El Carall Bernat, el Carall Trempat…, eufemísticament, el Cavall Bernat

 

El 21 de febrer del 2022, en el grup “Puigdemont estem amb tu al 100%”, en què, com en altres llocs de Facebook, havíem posat una cançó eròtica facilitada per Ricard Jové Hortoneda (“Les dones són tan dolentes”), Lluna Cataluyna Euskadi ens comentà “Busca la història del Cavall Bernat del Parc de Sant Llorenç del Munt. La vaig escoltar fa molt i era antiga i molt picant, però no recordo res més”.

El 22 de febrer del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Maria Pladelasala Terricabras ens plasmà “Com el de Montserrat, un carall venerat o un carall armat o trempat”.

Igualment, el mateix dia, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Pep Camarasa ens escrigué “Curiós. A la serra de la Murta, també hi ha un ‘Cavall Bernat’, encara que desconec l’origen del nom”.

En el grup “Dialectes”, en relació amb el Carall Bernat i altres variants, el 22 de febrer del 2022 i posteriorment, ens plasmaren “És famosíssim i forma part del paisatge de Platja d’Aro el seu Cavall Bernat a la platja. Figura fàl·lica (Carall Bernat), que es va amansir amb el famós canvi de carall per cavall (Narcis Ramió Diumenge), “L’únic Cavall Bernat que ‘conec’ és a Montserrat.

No sé si n’hi haurà un altre…” (Rosa Garcia Clotet), “Segons tinc entés, els Cavalls Bernats dels Països Catalans són una deformació de Carall Venrat. És a dir, que són tots representacions fàl·liques naturals” (Adrià Roses Roig), “A la Ribera Baixa, també hi tenim un Cavall Bernat. A la serra de Corbera” (J-Lluís Elmeu), “A Eivissa, a sa platja de Benirràs, concretament, també en tenim un, de carall / cavall Bernat. Però, últimament, l’he sentit anomenar més com a Cap Bernat. O, pitjor encara: ‘el dedo de Dios’, l’anomena tota sa xusma neo-hippy” (Toni Prats), “El cavall Bernat és a Montserrat, que jo sàpiga” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui Paco Mayans escriu “I a Eivissa” i, a més, Maria Montserrat Morera Perramon li addueix “Suposa que, a les roques en forma de penis, en diuen així: cavall Bernat (penis de cavall en zel)”; “Carall armat” (Dolors Aguiló Tarongí).

Cal dir que, en el grup “Dialectes”, en febrer del 2022, Francesc Mañas ens posà un enllaç per a accedir a l’entrada “Cavall Bernat” (http://trailsantllorenc.blogspot.com/2011/01/cavall-bernat-801-m.html?m=1), publicada en el blog “Trail Sant Llorenç del Munt”, en què, per exemple, es pot llegir  “El Cavall Bernat és un dels símbols del Massis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.

(…) Cal destacar que el nom de Cavall Bernat també es repeteix en molts indrets rocosos. Al mateix Massis, a la zona de Montcau, es troba el Cavall Bernat de la Vall. El nom es fa servir a la Serra de Tramuntana, a Mallorca; a la Serra de Llaberia, a Tivissa; o a les Illes Medes. Segons una publicació de l’Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, el nom de ‘Cavall Bernat’ és una derivació de l’expressió ‘Carall Trempat’ amb la que es feia referència a les grans roques verticals, amb forma fàl·lica. En temps pagans, aquests monòlits servien de culte a la fertilitat”.

Un altre article molt interessant i que reporta sobre el Cavall Bernat és “Sobre el terme ‘cavall bernat’” (https://llenguanacional.cat/sobre-el-terme-cavall-bernat), publicat per Andreu Salom i Mir en el 2013 i que figura en la web de “Llengua Nacional”. Així, comenta que també hi ha un Cavall Bernat “en el punt més alt de la serra de Corbera, entre els termes d’Alzira i Corbera; a la petita serra del mateix nom, dita del Cavall Bernat, a la Cala de Sant Vicenç de Pollença (Mallorca nord-occidental); com a nom d’una muntanya que es troba entre els municipis de Colldejou i de Pratdip, a la comarca del Baix Camp; o, també, a la Franja de Ponent, on localitzem la Punta Cavall Bernat, concretament a l’anomenada Penya Ruaba, en el Pirineu aragonès.

El dit topònim és aplicat sempre, doncs, a monòlits, a penyals en forma d’agulla, dels quals el que té una més gran envergadura és el Cavall Bernat de Montserrat. (…) és un cim de referència, a la qual cosa contribueix la seva posició central dins el massís (…). D’altra banda, el seu perfil inconfusible, d’una forma fàl·lica evident”. I, quant al nom, prefereix més la línia de Joan Coromines, qui, en el seu “Onomasticon Cataloniae”, un treball sobre onomàstica (això és, sobre els noms propis), comenta que el topònim correcte és Carall Bernat, com indica Andreu Salom i Mir, qui, a més, addueix que la forma “cavall” “és una forma molt estesa. És un fet que la cultura popular, en altres temps, donava molta importància al que s’han dit les parts baixes del cos, i que tal cosa arribés a molestar, temps a venir, un sector molt preocupat per la moral, a qui això dels caralls no feia gens de gràcia (sembla que aital preocupació prengué forma en el segle XVII)”, justament, per exemple, el segle en què lo patriarcal entra en tot l’àmbit lingüístic mitjançant l’adopció (sobretot, en Catalunya) de Sant Isidre (un sant vinculat amb lo místic i no amb lo terrenal i amb lo maternal).

En relació amb lo sexual, amb lo eròtic i, òbviament, amb lo matriarcal, cal dir que, en l’entrada “Els Caralls Trempats de la Deessa Terra (The erects penis of the Earth Godess)” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2016/02/els-caralls-trempats-de-la-deessa-terra.html), publicat per Manel Jovani en el blog “El somni de la deessa”, l’autor comenta que “La patina ‘puritana’ o de censura va deformar els diversos casos de noms de Caralls Trempats o Caralls Venerats que la nostra estimada Deessa Terra havia anat deixant a la vista (…), arribant a ser batejats com Cavalls Bernats, o Caralls Bernats” i, més avall, escriu que, en paraules de Cosme Aguiló, quant al canvi del nom, el qualifica com “sorgit per evitar sentir un mot sentit abans per tothom com a molt obscè. Un document del 982, segons Coromines”, en fa referència, quan una persona, en llatí, gosà escriure que hi havia un munt que rebia el nom de Carall, a diferència d’un escrivà que, en l’any 974, havia considerat deshonest escriure el nom que rebia la muntanya, “avui coneguda com Puig Carallot”.

Tornant a l’article “Sobre el terme ‘cavall bernat’”, d’Andreu Salom i Mir, “Per tal motiu, hom arribà a inventar llegendes i a fer ús de la imaginació per tal de justificar l’origen del canvi de nom (el del Cavall Bernat de Montserrat, per exemple, respondria a una suposada petrificació d’un cavall d’origen diabòlic)”, tipus de cavall que figura en una llegenda plasmada per Joan Amades en la seua obra ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

A banda, el 22 de febrer del 2022, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Francesc Castellano comentà que “Aquestes pedres se solen considerar dotades de poder de fecundació, òbviament, per la seua forma (com en altres llocs, incloent-hi els menhirs). És força probable que el nom derivi de ‘Carall’ o ‘Queralt’, o, amb alguna possibilitat, de ‘Quer-alt’ (‘quer’, en llengua cèltica i la parlada a bona part de l’actual Catalunya, abans de la romanització, vol dir ‘pedra’) i hi ha alguns pobles que la conserven al seu nom (Dosquers, Queralt, Queralbs, el Querforadat…) i és ben conegut el suposat poder fecundant de les pedres, tema ben estudiat per alguns folkloristes. (…) et puc dir que tota la serra on està situat [el Cavall Bernat de Montserrat], és un pou de llegendes i tradicions amb dracs, bruixes… i on alguns punts en concret es consideren ‘màgics’”. Molt interessant la informació.

Igualment, adduirem que, el 1r de juliol del 2022, en el meu mur, on havia posat l’entrada de Manel Jovani sobre els Caralls Trempats de la Deessa Terra, eixe dia i, posteriorment, Francesc Castellano comentà “Com una mena de contrapartida als Caralls Bernats, a Irlanda, hi ha un parell de turons arrodonits, anomenats ‘Els pits de Danna’, la deessa de la terra”, a qui Joan Carrera Casacuberta escriu “Francesc Castellano. I, a l’estat de Wyoming (EEUU), hi ha la serralada Teton amb el Grand Teton com a cim principal.

Diuen que el nom ve de que, a alguns paranyers francesos, que van ser els primers blancs a arribar a aquestes contrades i anaven, més aviat, enrere de sexe, els hi recordaven les grans tetes d’una dona”. I, tornant a terres catalanoparlants, Maria Pilar Cabanes plasmà “Molt interessant per a mi. Jo veig, des de ma casa, el Cavall Bernat de la serra Corberana” i Ricard Jové Hortoneda els considerava “Símbols fàl·lics d’un cert interès eròtic; depèn de com t’ho miris”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.