Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

El naixement del nen, l’educació maternal i lligams entre adults i petits

General, , , , ,

Reprenent el tema de la maternitat en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, es reflecteix, per exemple, en ”Benvinguda princeseta” (p. 78), quan diu

“Vàreu fer la prometença

d’estimar-vos constantment,

de cuidar-vos l’un a l’altre

mentre l’amor va creixent.

 

Ara neix una poncella

(…) que omplirà la llar de joia

i d’amor angelical (…)

i omplireu les seves galtes

de moixaines i petons.

 

Petonets plens de tendresa

i amoretes per gaudir,

de l’amor que uneix els pares

serà llum pel seu camí”.

 

 

Per consegüent, apareix un naixement ben acollit i en què els pares connecten amb el nen i, de rebot, amb l’infant que tots portem dins i que representa la bonesa i, igualment, la creativitat. Cal agregar que, com en altres escrits, figura el verb comprometre’s, amb un significat pròxim al de jurar, fet que ens evoca el tret matriarcal de ser home (o dona) de paraula.

No estranye que l’escriptora de Monistrol de Calders, després, pose

“Benvinguda princeseta

formes part d’un gran gresol,

portadora d’alegria

resplendent com raig de sol”.

 

Una altra composició amb un estil semblant, i en nexe amb la naixença d’un nin, és “Per molts anys, pares” (pp. 103-104), en què l’autora indica que

“Va ser data remarcada

la del vostre casament,

quaranta anys fa que us uníeu

amb un SÍ llançat al vent.

 

(…) Poc després d’uns quants esforços

va arribar un xicotet,

un bon noi i responsable

sóc en Marc, ‘el patufet’.

 

I més tard arriba a casa

un noiet molt agraït,

amb el nord un xic pampana

el Francesc, és ‘el petit’.

 

(…) I a tu mare, què et direm?

que tens bon temperament,

i que ens has donat l’espurna

d’estimar-nos fermament”.

 

 

Altra vegada, la dona és qui fa de motor de la família, qui més afavoreix un esperit compacte entre els diferents membres que la formen.

A banda, la poetessa també li diu

“que la vida és per gaudir-la

plenament a cada instant”.

 

Al capdavall, l’escrit torna a la parella i a la seua tasca educativa:

“Al costat de la família

entremig dels bons companys,

camineu i aneu fent via

sortejant els averanys.

 

I amb el cor ple de gaubança

i uns bons pares que estimem,

tots units en aquest dia”.

 

 

Un altre poema relatiu a la maternitat i, més aïna, centrat en la vinguda d’un altre nen a la casa, és “A la Mireia i en David” (pp. 141-142), en què podem llegir

“per l’Eudald neix un nou dia

ple de llum i resplendor.

 

Amb gaubança i alegria

celebrem el seu bateig,

per donar-li l’embranzida

necessària pel floreig.

 

Arribada benvolguda

desitjada per tots dos,

per omplir la llar de joia

i deixar enrere les pors.

 

Superant amb valentia
(…) amb els cors entrellaçats”.

 

 

Així, capim que hi ha un vincle estret i fort entre els membres de la família i acostats i veïns i lo maternal: el col·lectiu farà valença al nounat, perquè, de la mateixa manera que una flor que obri el capoll en aplegar la primavera, ell puga despuntar i tot.

Adduirem que el nin ha estat ben rebut i que això comporta que els pares conserven el lligam que els ho ha aplanat.

Àdhuc, tot seguit, Rosa Rovira Sancho exposa

“Tu David ets entusiasta

enamorat i molt feiner,

saps molt bé cuidar família

ets pagès i ramader.

 

Mireia restauradora

en les mans tens un gran do,

t’agrada molt fer cosetes,

manuals de bon ressò.

 

Vas aprendre a fer patchwork

a fer mitja, fer ganxet,

fas bona fotografia

tot fent coses pel ninet”.

 

 

Aquests versos relatius als pares són interessants per al tema del matriarcalisme: 1) un pare que fa de protector i papers més aïna maternals (com en altres Pobles matriarcalistes) i 2), quant a la dona, potser també en contacte amb la natura (la fotografia) i amb uns trets prou en línia amb el paper assistencial i de qui acull bé els xicotets detalls de la vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal de noces, dones amb espenta, bon cor i somriures sincers

General, , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho amb escrits del 2000 al 2011, en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina Vall” (p. 91):

“Ja ha arribat aquest gran dia

i a la fi, heu decidit,

segellar la vostra vida

amb empenta i gran delit.

 

Ens convides a la boda

(…) com germans hem estat sempre

des de que érem més petits.

 

Aquest ram vull regalar-te

perquè ompli el vostre enllaç,

d’harmonia formidable

ufanosa i eficaç”.

 

Així, les noces van associades a l’espenta, al delectar i a un present que l’escriptora vincula amb la bona avinença, amb la concordança i amb tocar els peus en terra.

En la composició vinent, “A la Cristina i l’Isma” (p. 92), amb motiu del casament, cinc persones el comenten en diferents estrofes. Així, en la tercera, com en moltes rondalles, apareix el jardí (lloc en nexe amb la sexualitat):

“Com la primavera

les flors del jardí,

petons, abraçades

per fer el nou camí”.

 

Igualment, en el poema “A Ismael i Cristina” (p. 93), sobre un acte semblant, la poetessa plasma una dona diligent, constant i amb molta espenta:

“Jo recordo aquella noia

amb constància i diligent,

que volia avançar sempre,

fent-se gran alegrament.

(…) treballant i fent carrera

vas poder-ho aconseguir”.

 

 

Després, passant a l’home, l’autora escriu a la fadrina i, entre d’altres coses, li destaca la bonesa del jove. I, més avant, agrega que hi ha bon lligam entre les parelles i la resta de la família:

“Els anys passen i coneixes

l’Ismael, un bon xicot,

i ompliu el vostre somni

de gaubança, un bon pilot.

De tres filles que teníem

han passat a ser-ne sis,

amb tres gendres fabulosos

com germans en compromís.

 

 

En acabant, Rosa Rovira Sancho encoratja el nou matrimoni i els exposa trets que tenen a veure amb l’agraïment i els desitja un bon esdevenidor:

“Teniu força, teniu casa,

teniu pau per caminar,

que no hi manqui l’harmonia

ni salut per treballar.

Avui, neix aquest nou dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent”.

 

 

Una altra composició de l’escriptora de Monistrol de Calders en el mateix llibre, i que enllaça amb la sexualitat i, altrament, amb el tema de la simpatia, és “L’amistat” (p. 96), el qual també podria ser vàlid per a les relacions humanes:
“L’amistat és una joia

que se sent per un amic,

es valora dia a dirà

i té un tracte molt bonic.

 

Goig plaent i simpatia

si estàs ben acompanyat,

escoltant amb un somriure

quan estan al teu costat.

 

(…) Uns se’n van, un altres vénen

són records que ja han passat,

si els retrobes ho festeges

perquè mai t’han oblidat.

 

Per l’afecte que ells et donen

amb un tracte molt bonic,

cuida’ls bé amb cortesia

i conserva el bon amic”.

 

Per tant, captem el paper important que l’autora atorga a l’amabilitat, a l’acte d’escoltar somrient, a l’estar amb els altres, als bons records i, al capdavall, a la cortesia que permet conservar moltes amistats i moltes relacions. Podríem dir que aquests trets estan en nexe amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Escrits d’adolescents a besavis, a besàvies i sobre la vida quotidiana

General, , , , , ,

Un altre escrit de la mateixa corda, però escolar i fruit d’aportacions de tres estudiants d’uns tretze (o catorze) anys, és “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), publicat en la revista digital “Emporion” (no. 126, juny del 2017), de Torroella de Montgrí (vila del Baix Empordà), a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Entre d’altres coses, podem llegir que “Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.

A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia… i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.

En general, els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.

Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.

Montserrat Blai”.

El primer, d’Hug Lloret i Alenyà, exposa

“Estimat besavi Baldo:

M‘hauria agradat tant, conèixer-te!

Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que, amb ella, tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.

Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. (…).

Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra, tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.

Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que, en principi, era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.

Amb la teva família, cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i, de vegades, comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes, la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més”.

Com podem veure, en les famílies amb persones lletrades, solia haver accés a la lectura i a l’escriptura. Així, l’àvia paterna de ma mare (nascuda en 1878)“Era filla d’un jutge” (sic, 3 d’abril del 2024) i, fins i tot, llegia texts en llatí (per exemple, himnes religiosos) i en castellà.

En acabant, Hug Lloret i Alenyà indica que “Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven…, però tu decidires quedar-te aquí, perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar”. És a dir: l’educació per a la vida tenia un paper important.

Igualment, comenta que “La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves, si marxaves de casa, perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. (…).

Et vas morir massa aviat, als 46 anys, (…) però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…

Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug”.

Una altra redacció en la mateixa revista “Emporion” (no. 126) és la de Júlia Navarro i Pagès:

“Estimada besàvia, Narcisa

Fa uns dies, vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. (…) I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.

Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè, temps després, eres tu qui et feies els vestits i els ‘bolsos’, perquè sembla ser que eres molt presumida. Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un ‘bolso’, jaquetes…

Quan eres jove, vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses”.

En nexe amb aquestes paraules, ens han reportat de dones que, amb més de noranta anys (i, àdhuc, de cent), encara estaven actives, laborioses: amb ganxet, amb l’aviram, etc.. I, en aquest cas, amb molta iniciativa.

També afig “Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixer-lo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia, us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona”. Per tant, el paper de la dona no era precisament secundari, en la casa, sinó que els dos portaven avant el negoci. Un altre tema que copsem (i molt comú en les dones), era la cura, posar part del seu saber per a facilitar la salut dels familiars, això sí, partint, principalment, de la saviesa popular:

“Recordo que t’encantaven les sardines (…). A la meva mare i a la meva tia, els feies menjar moltes sardines, perquè deies que eren molt bones per a la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos ‘vaporux’ i anar fent fins que la febre baixava”.

Bé, àvia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmoda allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.

Júlia, la teva besnéta”.

El tercer escrit, d’Elsa Mundet i Tudela, plasma  una dona amb molta espenta, forta i, a més, amb bona empatia, altruista i amb sentiment de pertinença a la terra, amb què estava connectada, fet que anava acompanyat d’un interés per la formació acadèmica dels familiars:

“Estimada besàvia Agnès,

Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però, indirectament, et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.

La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però, en el fons, li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.

(…) La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques, on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera que l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra (…).

La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè, quan l’anàvem a visitar, ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.

Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.

La besnéta que tant t’estima, Elsa”.

Finalment, diré que, lo més positiu que he captat en aquestes tres redaccions, és que, el fet d’interessar-se pels altres i per èpoques anteriors (no sols pel present), fa que les persones tinguen una visió més àmplia de la realitat i, ací, que empiulen amb la terra i amb els ancestres i, de pas, amb l’educació matriarcal.

Com a anècdota, diré que, quan tenia uns catorze anys acabats de fer (en la primavera de 1985), per iniciativa pròpia, aní a ca ma àvia materna a fer una entrevista a mon avi Miguel (1906-1992), perquè em parlàs sobre la guerra (1936-1939). L’encapçalament original posava “Testigo de una guerra” (‘Testimoni d’una guerra’).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en Emília Papaseit i en catalans pagesos

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Emilia Papaseit.

En relació amb aquest tema, el 6 de desembre del 2024 rebérem, primerament, un missatge d’Encarna Parreño López, en nexe amb una qüestió que havíem fet sobre com responien a les queixes dels xiquets dones d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920. Immediatament, passa al del sentiment esmentat. “Eren persones amb autoritat, però no autoritàries, car et raonaven els fets i no toleraven la mentida i, menys, que fessis el viu.

Eren de Múrcia, però els iaios vingueren a Catalunya en un moment en què els catalans eren admirats. Encara no havien patit els quaranta anys de nazisme i els catalans integraven. I, a casa, els valors i la mentalitat eren molt catalans, malgrat parlar castellà.

Us faig arribar un escrit que vaig fer d’una catalana, la Sra. Papaseit, que he estimat molt. A la seva mort, els fills em demanaren que digués unes paraules a l’església i vaig fer el text que, tot seguit, us envio”.

Aquest correu electrònic, redactat el mateix dia i titulat “Escrit Emília Papaseit”, diu així:

“Bon vespre,

Us adjunto el text que us comentava.

Ella sempre me’n parlà de la seva padrineta i de l’oncle. Eren de pagès i ella estimava molt la terra, tot i que es féu perruquera i, en la seva professió, era insuperable. Sabia l’ofici de cap a cap, car també sabia fer perruques.

Catalans seriosos, treballadors, responsables, sincers, patriotes, elegants, senyors…

No sé si us cal alguna cosa més!

La Sra. Papaseit va morir el 2019.

Una abraçada!”.

A continuació, exposem, amb lleugers retocs, bona part de l’escrit, molt sucós, de què ens parlava:

                                                               “IN MEMORIAM

                                                        EMÍLIA PAPASEIT I ROIG

 

Ha marxat una part de Catalunya! D’aquella Catalunya que va haver de fer front a una guerra genocida i, després, a una ‘pau’ ignominiosa que maldava per a fer desaparèixer de la faç de la terra tot rastre de catalanitat.

Ens ha deixat N’Emília Papaseit i Roig! Ella n’era filla d’aquella època. Així, doncs, d’infant, tenia poc més de 10 anys, ja hagué de plantar cara, primer, a les bombes enemigues (…) i, després, a una postguerra que el general Franco allargà (…).  (…) Emília Papaseit sempre fou al peu del canó. Com diem a casa nostra: ‘Els plats s’assemblen a les olles’. L’exemple l’havia vist a la seva llar, de la mà de la seva estimada padrineta i del seu admirat ‘onclo’: catalans ferrenys, lluitadors, exemplars, treballadors, gent d’ofici, orgullosos, que s’estimaven la terra i que aquell dictador no aconseguí doblegar mai! Mai!

Segurament, eren persones poc il·lustrades, perquè les circumstàncies no els ho havien permès, però d’una intel·ligència natural que només l’experiència de la vida pot dotar-te. No els va caldre mai falsejar títols universitaris per a guanyar-se honradament la vida! Ells dominaven l’ofici! Eren catalans exemplars. N’eren un punt de referència! Sobretot, per a aquelles persones que, com la meva família, arribaven a Catalunya mortes de fam i també antifranquistes fins a la medul·la.

I, tanmateix, el que salvà Catalunya de la total destrucció i desaparició, fou la voluntat insubornable de les moltes Emílies Papaseit! El seu esforç irreductible. La tenacitat en la seva lluita. L’amor indestructible a la terra, perquè cal no oblidar que el franquisme (…) va exterminar vàries generacions de catalans, fins deixar les catalanes orfes de maridatge: d’aquesta forma, el règim dictatorial introduí a moltes llars catalanes l’enemic i, amb ell, la ‘lengua del imperio’! N’Emília Papaseit salvà els mots i, amb ells, la cultura catalana! Calia tenir molt coratge per actuar semblantment (…).

Amb tot, N’Emília Papaseit era, com la majoria de catalans, una persona molt avançada i, mentre plegava avellanes, forjà el que seria la seva gran devoció: la perruqueria!

(…) Veia el canvi que la societat demandava i s’avançà als temps. Sovint, quan en parlàvem, sempre li deia: ‘Sra. Papaseit: si vós haguéssiu estat un home, hauríeu tingut més renom que Iranzo o el Llongueras’”.

Més avant, passant al camp de la política, Encarna Parreño López n’addueix unes paraules: “Això que ara molts catalans han descobert, ‘Que no som en una democràcia’, ella ja ho albirava i estava disposada a jugar-se-la per tal de protegir-me!

Avui, doncs, li diem adéu a una catalana valenta, molt valenta, que es va sentir molt joiosa el dia que pogué ficar el ‘Sí a la Independència’ en una urna.

La família, els seus fills, joves i nets, volem donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat! Per tot, pel seu mestratge i per l’exemple que ens deixa! (…) ens acompanyarà sempre!”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

.Emília Papaseit

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Música matriarcalista i eròtica catalana del segle XIX

General, , , ,

MÚSICA

 

En aquest apartat, posarem cançons, no necessàriament amb intenció eròtica, però que podríem dir que tenen un contingut en aquesta línia. Així, en l’obra “Romancer català”, a cura de Joan Antoni Paloma, publicat per Edicions 62 en 1989 i amb moltes cançons recopilades per Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), hi ha molts versos que ho reflecteixen, com ara, en “El lladre de la cova” (p. 56), on podem llegir

“A la vila de Caldes, n’hi ha un bonic lloc;

n’hi ha un galant jove, hermós i dispost.

(…) Va baixar una mossa rossa com un or,

se l’endú a la cova per no ser ell sol.

Al ser a la cova, enraonen los dos:

‘-Alguna coseta menjaria jo,

alguna costella que fos de moltó’.

‘-Deixeu, galant jove, que us hi aniré jo’”.

 

Un poc després, aquesta jove fa via cap a cal batle, cap a cal corregidor i, amb la participació d’altres persones i tot, s’emporten el lladre que volia festejar amb la noia.
Per consegüent, no sols es fa lo que vol la dona, sinó que ella respon amb molta espenta i molt oberta.

En aquesta recopilació folklòrica, “Romancer català”, hi ha uns versos de la cançó “L’hereu Riera” que hem considerat adients:

“Per a Sant Antoni, ballades hi ha;

per a Sant Maurici, que la cobla hi va.

N’hi ha tres donzelles que hi volen anar.

L’una diu a l’altra: ‘-I, a tu, qui et traurà?’.

‘-Anem, donzelletes, anem a ballar,

que l’hereu Riera nos hi farà entrar’” (p. 149).

 

Per tant, captem dones amb iniciativa, molt obertes i que fan via en colla, tres trets que empiulen amb el matriarcalisme. Recordem que, en altres cultures matriarcals, són les dones qui, en grup, preparen i impulsen actes festius o del Poble amb què estan vinculades.

També es plasmen trets eròtics, com ara, en la cançó “La filla del pagès” (p. 181), quan diu que

“N’hi havia un pagès que en tenia una filla,

no l’ha volguda dar als fadrins de la vila,

lo pomeret florit, la roseta esbandida.

(…) El seu galant ho sent, del fondo de la vila,

ja n’ensella el cavall i li posa la brida

i se’n va dret al bosc, allà on era la nina:

‘-Nina: si vols venir, te’n faré companyia,

de tres castells que en tinc, senyora te’n faria (…)’”.

 

Una altra, molt sucosa, és “L’alegre festejador” (p. 182), en què un fadrí comenta que un dia veié una minyona galant i que la trobà sola, que anava a l’horta

“a regar lo jardí, lo jardí de les roses.

‘-¡Qui en pogués collir un brot, d’aquelles flors tan bones!’.

 

‘-Baixa-se’n a collir, del ram fins a la soca’.

Ell se n’hi va baixar amb una intenció bona,

l’agarra per la mà, l’assenta sota l’ombra,

(…) Un sac n’hi va collir per enviar a Girona,

per a fer un present a aquella gran minyona” .

 

O siga, que l’home segueix el mateix estil que la dona (anar-se’n al jardí, lloc que simbolitza la vulva), amb intenció de tenir una relació sexual amb ella. No debades, el ramell de flors el portarà a Girona, on està la jove, amb qui ell voldria tornar a eixir.

Amb una lletra de la mateixa corda, hi ha “Llarga conversa” (p. 183), però en un hort, on ella també regava les flors:

“N’hi té de tots colors: blanques, vermelles, grogues.

Se’n posen a enraonar l’espai de dues hores,

l’ombra d’un roseret tot carregat de roses.

A son pare i sa mare, ja n’han portat la nova” (p. 183).

 

Com podem  veure, la jove ara, o bé ja ha passat a la jovenesa (el roser és ple de flors), o bé han acordat festejar, o bé, fins i tot, ella romandrà embarassada i ho comenten als pares. El motiu és perquè la planta i les flors d’aquests versos enllacen amb la vulva.

Altres cançons que hem inclòs són les següents:

“EL CAÇADOR

 

(…) Ja la’n trobo adormideta a la vora d’un canyar;

jo en cullo un pom de violes i, al pit, les hi vaig tirar;

les violetes són fresques, la pastora es despertà.

‘-Què feu aquí, galant jove, què veniu aquí a buscar?’.

‘-L’amor vostre, donzelleta, si me la voleu donar” (p. 187).

 

En altres paraules, la dona és qui podrà triar si es casarà amb ell o no, encara que, tot seguit, ella li diga que ho consultarà amb els seus pares: la família de la xica és qui decideix, no la del possible futur marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, fortes, educadores i molt obertes

General, , , ,

Una altra entrada en nexe amb la dona en la família catalanoparlant és “Ja que no tinc àvia… ella sí que té néta” (https://elmati.cat/ja-que-no-tinc-avia-ella-si-te-neta), de Cristina Trias i publicada en “El Matí digital” en març del 2012. Primerament, posa que “Ella va néixer un 8 de març. Avui faria 98 anys” i que era forta i amb molta espenta. Així, l’autora comenta que “va resistir la guerra, va resistir la postguerra (…). El seu tercer fill era la seva empresa.

L’àvia Pilar era una dona amb un caràcter fort, (…) una dona emprenedora, lluitadora, amb geni i ingeni, autoritària, dominant, intransigent, molt recta, molt noble i molt lleial”. I, així, comparteix molts punts en comú amb moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, afig que la padrina era, “D’una honradesa envejable i una dolçor que només deixava entreveure si l’enganxaves en la seva intimitat” i, “Molt aficionada a fer ganxet, era capaç de fer un cobrellit de dos metres i mig amb una mostra de paper que no feia més de 10 cm.” com també àgil.

A banda, l’àvia Pilar tenia bones mans i “Els seus consells sempre van ser savis i jo no puc més que pensar que quina sort vaig tenir de tenir-la”.

Més avant, Cristina Trias indica que la padrina era “Dona, empresària, mare i muller a l’antiga… com podia no canviar? hauria hagut de posar aquests adjectius, ara? o potser només la constància, la perseverança, fortalesa, les ganes de tirar endavant, les ganes, sobretot, de poder tornar a fer de dona d’aquell temps, haurien estat suficients per mantenir en obert tota la dolçor”.

Un altre article interessant i que té a veure amb el mateix tema és “La inspiració de les padrines” (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), de Maria Clara Grimalt Vert i publicat en el “Jornal.cat” el 27 de novembre del 2023. Així, escriu sobre les seues àvies (de la comarca catalana del Pallars Jussà) i, entre d’altres coses, posa que “em venen records que fan olor de valentia” com també que, arran de la bona avinença amb elles, “anava forjant en mi uns valors i una manera de veure el món. Un amor que potser abraçava poc, però abrigava l’ànima.

(…) jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis (…) i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir…”.

Un altre tret en línia amb el matriarcalisme, i que plasma Maria Clara Grimalt Vert, és que “Organitzaven activitats per a la canalla. Quedaven els vespres per fer-la petar amb les veïnes a la fresca”.

Ben avançat l’article, copsem que “el que ens fa humans és això: el compartir”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Padrines amb molta espenta, fortes, que deixen empremta i senzilles

General, , , , , ,

Una altra entrada en què captem trets sobre la dona en la família tradicional catalanoparlant és “Homenatge a la Padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicada en el blog “Des de l’Exili” el 22 d’octubre del 2009. Així, comenta que la padrina, una dona amb noranta-nou anys, a pocs mesos de fer-ne els cent, tenia molt a veure amb la cuina i amb la casa del poble en Montroig del Camp, en què, quan eren petits, sempre aprofitaven per a fruir amb animalets, amb altres xiquets i, com el narrador indica, per a connectar “Les olors dels temps antics amb els de la modernitat que arribava”.

Entrant en com era l’àvia, escriu que “La padrina no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. El meu besavi, de ca la Torra, va marcar molt el caràcter de la padrina i, de retruc, el del meu pare (…). El meu besavi de ca la Torra era una persona molt respectada i estimada i tothom li demanava parer per resoldre els problemes entre la gent del poble. Malgrat ser d’idees republicanes, en acabar la guerra, no va ser denunciat per ningú i no va haver d’exiliar-se”. Resulta interessant que, en una família, hi hagués lo que es deia “un home de bé” i que li deixàs empremta, ja que es tractava d’un tipus de mitjancer de què ens han parlat i que, com ara, trau el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez  (1866-1946).

De fet, més avant, afig que, “Pel meu besavi de ca la Torra, els meus padrins sabien que, si el padrí es presentava a files, el matarien per ser de dretes l’endemà d’allistar-se. Per això, conjuntament amb el besavi, varen urgir un pla” i feren possible que se salvàs.

Quan passa a la postguerra, reflecteix part del caràcter i de la manera de ser de l’àvia: “La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ella tenia. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, néts i besnéts. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia:
‘Estàs fet un xic fadrí!!’”. Per consegüent, altra vegada ens trobem amb dones que la dedicació a la família i als altres anava més bé encaminada a fer que anassen avant, que es mantinguessen forts. Igualment, encara que no destacassen per la seua amabilitat, això no els impedia reforçar els néts, encoratjar-los, en aquest cas, empiulant l’edat amb la superació (el nét fadrí, jove, vigorós).

Prosseguint amb l’entrada “Homenatge a la Padrina”, algunes persones exposen uns comentaris que aporten informació interessant que enllaça amb el matriarcalisme; i ho fan, en bona mesura, amb intenció de conservar el lligam entre els membres de la família. Com a exemple, Montse, d’alguna manera, escriu sobre la influència de l’àvia: “us haig d’explicar dels records que en tinc, d’aquella època d’infantesa; sí: els tinc aquí palpant-los cada dia. Per mi, no són solament de la infantesa, ja que m’he quedat sempre, aquí, al poble. Abans, creia que m’havia perdut moltes coses al quedar-me aquí. La vida, així, ho ha portat. (…)

Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí (…). El que sí m’agradaria comentar és [ que, ] amb la senzillesa que vivien, portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més en la meva pròpia vida. Al venir a viure aquí, de seguida, vaig impregnar-me d’aquesta sensació: no hi havia quasi endolls, guardaven coses impensables per nosaltres (pots de vidre a manta, bosses de plàstic…), tenien lo just i necessari per viure… i això que no els faltava res. Avui dia, ho tenim tot i encara tenim la sensació que ens falta alguna cosa: ‘Si tingués allò’ o ‘Si pogués anar a tal lloc’…; no ens conformem en res. En fi, va bé pensar, de tant en tant, que no necessitem tant per viure i que també es pot ser feliç; potser ho dic perquè realment no ens falta res”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat al marit, amb molta espenta i transmissores de tradicions

General, , , ,

Un altre escrit que hem triat per a aquest punt és l’entrada “116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa” (https://mariabruguera.blogspot.com/2017/06/116-cartes-damor-la-memoria-dels-avis.html), publicada per Maria Bruguera Martí en el blog “Històries de Palafrugell. Recuperació d’històries sentides de Palafrugell i rodalies”. Primerament, diu que, “De vegades, la vida et dóna la possibilitat de conèixer a persones que et poden marcar sempre. Jo no vaig tenir la sort de conèixer a l’avi Paulí, però sí a l’àvia Lluïsa i, a través de la meva mare (la filla gran dels avis), la descoberta que la vida, la pots modelar a la teva mida i extraure’n el més bell d’allò més diminut”.

Més avant, comenta que “Parlar amb l’àvia era com obrir un llibre ple d’història; d’històries de guerra, de post-guerra, de fam, de misèria i de supervivència, però també de costums estranys. ‘–La major diversió de joventut eren les festes anuals en honor als patrons: el vot de la vila o la processó de les cuques de Sant Sebastià, les festes del barri de Santa Margarida i les de Santa Rosa de Llafranc’… M’explicava, mentre els seus ulls es perdien en l’abisme del record. Però, quasi mai em va parlar de l’avi Paulí”.

Com podem veure, l’escriptora plasma que la dona (sa àvia) era qui més li parlava sobre la història i sobre vivències com també que li transmetia saviesa i folklore relacionat amb el poble. A més, captem que hi havia festes en record d’èpoques difícils que s’havien superat (possiblement, aquest és el significat de la processó de les cuques), de barri i una santa vinculada amb el poble.

Quant al fet que sa padrina a penes parlàs sobre l’avi (qui havia hagut d’anar a la guerra), hem trobat casos en què les dones (o altres familiars) preferien no tractar-lo.

També copsem que, amb motiu de la contesa, l’àvia, “Com la majoria de les dones que varen haver de viure la guerra soles amb familiars a llur càrrec, va resultar ser molt espavilada; va aprendre ràpidament l’ofici del bescanvi i de com fer mans i mànigues per trobar menjar: ‘-Al davant de casa, hi havia una fleca (…) i, de tant en tant, la mare em manava a comprar-hi un pa negre, tot i que sempre hi havia moltes cues i la gent sempre em passava al davant’. M’explica la meva mare, que, aleshores, només tenia set anys”.

Tocant el tema de com eren els dos avis, escriu que “L’avi era molt actiu, afectuós i juganer, però també tenia força geni. (…) i l’àvia, sempre al seu costat, li donava suport en tot i, a més, feia de modista”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen masos, en associacions, amb molta espenta, educadores i pageses

General, , , , ,

Un altre article en què apareix el tema de les dones i el paper que feien en la família és “Homenatge a les dones” (https://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), de Marina Ramió i publicat en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018. L’autora posa trets que hem trobat en alguns llibres, en entrades en blogs i en webs com també en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia”.

Entre d’altres coses, escriu “Començo amb una dona que es deia Ignacia Corominas Paralols. Era la mare de la meva rebesàvia, es va casar amb l’hereu del mas on vivim actualment, el pare de la meva rebesàvia, en Lluís Pujol Serra. Ella va néixer lluny de l’Alt Empordà, era filla de Sant Miquel de Campmajor. (…) Va tenir quatre fills. La segona, la meva rebesàvia, la Rosa, aquí el meu petit homenatge a la Ignacia, que potser jo amb ella marco l’inici de la història de la meva família, ja que la Ignacia va néixer al mateix poble que el meu pare i jo”.

Igualment, indica que “La Rosa Pujol Corominas, la meva rebesàvia, era una dona que, per amor, va marxar a la Vajol a viure i allà va tenir els seus fills, però també sé que, per amor, va tornar a Boadella, al seu mas, a cuidar el seu pare; la gent del poble la coneixia com la Julianna. També sé que el seu pare li va fer la donació del mas on avui vivim: per ella, va ser un tresor, fou mare de cinc fills i sé que, igual que jo, va tenir inquietuds polítiques”. Quant al tema de l’interés per la política, direm que, com ara, Pere Riutort, en la seua explanació (del 2018), posa “Ma mare tenia molt de sentit de la política, més que mon pare; per això, quan es parla de drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres, quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe: és igualment de l’home i de la dona” (p. 151).

En acabant, Marina Ramió vincula la seua rebesàvia amb el fet de menar una associació, en aquest cas, un sindicat: “Sé que va presidir el sindicat de l’oli que hi havia a Boadella i es va involucrar també en moviments polítics (…). Va ser mare, àvia i besàvia i, sobretot, una dona que va eclipsar-ho tot. Del meu rebesavi, sé molt poc: només sé que es deia Martí Suñer i que, encara avui, jo porto el seu cognom perquè era la rebesàvia la qui marcava els passos”. Per consegüent, ens trobem amb un exemple més en què una dona és qui dirigeix, no sols la casa, sinó activitats socials.

Més avant, fa referència a una altra dona que empunya les regnes (ací, d’un mas), en lloc de fer-ho un home i, així, amb un fet, sovint, silenciat en grups feministes que, moltes vegades, recorren a lo que se sol dir grans figures (les quals, a més, en aquests ambients, són estrangeres, de fora de la península ibèrica, potser, per una mena d’exotisme): “Ara seguiré amb una altra dona de la família, la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. Ella era la jove de la Rosa, l’admiro perquè va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més, i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia, ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era el del seu marit i un altre com a masovera”. En acabant, addueix que es tractava d’una “dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia”.

Finalment, en un altre passatge, Marina Ramió descriu sobre la seua àvia, “la Maria Cantenys Pla, la iaia Maria, la iaia que em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa. De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva, la iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant: primer, el mas on vivia com a masovera i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, el meu amor cap a la història familiar i la història del país”. Com podem veure, altra vegada, és una dona (ací, una àvia) qui transmet la tradició familiar i el sentiment de pertinença a la terra junt amb el lligam a lo vernacle (en aquest article, a Catalunya). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones comerciants, que conserven tradicions, remeieres i fortes

General, , , , ,

En relació amb el tema de la dona en la família catalanoparlant, en l’entrada “Els meus avis el Magí de les cabres i la Rosa de Cal Palatí” (https://caminadesdelsdimecres.wordpress.com/2023/10/06/els-meus-avis-el-magi-de-les-cabres-i-la-rosa-de-cal-palati), publicada en la web “El Gegant de la Porra 2” el 6 d’octubre del 2023, podem llegir sobre un matrimoni nascut en el darrer quart del segle XIX. Així, el marit (Magí Sendra i Bartolí) fou nat en 1885; i la dona (Rosa Martí i Esplugas), en 1886.  Sobre la dona, comenta que “L’àvia, quan es va casar, va anar a viure a Sant Magí de Brufaganya i, al cap d’uns anys, el rector li va proposar portar l’hostal. L’àvia, a més, era la cuinera de l’hostal (l’hostal estava situat a la primera casa a la Plaça de l’Església)”. En primer lloc, direm que Sant Magí de Brufaganya és en el terme municipal de Pontils (en la comarca catalana Conca de Barberà).

Per tant, la dona a més de fer de cap d’un lloc de pas i, igualment, de petita empresa, fou la persona en qui confià el capellà, per a aquella funció.

És més, tot seguit, copsem que “Era una gran cuinera. A Vilanova, quan teníem les cabres, s’encarregava de vendre’n la llet (…). L’àvia també tenia cura dels animals que teníem: gallines, ànecs, conills i porcs. Recordo que, quan anava amb el pare a la vinya, ella recollia les herbes amb un sac pels conills, també una herba anomenada cuscunilla, que ens la menjàvem amb les amanides”.

Un poc després, captem el paper que Rosa “de Cal Palatí” feia en la transmissió de la cultura tradicional (tasca que, majoritàriament, desenvolupen les dones), àdhuc, de les que podrien ser eròtiques (ací, amb el conegut rector de Vallfogona, 1582-1623, qui n’aportà a la literatura catalana): “L’àvia sí que la recordo bé. Era una bona dona i sempre m’explicava contes i llegendes d’aquelles terres amb una guineu i amb un llop de protagonistes, on el que sempre sortia malparat era el llop”, és a dir, en què el personatge femení ix guanyant (tret en nexe amb la tradició vernacla en terres catalanoparlants).

A banda, la padrina “També explicava històries, anècdotes i llegendes del Rector de Vallfogona, les quals, segurament, havia escoltat dels visitants que passaven per l’hostal” i addueix “També recordo que, quan nevava, l’àvia posava neu amb oli amb uns pots i deia que eren per les cremades; també tenia una pomada de serp que servia per a moltes coses. “En aquells indrets, a les masies, feien els medicaments amb herbes, oli, esperit i serps”. I, així, el paper de remeier (bé en la casa, bé, possiblement, a nivell del poble o més) estava en mans de dones. No obstant això, cal dir que, en l’inici de l’entrada, el narrador plasma que l’avi, a més de pastor, “també tenia certa cura dels animals i de les persones, els posava bé els ossos, curava l’espatllat, l’esquinç i altres problemes deguts als cops”. En relació amb aquesta entrada, el 29 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bon dia i bon cap de setmana, Lluís,

M’encanten aquestes històries que vas penjant, encara que algunes no les puc comentar, però sempre m’interessen molt. Avui, aquesta de l’àvia de Sant Martí de la Brufaganya l’he trobada molt atractiva i m’ha fet venir a la memòria moltes de les coses viscudes personalment, Lluís.

Recordo els pastors del poble, que tenien una certa fama fama de ‘curanderos’, especialment, de les fractures. Recordo el meu pare, que ens curava les angines a través dels canells, segons el costat que teníem l’angina; ens curava d”espatllat’, fent una certa maniobra asseguts en una cadira i posant-nos d’esquena a la seva esquena, sacsejant-nos repetidament.

I el meu germà i jo, em fa l’efecte que ja ho he dit alguna vegada, com que érem bessons, teníem unes virtuts terapèutiques per a guarir persones i animals.

Ai, Senyor, com han canviat les coses.

Una forta abraçada!!!!”.

Un altre escrit que hem considerat interessant i, igualment, que enllaça amb dones nascudes en el segle XIX, és “El poble de Biniamar celebra els 107 anys de la padrina de Mallorca” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2006/08/27/132074/el-poble-de-biniamar-celebra-els-107-anys-de-la-padrina-de-mallorca.html), amb molts detalls que empiulen amb lo matriarcalista. Aparegué en el diari digital “dBalears” en el 2006. Primerament, direm que Biniamar és un llogaret de Selva (en la comarca del Raiguer de Mallorca).

L’article posa “El poble de Biniamar celebrà anit els 107 anys de la seva veïna Margalida Reus Bonafè, amb una missa i un sopar cuinat a moltes cases del poble per commemorar-ho. Margalida Reus és la dona més gran de Mallorca i, tot i la seva edat, conserva una salut de ferro. Aquesta fadrina puja la compra tots els dies per les dretes costes de Biniamar sense necessitat d’emprar ni tan sols el gaiato”.

Entre els qui han pres part en la recerca sobre el matriarcalisme, ens han reflectit molts comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i fortes. En eixe sentit, com algunes vegades m’ha dit ma mare, qui passava dels huitanta anys, els passava, volent dir que, a voltes, hi havia qui n’aplegava als noranta… o més i, a banda, amb fortalesa física i amb espenta.

A continuació, exposa que, “a ella, li agrada encara posar rentadores i netejar la seva habitació, a més de cuinar de tant en tant.

Aquesta dona, que ha viscut tres segles i ha viatjat a França, València i Barcelona, fou una amant de la lectura i passà molts anys cuidant diferents familiars. ‘Vaig haver de cuidar de ma mare, del meu pare i també d’un germà’, diu resignada. (…) Pep, el nebot que ara viu amb ella, la defineix com la clàssica ‘madona’ mallorquina”, això és, com la senyora ama (en terres valencianes) i com la mestressa (en Catalunya), qui mena en la família, fins al punt de determinar què farà el marit i què li permetrà, quan isca de casa (o en fer-ho tots dos).

El nebot també diu que “Sempre li ha agradat comandar. Encara ara no deixa que ningú entri a la seva habitació per fer-la neta. De fet, a vegades, ella mateixa diu que és ella qui em cuida”.

Finalment, l’article agrega que, “Tot i així, cada dia rep la visita d’algun dels seus nombrosos nebots i, al poble, la coneix tothom, ja que sovint baixa a comprar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)