“Les unia l’amor per la terra”, dones que deixen empremta i molt obertes

 

Un altre comentari en relació amb l’estima per la terra i, a banda, molt significatiu (perquè, entre altres coses, ens permet vincular el matriarcalisme amb el naturalisme i per l’empremta d’una àvia en una neta seua, ambdues amb una actitud matriarcalista davant la vida), n’és u que plasmà Francesca Sangra Solsona en el grup “Gent per la cultura” el 24 de juliol del 2022: “Estimaven la terra més que res i coneixien la utilitat dels seus fruits (herbes, llavors, fulles, arrels…) i sabien aplicar-les on calia. He vist coses prodigioses. I, quan va morir ma padrina, nascuda a 1880, em va doldre molt portar-la al cementiri: l’hagués enterrat, amb justícia, sota una gran alzinera”.

Continuant amb l’estima per la terra, en relació amb el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas, veiem que “En Miquel i na Catalina creien (i, tal vegada, no estaven equivocats) que la terra, fins i tot, àrida i roja, és un dels pocs amors que, a la llarga, no traeix” (p. 20) i, així, “els set anys de n’Aurora ja l’havien convertida en portenya en el parlar, encara que, en família, conversaven en mallorquí, és clar” (p. 20). Cal recordar que, com escriu Cati Covas quan tracta sobre Campos (una població mallorquina) sense embuts, “el matriarcat és una constant ancestral en el destí de molts de mallorquins i també en la meva família (…) la seva mare, tota una precursora de dones fortes, els escriuria la seva estimació del seu puny i lletra” (p. 22).

Però, ¿com se les enginyaven, els catalanoparlants residents en l’estranger, per exemple, per a tenir l’estima per la terra on havien nascut i, si no, on ho havien fet avantpassats seus (des dels pares, fins als avis, besavis…)? Cati Covas hi comenta que “El gran avantatge del meu oncle era la ‘balearitat’ de la seva família, ja que vivien a poques quadres de La Protectora i de la Casa Balear i, a cada quadra, hi havia no menys de dos o tres paisans” (p. 23), una Casa que encara perviu (p. 27) i “Tots instal·lats com a satèl·lits a les seus socials que els unien a les Illes” (p. 27) i transmetent una cultura i una manera d’actuar i de veure i de viure la vida que “es transmeterien encara, en alguns casos, com és el meu, a una segona generació” (p. 27) i, així, “després de quaranta anys o més de viure a Bons Aires, na Isabel continuava repetint, per a gaudi meu i de ma mare, les pastorelles eclesials de Ses Salines” (p. 27). En eixe sentit, per exemple, “Els fills d’en Tomàs i d’en Miquel no heretàrem la terra campanera. No obstant això, fórem batiats amb els noms familiars, com a bons mallorquins, com si els nostres pares haguessin comprès els seus, malgrat tot, i volguessin continuar la vella tradició en aquesta riba” (p. 25).

També fa esment a “les seves cançons picants” (p. 26), és a dir, a aquelles en què intervé lo eròtic i lo sexual, i afig que “la realitat s’imposava en una festa amb absoluta majoria de paisans, en general, en gran ascens econòmic aconseguit amb la tenacitat característica dels mallorquins” (p. 30) en unes noces en què, àdhuc, “hi va haver algun ball de bot”, un ball matriarcalista molt típic de Mallorca.

Tot lo exposat fins ara explica que Cati Covas adduesca “Únicament acotaré que en Marçal i na Isabel[1] envelliren entre els seus coetanis, sense perdre un polsim de mallorquinitat” (p. 30) i que deixaren molta empremta en la vida de l’autora: “foren el segell indeclinable de la meva infantesa i continuaren en la meva vida per sempre. I hi continuen encara, àdhuc, després de morts ‘aquí’ o ‘allà’ la majoria dels protagonistes d’aquestes cròniques” (p. 31).

Igualment, Cati Covas plasma pervivències, com ara, les llonganisses i els botifarrons, costums ancestrals de tipus alimentari, les matances del porc… (p. 31). I, a banda, resulta interessant quan ens comenta sobre lo que percebé i lo que sentí quan fou en Mallorca, amb els peus en la terra dels seus ancestres: “Vaig resar en acció de gràcies. Perquè vaig entendre que la Vida m’obeïa especialment. Perquè, a la fi, havia arribat el retorn. No importava si na Isabel, en Marçal o en Tomàs descansaven a l’altra banda de l’Atlàntic. Eren al meu costat. (…) aquelles muntanyes, les mateixes que degueren veure la padrina partir cap a Amèrica, em donaven una nova benvinguda sense paraules” (p. 34). En aquestes paraules, es reflecteix el matriarcalisme, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, llegim com qui entra en una cova (símbol de la mare, de lo maternal, vinculat amb la terra), i és sucós quan addueix que “La meva padrina Isabel, com tantes altres, morí a Plata portant al seu cor el record permanent de la seva terra natal (…), ballava amb l’ànima i amb els ulls. (…) Dirigia la ronda amb alegria infantil (…), la dansa era de vida” (pp. 34-35), fins al punt que, al capdavall de l’obra, ens plasma que, a quatre velles de què parla Cati Covas, “Les unia la seva història, l’amor per la seva terra llunyana” (p. 35). Unes línies, des del meu punt de vista, molt significatives i precioses, encoratjadores.

Finalment, afegirem unes paraules que digué el president del govern espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, a principis dels anys huitanta del segle XX, i que, sense esperit neoblaverista, ni col·laboracionista amb el patriarcalisme de l’altiplà castellà, exposem ací: “Hay que fomentar la emigración de gentes de zona de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”. La cosa, com ja fan en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), està en no fer-se castellans, culturalment, encara que estiguem oberts a qualsevol punt de vista, un fet que, com podem veure, enllaça amb l’actitud dels familiars de Cati Covas, malgrat que ells ho fessen en Argentina, estat on el castellà és la llengua oficial de fet.

Agraesc la col·laboració de les persones que ens fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els seus avis materns.

Print Friendly, PDF & Email