Arxiu d'etiquetes: “Diccionari eròtic i sexual” (llibre)

Dones que salven en rondalles eròtiques, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El capellà en conill”. Un capellà es gitaria amb una dona i, ell, que estava en conill (per a que no li destorbàs res), ou que l’home de la seua criada toca a la porta. Ella diu al capellà:

“-Tu, no tingues por, perquè, com que ve banyat, jo li pose la camisa del coll alt. I, mentre li la descorde, tu te n’ixes.

I se’n va el capellà, en porra. Ell havia dit a la criada que aquella nit no òbriga a ningú, fins que no isca el sol de l’altre dia.

Després, el capellà torna en conill a sa casa i la dona no li obri. Llavors, se’n va a un bancal de cols” (p. 89). Com podem veure, la dona aconsegueix que el rector faça lo que ella vol (que es pose la camisa), descorda la del marit i el rector se’n va de casa a un camp de cols, és a dir, a un lloc ple de vulves, això és, de dones.

A més, el capellà, ja en l’esmentat hort, “s’hi gita panxa avall i, al poc de temps, dos hòmens que van a robar cols, que el camp estava acabat de segar, i en trauen uns pilots de fang amb les cols.

-Xe: si aquí hi haguera algun cantal, per a poder espolsar les cols…

I veu les costelles del capellà.

-Doncs, allà rellueix.

Total: que hi arriben i el rector estava gitat panxa avall i diu:

-Jo: si em menege, em pegaran la batanada” (p. 89) i agafen unes cols, les espolsen i se’n van. O siga que, mentres que el rector fa penetració amb la dona (ell empiula amb la terra), ells tenen relacions sexuals amb altres dones.

Més avant , el capellà opta per anar-se’n a un vessant on hi havia un abellar (el qual representa els pèls del pubis) “i comença a toquejar els ruscs i en toca un que no tenia abelles. Era buida. I es va clavar, allí, agimponadet. Un poc després, dos hòmens que anaven a robar ruscs i que els sostovaven, n’arriben a aquell i diuen:

-Xe: este sí que ens l’emportem.

Total: que l’enrotllen amb una manta i el carrega l’un a l’altre” (p. 89). Per consegüent, altra vegada, el capellà fa penetració amb una dona que no era amb cap home (era buida) i, en acabant, ou els dos hòmens. El fet que u dels ruscs no tinga abelles podríem relacionar-ho, per exemple, amb què siga una joveneta.

En acabant, u dels lladres carrega el rusc i el que anava darrere comenta al primer:

“Xe: que es vessa la mel.

I ara diu:

-Xe: però si és merda!

-Com que és merda? Escolta: veuràs!” (p. 89). En aquest passatge, també copsem trets eròtics i escatològics: la mel, el vessament (podria tractar-se del semen) i la merda.

A continuació, “tira el rusc vessant avall i acaba en una séquia que anava a un molí… I el capellà, a dins. En acabant, el rector se n’ix i es clava en un caixó dels que tenen els moliners per a la farina” (p. 89). Aquestes paraules podríem enllaçar-les amb una expressió valenciana, per a indicar que una persona va de cap, que és lo que li passa al capellà: anar com cagalló per séquia.

Aleshores, com que el rector ou monedes d’argent, “estira el coll, bolca el caixó i diu:

-Oi, que es fota el molí!” (pp. 89-90), unes paraules que tenen a veure amb la vulva, ja que, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en l’entrada “molí”, “Tot lo món los té per mestre (els capellans) / dins lo molí, / no els contrasta remolí”, de “Col·loqui de dames, Poesia eròtica dels s. XV i XVI”.

Finalment, els dos lladres se’n van corrent, ell agafa les capes que portaven (bona roba), se’n posa una i, en aplegar a casa, diu a la criada:

“-I, per què no em va obrir anit?

-Vosté va dir que no obrira a ningú, fins que no isquera el sol. Així és que no pot dir-me res.

I el capellà es va salvar” (p. 90). O siga, apareix una dona de paraula i un capellà que no torna arrere la paraula i a qui ella salva.

En aquesta rondalla, a diferència de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, és l’home qui es dedica a les relacions sexuals fora de la casa i qui, al capdavall, torna a lo que, en més d’un relat, es consideraria adient a nivell social: acollir amb bona avinença lo que diga la dona, qui, a més, el salva.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que es reuneixen, en línia amb els aplecs matriarcals i previs al cristianisme

General, , ,

Un relat en què es capten molts temes relatius al matriarcalisme i, en aquest cas, que tenen a veure amb les bruixes, és “L’Era de les Bruixes”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. En un pla de roca conegut com l’Era de les Bruixes, “hi ha tot un estol d’aquestes males dones imaginàries; de dia i, a ple sol, entaforades en els caus, escletxes i clivells d’aquell pla de roca, que fa so de buit, o bé amagades als pins de més alterós i espès brancam de la Serra Fosca, car, per damunt de tot, són enemigues de la llum i dels clergues de Vallbona i Llorenç, que allí prenen el solei de l’hivernada” (p. 181). Com veiem, la dona està associada amb les bruixes, i, com sabem, hi ha vegades que, malgrat que ho són, compten amb trets favorables. A més, hi ha mots que enllacen amb llocs de possible penetració i de recepció sexuals. Així, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en copsem els caus (els quals simbolitzen la vagina), les escletxes (la vulva, la qual també se la coneix com “escletxa de la vida”)  i els clivells (que representen la vulva). Igualment, el so de buit està destinat a omplir… ¿el semen, la “llavor” que li hi colga l’home? Fou la primera idea que pensàrem el 3 de maig del 2023, mentres escrivíem aquestes línies: recordem que les cultures matriarcalistes prioritzen més lo auditiu i el tacte que lo visual. El so, ¿representaria les paraules de la dona durant una relació sexual o bé eròtica? 

A banda, es reuneixen al costat dels pins així com ha sigut costum, durant molts segles, fer aplecs molt a prop dels arbres, detall pagà i matriarcalista. I, això sí, en un lloc amb un muntó de rames… en la Serra Fosca, és a dir, en una serra bruna, tret que, com la foscor, empiula amb la dona, amb lo matriarcal.

Afegirem que el brancam espés podria representar molts hòmens, ja que, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual” esmentat, el terme “branca” fa al·lusió al membre viril, o siga, al penis.

A més, l’acte esdevé de nit, és el moment predominantment femení i, quant a la llum i al seu vincle amb l’Església, el podem trobar ben plasmat en el llibre “El matriarcalismo vasco”: les bruixes donaven pas a les campanes (p. 93), detall que captem  en un passatge posterior de la narració.

Cal dir que, en “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, podem llegir que, “Per a alguns autors, la raó dels processos de bruixeria contra les dones fou perquè eren independents i lliures. I es pot afirmar que, per a que milers i milers de dones siguen independents i lliures, la seua socialització degué ser igualitària entre hòmens i dones, és a dir, una socialització pròpia d’una societat equitativa. I més tenint present que, en aquells processos, hi hagué també xiquets, xiquetes i hòmens. Això significa que aquestes persones procedien de generacions pertanyents a un model cultural matriarcal (…) com fou en el món dels Alps o en els pobles del Pirineu Nord i Sud, entre altres zones” (p. 105). 

Continuant amb paraules de Mari Carmen Basterretxea, més avant, addueix unes línies que empelten amb les del relat: “Les reunions d’aquelles dones, les quals, segurament, eren assemblees veïnals, foren interpretades com aquelarres de bruixes i acaçades (…). En els països protestants, també actuà la Inquisició, creada amb tribunals civils especialitzats en bruixeria” (p. 105). Això podria explicar per què, bé en aquesta narració, bé en moltes cançons eròtiques, populars, en llengua catalana i recollides abans dels anys huitanta del segle XX, l’Església (en aquest cas, els clergues) no té bona premsa… en el tema de la sexualitat, ni en lo relatiu a lo que podríem dir associacionisme matriarcal.

I més encara: la majoria de la població encara era fidel al paganisme i a detalls matriarcalistes que podrien ser ancestrals, motiu pel qual, com captem en “L’Era de les Bruixes”, “així que s’apaga l’últim so de les nou batallades del toc d’oració que llancen al vent les campanes del pobles de l’encontrada, per tal d’avisar els cristians que es recordin d’invocar a Maria, pel benefici del seu assentiment al misteri de l’Encarnació del Fill de Déu, a l’ensems que els fan senyal de recloure’s al si de les llars” (p. 181), sobretot, a “les donzelles” (p. 181). L’autor, en cap moment, indica si, en aquest passatge, el mot “donzelles” es refereix a les jóvens que es dediquen a la prostitució. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Dones que salven l’home, ben tractades, consistents i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell d’Escaló”. Així, el castell d’Escaló “tenia una mina que arribava fins a la Noguera Pallaresa, per on els assetjats sortien a pescar i a avituallar-se” (p. 119) i, per consegüent, veiem que la dona (la mina) és qui facilita la relació i que ho fa sota terra, un tret vinculat amb lo matriarcal. A més, hi ha un vincle entre la terra i l’aigua, dos símbols femenins.

A continuació, llegim que “Una filla del cap de les forces assetjadores s’enamorà del fill del cabdill de la fortalesa i li féu saber la decisió del seu pare (…). El jove féu al pare de la noia un present de truites acabades de pescar” (p. 119). O siga, que la dona porta la iniciativa en lo eròtic i com a transmissora de noves. A banda, el xicot arrisca i el pare, “Per efecte del present, alçà el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill del cabdill d’Escaló” (p. 119). En altres paraules, la iniciativa de la dona ha permés que es salve el noi i, igualment, l’actitud del pare (quant a lo sexual) és oberta.

En eixe sentit, cal recordar que la truita, a més de ser un peix amb nom femení, en la cultura popular, per exemple, està vinculada amb les dones, com ho plasma que el terme “truita” signifique “Coit entre lesbianes” o, com ara, que “fer truites” vullga dir “Practicar el coit lesbià” com també “Ser lesbiana”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

Una rondalla de l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Aigua passada, verge enganyada”. Afegirem que, en aquest relat, el narrador es posa de part de la dona i, per tant, de Nostra Senyora. Un dia, quan trencava l’alba per l’horitzó, el comte de Pallars i el seu escuder anaven de cacera cap a l’estany, “quan els primers raigs de sol deixaven anar el seu bes més suau damunt les glaçades aigües” (p. 121). Per tant, de manera semblant al déu Sol en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en què el sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra), ací ho fa i, a més, amb dolçor, dos detalls que reflecteixen el matriarcalisme: la dona està ben tractada i és l’home (el sol, per mitjà dels raigs) qui baixa a la terra (lo femení). A banda, com resta reflectit, la dona està forta com el glaç, un tret matriarcalista.

En línia amb això, tot seguit, llegim que “El comte Borrell va començar a contar a l’escuder que aquell era el lloc que més s’estimava de totes les seves possessions, ja que la bellesa de tot l’entorn el convertia en un lloc únic. A més, d’aquell lloc, es contaven mil i una llegendes, de les quals en guardava un grat record en haver-les sentit contar de boca dels llenyataires, pastors i camperols que habitaven per l’entorn” (p. 121). Adduirem que, en molts casos, s’han narrat relats que tenen a veure amb indrets que, tradicionalment, se’ls ha considerat bells, un regal de la Mare Terra. 

A continuació, el comte comenta a l’escuder que “Em contaven que, un dia (…) havien sentit explicar els meus avis que, al fons d’aquest estany, hi ha una població colgada a tanta profunditat que no hi ha corda suficientment llarga per poder arribar al fons de les aigües” (p. 122) i, més avant, li afig que “També diuen i, amb tota certesa, que hi habiten unes serps tan llargues que (…) encara sobra pell, que, per cert, és d’una consistència única” (p. 122). En aquest passatge, captem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua, la serp, una pell forta (com moltes dones) i per a moltes utilitats (la dona com a proveïdora, amb un paper semblant al de la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Tira més un pèl de dona que cent mules”, dones fèrtils i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els lladres i el ‘Dulero’”. Així, veiem que “El ‘dulero’ -el duler- era l’encarregat, al matí i al vespre, de dur a pasturar els bous i recollir-los.

Aquesta era una vall fèrtil, on la ramaderia dels bous n’era testimoni” (p. 19), detall que podem enllaçar amb la dona com a font de menjar, de vida, amb la Mare Terra com també amb els relats en què, quan el rei (o bé la reina) són molt oberts i pensen en els habitants del seu regne, hi ha prosperitat i, àdhuc, més fills (començant per la família dels monarques).

Per això, més avant, llegim “Aquesta fertilitat, aquesta abundància, propiciaren tant el creixement de cases fortes com també de les bandes de lladregots de camí ral” (p. 19), motiu pel qual, els veïns, avisats que, “pels voltants, hi havia (…) guineus de dues potes, decidiren amagar les seves pertinences d’or en una tenalla” (p. 19), això és, confien en la dona (ací, simbolitzada per la tenalla, atifell gros i de recepció). Cal dir que la forma d’una tenalla, com poguérem veure l’11 de març del 2022 en l’entrada “La Deessa Terra euskera: Mari” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/05/la-deessa-terra-euskera-mari.html), en el blog “El somni de la Deessa Terra”, és semblant a la que faria, externament, el cos de la “Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe”, com posa l’autor de l’escrit, Manel Jovani. I, per descomptat, similar amb eixes venus prehistòriques en què la dona apareix amb tot el cos gros (incloent-hi les mamelles i la panxa).

A banda, en línia amb el matriarcalisme, el dulero (el duler) “aprecià l’arribada de les mules i la gent. Enmig de la comitiva de mules, en va veure una” (pp. 19-20), ben garrida i adorada: “era la senyora de Grau” (p. 20). Per això, el duler “es posà en camí per tal de sortir al seu encontre i presentar-li els seus respectes” (p. 20), fet amb què copsem que la dona està ben tractada i ben considerada.

És més, a continuació, el ruquet del duler, “com flairant l’olor de les seves companyes d’existència, les mules de la comitiva, es posà a caminar a bon pas” (p. 20). Per consegüent, tot i que hi ha un animal masculí (el ruc, el qual, ací, simbolitza l’home), n’hi ha moltes mules (dones), detall que podríem relacionar amb lo matriarcal. De fet, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “ruc” està associat al membre viril i, més encara: figura en la frase “deixar arribar el ruc a les cols”, és a dir, tenir un home relació sexual amb una dona. Com veiem, un ruc, però cols (no sols una). Quant a la paraula “mula”, la trobem en un refrany que presenten els autors i que s’ajusta a aquesta narració: “Tira més un pèl de dona que cent mules”: la senyora de Grau (la dona) mena les mules. 

Finalment, quan el duler ja era molt a prop de la senyora de Grau, ella “va veure aparèixer pel camí la banda de lladregots” (p. 20), ho diu i “El ‘dulero’, traient-se ràpidament el corn, el féu sonar fortament (…). Els bous que pasturaven tranquil·lament, en sentir la crida, (…) com un ramat fidel, emprengueren carrera vers on sonava el corn” (p. 20) i els lladres emprengueren la retirada. Per tant, la dona fa de cap de colla (en lloc del duler i sobre les mules) i, a més, porta la iniciativa i ell li fa costat (per mitjà de l’avís als bous que pasturaven).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Els bolets, plantes vinculades amb la regeneració i amb lo matriarcal

General, , , , , ,

 

“Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou”

El 13 de juliol del 2022 comentí en Facebook que eixe dia havia llegit “un refrany castellà traduït literalment al català:

‘En todos sitios, cuecen habas y, en mi casa, a calderadas’.

Algunes de les versions en llengua catalana van en línia amb aquestes paraules:

‘Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou’.

Curiosament, en la segona dita, hi ha molts trets vinculats amb el matriarcalisme:

  1. ‘Per tot arreu’ (en sentit general, no absolut).
  2. ‘bolets’: bosc, implica estar en contacte amb la natura, amb les plantes, amb els arbres i, per tant, amb la terra, amb la mare.
  3. ‘quan plou’: l’aigua està molt relacionada amb la dona com també ho fa la terra. No sempre n’ixen, de bolets.

Una forta abraçada”.

En el meu mur, el mateix dia, em comentaren “A ma casa, es diu: ‘En tots els llocs cullen faves i, a ma casa, a cabassades’[1]” (Lourdes Hernandis), a qui escriguí “Resulta curiós que les versions en llengua catalana del refrany que tu poses, siguen de 1985 en avant, llevat de dues que són del primer quart del segle XX.

Igualment, cal dir que Sant Isidre, patró castellà dels llauradors, té a veure amb aquestes plantes. https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+cada+casa+couen+faves+i+a+la+meva+a+calderades.

Això em fa pensar que es tracta d’una introducció cultural”; “En el ‘Refranero castellano-catalán’ de Santiago Ángel Saura, Barcelona, 1884, ho tradueix de dues maneres (respecto l’ortografia de l’època): ‘En cada casa cohuen fabas y en la nostra á calderadas’ i ‘Tothom té mals, y cada hu se sent dels seus’[2]…” (Francesc Castellano), a qui plasmí “El primer, em fa l’efecte que podria ser d’origen castellà”. Tot seguit, Francesc Castellano ens exposà unes paraules relatives a les faves: “Les faves, a Barcelona, es relacionen amb sant Medir, un pagès cristià que estava plantant faves per la muntana de Collserola (el Tibidabo) i va veure passar sant Sever, que fugia dels romans.

Quan aquests van arribar al camp de Medir, van preguntar-li si havia vist passar Sever, i Medir va dir “-Sí, quan estava plantant faves”. I, oh, miracle!, en aquell moment, totes van florir (vol dir que ja feia molt de temps).

Actualment, des del segle XIX, es fa un aplec a la seva ermita situada en l’antic camí que va de Barcelona a Sant Cugat del Vallès. Molt a prop, hi ha una de les poques esglésies rodones de Catalunya, la de la Mare de Déu del Bosc, antiga propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès, i on sembla que la imatge que s’hi venerava era negra.

Hi ha un llibret, curt però molt interessant (170 pàgines), de Bienve Moya, ‘Una mà de sants’, (…) on dóna informacions molt interessants del lligam d’aquests sants i cultes anteriors, amb serps, dracs, cultes a les plantes, a l’aigua…

Ah!, el patró tradicional dels pagesos catalans era sant Galderic, substituït a partir del segle XVII per sant Isidre” (Francesc Castellano), “Hi ha una dita que es deia molt: ‘De Joan, Josep i ases, n’hi han a totes les cases’” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí que hi ha qui tradueix els refranys castellans al català…” (Rosa Garcia Clotet), “On vols anar, bou, que no llauris” (Ramon Vila Alsina). Cal dir que les paraules de Francesc Castellano en relació amb Sant Medir i amb el sorgiment de les flors i amb la presència de Nostra Senyora, van en línia amb la rondalla “La menta i el gaig”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que, quant a Sant Galderic, en Catalunya, després dels Sants de la Pedra, és el més adoptat com a patró tradicional dels llauradors. 

També el 13 de juliol del 2022 posàrem aquests refranys en el grup “La cultura valenciana és matriarcal” i Juan Arocas ens plasmà “Al meu poble, l’Alcúdia, sempre he escoltat ‘A tot arreu, es couen faves’ més aviat que la dels bolets”.

Adduirem que el 12 de febrer del 2022, mig any després, consultàrem en Twitter la dita “Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou” i que, a banda de trobar refranys molt semblants i de copsar un ús negatiu d’aquest aforisme, captàrem que podem empiular-lo amb la cançó “Cal que neixin flors a cada instant”, del cantautor Lluís Llach, la qual encoratja a la perseverança i a l’optimisme. Doncs bé: així com les flors (l’esperança) es vinculen amb la primavera (la qual, astronòmicament, comença en març i sol associar-se, principalment, als mesos d’abril i de maig), els bolets ho fan amb la tardor o primavera d’hivern (sobretot, amb octubre i amb novembre). En la primera estació, sorgeix l’esperança; en la segona, perviu.

A més, les flors creixen amunt i floreixen; els bolets també ho fan i…, com llegim en el DCVB, sota la definició de “Bolet”, “Creixen a llocs humits i damunt coses en descomposició”. La humitat com també l’aigua tenen a veure amb la dona. Afegirem que, per si hi havia més definicions del mot “bolet”, en cercàrem en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, i deia que “Hi ha cultures micòfiles -la catalana i la basca, a la península- i d’altres micofòbiques -la castellana, la gallega-“ i, partint de l’obra “El matriarcalismo vasco”, ens demanàrem si podria tenir relació amb el fet que el matriarcalisme català i el basc fossen actius, mentres que el gallec és passiu i la cultura castellana és patriarcal. Adduirem que “mico-“ prové del grec “mykes” (“fong”, “bolet”) i que la micofília és el gust (l’interés) pels bolets.

Igualment, aquesta dita, la trobem vinculada amb la regeneració de la vida, per descomptat, sorgida de la Mare Terra, de la terra (és a dir, de la mare) i no, com ara, amb una caldera (que ens evocava la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, però… en Calasparra, un població murciana històricament pertanyent al Regne de Castella i en què aquests sants matriarcals han arrelat des de fa segles).

Finalment, consultàrem “Bolet” en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, pensant que el bolet podria tenir a veure amb el penis. I, efectivament. I més: també ho fa amb la vulva. De fet, el bolet ens pot recordar la corona d’un rei damunt de la trona: la banda superior, redona (la dona); la banda central i que està sota la corona, recta (l’home).

Per tant, veiem que hi ha motius per a que, no sols hi haja afició a collir bolets (si més no, molt estesa en Catalunya), sinó per a relacionar-los amb la cultura matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “a cabassaes”.

[2] Adaptats, “En cada casa, couen faves i, en la nostra, a calderades” i “Tothom té mals i, cada u se sent dels seus”.

Endevinalles eròtiques transmeses per dones, part de la cultura popular matriarcalista

General, , , , , ,

 

Àvies (o padrines) i mares que transmetien endevinalles eròtiques.

En relació amb endevinalles eròtiques que haguessen transmés àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, el 16 de març del 2022 preguntàrem en Facebook “quines endevinalles eròtiques deien o bé vos ensenyaren? Gràcies”. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el mateix dia i posteriorment ens escrigueren “Doncs, d’endevinalles eròtiques, crec que no en deien. Però, si en vols una que no és eròtica, ací la tens:

‘Un convent de monges blanques,

la directora vermella;

més amunt, les finestretes;

més amunt, els mirallets;

més amunt, la carretera

per on passen els senyorets’.

 

[La solució és[1]] La cara i la clepsa. (La carretera és la cloenda del cabell que tothom portava a l’època, homes i dones).

En sé una altra (…). La deia l’àvia. Segons es miri, és una mica irònica. Aquí va:

‘És una senyora molt endiumenjada que sempre va en un cotxe i sempre va mullada’” (Anna Babra), a qui Ramona Aguilera Revelles li comentà “Sí. Aquesta també la diem nosaltres: és la llengua..”. Afegirem que, en relació amb aquesta, el 16 de març del 2022, ma mare me la digué així: “Una senyoreta molt senyoreta sempre va en cotxe i sempre va mullada”. La solució és la llengua.

Igualment, plasmaren “La mateixa, un pèl eròtica:

‘Un convent de monges blanques i un frare vermell, al mig, que els toca les panxes’. La solució són les dents i la llengua.
L’explicava el meu pare, quan jo era petita” (Montserrat Anglada Esquius), “Un convent de monges blanques, pugen i baixen i es toquen les panxes’, ‘Un convent de monges rosses, pugen i baixen i es toquen les popes’. Són endevinalles. A Lleida, els pits són les popes” (Maria Pons), “’Cada coseta que neix piulant i mor sense ossos’: és un pet!” (Josep Isern), “A Peralt, ‘Del llit, té la ma Maria’: mamaria” (Josep Isern), “Adivina, adivineta, què té el rei a la bragueta? Dues bales i una escopeta” (Esteve Raventós),

‘Marit, marit,

anem-nos[-en] al llit,

farem lo d’ahir, a la nit,

i taparem el foradet’.

 

Al Pallars Sobirà. No sigueu malpensats: vol dir tancar els ulls i dormir” (Natividad Paulet Gerotina), a qui Anna Maria Ferrer Baret li escriu “La meva mare deia una cosa semblant:

‘Pèl sobre pèl i el belluguet al mig’… Dormir!!”, “No és ni carn, ni llonganissa, i l’home el té a la mà quan pixa’. ‘Endevina, endevineta:

Què té ton pare a la bragueta?

-Dos botons i una gafeta” (Mateu Esquerda Ribes), “Ui,… Eren molt serioses, no en deien res:  ni les dones, ni els homes de la família” (Jösse Terricabras Mas), “La meua iaia, quan el nóvio o el marit d’alguna era un malcarat, sempre deia ‘Eixe xic deu tindre el piu d’or’” (Magda Lázaro Mascarós), “’Un convent de monges blanques i un capellà que els hi repica les anques’ (són les dents i la llengua).

‘Marideta, anem al llit,

farem el de l’altra nit,

pèl sobre pèl

i la nineta al mig’.

(És tancar els ulls)” (Carmen Arasa Mateu), “’Entra erta i rabiant, surt pansida i gotejant’.  El pebrot, quan entra i surt de la paella fregit” (Mari Carme Montane). Finalment, comentarem que, el 1r d’agost del 2022, Francesc Castellano, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, m’escrigué “La meva mare deia (variant d’una variant que has publicat) ‘Endevinat, endevineta, què té el rei a la bragueta? Dos cascavells i una trompeteta’“. Cal dir que, com podem veure en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i  Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, els cascavells representen els testicles, mentres que la trompeta simbolitza el penis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li demanàrem la solució i ens escrigué les frases que posem tot seguit.

“Les nenes maques, a dematí”, una cançó eròtica molt coneguda

General, , ,

 

El 14 de febrer del 2022, Montserrat Rius Malet ens envià un missatge acompanyat de la cançó “Les nenes maques”, en què ens deia “La iaia de Reus, mare de la mama, cantava ‘Les nenes maques’ amb una estrofa com la canta la canalla a l’escola”[1]. I, tot seguit, afegia l’estrofa junt amb unes paraules inicials:

“Avui he trobat l’última estrofa de ‘Les nenes maques, al dematí’, tal i com la cantava la iaia Maria.

‘Les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen;

les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen el seu jardí[2].

 

Jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols, faves i pèsols;

jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols i julivert.

 

Ai, julivert[3] meu, com t’has quedat,

sense cap fulla, sense cap fulla;

ai, julivert meu, com t’has quedat,

sense cap fulla i el cap pelat.

 

Jo també tinc el cap pelat

de tant que hi penso,

de tant que hi penso;

jo també tinc el cap pelat,

de tant que hi penso

en el meu soldat[4]”.

 

Continuant amb aquesta cançó facilitada per Montserrat Rius Malet, li comentí que “És prou coneguda” i ens adduí “Jo, l’última estrofa només l’havia sentit a la iaia. Fins que, un dia, algú la va posar al Facebook, però quasi tothom la coneix amb tres estrofes”, és a dir, amb les tres anteriors, en lloc d’incloure’n la quarta.

Igualment, cal destacar el paper de la iaia (ací, de Montserrat Rius Malet): havia ensenyat a la neta l’estrofa en què també es fa referència al soldat (al penis), de qui la jove no s’oblida com tampoc no ho feia de l’hort i, així, d’un projecte més a què ella donava vida.

Finalment, direm que, el 19 de juny del 2022, que posí en el meu mur unes fotos d’aquestes línies de Montserrat Rius Malet, Francesc Castellano em comentà “És una cançó molt coneguda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs d’estil, que no de contingut.

[2] El jardí i, un poc després, una altra paraula molt vinculada amb el matriarcalisme, l’hort, en el llenguatge eròtic i sexual, és la vulva, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta. Quant a “regar el jardí”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[3] En el llenguatge sexual, “Pèls del pubis”.

[4] El soldat, en el llenguatge sexual, és el penis. A més, veiem que l’home, al costat de la dona (la nena que va al jardí, ací presentat com un hortet) és un soldat i no, per exemple, un capità, i, així, és la dona qui dicta què ha de fer l’home (amb una visió positiva de la sexualitat i de l’erotisme) i quan,… en el jardí, això és, que ella hi té la darrera paraula.

Dones (del Pallars i més) ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

El 8 de novembre del 2021 plasmàrem el refrany “A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas”, el qual, el mateix dia, veiérem que sí que figurava en Internet, en una web en què recopilen, si més no, refranys i dites. Així, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 8 de novembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, un home molt participatiu i molt obert, entre altres coses, em comentà “Aquest m’ha fet riure, francament, i n’acabo d’inventar un, de semblant: ‘LES DONES DE BARCELONA, NO ES DEIXEN PASSAR LA MÀ PER LA XONA’”, fet que vol dir que són elles les que tenen la darrera paraula.

Tocant el tema del refrany de la dona del Pallars, una de les comarques pirinenques de Catalunya que toquen Andorra, podríem dir que, com ara, en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach, es reflecteix que la dona està ben tractada i que actua amb molta espenta, com veiem en aquest refrany. I, més encara si, com podem llegir en relació amb un prestador que havia llançat un desafiament als hòmens (que es menjaria el gall d’aquell prat, situat en la comarca de l’Alt Urgell), “es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però (…) el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37). Com veiem, la dona fou qui anà a parlar amb el prestador i, a més, així, ella representava la casa. Per tant, el seu paper no era precisament secundari.

Aquest refrany me’n recordà u que figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Algemesí és Algemesí i que cap fill de puta s’acoste per ací” (p. 457), si bé amb unes altres intencions, però que portà a un comentari de Santi Costa Juan, el 9 de novembre del 2021, quan el plasmí en Facebook, que sí que enllaça amb el de la dona del Pallars:

“Sa meua dona no em vol,

jo tampoc la vull, a ella,

perquè té una paella

que hi deixa fregir tothom”.

 

I, així, com en l’anècdota treta del llibre sobre les trementinaires, és la dona qui té la darrera paraula i, en eixe sentit, qui porta la paella (“té una paella / que hi deixa fregir tothom”). El matriarcalisme, molt plasmat.

Agraesc la col·laboració de les persones que  participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La núvia i, per tant, una dona.

Les dones són arriscades

General, , , , , , , , ,

 

 

El 3 de març del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”. Alicia Castelló de León escrigué uns versos que diuen així:

“I a ta mare, li he vist

la tomatera;

a ton pare, el pepino,

i, a tu, la ‘breva’”.[1]

 

L’endemà, envií aquests versos a molts grups de Facebook i tot, i, en el grup “No ets efakià si no…”, Bartomeu Mestre, entre altres coses, comentava que, ací, “l’accepció de ‘breva’ és la figaflor[2] i, en aquest cas, sembla evident el significat.

En tot cas, és evident que aquests versos són recents i espanyolitzats. A Mallorca resulta impensable que algú es refereixi a la figa com la ‘breva’”.

En comentar-li, jo, que, “En el DCVB, la primera definició és la que he escrit i, la segona, és molt distinta i no té a veure  amb lo eròtic, ni amb lo sexual”, Bartomeu Mestre, immediatament, respongué: “Òbviament, quan es tracta d’un castellanisme, cal anar a la font original per a saber el significat. https://dle.rae.es/breva?m=form”. I, vés per on, en consultar en aquest enllaç, trobí que la primera definició que aporta el “Diccionario de la Lengua Española” de la “Real Academia de la Lengua” és “Primer fruto que anualmente da la higuera breval, y que es mayor que el higo”. La segona, “Bellota temprana”; la tercera, “Cigarro puro algo aplastado y menos apretado que los de forma cilíndrica”, la quarta, “Cigarro semejante a la breva, de buen tamaño, elaborado con tabaco sazonado muy oscuro”. I, en canvi, quan passem a la primera expressió associada a la paraula “breva” (“más blando, da que una breva”), s’indica “Dicho de una persona: Que, habiendo estado antes muy tenaz, se ha reducido a la razón o a lo que otros le han persuadido”, mentres que, en el diccionari de partida, el DCVB, la primera expressió que ix associada a la paraula “figa” (encara que no en el grup de locucions, sinó un poc abans), és “Fer la figa”  i, en l’entrada següent (la novena del terme “figa”), “Home fluix o excessivament delicat”  i, amb l’afegitó que “També es diu un figa blana, un figa molla, una figa flor, amb el mateix significat”.

Però, com veiem, el significat adient de “figa-flor”, en el cas dels versos que hem escrit, és el de “vulva”, com apareix en la segona definició d’aquest terme en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, editat, per primera vegada, en 1989, que és l’edició a què recorrem.

Un poc després, comentí a Bartomeu Mestre: “He cercat ‘figa’ en el DCVB, i la forma ‘figa molla’, que només l’he sentida associada a la dona (‘¡Esta figa molla!”), apareix relacionada amb l’home.

Parle de les definicions 8. i 9..”.

I, tot seguit, em respongué “No parl de matriarcalisme, sinó del sentit figurat de la figa a la poesia popular. Els pàmpols són les orelles, la pastanaga és el nas… https://www.ajlloretdevistalegre.net/sites/cilma_lloret/files/2019-09/Fotografia%20de%20p%C3%A0gina%20sencera.pdf”  i, immediatament, Bartomeu Mestre comentà que “La meva observació anava en el sentit que la glosa que has penjat té molt més sentit si va adreçada a una dona si la significació de ‘breva’ és ‘figa’[3] i no ‘puro’.

Qüestió d’imatges i simbologia, res més”. A aquestes paraules, ràpidament, contestí “Efectivament. Ara bé, en eixe cas, caldria dir ‘bacora’ o, per exemple, ‘figaflor’, perquè, si no, el significat, com m’imaginava jo, és el de ‘membre viril’”.

Un poc després, ho comentí a ma mare i, en paraules seues, “Per a un ambient masclista, patriarcal, el fet que un home pregunte a la dona és com dir ‘¡Mira este calzonazos[4]!’, ‘Jo, lo que diga la meua dona’” i també em digué (i jo hi estava totalment d’acord) que aquest “Jo, lo que diga la meua dona”, entre persones que tenen una manera matriarcal d’entendre la vida, està ben vist, fins i tot, entre hòmens i quan un home parla de la seua dona. I, tot seguit, afegí que, “’Dur pantalons’, ‘’dur els pantalons’, volia dir ‘manar’”  i que, “la primera vegada que em posí pantalons, tu tenies sis o huit mesos”. Per tant, estem parlant de 1971 o, com a molt, de primeries de l’any 1972. En línia amb aquest detall sobre quan ella es vestí així, li comentí que, en una foto de parella d’una població de les Illes Balears, de 1973, el dia de les noces, la dona, a més que apareixia, mirant frontalment la foto, a la dreta de l’home[5], ho feia amb un pantaló llarg[6]. Ma mare escoltà amb atenció aquest detall sobre la manera de vestir de la núvia, aprovà aquest fet i, a més, afegí que això seria més atípic que portar-ne de manera ordinària.

Però com que, a banda, diguí a ma mare que, en alguns apartats de l’entrada “Figa”, en el DCVB, apareix “Home fluix o excessivament delicat” o, fins i tot, “Més blan (o més moll) que una figa flor” i que, en el “Diccionari de Sinònims de Frases Fetes”, de M. Teresa Espinal,  vés per on, les expressions van en línia amb la del DCVB (obra feta, en bona mida, a partir de persones nascudes abans del segle XX) i que, per tant, la persona fluixa no és la dona, sinó l’home (“ser un figa tova[7]”), aleshores, ma mare coincidí amb mi en què això encaixava.

I és que, igualment, com ma mare m’ha contat algunes vegades, les seues àvies, que havien nascut abans de 1880, eren, com diu ella, dones arriscades. De fet, el meu avi matern, nascut en 1906, en paraules de ma mare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades”. 

També diguí a ma mare que, en entrades més actuals d’Internet, és on es plasma un significat que no es correspon al que cal. Per exemple, en l’article “La figa molla / nulla espenta” (https://valenciaplaza.com/la-figa-molla-nulla-espenta-), de Vicent Marco i publicat en “Culturplaza”, quan parla de “l’afanyós o afanyosa. Que fa per dos, tria per tots, i s’ha quedat tota l’energia vital que li falta a la seua amiga.

La/nulla/espenta té dos opcions vitals, o reviscola a poc a poc i va acumulant ganes de viure més enllà de sa casa i de la cafeteria del poble; o acaba convertint-se en eixa dona que va del bracet de la seua cosina criticant-ho tot sense haver fet ella mai res”. Un altre exemple, també en Internet, és l’entrada “Figa” en el “Diccionari Valencià” (https://diccionarivalencia.com/figa), quan inclou l’expressió “ser una figa molla (o tova)”.

En canvi, en línia matriarcal i en com eren les àvies de ma mare i moltes dones catalanoparlants d’aleshores (com també en com ho són moltes a hores d’ara), direm que es reflecteix molt bé en el “Diccionari de sinònims de frases fetes”, de M. Teresa Espinal, en què la blanesa, si de cas, està associada directament a l’home i, no, en canvi, a la dona: “ésser un figa tova, ésser un figa molla, ésser un bleda”, “ésser un figaflor”, “ésser un figa”.

 

 

Notes: [1] Afegiré que, en el DCVB, on la paraula “Breva” figura com a castellanisme, s’indica, en la primera entrada del mot, que vol dir “Cigarrro puro aplanat”.

[2] En consultar, la paraula “figa-flor”, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, per a saber el significat, veiérem que vol dir “Figa primerenca” i, en aquest cas, “Vulva”.

[3] Quant a l’entrada “Figa” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicada per l’editorial Barcanova, en 1998, podem llegir “Figa. Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení. (…). La figaflor es el fruit primerenc de la figuera” i ens remet, per a més informació, a “Fecundació; Ram; Vulva”.

[4] En valencià, “bragasses”, ”calçasses”.

[5] Es tracta d’una foto que figura en el grup “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar”, publicada el 2 de setembre del 2020.

[6] Informació treta del grup de Facebook “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” (2 de setembre del 2020), on es pot llegir “Fotografia del dia de les noces d’en Joan ‘Neula’ (Joan Jaume i Bauçà) amb na Bet ‘Xema’ (Isabel Alemany i Caldentey) celebrades el 14 d’octubre de 1973 a l’ermita de Betlem de la parròquia d’Artà.

Possiblement na Bet ‘Xema’ va ser la primera llorencina que es va casar amb pantalons. Ella trobava que al[s] seus 41 anys no s’havia de casar amb vestit llarg ni vel pel cap, i va tirar per la cosa pràctica, ni tan sols va dur ram. El trajo jaqueta de la núvia li feren al taller de brodadores de ca na Sorrilla, del qual na Bet, en aquell moment, n’era sòcia.

(arxiu familiar d’en Nofre Jaume i Alemany)”.

[7] Entrada “Pàmfil” (https://dsff.uab.cat/concepte/pamfil), dins de la web “Diccionari de sinònims de frases fertes”, de M. Teresa Espinal.