Arxiu d'etiquetes: dones fortes

Dones que fan de pont, en connexió amb lo terrenal, fortes i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont del Clop”. Per a començar, al principi, llegim que “Aquell dia hi havia molt moviment a la plaça del castell de Terrassola, ja que s’havia de tractar de la construcció d’un nou pont fonamentat en la codinera” (p. 333). És a dir, que es fa un aplec (detall vinculat amb lo matriarcal, amb la relació entre dues parts o més), que té lloc en una plaça (on es considerava que cabien més persones i, a banda, tradicionalment, representada en forma redona, com molts detalls matriarcals), que l’objectiu era aplegar a un acord, que es tractaria sobre un pont (tret que empiula amb la idea de nexe, de connexió i, per això, associat a lo femení, a la dona, a lo matriarcalista) i, al capdavall, perquè trau el detall codinera, això és, una roca a flor de terra, el qual podria representar una dona forta com una roca i, òbviament, amb els peus tocant terra.

A continuació, es comenta que cadascú volia bastir-lo on a ell li venia millor i, a més, no pagar-lo i que, en tot cas, que ho fes el senyor a qui ells tributaven.

Entremig, a un home nouvingut, se li ocorre que “Mestre Banyeta us ho faria a bon preu, no us cobraria cap diner, ell voldria una altra cosa.

-Si el coneixes, ja li pots dir que vingui -responen a una els contertulis” (p. 333). Per consegüent, el resultat és fruit de tirar junta tots i, finalment, prendre una decisió.

Més avant, un segon nouvingut afig que “el preu només és de quedar-se l’ànima del primer que passi per sobre” (p. 334). I, de nou, la gent respon en grup i, a banda, “La gentada s’adreça al cap de la serra, per triar l’indret de la codinera on el volen” (p. 334). Aquestes dues frases podríem empiular-les amb unes paraules que diu el cantautor Biel Majoral en el 2003 i que figuren en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim”, publicada en “dBalears”, quan comenta que, en una terra matriarcal i agrícola, com era Mallorca, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. (…) es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. De fet, ells trien el lloc que consideren millor i, com que eixe indret formarà part de la codinera, tindrà una relació molt pròxima amb la dona. I, com em demaní el 19 de juny del 2023, ¿per què no amb la Mare Terra, eixa mare forta, com podem llegir en la rondalla “La Creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire” i publicada en els anys setanta del segle XIX? Així, en el relat de la Creació, Déu comenta a la terra “Tu mantindràs tot lo que, en el món, es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra” (p. 69).

En un passatge posterior del relat que ací tractem, un pont de pedra apareix en la codinera. “Ningú en sap res més, però el pont hi és” (p. 334), frases que enllacen amb la idea de foscor i, per descomptat, en què es reflecteix lo matriarcal i la força femenina (el pont que perdura).

I, com que la dona té eixes qualitats, “Tothom parla del pont. Tothom el mira de lluny, però ningú no s’atreveix a acostar-s’hi, ni tenen ganes d’estrenar-lo” (p. 334), malgrat que el pont, entre altres coses, representa el fil que permet la connexió entre dues parts, entre més d’una persona i, a més, amb la realitat terrenal.

Per això, “Es reuneixen els homes i decideixen organitzar una cacera” (p. 334) i, d’aquesta manera, en nexe amb la reunió i, a banda, amb un altre tret matriarcal (la cacera), en línia amb la primitiva caça animal.

“Després de tot el dia de bregar, cap al tard, aconsegueixen que una llebre enfili el pont i vulgui passar a l’altre costat” (p. 334). O siga, que la resolució té lloc cap al vespre (un moment del dia vinculat amb la dona, amb lo matriarcal) i apareix una llebre (animal ràpid i, a més, femení).

“Quan la llebre perseguida enfila el pont, tots estan convençuts d’haver vençut l’astúcia de mestre Banyeta. Però, quan aquest arriba al mig, (…) ha desaparegut la llebre i el pont (…).

On s’assentava el pont, queden els forats dels fonaments. Si hi passeu avui, encara ho podreu comprovar, ja que els clots hi són.

Els homes de la Ribera Salada havien guanyat la partida al Banyeta, però, de nou, van continuar sense pont, cosa que s’ha fet palesa fins als nostres dies” (p. 334). Per consegüent, 1) la llebre té a veure amb la dona i, com que ella fa de pont, 2) només resten els forats (punts d’acollida, de recepció, de depòsit), i 3) l’avarícia i la immediatesa dels hòmens de Ribera Salada els ha fet perdre qui els hauria fet de nexe: la dona (ací reflectida en la llebre i, per descomptat, en el pont). En altres paraules, si haguessen sacrificat un animal mascle, haurien guanyat més: la partida i amb una connexió amb els altres.

Moralitat: les dones s’organitzen i viuen i preparen més les coses i el dia rere dia tocant els peus en terra i no cercant, sobretot, el guany i el benefici immediats, i, igualment, com diria Biel Majoral, escolten la terra i enllacen amb la Mare Terra, amb la mare, amb lo femení i matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones ben considerades, que trien, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteixen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu de Besan”. Uns pastors d’Ainet “van trobar la imatge de la Mare de Déu dins la soca d’un arbre (…), on també hi havia un eixam d’abelles. La van agafar i la dugueren al temple” (p. 291). Per tant, Nostra Senyora (qui, a més de dona, fa el paper de mare) apareix en l’interior (lloc de recepció) d’un arbre, amb força (com un tronc), acompanyada (l’eixam) i dolça (la mel que fan les abelles). Igualment, la dona és ben acollida i la porten a un lloc on, al capdavall, les abelles “van entrar (…) i van fer un rusc als peus de la imatge” (p. 291), detall que plasma que la dona està ben considerada.

Una altra narració en què també en copsem, és “Troballa de la imatge de la Mare de Déu de Caregue”, recopilada en el mateix llibre. Primerament, una versió diu que “la imatge de la Mare de Déu de la Muntanya fou trobada per un pastor en un esbarzer on florien les roses” (p. 291), ell se l’emporta cap a Caregue (un poble del terme de Rialb, en la comarca del Pallars Sobirà), però no hi aplegà i, “Al final, decidí deixar-la allí i, en aquell lloc, se li va aixecar una bonica ermita” (p. 291). O siga, que es fa lo que vol la dona i, a banda, està ben preada.

Una altra versió de la troballa exposa que un pastoret, mentres dormia en la seua cabana, veié que hi havia molta resplendor, “com si fos de dia. Va cercar pel racó d’on sortia la llum i hi va trobar una imatge de la Mare de Déu” (p. 291). 

Tot seguit, l’home se la posà al sarró i emprengué el viatge cap a Caregue, però, en ser-hi, Nostra Senyora n’havia saltat. Per això, el pastor i la gent del poble copsaren “que la Mare de Déu no es volia pas moure del lloc on s’havia manifestat.

I així fou com, en aquell turó de tan bona vista, se li aixecà la capella que ha estat centre de devoció mariana de tota aquesta contrada” (p. 292). Com veiem, s’accepta amb simpatia la tria de Nostra Senyora (és a dir, de la dona).

Finalment, podem llegir que, “a l’indret on fou trobada la imatge, hi va néixer un roser que va romandre (…) florit durant centenars d’anys” (p. 292), detall que, a més d’estar relacionat amb la dona (el roser simbolitza la vulva), ho faria amb la filla (la planta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Fills que naixen de la terra i dones ben preades, fortes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i, a més, el tema de la maternitat, és “El Sant Crist trobat”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”,  de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que aquest relat té molts punts en comú (sobretot, simbòlicament) amb la llegenda “El pou de Santa Magdalena”, recopilada en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què apareix el tema de la comare i del naixement del nadó.

En el mes d’abril, en un moment en què ja començava a fer-se fosc (tret relacionat amb lo matriarcal), “Estaven picant unes lloses per aixecar-les, (…) per fer una fossa (…). Van provar-ho amb una tercera i van adonar-se que aquesta sí que cedia.

Van aixecar-la (…). Van trobar una imatge del Crist clavat en creu, amb corona imperial (…), amb els ulls oberts (…) i faixat amb una tovallola guarnida amb pedres precioses” (pp. 280-281), i que “amarava tota la terra de l’entorn, i que féu caure de genolls, davant aquell fet, els homes que estaven cavant aquella tomba per a un enterrament” (p. 281). Quant a aquest passatge, veiem un vincle de la corona (de forma circular i, per tant, femenina) amb l’aigua i amb la terra. Igualment, uns hòmens excaven i, de l’interior de la terra (la mare), n’ix un Crist (un fill, un home): el naixement del Fill de la Mare (de Nostra Senyora). La Mare de Déu, com a resultat del part, “cedeix” i, per això, la terra s’amera del fruit i de la bonesa: un nounat (ací, un fill, el Nen Jesús, plasmat com un Crist relacionat amb la mare) en bones condicions. 

Afegirem que la infantesa i, a més, el primer moment (el naixement i la maternitat) estan ben preats en les cultures matriarcalistes com també la dona: un nen amb una corona imperial, amb pedres precioses, amb els ulls oberts (com, simbòlicament, les persones curioses) i una terra fèrtil gràcies a l’aigua que hi ha penetrat amb moderació.

Igualment, hi ha un altre detall, el qual podem empiular amb la visita que fan els pastors a Betlem, per a veure el Nen Jesús: els hòmens s’agenollen davant el xiquet acabat de nàixer i, de pas, davant la mare. Per consegüent, tant la infantesa com les dones (àdhuc, quan pareixen) estan ben considerades.

Al moment, podem llegir que “totes les campanes de Tàrrega es van posar a tocar soles, sense que ningú no les empenyés” (p. 281), és a dir, que les dones (la campana enllaça amb la vagina i amb la vulva) porten la nova i… la iniciativa i, com que influeixen, “La gent, davant aquell repic (…), va sortir a finestres i balcons, alguns van sortir al carrer” (p. 281) i “la nova de la miraculosa troballa va córrer per tot Tàrrega i tothom anà a veure aquell ‘miracle’” (p. 281). Per tant, les dones arrosseguen moltes persones.

Més avant, captí un passatge, al meu coneixement, en relació amb la figura de Nostra Senyora, això sí, quan ja és vella: “una dona ja vella i orba, de casa Copons, va preguntar què era tot aquell enrenou, a la qual cosa van contestar-li:

-Han trobat una imatge del Sant Crist, quan cavaven una tomba a l’església de Sant Antoni.

-Vull anar a veure’l, acompanyeu-m’hi! -digué la vella.

-Com el vol anar a veure si no hi veu? -li contestaren.

Sigui com sigui, la vella orba va aconseguir que l’acompanyessin i, en arribar allí, veié la Santa Imatge. Havia recobrat la vista! (…) un acte de fe. El Sant Crist Trobat l’havia premiat” (p. 281). Són moltes les dones nascudes abans de 1920 i catalanoparlants que, per exemple, amb més de setanta anys, encara estaven fortes. En relació amb aquest passatge, adduirem que el 21 de gener del 2023 ma mare el vinculava amb la solidaritat. 

Finalment, es reflecteix que, fins i tot les dones ancianes estan ben considerades (ací, mitjançant la solidaritat) i que la bonesa i la fe estan ben valorades en les cultures matriarcals, àdhuc, per part de jóvens (recordem que, simbòlicament, Jesús és més jove que una vella i que, en el relat, també ho està).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Festes paganes vinculades amb la terra, amb dones fortes, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de Montalbà”. Un pastor (segons una altra versió, una pastora), mentres pasturava, trobà “la imatge de la Mare de Déu de Montalbà (…) dintre d’una petita cova” (p. 272). És a dir, que l’home s’acosta a lo femení, a la dona: a la cova (petita), a l’úter amb què, tots junts, faran possible la pervivència humana que veurem en acabar la llegenda. 

Més avant, hi ha uns versos que el plasmen: “Us trobaren a la vora / d’un camí i ací us van dur / nostres avis i tothora / heu estat remei segur” (p. 272). Açò va en línia amb una cultura en què la dona és com una mà de sant i uns versos que recorden els avantpassats i que afigen el tractament de “Mare”, com a protectora dels qui hi confien: “Protegiu Preixana, Mare / i Verge de Montalbà” (p. 272). Direm que Preixana és una població de la comarca de l’Urgell. Com en altres relats, finalment, el pastor (com que, en distintes ocasions, se’n porta la imatge cap a sa casa, però Nostra Senyora torna al lloc de la troballa) “decidí de posar-ho en coneixement de les autoritats (…) i, per més que la gent insistia posant-s’hi més homes, tampoc no podien” (p. 273). En aquestes línies, de pas, apareix el tema de la força femenina, fins i tot, per a determinar on vol residir…,  i que es fa lo que ella vol.

Aleshores, “Van entendre que calia aixecar allí una ermita, ja que era desig de la Mare de Déu quedar-se en aquelles contrades” (p. 273), fet amb què veiem que es respecta la decisió de la dona (àdhuc, per part dels hòmens).

Adduirem que aquesta narració té un final interessant: “A partir d’aquell moment, va començar un culte molt viu i de força transcendència, acudint a la Verge des de molts llocs. Aviat s’hi féu un aplec cada any, acudint-hi Prexiana, Vilagrassa i el Mas de l’Estadella. Se celebrava, aquest aplec, el dimarts de Pasqua Florida. La celebració, arribats a l’ermita en processó, consistia en ofici solemne; cant dels goigs; repartiment de brots d’alzinera i també ball, que era un element molt important de l’aplec” (p. 273). Així, el relat empiula que la Mare de Déu es posa com un element que està per damunt dels possibles interessos individualistes de dues poblacions (Prexiana i Vilagrassa) i d’un mas (el de l’Estadella, en el terme de Vilagrassa).

A més, la trobada té lloc en primavera (moment del renaixement de la vida) i es reparteix força als qui hi assisteixen. Recordem que l’alzina té a veure amb la fortalesa, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, sota l’entrada “Alzina”: “Arbre de fulla perenne (…), símbol de força; (…) de perdurabilitat”. En la mateixa enciclopèdia, la qual consultàrem el 24 de maig del 2022, s’indica que, “En la mitologia popular, són estatge de fades i genis locals i lloc d’aparició o troballa de marededéus: alzines-santuari (…). Hi ha tradició de ritus, juntes d’arbre, àpats, balls rodons, jocs, festes i aplecs a l’ombra d’alzines majestuoses” i, al capdavall, fa esment a una creença popular: “L’alzina és la muller del roure”. 

Finalment, el relat posa que, durant moltes centúries, no solament hi anava molta gent sinó que, a banda, també ho feien “per agafar bossetes de terra, ja que s’estengué aviat la creença que la terra d’aquell lloc guaria de mal de cap” (p. 273). No és estrany aquest nexe entre la terra, la dona, tocar els peus en terra, prendre part de la terra (que representa obertura a l’altre, en aquest cas, simbolitzat per la dona i per l’estima per la terra on u viu, així com quan u accepta participar en un joc i pren cartes).

Adduirem que, detalls com 1) el ball, 2) el repartiment de branquetes suaus (així com ho és la infantesa respecte a la vida biològica de les persones), 3) el fet que esdevinga en Pasqua i, a més, 4) el que s’aculla la terra amb senyal de simpatia, ens feu considerar que aquesta festa, matriarcalista, pogués ser pagana, anterior al cristianisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen, ben preades, fortes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell de Tuixén”. “Els castellers d’Odèn i de Tuixén eren família, un fet que facilità que, (…) davant l’embranzida dels sarraïns, el seu senyor decidís agafar els seus tresors i posar-los a resguard (…) i (…) portar-ho tot al castell de Tuixén” (p. 153).

I, com que el casteller de Tuixén era molt obert, “va decidir complaure el seu familiar, tot donant-li paraula d’honor que vetllaria per allò que ara n’era dipositari” (p. 153). 

En el paràgraf següent, copsem trets matriarcals, per exemple, quan llegim “va disposar que fos guardat el tresor en la més fosca caverna del castell” (p. 153). Per tant, el tresor (lloc on alçar material) empiula amb la dona com també ho fan la foscor i la caverna (en línia amb la cova com a lloc de recepció).

Més avant, veiem que el senyor de Tuixén (el que havia rebut el primer dels castellers) “i els seus homes havien d’acudir a la lluita. Si ell marxava, volia deixar a bon resguard el tresor del seu parent, així que, reunint totes les bruixes del lloc, els comminà que fessin encanteri per tal que ningú pogués tocar ni un bri del que contenien aquells baguls. I així ho van fer” (p. 153). És a dir, que tiren junta (com en moltes rondalles) i el rei confia en elles, això és, en les dones (en aquest cas, com a protectores).

A continuació, es plasma que aquest casteller i els seus hòmens se’n van a la lluita i que “La veu popular parla del fabulós tresor. Hi ha atrevits que s’hi acosten, (…) però ja no en surten. (…) Ningú més s’hi acosta” (p. 153). O siga, que les dones defenen la terra i, junt amb el noble, qui fa via, són la part forta. Podríem dir que el senyor les ha triades com a persones que ell considera més adients per a l’objectiu, detall amb què es reflecteix que la dona està ben preada.

Tot seguit, captem que “Una de les bruixes que van participar en l’encanteri revela, abans de morir, per què no tornaren aquells intrèpids que van entrar al castell” (p. 154) i, així, és la dona qui fa de transmissora de la cultura popular, com en moltes rondalles i entre dones nascudes abans de 1920.

Aleshores, la bruixa comenta que “La porta negra que guardava l’entrada al tresor era folrada amb planxes de ferro,  i un estol de serps (…), tirant-se sobre aquell que intentés obrir la porta. Al costat de dins, un drac” (p. 154). Per consegüent, de nou, la força està associada a la figura de la dona i lo femení ho fa amb representacions com la serp (la qual toca terra i puja per les plantes i pels arbres), amb el drac i amb lo fosc. Adduirem que, en llengua catalana, hi ha la frase “tocar ferro”, la qual té a veure… amb la porta.

Per això, finalment, llegim que “La gent afirma que qui vulgui abastar els tresors que encara romanen amagats en les cavernes del castell de Tuixén, els caldrà desencantar primer el drac i les serps” (p. 154), passatge en què copsem que, en molts relats com també en la realitat, la dona està vinculada amb la fortalesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, ben considerades, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es plasmen trets matriarcals és “Castell de Torrall”, recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, veiem que “el castell de Torrall s’havia aixecat al terme d’Àger, prop de la cova dita encara de Torrall. S’hi van fer forts, els cristians” (p. 138) davant els musulmans. Per tant, apareix la dona (la cova) i, a més, ho fa al costat del castell (símbol nobiliari).

Un dia, als assetjats, “se’ls va acudir d’alimentar tan bé com van poder la darrera vaca que els quedava (…), ben grassa i rodona” (p. 138). O siga, que recorren a la dona, confien en ella i, per això, la tracten bé. Afegirem que la vaca és grassa i redona, detalls que empiulen, fins i tot, amb la figura de la Deessa Mare.

Tot seguit, “la van estimbar (…) avall perquè anés a parar al campament sarraï. Quan els musulmans van veure aquella bèstia tan grassa, (…) van decidir aixecar el setge. I, així, van salvar-se els refugiats” (p. 138). En aquest passatge, copsem una dona forta, fins i tot, que fa que els contraris se’n vagen de la zona.

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, és “La vall d’Omar”. Així, en terres de la Noguera, una de les faenes que el cabdill musulmà encomanava als seus guerrers era que, “quan la seva bella filla s’anava a banyar al riu, que en tinguessin cura, que res li passés i que el corrent no li suposés cap perill” (p. 139). Per consegüent, la dona està ben tractada, àdhuc, des de la màxima autoritat, en aquest cas, masculina. Això va en línia amb les rondalles en què un rei jove (o un príncep) se’n va a la guerra i ordena que, per exemple, ho facen amb la dona i, en alguns relats, amb els fills i tot.

“Va succeir, però, que, un bon dia, aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i (…) fill d’una persona molt coneguda” (p. 139). Un poc després, podem llegir que, “A poc a poc, els dos joves s’anaren veient i coneixent (…).

La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu. Ell l’esperava darrere unes mates” (p. 139). I, mentrestant, el capitost musulmà “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (pp. 139-140). Per consegüent, no sols les relacions sexuals tenien lloc lluny d’on residia cada u dels dos jóvens, sinó que és ella qui porta la iniciativa i més oberta: mentres que la noia se ’n va al riu (un símbol femení, relacionat amb l’aigua), ell és més reservat.

Més avant, un dia, el jove li diu que la volia per muller i, a més, li addueix:

“-Jo t’estimo, però no puc renunciar al que els meus pares i els meus avantpassats m’han ensenyat” (p.  140), és a dir, a l’educació matriarcal.

Ara bé, com ja feien moltes dones nascudes abans de 1920, “Un i altre parlaven i tornaven a parlar, tot intentant de trobar una solució” (p. 140). Aquest passatge m’evocà quan, cap a juny del 2011, arran de les eleccions municipals que s’havien celebrat en l’Estat espanyol, un home molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), em digué que, en poblacions on no hi havia majories absolutes, els polítics s’havien de dedicar a parlar: “Parlar. Ja ho diu la paraula ‘parlament’. De ‘parlar’”.  Evidentment, en línia amb la tradició pactista, no amb la castellana i patriarcal. 

A més, malgrat que el pare d’ella no li ho aprovava, la noia porta la iniciativa i, un dia que el capitost musulmà era fora, “es presentà el noi, (…) sota la finestra de la seva estimada, amb un cavall i emprengueren la fugida. El cavall es dirigí vers el lloc on, en aquells temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 140). Amb aquestes paraules, copsem que, com en una cançó eròtica valenciana, és un jove qui fa via cap a la xicota (per si ella li aprova ser-ne núvia). I la noia sí que li ho accepta.

Igualment, fan via cap a la cova, un símbol que té a veure amb els genitals de la dona, amb la vulva. I, per descomptat, ho fan en un lloc d’acollida i, de pas, d’obertura en lo eròtic i en lo sexual, com també té lloc en les cultures matriarcals, receptives a la sexualitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, fortes, que fan costat i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El casteller de Pinell”. El rei fa una crida per a la guerra i, en la noble família del castell de Pinell, “l’hereu, ben plantat, encara no té el temps per empunyar les armes. Això no obstant, vol contribuir al salvament de la seva casa i acudir al manament reial.

Confia en la divina Providència i espera tornar aviat. Són les joves il·lusions dictades pel seu caràcter forjat (…) en aquella llar dolça” (p. 133).

Passen cinc o sis anys, els pares moren “i queda en el castell el fill petit, germà de l’hereu, que lluita a la guerra.

 L’hereu lluita amb bravura” (p.  133), amb gran ànima i “ha reeixit amb fermesa. Ell atribueix aquest fet a la protecció de la Mare de Déu de Semmer, a la qual s’havia encomanat moltes vegades i sempre amb la promesa de festejar-la, per sempre més, si podia retornar” (p. 133).

Tot seguit, llegim que “A la fi, arribà el dia. La guerra s’acabà i retornà al castell de Pinell i ho feia amb la intenció de fer, per sempre més, festa en honor de la seva Verge protectora” (p.  133). I així ho fa.

Com veiem, no solament es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”, sinó un tret matriarcalista: que la protecció es sol·licite a la Mare de Déu, la qual fa el paper de mare. A més, ella li ha fet costat.

En la narració posterior, “El tresor del senyor de Pinós”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, “sota la muntanya del Pedraforca, (…) hi havia el gran castell de Josa, en el qual existien uns pous molt profunds i uns immensos soterranis plens de tresors fabulosos (…). Es deia, d’uns a altres, que, aquell que els assoliria, no tan sols obtindria una riquesa inacabable, sinó que, a més, arribaria a ser senyor de set castells” (p. 134). Com podem veure, apareixen símbols matriarcalistes, per exemple, el pou, els soterranis i, a banda, la dona està ben considerada. Igualment, podríem captar el simbolisme de la frase “Ser un pou de saviesa”, ací, vinculada amb l’educació matriarcal i amb la dona.

Els guardians d’aquests llocs (en el relat, presentats com els diables i els bruixots) es corresponen a dones i, com que es comenta que “tenen fama de ser els més temibles” (p. 134), veiem que les dones són fortes, fins al punt que, àdhuc, en les guerres “contra els moros, el cavaller de Pinós va armar un gran exèrcit per combatre els sarraïns i (…) pensà en els tresors de Josa” (p. 134). 

Més avant, per a aconseguir-ho, demana ajut a Sant Esteve, un sant que també té a veure amb la tradició matriarcal de la festa del segon dia de Nadal i, el sant (en un acte semblant a quan el déu Sol, en la cultura colla, envia els raigs a la Pachamama, o siga, a la Mare Terra), “va baixar del cel, en persona, i va anar a Josa. Tots els dimonis (…) van abandonar la guarda del tresor, que, amb tota facilitat, va poder ser agafat pel senyor de Pinós, el qual, posteriorment, (…) va arribar a ser senyor de set castells” (p. 134).

Una altra rondalla plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què captem trets matriarcals, és “Galceran el del Miracle”, quan, un poc després que Galceran de Pinós es mogués contra els moros, veiem que “la valentia dels catalans, els quals defensaven (…) la seva terra, anaven decantant, a poc a poc, la balança de la lluita a favor dels de casa” (p. 136) i, més avant, llegim que “els moros es batien en retirada vers el seu campament del Berguedà” (p. 137) i, finalment, com a agraïment, “Galceran va fer aixecar un petit temple (…) sota l’advocació de Santa Maria” (p. 137), a la qual havia implorat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta fortalesa, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El Castell del Sol”, la qual figura en el Volum 7 de les “Rondalles valencianes” d’Enric Valor, veiem que, de nit, és quan Muhammad, enmig del silenci, aplega a la mansió de l’Home del Sol. Nit i silenci (p. 20), dos detalls que ens evoquen el matriarcalisme com també el fet que, quan l’Home del Sol ja ha menat el príncep cap a un saló central, “Allí, sobre una estrada, hi havia quatre dones:

-Aquesta és la meua muller, príncep Muhammad, i aquestes, les nostres tres filles” (p. 21). Cal dir que, no perquè, per exemple, en una casa, hi haja més dones i siguen les que la porten, parlarem de matriarcalisme, ja que, com és ben conegut, hi ha hagut dones, com ara, Margaret Tatcher (presidenta del govern britànic entre 1979 i 1990), qui implantà una política de mà dura i, que, àdhuc, són destacades com a exemplars per grups feministes i per persones a favor dels drets de les dones.

Adduirem que, més avant, l’Home del Sol posa una prova a Muhammad, en què es reflecteix lo matriarcalista i, fins i tot, en línia amb la cançó eròtica “Les nenes maques de matí”: “Escolteu ara la primera prova: us donaré una cistella; us alçareu de bon matí i anireu a un camp (…); allà fareu una tanca de paret; dins, cavareu un hort i el plantareu tot de rosers i clavellineres, i en la nit m’haureu de portar la cistella plena de roses i clavellines de les que en collireu” (p. 23). I, així, 1) comencem donant prioritat a escoltar (i no a mirar, “Escolteu (…) la primera prova”), 2) cava un hort i hi copsem detalls hortícoles que poden recordar-nos la senzillesa i, a banda, la sembra que, en l’estiu (o bé, com ara, en juny), porta la recollida dels fruits, 3) el lliurament dels fruits no té lloc en moments de sol, sinó en plena foscor (“en la nit”) i 4) el príncep no portarà, per exemple, en un carro (el qual tindria forma rectangular), lo collit, sinó en un objecte que ens podria semblar, sobretot, circular: una cistella. Cal recordar que lo redó té un vincle amb el matriarcalisme.

Igualment, copsem un passatge en què la més petita de les filles, quan els pares i les seues germanes ja dormien, es converteix en una formigueta (animalet que recorda el treball i, a més, la facilitat per a entrar amb discreció en molts llocs) per mitjà d’un talismà: “el frega i digué:

Per les banyes de la cabra

i per les barbes del boc,

per a passar per la porta

formiga sóc.

I es torna formiga (…). Entra a la cambra a on dormia Muhammad i, a l’acte, recobra la seua forma de dona” (p. 25) i, entre altres coses, diu al príncep: “jo t’aidaré a eixir-ne amb bé.

(…) -I tu per què m’aides, si tot just em coneixes?

-Perquè ets bo, noble i confiat. I ara… adéu!” (p. 26).

Per tant, no solament la dona salva l’home, sinó que, per exemple, la jove no prioritza que Muhammad siga més fort que un bou, sinó la bonesa, la noblesa i la innocència, el cor net. I, més encara: no es tracta d’una dona fluixa, ja que, en un passatge immediat que em recorda les dues àvies de ma mare (qui eren fortalesa i servici, com sintetitzava ma mare), així es plasma:

“-Ara t’aidaré, Muhammad.

-Com?

-Doncs ara veuràs! Ajuda’m!” (p. 26), li indica què ha de fer i com (“es fa lo que vol la dona”) i, a més, llegim “Així ho feren. Miriam tallà en el boscatge més de cinc-cents tronquets, i el príncep els va anar lligant. Després Miriam féu una estacada que rodava tot el camp aquell” (p. 26). Afegiré que, quan ma mare em parla sobre la força de les seues àvies, ho fa com qui troba que, no sols era u dels punts forts que elles tenien, sinó que considera que, moltes dones d’aleshores, en tenien més que moltes del segle XXI o més a prop en el temps, detall en què hi estic totalment d’acord. A banda, en aquestes línies, es reflecteix el pactisme i, al moment, la dona, Miriam, explica a Muhammad la història del talismà i, igualment, es posa a recitar una lletania amb molts símbols matriarcalistes:
“Duc dels ulls redons:

ou les meues oracions!

Tu que dorms de dia

i vius de nit,

transforma tot el que assenyale

amb el dit” (p. 27). I, consegüentment, si més no, simbòlicament, el duc estarà viu durant la nit, serà el seu moment fort,… justament, vinculat amb la dona (associada a la foscor, al negre,…) i la dona, també. A més, serà ell qui farà la faena que li encarregarà la muller: “transforma tot el que [jo] assenyale” amb el dit. La part que porta lo més feixuc és la masculina.

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La vella envia la jove i la jove salva l’home, amb afecte i encoratjant-lo

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Els guants de la felicitat”, plasmada per Enric Valor, copsem molts passatges en què es reflecteix que la dona salva l’home, un fet que, com poguérem veure el 29 de juny del 2022, per mitjà d’un missatge que ens envià Rosa Garcia i Clotet acompanyat d’una llegenda sobre Carall Bernat (recopilada per Joan Amades en 1922 i que figura en la seua obra “Folklore de Catalunya. Rondallística”[1], publicada per Editorial Selecta, en Barcelona), compta amb un comentari sense embuts del folklorista català: “Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit”. Com que Carles Mataplana passava per un mal moment, ho fa saber per mitjà d’una carta que… “Dona Frederica la va obrir i la llegí” (p. 80) i, un poc després, dona Frederica ho comenta al propi[2] que li l’havia portada:

“-Vaig a fer per ell un gran sacrifici! Li enviaré aquesta animosa fadrina, a qui vull com a una filla, per tal que li faça d’infermera” (p. 81).

El propi ho agraeix a dona Frederica i fa camí junt amb la jove Brunilda. I, així, ja tenim el primer dels passatges en què es manifesta que la dona salvarà l’home.

U dels altres personatges, l’Armengol, condueix la jove cap a una estança veïna a l’habitació de Carles Mataplana i li diu que, des d’aleshores, ella farà de patge i que se’n vista, per a poder fer el paper d’infermera del senyor Carles (p. 83) i, a banda, la jove Brunilda adoptarà el nom de Salvador, significatiu (la jove alliberarà el senyor). I, de fet, Brunilda s’acosta al llit on és el senyor Carles i aquest li demana:

“-Qui ets?

-Sóc Salvador… M’envia la vostra tia Frederica.

-Bé, doncs, Salvador… veges si em pots salvar” (p. 84), paraules que ho reflecteixen molt i, més encara: que Frederica, que és una persona sensible i que aposta per la jove, és més forta que el noble i que ella ha triat qui considera que podrà salvar-lo, així com, per exemple, en la cultura colla, la matriarca i cap de la comunitat (com ara, en el nord de Xile, en ple desert d’Atacama) tria la xiqueta que troba més preparada i adient com a successora seua i per a que faça de cap dels colla quan ella morirà. Un exemple de generositat ben entesa i que es pot captar molt bé.

I més: és el noble qui demana ajuda i, per dir-ho així, es copsa que la part forta… és la jove (la dona), no el senyor (l’home). Això sí: l’allibera per mitjà de remeis (p. 84) “i… sobretot molta gentilesa en el tracte i paraules d’afecte i d’encoratjament” (p. 84). Igualment, Brunilda ho fa tan bé (i molt en línia amb l’educació matriarcal), que la majordoma d’En Carles li diu:

“-Ets una meravella! Per les teues dites i gràcies l’has fet menjar com mai fins aquest dia” (p. 84).

En un altre moment de la rondalla, també ix el tema de la dona com qui marca el compàs i que es fa lo que ella vol i, al capdavall, el senyor Carles, quan el patge Salvador (qui era la jove Brunilda), es presenta com la jove que és, el noble s’agenolla a la fadrina i li comenta:

“-Sou vós, sou vós la que jo creia morta!” (p. 91) i, de nou, és la presència i la manera d’actuar de Brunilda lo que ha aplanat el camí per al reviscolament d’En Carles: la fadrina li ha fet de salvador.

I, en agraïment a la tasca de la jove (i als resultats), Carles Mataplana… accepta cercar dona Frederica, la qual, tot i que era vella, s’ajusta a comentaris que hem rebut en la recerca referents a dones ja ancianes i, àdhuc, de més de huitanta o… de noranta anys: “la qual es trobava bé de salut i fou portada al castell (…) per la seua expressa voluntat.

(…) La tia [Frederica] s’alçà amb forces jovenívoles” (p. 92), alliberen Roseta (la mare de llet de la jove, p. 92), es celebren les noces de Brunilda i de Carles… en Vilian (això és, on vivia la jove, un detall matriarcalista) i, en acabant, la parella es torna al castell (després de celebrar les noces) “i la jove parella aconseguí que es quedàs amb ells la tan agradable dona Frederica” (p. 93) i, com si es tractàs d’un agraïment, al final de la rondalla, llegim que cremaren els guants a la vista de tots, “en el moment de nàixer el primer fill dels nobles novençans” (p. 93), naixement que assegurava la pervivència.

Per tant, en aquest relat, veiem que una dona (ací, vella, afectuosa, forta i molt oberta, dona Frederica) accepta una jove (Brunilda) i, a banda, reviscola i li fa de mare i, posteriorment, és aquesta jove qui, seguint les petjades de dona Frederica, salva un home. I, tot això, dones fortes, agradables i molt obertes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Agraesc a Rosa Garcia i Clotet tota la informació, àdhuc, el títol, que m’envià el 29 de juny del 2022 junt amb un comentari en què ens indicava que era una obra que ella coneixia mitjançant el seu avi. En l’original, la llegenda figura com “714- DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT”. I, per descomptat, la seua generositat i la seua paciència.

[2] Home sota la jurisdicció d’un senyor feudal.

Hòmens i dones amb molt d’esperit juvenil, valents i molt oberts

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1, veiem que, immediatament, mentres que Adolfet anava per la serra, es troba un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta (p. 22) i, al moment, els proposa que ell faça el repartiment d’un ase. I tots li l’accepten i cada u li dona facilitats: així, el llop li donarà un pèl gros i la seua cua (p. 22), el llebrer li cedeix una cerra[1] del seu bigot (p. 23), el falcó li regala un plomissó del seu cap (p. 23) i, al capdavall, la formiga li dona una banyeta del seu cap (p. 23) i cadascú li diu que, quan Adolfet recorrerà a cada u dels regals, es tornarà lo que són ells (un llop, un llebrer, un falcó i una formigueta) segons lo que diga en cada moment. I, quan dirà “Déu i home”, es tornarà com és, un xic.

I, aleshores, Adolfet s’ho alçà i feu via cap al romer on era el Gegant del Romaní i, des d’allí, al castell (p. 23). I, com que ell era fidel a la seua àvia Bertolina, primerament, començà per lo que ella li havia donat i, quant als regals dels animalets, els desava en un reliquiari que li havia donat sa mare (p. 23). Com veiem, Adolfet conserva part de dues dones que han participat en la seua educació: l’àvia Bertolina i la mare.

Immediatament, seguint les directrius de l’àvia, encén la palleta i, ràpidament, l’apaga i va veure al seu costat “una fadrina bellíssima i joveniua” (p. 24). I, en passatges com aquest i molt semblants, entra el gegant, però Adolfet els supera i es torna home.

Aplega un moment en què la xica descobreix que el gegant li enganyava i, així, troba que Adolfet era un xic molt obert i simpàtic i, a banda, ens plasmen que la fadrina “Li digué també que el nom d’ella era Enriqueta, filla de Teulada i de pares pescadors” (p. 26), els quals, com en més d’una població catalanoparlant i molt vinculada amb la pesca, com ara, Santa Pola (de la comarca valenciana del Baix Vinalopó), també ho fan amb el matriarcalisme, ja que són poblacions en què la dona ha tingut un paper fonamental.

Adduirem que Adolfet li proposa un pacte per a que ells dos es puguen alliberar del gegant i, com que Enriqueta, la fadrina, farà preguntes al Gegant del Romaní, ell li les respondrà, Adolfet les oirà i, a més, el xic actuarà amb molta espenta, fins i tot, el xic es fa pastor (p. 30) i es troba amb una filla i pastora, Maria, que “Era la filla major, alta, rossa i forta. Semblava una dona valerosa.

-Mira quin ajudant t’ha vingut!

La pastora el va trobar un xicot eixerit i valent” (p. 30). I, com veiem, és la dona (ací, la jove Maria) qui el contracta, qui fa que passe les proves que ella li indica i qui, àdhuc, capta la valentia del xic (p. 31).

Afegirem que, encara que la jove Maria és qui indica al xic cada prova i ell les supera, en acabant, Maria ho comenta als seus pares:

“-Sí… Si haguessen vist la palissa que ha portat la serp…” (p. 33) i, un poc després, “Així carregats, se n’eixiren Adolfet i Maria amb les tres-centes ovelles” (p. 33), detall que, la primera vegada que escriguí aquestes paraules, em recordà les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que, com em comentà ma mare, eren “Fortalesa i servici”. I, a més, “Se’n tornaren al mas a migjorn i Maria donà compte que la serp era morta” (p. 35). I, com que, a mida que Adolfet supera les proves, el gegant minva de forces, el xic, immediatament, llança l’ou de la serp enmig del frontot del gegant (p. 36) i el mata a l’acte: eren les huit del matí. I, així, es plasma un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: l’acció havia esdevingut de nit i havia finit a primera hora del matí.

I, al moment, Enriqueta i Adolfet es troben en el balcó de l’ajuntament, es casen i “portaren a viure amb ells les respectives famílies de Benifallim i Teulada” (p. 36).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Un pèl.

Benifallim és una població valenciana de la comarca de l’Alcoià i, quant a Teulada, ho és però de la Marina Alta.