Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones que salven les germanes, amb molta espenta i humanes amb els súbdits

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’obra del folklorista de Collbató, és “Les tres filles del rei”. Comença dient que “una vegada era un rei que tenia tres filles i se’n va haver d’anar a la guerra i va deixar les tres filles al palau. (…) els va encarregar, en gran manera, que no obrissin la porta per ningú, al vespre” (p. 11). Per tant, copsem una contalla que atorga importància a l’inici de la foscor del dia i, així, a un dels dos moments del jorn simbòlicament vinculats amb la dona.

El relat va en línia amb uns altres, llevat, com ara, de quan enllaça la filla petita amb una figuera, amb una figa i, àdhuc, el narrador diu que “la [ germana] més gran se la va menjar i la mitjana, també; però la petita, en compte de menjar-se-la, se la va posar a la pitrera, fent veure al pobre que se la menjava” (p. 12). És a dir: per un moment, apareix una escena que, sense ser eròtica, sí que té a veure amb les mamelles: la xiqueta se la fica en la banda dels pits, un detall que no havíem capit en cap altra font. Afegirem que aquest pobre feia de cap de colla d’uns lladres.

Més avant, l’home s’acosta al dormitori de les filles i, altra vegada, és la xicoteta qui se salva i allibera les germanes: li tanca la porta i talla el cap a dos companys del lladre (per mitjà d’un sabre que tenia el pare de les tres xiques).

Quan les germanes veuen lo que ha aconseguit la petita i com era la porta, diuen “¡Reina santíssima!”, un tret que hem captat en altres relats i en algun poema matriarcalista.

En un passatge posterior, el capità dels malfactors es presenta al rei (qui havia fet una promesa), qui li va demanar què volia. Llavors, el lladre “li va respondre que volia una filla seva. I el rei li va dir que triés, de les tres, la que volgués; de seguida, diu:

-La petita” (p. 14).

Ara bé: com que la xiqueta no volia casar-se amb l’escurabosses, se les enginya i s’acosta a boscs molt estranys. Com a exemple, troba dos hòmens pobres, demana ajuda, li fan costat i, més encara, u li comenta:

“-Mireu: aquí hi ha un roure que és buit de dintre. Fiqueu-vos-hi i no tingueu por que us trobin.

Els pobres se’n van anar i ella es va amagar a dins d’aquell roure” (p. 16), això és, dins de la mare representada per la figura de l’arbre (el qual, ací, empiula, entre d’altres coses, amb la fecunditat).

En reconéixer ella els lladres i que ja havien fet via, se n’ix del roure, troba un home amb un ruquet (p. 16), qui li indica sobre la vila següent. Ja en l’indret, “troba una pobra i li diu:

-¿Em voldríeu canviar el vestit amb el meu?

Diu:

-Aneu, aneu, que us en burleu vós (¡Com que portava un vestit tan bo!…)

Diu:

-No: que us ho estimaré molt.

Es van canviar el vestit i, acabat, la noia li diu:

-Ara: ¿em sabríeu dir si, en aquest poble, hi ha cap casa que cerquin minyona?

Diu:

-Sí: a la rectoria, en cerquen” (p. 17).

Aleshores, la fadrina, pensant en la rectoria i en la faena que hi faria, s’acomiada de la pobra, entra a la vila i el rector la lloga (p. 17).

Nogensmenys, un dia, quan era vespre, la minyona se’n va a dormir i s’emporta un gosset que tenien en l’habitatge, el qual facilitarà que un lladre no puga fer maldat en la casa. Tot seguit, el capellà, demana a la xica:

“-¡Reina santíssima! ¿Què és, això?” (p. 18) i, així, altra volta, la consideració de reina enllaça amb la figura de la dona.

Ben mirat, la joveneta conta les vivències al mossén i ell escriu una lletra al monarca, qui feia temps que no tenia cap nova de la filla.

Finalment, “El seu pare la va anar a cercar i, quan va arribar al palau, (…) les seves germanes la van abraçar i la van estimar molt, però ella, al cap de poc temps, va morir de tristesa” (p. 18), un final ben diferent als habituals, sobretot, quan una filla amb espenta, forta i eixerida, ha superat tantes proves i, a banda, ha alliberat les seues germanes i ha mostrat molta generositat i molta facilitat per a les relacions amb els súbdits (recordem que ella és una princesa filla d’un monarca).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, molt obertes i eixerides

Doncs bé, Ramon Arozema, en una línia molt semblant, escrigué uns versos que diuen així:
“Jo sóc català
i porto espardenyetes
i, al que em digui res,
l’engego a fer punyetes”.

El 12 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, que, uns dies després, passaria a dir-se “Frases cèlebres i dites en català”, Francesc Castellano, un home amb molta espenta, escrigué una cançó eròtica que diu així:
“Mireu si són putes
les noies de Vic,
que una, a l’altra,
tiro-liro-liro,
que una, a l’altra,
es fiquen el dit;
més ho són encara
les de Tortellà,
que l’una, per l’altra,
s’ho fan xupar”.

I, a més, Francesc Castellano afegí un refrany: “’Les dones de Cubelles, cul i mamelles’ (Cubelles, el Garraf)”. Adduirem que, el 14 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, Esther Capdevila posà una dita eròtica que diu “La dot de Salselles, cul i mamelles”. Direm que Salselles és una població catalana.

El 22 de maig del 2021, quan publiquí en Facebook aquesta cançó sobre les putes de Vic i les de Tortellà, alguns dels comentaris que plasmaren foren, com ara, “Mare meua”, d’Ana Mompo (en el grup “La nostra música”), “Home,… allò de putes… La veritat que la lletra sembla la d’un reggeton actual. (…) I aprofito per dir que lo que són les dones de Vic i Tortellà és llestes. I autosuficients”, d’Eva Insua Diaz (en el grup “La Catalunya del Nord”).

Quant a les frases d’Eva Insua, un poc després de veure-les, li indiquí que, “En moltes rondalles valencianes de l’Alacantí, arreplegades per Ximo Caturla, les dones actuen amb molta espenta, són astutes i, fins i tot, s’ho trauen de les mans amb molta agilitat”. A més, Daniel Lucas Fuentes, en el grup “Apunts d’Història de Catalunya (la veritable)”, indicà que, “A Tortellà, anaven més enllà”.

El 14 de gener del 2022, per mitjà d’un missatge que m’envià Montserrat Cortadella, accedírem a una entrada del grup “Frases cèlebres i dites en català”, en què Jordi Saumell Soler havia escrit una cançó popular eròtica que diu així:
“Una noia molt bonica,
anava amb la figa a la mà.
El seu promès li va veure
i li va voler tocar.
La mare, molt enfadada,
al promès, li va dir:
‘Tu, a la meva filla,
la figa no li toques més:
pitja-la, pitja-la, pitja-la
que, si ets home d’empenta,
no hi fa res vagi forta’”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què el fill acompanya la mare i la dona salva l’home

Rondalles plasmades en el llibre “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros (1853-1891).

Una altra obra que aplega rondalles, llegendes, tradicions, etc. del segle XIX, i recopilades pel folklorista català Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “El rondallari català”, a cura de Josep M. Pujol i publicada per Editorial Alta Fulla, de Barcelona, en 1996.

Així, en la contarella “El fill de l’ós”, semblant a més d’una amb el mateix títol, veiem que “una vegada eren dos germans, un noi i una noia, i van dir al seu pare si els deixaria anar a cercar bolets. El seu pare, és clar (…):

-¡Aneu!

Fora que van ser, es van esbarriar pel bosc (…) i la noia (…) va trobar un ós que es va apoderar d’ella, se la va endur a la seva cova i hi va tenir un fill” (p. 3).

Com podem veure, l’estudiós parla de dos fills i, en acabant, només continua amb la filla, qui, a més, té un fill en companyia d’u dels animals que simbolitza l’hivern, la maternitat i la fecunditat: l’ós.

Llavors, com en altres contalles, “Quan aquest fill va ser gran, va dir a la seva mare que, allí, ell no s’hi volia estar. La seva mare li va respondre” (p. 3) i ell li fa una proposta que serà aprovada per la dona:

“-¿I perquè no ens en podem anar? (…) Anem, mare, anem.

-Bé, bé; anem, doncs” (p. 3).

Per consegüent, tots dos fan via junts.

“Ja són a ciutat. Aquest noi es veu molt valent i vol fer-se valer de la seva força” (p. 3), s’acosta a la casa de la vila a demanar-los una barra de ferro. I li la donen.

Quan ja feia una estona que caminava, troba un home que arrancava pins. En acabant, u que passava hòmens pel riu; després, un home que obria passos.

En un passatge posterior, troben una casa en un turó i es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra: “¿Veieu aquella casa que hi ha dalt d’aquell turó? Doncs aquella ha de ser la nostra pàtria” (p. 4) i capten un indret ple de viandes.

Més avant, apareix un personatge femení, el dimoni, i, com en altres moments, el fill serà l’organitzador, l’home amb espenta i el cap de colla, qui, al capdavall, el mor i el tira dins d’un pou (p. 7).

Igualment, el fill aplega els altres tres i els diu “l’he tirat a dintre d’aquest pou. Ara hem de baixar a veure si és ben mort (…), jo, per això, no vull res per força” (p. 8).

“A l’últim, hi arriba i es troba tres noies garrides, garrides i els demana” (p. 8).

Com que el dimoni no vol cedir les tres jóvens, el fill de l’ós es fa amb una de les dues espases que hi havia, li talla una orella i el diable li diu “te la fiques a la butxaca; si alguna vegada et trobes en tribulació, mossega l’orella i jo et sortiré i t’assistiré” (p. 9), uns mots que evoquen moltes narracions en què la dona salva l’home.

El fill, que pensava en la jugada que li podrien preparar els companys, tot i que ell hagués trobat les xiques, enganxa una pedra a la soga, els avisa i ells, a mitjan aire, la deixen caure. “Agafen les tres noies (…). Cap al poble i a entaular-se a l’hostal” (p. 10).

Ara bé: el fill remembra l’orella que li havia donat el dimoni, li demana i el diable li diu que els tres companys i les dones són en la vila. Immediatament, el xicot hi va i, àdhuc, mor les xiques, per la complicitat que havien tingut amb els companyons. És a dir: el narrador salva la mare i el fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bruixes, ritus de pas cap a la maternitat, mares i infantesa

Tornant a l’esmentada obra de Joan Soler i Amigó i de Roser Pubill sobre les bruixes, en la rondalla “El pla de les bruixes” (pp. 198-200), ens trobem amb trets semblants, els quals, altra vegada, hem considerat propis d’una contarella de pas o bé en què es tracta de fer miques lo relatiu a les bruixes. No obstant això, capim que, “Entre Mieres i Falgons, hi havia, dalt de la carena de muntanya, l’anomenat pla de les Bruixes, on es deia que les bruixes es reunien els dissabtes a mitjanit. (…) Moltes bruixes venien de molt lluny, (…) altres eren de la rodalia” (p. 198).

Així, comencem la narració amb un detall que sol anar més aïna unit a les dones: la tendència als aplecs, a les reunions, a les trobades, a lo col·lectiu.

A continuació, el narrador entra en un passatge que, com altres posteriors, ens evoca l’amor romàntica (pròpia de les cultures patriarcals), en aquest cas, mitjançant un noble: “En el poble de Torn, (…) hi havia una casa coneguda per cal Fuster, amb un hereu fadrí, alt com un pi, cepat com un roure i de bon beure, tant que les pubilles més riques dels contorns s’hi haurien casat a mans besades. Però ell no volia pas cap noia rica, perquè estava enamorat d’una pastora, d’una noia sense pare, ni mare i sense ningú al món, que s’havia llogat (…) a pasturar les vaques” (p. 198).

Tanmateix, la dona no apareixerà com a alliberadora imprescindible del fadrí. És més: no solia anar ben vestida, ni ben calçada i, tot i això, “quan passava, feia girar tothom. Però ella no mirava ningú de fit a fit, sinó sempre al lluny (…). I la seva mirada era dolça i tan fonda que, per això, l’hereu de cal Fuster se n’havia enamorat” (pp. 198-199).

En acabant, encara que la mare del jove diu al xicot que s’ho lleve del cap i que no isca amb una dona de què “No en sabem res, ni d’on ha vingut, ni com es diu. No pot ser cosa bona” (p. 199), l’hereu prossegueix amb la seua línia idealista: “no podria estimar cap altra noia al món” (p. 199).

Per això, un dia que la joveneta anava amb el ramat, ell la cerca bo i amagat i veu que “La vacada va començar a passar el riu a gual, i ella (…) es treu els esclops i es capbussa al riu per la banda més fonda. Però, vet aquí que, en sortir per l’altra riba, ja no era una pastora, sinó una guineu, que es va escapar de pressa cap al bosc” (p. 199).

Així, podem dir que la fadrina 1) fa de líder (les vaques també travessen el riu, com ho podrien fer les persones que confien en un xiquet que passa a la jovenesa i compta amb bon suport), 2) aplega a la menstruació (s’endinsa en una etapa nova de la seua vida, en desfer-se dels esclops, en nexe amb la cançó valenciana “A la vora del riu, mare”, com ens comentà un informador durant la recerca, en què una xicota es deixa les espardenyes a la vora del riu), 3) connecta amb la mare (la part més interior i tot de la part aquosa) i 4), en haver eixit de la infantesa, ja és una xica més aïna guilopa, eixerida (trets que, junt amb el de l’astúcia, solen empeltar amb la rabosa).

Ben mirat, amb el seu paper de guineu, entra en la boscúria, en una part desconeguda, oberta a l’aventura i amb natura.

Ara bé: “El noi de cal Fuster li recull els esclops i es torna a amagar. Al cap de poc, veu tornar la guineu, que es tira de cap al riu i surt per l’altra riba altre cop pastoreta. Però no veu els esclops” (p. 199).

Podríem enllaçar-ho amb el fet que ell li demana la mà, festejar amb ella (ja no té el calcer infantil), encara que ens sembla més que ell tracta de fer-li un xantatge:

“-Ah, guineu! -li va dir el noi-. Els esclops els tinc jo i, si no em dius on has estat, no te’ls daré mai de la vida.

-Doncs, sàpigues que sóc bruixa i he anat a la Cademont de Ventatjol a embruixar una covada d’ous” (p. 199).

En altres paraules, ella ha penetrat en la banda maternal (la balma) i, igualment, amb intenció de ser mare d’uns quants fills (els ous de què parla).

Això explicaria que, tot seguit, el recopilador incloga que “Dites aquestes paraules, la vaquera va desaparèixer i no se n’ha cantat ni gall, ni gallina… I ara penseu la sorpresa de la mestressa de la Cademont quan, acabats els dies de la covada, de dins de cada ou, va sortir un dragonet. I cada un d’ells fugia rabent bosc amunt cap al pla de les Bruixes” (p. 199).

Per consegüent, captem papers simbòlics: 1) la joveneta amb els esclops, 2) la vaquera procedent de l’interior de la terra (on havia preparat l’embaràs), 3) la desaparició de la vaquera (deixa arrere l’època juvenil avançada) i, de pas, 4) entra en el seu paper de mestressa (dona i mare) acompanyada 5) de les xiquetes (puix que el dragó és un animal femení) àgils i que prefereixen arriscar-se i fer vida pel bosc, on havia anat sa mare, en compte, com ara, de la vida urbana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, dolces, per la natura i de bon cor

La literatura matriarcal en poemes de Clementina Arderiu (1889-1976).

Una altra poetessa de què hem trobat composicions que reflecteixen literatura matriarcal és Clementina Arderiu i Voltas, nascuda en Barcelona. Així, en l’entrada “Poemes de CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)” (https://www.contesencatala.com/poemes-de-clementina-arderiu-1889-1976), en la web “Contes en Català”, ho fa mitjançant els versos de “Cançó manyaga”, quan diu que

“Si una dolça feblesa m’escau,

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m’escau, 

jo ho diria si goses no goses.

Com l’infant que ja sap que és petit

i se’n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d’un desig de carícia.

I seré una doneta només,

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l’amat amb son bes

li diré com em plauen les roses”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau la dolçor, el seu gust per les flors (ací, per les roses), la infantesa (la qual associa al bon cor dels nens), eixe acaronament que sempre agrairà i, altrament, una senzillesa en la seua vida, sense mirar ningú de dalt a baix i que, quan se li acostarà l’estimat, ella li serà franca: la seua fal·lera per les roses.

En la troba següent, “L’esperança, encara”, en la mateixa web, l’autora posa que conserva l’esper:

“En la meva donzellesa

ja et portava dins el pit,

Esperança, Confiança,

moviment de l’esperit!

‘Sempre invoca l’esperança’

-diu un crític- ‘i de què?’.

Mai no m’he sentit ben sola

que Esperança vol dir Fe”.

 

Per consegüent, la dona se sent esperançada i encara conserva bona part del seu esperit jove. I, per això, es mostra receptiva i acollidora:

“I la casa se’m fa ampla

quan aquest vent s’hi expandeix”.

 

De fet, perdre el marit (en aquest cas, l’escriptor Carles Riba) fa que perdure aquesta concepció de la vida:

“En la meva viduesa

no vull ombres al meu dol.

He estat i sóc encara

dona que diu a ple sol”.

 

 

Finalment, afegirem que Clementina Arderiu connecta el cel (la part activa) i lo tel·lúric (la nit) i, així, ho fa amb la terra on viu i amb els acostats, com ara, amb el marit:

“La nit es lliga amb el dia

i et sé tan sovint amb mi!

que volo, somnio i sento

com si encara fos ahir.

Si el meu Carles m’enamora

-oh Esperança!-

tu encara dius que sí”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones emprenedores, amb molta espenta, que contracten i que salven l’home

Dones emprenedores.

Com a exemple de dones emprenedores, primerament, trobàrem un poema del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, una escriptora de Monistrol de Calders (una vila catalana de la comarca del Moianès), en què la majoria dels versos són sobre una dona que portà un comerç junt amb el seu marit i, això sí, impulsat per ella. Es titula “Per molts anys Paquita i Jordi” (pp. 127-129), reflecteix molts trets del matriarcalisme i es féu per encàrrec per al retir dels seus propietaris:

“La Paquita té parada

dintre del Mercat del Clot,

cinquanta anys fa que hi treballa

enriquint el seu gran dot.

 

Cinquanta anys donant la cara

cinquanta anys amb davantal,

el somriure sempre al rostre

i amb un tracte servicial.

 

Quan els amos es jubilen

fas la compra amb bona fe,

tu segueixes el negoci

amb l’ajut de la Mercè.

 

Totes les altres parades

han estat uns bons companys,

compartint el mateix sostre

glòries, penes i afanys”.

 

 

A més, la poetessa addueix que ho han fet

“formant part d’un bonic ram,

gràcies per l’avinentesa”.

 

En acabant, l’autora trau un tret matriarcal: que la dona (Paquita) ha salvat l’home i, altrament, que ell s’ha afegit al projecte que tenia Paquita. Per això, llegim que el marit

“Treballava a Can Sala

en l’ofici carnisser,

fins que van tancar parada

i es va veure en el carrer.

 

Amb empenta decidida

valentia i molt d’esforç,

per millora de la feina

fas contracte al teu espòs”.

 

 

Ara bé, és un acord en nexe amb lo tel·lúric:

“Sense ponts ni passarel·les

treballant a quatre mans,

amb el cap sempre a la feina

(…) despatxant tots dos plegats,

demostrant amb gran certesa

les vostres habilitats”.

 

I, així, captem u dels punts que més tenen a veure amb la tradició de les terres catalanoparlants: el vincle amb la tasca, la qual, en mots de l’historiador Jaume Vicens Vives en l’obra “Noticia de Catalunya” (del 1960, p. 61), els acosta directament “al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”.

A banda, com ens digueren moltes persones, cada membre desenvolupa el seu paper i ho fan pel conjunt:
“Una bona clientela

del matí fins a molt tard,

compartiu amor i feina

cadascú la seva part”.

 

Això va en línia, com ara, amb un altre exemple real: els avis de ma mare i la dona de cada u, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Ben mirat, ho afavoreix que,

“De l’esforç i la constància

ens doneu una lliçó,

uns valors sincers i nobles

que aprendrem amb devoció”.

 

Agregarem que el missatge d’aquests darrers quatre versos enllaça amb detalls que ens posaren sobre dones nascudes abans de 1920. I, com en moltes rondalles en què hi ha bona compenetració entre la dona i el marit,

“Com a fruit de la parella

l’Evelyn, amb cor content,

i després va venir en Jordi

molt feliç i somrient.

 

I amplieu la dinastia

amb tres nétes i un nét”,

 

quan els restaven dos anys per a tancar el comerç per edat.

Al capdavall, ho fan i, com a agraïment, Rosa Rovira Sancho els diu que

“La vostra ajuda diària

trobarem molt a faltar,

però seguint el vostre exemple

endavant sabrem anar”

 

i, més encara, quan els afig

“Per molts anys en aquest dia

tots plegats us desitgem,

a aquests avis tan formosos

que per sempre estimarem”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i dones amb molta espenta

Prosseguint amb el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i amb la sexualitat matriarcal, es plasma en el poema “A la Meritxell i l’Albert” (pp. 109-110). Així, l’autora indica que

“Caminàveu per la vida

per camins agermanats,

de petits, dintre l’escola

ja anàveu tots dos plegats”.

 

Després, trau detalls que empiulen amb la Catalunya del segle XX: la festivitat de Sant Jordi i la tradició de donar un llibre i una rosa; la festa dels diables i, en tercer lloc, l’escoltisme català, molt en nexe amb la terra.

Tot seguit, exposa trets reflectits en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Mentrestant tu, rigorosa

vols tallar el bacallà,

diligent i decidida

els Pastorets vas impulsar”

 

i el sentiment de pertinença per part dels dos, unit a una religiositat tel·lúrica:

“Estimant molt la senyera,

canteu catalanitat,

enamorats de Catalunya

sou devots de Montserrat”.

 

Una altra composició en què capim el matriarcalisme és “A la Núria i en Marc” (p. 111) escrita per encàrrec d’un padrí de noces, qui es dirigeix a una dona, na Núria, i li diu

“Has buscat la seva vàlua

motivant el seu talent,

al germà que tant estimo

l’has guiat perfectament”,

 

versos que enllacen amb l’educació matriarcal i amb la dona que encoratja i que, àdhuc, salva l’home.

De fet, en acabant, afig que ella li ha fet de mare i de mestra:

“Millorant la seva feina

enriquint-li el pensament,

i amb empenta decidida

féu el SÍ ben consistent”.

 

Per tant, la bona avinença entre tots dos, encara que domine la dona, fa possible que na Núria i en Marc vagen avant.

Un altre poema que posa en la mateixa obra la poetessa de Monistrol de Calders i, ben mirat, dedicat a una dona, és “A la Mercè”, també encarregat per un padrí de noces. En aquests versos, captem trets que tenen a veure amb moltes dones catalanoparlants:

“Cada dia emprens volada

com les àligues pel cel,

per sobre les nuvolades

brilla el raig del teu estel”,

 

 

és a dir, una dona amb molta espenta i el detall de la llum en plena obagor de la nit.

A continuació, el tema de Catalunya (lloc on ella es casa amb l’home):

“Ets Mercè, noia estimada

per un jove madrileny,

Catalunya és pàtria teva

és un còctel de bon seny”.

 

Finalment, na Mercè toca els peus en terra:

“Avui, tens els peus a terra”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïments a monitores, a padrins de noces i a dones fortes i que fan valença

Un altre poema en què capim el tema de la gratitud és “Gràcies Janina” (p. 92), plasmat per a una monitora, en posar

“Gràcies Janina, per les teves classes

gràcies Janina, pel temps dedicat,

gràcies per fer-nos sentir més joves

i l’any que ve t’esperem de bon grat”.

 

 

Un poc després, en el mateix llibre, el copsem en “Per tu, Paqui” (p. 94), fet per encàrrec d’un padrí de noces, quan un xicot diu

“Tu em vas apadrinar

en la pila baptismal,

jo avui faig el mateix

en l’enllaç matrimonial.

 

Rep doncs aquest present

amb tota cordialitat,

(…) us desitjo benaurança,

i felicitats per vostra unió!”.

 

 

Una altra composició de la mateixa corda, i en què es capta molt, és “A la nostra mare” (pp. 107-108), versos en què, a més, apareixen molts trets que empiulen amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Jo voldria una paraula

que servís d’agraïment,

a la mare que ens estima

amb un cor sempre content.

 

Amb empenta decidida

vas saber tirar endavant” (p. 107)

 

i afig que

“Caminant al costat nostre

amb constant dedicació (…).

Ens portares a l’escola

a La Vall, per estudiar,

planejat, junt amb el pare

per tenir un bon demà”.

 

És a dir: la dona acompanya els fills, ella ha tractat amb el marit on calia que estudiassen els fills i, al capdavall, la seua proposta ha anat avant.

A banda, la filla li diu 

“de la mestra que ha sorgit,

i amb la Núria i la Cristina

som tres noies de profit”.

 

 

En acabant, els versos plasmen detalls en nexe amb les arrels:
“Te’n recordes a Montcada,

amb el pare festejant?

Ara jo l’arrel segueixo

i la família va augmentant.

 

Aquest any, ja t’he fet àvia

(…) i també he fet tietes

amb deliri pel nebot”.

 

 

Després, inclou la tercera generació (els néts):

“Avui, estem al volt de taula

celebrant el casament,

i el bateig del nostre IÑAKI

perquè creixi dolçament”.

 

No debades, com a agraïment, exposa mots que connecten amb dones del primer quart del segle XX:

“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

per tot el que ens has donat,

per la força i el coratge

que sempre has demostrat”.

 

 

Finalment, figura el tema de la maternitat, de la mare protectora, qui, com altres persones, fa valença:
“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

Per aquest recolzament,

tan de bo! Jo pugui fer-ho

cada dia somrient.

 

I també dono les gràcies

als amics i familiars,

tot donat suport i ajuda

sempre sou al seu costat”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El naixement del nen, l’educació maternal i lligams entre adults i petits

Reprenent el tema de la maternitat en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, es reflecteix, per exemple, en ”Benvinguda princeseta” (p. 78), quan diu

“Vàreu fer la prometença

d’estimar-vos constantment,

de cuidar-vos l’un a l’altre

mentre l’amor va creixent.

 

Ara neix una poncella

(…) que omplirà la llar de joia

i d’amor angelical (…)

i omplireu les seves galtes

de moixaines i petons.

 

Petonets plens de tendresa

i amoretes per gaudir,

de l’amor que uneix els pares

serà llum pel seu camí”.

 

 

Per consegüent, apareix un naixement ben acollit i en què els pares connecten amb el nen i, de rebot, amb l’infant que tots portem dins i que representa la bonesa i, igualment, la creativitat. Cal agregar que, com en altres escrits, figura el verb comprometre’s, amb un significat pròxim al de jurar, fet que ens evoca el tret matriarcal de ser home (o dona) de paraula.

No estranye que l’escriptora de Monistrol de Calders, després, pose

“Benvinguda princeseta

formes part d’un gran gresol,

portadora d’alegria

resplendent com raig de sol”.

 

Una altra composició amb un estil semblant, i en nexe amb la naixença d’un nin, és “Per molts anys, pares” (pp. 103-104), en què l’autora indica que

“Va ser data remarcada

la del vostre casament,

quaranta anys fa que us uníeu

amb un SÍ llançat al vent.

 

(…) Poc després d’uns quants esforços

va arribar un xicotet,

un bon noi i responsable

sóc en Marc, ‘el patufet’.

 

I més tard arriba a casa

un noiet molt agraït,

amb el nord un xic pampana

el Francesc, és ‘el petit’.

 

(…) I a tu mare, què et direm?

que tens bon temperament,

i que ens has donat l’espurna

d’estimar-nos fermament”.

 

 

Altra vegada, la dona és qui fa de motor de la família, qui més afavoreix un esperit compacte entre els diferents membres que la formen.

A banda, la poetessa també li diu

“que la vida és per gaudir-la

plenament a cada instant”.

 

Al capdavall, l’escrit torna a la parella i a la seua tasca educativa:

“Al costat de la família

entremig dels bons companys,

camineu i aneu fent via

sortejant els averanys.

 

I amb el cor ple de gaubança

i uns bons pares que estimem,

tots units en aquest dia”.

 

 

Un altre poema relatiu a la maternitat i, més aïna, centrat en la vinguda d’un altre nen a la casa, és “A la Mireia i en David” (pp. 141-142), en què podem llegir

“per l’Eudald neix un nou dia

ple de llum i resplendor.

 

Amb gaubança i alegria

celebrem el seu bateig,

per donar-li l’embranzida

necessària pel floreig.

 

Arribada benvolguda

desitjada per tots dos,

per omplir la llar de joia

i deixar enrere les pors.

 

Superant amb valentia
(…) amb els cors entrellaçats”.

 

 

Així, capim que hi ha un vincle estret i fort entre els membres de la família i acostats i veïns i lo maternal: el col·lectiu farà valença al nounat, perquè, de la mateixa manera que una flor que obri el capoll en aplegar la primavera, ell puga despuntar i tot.

Adduirem que el nin ha estat ben rebut i que això comporta que els pares conserven el lligam que els ho ha aplanat.

Àdhuc, tot seguit, Rosa Rovira Sancho exposa

“Tu David ets entusiasta

enamorat i molt feiner,

saps molt bé cuidar família

ets pagès i ramader.

 

Mireia restauradora

en les mans tens un gran do,

t’agrada molt fer cosetes,

manuals de bon ressò.

 

Vas aprendre a fer patchwork

a fer mitja, fer ganxet,

fas bona fotografia

tot fent coses pel ninet”.

 

 

Aquests versos relatius als pares són interessants per al tema del matriarcalisme: 1) un pare que fa de protector i papers més aïna maternals (com en altres Pobles matriarcalistes) i 2), quant a la dona, potser també en contacte amb la natura (la fotografia) i amb uns trets prou en línia amb el paper assistencial i de qui acull bé els xicotets detalls de la vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal de noces, dones amb espenta, bon cor i somriures sincers

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho amb escrits del 2000 al 2011, en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina Vall” (p. 91):

“Ja ha arribat aquest gran dia

i a la fi, heu decidit,

segellar la vostra vida

amb empenta i gran delit.

 

Ens convides a la boda

(…) com germans hem estat sempre

des de que érem més petits.

 

Aquest ram vull regalar-te

perquè ompli el vostre enllaç,

d’harmonia formidable

ufanosa i eficaç”.

 

Així, les noces van associades a l’espenta, al delectar i a un present que l’escriptora vincula amb la bona avinença, amb la concordança i amb tocar els peus en terra.

En la composició vinent, “A la Cristina i l’Isma” (p. 92), amb motiu del casament, cinc persones el comenten en diferents estrofes. Així, en la tercera, com en moltes rondalles, apareix el jardí (lloc en nexe amb la sexualitat):

“Com la primavera

les flors del jardí,

petons, abraçades

per fer el nou camí”.

 

Igualment, en el poema “A Ismael i Cristina” (p. 93), sobre un acte semblant, la poetessa plasma una dona diligent, constant i amb molta espenta:

“Jo recordo aquella noia

amb constància i diligent,

que volia avançar sempre,

fent-se gran alegrament.

(…) treballant i fent carrera

vas poder-ho aconseguir”.

 

 

Després, passant a l’home, l’autora escriu a la fadrina i, entre d’altres coses, li destaca la bonesa del jove. I, més avant, agrega que hi ha bon lligam entre les parelles i la resta de la família:

“Els anys passen i coneixes

l’Ismael, un bon xicot,

i ompliu el vostre somni

de gaubança, un bon pilot.

De tres filles que teníem

han passat a ser-ne sis,

amb tres gendres fabulosos

com germans en compromís.

 

 

En acabant, Rosa Rovira Sancho encoratja el nou matrimoni i els exposa trets que tenen a veure amb l’agraïment i els desitja un bon esdevenidor:

“Teniu força, teniu casa,

teniu pau per caminar,

que no hi manqui l’harmonia

ni salut per treballar.

Avui, neix aquest nou dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent”.

 

 

Una altra composició de l’escriptora de Monistrol de Calders en el mateix llibre, i que enllaça amb la sexualitat i, altrament, amb el tema de la simpatia, és “L’amistat” (p. 96), el qual també podria ser vàlid per a les relacions humanes:
“L’amistat és una joia

que se sent per un amic,

es valora dia a dirà

i té un tracte molt bonic.

 

Goig plaent i simpatia

si estàs ben acompanyat,

escoltant amb un somriure

quan estan al teu costat.

 

(…) Uns se’n van, un altres vénen

són records que ja han passat,

si els retrobes ho festeges

perquè mai t’han oblidat.

 

Per l’afecte que ells et donen

amb un tracte molt bonic,

cuida’ls bé amb cortesia

i conserva el bon amic”.

 

Per tant, captem el paper important que l’autora atorga a l’amabilitat, a l’acte d’escoltar somrient, a l’estar amb els altres, als bons records i, al capdavall, a la cortesia que permet conservar moltes amistats i moltes relacions. Podríem dir que aquests trets estan en nexe amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)