Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Dones que preparen i eduquen els jóvens, els nets, i persones molt obertes

General, , , ,

Una altra narració relativa a dones d’aigua i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les ‘encantàries’ de Biscarri”. Primerament, direm que Biscarri és un poble que hi ha en la comarca del Pallars Jussà. Entre altres coses, podem llegir que “Vivien en unes coves a sobre del poble” (p. 363), detall que el 5 de juliol del 2023 ens portà a trobar un nexe entre la dona (cap del poble), l’espluga i la població esmentada, tret poc corrent en els relats que havíem llegit fins aleshores.

Igualment, posa que, “Un dia, una d’aquestes dones va caure i una noia del poble se la trobà estesa i magolada en un rocam, quan anava a treballar al camp” (p. 365). Per consegüent, la dona és sostinguda per la roca, toca la terra i el rocam li dona força per a continuar viva.

Llavors, “La noia, que tenia bon cor, l’ajudà, l’aixecà i la curà. Així que hagué acabat, la dona va demanar-li que anés a casa seva i que portés una tenalla d’aquelles de posar oli, ja que volia gratificar-li la seva generositat.

La jove així ho va fer” (p. 365). Adduirem que, com es llig al capdavall del relat, aquesta dona era una vella i, per tant, hi ha una relació entre la jovenesa i la vellesa com també, com veurem tot seguit, unes paraules que podríem empiular amb l’educació matriarcal (a llarg termini): “Quan va tornar, la dona va tocar la tenalla, alhora que augurava: ‘Mai més s’acabarà l’oli d’aquesta tenalla, si guardes el secret d’aquest fet; però, tan bon punt el secret serà trencat, l’oli serà acabat’” (p. 365). En aquest sentit, el 5 de juliol del 2023, aquestes paraules relatives al secret, em portaren a dues interpretacions: 1) els secrets cal no transmetre’ls, per a que ho siguen i, com en aquesta narració, quan són positius i ja sabem com podria ser el futur i 2) si una persona confia en nosaltres i ens demana que no comentem una cosa (o un fet) a ningú (per si algú tractàs de fer-li mal), no fer-ho mentres que qui ens ho ha dit (o ens ho ha escrit), visca. En el text, enllaça amb l’opció primera.

I, mentres que la jove no ho digué a ningú, “per més que treien per a les necessitats de cuinar, mai baixava de nivell. Això va durar temps i temps” (p. 365). A banda, la mare “Ho contava a les veïnes i, fins alguna n’emplenà més d’un setrill per constatar que el nivell era sempre el mateix” (p. 365). En altres paraules, una casa molt oberta a tots, generosa i en què el paper de l’anciana encara pervivia (no baixava el nivell de l’oli) i, àdhuc, potser podria tenir relació amb el refrany “Oli, vi i amic, és millor com més antic”, el qual figura en el DCVB, motiu pel qual sempre que es conserve lo que hi ha d’antic (l’educació de la velleta), millor per als qui viuen i per al demà.

Ara bé, un dia, “la noia optà per explicar-li, en secret, el que li havia succeït i la mare prometé no explicar-ho.

Fou en va: des d’aquell moment, cada vegada que treien un setrill d’oli, el nivell baixava, fins que va acabar-se totalment i n’hagueren de reposar com feien abans de trobar la misteriosa vella” (p. 365). Quant a aquest capdavall, direm que el 5 de juliol del 2023 ens recordà el passatge bíblic d’Adam, Eva, Déu, la serp i l’arbre del Paradís.

Igualment, copsem un altre tret matriarcal: la vella (en una dita, hi ha “La Seu no espera parròquies”, la qual deia, algunes vegades, una dona gran als seus nets) és la màxima autoritat en les cultures matriarcals, no sols per motius d’edat. Així, l’anciana hi representa la saviesa (del poble i de la vida), toca els peus en terra i prepara els nens, els xiquets i els jóvens per a l’esdevenidor. I més encara: ella i, en aquesta narració, la neta, són com qui porta un catxirulo (la velleta) i l’estel (la creativitat, les emocions, els sentiments, les opinions, etc. dels infants, dels jóvens i d’altri). Una bona relació entre totes dues comportarà un bon present i un bon futur. I el lligam, ací, és el secret, la promesa feta per la noia a la dona que li ha fet costat com a agraïment.

Finalment, afegirem que, en l’entrada “Oli” que figura en el DCVB, hi ha “Els sants olis o l’oli sagrat” i ens ha portat a trobar un vincle entre aquest oli i com si la paraula de la vella fos, per dir-ho així, sagrada com també ho és la terra, com a mare de tots (amb totes les funcions d’una mare, àdhuc, de la Mare Terra). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

L’educació matriarcal en la jovenesa i xiques obertes a les ancianes i generoses

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, unida a la jovenesa i a l’educació matriarcal, és “El pont del Diable”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras. “Hi havia una vaquera de casa M de la Bastida que, per anar a l’altre costat del barranc, havia de fer més d’una hora de camí.

Un dia, a l’altre costat, hi havia un mosso que li proposà que portés el bestiar on ell era i, així, podrien estar junts. Però ella li respongué que no, que havia de fer molt de camí. Llavors, el mosso li digué:

-Abans el gall no cantarà, faré un pont aquí mateix” (p. 341).

Fins ací, tenim un inici interessant en què l’home (el mosso) intenta comprar la voluntat de la dona, ja que, primerament, li proposa que ella passe a l’altra banda (com si fos “al seu camp”) i, a més, la justificació era que hi podrien estat plegats, detall que ens podria portar a una mena d’amor romàntic o, almenys, a un formalisme políticament correcte (com qui es fa passar per bo, però que no dona més pistes per a que no es descobresca la intenció que subjau sota eixa aparent benvolença).

Ara bé, el fet que puguem pensar que ella ha rebut una educació matriarcal és que ho comenta als pares, malgrat haver pres ella la decisió:

“La noia, en arribar a casa, ho va explicar als pares i ells li digueren:

-Què has fet, desgraciada? Això no pot ser bo, ha de ser obra del diable.

Els pares van córrer a posar el gall del corral en una galleda d’aigua. El pobre animal, amb aquell ensurt, es posà a cantar.

El diable, disfressat de mosso, no va poder acabar el pont. Li va faltar posar la darrera pedra (…), el forat de la qual encara és visible avui al mig del pont” (p. 342). 

En aquest cas, la saviesa dels pares ha salvat la filla i, de pas, el futur de la casa, simbolitzat per la noia.

Tot i les primeres paraules dels pares, lo pitjor hauria sigut un silenci per part de la jove. A banda, que ella es dirigesca als parents, ens indica que, d’alguna manera, la xica hi confiava. En una casa amb una educació dura, això no hauria sigut imaginable, sinó una por al ridícul, la qual, de rebot, hauria portat a perdre tots la fe en l’esdevenidor.

En una altra rondalla, “Quedar-se amb un pam de nas”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, apareix una jove, però amb un paper molt distint, encara que, igualment, molt oberta. “Hi havia una dona molt vella que vivia sola i no tenia ningú que l’ajudés en les feines de la casa. Tres n’hi havia que li donaven molta angúnia: haver d’anar a cercar aigua a la font, haver de trencar la llenya pel foc i haver d’estirar la borra del cerro quan filava” (p. 347). Comentarem que la font representa la dona i la font de vida; que ens hem trobat amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i molt fortes (molt diferents a com es presenta en moltes publicacions en paper, siguen llibres, siguen articles de la premsa, sovint, centrades en la burgesia i en les dones que vivien en les ciutats, però ocultant bona part de la vida quotidiana rural) i que tant la borra com el cerro tenen a veure amb la tasca de filar.

El fet és que la velleta, “Un dia, mentre omplia els cantirets a la font, saltà del raig un bonic peixó vermell.

La doneta es posà tota cofoia en pensar que tindria un bon berenar. El peixó li digué:

-No em matis i et concediré els tres dons que vulguis demanar-me” (p. 347).

Per consegüent, en eixa “font de la vida” i, per tant, que aporta esperança en el futur, se li apareix la jovenesa (reflectida en una dona jove, generosa, que tracta bé les ancianes i disposada a ajudar). A més, la noia (ací, amb les funcions de la típica fada) s’obri a fer-li més fàcil la vida.

Passa que la velleta, impulsiva (com es veu en la part final del relat) sí que encerta en la primera demanda, però no en les altres dues i, per això, al capdavall, podem llegir que “hauria tingut goig i no s’hauria hagut de plànyer de la seva sort” (p. 347).

Finalment, aquesta narració, entre altres coses, podria ser ideal per a saber planificar què es vol a llarg termini, per a aprendre a autogovernar les emocions, per a explicar en què consisteix l’arquetip del rei i, per descomptat, per a comentar lo que ja diuen en el camp de la neurologia (estudi del cervell) i en cardiologia (estudi del cor) i que, entre novembre del 2018 i principis del 2020, em comentaren un neuròleg i un metge del cor: el cap és més important que el cor, perquè és com la clau que permet prendre bones decisions per a tot el cos. I qui diu cos, diu per a un grup (família, barri, poble, ciutat, nació…) i, així, per al demà. Ara bé, en les cultures matriarcalistes, ambdues parts estan molt igualades.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen amb una directriu forta, guardianes del Poble i que perviuen

General, , , ,

Una narració en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell embruixat”. Per a començar, direm que, en aquest relat, apareix molt el color negre, de què parlarem més avant, i el castell. “Hi ha una llegenda que ens parla dels sorolls i de les veus misterioses que, durant molt de temps, es van sentir al castell d’Alsamora.

Diu que, per aquesta contrada, hi havia carboners que, per fer el carbó, arribava que havien de tenir la carbonera encesa nit i dia, per la qual cosa s’havia de vigilar tothora” (p. 340). Com molt bé sabem, en lo simbòlic, la casa està associada al cap i, quant al dormitori, en bona mida, al cervell. Així, en aquest castell (el qual podria estar en nexe amb una dona, acompanyada del factor misteri, de no saber, ni conéixer tot, ni d’estar a favor del culte a la veritat absoluta i dictatorial) i amb l’arquetip del rei (ací, reflectit en una dona): ¿per què, si no, es parla de misteri i no, en canvi, de claredat, ni de santedat, ni de lluminositat? Els Pobles matriarcalistes, ¿no atorguen més importància a la foscor que a la claror; a la nit i, com ara, al color negre? Sí.

Igualment, els carboners anaven a la mina (a un lloc interior i, així, vinculat amb lo femení), de la mateixa manera que el fill que torna a la casa de la mare o a la terra on nasqué i on reposen les cendres del seus ancestres. Com que ella era qui tenia l’autoritat, li tenien respecte. I, a més, durant tot el dia.

Adduirem que, com ens comentà un valencià molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en una situació com estava aquell poble amerindi, en el desert d’Atacama, quan ell hi residí, requeria (com ens indicà en desembre del 2019) una pedagogia diferent a la de l’asssimilador: “Un Poble oprimit, una directriu forta: ahí no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ahí no hi ha temps”. Això enllaça amb el fet que “Era, aleshores, quan, arribat el punt de la mitjanit, sentien que, del castell, sortien unes veus i uns sorolls embolcallats en el misteri” (p. 340), és a dir, “l’ànima de la reina mora (…) que vaguejava als vespres pel lloc que fou seu?” (p. 340). Donar tot per sabut, des d’una educació oberta, es consideraria fanatisme, verticalisme, lo que, familiarment, diem ser un soca.

Igualment, sovint, podem llegir que els pobles oprimits no poden dormir-se en el passat, sinó que, en tot cas, cal que l’aprofiten, que el conserven (la saviesa): representa els fonaments de la identitat cultural acompanyats d’una educació lluny dels intents de rentat de cervell col·lectiu.

Tornant al relat, la dama que regia aquest castell era molt garrida i l’havien casada, per convenis territorials, amb un cabdill que no estimava. A banda, en un castell pròxim, hi havia un home que la volia fer seua per la força, fet que ella no admetia, entre altres coses, perquè estava maridada (pp. 340-341).

Més avant, “el galant fill del cabdill de Moror va aconseguir que ella es lliurés als seus braços” (p. 341): un passatge romàntic i patriarcal com aquest, puntuals en la narrativa en llengua catalana referent a relats anteriors a 1932. Aquestes línies poden evocar-nos els pactes polítics presentats com si es tractassen d’un matrimoni romàntic (com ara, el “Pacte del Botànic”, en el 2015, en el País Valencià, d’on alguns valencians tragueren una versió popular de la cançó eròtica “Ximo Torero i la nóvia”, com poguérem veure durant la recerca) i no com a resultat d’unes relacions sexuals en línia amb una educació matriarcalista.

Un dia, la dama i el seu estimat vertader “van fugir corrents, muntats en el cavall del jove. (…) Van adreçar-se al pas de Mont-rebei i el cavall féu un salt al buit, però no van arribar a caure al llit de la Noguera Ribagorçana, ja que el dimoni se’ls endugué en el moment de la seva caiguda” (p. 341).

No obstant això, el final del relat ens ve a dir que el poble i els catalanoparlants continuen amb vida: “Les veus i el ploriqueig de la senyora (…) van sentir-se durant molt de temps al castell d’Alsamora” (p. 341). En canvi, el jove sí que havia mort.

Quant al color negre, tan abundant en part d’aquesta narració, adduiré que el 27 de febrer del 2007 aní a parlar amb aquest valencià coneixedor dels colles i em digué que el color negre existeix (cosa comprovada) i que és el color que conté totes les coses i del qual en provenen. Passa que el negre, en la cultura que podríem dir patriarcal, s’interpreta com a negatiu, en lloc del blanc. De fet, l’hivern s’associa al negre (foscor) i a l’esperança en una vida futura (com les llavors que el llaurador colga en el camp, esperançat en una sembra, si pot ser, millor que l’anterior).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i la dona com a regent, com a depositària i com a mare

General, , , ,

Un relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els tresors del castell”. Així, “Les bruixes i els dimonis del cim del Pedraforca guardaven els immensos tresors del castell de Gósol, els quals, suposa la llegenda, havien estat dipositats allí pels sarraïns” (p. 339). Com hem dit en altres apartats, hi ha una associació entre lo femení i lo musulmà, la qual, si fos pel color de la pell, empiularia amb el de la foscor (i, així, amb la dona). En qualsevol cas, els sarraïns, “van encomanar tot el tresor a la invencible guàrdia del poder de les tenebres (…). Bruixes, bruixots, diables, serps… n’eren els guardians” (p. 339). De nou, apareixen serps (un animal relacionat amb lo matriarcal) i les tenebres i, així, l’obscuritat, lo que no es coneix, lo que, suposadament, hauria de ser negatiu.

En el moment d’escriure aquestes paraules, les enllace amb el canvi climàtic a què el capitalisme tracta de sotmetre la Mare Terra: el bon oratge, ¿és només el que té a veure amb el sol, mediàticament, positiu, i, simbòlicament, patriarcal? I, igualment, em porta a un comentari que em feu un amic, psicòleg, en el 2013, i que podríem connectar amb lo políticament correcte: “Els que són de principis, la gran majoria són fanàtics”. ¿No ho afavoreix l’esmentat pensament i, com ara, la religiositat vertical del cristianisme patriarcal, que no, per exemple, el dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (en el Nou Testament), escrits i sense manipulacions, en el segle I, segons estudis, com ara, de l’investigador Pepe Rodríguez i prou en nexe (en punts claus) amb la versió oficial catòlica? La resposta és sí.

Ara bé, un cavaller que volia fer-se amb totes les riqueses del castell (detall que ens porta a l’ambició vinculada amb la cultura patriarcal, en lloc d’un repartiment, si de cas, ponderat, en funció de les necessitats de cada u), compta amb un patró (Sant Esteve, relativament habitual en relats plasmats en aquesta obra), i, en conseqüència, “va esdevenir senyor del castell, fent construir, tot seguit, una església que va dedicar a la Mare de Déu i, a continuació, organitzà el gran exèrcit que anà empenyent els invasors de la mitja lluna fins fer-los fora de la terra catalana” (p. 339). Comentarem que aquesta narració podria ser profitosa, per exemple, per a reflectir com la cultura oficial (per mitjà de la instrucció escolar positivista, la que es centra, bàsicament, en les guerres, les batalles, els herois, els qui ordenen construccions, les expulsions dels qui no són del ram del vencedor, en el culte a la bandera i als himnes, el progrés, la suposada objectivitat de la Història i de l’historiador, etc. no van en línia amb una educació matriarcalista.

Afegirem que una formació matriarcal enllaçaria amb la bastida de ponts humans, amb l’escolta, amb un rei que fa justícia, que estima els súbdits i que ells se l’estimen, que rep (per mitjà dels tributs) i que hi reparteix (com el pastor bíblic que coneix les ovelles), amb una política orientada a la veritat (tocar els peus en terra), a no deixar fora (ni desqualificar) els febles, ni els nens, ni les dones, ni els vells, ni els qui han estat més oprimits (incloem també per motius de llengua materna diferent a la del cap d’estat i a qui fa de primer ministre) i, per descomptat, a unes relacions amb els altres però donant preferència a lo fosc, a lo que no es sap… i no a una religiositat (àdhuc, en el sentit figurat) centrada en la rectitud, ni en un culte a les normatives religioses, ni en una fastuositat com qui ho sap tot i considera que només cal que la resta li creguen, simplement, perquè ell és qui fa de cap (vitalici o per elecció).

Per això, caldria veure quina política hauria dut a terme aquest cavaller. Ara bé, els estudis sobre com s’ha ensenyat la història ens mostren que la desenvoluparia com ho presentem, la qual, dissortadament, en el moment d’escriure aquestes paraules, 24 de juny del 2023, és la que prima entre els estudiants catalanoparlants com també en molts comentaris en Internet en relació amb el matriarcalisme, amb lo matriarcal i amb lo patriarcal…. (més d’una vegada, acompanyats de desqualificacions), si s’allunya un pèl de lo que diuen els grans mitjans de comunicació social.

Com a exemple, direm que el 23 de juny del 2023, per curiositat, vaig obrir un diccionari que m’havia regalat Pere Riutort a mitjan dels anys noranta i que s’havia editat en 1993: “Nou Diccionari de la Llengua Catalana”[1], de Joan Baptista Xuriguera i Parramona (1908-1987) i publicat per Editorial Claret. Volia saber com definia “matriarcal” i ens trobàrem amb una entrada interessant i molt oberta de “matriarcat”, al nostre coneixement, molt en línia amb la cultura catalana: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”. 

Per consegüent, aquesta definició no va en línia amb lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, considera “l’autoritarisme antidemocràtic i profeixista [, el qual] es fonamenta en la repressió de lo propi femení que niua en cada home i, com a energia latent, en la societat” (p. 23). I, en eixe sentit, per mitjà de l’estudi, hem pogut constatar que la majoria dels catalanoparlants nascuts abans de 1920 (hòmens i dones), també aprovava eixe sistema matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 Nota: [1] Es tracta d’un diccionari que posa les paraules per famílies, senzill, fàcil d’entendre i prou didàctic. El recomane.

L’educació matriarcal, dolça, creativa i molt oberta

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què veiem trets patriarcals, és “El Sant Àngel”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Així, primerament, llegim que, “Segons conten els padrins, el poble estava sota els estralls de la pesta (…).

El poble, davant aquella realitat que el desbordava terrenalment, va acudir a la protecció i imploració celestial, per la qual cosa els seus precs s’adreçaren al cel” (p. 257). Com podem veure, se’ns presenta com una Mare Terra incapaç de socórrer els seus fills i com un poble que confia més en lo celestial i en lo idealista (masculí i patriarcal) que en lo terrenal i en lo realista.

En eixe sentit, a continuació, captem que “Ens conta la tradició que aquesta va estar tallada per un Àngel que, amb espasa flamígera, féu que no tirés endavant aquell terrible estrall que assotava la població. D’aquesta manera, s’aturà l’assot” (p. 257). Per consegüent, podríem dir que aquest relat empiula amb la figura de l’arcàngel alliberador de la dona (com ara, Sant Miquel) o bé amb la del sant que salva la terra. A més, la indemnitat aplega mitjançant una espasa (violència) i el foc (un detall, en aquest cas, no vinculat amb la llar, que el faria matriarcalista, sinó amb l’agressió). Per això, caldria comentar els oïdors que, sense restar importància al fet que una narració passe de generació en generació, resulta interessant conéixer i saber més sobre les interferències que una llengua estrangera (en aquest cas, la castellana) ha creat en la cultura catalana popular d’arrels tradicionals i, per consegüent, promoure molt més les rondalles, les llegendes, els relats, etc. que sí que van en línia amb el matriarcalisme.

Com a exemple, els Sants de la Pedra en són dos (numeral associat amb lo femení) i, a banda, la seua relació amb el poble té a veure amb l’horta, amb les collites i, com ara, amb lo social (arreplegaven morts que hi havia en els carrers) i, així, amb lo matriarcal i, igualment, reben noms afectius i un tractament familiar, detalls que diuen molt sobre la identificació dels catalanoparlants amb aquest estil de vida plasmat en els personatges cristians, encara que siguen d’arrels paganes o procedents d’altres religions mediterrànies.

En canvi, en la narració que ve a continuació, “La Verge del Blau”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, sí que es reflecteixen molts detalls matriarcals. Així, un padrí, “a l’entorn de les innombrables llars de foc lleidatanes, (…) explicava als néts tot allò que passava o imaginava que havia passat a redós de parets, cases, camps i obradors de la ciutat i també fora d’ella…

(…) els infants tornaren a demanar per enèsima vegada:

-Padrí, conta’ns una altra vegada la història de la Verge del Blau!

-Però si ja us l’he explicat moltes vegades -féu el bon jaio, amb ulls plens de dolcesa i agraïment, mirant la mitja dotzena de cares que l’esguardaven embadalides.

-Si, però és tan bonica- reblaren alhora els llavis infantils (…).

I aquest ja no s’ho féu repetir. Acostà la llenya al foc, per a revifar-lo, perquè tot l’entorn agafés aquella màgica dimensió que desprèn la llum de flama” (p. 258).

Quant a aquest passatge, comentarem que, en aquest llibre (moltes més vegades que en altres obres i que en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920), l’avi és qui transmet la cultura tradicional i no una padrina, que és qui, majoritàriament, ho fa en les cultures matriarcalistes.

Igualment, la dolcesa, la paciència, la disposició a escoltar i, a banda, a no fer-se pregar constitueixen trets que van molt bé per a l’educació i per a l’ensenyament de la persona i de lo que es sap.

De fet, és ben sabut (i està comprovat) que, en els ambients més creatius i en què s’afavoreix més el desenvolupament lliure i creador de la persona, no sols la participació és més alta, sinó que hi ha bones relacions i un ambient familiar, acollidor, de companyonia i com el que copsem en el relat: a l’entorn d’aquella “màgica dimensió que desprèn la llum de la flama”, flama que, a diferència de l’espasa flamígera del sant, no divideix, sinó que permet un ambient de germanor.

Més avant, el padrí parla sobre un bon mestre arquitecte a qui li encomanen esculpir una bella imatge de Nostra Senyora. Això fa que enllace l’art constructiu: l’arquitectura (els fonaments de la vida) i l’escultura (esculpir la imatge, la identitat). A més, cal dir que les cultures matriarcals promouen lo artístic i no, com ara, la guerra, ni l’esperit conqueridor (dos trets que perjudicarien el desenvolupament creatiu de la persona):

“Conta la llegenda que el mestre escultor va rebre l’encàrrec de fer dues imatges de la Mare de Déu, les quals anaven destinades a presidir les portes principals de dos edificis de Lleida, que eren la Seu Vella i l’antic Hospital de Santa Maria” (p. 258).

D’aquesta manera, l’encàrrec no és de personatges masculins i guerrers (com podria ser el cas de Sant Jaume o de Sant Miquel), sinó d’una mare (Nostra Senyora) i que la dona… presideix (fa de cap de colla) l’entrada, així com, en moltes rondalles, un personatge femení ho exerceix… de la cova (vinculada, eròticament, amb l’úter). Però, més encara, té a veure amb un edifici religiós (una església… que té una dona com a directora i com a protectora) i amb un local de tipus social i sanitari (un hospital). Per consegüent, aquesta rondalla reflecteix, simbòlicament, molt el matriarcalisme: lo comunitari i lo social per damunt de la força bruta i de l’imperialisme. 

Tot seguit, un mestre i un aprenent passen a bastir les imàtgens, a partir de la pedra inicial i, com que l’alumne ho feia millor, el mestre li té enveja i llança el martell a la cara de la imatge que havia fet el seu ajudant (pp. 258-259). Passa que, “en lloc de trencar-se, la imatge va romandre sencera” (p. 259) i, a la Mare de Déu, li restà un blau.

“A partir d’aquells moments, la devoció a aquella imatge fa arrelar fortament en el cor de tots els lleidatans” (p. 259).

Finalment, el narrador exposa que els relats i la psicologia de l’avi, “embolcallava els presents, com la fosca que arreu ja regnava” (p. 259) i en què hi havia hagut bona relació entre la vellesa, els pares i els nens. Una rondalla que plasma l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en aplecs matriarcals, que afavoreixen la creativitat i anteriors al cristianisme i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb el relat “L’Era de les Bruixes”, a continuació, llegim que l’aplec que celebraven les bruixes, es presenta com “llurs acostumats conciliàbuls” (p. 181). Com podem veure en el DCVB, “conciliàbul” és un terme procedent del llatí eclesiàstic i, en diferents fonts, es defineix com una reunió il·legal, secreta o, fins i tot, no convocada per una autoritat legítima. Cal dir que el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, no inclou el nom de qui li transmeté la narració, ni si, com ara, ho feu una persona amb algun càrrec religiós o pertanyent a una orde religiosa.

Igualment, tot seguit, posa “Desgraciat del mortal que s’atreveixi a envair els límits de llur pertinença i demarcació!” (pp. 181-182), amb què es reflecteix que la dona és qui fa de líder, qui marca què ha de fer cada persona, qui fa de cap de colla (en aquest cas, d’un grup nombrós de persones). En resposta a això, el contaire comenta que, qui hi pren part, eixirà mantejat sobiranament i, si més no, “influenciat” (p. 182) i més detalls amb què copsem la posició de la versió patriarcal sobre la dona i quant a la “foscor”.

I, com que la majoria de la població seguia el model de vida matriarcal (i oberta), però no el cristianisme del segle IV dC en avant (quan l’emperador Constantí el feu la mà dreta del poder) com també ho faria la Inquisició nascuda des del Regne de Castella en el segle XV (i introduïda en la Corona Catalanoaragonesa del mateix segle, amb el matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella), captem que “Hi ha hagut alguns dels que es diuen esperits forts, que, aprofitant l’avinentesa d’una nit de lluna plena, han volgut assabentar-se, experimentalment, del que fan i deixen fer les bruixes d’aquella era però, pla, que ho han observat a respectuosa distància, guaitant-les des de la serra del Jové o la punta de la Creueta” (p. 182). En altres paraules, apareixen trets matriarcals: l’obertura entre l’home i la dona, de nit, en un moment en què predomina la foscor; l’educació, principalment, des de l’experimentació; la creativitat no entesa com a productivitat, sinó com a recepció a la realitat i al joc, per exemple, del nen (p. 182); la dona és qui porta els pantalons, qui té la darrera paraula; que la dona està ben considerada i que és qui està en el front.

A banda, aquests detalls enllacen amb el fet que l’home ho faça…. des de la serra del Jové (paraula que prové de la pronúncia del terme “jover”, amb què es designa qui fa jous, l’eina de càrrega per al coll, com ara, de bous): l’home no és qui mana (aquest passatge relaciona home i jou). I més encara: ells ho observen des de la punta de la Creueta. I, així, el cristianisme (la Creueta) està molt allunyat del matriarcalisme: no havia penetrat entre la població catalanoparlant, almenys, més enllà de lo formal i ritual, motiu pel qual podríem dir que la majoria de la població (de la mateixa manera que, en la cultura basca, com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”) seguia una religiositat matriarcal (o, en altres paraules, lo que, en fonts cristianes, es sol dir “paganisme”): “cal entendre la pregona religiositat del País Basc, tot i l’actual evolució tecnològica, o siga, sobre la base de la prèvia religiositat mítico-màgica basca” (p. 42).

Tot seguit, en “L’Era de les Bruixes”, s’exposa que les bruixes, “tan aviat, es passegen per l’era, totes encamisades, organitzant, en dos sengles fileres, una (…) processó, portant escombres esquerdades per ciris i movent una cridòria (…), com dansen uns balls (…), o bé cercolant la bruixa capitana que, des d’un peu dret de roca, a manera de trona, els dóna el sant i senya del que han de fer per imbuir als homes idees d’irreligiositat i apartament de llurs deures més sagrats” (p. 182). Per consegüent, no sols les dones són les organitzadores (en balls en línia amb el ball dels cossiers i amb el de la Moma), sinó que ho fan acompanyades d’hòmens (el ciri, mot relacionat amb el penis), escombres (que tenen a veure, per exemple, amb la frase “escombrar les arenes”, és a dir, “passar el membre viril i netejar de pols el sexe adormit de la dona”, com posa el “Diccionari eròtic i sexual”)… i són les que eduquen (per descomptat, d’acord amb la visió matriarcalista de l’ensenyament i de l’aprenentatge). 

Finalment, es reflecteix el paper de les dones com a recol·lectores i que ho fan a partir de “les provisions d’hortalissa i fruita de la vall, per tal de procurar recapte (…) dels bons pagesos, que reguen i llauren la terra” (p. 182).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i avis en l’educació matriarcal i com a baules molt obertes

General, , , ,

Continuant amb contarelles i amb contalles, en aquest cas, no eròtiques, el 29 d’abril del 2023, en el meu mur, escriguérem un post en què recordàvem algunes aportacions que havíem rebut eixe dia en relació amb àvies (o padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920, en els seus comentaris sobre els avantpassats. En el cas que exposem tot seguit, són paraules de Familia Fuentes Itarte i n’hem respectat algunes pel significat que podrien tenir per a qui ens reportà:

<<Les contalles que ens feien els ‘abuelos’ dels nostres avantpassats, podríem dir que era la continuació de la seva vida amb la nostra, cosa que, per nosaltres, era molt intrigant i interessant.

Uns grans records.

La meva ‘abuela’ Maria, un dia, em va contar un poc de la història de la descendència del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón, al qual no vaig arribar a conèixer….

Els seus avantpassats vivien en una masia prop del riu Cérvol, en un lloc o partida cadastral coneguda com “les Forques” perquè hi havien uns pals on penjaven a la gent en una època en què els bandolers proliferaven per aquelles terres.

Un dia, aquella masia formada per quatre cases juntes i coneguda com “el Mas de Colltort o dels Esteller”, va ser atacada pels bandolers i el meu ‘rebesbuelo’ o ‘tatarabuelo’ va enviar a la seva filla Valentina (la mare del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón), de tan sols vuit anys, a demanar auxili a peu al poble de Traiguera, que estava a uns 6 km..

Quan, després d’unes hores, van arribar els veïns, la baralla ja s’havia acabada amb la fugida dels bandolers….

Em contava l’‘abuela’ que, durant l’atac al mas, van matar un d’aquells lladres i se van afanyar en fer un clot al corral del matxo i allí el van colgar de terra i fem…, per a que mai fóra descobert per lo que podia passar.

Són d’aquelles històries que vaig escrivint en aquest grup [ * de Facebook, “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”] i que estan a l’abast de tots els que les vulgueu llegir.

Segurament, a tu, Lluís, t’agradarien i, tal vegada, trobes coses interessants per als teus estudis sobre el matriarcalisme>>.

A continuació, escriguí “Sí que n’he trobat: el sentit comunitari i els avis, els pares i els fills com a baules que enllacen amb altres persones”.

L’endemà, 30 d’abril del 2023, trobàrem que Familia Fuentes Itarte ens havia posat un segon comentari, el qual, el mateix dia plasmàrem en Facebook. Diu així:

<<Hola, Lluís,

Si, en l’anterior relat, t’he parlat de la descendència del meu ‘abuelo’ matern, ara ho vull fer del meu ‘abuelo’ patern i, més concretament, del (…) malnom, que tan habituals són als pobles menuts, on ens coneixem tots….

El meu ‘abuelo’ patern Manuel tenia de malnom ‘lo Magre’. Tanta altra gent tenen els seus al poble, que van passant de generació rere generació sense saber el perquè, ni el com de l’origen dels mateixos.

És, per això, que, quan era menut, a l’estiu, al temps de la verema del raïm i fer el vi, sempre anava al mas dels ‘abuelos’ amb els meus pares, per ajudar-los a recollir, trepitjar el raïm dalt del terradet, per a fer el vi i posar-lo dintre de les bótes de fusta.

I un dia vaig preguntar-li a l’‘abuelo’ per què, a la família, particularment, els homes, tenien aquell malnom de ‘magres’….

 Llavors, ell em va contar la següent història sobre els seus avantpassats:

“La nostra descendència de la família Fuentes prové de la part de l’Aragó i, fa molts anys, en alguna de les guerres passades, un avantpassat nostre que era militar i va lluitar per aquestes terres, va decidir quedar-se i formar la seva família aquí, de la qual provenim nosaltres.

Per poder-ho fer, va comprar aquest mas, conegut, de sempre, com ‘lo Mas dels Pilans’ pels sis pilans de pedra que hi han al davant del mas (ara ja desapareguts, a causa de la construcció, fa molts anys, d’un canal de reg que porta l’aigua a Ulldecona). L’ama d’aquest mas[1] era coneguda per tots com ‘la Magra’ i, d’aquí, va arrancar el malnom de ‘magre’, encara que, abans, era ‘el Mas de la Magra’[2].

Després, va passar als nostres avantpassats, fins ara. És, per això, que, a Ulldecona, d’on provenia la família d’aquella dona, hi han molts de veïns amb el malnom de ‘magres’ i ‘magrets’, que no tenen res a veure amb la nostra família”.

És un relat on tu, Lluís, pots fer un estudi sobre els orígens dels malnoms (…) de la gent dels pobles. (…) Aquest és real, com que, ara mateix, l’estic escrivint.

Quan et fas gran, moltes vegades, recordes moments passats que, de jove, no li dones importància i, amb el pas del temps, t’adones que no era així i, després, ho solem lamentar.

Recordo que, després d’haver mort l’‘abuelo’ Manuel, de tant en tant, solia anar al mas on el meu padrí, germà del meu pare, ara era l’amo. I un dia, com el mas era tan gran i antic, li vaig dir al meu padrí José Manuel si podia regirar pels corrals i engolfes[3], per si trobava alguna cosa amagada, ja que, igual que dalt, a l’engolfa, tenia un barrilet amagat que feia un vi ‘ranci’ molt bo, potser també podien haver-hi amagats alguns duros de plata d’aquells que es deien ‘de la mà al cul’ o de ‘sevillanos’, qui sap lo?

Com el meu padrí va dir-me que fera lo que volgués, perquè segur que no trobaria res, doncs, vaig començar a regirar per racons i raconets i, en una vella calaixera d’una habitació, vaig trobar unes velles escriptures manuscrites (algunes, rossegades pels ratolins) i, en una, posava la compra de terrenys per un tinent de l’exèrcit i ‘Fuentes’ de cognom. Com lo que jo buscava no era allò, ho vaig tornar a deixar, aquells papers, als calaixos. Un fet del qual ara me’n penedeixo, ja que, en elles, segurament, estaven els orígens de la nostra família, de la qual em va parlar l’‘abuelo’ Manuel.

En fi, no vaig trobar cap duro de plata, ni tan sols, cap de ‘sevillano’ i sí vaig deixar per als ratolins un gran tresor sentimental. Què hi farem? >>.

Adduirem que el 30 d’abril del 2023, després d’haver posat en Facebook la segona contalla, en el grup “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”, Familia Fuentes Itarte,  va inserir el post de la vespra i indicava “Quan les teves contalles tenen ressò i són degudament escrites, deixant arrere la nostra manera tan peculiar d’expressar-nos amb la llengua materna.

Gràcies, Lluís Barberà, per fer-ho possible”.

Immediatament, li responguí amb un comentari: “Gràcies, Familia Fuentes Itarte, per la teua aportació, molt valuosa i que fa possible que els qui ara vivim i els qui naixeran puguem saber més i posar-ho a l’abast dels altres.

Fas una tasca important i interessant com a ‘reportera’ de Sant Rafel i barri”.

Un poc abans de plasmar-li les meues paraules, copsàrem el paper tan cabal que fan les relacions humanes i, sobretot, tenir una miqueta de sensibilitat i l’empatia com també, en el dia rere dia, detalls que van en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El tractament “ama”, en el País Valencià, reducció de “senyora ama”, equival a “mestressa” (per exemple, en Catalunya) i, en Mallorca, a “madona”, on és molt popular la frase “Sa madona du es maneig”, és a dir, la dona té la darrera paraula.

[2] En un document relatiu a les ordenances de l’any 1740 vinculades amb una de les séquies valencianes que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües, de la ciutat de València, la de Benàger (encara que, en el text, consta com de Benàger i Faitanar), es pot llegir “Partida de Na Pastora”, en el terme d’Alaquàs (l’Horta de València), fet que reflecteix que, a mitjan segle XVIII, el tractament “Na” encara estava viu en el Regne de València.

[3] Golfes.

Dones que ho posen fàcil, generoses, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem el matriarcalisme, és “El bruixot que no era dolent”. En una família en què la mare havia restat sorda com una campana, “Després de parlar i més parlar sobre el que podien fer per tal que la mare recuperés l’oïda, decidiren anar a trobar un bruixot, que no era dolent com els altres” (p. 163). Resulta interessant que l’inici del relat ho faça amb un tret matriarcalista com és el parlamentarisme, en aquest cas, podríem dir que a xicoteta escala (a nivell de la família), de què ens han fet molts comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, quant a com es vivia en casa i com es feia la tria de les decisions finals: més d’una vegada, en situacions semblants a la de la rondalla.

“Però aquell bruixot, que vivia en un poble del costat, (…) guaria la gent, en lloc de fer-los patir” (p. 163).

En acabant, veiem que el fill gran fa camí cap al bruixot, per a “guanyar l’afecte dels seus pares, els quals, per la vida més treballadora i exemplar que duia, s’estimaven més el segon fill” (p. 163). El fill gran fa via, es troba amb una velleta que “li va indicar el camí per arribar-hi” (p. 163), però a qui ell no li fa cap detall.

Més avant, el xicot aplega a una vall, a unes serralades i, en sentir que, en ambdós llocs, unes veus li diuen que no passarà, ell torna a casa.

“Davant d’això, el petit demanà que li deixessin anar a ell, cosa que els seus pares van consentir” (p. 163). El jove troba la velleta i, quan ella li demana si li donaria quelcom per a menjar, “El noi, posant-se la mà a la butxaca, tragué els dos pans i els donà a la velleta. Aquesta, veient la bondat del noi, li digué:
-Mira, en ser a la vall, sentiràs unes veus que diran: ‘D’aquí no passaràs’” (p. 164) i li diu com i quina cançó ha de cantar per a aconseguir aplegar a casa del bruixot.

“El noi, després d’acomiadar-se de la velleta, seguí el camí que aquesta li havia indicat” (p. 164), això és, segueix “les petjades” de la dona, “i, en arribar a la vall i començar a travessar-la, sentí les veus que la velleta li havia dit, però ell es posà a cantar amb tota la força la lletra que li havia ensenyat” (p. 164). En aquest passatge, captem característiques matriarcalistes, a més del símbol de la vall (semblant a quan, en una narració, una persona passa a l’altra banda del riu), el qual podria anar unit a la caiguda de la infantesa (en el pas cap a l’adultesa): 1) el noi actua d’acord amb els dictats de la velleta (dona), 2) el xic recorre a la música (un detall creatiu que sol associar-se a lo emocional i a lo femení) i 3) la dona és qui ha ensenyat, qui ha transmés part de la cultura heretada dels seus avantpassats i derivada de les seues vivències.

I, com que el jove respon atenent a les indicacions de l’anciana, qui, igualment, no li havia mentit, “pogué travessar la vall i arribar a casa del bon bruixot” (p. 164).

“Aquest, després d’escoltar-lo, li donà el remei (…).

El noi (…) tornà content a casa seva. En passar per la vall, tornà a sentir les veus” (p. 164) i ell arriba a l’altra banda. Comentarem que aquesta rondalla té punts en comú, i molt interessants, amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicada en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980), en què un adolescent creua una vall i lliura una bossa al cap d’una tribu. En acabant, la travessa de nou i, quan torna a casa, sa mare li diu que ara ja no és un xiquet, sinó un home. Per consegüent, aquesta rondalla catalana no sols reflecteix la bonesa sinó, igualment, el tema de la jovenesa (en línia amb el refrany “La joventut tot ho venç”).

Finalment, llegim que “Va ser així com, gràcies a la bondat amb la velleta, assolí el remei per a la seva mare, la qual, plena de joia, agraí al seu fill el seu bon cor, fent realitat el refrany que diu:

            Si, del teu cor, surt la bondat,

            tots els camins se’t faran plans” (p. 164).

Finalment, en aquella casa, regnà de nou la joia i, a més, el germà gran “fou també un exemple de generositat” (p. 164).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, ben considerades, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es plasmen trets matriarcals és “Castell de Torrall”, recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, veiem que “el castell de Torrall s’havia aixecat al terme d’Àger, prop de la cova dita encara de Torrall. S’hi van fer forts, els cristians” (p. 138) davant els musulmans. Per tant, apareix la dona (la cova) i, a més, ho fa al costat del castell (símbol nobiliari).

Un dia, als assetjats, “se’ls va acudir d’alimentar tan bé com van poder la darrera vaca que els quedava (…), ben grassa i rodona” (p. 138). O siga, que recorren a la dona, confien en ella i, per això, la tracten bé. Afegirem que la vaca és grassa i redona, detalls que empiulen, fins i tot, amb la figura de la Deessa Mare.

Tot seguit, “la van estimbar (…) avall perquè anés a parar al campament sarraï. Quan els musulmans van veure aquella bèstia tan grassa, (…) van decidir aixecar el setge. I, així, van salvar-se els refugiats” (p. 138). En aquest passatge, copsem una dona forta, fins i tot, que fa que els contraris se’n vagen de la zona.

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, és “La vall d’Omar”. Així, en terres de la Noguera, una de les faenes que el cabdill musulmà encomanava als seus guerrers era que, “quan la seva bella filla s’anava a banyar al riu, que en tinguessin cura, que res li passés i que el corrent no li suposés cap perill” (p. 139). Per consegüent, la dona està ben tractada, àdhuc, des de la màxima autoritat, en aquest cas, masculina. Això va en línia amb les rondalles en què un rei jove (o un príncep) se’n va a la guerra i ordena que, per exemple, ho facen amb la dona i, en alguns relats, amb els fills i tot.

“Va succeir, però, que, un bon dia, aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i (…) fill d’una persona molt coneguda” (p. 139). Un poc després, podem llegir que, “A poc a poc, els dos joves s’anaren veient i coneixent (…).

La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu. Ell l’esperava darrere unes mates” (p. 139). I, mentrestant, el capitost musulmà “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (pp. 139-140). Per consegüent, no sols les relacions sexuals tenien lloc lluny d’on residia cada u dels dos jóvens, sinó que és ella qui porta la iniciativa i més oberta: mentres que la noia se ’n va al riu (un símbol femení, relacionat amb l’aigua), ell és més reservat.

Més avant, un dia, el jove li diu que la volia per muller i, a més, li addueix:

“-Jo t’estimo, però no puc renunciar al que els meus pares i els meus avantpassats m’han ensenyat” (p.  140), és a dir, a l’educació matriarcal.

Ara bé, com ja feien moltes dones nascudes abans de 1920, “Un i altre parlaven i tornaven a parlar, tot intentant de trobar una solució” (p. 140). Aquest passatge m’evocà quan, cap a juny del 2011, arran de les eleccions municipals que s’havien celebrat en l’Estat espanyol, un home molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), em digué que, en poblacions on no hi havia majories absolutes, els polítics s’havien de dedicar a parlar: “Parlar. Ja ho diu la paraula ‘parlament’. De ‘parlar’”.  Evidentment, en línia amb la tradició pactista, no amb la castellana i patriarcal. 

A més, malgrat que el pare d’ella no li ho aprovava, la noia porta la iniciativa i, un dia que el capitost musulmà era fora, “es presentà el noi, (…) sota la finestra de la seva estimada, amb un cavall i emprengueren la fugida. El cavall es dirigí vers el lloc on, en aquells temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 140). Amb aquestes paraules, copsem que, com en una cançó eròtica valenciana, és un jove qui fa via cap a la xicota (per si ella li aprova ser-ne núvia). I la noia sí que li ho accepta.

Igualment, fan via cap a la cova, un símbol que té a veure amb els genitals de la dona, amb la vulva. I, per descomptat, ho fan en un lloc d’acollida i, de pas, d’obertura en lo eròtic i en lo sexual, com també té lloc en les cultures matriarcals, receptives a la sexualitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, fortes, que fan costat i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El casteller de Pinell”. El rei fa una crida per a la guerra i, en la noble família del castell de Pinell, “l’hereu, ben plantat, encara no té el temps per empunyar les armes. Això no obstant, vol contribuir al salvament de la seva casa i acudir al manament reial.

Confia en la divina Providència i espera tornar aviat. Són les joves il·lusions dictades pel seu caràcter forjat (…) en aquella llar dolça” (p. 133).

Passen cinc o sis anys, els pares moren “i queda en el castell el fill petit, germà de l’hereu, que lluita a la guerra.

 L’hereu lluita amb bravura” (p.  133), amb gran ànima i “ha reeixit amb fermesa. Ell atribueix aquest fet a la protecció de la Mare de Déu de Semmer, a la qual s’havia encomanat moltes vegades i sempre amb la promesa de festejar-la, per sempre més, si podia retornar” (p. 133).

Tot seguit, llegim que “A la fi, arribà el dia. La guerra s’acabà i retornà al castell de Pinell i ho feia amb la intenció de fer, per sempre més, festa en honor de la seva Verge protectora” (p.  133). I així ho fa.

Com veiem, no solament es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”, sinó un tret matriarcalista: que la protecció es sol·licite a la Mare de Déu, la qual fa el paper de mare. A més, ella li ha fet costat.

En la narració posterior, “El tresor del senyor de Pinós”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, “sota la muntanya del Pedraforca, (…) hi havia el gran castell de Josa, en el qual existien uns pous molt profunds i uns immensos soterranis plens de tresors fabulosos (…). Es deia, d’uns a altres, que, aquell que els assoliria, no tan sols obtindria una riquesa inacabable, sinó que, a més, arribaria a ser senyor de set castells” (p. 134). Com podem veure, apareixen símbols matriarcalistes, per exemple, el pou, els soterranis i, a banda, la dona està ben considerada. Igualment, podríem captar el simbolisme de la frase “Ser un pou de saviesa”, ací, vinculada amb l’educació matriarcal i amb la dona.

Els guardians d’aquests llocs (en el relat, presentats com els diables i els bruixots) es corresponen a dones i, com que es comenta que “tenen fama de ser els més temibles” (p. 134), veiem que les dones són fortes, fins al punt que, àdhuc, en les guerres “contra els moros, el cavaller de Pinós va armar un gran exèrcit per combatre els sarraïns i (…) pensà en els tresors de Josa” (p. 134). 

Més avant, per a aconseguir-ho, demana ajut a Sant Esteve, un sant que també té a veure amb la tradició matriarcal de la festa del segon dia de Nadal i, el sant (en un acte semblant a quan el déu Sol, en la cultura colla, envia els raigs a la Pachamama, o siga, a la Mare Terra), “va baixar del cel, en persona, i va anar a Josa. Tots els dimonis (…) van abandonar la guarda del tresor, que, amb tota facilitat, va poder ser agafat pel senyor de Pinós, el qual, posteriorment, (…) va arribar a ser senyor de set castells” (p. 134).

Una altra rondalla plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què captem trets matriarcals, és “Galceran el del Miracle”, quan, un poc després que Galceran de Pinós es mogués contra els moros, veiem que “la valentia dels catalans, els quals defensaven (…) la seva terra, anaven decantant, a poc a poc, la balança de la lluita a favor dels de casa” (p. 136) i, més avant, llegim que “els moros es batien en retirada vers el seu campament del Berguedà” (p. 137) i, finalment, com a agraïment, “Galceran va fer aixecar un petit temple (…) sota l’advocació de Santa Maria” (p. 137), a la qual havia implorat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.