Arxiu d'etiquetes: la dona porta la iniciativa

Dones que reben homenatge, ben considerades, que determinen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “La campana dels perduts”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Uns viatgers que transitaven per la serra i que, al capdavall, senten un so nítid d’una campaneta, s’hi dirigeixen: “era el toc d’Àngelus de l’església d’Agramunt, que, com cada vespre, convidava a cloure la jornada amb la salutació a la Verge Maria” (p. 275). És a a dir, que, en un moment, veiem una campana (relacionada amb la vagina i, per extensió, amb la vulva, això és, un detall femení), que el so esdevé durant el vespre (una part del dia vinculada amb la dona) i, al capdavall, acompanyat d’un reconeixement a Nostra Senyora, com quan, per exemple, u es lleva el barret en senyal de respecte (unit amb simpatia, ja que, en llengua catalana, la forma genuïna de salutació a les autoritats és el “vós”, no el “vosté” adoptat del castellà).

Llavors, “Els viatgers, esperançats, s’encaminaren en la direcció del so de la campana i, camps a través, (…) arribaren a la vila on van trobar el degut acolliment” (p. 276). I, per tant, la dona (ací, per mitjà de la relació a través del so) ha salvat l’home (els viatgers).

“L’endemà acudiren a l’església i, en agraïment pel favor rebut” (p. 276), van disposar que una campaneta de so argentí tocàs cada vespre després de l’Àngelus (p. 276). 

Un altre relat en què captem detalls matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Miró de Granyanella i el miracle del Tallat”. Al principi, es comenta que, en el segle XVI, un veí de Granyanella, anomenat Miró, fou alliberat “i portat al cim del Tallat, per intercessió de la Mare de Déu” (p. 276), després que uns pirates l’haguessen raptat.

Aleshores, Miró “es lliurà a la Mare de Déu del Tallat. Pregava: ‘Madona hermosa, doneu-me la llibertat; porteu-me, senyora, al lloc venerat’” (pp. 276). Durant la nit, es produeix el procés de manumissió i, quan el sol clareja, Miró “És dalt d’un cim i veu als seus peus la plana de l’Urgell i la Conca de Barberà, els rocalls de la Segarra i toca, gairebé amb la mà, l’ermita del Tallat. El prodigi s’ha realitzat! És lliure! Avança de genolls cap a la venerada imatge” (pp. 276-277). Per consegüent, l’home s’ha adreçat a la dona (Nostra Senyora), ella ha tingut present la pregària i, en acabant, ell ha eixit alliberat i… agraeix a la Mare de Déu que l’haja salvat.

Igualment, podem llegir que “Fou llavors que, per recordar als fidels de tot temps tan gran mercè, treballà amb les seves mans una creu. És la creu del miracle del Tallat, (…) com un exvot monumental i testimoni de la tradició” (p. 277). I, com en altres narracions, captem que es fa una mena d’homenatge (i, com es plasma, “monumental”) a la dona (ací, a la Mare de Déu), pel seu paper i, a banda, “testimoni” (per a que fos recordada de generació en generació). 

Finalment, “Miró també manà que es pugés al Tallat (…) dos quartans d’oli, perquè cremés constantment la llàntia votiva” (p. 277) i que es feu fins a l’any 1868. A més, “Tots els romeus del Tallat, durant diverses centúries, s’han anat contant de pares a fills aquesta història” (p. 277). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que salven l’home, ben tractades, consistents i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell d’Escaló”. Així, el castell d’Escaló “tenia una mina que arribava fins a la Noguera Pallaresa, per on els assetjats sortien a pescar i a avituallar-se” (p. 119) i, per consegüent, veiem que la dona (la mina) és qui facilita la relació i que ho fa sota terra, un tret vinculat amb lo matriarcal. A més, hi ha un vincle entre la terra i l’aigua, dos símbols femenins.

A continuació, llegim que “Una filla del cap de les forces assetjadores s’enamorà del fill del cabdill de la fortalesa i li féu saber la decisió del seu pare (…). El jove féu al pare de la noia un present de truites acabades de pescar” (p. 119). O siga, que la dona porta la iniciativa en lo eròtic i com a transmissora de noves. A banda, el xicot arrisca i el pare, “Per efecte del present, alçà el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill del cabdill d’Escaló” (p. 119). En altres paraules, la iniciativa de la dona ha permés que es salve el noi i, igualment, l’actitud del pare (quant a lo sexual) és oberta.

En eixe sentit, cal recordar que la truita, a més de ser un peix amb nom femení, en la cultura popular, per exemple, està vinculada amb les dones, com ho plasma que el terme “truita” signifique “Coit entre lesbianes” o, com ara, que “fer truites” vullga dir “Practicar el coit lesbià” com també “Ser lesbiana”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

Una rondalla de l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Aigua passada, verge enganyada”. Afegirem que, en aquest relat, el narrador es posa de part de la dona i, per tant, de Nostra Senyora. Un dia, quan trencava l’alba per l’horitzó, el comte de Pallars i el seu escuder anaven de cacera cap a l’estany, “quan els primers raigs de sol deixaven anar el seu bes més suau damunt les glaçades aigües” (p. 121). Per tant, de manera semblant al déu Sol en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en què el sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra), ací ho fa i, a més, amb dolçor, dos detalls que reflecteixen el matriarcalisme: la dona està ben tractada i és l’home (el sol, per mitjà dels raigs) qui baixa a la terra (lo femení). A banda, com resta reflectit, la dona està forta com el glaç, un tret matriarcalista.

En línia amb això, tot seguit, llegim que “El comte Borrell va començar a contar a l’escuder que aquell era el lloc que més s’estimava de totes les seves possessions, ja que la bellesa de tot l’entorn el convertia en un lloc únic. A més, d’aquell lloc, es contaven mil i una llegendes, de les quals en guardava un grat record en haver-les sentit contar de boca dels llenyataires, pastors i camperols que habitaven per l’entorn” (p. 121). Adduirem que, en molts casos, s’han narrat relats que tenen a veure amb indrets que, tradicionalment, se’ls ha considerat bells, un regal de la Mare Terra. 

A continuació, el comte comenta a l’escuder que “Em contaven que, un dia (…) havien sentit explicar els meus avis que, al fons d’aquest estany, hi ha una població colgada a tanta profunditat que no hi ha corda suficientment llarga per poder arribar al fons de les aigües” (p. 122) i, més avant, li afig que “També diuen i, amb tota certesa, que hi habiten unes serps tan llargues que (…) encara sobra pell, que, per cert, és d’una consistència única” (p. 122). En aquest passatge, captem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua, la serp, una pell forta (com moltes dones) i per a moltes utilitats (la dona com a proveïdora, amb un paper semblant al de la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades i fortes i pageses amb iniciativa i creatives

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, “Content i enganyat”, la qual figura en l’obra de Pep Coll, exposa trets que la fan coincidir amb altres relats. Un llop “va veure una guineu dalt d’una roca menjant amb delit un tinyol[1] molt gros de pa. El llop (…) s’hi va acostar per recollir les molletes que li queien, a la guineu:

-Ai, companya, si les molletes són tan bones, com deu ser el tinyol! Digues, d’on treus el pa?” (p. 157). Com veiem, la rabosa és qui fa de cap i està ben considerada: es troba en una roca (símbol de fortalesa) i, a més, dalt (símbol de poder o, ací, podríem dir que de reina, així com la dona ho fa en la tradició matriarcal). A banda, la guineu (la dona) compta amb un pa gros, mentres que el llop (l’home) es fa amb les miques.

Més avant, copsem que “El llop, sense dir ni burro ni ase, va anar-se’n pensatiu, imaginant l’àpat que l’esperava i ja no recensava[2] esperant l’hora d’anar a estirar la corda del campanar” (p. 157). És a dir, que, entre la dona (la rabosa) i l’home (el llop), la figura del somiatruites va unida a lo masculí.

“L’endemà, tan bon punt van ser a l’església, la guineu, que era més viva que la fam, va lligar la cua del llop a la corda de les campanes” (p. 157), li diu que no deixe d’estirar-la i ell acull les promeses de la rabosa, perquè, així, el llop considerava que es faria la fartanada més gran de sa vida. Per consegüent, ell accepta els dictats de la guineu (la dona), com en moltes famílies catalanoparlants amb parelles nascudes abans de 1920, però sense que això comportàs cap intent d’humiliació cap al marit, ni de menyspreu de l’home cap a la muller.

Tot seguit, en sonar les campanes, “les dones del poble (…) van aplegar-se per anar a veure quina nova era aquella” (p. 157), veuen el llop i “el van deixar per terra, esmorteït del tot” (p. 157). Com veiem, la decisió ha sorgit arran d’una reunió i no, per exemple, per plaer d’una de les dones (entre altres coses, fortes). A més a més, en un passatge posterior, llegim que el seguien “dones, gossos i canalla” (p. 158), mentres que la guineu “no va parar d’entrar en corrals i cases de poble, enxampant gallines i conills a cor què vols” (p. 158).

En la rondalla pallaresa següent, “La boïga de la discòrdia”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, també captem el matriarcalisme i, de nou, apareixen un llop i una rabosa. Un dia, tots dos “van decidir de reunir-se per tal de buscar conjuntament una sortida a aquella situació (…):

-Per què no fem com els nostres enemics, els hòmens? -proposà la guineu.

-Què vols dir? -preguntà el llop, a qui sempre costava una mica d’entendre les coses.

-Sí, home. Mira: (…) dediquem-nos a cultivar els trossos com fan els pagesos! -aclarí la rabosa” (p. 159).

Per tant, el relat trau l’aplec (com en moltes cases, entre l’home i la dona), una dona amb estratègies, amb més iniciativa que el marit (ací reflectit en el llop) i, a més, amb esperit emprenedor (una tasca en els horts).

Tot seguit, la narració és semblant a altres en què apareixen la rabosa, el llop i un pot de mel, amb la diferència que ací empiulem amb rondalles en què figuren plantes que creixen cap amunt i plantes que ho fan cap avall. Al final del relat, el llop “féu jurar a la seua companya que mai més no el tornaria a enganyar.

-Després de corbellar de sol a sol com una persona, confio que mai més no em faràs beure amb una orella de ruc! M’ho jures?

-T’ho juro (…). Mira: (…) un any triaràs tu i, l’altre, jo. Comencem doncs aquest any. A veure, ¿quins fruits et vols quedar, tu: els de la terra cap amunt, o bé els de la terra cap avall?

-Doncs… -rumiava el llop-. Tot lo que cresca sobre la terra! (…).

Aquell any van sembrar trumfes” (p. 161), o siga, creïlles.

I, com podem veure, ella és qui porta la iniciativa com també ho farà el segon any, quan el llop li acceptarà (però n’eixirà guanyant ella) de sembrar cap amunt: el blat. I tot perquè, com li diu la guineu, “a la terra (…), li va molt bé això d’alternar els productes” (p. 161). Per això, podem dir que la rabosa va en línia amb la cultura matriarcal de la pagesia: l’alternança de productes, tan interessant com el canvi d’activitats (per a afavorir la creativitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, llegim que, per exemple, en el Pallars, el terme “tinyol” fa al·lusió a “Pa sencer, sobretot el que passa de quatre lliures”.

[2] “Recensar” vol dir “estar tranquil”.

Rondalles en què es plasma el matriarcalisme i dones molt obertes

General, , , , ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs i en relació amb les recopilades per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana (1847-1915).

En abril del 2022, s’edità el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, publicat per Galés Edicions i en què, entre altres coses, copsem rondalles que “no les havia recollit directament Lluís Salvador,  sinó que n’havia encarregat la recerca al professor i escriptor Antoni M. Penya (1863-1948)” (p. 11) i que es recopilaren en els anys noranta del segle XIX: “cent quinze narracions inèdites, entre rondalles, llegendes, succeïts i tradicions explicatives” (p. 15).

En la primera rondalla, “Sa rabosa i s’eriçó”, molt semblant a la de la rabosa i el pot de mel, relat que és molt conegut i que figura en altres obres, es reflecteix molt el matriarcalisme i que es fa lo que vol la dona. Així, “Una rabosa i un eriçó es juntaren i prengueren una escarada de segar. L’amo de sa terra els va prometre que, a més de ses messes des tracte, els daria una salsera de mel, que es menjarien es dia que acabarien s’escarada” (p. 140), és a dir, el contracte de treball en què es paga a tant la faena feta.

Tot seguit, la rabosa diu a l’eriçó:

“-Eriçó, jo me’n vaig, perquè som comare i hem de dur a batiar un infant” (p. 140), i l’eriçó s’ho creu i la rabosa, en lloc d’anar-se’n a batejar cap infant, fa via cap a on era el pot de mel. I, per tant, es fa lo que vol la dona.

En tornar a on era l’eriçó, li diu que li havien posat, per nom, Comencelis.

Un poc després, llegim que tots dos es posen a segar i que l’endemà, de matí, diu la rabosa a l’eriçó:

“-Eriçó: jo me n’he d’anar a batiar un altre infant.

Diu s’eriçó:

-Ves-te’n i torna prest, jo seguiré segant.

Sa rabosa se’n va a ses cases, troba sa salsera (…). Llavors, se’n torna as sementer i s’eriçó li diu:

-Que ja l’heu batiat?

Diu:

-Sí” (pp. 140-141).

I, així, captem que la dona fa lo que tria. I, immediatament, veiem que l’endemà, també de matí, la rabosa diu a l’eriçó “me n’he d’anar a batiar un altre infant” (p. 141). Quan la rabosa torna del bateig, el company li comenta que, a ell, li toca tota la mel, ja que la rabosa se n’havia anat cada dia.

Aleshores, la rabosa, que porta la iniciativa, comenta a l’eriçó que ell se la menjarà i, a més, fa una proposta al company:

“-Bé. Farem una cosa. Anem-nos-en a jeure as sol i, (…) es qui la s’hagi menjada, li sortirà sa panxa lluenta” (p. 142). I així ho fan. I, per consegüent, la dona (ací, simbolitzada per la rabosa) marca les directrius.

A continuació, llegim un passatge en què l’eriçó fa una proposta a la rabosa i ella, molt oberta, l’accepta. I l’eriçó se’n va i cerca uns quants eriçons “i els posa un aquí, s’altre allà, s’altre més enfora, per allà on s’havien de provar a córrer” (p. 142) i cada u dels seus amics en un punt, des d’on dirà “Ja som aquí” a la rabosa.

Finalment, l’eriçó rebé els seus companys, cobrà totes ses messes i els convidà a dinar (p. 143). I, per tant, veiem que el narrador es posa de part de l’eriçó, perquè ha actuat de bon cor, els ha agraït i, a més, ha sigut generós amb ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona porta la iniciativa, marca les directrius i molt oberta

General, , , , ,

 

Una altra obra en què es plasma molt el matriarcalisme, en moltes de les rondalles, és el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i publicat en el 2006 per Farell Editors, les quals, com llegim en la introducció, “són transcripcions de relats orals, extretes de converses mantingudes amb persones grans de la Plana de Vic” (p. 9) i que “formen part d’un ampli treball de recerca i investigació de la cultura tradicional i popular oral que portem a terme des del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona d’ençà de 1980” (p. 10). Així, en la llegenda “El castell dels Moros de Casserres”, veiem que, “Al castell dels moros de Casserres hi havia un cabdill que es va enamorar (…) de la noia de can Regàs de Manlleu” (p. 28) i que era un capitost ben vist pels cristians (p. 28).

Tot seguit, llegim que “can Regàs era la casa del cap dels cristians de Manlleu” (p. 28) i que la dona del pare de la noia de can Regàs “li va fer veure que aquest cabdill no era pas tan dolent i que si estaven tots dos enamorats, era millor que els deixessin fer. (…) Al final, (…) va acceptar i pactaren el casament” (p. 28). I, per tant, copsem que es fa lo que vol la dona.

Més avant, veiem que “El cabdill moro va estar d’acord amb totes les condicions que li va imposar, i va prometre complir-les (…).

El dia del casament van fer una gran festa. La celebració es féu a can Regàs”, és a dir, a ca la núvia. Immediatament, el pare de can Regàs envia un negociador al castell, amb la intenció “que acceptessin la parella de nuvis quan retornessin al castell.

La negociació va sortir més bé del que es pensava. Els comandants de les tropes mores van acceptar” (p. 29), fins i tot, indicant-los que “la tropa podria entrar a dins el castell” (p. 29).

A continuació, veiem que la parella, després de les noces, “va anar a viure al castell de Casserres. Varen ser molt ben rebuts per tots” (p. 29) i, àdhuc, la jove mestressa era ben vista pels moros (p. 29).

Un poc després, d’acord amb un pacte que havien fet entre els moros i els cristians, els moros “va arribar un dia que van posar un llum (…). Aquella nit (…) varen poder entrar tota la tropa a dins del castell. (…) Els cristians van dir als moros:

-Podeu marxar tots, però el qui es quedi aquí serà el nostre presoner.

Tots varen marxar. Tots, menys el cabdill. Ell va preferir quedar-se a viure a Casserres amb la seva estimada, ho havia promès”.

I, així, captem que figura el detall de la nit (vinculat amb el matriarcalisme), que la dona està ben tractada i que es plasma un ambient molt obert i democràtic.

Una altra rondalla de l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El Malcaçador”, en què un home era molt aficionat a la cacera i que sempre anava darrere d’una llebre (una dona) “molt grossa i espavilada. No hi havia manera de caçar-la” (p. 31) i, per consegüent, l’home segueix la llebre i la dona porta la iniciativa, com també es veu, més avant, en llegir que l’home “va quedar castigat a anar al darrere de la llebre” (p. 32). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

El rei promet i la filla ho aconsegueix

General, , , , ,

 

Prosseguint amb “Rondalla de don Nicora”,  del llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, el rei, quan la filla és en la nau, com que sap que don Nicora no és de sang reial, ho desaprova i, malgrat que ella li comenta que “és mon marit; havem esposat des del primer moment” (p. 32), el monarca ordena al seu confident que la tanque al fons de la torre (p. 32), on una dona, cada dia, “li dabaixava el menjar” (p. 33).

Mentrestant, en línia amb la burgesia del segle XIX, don Nicora, en sa casa, “s’ha fet una gran llibreria i estava sempre estudiant de missioner. Després de dos anys d’estudi, (…) s’és vestit de missionista i anava per tots els països a predicar” (p. 33). Resulta curiós que, al mateix temps que ella resta closa en la torre, ell es dedique als estudis… de missioner. Podríem pensar en una mena de penitència per part dels dos, així com, més d’una bagassa primerenca, passava a un convent. I, a banda, hi ha una altra interpretació possible: a més que moltes persones estudiaven en el seminari (l’avi patern de mon pare, l’avi Silvino, ho feu i, quan trobà una nuvieta, decidí deixar-s’ho), també n’hi havia que, com podem llegir més avant, es dedicaven a evangelitzar. Potser, per això, diu que “Era ja un any que ell feia aqueixa vida, anant d’un país a l’altre, en companyia d’un llec[1]. Finalment, va al país on era la princesa i el rei, que ha entès que aqueix era un home sant, l’ha cridat per veure si en pogués treure a la filla la idea de don Nicora” (p. 33).

Aquest passatge és semblant a u de la rondalla “El bon cagar”, recopilada en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez, perquè copsem que, malgrat que el rei ha tancat la filla, no aconsegueix que ella claudique del seu propòsit (p. 33). Aleshores, el missioner (don Nicora) comenta al monarca: “-Deixi fer a mi, que jo la convertiré”. Tot seguit, el fill de comerciants entra a la torre, abraça la princesa i li diu: ‘-Quant he fet per veure’t, muller mia!’” (p. 33).

En acabant, don Nicora despulla el llec i li passa la roba d’aquell a la filla del rei, i “se són anats al port, on els esperava el vapor d’ell i, després, són partits” (p. 33). A banda, la reina s’ha confessat amb el missioner i s’ha penedit i, en un passatge immediat, la dama de cort es troba que, en la torre, hi ha un home vestit de dona: el llec (p. 33).

Llavors, el rei copsa que el missioner era don Nicora i, així, ordena un edicte, perquè volia veure, de nou, la princesa: “’que, en qualque lloc es trobi, que vengui, que jo la perdon, que don paraula de rei’.

Després, són partits quatre vapors per tots els països” (p. 34) i, una vegada més, la dona és qui primer es reporta de la dicta del monarca: “Alhora, diu al marit que ella volia veure el pare, que hi anessin, que els havia dat paraula de rei” (p. 34).

I així ho fan, és a dir, ella aconsegueix que don Nicora també faça camí cap a la cort. I, com un signe més de matriarcalisme, llegim que “Van a la cort, se són gitats tots dos als peus del llit del rei, demanant-li perdó. Alhora, el pare se’ls ha besats tots dos i que els perdonava, i que deixava tots els béns a la filla[2] i que ella era l’hereva i, a don Nicora, li ha dat el títol de duc” (p. 34).

Al moment, el monarca abraça els dos jóvens, els dona la benedicció i mor. Ells dos li ploren i “se són estats a viure a la cort” (p. 34) i, així, la filla passa a fer de reina i de cap d’estat, mentres que el duc pren un paper secundari però no insignificant, de la mateixa manera que la burgesia de l’època també accedia a càrrecs de poder importants, àdhuc, en estats monàrquics. I, òbviament, la filla del rei ha reeixit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen i que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Que no domina una matèria; que encara no és eclesiàstic.

[2] La princesa, no sols heretarà el regne sinó que, igualment, portarà ella els béns que li traspassa son pare, és a dir, el rei. Un detall més de matriarcalisme.

El festeig, les jóvens, les mares i les àvies

General, , , , ,

 

Respecte al fet que la dona siga qui comande, direm que, en l’article “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”, podem llegir[1] que, a nivell de casa i en el tema dels negocis com també en els balls i en les danses, “l’home (…) no donava cap pas decisiu sense el consentiment de la seua dona. I era així, perquè valorava la seua intuïció, el seu sentit pràctic, el seu bon criteri i la seua prudència”.

En relació amb aquestes paraules, el 28 de juliol del 2022, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, Carmen Galan Aguilar ens comentà “La iaia d’una amiga meua ens contava que sa mare, quan ella festejava, es sentava front a ells i com mig endormiscada i el davantal tapant cara i cap… No se li escapava una, ja que, quan el nóvio, confiat en què dormia, a l’allargar [ell] la mà cap a la nóvia, rebria espardenyada en el cap!”. En eixe sentit, el 26 de juliol del 2022 llisquí per telèfon a ma mare bona part de l’article sobre l’origen del festeig, com ara, quan l’autor escriu que, durant el festeig, hi havia una dona, “bé la mare, bé la padrina, que, això sí, dissimulava la seua incòmoda funció de carabina i feia veure que pegava una cabotada o que s’entretenia en qualsevol manualitat domèstica, fent llata, filant, cosint o brodant, però sense perdre reble ni gest del seu Romeu i de la seua Julieta”. Aleshores, ma mare m’afegí “Era per si [els nuvis] es pegaven alguna fartada o algun bes”.

En línia amb l’article i amb els comentaris, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila, hi ha unes cançons que diuen així:

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i ella, per quedar bé,

baixava es cap i becava.

Llavors, sa mare em digué:

-Si no l’hi fas, ets un ase” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i, per dissimular es paper,

calava es cap i becava” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé.

La jove, per quedar bé,

baixava es cap i becava;

i sa mare me digué:

-Si no l’hi fas, ets un fava” (p. 145).

 

Adduirem que, com podem veure en el poema “Tradisions i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940” (https://malandia.cat/2022/05/tradisio-i-costums-del-poble-daldaia-1925-al-1940-poema-de-manuel-nacher), escrit per Manuel Nacher (ciclista i poeta d’Aldaia, 1917-2008) i publicat en el llibre de festes patronals d’Aldaia (una població de la comarca de l’Horta de València) de 1973, també fa esment al vestit, a les jóvens i al fet que eren les dones qui tenien la darrera paraula, en vincle amb possibles relacions i tot:

“I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perquè els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

(…) I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons”.

 

Com podem veure, quan les xicones anaven a la cisterna (que es trobava en el Carrer de la Pilota, el qual ja existia, si més no, des de mitjan segle XVIII) i els jóvens aprofitaven que eren molt a prop d’elles, les doctorejaven. Aleshores, ells, àdhuc, podrien fer un festeig de manera més fàcil com també quan els jovenets s’acostaven a la font de la Plaça Major i s’ajupien a veure els garrons que tenien les xiques, en una època en què les dones portaven roba molt llarga. 

Finalment, afegirem que els dos casos plasmats per Manuel Nácher s’ajusten al refrany “On va la corda, va el poal” i que és ella qui porta la iniciativa. En maig del 2022, posàrem aquest poema en la web “Malandia”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Traduïm el text.

Cançons escatològiques matriarcalistes i amb la dona assaonada i sociable

General, , , ,

 

Cançons de línia escatològica en què es plasma el matriarcalisme.

Tot seguit, posarem cançons de línia escatològica (algunes, que podríem considerar que toquen el tema de la sexualitat) i que reflecteixen molt el matriarcalisme. Així, el 19 de juliol del 2022 accedírem a un post de Lluís J. Portales, en què oferia informació de “Colla Brials” (publicada el 15 de maig del 2016) en què es podia llegir uns versos d’una cançó molt popular i que ací hem escrit amb adaptació (fins i tot, de la paraula “caguerada”, en el País Valencià, popularment, pronunciada “caguerà”):

“Caguerada de bou,

quan plou, s’arremulla;

la de vaca, no,

perquè està més dura”.

 

Per tant, la dona (la vaca) està més forta que l’home (el bou). Cal dir que no es presenta com una mena de lluita a veure qui fa de cos amb més encert, ni, com ara, de manera més estètica. Simplement, es presenten els resultats finals: la caguerada de cada u dels dos animals. Ens trobem, així, davant d’un ambient en què s’afavoreix la comunió entre persones diferents. A més, adduirem que la vaca és un símbol clarament femení i, en aquest cas, a més, vinculat amb el matriarcalisme, així com ho faria la llet,… i està ben tractada.

Afegirem que, en l’article “Reunió de treball a Alzira per a començar amb la restauració del campanar de l’Església de Santa Caterina” (https://elseisdoble.com/vernoticia/50180/reunio_de_treball_a_alzira_per_a_comenar_amb_la_restauracio_del_campanar_de_lesglesia_de_santa_caterina), podem llegir aquesta versió en línia matriarcal:

“Caguerada de bou,

quan plou, s’arremulla;

caguerada de burra que,

quan fa sol, es fa dura”.

 

Així, copsem que la caguerada de la burra (la dona) és més consistent, més massissa i, a més, ho assoleix més sovint que el bou (els dies que fa sol, ella va per davant).

Amb un missatge semblant a l’anterior, n’hi ha una plasmada en l’entrada  “Burles i facècies (https://vilapedia.wikis.cc/wiki/Burles_i_fac%C3%A8cies), en la web “Vilapèdia”, el 18 de gener del 2015, que diu així:

“Caguerada de bou,

quan plou, se regalla;

la de vaca, no,

que està pilonada”.

 

O siga, que, la del bou, regalima, es fa aquosa; mentres que, la de la vaca, s’amuntega[1], es fa ferma, més compacta, així com apareix la dona en la cultura matriarcalista.

A banda, en l’article “Eclecticismo y diversidad en ‘Los mares del Sur’. Un texto abierto a varios niveles de lectura” (https://webs.ucm.es/info/especulo/numero37/maresur.html), de Jorge L. Catalá Carrasco, podem veure una altra versió en què també apareix el símbol matriarcalista de la vaca:

“Caguerada de bou,

que, quan plou,

s’escampa.

La de la vaca, sí;

la de burro, no”.

 

En conseqüència, la dona és més sociable, més oberta que l’home (“s’escampa”). I, continuant amb una altra lletra en què figura la vaca i, a banda, que, com em comentà mon pare, el 19 de juliol del 2022, per telèfon, “Està més feta” i, entre altres coses, té més vivències, més vida, etc., en la web “Contes 5 -sanchosanmartin.es” (http://sanchosanmartin.es/contes/contes5.html), en una entrada molt interessant i que s’inicia tractant sobre la vida social, podem llegir

“Caguerada de bou,

quan plou, se regala;

la de vaca, no,

perquè està assaonada”.

Recomanem la lectura de l’entrada “existencialisme escatalògic valencià” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/11397/existencialisme-escatologic-valencia), publicada en la web “Racó català”.

Adduirem que, mentrestant, una minoria de catalanoparlants dedicada a la cacera de lo patriarcal, com que no acull l’humor irònic (ni el matriarcalisme), sinó el negre i actua prou en línia amb qui lleva la mà i l’orienta cap al cel de l’altiplà (misticisme de fons) o amb baixar el cap (o amb mirar al front) amb el braç recte junt amb el puny tancat, no gaudeix la vida i s’acull al culte a lo castellà. Ho diré sense embuts: a lo castellà i a la castellanització, encara que ho facen, com diem, popularment, més callats que una puta. Per descomptat, no m’identifique amb eixa manera d’actuar, ni de viure.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta foto es pot trobar, per exemple, en Facebook. Quan diu “nación”, es refereix a lo que els castellans diuen “España” com a intent de creació d’una espècie de “Gran Castilla” que no respecte els que no siguen castellans, ni castellanistes, ni catòlics, ni les llengües, ni les tradicions diferents a lo vinculat amb lo castellà, ni el culte a la bandera, ni a les institucions, etc.. Els fets, des del segle XV (amb el tema de la creació de la Inquisició i amb l’expulsió dels jueus), van en eixa línia.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Comentari de Francesc Castellano, del 19 de juliol del 2022, relatiu a l’expressió “estar pilotada”, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris” (“entre diferents accepcions, significa ‘amuntegat’. Per tant, ‘pilonada’ vol dir ‘amuntegada’”). En el mateix grup, eixe dia, Jaume Ferriol Fiol ens comentà, “A Mallorca, una cosa està pilonada ho deim a una cosa que fa munt, i també estreta: ‘La gent està pilonada, una vora l’altra, no cap més’”).

“Jo hi aniré i tu guardaràs es nin”, la dona porta la iniciativa

General, , ,

 

Un altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona porta els calçons (lo que també es diu “portar els pantalons”), això és, comandar i tenir la darrera paraula, és “En Gornals”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. Així, al principi, es diu que l’home, En Gornals,“no era bo a res a res; ara, per menjar, en volia com qui alenava” (p. 137).

I, tot seguit, veiem que “Sa dona no havia tengut altre remei que posar-se es calçons i dur-los sempre. Si En Gornals, al manco, hagués fet lo que sa dona li deia, sa cosa encara haguera tengut un poc d’aguant. Però, ca!, sa dona li deia una cosa i ell ho feia tot capgirat, tot a la biorxa[1]” (p. 137).

Cal dir que hi ha rondalles, fins i tot, en tot l’àmbit lingüístic, en què la dona és qui s’ho trau de les mans, intel·ligent i encertada, a diferència de l’home. La dona considera adient que ell vaja a per llenya, amb l’ase, i que la porte a casa (p. 137), però, com que ell hi torna però sense la llenya, ella “li va dir:

-Res, en haver dinat, jo hi aniré, a dur sa llenya, i tu guardaràs es nin” (p. 138). I, per tant, veiem que, si bé la dona és qui porta la casa, el marit es fa càrrec del xiquet, un detall que cal remarcar.

A més, la dona, quan ja ha dinat, “treu s’ase i cap a sa garriga manca gent, a dur sa somada de llenya[2]!” (p. 138). Ella “l’aplega, la posa as bast i, des d’allà, cap a sa garriga!

Hi arriba, fa es tres feixos, els carrega a s’ase i cap a sa casa manca gent!” (p. 138).

La dona, en veure com l’home s’ha encarregat del nen, “se’n va corrents as nin, que era dins es bres” (p. 139).

Ja molt avançada la rondalla, apareix la figura del fosser qui, ja en casa d’En Gornals i de la dona, diu:

“-Es meu ofici -digué es fosser- no és enterrar es vius, sinó es morts.

Aquí tragueren En Gornals de sa mortalla i de dins sa caixa” (p. 140).

I la dona, com en alguna altra rondalla, fa que l’home faça bondat: “En Gornals, des d’aquell dia, cobrà seny, es posà a creure sa dona en tot lo que li manava, però sense ses bajanades i ses carabassencades de primer” (p. 140). Per tant, la dona, d’alguna manera, és qui, àdhuc, educa el marit, lo que un cosí de mon pare deia que calia fer amb un xiquet, quan era petit, això és, quan es considera més a temps i millor: adreçar-lo com l’arbre de poc de temps, ben plasmat en el refrany valencià “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”.  M’identifique amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes:[1] En el DCVB, veiem “A la torta”.

[2] Per tant, la dona serà qui durà la llenya, la “somada”. En el DCVB, “Fer somada” figura que, en Mallorca, s’utilitza amb el significat de “tallar llenya i carregar-la damunt les bísties”.