Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

L’arquetip del rei i la dona valenta i molt oberta

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Ses tres filles des sastre”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, hi havia un sastre que tenia tres filles molt garrides i, quant al rei, era vidu i molt bell. Una de les filles diu que, si es casàs amb el monarca, li faria un vestit que cabria dins d’una nou; la segona, que cabria dins d’una avellana i, en canvi, la tercera diu que “tendria un nin i una nina amb un estel d’or as front.

El rei ho va saber i envià un criat a ca d’aquell sastre a dir-li que hi anassen a veure’l ell i ses tres filles” (pp. 219-220) i, així, copsem trets vinculats, àdhuc, amb l’arquetip del rei, prou present en moltes rondalles. En primer lloc, la necessitat de virilitat, això és, de tenir descendència, ja que, en molts casos, s’associava les bones collites al fet que el cap d’estat tingués fills, com, per exemple, comenta Álvaro Bonilla (Naxos) en el seu escrit “La esencia de la masculinidad 9: El arquetipo del rey” (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-9-el), el qual figura en el blog “La estrategia de la seducción”: “D’acord amb el text que hem tractat, els reis eren associats amb la fertilitat i amb la creació. Moltes cultures ancestrals creien que l’habilitat del rei per a procrear determinava el destí dels seus conreus. Si el rei era viril, fèrtil i tenia descendència nombrosa, hi hauria prosperitat en els canvis, en les sembres i en els conreus. L’arquetip del rei en l’home modern es vivencia en la seua capacitat creadora, (…) també s’orienta la creativitat en tots els camps, en el llegat i en l’emprenedoria”. Aquestes paraules són igualment vàlides per a la figura de la reina, de la mare, de la velleta, del pare democràtic, etc., també habituals en rondalles en llengua catalana anteriors a 1930.

El rei, com a monarca molt obert, se’n va a cal sastre i, a les filles, “els preguntà:

-Quina conversa teníeu tal hora?

Elles li digueren lo que havien dit i ell digué a sa darrera:

-Amb tu em vull casar.

Es casaren i, des cap d’un any, el rei es va haver d’embarcar perquè hi havia guerra, i sa seva dona va tenir un nin i una nina amb un estel as front” (p. 220).

D’aquesta manera, copsem la coincidència entre la tria de la jove que estava interessada per la fertilitat (la petita), el fet que ell se’n vaja als camps de batalla i, a més, amb espenta, i, al capdavall, que la dona (ara, reina) té dos fills i, per tant, no sols u.  Així, ha fructificat la reproducció i, de pas, la descendència estarà més garantida, detall que podem vincular amb les cultures matriarcalistes, les quals tendeixen molt més a centrar-se en fer les coses a llarg termini, pensant en generacions futures.

En aquest sentit, aquesta rondalla no és la típica en què un membre de la cort fa via cap a la batalla (i, per consegüent, no actua en línia amb el refrany “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), sinó d’un rei molt obert, com, en aquest relat, si més no, a burgesos (un sastre) i als jóvens,… i vigorós.

La rondalla, molt semblant a altres en què un matrimoni troba dos xiquets en una caixa (ací ho fa un moliner, p. 220), té un passatge en què una velleta diu al xiquet què haurà de fer i en què ell segueix les directrius de la dona (“Així ho va fer ell”, p. 221), qui, a banda, li diu “te n’has de dur la flor més mustia que hi haurà”, p. 221).

Adduirem que, vist des de la mentalitat matriarcalista, podríem relacionar aquesta flor amb no deixar caure les persones madures (en aquest passatge, representa una dona que ja ha passat la jovenesa i que no ha aplegat a la vellesa). Però, al capdavall, el germà resta dins un castell.

Aleshores, la velleta diu a la germana què haurà de fer, ella sí que segueix totes les seues órdens i, de pas, fins i tot, la xica li comenta que se’n va  “A cercar es meu germà, que se n’anà a dur es gorrionet de la veritat i no ha tornat.

-Jas! Vet aquí una vergueta: pega tres tocs a damunt una pedra que trobaràs davant es castell i es teu germà sortirà.

Així succeí i tots dos, plegats, se’n tornaren a ca seva amb es gorrionet de la veritat” (p. 221).

Captem, per consegüent, que la dona (l’anciana) salva l’home (el nin) mentres que ell accepta les indicacions femenines; que la jove salva el germà i que, finalment, la part masculina i la femenina van juntes i la xica porta la iniciativa. I, més encara, la flor mustia… es converteix en la mare del rei: la dona madura, però encara viva (p. 222), així com ho fa la primavera d’hivern (la tardor) respecte a les quatre estacions de l’any. Al meu coneixement, la maduresa inclou l’empatia i, per descomptat, l’atreviment.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

General, ,

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Sa cuixa del dimoni”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Una dona tenia dos fills, Joan i Pere; el rei “va fer fer una crida que, es qui li duria una pàguera més grossa, es casaria amb sa seva filla” (p. 208). En Pere, immediatament, se’n va a pescar-ne una i la du a sa casa. Ara bé, sa mare, com que considera que en Pere és molt ase, li diu “Dona sa paguera a en Joan, qui és més viu que tu, ell la durà al rei” (p. 208). Aleshores, en Pere li respon:

“-Idò sí: que la se’n duga en Joan; mentres ens mantenga, jo m’aconhort de sa filla del rei.

En Joan agafà sa pàguera i se’n va a cal rei” (p. 208), i el monarca, en veure-la, “el va fer casar amb sa seva filla” (p. 208).

Més avant, “sa mare va dir a en Pere que se n’anàs a en Joan, que ja era rei, i que li demanàs una cuixa de bou” (p. 208), com també uns dies després, quan ja se l’havien acabada. I, així, la dona, des del primer moment de la rondalla, marca les directrius i, tard o d’hora, li són acceptades. Però, com que el rei, en Joan, a la segona vegada, no és generós amb el germà, la mare, amb molta espenta, diu a en Pere:

“-Tira, Pere! Torna-hi, no li sabrà greu a en Joan. Diga-li que te don una altra cuixa” (p. 208) i el rei … li’n dona una.

Un poc després, en Pere, en lloc de rostir la cuixa, se’n va a dur-la al dimoni, veu una barraca, toca i li ix un home vell, qui era Sant Antoni (p. 209). L’endemà, Sant Antoni, com en altres rondalles ho fa, com ara, Sant Pere, “li va donar un gaiato i li va dir:

-Mira: ves-te’n per aquest camí i, dins una cova, trobaràs un gegant (…) i tu, tot d’una, has de dir a aquest gaiato:

-Gaiatet, fes lo que saps fer!

I es gaiatet, tot d’una, et traurà una taula ben parada, plena de menjar abastament” (p. 209). A banda, el sant li addueix que no ha de baratar el gaiato al gegant, sinó prendre-li una carabasseta.

Igualment, Sant Antoni li comenta d’un segon gegant, però que porta un ganivetet “que, cada vegada que l’afiquen en terra, surten tants soldats com voleu” (p. 209). Llavors, “camina caminaràs, trobaràs unes penyes molt grosses i els diràs:

-Penya, obre’t; penya, tanca’t” (p. 209).

En aquest passatge del sant i en Pere, copsem un Sant Antoni molt obert i planer, qui, a banda, li afig que, aleshores, trobarà el dimoni, a qui donarà la cuixa: “Ell et dirà:

-Pere, menja de tot!

Però tu no has de menjar més que una oliva verda. Quan la t’hauràs menjada, el dimoni et dirà:

-Maleït sia es qui t’ha aconsellat.

Llavors, te’n tornaràs a ca teva” (p. 210). Per tant, Sant Antoni fa que en Pere continue en relació amb sa mare, una dona senzilla. A més, com en moltes rondalles, hi ha dues opcions: la part més gran, la més afamada, la més rica, la més lluenta i, per una altra banda, la més petita, la més plana, la més humil, la més fosca, la rovellada…: en aquest cas, el fill, tria la femenina és a dir, la segona.

Tot seguit, “En Pere donà les gràcies a sant Antoni, se n’anà i li succeí tot lo que li havia dit. Quan es va haver menjat s’oliva verda, se’n tornà a ca seva i trobà sa mare, que es moria de fam, i li va dir:

-Mu mare, què teniu?

-Ah, fill meu! Fa vuit dies que no he menjat res” (p. 210).

El fill, “tot d’una, treu es gaiatet i li diu:

-Gaiatet: fes lo que saps fer!” (p. 210).

En un passatge immediat, veiem que, quan la mare ja no passava fam, en Pere li comenta que se’n va a fer la guerra al seu germà, que ell compta amb un ganivetet que li aportarà els soldats que trie, li conta tot lo esdevingut i…, finalment, trau del trono al germà i “va fer reina sa mare” (p. 210).

Com podem copsar, la dona està en el lloc que li correspon, el trono,… però ara en un palau, i, per consegüent, com en moltes rondalles i com en moltes dones nascudes abans de 1920, les dones són les que manen i, a banda, de manera democràtica i molt oberta i estan ben considerades. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, organitzadores, amb espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, semblant en distintes poblacions catalanoparlants, és “En Joan de sa favera”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Afegirem que, en més d’un passatge inicial, es copsa erotisme. Un matrimoni vivia en una gerra enterrada i el marit nomia Joan. “Un dia que es pagès de sa terra a on estava sa gerra sembrava faves, en va caure una dins sa gerra i aferrà. Cresqué i cresqué i, aviat, va sortir defora de sa gerra” (p. 197). Així, hi ha, a més, una lectura eròtica: la fava (la llavor, igual que el semen, mot que, etimològicament, significa “llavor”) cau en una gerra (paraula vinculada amb la vulva i que té a veure amb un objecte on s’insereix material i, igualment, de forma circular en la boca, forma associada a lo femení) i, per tant, hi acampa, fins a poder eixir de la gerra, així com el fill ho fa en el part.

A banda, addueix que “Tant va créixer que arribà fins al cel. En Joan va voler provar de pujar-se’n pes tronc de sa favera i pujà i pujà i arribà fins al cel. Quan va ser allà, tocà i sortí sant Pere.

-Què vols? -li demanà sant Pere” (p. 197). Veiem, per consegüent, un Sant Pere que, com en moltes rondalles, es mostra planer, molt obert, en aquest cas, reflectit pel tractament de tu.

En acabant, diu a Sant Pere que ell vol conversar amb el Bon Jesús:

“-Li volia demanar si em volia donar una barraqueta per no haver de viure dins sa gerra” (p. 198).

Aleshores, Sant Pere ho comenta a Jesús, i, al moment, diu a en Joan:

“-Ja te’n pots tornar. (…) Ja tens sa barraqueta.

En Joan li donà les gràcies i se’n tornà (…) i ell i sa dona hi anaren a viure” (p. 198).

Una setmana després, la dona, com qui té la darrera paraula, “digué a en Joan:

-Joan: torna a pujar fins al cel i demana al Bon Jesús si, en lloc de sa barraqueta, ens vol donar una casa un poc més gran, perquè, dins sa barraqueta, quasi no hi cabem” (p. 198). I Joan ho torna a fer sota les directrius de la muller, qui és l’organitzadora i qui prepara el demà:

“En Joan se tornà a enfilar pes tronc de sa favera i tornà a demanar al Bon Jesús” (p. 198) com també en dos passatges més: en el primer, per a demanar una casa més gran i un poc de terra per a poder conrear, i, en el segon, per a que els concedís una possessió. I, novament, el marit segueix la pauta que li marca la dona. I el Bon Jesús li ho aprova.

En el cinqué passatge, la dona comenta a en Joan que se’n pujàs per la favera i que li demanàs “una possessió més gran, amb un bon celler i una bona tafona i amb sa vinya i s’olivar per poder tenir de tot” (p. 198). I Sant Pere, tot i això, se’n va a Jesús i li ho comenta. Aleshores, Jesús tria que “se’n tornàs a viure a dins sa gerra, i en Joan davallà altra vegada pes tronc de sa favera (…) i va haver de tornar a viure dins sa gerra” (p. 199).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que convenen, que trien i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, fins i tot, en relació amb l’educació matriarcal, és “Sa rondalla de na Margalida”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Una filla que era malfaenera, “Un diumenge va veure dos mariners que venien de cap a ca seva i havien de passar per davant i va posar, enmig de sa casa, un paner ple de fusades” (p. 179) i sa mare li diu que no vol que faça faena en diumenge.

Tot seguit, “Es mariners arribaren a s’endret des portal i se’n temeren i li digueren, a sa mare:

-Ma germana: per què pegau a aquesta al·lota? (…) Aturau, no li pegueu; no li pegueu pus” (p. 179). Aquestes línies s’ajusten a l’educació matriarcal i plasmen una cultura en què està ben vist tractar les coses a bones: des de lo educatiu, fins a qualsevol tema en relació amb dues persones o més, motiu pel qual, els hòmens (quan fan el paper de pares), sovint, figuren molt oberts.

A continuació, llegim que els mariners, “quan varen esser més amunt, un va dir a s’altre:

A mi, em convendria aquesta al·lota; (…) li deixaria un quintar de cànem i un quintar de lli perquè ho filàs” (p. 179) i, així, el mariner considera que la jove té bones mans i, per tant, la dona està ben considerada. A banda, immediatament, es plasma el tema de les noces i, de pas, el fet que la dona (en aquest cas, la filla) té la darrera paraula i que la mare respecta la decisió de la jove. Açò, evidentment, té a veure amb l’educació matriarcal i, així, el mariner “Tornà arrere i digué a sa mare:

-Ma germana. ¿Què voleu que em casi amb sa vostra filla?

Diu:

-Això, ha de ser ella qui s’ha de convenir i jo no hi dic res.

-Idò, tu, Margalida, què hi dius?

-Jo? Que sí; jo ja em vull casar, si tu et vols casar.

-Idò, ens casarem.

I es casaren” (p. 179).

El marit, en Toni, confia en la dona i li encarrega que faça una telerada.

“Ella va dir:

-Sí, bé, bé.

Però, quan ell no hi va esser, no tocava es cerro i sa mare li deia:

-Margalida, ¿i encara no files?

-Jo! Ja filareu vós” (p. 180).

Per consegüent, malgrat que el marit dona unes órdens a la muller (que faça una telarada), és ella qui tria què fer, quan i com. Així, més avant, captem que, “As mateix poble, hi havia una senyora que havia menjat conill i s’havia travessat un osset i, de cap manera, l’hi podien treure, i li daren de consell que anàs a passejar a veure si veuria res que la fes riure” (p. 180). I, en veure com filava la xicota, “s’osset li sortí i quedà bona” (p. 180).

Aleshores, la senyora de l’osset, en senyal d’agraïment (un tret que apareix en moltes rondalles, com ara, amb una velleta i germans), diu:

“-Jesús! (…) Aquesta dona és causa que estic bona. Que em deman tot lo que vulga.

-Sí -va dir na Margalida-. Idò, vull una telarada de drap i una de brinet i que se n’enduguen tot això” (p. 180). I així es fa. De nou, es dona moltes facilitats a la part femenina del relat (en aquest cas, a la jove).

A més, com que la xicota no volia treballar en això, quan aplega el marit i veu que la tasca és feta, ella, amb creativitat, li comenta que estava cruixida de tant de filar, “i s’home ho va creure i li digué:

-Idò, mira: si et cures prest, farem una promesa a la Mare de Déu, de no filar més.

Ella, quan s’home no hi va esser, va llevar ses clovelles d’ous, ja va estar bona, feren una festa a la Mare de Déu i no va filar més” (p. 180). I, per tant, mitjançant la creativitat, la muller aconsegueix el seu objectiu i, igualment, com en moltes rondalles, la dona és la part eixerida i es fa lo que ella tria: des del casament (la mare no li posa inconvenients), fins a lo relatiu a la tasca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Adduirem que hui, 16 de novembre del 2022, en el llibre “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), hem trobat una rondalla, “La creació”, amb característiques en línia amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb semblances amb la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): Déu no feu l’home (les persones) com el més fort, sinó la terra (la Mare Terra i, així, la dona). 

La dona “feia lo que volia”, ben tractada i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es copsa el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que, a banda, en alguns passatges, pot recordar la Nit de Nadal i Nostra Senyora i el Nen Jesús, és “Es drac encantat”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que tenia tres filles, un dia se’n va al bosc a collir devers una cova i li apareix un drac (el qual està vinculat amb la dona) i l’animalet li diu que, si alguna de les tres filles que té l’home entra en la seua boca, li donarà una bossa de doblers i que no se li acabaran mai. Ara bé: si no n’hi entra cap, el pare tindria mal de ventre sempre (p. 174). Així, veiem que, des d’un primer moment, la dona (ací, per mitjà del drac) és qui dicta què ha de fer l’home.

Aleshores, el pare fa via cap a casa i ho comenta a les filles. La filla gran i el pare i, en acabant, la segona i el parent, se’n van a la cova: “Sí, mon pare. Anem-hi i el veurem” (p. 175), li diuen totes dues. La tercera, quan li diu el pare què haurà de fer, li respon:

“-Anem-hi, mon pare; jo, per vós, faré qualsevol cosa.

Se’n van a sa cova des drac i sa filla, quan el va veure, va dir:

-Mon pare: ell és molt gros, emperò, perquè puguem estar bé, hi entraré” (p. 175). I així ho fa: “Hi va entrar i va sortir dins un palau, i allà no va veure ningú més que dues ombres que sempre la servien. (…) ella, a dins es palau, estava molt bé, feia lo que volia. Si volia fer feina, en feia i, si no volia, no en feia. Aquelles dues ombres li feien de criades” (p. 175), paraules que van en línia, per exemple, amb un comentari que em feu ma mare sobre la seua àvia paterna, Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), respecte al marit, Miguel: ell li ho donava tot fet. I, a més, la dona també tractava bé l’home, malgrat que l’àvia Consuelo tingués la darrera paraula.

Afegirem que, en maig del 2022, férem una pregunta en Internet i la majoria de les respostes anaven en la línia d’aquesta rondalla: per tant, en els relats i en la realitat, es reflecteix el matriarcalisme.

Però un dia, de nit, la jove encén un misto i, un poc després, una ombra li diu:

“-Filleta: ja s’ha acabat!” (p. 176) i l’endemà de matí, la xicota es va trobar en un camp ras, sense cap camí. No obstant això, la dona, amb molta espenta, “Es vespre, molt tard, va veure un llumet i se n’anà cap a ell i trobà un gran casat ple de centinel·les” (p. 176), el qual corresponia a la casa del rei. “Amb això, sortí un criat del rei” (p. 176) i l’home tria acollir-la “perquè va veure que li havien de dur un infant i va dir:

-Que entri (…).

La va fer entrar i li donà posada, i ella, en sa nit, va tenir un infant mascle i va demanar as criat si tendria qualque bocí de roba vella per abrigar-lo” (p. 176). I el criat, molt obert, li dona uns calçons vells “i ella abrigà s’infant” (p. 176).

Al moment, el criat sent una veu que, de darrere de la porta, li digué com acabaria l’encantament, en aquest cas, relacionat amb la dona (per mitjà del drac), com es capta posteriorment: “Es criat, quan va sentir això, tot d’una, se’n va anar a dir-ho al rei i li digué que li perdonàs s’haver donat posada per aquella santa nit a aquella dona” (p. 176). Aleshores, el monarca, quan va sentir la veu, el perdonà, feu lo que havia comentat la veu pròxima a la porta, acaba l’encantament del drac “i aquella dona va ser la reina” (p. 176). Adduirem que, al llarg de la rondalla, la dona actua molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que trien, que marquen el compàs i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i, a més, que es fa lo que tria la dona, és “Es castell de ses roses”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. En una casa, tenien dos fills (un xic i una xica) i eren de mig estament; mentres que, en una altra, també n’hi havia un fill i una filla, i eren molt rics (p. 170). Afegirem que, “En aquestes dues cases, eren molt amics i, un dia, es dos al·lots compongueren de fer un castell de roses i havien de fer botar ses dues germanes per damunt des castell” (p. 170) i la que el botàs sense prendre cap rosa, la hisenda havia de ser seua. I ells no els ho dirien (p. 170). Podem veure que, en lloc de fer un castell de pedra, el fan de roses, això és, de flors i, per tant, vinculat amb la vida (en aquest cas, amb la de les plantes, en línia, doncs, amb la figura del jardiner).

La rica el bota i agafa una rosa. I, llavors, “botà sa pobra i va tomar una fulla i, perquè no la veiessen, la se menjà. Va guanyar s’hisenda, i ella i es seu germà s’embarcaren” (p. 170). De nou, per tant, àdhuc, entre personatges amb bona avinença entre ells, guanya la part més modesta.

En el paràgraf següent, veiem que el germà es posa a estudiar, mentres que “ella, de sa fulla de rosa, tengué una nina i, perquè es seu germà no se’n temés, la tenia a dida i va fer una mina que anava de ca sa dida a ca seva” (p. 171). I, així, ella té relació amb el seu germà i, a banda, en lloc de deixar córrer la filla, crea un vincle amb la mare de llet (la dida), des de sa casa: tractem el tema de les relacions amb els altres. Comentarem que, com també, per exemple, en rondalles de l’Alguer, mentres que l’home estudia, és la dona qui desenvolupa el paper obert i més acollidor. 

Més avant, copsem que la nina es fa gran i que un dia la veu el germà de l’al·lota. Aleshores, la xiqueta diu a l’home:

“-Ma mare era rosa,

rosa som jo també

i he collides roses

des mateix roser” (p. 171).

 

Un poc després, mor la mare de la nina, el germà l’adopta com a criada (a qui deien n’Esclaveta). Aleshores, quan ell li diu:

“-Esclaveta, què vols?

Ella li digué que, tanmateix, no li duria lo que voldria.

-Sí que t’ho duré -digué es senyor.

-Idò, jo vull un brot de murta florida, un ganivetet de dos talls i una pedreta de cor” (p. 171). I, per tant, ell farà lo que li dirà la dona, en aquest cas, la xiqueta.

Adduirem que, com en altres rondalles semblants, el germà “se n’anà de viatge” (p. 171) i, quan tracta de tornar, no pot i “Es capità va demanar si n’hi havia cap que hagués feta cap promesa. Ell va dir que no havia pensat amb n’Esclaveta i es barco tornà arrere i ell va anar a cercar tot lo que havia de dur a n’Esclaveta. Quan arribà a ca seva, li donà tot lo que duia” (p. 172). Com podem veure, encara que el senyor tinga més anys, és la dona qui tria (què vol que li porte) i qui dicta què haurà de fer ell, el germà de sa mare. Igualment, per mitjà del capità, copsem la importància que té la paraula en les cultures matriarcalistes (“Paraula de Rei, no pot mentir”), ja que afavoreix que una persona siga de fiar: el germà (pare, home) ha de fer lo que li ha indicat la dona (ací, una nina). I més: l’home també està obert a la part femenina.

Al capdavall, un criat diu al senyor que havia sentit unes paraules que deia la xiqueta abans de dormir i, el germà, un poc després d’oir lo que ella li recita, fa que li ho conte tot i, “llavors, n’Esclaveta va ser sa senyora” (p. 172).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “L’amor de les tres taronges”, recollida a Mallorca i molt semblant a altres amb el mateix títol o molt similars. Començarem dient que, àdhuc, es copsa en l’actitud del rei cap al poble:  “A una ciutat, hi havia molta misèria i el rei va fer fer una crida dient que, per espai de tres dies, donaria un setrill d’oli i un saquet de farina a tots es pobres que hi anassen.

Hi anaren molts i, es vespre, quan tot s’oli i tota sa farina varen estar acabats, hi comparegué una velleta i demanà si li volien deixar omplir es setrill d’oli i es saquet de farina” (p. 163). I la velleta, malgrat que li deien que s’ho havien dut tot, respon:

“-Tira! Deixau-me mirar si encara en queda qualque mica.

-Idò, mirau-ho.

Sa velleta (…) encara pogué omplir es setrill (…) i també pogué omplir es saquet” (p.  163). Per tant, ens trobem amb un rei, no sols obert a tots, sinó que ho fa, fins i tot, als més pobres i, a banda, a les ancianes i que, detalls com aquest, plasmen que el matriarcalisme prefereix els monarques i les autoritats amb bona empatia amb el Poble.

Afegirem que aquest passatge pot recordar-nos el del repartiment dels pans i dels peixos, del Nou Testament: n’hi havia per a tots. Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada, quan és anciana i tot, i que, en aquest relat, a més, es fa lo que ella dicta.

Tot seguit, el fill del rei, que jugava amb una bolla d’or, la llença al setrill de l’anciana i el trenca. Aleshores, com en altres rondalles, ella li diu “Mal no estigues bo fins que hauràs trobat l’amor de les tres taronges” (p. 163).

El príncep s’entristeix i son pare, molt obert, li demana:

“-Què tens, Bernadet?

-Aquella vella em digué que no estaria bo fins que hagués trobat l’amor de les tres taronges i ara no tendré més remei que anar-lo a cercar.

-Idò, pots partir en voler.

Son pare volia que un parell de criats l’acompanyassen, però ell no volgué més que un cavall, un sac de doblers i dues espases, i partí a cercar l’amor de les tres taronges” (p. 164).

Per consegüent, captem una educació matriarcal per part del pare, qui, a més, dona moltes facilitats al fill (primerament, que puga fer via i, de pas, espavilar-se) i li obri la possibilitat de comptar amb servidors. Però el jove tria pel transport (el cavall), per recursos per a eixir al pas i per la generositat (els doblers) i per si calgués lluitar (les espases).

El jove Bernadet fa camí i aplega a una casa on és ben rebut per una dona:

“-Ai, fillet! Es meu home és un drac (…).

-Tirau! Deixau-me quedar, m’amagaré i es vostre home no em trobarà. Vós, en sa nit, li demanareu a on està l’amor de les tres taronges i demà, de matí, m’ho direu i jo vos pagaré bé.

La dona hi va consentir” (p. 164). I, per això, és ella qui té la darrera paraula, ja que, per a començar, podia no haver-lo admés en la casa. Copsem una mena de pactisme entre dues persones de bon cor, i que, primerament, ho farà la dona i, a continuació, el jove: ella pregunta al marit, ell li ho diu i la muller ho comenta al xicot. El xicot paga la dona (considera positiva la col·laboració de la muller del drac) i fa via.

Més avant, en passar a la tercera dona casada amb un gegant, Bernadet també li paga i camina cap al jardí de què ha parlat el gegant a la seua muller (p. 166). Com en moltes rondalles, el jardí és una part més dels símbols matriarcalistes, de la mateixa manera que l’hort o que el tros que cal llaurar. El jove entra en el jardí, troba el taronger, mata els dos lleons que hi eren, cull el ramell les tres taronges (p. 167), capta que ja està tot bo i “pes camí, li agafà set” (p. 167).

El xicot obri la primera taronja i n’ix una jove molt garrida, “la va posar damunt les anques del cavall” (p. 167) i abraça lo matriarcalista, però no troba cap font i mor la jove.

Amb la segona taronja, però de què surt una jove més guapa, passa un fet semblant.

I, al capdavall, “Camina caminaràs, trobà una font amb un lledoner just a devora, que ses branques arribaven fins as coll. Va beure aigua i encetà sa darrera taronja i, de dins, en sortí una al·lota guapíssima, que duia un vestit d’or i plata. (…) Va tenir set i en Bernadet li donà aigua de sa font i no es va morir” (p. 167).

En aquest darrer apartat, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: no sols la jove porta vestit de color or (que podria recordar el cel), sinó, igualment, de color argent (que va en línia amb la foscor, amb lo femení) i, a més, lo que inclina la balança cap a lo matriarcalista és la font (un detall relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona).

Molt prompte, apareix una mora que, aprofitant que és fada, tracta de fer malbé la jove garrida. I, com en altres rondalles, al final, veiem que en Bernadet, mentres que la mora, més persones i ell eren en el palau, veuen que hi ha un colomet volant (que és la jove guapa).  Igualment, com que el jardiner se’n va al jardí i, més avant, li lleva l’agulla que ella  tenia ficada en el cap, “tot d’una quedà convertida en aquella al·lota tan guapa” (p.  169). Al capdavall, el jove també se’n va al jardí, la coneix i es casa amb aquella tercera xicota de la rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones col·laboradores, de bon cor, que porten el timó i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Na Blanca i Bella”. Així, una mare que tenia un nin, va prometre l’ànima del xiquet al dimoni però, un dia que el fill la veia molt trista, ell li demana pel motiu, la mare li ho comenta i, tot seguit, “Aquell al·lot es posa de camí i se’n va a cercar es dimoni. Passa per un camp on hi havia missatges que llauraven” (p. 156) i ells li diuen “ves-te’n a sa vorera de mar, que hi ha tres filles seves que neden. Has de prendre sa roba de sa més petita i no li l’has de dar fins que t’haurà dit què has de fer” (p. 156). I així ho fa el xiquet. Per tant, una de les filles resta nua o, si més no, sense eixa peça de roba. 

A més, el nen promet a la filla més petita que, si li diu què ha de fer, li donarà la roba. Aleshores, la filla del dimoni li respon:

“-Tu, ves-te’n as puig, però no faces res fins que jo vendré (…).

Així ho va fer ell, i ella se n’anà as puig i ja el trobà que l’esperava” (p. 156). Per consegüent, la dona marca les directrius del xiquet. Igualment, copsem que hi ha tres xiques jóvens i un xiquet, això és, que predomina la part femenina i que, entre eixes filles, el narrador tria la més petita, com en moltes rondalles en llengua catalana.

A banda, ella li aplana la tasca: “tirà unes pólvores i es puig va romandre trencat, sembrat, segat i, es pa, pastat. Es vespre se’n va ell, entrega es pa al dimoni” (pp. 156-157) i captem dones molt treballadores i hòmens de la mateixa corda, tret molt plasmat en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que, molt sovint, feien les faenes junt amb el marit o que també anaven molt al camp i que estaven ben tractades.

A continuació, el dimoni mana una activitat al nen i “Ella també hi anà, tirà unes pólvores a sa pell i quedà blanca com la llet. Es vespre, [es nin] entregà sa pell blanca al dimoni” (p. 157). Aleshores, el diable li diu que ha de tirar-se cap a la mar (detall vinculat amb la dona) i que hi cercarà una tumbaga (és a dir, un anell llis) de sa mare. Veiem, per consegüent, detalls matriarcalistes: la mar (aigua), l’anell (té forma circular) i la mare (relacionat, sobretot, amb la terra i amb l’aigua).

Però, la filla del dimoni, eixerida i diligent, hi va i comenta al xiquet:

“-No t’hi tires. Agafa’m, a mi, i, damunt aquesta pedra, capola’m i, ben capolada, tira’m dins mar.

Així ho va fer i, es cap de poc temps, ella surt de dins mar amb sa tumbaga, però amb un dit manco” (p. 157). Aquest passatge el trobem, molt similar, en altres rondalles. Es veu, clarament, que la dona salva l’home, que ella és la part més activa i que, a més de portar les calces, ell li creu. Igualment, es reflecteix una relació molt directa entre la dona i la mar i, posteriorment, amb la terra.

Al capdavall, com en altres rondalles, la filla del dimoni diu al nen que, en un estable, hi ha dos cavalls (el del vent i el del pensament) i “Deixa es des vent i pren es des pensament i, així, no ens trobaran” (p. 157). Direm que, malgrat que el vent i el pensament podríem vincular-los amb la part masculina (el cel, la banda superior, l’aire), el pensament també té a veure amb lo terrestre (tocar els peus a terra) i, així, amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, les cultures matriarcalistes no han estat, precisament, relacionades amb el misticisme, ni amb el racionalisme i sí, com ara, amb lo que el nord-americà Thomas S. Harrington, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista a Catalunya”, en català en la versió original, del 2018, considera com una “contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades” (p. 215), que podríem relacionar amb els catalans de línia matriarcalista.

Immediatament, passem a passatges semblants i en què el diable troba que la filla, eixerida, fa camí i s’allibera dels treballadors (els missatges) del dimoni.

Finalment, la filla del diable tira un mirall en terra, “comparegué una casa molt formosa i ben moblada, (…) blanca com la llet (…) i, a ella, ja no li caigué més es nom de Blanca i Bella” (p. 158). Cal dir que el color blanc està associat a la llum, al sol i, per consegüent, a lo patriarcal. Per tant, la jove passa a lo matriarcalista, motiu pel qual, la casa, per exemple, té el color de la llet, detall que, com la vaca, està molt relacionat amb la dona, amb lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Seràs servida”, dones garrides, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “En Joanet”, recopilada en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, llegim que “Així passaren alguns dies, al cap dels quals, va dir que se’n volia tornar a sa seva terra, per contar a son pare lo bé que es trobava.

-Tu no tornaràs! -va dir una veu molt trista.

Diu:

-Sí que tornaré!

-Idò, bé: promet que, en tornar, no duràs res de sa teva terra, perquè seria sa nostra desgràcia.

Diu:

-Bé: no duré res” (p. 152). I, així, la dona, amb bon cor, ha convençut l’home i, a més, acceptant ell lo que li dicta ella.

Tot seguit, el jove fa via cap a la seua terra, “tan sols lo necessari per dir a son pare que es trobava molt bé en aquell castell i que hi volia tornar per quedar-s’hi tota sa vida. Son pare hi vengué a bé, i ja va ser partit altra vegada” (p. 152). Quan plasmí, per primera vegada, aquest paràgraf, dia 11 de novembre del 2022, copsí, no sols el pas de la casa on u s’ha criat (la del pare) a la nova (la de la núvia), sinó un passatge eròtic i en què, a més, el jove pescador segueix les órdens de la muller.

Al moment, “Pes camí, trobà una velleta” (p. 152), qui li diu que les tres jóvens són, ara, tres dimonis i que prenga tres mistos, per a encendre’ls, quan ho ell ho considere menester (p. 152). Per consegüent, no sols la velleta fa el paper de mestra, sinó que, a banda, li atorga recursos per a fer més fàcil el recorregut.

En aplegar on són les jóvens, elles ploren perquè no ha complit amb la paraula. Ell, de nit, recorre a un misto (llum enmig de la foscor, un tret matriarcalista, en lloc de tot claredat o tot foscor) i “va veure que tenia davant ell una jove guapíssima i, mirant-la fit fit” (p. 153), això és, fixament, fins que li cau el misto al coll blanquíssim de la jove i ella es desperta. Malgrat que, amb aquest passatge, pot semblar que és ell qui salvarà la dona, evoluciona de manera que la xicona, davant la reacció del gegant en contra, diu al jove pescador: “Tira’t per sa finestra i fuig.

En Joan se tirà per sa finestra i es trobà en un desert” (p. 153). Ja en el desert, un lloc on s’ha d’espavilar, no sols el jove farà de repartidor entre diferents animals (un lleó, un gos llebrer, una àguila i una formiga), sinó que tots quatre li fan costat des d’aleshores i li aportaran un detall (cada u, u) que el farà fort en la vida.

Més avant, el jove es torna formiga, entra on és una de les xiques i, en acabant, es torna home. “Llavors, es posà a parlar amb sa jove i li demanà com és que ella i ses altres dues al·lotes estaven allà amb aquell gegantot, i li respongué que les tenia encantades i que s’encantament duraria fins que hi hagués una bona persona que les volgués alliberar.

-Jo vull -digué en Joanet. Digues què he de fer i seràs servida.

-Te n’has d’anar a tal punt, a on hi ha un bosc, enmig d’aquest bosc, hi trobaràs una serp” (p. 154) i que, després de fer unes passes que ella li indica, com en rondalles d’aquest tipus, esclafarà un ou en el front del gegant (una mena de Goliat) i l’encantament s’haurà acabat (p.  154).

Els missatges d’aquesta rondalla són molt interessants per al dia rere dia en una cultura matriarcalista: 1) les persones de bon cor poden fer que les que passen per un mal moment (en el fons, les jovenetes estan tristes, perquè voldrien estar desencantades), reviscolen i retornen al seu projecte de vida, 2) malgrat que el jove (l’home) pogués tenir més força (que la jove), ell fa de servidor de la fadrina, però no com una mena d’esclau: “Digues què he de fer i seràs servida” i 3) ella li marca les directrius.

Com a anècdota, i vinculada amb aquest relat, diré que, quan el tracti  l’11 de novembre del 2022, em recordà els meus avis materns. Ell (nascut en 1906) era molt més fort; però ella (nata en 1910), molt arriscada, una mica roder i molt oberta, era qui feia de cap de colla i qui portava el timó.

I, com que el vailet fa lo que la jove indica, el gegant quedà mort, “S’encantament s’acabà, es casà amb s’al·lota guapa i quedaren amos (…) del castell, a on visqueren feliços” (p. 155) i, per consegüent, ell ha passat de pescador a viure en lo que podríem dir la terra de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, receptives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es lloro”, arreplegada la darrera dècada del segle XIX, relat que, a més, comença dient que, “A ca sa mestressa Maria Rua, que tenia una botiga de vendre” (p. 150), tenien un lloro. Un dia que la mestressa fregia en la cuina, “hi va anar un nin a demanar es cigrons, a quant anaven” (p. 150) i l’animalet li digué “A deu!

Es nin va pensar que era sa mestressa i se n’anà a sa mare i li digué que es ciurons anaven a deu.

Sa mare (…) digué:

-Sí que són barato! Ves a dur-me’n dos almuds.

Es nin se’n va anar a cercar es ciurons i, quan va esser a sa botiga, cridà sa mestressa i n’hi demanà dos almuds. Sa mestressa sortí i els hi donà” (p. 150).

Com veiem, no sols la dona (la venedora) porta la botiga (i ho podem copsar dues vegades), sinó que apareix una segona dona (la mare del nen) i només un home (el xiquet). I, de pas, a banda que hi ha dues dones i un home, són elles qui porten la iniciativa, qui tenen la darrera paraula. En aquest sentit, no és la primera vegada que, simbòlicament o no, la part femenina és major que la masculina i, igualment, té més pes en el relat.

Un poc després, passem a un passatge en què la botiguera i el nin actuen de bon cor i en què la venedora, com que li diu que no estan a deu, fa que el nen se’n vaja a casa plorant i sense els cigrons (p. 150).

Mentrestant, el gat de la dona es menja el peix que hi havia en la paella i, com també el lloro, s’amaga davall del llit. Ara bé, la madona sent que el lloro demana al gat:

“-Moix, ¿que també has dit a deu?

Sa mestressa ho sentí i anà a cercar aquell al·lot per dir-li que no en tenia sa culpa ella, que havia estat es lloro sa causa de tot” (p. 151). De nou, la dona és qui tria finalment, i, ací, perdona el xiquet.

En el relat següent, “En Joanet”, recopilat en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, el qual té moltes semblances amb rondalles en llengua catalana, comença ambientat en la mar (símbol vinculat amb la dona, amb l’aigua). Un pescador tenia un fill que pescava amb ell. “Un dia veieren un barco (…) dins el qual se sentia una música molt agradable. Es fill va dir:

-Mon pare: jo vull anar a veure què hi ha en aquell barco.

-Està bé, ves” (p. 151) “I ja va ser partit a aquell barco.

Tant com s’hi acostava, millor sentia aquella harmonia” (p. 151) i, més avant, oí com una veu celestial que li convidava a anar junt amb ella i, tot seguit, li addueix:

“-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

Amb això, veu unes mans que li posen una tauleta davant (…) i (…) tornà a sentir sa veu que li deia:

-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

A lo qual, ell va respondre que, si son pare ho volia, se n’hi aniria molt gustós. Se’n tornà a terra i va dir a son pare:

-Mon pare: jo me’n vull anar amb aquell barco.

-Sí? -digué son pare-. Idò, ves-te’n (…). Ves i fes bonda” (p. 151).

Per tant, no sols les dones (la veu) marca la pauta, sinó que es tracta d’una persona molt oberta i que convida. Igualment, el pare dona moltes facilitats al fill i li desitja que faça bondat. Afegirem que apareixen dos trets molt relacionats amb el matriarcalisme: l’aigua (la mar) i la terra.

I, com en altres rondalles (malgrat que ho solen fer a una dona), novament, paren taula al xiquet i és ben tractat “sentint sempre aquella dolça música” (p. 152) i “El sendemà, de matí, quan es despertà, es trobà a una platja devora tres joves formosíssimes[1] vestides d’or i seda i adornades amb perles i brillants, les quals el s’endugueren a un castell que, allà prop, hi havia i, després que l’hagueren aposentat a un quarto, desaparegueren per encant” (p. 152).

I aquelles mans “li daven tot quant havia menester i aquella música celestial el recreava” (p. 152). A més, eixe vespre, “sentí que qualcú entrava dins es quarto i es desvestia i s’ajeia i adormia de vora ell” (p. 152). Pel context i pels detalls immediats, copsem que era una dona. I, per consegüent, es tracta d’un passatge eròtic en una rondalla popular balear, en llengua catalana, plasmada en el segle XIX.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, figura el castellanisme “hermosíssimes”.