Arxiu d'etiquetes: l’arquetip del rei

Ritus de pas, l’arquetip del rei, sinceritat i dones arriscades

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros, és “El príncep serpent”. Una joveneta vivia amb la mare, qui un dia es mor. Llavors, el pare es casa amb una altra dona i la fadrina, com que veu que la madrastra li’n feia passar moltes, se’n va.

Després de fer camí cap a un bosc, es troba amb una vella que accepta llogar-la i que li dóna faena: “anar al riu a rentar tripes amb un ganivet i amb una burxeta.

Ve un colp de riu i se n’emporta les tripes, el ganivet i la burxeta; una dona ho veu a baixar i ho aplega i ho posa damunt d’una pedra” (p. 44). Per tant, la minyona fa vida en un lloc relacionat amb lo femení, amb la sexualitat i amb lo social (que evoca les relacions entre dones en el safareig). A més, la pedra (solidesa) va unida a l’anciana: és forta.

Aquesta dona major, aprofitant les seues vivències i la seua potència, li diu uns mots per al dia rere dia i que empiulen amb l’arquetip del rei:

“-Noia. Escolta el que et diré: quan sentis un ruc a bramar, acota ben bé el cap; quan sentis les campanes a tocar, aixeca ben bé el cap” (pp. 44-45). En altres paraules: que tinga present els humils i que es mostre oberta a ells i que siga receptiva davant els rics com també amb els que ocupen alts càrrecs de poder o puixants.

Tot seguit, com a compensació, “Ella, que, quan va sentir el ruc a bramar, el va acotar, i, quan va sentir que les campanes tocaven, el va aixecar, i li va caure un estel al front” (p. 44), un detall associat (en el rondallari) a persones vinculades amb la reialesa i amb els fills de caps d’estat.

En acabant, la xica troba un príncep que caçava i amb qui aprova casar-se. Ell li comenta:

“-Mira. Jo, de dies, sóc home i, de nits, sóc serpent: quan el riu baixarà tèrbol, a casa teva, estaran malalts; i, quan baixarà clar, senyal que estaran bons.

El riu va baixar tèrbol:
(…) -Vés, però mira: no els diguis que, de nit, sigui serpent.

I ella que ho va dir.

I, llavors, quan va tornar al palau, el príncep no la va voler perquè ho havia dit” (p. 45).

En aquest apartat de la narració, capim trets que representen un home prou íntegre, puix que la serp (fecunditat, feminal i mare) té a veure amb la foscor; i, en canvi, en moments de llum, ell és en nexe amb lo masculí. Eixa enteresa del noble (recomanable per a qui exerceix el poder, sia home, sia dona) connecta amb vivències seues i amb la formació que ell ha rebut (els comentaris que li fa sobre el riu) i no cal dir que amb el tema de la sinceritat i del bon cor (el refrany “Paraula de rei no pot mentir”, puix que, com diu una altra dita, “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”).

No debades, el xicot li exigirà que ella faça unes proves: que se li hauria espatllat un parell d’esclops i que li hauria omplit un parell d’ampolles d’aigua de llàgrimes (p. 45), és a dir, que hauria passat a ser jove (el tema de la cançó eròtica “A la vora del riu, mare” i les espardenyes) i el penediment (els plors, els quals provindrien, en part, com a resultat d’un pas a una etapa nova).

Aleshores, la noia, preparada per a fer realitat les proves que li havia marcat el príncep, fa com en altres narracions semblants: passa pel palau (com els jóvens que canten a unes fadrines pel mes de maig) i un dia diu a la mare de la segona muller del sobirà què volia:

“-Una nit d’anar a dormir amb el seu marit.

-¡Ai, aqueixa dona! ¡On va! Això sí que no.

Diu la noia:

-Compri-m’ho.

En tant que la noia l’hi demanava, llavors, la seva mare que diu:

-Doncs, una nit només” (p. 46).

Per consegüent, captem una joveneta arriscada i que pretén parlar amb el noble.

“A dormir que van ser, ella li va dir que el parell d’esclops ja eren espatllats i que les ampolles ja eren plenes.

Ell li diu:

-Ah, ¿tu eres?

Diu:

-Sí; ja no hi tornaré més.

Ell que, llavors, va i treu l’altra de casa i va acceptar romandre amb la mare al seu costat i amb la noia” (p. 46).

És a dir: el príncep s’obri a la xica (perquè ell veu que ara és de fiar), una dona de paraula i més coherent en la seua manera de viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

La bonesa dels ancestres, la jove que mena la vida i la mare recuperada

Prosseguint amb la rondalla El nen i la nena que l’un tenia el sol pintat a la cara; i l’altre, les estrelles”, a mitjan nit, el jove Salvador “es lleva i baixa cap baix i veu a sobre d’una taula (…) un mort” (p. 20) i persones que pegaven el difunt. Aleshores, el cadàver, en captar l’actitud del xicot, diu:

“-Salvador: porta tinter i paper, que et deixaré tots els meus béns i, quan obriràs les portes, ho plantaràs en el carrer dient que tot és teu.

Ell, que hi va i ho planta al carrer. I, llavors, surt la mestressa d’aquella casa, aquella que els havia fet anar a dormir, cridant:

-Mireu: podeu fer caritats. Aquí hem recollit un noi i una noia i ara troben papers que tot és seu” (p. 20).

En altres paraules: l’humanitarisme és compensat i ben valorat per la terra (simbolitzada pel difunt i per la mare a què el jove ha accedit, ací representada per aquest home) i pels qui encara viuen i són caritatius (la dona que els ha donat hospitalitat).

Nogensmenys, davant de ca la mestressa, hi ha una àvia que temptarà tres vegades el minyó en tres moments en què es reflecteix el matriarcalisme i el paper de la dona com a cap del grup (en aquest cas, format per dues persones). Com a mostra, el xic li diu “Prou que hi aniré; però m’heu de dir què hi haig d’anar a cercar” (p. 21).

A continuació, apareixen mots que connecten amb lo femení: branca (el creixement del fill), l’arbre (la dona arbre, la qual roman en el món tel·lúric, s’enfila amunt però no toca el cel), les flors (la vida, principalment, el renaixement primaverenc), el riu d’aigua (la vida en nexe amb lo femení, representat per lo aquós) i el peix (animal aquàtica, sovint, present en relats com aquest o mitjançant la sirena, encara que el narrador diga que era un àngel).

Quant al peix, ens podria recordar la figura de la dona i l’obagor, puix que, de nit, el minyó fa l’activitat i, en acabant, dóna el present a la seua germana: “Arriba a casa i diu a la seva germana:

-Mira: ja tenim una branca de l’arbre per fer flors de tota mena” (p. 21).

En la segona prova, la velleta fa que el xicot vaja “a cercar un càntir d’aigua per tenir moltes fonts al jardí” (p. 21). Un lloc en què introduir (el cànter), l’aigua, les fonts (de vida) i el jardí…

En la tercera prova, l’anciana envia el vailet a un bassal d’aigua (p. 22). No obstant això, el peix (ací, masculí, però associat a la dona), veient com evolucionava el xic, li comenta: “si hi vols anar, mira: al punt de les dotze, s’obrirà una portella; trobaràs molts aucells de molts colors. No t’entretinguis a triar el més garrit, ni el més lleig: pren el que et vingui primer i fes camí; si no, hi restaràs encantat dintre” (p. 22). Per tant, en aquest passatge, es plasma el tema de la presa de decisions (ací, centrades en l’adolescència).

Passa que el jove s’entreté, que la germana intueix que “haurà restat a dintre d’aquella torre encantadora (p. 23) i que, no sols ella seguirà les recomanacions del peix, sinó que “ho va fer i n’hi van seguir una bella colla” (p. 23), això és, apareix la figura de la dona que desenvolupa l’arquetip del rei i que compta amb seguidors.

Finalment, durant un convit en què era el rei, un ocell parlador raona sobre els dos germans, sobre l’anciana i “Li van fer dir a on era la seva mare i la van anar a cercar on era, entremig d’una paret i de l’altra” (p. 24) i el monarca “va fer prendre la vella que els n’havia fet passar tantes” (p. 24). Un rei, com podem veure, bondadós, que es posa de part dels benignes i que rep els qui, fruit de l’enveja d’altres persones, havien restat apartats de la vida social.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i ho fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Reis que defenen la natura, la bonesa, la poesia, la maternitat i dialogants

Un altre poema que figura en l’obra “Poesies catalanes”, de la barcelonina Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Lo decret dels Jocs Florals” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_decret_dels_Jochs_Florals), premiat en els Jocs Florals de València de 1888, en la web “Viquitexts”. Un monarca se’n va de cacera i, en tornar, comenta sobre la bellesa de la natura i de la terra, detalls que, en el fons, podríem considerar com un agraïment a la Mare Terra i, igualment, com que ell trau el sentiment de pertinença. Així,

 “ Per a sortir a caçar,

s’alçà el rei de matinada:

per veure si apunta el sol

vers son finestral s’atansa.

   Bé n’ha vist d’aubes d’abril,

donoses com belles fades,

brillants, esplendents i riques

com orientals emperantes,

mes cap n’ha vist tan gentil,

com la que sos ulls esguarden.

Apar hermosa il·lusió,

per l’artista somniada;

apar deessa naixent

en un bres de satí grana,

adornat amb cintes d’or

 

i ramells de flors de plata”.

 

Més avant, indica

   “¡I que hermosa es veu la terra

rere la nit despertant-se

per rebre entre cants i olors

lo bes misteriós de l’alba!

   Los capolls que es van obrint

amb perles de la rosada;

les roses que es balancegen

en les bellugoses branques;

los folls papallons que volen

dessobre camps d’esmeragda;

los dolços perduts remors

de fontetes amagades;

la cantadissa d’aucells

arrecerats entre els arbres;

i l’alosa que, a son niu,

va a portar lo bri de palla,

i els sospirs del ventijol,

i, del temple, la campana,

tot ho sent i ho veu lo rei

com no ho ha vist cap vegada;

i, a la llum de la celístia

que es va desprenent de l’auba,

fins li semblen més esbeltes”.

 

Podríem dir sense embuts que aquest rei gaudeix de la bonesa de la vida. En acabant, el noble passa a la part de les seues arrels polítiques i, així, als familiars i als avantpassats: gestes, il·lusions, fites, amors, aventures somiades…

“i ja, de graó en graó,

davalla a la boira blanca

que el duu de la jovenesa

a los besos de la mare:

i, tot rialler, esplendent,

envolt en tintes rosades,

dolç com lo somni d’un nin,

bell com l’encís d’una fada”.

 

O siga que el monarca encara té present el paper fonamental de sa mare i, de fet, mare i fill s’empelten: els besets, la dolçor que ella li comparteix, les rondalles i les llegendes que li transmet la dona, etc. Aquesta empremta és molt exposada per ell a la reina, quan la muller li fa qüestions sobre política en el regne:

“-Mal haveu fet, Na Violant,

de mos somnis, despertant-me:

no pensava en crues guerres

que los meus pobles devasten,

que mon erari arruïnen,

que mos braus soldats me maten:

pensava en raudals de llum,

en boires de neu i grana,

en capolls a mig obrir,

en ramells de roses blanques,

 

en papallons que follegen,

en nius penjats en los arbres,

en jovencells que somnien,

en nines enamorades,

en rossos infants que es besen

en la falda de llurs mares,

en verges i en monestirs,

en artistes i en retaules,

en sospirs i en oracions…,

en notes que el vent escampa…”.

 

Al cap i a la fi, com ell agrega a la seua dona,

“Ja que, a lo bell, rendeix l’ànima.

No vull oir sons de guerra;

vull inspirades esparses;

 

vull l’arbre dels Jocs Florals

floreixent en mon reialme;

vull lluites de trobadors;

no de sanguinoses armes”.

 

Aquests set versos enllacen amb dos dels trets del matriarcalisme català: 1) la preferència per la part creativa de la persona i del Poble (ací, la poesia), en lloc de fer-ho per la guerra associada amb cultures d’esperit conqueridor (en nexe, àdhuc, en lo sexual, amb l’home com a conquistador de la dona) i 2) la protecció d’aquestes arts, per part del rei, com a promotor de la cultura, en aquest cas, mitjançant la celebració d’uns Jocs Florals que, a través de la figura de l’arbre, lliguen amb la tradició i amb la maternitat.

Com a anècdota, destacaré que el 10 de maig del 2025, en tractar aquesta composició, vaig descobrir que no havia llegit mai uns versos amb un rei benèvol i tan connectat amb la terra on viu i amb els qui hi habiten.

Finalment, el monarca signa la norma, els rossinyols canten i el finestral s’ompli de papallones blanques.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El mot castellà “raudal” es podria traduir per “doll”.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa, amb molta espenta i reis molt oberts

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcals, és “El de l’anell”. Un vellet, que demanava i que portava un sarró, toca a la porta d’una casa i diu a la senyora ama:

“Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que toquen a missa i vull anar-me’n a missa?

-Sí. Doncs, deixeu-lo ahí, darrere la porta” (p. 65), Per tant, una dona és qui obri a l’home i, a més, es fa lo que ella vol.

Tot seguit, quan l’home anava a missa, “Tres jovenetes que van anar a llavar a un llavador que hi havia, es van traure l’anell i el van deixar damunt d’una pedreta” (p. 65). Ací copsem un tret matriarcalista: l’anell vinculat amb una jove, potser, perquè ja festejassen.

Més avant, l’ancià veu l’anell d’una de les xiques i el fica dins del sarró “I anava a demanar i, quan aplegava a una casa” (p. 65), deia que, si no li donava res, li pegaria un calbot. I la xicota, atrevida i molt oberta, li comenta:

“Una volta eren tres fadrines,

per l’anell, m’han enviat;

i un vell, darrere, la mata

i , en el sarró, m’ha caçat” (pp. 65-66).

 

En el passatge següent, “El vell aplega a la mateixa porta i diu:

-Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que ara toquen a missa?

I el vell se’n va i la dona trau del sarronet la xica” (p. 66). Com podem veure, és la dona qui salva la jove, ja que la trau del sarró.

Finalment, l’ancià torna a la casa i comenta a la mestressa: “Vinc pel sarronet, i moltes gràcies.

-Hala! Adéu.

Aleshores, el vell es carrega el sarró i se’n va altra volta a demanar (…). Però, com que les dones li havien omplit el sarró de bitxos de tota classe que hi havia per allí, i ja no hi era la xica (i no cantava), ell va començar a tamborinades. I del sarró, van eixir tots els bitxos i es van tirar al vell i se’l van menjar” (p. 66).

Els missatges d’aquesta rondalla, entre d’altres coses, són 1 ) que, no per tenir més anys, s’ha d’abusar de la gent, 2) que cal que les dones siguen ben tractades i 3) que les accions de bon cor són ben rebudes (en aquest cas, en les cultures matriarcalistes).

Un altre relat en què es plasmen trets que empiulen amb lo matriarcal, i que podem llegir en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana en Múrcia”, és “Bertoldo”. Una mare tenia un fill, Bertoldo, entremaliat i de bon cor. Un dia, el rei veu Bertoldo i li demana què fa per aquells indrets i el xic li diu que viu en una casa pròxima junt amb sa mare. Llavors, el monarca hi va i comenta a la mareta:
“-Doncs, mira: vas a venir-te’n, de cuinera, a palau (…). Vos en veniu els dos i vos porteu la cabreta i tot.

I, l’altre dia, el rei va enviar un cotxe de cavalls” (p. 67) i tots tres, junt amb els vassalls del rei, fan via cap al palau. Per tant, altra vegada, copsem l’arquetip del rei i un monarca molt obert als ciutadans, indistintament de la categoria social dels habitants del regne.

Ja en la cort, el fill veu que el jardiner del rei té un ruc amb unes orelles molt llargues i opta per tallar-les.

En acabant, el jardiner comenta el fet al monarca i la mare, amb molta espenta, es presenta al rei i li diu:

“-Mire vosté: me n’he d’anar altra volta a la meua caseta (…) [, perquè] el meu xiquet ha tallat les orelles al burro” (p. 67). El rei, molt obert, li diu que el fill haurà de presentar-se en la cort. I, quan ja hi és i el cap d’estat l’ha escoltat, fa que vinga l’hortolà i li diu:

“-Tin: compra’t un altre burro i aquí no tornes” (p. 67).

Finalment, podem dir que, en aquesta rondalla, es reflecteix que convé que un rei (i, per extensió, una mare, un educador, una persona que tinga a càrrec altres persones o un territori i tot) estiga obert a tots, que els escolte, que actue amb paciència i que propose, en lloc d’imposar amb mà de ferro. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa i fills bonhomiosos i molt oberts

Una altra narració que figura en el llibre “Terra i ànima”, i en què captem trets matriarcalistes, és “El frare”. Un dia, un frare aplega a un hostal un poc després que havien llogat una minyona i “va preguntar si li donarien acolliment per a aquella nit.

Els hostalers hi accediren. El frare i tota la gent de l’hostal van sopar i, quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, la mestressa que diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare, que estava endormiscat vora la llar, va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 231). Per tant, no sols la dona marca les directrius, sinó que l’home, a més, segueix la minyona i, així, es fa lo que vol la dona i les dones porten la iniciativa.

“Al cap d’una estona, diu la mestressa a la criada:

-Ja pots treure el frare del meu llit i porta’l al de les noies.

La minyona va a despertar el frare (…) i li diu que la mestressa disposa que ha d’anar-se’n a un altre llit” (p. 231). I l’home es lleva del llit i se’n va al de les xiques. Quan apleguem a aquest passatge, la rondalla acull, igualment, una miqueta d’erotisme. I, altra vegada, el frare va on va la minyona i, així, ella porta els pantalons.

“No feia gaire que hi era, quan l’hostalera diu a la minyona:

-Vés: treu el frare del llit de les noies i porta’l al teu.

Hi va i (…) torna a despertar-lo” (p. 231).

En acabant, el frare parla un moment amb la xicota, la noia li respon i, després, ella “anà a enllestir la cuina” (p. 232) i, més avant, demana a la mestressa on haurà de dormir ella. Llavors, la senyora ama li comenta:

“-Vés! El frare, posa’l sota el llit” (p. 232) i, com que la noia li diu que per quin motiu hi haurà de posar el frare, amb el favor que ell ha fet de calfar els llits, la mestressa li afig:

“-Què has fet?

-Oh!, el que m’heu manat: que portés el frare a escalfar tots els llits de la casa.

-Jo t’he dit que hi portessis el frare (…) que ens serveix per a escalfar-los cada nit.

-El frare!… el frare!… M’haguéssiu dit el burro! -replicà la criada.

I altra volta anà a despertar el frare perquè canviés de llit” (p. 232). I, per consegüent, altra vegada l’home segueix la pauta que li indica la jove.

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, és “La flor del panical”. Un rei tenia dos fills i els diu que, “el primer que li portaria la flor del panical, ell el faria hereu del regne.

Tots dos marxaren a cercar la flor (…). El petit la trobà primer, però el gran, (…) va prendre la flor al seu germà (…) [ i] el va enterrar al riu d’Arenes.

I heus aquí que, en aquest riu, van néixer unes canyes i un pastor les va tallar per fer-ne un flabiol” (p. 250) i ou una cançó que li cantava el fill petit.

El pastor ho comenta a la gent i, com que el rei també ho va saber, el va rebre i, quan l’home li toca el flabiol, el monarca volgué veure “què diria el flabiol si el tocava el seu fill gran” (p. 251).

Finalment, el rei demana al pastor on havia trobat aquell instrument musical, “anà al lloc on hi havia aquell canyar, va manar que hi fessin unes excavacions i, sota les canyes, trobaren el fill petit, que s’aixecà” (p. 251) i el monarca donà el regne al fill petit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que aconsellen, de bon cor i molt obertes

Una altra narració recollida en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La Perera”. Així, “Un pare tenia tres fills i era amo d’una horta on hi havia una formosa perera que feia les peres molt grosses i bones, però cada nit en trobaven a faltar una.

Determinaren d’anar a vetllar-les i primer hi anà el fills gran” (p. 111). Per tant, apareixen detalls que tenen a veure amb lo femení (la perera com a font de vida, ací, fins i tot, sexual, per mitjà d’una dona jove que aporta menjar, com si es tractàs de la mare que alleta) i que el pare i els fills fan una reunió.

A més, el fill gran s’acosta a la perera i, després, el fill mitjà, però, en ambdós casos, un ocell negre agafa la pera i se’n va, passatge en què es plasma la nit, la foscor i el color negre (tres elements en nexe amb lo matriarcal). En canvi, en relació amb l’ocell, el fill petit “el segueix i veu que es fica en un pou molt pregon i molt fosc.

Se’n torna cap a casa i explica el que havia vist.

Llavors, determinaren d’anar a caçar l’ocell negre” (p. 111). Altra vegada, veiem 1 ) que on va la corda (el pardal obscur, la dona), ho fa el poal (l’home, ací, un jove) i que ella entra en el pou, això és, en la vulva de la mare, en la casa maternal i 2) que tiren junta entre tots. Ara bé, hi van els tres germans i “Hi arriba el fill petit i vinga donar-li corda: mai no acabava d’arribar a baix.

Quan va ésser al fons del pou, va trobar-hi tres portes. Truca a la primera i li surt una vella amb uns ullals molt grossos (…). Li pregunta on és l’ocell i la vella li diu que no ho sap: que ho pregunti a l’altra porta. Truca a l’altra porta i li surt un gegant que vol abraonar-se-li” (pp. 111-112), però el xic el mor. Per consegüent, captem un xic molt obert (dona molta corda), que és rebut per una dona vinculada amb la saviesa i amb els consells (l’anciana) i que li fa costat i, igualment, el jove venç el gegant.

Tot seguit, el noi “Se’n va cap a dins i troba un gran palau tot deshabitat, però sent una veu de dona. S’hi atansa i troba un negre que guardava la porta d’una cambra” (p. 112). Aleshores, el jove mata el negre “i dins troba una formosa princesa, la qual fa pujar lligada a la corda” (p. 112). Aquest passatge i el posterior (en què els altres germans trauran la xicota i deixen el més petit en el pou) també figuren en rondalles semblants.

Nogensmenys, el xicot, al capdavall, “truca a la porta de la vella i li pregunta per on podria sortir” (p. 112) i, com que ella (que el podria salvar) no li ho volia dir, ell li trenca els ullals (i, per consegüent, u dels símbols que empiulen amb la mort) i veu “que es transforma en una formosa donzella, la qual li ensenya el camí per on podrien sortir. Un cop van ésser fora, cada un va fer la seva via” (p. 112): l’anciana (l’hivern, ara, superat) ha donat pas a la jove donzella de l’estiu i que aplana el camí del minyó. I, més encara: la xica (qui sap més que el xic i ha rebut bona part de la sabiduria de la velleta) li fa d’educadora.

Passa que, quan el fill petit aplega a casa, troba que celebraven una gran festa amb motiu de les noces de la princesa (a qui ell havia ajudat a traure del pou) amb el fill gran. I, com que el fill més xicotet comenta que la princesa no s’havia de casar amb el germà més gran, “El pare, per acabar (…), digué que la princesa triaria, dels tres fills, el que volgués” (p. 112). És a dir: el pare desenvolupa l’arquetip del rei (ací, com a moderador), permet que la filla (un personatge femení) tinga la darrera paraula i que, de pas, prenga decisions com a futura reina.

Finalment, la princesa, amb una actitud que enllaça amb el matriarcalisme, “va triar el més petit. Es casaren i foren reis” (p. 112).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones de bon cor, belles, intel·ligents, recompensades i molt obertes

Prosseguint amb la rondalla “Les germanes envejoses”, en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, podem llegir que “Una de les seves germanes es va vestir de reina. Quan el rei va saltar del cotxe i va veure aquella noia tan lletja, va dir que l’havien enganyat amb trampes i va fer tancar el noi a la presó, que no veiés sol, ni ombra.

Per no desenganyar el poble, s’hi va haver de casar” (p. 129). Aquest paràgraf enllaça amb la tradició matriarcal de la fidelitat a la paraula i, més encara, de part de les autoritats (ací, polítiques) i, de pas, amb un refrany que apareix en rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932): “Paraula de Rei no pot mentir”.

En el paràgraf següent, captem que “Una vegada, un terrassà que passava vora d’aquell pou, va sentir uns grans gemecs i va veure aquella noia. La va treure i se la va emportar a casa seva. Quan la va veure tan maca i sense ulls, li va fer una llàstima! Totes les roses que li queien de la boca, ell les collia i en va fer rams i se’ls va endur al poble” (p. 129). Cal dir que un terrassà, com explica el DCVB, vol dir “Que treballa el conreu de la terra”. Igualment, adduirem que, a banda que la terra està en nexe amb lo matriarcalista, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terreny representa la vulva i, quant a “conrear”, com a sinònim de “llaurar”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per això, escriu “qui les ama i en tot les conrea”.

El terrassà passa molt a prop d’on vivia la reina i, quan ella li demana quant en volia, de diners, ell, al capdavall, li respon “Un ull de donzella” (p. 129). La reina, que recorda que tenia els de la seua germana, li’n dona u. Llavors, l’home “va llençar totes les roses, ben llençades i se’n va anar a dur l’ull a la noia. I la noia se’l va posar” (p. 129). Per consegüent, no sols les roses serveixen al terrassà per a atraure la voluntat de la reina, sinó que, així (i després), ell es posa de part de la dona, li fa costat.

Afegirem que, a diferència de la primera part del relat, en què apareixia la veu, la boca, la jove i les dues gitanes que fan que la noia llance flors per la boca, en aquesta segona part, ho fa la vista (els dos ulls) i és un home qui va a la reina (això és, a una autoritat que, ací, empiula més amb una actitud patriarcal).

Més avant, el terrassà aconsegueix, amb el mateix sistema, el segon ull de la jove i “L’endemà, a cal rei, van fer una crida: que es feia un convit de pagesos i pageses. La noia se’n donava un xic de vergonya d’anar-hi, però el terrassà li va fer anar” (p. 129). Per tant, com en altres narracions, copsem un rei molt obert, àdhuc, als llauradors, a la gent del camp. Resulta curiós que, en aquest passatge i en el següent, l’home no vaja a la cort i sí que ho farà la xica. Tocant la manera d’actuar del terrassà en la part en què es parla de la reina, cal pensar que la seua actitud davant la jove no és de tractar de forçar-la a assistir-hi, sinó de proposar-li-ho.

“De seguida que la va veure, el rei va mirar el retrat i li semblava que era ben bé ella. La germana gran ja la va conèixer, ja!” (p. 129). I, com a senyal de triomf de lo femení i de lo matriarcalista reflectit en la xicona, ara, la reina, “En comptes de fer-se servir pels criats, ella els servia a ells…” (p.  129).

Un poc després, el monarca demana a la xica que parle, però ella no ho feia i, quan li diu les primeres paraules, “de seguida, aquella pluja de roses!

Quan el rei va veure caure-li roses de la boca, va dir: -Ah! Era aquesta, la que havia de ser reina!

Va fer treure la corona de l’altra i la hi va posar. I va fer treure el germà de la presó” (p. 129).

En aquestes línies,  copsem trets matriarcalistes: la pluja (associada amb l’aigua i que s’adreça cap a la terra), les roses (amb lo femení, amb la dona jove). A més, encara que el monarca mana i volia que ella li parlàs, la noia ho fa quan considera millor… i ell la recompensa: serà la reina, una regina amb bon cor, garrida, eixerida i intel·ligent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, hòmens molt oberts i pobles agraïts

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes és “Els tres caçadors”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra. Així, per una banda, hi ha tres caçadors amb escopeta (figura que enllaça amb la cultura castellana) i, per una altra, la llebre (un animal femella que simbolitza la rapidesa). Al final del relat, els cànids que acompanyaven els tres hòmens “han quedat, per sempre, condemnats a córrer i córrer (…) darrere de la llebre” (p. 592), és a dir, de la dona. I més encara: la narració afig que molts dies, de bon matí, es pot sentir el “caçador corrent acompanyat dels gossos darrere la cacera que mai no podrà assolir” (p. 592): la dona, que és qui porta la iniciativa. Per tant, no la podrà “caçar”, com tampoc no ho aconsegueix l’home en algunes cançons eròtiques populars: ella va per davant.

Una altra narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem el matriarcalisme, és “La filla de l’alcalde de Bescaran”. En primer lloc, el batle, molt obert, per a la festa major de Bescaran, “va preparar un gran dinar per als molts convidats que tenia. Entre les exquisideses, els volia donar unes olives boníssimes de la seva collita” (p. 596). Però la filla del batle, que havia ficat la mà en la gerra, no la pot traure.

Tot seguit, en un passatge en què tiren junta, “Tots els convidats li van donar consells, però cap no donà resultat” (p. 597) i, per això, “van tocar a sometent. Tota la població hi féu cap” (p. 597). En altres paraules, en línia amb el comunalisme, es reuneixen i, en acabant, toquen les campanes i prenen una decisió, fruit de l’aplec.

Malgrat que no ho assolien, “arribà un altre convidat, que (…) venia d’un poble veí, que li va aconsellar que obrís la mà i deixés anar les olives. Fet això, va poder treure la mà sense cap problema” (p. 597). Sobre aquest passatge, direm que, encara que qui aporta una solució a la jove és un home, ell no empiula amb la figura de l’alliberador (ni amb la de l’heroi cavalleresc, ni amb la del sant redemptor d’una població o, per exemple, d’una comarca). A banda, el context en què es desenvolupa la narració i la manera de ser del pare (un batle molt obert, receptiu i generós), ens porta a pensar que el convidat del poble veí tenia molts punts en comú amb el batle.

Finalment, “Davant d’aquell fet, considerat miraculós, el van nomenar papa de Bescaran” (p. 597). O siga que els habitants de Bescaran consideraven molt important ser agraïts i, per això, aquest convidat està ben considerat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles que premien la moderació, el bon cor i l’interés pel Poble

Una altra narració que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “Jesús i Judes van passar per aquí”. Un dia, Jesús i Judes, que passaven per Tornabous, una població catalana de la comarca de l’Urgell, saberen que hi havia un enterrament i, a banda, una boda. “Tant l’un com l’altre van convidar-hi el bon Jesús, però, com que no volia assistir als dos llocs a la vegada, el que va fer fou dir-li, a Judes, que anés ell a la boda, mentre Jesús va decidir anar a l’enterrament (…) i, mogut pel seu bon cor, va decidir ressuscitar el difunt. Els familiars, agraïts, van fer-li una caritat de cent monedes d’or” (p. 515). Com veiem, no sols el personatge (Jesús), ací associat amb la bonhomia, va al soterrament, sinó que el poble li ho recompensa.

En canvi, quan es canvien els papers i Judes (associat amb la figura del traïdor) va a un enterrament, Jesús li fa unes indicacions de com actuar per a que li isca bé i, quan Judes hi assisteix, “se les volgué donar de pinxo, amb la qual cosa va començar a discursejar abans del fet” (p. 515) i més i, per descomptat, no ressuscità el mort.

Aquests dos trets empiulen, com ara, amb detalls de Setmana Santa. Així, entre els catalanoparlants que segueixen el matriarcalisme, aquesta setmana no està en nexe amb actes com les confraries que promouen el soroll, ni, òbviament, amb les “saetas”, ja que, com indica Bartomeu Mestre en un article que hem esmentat en aquesta recerca, l’exhibició del dolor no va en línia de la cultura matriarcalista dels catalanoparlants i sí, com ara, la moderació en els actes.

En la rondalla que ve a continuació, “Els dos germans espavilats”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, hi ha un pare que tenia dos fills i que era molt pobre. De fet, els fills només tenien dues coses a triar: un corb (el qual enllaça amb el cel, amb l’aire) i una falç (en relació amb la terra, amb la dona i amb lo femení, entre altres coses, per la forma de mitja lluna).

El gran tria el corb i diu:

“-Jo em quedaré el corb i, aquí on em veus, amb aquest corb, sóc capaç de fer-me ric.

-Doncs jo em quedaré la falç i encara em veig capaç de fer-me més ric que tu.

Cada un va agafar el seu dot i l’endemà mateix van sortir de casa. L’un va tirar cap a llevant; i l’altre, cap a ponent, amb el compromís que, al cap de quinze dies, tornarien a fer cap a casa i a veure quin dels dos fóra més ric” (p. 517). En aquest passatge, hi ha un tret comú a rondalles semblants: els germans que es distancien en un punt i que accepten trobar-se, de nou, per exemple, un any després o un poc més.

A continuació, el germà gran, espavilat, astut i no precisament de bon cor, arriba a una masia, en què “la mestressa i les criades estaven tot el dia fent formatges (…).

Després de fer els formatges, van matar set porcells i tot era fer botifarres (…).

El van rebre molt bé” (p. 517). Com veiem, a més que el paper de la dona figura en primera línia i com una persona faenera, també es plasma una casa amb esperit acollidor.

Afegirem que, com que el jove, des de fora, havia vist lo que feien les dones, més avant, amb raboseria, aconsegueix convéncer que el corb era un endevineta i “se’n va fer donar una gerra tota plena d’unces” (p. 518).

A continuació, captem que el germà petit “va fer cap a una terra molt bladera” (p. 518), on tallaven el blat… amb fletxes. A més, “El minyó es va presentar al rei i li va dir que ell tenia una bèstia que els tallaria el blat en un tancar i obrir d’ulls. El rei no se’l volia creure. Va cridar tot el seu consell de savis perquè examinessin el que anava a fer aquell minyó” (p. 518).

i, com que el rei i els membres del consell copsen l’eficàcia de la corbella, els savis demanen al xicot que els venga aquella falç. Llavors, el jove “Se’n va fer donar set gerres d’or tan grosses i tan pesants que van haver de necessitar set carretes per dur-les a casa seva” (p. 518).

Per consegüent, aquest passatge, entre altres coses, plasma les relacions de poder i el paper del rei i el dels qui li feien consells o bé suggeriments.

És més: tot seguit, veiem que “El rei, en persona, va voler segar perquè tota la gent veiessin aquella meravella” (p. 518) i, fins i tot, sega un gran camp.

Al cap dels tres dies, els dos germans ja tornaven a ser a casa i, com hem dit, el més jove havia arreplegat més gerres que el gran (p. 519), detall que ve a dir-nos que mai no hem de mirar ningú de dalt a baix.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Terres fèrtils i dones bondadoses, honrades, que condonen i molt obertes

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les roques de la Galera”. Així, podem llegir que, durant un combat de les tropes de Juli Cèsar fins als vessants de la Serra Grossa, “Cèsar, molt ben guiat per aquell nadiu de la contrada, coneixedor del terreny, car era fill d’aquí, (…) dugué l’enemic vers el lloc que li convenia per presentar batalla” (p. 409). Per tant, en aquest passatge, el cap de l’exèrcit, l’emperador, recorre a una estratègia molt interessant i que reflecteix obertura: que li reporte una persona del terreny (qui, d’alguna manera, fa el paper de conseller).

Tot seguit, veiem un altre tret matriarcalista: el fet que apleguen al lloc, “on l’herba i l’aigua eren abundants” (p. 400). Per consegüent, la terra (ací, simbolitzada per l’herba) era fèrtil i l’aigua afavoria la vida i el futur del terreny i dels qui hi vivien. A més, aquests detalls empiulen amb la dona i amb lo femení.

Finalment, adduirem que, al capdavall del relat, es pot llegir que un arc com també “les Roques de la Galera, ens recorden avui l’imperi romà en la nostra terra i diuen que, en aquest indret, si s’escolta amb atenció, amb l’orella posada a la roca, encara se sent (…) com si fos una remor de mar llunyana” (p. 401). En altres paraules, ens trobem amb roques (la fortalesa de la dona, qui toca els peus en terra), l’interés per la terra, l’escolta (u dels sentits més vinculats amb el matriarcalisme junt amb el tacte), la relació entre l’orella (escoltar) i la roca (això és, la dona, qui aporta vivències i saviesa a qui se li acosta, ací, tocant-la) i l’aigua de la mar (un altre detall matriarcal).

En la rondalla vinent, “El moliner”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Temps era temps que, per aquesta vall, baixaven les aigües d’un rierol, el qual feia encara més fèrtil tota la terra de la rodalia. Els homes vivien feliços amb el seu treball. Les aigües (…) eren aprofitades per fer moure tres molins (…) i, fins i tot, arribaven fins aquí homes d’altres contrades amb els seus ruquets carregats de sacs, per tal de moldre el seu gra” (p. 401). Així, veiem coincidències amb el relat anterior i que, no sols la gent vivia feliç amb lo que feia, sinó que era molt oberta i que la terra era d’acollida i ben considerada (i podríem afegir que, de pas, la dona, lo matriarcal).

Igualment, el narrador addueix que, en eixa zona, hi havia un moliner que era molt treballador, cristià molt complidor i molt devot del seu sant patró…, però que no donava bona mesura a la gent que molien en el seu molí (p. 402).

Quan aquest moliner aplega al cel, Sant Pere no l’accepta fins que li convenç l’advocat del senyor i, com que era el dia de Nadal, el deixa passar al cel.

Ara bé, un poc després, Jesús, “amb veu dolça, li digué:

-Bon moliner: el teu sant ha intercedit per tu i, clar, jo l’escolto, però és que, per entrar al cel, cal haver estat honrat tota la vida (…). Tornaràs a la terra i allí viuràs fins que t’esmenis i rectifiquis el que has defraudat. Un cop això fet, si ho fas, podràs entrar al cel” (pp. 402-403). Com podem veure, i en línia amb molts relats en què apareix Jesús o bé Déu, és un personatge obert, dolç, acollidor.

A continuació, el moliner se’n baixa a la terra i orienta cap a la bondat i cap a l’honradesa l’educació als seus fills: “a tothom, ha de fer-se-li mesura a sobreeixir, cal ser honrats.

I així ho feren a partir d’aquell dia” (p. 403).

Afegirem que “El bon moliner anava treballant i ajudant tots aquells que passaven demanant una caritat. Un dia, però, a una vídua amb el seu nadó, els fills van acomiadar-la (…)

El moliner els reptà, de nou, fent-los veure que cal ajudar aquell que ho necessita (…).

Després, invità la pobra vídua a passar al molí i li donà menjar i hostatge per tal que recuperés les seves forces per a continuar camí” (p. 403).

I, finalment, com que l’home havia sigut bonhomiós, generós i honrat, aquella nit somia la Mare de Déu i el Nen Jesús demanant i, més avant, Sant Pere l’acull en el cel i, a més, Déu i, al capdavall (i açò és simbòlic), la dona (Nostra Senyora, acompanyada del Nen). Cal adduir que la Mare de Déu li ho condona, ja que la mare i el fill “li feien un dolç somriure” (p. 403): la dona té la darrera paraula i ací ha fet el paper de jutgessa (i, de pas, Nostra Senyora plasma l’arquetip del rei, com a reina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.