Arxiu d'etiquetes: dones que porten la iniciativa

Dones que porten la iniciativa, que subministren i molt obertes

General, ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del  Comtat. Estudi i difusió”, d’Ivan Carbonell Iglesias.

En el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, editat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, en el 2014 (1a. edició), hem trobat rondalles de la comarca valenciana del Comtat en què captem el matriarcalisme. Així, podem llegir que Bernat Capó, en “Terra de cireres”, recopila dues llegendes, en què apareix la figura de la dona d’aigua.

En la primera, “Un moliner sentí una nit al gorg del Salt una veu melòdica que el va atraure (…) fins que va veure, per fi, una dona a recer d’una gran pedra redona amb bona part del cos dins de l’aigua” (p. 101).

Per tant, la dona porta la iniciativa i atrau l’home. A més, té lloc de nit (un tret matriarcalista), ella es troba forta, damunt d’una pedra (la dona empiula amb la terra) de forma redona i apareix l’aigua (molt en línia amb lo matriarcal). Igualment, veiem que la narració fa esment a un gorg, o siga, a un clot pregon i, ací, receptiu.

La dona li comenta que ella està encantada i que el moliner pot triar “entre quedar-se amb ella o una diadema que li ensenya i que forma part del gran tresor que guarda a l’interior de la gran pedra, que és la porta al tresor” (p. 101). Quant a la pedra, direm que fa un paper semblant al de la porta d’un castell, com en relats similars. Afegirem que és la dona qui més transmet la cultura tradicional, com en les cultures matriarcals.

Aleshores, “El moliner decideix quedar-se amb la dona, de gran bellesa, s’acosta (…) i ella ix de l’aigua, per seure del tot al damunt de la pedra” (p. 101) i ell veu que la dona és una sirena. Ara bé, en veure el cos de sirena, agafa la diadema, fa via i ella “es llança al gorg (…) camí de la mar, amb la qual el barranc deu estar connectat. En arribar a casa, el moliner s’adona que la diadema li ha desaparegut i ha mudat en una serpeta de riu” (p. 101), és a dir, en un peix (un animal vinculat amb l’aigua). Per consegüent, la dona plasma el vincle entre el riu i la mar, això és, entre part de la terra (amb què el riu està en contacte) i la mar.

En el segon relat recopilat en “Terra de cireres”, a què fa esment Ivan Carbonell Iglesias, un moliner, durant una nit (relacionat amb la dona, amb lo femení i amb lo matriarcalista), aplega al gorg del Salt. “El moliner sent una veu dolcíssima i una música de flauta que ressegueix pel barranc, fins trobar una jove asseguda en una pedra” (p. 101). En aquestes paraules, es reflecteix el refrany “On va la corda, va el poal”: la dona porta la iniciativa i ell la segueix. A banda, ella té el suport de la terra (ací, simbolitzada per una pedra). A més, ella li comenta “que pot abastar si nada dins del gorg” (p. 101). O siga, que la dona apareix com a subministradora: li proveiria.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que fan de cap de colla, valentes i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”, recopilada en 1902. Començarem dient que, en aquest relat, com escriu l’antropòloga, intervé “La noia que pren la iniciativa i que és capaç de sortir-se’n de les situacions de perill que afecten a tots o a ella sola. Es tracta d’una actitud que no té res a veure amb la visió que ens han donat les rondalles manipulades en publicacions infantils i que, des de Perrault i, sobretot, els germans Grimm, tracten d’adoctrinar-nos cap a uns valors de feminitat passius i dòcils, tot esperant que un dia es presenti el príncep a rescatar-nos d’un entorn negatiu, que relega la noia a un paper secundari, fins i tot, per a decidir el seu futur. Aquesta manipulació es fa palesa quan s’adapten les rondalles tradicionals per a la formació dels infants i es produeix una doble mutilació” (p. 456). Els germans Grimm (segles XVIII i XIX) feren recerques sobre folklore vinculat amb l’alemany i, en 1806, escrigueren la seua obra de contes.

En eixe sentit, diré que, el 10 de novembre del 2023, mentres escrivíem aquestes paraules, recordava, per exemple, com una cançó valenciana, eròtica i molt coneguda, “La manta al coll”, en què, àdhuc, unes quantes jóvens apleguen a tenir diners, els gestionen i decideixen comprar-se una balança romana, sense haver de seguir els dictats de ningun home, estava accessible en Internet.

Doncs bé, no faria ni un any, en aquesta cançó, en un vídeo que hi havia en Internet i per a ensenyar música valenciana a xiquets, es podia oir una estrofa cantada pel grup musical Carraixet, però que deia “ahí teniu a Pep” i no prosseguia la música. El fet és que, amb la lletra completa de la versió del grup, podem escoltar “ahí teniu a Pep, tocant-se els collons”. I tot, en una època de suposada democràcia.

Aquest detall encaixa amb quan Josefina Roma escriu, “En primer lloc, s’edulcoren les rondalles, per a fer-les aptes a les oïdes dels nens, segons el concepte d’infantesa que en tenia la classe burgesa europea dels s. XVIII i XIX” (p. 456) i, de rebot, “creix la creença que les rondalles són masclistes en els seus valors” (p. 456).

Per això, i hi estic totalment d’acord, “No cal, doncs, tornar a escriure rondalles que desfacin el mite de la rondalla masclista, sinó redescobrir el patrimoni rondallístic tradicional en tota la seva amplitud i veure’n no l’home ni la dona, sinó la persona total que ha de créixer i completar-se” (p. 456). Adduirem que, mentres escrivia aquestes línies, el 10 de novembre del 2023, consideràrem que era més important el missatge que transmet, com ara, la germana petita en aquest relat, que el simple fet de ser dona, ja que, com aquell qui diu, podem captar la moralitat i ser-nos útil per al dia rere dia.

Passant a la narració esmentada, un pare diu a tres filles que no obriguen per ningú, però és la més jove qui, malgrat que ho fan una vegada a una velleta, se’n reeixirà i, més encara, té més iniciativa i és més valenta que el pare:

“Al cap d’una estona, la vella que baixa i obre la porta. La petita hi anava al darrere i paf!, li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta, per veure si la podia obrir” (p. 459). I, més avant, copsem que la noia “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho.

(…) Les seves germanes, dormint sempre, dormint sempre” (pp. 459-460). Al meu coneixement, aquest detall del dormir és simbòlic: la xica representa la dona que decideix, que marca la pauta, arriscada. És a dir, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, no com les que pertanyien a la burgesia i vivien en ciutats, sinó com la gran majoria de la població, a diferència de com (per manca de recerques sobre les dones més enllà del melic urbà o bé per comoditat) ens podria semblar que es pretenia inculcar en els catalanoparlants del primer quart del segle XXI.

Quan el pare torna a casa i veu les tres filles, la petita li diu: “Ai, pare! Ai, pare! Que és aquell! Que és aquell!

-No, dona! I ara! Si és un senyor! -li deia ell.

-Cregueu, que és aquell! Ja el conec!” (p. 460).

Com podem veure, i. potser, fins i tot, no restaríem desencertats d’establir un enllaç (com en algunes narracions amb dues espases i en què n’hi una curta i una que és llarga) entre dona, menuda, microcosmos i la terra i, quant al pare (qui representaria l’home), lo gran (ací, àdhuc, en edat), el macrocosmos i el món idíl·lic.

Finalment, en un passatge posterior, la filla petita compta amb el suport de dos traginers i “seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home! (…).

Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Per consegüent, la petita, a més de la seua iniciativa, ha sigut capaç de convéncer uns hòmens, ells l’han emparada i, al capdavall, la noia ha fet de cap de colla. Un relat que exposa molt bé la realitat i el dia rere dia de moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX, no sols, la de les adinerades i de ciutat, a qui, més d’una vegada, es tracta que associem a “la societat” del moment que tria l’investigador. Les dones de moltes rondalles reflecteixen un matriarcalisme que encara es conserva en el segle XXI, que reïx i vinculat amb el sentiment de pertinença a la terra en què, històricament, viu la comunitat catalanoparlant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que salven l’home i que fan de líders

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, a càrrec de Josefina Roma, és “El rei David”. Un jove comenta a son pare que ell està per matar un gegant i, “Un dia, tot decidit, va marxar, es presenta al rei, que es deia Saül, i li diu: -Vinc decidit per matar el gegant!

El rei (…), com el va veure tan decidit, li va dir: -Té: posa’t aquest pitral i cuirassa de dalt a baix. (…) si mates el gegant, et podràs casar amb la meva filla i seràs el meu hereu (no tenia cap noi, el rei).

Ell, que agafa una fona i cinc pedres i se’n va anar” (p. 428). Com veiem, el rei està disposat a donar-li protecció (la cuirassa) i el xicot prefereix lo que més fàcil li resulta.

Més avant, el jove David es presenta al gegant i li comenta que vol lluitar amb ell. Però el gegant li respon: “-No em vull moure per lluitar amb un xicot tan petit.

-Au, aixeca’t! -feia el noi.

I ell: -Ca! No em vull moure per tu. I no ho saben que ets massa petit?

Però, tant i tant li va dir, que ell s’aixeca. Encara no es mou, li venta una pedra amb la fona i el mata de seguida. I, corrents, a llevar-li el cap” (p. 428). I, immediatament, se’n va a cal rei, com en moltes rondalles semblants.

Ara bé, com que el monarca no li volia donar la pubilla, li comenta “però et daré la mitjana i un tros de reialme” (p. 429) i mirava sempre de fer-lo perdre. Aleshores, intervé la reina: “La mare de la noia, per sota mà, li va enviar a dir que no es deixés veure, que el rei el mataria i que podria donar una excusa.

Hi arriben els soldats i demanen per David, que, corrents, anés a cal seu sogre.

La dona que diu: -No està bo.

I ells marxen i ho diuen a Saül” (p. 429). Com veiem, la dona recorre a la raboseria i, igualment, és ella qui salva l’home i ho fa per mitjà de persones (podem pensar que hòmens, ací, militars) que estan al seu càrrec.

A banda, la dona i mare de David és qui mena la casa on viu el fill i, com que respecten la seua paraula, els militars fan via cap a cal rei.

En un passatge posterior, la mare de David, per mitjà de l’enginy i de la iniciativa del fill (qui se n’havia anat), fa que els soldats entren a la cambra però no maten el jove:

“-Ai, la traïdora, com ens ha enganyat!” (p. 429).

Cal afegir que, cap al final de la rondalla, hi ha un passatge en què la dona és qui fa de cap de colla: “Allà, a la vora, hi havia una casa molt rica que en deien can Nabal. La senyora era molt bona i mantenia els lladres de la cova, mentre cada dia li donessin el bon dia. L’endemà de ser-hi, en David hi va i la senyora el va estimar tant que, per tot arreu, va esbombar que hi havia un lladre tan bo. Tothom l’estimava i l’anava a veure” (p. 429). Per consegüent, la dona és qui marca les directrius i qui salva l’home. Això sí, perquè fan lo que ella els ordena.

“Saül també el va anar a veure i, com que era el seu gendre, (…) va fer pubilla la noia mitjana i David va ser l’hereu” (p. 429).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota per als lectors d’aquesta web: Dia 4 de novembre del 2023, de vesprada, un poc abans de posar-nos a escriure per a passar el text a aquesta entrada, captàrem que una entitat vinculada amb jocs d’atzar havia intentat blocar l’accés a la web, tant en l’ordinador portàtil com també en el telèfon mòbil.

Fins i tot, hem pogut veure que no es podien escriure comentaris, ni obrir pàgines, ni consultar paraules.

A més, hui, 5 de novembre del 2023, de matí, hem pogut comprovar que sí que es pot accedir a altres blogs que porte i plasmar punts de vista i més, per exemple, “plomalliure”, “Mèlpita” i “… que t’ix pel forat del cul”.

Finalment, dir-vos que, des de hui a migdia, ja podeu fer-ne ús.

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs, 5 de novembre del 2023.

 

Dones que marquen la pauta, que porten la iniciativa, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Tornant de nou a la música matriarcal, direm que, en l’entrada “Miquel Poal-Aregall. Pel teu amor (Rosó) (1922)” (https://catalaalcata.blogspot.com/2014/12/pel-teu-amor-roso-1922.html), amb la lletra original inclosa en el blog “Català al Catà Literatura”, i a què accedírem el 23 de setembre del 2023, mentres escrivíem sobre cançons que ensenyaren àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, copsàrem que empiula amb el matriarcalisme. Exposem la lletra, com figura en aquest blog, amb lleugers retocs:

“Pel teu amor

Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em poguessis estimar,
ma il·lusió fóra complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment
i, a tota hora, et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè, enmig de tants esculls,
ells fossin la meva guia.

Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s’assembla a n’el cel blau
que, al cor, ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m’hi trobo tan bé,
Roser, la meva Roser,
vulgues fer-me companyia”.

 

Com podem veure, l’home comenta a la dona que ella li ha omplit la seua vida i, així, és la dona qui el salva, en aquest cas, mitjançant la mirada. Però l’home encara espera ser estimat per la dona (possiblement, en lo eròtic i en lo sexual), fet que ell enllaça amb l’agraïment.

A banda, l’home li diu que, quan així fos, ell li cantaria: per tant, copsem un home interessat per la música, més que per llançar-li floretes. El detall és ben manifest: els ulls de la dona el guiarien.

A tothora, ell apareix com a dependent respecte a ella: “Rosó, Rosó llum de la meva vida”. Però més: aquest home destaca la bonesa de la dona (“la bondat sols empara. / Perquè és fresca i és suau / i és un doll de poesia”) i que ella li aporta joia (“que al cor ens dóna alegria”).

Finalment, l’home li diu que és ella qui porta la iniciativa i que ho fa “un dia i un altre dia, / i jo m’hi trobo tan bé, / Roser, la meva Roser, / vulgues fer-me companyia”. Per consegüent, captem que és ella qui, per dir-ho així, domina el joc, encara que siga molt oberta i calga pensar que, no sols la dona estiga ben considerada, sinó que el tracte bé, amb bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que porten la iniciativa, pal de paller, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre, és “El príncep i l’encantada (variant B)”. “Va sortir un príncep amb un seu oncle a fer una cacera i se li apareix una llebre. Tot el dia li va anar davant, la llebreta, fins al vespre, que va arribar vora de la mar” (p. 213). Com podem veure, la dona porta la iniciativa i, com diu un refrany, “On va la corda, va el poal”.

Tot seguit, “En ésser a la vora de la mar, se li presenta una nau, la llebre s’hi fica i ell i el cavall pugen a dalt de la nau i mar endins!” (p. 213). De nou, captem trets matriarcalistes, per exemple, l’aigua (ací, la mar), la nau (com a lloc de recepció) i la llebre com també que es fa lo que la dona vol. 

A més, se’ls apareix una torre i, “quan hi va ésser, se li va aparèixer una llum i el va acompanyar a un estable pel cavall” (p. 213) i, quant al príncep, el porta a una sala gran amb la taula parada. En acabant, “la llum el va acompanyar a una cel·la per dormir-hi. I, quan va ser al llit, i la llum fora, se li apareix l’encantada al costat i conversen” (p. 213). Per tant, no sols la dona va davant i ell la segueix, sinó que figura un passatge en què intervé lo sexual i lo eròtic.

Finalment, al cap de l’any, el príncep “va demanar per fer una anada a casa seva” (p. 213), tret que empiula amb el fet que la dona té la darrera paraula; ell ho comenta a sa mare i a un confessor i, seguint les indicacions del capellà (que el jove donàs un ciri a l’encantada), ella li diu que té una germana no encantada i que, si va a un lloc i demana l’espasa del cristià que hi és enterrat, “de seguida, seràs casat amb la meva germana” (p. 213). Com podem copsar, ell (l’home) segueix les directrius de la dona.

En el relat següent, “El pagès i l’encantada (variant C)”, també en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, es plasmen trets matriarcals. Així, un pagès se’n va a per un senglar i “el senglar es va ficar en un forat i ell i el cavall, també. El forat era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral” (p. 215). Per consegüent, apareix un forat, un lloc fosc i, a més, una catedral, sota terra.

Entremig, té moltes semblances amb altres narracions i, finalment, podem llegir que, de nit, “la noia pentinava el dimoni. Ell (…) va tirar l’ou al bell mig del front i ja el va tenir mort. Llavors, es va casar amb la noia” (p. 216).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb passatges eròtics i amb dones que porten la iniciativa, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Blancaflor”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, hi ha uns passatges que empiulen amb lo que, inicialment (o, si més no, molts anys arrere), pogué ser una narració eròtica i, en aquest cas, semblant en altres relats a què hem accedit. La Blancaflor diu a en Joan que agafe un cavall entre dos, però ell tria el que no preferia la jove. Immediatament, el pare de la noia (Pere de la Màgica) ordena que la seguesca un criat. 

La xica, eixerida, comenta a en Joan: “Jo sé un punt més que el pare. Per més que faci, no ens haurà.

I va tirar un quadro a terra i es va quedar convertida en un altar i en Joan es va quedar convertit en un capellà, vestit a punt de dir missa.

Quan el criat va passar per allà, va preguntar al capellà: -Hauríeu vist passar per aquí un noi i una noia a cavall?

-Aviat començarà la missa -va respondre el capellà” (p. 146).

Com podem veure, la dona reflecteix la cultura matriarcalista: ella apareix en un altar. Afegirem que l’11 d’octubre del 2023 copsàrem la possibilitat que el quadro estigués relacionat amb l’art pagà o, com ara, amb divinitats anteriors al cristianisme i trobàrem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es vinculava l’entrada “quadro” amb “Quadre plàstic de caràcter eròtic” i amb aquesta referència: “no era el primer cop que una societat elegant pujava les escales del prostíbul infecte per veure allò que en deien ‘els quadros’”. És més: aquest quadro passa a ser un altar, terme en nexe amb la vulva.

A banda, 1) el capellà (potser, el capellanet, en el llenguatge eròtic i sexual) representa el penis i, 2) quant a l’entrada en el temple, amb intenció d’assistir a la missa, empiula amb una expressió plasmada en el mateix diccionari: “entrar a l’església abans de tocar matines”, és a dir, “Tenir relacions sexuals una parella de promesos”. I 3), per descomptat, la missa seria el punt de trobada entre els dos membres de la parella.

Posteriorment, la noia capta aquest criat i podem llegir “Quan la noia el va veure venir, va tirar una pinta a terra i ella va quedar convertida en horta; i en Joan, en hortolà” (p. 146). De nou, apareixen trets matriarcalistes i, igualment, de tipus sexual: l’horta (que enllaça amb la dona) és la vulva, mentres que l’hortolà és el penis. I, en ambdós passatges, la Blancaflor és qui porta la iniciativa, salva l’home i es fa lo que ella vol.

En línia amb els temes eròtics i sexuals, més avant, hi ha un passatge en què el pare de la Blancaflor, com que ella li posava parapeus per a agafar-los, diu a la xica: “Tant que has fet per en Joan i ja veuràs com t’ho pagarà! Quan arribi al poble, abraçarà la seva mare i no es recordarà més de tu” (p. 147).

Ella demana al jove si no la deixarà mai i en Joan li respon que no, però, un poc després, abraçarà sa mare. Aleshores, la Blancaflor, una dona amb molta iniciativa (tret en línia amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), “va apilar quatre pedres i li va quedar feta una casa i ella hi va viure tota sola. En veure-la tan formosa, en voleu de festejadors! Tots els minyons del poble s’hi volien casar, però ella sempre deia que no.

Veus aquí que un dia hi varen anar tres a festejar-la i li van demanar per a dormir amb ella, una nit cada un” (p. 147).

Adduirem que aquesta narració fou recopilada en 1902.

En aquest apartat del relat, la Blancaflor té la darrera paraula: els dos primers fan lo que ella prefereix. En el primer cas, acompanyat d’una frase del vocabulari eròtic i sexual com és “regar les flors”, la qual podem considerar molt pròxima a “regar el jardí”, això és, a tenir un home relacions sexuals amb una dona.

En canvi, a en Joan no li manarà que faça tasques, sinó que s’hi acostarà i, amb un bastó (en semblança amb balls en què s’usen), farà que desperte la terra, o siga, que el xicot recorde l’abraçada que havia pegat a sa mare.

Per això, finalment, el jove li comenta:

“-Si tu ets la meva dona! (…) I es va voler aixecar de seguida, dient (…) que es volia casar amb la Blancaflor. 

De seguida, es varen casar” (p. 148). 

Per consegüent, com en altres narracions (en aquest, des del primer moment), la dona salva l’home i és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones organitzadores, en qui confia el poble i agraïdes per la gent

General, , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Llegenda sarraïna”. Primerament, els sarraïns es defenien “de les escomeses dels exèrcits reconqueridors cristians.

Els homes d’aquests pobles estaven empresonats a les coves i cavernes, mentre que les dones i noies les obligaven a treballar com a esclaves i a servir els sarraïns” (p. 599). Comentaré que, un poc després de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya en el 2023, en què poguí veure un vídeo sobre la limitació de llibertats i, fins i tot, a nivell de les cases en el segle XVIII (no sols quant a furs), em vingué al pensament (com en altres ocasions, quan havia llegit narracions semblants) si aquest tipus de relat no podria ser, en el fons, un reflex de situacions realment viscudes en Catalunya, indistintament del moment històric en què poguessen estar ambientades. Anem a pams: 1) les coves i les cavernes, dos llocs que empiulen amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení, són indrets que adquireixen un paper ben diferent al matriarcalista i 2), a més, ho fan per part dels musulmans.

Les tropes dels comtes catalans no aconseguien creuar el riu Segre i, a banda, “Només podien passar-lo per un únic pas i un a un, (…) els exèrcits cristians no podien conquerir la Clua” (p. 599), una localitat del terme d’Artesa de Segre.

Tot seguit, com en més d’una narració, tiren junta i “van trobar la solució per alliberar aquesta terra de moros i conquerir aquest indret inexpugnable” (p. 599), és a dir, un lloc que es feia difícil de conquerir. Igualment, recorren a les dones, en un passatge que, al meu coneixement, enllaça amb lo matriarcalista: “Van ser les dones del poble, esclaves dels sarraïns, qui ho van planificar tot.

Aquell vespre, a l’altra riba, es van encendre tot de fogueres. Els sarraïns estaven a l’aguait. Les esclaves els van portar el sopar” (p. 599), això sí, enverinat, i, “Al cap d’una estona, van començar a caure. No en quedava ni un”. Com veiem, arran de l’aplec (els quals, cal dir que estaven oberts a hòmens i a dones, com, per exemple, han plasmat estudiosos del comunalisme en la Catalunya anterior al segle XV i, àdhuc, fins al segle XVIII), sorgeix la idea: que siguen les dones qui organitzen l’estratègia. I, com molt bé podem llegir, “ho van planificar tot”. En acabant, són elles qui ho porten a terme i, al capdavall, recorren a la raboseria.

Finalment, la llegenda exposa que “Els catalans van poder passar i reconquerir aquest lloc. Les dones de la Clua havien obtingut la victòria. Tots recobraven la llibertat” (p. 599). Resulta interessant aquest darrer paràgraf: encara que 1) tots els catalans pogueren anar avant, 2) es reconeix el mèrit que havien fet les dones (com a preparadores úniques de l’objectiu) i 3), de pas, es considera que, principalment, són les dones qui aplanaren la llibertat dels catalans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que menen amb suavitat i amb maternitat

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La vida de senyor rector”. Així, un mosso que portava una vida dura, entre altres coses, pensava en “la bona vida dels rectors de les parròquies d’aquesta contrada, amb bona taula parada, un bon llit, les majordones que tenien, les caceres en què participaven” (p. 567), etc.. Com veiem, aquesta figura de rector empiula amb la del rei que, fins i tot, se’n va de cacera.

Una vesprada, “l’amo li mana de portar un paquet a la rectoria, amb presents i queviures per al senyor rector” (p. 567), i emprén el camí amb passa lleugera.

Quan aplega a la rectoria, el rep una minyona. “La minyona, sempre atenta i amable, ara es mostra molt més acollidora, tant pel paquet rebut com per la presència del jove i ben plantat mosso, el qual treballa en una gran casa plena de bondat” (p. 567).

Tot seguit, copsem que la dona li marca el compàs i que el xicot segueix la pauta que ella li comenta: “El convida a beure i li etziba, tot d’una:
-No pensis tornar a casa; soparàs amb tranquil·litat, farem una mica de vetllada, quan arribi la noia que m’acompanya en les nits que em quedo sola, i, després, anirem a dormir” (p. 568).

A banda, la minyona li afig què haurà de fer el mosso i, així, ella li fa de mare:
“-Perquè estiguis content (…), però no ho diguis a ningú, dormiràs a la cambra i al llit on dorm el senyor bisbe, quan ens visita.

La vetllada va resultar inoblidable. A l’hora d’allitar-se, les dues fadrines el guien al ‘quarto’ dels forasters, amb el llit arranjat com si de visita pastoral es tractés” (p. 568). Com podem veure, les dones menen l’home i ell va darrere d’elles. Fins i tot, hi ha un passatge que empiula amb la maternitat, quan li diuen “demà, de bon matí, ja et vindré a cridar aquí, a la cambra” (p. 568). Són part de les relacions maternals entre dos personatges femenins (i que enllacen amb lo matriarcal) i un personatge masculí, fidel a elles i que fa el paper de fill respecte a la mare.

Igualment, captem un passatge en què el jove veu que hi ha un drap de seda que cobreix el llit, i es gita tranquil, “meravellat de tanta finor, de la seva flonjor i de la seva amplada” (p. 568). Per tant, el llit reflecteix la manera amb què les fadrines tractaven el bisbe.

Finalment, a mitjan nit, el xicot copsa que fa molt de fred, bota del llit, fa via i, des d’aleshores, comentava que havia tastat la vida de rector i que la seua era molt millor. Per això, “Al cap d’uns anys, en deixar la casa, per emmullerar-se, ho va explicar a l’amo: (…) Vaig dormir al llit del bisbe, però dormir despullat damunt allò tan fi era impossible amb el fred que feia. Almenys, jo, encara que hagués de treballar més que ells, al vespre, dormia calent i, si no, anava a dormir a la palla amb els animals, i bé que s’estava. Per aquest motiu, deia que havia tastat la vida de rector i la meva era millor” (p. 568). I les jóvens minyones, l’endemà, feren via vers el llit del jove i callaren. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones diligents, que reïxen, generoses, que es salven i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El mal caçador”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que resulta significatiu el principi i que, a més, dona una idea de la cosmovisió de la cultura catalana: “Aquesta llegenda, que és popular (una de les més populars) a tot Catalunya, ens diu que un caçador feia temps que anava darrere una llebre de color blanc. Moltes vegades li havia seguit el rastre, però mai l’havia poguda caçar” (p. 554), paraules que podríem empiular amb una cançó eròtica valenciana que ens escrigué Vicent DE LA Torre el 1r d’octubre del 2020 i que, amb altres variants, diu així: “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”.

És més, el caçador tenia tanta dèria per caçar-la que, fins i tot, ho fa durant la missa del gall, encara que fora del temple, “per portar-la de trofeu” (p. 554). Però la dona es reïx i, quant a l’home, fou castigat a caçar eternament. En altres paraules, el caçador mai no aconseguirà fer-se amb la llebre (això és, amb la dona), ja que ella serà més diligent i portarà la iniciativa.

Una altra narració en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La ciutat de l’estany”: “Ens diu la llegenda que, abans, al lloc que ara ocupa l’estany de Montcortès, hi havia la ‘ciutat Pallaresa’, una població gran i rica.

Si és ben cert que era gran i rica, també és cert que les seves gents no eren pas gaire generoses i, d’aquí, ens arriba la llegenda” (p. 555). Per consegüent, més enllà que ho llegim en una narració tradicional, captem la relació entre ciutat, molt d’espai i generositat puntual.

Anys i panys arrere, ja en fer-se fosc (tret que empiula amb lo femení i, en aquest cas, amb lo matriarcal), “un captaire passava per la contrada, demanant caritat a la gent, per tal de poder anar vivint.

Les campanes de l’església ja havien tocat el toc d’oració del vespre, convidant la gent del poble i els pelegrins (…) al recolliment” (pp. 555-556).

I aquest romeu, que era Nostre Senyor, “Ja anava a marxar, quan va trobar-se una dona que duia una pastera al cap.

-Bona dona, que em donaríeu una llesca de pa, per caritat?” (p. 556).

Aleshores, la dona (qui salva l’home) li diu que el té a mitjan fer i que, d’ací a una hora, haurà acabat. “Quan la dona tragué el pa del forn, s’adonà que la coca escaldada (sense llevat) que havia fet, li sortia molt i molt grossa” (p. 556) i la cedeix “al pobre, tal com li havia promès” (p. 556).

En acabant, el pobre li diu que era Nostre Senyor i li comenta que fugís d’aquell poble (perquè, entre altres coses, s’inundaria), el qual “quedarà negat com a càstig per la seva duresa de cor -va dir-li- i, encara que us cridin o sentiu sorolls, no mireu” (p. 556).

La dona ho compleix (ara és ell qui li fa costat) i així, no es converteix en una mena de bloc de sal, sinó que continua amb vida. Ara bé, el poble restà inundat i, del resultat de l’aigua, en sorgí l’estany “i, si un ho vol veure, només cal que hi vagi, encara que ningú no s’ha atrevit a anar-hi mai” (p. 556).

Per consegüent, el relat exposa la manca de generositat de les ciutats, l’actitud hospitalària i altruista dels pobles (ací, simbolitzada per la dona) i, al capdavall, la força de les dones (ací, sota la figura de l’aigua de l’estany, la qual és més forta que una ciutat) i que, a banda, fa recular tots els qui intenten accedir al llac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“La morisca de Gerri de la Sal”, dones que porten la iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda de la morisca de Gerri de la Sal, però a partir de la versió que figura en l’entrada “Morisca, La (Gerri de la Sal)” (https://www.animadedansa.com/ball/morisca-la-gerri-de-la-sal), dins de la web “Anima de Dansa”, copsem que Joan Lluís i Pallarès l’arreplegà en el seu llibre “El Meu Pallars”, per mitjà de l’avi Andreu, entre els darrers anys vint i primeries dels anys trenta del segle XX (ací, amb lleugers retocs):

“Segons diuen a Gerri, els sarraïns arribaren fins a aquestes terres pallareses (…). Conta que un fill del poble de Perameia escoltà d’amagat una conversa del capitost d’aquell campament i entengué que preparaven la conquesta de Gerri per cercar-hi una ‘reina’ molt formosa, que una dona de la Pobla els havia dit que hi vivia. (…) El cristià ho contà als seus i suposava que els moros s’havien confós pensant-se que la filla del batlle, coneguda com a reina de la dansa, era una regina de debò, amb corona i tot. Gerri tocà a comú i llançà les campanes al vol. Tot el poble s’aplegà a la plaça i el batlle els ho comunicà”. Com veiem, no sols la dona està ben tractada i ben considerada (dos trets que empiulen amb el matriarcalisme), sinó que es fa un aplec en la plaça, detall que empiula amb el comunalisme i amb lo matriarcal.

Aleshores, “la pubilla del batlle, per salvar el seu poble, va dir: ‘Si voleu, jo tinc pensat un pla de defensa’”, detall que enllaça amb les altres versions sobre aquest relat, en què la dona porta la iniciativa. I, de fet, el narrador addueix que “Tot Gerri acceptà l’astuta proposició de la pubilla del batlle com a únic recurs viable”.

A continuació, captem una figura associada amb el matriarcalisme: la velleta. I, així, “L’endemà, 3 d’agost, els moros arriben a Gerri pels volts de les deu del matí. (…) Una estona després, passà una velleta i li preguntaren on era la reina. I, és clar, la velleta no els entenia: si haguessin dit la pubilla… Finalment va respondre: ‘¿Potser busqueu la pubilla del batlle, q, que és la reina de la dansa?’. Contestaren que sí. ‘No teniu pas mal gust, no; és molt formosa i, a més a més, té fama de gran balladora per tota la contrada. Oh, com us agradaria veure-la dansar!’”.

Per consegüent, ens trobem amb uns passatges que plasmen que la dona és qui té la darrera paraula i que la jove és qui porta el timó, expressió que, en aquest cas, apareix amb la forma “ser la reina de la dansa”.

Un poc després, la pubilla, eixerida, s’agenolla davant del capitost musulmà, li prega que li deixe ballar en la Plaça Major i li diu que ho faria en honor seu. Llavors, el cabdill musulmà li ho aprova. Igualment, la jove agafa la mà de l’home “dient-li dolçament: ‘Aixequeu-vos i feu-me parella; jo us ensenyaré la dansa’”. Per consegüent, la noia és qui indica lo que es farà i qui marca la pauta: “Mireu-me i seguiu-me; veureu si és senzill això”.

Els passatges posteriors són semblants a la versió recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, entre altres coses, es plasma que, “D’aqueixa manera, Gerri es va deslliurar de la invasió moruna de guisa ben senzilla: gràcies a l’astúcia i el talent de la seva pubilla. Llavors, tothom va convenir que, sempre més, Gerri de la Sal recordaria una gesta tan gran honorant la filla del batlle i que cada any es ballaria la Morisca el dia 3 d’agost, tercer dia de la Festa Major”.  Per tant, de nou, copsem un altre tret matriarcalista i que també va en línia amb el comunalisme: la convenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.