Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Dones arriscades, que lideren, emparades i maternals

General, , , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), i en què captem molts detalls matriarcalistes com també el paper de la mare, és “El comte d’Oliver”, de què hi ha narracions paregudes, fins i tot, del primer terç del segle XX o anteriors. Així, un rei tenia tres filles i, en iniciar-se una guerra, “va demanar que hi anessin tots els senyors i comtes del seu reialme” (p. 211). Com podem veure, el monarca respon de manera oberta i, més aïna, pactista.

Igualment, un comte desitjava anar, però no hi podia perquè no era jove (com li diu la filla gran i li recorda la segona). Però la petita, resoluda i arriscada, li comenta que ella hi participarà: “Sé manejar l’espasa i la llança. (…) Sé aguantar-me a cavall i faré el que faci un altre. (…) Em posaré una bona cuirassa i faré el que un altre faci. (…) seré D. Lluís, el comte d’Oliver.

Com que era tan resoluda, son pare la va deixar anar, acompanyada de dos criats fidels” (p. 212).

El fet que uns hòmens (no sols el marit respecte a la dona) deixen fer la muller o, en aquest cas, la filla, ens ho han tret en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX.

En el passatge següent, la filla apareix com un líder, exerceix el paper de comte i és ella qui dicta i qui organitza què farà cada u dels dos criats: “Tot fent camí, els va dir ella, perquè es guardés el secret i tothom es pensés que era un home i no una dona, que l’un havia de fer el sord; i l’altre, el mut, i, així, la podrien avisar si alguna cosa sentissin que es digués d’ella” (p. 212).

A més, tots tres són ben rebuts pel rei, per la reina i pel fill “com es mereixia (…) li van fer el compliment i la van allotjar al mateix palau” (p. 212).

Altrament, “El fill del rei, com que pintava ésser de la mateixa edat que ella, sempre hi anava, a tot arreu, volia anar al seu costat. En les batalles, sempre anaven junts. Tots dos se n’emportaven la palma, sempre feien actes de valor plegats” (p. 212).

Per tant, es plasma una dona amb detalls que, més d’una vegada, s’associen a lo masculí i que, en més d’un Poble matriarcal, ho fan a la dona: per exemple, la força. Afegirem que el xic va darrere de la jove i com si fossen un empelt: ell actua d’acord amb les passes de la fadrina, si més no, atenent al narrador, qui posa la noia com a subjecte actiu.

A continuació, el fill considera que aquell comte devia ser una al·lota disfressada d’home i, per això, ho diu a sa mare (la reina):

“-Ai, mare! És que, si fos dama i no cavaller, jo m’hi voldria casar!

-Jo et guiaré i sortirem de dubtes. Ja veuràs!

Un dels criats de D. Lluís (…) ho va escoltar tot i anà a contar-ho al seu amo” (p. 213).

En aquesta part del relat, apareix el tema de l’educació i del casament: la dona és qui educa el fill, sàvia (li fa de guia) i qui tindrà la darrera paraula en l’aprovació d’un possible enllaç entre el príncep i la princesa (ací, D. Lluís).

Passa que la minyona se n’eixia, de tot. Com a mostra, la regina diu al xicot: “aneu a berenar al bosc i veuràs si s’asseu a terra, si necessita coixins damunt de la pedra. Allà, sense els reis al davant, observa si fa les coses amb finor o bé si les fa a tall de soldat” (p. 214). El detall que el folklorista vincula amb la dona és significatiu i propi de cultures matriarcalistes (les quals s’identifiquen més amb la dolçor i amb lo maternal), ja que no es regeixen per la cultura de la guerra (la figura del soldat, el qual també simbolitzaria l’escaló més baix, la rudesa).

Ben mirat, el fill agrega a sa mare sobre el parlar del comte: “en certs moments, mare, té un parlar més amorós, té un mirar més dolç” (p. 215).

Cal dir que els dos jóvens se’n van a caçar junts i que ella en sap més de tirar. I, quan ell prepara un present amb flors, el xicot li diu que “allà vénen les cambreres de la reina i les hi donaré.

I, amb tot compliment, va donar les flors a les noies que arribaven i es passejà amb elles fins que va veure un plançó d’un arbre i el va anar a tallar” (p. 217) i el fill torna a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i ben considerades

General, , , , , ,

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà. Així, després de rebre l’aprovació del pare (el monarca) i de veure la velleta (qui li conta fil per randa com s’haurà de governar), el xic, amb espenta, li afig que ho passarà i que li agraeix de tot cor lo que li ha comentat.

En el passatge següent de la rondalla “El tresor de la muntanya blava”, en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, ella, que el considera valerós, li demana que Déu el beneesca i, com que el noi li agrega que, “En paga del que m’heu dit, jo us vull deixar una recordança (…). Aquí teniu una almoina” (p. 190) i, de pas, l’anciana rep una bona consideració i, altrament, el recompensa: “abans de partir, en premi del teu bon cor, et vull fer un do” (p. 190), ací, una herbeta amb fulles a què ell podrà recórrer en moments puntuals i en què li faran bon paper.

A mitjan camí, el minyó arriba on eren les tres portes i es decanta per la de fusta (la femenina i terrenal) i que, un poc després, el porta a “caminar per aquells jardins plens d’arbres i de flors, si fa no fa, com els que hi havia als jardins del palau del rei, son pare” (p. 190).

Ja dins els jardins, es troba amb dos gossos (dues donzelles), a qui ell els tira carn; i, a continuació, amb una serpent (una princesa) amb la boca oberta: “Ell, que tira la llet que duia en dues ampolles” (p. 191).

“Arriba al peu d’un arbre i veu un gegant ajagut vora una caixeta de bronze. Pren la caixeta” (p. 191). Com podem veure, el jovenet ha renunciat a la porta daurada (l’orgull), a la d’argent (la categoria mitjana, possiblement, la noblesa) i ha triat la color més obscura i més pròxima a la de la terra: el bronze. I, així, connecta amb la mare (sovint, simbolitzada per l’arbre, ací, de la vida).

A banda, quan el tità intenta que els cànids i la serp li facen costat, copsa que els animalets es posen de part del xic perquè els ha subministrat menjar (els ha fet de mare). Nogensmenys, com que el gegant no ho aprova, els animals el maten i, en eixe instant, “la serpent restà convertida en una formossísisma noia a la qual ompliren de festes i de moixaines els dos gossos” (p. 191).

En aquest moment, la princesa, amb veu dolça, li diu que es pare el seu alliberador. I, en acabant, ell ho fa i “la noia corregué cap a ell seguida dels gossos” (p. 192).

Com podem capir, encara que ell salva la dona, la xicota passa a ser qui, receptiva, li addueix que els dos gossos eren les dues cambreres que ella tenia i que el noi havia de desencantar-les.

És ací quan la fadrina li detalla les passes que haurà de fer el xicot perquè tots isquen beneficiats: ell, la princesa, les serventes i els qui també restaran alliberats del gegant. A més, la joveneta li respon amb un agraïment i amb un tret que apareix, més d’una vegada, de velleta a jovenet: “Abans, vull donar-te una penyora del meu agraïment -digué la princesa-. I, traient-se un anell que duia, el col·locà al dit del seu alliberador” (p. 192).

En passar la primera porta (la daurada) i la segona (la d’argent), els dos germans tornen a la vida i, igualment, els gossos (símbol de servitud, els quals “restaren convertits en dues gentils donzelles”, p. 192).

Un altre tret que plasma el matriarcalisme és el fet que el germà petit, en la revifalla dels dos germans, “els abraça i els mostrà la capseta del tresor” (p. 194).

Agregarem que, com en altres rondalles, la resposta dels germans serà tractar de matar el fill petit i, com que la princesa sap qui l’ha salvada, la seua actitud davant del rei i de la cort, serà determinant: només es casarà amb qui l’alliberà.

Ara bé, entremig, el més xiquet dels germans es troba amb la velleta, qui li diu com se n’eixirà. Ell anirà a casa d’un argenter perquè li faça que, en una faixa, puga tenir la meitat de l’anell que li havia donat la jove.

Ja davant de la princesa, ella diu “Jo em casaré amb aquella persona que tingui l’altra meitat d’aquest anell que hi ha al cenyidor, i que jo vaig donar-li en ocasió solemne” (p. 197).

És, en aquest passatge, quan el rei evoca el seu fill més xicotet (qui era allí com un marxant). I, com que el petit li presenta la meitat de l’anell,… la filla del monarca es casa amb aquest minyó. Més tard, el sobirà féu empresonar els altres dos germans i nomenà hereu el que havia fet de marxant.

O siga que la provecta ha salvat el xic, el xicot ha alliberat la jove i, finalment, la dona (la princesa)… ho ha fet amb el minyó (en aquest cas, de l’enveja aliena) i, ben mirat, ella toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra rondalla d’aquesta obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en què es capten trets matriarcalistes, és “El tresor de la muntanya blava”. Un rei que tenia tres fills, un dia els diu que volia saber qui seria l’hereu del seu reialme: “aquell de vosaltres que serà prou valerós per a anar a rescatar el tresor de la muntanya blava. Si feu bondat, hi haurà immenses riqueses per a tots vosaltres. El qui agafarà el tresor, desencantarà també una donzella (…) si vosaltres us ho proposeu, ben segur que us sortireu amb la vostra” (p. 181). Així, no sols apareix el tema de la prova, sinó, igualment, el de l’educació matriarcal (amb les darreres paraules del pare, encoratjant els fills).

El fill major, molt flatós, es posa camí i troba una velleta que, entre d’altres coses, li diu què li passaria si no segueix les seues indicacions. A més, la dona li presenta detalls llunyans de l’ostentació: “veuràs una porta de fusta d’un jardí que té unes fonts més petites, uns arbres com els de tot arreu i uns ocells que no tenen res de particular. Tira enllà i trobaràs una segona porta” (p. 182). La petitesa, les coses xicotetes (que ens poden evocar els petits detalls i, altrament, contalles en què hi ha una espasa menor de grandària i que és la recomanada) i no cal dir que la major igualtat entre el jo i el nosaltres (“no tenen res de singular”) i que enllacen amb la figura del tronc amb banda superior plana i associat amb lo femení (com ara, en Nepal) i amb lo comunitari. I… la fusta.

Al capdavall, l’anciana li addueix que, per a guanyar la simpatia dels animalets, en el cas de la serp (el qual és tel·lúric i empiula amb lo feminal), és “una serp monstruosa, però no et farà res si, en el moment de veure-la, et treus unes ampolles de llet i les hi aboques per terra” (p. 183).

Passa que, aquest germà (el gran) comença considerant que “Aquella porta de fusta pintada és massa pobra; aquesta, d’argent, ja és més bonica; però, la d’or, encara ho és més. De segur que, passant per aquesta, s’hi arriba igual” (p. 184).

Com podem veure, l’estudiós català posa, primerament, lo matriarcalista (la fusta i la senzillesa) junt amb un segon tret de la mateixa corda: l’argent. Aquesta color i la de la fusta tenen relació amb la dona (la terra, de color marró) i amb la foscor (platejada). Nogensmenys, el xic prioritza lo clar (el sol, astre en nexe amb lo celestial) i el fet de ser més que l’altre.

En un passatge posterior, el rep una dona, representada per una figura molt present en la tradició vernacla en terres catalanoparlants:

“-Sóc la jardinera i, puix que ets hoste meu, vine a seure a l’ombra d’un arbre i reposaràs” (p. 185).

Per consegüent, es reflecteixen mots presents en molts relats: la jardinera (o el jardiner), la dona que acull (més d’una vegada, una mestressa), l’ombra i un arbre (la mare de què sorgeixen les diferents branques).

Finalment, ella el tempta i el minyó pegarà mos a un fruit de l’arbre i romandrà com un arbre amb fulles totes daurades,… en línia amb lo que ell volia (p. 186).

Aleshores, el germà segon, com que no tornava el major, comenta al pare que ell vol emprendre, és beneït per l’adult i fa via (p. 186). Ara bé, ell triarà la porta d’argent i, com que la donzella juga amb aquest fill, el xicot “anà seguint-la, però no pogué mai atrapar-la” (p. 188).

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat i hòmens que emparen dones

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “La Ventafocs”, recollida per Valeri Serra i Boldú (1875-1938), com més jove es feia la xica, era més garrida i més dolça.

Un dia, “el rei d’aquella ciutat anuncià que volia casar-se i féu unes crides convidant a uns balls (…) perquè hi anessin totes les noies de la població, per tal que el rei pogués triar la noia que fos més del seu gust” (p. 144).

En primer lloc, les filles de la madrastra portaven bons vestits i sabates de gran preu i van a l’acte “acompanyades de llur padrastre i de llur mare” (p. 144).

Aleshores, com en dos passatges posteriors, mentres que la Ventafocs era en la cambra, se li apareix la Mare de Déu i li diu si li agradaria anar al ball del monarca. I, com que la xica li respon que sí, Nostra Senyora li comenta “Trenca aquesta ametlla, et vestiràs i fes via. A baix, a la porta, trobaràs un cotxe i vés-te’n al sarau” (p. 145). En aquestes línies, el vestit és blau cel; i les guarnicions, de color argent (la qual enllaça amb lo femení i amb la nit).

Igualment, el cotxer anava mudat de manera elegant com també els cavalls.

En aplegar al ball, el rei “no va fer sinó dansar amb ella i passejar amb ella i galantejar-la” (p. 146). Per tant, lo masculí i lo femení són en nexe i l’home és receptiu amb la dona.

En la segona nit, la Ventafocs ou que Nostra Senyora li parla i que la convida a anar al ball i ella li ho accepta i, al moment, la Mare de Déu li fa costat: “Aquí tens una avellana i, a dins, trobaràs el que et fa falta.

Trencà l’avellana i sortí un vestit que era més bonic que el de la vespra. Era tot de color de rosa, a l’igual que les xinel·les. Els guarniments eren d’or” (p. 148).

En arribar al palau i ballar amb el rei, el sobirà destaca la formosor, les colors i, sobretot, “la mirada dels seus ulls, el posat de princesa que tenia” (p. 148).

O siga que, per una banda, Nostra Senyora reforça la jove i, per una altra, el monarca considera que ella podria ser una bona princesa.

Ben mirat, el rei, quan la noia li diu que se n’havia d’anar, li adoba el terreny i, com que el cotxe de la Ventafocs era veloç, els criats no la pogueren seguir. Al capdavall, ella torna a casa i dóna les gràcies a la Dona.

En la tercera nit, la minyona vist de color verda i “tot consonava amb el vestit” (p. 151).

Passa que, com que, en regressar a casa, li cau una xinel·la (sabata) i la recull una persona de la cort, el monarca fa unes dictes en què indica que els missatgers reials “anirien de casa en casa perquè totes les noies s’emprovessin una xinel·la que restà a l’escala i que, aquella a la qual vingués bé la xinel·la, es casaria amb el rei” (p. 152).

Finalment, el rei s’afig a la comitiva i, ja en la casa de la minyona, diu que, si hi havia una altra noia a més de les dues de la madrastra, que anàs on ell era. S’hi presentà la Ventafocs, “es descalçà i el peu entrà en la xinel·la” (p. 153).

Més encara: la madrastra i les seues filles tenien previst anar al casament en el palau, però, com que la Ventafocs diu al sobirà com l’havien tractada, ell no els permeté que posassen els peus en el castell i s’hi celebraren les noces entre el rei i la jove (ara, reina). En altres paraules: l’home (ací, el monarca) empara la dona i l’accepta com a muller amb qui casar-se.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i pares que emparen els xiquets i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “Aplec de rondalles”, arreplegada pel folklorista de Castellserà, i en què capim el matriarcalisme, és “La Ventafocs”, molt coneguda. “Una vegada era una noia que, quan era molt joveneta, havia restat sense mare. El seu pare se l’estimava molt perquè era molt bona noia; i, com que era molt ric, li donava tots els gustos que ella volia” (p. 139) i, així, veiem que l’home tracta bé la filla (i, de pas, la dona).

En acabant, podem llegir que la xiqueta també es relacionava amb dues filles d’una vídua que vivia enfront i que s’havia proposat ser mestressa del pare. Quant a aquestes dues xiques, “no eren tan bones com aquella, però estaven ben ensenyades de llur mare i tot se’ls tornava ésser ben amables amb llur veïna” (p. 139). A banda, el pare n’estava ben agraït “en veure les atencions de què feien objecte la seva filla” (p. 140).

Més avant, les xiques diuen a la noieta:
“-Per què no s’hi casa, el teu pare, amb la nostra mare? -li demanaren un dia.

-Ja li ho diré -féu la noia.

I, en tornar son pare aquella nit a casa, davant les noves proves d’estimació que rebia de la casa veïna, digué a la noia:

-T’estimen molt!

-Ai, sí! Escolta, pare: per què no t’hi cases, amb la mare de les meves amigues?

-Què ho voldries, filla meva?

-Si, sí: casa-t’hi!

I el pare, havent sentit dir això a la noia i, sense pensar que fos una llaçada que li havien parat, en féu proposta a la veïna” (p. 140).

O siga que el pare educa la filla de manera matriarcalista i, altrament, com el rei que fa unes dictes perquè la princesa li ha comentat que vol casar-se i que ella posarà unes condicions, deixa que siga la xiqueta qui tinga la darrera paraula i ell fa lo que la noia li ha presentat.

A continuació, la mestressa, que això era lo que volia, diu al pare:

“-Vaja!  Per donar una gran alegria a totes tres noies, ho faré, perquè jo, la vostra noia, me l’estimo molt” (p. 141).

En el passatge següent, copsem que, “Com que les filles de la madrastra eren més grans, de seguida, es va veure que les preferències eren per a elles només” (p. 141) i, per això, l’orfeneta passà a ocupar una cambra fosca (detall que enllaça amb lo matriarcal) i “li arribaren a donar pitjor tractament que a una criada de servei avorrida dels amos.

El seu pare (…) es dedicava a contemplar la seva filla i a tractar-la i a considerar-la com abans” (p. 141) i s’acosta “a la seva dona:

-No vull que la meva filla me la maltractin” (p. 141).

És a dir, altra vegada ell connecta amb la filla i la defén. Ara bé, com que la muller li trau que “Les meves filles són les més grans i no han d’ésser pas criades de la teva” (p. 143), l’home li addueix que “Tampoc no és just que la meva ho sigui de les teves. A casa seva, és” (p. 143).

Com podem veure, el pare es posa de part de la seua filla i aprova una educació en què adults i xiques siguen ben tractats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb autoritat, sexualitat matriarcal i bona empatia

General, , , , , , ,

Continuant amb exemples de rondalles matriarcals, en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, hi ha “La mà de l’albat”. Una dona tenia un fill de pocs anys i aviciat, però a qui, més d’una vegada, ella consentia perquè era massa petit, tot i que alguna vegada li pegava.

Ara bé: un dia es mor el xiquet i, com qui respon de manera rebel, el tanquen en un bagul, “però, tot plegat, s’adonen que treia la mà fora; el tornen a ficar dintre, però, per més que van fer, mai el van poder fer estar: sempre la treia fora.

Al cementiri que va ser, el colguen; però la mà sempre sortia, per més terra que li tiressin sobre, fins que van anar a cercar sa mare” (p. 175). Aquests fets també podríem dir que coincideixen amb un comentari que se sol fer sobre els nens, en relació amb els pares, amb la infantesa i amb l’ús de la força, ja que, a vegades, la violència dels parents i, si no, la d’altres adults, és emprada per a tractar d’anul·lar el desenvolupament creatiu del nin.

Tornant al relat, afig “i ella, comprenent lo que podia ser, s’arma de valor i li pega vergassada a la mà; i, llavors, la mà es va ficar a dintre i no va tornar a sortir més” (pp.  176). Sobre l’ús de l’agressió en l’educació en famílies de línia matriarcalista, predomina la tendència a explicar les coses als fills, a dialogar i a resoldre a bones els temes.

Al capdavall, es reflecteix que la dona té la darrera paraula i, més encara: la mare no aprova l’actitud del fill respecte a l’autoritat.

Una altra contalla arreplegada per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en aquesta obra i en què apareix el matriarcalisme, la sexualitat matriarcal, la bonesa i, fins i tot, l’humanisme, és “La mitja taronja”, encapçalament amb un significat molt distant de la versió estrangera de “la media naranja”, puix que ací té a veure amb “Pit, mamella”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en lloc d’empiular amb l’altra persona de la parella heterosexual:

“En una població, hi havia tres notaris; i un home volia fer testament i no sabia quin triar.

Ell, que agafa una taronja, la parteix pel mig i en tira una meitat al safareig, fent de manera que la part del tall anés a sota i que semblés tota una taronja.

Crida un notari:

-Què és, això?

-Una taronja.

En crida un altre:

-Què és, això?

-Una taronja.

Crida el tercer notari:

-Què és, això?

Però aquell notari no en va tenir prou de mirar per sobre, sinó que va treure la mitja taronja de l’aigua, se la va mirar per tots cantons, la va palpar pertot arreu, la va olorar bé, la va tastar i, al darrer, va dir:
-Mitja taronja.

Diu:

-Vós em fareu el testament” (p. 177).

Com podem veure, el tercer notari 1) la mira, 2) la trau del pou (de l’aigua), 3) gaudeix els petits detalls de la vida (la mirada cap a la fruita i, així, cap als clients), 4) la palpa (el contacte físic, l’empatia), 5) té present la part femenina de totes elles (l’aigua i l’olor), 6) la tasta (“tastar” vol dir “copular”, però també és en nexe amb no viure de les aparences, sinó que ell prova a veure com és per dins, com són les persones) i, al capdavall, 7) encerta quan diu al client què era allò (mitja taronja). I qui estava interessat a fer la deixa, el tria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen amb bon cor, que menen i realistes

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes, sobretot, del punt de vista simbòlic, i recollit en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, és “El pare de família”: “Una vegada era un pare de família que tenia onze fills. Aquest home era molt devot i, anant a l’església, no es cuidava de treballar. Un dia que ja no tenien res per a menjar a casa, li va dir la seva dona:

-Mira: vés-te’n a les illes del peu del riu, a veure si hi trobes alguna cosa de vianda” (p. 172). Així, per una banda, l’home és en nexe amb lo religiós, mentres que la dona ho fa amb lo tel·lúric i és qui mena i, d’aquesta manera, ella podríem dir que representa la cultura catalana: “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.

A més, en aquesta primera trobada de l’home, com en dues vegades més, veu dos hòmens: un pobre (a la dreta) i un senyor (a l’esquerra) i, com que no es decideix per ningú, tria tornar-se’n a casa i comentar-ho a la dona. Llavors, la muller li indica “Doncs, vés-te’n a l’hort de la roureda” (p. 172).

En aquesta segona eixida, “aquell pobre el crida i li diu:

(…) -Bé, bé, mireu: aneu-vos-en a casa vostra i, sempre que hagin de menester diners per a menjar, fiqueu-vos la mà a la butxaca i n’hi trobareu. Però, això sí: només per a menjar, perquè el dia que aquests diners els feu servir per a altres coses, no n’hi trobareu més” (p. 172).

Aquest passatge pot evocar comentaris que ens feren relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la muller solia gestionar molt millor que el marit. Però també en refranys que conviden a deixar que ella porte la casa.

Passa el temps i l’home comença a dedicar -se, en part, a vicis, fins al punt que diu:

“-¡Ara sí que em daria al dimoni!

De seguida, el senyor que el crida:

-Veniu amb mi, doncs, que no us faltarà res” (p. 173).

I se l’emporta a l’infern.

Molt avançada la rondalla, la mare i els fills espera que espera i, com que el pare no tornava a casa, “el noi més petit, en sentir exclamar la seva mare per a menjar, es fica la mà a la butxaca i s’hi troba una pesseta i, d’aquella hora endavant, sempre que havien de menester diners per a menjar, aquell noi se’n trobava a la butxaca” (p. 173). Per consegüent, com en altres narracions, l’empelt entre la mare (la dona) i els fills (el futur) dóna bons fruits, possiblement, com a resultat de l’educació maternal i femenina, sovint, més realista.

En eixe seny, “Un dia passa un pobre a demanar caritat i aquell noi es fica la mà a la butxaca, es treu una pesseta i l’hi donava.

El pobre diu al fill petit:

-No (era el mateix pobre de l’hort, Nostre Senyor): guarda-te-la per a menjar, que el teu pare es va perdre per no fer-ho així.

El fill diu:

-¡Ai, el pare! ¿Que en sabríeu on fóra?

Diu:

-Prou: aquest vespre us vindrà a veure” (p. 173), és a dir, que el marit tornarà a casa, a la muller.

Finalment, després d’aplegar-hi el pare amb dues banyes i com si fos un dimoni, els diu una ensenyança de la vida: que no emprassen els cabals per a coses que no eren de menjar “i que fossin bons minyons” (p. 173), ja que, com em digué, en els anys noranta del segle XX, un familiar que, si fa no fa, tindria seixanta anys, “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”, perquè la infantesa és l’època de la vida en què sol resultar més fàcil influir en els xiquets perquè tinguen una actitud per bon camí (i que el nen l’assumesca) i que l’adult, de rebot, àdhuc, li deixe empremta. Ambdues parts de l’educació són menesters.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Àvies que recomanen i que salven i jóvens que forgen la seua vida

General, , , , , ,

Una altra narració recopilada pel folklorista de Collbató en el llibre esmentat, i en què copsem trets matriarcals, és “El ruc de l’infern”. Un jove que tornava de ser soldat, veu que, a sa casa, no hi havia ningú, que tots s’havien mort i que no hi havia cap diner. Llavors, mentres pensava què podria fer, se li apareix el dimoni (presentat com un gran senyor) i fan un pacte.

Quan se’ls obri la terra, a ambdós, i s’acosten als llims, l’home li diu:

“-Mira, noi: aquí tens aquest ruquet. Tragina llenya” (p. 93).

Tot seguit, com que el xicot, sense parar, el carregava de llenya, “el ruc que se li gira:

-Mira: noi. No em carreguis tant, que sóc ta padrina” (p. 93).

Com podem veure, l’entrada en la terra (en el món femení i, igualment, maternal), porta el xicot a sa àvia, qui, a més, en nexe amb el matriarcalisme, li demana que no l’esgote, que la tracte bé.

Aleshores, el jove li respon:

“-¿Vós sou la padrina?

-Sí -diu-. ¿Te’n recordes d’aquell temps que havia d’anar a robar llenya? Ja ho veus: no ho aconsellis a ningú (…). Ara, ten compte tu. Mira: mig any d’allà és un any d’aquí. No prenguis més diners dels que tens tatxats” (p. 94) i li addueix que la barrina és a punt de finir.

Per consegüent, l’anciana li recomana ser honest, no furtar a ningú, ni jugar brut. Quant al tema del temps, resulta significativa la importància que rep de la dona, puix que és un detall que empiula amb la Mare, amb lo fosc i amb lo tel·lúric. A banda, li recomana ser just amb els pactes.

“Quan va ser aquell dia, el noi diu al dimoni:

-Nostramo, me’n vull anar.

El dimoni:

-Mira: allà hi ha diners. Pren els que vulguis.

I ell, de cap manera; i, llavors, el dimoni els hi va donar” (p. 94).

Així, el diable li donaria la part que havien acordat un poc després de conéixer-se tots dos i el jovencell segueix les directrius que li havia dit la provecta. Això fa que el xicot no en demane més.

En acabant, el noi, amb un paper més aïna com qui porta la iniciativa, comenta al barrufet:

“-Ara, m’hauríeu de fer una favor: d’acompanyar-me a la meva terra.

Diu:

-Prou…

I [ el diable] l’agafa i, en un moment, el va portar allà mateix a on havien fet el tracte” (p. 94).

O siga: el xic torna a la seua terra junt amb el senyor (qui ací fa un paper relativament pròxim al de fada) i, al capdavall, es clou un cicle: el pas d’una adolescència sense espenta (com capim a l’inici de la rondalla) a una joventut en què el minyó és preparat per a forjar la seua vida (ell és ara qui ha supeditat el dimoni), en bona mida, mercé a les paraules de la velleta en qui ell confià i que podem dir que el salva.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones majors transmissores de cultura tradicional matriarcal i de saviesa

General, , ,

Una font en què es plasma el paper de la dona com a transmissora de la cultura tradicional catalana és el llibre “La mel i la fel”, de Carme Miquel, el qual fou editat en el 2005 i se situa en la comarca de la Marina Alta a la darreria del segle XIX. Així, capim que “La tia Pepa el Francés, la veïna de tota la vida de Maria la Moteta, durant molt de temps, havia plorat la mort del fill únic” (p. 82) i que era vídua “quan encara era jove. La casa de Maria, amb freqüència, ha sigut recer per a aquesta dona. En aquesta llar, ha exercit, de vegades, de mare i, de vegades, d’àvia” (p. 82).

En aquesta funció de l’àvia, l’autora inclou uns mots sucosos, mitjançant un personatge que podríem qualificar com la Mare Natura i que, fins i tot, apareix en algunes rondalles en què una velleta és qui més contarelles comparteix en la vila, com és el cas d’una contalla recollida pel valencià Ximo Caturla: “Paraules assenyades, saviesa de dona. La veu de la tia Pepa el Francés és el fil que lliga les històries viscudes, la que fa saber coses que altres obliden, la que manté la memòria d’altres temps i la traspassa al present. I serà també l’aranya mare que ajudarà a teixir noves històries de vida” (p. 82): agraïment a la Mare (el passat) i recopilació cap al futur (les noves narracions i vivències més pròximes en el temps).

Ben mirat, aquesta Mare afig “Però, silenci! Que el secret ha de romandre per sempre. Que les històries encara no s’han produït. Que encara no és arribada l’hora de la tela d’aranya.

En aquests moments, la tia Pepa, simplement, engruna el passat per a les persones que l’han de saber” (p. 83).

Destacarem que, a continuació, l’escriptora traga un passatge prou significatiu en el camp de l’educació en els Pobles matriarcalistes:
“-El vostre pare és un home molt honrat i valent. Ja podeu estar ben desvanits.

La tia Pepa el Francés ha repetit aquestes paraules amb freqüència als fills de Maria des que eren menuts i, recolzats sobre els seus genolls, escoltaven la història familiar o les altres històries de poble que la dona contava. I els grans ulls obscurs de criatures àvides de saber s’obrien i posaven amb atenció la mirada en la d’aquella dona” (p. 83).

Després, la tia respon a cada qüestió que li fan i “va engrunant uns relats que els xiquets ja han escoltat moltes vegades i que sempre els fan sentir emoció i orgull” (p. 83):

“-Tia Pepa: ara, conte-mos allò de l’home de Caselles (…).

-Ui, d’allò, no s’ha tret trellat. Res no s’ha sabut, però algun dia es coneixerà, perquè, més prompte o més tard, tot s’acaba descobrint. Ara, que escolteu, escolteu el que diuen” (pp. 85-86).

En aquesta darrera plana, Carme Miquel, recorrent a la Mare Natura, indica que “Les històries viscudes corren de boca en boca. El que, per als grans, és història recent, per als menuts, esdevé llegenda. Com a tal, se la transmeten els uns als altres i, com a tal, perdurarà en el temps que mai no s’acaba. Perquè els jorns, de primavera o de tardor, tornen una i altra vegada i la lluna plena que s’acomiada, aviat retorna per fer una nova visita” (p. 86).

Un passatge interessant en aquest tema del pas de la cultura de generació en generació, és quan una dona, ja gran, diu a un jove metge:

“Ara: de ta mare i de t’agüela, que cap malparit haja de dir-te res, perquè les dos eren unes santes. Ta mare, amb poc més de vint-i-un anys, se’n va anar d’este món i només puc dir-te que, durant els tres anys que va estar amb nosatros, de la seua boqueta mai no va eixir una paraula més alta que l’altra. Ara que, a t’agüela, alguna cosa li contaria perquè feien molt bona lliga, que més d’una volta les vaig vore fent-se escoltetes” (p. 168).

Per consegüent, aquesta dona major és qui fa de pont entre persones de diferents edats i qui les reporta sobre un passat que, en aquestes cultures, va associat a saviesa ancestral.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal en dones molt acollidores i molt obertes

General, ,

L’educació matriarcal plasmada en àvies (o padrines) i mares molt acollidores.

El 5 de maig del 2022 posàrem en Facebook que “Una germana de l’àvia materna de ma mare sempre la convidava a les festes patronals de la vila on vivia. ¿Eren molt acollidores, les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia i posteriorment, en el grup “Cultura mallorquina”, ens plasmaren que, “A casa, acollíem a tothom. Tenguérem de tot i molt, i gràcies a les àvies” (Rosa Galmes), “Sempre portes obertes. Sa primera veu, en entrar, era ‘Ave Maria Puríssima…’. Claus a sa porta, vida idíl·lica. Mallorca arravatada per sempre, envaïda, destruïda, irrecuperable.

Per cobdícia” (Angels De Ramon Vicens), “Per la festa major, a casa els meus sogres, estava convidada tota la família a menjar i a dormir els dos dies que durava. Era molt divertit. El jovent dormíem amb matalassos al terra. Anoia” (Carme Andreu), “Records dels dies de festa amb la padrina, fent molt de menjar. Venien molts familiars. Ma mare també ho ha continuat fent. Per l’edat, s’ha hagut d’aturar, però sé cert que continuaria.

A més, durant la postguerra, la meva mare, amb pares i germans, vivien a una possessió i conten com tota la família, tant pròpia com cosins, fills de cosins i fins al més remot parentiu, es reunien sempre allà on tothom era benvingut a taula. Un temps d’una Mallorca oberta en què la gent donava el que tenia” (Xisca Gaya Riutort).

En el grup “De Reus al món”, el 5 de maig del 2022 ens comentaren “Els meus avis ho feren molt. La meva germana i jo passàvem tots els estius i la resta de festes amb ells. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida. Els vull” (Isabel Vernet Clofent), “Els meus avis i els seus parents ho feien habitualment. Els de Garcia anaven a Ascó i a Favara, a Nonaspe, a Riba-roja d’Ebre, a Gandesa, a Flix…

Les festes majors les continuàvem: totes. La mona, cadascú amb els seus pares i avis. Salut. Ep!, es portava del que collien i aviram. Entre tots, tot” (Lourdes Munté), “Per les festes majors de la meva vila, a la meva mare, li agradava convidar: molta gent. Arribàvem a ser vint-i-cinc o trenta persones durant uns dies. Aquests dies, a la mare, se la veia molt feliç i esplèndida amb tothom” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 6 de maig del 2022 escrigueren “La meva àvia Rosa, nascuda l’any 1905, sempre tenia la casa plena de familiars. Era de Calella[1], de la costa, i convidava durant els estius i caps de setmana els seus cosins, néts i amics a passar-hi el temps que volguessin. Hi havia molt bon rotllo i et feia sentir molt bé” (Susanna Creus Constansó), “La meva mare, nascuda el 1901, sempre acollia i convidava familiars i amics, nebots que havien d’estudiar, cosins que anaven de pas, fillols que necessitaven canviar de clima per alguna malaltia.

Jo sempre ho vaig viure amb naturalitat.

Tots eren benvinguts, acollits i tractats com un més de casa” (Valldeflors Farre), “Els avis del meu marit tenien la fonda en una vila de la Conca de Tremp, a principi del segle XX. Acolliren a tots els familiars propers i llunyans: senyors, oncles, cosines per anar a cosir, amics per estiuejar…, altres que venien a mercats i fires. Eren més els parents que els clients. Tots eren ben rebuts amb naturalitat.

A casa dels meus avis, a la Ribagorça, tenien a taula uns plats pels captaires de la zona, que, sovint, es presentaven a l’hora dels àpats.

Aquests costums eren a la primera dècada del segle XX” (Maria Antonia Saura Sarri), “La meva àvia paterna, de Benicarló, va néixer l’any 1903[2]. Sempre ens tenia a tota la família al voltant, a casa seva. Era com una ‘matriarca’, sense cap mena de sentit dominant en la paraula.

La família de la meva mare, de Salt (el Gironès), ens esperava sempre amb la Festa Major de la vila i matava un conill, un pollastre,… i érem molt ben acollits.

Havien nascut en la dècada dels noranta del segle XIX” (Francesc Castellano), “L’àvia Palmira (nascuda el 1909) provenia d’una família de mercat. Es va casar amb l’avi Francisco, que era joier, i la seva condició econòmica va millorar. Ella mai va oblidar els seus orígens.

Jo, de petita, sempre la vaig veure assentada a taula, dies assenyalats (Sant Esteve, Festa Major…), a la senyora Consol i d’altres ‘cosines’. De més gran, em vaig assabentar que eren companyes de parades. Mai les va oblidar” (Mònica Serret Miralles).

Afegiré que ma mare, el 6 de maig del 2022, per telèfon, em digué que, “En ma casa, jo me’n recorde que hi havia gent que, a operar-se, passava una nit en casa fins que s’havia passat l’operació i ja podien anar-se’n a casa.

En casa, quan jo era xicoteta, [ recorde] de vindre gent de la família, que havien de fer alguna operació o alguna visita”.

Igualment, Francisca Farre, el 6 de maig del 2022, ens envià un missatge en què deia “Jo tenia una tieta (germana de ma mare) a Vic i, cada any, ens convidava per les festes de Balmes i li portàvem ametlles i avellanes (perquè allà no n’hi havia)”.

Finalment, també el 6 de maig del 2022, Rosa Garcia Clotet ens reportà amb un missatge en què indicava que, “Abans, es vivia amb les portes de les cases obertes, tothom hi era benvingut. Les dones s’ajudaven, feien pinya. Jo encara ho vaig conèixer (a ciutat)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] Població catalana de la comarca del Maresme.

[2] Aquesta dada (ací, com a part del comentari) fou afegida posteriorment, en resposta a una qüestió que férem a Francesc Castellano.