Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Les rondalles, el paganisme, el sectarisme i l’adopció d’algun patró matriarcal, benèvol i fort

General, , , , ,

Una altra rondalla en què figuren molts trets matriarcals és “El pagès i els dos bous”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Al meu coneixement, és un relat amb molts símbols i en què hi ha passatges que podríem considerar posteriors a uns altres en què, prèviament, hi hauria hagut personatges femenins i pagans.

Un llaurador de Vinaixa (les Garrigues), “sense ambicions, ni afanys, anava fent, és a dir, anava treballant la terra per tal de donar manduca als fills i a la dona” (p. 316). Per a començar, és un home sense esperit competitiu. A més, “El bon home, això sí, era un bon devot. No s’oblidava pas, ni matí, ni vespre, de resar les seves oracions” (p. 316). Cal dir que, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920, en pocs casos eren “beates” (en el sentit popular i pejoratiu de la paraula), sinó, més bé, de pregar i de fer.

Un dia, cansat de la misèria en què vivia, fa un renec i, llavors, el dimoni se li acosta i, somrient, li diu:

“-Però, què us passa, bon home?

-Res, home, res; que estic preocupat, car no me’n surto de poder tirar la família endavant -féu el bon pagès sense reconèixer en banyeta” (p. 317). Aquestes línies són molt bones per a l’educació matriarcal: el no deixar-se vendre a ningú, ni quan les coses van molt bé (als llepafils, a la fama i a l’ostentació), ni quan la corda està fluixa (als venedors d’il·lusions i a les actituds sectàries). De fet, a continuació, el diable diu unes paraules que podríem analitzar (i recórrer-hi, encara que no com a exemple) en promoure l’esmentada educació:

“-Si fas el que jo et dic, no caldrà que treballis més: viuràs bé tu i els teus.

-I què he de fer? Digueu, digueu.

-Primer que res, deixar de fer oracions: ja veus que no et serveix de res. I, després, quan moris, donar-me l’ànima” (p. 317). Comentarem que les paraules del dimoni (“no et serveix de res”) enllacen amb unes de les més comunes entre les persones políticament correctes i que promouen lo que consideren que fa fi, persones que, en el moment d’escriure sobre aquesta narració (11 de juny del 2023), abunden: tant en la política de la Unió Europea (per exemple, en el Parlament Europeu) com també en la castellana, en la valenciana, en la catalana, en la balear…, fins al punt que moltes persones estan decidides, com el pagès, a lliurar la seua ànima al dimoni (a renunciar a la seua identitat).

Igualment, adduirem que passatges com aquest podrien ser molt bons per a tractar sobre les sectes destructives, sobre les satàniques i sobre qualsevol intent de subjecció de les persones a la manipulació externa i, òbviament, de canvi als valors d’una altra cultura (aliena a la dels pares i a la dels avantpassats catalanoparlants i que ha passat de generació en generació). En aquest sentit, considere que es pot ser català culturalment, acollidor i viure, pensar, actuar i relacionar-nos en línia amb el matriarcalisme català.

A continuació, el dimoni es presenta i el llaurador, que toca els peus en terra, li diu una frase en nexe amb la pagesia de la Catalunya de l’Edat Mitjana, sobretot, abans del segle XIV, és a dir, quan els llauradors estaven molt forts junt amb el comunalisme i, de pas, la dona (a nivell familiar i entre els camperols, molt més que en les ciutats):

“-A veure, explica’m bé això” (p. 317). A banda, el pagès li afig: “Però, amb una condició -s’havia encès una llumeta en el seu cor-: que jo sigui l’últim en morir de la meva família.

-Bé, per això, no hi ha problema -digué en banyeta” (p. 317).

Tot seguit, com que el llaurador ja s’hi havia venut, fa lo que li dicta el diable: llaurar el camp. Ara bé, immediatament, la seua sexualitat (i, de pas, la seua creativitat), simbolitzada per la rella (que representa el penis, part del cos vinculada amb la fecunditat), es veu ancorada: “encara els bous no havien caminat deu passes, que la rella s’enganxà en algun lloc. (…) en una tenalla plena d’unces d’or” (p. 318). La dona (plasmada en la tenalla, com a objecte que acumula, que rep i, igualment, que proporciona i que facilita la prosperitat) li fa costat.

Més avant, l’home ho comenta a la seua muller, qui, encara que es fan rics i que ells dos i els fills creixen, un dia li proposa:

“-Ai, sant Bonifaci gloriós! (…). Això només es pot arreglar encomanant-se a sant Bonifaci.

I, a partir d’aquell dia, home i dona pregaren insistentment al sant, patró d’aquesta contrada, per tal que el deslliurés de tal pacte i d’anar a cremar” (p. 318).

Quant a aquest passatge, resulta adient escriure que Sant Bonifaci (que deu el seu nom a unes paraules que li digué un papa, que li ressaltava la bonesa) està vinculat amb els intents de cristianització de terres que no ho eren durant els segles VII i VIII. A més, com que la dona no havia fet cap acord amb el diable, abans de morir, “exhortà el seu marit a tenir confiança amb el patró” (p. 318). I, com en la rondalla que plasmàrem més amunt, l’home segueix la recomanació de la dona.

Així, una nit, mentres ell somiava, se li apareix el dimoni, qui li evoca l’acord que havien fet tots dos. I el pagès es despertà d’un ensurt i tot suat. I, aleshores, encara es posa de part de Sant Bonifaci (recordem-ho, associat a la bonhomia).

En canvi, durant el somni d’una segona nit, se li apareix l’esmentat sant, qui li diu “sóc el teu patró i, com que m’has invocat fervorosament, t’ajudaré, faré que no moris i que quedis viu pels segles dels segles: així, mai no aniràs a l’infern” (p. 318). El fet de seguir les indicacions de la dona ha garantit que el pagès puga reeixir i, a més, que compte amb el patronat d’algú que, dia rere dia, li farà costat i no el deixarà caure.

Cal adduir que, al capdavall del relat, durant una forta tempesta, “L’home es refugià en una cova de pedra que allí hi havia, tot pregant, car pensava” (p. 319) que l’hauria provocada el diable. Afegirem que, a diferència de lo que posa en la narració “Mare de Déu del Fa”, i, com ja escriguérem (encara que no coincidís amb la versió popular que es reflecteix en el llibre), la provoca un personatge que es posa de part de lo matriarcal, Sant Bonifaci (el qual podria haver substituït un personatge femení, ja que la pluja està associada amb la foscor i l’obscuritat ho fa amb la dona).

Finalment, l’actuació del sant permet que “l’home i els bous romanen allí colgats” (p. 319), és a dir, tocant terra, en relació amb lo femení (reflectit per la cova).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen als marits, que menen, eixerides, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El sabater de Torregrossa”. Una vegada, en Torregrossa, hi havia un sabater que tenia molts fills però poca faena. Un dia diu que es lliuraria al dimoni si el diable li fes possible guanyar-se la vida com a sabater.

Al moment, se li apareix el dimoni, qui li comenta “et donaré feina i treballadors per a fer-la” (p. 312). Més avant, l’home diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “tractes són tractes” (p. 312). A més, quan veu que se li presenten uns treballadors, trobem unes paraules que també hi tenen relació: “no crideu tant, homes, que em sentirà la dona i m’escridassarà” (p. 312), ja que és ella qui mena.

A banda, copsem que els diables reflecteixen trets que enllacen amb una cultura aliena a la matriarcal: el culte a la fama, a l’èxit i a les modes passatgeres, en lloc de tocar els peus en terra. Per això, “els altres, en un tres i no res, deixaven les sabates enllestides, sabates d’última moda” (p. 312).

Un poc després, la dona intervé, demana al marit i ell li comenta que ha llogat tres fadrins. Igualment, llegim que, “A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Allò semblava un magatzem a l’engròs. (…) El sabater es feia d’or” (p. 313). Però, com en el cas dels qui opten pel culte a l’arribisme i a la fama i que es presenten com a imprescindibles, el sabater estava amargat. Per això, una dia se n’anà a les golfes (part de la casa vinculada amb el cap), on, en acabant, el veu la dona. La muller li fa suggeriments:

“-No treballis tant.

-He de donar feina als fadrins.

-Acomiada’n algun!

-Si pogués, ho faria, però no els puc acomiadar.

-I  per què no?

-Doncs,.. perquè el dia que els acomiadi, m’hauré de morir. És que un dia, quan érem tan pobres, vaig fer un tracte amb el dimoni” (p. 314).

Per tant, com podem veure, la dona, molt oberta, aporta opcions al marit. I més, perquè, tot seguit, li afig:

“-Anem: això ja ho arreglaré jo. Si m’ho haguessis dit abans, hauríem acabat més aviat. Anem.

En arribar a la botiga, tan bon punt entrar, els fadrins” (p. 314) estaven ociosos i demanaven faena. Llavors, la dona, amb molta espenta i que era el cervell de la casa i de la sabateria, els comenta:

“-D’ara en endavant, jo mano en aquesta casa. Així, que la feina us la donaré jo -digué la dona” (p. 314).

Aleshores, la dona, molt oberta i eixerida, pren un paper molt important i decisiu en el desenvolupament i en el futur i és ella qui mena, qui tria i qui té la darrera paraula, detalls que permetran que el seu marit es salve i que continue la sabateria:

“-Feina voleu, feina us donaré. Vine -digué a un d’ells-: vés allà a la cuina i porta una cistella que hi trobaràs.

(..) vés al pou i omple’m la pica que hi ha a l’hort, d’aigua, per tal que pugui rentar-los.

(…) Quan aquell hagué marxat, diu a un altre:

-Ara et donaré feina a tu. -Va a dalt, a la cambra, i agafa el nen que feia disset, que dormia al bressol. Mira: aquest nen té un mes. Així que desperti, has d’ensenyar-li a llegir i a escriure.

I, adreçant-se al tercer, li digué:

(…) -Veus aquesta pell negra? Doncs l’has de rentar fins que es torni blanca” (p. 314).

I els tres fadrins segueixen les seues indicacions. Cal dir que la blancor de què parla la dona està en vincle amb lo patriarcal, mentres que la brutícia (en línia amb la foscor) ho fa amb lo matriarcalista. Llavors, la dona es dirigeix al sabater i, amb ironia, li comenta:

“-Què et sembla? Tindran o no tindran feina?

-No l’acabaran pas! -digué l’home.

-Doncs, amb l’ajuda de Déu, de Maria i de Josep, ja pots estar tranquil i no tinguis por del dimoni” (p. 315).

Afegirem que el qui havia d’ensenyar a llegir i a escriure el nen, tracta de mestressa a la dona, o siga, de senyora ama, de madona i, així, expressa que ella fa de cap de la casa. És més: la dona li diu “vull que el meu nen arribi a ser un sant i, per això, ha de saber de lletra. Mira l’angelet” (p. 315). En acabant, la muller s’acosta al tercer, a veure com porta la roba, per si ell es lluïa.

Amb el temps, el marit s’espavila i, per això, com a exemple, quan se li presenta el dimoni, li diu sobre els fadrins:

“-I qui en parla de que l’acabin? Es tracta de que tinguin feina i, de feina, en tenen” (p. 316). El diable, que veu que el sabater li guanya, li comenta “Jo et proposo de tornar-te l’ànima, si tu em tornes els dimonis. Què, hi estàs d’acord?

-Ja ho crec que hi estic d’acord! -féu el sabater (…).

I van fugir corrent cap a l’infern” (p. 316), el diable i els fadrins.

Per consegüent, ens trobem amb un relat que plasma molt el matriarcalisme, bé en les cases, bé en les relacions comercials, bé en detalls psicològics relacionats amb les dones catalanoparlants (sobretot, entre les nascudes abans de 1920) i amb les de les cultures matriarcals. I, òbviament, que és la dona qui salva l’home, a diferència, per exemple, de figures com Sant Jordi, Sant Miquel o de la de l’heroi cavalleresc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb fortalesa, que fan costat, moderades i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu del Fa”. Primerament, podem llegir que “Una primitiva (i quasi oblidada) llegenda conta que, en temps llunyans, veien des del poble i, al lloc on ara hi ha l’ermita, una llumeta que brillava a la nit” (p. 303), és a dir, un indret relacionat amb l’acollida (l’ermita) i amb la dona (la llumeta que llueix de nit, moment del dia en nexe amb lo femení).

 A més, captem que una nit que plovia molt, “aquella llum brillava més que cap altre dia i la gent, des de llurs finestres, la miraven, tot pregant” (p. 303) que el desenvolupament no fes mal a ningú, ni malmetés bestiar o collita. I així es feu.

Afegirem que, com que l’aigua, la nit i la foscor tenen a veure amb la dona i, a més, la pluja era forta, el text plasma la fortalesa de les dones, àdhuc, en les hores de menys llum.

Com que la tractaren bé (ací, pregant), l’endemà pogueren veure que enlloc hi havia fet cap estrall. “Tothom atribuí a aquella llum, a aquell ‘far’ (…), el fet miraculós d’haver-los salvat en la tempesta, talment succeeix amb els mariners quan estan en alta mar (…), que es guien pel far per arribar a bon port” (p. 303). Per consegüent, la foscor de la nit apaivagà la claror que podria haver espatlat i és la dona (la penombra) qui salva la població: perquè fa que es modere aquella lluminositat.

En la rondalla que ve a continuació, “La roca del diable”, també recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, de nou, és la dona qui fa costat a la població. El diable, després de tirar junta amb els seus correligionaris súbdits, s’instal·la en la vall del riu Set i aplega fins a l’Albagés, un poble que “vivia ple de pau i convivència. Allí, no hi tenia estada ni l’odi, ni l’enveja, el que feia que la gent, amb el seu treball, la seva honestedat i la seva bondat, anés omplint, cada dia més, els seus cors de pau” (p. 307), detall que empiula amb l’arquetip del rei i amb lo humanístic.

Un poc després, el dimoni en cridà tres més a consell i acordaren (com en les cultures matriarcalistes) aixecar un gran ventada…, però feu figa. A continuació, tria per provocar un tempesta (detall que té a veure amb l’aigua), però els de l’Albagés continuaren tenint aigua de beure (p. 308), tret femení.

En acabant, tracta de provocar una sequera, però els habitants “decidiren anar a cercar aigua a d’altres llocs” (p. 308).

Tot seguit, el dimoni opta per fer nevar (un altre detall que empiula amb lo matriarcal, ja que la neu està formada per aigua). I els del poble prossegueixen amb bones provisions.

Igualment, el diable es decanta per una pesta, però “la rectitud d’aquella gent, la seva creença i la seva esperança” (p. 308) els fan d’aliats.

Al capdavall, el dimoni passa pel fons del torrent, del llit del riu (dos detalls que enllacen amb la dona), es posa a ploure i “una grossa pedra que rodolà avall, (…) anà a caure (…) on era el dimoni” (p. 308), és a dir, una dona forta (la pedra) i que toca els peus en terra salva els pobladors de l’Albagés.

Finalment, podem llegir “l’enorme i negra pedra que es troba a l’esquerra del riu” (p. 309). Per consegüent, es plasmen característiques matriarcalistes, com ara, la fortalesa de la dona (la pedra), el color negre (el qual empiula amb lo femení i, així, amb la dona), l’esquerra i el riu (el qual té a veure amb l’aigua).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empiulen amb la seua voluntat, artistes, humils, dolces i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en que captem molts trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “Mare de Déu dels Esclopets”. Un pastor troba una marededeu “que anava calçada amb esclops” (p. 301).

“La gent va creure que una imatge de la Mare de Déu no podia anar calçada d’aquella manera, ja que, més aviat, era signe de pobresa i que, a la reina del cel, li corresponia un calçat millor, per la qual cosa van treure-li els esclops i van posar-li el millor calçadet que van trobar” (pp. 301-302). Per consegüent, Nostra Senyora ha triat el calcer que ella ha preferit i copsem uns habitants que abracen l’elitisme, la fama i, per això, vinculen la dona amb el cel. A banda, està ben considerada (rep el tractament de reina).

“No obstant això, l’endemà (…), quan anaren a veure la seva imatge estimada (…) [,] van trobar que duia altra vegada els esclops” (p. 302). Com veiem, la dona (ací, la Mare de Déu), no cedeix. A més, “Van agafar aquell fet com obra d’algun irreverent que, durant la nit, havia fet el canvi, amb la qual cosa tornaren a treure-li els esclops i li posaren de nou les sabates.

Aquest fet es va repetir diverses vegades” (p. 302), fins que decidiren posar dos hòmens de guardians de la Mare de Déu.

Però, tot i això, en obrir la porta, veieren “que, de nou, s’havia produït el canvi i que la Mare de Déu calçava esclops. Això els obrí els ulls i entengueren la voluntat de la Verge: li deixaren, per sempre més, els esclops” (p. 302). Com podem veure, la dona no abraça lo que no vol i, al capdavall, respectaren la voluntat de Nostra Senyora: fan lo que ella tria, com en moltes poblacions catalanoparlants.

A més, cap al final del relat, llegim que “Van penjar aquelles sabates a la paret, on van restar-hi molts anys” (p. 302), fins al punt que moltes generacions les pogueren veure-hi… i Nostra Senyora no se les va posar… i, així, feu lo que ella tenia com a objectiu.

En la narració següent, “La Mare de Déu dels Àngels”, també es plasma el matriarcalisme, per exemple, mitjançant la dolçor i la dona, en un relat que enllaça amb un pintor del segle XVI: “El bon pintor començà la seva tasca (…). En arribar a trenc d’alba, l’ermità custodi, que dormia en una humil caseta ubicada al costat de l’ermitatge, veié el seu son trencat en escoltar uns dolços cants que provenien del setial de l’excelsa Mare de Déu” (p. 303). Així, copsem 1) un pintor (art) 2) la humilitat, 3) estar molt pròxim a un lloc d’acollida i, així, femení (com ara, l’ermita), 4) cants dolços (la música) i, per descomptat, 5) la Mare de Déu, ben considerada, és a dir, trets que empiulen amb el matriarcalisme. Igualment, captem la dolçor de l’inici del dia així com, en les estacions de l’any, aquest moment restaria vinculat amb la infantesa.

A continuació, el narrador posa més detalls de línia matriarcal: el pintor “Acudí presurós i restà meravellat davant allò que veien els seus ulls: la imatge de la Verge era acabada de pintar!, però, al mateix temps, havia estat feta amb tanta delicadesa i finor que (…) acudí presurós vers el poble anunciant la bona nova” (p. 303). O siga que Nostra Senyora ha fet costat a la tasca de l’home i, malgrat que el relat no reporte més, sí que podem dir que aquests trets estan en nexe amb lo femení i amb lo maternal (per exemple, en les relacions amb els nens de pocs anys).

Adduirem que, per a que una persona desenvolupe la seua vena artística o, per exemple, literària (ací, lo artístic està reflectit en el pintor i en la Mare de Déu), cal que toque els peus en terra (una altra característica associada a les cultures matriarcalistes). I tots dos ho fan.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Abadesses que convencen, acollidores, fortes, que fan via en comitiva i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras i en què es reflecteixen  molts trets matriarcals és “De Gafarmagala a Balaguer”. A mitjan relat, una imatge religiosa del Sant Crist passa de l’orient de la mar Mediterrània a Balaguer. Cap a l’any 1300, s’apareix “una nit al riu, pujant contra corrent, amb uns resplendents llums” (p. 298) i “s’aturà en una roca dintre del mateix riu” (p. 298). O siga, que l’home, valent (actua contra corrent), s’acosta a la dona (el riu, l’aigua) i a una pedra (detall que té a veure amb la terra i amb la fortalesa). Llavors, els habitants de Balaguer i la clerecia fan camí cap al riu, però el Sant Crist se’n va cap avall.

L’endemà, de nit (és a dir, en un moment vinculat amb lo femení), els habitants s’hi menen de nou i el troben junt amb la roca i, a més, la imatge fa via “riu avall, sense que ningú pogués agafar-la” (p. 298).

Per això, els pobladors posaren “el fet en coneixement de la comunitat de monges d’Almatà, tot demanant-los que, si aquella nit succeïa el mateix, sortissin les monges en processó, a veure si podien atansar-se a la creu.

I també, en arribar la nit i, per tercera consecutiva, aparegué en aigües del Segre la creu amb el Crist” (p. 298). I, de nou, la creu retornà riu avall (p. 298). Comentarem que Almatà forma part del terme de Balaguer.

Tot seguit, captem que “Fou aleshores que, del convent, sortí l’abadessa amb tota la congregació, amb els peus descalços i, amb gran compostura i senzillesa, baixaren fins a la vora del riu, a frec d’aigua i, llavors, una onada acostà la creu fins als braços de l’abadessa” (p. 299).

Comentarem que, des d’un primer moment, copsàrem en aquest passatge el fet que el fill s’atansa a la mare: el Sant Crist, a l’abadessa. Igualment, són les dones qui assoleixen l’objectiu.

A més, hi ha altres detalls matriarcals: “En vistes d’aquell prodigi, tota la població (…) van decidir que tant preuat tresor fos conduït i col·locat a l’església del convent. El posaren a la capella primera del costat esquerre de l’altar major” (p. 299). Per tant, no sols el fill està ben considerat, sinó que és acollit com a part de la comunitat (recordem que el terme “església”, procedent del grec, originàriament, significa “assemblea”), el posaran en la banda vinculada amb la dona i, al capdavall, en l’altar major. 

Finalment, es plasma un altre tret matriarcal, el qual hem trobat en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, especialment, entre les que vivien, majoritàriament, del camp: la força. Així, el narrador diu “es veié aquí, de nou, un gran esdeveniment quan l’abadessa va poder dur la creu pesada com si d’una palla es tractés” (p. 299). En altres paraules, la seua fortalesa li permetia viure junt amb el fill i relacionar-se amb molta facilitat, àgilment i com a cap del convent. Adduirem que el 4 de juny del 2023 comentí als meus pares aquesta narració i, sobre l’abadessa i la creu, ma mare, a banda, considerava que hi havia un nexe entre la creu i “les preocupacions” (sic), detall que no havíem pensat, ni inclòs, anteriorment: per consegüent, la cap del convent estava més esperançada i fresca i, de rebot, la comunitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que donen vida, acollidores, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què captem molts trets matriarcals i ple de símbols és “Mare de Déu de Cérvoles”. “Un pastor innocent i sant pasturava el seu ramat pel (…) terme d’Os. Aquell dia es dirigí al mas de Cérvoles amb un company caçador que es deia Jordi. El nom del pastor era Miquel” (p. 294). 

“Era l’any 1299. La gentil primavera havia vessat, tota pròdiga, sobre els camps (…). Els arbres vestits de fullam nou i fresc” (p. 294) i els ametlers deixaven “un petit fruit de maragda” (p. 294).

Després, passa a l’estiu, quan els dos minyons guanyaven “la costa de la serra de l’Adoratori” (p. 294) i, des de la carena, “varen amarar-se de la visió d’un formós paisatge” (p. 295): muntanyes, rius, molts poblets,… Cal recordar la dita “La joventut tot ho venç”.

“A poc a poc, (…) van caminar per les carenes de la Serra de la Mata, en direcció al mas de Cérvoles, on pensaven passar la nit (…), fins que hagueren d’optar per aixoplugar-se en una cabana abandonada que els sortí al pas” (p. 295). En aquest passatge, corresponent a la tardor o primavera d’hivern, apareix la nit, aixoplugar-se i una cabana, tres detalls que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona (com a acollidora).

Més avant, la serra respirava olor de terra humida i “Els dos amics van refugiar-se amb el seu ramat en una cabana deshabitada, on passaren la nit (…) invocant Maria” (p. 295). Un passatge en què, de nou, la dona els acull (la cabana) i, a més, és a qui recorren ells per a que els faça costat (ací, Nostra Senyora).

A continuació, passem a la primavera: “La borrasca amainà i aparegueren les primeres llumeneres del nou dia, mentre el Jordi, impacient per la cacera, s’havia separat del seu amic” (p. 295). Com veiem, es plasma el fet que el temps de llum augmenta una miqueta respecte al que feia setmanes arrere: el nou dia, la infantesa, l’esperança.

“Entretant, el Miquel feia sonar la seva flauta i el ramat pasturava.

Aleshores, es va aparèixer la moreneta de Cérvoles o de Vallverd, tant de temps amagada en aquell lloc apartat, a en Miquel, voltada de nimbus amb (…) dos àngels (…) que polsaven un llaüt d’or desgranant unes melodies dolces a la Verge del Cel que custodiaven” (p. 295). Per tant, no sols hem passat a la primavera sinó que, igualment, apareix la moreneta. Comentarem que, per exemple, en la Moreneta de Montserrat (Catalunya), la seua celebració és el 27 d’abril i que, en el relat, no ho fa junt amb les primeres paraules referents a aquesta estació: l’acompanyen la música melòdica, el cel (relacionat amb la llum), la dolçor i àngels que li fan costat.

Tot seguit, copsem que, “Obrint-se el fullam, aparegué veloç com l’aire un cérvol (…), que es postrà als peus de Maria” (p. 295). Adduirem que, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el cérvol està vinculat amb la vida que es renova, per la semblança de les seues banyes amb les branques dels arbres, i que és un mitjancer entre el cel i la terra.

Un poc després, en Jordi, que era en el fons del bosc i que ara estava cec, “davant la imatge de la Verge, va recobrar la visió” (p. 295). Per consegüent, la dona salva l’home (en aquesta narració, simbolitzat per la figura del caçador).

Llavors, els dos amics tornen a Os, “van prendre la imatge per mostrar-la als seus familiars i la van posar dins del sarró” (p. 295). Però, com que, quan aplegaren a Os de Balaguer (població catalana de la comarca de la Noguera), Nostra Senyora havia desaparegut perquè “no volia moure’s de Cérvoles (…), varen decidir construir un pilaret on reposaria la imatge fins que no s’acabés de construir una capella” (p. 295).

O siga que la dona (ací, la Mare de Déu) aplana el camí de la vida als dos jóvens (com ara, en la tardor i en l’hivern, mitjançant una cabana, com a acollidora) i, a més, també participa en l’estació del renàixer, permet que en Jordi (el caçador) torne a veure i, a banda, els dona vida i té la darrera paraula (el lloc on volia viure, ací, Cérvoles). I ells fan amb simpatia lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que trien, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteixen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu de Besan”. Uns pastors d’Ainet “van trobar la imatge de la Mare de Déu dins la soca d’un arbre (…), on també hi havia un eixam d’abelles. La van agafar i la dugueren al temple” (p. 291). Per tant, Nostra Senyora (qui, a més de dona, fa el paper de mare) apareix en l’interior (lloc de recepció) d’un arbre, amb força (com un tronc), acompanyada (l’eixam) i dolça (la mel que fan les abelles). Igualment, la dona és ben acollida i la porten a un lloc on, al capdavall, les abelles “van entrar (…) i van fer un rusc als peus de la imatge” (p. 291), detall que plasma que la dona està ben considerada.

Una altra narració en què també en copsem, és “Troballa de la imatge de la Mare de Déu de Caregue”, recopilada en el mateix llibre. Primerament, una versió diu que “la imatge de la Mare de Déu de la Muntanya fou trobada per un pastor en un esbarzer on florien les roses” (p. 291), ell se l’emporta cap a Caregue (un poble del terme de Rialb, en la comarca del Pallars Sobirà), però no hi aplegà i, “Al final, decidí deixar-la allí i, en aquell lloc, se li va aixecar una bonica ermita” (p. 291). O siga, que es fa lo que vol la dona i, a banda, està ben preada.

Una altra versió de la troballa exposa que un pastoret, mentres dormia en la seua cabana, veié que hi havia molta resplendor, “com si fos de dia. Va cercar pel racó d’on sortia la llum i hi va trobar una imatge de la Mare de Déu” (p. 291). 

Tot seguit, l’home se la posà al sarró i emprengué el viatge cap a Caregue, però, en ser-hi, Nostra Senyora n’havia saltat. Per això, el pastor i la gent del poble copsaren “que la Mare de Déu no es volia pas moure del lloc on s’havia manifestat.

I així fou com, en aquell turó de tan bona vista, se li aixecà la capella que ha estat centre de devoció mariana de tota aquesta contrada” (p. 292). Com veiem, s’accepta amb simpatia la tria de Nostra Senyora (és a dir, de la dona).

Finalment, podem llegir que, “a l’indret on fou trobada la imatge, hi va néixer un roser que va romandre (…) florit durant centenars d’anys” (p. 292), detall que, a més d’estar relacionat amb la dona (el roser simbolitza la vulva), ho faria amb la filla (la planta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i recopilat en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu de l’Artiga de Lin”. Un pastor veu que una ovella va a pasturar a un lloc on hi havia un rocle d’herba i “Va anar on era l’ovella, va cercar entre el munt i va trobar la imatge de la Mare de Déu de l’Artiga de Lin” (p. 283) i se l’emporta tres vegades a sa casa, però la torna “a retrobar sota el mateix munt d’herba que la trobà la primera vegada” (p. 283). Com veiem, l’home va on ho fa l’ovella, això és, la dona porta la iniciativa.

Tot seguit, l’home “va decidir comunicar-ho a les autoritats eclesiàstiques, que (…) van decidir aixecar una ermita al lloc de la troballa, per tal que fos venerada allí mateix” (p. 283). Per tant, la dona té la darrera paraula i està ben considerada.

Una altra narració semblant i que també figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La troballa de la Verge de Bastanist”. En una de les versions, “ens diu que fou trobada per un pastor a sota un boix on l’havia descoberta un bou” (p. 288), o siga, sota terra, com en altres relats.

Més avant, podem llegir que, “als boixos de la rodalia de Bastanist, se’ls atribuïen una mena de virtuts o possibilitats (…) i una d’elles és que les noies casadores, el dia que van al santuari, ‘tiren el boix’ a la Mare de Déu. Això prové de la creença popular que, si toquen la imatge amb el boix, aquella noia trobarà amb qui casar-se aquell mateix any” (p. 288), un tret interessant.

Adduirem que, en el relat “La troballa de la Mare de Déu d’Arboló”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, veiem que un pastor fa camí cap a les penyes i veu “la imatge de la Mare de Déu.

Per més que va intentar dur-la al poble d’Arcalís, no ho va aconseguir, ja que cada vegada li desapareixia del sarró” (p. 290) perquè “la voluntat de Maria era de romandre en el lloc de la troballa i el poble” (p. 290) començà a bastir un bon edifici per a la Mare de Déu. Des d’aleshores, Nostra Senyora “ha estat estel i guia de la gent pallaresa” (p. 290). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual, a més de forta, està ben preada i fa costat a la gent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt preades, que trien, que fan costat, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu del Tallat”. Un home de Rocallaura i, posteriorment i, de manera similar, dos més, “veié al cim del Tallat unes llums miraculoses que es posaren damunt d’un indret (…). Anant vers aquell lloc, hi descobrí la imatge de la Mare de Déu. Tot seguit, amb gran respecte i veneració, la posà dins el seu sarró, per tal de mostrar-la al seu amo” (pp. 277-278). Direm que Rocallaura és un poble del municipi de Vallbona de les Monges (l’Urgell).

Ara bé, com en altres narracions semblants, la imatge de Nostra Senyora torna al lloc on l’havia trobat, és a dir, és ella qui tria on serà i on vol ser. I, com veien que ella era més forta, “hom comprengué que era precisament allí, al cim del Tallat, que la Dama volia romandre i ésser venerada, de manera que els seus fidels devots -els solivellencs i altra gent de la contrada-, per correspondre als desitjos tan palesament expressats, li edificaren una petita capella on retre-li el seu fervor” (p. 278). O siga, que tant els habitants de Solivella com els de la rodalia, es posen de part de la dona, amant de la llibertat, i fan lo que ella vol. A més, aquest relat empiula amb el ball dels totxets, un ball matriarcal conegut en les Illes Balears, en què la dona que fa de cap de colla rep eixe nom.

En la rondalla que ve a continuació, “El marquès de Camarasa”, també es reflecteix molt el matriarcalisme. El marqués de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua muller i, com que restarien sense un hereu directe i havien sentit “noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge: que tingués a bé concedir-los un fill, i feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 279). Com veiem, el  matrimoni (el marqués i la muller) recorren a la dona (ací, Nostra Senyora, i no, com ara, a un personatge masculí) així com, en moltes rondalles, és un jove o bé un home qui ho fa a un personatge femení.

Com que la Mare de Déu ho aprova, “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent, amb la qual cosa i, en agraïment, quan el fill complí l’any, el van pesar i feren fer una creu d’argent del pes del nen” (p. 279).

Aquest passatge va acompanyat de valors que es prioritzen en les cultures matriarcalistes: la bonesa, l’honradesa i tractar bé la dona. A banda, podem dir que enllaça amb la típica rondalla en què una parella fa bona pasta, hi ha bona avinença i que, a més, no sols van avant els seus projectes, sinó que tenen fills i tots dos són molt oberts. Igualment, fets semblants esdevenen en relats en què el rei és ben considerat i tracta bé els habitants del seu regne, els quals l’estimen com a monarca,… i hi ha bones collites, prosperitat i bones relacions amb altres regnes.

Afegirem que copsem un altre tret matriarcal: l’argent, un color vinculat amb lo fosc així com ho fa la dona, a diferència de l’or.

Com a agraïment popular cap als marquesos, “Aquesta creu d’argent conten alguns vells que encara l’havien vist fer servir (…) i que era una veritable obra d’art” (p. 279). En altres paraules, no sols el detall es feu de bona gana, sinó que la dona està ben considerada.

Finalment, podem llegir que, “A més, el marquès (…) féu donació, per a la llàntia que cremava en honor de la Verge, d’un quintar d’oli anyal” (p. 279). La dona, de nou, ben preada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que reben homenatge, ben considerades, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteixen molts trets matriarcals és “La troballa de la Mare de Déu dels Socors”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Comença un capvespre de primavera en què uns pastors retornaven a Agramunt, és a dir, en un moment del dia associat a la dona.

Ja prop del poble, “a la mà de sota del camí, l’herba creixia verda i ufanosa; a la banda de dalt, abundaven els esbarzers” (p. 274). Aquestes línies resulten interessants perquè, per una banda, es tracta sobre l’herba, suau, verda i sota terra (detall que empiula amb lo femení) i, per una altra banda, apareix el nom d’una planta que, entre altres  coses, fa mores, és punxosa i creix en la part associada a lo masculí. 

Quan ambdós pastors estaven a punt d’arribar a un pont, veieren una llum “que sortia de dins un intrincat esbarzer, una claror que semblava voler fer la competència a les estrelles que començaven a fer l’ullet” (p. 274). Per tant, la dona (ací, simbolitzada en l’esbarzer) té un paper considerable.

Igualment, quan s’hi acostaren, trobaren “una bellíssima imatge de la Mare de Déu, la causa d’aquell resplendor, cada vegada més intens a mesura que s’anava fent fosc” (p. 274). Així, captem que la nit, lo femení, està vinculat amb la dona (ací, per mitjà de Nostra Senyora) i que és quan més llueix. Cal destacar que, en la narració, està ben preuat aquest tret (el qual no fa al·lusió a la llum del matí, ni del migdia) i que podem enllaçar amb lo matriarcalista.

En acabant, els dos pastors fan via cap al poble i llegim que “El poble s’havia reunit davant de l’església” (p. 274), detall que va en línia amb el comunalisme com en altres relats en què llegim que els veïns de l’indret, per exemple, tiren junta.

Més avant, veiem que uns veïns “s’havien pres la molèstia de sortir fora muralla” (p. 274) i pogueren contemplar com, de l’esbarzer, sortien uns raigs de llum que “omplien la zona d’una claror dolça i suau, com si un bocinet de cel hagués davallat a la terra” (p. 274). Afegirem que la dolçor i la suavitat no són alienes a narracions en què apareix la Mare de Déu, com ara, en les que allibera presoners, o bé en què fa costat a alguna persona de bon cor. Adduirem que aquest bocinet de cel representa una semblança respecte a la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), en què ho fan i afavoreixen la vida a la Pachamama (la Mare Terra).

A continuació, els agramuntins, amb solemnitat, “organitzaren una processó, recolliren la miraculosa imatge i la dipositaren en un lloc d’honor del temple parroquial” (p. 274).

Però, l’endemà, Nostra Senyora “tornava a ser al peu de l’esbarzer. Ara no hi havia resplendor, però un estol d’ocellets cantaires li retien homenatge amb els seves refilades” (p. 275). És a dir, que la Mare de Déu preferia un espai obert, en la natura, junt a un arbre i en llibertat (com els ocellets que li cantaven).

Finalment, “Els agramuntins comprengueren l’advertència i van prometre solemnement a la Verge que, tan aviat com fos possible, aixecarien una capella al seu honor en aquell indret. Però també li demanaren humilment que volgués acceptar com estada habitual l’església de Santa Maria, perquè així la tindrien més a prop per honorar-la i per acollir-se a la seva (…) protecció” (p. 275). I la Mare de Déu no hi posà cap objecció. Un relat en què es copsa que la dona té la darrera paraula, que tria i en què s’aplega a un acord entre les dues bandes (detall molt habitual en les cultures matriarcalistes): els habitants (el col·lectiu) i Nostra Senyora (la dona, qui fa de cap).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.