Una altra narració recollida en el llibre “El rondallari català” esmentat, és “El rector de la pluja”. Començarem dient que té molts detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme i amb el comunalisme i que, fins i tot, podrien evocar-nos la relació tradicional entre l’Església i el Poble en Catalunya. Així, “Una vegada, en una vila, va fer un estiu molt sec i el rector va prometre que, el dia que tothom hi vingués bé, ell faria ploure. (¡Com que coneixia la gent, ja sabia que mai arribaria el cas!)”.
Cada festa, a missa, demanava:
-Com va la cosa? ¿Ja hi veniu bé, tots, que plogui?
(…) I, així, sempre: mai venia bé a tots” (p. 184).
Per consegüent, l’autoritat religiosa connecta amb la gent i els demana què pensen ells i, a més, acceptarà la decisió que prenguen els feligresos i que s’ajuste al tema. Un estil que concorda amb l’assemblearisme i amb el cristianisme del segle I.
En acabant, el folklorista català posa “Però, cap i, al darrer, va arribar un dia que tothom estava per pluja. ¡Tothom!” (p. 184): altra vegada captem que la decisió dels assistents és la darrera i la vàlida. Ara, el rector i ells hi coincideixen.
Passa que “El rector, veient-se perdut, prou s’escarrassava:
-Si hi ha algú que no hi vingui bé, que ho digui.
Ningú hi responia; tots:
-¡Pluja i fora!
Ell:
‘Com ho faràs, ara?” (p. 184).
Aquest passatge empiula amb la gran quantitat de vegades que polítics que hui han dit una cosa i s’hi han manifestat a favor, quan troben que el compliment de la paraula podria posar-los costera amunt o, com ara, estar entre reixes, prefereixen començar a presentar una segona possibilitat i no cal dir que acompanyada de justificacions.
Ben mirat, es plasma que el capellà no és un dictador (però sí un raboser) i que veu que una altra persona li podria ajudar a eixir de l’atzucac. I, com en molts relats i com en la cultura catalana, recorre a la dona:
“I li ve un acudit; crida l’escolà:
-Vés: demana la majordona si li ve bé, a ella.
Torna l’escolà.
-Què t’ha dit?
-Diu que no, aquesta setmana: que ha de fer bugada.
Diu:
-Vaja, germans, ja ho veieu: no pot ser, tampoc; hem d’esperar una altra setmana” (p. 184).
Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros, i en què podria haver-hi passatges eròtics, és “El badall”. Una dona tenia un marit molt envejós i que un dia la veu fer un badall al costat d’un altre home. Cal dir que el mot “badall”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramón Piqué i Huerta, representa la vulva.
Un dia, “Ell que se l’emporta i, en sent a un cert lloc, es van asseure a un pedrís i, d’allà estant, veien un arbre en què els aucells anaven saltant de branca en branca. I la dona que diu:
-Mateix va l’aucell
de branca en branca
que va el badall
de boca en altra.
I el marit respon:
-Això t’ha salvat la vida” (p. 185).
Cal recordar que l’arbre, en aquest cas, enllaça amb lo femení, com en molts Pobles matriarcalistes. La dona, gràcies a la seua iniciativa i a la seua creativitat, ha aconseguit que es tranquil·litzàs el marit.
I més: en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila i publicat en 1979, hi ha uns versos que diuen
“perquè un home,
en tallar-lo,
no li torna a créixer mai;
i ella, en descosir-s’ho,
li queda es mateix badall” (p. 155).
És a dir: la muller d’aquest home envejós feia com l’arbre, puix que rebia molts hòmens (simbolitzats pels ocells que tocaven les diferents rames, això és, els dos braços de la dona).
Finalment, en els versos de la composició que hem posat, apareix el mot “badall” i ve a dir que l’home perdria part del penis i que, en canvi, la dona no s’hi veuria afectada sexualment i restaria oberta, com ara, a una altra penetració masculina.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.