Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que trien amb qui es casen, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El balcó del serraller”. Cal dir que, al principi, situa dues parts de la ciutat de Lleida: la vinculada amb l’horta (“que donava bo de veure”, p. 634) i la menestral: “dintre de la ciutat, prenia embranzida el treball artesà. Els serrallers, cada vegada, eren més nombrosos i el seu bon fer els donava un prestigi més que ben guanyat” (p. 634). En haver escrit aquestes paraules el 25 de setembre del 2023, considerí que, possiblement, aquest relat tindria a veure amb el creixement industrial del segle XVIII (quan encara existien els gremis). Tot seguit, passí a cercar report respecte al balcó esmentat, trobàrem l’entrada “El balcó del serraller” (http://elblogdelsenyori.blogspot.com/2008/07/el-balco-del-serraller.html), en “El blog del senyor i.”, i poguérem llegir que aquest balcó es bastí en 1761…

Prosseguint amb la narració, veiem que, en un taller de forja, treballava un jove manyà (un fabricant de panys), ben plantat i amb molta destresa. Molt prompte, aquest xicot “ja s’havia guanyat el reconeixement dels companys de feina, de l’amo, que veia en ell un futur bon artesà, i… de la filla de l’amo, que s’havia fixat tant en la seva bona planta com en les dots de bona persona que demostrava amb el treball i amb el tracte amb els altres” (p. 634).

Abans de continuar amb la rondalla, ens resulta significatiu que el narrador plasme unes paraules relatives al propietari i, en canvi, moltes més i destacables, de l’opinió que tenia la dona sobre el jove manyà i què en remarcava ella en el dia rere dia: 1) la bellesa, 2) que era un bon home en els afers laborals i, 3) finalment, i no secundari, en les relacions amb els altres. En altres paraules, la jove considera més important la psicologia de les persones que l’amenitat.

El jove, que nomia Adrià, també s’havia fixat en ella, i li atreia “la boniquesa i la bondat de la filla de l’amo, la Maria” (p. 634). Nogensmenys, ell la respectava i la tenia per una autoritat i, més encara, “d’una situació social superior a la seva” (p. 634). Cal recordar que, mentres que existiren els gremis, dins de cada grup, es diferenciava l’aprenent, l’oficial i el mestre.

Canviant a un altre tema en la mateixa rondalla, captem que, “tant en el cor d’ell, com en el d’ella, cada vegada que es veien -ni que fos de passada-, afloraven nobles sentiments (…) que van anar arrelant i creixent” (p. 634).

A continuació, empiulant amb la sexualitat matriarcal, copsem que, “Amb el consentiment de la seva estimada, un dia, el jove Adrià va plantejar al seu amo el sentiment i l’estima que sentia per la seva filla, per la qual cosa, li demanava el consentiment per a casar-s’hi” (p. 635). Per consegüent, malgrat que el pare, mentres que la filla viu amb ell, és el cap de la casa, és la dona qui, al capdavall, té la darrera paraula en relació amb el fadrí (perquè, primerament, el pot triar ella, no li l’imposa el pare).

El pare, interessat perquè el xicot continuàs endavant la tradició menestral de serrallers dins de la nissaga, li comenta que “la seva filla només es casaria amb qui demostrés ser un bon serraller” (p. 635).

Aleshores, el jove Adrià “començà a freqüentar una vella casa que tenien els seus pares” (p. 635) i hi entrava quan la fosca abraçava la ciutat. És a dir, que ell recorre a la figura de l’experimentat, de qui té més vivències (la casa paternal) i, a banda, dia rere dia.

Finalment, els veïns, creient que Adrià protegia en sa casa un bandoler (Carrasclet), el denuncien a l’autoritat. Ara bé, la Maria i son pare, que eren persones molt obertes i interessades pels altres, es presenten en el moment en què l’autoritat fa obrir la porta. Llavors, tots hi veieren “un magnífic balcó de forja, realitzat pel jove Adrià per amor a la Maria. (…) El pare de la noia manifesta que, ni ell, hagués fet una obra així” (p. 635) i, per això, el pare autoritza que la seua filla es case amb el jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que menen, amb capellans que les defenen (àdhuc, en lo sexual) i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 histories i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, fins i tot, relatius a la sexualitat, és “Els tres pretendents”. Comença dient que “El rector de Llena, assidu concorrent de fires i mercats, conegut en tots els indrets del Solsonès, iniciava conversa amb tothom i es congratulava sempre de les majordones que tenia, de la seva bellesa corporal i de les admirables qualitats intel·lectuals i morals de les joves” (p. 629). Com veiem, la dona està ben considerada (en la bellesa, en la intel·ligència i en lo moral), àdhuc, entre l’Església catalana, la qual ací apareix com molt oberta.

Un dia, tres xicots passaren per on ell vivia. “Eren dos fadrins hereus d’opulents cases i un altre, que no era hereu. Als tres, els feia peça la minyona del rector, però ella no es manifestava per cap, els rebia tots tres i no es decidia per un en concret” (p. 629). Per tant, en lo sexual, ella, molt oberta, actuava segons el seu punt de vista.

La minyona, “Un dia li va dir al senyor rector que li solucionés el seu problema i ell va posar mans a la feina” (p. 629). Cal dir que el rector (figura que, més d’una vegada, simbolitza el conseller, lo que ara diríem el psicòleg) aprova la jove i està a disposició d’ella.

En eixe sentit, “Quan va arribar el moment que un dels tres es declarà a la noia, aquesta li va dir que la resposta la hi donaria el rector” (p. 629), qui era el seu braç dret.

Al primer dels jóvens, li diu que el darrer diumenge de desembre, a les huit del vespre, es pose dins d’un taüt. Al segon, el mateix dia, que ho faça assegut en una cadira ran del taüt, a les deu de la nit. I, quant al tercer, que, a la mitjanit, entre per la porta parroquial anunciant que arriba l’arrossega cebes, que s’emportarà el mort del taüt i també a qui el vetla. Tot això, en tres passatges i sense que ningú dels tres sàpia què ha comentat el capellà als altres dos. Com podem veure, copsem el taüt (un símbol de recepció) i, així, vinculat amb lo femení com també ho fa la nit.

Afegirem que, tocant al segon pretendent, quan es declara a la noia, “aquesta li dóna la mateixa resposta que al primer: ‘parla amb el senyor rector’” (p. 629). I així ho fa: com ella li havia manat.

Respecte als tres, que, en acabar de parlar amb el rector, consideren que ja han guanyat el cor de la jove, quan aplega el darrer diumenge de desembre, a punt de mitjanit, el tercer dels pretendents diu lo que li havia ordenat el capellà.

“Quan el mort sent això, (…) s’aixeca del taüt i salta a terra, per arrencar a córrer. El que el vetllava i qui acabava d’entrar per la porta, en veure un mort que s’aixecava, surten disparats, abandonant el seu lloc, cames ajudeu-me. (…)

El rector, que els esperava amb la noia al carrer, els increpa:

-Ja ho veieu: no us la mereixeu. Així, que deixeu-la tranquil·la fins que algú més valent que vosaltres la mereixi” (p. 630).

Finalment, comentarem que és una de les rondalles en llengua catalana en què millor es plasma la sexualitat matriarcal i el paper favorable i matriarcalista de l’Església (ací, la catalana) en relació amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En una entrada del 9 de març del 2023, en aquesta web, hi ha dues fotos amb el text d’aquesta rondalla. Porta per títol “Rondalles amb capellans matriarcalistes en defensa de la dona (https://malandia.cat/2023/03/rondalles-amb-capellans-matriarcalistes-en-defensa-de-la-dona).

Una llegenda relacionada amb la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta de València)

General, , , ,

Una llegenda que em contà ma mare en relació amb una marededéu trobada, la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs).

El 6 de setembre del 2023, vespres de la festivitat de la Mare de Déu de l’Olivar en Alaquàs (l’Horta de València), que ho seria el 8 de setembre (en aquest cas, una marededéu trobada i, a més, moreneta, tret associat amb la saviesa), hi cerquí informació en Internet i, fins i tot, en demaní a un amic d’Alaquàs,… però no en trobàvem, respecte a la llegenda. Afegirem que és la patrona d’aquest poble, on nasqueren els meus avis materns: Miguel (1906) i Amparo (1910).

En comentar-ho a ma mare (nascuda en 1943), ella començà a dir-me la seua versió, com també alguns versos dels goigs que cantaven en castellà a Nostra Senyora, els quals ens ajudaren a copsar més detalls per a fer una reconstrucció de la llegenda.

Cal dir que el relat que em narrà i que, a banda, és una mena de coordinació de la versió que ella sabia, de versos que recordava (i adients per al tema) i del resultat de fer-li, jo, algunes qüestions, amb intenció d’extreure’n, entre tots dos, més report, com també d’enllaçar parts comunes que s’havien dit al llarg de la conversa (telefònica), en fa sorgir un escrit que, del primer moment estant, tenia intenció d’adduir-lo a la recerca sobre el matriarcalisme i, igualment, a Internet, com un punt més de documentació. D’aquesta manera, compensàvem part de lo que ella em digué: que moltes persones, a hores d’ara, potser no coneguen la narració.

Finalment, li comentí que hi ha un nexe entre les marededéus (fins i tot, en aquestes narracions), el paganisme i el matriarcalisme.

I, ara sí, el relat sobre la trobada de la Mare de Déu de l’Olivar, en Alaquàs, posteriorment, patrona d’aquest poble valencià:

“Diuen que, estant un llaurador llaurant un camp, el forcat tocà amb una cosa de ferro que feu soroll. I era una campana. I, en la campana, dins o al costat (això no ho sé certament), aparegué la Mare de Déu.

També diuen que Alaquàs, com allò era una cosa molt xicoteta, per una orde del capellà o del bisbe de València, deien que la troballa havia d’estar en València: hi havia d’anar. I, si era veritat o mentira, no ho sé: però, a València, l’hagueren de dur.

No obstant, després, de nit, se’n va de València… i torna a aparéixer en el poble (hi ha u dels gojos que canta això).

Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Tocant aquesta llegenda, direm que és un llaurador (una figura simbòlica en nexe amb lo matriarcal) qui fa la troballa i no, com ara, un pastor. A banda, com diguí a ma mare, la campana enllaça amb la terra, hi està adjunta i ens pot recordar detalls de recepció, com en altres narracions semblants.

Igualment, com ella em reportà, la Mare de Déu volia estar junt amb els del poble i, per això, entre altres coses, és de nit quan ella se’n va de la ciutat al poble (molt més en línia amb lo matriarcalista i més arrelat a la terra): quan la foscor (que té a veure amb lo femení i amb la dona) és més patent.

Finalment, com podem captar, les darreres paraules del relat tenen a veure amb la tradició i amb el pas, de pares a fills, de lo que se sap, de vivències, de fets històrics, de narracions. I, a més, amb intenció que es transmeta a les generacions futures i, òbviament, com qui no pretén tergiversar els fets: “Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Aquestes paraules van pel camí que reflectia Josep Maria Mallarach (un amic molt interessat per l’ecologia, per la Mare Terra i per les cultures ancestrals i per les indígenes), en un tweet del 4 de setembre del 2023, en resposta a un escrit meu sobre el món rural: “Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, veïnats i pobles arrelats a la terra, amb una cultura oral i una memòria molt forta” i que l’endemà rematà amb aquestes paraules: “Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t’endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t’adones dels prejudicis i la ignorància que configuren la modernitat”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del text original, plasmat durant la conversa telefònica amb ma mare el 6 de setembre del 2023.

“La morisca de Gerri de la Sal”, dones que porten la iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda de la morisca de Gerri de la Sal, però a partir de la versió que figura en l’entrada “Morisca, La (Gerri de la Sal)” (https://www.animadedansa.com/ball/morisca-la-gerri-de-la-sal), dins de la web “Anima de Dansa”, copsem que Joan Lluís i Pallarès l’arreplegà en el seu llibre “El Meu Pallars”, per mitjà de l’avi Andreu, entre els darrers anys vint i primeries dels anys trenta del segle XX (ací, amb lleugers retocs):

“Segons diuen a Gerri, els sarraïns arribaren fins a aquestes terres pallareses (…). Conta que un fill del poble de Perameia escoltà d’amagat una conversa del capitost d’aquell campament i entengué que preparaven la conquesta de Gerri per cercar-hi una ‘reina’ molt formosa, que una dona de la Pobla els havia dit que hi vivia. (…) El cristià ho contà als seus i suposava que els moros s’havien confós pensant-se que la filla del batlle, coneguda com a reina de la dansa, era una regina de debò, amb corona i tot. Gerri tocà a comú i llançà les campanes al vol. Tot el poble s’aplegà a la plaça i el batlle els ho comunicà”. Com veiem, no sols la dona està ben tractada i ben considerada (dos trets que empiulen amb el matriarcalisme), sinó que es fa un aplec en la plaça, detall que empiula amb el comunalisme i amb lo matriarcal.

Aleshores, “la pubilla del batlle, per salvar el seu poble, va dir: ‘Si voleu, jo tinc pensat un pla de defensa’”, detall que enllaça amb les altres versions sobre aquest relat, en què la dona porta la iniciativa. I, de fet, el narrador addueix que “Tot Gerri acceptà l’astuta proposició de la pubilla del batlle com a únic recurs viable”.

A continuació, captem una figura associada amb el matriarcalisme: la velleta. I, així, “L’endemà, 3 d’agost, els moros arriben a Gerri pels volts de les deu del matí. (…) Una estona després, passà una velleta i li preguntaren on era la reina. I, és clar, la velleta no els entenia: si haguessin dit la pubilla… Finalment va respondre: ‘¿Potser busqueu la pubilla del batlle, q, que és la reina de la dansa?’. Contestaren que sí. ‘No teniu pas mal gust, no; és molt formosa i, a més a més, té fama de gran balladora per tota la contrada. Oh, com us agradaria veure-la dansar!’”.

Per consegüent, ens trobem amb uns passatges que plasmen que la dona és qui té la darrera paraula i que la jove és qui porta el timó, expressió que, en aquest cas, apareix amb la forma “ser la reina de la dansa”.

Un poc després, la pubilla, eixerida, s’agenolla davant del capitost musulmà, li prega que li deixe ballar en la Plaça Major i li diu que ho faria en honor seu. Llavors, el cabdill musulmà li ho aprova. Igualment, la jove agafa la mà de l’home “dient-li dolçament: ‘Aixequeu-vos i feu-me parella; jo us ensenyaré la dansa’”. Per consegüent, la noia és qui indica lo que es farà i qui marca la pauta: “Mireu-me i seguiu-me; veureu si és senzill això”.

Els passatges posteriors són semblants a la versió recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, entre altres coses, es plasma que, “D’aqueixa manera, Gerri es va deslliurar de la invasió moruna de guisa ben senzilla: gràcies a l’astúcia i el talent de la seva pubilla. Llavors, tothom va convenir que, sempre més, Gerri de la Sal recordaria una gesta tan gran honorant la filla del batlle i que cada any es ballaria la Morisca el dia 3 d’agost, tercer dia de la Festa Major”.  Per tant, de nou, copsem un altre tret matriarcalista i que també va en línia amb el comunalisme: la convenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que dirigeixen el ball, astutes, respectades pel poble i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes és “La morisca de Gerri, ball i llegenda”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, per exemple, en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, sobre rondalles del Pallars. Quan els sarraïns envaïren les valls del Pallars, “el cabdill de la tropa morisca, assabentat de la formosor i xamosia de la filla del batlle, havia decidit de fer-la la seva esclava preferida.

Assabentats els veïns de Gerri (…), es van preparar per defensar la població i la jove filla del batlle” (p. 553). Per tant, per una banda, es destaquen la formosor i la carícia de la jove i, igualment, està ben considerada pel cap de les tropes estrangeres (les musulmanes, que pensaven que era una reina), detall que també va en línia amb el bon tractament que ella rep entre els catalans, motiu pel qual es proposen defendre-la.

Això encara es reflecteix més si tenim en compte que, a la filla del batlle, “tothom coneixia com a ‘reina de la dansa’, per la seva gran habilitat en ballar” (p. 553). Cal dir que, a més de ser una xicota hàbil per al ball, el 28 d’agost del 2023 trobàrem que, si consultem “ball” en el DCVB, hi ha la forma “L’amo del ball”, o siga, “el qui comanda i fa sa voluntat damunt els altres”, però, en aquest cas, de manera matriarcalista i, a més, per part d’una dona.

Com que la gent de Gerri estimava la filla del batle, “es reuní per a ordir el seu pla de defensa” (p. 553) i apareix la noia, “la qual els féu avinent que tenia un pla i que havien de fer servir l’astúcia contra la força de les armes morisques.

(…) Quan [els musulmans] l’anirien a buscar, ella s’hi lliuraria i demanaria per ballar. Els pregà que complissin aquestes instruccions” (p. 553), normes que ella els comenta. En altres paraules, la xicota és una dona amb estratègies i accepten la seua proposta, “Tot i que consideraven el pla molt arriscat, (…) car ells, homes de treball de camp i de pastura, no tenien ni armes per fer-los front, ni estaven avesats a lluitar” (p. 553).

En aquest sentit, adduirem que l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, posa que l’esperit pacífic i obert havia format part de la Catalunya anterior als segles XVI-XVIII, com ho plasma aquesta llegenda, ambientada en l’Alta Edat Mitjana (cap al segle XII, a tot estirar): “Catalunya (…) ha hagut de representar en l’edat moderna un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168).

Prosseguint amb el relat, l’endemà, les tropes musulmanes apleguen a la casa del batle i els rep la filla, “que anava molt ben engalanada” (p. 553). La jove pregà al cabdill dels sarraïns “que la deixés acomiadar del seu poble, tan estimat, tot ballant una dansa, a la qual cosa va accedir el musulmà, benevolent” (p. 554), fins que ella li ofereix la mà, tot convidant-lo a ballar i ell li ho accepta (p. 554). Per consegüent, no solament la filla del batle és qui comanda el poble, sinó que la seua astúcia fa possible que la seua proposta siga acollida i que el capitost musulmà faça lo que la jove li indica.

Finalment, durant el ball, ella dona un colp en terra amb el taló i, aleshores, els del poble sorgeixen de tots els carrers que eixien a la plaça (lloc que enllaça amb lo matriarcalista, amb lo circular i amb lo femení) i els invasors emprenen la fugida cap a altres indrets.

Al capdavall del relat, podem llegir frases que també exposen el matriarcalisme que perviu entre el poble i en la cultura catalana: “Un poble que vibra. (…) així ens ho conta la tradició i que cada any s’actualitza a Gerri, com a cloenda de la festa major, el record d’un enamorament sarraí vers una bella jove de la població: la reina” (p. 554), que era el títol que els musulmans donaven a la filla del batle. Per tant, la dona és la “reina” (ací, de Gerri de la Sal) i, per extensió, en moltíssimes cases i poblacions catalanoparlants, com ara, abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones amb bona empatia, maternals, fortes, respectades pel Poble i molt receptives

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “El forat del moro”. Aquest “forat del moro, situat a la feixa (…), té tal llargària i fondària que arriba fins al celler de casa Fort” (p. 550). Com podem veure, el forat (com si fos un conducte, és a dir, una relació entre dues persones o bé entre una persona i un Poble), és llarg i pregó, dos trets que enllacen amb el matriarcalisme: llarga en el temps, i fonda (perquè està arrelada). Afegirem que, com posa el DCVB, una feixa és un “Tros de terra llarguer en el qual se conreen cereals, llegums o hortalisses”. Per tant, la feixa (la dona) va unida a l’alimentació.

A banda, aquest vincle va des del forat (que pot evocar-nos una cova, un detall femení i maternal, el lloc per on penetren les llavors i el semen, on cova el futur nen i d’on sorgirà el fruit de la sembra) fins a la casa (u dels símbols en nexe amb la dona com també ho fa l’església i qualsevol indret de recepció). És més, l’enllaç té a veure amb el celler (lloc on s’elabora i on es guarda el vi, però, igualment, empiula amb el raïm, la collita del qual s’associa, sobretot, a setembre i a la tardor, dos moments que tenen a veure amb lo femení, de la mateixa manera que ho fa l’hivern). A banda, la casa és coneguda com “Fort” i, com que és forta i la casa i les arrels estan unides, ens trobem amb un passatge que enllaça amb arrels (i, de pas, amb dones) fortes.

Això explica que, com podem llegir tot seguit, “En temps dels sarraïns, va servir de refugi més d’una vegada, i mai els seguidors de Mahoma van atrevir-se a entrar-hi” (p. 550). I, ¿qui faria de refugi del poble sinó eixa caverna vinculada amb les dones, les quals, com ha extret, per exemple, Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, a més de ser, sovint, com un roure, també tenien bona empatia i, més encara, com més cap als segles IX-XII, moment en què podria estar ambientada aquesta llegenda? Com que no hi entraven, pervivia el poble.

Ara bé, el respecte cap a les dones es plasma, igualment, en el fet que, al final del relat, es comenta que “No se us ocorri entrar-hi i, si ho feu, entreu-hi amb una candela encesa a la mà dreta. Si s’apaga, no la torneu a encendre, ni continueu: és el senyal que us està prohibida l’entrada i la coneixença dels seus secrets. Si tiréssiu endavant, esteu exposats a trobar una mort segura…” (p. 551). Tocant aquest passatge, al meu coneixement, vindria a dir que voler penetrar massa en la vida aliena (ací, àdhuc, en la intimitat de la dona que fa de cap del poble) o bé voler saber moltíssim, portaria a tanta claredat que, de rebot, es perdria la part de foscor menester per a una vida matriarcalista. Per consegüent, deixaríem de tocar els peus en terra i, així, la mort (de la persona i del Poble) restarien garantides. 

Com a exemples de la tendència a un major equilibri (si bé favorable a lo femení i a lo maternal) entre els catalanoparlants nascuts abans de 1920, són, com ara, el costum de tractar els temes entre l’home i la dona (encara que, la gran majoria de les vegades, es faça lo que ella ha considerat millor, més adient) i, igualment, la figura del rei (el qual, en lloc de ser propens a l’absolutisme o bé a permetre ser un ninot del poble o d’algunes persones) és un home (o bé una reina o bé una princesa) fort, amb bon sentit de la justícia, amb bona empatia, que té present els punts de vista dels altres, etc.., i, per això, hi ha bones collites i bon ambient en el seu regne (o bé en la casa, en el barri, en la parròquia…). Com podem copsar, les narracions no són alienes a la cosmovisió d’un Poble (des de les autoritats, fins al més pobre) i sí plasmen la realitat, encara que, sovint, de manera simbòlica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones com a cap de casa, assenyades i eixerides, en ambients matriarcals

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, sobretot, pel paper de la dona com a cap de casa, és “Les murrieries d’en Serradell”. Cal dir que aquest relat té semblances amb uns altres en què es recomana, com en el present, que ningú no inicie projectes que no s’ajusten a lo que li resulta més fàcil, ni, per descomptat, sense tocar els peus en terra (detall que sí que captem en la dona).

En un passatge de la narració, “El seu amic es quedà amb un pam de nas:

-Serradell -li digué-, m’has de vendre aquest conill!

-I ca, barret! -féu l’altre, tot decidit-. Ni que me’n donessis dos-cents duros!

(…) l’amic el convencé i en Serradell es sacrificà cobrant els dos-cents duros i quedant-se el conill (…).

Ja us podeu imaginar que, en arribar a casa seva l’amic d’en Serradell, la muller li armà un escàndol de mil dimonis, volent-li fer entendre inútilment que s’havia deixat prendre el pèl i que era impossible que un conill pogués parlar.

Tanmateix, l’home es mantingué ferm i l’endemà (…) se n’anà cap a la vinya duent el conill dintre del sac” (p. 503). En línia amb aquestes paraules, direm que, com posava en el document  “El cicle de la vida: els rituals de la vida de l’individu dins d’un context familiar i social”, a què accedírem en el 2018, en què tracten sobre el matriarcalisme en les Illes Balears, podem llegir que “N’Antoni Galmés també conta que un home de S’Aranjassa deia que els homes casats són de dues castes: els qui diuen que, a casa seva, la dona comanda i els qui estan avergonyits de dir-ho. Un altre exemple el trobam a la novel·la Bearn d’en Llorenç Villalonga: aquest escriptor contraposa la intel·ligència i el seny de la senyora Maria Antònia amb les bajanades i quimeres del seu marit el senyor Toni” (p. 23). En aquest sentit, adduirem que, en la narració, la figura de l’home empiula amb la primera de les esmentades en aquest document i, més encara, perquè, qui el relatà, afig que, “entre dents, dedicà un desafiador ‘ara ho veuràs, tossuda!’, a la seva muller” (p. 503).

Tot seguit, veiem que el marit solta el conill, que l’animalet aprofita l’ocasió per a fer via lliure i que, al capdavall, “quan el sol ja havia tornat a baixar (…), no tingué més remei que tornar a casa amb la panxa prima. (…) Encara, en veure la seva muller, tingué esma per a preguntar-li amb la vista tota trista i el posat pansit:

-Què no ha vingut el conill?

La seva muller -com solen fer totes les bones mullers, per poc que s’hi puguin agafar- el deixà de tots colors” (p. 504). De nou, com en altres relats, no apareix la figura del típic heroi masculí (i amb valors patriarcals) i, a més, la dona és la persona assenyada, qui toca els peus en terra, molt valenta, pacient i receptiva, lluny de la dona del segle XXI que abraça lo patriarcal i que, des del primer moment, prioritza el culte a la fama, el poder, el maquiavel·lisme o, com ara, la manipulació o la hipocresia.

Però la dona de la rondalla va més lluny: és enginyosa. Com a exemple, en el paràgraf següent, captem que, “Quan l’amic s’hagué ben esbravat de paraula, en Serradell es decidí a cridar la seva muller -que ja estava avisada i a punt de seguir el joc- i li manà que tornés els dos-cents duros al seu amic” (p. 504). Per tant, si bé és cert que la dona segueix el joc del marit, també ho és que ella hi pren part després d’haver-lo adreçat així com un bon educador fa amb un nen (simbolitzat per un arbre de pocs anys), quan el xiquet és petit: “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret” que em digué cap al 2000 un cosí de mon pare. I el passatge exposa un altre tret matriarcalista: l’home recorre a ella perquè sap que, en cas de salvar la casa i la parella, serà ella qui ho posarà més fàcil i qui portarà el paper principal i de directora.  

Per tot això, la rondalla, contada per un home i per una dona en 1950, com a moralitat, diu, entre altres coses, aquests versos (ací, en narrativa): “No us engresqueu amb grandeses / que us presenti un amic ‘viu’” (p. 507).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El document esmentat estava accessible en el 2018 i, quant a les paraules indicades, a hores d’ara, ho estan en aquesta web i en el llibre que férem sobre els Sants de la Pedra (publicat per l’editorial Bubok en el 2020, pp. 46-47).

Dones que marquen les directrius, ben considerades i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El frare o el burro”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, primerament, comenta que hi ha poblacions on hi ha un escalfa-llits que es posa entre els llençols. Rep diferents noms, com ara, frare, ruquet, burro, etc..

Al principi del relat, podem llegir que una vegada llogaren una minyona i, el mateix dia que la llogaren, “va arribar a la casa un pobre frare mendicant, el qual (…) va demanar hostatge” (p. 488).

“En aquella casa, que eren gent de bé, hi van accedir” (p. 488). Com veiem, els de la casa són molt acollidors, tret que empiula amb lo matriarcal.

A més, “El frare va ser convidat a sopar amb la gent de la casa i, un cop sopats, (…) la mestressa va dir-li, a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon home (…) va seguir a la criada” (pp. 488-489). Per tant, es fa lo que vol la dona i la dona porta la iniciativa.

“Al cap d’una estona, la mestressa va tornar a dir a la criada:

-Vés, treu el frare del meu llit i posa’l al llit de les noies” (p. 489).

I la minyona “li va dir que la mestressa havia dit que anés a un altre llit.

El bon home (…) se’n va anar al llit de les noies que li havia dit la criada” (p. 489). En aquest paràgraf, copsem que, fins i tot, en el text, es plasma que l’home segueix les indicacions de la dona.

Més avant, la mestressa diu a la jove que traga el frare i, un poc després, la noia demana a la mestressa:

“-I bé, on dormo jo?

-Al teu llit.

-I què en faig del frare?

-Doncs el poses a sota del llit” (p. 489). I, després de fer la xicota una pregunta a la mestressa, relativa a lo que la dona li ha manat i al frare, la mestressa li comenta que l’aparell rep el nom de frare. I, quan la jove li afig que, en el seu poble, se’l coneix com “burro” o “ruquet”, captem, de nou, el matriarcalisme: la xicota (qui segueix lo que li indica la dona) fa que el frare canvie de llit i, per consegüent, l’home torna a seguir les directrius de les dones (ací, de la minyona).

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’olla d’or”. Així, a banda del tema de la recepció (simbolitzada per l’olla), es comenta que, fa molt de temps, hi havia un monestir amb uns  quants monjos que sabien, per exemple, manualitats i escriure.

Un dia, el batle se’ls acosta amb unes cartes. Els frares en lligen una en què posa que “estava a punt de començar la guerra i que l’alcalde calia que comencés a reclutar homes.

Els monjos (…) van emprendre camí de la muntanya, en assabentar-se de la nova, però van deixar penjada, al racó on estava la mula, una olla plena d’or” (p. 491). I, per consegüent, deixen una olla (la qual va en línia amb lo femení, amb la recepció), es trobava en un racó (tret que captem en més d’una narració) junt amb una mula (animal femení i vinculat amb la paciència) i la dona està ben considerada (l’olla estava plena d’or). Finalment, en semblança amb moltes rondalles en què un home se’n va a la guerra i diu als de la cort que tracten bé la dona i els fills, els monjos “li van dir al servent que la guardés” (p. 491).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa en Nadal, eixerides i molt obertes

General, , , ,

El 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Nacho Montaner, en resposta a la cançó que hi havia, n’escrigué una que diu així:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Comentarem que, mentres que la llonganissa representa el penis; la carabassa, per la seua forma més bé redona, els dos testicles (més avant, en veurem sinònims, com ara, “vedriola” i castanyola). 

A més, Nacho Montaner afegia que aquesta cançó “és molt coneguda a Ontinyent i forma part de les nadales valencianes d’aquest poble”.

En relació amb aquesta cançó, però per mitjà d’un escrit del 7 de de novembre del 2020, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Reme Canet escriu: “Ma mare el deia d’una altra manera:

‘L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere,

tocant-li la vedriola”. 

 

En aquesta cançó, la vidriola representa els testicles.

Prosseguint amb el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 30 d’agost del 2021, Fermin Carbonell Barbera em plasmà una cançó que diu així:

“I, en este carrer viu

la que trenta nóvios té,

vint-i-nou se l’han ‘deixà’[1]

i jo que me la deixaré”.

 

Amb una lletra en línia amb la de Nacho Montaner, però publicada el 8 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Josep Montagut n’escrivia aquesta versió[2]:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere

tocant-li la castanyola.


L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En valencià genuí, “deixada”.

[2] Aquesta versió també figura en el vídeo “Les estrenes de Nadal” (http://www.facebook.com/XBarxeta/videos/332088970713934), amb la cançó “L’’aguinaldo’ de Tonet”, cantada per Pep Gimeno “Botifarra”, a què accedírem en desembre del 2020.

Dones ben trempades i llestes, que determinen i persones molt obertes i que fan costat

General, , , , ,

Un altre relat del llibre de Bernat Servera Ribas “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, en què copsem trets matriarcals, és “En Planiol i el Tribunal de la Santa Inquisició”. Hi havia un home que vivia en Pina, “Però, pel poble, era molt xerrat perquè vivia amb una amiga i no eren casats. Aviat arribà a les orelles del Sant Ofici aquella acusació i, ben prest, fou citat per anar a declarar davant el Tribunal” (p.  104).

Més avant, llegim que, “En Planiol i la seva amiga es presentaren davant aquell tribunal (…) i, amb molta cortesia, es presentà:

PLANIOL:

-Part de la nit, venc de dia,

que la serena, mala és.

Què volen vosses mercès?

Què vol vossa senyoria?

 

INQUISIDOR:

-I això, què és, sa vostra dona?

 

PLANIOL:

-Això és es meu diamant,

amb qui me colg cada vespre.

Dona ben trempada i llesta!

No en veureu, de més honesta,

a la Seu, dia de festa,

per bé que estiguin mirant.

 

El tribunal, amb les respostes que donà en Planiol, no tengué proves per castigar-los i, contents i alegres, tornaren al poble, i ja mai més els tornaren a molestar” (pp. 104-105). Com veiem, la dona està ben considerada…, fins i tot, per l’home.

Una altra narració, en la mateixa obra i en què captem el matriarcalisme, és “Els lladres de Rafal”. Uns lladres comenten a l’amo, a la madona i al porqueret que es preparen i “que es posassin bé amb Déu perquè els passarien despullats per damunt el foc” (p. 108).

Passa que “El porqueret, en sentir tot aquell escàndol, sense fer gens de renou, se’n va anar al poble i avisà dels fets. La gent partí amb garrots, forques, falçs… per donar una bona pallissa als lladres que, quan s’entemeren que arribaven reforços, ho daren a les cames i anaren a amagar-se a la pleta de Son Ribes” (p. 108). D’aquesta manera, el porqueret, junt amb la gent que li fa costat, fan possible que l’amo, la madona i ell es salven i, per tant, es posen de part de les persones bondadoses. 

Un poc després, llegim un altre relat, “La cova des Pa”, en relació amb Ses Coves, una contrada d’on “han sortit moltes històries i llegendes que han arribat fins als nostres dies” (p. 110). A més, veiem que, per eixos paranys i per indrets pròxims, “hi havia un tal Seguí que estava llogat per missatge i, cada nit, anava a jeure al poble perquè la seva dona esperava infant.

Una nit de molta fosca, quan en Seguí passava per davant sa cova des Pa, sentí un gran renou i, de dins aquella malesa, sortí un bou d’or amb unes banyes ben afilades. El bou es plantà davant ell.

Ja vos podeu imaginar el regiró que se’n va dur aquell pobre home!” (pp. 110-111).

Cal dir que, en les Illes Balears, és molt comú el mot “missatge” aplicat a un treballador llogat per a un temps o bé, com ara, per a un criat, i en vincle, per exemple, amb una possessió. Com hem pogut veure, la figura de l’home no és precisament la d’una persona valenta i, a més, afegirem que el bou està vinculat amb la dona (com ho reflecteixen les banyes que porta en la banda superior, amb forma de lluna). Igualment, apareixen la nit, la foscor, una cova (lloc d’acollida), una dona (el bou, en nexe amb la fertilitat) més forta que ell.

A continuació, “El missatge li demanà:

—De part de Déu, què voleu?

El bou es posà amb les potes del davant damunt les seves espatles i, en veu baixa, li digué:

—Si no pagues es deute que tens, ningú de la teva nissaga arribarà a fer fortuna” (p. 111). En altres paraules, l’home és, per dir-ho així, “el ruc de càrrega”… si no segueix els dictats de la dona (ací, el bou), qui li determinarà el futur.

Llavors, “El pobre home, en sentir aquelles paraules, partí com un llamp cap al poble tot regirat. Arreplegà els doblers i anà a pagar els deutes que tenia.

A partir d’aquell dia, el bou no tornà a molestar el pobre Seguí i pogué passar tranquil per aquell indret” (p. 111). Per consegüent, la dona marcà el compàs de l’home i, com que ell tornà el deute que li tenia, el missatger pogué viure en pau i lliure de pressions per part d’ella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.