llegir que, en Mallorca, la poma simbolitza la vulva (detall relacionat amb la dona). En aquest cas, al meu coneixement, la poma aniria en el mateix sentit de l’emprat en Mallorca. U dels motius que em porta a considerar-ho és que, en més d’una rondalla, per exemple, d’animals, els femenins tenen a veure amb la part femenina (com ara, una truja amb porquets; una rabosa…), mentres que els masculins (per exemple, un llop) ho fan amb l’home.

Ara bé, tots tres, amb la prenda de cadascú, s’ajunten i, “una volta plegats, s’ensenyaren mútuament lo que portaven i, mirant amb el canó, van veure que la noia a qui volien estava malalta. De seguida, van pujar de peus a la catifa i es van trobar a casa d’ella, li feren olorar la poma i es posà enterament bona” (pp. 82-83). Però, ¿qui es casaria amb la xica, si els tres germans hi havien contribuït, aportant lo que millor havien pogut i pensant en el bé de la jove?

“Tots tres la volien i el pare no sabia com fer-ho. Per fi, va dir-ne:

-Si, amb la vostra riquesa, cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que sigui de qui mostri millor enginy: qui tiri la fletxa més alta, aquell haurà la noia” (p. 83).

Copsem, en aquestes línies, que el pare de la xicona acull la riquesa i, pel resultat, ha d’obrir un camí més, una tercera opció, la de la fletxa, la qual, pel context, pot evocar-nos les aspiracions reals de cada u dels xics. El més gran, molt alta; el mitjà, feu que travessàs els núvols. Quant al petit, “aparella l’arc, brunzeix la fletxa i la clava, ¿a on? Al bell mig del sol. De llavors ençà, en té taques” (p. 83).

Resulta important el detall de les taques, perquè inclou la part obscura i femenina de tota persona i perquè plasma un home acollidor de lo fosc, de la dona, de lo matriarcal. Per això, a continuació, llegim “Tot foren víctors i aplaudiments, i el pare li donà la noia, de lo qual en rebé tothom alegria, si no eren els germans, a qui els hi recava una mica per lo molt que també la volien” (p. 83).

A banda, en lloc de l’individualisme (que podria anar unit a la riquesa, la qual pot separar), el pare de la jove tria la creativitat (vinculada amb el matriarcalisme com també ho fa la fertilitat i l’obertura a lo que podria simbolitzar lo obscur, a lo que no es sap, a la recepció).

Igualment, en aquesta rondalla, 1) l’heroisme és col·lectiu (la primera part, unida a la riquesa i a l’ús que n’han fet en favor de la jove), 2) guanya el més petit i la clava en el bell mig (en el cor, àdhuc, simbòlicament) i 3) el guanyador rep la felicitació del pare de la noia i de la gran majoria i, quant als seus germans, accepten el resultat i la decisió del pare de la fadrina.

Cal adduir que, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc i traslladable a aquesta narració, “apareix clarament significat, en el nostre relat, la vertebració de les diferents forces coadjuvants a un nivell comunal o, si ho preferiu, l’acció d’un grup com a comunitat (o unitat) vital fundat en una mena d’esperit totèmic i comú o germanor matriarcal” (p. 55). “Coadjuvants” vol dir “col·laboradores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida al Poble, ben considerades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra narració en què copsem el matriarcalisme és “El castell de València”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, veiem que es troba a deu minuts d’Esterri, “vora la carretera que mena al Port de la Bonaigua” (p. 29) i que “Aquesta fortalesa fou la darrera resistència del Comtat del Pallars, abans de la seua desaparició definitiva, a finals del segle XV. (…) la senyora Caterina Albert, muller del darrer comte, Hug Roger III, resistí valerosament durant tres anys els atacs de les tropes del marquès de Cardona” (p. 29). Per tant, no sols apareix una figura femenina forta, sinó que desenvolupa molt l’arquetip del rei: assumeix el càrrec de cap de comtat, el porta avant, defén els territoris,…

A més, tot seguit, Pep Coll addueix “Explica la historieta que l’exèrcit invasor (…) van demanar un parlament amb la comtessa. Aquesta s’hi va avenir, i el dia convingut aparegué amb un plat de truites de riu, més fresques que una rosa i bellugadisses encara com un cadell” (p. 29). D’aquesta manera, copsem trets matriarcalistes: 1) el parlamentarisme (en lloc de l’absolutisme), tan reflectit en els acords entre home i dona en les cases de catalanoparlants (encara que la dona, al capdavall, fos qui decidís, i que, a hores d’ara, perviu), 2) l’obertura al diàleg lluny de lo políticament correcte (la comtessa accepta la proposta), 3) la disposició a rebre l’altre (truites fresques, com una persona amb la ment fresca) i 4) creativitat (truites bellugadisses com ho podria estar un nen, ací simbolitzat pel cadell).

A banda, captem una comtessa bona com a estratega, ja que els atacants “No sabien que hi havia un túnel secret que comunicava el castell amb el riu de la Bonaigua” (p. 29) i, de pas, la dona conserva el vincle amb lo maternal i amb lo matriarcalista, com és l’aigua del riu, el qual, a més, curiosament (partint del nom), en porta de bona. Igualment, ella passa d’estar en el cim a fer-ho amb una vida més fluïda: la del riu.

Finalment, veiem que “L’heroica comtessa (…) fugí de nit cap a França pel Port de Salau. Diuen que els fallaires[1] d’Isil la van acompanyar fins al cap del Port. Fou el darrer homenatge de la gent del país a la Casa Comtal pallaresa, el darrer servei dels vassalls a llur senyor natural” (pp. 29-30). Per consegüent, la dona està ben considerada pel Poble: al cap i a la fi, ella els havia defés.

Una altra rondalla pallaresa, de la mateixa obra i en què captem trets matriarcalistes, és “La dona i el bandoler”, la qual, a més, podríem vincular amb la cultura colla. “El Lliser d’Arcalís ha estat segurament el bandoler pallarès de mes anomenada” (p. 32). “Un dia, la mestressa de cal Manresà de Farrera tornava de la fira d’Organyà, on havia venut un bon escamot de mules” (p. 32) i, així, com en la cultura d’Amèrica del Sud a què hem fet al·lusió, la dona realitza el paper comercial. A banda, la dona insistia que no en portava ni cinc i que “He hagut de pagar al notari d’Organyà els capítols matrimonials” (p. 32). Per consegüent, la muller també porta la tasca administrativa fora de casa.

Ja ben avançada la rondalla, copsem una semblança amb els colles: el pas del cel a la terra, quan la dona “Començà a desfer-se la cabellera, llarga i daurada com la d’un arcàngel. De seguida, uns grapats de monedes li rebotaren per les espatlles i cobriren el terra com una pluja d’or” (p. 32). El pas de l’or (l’home, el cel, la pluja que davalla) a la terra (ara coberta de monedes daurades) ens plasma una semblança amb aquest Poble andí: per mitjà del deu Sol, la Pachamama (que és terra i aigua) atorga vida al Poble, als animals i a la resta de la natura.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “fallaire” figura com “Home que en la nit de Sant Joan va per la muntanya portant una falla encesa” i, en la primera definició de “falla”, veiem “Manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres plantes seques, que s’encén per fer claror, calar foc, etc.”, això és, com una torxa.

L’arquetip del rei i la dona valenta i molt oberta

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Ses tres filles des sastre”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, hi havia un sastre que tenia tres filles molt garrides i, quant al rei, era vidu i molt bell. Una de les filles diu que, si es casàs amb el monarca, li faria un vestit que cabria dins d’una nou; la segona, que cabria dins d’una avellana i, en canvi, la tercera diu que “tendria un nin i una nina amb un estel d’or as front.

El rei ho va saber i envià un criat a ca d’aquell sastre a dir-li que hi anassen a veure’l ell i ses tres filles” (pp. 219-220) i, així, copsem trets vinculats, àdhuc, amb l’arquetip del rei, prou present en moltes rondalles. En primer lloc, la necessitat de virilitat, això és, de tenir descendència, ja que, en molts casos, s’associava les bones collites al fet que el cap d’estat tingués fills, com, per exemple, comenta Álvaro Bonilla (Naxos) en el seu escrit “La esencia de la masculinidad 9: El arquetipo del rey” (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-9-el), el qual figura en el blog “La estrategia de la seducción”: “D’acord amb el text que hem tractat, els reis eren associats amb la fertilitat i amb la creació. Moltes cultures ancestrals creien que l’habilitat del rei per a procrear determinava el destí dels seus conreus. Si el rei era viril, fèrtil i tenia descendència nombrosa, hi hauria prosperitat en els canvis, en les sembres i en els conreus. L’arquetip del rei en l’home modern es vivencia en la seua capacitat creadora, (…) també s’orienta la creativitat en tots els camps, en el llegat i en l’emprenedoria”. Aquestes paraules són igualment vàlides per a la figura de la reina, de la mare, de la velleta, del pare democràtic, etc., també habituals en rondalles en llengua catalana anteriors a 1930.

El rei, com a monarca molt obert, se’n va a cal sastre i, a les filles, “els preguntà:

-Quina conversa teníeu tal hora?

Elles li digueren lo que havien dit i ell digué a sa darrera:

-Amb tu em vull casar.

Es casaren i, des cap d’un any, el rei es va haver d’embarcar perquè hi havia guerra, i sa seva dona va tenir un nin i una nina amb un estel as front” (p. 220).

D’aquesta manera, copsem la coincidència entre la tria de la jove que estava interessada per la fertilitat (la petita), el fet que ell se’n vaja als camps de batalla i, a més, amb espenta, i, al capdavall, que la dona (ara, reina) té dos fills i, per tant, no sols u.  Així, ha fructificat la reproducció i, de pas, la descendència estarà més garantida, detall que podem vincular amb les cultures matriarcalistes, les quals tendeixen molt més a centrar-se en fer les coses a llarg termini, pensant en generacions futures.

En aquest sentit, aquesta rondalla no és la típica en què un membre de la cort fa via cap a la batalla (i, per consegüent, no actua en línia amb el refrany “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), sinó d’un rei molt obert, com, en aquest relat, si més no, a burgesos (un sastre) i als jóvens,… i vigorós.

La rondalla, molt semblant a altres en què un matrimoni troba dos xiquets en una caixa (ací ho fa un moliner, p. 220), té un passatge en què una velleta diu al xiquet què haurà de fer i en què ell segueix les directrius de la dona (“Així ho va fer ell”, p. 221), qui, a banda, li diu “te n’has de dur la flor més mustia que hi haurà”, p. 221).

Adduirem que, vist des de la mentalitat matriarcalista, podríem relacionar aquesta flor amb no deixar caure les persones madures (en aquest passatge, representa una dona que ja ha passat la jovenesa i que no ha aplegat a la vellesa). Però, al capdavall, el germà resta dins un castell.

Aleshores, la velleta diu a la germana què haurà de fer, ella sí que segueix totes les seues órdens i, de pas, fins i tot, la xica li comenta que se’n va  “A cercar es meu germà, que se n’anà a dur es gorrionet de la veritat i no ha tornat.

-Jas! Vet aquí una vergueta: pega tres tocs a damunt una pedra que trobaràs davant es castell i es teu germà sortirà.

Així succeí i tots dos, plegats, se’n tornaren a ca seva amb es gorrionet de la veritat” (p. 221).

Captem, per consegüent, que la dona (l’anciana) salva l’home (el nin) mentres que ell accepta les indicacions femenines; que la jove salva el germà i que, finalment, la part masculina i la femenina van juntes i la xica porta la iniciativa. I, més encara, la flor mustia… es converteix en la mare del rei: la dona madura, però encara viva (p. 222), així com ho fa la primavera d’hivern (la tardor) respecte a les quatre estacions de l’any. Al meu coneixement, la maduresa inclou l’empatia i, per descomptat, l’atreviment.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis i súbdits que tracten bé, amb caràcter i molt oberts

General, ,

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Es tres germans”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, tres fills que no tenien ni pare, ni mare, i que el pare de tots tres s’havia mort sense dispondre, “Consultaren d’anar al rei, que els partís es béns” (p. 212) i ho fan de més gran a més petit. Troben un home que cercava una mula i que, més avant, “els demanà on anaven i l’hi digueren. I aquell home partí davant davant i se n’anà a cal rei i li contà lo que li havia passat amb es tres germans” (p. 212). I, així, ni els germans deixen caure el bon home, ni ell a tots tres. A banda, l’home fa el paper de pare i, per això, els representa davant del monarca.

Tot seguit, “Arribaren es germans a cal rei i li demanen que els partesca es béns. El rei diu a un criat que els don un bon berenar i que li duga per escrit tot lo que conversaran mentre berenen” (p. 212). Per consegüent, el rei, molt obert, no sols els proporciona aliments (una porcella rostida i vi), sinó que vol conéixer com són. A més, els tres germans copsen semblances entre part del menjar i lo que ells han vist durant el trajecte.

Després, el monarca els demana (quant als aliments), com també a sa mare. La dona li diu que el rei és fill de son pare i li afig “un any que hi va haver guerra, passàrem as moro i tu ets fill d’un moro” (p. 213) i, per tant, és la dona qui ha educat el fill, a qui li transmet la història (de la família i la vinculada amb la política).

El rei torna a fer preguntes als germans i ells li encerten. I, com que només u dels tres seria l’hereu dels béns de son pare, el monarca (com en altres relats) els comenta:

“-I ara, vosaltres. ¿Què no pintaríeu es vostre pare a un paper?

Varen dir que sí i el pintaren, a son pare.

Quan el tengueren pintat, els donà una pistola i els digué que li havien de tirar un tro perhom i, es qui li faria més bo, tendria tots es béns” (p. 214). Però el darrer “va dir que no li volia tirar. Diu el rei:

-I tu, ¿per què no li tires? Tu veus que això no és ton pare, que això és una estampa.

Diu es petit:

-Maldament, jo no li vull tirar.

Per molt que el rei li suplicà, ell no volgué tirar a son pare i el rei li digué:

-Idò, es béns són teus” (p. 214).
I, per consegüent, veiem que el fill tractaria bé son pare, que se l’estimava (“no volgué tirar a son pare”, frase que admetria la lectura “no volgué tombar del poder a son pare”) i que té caràcter.

Al capdavall, llegim que se’n tornaren tots tres a casa i que el més jove heretà els béns. I, de pas, malgrat que el més petit fos l’hereu, això no els impedia viure junts: els diners no eren motiu de rivalitat, ni de separació entre germans, ni, anant un poc més lluny, entre persones de generacions diferents.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“L’hi feien tot així com deia”, l’arquetip del rei, abundós i molt obert

General, , , , ,

 

Una rondalla mallorquina de les més extenses  (de més de cinquanta pàgines) i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme i l’arquetip del rei molt obert i que es guanya la simpatia del poble, és “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una joveneta com un sol, N’Elienoreta, té un pare que la tenia tan gelosa que la tanca en una torre (p. 7), però, “així mateix, s’hi campava bé, perquè totes ses coses d’allà dins parlaven i la servien” (p. 7), fins i tot, des de bon matí i amb simpatia:

“-Bon dia tenga, senyoreta! Que ens deix posar allà on ens pertoca des seu cosset.

-Hala, idò! -deia ella” (p. 7).

Aquest passatge ja convida a ser ordenats i, igualment, oberts. I, més encara, quan llegim (amb una metàfora entre les coses i les persones així com, en les faules, ho fan els animals) “Sortia N’Elienoreta a sa saleta, i ses cadires i sa tauleta i es mirallet i totes ses birimbolles penjades per sa paret, totes, li deien:

-Bon dia tenga, senyoreta!

-Bon dia i bon any que Déu nos do! -deia ella.

-Que no ha pogut dormir, senyoreta? -deien aquelles coses totes a la una.

-Massa! -deia ella.

I ja se n’entrava dins sa cuina i allà li donaven es bon dia amb una veu ben estil·lada totes ses coses d’allà dins” (p. 8). Per tant, ella era qui portava la paella pel mànec… i, a més, era ben tractada i ella també hi responia als altres. I, així, si ella demanava que li fessen un ou estrellat (p. 9), li’l feien. Però la seua manera de manar podríem dir que és de línia matriarcal i que recorda la història dels comtats catalans, el pactisme en els estats catalanoparlants i, per descomptat, en les famílies d’arrels catalanoparlants anteriors a 1920 i més. Així, “N’Elienoreta berenava amb una grapada i, llavors, deia:

-Ara hem de fer es recapte des llit (…), que han feta bona feina tota sa nit, aguantant-me, a mi, ben colgada i regositjada mentres vosaltres reposàveu.

-Si que és ver! Sí que és ver! -deien totes ses coses de dins sa cuina” (p. 9). No sols és una fadrineta que s’ho fa ella (moltes funcions de la seua vida), sinó que és estimada pel poble, pels súbdits, i ella els estima. Igualment, per exemple, esquitxava el llit amb aigua de roses (p. 9). A banda que es fa lo que ella vol i amb bona gana (“l’hi feien tot així com deia”, p. 10), la fadrineta s’ho gestionava per a aconseguir lo que necessitava en cada moment, com ara, “per tenir farina? Agafava un saquet de blat ben porgat i ben ple i ja li deia:

-Hala, saquet! Vés-te’n volant volant as molí. Digues que molguen aqueix blat i que et posin sa farina dedins. I es moliner que no moltur[1] massa tampoc!

(…) Allà molien es blat, posaven sa fadrina dins es mateix saquet, molturant es moliner lo just; i es saquet vola qui vola fins a sa torre” (p. 10). Aquest passatge també pot portar-nos a l’arquetip del rei desenvolupat amb sentit d’abundància i de fer ús de lo menester: la fadrineta (com faria un cap d’estat, d’un gremi o, com ara, d’una família i, àdhuc, un fadrí), parteix de la idea que hi ha molt i per a tots (com em comentà, en el 2014, un amic que havia anat al Monestir de Montserrat, on tenia un gran amic, Josep Miquel Bausset): cada persona triava per a menjar lo que considerava que li calia (i només una vegada) i, a canvi, no havia de deixar-ne res en el plat… 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Del verb “molturar”, és a dir, de “Cobrar el moliner la moltura” (DCVB), això és, lo que es mol.

“Una fadrineta més viva que una centella”, governants nobles, bonhomiosos i molt oberts

General, , , , ,

 

Rematarem la rondalla mallorquina “S’anellet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, afegint que, després que els garrotets donassen llenya a En Toni, el germà envejós d’En Joan, En Toni se’n va a parlar amb el batle, per a tractar de llevar l’anell d’En Joan eixa nit. Però, com que En Joan sabia que el seu germà era molt venjatiu (p. 92), cada vespre pregunta a les endevinalles i, aquell vespre, li diuen “Anit, vendrà es batle amb tota sa força i En Toni a esbucar-te sa casa damunt per fer-ne una coca, de tu, de sa dona i des infants” (p. 92).

Aleshores, En Joan agafa el fabiolet i “hi compareixen tots ets soldats del rei, movent un gros avalot” (p. 92) i posant-se tots al seu costat i disposats a actuar en lo que ell els ordenàs. I, sense pensar-s’ho dues vegades, els diu que esbuquen la casa del batle i, com que el conseller en cap considera que això no són formes de tractar l’autoritat política i se’n va a parlar amb En Joan, el nostre amic En Joan, sense embuts, li comenta:

“-¿I trobeu, vós, senyor batle (…), que és passada de fer voler venir vós amb el germà Toni i tota sa força a esbucar-me sa meua[1] i encloure’ns-hi davall a mi, sa dona i ets al·lots?” (p 93), però el batle veu que En Joan li diu les veritats i l’alcalde li promet dues vegades “que ningú nat del món es posarà amb tu pus mai” (p. 93). Llavors, En Joan diu que els soldats del rei cessen (p. 93) i ningú no gosà posar-se amb ell.

Ara bé, passen els anys i els fills i les filles d’En Joan creixen i quatre reis fan una dicta (cadascú, una i per al seu regne) i, quan només hi mancava una setmana per a acabar el termini que tots quatre havien ordenat, En Joan parla amb els quatre fills i, a cadascú, li dona lo que considera més adient, un detall més de l’educació matriarcal: ponderar, en lloc de fer un repartiment per igual, sinó per lo que s’ajusta més a cada membre (en aquest cas, els quatre fills). Al gran, En Pere, l’anellet (la generositat); al segon, En Pau, els tres garrotets (la força); al tercer, En Bernat, les endevinalles (la intuïció) i, al més jove, En Miquel, el fabiolet (els soldats).

Com veiem, novament, el més jove de tots quatre és qui va unit amb l’arquetip del rei, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la filla més jove és la més eixerida i, en més d’un cas, qui aplegarà a ser reina. Ací, si bé En Miquel serà un monarca, no per això deixarà fora la bonhomia, sinó que, més encara, la portarà com una part més de la seua manera de governar.

Cada u dels reis, en veure que el fill d’En Joan que se’ls presenta, s’ajusta a lo que ell demanava com a condició per a casar-se amb la seua filla, coincidirà (junt amb els grans senyors nobles) en reconéixer-lo com a futur rei i n’aprova les noces. Com veiem, torna a reflectir-se el matriarcalisme: els representants de lo que diríem la cort també importen al rei, així com, en paraules del meu avi matern, Miguel Guillem Guillem (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. Així, per exemple, en la pàgina 105, el rei fa que vinga En Miquel i “li diu que ell ha guanyada s’acció, el se’n mena i el presenta a sa seua filla, que era una fadrineta d’uns devuit anys, més viva que una centella i que no tenia res de lletja; i agradà ferm a En Miquel i En Miquel a ella”.  

Es casen els quatre fills i, com que també hi havia acudit una partida de fills de rei que, fins i tot, veieren les filles d’En Joan,… n’hi hagué tres prínceps que, “a l’acte, les demanen per casar i, dins quatre dies, ja foren casades i vénga unes bones noces, i balls i sarau tant com volgueren” (p. 105). I, així, de nou, és la dona qui té la darrera paraula i qui diu que accepta unes noces amb el jove fill de rei, un detall molt vinculat amb el matriarcalisme i molt plasmat en moltes rondalles en llengua catalana.

Una rondalla que ve a dir que, guanyant coneixements, agilitat, destresa, rapidesa, reflexos i sent molt obert als altres i a lo que esdevé en el món i, per descomptat, persones bonhomioses, podem desenvolupar molt bé l’arquetip del rei, bé com a pares, bé com a mares, bé com a mestres i, òbviament, com a persones.

En aquesta rondalla, m’he sentit molt reflectit i, com a exemple, quan venen els meus pares a ma casa i quan els visite.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la casa d’En Joan.

“A l’acte, comparegué tot aquell bon concert”, persones que fan rogle, bonhomioses i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb el relat de “S’anellet”, del Tom XVIII de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “En Joan l’ensopegà[1] a l’aire (…) i, amb s’anellet, es tres garrotets, ses endevinalles i es fabiolet, ja li ha copat cap a ca seua més trempat que uns orgues, més xalest que unes castanyetes, amb més coratge que un regiment de soldats.

Arriba a ca seua i sa dona i ets infants, tots aferrats per ell! I bones besades!” (p. 85), això és, la dona, quatre xiquets i tres xiquetes, a qui, immediatament, quan li pregunten si aquesta vegada no patiran, En Joan els respon “Ara mateix, vos ho faré tocar amb ses mans! (…) Vaja, a seure tothom a taula! I ja podeu esser partits a dir què és lo que vos agradaria més tenir damunt aquesta taula.

-Qualsevol cosa, mentres sia bona de menjar! -diuen tots” (p. 85), frase que em portà a escriure una anotació en el llibre: “Bonhomia”. Un detall també en línia amb el matriarcalisme és que, un poc després, llegim “I ja ho crec que, a l’acte, comparegué tot aquell bon concert damunt sa taula” (p. 85). Malgrat que la forma “bon concert” puga estar emprada en sentit figurat (amb la idea de conjunt), també direm que, quan hi ha un concert, àdhuc, genial, resulta d’haver-hi un acord entre tots els membres. A banda, hem trobat comentaris de persones que donaven importància a aquesta harmonia en la família (i ens referim a persones del segle XXI) i, per extensió, en la societat. Per a reforçar-ho, en la pàgina 86, podem veure unes frases interessants:

“-Beneïda s’hora que ets arribat! -li deia sa dona.

-Beneïda s’hora que sou vengut! -li deien ets infants.

-I durarà molt de temps aquesta baldor[2]? -deien uns i altres.

-No temeu! -deia En Joan. (…) no s’hi acabarà, per ara, es bon concert dins aqueixa casa.

-Amén! -deia tothom” (p. 86).

A banda, com que En Joan no es mira el melic, tria per convidar tots els veïns del poble i, en un passatge interessant, veiem reflectida l’educació matriarcal, la qual, entre altres coses, passa de pares a fills i, així, successivament. Així, són moltíssims els convidats del poble, i En Joan els diu:

“- Idò, (…) si ho trabau i no vos sap greu, podríem observar sa costum d’aqueixa casa, que mon pare i es meu avi i es meu rebesavi, que Déu tenga, ja observaren, és de dir, per dinar, es Parenostre per ses animetes des Purgatori i ses tres Ave Maries a Maria Santíssima.

-Vaja, idò, digau!” (p. 87), li respongueren.

Aleshores, En Joan es trau l’anellet i, immediatament, tots tenien menjar. Ara bé, com que En Toni, el germà d’En Joan (qui ho havia tocat amb les mans), també hi havia assistit i el veia ric, li tenia molta enveja i, més encara, la cunyada d’En Joan (p. 89). Així, la dona es planteja fer miques En Joan i diu al marit: “Vés-te’n a En Joan i, d’un vent o altre, li has de treure com és que ell fa aqueixes coses! Perquè és massa clar que ha de tenir una virtut a altra (…) per fer lo que fa!” (p. 90) i, d’aquesta manera, En Toni fa lo que li indica la dona.

En Toni, el germà que era ric, un dia se’n va a can Joan, troba l’anellet, li’l roba i, com que En Joan veu que li l’han furtat, ho comenta en casa i, al moment, no es para en palles i, aprofitant els recursos que té (ara, també les endevinalles), pregunta a les endevinalles “A veure qui és que ens ha pres s’anellet.

-Es teu germà Toni” (p. 90). I tot seguit, l’indiquen on el té En Toni i, un poc després, comenta En Joan “Ja tenim es lladre! Ara mateix, me n’hi vaig a prendre-l’hi.

Agafa es tres garrotets i ja li ha estret cap a can Toni” (p. 91) i, com que En Toni tracta de fer-li creure que no sap de què li parla, En Joan diu:

“-Oh, tres garrotets! Donau llenya a En Toni fins que m’haja torna s’anellet” (p. 91).

Com veiem, En Joan, cada vegada, respon amb més agilitat, amb més destresa i, igualment, el fet de comptar amb l’anell, fa que estiga més obert, amb bon cor i amb gosadia, trets molt presents, com ara, en rondalles en què intervenen el rei, la reina, la princesa i, sobretot, l’arquetip del rei, ací, un “monarca” (En Joan) que parteix de la idea d’abundància.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’anellet, que li’l torna el gegant que fa tres, el vinculat amb el fabiolet.

[2] En el DCVB, “Superabundància”.