Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que dirigeixen el ball, astutes, respectades pel poble i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes és “La morisca de Gerri, ball i llegenda”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, per exemple, en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, sobre rondalles del Pallars. Quan els sarraïns envaïren les valls del Pallars, “el cabdill de la tropa morisca, assabentat de la formosor i xamosia de la filla del batlle, havia decidit de fer-la la seva esclava preferida.

Assabentats els veïns de Gerri (…), es van preparar per defensar la població i la jove filla del batlle” (p. 553). Per tant, per una banda, es destaquen la formosor i la carícia de la jove i, igualment, està ben considerada pel cap de les tropes estrangeres (les musulmanes, que pensaven que era una reina), detall que també va en línia amb el bon tractament que ella rep entre els catalans, motiu pel qual es proposen defendre-la.

Això encara es reflecteix més si tenim en compte que, a la filla del batlle, “tothom coneixia com a ‘reina de la dansa’, per la seva gran habilitat en ballar” (p. 553). Cal dir que, a més de ser una xicota hàbil per al ball, el 28 d’agost del 2023 trobàrem que, si consultem “ball” en el DCVB, hi ha la forma “L’amo del ball”, o siga, “el qui comanda i fa sa voluntat damunt els altres”, però, en aquest cas, de manera matriarcalista i, a més, per part d’una dona.

Com que la gent de Gerri estimava la filla del batle, “es reuní per a ordir el seu pla de defensa” (p. 553) i apareix la noia, “la qual els féu avinent que tenia un pla i que havien de fer servir l’astúcia contra la força de les armes morisques.

(…) Quan [els musulmans] l’anirien a buscar, ella s’hi lliuraria i demanaria per ballar. Els pregà que complissin aquestes instruccions” (p. 553), normes que ella els comenta. En altres paraules, la xicota és una dona amb estratègies i accepten la seua proposta, “Tot i que consideraven el pla molt arriscat, (…) car ells, homes de treball de camp i de pastura, no tenien ni armes per fer-los front, ni estaven avesats a lluitar” (p. 553).

En aquest sentit, adduirem que l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, posa que l’esperit pacífic i obert havia format part de la Catalunya anterior als segles XVI-XVIII, com ho plasma aquesta llegenda, ambientada en l’Alta Edat Mitjana (cap al segle XII, a tot estirar): “Catalunya (…) ha hagut de representar en l’edat moderna un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168).

Prosseguint amb el relat, l’endemà, les tropes musulmanes apleguen a la casa del batle i els rep la filla, “que anava molt ben engalanada” (p. 553). La jove pregà al cabdill dels sarraïns “que la deixés acomiadar del seu poble, tan estimat, tot ballant una dansa, a la qual cosa va accedir el musulmà, benevolent” (p. 554), fins que ella li ofereix la mà, tot convidant-lo a ballar i ell li ho accepta (p. 554). Per consegüent, no solament la filla del batle és qui comanda el poble, sinó que la seua astúcia fa possible que la seua proposta siga acollida i que el capitost musulmà faça lo que la jove li indica.

Finalment, durant el ball, ella dona un colp en terra amb el taló i, aleshores, els del poble sorgeixen de tots els carrers que eixien a la plaça (lloc que enllaça amb lo matriarcalista, amb lo circular i amb lo femení) i els invasors emprenen la fugida cap a altres indrets.

Al capdavall del relat, podem llegir frases que també exposen el matriarcalisme que perviu entre el poble i en la cultura catalana: “Un poble que vibra. (…) així ens ho conta la tradició i que cada any s’actualitza a Gerri, com a cloenda de la festa major, el record d’un enamorament sarraí vers una bella jove de la població: la reina” (p. 554), que era el títol que els musulmans donaven a la filla del batle. Per tant, la dona és la “reina” (ací, de Gerri de la Sal) i, per extensió, en moltíssimes cases i poblacions catalanoparlants, com ara, abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones amb bona empatia, maternals, fortes, respectades pel Poble i molt receptives

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “El forat del moro”. Aquest “forat del moro, situat a la feixa (…), té tal llargària i fondària que arriba fins al celler de casa Fort” (p. 550). Com podem veure, el forat (com si fos un conducte, és a dir, una relació entre dues persones o bé entre una persona i un Poble), és llarg i pregó, dos trets que enllacen amb el matriarcalisme: llarga en el temps, i fonda (perquè està arrelada). Afegirem que, com posa el DCVB, una feixa és un “Tros de terra llarguer en el qual se conreen cereals, llegums o hortalisses”. Per tant, la feixa (la dona) va unida a l’alimentació.

A banda, aquest vincle va des del forat (que pot evocar-nos una cova, un detall femení i maternal, el lloc per on penetren les llavors i el semen, on cova el futur nen i d’on sorgirà el fruit de la sembra) fins a la casa (u dels símbols en nexe amb la dona com també ho fa l’església i qualsevol indret de recepció). És més, l’enllaç té a veure amb el celler (lloc on s’elabora i on es guarda el vi, però, igualment, empiula amb el raïm, la collita del qual s’associa, sobretot, a setembre i a la tardor, dos moments que tenen a veure amb lo femení, de la mateixa manera que ho fa l’hivern). A banda, la casa és coneguda com “Fort” i, com que és forta i la casa i les arrels estan unides, ens trobem amb un passatge que enllaça amb arrels (i, de pas, amb dones) fortes.

Això explica que, com podem llegir tot seguit, “En temps dels sarraïns, va servir de refugi més d’una vegada, i mai els seguidors de Mahoma van atrevir-se a entrar-hi” (p. 550). I, ¿qui faria de refugi del poble sinó eixa caverna vinculada amb les dones, les quals, com ha extret, per exemple, Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, a més de ser, sovint, com un roure, també tenien bona empatia i, més encara, com més cap als segles IX-XII, moment en què podria estar ambientada aquesta llegenda? Com que no hi entraven, pervivia el poble.

Ara bé, el respecte cap a les dones es plasma, igualment, en el fet que, al final del relat, es comenta que “No se us ocorri entrar-hi i, si ho feu, entreu-hi amb una candela encesa a la mà dreta. Si s’apaga, no la torneu a encendre, ni continueu: és el senyal que us està prohibida l’entrada i la coneixença dels seus secrets. Si tiréssiu endavant, esteu exposats a trobar una mort segura…” (p. 551). Tocant aquest passatge, al meu coneixement, vindria a dir que voler penetrar massa en la vida aliena (ací, àdhuc, en la intimitat de la dona que fa de cap del poble) o bé voler saber moltíssim, portaria a tanta claredat que, de rebot, es perdria la part de foscor menester per a una vida matriarcalista. Per consegüent, deixaríem de tocar els peus en terra i, així, la mort (de la persona i del Poble) restarien garantides. 

Com a exemples de la tendència a un major equilibri (si bé favorable a lo femení i a lo maternal) entre els catalanoparlants nascuts abans de 1920, són, com ara, el costum de tractar els temes entre l’home i la dona (encara que, la gran majoria de les vegades, es faça lo que ella ha considerat millor, més adient) i, igualment, la figura del rei (el qual, en lloc de ser propens a l’absolutisme o bé a permetre ser un ninot del poble o d’algunes persones) és un home (o bé una reina o bé una princesa) fort, amb bon sentit de la justícia, amb bona empatia, que té present els punts de vista dels altres, etc.., i, per això, hi ha bones collites i bon ambient en el seu regne (o bé en la casa, en el barri, en la parròquia…). Com podem copsar, les narracions no són alienes a la cosmovisió d’un Poble (des de les autoritats, fins al més pobre) i sí plasmen la realitat, encara que, sovint, de manera simbòlica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones com a cap de casa, assenyades i eixerides, en ambients matriarcals

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, sobretot, pel paper de la dona com a cap de casa, és “Les murrieries d’en Serradell”. Cal dir que aquest relat té semblances amb uns altres en què es recomana, com en el present, que ningú no inicie projectes que no s’ajusten a lo que li resulta més fàcil, ni, per descomptat, sense tocar els peus en terra (detall que sí que captem en la dona).

En un passatge de la narració, “El seu amic es quedà amb un pam de nas:

-Serradell -li digué-, m’has de vendre aquest conill!

-I ca, barret! -féu l’altre, tot decidit-. Ni que me’n donessis dos-cents duros!

(…) l’amic el convencé i en Serradell es sacrificà cobrant els dos-cents duros i quedant-se el conill (…).

Ja us podeu imaginar que, en arribar a casa seva l’amic d’en Serradell, la muller li armà un escàndol de mil dimonis, volent-li fer entendre inútilment que s’havia deixat prendre el pèl i que era impossible que un conill pogués parlar.

Tanmateix, l’home es mantingué ferm i l’endemà (…) se n’anà cap a la vinya duent el conill dintre del sac” (p. 503). En línia amb aquestes paraules, direm que, com posava en el document  “El cicle de la vida: els rituals de la vida de l’individu dins d’un context familiar i social”, a què accedírem en el 2018, en què tracten sobre el matriarcalisme en les Illes Balears, podem llegir que “N’Antoni Galmés també conta que un home de S’Aranjassa deia que els homes casats són de dues castes: els qui diuen que, a casa seva, la dona comanda i els qui estan avergonyits de dir-ho. Un altre exemple el trobam a la novel·la Bearn d’en Llorenç Villalonga: aquest escriptor contraposa la intel·ligència i el seny de la senyora Maria Antònia amb les bajanades i quimeres del seu marit el senyor Toni” (p. 23). En aquest sentit, adduirem que, en la narració, la figura de l’home empiula amb la primera de les esmentades en aquest document i, més encara, perquè, qui el relatà, afig que, “entre dents, dedicà un desafiador ‘ara ho veuràs, tossuda!’, a la seva muller” (p. 503).

Tot seguit, veiem que el marit solta el conill, que l’animalet aprofita l’ocasió per a fer via lliure i que, al capdavall, “quan el sol ja havia tornat a baixar (…), no tingué més remei que tornar a casa amb la panxa prima. (…) Encara, en veure la seva muller, tingué esma per a preguntar-li amb la vista tota trista i el posat pansit:

-Què no ha vingut el conill?

La seva muller -com solen fer totes les bones mullers, per poc que s’hi puguin agafar- el deixà de tots colors” (p. 504). De nou, com en altres relats, no apareix la figura del típic heroi masculí (i amb valors patriarcals) i, a més, la dona és la persona assenyada, qui toca els peus en terra, molt valenta, pacient i receptiva, lluny de la dona del segle XXI que abraça lo patriarcal i que, des del primer moment, prioritza el culte a la fama, el poder, el maquiavel·lisme o, com ara, la manipulació o la hipocresia.

Però la dona de la rondalla va més lluny: és enginyosa. Com a exemple, en el paràgraf següent, captem que, “Quan l’amic s’hagué ben esbravat de paraula, en Serradell es decidí a cridar la seva muller -que ja estava avisada i a punt de seguir el joc- i li manà que tornés els dos-cents duros al seu amic” (p. 504). Per tant, si bé és cert que la dona segueix el joc del marit, també ho és que ella hi pren part després d’haver-lo adreçat així com un bon educador fa amb un nen (simbolitzat per un arbre de pocs anys), quan el xiquet és petit: “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret” que em digué cap al 2000 un cosí de mon pare. I el passatge exposa un altre tret matriarcalista: l’home recorre a ella perquè sap que, en cas de salvar la casa i la parella, serà ella qui ho posarà més fàcil i qui portarà el paper principal i de directora.  

Per tot això, la rondalla, contada per un home i per una dona en 1950, com a moralitat, diu, entre altres coses, aquests versos (ací, en narrativa): “No us engresqueu amb grandeses / que us presenti un amic ‘viu’” (p. 507).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El document esmentat estava accessible en el 2018 i, quant a les paraules indicades, a hores d’ara, ho estan en aquesta web i en el llibre que férem sobre els Sants de la Pedra (publicat per l’editorial Bubok en el 2020, pp. 46-47).

Dones que marquen les directrius, ben considerades i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El frare o el burro”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, primerament, comenta que hi ha poblacions on hi ha un escalfa-llits que es posa entre els llençols. Rep diferents noms, com ara, frare, ruquet, burro, etc..

Al principi del relat, podem llegir que una vegada llogaren una minyona i, el mateix dia que la llogaren, “va arribar a la casa un pobre frare mendicant, el qual (…) va demanar hostatge” (p. 488).

“En aquella casa, que eren gent de bé, hi van accedir” (p. 488). Com veiem, els de la casa són molt acollidors, tret que empiula amb lo matriarcal.

A més, “El frare va ser convidat a sopar amb la gent de la casa i, un cop sopats, (…) la mestressa va dir-li, a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon home (…) va seguir a la criada” (pp. 488-489). Per tant, es fa lo que vol la dona i la dona porta la iniciativa.

“Al cap d’una estona, la mestressa va tornar a dir a la criada:

-Vés, treu el frare del meu llit i posa’l al llit de les noies” (p. 489).

I la minyona “li va dir que la mestressa havia dit que anés a un altre llit.

El bon home (…) se’n va anar al llit de les noies que li havia dit la criada” (p. 489). En aquest paràgraf, copsem que, fins i tot, en el text, es plasma que l’home segueix les indicacions de la dona.

Més avant, la mestressa diu a la jove que traga el frare i, un poc després, la noia demana a la mestressa:

“-I bé, on dormo jo?

-Al teu llit.

-I què en faig del frare?

-Doncs el poses a sota del llit” (p. 489). I, després de fer la xicota una pregunta a la mestressa, relativa a lo que la dona li ha manat i al frare, la mestressa li comenta que l’aparell rep el nom de frare. I, quan la jove li afig que, en el seu poble, se’l coneix com “burro” o “ruquet”, captem, de nou, el matriarcalisme: la xicota (qui segueix lo que li indica la dona) fa que el frare canvie de llit i, per consegüent, l’home torna a seguir les directrius de les dones (ací, de la minyona).

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’olla d’or”. Així, a banda del tema de la recepció (simbolitzada per l’olla), es comenta que, fa molt de temps, hi havia un monestir amb uns  quants monjos que sabien, per exemple, manualitats i escriure.

Un dia, el batle se’ls acosta amb unes cartes. Els frares en lligen una en què posa que “estava a punt de començar la guerra i que l’alcalde calia que comencés a reclutar homes.

Els monjos (…) van emprendre camí de la muntanya, en assabentar-se de la nova, però van deixar penjada, al racó on estava la mula, una olla plena d’or” (p. 491). I, per consegüent, deixen una olla (la qual va en línia amb lo femení, amb la recepció), es trobava en un racó (tret que captem en més d’una narració) junt amb una mula (animal femení i vinculat amb la paciència) i la dona està ben considerada (l’olla estava plena d’or). Finalment, en semblança amb moltes rondalles en què un home se’n va a la guerra i diu als de la cort que tracten bé la dona i els fills, els monjos “li van dir al servent que la guardés” (p. 491).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa en Nadal, eixerides i molt obertes

General, , , ,

El 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Nacho Montaner, en resposta a la cançó que hi havia, n’escrigué una que diu així:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Comentarem que, mentres que la llonganissa representa el penis; la carabassa, per la seua forma més bé redona, els dos testicles (més avant, en veurem sinònims, com ara, “vedriola” i castanyola). 

A més, Nacho Montaner afegia que aquesta cançó “és molt coneguda a Ontinyent i forma part de les nadales valencianes d’aquest poble”.

En relació amb aquesta cançó, però per mitjà d’un escrit del 7 de de novembre del 2020, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Reme Canet escriu: “Ma mare el deia d’una altra manera:

‘L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere,

tocant-li la vedriola”. 

 

En aquesta cançó, la vidriola representa els testicles.

Prosseguint amb el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 30 d’agost del 2021, Fermin Carbonell Barbera em plasmà una cançó que diu així:

“I, en este carrer viu

la que trenta nóvios té,

vint-i-nou se l’han ‘deixà’[1]

i jo que me la deixaré”.

 

Amb una lletra en línia amb la de Nacho Montaner, però publicada el 8 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Josep Montagut n’escrivia aquesta versió[2]:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere

tocant-li la castanyola.


L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En valencià genuí, “deixada”.

[2] Aquesta versió també figura en el vídeo “Les estrenes de Nadal” (http://www.facebook.com/XBarxeta/videos/332088970713934), amb la cançó “L’’aguinaldo’ de Tonet”, cantada per Pep Gimeno “Botifarra”, a què accedírem en desembre del 2020.

Dones ben trempades i llestes, que determinen i persones molt obertes i que fan costat

General, , , , ,

Un altre relat del llibre de Bernat Servera Ribas “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, en què copsem trets matriarcals, és “En Planiol i el Tribunal de la Santa Inquisició”. Hi havia un home que vivia en Pina, “Però, pel poble, era molt xerrat perquè vivia amb una amiga i no eren casats. Aviat arribà a les orelles del Sant Ofici aquella acusació i, ben prest, fou citat per anar a declarar davant el Tribunal” (p.  104).

Més avant, llegim que, “En Planiol i la seva amiga es presentaren davant aquell tribunal (…) i, amb molta cortesia, es presentà:

PLANIOL:

-Part de la nit, venc de dia,

que la serena, mala és.

Què volen vosses mercès?

Què vol vossa senyoria?

 

INQUISIDOR:

-I això, què és, sa vostra dona?

 

PLANIOL:

-Això és es meu diamant,

amb qui me colg cada vespre.

Dona ben trempada i llesta!

No en veureu, de més honesta,

a la Seu, dia de festa,

per bé que estiguin mirant.

 

El tribunal, amb les respostes que donà en Planiol, no tengué proves per castigar-los i, contents i alegres, tornaren al poble, i ja mai més els tornaren a molestar” (pp. 104-105). Com veiem, la dona està ben considerada…, fins i tot, per l’home.

Una altra narració, en la mateixa obra i en què captem el matriarcalisme, és “Els lladres de Rafal”. Uns lladres comenten a l’amo, a la madona i al porqueret que es preparen i “que es posassin bé amb Déu perquè els passarien despullats per damunt el foc” (p. 108).

Passa que “El porqueret, en sentir tot aquell escàndol, sense fer gens de renou, se’n va anar al poble i avisà dels fets. La gent partí amb garrots, forques, falçs… per donar una bona pallissa als lladres que, quan s’entemeren que arribaven reforços, ho daren a les cames i anaren a amagar-se a la pleta de Son Ribes” (p. 108). D’aquesta manera, el porqueret, junt amb la gent que li fa costat, fan possible que l’amo, la madona i ell es salven i, per tant, es posen de part de les persones bondadoses. 

Un poc després, llegim un altre relat, “La cova des Pa”, en relació amb Ses Coves, una contrada d’on “han sortit moltes històries i llegendes que han arribat fins als nostres dies” (p. 110). A més, veiem que, per eixos paranys i per indrets pròxims, “hi havia un tal Seguí que estava llogat per missatge i, cada nit, anava a jeure al poble perquè la seva dona esperava infant.

Una nit de molta fosca, quan en Seguí passava per davant sa cova des Pa, sentí un gran renou i, de dins aquella malesa, sortí un bou d’or amb unes banyes ben afilades. El bou es plantà davant ell.

Ja vos podeu imaginar el regiró que se’n va dur aquell pobre home!” (pp. 110-111).

Cal dir que, en les Illes Balears, és molt comú el mot “missatge” aplicat a un treballador llogat per a un temps o bé, com ara, per a un criat, i en vincle, per exemple, amb una possessió. Com hem pogut veure, la figura de l’home no és precisament la d’una persona valenta i, a més, afegirem que el bou està vinculat amb la dona (com ho reflecteixen les banyes que porta en la banda superior, amb forma de lluna). Igualment, apareixen la nit, la foscor, una cova (lloc d’acollida), una dona (el bou, en nexe amb la fertilitat) més forta que ell.

A continuació, “El missatge li demanà:

—De part de Déu, què voleu?

El bou es posà amb les potes del davant damunt les seves espatles i, en veu baixa, li digué:

—Si no pagues es deute que tens, ningú de la teva nissaga arribarà a fer fortuna” (p. 111). En altres paraules, l’home és, per dir-ho així, “el ruc de càrrega”… si no segueix els dictats de la dona (ací, el bou), qui li determinarà el futur.

Llavors, “El pobre home, en sentir aquelles paraules, partí com un llamp cap al poble tot regirat. Arreplegà els doblers i anà a pagar els deutes que tenia.

A partir d’aquell dia, el bou no tornà a molestar el pobre Seguí i pogué passar tranquil per aquell indret” (p. 111). Per consegüent, la dona marcà el compàs de l’home i, com que ell tornà el deute que li tenia, el missatger pogué viure en pau i lliure de pressions per part d’ella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, espavilades, que proposen i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’educació, en relació amb la sexualitat) és “Qüestions d’animals: la guineu i la ruca”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Com podem llegir al principi, “va de dos animals que havien de donar a llum.

Diu que la guineu, que sempre ha tingut fama d’espavilada, un dia passava per aquestes contrades pallareses, (…) estava a punt de donar a llum unes quantes guineuetes” (p. 377). La rabosa pensava que un any d’embaràs era massa.

Aleshores, veu un grup d’egües que menjaven plàcidament, que tenien bona panxa i que, al seu costat, “hi havia una ruca que, per cert, també estava prenyada” (p. 377). Cal dir que l’egua és la femella del cavall (animal que simbolitza la fidelitat i la noblesa) i que elles estan en grup. En canvi, la ruca (i direm que, de manera simbòlica, els catalans, estan associats al ruc, per la seua fama de faeners), animal que, com podem veure, “toca els peus en terra” (per mitjà de les potes). Davant la resposta de la colla, la segona salutació, era més concreta, a la ruca, la qual, “en veure que era a ella sola que es dirigia, va sentir-se afalagada i va contestar a la salutació.

-A què es deu la teva grata visita? -va respondre amb to senyoriu i distingit.

-Mira: veig que estàs prenyada, i jo també. Tu, amb set setmanes, acabes; i jo passo un any. Fixa’t: tu, set; i jo, un. Així que he vingut a proposar-te que, si vols, canviem el temps de la nostra gestació” (p. 377). Fins ací, podem veure que el tema de la sexualitat es presenta a partir de vivències que els nens, els xiquets, els jóvens i persones d’altres edats, poden viure personalment i, si no molt de temps (per exemple, perquè no tenien animals en la casa o en el mas), sí, com ara, amb motiu d’alguna visita a casa d’alguns familiars, d’alguns amics o de veïns d’on residien. Per això, es parla obertament de la gestació, del part i, sense embuts, captem que les dones embarassades (ací, simbolitzades, sobretot, per la guineu i per la ruca) s’ajuntaven amb unes altres que també esperaven donar a llum.

A continuació, copsem que “La ruca, que era com la paraula ja diu, no ho va entendre gaire i va respondre que, pel que feia a ella, no hi havia cap problema, però (…) que li ho tornés a contar de nou.

La guineu, fent ús d’allò que sempre se li ha atribuït -astúcia-, tornà a començar l’explicació i tornà a fer esment que, mentre la ruca passa set setmanes de gestació, ella en passa un any, i que li proposa el canvi” (p. 377).

Amb aquestes paraules, el relat, a banda de reportar sobre alguns temes relatius a la vida d’ambdós animals, igualment, ve a dir que, quan una persona sap millor sobre un tema que una altra, convé explicar-lo de manera intel·ligible, fer-lo accessible a qui menys el domina. Afegirem que, en aquesta educació matriarcal, també s’inclouen els refranys, els versos, les dites populars, etc. i, en la narració, la guineu aprofita la seua destresa per a fer-li uns versets en què exposa que set setmanes són llargues i que, en canvi, un anyet, “aviat està passadet.

Aquella ruca s’ho va creure i va consentir a canviar el temps de gestació. (…) És, des de llavors, que, a (…) les ruques, l’embaràs els dura un any; mentre que, a les guineus, els dura set setmanes” (p. 378).

En la rondalla que ve a continuació, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, també apareix una guineu, però amb un llop: “La guineu i el llop de la Figuera”. Tots dos se’n van “a festa major del poble de la Figuera (poblet que pertany al municipi d’Algerri)” (p. 378), i, de nou, la rabosa, espavilada, convenç el llop: “El llop, que era molt innocent, es va creure tot el que li deia la guineu i, ple de bona fe, va pujar-se-la a cavall, per fugir més ràpid. (…) Mentre el llop bufava, la guineu cantava” (p. 379). Amb aquest detall que hi ha al final del relat, podem adjuntar que l’home (el llop), de la mateixa manera que, per exemple, el marit ho fa (respecte a la dona) en la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), és el burro de càrrega i, per consegüent, ella és qui mana, qui empunya les regnes de la seua vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que desenvolupen l’arquetip del rei, protectores del Poble i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “La llegenda de les serps a la Vall de Boí”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Podríem dir que Nostra Senyora fa el paper que, anteriorment, realitzaria un personatge pagà i que, tot i això, no ha sigut substituït, per exemple, per un sant. Així, molt prompte, es comenta que, “quan la vall era tancada, a l’altura de Cardet, per unes portes que, durant la nit, eren tancades, per tota la Vall de Boí hi havia innombrables serps. (…) passaven del costat obac al costat assolellat, i a l’inrevés” (p. 375), és a dir, de l’ombrívol al que tenia llum. Per tant, la narració ens situa en la nit (associada amb la dona), presenta un animal femení i vinculat amb lo matriarcal (la serp), el qual, com moltes dones nascudes abans de 1920, “toca terra” (i, si no ho fa directament, li és possible, com ara, mitjançant un arbre). Adduirem que el fet de passar d’una posició a una altra (però per espais intermedis) li permet viure de manera oberta.

A continuació, el relat comenta que, “segons diu la tradició, tota la vall estava protegida per la Mare de Déu de Caldes, que evitava que mai ningú fos mossegat o atacat per cap serp” (p. 375). Per consegüent, en aquestes línies captem l’arquetip del rei i, al mateix temps, el paper de mare, en nexe, com ara, amb altres narracions en què Nostra Senyor fa costat a qui estava presoner i ell li ha promés que farà bondat i que seguirà les indicacions que li marca la Mare de Déu (la dona).

Ara bé, tot seguit, la dona també fa el paper de mare, de protectora pròpiament dita: “Des de la pedra foradada (entrant a Cardet), fins al santuari de Caldes, tothom estava sota la protecció de Maria” (p. 376). Açò pot evocar-nos altres narracions (o fets històrics) en què dones de les comarques més altes del Pirineu català (on s’ha mantingut molt el matriarcalisme) feien de caps de la zona. Recordem que Caldes està en l’alt Pirineu català. En qualsevol cas, el text ve a dir-nos que ella feia el paper de reina. No obstant això, ací ens fa esment de detalls religiosos: la cova i el santuari.

Finalment, el narrador exposa uns versos que es canten en uns goigs a la Mare de Déu de Caldes, en què, de nou, es poden veure trets matriarcals, per exemple, quan diu “Oh, Mare del Redemptor, / de Caldes anomenada” (p. 376). Per consegüent, el fill (Jesús, ací presentat com a redemptor) sorgeix de la mare, de la mateixa manera que, en les cultures matriarcalistes, per exemple, el foc (masculí) ho fa de la fusta (femení). I el naixement del fill (Jesús, home) permetrà la redempció (això és, l’alliberament de captivitats) del Poble, és a dir, de la Vall de Boí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que proposen, raboseres i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla, però sobre animals, en què captem trets matriarcals i recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El violí d’en ‘Coletes’”. Així, en la primera part del relat, un home, que oïa udolar llops, comenta a la seua dona:

“-Mira, Maria; escolta bé: l’udol no se sent, ja deuen baixar de la serra.

-Sí, em fa més por aquest silenci que el mateix udol; perquè, mentre udolen, senyal que no fan mal” (p. 369). Així, la dona toca els peus en terra i trau un tema important: que, més d’una vegada, per exemple, en un report, interessa més lo que es sap i es silencia a propòsit, en lloc de lo que es diu.

Un poc després, el marit, imaginatiu, li afig:

“-A veure si s’aturaran en veure les creus que aquest mati hem pintat per totes les parets d’entrada al poble. (…) diuen que el dimoni no passa per on hi ha creus pintades.

-Déu t’escolti, Antoni” (p. 369). Per tant, aquesta narració, com moltes més, ens posa les dues parts de la persona: la somiatruites i masculina, i la que prefereix lo terrenal, lo que es palpa, estar oberts als altres i lo creatiu (ací, simbolitzat per la dona).

A banda, el relat posa que “Els traginers que passaven per aquest poble, quan es feia fosc, no feien camí, s’aturaven al mas d’en Vidal, perquè aquest oferia un resguard segur durant la nit” (p. 369). De nou, apareix el matriarcalisme: així com, en moltes narracions, la dona fa via durant la nit, en aquesta ho captem de manera semblant, però des de la perspectiva masculina, ja que els hòmens (els traginers), en començar el vespre, fan estada en un mas (així com els fills ho fan en la mare o, com ara, en la Mare Terra, la qual els acull).

Una altra rondalla en què es copsa molt el matriarcalisme (i des de molt prompte) és “La guineu i el llop”, arreplegada en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras. Un dia, una guineu (rabosa) passa per un pou, veu la lluna reflectida en l’aigua i, com que pensa que és un formatge, es tira al fons.

Llavors, la guineu vol eixir-se’n i, com que, més avant, sent que passa el llop, des de dins, el crida. Igualment, la rabosa, molt llesta, li diu “que s’atipava de formatge i que, si en volia menjar, no calia sinó posar-se dintre de la galleda i, al moment, baixaria fins al fons” (p. 372). I el llop, fidel a la guineu, “així ho va fer” (p. 372).

Passa que, “com que el llop pesava més que ella, la galleda en què hi havia el llop va baixar fàcilment, mentre anava amunt la de la guineu i, així, es va escapar del pou” (p. 372). Per consegüent, en lloc de ser, tots dos, vasos comunicants i d’eixir guanyant la rabosa i el llop, mentres que u ix beneficiat del desenvolupament (el poal amb la guineu, puja), l’altre n’acaba perjudicat. Aquest passatge pot resultar interessant per a una educació matriarcal destinada a que ningú no tracte d’abusar del proïsme.

De fet, ja fora del pou, “La guineu se’n va anar cap al poble, a avisar la gent que, si volien matar el llop, el trobarien dintre del pou” (p. 372). Tot el poble hi va anar i, al capdavall, el llop s’allibera, però sense pell.

A continuació, la rabosa, amb molta iniciativa, “li aconsellà que podien anar al poble i que ell tocaria la campana del campanar i, mentre la gent sortís de casa a veure què passava, ella entraria en un corral, agafaria unes gallines i se les enduria al bosc, on, després, se les menjarien els dos plegats” (pp. 372-373). Novament, un passatge amb un missatge similar. I, igualment, el llop, afamat, “hi estigué d’acord” (p. 373). Per consegüent, ara també es fa lo que vol la dona.

Finalment, de nit, se’n van tots dos al campanar del poble, “on la guineu lligà el batall de la campana a la cua del llop, mentre li deia que esperés a tocar que ella fos vora algun corral, amb la qual cosa li seria més fàcil agafar les gallines” (p. 373).

La rondalla acaba de manera que la guineu es fa amb les gallines, els hòmens del poble maten el llop i, “ben lluny ja del poble, la guineu es llepava els bigotis” (p. 373).

Aquesta relat, en què es plasma molt que, en les cultures matriarcalistes, la dona és qui porta la iniciativa (i, com ens comentaren sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, més d’una vegada, eren més roderes que els marits), apleguen a pactes entre l’home i la dona (malgrat que, en aquest cas, hi ha una banda que domina molt a l’altra, fins i tot, quant a estratègies) i que es fa lo que ella considera millor. En qualsevol cas, és una narració interessant per a traure el tema de la noblesa en les relacions humanes i en el dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que porten la iniciativa, que fan costat i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, “L’espluga de Cels”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que, al peu d’una roca molt grossa i alta com també d’una serra, hi ha moltes esplugues i, a mes, “una font al fons de la cova, una cadolla d’aigua (…) i mai cap persona no l’ha vista seca” (p. 360). És a dir, que és font de vida.

Igualment, podem llegir que molta gent anava a l’espluga de Cels i “hi havia vist unes dones que feien bugada, com també s’havia pogut veure roba estesa per aquells verals. (…) eren les ‘encantades’ o les dones d’aigua” (p. 361). I, així, de nou, apareix el tema de la sexualitat (la roba estesa).

En el relat següent, “La font del Gatot”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, es plasmen trets matriarcals. Així, un dia, un home tornava de treballar i sent una dona de fum i aigua, molt oberta i generosa, qui “li prega que la porti al forat de les Encantades i li promet que, per paga i gratitud, li atorgarà la gràcia de llaurar amb un jou d’or i plata” (p. 361). A més, l’encantada li addueix que l’home mai no es girarà arrere i, per tant, farà camí.

Però, com que ell no li ho acceptava, la dona s’aixeca i “s’encamina a la font (…), es redreça, es treu un borrall de llana, tapa la font i la font s’estronca” (p. 361). Per tant, es feu lo que ella volgué.

A més, uns dies després, “les veïnes de la Móra Comtal es troben aplegades al peu del serrat de les fonts” (pp. 361-362). I, per consegüent, veiem que les dones porten la iniciativa com també ho feien moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

Una narració semblant, “El molí de cal Bonet”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, també té una dona d’aigua, la qual digué a un home “que la deixés pujar damunt del ruc. (…) A canvi, l’encantada li oferí una pell de vedella plena de monedes d’or” (p. 363). El Bonet no li ho acceptà i la dona li digué que no moldria mai més en el molí.

Un poc després, la dona d’aigua “se n’anà al moli de cal Bonet i, amb un borrall de llana negra, tapà el forat de la font d’on sortia l’aigua per accionar el molí. A partir d’aquell moment, quedà sec d’aigua. Després, sortí l’aigua a la font de Sant Quintí de Cambrils” (p. 363). Per tant, captem trets matriarcalistes, com ara, el color negre (associat a lo femení), la font (a la dona i a la mare), l’aigua (que té a veure amb la dona). I, a més, l’encantada premia una altra font.

Un altre relat recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què copsem trets matriarcals, és “El forat de l’Encantada”. Hi havia una espluga  que es deia el forat de l’Encantada. A banda, apareix el tema de la Mare Terra, ja que, com ara, “un dia hi passà un pastor mentre guardava el ramat i es topà amb un plat ple de menjar molt bo i abundant, ben presentat. Tal fou el seu encant (…), que es va menjar tot el que hi havia al plat, deixant-lo al mateix lloc on l’havia trobat.

L’endemà tornà al forat de l’Encantada i tornà a trobar el plat ple de menjar (…) i es menjà tot el que hi havia, deixant el plat, buit, al mateix lloc; això ho va fer molts dies”  (p. 364).

Ara bé, un dia, el pastor agafà el plat, després de menjar, i tingué l’acudit de tirar-lo a terra. Cal dir que el plat està fet de terra, que és un objecte de recepció i que, per consegüent, té a veure amb la dona. Per això, li caigué una pedra damunt i feu via. “A partir d’aquell dia, no tornà mai més al forat de l’Encantada” (p. 364).

Finalment, el relat comenta que “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364), és a dir, de l’úter (ací, en forma de cova, de forat), de la bossa que hi ha hagut en l’interior de la mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.