Igualment, en la narració “Un fesol val una lliura barcelonesa”, hi ha detalls que ens porten a moments de l’Edat Mitjana en què el paper de la dona era molt important, àdhuc, en lo polític. Així, “L’abat del Reial Monestir de Poblet era, tal volta, el més ric i poderós senyor eclesiàstic de Catalunya: tantes eren les rendes, els alous i els dominis de la comunitat que presidia” (p. 56).
En acabant, escriu abadies i vassalls que tenia el monestir i, després de passar pel Regne de València (fa esment dels llocs d’Aldaia i de Quart de Poblet, en algun temps, el graner dels monjos), comenta que, “com ja diu l’adagi, ‘A gran senyor, gran honor’” (p. 57) i posa que “els vassalls de la baronia d’Algerri escoltaren els consells de la noble senyora na Eufrasina de X. perquè deixessin, com deixaren, de reconèixer l’abat com senyor jurisdiccional i campal de la dita baronia, amb mer i mixt imperi sobre les viles d’ella, amb motiu de l’enquesta que dita na Eufrasina seguia en el Reial Senat de Catalunya contra el monestir, disputant-li el senyoriu de la dita baronia, fundant sos drets i ses pretensions en antics pergamins trobats a l’arxiu del palau de son noble llinatge com successora que era, per línia directa, del malaurat comte d’Urgell, a qui havia pertangut el domini de la dita baronia; la qual, Ferran d’Antequera, després d’apoderar-se’n, vengué al monestir que, per complaure el monarca, no vacil·là a arriscar el crescut preu de la compra” (pp. 57-58).
Així, hi ha una dona propietària i que exerceix el poder en uns territoris nobiliaris, amb influència en els seus habitants, els quals li fan costat en un projecte que consideren positiu per a la gent. A banda, aquesta noble (n’Eufrasina) comptava amb territoris que, potser, de manera federal (concedint part de llibertat per a regir-los a altres nobles), els governava. I més: participava en u dels organismes polítics de Catalunya (també conegut com Reial Audiència i com Reial Consell de Catalunya), el qual hi exercia el poder judicial en nom del rei i que havia estat instaurat per Ferran II en l’any 1493. Per tant, la informació, tirant per baix, respon a la darrera dècada del segle XV, sobretot, si tenim present que Ferran d’Antequera passà a ser el sobirà de la Corona Catalanoaragonesa en 1412.
Ben mirat, la senyora na Eufrasina, com a mostra de la seua potestat, s’empara, com plasma l’historiador Jaume Ramon Vidales: “fundant sos drets i ses pretensions en antics pergamins trobats a l’arxiu del palau de son noble llinatge, com a successora que era per línia directa (…) del (…) comte d’Urgell” (p. 57), això és, del noble català que perdé després que, entre els representants dels diferents estats de la Corona Catalanoagonesa, triassen Ferran d’Antequera, de rama castellana, com a successor del Martí l’Humà, qui s’havia mort sense descendència.
Al capdavall de l’exposició sobre el paper d’aquesta senyora feudal del segle XV i, potser, també del XVI, l’autor addueix que “Fou el cas que, anant de pas el pare bosser, muntat en sa mula, de l’una vila a l’altra de la referida baronia, s’escaigué a passar prop del casal d’aquella noble senyora” (p. 58), n’Eufrasina d’X..
U dels motius pels quals podem considerar sucós aquest relat és perquè si, com ara, consultem el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles, veiem que, fins i tot, en el segle XVI, hi havia dones amb molta espenta i independents en temes polítics o bé de caire religiós, com ara, en Palma, en 1510, on “Elisabet Xifre es negà tossudament a entrar en religió i va encaminar la seva vocació fundant la primera escola per a nenes” (p. 207).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.