Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Sexualitat matriarcal, dones amb molta iniciativa i la menstruació

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’esmentada obra, en què copsem signes matriarcals, és “L’as de bastos”, començant pel fet que la dona porta la iniciativa i que ella és qui determina què farà la parella. Així, dos novençans se’n van de viatge i, com que, “a s’hotel, els varen donar una cambra en què no hi havia un llitet de matrimoni, ell demana a la muller:

-Ara, què farem?

Ella li respon:

-Doncs mira: quan un tinga ganes, diu a s’altre ‘Jugue!’.

I s’altre diu:

-Bé.

Aleshores, es giten i sa dona (sa xica), de seguida, diu:

-Jugue!

S’altre se’n va anar cap allà a cercar-la. I, as poc de temps, sa dona torna:

-Jugue!

S’home se’n va a cercar-la. I, així, tres o quatre voltes. Al final, ella torna a dir:

-Jugue!

I ell ja estava cansat, ja no podia més i diu:

-Passe!

I sa dona diu as marit:

-Com que passes? ¿Tens l’as de bastos i passes?”(pp. 115-116).

Com podem veure, no solament ell apareix com el més feble i la dona és qui porta la batuta: ella, simbòlicament, ho manifesta en la partida (com es diu, popularment, porta el joc, ací, àdhuc, amb el seny eròtic). Més encara: la muller el convida a jugar, com si fos durant un joc de cartes, i ell la segueix.

Altrament, hi ha uns mots amb dos significats: “as de bastos” (el penis i, ben mirat, la força; a diferència, com ara, de l’as d’espases, que representaria la valentia, l’esperit guerrer).  Afegirem que, com a nota, el recopilador de contarelles diu que “l’informant [, de Tàrbena,] aprengué el conte devers 1970 a Cotes (Ribera Alta) de Joaquín Martínez Such, natural de Castelló (Ribera Alta)”.

En la narració següent, “Sa piula” (pp. 116-117), hi ha alguns fets interessants: 1) la xica que decideix la seua sexualitat, 2) la dona que té la regla i 3) com havia estat la formació sexual del marit i la de la muller. Així, el transmissor indica que “això es contava molt en aquella època. I eren uns novençans que poc sabien sobre què havien de fer o deixar de fer. No eren aconsellats per res.

Es casen i, la primera nit, l’home, que és el que és més fogós, (…) i la xica, que portava una camisa de dormir fins allà baix als peus, llargota. I ell li tirava mà i ella no volia:

-Ai, per l’amor de Déu! Ai, no! Açò és pecat! Ai, pare Sant Antoni!

-Xe!” (p. 116).

En un passatge posterior, ell recorre al cresol (terme associat al penis), veu sang i se’n va al manescal, qui, ja davant la dona, diu a la novençana:

“-Hala! Obri les cames. Vejam.

No en gosava.

-Obri les cames, vejam què passa!

Obri les cames i s’acosta amb el cresol i resulta que li havia vingut el període, li havia vingut la regla i l’home es pensava que li havia rebentada. I deien l’expressió ‘Sa piula s’ha rebentat’” (pp. 116-117).

Sobre el mot “piula”, direm 1) que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, figura com a “Membre viril”, mentres que, 2) en el DCVB, l’explica com “Aplec rodonenc de cabells que les dones duien damunt les orelles” i 3) que els cabells també tenen un caire sexual: la xica adolescent que ja ha tingut la primera regla.

Seria interessant saber l’ambient en què es desenvolupà el narrador i, igualment, el dels dos novençans, puix que, a vegades, ens hem trobat amb persones que explicaven la sexualitat mitjançant el simbolisme (no a través de lo que podríem considerar procedent de la ciència), com també amb el gran encert amb què les boiximanes de l’Amazònia planifiquen i preparen els embarassos (com escriu l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea en el seu llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, pp. 42-43, publicat en el 2022), i que, per a mi, una cosa no exclou l’altra i, fins i tot, és preferible la cosmovisió matriarcalista, pel seu contacte amb la realitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones jóvens, amb iniciativa i amb molta espenta

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, una altra narració eròtica en què es plasma el matriarcalisme és “El matrimoni jove”. “Un matrimoni de poc de temps van al metge, qui revisa la dona (i era una dona d’eixes fortes, ¡fortes!). I el metge diu a la dona:

-Puge’s damunt de la llitereta.

Hi puja i el metge diu al marit:

-Vosté veja lo que faré.

Puja el metge damunt de la llitera, pega un esclafit a la dona, ¡però de quinze! I el metge comenta al marit:

-La seua dona… La seua dona necessita tres passades d’estes tots els dies.

Llavors, el marit, tot satisfet, li diu:

-Bé. Vejam si ens entenem, doctor. ¿Ha de vindre vosté a casa o jo li l’he de portar?” (p. 111).

Per  tant, per una banda, el text és ple de vocabulari del ram esmentat, en nexe amb les expressions “ficar-se al llit”, “pujar damunt del llit” (ambdues, amb el significat de tenir relacions sexuals un home i una dona), “pegar un esclafit”, “esclafit” (mot que podríem empiular amb les galtes del cul, per semblança amb les de la cara), “pegar una” (copular) i “passada” (cada una de les vegades que el llaurador solca la terra acompanyat de l’animal de càrrega, com ara, del bou castrat, o bé amb l’arada).

Cal dir que hi ha vocabulari amb dues interpretacions: 1) “pegar un esclafit” és emprada per a quan u pega una galtada ben forta a un altre; i 2), quant a “passada”, té una definició semblant, àdhuc, amb la de “palissa” (en el seny real i en el figurat, per exemple, en una competició esportiva, una de les dues parts ha guanyat per molta diferència a l’altra).

En qualsevol cas, el metge aprofita la presència de la dona i, mentrestant, ell i la jove representen la part forta; en canvi, el marit veu que la dona és vigorosa sexualment, però ell es mostra indecís.

Una altra rondalla recopilada en “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i pareguda a una que ha estat recollida en altres indrets, és “El mig almud”. Es tracta d’un matrimoni amb mala avinença, tot i haver-se casat un poc abans: “En eixa vila, hi havia costum de deixar una barcella als novençans (…). Però es comencen a discutir. (…) I es posen els dos, allí, sense parlar. Era un hostal gros i va un arrier i diu:

-¿Podríem sojornar ací?” (pp.  113-114).

En altres fonts, entren uns lladres en la casa; ací, un arrier ho fa en l’hostal. El traginer i els seus acompanyants es mengen el sopar, es lleven de matí i, com que els amos no els diuen quant han de pagar per l’estada, se’n van sense afluixar ni un clau.

“En això, hi aplega la mare del novençà a veure com havien passat la nit” (p. 114).

Passa que, com que ella demana als dos i no li diuen res, la mare, que “era molt devota de Sant Roc, li diu:

-Sant Roc beneït: et promet que et done les castanyes del meu fill -ell tenia unes castanyoles que li encisaven molt tocar-les-. ¡Et promet les castanyes del meu fill, si li tornes la paraula!

Un poc després, la dona escolta la resposta i diu:

-Això sí que no!

I el fill diu:

-Torna’m mig almud!” (p. 114).

Per consegüent, la dona enllaça la terra amb el representant celestial (el sant), trau el mot “castanyes” (instrument musical i, ben mirat, els testicles) com també el gaudi de la sexualitat (per part del fill) i, arran de la seua espenta, el novençà actua. Altrament, aquesta dona és molt arriscada i salva l’home (ell torna a parlar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que dirigeixen i eixerides

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en què copsem el matriarcalisme és “Tot això, ¿tot és figa?”, on apareix, simbòlicament, el gran paper de la dona: “Dos es casen, se’n van de viatge de novençans i, quan ella va a sa cambra, a preparar-se per a gitar-se, s’adona que s’havia deixat sa camisa de dormir:

-Ara, què faig sense camisa de dormir?

Com que, en això, ja venia s’home i ella agafa lo primer que troba (un abric de pell), se’l posa, es gita i es tapa cap i tot.

Al moment, ell ve, es gita, apaga es llum i, quan se’n va cap a ella a tocar-la, toca s’abric de pell i diu:

-Marieta!: tot això, ¿tot és figa?” (p. 108). ¿Marca ella el seu terreny? L’home, ¿es considera menor al costat de la dona, qui és més voluminosa? La dona, ¿és vida, com ho són les figues, dolçor i a qui ell se sent atret? En eixe seny, direm que hi ha relats en què el personatge masculí, a diferència del femení, és xicotet…

Una altra narració en què, de pas, capim el paper important que els Pobles matriarcals associen als jóvens i als majors, és “El vell i la jove”, amb humor eròtica:

“Un vell que es va casar amb una xiqueta molt joveneta. I, quan anava a gitar-se, diu la xicota:

-Què he de fer, jo, ara?

I el vell diu:

-Ai, ¡quina ruïna, filla: tu, que no saps; i jo, que ja no me’n recorde” (p. 109).

També hi ha un empelt entre l’experiència (la senectut) i la iniciació (la jovenesa; ella és com un novell).

En canvi, en el relat “El xic de Tàrbena que es va casar a Laguar”, hi ha detalls que reflecteixen que la dona és el pal de paller i que l’home representa el ruc de càrrega (i, ací, altrament, beneit): “La mare de la xicota diu:

-¿Saps què podia fer? Anar jo amb tu (amb vosaltres) i, així, veuria com t’ha fet la casa sa mare.

Ella li respon:

-Ai, ben pensat, mare. Ben pensat.

L’abegot del nuvi duia l’animal del ramal; i elles, ben enxamponades, dalt del cavall. I la xica deia a la mare:

-Per què deu voler això?

La mare diu:

-Això és de valents. Això és de molt revalents -per amunt.

L’abegot del marit… Ell, davant davant i…” (pp. 109-110). 

Tot seguit, apleguen a un argelagar i, més tard, a un romer. I l’àvia, qui ens duu a la saviesa dels anys, diu a la joveneta:

“-Veus? Jo no m’enganye mai. M’enganye molt poques voltes. Valent! (…) Així, així! Valent!” (p. 110).

Més avant, un home es troba amb tots tres i diu a l’anciana:

“-Vosté, done’m tots els diners que tinga!

L’àvia els dóna. I, a la jove, diu:

-I vosté, ¡baixe-se’n amb mi!” (p. 110).

Després d’un temps plegats l’home i la jove, “la festejadora torna a pujar a l’animal. I ací ha acabat” (p. 110).

En acabant, el xicot comenta a la velleta que ell, tot i que l’home li deia que agafàs ben fort el ramal, ho ha fet tot lo fluixet que podia.

Llavors, la provecta li respon que ella li havia donat monedes falses. Per tant, aquesta dona no havia perdut.

Finalment, la xica, eixerida i forta, diu amb èmfasi com ha actuat davant les indicacions de l’home:

“-M’ha dit: ‘Mou-te’; i jo, quieteta” (p. 111). En altres paraules, ella ha fet lo que ha preferit en el passatge eròtic, no lo que ell pretenia.

Així, els dos personatges femenins no han cedit als masculins i, a banda, el fadrí és mansuet, a diferència de la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que duen els calçons i amb espenta

General, , , , , ,

Una altra contarella recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Es qui no duia mai calçotets”, la qual podria lligar amb l’expressió mallorquina “dur es calçons”, sobretot, tenint present que fou enregistrada en Tàrbena (una vila valenciana amb repobladors mallorquins arran de l’expulsió dels moriscs del Regne de València entre 1609 i 1614): “Això era un xic d’ací, Tàrbena, que festejava a Bolulla. I, quan ja es va posar a festejar de manera formal, sa mare li va dir:

-No portar calçotets fa lleig, home! Ara, et casaràs, sa núvia… I veges tu! Has de dur calçotets com tot el món! -i ell, de cap de manera!” (p. 104). Cal dir que aquesta resposta del fill es fa amb èmfasi i, així, se’ns exposa que no volia que ella fos el director d’orquestra en sa vida.

Després, la mare, qui feia i desfeia en casa, “”Va, compra tela i li fa es calçotets. I, lo que li va sobrar, ho va alçar dins sa caixa.

Com que el fill se’n va cap a Bolulla sense calçotets. (…) Caga, no se’ls posa i mamprén cap a Bolulla tot desvanit amb es calçotets nous que li havia fet sa mare!

Com que, xarrant allà amb sa xicota, diu:

-¡Mira ma mare que m’ha fet! -i va i li ho mostra. 

I aquella esglaià:

-Sa bèstia roín!

El jovenet li respon:

-Xica, no t’espantes! Dins de sa caixa, encara en tinc tres pams més, alçats” (p. 104).

En altres paraules, no solament la xica continua portant els pantalons (ací representats pels calçotets), sinó que ell trau (vist d’un punt de vista masculí) el penis i els dos testicles (el conjunt de la caixa), però ella no li ho compensa, com li ho manifesta la dona.

Una altra narració amb trets semblants és “Es cul vos veig”, també eròtica: “Eren set germanes i una es va fer xicot, però ses altres no en tenien i totes el volien. Sa mare diu a ses altres sis filles:

-Doncs, mireu: aneu i poseu es cap dins d’un muntó de blat i que vos veja es cul. Així, puix sa que ell agafarà, d’ell.

Com que se’n varen anar i ho varen fer així.

Es xicot hi va anar i diu a sa mare:

-Ai, i Maria?

Sa mare li respongué:

-Ai, són dalt.

El jovenet li digué:

-Ai: doncs, deixe’m pujar-hi” (p. 105).

Altra volta, la dona és qui proposa i qui representa la creativitat com també qui porta les claus de la casa.

En acabant, el xicot “se’n va i se les veu totes amb es cul cap a fora, sense roba. Ah! I totes, amb es cap dins! Hi havia un muntó de blat. havien batut! I elles hi havien enfuronyat es cap i es veien d’aquí cap a fora. I, com que, d’aquí cap a fora, tot és igual, dons es xic no la va conéixer.

Llavors, els diu el fadrí:

-Ai! -i es posa a pegar-los voltes, a pegar-los voltes i diu: -Mira. Es cul vos veig, però no vos conec. Me’n vaig!

I se’n va anar” (p. 105).

Per consegüent, les filles havien posat bona part del cos entre el forment, havien tingut relació sexual (la batuda) i, com que el jovenet reacciona així, les altres sis xiques continuen amb la mare, sense festejar amb el xic.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones arriscades i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Es rabosot i es ruquet”. Un home usava un ruc que era castrat i gros per a poder llaurar el camp (simbòlicament, per a tenir relacions sexuals l’home amb una dona). Un dia s’atansa un rabosot i demana al propietari com podria ser capat ell.

En acabant, el pagès “li talla es ous i això i es rabosot arranca a córrer. Però l’endemà, el rabosot tirà a alçar-se i no gosava. Llavors, li diu la seua dona:

-Xico!, què et passa? Què et passa?

L’home li diu:

-Doncs mira… -li ho conta a sa dona-. Em passa açò… Ara, si vaig, ja veus…

-Doncs, toca -respongué sa muller” (p. 101).

En altres paraules, ens trobem amb un altre relat amb la dona activa de bon matí i en què l’home és la part passiva.

Altrament, com que la muller té més espenta i és arriscada, “Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. En tornar sa dona a casa, es rabosot ja l’esperava i li diu:

-Què? Com ha anat la cosa?

La muller li respon:

-¿Que com ha anat tot? Que (…) ara em toca capar-te!

-Ei!, xe! Si és així, capa’m.

Sa dona es lleva es pantalons, li mira i diu:

-Ah, redéu! Però si tu tens més mal que jo! Tens un badall més gran que jo!

I mira, no el va tocar” (p. 101).

Així, per una banda, la dona representa la casa, el grup familiar i, més encara: ella té la paraula definitiva i, com que veu el mal que té l’home, no li toca el punt on li podria fer-ne més.

La narració posterior, “Es ferreret de Benigembla”, té moltes semblances simbòliques. Un ferreret es juga l’ànima amb el dimoni, qui li guanya la mà.

Passa que l’home no accepta el resultat i, ben mirat, li proposa una segona opció i, si el diable la guanya, el ferreret li farà cas.

Ara bé, com que l’home no es veu amb força per a fer lo que ha dit a Banyeta, el marit se’n va a casa “i diu a sa dona:

-Escolta: jo m’he jugat la vida (l’animeta) amb el dimoni i ara ha vingut per mi i ara… ¿Per què no et poses es brials as cap i et poses així, cap avall, a veure si t’endevina lo que ets?

Com que sa dona ja ha anat així al dimoni i el diable diu:

-Ai! Açò, quin animal és? Açò serà alguna àguila.

La dona li diu:

-No, no.

El dimoni torna:

-Puix, què serà? Serà una pantera.

La dona li respon:

-No, tampoc.

Total: que el dimoni agafa i, amb es dit, li pega mullada i ho tasta i diu ell:

-Ai! -diu-. Humit i salat: tonyina! 

Al final, el diable diu:

-No, que és es cul de sa meua Serafina.

I no se’l va endur” (p. 103).

Per consegüent, el dimoni fa una pràctica pròxima a la del sexe oral (també coneguda com cunnilinció, del llatí “cunnus”, que vol dir “vulva”; i de “lingus”, això és, “llengua”), però, en lloc de fer-la amb la boca junt amb els llavis i la llengua, recorre al dit: la penetració amb el dit. I, de pas, la muller (el peix, animal vinculat amb l’aigua) ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que subministren, que salven i sexualitat matriarcal

General, , , ,

Després, aquest primer home no dirà res a ningú, possiblement, perquè a penes tenia espenta, puix que, com deia la provecta que la transmeté, “¡I que va ser-ne, de ruc, el bon home! Que va ser-ne, de ruc!

Tan bé que hauríem pogut estar!… (…) Perquè heu de saber que, a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan van ser dintre la cova de les dones d’aigua, els va robar d’amagat una peça de roba; i, d’aquella hora endavant, l’abundor va entrar en aquella casa (…). ¡Que va ser-ne, de ruc, el pare!…” (p. 203).

Al capdavall, l’anciana trau uns mots que enllacen amb lo matriarcal, perquè indiquen la bona valoració que es fa de la sinceritat: “D’això que li conto, (…) li juro per tots els sants del cel que és tan cert com el sol que ens il·lumina!” (p. 203).

Aquesta bonesa es plasma en un segon relat de la vila de Sant Iscle de Vallalta recollit pel folklorista barceloní, en què les dones d’aigua raonen, canten i piquen roba en la riera: “Els boscaters del mateix indret (…) afirmen, i això sí que ho diuen -que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho- que, a la riera de Santa Fe, hi ha dones d’aigua. I la prova és que, si se’ls embruten les vores (…), en tornar-hi, al cap d’un moment, ja no se’n troba rastre perquè les dones d’aigua ho han escombrat i netejat” (p. 203). Una altra manera amb què la dona salva l’home, perquè, quan ell faça vida social, siga ben considerat per molts. 

La narració següent, “El Salt de l’Aigua. Riera de Pineda, Hortsavinyà”, contada per Jaume Aliva al recopilador de Calella, diu que, “Ben a prop del Salt de l’Aigua, hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena, hi anaven a fer bugada i estenien la roba en unes roques planes que hi ha un poc més amunt, arran mateix de la riera” (p. 204). Unes qüestions que ens podríem fer és si, per exemple, aprofitaven aquest aplec per a parlar sobre el pas a la joventut maternal o si, com ara, ho feien per a fruir la sexualitat i el cos, com molt bé és recomanat per alguns sexòlegs, com una part més del gaudi de la vida. A banda, es fa en grup, un tret que lliga amb el matriarcalisme.

Afegirem que “Un mosso d’una de les masies del veïnat de Montcal s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrere (…). Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i, a poc a poc, es va desfilar (…). Quan va arribar a casa, ja no li’n restava res” (p. 204). Per consegüent, les dones porten la força material i física.

En finir aquest relat, Dani Rangil passa a la llegenda del drac de Vilardell i, entre d’altres coses, direm que “El drac viu en aiguamolls, en llacs o en coves, en llocs inhòspits o infranquejables per a l’home, de vegades, guardant tresors fabulosos” (p. 204), detall en relació amb la figura de la dona i amb molts personatges de caire matriarcalista, ja que ho fa associat a l’aigua, a la terra, a indrets maternals (l’espluga), a l’aventura i, àdhuc, com a subministradora de vida a la zona (els tresors, començant pel part i per les bones collites).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La llegenda “El marrà negre”, el paganisme i la maternitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

En llegir la llegenda “El marrà negre” (p. 199), copsem molts trets matriarcalistes i que podrien recordar-nos les de les dones d’aigua. Comença així:

“Sota de Sant Jaume de Frontinyà, hi ha el gorg Negre de Vilardell. És un gorg que, per més que hi han arriat pedra i fil per escandallar-lo, mai han pogut arribar al fons, per lo qual és creença general que no deu tenir-ne; com més corda hi arriaven, se sentia pujar del fons una veu molt aspra que deia:

            Descabdella que descabdellaràs,

                 que, al fons, no hi arribaràs!

Hi havia un pastor que menava el seu ramat a pasturar a les vores del Gorg i un dia va veure eixir un gran marrà tot negre. La bestiassa va marrir (cobrir) totes les ovelles i tornà a desaparèixer en el gorg.

Les ovelles marrides varen xaiar i tots els xais varen sortir negres, grossos i robustos, que donaven goig de veure.

Al cap de l’any, que ja els xais eren primals, un dia que, juntament amb les ovelles mares, pasturaven a la vora del gorg, tornà a sortir-ne el gran marrà negre, va fer un bel molt fort i, acomboiant-se-li tots els anyells, van capbussar-se darrere d’ell dintre del gorg, i mai més se’ls ha tornat a veure.

D’aquesta feta, el pastor va perdre tota la xaiada” (p. 199).

Per tant, ens trobem en una cultura matriarcalista molt pregona (l’escandall mai aplega al fons), una veu aspra vinculada amb el dimoni i amb lo feminal (motiu pel qual és relacionada amb l’aspror, potser com a castic unit al cristianisme oficial), una dona que triomfa sempre (“al fons, no hi arribaràs!”) i que convida al realisme, a no fer-se falses il·lusions.

Igualment, un pastor (personatge patriarcal) passa a terreny tel·lúric (ací, a una vora, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la recomanació de la dona que salva és cap als costats i no cap al mig) i, en què domina i mana un personatge matriarcal: el marrà, el qual, a més, és negre (color que empiula amb l’obagor i amb lo autòcton).

Adduirem que el marrà és obscur, gros i robust,… i que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 eren fortes i tenien molta influència (la grossària). Aquests mots m’evocaven la figura de la Gran Mare, la qual, per la seua potència, ha estat capaç de deixar embarassades totes les ovelles (ací caldria interpretar com que la mare, presentada com un porc, ha fet que se li acosten les futures jovenetes i les dones que pariran en un esdevenidor).

Així, un any després de nàixer els anyells, el marrà torna a fer acte de presència a prop de les ovelles (ja mares) i, ben mirat, se les porta al gorg.

En altres paraules, el pastor (masculí) no és qui guanya la mà, sinó un personatge femení. A canvi, 1) ell resta més sol que un mussol i 2) els altres, acompanyats i en l’aigua, un espai que enllaça amb la dona i que toca la terra.

Sobre el simbolisme d’aquesta narració, el folklorista Dani Rangil, comenta que, “Amb el cristianisme, s’associen a l’àngel rebel diversos éssers originats en creences molt primitives. Normalment, tenen atributs de boc o de marrà, com les potes i, sobretot, les banyes, un element que simbolitza un gran poder progenitor necessari per al creixement dels cereals i per a la prosperitat dels ramats” (p. 199). Al capdavall, posa que, “Acabada la feina, se’n torna a les profunditats del gorg, com les dones d’aigua, en un exili forçat per l’hegemonia d’una religió posterior que refusa la seva existència o l’identifica amb els éssers malèfics” (p. 199).

En relació amb què representa del marrà, diré que l’he viscut molt de prop, ja que, en la planta baixa d’on visquí fins a trenta-huit anys (2009), no sols hi havia una imatge de Sant Antoni d’un poc després de la guerra (1936-1939), sinó que al costat del sant, hi havia un porquet. I, perquè ens fem una idea de lo arraïlada que era aquesta festa en la vila i en el barri, tant els majors, com els de la generació següent i que residien en la finca i, molts de la contrada i que, en els anys huitanta del segle XX, encara érem xiquets (o entràvem en l’adolescència), sabíem que el porc simbolitzava el dimoni i que, encara que estava a poca distància de Sant Antoni “el del porquet”, el seguidor de Jesucrist havia vençut el mal.

El llegat s’havia transmés d’avis a pares i de pares a fills, principalment (i vull deixar-ho manifest), per mitjà de les dones (eren qui més ens ho recordaven, perquè ho tinguéssem present per a la nostra vida).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, deixondides i que salven

General

Una altra narració, eròtica, que reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, és “El suro de la Griva”. “La Griva li deien a una noia que era filla de can Griva de Gaserans i estava de minyona a la casa dels amos de can Burgada. (…) Un dia van anar a ballar a Hortsavinyà el meu pare i tota la joventut; i allà, a aquell suro, que té una arrel que fa forma de banc i que encara hi és. La Griva es va asseure a l’arrel i el meu pare s’hi va asseure a la falda -coses de jovent- i ella es va treure una agulla i li va punxar el cul. Ell va saltar i va dir:

-Mira: d’ara endavant, d’aquest suro, en diré el suro de la Griva.

(…) Això devia passar cap als volts del 1910” (pp. 185-186).

Així, el passatge es desenvolupa en un banc i ella fa que salte de la falda.

En el relat següent, hi ha moltes semblances amb altres del mateix ram (el qual és prou popular): “El pont del Diable (Pineda)” (p. 186). Diu així:

“Una nit que la riera baixava molt plena, una pagesa havia de travessar-la i no sabia com. Se li presentà el diable i li prometé fer un pont i acabar-lo abans no es fes de dia, si li donava l’ànima. La pagesa s’hi avingué, però, més llesta que el diable, quan només mancaven posar unes quantes pedres, tirà una galleda d’aigua a un pobre gall que, en sentir la fredor, es posà a cantar. Els diables només treballen de nit i, en sentir el gall, ell cregué que es feia de dia i se n’anà esperitat sense acabar el pont. Com que el diable no va complir el seu compromís, la pagesa tampoc li va haver de lliurar la seva ànima i pogué passar a l’altra banda tranquil·lament” (p. 186).

És a dir: l’acció esdevé en plena foscúria, de nit, al costat de l’aigua (ací, representada per la riera) i la dona és deixondida.

Una altra llegenda i pareguda és “El pont de les Bruixes (Pineda)”, en què els amos d’una masia envien una joveneta a cercar aigua en la riera. Quan tornava la minyona, diu “Donaria l’ànima al diable per tal que arribés l’aigua a can Roig!

De seguida, se li va presentar un desconegut molt ben plantat, que li va dir que acceptava el tracte” (p. 186 i 188), home que era el dimoni.

Ell i els seus es posen a fer el pont i, com que la mestressa de la casa s’adona que, a la noia, n’hi passava alguna, de grossa, li demana.

Aleshores, la dona, en veure’l venir, la féu amagar i ell respon a la senyora ama: “Digueu-me quines feines són, que jo us les faig i, en acabat, m’enduc la minyona.

-La primera, s’ha de segar tot aquest camp de blat.

(…) -S’ha de treure tota l’aigua del pou, que resti ben escurat perquè l’hem de netejar.

-Aviat serà fet, mestressa.

(…) -Vinga: digueu-me la darrera feina, mestressa, i aviseu la minyona, que ja ens n’anem.

La mestressa va cridar un nen petit i el va portar davant del dimoni dient-li:

-La tercera feina és ensenyar la doctrina cristiana a aquest infant.

En sentir-lo, el dimoni no va tenir temps ni de badar boca (…), va fugir esparverat amb tota la seva patuleia” (p. 189).

Per tant, es fa lo que vol la dona (ací, la senyora ama) i, com que el dimoni no fa la tercera tasca que li ordena la madona, se salva la fadrina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llops, óssos, serps, dones i trementinaires en la cultura tradicional

General, , , , , , , , ,

Tornant a l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Dani Rangil, l’autor posa l’apartat “Els pous per a llops”, un llop, sovint, vinculat amb raboses, amb dones, amb bacones… que es desfan d’aquest carnívor. Ací, la informació és diferent, però connecta amb la que hem esmentat: “Havien fet uns pous per als llops, hi deixaven una bèstia morta a dintre i, quan saltaven a dintre per menjar-la, llavors no podien sortir” (p. 31).

En la pàgina 35, li descriuen un fet que, com en molts relats, trau el tema de la convocatòria a sometent (junt amb trets comunalistes) i que la dona és encertada i amb espenta. En “Calella la Llopa”, indica que en Quico Coll, mentres baixava, va trobar una bèstia i que, “Al cap de pocs dies, en va veure dos [ llops] pel mateix indret i ho va fer saber a en Fonoll, batlle de la vila, qui va convocar pagesos i sometent per a capturar-los” (p. 35).

El narrador agrega que una dona descobreix que no era un llop, sinó un gos i, a més, reflecteix que ella era més culta que els altres: “Al cap de poc, també va arribar el masover comentant que, a Calella, havien mort un llop. La senyora es va témer el pitjor, va fer preparar la tartana i de dret cap a can Fonoll, on, veient el seu pobre gos mort i penjat, absolutament desconsolada, va posar el crit al cel tractant els presents d’ignorants i d’analfabets. Es va endur el cadàver de l’animal i el va fer soterrar a la seva finca del sot del Morer” (p. 35). A continuació, el folklorista català ve a dir-nos que l’animal fou mort perquè era un pastor alemany (que havien donat als propietaris de la masia), una espècie desconeguda en els anys vint del segle passat.

Una altra secció en aquesta obra sobre cultura oral del Montnegre és “Óssos”. Així, “de la presència dels óssos al Montnegre, no en tenim cap rastre, cap testimoni oral o escrit que ens pugui confirmar la seva presència” (p. 42), tot i que, “A Calella, tothom sap on és el Pati de l’Ós, lloc on se celebra un dels aplecs de sardanes més importants de Catalunya” (p. 42).

Al capdavall d’aquest punt del llibre, Dani Rangil escriu que, “Enmig d’una evolució cap a un passatge urbà gris, avorrit, especulatiu, despersonalitzat, comú a totes les viles de la rodalia, Calella ha preservat dues joies impulsades per uns batlles que es van avançar al seu temps: el Passeig de Manuel Puigvert o passeig de Mar i el Parc Dalmau o els Pins, amb una àmplia esplanada anomenada el Pati de l’Ós i una pedrera abandonada en un racó. Aquest parc era una finca privada fins que el consistori presidit pel batlle Jaume Dalmau la va comprar” (p. 43).

Quan l’estudiós ens porta a l’apartat “Serps”, ben prompte, ens parla sobre les trementinaires: “Durant més de vint anys, enmig de les herbes remeieres i aromàtiques, pots de mel i altres productes naturals que venia pels mercats, no hi va mancar mai una pila de potets petits amb una serp dibuixada a la tapa: l’ungüent de serp. (…).

Les trementinaires de la vall de la Vansa, a més de cuques, llangardaixos i herbes, utilitzaven serps en alguns dels seus remeis com un ingredient més (…). La fama curativa de les serps semblava patrimoni de bruixes, però això no va impedir que l’ungüent gaudís d’un gran prestigi social entre les classes humils” (p. 45).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molts oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que acullen, amb molta espenta i amb iniciativa

General, , , ,

En la segona part de la rondalla “La criada Malbusques”, el capità, vestit de comerciant, se’n va cap al castell i, ben mirat, ho fa en un moment favorable a les dones, a qui demana que l’acullen: “la nit s’atansa, m’hauríeu de fer la favor de donar-me acolliment” (p. 16). Però la Malbusques, deixondida, li diu:

“-No, no: no podem pas. I vós i el carro? (…) Espereu, que anem a cercar cordes” (pp. 17-18).
O siga que la dona és qui marca què farà ell i quan el rebrà, com… i ell és condicionat a això.

Afegirem que la criada, a poc a poc, es desfà dels lladres que acompanyen el cap de colla i, com que el caporal descobreix què ha fet la dona, ho intenta una tercera vegada.

Així, en la part tercera del relat, el rei torna de la guerra, el castell es pobla de gent com també la resta del país. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme: quan no hi ha conteses, ni conflictes amb l’autoritat, ni abús de poder, ni deixadesa dels sobirans, apareix un monarca desenvolupant amb encert l’arquetip del rei i, de pas, augmenten les bones collites (ací, simbolitzades per la natalitat).

Empiulant amb això, un dia, un comerciant (el cap dels lladres) es presenta al palau i comenta que voldria casar-se amb la filla del monarca:

“-Sóc coneixedor de les bones condicions que reuneix la criada Malbusques, que està al vostre servei. Jo sóc un ric comerciant d’un poble molt llunyà i, si em doneu el vostre permís i ella em vol, m’hi voldria casar.

-Tot es pot enraonar, però hi ha de venir bé ella” (p. 19). I, així, com en moltes contarelles, el rei permet que la dona (sovint, una filla seua que és princesa) tinga la darrera paraula.

És més: tot i que ella capeix que el venedor és l’escurabosses, “digué al rei:

-M’agrada i, si la vostra majestat vol, m’hi casaré” (p. 19).

Nogensmenys, el rei i les princeses volien saber com acabaria el resultat de les noces i “es van fer unes festes com ja feia temps que no se n’havien vistes. Hi hagué un gran convit i sarau al vespre” (p. 20). Així, el gros de la celebració esdevé en un moment de foscor (el vespre), en què predomina lo matriarcalista i que, ben mirat, coincideix amb lo vespertí i, més avant, amb la nit. Llavors, la criada fa que les jóvens posen una figura (feta amb diferents aliments, per exemple, sucre, licor i xarop) en el llit, de manera que semble una dona “i la princesa anà a dir al nuvi que ja podia anar a dormir quan volgués” (p. 20).

Per consegüent, la dona fa el paper de mare (com si fos al mateix nivell que el sobirà), compta amb la col·laboració de les filles i, gràcies a l’enginy que té, de davall del llit estant, mou la figura de forma que puga enganyar el lladre i salvar-se ella.

Quan l’home es llepa el suc dolç que li aplegava de la figura, diu:

“-Ai, Malbusques! Si m’hagués pensat que eres tan dolça, no t’hauria mort.

-No ho sóc pas, de morta -digué ella, sortint de davall del llit.

-No res -digué ell-. Visquem en pau i gràcia de Déu” (p. 21).

És a dir: la dona ha aconseguit que ell abrace la bonesa i que es faça lo que ella volia.  A més, com podem veure, Malbusques és la persona amb espenta i, quant al malfactor, va darrere del ritme que marca la dona, que és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.