Arxiu d'etiquetes: col·laboració

Les cultures matriarcals aproven la vida senzilla, la família, l’esperit comunitari i el juvenil

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor, quan Jaumet fa els vint anys, comenta als seus pares “vull anar-me’n a córrer món i a buscar promesa per casar-me” (p. 44). I l’endemà ho fa, i, un poc abans, diu al seu germà Joan Batiste:

“-Tu guaita sovint per l’hort, i, si veus que es rovella l’espasa que hi queda, és senyal que em passa alguna cosa roïna.

(…) -Doncs faré com tu dius; te’n done paraula” (p. 45).

Al moment, llegim que, en aquell temps, hi havia una població d’una bella comarca senyorejada pel duc Frederic de les Dues Aigües, on un drac de set caps es menjava les persones (p. 45).

Aleshores, el relat transcorre per uns passatges molt semblants als d’alguna rondalla mallorquina: el germà aventurer, Jaumet, talla les set llengües i, en canvi, un home que sí que havia tingut coneixement de la crida del duc a favor de qui tombàs el drac, lliura a Frederic de les Dues Aigües un cap del drac:

“Per fi, don Frederic s’escombrà la gargamella i digué:

-Puix que aquest home ha mort el drac, jo que sóc duc i que tinc paraula de rei, promet la meua filla en matrimoni” (p. 49) a Tonet Cantó (conegut com Toni el Blanet), que era com deien a qui tractava d’enganyar el noble.

Un poc després, veiem que Jaumet vol parlar amb el duc “perquè tinc una declaració a fer sobre el tal Toni el Blanet i el drac” (p. 50) i ho fa en un moment en què la filla del duc Frederic, Elionor, encara refusava casar-se amb Toni el Blanet i, davant de la cort, Jaumet presenta al noble les set llengües que ell portava en una bossa (p. 50) i Frederic de les Dues Aigües es posa de part de Jaumet (p. 51). Uns dies després, “Es van celebrar les noces de Jaumet i la filla del duc” (p. 51), però, com que Jaumet volia més aventures, un dia agafa el cavall i es posa a recórrer la foia acompanyat pel gos (p. 51)… i, al capdavall, s’acosta a una casa atractiva… i que era on vivia una bruixa d’aigua i de veu dolça (p. 52).

Immediatament, captem un detall en línia amb el matriarcalisme: “Ell, refiat per valerós, passa avant (…). I, a l’acte, (…) Jaumet queda encantat: s’havia convertit en una estàtua enmig d’altres estàtues.

Mentrestant, a Dénia, la vida continuava igual. Joan Batiste un matí guaita com cada dia l’espasa que restava al camp (…). ¡Estava rovellada!

(…) Torna corrents a casa, ho conta a sa mare i es disposa a anar-se’n en busca de Jaumet sense perdre punt” (p. 53). Per tant, encara que, en les cultures matriarcals, s’està en pro d’experiències noves i tot, no ho fan amb intenció de fer ostentació, en aquest cas, de coratge.

Ara bé, Joan Batiste “agafa el gos, recapte i l’espasa rovellada, i emprén el camí: el gos olorà un moment la terra del caminet i tirà cap a Pego” (p. 52). El detall de l’espasa rovellada, com l’arma que alliberarà (en lloc de fer-ho una que no ho estiga), també apareix en rondalles de Pineda de Mar (el Maresme) recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, i, igualment, en rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I el color rovellat i, així, més bé fosc, de la mateixa manera que l’obscuritat i la dona, està vinculat amb el matriarcalisme.

En acabant, Joan Batiste, àdhuc, tombarà la dona que havia encantat Jaumet, allibera el germà i altres persones que, igualment, havien estat encantades (p. 55), i fa via junt amb Jaumet cap al palau del duc (p. 55). Joan Batiste diu al germà que, en cals pares, “les coses continuen com sempre. Jo els duré les noves.

A l’arribar a la presència dels ducs, Jaumet els va contar l’aventura” (p. 55).

I, quan acabaren les festes que havia manat el duc, “Joan Batiste se’n tornà a Dénia, que era el que més desitjava, a seguir fent companyia a sos pares, a viure una vida senzilla i a seguir la tradició” (p. 55). I tots, des dels pares fins als fills, feren la vida com des de la benèfica troballa de la Mare dels Peixos (p. 55).

Cal dir que, el fet que les coses continuassen com sempre, pot plasmar una continuïtat, per dir-ho així, positiva, perquè, si no, els pares haguessen desaprovat que Joan Batiste fes camí i haurien menyspreat la Mare dels Peixos. A més, partint d’obres com el llibre “El Comú català”, de David Algarra, podem adduir que el món agrícola també estava obert a lo nou, com totes les cultures matriarcalistes, fet que ho afavoria l’esperit comunitari, el qual anava més enllà de la família, i el juvenil.

Finalment, quant al títol de l’entrada, quan diem “vida senzilla”, no ho fem amb el significat de vida de pobre, sinó en què, per exemple, la vida quotidiana no inclou fer ostentació partint de la riquesa, sinó un estil de vida en què, com ara, es prima la creativitat que no cerca l’elitisme, la bellesa de la natura, en què es té petits detalls amb altres persones, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Persones agraïdes amb els col·laboradors, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma u dels trets vinculats amb el matriarcalisme, l’actuació amb bon cor i no malintencionada, és “Sa rabosa i s’eriçó”, la qual figura en el Tom XXI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. A principi, una rabosa i un eriçó arriben a un acord i, “l’endemà, a punta d’alba, se’n van as cards i es posen a sa feina” (p. 79). I, tot seguit, la rabosa, com a excusa, li comenta que “sa meua germana, que ha tengut un infant!” (p. 80) i, així, mentres que ella fuig de fam i de faena,… però se’n va a un pot de mel i se’nq menja una part (la inicial, “Comencelis”[1], p. 80), l’eriçó treballa. Cal dir que apareix un tret matriarcal, el qual reflecteix la rabosa, a qui la germana, “ara m’envia a demanar, perquè faça es fillol! Jo li deia a sa veïnada que no hi podia anar, per amor de s’escarada[2] (…) i ella m’ha dit: ‘Mira-t’hi bé! No li faces aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Des d’ara, et dic que ho prendrà ben tort!’.

-Toca! -diu s’eriçó-. Vés-hi descansada! Jo no mir tan prim tampoc!” (p. 80).

En un passatge semblant i en què la rabosa aprofita l’ocasió per a pegar cullerada al pot de mel (i deixar-lo per la meitat, “Mitgelis”[3], p. 82) i tractar de viure com una reina a costa de l’eriçó, ho fa recorrent a una veïna, “Una veïnada d’una cosina meua (…). M’hi acostaré, vejam què vol.

Es fa unes quatre-centes passes enfora i torna.

-Què és estat? -diu s’eriçó.

– (…) Un altre enganx: una cosina meua que s’és casada i em convida a noces” (p. 82). I, novament, la rabosa trau el tema de l’escarada (l’acord de treball), per a la suposada conversa en relació amb aquest casament: “Però, fillet meu, dolç, sa veïnada s’és posada a dir: ‘Mira, no li faces aquest menyspreu[4] a sa teua cosina, que no el se mereix! I quina és ella! Prou que ho ha dit: ‘Que venga! Si no ve, que no em torn a mirar pus sa cara! Ja l’hi diràs!’.

–No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! -diu s’eriçó. (…) és una cosina i, as parents, els han de fer obsequi!” (p. 81).

En un tercer passatge en la mateixa línia, la rabosa ho fa amb l’eriçó, però, ara, relacionant-ho amb “una veïnada d’una tia d’una cosina germana meua” (p. 83, “N’Acabelis”) i amb enterrament. I l’eriçó, amb bon cor, s’ho beu… fins que, un dia, li comenta que ell encara no ha tocada la mel (p. 87).

I, com que la rabosa es confia i ell “se n’anà a cercar una partida de parents seus i en feu posar un cada cinquanta passes ran-ran paret” (p. 88), l’eriçó li guanya la partida, cobra en funció de lo treballat i, com a agraïment, en dona una part als col·laboradors (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El nom de l’infant, en aquest cas, “una femelleta”.

[2] Contracte de treball a preu fet, a destall, en què es cobra en funció de la quantitat de lo produït, de lo recollit, etc.

[3] El nom de la cosina de l’eriçó.

[4] En l’original, “despreci”.

Vos comentaré que Facebook, durant un poc més de quaranta hores no permeté l’accés dels meus amics a un escrit que jo havia plasmat la nit del 19 d’abril. Ràpid en la crítica i en el blocatge, en nom de les normatives comunitàries; suau i, no precisament, començant per una disculpa, sinó per un missatge lacònic (comentant que t’havia restaurat el post), en el retorn de l’accés. Ho hem plasmat en aquest escrit, publicat hui, unes hores abans: https://vivint-amb-esperanca.webnode.cat/l/persones-amb-bon-cor-i-receptives-a-la-valentia-i-a-la-solidaritat

 

Dones molt col·laboradores, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “En Joanet i sa donzella desencantada”, que figura en el Tom XII, també veiem que En Joanet aplega a un acord amb un amo, a canvi de fer-se càrrec d’uns porcs i, encara que l’amo li diu que no pot acostar-se als porcs del barranc, En Joanet optarà per anar-hi. I la filla de l’amo, que veu que el jove té facilitat per a canviar a l’animal que més li convé en cada moment, decideix contar-ho a son pare.

Fins i tot, la filla presencia dos intents d’En Joanet per tombar el porc senglar del barranc i, com que veu que el lleó (En Joanet, que s’hi ha transformat), diu al porc senglar

“- I si jo tengués un pa fet de l’hora,

una besada de donzella i vi,

de tu, veuria la fi” (p. 85),

ho amolla a son pare. Aleshores, l’amo es posa de part del jove i, així, diu a la filla que tractaran de posar-ho molt fàcil a En Joanet, amb la intenció de desempellogar-se de l’esmentat animal: “L’amo, l’endemà (…) diu a sa madona que han de pastar per fer just un pa per una cosa secreta que ningú no ho ha de saber” (p. 86).  I així ho fa la dona.

A més, la filla, com que vol veure com es desenvolupa l’acció i aplanar que En Joanet guanye, “En Joan, quan va veure sa seua bona, ja és partit cap as barranc; i, sa filla de l’amo, darrere darrere ell!” (p. 87).

I, quan En Joanet torne a dir lo que, si tingués, podria fer miques el porc, la jove, “bota sa paret cabrera i se’n va corrents as lleó, li dóna es pa de l’hora i es garraf de vi i li besa as mig des front” (p. 87) i, ràpidament, En Joanet guanya la mà a l’animal.

Un poc després, passem a un altre passatge en què pren part el jardí (molt vinculat amb el matriarcalisme), i el falcó “tornà home, tornà En Joan amb s’ou d’aquell colom amb sa mà. Li surt a camí sa maneta vola qui vola. (…) Se n’entren dins aquella cambra i dins s’alcova a on estava encantada sa donzella” (p. 89). I, tot i que la maneta esclata l’ou en el front de la donzella, i ella ho agraeix (“Per amor de Déu sia, Joanet. M’has desencantada!”, p. 89), tot seguit veiem unes línies amb signe matriarcal:

“Ella pega bot des llit i se’n va a agenollar-se as peus d’En Joanet.

-Davant de mi, no s’agenolla ningú i, sobretot, vós, imperial senyora, que no sé qui sou però sé just una cosa: que som i vull esser sempre un criat vostre” (p. 89), com també quan, al moment, llegim que la maneta voladora… recupera el cos que tenia, n’ix “una donzella quasi tan gentil com la desencantada” (p. 89) i, tots tres, En Joanet, aquesta dona (que havia sigut una mà voladora) i la donzella desencantada (la princesa), se’n van cap a la cort. I, com que veiem que hi ha hagut col·laboració, ens resulta molt fàcil copsar el detall següent, també de línia matriarcalista:“S’hi posen sa princesa davant; i En Joan i sa dama, darrere” (p. 89). I, al capdavall, amb l’aprovació del rei i de la reina, es casen En Joanet i la princesa (p. 89). 

Veiem, novament, en aquesta rondalla mallorquina, que l’home prefereix que siga la dona qui porte la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la de les que m’han recomanat publicacions sobre rondalles a què hem accedit i la de les que em fan costat dia rere dia.

La dona porta els pantalons i molt oberta

General, , , ,

 

El 1r de setembre del 2021, posí en el meu mur una foto treta del número 35 de la revista catalana “El Portarró” (https://issuu.com/pnaiguestortes/docs/el_portarro_35) on, en la secció “L’entrevista”, es pot llegir que la comarca del Pallars, “Malgrat aquesta aparença era una societat matriarcal” (p. 52). I, al moment, diferents persones escrigueren comentaris relatius a aquest fet, i que plasmem tot seguit: “No només al Pallars. La meva família és de Moià[1], i tant a casa meva com d’altres, estava clar que no eren nuclis patriarcals. Tot girava al voltant de l’àvia o mare, que era la qui manava”. Al moment, li responguí “I, en el cas dels meus pares, ma mare té la darrera paraula, així com sa mare (la meua àvia materna) ho feia respecte a son pare (el meu avi matern)” i Àngel Blanch afig que “A casa meva, també: l’última paraula la tenia ma mare. A casa ma mare, a Moià, l’àvia Maria duia els pantalons. Admiro aquestes dones, però fortes i valentes”. Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), després de llegir els comentaris esmentats, em preguntà “Lluís Barberà. I a quina casa no????”  i li contestí “Tu, Àngel, jo i moltes persones sabem i assumim que això és cert. Molts comentaris vostres i, moltes vegades, informació treta d’Internet, van en eixa línia.

La teua dona, ¿és catalana de naixement? I, si és així, ¿podries escriure’m sobre lo que toquem ací? ¿I altres vivències en eixa línia i que tu coneixes (sempre, de parelles catalanoparlants)?”. La resposta de Ricard Jové, interessant, és “Sí és catalana de naixement, de pare i mare. El seu avi, de Vilanova i la Geltrú; la seva àvia, de Xàtiva. La seva mare, catalana, nascuda, diguem que per casualitat, a València capital i, a partir dels 4 anys, a Barcelona”.

A més, Àngel Blanch Picanyol, en un altre moment del dia, addueix que “Per part de mare, quasi tothom era de pagès. Quan anàvem a visitar algun parent, a pagès, o a una altra casa, encara que no fossin parent, qui sortia a rebre’t, era la dona, la mestressa, la qui manava”. I, immediatament, li comentí que, “Quan venen els meus pares a visitar-me, la gran majoria de les vegades, qui n’entra primer… és ma mare” i ell respon: “Ep! Això sempre!”. Aquest comentari d’Àngel Blanch em feu veure lo que jo ja associava amb aquest detall vinculat amb el matriarcalisme, com ho havia comentat a ma mare. I, a banda, Àngel Blanch, també escrigué “I, a pagès, si bé l’home se’n cuidava del bestiar gran i els camps grans, i els beneficis eren per la família, per la casa,… la dona se’n cuidava del bestiar petit (conills, gallines,…), i els beneficis eren pel que ella considerés, i no havia de passar comptes al marit”, comentari que considerí “Molt interessant” i a què ell afegí “És que ho havia vist infinitat de vegades a casa ma mare, i a casa d’altres parents, a Moià, a Collsuspina, a Prats de Lluçanès, a Navàs…”.

Uns altres comentaris en relació amb les línies sobre el Pallars, són “A casa dels meus pares, a Lleida, la meva mare sempre deia ‘Ell, potser és l’amo, però jo sóc la mestressa”, això és, “la senyora ama” (en el País Valencià) i, com ara, “la madona” (en les Illes Balears), “A ma casa, a Rafelcofer[2], i a la majoria de les cases del poble, la mare portava la casa, economia, educació, intendència… Mon pare sols portava el sou a casa.

Ma mare, moltes vegades, per no dir-nos un ‘no’ rotund, deia ‘Pregunta-li-ho, a ton pare’, però, mon pare sabia que havia de dir que ‘no’ perquè ma mare així ho decidia” (Pura Escriva Eleneta), “Jo sóc del Baix Llobregat i, a casa, sempre hem sigut dones i hem tirat endavant pràcticament tot. La meva mare sempre deia ‘Si falta un home, tot va endavant; si falta una dona, la casa va avall’” (Angels Salvador), “Em fa riure. Penso que, a la majoria de cases, és així” (Carme L. Grau).

En línia amb aquests comentaris en relació amb les paraules sobre el Pallars, però en un missatge que m’envià Jesús Banyuls Garcia el 2 de setembre del 2021, l’amic em preguntà “Què et sembla aquesta expressió: ‘CASA DE XICS, CASA DE RICS’. Clar, la sé dels anys cinquanta i anterior, quan els xics portaven el jornal a casa. La xica quedava reclosa a les labors casolanes. Ja diràs la teua opinió. Gràcies”. Immediatament, li comentí que “La casa de dones és la rica, perquè gestionen molt bé.

Es plasma en més d’una rondalla i en algunes arreplegades per Ximo Caturla”. I ell, tot seguit, em respongué “Sí. Està demostrat que, la casa, l’administra la dona. Ja ho sentia en comentaris de persones majors que comentàvem que la dona que sabia administrar casa era molt: es notava de la que no era tan eficient. Aquests comentaris els tinc molt gravats en la memòria.

Els meus pares tenien una botiga d’alimentació i es feien eixe tipus de comentaris. Gràcies”.

Un poc després, li passí el post vinculat amb la dona en el Pallars i acompanyat de lo que havien plasmat les persones que opinaren sobre el tema. Com a detall, el 3 de setembre, cerquí en Internet la dita “Casa de xics, casa de rics”  i, en la web “El Refranyer”, trobí un refrany tocant el tema, però de línia matriarcal: “A la casa que Déu els vol rics, dóna primer les xiques que els xics” , acompanyat de l’explicació “Les dones solen preferir xiqueta, per afinitat de caràcters i perquè el dia de demà li resultarà més útil que un xiquet”. Per tant, fins i tot, a nivell popular, Déu tria abans una xiqueta que un xiquet… Són moltes les persones que, no sols han comentat que consideren millor que siga la dona qui porte la gestió i qui comane la casa, la família, etc. (i no, en el cas dels hòmens, per ser un manta, un malfaener), sinó perquè, com comentava Pere Riutort (1935) sobre son pare, el 19 de juny del 2021, i sobre la seua dona (la mare de Pere Riutort), sabia més que ell, el marit (detall que apareix en moltes rondalles): “En efecte, [la meua dona] sap mes que jo”. Cal dir que els dos feien molt bona pasta.

En eixe sentit, si bé hi ha qui pot considerar que la dona continua discriminada en el treball,… com escriguí a Jesús Banyuls, en el meu mur, el 3 de setembre del 2021, “Llegint comentaris en Facebook, en blogs, en web, per correu electrònic, etc., aplegues a la conclusió que el franquisme retallà moltes llibertats a les dones, qui, trenta anys arrere o menys, eren les que movien la casa, l’economia, les que triaven, etc.”.

De fet, en la rondalla mallorquina “Es port de sa cibolla blanca”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, un pare decideix que siga el fill, En Robert, qui continue la seua empresa (“navega tu, que ets jove. Una cosa et comana: que no tocs mai en es port de sa cibolla blanca, perquè s’hi campen malament”, p. 101). La mare li diu “Ten aquesta de mi: sempre i onsevulla sies, fes el bé i no miris a qui; que qui bé fa, bé trobarà”, p. 101). I el fill, entre no complicar-se la vida o triar per lo social, es decanta per lo que li ha dit sa mare. I això li permet fer via, anar cap al demà i, de pas, alliberar, per compassió, una dona que era esclava i a qui tracta i considera bé des del primer moment:
“Es casen, s’embarquen i es mariners feren ullots ferms, com veieren aquella al·lota que s’entregava amb so patró i que era tan garrida i ben carada.

-És sa meua dona –els diu En Robert, Respecteu-la per tal.

-Vol dir que vos sou casat? –diuen es mariners, badant uns ulls com uns salers.

-Si fa –diu En Robert-.Que no trobau que he tengut bon gust?” (p. 111). I, un poc després, llegim:

“Filleta –diu En Robert a sa dona-, ara tu ens has de dir es regnat de ton pare a on devers ens cau” (p. 111).

Robert, a tothora estarà de part d’ella i, com que hi havia uns nobles que no podien acceptar que un home que no pertanyia a la noblesa, com era En Robert, es casàs amb la princesa, posen en perill En Robert i, de rebot, la seua dona. Però, com en moltes rondalles, un home tornarà un favor a En Robert i això permetrà que En Robert puga anar a la cort, amb la intenció de reviscolar la filla del rei i, a més, cantar les veritats[3] (fins i tot, amb una guitarra)  i “Sa seua filla[4] i En Robert contaren tot lo que els havia passat.

(…) A aquells nobles que havien comès es crim, perquè el confessaren i el ploraven (…), els perdonaren la vida, però no els deixaren anar pus pel mig.

(…) El rei donà sa corona a sa seua filla i a En Robert, que foren uns reis de primera, i varen viure anys” (p. 120). Observem que, en aquesta rondalla, es cita, en primer lloc, la dona (el rei la fa reina, hereua) i En Robert la complementa, però és ella qui diu lo que cal fer i es fa lo que vol la dona.

Per tant, en un règim polític amb aquesta línia, la dona no hauria estat discriminada del treball ni en moltíssims camps en què ho ha estat. Les rondalles així ho plasmen. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Moianès.

[2] Població valenciana de la comarca de la Safor.

[3] En Robert diu les veritats mentres toca la guitarra.

[4] La filla del rei.

El fill del rei, molt obert i salvat per la dona

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home és “L’hereu de la corona”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI. En ella, des de molt prompte, una fada diu al rei que “aquest infant serà tan afectat de comandar, que no estarà a pler fins que Vossa Reial Majestat li haurà donada la corona” (p. 78).

Un poc després, el rei tractarà de posar-ho difícil al fill, a qui veu com un competidor. Ara bé, el príncep, immediatament, troba que “Tres fades afinen aquell infantó, l’apleguen, i el posen a mamar a una lloba dins aquell mateix barranc.

Com tengué desset anys, ses fades li diuen:

-Vés a tal camí, i passarà ton pare i li diràs: mans, mon pare, jo som l’hereu de la corona” (p. 78).

El rei, al moment, li diu que el jove li ha de portar la llet de groviera. I, el príncep, com al llarg de quasi tota la rondalla, recorre a les fades. Les fades li comenten què ha de fer en cada moment: “Jas aquest cavall, caminaràs tres dies, trobaràs un castell, no t’hi aturis” (p. 79), I, com que ell segueix les directrius que li donen, i, a més, amb molta espenta i amb rapidesa, ho aconsegueix amb molta facilitat.

Així, podem llegir “El fill del rei arriba a ses fades, que li diuen:

-Ves-te’n a aquell mateix camí, passarà el rei i li diràs: Mans, mon pare; jo som l’hereu de la corona. I vet ací la llet de groviera.

S’al·lot se n’hi va; passa el rei, li fa aquella escomesa, i, com el rei el sent, li diu:

-Però no tens les tres taronges d’arenal.

Se’n va s’al·lot a ses fades, les ho conta i li diuen:

-Torna a prendre es cavall; camina caminaràs tres dies, trobaràs un jardí, no t’hi aturis.

(…) S’al·lot ho feu així” (p. 80).

Per tant, veiem reflectit que la dona salva l’home, en aquest cas, les tres fades aplanen el camí al príncep i que ell accepta lo que li comenten i fa lo que elles consideren millor.

De nou, el rei li demana més: que el fill li porte la Bella Astresa del món, que és una jove. I, ací, tot i que, primerament, les fades no sabien què fer, que l’hereu els demana cap a on ha de prendre, elles tres, sense pensar-s’ho dues vegades, “agafen una grapada de pols, l’amollen a l’aire i per allà on la se’n du es vent fan prendre es fill del rei amb un cavall (…) i li diuen:

En haver de menester res, diràs: Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que surta tal cosa; i lo que demanaràs, et sortirà” (p. 81). Novament, veiem que es fa lo que vol la dona, que la dona salva l’home i una frase que em cridà l’atenció i que relacione amb el matriarcalisme: “que la mia mare m’ha comanat” (p. 81), la qual apareix en distints moments de la rondalla.

Al moment, apareix un gegant i, posteriorment, dos més. I, com que el fill del rei és molt obert i molt col·laborador amb ells, els gegants li ho posaran molt fàcil des del primer instant i, òbviament, seguint les indicacions de les fades (“es fa lo que vol la dona”, que deia el meu avi matern). I li faran costat de manera que ell podrà superar les proves que li posarà un senyor, el qual té una jove de dèsset anys en un castell.  Igualment, el fill del monarca actua amb molta espenta, encoratjat i, a banda, agraint els gegants. Per això, “A la fi, es fill del rei diu:

-Senyor, pactes són pactes. Som sortit bé de ses tres proves; per lo mateix, ara vos pertoca mostrar-me sa vostra filla.

No hi hagué més remei: la hi hagué de mostrar” (p. 90).

Un poc després, el fill i la filla, la Bella Astresa del món, restaren enamorats, cada u de l’altre. I I apleguen les fades i, com un senyal més de matriarcalisme, podem llegir que “Anau tot dret a cal rei, i li diràs (…) vet ací la Bella Astresa del món” (p. 91), i, així, les tres fades salven el fill hereu i ell segueix les directrius que li indiquen.

Finalment, el rei, diu al fill: “Fill meu, massa que la t’has guanyada, a sa corona.

A l’acte, la se lleva de dalt es cap i la posa as cap des seu fill, que aquell mateix dia es casà amb la Bella Astresa del món” (p. 92).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

Llibertat, esperit emprenedor i molta creativitat, trets matriarcals

General, , , , , , , ,

 

En el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha una rondalla en línia amb el matriarcalisme, “Els animals fan fortuna”, ja que uns animals (un ase, un gat, un gos i un gall) a què els seus amos consideren vells i que cal sacrificar-los, accepten la iniciativa del primer, d’un ase, “que era un ase assenyat i discret” (p. 75), i, a més, “decidiren que, amb uns amos que no eren de fiar, no podien tornar cadascú a sa casa” (p, 78).

I, encara que el gos els preguntàs què farien si no tornaven a casa (recordem que el gos és un animal que sol simbolitzar la fidelitat a l’amo), “el gall, tal com és el seu costum en les hores matinals, prengué la paraula i (…) el seu discurs fou brillant” (p. 78). Direm que, el gall, a més, ací vinculat amb les primeres hores del matí, ho està també amb la primavera, l’estació associada als xiquets, al renaixement de la vida i a la iniciativa. Per això, a continuació, com qui va cap al demà, molt creatiu i amb esperit emprenedor i tot, diu el gall: “’Per a viure, no necessita ningú un amo[1]. A mi m’ha agradat sempre la música. Com que som amics, bona gent i hem fet fortuna, ens podem comprar instruments, formar una banda de música, guanyar-nos el jornal tocant i acabar la vida junts’” (p. 78).

Continuant amb aquesta rondalla, va en consonància amb unes paraules que escriu Jaume Vicens Vives, en la seua obra “Notícia de Catalunya”, quan parla d’una actitud “cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51) i que “Naveguem malament amb idees generals i conceptes abstractes” (p. 51), com és el cas dels pobles matriarcals: són de viure i d’actuar, en aquesta rondalla, amb molta creativitat.

I “la idea del gall agradà a tots. I se n’anaren a una casa de música” (p. 79). El gall, que fa de cap de colla, així com el capdavanter ho fa d’un grup, i, per tant, n’és el director d’orquestra (mai millor dit, si més no, en el sentit simbòlic), “els mirava.

-I tu no vols res? –li preguntà el gos.

-Ah, a mi m’agrada cantar.

Però es veu que s’ho pensà millor i afegí:

-Com que qui canta té les mans lliures[2], compreu una  guitarra per a mi.

I, equipats ja cadascú amb el seu instrument, els quatre amics, amb bon ànim i de millor humor, se n’anaren pel món a fer música i tractar de ser feliços junts” (p. 79).

En aquest conte, de rebot, es plasma un tret matriarcal interessant: cap dels quatre amics s’havia proposat (ni havia presentat als altres) cap idea amb la intenció de fer una revolta contra els anteriors amos (¡ni tan sols nomésen contra d’u!): el passat és passat (i l’accepten com fou) i, ara, lo que consideren que val és anar cap al demà i, per descomptat, amb l’esperit juvenil i amb els aires renovadors i amb l’obertura que apareix en el text.

I més encara: els pobles matriarcals no menyspreen les persones velles, àdhuc, quan són molt creatives i emprenedores, ja que es considera que són les principals portadores de la saviesa que ha passat de generació en generació i, en eixe sentit, sobretot, mitjançant les àvies (o padrines) i les mares.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Extern, més enllà de cada u de nosaltres.

[2] Un altre símbol: les mans lliures, la llibertat.

La pedagogia matriarcal i la superació, en les rondalles

General, , , , , , ,

 

En relació amb rondalles que reflecteixen la pedagogia matriarcal, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha un conte, “El gegant geperut”, que ho plasma molt bé. En aquesta rondalla de l’Horta de València, hi ha un xiquet, Tomasset, fill de gegants, qui, des de molt petit, no vol créixer i que, a canvi, prefereix fer-ho en anys, però geperut. Els seus pares veuen que, des de molt xiquet, “Ell començà a parlar amb un discurs molt coherent” (p. 90) com també que Tomasset té molta iniciativa: “ell, a quatre grapes unes vegades i, d’altres, al passet menut dels infants, se n’anava pel seu compte sense deixar que els pares l’agafaren pel braç” (p. 90).

Igualment, a Tomasset, “El mestre i sos pares, cada dia més preocupats, li predicaven: ‘Tu eres un gegant i els gegants han de ser grans i forts. Veges què podràs fer tu arrupit, caminant a trompades o arrossegant-te per terra com un cuc” (p. 92). Fins i tot, quan ja havia fet vint-i-un anys, seguia negant-se a créixer (p. 92). Sobre aquesta xifra, direm que, durant molt de temps, estigué associada a l’inici del servici militar en l’Estat espanyol, en què, algunes persones,  consideraven que la formació militar ajudava a ser hòmens de profit. De totes maneres, el 9 de juny del 2021, durant una segona lectura d’aquest passatge, considerí que és als vint-i-un anys quan, més o menys, es considera que el cos d’un jove ha crescut al màxim. En qualsevol cas, a eixa edat, Tomasset copsa que, un xiquet, un poc abans de Nadal (un moment de l’any que, simbòlicament, està associat a la mort, a la vellesa i també a la renovació de la vida, com ara, la festa de Nadal, quan ja ha passat el dia més curt en llum, en l’hemisferi nord de la Terra, i al xiquet que naix com també a la sembra), vol agafar uns dàtils que hi ha en una palmera.

I, des d’eixe moment, Tomasset farà un canvi considerable: vol ajudar el xiquet. I, per tant, és menester crear-hi un vincle. El xiquet estava a punt d’agafar uns dàtils, però, si ho feia, bé amb una mà, bé amb l’altra, cauria. I moltes persones no sabien com auxiliar el nen. Igualment, Tomasset entra en acció i adopta una decisió que marcarà el seu futur: vol créixer, cap a dalt, i conéixer lo que l’envolta, la vida, relacionar-se amb els altres i amb lo que passa en el seu ambient més pròxim, en el poble i en el món.

Per això, “Tomasset es digué: ‘He d’intentar-ho’. I, amb totes les dificultats que suposava per a ell desplaçar-se, s’acostà a la palmera. Amb molta dificultat, estirà el cap i els braços amunt, però, com que no havia volgut créixer, hi feia curt fent puntetes i tot. Els presents el miraven. Ell recordà de sobte que s’havia rebordonit per decisió pròpia. Per primera vegada en la vida, se sentí ridícul. I, maleint aquella por que l’havia dominat, es digué que havia arribat el moment de trencar amb un passat mediocre[1], de créixer i, aferrant-se a la soca, començà a (…) desfer els plecs i els embolics del seu cos” (p. 93).

I ell, encoratjat i amb molta espenta, “seguí redreçant-se amb voluntat ferma d’arribar alt” (p. 93). I ací és quan es plasmen trets que ens han portat a vincular aquest conte amb la pedagogia matriarcal, ja que es valora positivament la voluntat, en lloc de menysprear qui vol millorar, fins i tot, pel bé dels altres: “Tomasset creixia enmig de la plaça i a la vista de tots aquells que, admirats i sorpresos, aplaudien i cridaven ‘valent!’ i ‘amunt!” sense parar. Mentrestant, (…) ell (…) s’enlairava amb els braços en alt i, sorprés ell mateix, de veure’s tan alt i no marejar-se ni sentir por, seguia estirant-se i creixent a poc a poc, perquè no era prou gran encara per a arribar dalt. ‘Au, valent, que ja falta poc!’, cridà un home, i ho féu” (p. 94). Veiem, per tant, una pedagogia que encoratja l’aprenent, indistintament de l’edat que tinga, no sols quan és un xiquet.

Immediatament, passem a un passatge en què el xiquet podria caure, i és ací quan Tomasset, “que l’havia vist caure també, pegà una darrera estirada, els vestits acabaren d’esclafir i ell, alliberat finalment d’aquelles traves i de les corbes del seu cos, empomà la criatura quan encara era dalt” (p. 94). Aquestes línies, des del primer moment, em recordaren el joc de volar un catxirulo, el meu joc preferit, quan actues per a que la il·lusió (el xiquet d’aquest conte) tinga vida.

El xiquet, com a compensació, “sentint-se aguantat i tan prop dels dàtils, estirà els bracets i se n’omplí les butxaques de pressa. Salvat i abastat l’objectiu de la seua escalada, es girà de cara al seu salvador i se li abraonà al coll” (p. 94). Un passatge no solament preciós, sinó que plasma una relació molt bona entre el xiquet i el jove Tomasset.

Un poc després, veiem que, Tomasset, “senyor del seu cos, se separà de la palmera , s’atreví a mirar a terra i no sentí por” (p. 94). I, tot seguit, són els pares qui veuen que és Tomasset, a qui “se’l veren davant gran i poderós com ells. ‘Però , si és el nostre Tomasset!’ s’exclamà la mare” (p. 94). Entre els dos pares, qui primer ho descobreix és la mare, fet que podríem relacionar amb el matriarcalisme. I, el pare, respon a ella: “’És ell de veritat! I que gran s’ha fet!’, corroborà el pare” (p. 94). A més, “Anaven a abraçar-lo, però ell portava encara la criatura al coll i son pare li digué: ‘Acaba la faena, fill, que les faenes no és bo deixar-les mai a mitges’. Tomasset acotà i el deixava a terra quan hi arribà la mare del xiquet, ‘Gràcies, Tomasset, has salvat el meu fill’” (p. 94). Per tant, els pares no sancionen mai Tomasset, ni el critiquen per com podia haver actuat durant molts anys, sinó que es centren en com és ara, com actua i valoren positivament, no sols la seua espenta, i que actue de manera oberta, sinó també el fet que col·labore amb el xiquet.

Però no és prou: Tomasset, “pensant que allò de ser tan gran no era tan dolent, s’acostà als pares, els mirà a la cara i se n’anaren ja els tres plegats quan, Tomasset, recordant el xiquet de la palmera, li cridà des de les altures dels gegants: ‘I tu, quan vulgues dàtils, m’ho dius, et!’.

‘Molt bé, fill!’, aprovà son pare. I els tres gegants, aclamats pel veïnat, i molt contents, se n’anaren xano-xano a fer vida de gegant” (pp. 94-95). O siga que, Tomasset aplega a un acord amb els seus pares, els fa costat i, a més, en relació amb el xiquet, Tomasset s’ofereix, al xiquet per a col·laborar junt amb ell, en un futur. Per tant, no solament s’ha obert, amb molta espenta i molt servicial, sinó, àdhuc, son pare aprova la disposició de Tomasset a la generositat.

Finalment, aquesta rondalla plasma que convé que cadascú, si bé siga sociable, es dedique, en bona mida, a fer la vida com més fàcil li resulte, en aquest cas, a fer-ne, de gegant.

Personalment, era la primera vegada que llegia una rondalla d’aquesta línia i en què els pares encoratjassen tant l’evolució dels fills (en aquest cas, Tomasset) com la seua obertura, motiu pel qual considerí que calia incloure-la en el punt referent a la pedagogia matriarcal, ja que, a més, veiem que la formació, l’encoratjament, l’espenta, etc., han sorgit de Tomasset (el fill) i acompanyat de la participació i de l’impuls dels habitants del poble i dels fills, fins i tot, amb un pare que actua de manera molt oberta, com també ho fa la mare. 

Agraesc els comentaris de ma mare, en relació amb aquesta rondalla, i la manera d’ensenyar i d’encoratjar de persones vinculades a la pedagogia i que ho han fet de manera matriarcal: com ara, Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), com també un amic que, entre altres coses, és psicòleg i ha fet de mestre, i com moltes persones que m’han exposat les seues vivències en relació amb el tema de la pedagogia matriarcal.

 

 

Nota: [1] Aquesta mediocritat no té a veure amb l’educació que havia rebut per part de sa mare, ni de son pare.