Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

La llengua materna i el sentiment de pertinença a la terra

General, ,

 

El 2 de gener del 2022, un poc abans de començar a escriure els comentaris que plasmarem tot seguit, viu que, en el meu mur, on havia posat l’article “Sentiment de pertinença” (https://www.7accents.cat/opinio/article/16417/sentiment-de-pertinenca), escrit per Irene Massana i publicat en la web “Se7Accents” en el 2020, Ricard Jové Hortoneda m’havia comentat “Molt interessant. Un dia abans de Nadal, vaig anar a un forn, a comprar uns ‘fartons’; deu fer un parell o tres d’anys que el regeixen uns xinesos, però fan les coses d’ací, i arreu hi ha rètols EN CATALÀ, però la gent que hi entra, els parla en espanyol. Jo sempre ho faig en català i, si no m’entenen, ho repeteixo.

Aquest dia, rere meu, hi va entrar un xicot d’uns quaranta anys. Jo estava parlant en català i, la noia, xinesa, que em servia, jove, fins i tot, l’anava parlant poc o molt. Rere meu, eixe[1] dia, hi va intervenir aquest senyor i s’hi va dirigir en espanyol. Jo, que el saludo i li dic ‘Bon dia!’, a veure què em responia. I va contestar ‘Bon dia!’. Aleshores, jo, em vaig armar de valor i, amablement, li vaig dir ‘Miri, tota l’estona que ja li parlo en català, i m’ha entès i, en allò que no m’entenia, li ho repetia. Si tots els que entren i són catalans, els hi parléssim en català, l’acabarien aprenent i, possiblement, el parlarien i tot’. Ho va reconèixer i es va excusar. Va seguir parlant en català”.

En l’article esmentat, Irene Massana comenta que “Personalment, la llengua catalana representa per a mi les meves arrels, el meu aixopluc, la meva raó de ser, fer i pensar. Menjo, penso, escric, expresso, ballo, ric, ploro, somio, cuino i sento en català. És la meva llengua materna, la llengua dels meus avantpassats, la dels meus avis i pares. Dins de l’àmbit familiar veig el català a les hortalisses de l’hort del meu pare, a la cuina casolana de la meva mare, als àlbums familiars, a les parets i arreu. (…) per a mi el català és la meva llengua vehicular de comunicació des de que vaig néixer i és per això que aquí, a casa meva, a Catalunya, parlo en català (…).

Certament, si una persona no comprèn el català, li parlaré en castellà per respecte i perquè esdevingui un flux comunicatiu. (…) Sempre he pensat que una persona que fa l’esforç d’aprendre l’idioma propi del país que l’acull és una persona amb la qual pots confiar. No es tracta de parlar més o menys bé una llengua sinó de voler parlar-la i escriure-la. (…) Per això, no demanaré disculpes per parlar en català perquè per a mi més que una llengua és un sentiment de pertinença (…) i la vida és massa breu per escapar de les emocions, de les coses que estimes i de les que et fan sentir viu”.

En línia amb el sentiment de pertinença amb la terra, el 26 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què preguntava “¿Com vos sentiu quan, fins i tot, fora de la terra dels vostres ancestres, descobriu que una persona parla la mateixa llengua materna que vosaltres i comenceu a parlar la llengua que més vos uneix culturalment i lingüística, la dels vostres avantpassats? Gràcies”.

En el meu mur, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Una gran alegria” (Glòria Reverter), “Feliç de sentir la mateixa llengua” (Pilar Bonamusa Oms), “Fa molta alegria” (Rosa Garcia Clotet), “Jo parle sempre el valencià o català o balear. Si és un anglès, el francès o, sobretot, el castellà. Si volen parlar amb mi, que aprenguin la meva llengua. Soc poliglota però no tinc complexes” (Miquel Torner de Semir),”“Em fa molt feliç. Recordo que, fa uns quants anys, anàvem el meu home i jo al metro de París. Un noi ens va sentir parlar en català, es va apropar i no us podeu imaginar l’alegria que va tenir” (Pilar Ortiz  De Paz), “A mi, em fa il·lusió” (Montserrat Cortadella).

Afegirem que hi ha articles interessants, en llengua catalana, en relació amb el tema del sentiment de pertinença a la terra. Quant al comentari de Ricard Jové Hortoneda, reflecteix una actitud molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit aquesta paraula.

Persones que transmeten saber rebut de les àvies

General, ,

 

El 24 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntàrem “¿Feu que el saber de les vostres àvies, o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, passe de generació en  generació? ¿Què és lo que transmeteu, junt amb la llengua, a les persones que ara viuen? Gràcies”. A continuació, escrivim les respostes.

En el grup “Dialectes”, el 24 de desembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Contes, cançons i dites” (Maria Montserrat Morera Perramon), “A mi, m’agrada molt la llengua tradicional” (Rosa Cortina Mercader), “Cançons, dites i menjars. Hi ha un parell o tres de receptes que jo he ‘transformat’ en de família (a part que sóc l’única que les faig, per ací)” (Àngels MV), “La meua àvia em contava contes, rondalles (algunes, de la Vall d’Albaida). I a cosir botons, a embastar una vora de pantalons o falda, perquè la meua iaia era modista. I la iaia, per part de pare, a fer calça” (Llum Grau Borràs), “Gastronomia tradicional, dites i expressions, la manera de tenir la casa cuidada i ordenada” (Antònia Villar), “Les receptes dels torrons, de les panades, rubiols…

 I moltes dites!” (Miquela Vidal).

En relació amb la transmissió del saber vinculat amb la llengua catalana, de generació en generació, el 25 de desembre del 2021, posí una pregunta en el meu mur i en distints grups de Facebook: “¿Què opineu sobre la transmissió del saber (…) de generació en generació? ¿Què conserveu de com ho feien les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”. Tot seguit exposem les respostes que ens plasmaren.

En el meu mur, el 25 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, plasmà “Més que de les àvies, els avis o els pares, Lluís. Jo sí que recordo la llarga lluita que vam haver  de mantenir que, dissortadament, encara hem de mantenir, en això que tenen la barra de dir democràcia, per a mantenir-nos fidelment i compromesa amb la nostra actitud de defensa de la cultura i la identitat del nostre País i dels Països Catalans.

Jo moriré amb el ganivet de la pau i l’amor a la boca, defensant la llibertat dels pobles, coses que no fa ni la gran UNIÓ EUROPEA, supeditada als ‘gloriosos’ estats que la composen. Però, vaja, avui i sempre, AMOR I PAU A LA TERRA, Lluís!!!!”.

En el grup “Dialectes”, el 25 de desembre del 2021, ens comentaren “La meva besàvia era remeiera. A casa, coneixem prou remeis amb herbes” (Estela Monne), a qui Maica Ortega Rubio respon “Ma mare també era remeiera i, per aquest motiu, m’apassiona el tema”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 25 de desembre del 2021, ens escrigueren “La meva àvia, de 1899 (la padrina Cinta), feia l’acompanyament del rostit de Nadal amb el suc del rostit, prunes, pomes, panses, pinyols, moscatell i dues cullerades grans de sucre.

Avui l’he fet exactament igual” (Roser Guillamat), “Conservo aquelles frases fetes, aquelles dites, que, quan era petita, no entenia i poca importància hi donava. És ara, quan, després de fer-ne reflexió, m’he adonat com de certes són i quanta saviesa encomanen. Molt sovint les repeteixo, tal com feia l’àvia i, per molt que canviï el meu tarannà, les portaré sempre en el meu disc dur” (Marta Escalé Bosch).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, plasmaren “Les mares, no tant, però les àvies, empraven molts castellanismes adaptats com si fossin catalans (…) A la seva època, també se’ls obligava bastant a parlar castellà” (Joaquina Viñals).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Era una dona de la terra, molt sàvia” (Glòria Reverter)

General, ,

 

Continuant amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i amb el de la vida en sintonia i en comunió amb la terra, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 22 de desembre del 2021 i després, ens comentaren “Ma mare era de 1912 i més ‘urbanita’ que ningú. De família molt humil, no havia sentit mai a parlar de la Mare Terra ni d’aquestes comunions místiques” (Dolors Aguiló Tarongí), “No” (Amparo Carpi Melià), “La meua àvia va nàixer al 1903 i els meus records d’ella són retalls d’una vida feta d’obligacions i lluita per sobreviure… De la terra, poc; de poder menjar, molt” (Vicent Peris), “La Terra, com a forma de sobreviure. La Terra era tot, per ma mare. De lo que feien, menjaven i podien fer intercanvi d’altres coses. Moltes vegades, deia que ‘Amb un trosset de terra, mai et moriries de fam…’“ (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Cultura mallorquina”, ens escrigueren “A mi, m’educaren la padrina paterna i la mare, que vivien plegades” (Paquita Pinya Aguiló), “Sa meva padrina em fa ensenyar a matar i netejar gallines i conills” (Israel Villalobos).

En el meu mur, el 23 de desembre del 2021, ens plasmaren “Ma abuela seria un premi gros d’ecologia avui en dia: escurava amb terreta, utilitzava la cendra per a blanquejar, cremava els desperdicis[1], coneixia les herbes que curaven el refredat, la inflamació… Sabia quan es plantava, les llunes… Tantes coses…” (Isabel Ribes), “Tota la vida estaré agraïda a la meva àvia. Era una dona de la terra, quasi diria jo que xamànica. Molt sàvia: la gent del poble acudia a ella per a demanar-li consell. També tenia moltíssim coneixement de les herbes remeieres. Deia que no hi havia herba dolenta, sinó herba mal aplicada. Sabia moltíssimes tradicions de la terra i coneixia com ningú els fenòmens meteorològics” (Glòria Reverter), “La meva àvia materna va morir quan jo tenia tres anyets. En aquells moments, dormia a l’habitació dels avis, en un llitet al costat d’ella i, durant la nit, em donava la mà.

Vaig estar uns dies anguniosa i no volia anar a dormir amb ningú més. Esperava que tornés l’àvia Tecla. La mare (pubilla) era molt mandona, tenia persones que l’ajudaven i que es cuidaven de nosaltres, però ella portava tota la casa, que era molt gran.

Al camp, no hi anava: només a passejar amb nosaltres. Tocava el piano i sabia cantar molt bé i volia que nosaltres (dos nens i dues nenes) també cantéssim amb ella, però no ens agradava gens.

Érem una família molt religiosa i això ens va marcar. Es resava el rosari cada dia i, a cada menjada, es beneïa la taula al començar i a l’acabar.

Amb tot, vam ser feliços perquè els pares, avi i tieta, que convivíem tots en una mateixa casa, ens estimàvem molt. Al viure en un poble, vam ser molt lliures de fer el que volíem: jugar, banyar-nos a les basses, pujar pels arbres i fer-nos-hi cases, baixar per timbes lligats amb cordes[2]… Vam passar una infància molt feliç i lliure. Eren temps de postguerra, però, en un poble, era diferent d’una ciutat” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 23 de desembre del 2021 exposàrem el tema i Lluís A. Martorell comentà “En el meu cas, no especialment, encara que tampoc lo contrari, és clar. Senzillament, fins fa uns trenta anys, no hi havia una forta consciència de cuidar la mare naturalesa, perquè el medi ambient tampoc no estava tan amenaçat com hui. El mode de vida era més pròxim amb l’entorn natural, sobretot, als pobles, i, això era suficient, sense més maldecaps. Ningú no es gastava ‘un gallet’ comprant menjar a posta per a gossos o gats, per posar un exemple”.

El 24 de desembre del 2021, com que sabíem que Joan Montpou era un home molt interessat per la natura, per la terra i per la llengua, posàrem l’escrit en el seu mur i em comentà “Bàsicament, ma mare. Té un caràcter més fort que tenia ma àvia”.

En relació amb el tema, adduirem que, en l’article “Joan Perucho, el mèdium” (https://www.nuvol.com/musica/joan-perucho-el-medium-8635), escrit per Ricard Mirabete i publicat en la web “Núvol”, a què accedírem el 25 de desembre del 2021, podem llegir “El sentiment de pertinença a la terra, la felicitat de la llar familiar entre llibres i davant del rostre estimat, tot això és el que dóna sentit a la vida, la vida entesa com ‘El viatge’”. 

Afegirem que aquesta estima a la terra també va unida, com ara, a preferir l’esperit comunitari i obert a punts de vista molt diferents i tot, en lloc de decantar-se per l’individualisme i que, a banda, no és alié a l’ús de les noves tecnologies, per exemple, com a mitjà per a crear més vincles i per a millorar.

Igualment, direm que el comentari de Glòria Reverter és un exemple més en què veiem molt ben reflectit el matriarcalisme: la dona com a portadora de la saviesa, de moltes tradicions, remeiera, coneixedora de la meteorologia, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que trien participar en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Literalment. En el DCVB, figura com a castellanisme. Podríem utilitzar la forma genuïna i no castellana “deixalles”.

[2] El 31 de desembre del 2021, mentres escrivia aquesta frase, me’n recordí d’una que, un dia, mentres mon pare (1942), el seu germà (1948) i jo érem en la planta baixa de cals meus pares (la banda on més vida feia el meu avi patern), el meu oncle digué a mon pare “¿Te’n recordes quan jugàvem a conillets a amagar?”. El fet tingué lloc, quasi segur, entre el 2000 i el 2007.

“El món rural viu més l’estima de la terra”

General, , ,

 

La pregunta vinculada amb el tema del sentiment de pertinença a la terra, i que havíem inclòs en l’entrada anterior, però, ara, des del vincle amb la natura i amb la valoració que se’n feia, sí que podem dir que tingué una participació interessant i considerable i, a banda, amb aportacions que van en línia amb el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”. 

Així, en el grup “Dialectes”, el 23 de desembre del 2021, ens comentaren “La meva iaia sabia el nom de les constel·lacions i les propietats de les plantes” (Maria Montserrat Morera Perramon), “No” (Estela Monne), “Crec que ets una mica il·lús i molt jove. La meva mare, als començaments del SEGLE XX[1], tenia altres projectes de vida. El viure dia a dia, pujar els fills, viure una guerra i suportar i lluitar el feixisme, era el seu projecte de vida” (Carles Casanovas Palop), a qui, immediatament i sense embuts, li escriguí “Partesc (1971) de vivències de ma mare (1943), meues, d’haver raonat amb persones grans en la meua joventut i, a més, per exemple, d’un llibret de més de seixanta-cinc pàgines escrit per un home que visqué en el desert d’Atacama i que coneix molt la cultura colla, matriarcal. I d’una entrevista a ma mare (que encara viu) de més de tres quarts d’hora”, i, aleshores, Carles Casanovas m’afegí “Tu ets d’una generació posterior. La meva mare va néixer el 1906 i va ser mestra i llevadora. Llavors, cap a l’any 1940, del meu record, només ens preocupàvem de saber com i quant menjaríem l’endemà. No hi havia, conscientment, una consciència ecològica”; “Em va criar la iaia paterna i d’ella vaig aprendre les propietats de les herbes i arbres. A cuinar les receptes tradicionals. Les nostres cançons i costums. Va néixer el 1909” (Neus Soler Rodríguez).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 23 de desembre del 2021, ens escrigueren “Sí. I tant! Perquè la terra ens donava tot el que necessitàvem. Vivint a pagès, el menjar era el que es recollia de la terra, i els medicaments eren les herbes remeieres, que n’era una experta. Va morir a 80 anys i només havia posat els peus en un hospital (i cap al final dels dies), per una visita de control obligada” (Rosa Rovira), “Jo soc del 1946 i em va pujar la meva mare, però també estava molt bé amb les iaies, perquè la mare treballava” (Rosa Cortina Mercader).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, uns dies després d’haver fet la pregunta, Nicolau Moncunill Cirac plasmà “No sabien què era la Mare Terra, com ara, molt”.

El 23 de desembre del 2021, després d’haver vist un comentari que no inclourem ací, entre altres coses, perquè apleguí a pensar que pogués ser fals (ja que incloïa generalitzacions i  ben poca informació a partir de vivències de dones nascudes abans de 1920), demaní a un amic molt coneixedor de la cultura colla “¿hi havia tendència, entre la gent més en línia amb les ciutats, a ser ruda i, en canvi, entre les vinculades amb els colles, a ser més suaus en el parlar? Gràcies”  i em comentà que “El colla parla cantaire i això pot fer paréixer que, en la ciutat, es parle de forma més ruda” i, després d’afegir-li el comentari llegit en Facebook, em respongué “Ja. Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”.

En eixe sentit, recorde que, una vegada que me n’aní a la ciutat de València a visitar Pere Riutort (ja després del 2000, quan ell hi vivia), li regalí un paperet amb unes frases d’un relat tradicional quitxé, “L’origen dels primers éssers”, que diu així: “No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? ¿No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?”. Me’l sé de memòria des de fa anys i em sent identificat amb aquestes frases, a què la meua resposta és afirmativa. L’acceptà amb interés i amb simpatia i, així, reflectia no solament el seu vincle amb la terra, sinó el seu interés per la conservació de la natura, per la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que ho fan en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el comentari, literalment, “SEGLE X”.

Àvies i dones que parlaven la llengua que havien mamat

General, ,

 

Més comentaris, en el grup “Dialectes“, foren “El pare i tota la seva família eren catalans d’arrel. La mare, de Múrcia. A casa, es parlava català i, fins els quatre o cinc anys, no vaig aprendre alguna paraula en castellà.

He de puntualitzar que la mare treballava i qui em va criar era la iaia paterna. Ara, tot i ser i sentir-me catalana, m’expresso igual de bé en els dos idiomes, ja que, per edat, em va tocar tooota l’escola en castellà. A casa, el matriarcalisme es va saltar una generació: de l’àvia va passar als nets: l’idioma, les cançons, les costums,…” (Neus Soler Rodríguez), “Per mi, semblava molt natural que la iaia i la gent gran, en general, parlessin català…” (Monique Peytavi), a qui contestí “I a mi. L’altra llengua és la de l’administració de l’Estat, però no la del Poble, ni la de la terra”; “El meu pare era de Jaén, però es va integrar de seguida i, a casa, sempre hem parlat català. La meva àvia materna era de soca-rel: mai no li vaig sentir una paraula castellana” (Magi López Prats), “La meva àvia sempre ens parlava en català, com tota la família” (Antònia Cabot), “No tenia cap inconvenient, era la llengua de casa, familiar. La padrina va néixer l’any 1905” (Margalida Rubi Tomas).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 18 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Molt bo. Era també la nostra llengua, no podíem pensar ni plantejar-se altra. Era lo que teníem. Ens estudiàvem en castellà aprés, però els nostres pares no sabien parlar-lo: el coneixien, el sentien per la ràdio i, després, per la televisió” (Carmen Pastor Sisternes), “Ara ho valore molt més. Aleshores, ho trobava normal perquè és el que he mamat. Recorde dir-li, a ma uela, ‘Uela, això no es diu així!!!’ com, per exemple, ‘Ontinyen’, ‘cambra’ i moltes paraules que la pobra deia bé: era jo la que ho deia malament degut al castellanisme que ens ho mesclava tot.

M’agrada la meua llengua, m’agrada el valencià ben escrit. Jo faig el que puc, ja que no l’he estudiat mai: ni a l’escola, ni a l’institut, però bé[1]… poc a poc, almenys, ho intente” (Encarna Tormo), “Em sentia feliç” (Dolo Soler Esplugues), “Sí, a casa, parlàvem valencià i, la veritat que, a l’escola, es parlava el castellà i, a mi, personalment, sempre m’ha agradat parlar la meua llengua, encara que no sé escriure-la: faltes, en faig un carro, però m’agrada moltíssim” (Carmen Soler), “Sí. En ma casa, també es parla el valencià. En l’escola, donàvem castellà, però, en el recreo o, entre nosaltres, no parlàvem castellà: ens parlàvem en valencià.

Jo, al costat de ma casa, tenia uns tios de mon pare i no parlaven com nosaltres: era el valencià més clàssic o antic (…). Però, això sí: parlants i molt orgullosos amb faltes d’ortografia i tot. Falta dir que som tan orgullosos del nostre valencià que, sense estudiar-lo, ni res, ahí anem. Tampoc ens costa vore al que parla en castellà i, per respecte, contestar-li  [en castellà] per a que ens entenga” (Maria Rosa Molina Blasco), “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats” (Federico Mahiques).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “bueno”.

Persones que fan perdurable la llengua materna dels seus ancestres

General, ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de desembre del 2021, Fermí Banus Teulé em comentà “Sense dubte, català. A més, la família de la meva mare era de Lleida i tenien un català diferent. Jo miro de recordar i utilitzar el que puc i, per aquí, a Barcelona, encara em passa que hi ha gent que no les havia sentit mai”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens plasmaren “Em sentia molt bé, encara que, a l’escola, tot fos en castellà” (Maria Montserrat Morera Perramon), “M’agradava molt parlar amb la iaia… Hi ha un vocabulari que només feia servir ella. Com diu Víctor Català / Caterina Albert: ‘Quan mor una persona gran, moren un munt de paraules amb ella’.

A mi, moltes vegades, em ve alguna d’aquestes paraules o expressions i la recupero amb molta alegria, com un regal…

Abans-d’ahir, em va venir ‘ça com lla’, que vol dir ‘de totes maneres’:

‘-Ça com lla, ho faràs igualment!’

‘-Si hi has d’anar, ça com lla, abriga’t bé’” (Roser Rojas Simats), a qui contestí “Jo sempre estava obert a aprendre alguna paraula, o bé una expressió… la meua àvia materna (nascuda en 1910) deia ‘No m’hi veig’, de les poquíssimes vegades que he oït el pronom ‘hi’ en boca de valencians que no l’han aprés de llibre” i a qui Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “A mi, em passa el mateix. Quan escric, sempre miro de posar alguna expressió de la iaia”; “Jo tinc setanta-cinc anys i, la meva àvia, no en sabia, de parlar castellà. Era filla de Granollers de Rocacorba[1]. Ella va respectar sempre a tots els que parlaven castellà. Em sap greu no guardar paraules que sols ella deia com ‘apolit’, ‘ves amb compte’” (Elena Juscafresca Juera), “Ni m’ho plantejava. Mai vaig pensar que fos alguna cosa extraordinària” (Maria Pladesala Terricabras)[2], “No sentia res en especial.

Simplement, és la llengua que feia servir tota la família” (Antònia Calvet), a qui, Josep Vidal li afig “Tot el poble menys algun foraster que, si no era funcionari, s’adaptava en un tres i no res”; “Com que tota la família, de Barcelona, parlàvem català, per a mi, era el més normal” (Rosa Garcia Clotet), “No he mamat altra llengua que la catalana, fins que no vaig anar a l’escola. I no l’he oblidat mai, ni l’oblidaré mai. La meva lluita i la meva il·lusió és fer-la perdurable per sempre més, Lluís!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

Com podrà intuir més d’un lector, hi ha un vincle clar entre l’actitud cap a la llengua, el sentiment de pertinença a la terra i la simpatia cap al matriarcalisme. La situació d’una llengua no és pura casualitat, ja que sempre hi ha normatives i fets històrics que hi tenen una relació directa i que, moltíssimes vegades, no apareixen en la història que es difon en les escoles, ni en els instituts o a nivell universitari ni, àdhuc, en documents administratius, com ara, de cultura, de turisme com tampoc en museus etnològics, o bé en exposicions sobre antropologia. Per això, és important plasmar la realitat i posar la veritat pel davant.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, dir-vos que hui mateix he pogut accedir a un document que ha posat Lluís Brines en el seu blog (i que m’ha enviat) en relació amb l’explanació de Pere Riutort, encara que aquesta versió és de quan només comptava amb cent seixanta pàgines (possiblement, del 2015) a diferència de la que l’històric mestre m’envià en el 2019 per correu ordinari i que en compté dues-centes sis. 

 

Explanació de Pere Riutort (versió de 160 pàgines, facilitada per Lluís Brines)

 

 

Notes: 

[1] Poble que forma part de Sant Martí de Llémena, una població catalana de la comarca del Gironès.

[2] En resposta a una pregunta que em feu, sobre “si la llengua de l’àvia fos diferent a la que es parlava a l’entorn”, li comentí “No, Maria. Jo, des de xiquet, he tingut molt d’interés pel tema de la llengua. I, en el barri, la gran majoria érem catalanoparlants, però en l’escola i en les esglésies (visc en el País Valencià), les classes i les misses es feien en castellà.

En casa, pregàvem el Parenostre i més en castellà.

¿Com ho expliques a un nen encuriosit per les cultures i per la llengua materna i per la germanor entre persones i entre Pobles?

Que hi ha una altra llengua que ni era la dels dirigents polítics ni la de l’Església valenciana: el castellà.

Nasquí en 1971”.

 

Dones que es sentien com a casa i part de la terra

General,

 

Tornant al tema de la llengua com a notari de la identitat cultural i, àdhuc, en relació amb el tema de besar la terra i amb el de pertinença a la terra, el 17 de desembre del 2021[1], posí dos posts que plasmarem tot seguit. En u comentí “Recorde un fet que em contà ma mare i que, alguna vegada, mig plorant, ho deia el meu avi matern, nascut en 1906. Un home que ell conegué, durant la guerra (1936-1939), sabia molts himnes regionals que tenien música. I ell, quan oïa el valencià, s’emocionava (la seua família com també la meua, és valenciana).

Una cosa semblant li passà, a ma mare, quan, durant uns mesos que els meus pares i la filla major (l’únic fill, aleshores) visqueren en Madrid, ma mare sentia notícies sobre terres valencianes. Sentien el vincle amb la terra i amb la llengua materna”. Els comentaris que em plasmaren el 17 de desembre del 2021 i, en el meu mur, anaven en la línia dels sentiments de ma mare. El mateix dia, però en el mur i en distints grups de Facebook, posàrem un post en què se’ls demanava “¿Com es sentien les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, quan parlaven la seua llengua materna? ¿Què representava la llengua catalana[2] per a elles? Gràcies”.

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren “La meva mare va viure totalment immersa en català: a l’escola, a casa. Fou educada en català i tenia una assignatura que era literatura castellana. Val a dir que ma mare fou educada durant la República[3]” (Glòria Reverter), “Per l’àvia Maria, de Moià, el català ho era tot. No sabia parlar en castellà. El sabia llegir i escriure, però no parlar-lo… Jo diria que li passava el mateix que a l’àvia de ‘Gente bien’, de Santiago Rusiñol[4]: la constitució de la seva boca no li permetia de parlar el castellà. És més, quan parlava dels castellans, a menys que li caigués molt bé, es referia als ‘cony de castellanots’” (Àngel Blanch Picanyol), “La mare de la mare, castellà: era de Còrdova. Amb nets, gendres…, català. La mare del pare era de Girona, Riudarenes[5]. Ella, en català, sempre. No sabia parlar gairebé gens en castellà” (Lidia Bisellach), “La meva llengua (la que també s’anomena ‘materna’) és el català. La segona, el francès (a l’escola); la tercera, el castellà (al carrer i a la ràdio d’aleshores); l’anglès, la quarta, i parauletes d’altres… per curiositat.

He de precisar que, amb la padrina, només mallorquí” (Enric Benages I Jener), “Els meus pares se sentien bé. Van tenir la sort de néixer abans de la Guerra Civil. I, a casa, sempre es va parlar català”. Un poc després, m’afegí que “Els meus pares van néixer als anys 30. I els meus avis (…) se sentien molt bé. Van néixer i van viure en el mateix poble. Aleshores, no hi havia gent castellana. Sense ofendre a ninguna persona” (Isabel Vernet Clofent).

En el grup “Cultura mallorquina”, en què es plasmaren moltíssims comentaris, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment escrigueren “Ses meves padrines (…) sempre parlaven en mallorquí. No coneixien res més” (Miquel Ramis Pol), “De les meves padrines, una només xerrava foraster, com abans es deia. I l’altra, només mallorquí. Així i tot, s’entenien, cadascuna en la seva llengua” (Catalina Lladó Martínez), “As meus padrins de fonts, mai se’ls va passar pel cap que xerrassin una altra llengua que no fos es mallorquí” (Quin Xou), “Era l’única que coneixen. No en sabien més. Quan va començar a arribar gent de fora i la televisió, intentaren entendre el castellà així com podien” (Maria Mariona), a qui Caterina Albert li escriu “No els feia falta. Van ser els arribats per fer feina del turisme, també picapedrers i altres, quan molts d’ells van començar a criticar que no sabien castellà, però la majoria d’aquests tampoc sabien bé la seva pròpia llengua, i no parl de la dicció de paraules… Alguns van ser respectuosos i es van integrar”; “La meva mare (…) mai va saber xerrar una punyetera paraula de castellà. Mai!!” (Catalina Portell Buades). “La meva padrina materna just xerrava mallorquí. La paterna podia xerrar també el castellà perquè va viatjar a l’Argentina, on hi tenia un germà. Hi va viure tres mesos. (…) També escrivia molt bé, per les cartes que enviava al germà” (Coloma Mayol).

Com comentí el 18 de desembre del 2021, a unes quantes persones (entre elles, ma mare), per mitjà d’aquesta pregunta veiem que hi ha una relació molt estreta entre la llengua catalana i el matriarcalisme. En aquest cas, en àvies nascudes abans de 1920, la simpatia per lo matriarcal era més viva en les elles que en les mares (les filles). Quant a la meua família, diré que el veig molt plasmat en ma mare (nascuda en 1943).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] L’endemà fiu lleugers retocs després de parlar amb ma mare. Sí que em comentà que s’imaginava que son pare s’emocionaria en sentir l’himne valencià.

[2] El 18 de desembre del 2021, després de veure algunes respostes en un grup valencià i en u de les Illes Balears, consideràrem adient posar, en eixos grups, aquesta frase però amb el missatge “¿Què representava la llengua materna per a elles?”, i la resposta fou de millor acollida.

[3] D’aquest comentari, cal remarcar que sa mare visqué totalment immersa en català i que, per tant, eixa fou l’educació que rebé dels seus pares, que sí que haurien nascut molt abans de la República (la qual s’inicià en 1931).

[4] Fou un català (1861-1931) que es dedicà a la pintura, a l’escriptura, a la col·lecció, al periodisme… i u dels impulsors del modernisme en Catalunya.

[5] Població catalana de la comarca de la Selva.

La Mare Terra i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema de “besar la terra” i, en aquest cas, aprofitant les paraules d’Assumpta Capdevila, quan comenta “La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (plasmades el 25 de desembre del 2019, en el meu mur) i enllaçant-les amb l’escrit de Bartomeu Mestre sobre la identitat cultural, direm que, en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV, i també en línia amb el tema de l’educació matriarcal, veiem que la velleta diu a En Bernadet: “Te’n duràs un talequet[1] de blat ben bo; i, en esser davant sa ‘font’, que la toparàs anant-te’n des d’allà cap a sol ixent, en esser, idò, davant sa ‘font’, tu t’atures i escampes aquell blatet damunt una pedra i et poses a dir amb tot es teu cor, mirant a l’aire: ‘Oh, colomets del cel, com no veniu a menjar-vos aqueix blatet tan bo que vos espera? Veniu, que vos espera! És per vosaltres, que l’he escampadet damunt aqueixa pedra! Veniu, per un gust, a tastar-lo! Veniu, veniu, colomets del cel![2]

Si tu ho dius ben de cor ben de cor, se’n vendrà un colomet, es posarà dalt aquella pedra i, tic-tic-tic, espipellada ve i espipellada va a aquell blat, fins que no en romandrà ni un granet. Tu, llavors, t’hi arrambes amb un botilet i un floc de seda vermella que te n’has de dur, i li diràs: ‘Oh, colomet! Ja que l’has trobadet tan bo, a aqueix blatet, per amor de Déu i de la Mare de Déu, ja em podries fer la mercè de deixar-me fermar aqueix botilet amb aqueix floquet pes teu collet.

(…) i llavors tornaries i el me deixaries prendre perquè jo pogués fer un favor d’aqueixa aigua a una persona que me l’ha demanada, i jo no la puc fer fellona’. Aquell colomet, si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això i, així, tu tendràs aquell botilet ple d’aigua de ‘sa font de ses nou roques’ sense que tu n’hages haguda de tocar cap ni t’hagen pogut engrunar aquelles grans traïdores de roques. Tu, llavors, te’n vas amb el botilet ple d’aquella aigua, a ton pare i l’hi entregues en ses seues mans perquè en faça lo que trobarà. Ho faràs, oh, Bernadet!, just així com t’he dit?

-Vos ho promet, vos ho jur, que l’hi faré! -s’exclama En Bernadet.

Donà mil gràcies a sa jaieta, i ja li estreny a cercar” (p. 15).

Afegirem, en línia amb aquest vincle tan estret amb la terra i, a banda, amb l’agraïment a la Mare Terra, que, en la rondalla valenciana “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí” (p. 23) , de Joaquim G. Caturla, podem llegir “El pescador, dins la negror de la nit, guardava un silenci ple d’esperança. Tan sols sentien la remor del mar i l’esclat de les ones sobre les roques d’un penya-segat proper. Passades algunes hores, allà des de l’horitzó, precedit d’una viva llum ataronjada, traspuntà el sol. Llavors, tot seguint el costum d’aquell poble, Joan s’alçà, es llevà la gorra i pronuncià les paraules que se solen dir en aquest moment:

Beneït siga el sol

i tot lo que Déu vol.

Dit açò, el pescador va notar que la xarxa pesava bastant” (p. 23).

En aquest sentit, açò em recorda unes paraules que em digué ma mare el 14 de gener del 2021, durant una conversa: “Es vivia de la terra”.  A banda, en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, en un moment en què em parlava sobre un avi de son pare (el meu avi matern havia nascut en 1906), em comentà que “en eixa època, la gent, normalment, era molt resadora.

-Sí.

-Perquè tot, com vivien també del camp, puix tot ho esperaven de Déu i dels patrons. Tota la seua ajuda, el seu patrocini, l’esperaven de les seues creences, que els ajudaren, a les collites, que no fera malbé una pedregada o una sequera o una plaga d’algun tipus de  malaltia. I, clar, això repercutia, doncs, que era gent molt resadora”.

Però, no sols hi havia una relació, per dir-ho així, íntima, amb la terra, en el sentit religiós (com adés hem vist) sinó que, com plasma la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, era de tipus matriarcal, fins al punt que es considera que resulta molt bo per a la persona (i per al seu futur, especialment, si és un xiquet o un jove), el relacionar-se amb els altres, amb els animals, amb la natura, amb la vida, etc. “ben de cor ben de cor” , amb un toc maternal (“Oh, colomet!”) i per mitjà de la proposta (però no de la imposició, com es plasma en frases com “ja me’n podries fer la mercè”, “que jo pogués fer un favor”, “Si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això”). ¡Ausades que ensenyen les rondalles i que transmeten missatges i ensenyances vàlides per a tota la vida!

Que, per exemple, ma mare, a la darreria del 2014, als pocs dies de començar jo a viure en la casa que feia poc jo havia comprat i que era la meua residència més habitual, em digués “Tu tracta d’entendre’t amb tots [els veïns], així, si algun dia et fan falta, ahí els tindràs”, a banda que, aleshores, ja entrava en la meua manera de relacionar-me amb els altres (a nivell de veïns i més), ara trobe que podria tenir un vincle molt gran amb un detall: ma mare s’havia criat amb uns pares que, des de que ella era una xiqueta, portaven una drogueria i que, per a ella, el parlar bé amb les persones (però amb bon cor) i detalls com aquest, són molt bons per al dia rere dia i per al demà.

Doncs bé, com veiem, àdhuc, figura en moltes rondalles en llengua catalana i concorda amb el matriarcalisme: qui tracta bé la terra, tracta bé les persones, així com qui fa excursionisme i ho fa amb la natura i amb els altres.

Agraesc la col·laboració, tan important, de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Un talec és un sac relativament petit, per a dur diners, menjar o bé altres coses de poc de pes i de poca grandària.

[2] El paràgraf que escriurem tot segut, en l’original, està junt amb aquest. Hem considerat que calia separar-lo, entre altres coses, per a fer més intel·ligible la lectura.

 

Fa més de trenta anys, en terres castellanes, una psicòloga, davant dels meus pares i de mi, em digué que parlàs en castellà amb els meus pares. I jo li diguí: “Mire: con mis padres, yo hablo valenciano“. I, en el report, en feu una valoració negativa.

En canvi, durant uns anys que visquí en una finca on també ho feia una mare romanesa i els seus dos fills (també romanesos), jo no els crítiquí mai que parlassen romanés entre ells. Simplement, si de cas, els preguntava (en la meua llengua materna) què havien dit. I, immediatament (quasi sempre, la mare), ho traduïa al castellà.