Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Les dones trien i molt obertes

General, , , ,

 

Adduirem que, el 19 de maig del 2021, trobí el document “Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències” (https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/ambits_tematics/families/23usostemps/usostemps.pdf), publicat en el 2010 pel Departament d’Acció Social i Ciutadania, de la Generalitat de Catalunya, amb un article titulat “Quatre generacions de filles úniques”, de Marga Solé en què hi ha un encapçalament que diu  “Som un matriarcat de quatre generacions”. Comença dient que “A la comarca de l’Alt Penedès, a Ca l’Obaguer, hi viu una família en règim matriarcal  de quatre generacions de filles úniques. La conformen: el besavi i la besàvia, l’avi i l’àvia, i el pare i la mare amb la seva filla. El cordó umbilical és el de les dones i els consorts s’hi han anat afegint” (p. 89).

Quan, en aquest article sobre quatre generacions, passem a la part referent a les faenes de la casa, veiem que “’Som un matriarcat de quatre generacions i per això funcionem tan bé: la besàvia és la reina mare; jo sóc la reina; la meva filla, la princesa, i la meva néta és la infanta’. Així de clar ho té la Laia quan explica qui és qui d’aquesta família nombrosa, que viu la major part de l’any en una masia a l’Alt Penedès. La Laia acaba arrodonint que els seus homes són els consorts, per la qual cosa el besavi, Josep Maria, afegeix irònicament,(…) ‘I jo sóc l’esclau!’. La família viu a Ca l’Obaguer, una masia envoltada de vinyes i arbres fruiters” (pp. 89-90).

Com veiem, fins i tot, un home (en aquest cas, el besavi), admet la seua condició d’esclau, fet que va en línia amb les paraules que, el 12 de maig del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), em comentà quant al paper de l’home i de la dona en aquesta cultura sud-americana: “Sí: ell és el burro de càrrega”. Com a exemple, en la rondalla valenciana “Pere Joanot (Arreplegada a Sant Joan)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, veiem que, a Pere Joanot, que estava casat amb Pepa, “no se li escapava que en sa casa manava la sogra, però, com que era tan pacífic i tan tranquil, no protestava mai” (pp. 111-112), i, a banda, “cada dia es veia més deixat de banda” (p. 112).

Finalment, en la rondalla en què intervé Pere Joanot, serà la necessitat d’espenta i el fet que, o s’espavila Pere Joanot, o les passarà magres, lo que farà que, a través de la seua iniciativa, la dona (Pepa) i la sogra (ací, relacionades amb la maldat), el tracten amb bonhomia i que, així, si bé es diu que passà a fer-se lo que ell deia, és clar, que, en el sentit que, en aquella casa, passarà a haver un ambient matriarcal: “I a partir d’aquell dia, la tia Teresina i Pepa conrearen molt bé Pere Joanot, l’estimaren més, li feren molt de cas i ja sempre el van obeir, perquè havia demostrat ser millor persona i tenir més trellat que no elles” (p. 115).

Mentres escric aquestes línies sobre la rondalla “Pere Joanot”, el 23 de maig del 2021, em ve al pensament que, si bé els Sants de la Pedra estan representats per dos hòmens jóvens, també estan vinculats amb el matriarcalisme (com també ho feia la deessa grega Demèter, amb qui tenen a veure), així com, en aquesta rondalla, ho fa un home bonhomiós i obert i que, per tant, lo prioritari, en les rondalles, és el missatge que es vol transmetre al lector (i, si són narrades oralment, a l’oïdor). Ens hem trobat amb alguna rondalla en què el pare actua de manera matriarcal amb els fills i aquests ho fan amb el pare i amb la mare: “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost”): “Les paraules del pare foren dites amb tanta sinceritat, que tots els fills comprengueren que calia fer allò que aquell home (…) desitjava” (pp. 19-20).

Al moment, Marga Solé addueix que “Malgrat ser set a la família, ho tenen molt ben muntat ‘perquè som les dones les que organitzem la feina domèstica’, diu la Laia mentre el José Ramon afegeix: ‘Tenim una distribució de funcions i, mentre uns  o unes fan unes coses, la resta en fa unes altres’ (…)” (p. 90) com també que “Segons la Míriam, el tema és que estan molt acostumats a viure junts i fer-ho tot entre tots: ‘Cadascú té molt clares les seves funcions i no hi ha cap problema’” (p. 90).

A més, veiem que, com comenta la besàvia, hi ha bones relacions, entre altres motius, perquè “’ens truquem moltíssim cada dia, estem tots assabentats de tot i no podem fer una cosa sense que la resta de la família ho sàpiga’. L’Alfredo ho corrobora: ‘La companyia del telèfon té molts guanys amb nosaltres perquè les dones es truquen per a qualsevol cosa, totes tres, és una norma” (p. 90).

Resulta interessant el sentit de la solidaritat i de la col·laboració,  en línia amb unes paraules que, el 24 de desembre del 2019, em comentà Pere Riutort Mestre, per telèfon, en relació a activitats que feien les dones en les Illes Balears: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”. Doncs bé, en l’article “Quatre generacions de filles úniques”, Marga Solé plasma que, “’Si algú es posa malalt, ens posem malalts tots, de veritat’, manifesta la Míriam, que afegeix que, si el malalt o malalta ha d’anar al metge, l’acompanya qui té més facilitats a la feina, però ‘després hi acudim tots quan podem’” (p. 91).

Cal dir que, àdhuc, ”Es defineixen com una família anxoveta perquè tot i que hi ha espai, sempre estan units, juntets, com les anxoves: ‘Ara d’aquí a uns dies, anirem a Jaca, que és la ciutat del meu marit’” (p. 92). Això és, que junts i molt oberts.

I, amb unes paraules interessants, d’Alfredo: “el nostre concepte de família per a nosaltres és l’ideal” (p. 94), això és, el matriarcal. Hi estic totalment d’acord.

Finalment, d’aquest article sobre les quatre generacions en una família de línia matriarcal, afegirem que, “La Míriam diu que sempre vols el millor: ‘Nosaltres som quatre generacions i cada cop hem estat millor i hem tingut més qualitat de vida. Cada generació s’ha esforçat per millorar i deixar un futur millor per als descendents’” (p. 95), una característica més de les cultures matriarcals: actuar, no sols de cara al present més immediat, sinó, per descomptat, pel demà i pensant en els altres i actuant amb bondat. Aquesta actitud es plasma, fins i tot, en rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, en què es prima la col·laboració, l’obertura, el pensar en els altres, la bondat, lo matriarcal, etc.

Agraesc la col·laboració de l’amic que coneix molt la cultura colla, la de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

La Mare de Déu, alliberadora i amb molta espenta

General, , , ,

 

A més,  en la rondalla “Per què els pinyols dels dàtils tenen una o?”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, l’home és salvat per la dona. Així, la Mare de Déu, una dona amb molta iniciativa i amb molta espenta, no sols fa possible que Sant Josep, el Nen Jesús i ella s’allliberen dels soldats que havia enviat Herodes, sinó que, igualment, la creativitat la Mare de Déu serà decisiva, Així, podem llegir que, “malgrat que sant Josep s’apressava molt, els soldats cada vegada eren més a prop: no tindrien temps d’arribar a aquell tossalet salvador. Llavors la Mare de Déu va dir:

-Josep, amaguem-nos darrere d’aquella palmera.

Tot seguint els desitjos de la seua esposa, sant Josep va eixir del camí i féu anar el ruc cap a la palmera” (p. 158). Per tant, no sols és la dona qui li tira creativitat sinó que, a banda, és qui porta la iniciativa i, a més, l’home (Sant Josep) fa lo que ella li diu.

Un poc després, es pot llegir que “El galop dels soldats se sentia ja molt pròxim. Ja eren allí. Els matarien sense compassió. Aleshores, la Mare de Déu parlà a la palmera i li digué plorosa:

-Oh palmera, cobreix-nos!

A l’instant, la palmera abaixà totes les seus palmes, que n’eren moltes, fins qu tocaren en terra, i la sagrada família quedà ben amagada dels ulls dels soldats assassins” (pp. 158-159).

La Mare de Déu, després d’alliberar-se tots tres dels soldats, actuarà de manera oberta i, a més, agraïda: “Quan els soldats se n’anaren, la Mare de Déu donà les gràcies a la palmera, i des d’aquell dia, com que la primera parauls que va dir fou ‘oh!’, els pinyols dels dàtils duen impresa una o” (p. 159). 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

Dones fortes, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, podem llegir que, en els anys noranta del segle XX, es creà el Museu de les Trementinaires i que “La imatge que dóna de les trementinaires una de les frases dels llibres de signatures del Museu és força paradigmàtica: ‘Elles eren fortes i valentes i plenes de ‘sabiduria’. (…) nòmades” (…). Altres en destaquen aspectes similars: ‘Sàvies avantpassades’, ‘Dones poderoses’, ‘Eran mujeres libres’, ‘Dones sàvies’, ‘Trementinaire seria, doncs, sinònim de dona valenta, aventurera, independent, sàvia…’, ‘Homes i dones intrèpids’, ‘Dones valentes i amb força i que volien ajudar a la gent que patien algun mal’, ‘És admirable l’esforç i l’esperit de superació de les trementinaires. Tenien coratge!’, ‘Persones senzilles que amb la seva saviesa i bon fer varen ajudar a molta gent’, (…) ‘Dones fortes i valentes que van travessar muntanyes, valls i planes’” (pp. 205-206).

Eren, com moltes dones catalanoparlants d’ara, persones amb molta iniciativa, fortes i molt obertes, des de bon matí, com moltes persones que conec. I, com veiem, la dona està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre.

“L’orinal”, dues versions més d’una cançó matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb la cançó “L’orinal”, el 7 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Marta Blanch Vilà escrigué un comentari acompanyat de la sisena versió, amb una lletra molt diferent respecte a moltes de les anteriors: “La meva àvia (1881) també la cantava:

‘Si els orinals tinguessin llengua[1]

i en sabessin, de parlar,

de les coses que en dirien,

ens faria esternudar.

Atxim!’”.

 

Un poc després, en el mateix grup, Albert Febrer Morral comentà: “Jo conec la versió que em va ensenyar la meva àvia, nascuda a Barcelona al 1907:

‘Quan un orinal es trenca

o se li fa algun forat,

el posem a la finestra,

a l’eixida o al terrat.

Quan està ple de merda,

li plantem un roseret[2].

I l’orinal

està provat,

perquè és un objecte

d’autoritat.

I el respectem

per lo que val.

Visca la merda

de l’orinal’”.

 

 

Moltes dones, no sols eren actives quan, fins i tot, eren àvies, com les mares de ma mare, sinó que, a més, eren persones molt obertes i amb molta iniciativa, fins i tot, amb els xiquets. I, ara, també n’hi ha així, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de Marta Blanch Vilà i d’Albert Febrer Morral.

 

 

Notes: [1] En l’original, “llenga”.

[2] En l’original, “rosaret”.

Les dones emprenen amb molta espenta

General, , , ,

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, llegim que “la substituta a casa d’una dona que anava pel món era freqüentment la sogra, és a dir, la padrina de la casa. La presència d’una sogra encara valenta permetia resoldre més o menys satisfactòriament la qüestió de les tasques domèstiques i la criança dels fills durant l’absència temporal de la jove de la casa. Si la padrina era massa vella o no podia valdre, calia la participació d’altres parents com algun fill o alguna filla de la dona que havia marxat o el seu marit. Si no hi havia padrina, el marit havia de cuidar-se més dels fills” (p. 99). Com em comentà, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), el 12 de maig del 2021, a la pregunta de si, “En la cultura colla, ¿l’home sol ser en casa mentres que la dona, com en el cas de les trementinaires (remeieres) de Catalunya, ‘van pel món’?”, “Sí: ell és el burro de càrrega; i ella, la comerciant”. Agraesc la seua col·laboració.

En línia amb aquesta tasca de l’home, tant en el cas de les trementinaires com en el de la cultura colla (cultura en què, fins i tot, és la dona qui va al bar, però no l’home, com, un dia, em digué aquest amic), en el mateix llibre, veiem que “La Maria (1919) era molt petita quan la seva mare anava a la verema i, com que no hi havia padrina, el seu pare era qui els cuidava” (p. 99) i, a més, “El seu pare tenia molta feina” (p. 99). Un altre exemple, el veiem quan Joan Frigolé escriu que “En Lluís (1930), que era el petit, recordava que quan la seva mare anava pel món amb una filla i l’altra germana era fora de casa, el pare era qui el cuidava. Recordava que una vegada la seva mare va tornar, varen matar el porc i varen tornar a marxar” (p. 100).

Però, fins i tot, hi ha casos en què tant la dona com l’home es dedicaven a tasques relacionades amb el comerç, com ara, quan Joan Frigolé comenta que, “Quan els pares de la Cèlia (1916) sortien tres cops l’any a fer de marxants de roba, ella i els seus germans quedaven a càrrec de la padrina, que anomenaven la mare vella” (p. 99) i, per exemple, quan els pares de Carme (1941), anaven pel món. En el cas de Carme, “la padrina i la filla gran es feien càrrec dels més petits. Dormien tots al llit amb la padrina. La germana gran va criar el més petit” (p. 99).

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre, entre altres motius, per aquest detall, i la de l’amic que m’ha informat en relació amb el tema ací exposat.

Àvies, mares i netes amb molta espenta i amb molta iniciativa

General, , , , ,

 

En línia amb l’escrit “Matriarcat a Manresa”, el 7 de maig del 2021, Carme Picas Guasch, de la ciutat de Barcelona i nascuda en 1956, m’envià un correu electrònic molt semblant, titulat “Matriarcat”, i que diu així:

“Hola, Lluís,

A la meva família, vaig tenir el cas de l’àvia paterna. Va quedar vídua als 36 anys, va col·locar la filla gran a Telefónica; al meu pare, amb 13 anys, el va col·locar a una empresa de plàstics (on es va jubilar). Amb la filla petita, (7 anys), es va presentar al Liceu com a sastressa i cosia els vestits dels actors.

Va ser una dona amb geni i figura tota la vida.

Tot passava per les seves mans. Era la que manava i es feia el que ella deia, inclús casats i amb fills.

Un gran caràcter!!!”.

Quan acabí de llegir aquestes línies de Carme Picas, sense embuts, li comentí: “Molt interessant. L’afegiré en el treball”. El 8 de maig del 2021 li comentí que les àvies de ma mare eren molt arriscades i que actuaven amb molta espenta des de primera hora del matí. Un poc després, li escriguí que jo estava interessat per l’any en què ella havia nascut “perquè les dones nascudes abans del 1930 i, sobretot, les que ho feren en el segle XIX, tenen molta espenta i, a més, molta iniciativa”. Carme Picas, immediatament, em respongué “És veritat. La mara era del 1918. Era valenta, forta i una persona molt carismàtica, amb les idees molt clares”.

Afegirem que, el 8 de maig del 2021, fiu una pregunta en Facebook per a plasmar en el treball sobre el matriarcalisme: “¿Quines vivències teniu (o vos han contat, o bé heu llegit) de dones catalanoparlants, que ara tindrien més de huitanta anys (nascudes abans de 1942) i amb molta iniciativa i, per exemple, amb molta espenta?”.

La primera resposta, molt prompte, fou de Maria Pladesala Terricabras, els pares de la qual “eren de Manlleu”, en el grup “Dialectes”: “La meva mare, del 29 (…) ensenyava a planxar a altres noies i planxava per qui ho demanés. El meu pare era pastisser i treballava com a oficial de pastisseria. Va ser la meva mare que va buscar una botiga amb obrador i va empènyer al meu pare per establir-hi un negoci propi. Als 70, quan el negoci els hi anava bé, era ella la que decidia fer les inversions (comprar un pis, apartament, etc.). El meu pare no era tan negociant i acceptava que fos ella la dels negocis”.

En el mateix grup, el mateix dia, Rosa Bixquert, una dona molt col·laboradora, escrigué “La meua mare, del 27.

(…). El pare era fill de forner. Quan es casaren, posaren una botigueta. (…) El pare va faltar molt prompte, i ella es feu càrrec del negociet i el portà avant, apuntant les coses a la seua manera (…). Si no, l’altra opció era posar-se en amo o anar a França.

Ens va criar, al meu germà i a mi, ens donà carrera i ens educà amb molt de seny.

Després, ens ajudà criant als néts. Lluitadora sempre. Jo sóc el que sóc gràcies a ella i el seu exemple”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

Les dones porten la iniciativa

General, , , , ,

 

El 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miq Mat, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera (“La dona fa la casa”), comenta que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador, és a dir, al ball, comandava ella”.

Immediatament, responguí a Miquel Vila Barceló, amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”.

A més, el 23 d’abril del 2021, en veure jo un comentari de Lucas Ramón Silvestre, en el meu mur, en què hi havia uns escrits relatius a balls matriarcals, li demaní més informació i, en un missatge, m’escrigué “Com et comente en el missatge al teu post, en València era majoritari que les dones portaren la iniciativa al ball. Pots trobar més informació en un llibre de Fermín Pardo. També et puc facilitar vídeos on es veu eixa iniciativa de la dona al ballar, inclús dins de parelles que són matrimoni.

https://youtu.be/cfAAiySVw3k.

 En aquest vídeo trobaràs el matrimoni ballant i, com podràs vore, l’home continua els passos que marca la dona. Tot i això, és curiós, perquè són del Molinell, un mas de Culla[1], on no era habitual que la dona manara”.

En línia amb lo que hem escrit fins ací, en l’entrada “Els balls sagrats al voltant dels pous; Eivissa. (Dancing around sacred wells; Ibiza)” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/06/els-balls-sagrats-al-voltant-dels-pous.html), de Manel Jovani i publicada en el blog “El somni de la Deessa Terra”, llegim que, “Encara que sembli estrany, avui dia encara podem trobar algun indret on es realitza una de les cerimònies més antigues de la humanitat i que està relacionada de forma directa amb els rituals de la nostra Deessa Terra. Certes danses arcaiques que es segueixen desenvolupant per la nostra geografia tals com els balls dels cavallets, de bastons, de l’àliga i d’altres, tenen orígens força remots amb uns antecedents clarament pagans i que es vinculen amb el culte a motius que giren entorn els cicles i aspectes de la Deessa Terra.

(…) Un clar exemple el tenim en les danses de pagès eivissenques i molt concretament en les que es ballen al voltant de pous i fonts”.

Al moment, en una primera foto que hi ha en aquest escrit sobre balls, podem llegir, textualment, que “Els balls de pagès es realitzen al voltant d’esglèsies, pous i fonts” i, en una segona que hi ha al costat, “Ball pagès al costat d’un poc a Buscastell, Eivissa”. Immediatament, comenta que “Tal com si els mil·lennis no haguessin passat, alguns dels habitants de determinats pobles de la illa d’Eivissa (tant[2] coneguda pel seu ambient festiu lúdic i turista), escullen seguir mantenint vives aquestes tradicions que ens permeten poder contemplar com, efectivament, va existir un temps on l’home estava lligat al culte a la Deessa Terra. Possiblement en aquest cas de la deessa púnica[3] Tanit, ja que el seu culte va estar fortament arrelat a la Illa d’Eivissa fins a la cristianització en el segle II. (…) la importància recau en que es retia cultes als seus símbols, com l’aigua, als pous i la fertilitat de les collites i que possiblement ens trobéssim amb grups matriarcals”

I, un poc després, Manel Jovani, comenta que “Les dones i homes de pagès que participen dels balls típics eivissencs duen els seus vestits rurals. En el cas de les dones, porten uns grans collars que tenen una gran semblança en els que trobem en l’escultura ibera de la Dama d’Elx, que és reconeguda entre d’altres com una representació de la deessa púnica Tanit”, deessa que, com podem veure en Viquipèdia, el 16 d’abril del 2021, “Com a senyora de la fertilitat, rebia el nom de Nutrix (dida)[4]. Els seus símbols són la magrana, la figa, l’espiga, i el colom com a símbol animal”. Recordarem que Demèter, la deessa grega de l’agricultura i també vinculada al matriarcalisme, entre altres símbols, està vinculada a les espigues de forment.

Fins i tot, en “El cançoner de Pineda” veiem que, en la “Dansa de Pineda”, com comenta Sara Llorens,  té lloc “una passejada que fan les noies acompanyades del jove que cada una d’elles s’ha triat per parella” (p. 276). Per tant, novament, és la dona qui tria.

Agraesc la col·laboració de Miquel Vila Barceló i la de Lucas Ramón Silvestre.

 

 

 

Notes: [1] Culla és una població valenciana de la comarca de l’Alt Maestrat.

[2] Literalment.

[3] Cartaginesa, és a dir, pertanyent a la cultura púnica o cartaginesa, la qual, s’estengué pel nord d’Àfrica , pel sud de la península ibèrica i per altres punts de la mar Mediterrània i que perdurà, fins i tot, per exemple, en el segle V.

[4] Dida o mare de llet. Com veiem, està associada a la paraula “Nutrix”, mot que té a veure amb “nutrició”(terme procedent del llatí “nutrire”, que vol dir “nodrir”).

L’Escala, Cadaqués i fills que actuen vinculats amb la mare

General, , , , , , , ,

 

En línia amb uns escrits sobre Santa Pola que hi ha en Internet i també en relació amb la pesca, el 18 d’abril del 2021, trobàrem un document sobre l’Escala, una població catalana de l’Alt Empordà, “L’Escala Festa Major 93″[1](https://www.bibgirona.cat/pandora/high.raw?id=0000636888&name=00000001.original.pdf&attchment=0000636888.pdf), amb l’article “¿Santa Màxima?…¿Sant Pere?”, de F. Sala Balaguer, en què podem llegir l’apartat “LES DONES FAN EL POBLE”,  on també es parla de mariners i de comtes de 1575 i, tot seguit, es diu que “Les dones d’aquells pescadors[2] decidiren que ja n’hi havia prou d’estar esperant que els marits tornessin finalitzada la temporada de pesca o de viure en barraques a la platja. Aconseguiren permís comtal per establir-se i formaren una barriada permanent.

De sempre, l’Escala funciona de forma matriarcal. Els homes, a la mar, han treballat molt i aguantat el timó de la barca, però a casa l’esposa manava i portava la iniciativa; encara avui moltes llars o famílies es coneixen pel nom de la mestressa. Fins i tot a un bon home li posaren per motiu ‘…el senyor de la senyora!’” (pp. 51-52).

Igualment, però en relació amb el matriarcalisme en Cadaqués, una població catalana  de la comarca de l’Alt Empordà amb semblances amb Santa Pola, com ara, en el fet que siga prou marinera, per mitjà de l’article “La república de les dones” (https://www.descobrir.cat/ca/notices/costa_brava_el_paradis_irrepetible_230.php), de Trinitat Gilbert i publicat en la revista “Descobrir”, podem llegir que “Eugeni d’Ors sostenia la idea que Cadaqués estava regit per un matriarcat; en la darrera novel·la, va reflectir la manera de viure de la mítica població i revela la identitat de la musa que el va inspirar”. Una altra font en què també ens ho indica és l’article “Cadaqués” (https://static1.squarespace.com/static/5378d25de4b0acdd68e12a72/t/540d614ae4b034ea940d27cc/14101q63018139/LLIB_CADAQUÉS.pdf), on podem veure que “L’accés per carretera encara avui dóna la dimensió de l’aïllament secular amb què ha viscut el poble: de cara a mar i d’esquena a la terra. La carretera no es va fer fins a principis de segle XX. No sense raó es diu que els seus mariners coneixien abans els ports llunyans que no Barcelona, a tres dies de viatge. I també que, quan el mar s’enduia els homes durant dies, al poble s’instaurava un règim matriarcal. No és estrany que Cadaqués conservi encara un parlar que li és propi: el parlar salat, un tret que comparteix amb altres punts del Mediterrani, com les Balears”.

Un altre article relacionat amb el matriarcalisme en Cadaqués, titulat “D’Ors, Dalí i Lidia de Cadaqués”, i publicat en Internet, parla sobre l’escriptor català Eugeni d’Ors[3] i comenta que, quan ja tenia vint anys, ell “era un veinteañero huérfano de madre y Lidia, que tendría unos cuarenta, hizo las veces de madre para él. Lidia era una comadre pero con gran influencia; una justiciera muy respetada en el pueblo.

(…) Cadaqués era entonces una sociedad matriarcal, era un pueblo perdido al que no se podía llegar por carretera. Un caminito por la costa lo comunicaba con Figueres”. Sobre la vida d’Eugeni d’Ors i del seu vincle amb lo matriarcal, en l’article “Eugeni d’Ors i la filosofía com a música” , de Joan Cuscó i Clarasó i publicat en “Quaderns de filosofia i ciència” (no. 40), i accessible en Internet, podem llegir que “No és per casualitat que d’Ors va voler ser enterrat al cementiri de Vilafranca del Penedès, d’on era la branca familiar de la seva mare. Amb aquest acte simbòlic tancava diferents cercles: retornava a la terra matriarcal i retornava a la pàtria dels Milà i Fontanals[4] i de Llorens i Barba[5]” (p. 60). Són unes paraules que ens donen moltes pistes sobre com es veu la vida en les cultures matriarcals i, més encara, quan, un poc després, Joan Cuscó comenta que la música (un element vinculat a lo emocional així com també ho fa el matriarcalisme) va acompanyada d’una triple dissolució del jo (en favor de l’obertura als altres i de la unió), entre altres coses, “en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura” (p. 62), fet que comporta que “la persona supera la individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. I aquest és l’acte simbòlic que d’Ors dramatitza en voler ser enterrat a la seva pàtria matriarcal” (p. 62). En altres paraules, que Eugeni d’Ors va preferir retornar a la seua terra i estar-hi vinculat com també estar obert. Un fet clarament matriarcalista, ja que, com diu un amic meu, prou coneixedor de la cultura colla en el nord de Xile, la qual és matriarcal, “No teoritzen. Viuen i actuen”: viuen, igualment, en simpatia amb la mare i amb la Mare Terra, la qual es besa perquè s’interpreta que és d’on prové la vida (així com de la mare, per mitjà  del cordó umbilical, fa camí la de qui, posteriorment, serà el nounat i, així, un fill més de la terra) i, a banda, actuen, passen a l’acció i, això sí, oberts als altres i a la vida.

 

 

 

Notes: [1] El títol complet de la portada de la publicació és “L’Escala Festa Major 93, dies 2, 3, 4 i 5 de setembre Festivitat de Santa Màxima”.

[2] Dels del segle XVI a què s’ha fet al·lusió adés.

[3] Eugeni d’Ors i Rovira (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), fou un escriptor català del  moviment Noucentisme.

[4] Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), fou un filòleg, erudit i escriptor català.

[5] Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820- Barcelona, 1872), fou un filòsof, mestre de la Universitat de Barcelona i u dels impulsors de l’Escola de filosofia de Barcelona.

Filles que actuen i obertes, amb l’aprovació del pare

General, , , , ,

 

El 25 d’abril del 2021 (que consultí en Internet sobre el matriarcalisme, com ara, en Cadaqués i en Peníscola), trobí una anècdota en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006. Es tractava d’un fet real i que va en línia, fins i tot, amb el matriarcalisme reflectit en el llibre  “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002.

Així, Joan Frigolé Reixach, en parlar sobre la vall de Vansa i Tuixent (en el Pirineu català), comenta que l’avi d’en Jesús, u dels informadors, de fadrí, havia anat a Cuba i, posteriorment, tornà a Catalunya (pp. 35 i 37), per a fer comerços en Barcelona. I, un poc després, afig l’anècdota, en què apareix una dona jove i amb molta espenta, qui, amb l’aprovació del pare, actua. Diu així: “En tornar d’Amèrica, l’avi es va quedar a la casa pairal com a hereu. Més tard es va casar amb una noia de Civis, prop d’Andorra. El casament es va concertar amb una sola visita i estava relacionat estretament amb un camp empenyorat per la casa d’en Jesús. Mantenir el camp dins del patrimoni de la casa era fonamental, perquè la propietat de la terra determinava la posició social, però a més, hi havia en joc la reputació de la casa i dels seus homes. El prestador, un home d’una àrea propera, havia llançat el desafiament que en aquell prat s’hi menjaria un gall. Aquest repte metafòric transformava el no-pagament del deute en un derrota més global, ja que hi havia en joc no solament la propietat de la terra, sinó també la reputació de gènere, perquè el gall és un símbol masculí. Per això, quan es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però la seva reputació de gènere quedà afectada en la mesura que el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37).

Com veiem, és el pare de la núvia qui porta els diners a casa (en aquest cas), però, com en moltíssims casos que hem recopilat, era la dona qui els gestionava i, com en més d’una rondalla de Pineda de Mar, una filla actua amb molta més espenta que el pare. Dos trets més i interessants.

Per tant, si, en la rondalla de Tàrbena, un home deia que ell seria qui portaria sa casa i que, d’aleshores ençà, s’hi faria lo que ell volgués, però no lo que triàs la seua dona, ací és la dona qui ha fet el pagament (de la mateixa manera que, en la lletra de la cançó “La manta al coll”, les xicones de Xixona es compren una romana per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana, com veiem en la versió del grup musical “Carraixet”) i no l’home i, a més, podem dir que la línia matriarcal era viva en ca la núvia i que el fet és un exemple més de matriarcalisme com també ho és el de la rondalla de Tàrbena, conte en què, finalment, l’home accepta que siga la seua dona qui trie i no ell, motiu pel qual el batle del poble valencià li diu “¡A ta casa, vaca!”.

 

 

Nota: [1] La núvia.

Mare i filla amb molta iniciativa

General, , , , ,

 

Un altra font on hem trobat moltes dones amb molta iniciativa i, a més, amb molta espenta, és el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau. Així, comenta que Francisca Creus Borràs (1886-1957), “duia en tot moment la iniciativa en els negocis i en les propietats. El seu home, en Llorenç, restà sempre en segon terme” (p. 33), o que, per exemple, Francisca Garcies Riera (1887-1970), que fou cosidora d’espardenyes, feu de mare de llet d’una xiqueta a punt de morir (p. 76), que salvà la nena i que, a més, “Na Francisca surà la nineta com si fos filla seva, fins i tot se l’enduien al ranxo, i tota la vida, encara que la ‘filla de llet’ de gran no vivia amb ells, fou com una més de la família” (p. 76) i, més encara, quan addueix que Francisca Garcies “Fou una dona molt decidida, alegre i de rialla. Diuen que era molt madona mallorquina, com les de possessió: sempre donà el protagonisme a l’home, però davall, davall, ella decidia i duia la casa com volia” (p. 77). Igualment, Bàrbara Suau comenta que, una altra dona de Bunyola, Josefina Aina Pasqual Suau (1889-1964), “quedà vídua l’any 1948, quan tenia gairebé seixanta anys. Malgrat que aleshores ja era considerada major, no va deixar mai de fer feina. No perdé mai les ganes de continuar endavant” (p. 92), i, un poc després, addueix que “fou una dona d’empenta” (p. 92).

Aquests exemples, i molts més, van en línia, com ara, amb les trementinaires de la vall de la Vansa i Truixent (Catalunya), dones que es dedicaven a cercar remeis per a persones i per a bestiar, com hem pogut veure en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006, o, com ara, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, publicat per Tabarca Llibres, en el 2016, quan, en la primera rondalla, “La rosa de l’amor”, veiem un cas molt semblant a casos de trementinaires, en llegir “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia ja temps que havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9). Com em comentà, ma mare, el 24 d’abril del 2021, en llegir-li el principi d’aquesta rondalla valenciana, aquests contes reflectien la realitat. I, ací tenim, un cas més, en què una mare i, igualment, la filla, actuen amb molta iniciativa.

Agraesc que Joaquim G. Caturla, per correu electrònic, em recomanàs aquest llibre i que, a més, em comentàs que, en moltes rondalles que ell havia recopilat, estigués plasmat el matriarcalisme.