Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Dones molt actives, amb energia i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit emprenedor de moltes persones, també hi ha la gran quantitat de dones, en línia amb el matriarcalisme, que són molt obertes, fins i tot, a persones de distintes edats. Així, durant l’entrevista que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2021, em parlà sobre una bestia seua, la tia Vicenteta, una dona molt activa, àdhuc, amb quasi noranta-dos anys.

Així, ma mare, em digué que una de les seues àvies i la tia Vicenteta tenien molt bones relacions: “Hi havia molt bona relació.

La meua àvia és que seria molt llesta. Sí, perque ella [, la tia Vicenteta,] era fadrina i ella, a més, feia punt de ganxo i tot això. Però tota l’altra faena, la feia la meua àvia. Però, per exemple, venien les amigues (al sant, o un diumenge), que venien a veure-la (a la tia Vicenteta) i ella, ¿què feia? La meua àvia havia fet coques cristines o magdalenes, o alguna cosa.. i entrava un plateret al quarto de la cunyada: ‘Així, si venen les amigues, les pots convidar’,

-¡Ai!

– Hui… Uns detalls bons per a la convivència. Hui en dia, no s’aguanta ningú. Ella es casà, i tota la vida, la cunyada estigué vivint amb ells”.

Tot seguit, ma mare, amb molta espenta, passa a contar que eren molt resadores, que escoltaven el Rosari a través d’una emissora de Guadassuar (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) i, al moment, afig que “Després, jugaven a la baralla i es reien.

-¿S’ho passaven bé?

-Molt bé.

-Molta harmonia, molta harmonia. Però, clar, hui en dia, no sé si haguera…

-Hui, hui…

-Jo no sé quantes famílies haurien aguantat una cunyada ahí.

-És que, abans,… En les cultures matriarcals, tenen el costum de viure les generacions, si no en la mateixa casa,…

-Sí, aguantar.

-Sí. O en un mas, moltes generacions”.

I, un poc després, en línia amb les dones actives i molt treballadores i, al mateix temps, ben considerades, fins i tot, ja molt velles, ma mare, em comentà que “Quan estava morint-se, morint-se[1], s’ajuntaren: la meua germana, la meua àvia, ma mare i jo. Les quatre, en l’habitació. Morint-se. I es gira [, la tia Vicenteta], a ma mare, i li diu: ‘Amparito, no m’has comprat el fil i me muic i no li faig la puntilla a la xiqueta’ (sic).

-¡Ostres! ¡Emprenedora!

-A l’hora, a l’hora o un poc més, ja estava en la caixa. Tu me diràs que bé estava.

-¡Que sana estava!

-¡Amb quasi noranta-dos anys!

-¡Que sana estava!

-El cabet…

-Això és…

-El cabet,… el cabet…

-Jo, quan veig a persones com Pere [Riutort], que tenen els anys que tenen (huitanta-cinc), que veig que, a les 10h, ja estan ahí i que, encara no són les 7h, ja han consultat el WhatsApp,… Jo li dic [, a Pere Riutort,]…

-Són persones molt actives, molt actives i que tenen la sort de no perdre el cap.

-Com la teua àvia que estàs contant.

-Esta és germana de la meua àvia. Bestia. (…) La xiqueta era la meua germana[2], que li havia fet alguna puntilla. Però, la meua germana acampava molt per ahí, i, quan els avis eren majors, ella, quan venien al poble, acudia a ca l’àvia Consuelo (…) i, com també, des de xicoteta, [la tia Vicenteta] estava acostumada a fer de tot,… ¡a fer faena!

Però la meua germana, la volia molt. I li hauria fet alguna puntilla per a un joc de llit, perquè la meua germana ja era major (…).

-La teua família és que és gent molt activa.

-Això és. Molt. Molt treballadors: cada u en la seua especialitat. Molt treballadors”.

Afegirem que, en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho, podem llegir l’acudit “La vella i els conills”, que, entre altres coses, diu[3]: “Una dona molt vella d’un mas es va morir. Abans que es refredara, la van vestir amb la millor roba que tenia. I la van posar allí, al llit, de cos present.

Però, quan tots l’estaven vetlant, de manera sobtada, la difunta va obrir els ulls i aixecant una mica el cap, va preguntar:

-Ja hau donat menjar als conills?

Els altres, mig esglaiats, li van contestar que sí i, aleshores, la iaia es va tornar a quedar” (pp. 45-46).

En relació amb l’anècdota contada per ma mera i amb l’acudit, que, com veiem, plasmen unes dones molt actives, direm que, el 24 de juliol del 2021, escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook que la bestia de ma mare, “amb quasi noranta-dos anys, encara estava molt activa, i era molt treballadora i molt oberta, fins i tot, a jóvens.

Era catalanoparlant.

¿Coneixeu dones així, que, com aquesta bestia de ma mare, haguessen nascut abans de 1880 o, com a molt, en 1915? Gràcies”. 

Les respostes, que foren immediates, per exemple, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “La meva àvia havia nascut a l’any 1900. Era una dona valenta que, amb 12 anys, va tenir cura dels nebots que s’havien quedat sense mare. Va portar una botiga de queviures només sabent llegir, sumar i restar. Era capaç de fer càlculs més complexos.

Tota la vida va ser una dona d’empenta, amb molt criteri sobre tot lo que passava al seu voltant. Com a nena i jove, li podia comentar qualsevol cosa i segur que em comprenia.

A més, sempre havia parlat en català. Quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils, s’esforçava a parlar en castellà perquè ‘no ens passés res’ (Mercè Ramionet), “La meva mare va néixer l’any 1927. Va morir amb 89 anys. Jo soc la petita dels fills. Els meus germans tenen 10 anys més que jo.

Vaig  conèixer la meva àvia i, ella, als meus fills. Va morir amb 89 anys. La besàvia va morir amb 99 anys. Tota una saga de mares” (Carme Matas Martínez), “Síííí. La meva àvia, nascuda el 11 de l’11 de l’any 11.

Als 13 anys, va haver de fer de mare del seu germà acabat de néixer. Ella ens ha deixat escrit la seva vida.[4]

Una dona amb molta energia.

La meva mare li va dir que escrigués la seva vida, i ho va fer.

(…) Una gran dona” (Dolors Pareta Rubau), “La meva àvia paterna era del 1903 i els germans i germanes (…), tots de Benicarló. (…) La paterna era magnífica. La recordo perfectament, sempre corrent pendent de la família i ocupant-se de mi, quan la mare treballava” (Francesc Castellano), “La besàvia paterna va morir als 103 anys. Al vespre, estava donant menjar als animals, van sopar, va passar al llit i ja no es va despertar. A casa, per l’edat que tenia, també estava activa, tot i que les tasques més importants ja les feia la néta” (Rosa Garcia Clotet). Afegirem que, en altres grups, també ens han aplegat a comentar sobre dones de més de noranta anys però, no sols amb molta iniciativa sinó, fins i tot, molt creatives.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme (alta, en relació amb aquest tema) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb quasi noranta-dos anys.

[2] La germana de ma mare ha nascut en 1938.

[3] Amb lleugers retocs.

[4] A partir d’ací, incloc part de la informació que m’envià, un poc després, per correu electrònic.

“Sa Paparreta”, una dona activa i molt oberta

General, , , ,

 

 En relació amb el fet que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens (de Pineda de Mar, durant el primer quart del segle XX), per Joaquim G. Caturla (de l’Alacantí i del Baix Vinalopó), per Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València), per Maria Cardona (d’Eivissa, en el darrer quart del segle XX) o, com ara, d’Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, com a molt, de 1914), el 16 de juliol del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en què, com en altres grups de Facebook, jo havia plasmat informació en aquesta línia, Neus Cim, una dona molt oberta, m’escrigué: “No en conec, però tinc entés que el dret civil català atorgava drets a la dona que, en altres llocs de la Península, ni podien somiar, antigament, i que això devia de reflectir-se en les rondalles populars”. Immediatament, li responguí “Cert” i que Josep Fontana i Jaume Vicens Vives, “trauen detalls en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, encara que no parlen de matriarcalisme”.  Neus Cim, tot seguit, comentà “Lluís Barberà. Molt interessant. Una mena de matriarcat implícit, vaja. Hi ha una antropòloga, Anna Boyé, que ha estudiat els matriarcats i assegura que no són el contrari del patriarcat. Les dones no busquen desesperadament tenir ‘el poder’ sinó la cooperació i el pacte (un altre tret de la societat catalana, per cert)”. I, tot seguit, m’afegí dos enllaços: https://directa.cat/hemerotecas/anna-boye-el-matriarcat-ens-acosta-a-la-societat-ideal i https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20170501/gente-corriente-entrevista-anna-boye-un-matriarcado-no-es-lo-opuesto-a-un-patriarcado-6009770.

En l’entrevista titulada “Un matriarcat no és el contrari que un patriarcat” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170501/un-matriarcat-no-es-el-contrari-que-un-patriarcat-6009770), publicada en el diari “El Periódico de Catalunya”, Anna Boyé diu unes paraules molt en línia amb molts comentaris i correus electrònics que hem rebut com també amb moltes rondalles en llengua catalana (i, en molts casos, rondalles de fa més de cent anys) i, per descomptat, amb la frase “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol” (del meu avi matern, 1906-1992) i amb el fet que la dona salva l’home.

Així, en una de les primeres preguntes que fan a Anna Boyé, ella respon que, “per començar un matriarcat no és el contrari que un matriarcat. Els matriarcats tenen moltes característiques comunes, però la principal seria que són societats on la dona té una autoritat no coercitiva i reconeguda per consens”. I, quan, tot seguit, l’entrevistador, Mauricio Bernal, comenta “El poder, de les dones”, Anna Boyé, entre altres coses, li diu: “Les minangkabau, per exemple. Vostè els pregunta: ‘¿Sou poderoses?’, i elles: ‘¿Poderoses?’, amb una gran cara d’interrogant. Després et diuen que el poder per a elles és arribar a acords amb els homes en totes les qüestions de la vida per viure millor”, no necessàriament, per descomptat, en el sentit econòmic. I, en acabant, li demana sobre el paper de l’home, i ella li respon que, “En aquestes societats, l’home i la dona són complementaris. Els homes no estan apartats encara que en alguns casos són com els nens. Són feliços, això sí, i viuen amb naturalitat l’organització social”. Cal dir que, molts comentaris que fa Anna Boyé estan molt reflectits en moltes rondalles a què hem accedit.

En relació amb les paraules de Neus Cim, també li vaig adduir que, lo que ella deia “Això és cert, i està molt reflectit, per exemple, en el pactisme, tradicional en la història de Catalunya”. Evidentment, sobretot, de la Catalunya dels comtats i de l’anterior a l’aplicació dels decrets de Nova Planta (i, per descomptat, amb la del Regne de València i amb la de les Illes Balears.

Una altra rondalla en què la dona salva l’home és “Sa Paparreta”, recopilada per Andreu Ferrer Ginard (“Rondaies de Mallorca”, no. 7). “Açò vol dir que era una casa que no tenien més que fills i cap filla” (p. 15). La mare, que li feia goig tenir-ne una i diu que “m’aconhortaria que fos paparreta” (p. 15). I… així li’n sorgirà una, mentres que pastava (p. 15), la qual, amb molta espenta, li demana “Mumare! oh, mumare! Que em fareu una coqueta’” (p. 15).

I molt prompte la mare veu que encara que, per exemple, la filla, sa Paparreta, estiga davall la pastera (p. 16) i que siga tan petita com una llentilla, “Sa mare li va fer una coquera, i ella se la va menjar” (p. 16), s’ofereix a portar el dinar al pare, que “estava llaurant a un lloc molt enfora” (p. 16) i, no sols se’n va “com un coet” (p. 16), sinó que va a on és son pare i li proposa llaurar-li els camps. I, son pare, que li aplana molt el camí, li respon:

“-Llaura, si vols i pots –contestà son pare.

Ella es posa damunt es mantí de s’arada i comença fer (…) i es matxos, com senten allò, van partir a corrents” (p. 17).

I, “Mentres sa Paparreta llaurava, va passar el Rei; i com va veure es matxos que llauraven tots sols, va dir.

-¿Què tenen aquests matxos, que corren tant’ Com és que ho fan tan bo?” (p. 17). I més encara, el monarca vol veure qui actua d’eixa manera tant diligent i bé. El rei, fins i tot, forçarà sa Paparreta a anar a la Cort i, com que volia casar-se amb ella, fa tres balls abans, com era costum.

Sa Paparreta, molt viva, si bé va als balls (això sí, com una jove, no lo xicoteta que era), immediatament, desapareix, en uns passatges molt semblants a una de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en desaparéixer, sa Paparreta torna a l’estudi on ella fa faena però no la veuen (perquè havia passat a ser petita). I, com ens acostem al tercer ball, més polida va sa Paparreta. Així, “Es posa a ballar amb el Rei, i així que va acabar la dansada, pren portal: totes ses guàrdies li van pitjar darrera; però ella quan va esser prop des seu estudi, torna paparreta, i ningú no va saber per on havia descompareguda.

Bé la van cercar per dins s’estudi! Però com només veien sa paparreta i no sospitaven que fos ella, no van saber donar al Rei clarícies de res” (p. 20).

Però el rei, cada dia més enamorat de la jove, cau malalt, i les criades van a sa Paparreta, li ho comenten i ella, amb molta espenta, els diu:

“Que sí? Digau-li si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. Per tant, serà la dona (ací, sa Paparreta) qui salvarà l’home (el rei), en aquest cas, guarint-lo i li posa una condició: “si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. I això implica que l’home haurà de fer lo que li trie la dona. El fet que ella marque la pauta enllaça amb unes paraules de Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’article “Los que piensen que las ‘rondaies’ son misóginas, no las  conocen bien” (https://www.ultimahora.es/noticias/cultura/2017/07/29/282517/que-piensen-las-rondaies-son-misoginas-conoce-bien.html), publicat en “Ultima Hora”, quan la investigadora diu que ”Ellas son las que les ayudan, las que les sacan las castañas del fuego y las que controlan la economía familiar y las reservas para la subsistencia, pues impera el matriarcado. (…) El rey siempre intenta casar a la hija con un noble o príncipe, pues el linaje pasa por la sangre de la mujer. Pero ella pone una serie de condiciones y hace pasar al candidato por una seria de pruebas para que demuestre su valía”.

En la mateixa rondalla, les criades ho comuniquen al rei, i, ell, ràpidament, els diu “Sí, sí que en vull. Digau-li que me’n faci” (p. 21). I, al capdavall, aquell estudi restarà desencantat (perquè hi entra el rei) i “no pogué tornar paparreta mai més” (p. 22),… però passarà a ser reina: “Es van casar, i tots dos van viure feliços” (p. 22). Com veiem, es plasma molt el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla, que m’han fet comentaris sobre el matriarcalisme (molt viu en el món rural i en el marítim) i, òbviament, a les que ho em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme,  o bé dia rere dia.

Sexualitat matriarcal: dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

 

En el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per l’Editorial Moll en 1979, veiem que la dona és qui tria i que porta la iniciativa, fins i tot, en lo eròtic. Per exemple, en unes cançons que diuen així:

“Jo estava dalt una sitja

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclama:

-Afica-hi sa coionera” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han aportat informació en relació amb l’humor eròtic en les cançons en llengua catalana com també en altres temes de la sexualitat matriarcal i, a més, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Una sitja, com podem llegir en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

Dones amb reflexos, diligents i molt obertes

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla que, més bé, sembla una contarella, i en què una dona actua amb molta espenta: “Lo que em va passar a Barcelona”. La part que hem triat, pel contingut eròtic i perquè plasma el matriarcalisme, diu així[1]:

“Idò[2] jo una vegada que vaig anar a Barcelona,  ens n’anàvem jo i un amic i ens n’anàvem cap as moll i vàrem trobar una dona que tenia els pits molt grossos. Quan aquesta ja havia passat, jo vaig dir:

-Aquesta dona, així mateix, té bons pits!

Però sa dona encara ho va sentir, es va girar i em va dir:

-I són ben meus.

-Ah! I Déu te’ls mantenga i no et dic Déu te’ls multipliqui perquè ja veig que està bé això –vaig contestar-li.

-Que no ets fulà[3], tu? Que no ets en soldat, tu?

-Sí, per servir-te.

-Es meu home també és eivissenc i li daria molt de gust fer una xerrada amb tu, si venguesses a casa parlaríeu.

-I cregueu que a jo també m’agradaria parlar amb un eivissenc per aquí.

I me’n vaig anar amb ella. Pujàrem una escala i hi havia quatre o cinc dones. Me les va presentar:

-Aquesta és sa cunyada, aquesta una amiga…

En fi, però d’home no en vaig veure cap. I en això em diu:

-S’home segur que va borratxo, perquè sovint s’engata i no vendrà a lo millor fins tard. Lo que farem serà anar-nos-en[4] a jeure. I jo dic:

-Ah, no. Jo me’n vaig!

Però ses dones havien tancat per dins i havien llevat sa clau. I s’amarrotaren [5]amb jo i una em va llevar es calçons, s’altra sa camisa i vénga a jeure per allí. Estengueren dos  o tres matalassos.

I en sa mateixa picaren:

-Deu ser s’home! –vaig dir.

-No, no és s’home –digueren- perquè si fos s’home ja us faria anar de per aquí.

-Si fos s’home jo potser[6]  també el faria anar si tengués una cosa amb què pogués” (pp. 37-38).

Tot seguit, les dones li donen un garrot “d’aquells que tenen una baga de pell que un se la passa pel braç” (p. 38), això és, una anella de cadena. I, immediatament, li obrin la porta (p. 38).

Com podem veure, en aquests passatges d’aquesta contarella, la dona és qui tria en cada moment, actuen amb ímpetu, amb diligència i amb reflexos.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, bé pels seus comentaris, bé, per exemple, per les anècdotes i per les contarelles que m’han enviat, i també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs de vocabulari, substituint algunes paraules per formes genuïnes en llengua catalana i norrnativitzant formes populars, com ara, com ara, “mo n’anàvem”.

[2] “Doncs”.

[3] En l’original, “fulano”.

[4] En l’original, “anar-mo’n”.

[5] S’agafaren amb força, amb astúcia.

[6] En l’original, “quissà”.

“Les xiques de la Pobleta”, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , , , , , , ,

 

En el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)” , de Josep Antoni Carrégalo Sancho i publicat per Associació Cultural del Matarranya, en el 2007, podem llegir una cançó que diu així:

“Les xiques de la Pobleta

s’han comprat una romana 

pa pesar-se les mamelles 

una volta a la setmana” (p. 158).

El 26 de juny del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, pengí la foto d’aquest llibre en què apareix l’estrofa en què es reflecteix que les dones actuen amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes. Eixe dia, les respostes en el meu mur foren “A Catalunya, es coneix i s’aplica a les noies de diferents pobles; així, de memòria, recordo les del ‘Portal de l’Horta’ d’Horta de Sant Joan (Terra Alta)” (Francesc Castellano), “A la Safor, també la coneixem canviant el nom del poble , ‘les xiques de Beniopa’” (Josep Ferrer Ferrer), “Bé, la cançó de Els Pavesos deia ‘les xicones de Xixona’” (Jesús Banyuls Garcia). I, un poc després d’haver enviat aquest post en el meu mur, Lourdes Hernandis em comentà que “Eixa cançó es cantava, quan era menuda, en tots els pobles. Ara bé, les dones que es pesaven les mamelles eren del poble del costat, sempre.

En compte d’una vegada, la versió que conec es pesaven ‘dos dies a la setmana’”.

 

“Les xicones de Xixona

s’han comprat una romana

p’a pesar-se les mamelles

dos voltes a la setmana[1][2]

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia

 

 

Notes: [1] Els versos en què es canta que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, el 21 de juliol del 2020, l’escrivia Amparo Pico Vaya, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però amb el nom de la població valenciana Canals. Direm que no és la primera vegada que, aquests versos, figuren amb el nom d’altres poblacions de l’àmbit lingüístic.

[2] El 1r de novembre del 2020, en un correu electrònic enviat per Joaquim Urenya i Montés, podíem llegir una cançó que, en el fons, era aquesta estrofa, però amb aquesta lletra: “Les xiques de l’Olleria / s’han comprat una romana, / per pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana”. És una estrofa que, en més d’una població, tendeix a incorporar un topònim distint i, ací, fins i tot, el nombre de vegades que se les pesen cada setmana…: tres.

El 15 de novembre del 2020, en l’apartat “Canapost (Termes de refranys catalans)” (https://glossaris.servidor-alicante.com/termes-refranys-catalans/mamelles), de la web “Glossaris”, poguérem llegir, que, en referència a la paraula “Mamelles”, entre altres coses, figuraven unes frases que diuen així: “Les noies de Canapost s’han comprat una romana, per pesar-se les mamelles un cop cada setmana”.

Igualment, el 9 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Fco Javier Llorens Seller escrivia una versió que diu “Les xiques de MInagrell / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”.

A  més, el 10 de maig del 2021, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Josep Ferrer Ferrer m’escrigué (i ací separem els versos)“Mira, una altra cançoneta de Pasqua: ‘Les xicones de Gandia (ací es pot posar un altre poble) / s’han comprat una romana (és una bàscula) / per pesar-se les mamelles / quatre voltes per setmana’”.

El 27 de maig del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Ximo Caturla escrigué una versió, amb una estrofa prou coneguda, relacionada amb la compra de la romana, que deia així: “Les xiquetes de La Vila (Xixona, o…) / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana. / Si vols que te les pese, / posa’t panxa en amunt: / veuràs quina polseguera / t’eixirà pel forat del cul!”  i, tot seguit, Ximo Caturla afegia que “Sol cantar-se els dies de mona”.

 

Rondalles eròtiques, dones amb molta iniciativa, amb enginy i que trien

General, , , , ,

 

En el llibre  “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim Caturla,  hi ha unes quantes rondalles eròtiques en què la dona actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb enginy, amb reflexos, com ara, en “La dona i el capellà (Arreplegada a Santa Pola)”. Així, veiem un matrimoni en què “tot el que el marit tenia d’infeliç i de bajoc, la dona, ben al contrari, ho tenia d’astuta i d’enredadora” (p. 85). A més, “Un dia de tants el marit digué a la seua dona que aquella nit se n’havia d’anar a la mar, cosa que era veritat. De seguida, ella li ho féu saber al capellà, que[1] (…) aniria a visitar la seua amiga tan bon punt s’embarcara el marit” (p. 85).

Eixa nit, el capellà “enfilà cap a la casa d’aquella dona.

(…) –Vine aquí, perla –deia el capellà-, quines ganes tenia de veure’t.

-Ai, calla, no digues aquestes coses –feia la dona entre rialles i moixaines[2].

-Vinga, vinga, va, el peix[3] per a qui se’l mereix[4] i les punxes[5] per al gat[6]” (p. 86).

Al moment, senten uns colps en la porta i la veu del marit. Aleshores, ella, amb molta iniciativa i amb enginy, sense pensar-s’ho dues vegades, diu al capellà “fica’t per la ximenera, corre [,] afanya’t, dintre de la ximenera” (p. 86) i, el capellà, fa lo que diu la dona i, a més, ràpidament.

Un poc després, entra l’home i, ella, que veu que les cames del capellà sobreeixien un poc de la ximenera, amb molt d’enginy i, en un passatge, de nou, eròtic, actua. I, així, com si ella parlàs amb la tempesta, amb molta espenta, diu:

“-Ai, Senyor que estàs en lo cel, fes una forceta i amaga lo peu!

Quan el rector va sentir les paraules subtils de la seua amiga, va amagar el peu i, és clar, el marit no el va poder descobrir. I d’aquesta manera la dona aconseguí eixir d’aquell mal pas.

Mireu si en sabia!” (p. 87).

Una altra rondalla eròtica recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, és “Seculòrum, saculera (Arreplegada a L’Altet)”, en què, com molt prompte podem veure, hi havia un capellà que tenia al seu càrrec “la parròquia del poble i una ermiteta que hi havia pels afores” (p. 119), que l’ermita es trobava en un replanell on, a més d’ametlers i d’altres arbres, “el rector tenia allí la seua casa, al costat d’aquella esglesieta” (p. 119). I, com que “el capellà era un home de costums una miqueta… alegres, diguem-ho així, (…) ell s’entenia amb la mestressa que li endreçava la casa” (pp. 119-120), encara que no ho sabessen en el poble.

I, a banda, aquest capellà tenia dos escolanets, Quico i Toni, a qui, per a fer que no fossen peresosos i que, en canvi, de bon matí, anassen a l’ermita, decidí atorgar premi a qui hi aplegàs primer. I Toni no aconseguia mai el premi. Ara bé, un dia, Toni, des de primera hora, va cap a cal rector (p. 121) i, el xiquet, des d’un arbre, descobreix un llum encés de la casa i, més encara: “Al moment, va entrar-hi algú: ‘Ai, mare, si és la mestressa’, descobrí el xiquet (…). Llavors se sentiren les paraules del capellà:

-Vine aquí i mostra’m el seculòrum, ha, ha, ha! –reia ell.

-El seculòrum? Ha, ha, ha! La saculera[7] –responia la dona entre rialles-, la saculera!

I, sense voler, l’escolanet va veure tot sorprés la festa que aquells tenien” (p. 121) i s’adorm damunt la soca de la figuera.

Toni, en sentir les passes del seu company Quico, que venia corrent, “es deixà caure de la figuera i arrançà a córrer cap a la porta de la casa” (p. 121). Però, com que el capellà obri la porta i es troba els dos xiquets, diu que, “com que esteu els dos iguals, avui no hi ha premi” (p. 121).

Immediatament, Toni, diu al rector:

“-Que no, senyor rector, que jo he arribat abans- cridava Toni.

-No, no, jo he estat el primer, el premi és meu!

-Que no, que jo he pegat un bot de la figuera perquè jo ja era aquí!

-Com? –féu el capellà tot astorat.

Llavors Toni el va cridar a part i li ho explicà:

-Senyor rector, quan el seculòrum i la saculera, jo ja era dalt de la figuera.

-Doncs per a tu és el premi, xiquet, i no en parlem més –va dir el capellà recomanant silenci amb el dit sobre els llavis.

I el premi va ser per a Toni” (p. 122). Com veiem, és la dona qui porta la iniciativa, actua amb reflexos i, a més, és qui determina què acceptarà que faça l’home i quan. I, fins i tot, qui salva l’home, trets en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El capellà.

[2] En el DCVB, “moixaina” figura com “Carícia que es fa passant la mà per la cara”.

[3] El penis.

[4] Per a la dona.

[5] En el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Punxada”, en sentit metafòric, vol dir “Coit”. Tenint en compte que, en la simbologia, lo vinculat amb la punta té a veure amb lo masculí (com ara, en Nepal, el tronc dret i acabat en punta a què es lligava l’elefant mascle, a diferència del tronc que ho feia en pla i que es reservava per a l’elefant femella) i que, ací, es podria tractar del penis

[6] En el mateix diccionari, el gat simbolitza la vulva.

[7] Veiem que la persona ben considerada és la dona: sap la paraula adient. Aquest tret apareix en una quantitat considerable de rondalles recopilades per Joaquim G. Caturla.

Dones diligents, servicials i molt obertes

General, , , ,

 

 

En una rondalla del llibre “Contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, “El cigronet”, un home que només tenia un cigronet, emprén el camí i, després de fiar-lo a una dona (i, posteriorment, lo que li dona ella, canvia i, lo que ell rep, ho passa a una segona dona i, així, successivament, a diferents dones), “Es féu l’hora del ranxo i buscà una altra vegada una casa on deixar el sac:

-Senyora ama, li puc deixar ací aquest sac?

-Clar, home, ací estem per a servir-nos” (p. 43).

I el deixa. Però, en eixa casa, hi havia un xiquet que volia una coca de sagí (p. 43), però la mare li deia que no la faria. I, quan el xiquet alça la veu, la xiqueta que hi havia en el sac, “que sentia cridar el xiquet, digué: ‘A mi també!’. La mare i el  xiquet, que advertien aquella veu, es preguntaren. ‘Què ha sigut això?’. S’acostaren al sac, l’obriren i trobaren la xiqueta. ‘Criatura de Déu! Què fas tu dins d’un sac?’, s’exclamaren. I ella els contà el que li havia passat. I, com que allò que els contava era tan trist i la xiqueta era tan bonica, els féu molta llàstima.

‘No deixarem que se t’enduga’, decidiren” (p. 43).

Però, com que l’home del sac havia de vindre, la dona, amb molta iniciativa, amb molta espenta i diligent, “per tal d’enganyar-lo,  (…) cercà un cànter vell i envià el fill a agafar granotes i gripaus. Quan tornà el fill, ficà dins del cànter les granotes i els gripaus, omplí el cànter d’aigua, nugaren el sac i el tornaren a deixar darrere de la porta.

L’home no tardà.

-Dona, m’enduc el sac!

-Molt bé! Enduga-se’l i vaja amb pau!” (p. 44).

L’home, mentres se’n va cap al riu, nota que li cau aigua i que li mullava l’esquena (p. 44) i, com que creu que és la xiqueta, llança el sac al riu. “I les granotes i els gripaus, feliços de trobar-se al riu, isqueren del cànter” (p. 44).

Al moment, llegim que “La dona aquella i el xiquet anaren a tornar-li la xiqueta a la mare, i tots estaven molt contents i es feren bons amics” (p. 44). Novament, veiem que la dona (i també el fill) actuen de manera molt oberta i, per això mateix, van a la casa de la xiqueta, per a que ella hi puga viure, en lloc, per exemple, d’adoptar-la. Podem veure, ací, un tracte maternal i matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

Dones amb inventiva, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla, valenciana, en què la dona salva l’home, és “Sant Cristòfol miraculós”, la qual figura en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, i en què, a més, es plasma molt bé que, en la tradició catalanoparlant, no sols és la dona qui porta la casa, sinó que les seues decisions són ben acollides per l’home i, per descomptat, que es fa lo que ella vol, però sense que això comporte humiliar el marit.

De fet, en aquesta rondalla, l’home, fins i tot, li agraeix la iniciativa, o, com em digué, ma mare, l’11 de juny del 2021, quan li contí bona part del conte, que, “Gràcies a la seua inventiva [, la de la dona], ha eixit bé”.

L’home, amb molta espenta, “era un llaurador de l’horta d’Alboraia que preparava un viatge a Pamplona per a comprar una haca a la fira” (p. 105) i, la dona, Conxa, per a que ell es senta més segur, acompanyat i, sobretot, per a que tinga un bon viatge, li ofereix l’única companyia[1] “que ella podia oferir-li des de casa:

-Vicent, com que tu, encara que dius que trobaràs algú, te’n vas a soles, endús-te[2] la vida de sant Cristòfol, patró de viatgers i protector contra lladres i mala gent.

-Dona, vivim en terres de cristians i, si és cert que hi ha sempre algun roder, és veritat també que de gent bona n’hi ha més. De totes maneres, si tu t’has de quedar més tranquil·la, me l’emportaré” (pp. 105-106). Per tant, l’home fa lo que li recomana la dona, perquè pensa en ella.

La dona, Conxa, “féu una coixinereta per al llibre i li la penjà al coll. ‘Aquestes dones!’ (…) protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller” (p. 106). Novament, Vicent accepta la decisió de la dona i, a més, la considera interessant.

Un poc després, llegim que “passa a un terreny aspre” (p. 106), molt a prop d’una ciutat aragonesa, Daroca, que, com les de cultura aragonesa, és de tradició patriarcal[3].  Però, tot i això, Vicent sentí “una onada profunda d’afecte: ‘Aquestes dones!’. I ho digué commogut. Perquè ell, amb la coixinereta sobre el pit, sentia que no hi feia el camí a soles”  (p. 106). I, és allí, en terreny patriarcal, on uns hòmens li digueren “La bolsa o la vida” (p. 107). I ell, amb molta agilitat, amb reflexos i amb molta espenta, actua pensant en Conxa i en els xiquets i passa a l’acció.

Així, davant uns hòmens amb navalla, Vicent, “decidit com era i disposat a donar-los els diners als lladres, s’alçà el faldó de la brusa de la banda de la coixinera amb el llibret” (p. 107), però, com que els bandolers creuen que hi portarà una pistola i copsen que “havien topat amb un més valent i millor armat que ells, cames ajudeu-me” (p. 107).

Un poc després, llegim que Vicent, ja en Daroca, “sabedor del motiu d’aquell final feliç, donà gràcies a sant Cristòfol i pensà molt en la muller, que n’havia tingut venturosament l’ocurrència” (p. 107).

Però, tot seguit, ell fa via cap a Pamplona (és a dir, a un terreny matriarcal, obert i comercial) i, “Sis dies després, arribava ell a casa sa i estalvi amb el seu poltre acabat de comprar.

La tornada la féu sense sobresalts; a Pamplona, conegué gent planera com ell: tractants i llauradors de València, que feta la fira, havien de refer el camí de casa, i vingué molt acompanyat. Però, amb bona companyia i tot, Vicent no es despenjà en cap moment de la coixinera del coll. ‘Quan li ho conte a la meua dona!’, pensava caminant amb pressa i tot” (p. 107). De nou, ell agraeix que la iniciativa de la seua dona haja fet possible que ell es salve, com també que haja anat molt bé el viatge. Per això, amb molts motius, “referir el succeït feliç de Daroca és el primer que féu només trobar-la” (p. 107).

I, com que la idea de la dona havia sigut molt bona i Sant Cristòfol havia garantit la protecció de Vicent, “Des d’aquell dia, li tingueren tots a casa molta més devoció a Sant Cristòfol, i Conxa no deixava anar-se’n ni el marit, un fill o l’altre, ni sobretot la filla sense el llibret damunt” (p. 107). Un altre passatge en què es plasma, de manera notòria i sense mitges tintes, el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: Conxa (la dona i cap de la casa, determina com han d’anar-se’n els altres) i, sobretot, la filla (veiem, per tant, un vincle més fort entre la mare i la filla que no entre la mare i el marit).  Com a resultat, es fa lo que la dona tria: des de la devoció al sant (ara, major, pel paper protector que ha fet) i, àdhuc, en les relacions entre els membres de la família (millors que abans), ja que aquesta devoció anava unida a Conxa i perquè tenir més simpatia al sant és una manera de dir que, de rebot, en tingueren més a la mare (Conxa) i, la mare, més confiança en ells i en el demà (els dos fills i la filla).

Agraesc els comentaris de ma mare i la col·laboració de les persones que prenen part en el tema sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Un tret vinculat amb la generositat.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “endus-te”, tan correcta com “endu-te”.

[3] En el moment d’escriure aquestes línies, 12 de juny del 2021, feia ja uns mesos que sabia, per mitjà de l’entrada “Antropología cultural” (http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=896), dins de la “Gran Enciclopedia Aragonesa”, que la cultura aragonesa és patriarcal. I, de fet, alguns trets que apareixen en l’entrada, com ara, “un acento o espiritu áspero en el aragonés” (l’aspror, el primer d’aquests trets), “de opinión fuerte” (quan proposa si s’estima més la bossa o la vida). Com moltes persones que conec, no m’identifique amb aquest punt de vista, sinó amb el de línia matriarcal.

Dones lleials i plaents amb molta espenta

General, , , ,

 

El 10 de juny del 2021, Francesc Castellano Vilamu m’envià un correu electrònic amb una cançó eròtica de línia matriarcal, “La jutgessa”, de Guillermina Motta. En paraules de Francesc Castellano, “t’envio la lletra d’una cançó d’una ‘bona dona’. Jo la conec des de fa molts, molts anys. Ja ni sé on la vaig aprendre. En el seu moment, la va enregistrar la Guillermina Mottta en un disc single de vinil. Se’n diu ‘LA JUTGESSA’.

 

El jutge està malalt,

el jutge de l’audiència,

el van a visitar,

passen molt de trenta.

Larà, que si un amor se’n va,

un altre en vindrà.

No hi van pel jutge, no,

que hi van per la jutgessa,

que és muller molt lleial,

és dona molt plaenta[1].

Larà…

-Jutge, quan seràs mort,

quin marit haig de prendre?

El del vestit vermell

o el de la capa verda?

Larà…

-Calla, calla, muller,

que si surto d’aquesta,

t’he de trencar un braç

i els ossos de l’esquena.

Larà…

-No en sortireu pas, no,

no en sortireu d’aquesta,

que te n’he fet un brou

amb una salsa verda.

Larà…

Quan us enterraran,

jo aniré darrera,

per sota del mantell,

faré una rialleta.

Larà…

La gent, quan em veurà,

dirà ‘Ai, quina viudeta’,

jo em tornaré a casar

i n’estaré contenta.

Larà, que si un amor se’n va,

un altre vindrà”.

 

Aquesta cançó, “La jutgessa”, també figura en l’entrada “La jutgessa. Guillermina Motta” (https://www.viasona.cat/grup/guillermina-motta/fent-equilibris/la-jutgessa), en la web “Viasona”, acompanyada d’un disc. Diu així[2]:

“El jutge està malalt,

el jutge de l’Audiència,

el van a visitar

de metges, més de trenta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà!

No hi van pel jutge, no,

tampoc per la serventa,

que hi van per sa muller,

que és dona molt plaenta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!”, d’altre en vindrà!

-Jutge, quan seràs mort,

quin marit vols que prenga:

el del gambeto[3] blau

o el de la capa verda?

Lara! Si l’un amor se’n va,

Lara!, d’altre en vindrà.

-Calla, calla, muller,

si jo en surto d’aquesta,

prou que t’estovaré[4]

els ossos de l’esquena!

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

-Calla, calla, marit,

no en sortiràs, d’aquesta,

que n’has pres un caldet

amb una salsa verda.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà!

Demà, de bon matí,

n’endolaran l’església,

vestideta de dol;

jo vindré al teu darrera,

Lara! Si l’amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

Quan aixecaré el cap,

veuran la llagrimeta,

el cap abaixaré

tot fent una rialleta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

La gent, quan me veuran,

diran: ‘Quina viudeta!”,

i, en arribant a any nou,

ja en serè casadeta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà”.

 

Una cançó de línia matriarcal en què és la dona qui porta la iniciativa i en què, a més, es plasma molt bé el fet que la dona va a l’home (li fa una pregunta), tot i que ja té decidit què farà ella.

A més, ella fa el paper de bona, no solament perquè és una persona lleial i plaent, sinó perquè, a banda, com diríem ara, té bona premsa (motiu pel qual, van a casa, més per la dona que per l’home, el jutge). Igualment, és una dona amb molta espenta, optimista (perquè, quant a un futur marit amb qui ella es casarà, després que muira el jutge, ella comenta al jutge que “d’altre en vindrà”)  i que respon amb reflexos (no deixa les coses per a demà, en aquest cas, la possibilitat d’eixir a festejar amb un altre home i, en poc de temps, casar-s’hi i tot).

Podem veure, ací, una dona jove, no sols per algunes paraules que fan referència a ella (com ara, “casadeta” ), sinó per la seua manera d’actuar i d’enfocar el demà.

Agraesc la generositat de Francesc Castellano Vilamu, un home molt col·laborador i la de totes les persones que també prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Agradable.

[2] Hem afegit uns versos que sonen en el disc però que no figuren en la lletra d’aquesta entrada.

[3] D’acord amb la definició del DCVB, és un capot llarg fins a mitja cama, que duien els hòmens en l’hivern en certs balls i cerimònies oficials arcaiques.

[4] L’home diu que la deixarà blana, això és, que li pegarà.

Els cavalls (les dones) actuen amb molta iniciativa i molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla en què la dona allibera l’home és “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, que figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, editat per Tabarca Llibres, en el 2016. Així, veiem que, en un regne ric, deliciós i en què els habitants eren persones pacífiques i treballadores i on, a més, arreplegaven bons fruits de les collites (p. 15), un dia, el príncep, Jaume, que havia estat molt cuidat per sa mare, la reina, tria fer camí: “necessitava córrer món, eixir del seu palau. La seua joventut l’espentava a buscar emocions i aventures i potser alguna cosa més perquè, cal dir-ho, Jaume no s’havia enamorat mai” (p. 16).

I Jaume, immediatament, amb molta força i també amb paraules dolces, ho comenta amb sa mare perquè, a més, ell considerava que fer via, li permetria, fins i tot, ser un bon rei (p. 17).

Sa mare li ho aprova i, igualment, “Tan sols li demanà, ja que pensava fer un llarg viatge, que portara el millor cavall que hi haguera en les cavalleries i un pa que ella li donaria. El príncep acceptà i, després d’haver-se acomiadat de tots, féu aparellar un magnífic corser i emprengué el seu viatge” (p. 17). Veiem, per tant, que el príncep manté els vincles amb sa mare i que, a més, accepta la voluntat de la reina.

El jove, molt prompte, “per primera vegada, s’adonava de tota la bellesa del seu regne” (p. 17). I, a més, li apareix una jove “tan bella i desimbolta” (p. 19) com també en uns altres passatges fins que, finalment, quan Jaume fa lo que li diu la xica, ella li comenta: “jo sóc la princesa Marina (…). Però si em voleu per esposa, encara haureu de recórrer moltes terres (…) i tan sols us puc dir que us trobareu enmig de la mar” (p. 20). Trobar-se enmig de la mar és un tret matriarcal (com també ho és l’aigua, la font, etc.) i, igualment, el fet que, si vol que ella siga la seua esposa, haurà de fer lo que ella li indica en aquest passatge i en els posteriors: la dona (ací, la princesa) salva l’home.

I, en qualsevol moment, serà el príncep Jaume qui actuarà seguint lo que li mana la princesa Marina i, a més, acceptant-ho. igualment, Marina li addueix que “Finalment, trobareu un poble on haureu de fer una bona obra” (p. 20). Quant al príncep, en relació amb la xica, ell tria actuar perquè Jaume considera que “aquella dolça jove bé mereixia que ell la deslliurara d’aquell malefici, que després Marina seria la seua esposa” (p. 21). Això sí: en qualsevol moment, ell, encoratjat, fa marxa cap a on ella li ha indicat i, per exemple, podem llegir que “El jove aventurer prosseguí el seu viatge i decidí deixar els camins de la serra i prendre els que menaven cap a la costa: si havia de trobar la seua Marina enmig de la mar, allò era el més escaient” (p. 22).

A banda, ràpidament, el jove actua, no sols amb molta iniciativa, sinó amb molta espenta i, fins i tot, farà costat a persones que li ho demanen, com ara, quan s’acosta a un poble, va cap a l’església i es troba amb “un grup de gent endolada que plorava. Jaume els preguntà:

-Bona gent, què us passa?

-Ai, senyor –respongué una dona vella-. (…) Ajudeu-nos, cavaller” (p. 22). Veiem, per exemple, un tret matriarcal: una dona vella és qui representa el poble en aquest passatge amb el nouvingut. I un altre: un príncep que està molt obert als altres i a lo que passa pel món.

I, tot seguit, llegim que “El príncep no s’ho repensà, diligentment baixà del cavall i, amb l’ajut dels pocs hòmens que hi quedaven, soterrà els cossos d’aquelles persones que havien retut l’ànima de Déu. (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones que el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits” (p. 23).

Les frases sobre el rei respecte als súbdits estan vinculades amb el matriarcalisme i plasmen un rei molt obert i col·laborador.

El príncep Jaume, a més, actua amb molta espenta, encoratjat i aplanant molt el camí dels altres. Així, ell veu que hi ha una àguila lligada a un cimal d’un arbre i, “Tot seguit parlà el cavall[1]:

-Jaume, enfila’t a l’arbre i deslliura aquesta àguila. Lleva-li el cordell i deixa-la volar.

El príncep ho va fer, que aquesta vegada havia tingut el mateix pensament que el xarrador del seu cavall, i al momentet l’àguila recobrà la seua llibertat” (p. 24).

Igualment, el príncep, agraït, “s’admirava de les terres que descobria, tant diferents de les seues però així mateix tant belles” (p. 24).

Un poc després, el cavall de Jaume veu que hi ha uns formigons morint-se de fam (p. 25) i “El jove ho va fer i, en menys d’un dir Jesús, la coca va desaparéixer. Les formigues feren processó i se n’anaren” (p. 25). De nou, emprén el camí, en aquest cas, cap a la mar i, ja en la platja, veu una balena que no podia tornar a la mar i, ell, seguint les directrius del cavall (que representa la dona, en relació amb el matriarcalisme), que torna a parlar i li diu “Escolta, Jaume, si no l’ajudes, aquesta balena morirà. Veges què hi pots fer” (p. 25), “començà a fer un clot al voltant del cos de la balena” (p. 26) i, un poc després, una ona molt gran d’aigua fa que el cetaci torne a les aigües (p. 26).

Aleshores, el príncep Jaume prossegueix el camí i aplega a un palau. Allí, des de molt prompte, s’entendrà molt amb el rei i, així, el rei accepta que es quede en el palau i, igualment, “L’endemà el rei sortí a cacera, com solia fer, acompanyat de dos criats de la seua confiança, però quan ja era damunt del cavall, digué a Jaume:

-Per què no véns amb mi?

-Amb molt de gust –acceptà el jove” (p. 27). Per tant, ens trobem amb un rei molt obert.

Ara bé, tot i que, fruit de l’enveja dels dos criats, i de la curiositat del rei, el monarca posarà unes proves al príncep Jaume en relació amb uns objectes que el jove havia agafat durant el camí, la col·laboració ràpida i amb molta iniciativa, del cavall (que, d’aleshores ençà fa el paper de la dona que salva l’home), li indicarà què ha de fer Jaume i, aleshores, el príncep farà lo que el cavall li comente en cada passatge. Cal dir que, els animals a què Jaume havia fet costat durant el camí, ara li aplanen molt el camí, des del moment en què, el cavall (en cada una de les intervencions que li fa, per a prosseguir), li indique que és lo millor que podria fer. I, com que, les relacions entre príncep Jaume i el cavall són molt bones, el jove actua amb molta iniciativa, de manera molt oberta i, en bona mida, perquè “el cavall sabia quins camins havien de prendre i per quines sendes calia trencar” (p. 28): “Has de seguir tot dret fins a arribar a un pati on veuràs el cavall encantat lligat a una argolla. Deslliga’l i tot d’una desapareixeran els lleons i el negre” (p. 28).

I, de nou, el rei i Jaume, ixen a caçar, però ara el rei “acompanyat tan sols per Jaume” (p. 29) i, a més, un poc després, es comenta que “ja dinaven junts” (p. 29), un senyal de confiança entre tots dos.
Com que Jaume havia d’anar a alliberar Marina, i no sabia on era la illa on ella es trobava, li ho pregunta al cavall (a la dona) i, l’animal, li diu: “jo et diré on has d’anar i et donaré els millors consells perquè pugues reeixir en aquesta empresa i trobar la teua estimada” (p. 30). I, immediatament, li afig que ha d’anar a una illa on tots dos trobaren la balena, ja que “Ella t’hi portarà. I ara anem cap allà, que aquesta nit has de començar.

Sense perdre punt, abans que el sol no s’amagara, Jaume sortí del palau veloçment camí de la mar. (…) El príncep descavalcà i s’acostà a la vora. (…) Tot seguit, (…) sortí la baleana que l’esperava. Jaume no s’ho repensà, s’endinsà en la mar i muntà sobre el gran cetaci” (p. 31) i, quan aplega a l’illa, va a una ermita i hi troba la princesa Marina, qui li diu que sabia com hi havia arribat, ell.  

I, com que la princesa Marina sempre sabia com aconseguia Jaume superar les proves, el cavall, quan veu que comenta la resposta de Marina, li diu que l’àguila que hi havia lligada (i que Jaume havia alliberat) el portarà a l’illa. I, un poc després d’aplegar l’àguila, “El príncep s’agafà de les seues potes i aquella enorme au emprengué el vol  batent amb força les poderoses ales” (p. 32). I, de nou, Marina sap que Jaume havia recorregut a una col·laboració: la de l’àguila.

En comentar-ho Jaume al cavall (que simbolitza la dona que salva l’home), el cavall li diu que, entre la balena (que portarà les formigues a què el príncep Jaume havia donat de menjar), l’àguila (que el portarà amb rapidesa) i els formigons, que, “en tota la nit no faran altra cosa que destorbar-la  [a la princesa Marina] i picar-la, de manera que ella no podrà guaitar per la finestra” (pp. 32-33), Jaume podrà assolir el seu objectiu. I així actuaren els formigons.

I, com que, “Quan començà a clarejar la llum daurada del sol acaricià l’ermita de la princesa” (p. 33) i ella no sabia com hi havia vingut de nit, el príncep, “la princesa quedà desencantada. Jaume i Marina s’abraçaren i tornaren a terra. Però ara el jove havia de complir la seua paraula i portar la seua estimada davant del rei de Riu de Palmes, que tan bé l’havia acollit i tant d’interés tenia per conéixer aquella princesa” (p. 33).

Ara bé, per a casar-se amb la princesa, el rei posa unes condicions, com ara, passar per damunt d’unes brases. I, novament, el cavall (la dona que salva l’home) ho posa molt fàcil al príncep Jaume, ja que fa possible que el príncep tinga sang del cavall per a poder travessar les brases. I, Jaume, amb molta espenta, es presenta davant del rei i ho supera.

Un poc després, veiem que, com a premi, “Als pocs dies, la parella, acompanyada pel ri i per alguns cortesans, emprengueren el viatge cap al regne de Jaume, on es va celebrar la boda” (p. 35). Aquesta rondalla té molts punts en comú amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre[2] (editat en 1980, p. 42),  en què, un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd[3]”) al color roig (la gosadia, l’espenta, la força, la jovenesa): en el moment en què el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu “en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”. Així, si Jaume, en partir del regne on ell vivia, era un jove però molt cuidat per sa mare i voltat de criats, servents i preceptors, ara, en aplegar al segon regne, fins i tot, entra la sang (els peus del jove príncep, amb la sang del cavall) i són l’espenta amb que actua Jaume, la seua obertura als altres i a lo que passa pel món, detalls amb què coincideix amb el jove de la narració esmentada, al llarg de tota la rondalla.

Qui ha salvat Jaume, des de molt prompte, ha sigut el cavall, el qual, simbolitza la dona, un tret matriarcal.

Agraesc la col·laboració de ma mare com també la de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El cavall amb què viatjava el príncep Jaume.

[2] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[3] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.