Arxiu d'etiquetes: àvies que deixen empremta

Besàvies que deixen empremta i que reflecteixen l’educació matriarcal

LA TRANSMISSIÓ DE LA CULTURA TRADICIONAL: L’ÀVIA (O PADRINA).

 

U dels escrits (ací, amb lleugers retocs) que hem trobat, en relació amb la transmissió de la cultura tradicional i amb el paper de l’àvia, és “La meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/la-meva-besavia/553190), redactat per nitestrellada i publicat en la web “Relats en català” el 30 de juliol del 2007. Diu així: “Es passa les hores asseguda al balancí que té a l’entradeta. (…) M’agradaria saber què pensa, però mai no ho diu. És reservada. Penso que deu recordar. Potser recorda com era la seva vida de jove. (…) Diuen que, de jove, tornava bojos a tots els nois. Em costa d’imaginar. Suposo que tota l’elegància que tenia se l’ha endut el temps. (…) Quan vaig a casa seva, m’assec al seu costat, se’m queda mirant, em toca amb la seva mà (…), em diu ‘Maca…’ (…). Aquest petit contacte i la manera com em mira m’inspiren confiança”.

Més avant, addueix que, “Tot i així, crec que li fan bé les meves visites. Li agrada jugar a cartes. Ens hi passem llargues estones. És llavors quan m’explica històries de la seva joventut i se li dibuixa un somriure a la cara. Es mostra alegre i, alhora, nostàlgica. Atura un moment la conversa, em diu ‘Va tira!’ i continua explicant. Més que reservada, podria dir que té por. Por de fer-se pesada amb les seves històries i, per això, prefereix callar. En canvi, si li dones una mica de corda, s’hi agafa de seguida. Les seves paraules em demostren la saviesa que el temps li ha donat. Després d’aquestes xerrades, em quedo pensant una bona estona sobre els consells que em dóna. Abans, l’únic que hagués pensat era que estava pastada a l’antiga; ara sé que toca de peus a terra més que ningú”. Per consegüent, ens trobem davant d’una anciana molt oberta, sàvia, realista i que ha deixat empremta en la besnéta.

Menys d’un any després, el 21 d’abril del 2008, també en “Relats en català”, criptonita redactava “Algun dels meus millors moments… amb la meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/algun-dels-meus-millors-moments-amb-la-meva-besavia/673199), en què plasma molts trets que hem copsat en dones nascudes abans de 1920: ’Van ser moments dolços de la meva vida que no podré viure mai més. Tan sols amb el record’. Són paraules que he pensat fa un moment i ara crec que semblo una iaia compartint els seus millors moments amb els seus néts, com feia la meva àvia. De fet, era la meva besàvia, però tots li dèiem ‘àvia’ i ella estava encantada.

La meva àvia era una dona amb un aspecte endurit per la vida, amb molta força i caràcter, però molt agradable. Els seus cabells blancs eren la viva demostració de la seva experiència.
Algunes vegades, ens reunia a tots, als meus cosins i a mi, i ens explicava històries. Ens feia seure damunt la seva falda, tot i la seva avançada edat. Recordo que ens abraçava i ens deia que ens estimava molt, tot embolcallant-nos de manera exagerada amb els seus braços.

Havia treballat molts anys per a gent important, diplomàtics, ambaixadors… a Sud-Amèrica. Va haver de marxar allà per culpa de la guerra, com tants altres, per guanyar-se el pa i alimentar la seva filla. Va quedar-se vídua molt jove i va donar voltes fins instal·lar-se, definitivament, aquí, al poble on ara jo visc.

Em sap greu perquè, com que jo era molt petita, ara, pràcticament, no recordo les seves anècdotes. M’hauria agradat poder enregistrar-les en la memòria per poder explicar-les algun dia als meus néts. Però no podré fer-ho i se’m fa un nus a la gola quan hi penso.

El que realment em sobta a vegades és el record que va quedar d’ella a tota la família. Tots sentim una admiració especial respecte a ella i la tenim molt present. Era una dona que mostrava els seus sentiments sense embuts, que francament es feia estimar…
Així que aquest podria ser un dels meus millors records. D’aquells moments que no tornaré a viure mai més. Perquè ella ja no està amb nosaltres. No obstant, sempre quedarà el record que en tinc. Mai l’oblidaré”.

En el moment d’escriure aquests mots, el 16 de gener del 2024, evoque un comentari que fa pocs dies em féu ma mare en nexe amb els seus pares: que li hauria agradat fer-los qüestions que, si hagués fruït de més temps i la vida hagués pres un altre camí, ara tindria més a compartir amb els altres.

Llavors, li responguí que, justament per això i, sobretot, arran de la mort de Pere Riutort en novembre del 2021 (qui ens féu veure que la cultura matriarcalista podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat), jo m’havia proposat aprofitar la vida per a demanar a ella (com també a altres persones) sobre temes que consideràvem que podrien resultar-nos interessants: no sols per a mi, sinó, igualment, per a qui volgués accedir a testimonis que connectassen amb la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana i, de pas, amb la realitat, molt sovint, silenciada voluntàriament i legalment en les escoles (per mitjà d’una instrucció semblant a la militar i molt lluny de potenciar la creativitat de la persona) i, per descomptat, per moltíssims polítics,… però que sí que apareixia, principalment, en Internet, en publicacions en paper (com ara, llibres de poesia i alguns llibres de festes patronals) i mitjançant la recerca, gràcies, en bona mesura, a persones que es dedicaven a reflectir lo que, quasi sempre, de manera creativa, els permetien les noves tecnologies: restar adherits a la terra i, de rebot, a lo vernacle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Padrines amb molta espenta, fortes, que deixen empremta i senzilles

Una altra entrada en què captem trets sobre la dona en la família tradicional catalanoparlant és “Homenatge a la Padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicada en el blog “Des de l’Exili” el 22 d’octubre del 2009. Així, comenta que la padrina, una dona amb noranta-nou anys, a pocs mesos de fer-ne els cent, tenia molt a veure amb la cuina i amb la casa del poble en Montroig del Camp, en què, quan eren petits, sempre aprofitaven per a fruir amb animalets, amb altres xiquets i, com el narrador indica, per a connectar “Les olors dels temps antics amb els de la modernitat que arribava”.

Entrant en com era l’àvia, escriu que La padrina no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. El meu besavi, de ca la Torra, va marcar molt el caràcter de la padrina i, de retruc, el del meu pare (…). El meu besavi de ca la Torra era una persona molt respectada i estimada i tothom li demanava parer per resoldre els problemes entre la gent del poble. Malgrat ser d’idees republicanes, en acabar la guerra, no va ser denunciat per ningú i no va haver d’exiliar-se”. Resulta interessant que, en una família, hi hagués lo que es deia “un home de bé” i que li deixàs empremta, ja que es tractava d’un tipus de mitjancer de què ens han parlat i que, com ara, trau el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez  (1866-1946).

De fet, més avant, afig que, “Pel meu besavi de ca la Torra, els meus padrins sabien que, si el padrí es presentava a files, el matarien per ser de dretes l’endemà d’allistar-se. Per això, conjuntament amb el besavi, varen urgir un pla” i feren possible que se salvàs.

Quan passa a la postguerra, reflecteix part del caràcter i de la manera de ser de l’àvia: “La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ella tenia. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, néts i besnéts. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia:
Estàs fet un xic fadrí!!’”.
Per consegüent, altra vegada ens trobem amb dones que la dedicació a la família i als altres anava més bé encaminada a fer que anassen avant, que es mantinguessen forts. Igualment, encara que no destacassen per la seua amabilitat, això no els impedia reforçar els néts, encoratjar-los, en aquest cas, empiulant l’edat amb la superació (el nét fadrí, jove, vigorós).

Prosseguint amb l’entrada “Homenatge a la Padrina”, algunes persones exposen uns comentaris que aporten informació interessant que enllaça amb el matriarcalisme; i ho fan, en bona mesura, amb intenció de conservar el lligam entre els membres de la família. Com a exemple, Montse, d’alguna manera, escriu sobre la influència de l’àvia: “us haig d’explicar dels records que en tinc, d’aquella època d’infantesa; sí: els tinc aquí palpant-los cada dia. Per mi, no són solament de la infantesa, ja que m’he quedat sempre, aquí, al poble. Abans, creia que m’havia perdut moltes coses al quedar-me aquí. La vida, així, ho ha portat. (…)

Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí (…). El que sí m’agradaria comentar és [ que, ] amb la senzillesa que vivien, portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més en la meva pròpia vida. Al venir a viure aquí, de seguida, vaig impregnar-me d’aquesta sensació: no hi havia quasi endolls, guardaven coses impensables per nosaltres (pots de vidre a manta, bosses de plàstic…), tenien lo just i necessari per viure… i això que no els faltava res. Avui dia, ho tenim tot i encara tenim la sensació que ens falta alguna cosa: ‘Si tingués allò’ o ‘Si pogués anar a tal lloc’…; no ens conformem en res. En fi, va bé pensar, de tant en tant, que no necessitem tant per viure i que també es pot ser feliç; potser ho dic perquè realment no ens falta res”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)