Arxiu d'etiquetes: bondat

Dones que fan costat als nens, a la cultura popular, que aporten vida i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El Jaio Ramonàs”. Primerament, veiem que el Jaio Ramonàs, tot i que era un home que no sabia llegir i que es dedicava a fer de bruixot, “venien a cercar-lo de llocs distants, per tal de posar remei als flagells de pestes i d’altres que afligien pobles i comarques” (p. 170). En aquestes línies, es parla sobre la cultura popular. A més, en aquest sentit, tot seguit, s’indica que, “Això sí, era observador i això féu que, moltes vegades, trobés explicació i solució a situacions que s’esdevenien” (p. 170). Per això, com ara, actualment, la meteorologia, per mitjà de la ciència, molt sovint coincideix amb dites que tenen a veure amb aus i amb altres animals i, igualment, alguns diaris digitals posen el refrany i l’uneixen a les previsions de l’oratge, fins i tot, per a unes quantes setmanes. Per exemple, el diari “El Nacional”(https://www.elnacional.cat).

A continuació, llegim que “Un dia arribaren d’Albarca a buscar-lo” (p. 170) i que un altre dia ho feren d’un poble llunyà, “al qual s’apressà a anar-hi” (p. 170). Ara bé, en aquest poble, algú que sabia de lletra s’adonà que el Jaio Ramonàs duia el llibre al revés, ho comenta a l’amo i, quan el propietari se li acosta i li demana com pot assolir així l’objectiu, el Jaio Ramonàs, eixerit, li respon que “no s’ofenen els esperits (…), car, per als qui sabem llegir bé, ens és igual (…).

Davant aquesta resposta (…), tots van callar (…), amb la qual cosa assolí cada dia més renom i féu possible així omplir la panxa de la seva quitxalla” (p. 171). Des d’un primer moment, indistintament de la part d’humor de la rondalla, he relacionat la frase “sabem llegir bé” amb l’educació matriarcal, és a dir, amb la no instructiva i estatal i que porta a lo mateix: dominar la lectura.

En la rondalla que ve a continuació, “La font de les bruixes”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, es plasma molt lo matriarcal. Un xiquet de família pobra, en Josepet, un dia fa via cap al bosc i es troba amb uns lladres que ell creia que eren bona gent, els quals, més avant, el portaven a captar en una cantonada.

La gent s’apiadava molt del noi i, un dia, ell “va veure una pobra velleta que demanava (…). Al seu costat, hi havia unes nenes molt petites, per a les quals demanava per caritat (…). En Josepet, que tenia molt bon cor, no s’ho pensà ni un moment” (p. 172) i li donà lo que havia arreplegat eixe dia. De pas, veiem la relació entre la dona (amb un paper semblant al de mare) i les netes (les xiquetes, el futur).

Adduirem que els lladres l’agafen i el lliguen i “L’endemà, al matí, (…) pel camí que venia del poble, va veure la figura de la velleta (…) i que s’adreçava vers on ell estava (…).

La velleta el desféu, mentre s’exclamava contra els homes, per haver maltractat un nen amb tan bon cor” (p. 172). D’aquesta manera, el relat plasma un tret vinculat amb les cultures matriarcals: la defensa de les persones, no sols de les que ocupen càrrecs d’autoritat o més influents, sinó de la infantesa, de la vellesa i, a banda, de la bonhomia.

A més, l’anciana, compadida d’en Josepet, “li donà una vareta, tot dient-li:

-Demana-li el que vulguis, mentre no sigui per ofendre a Déu, i la vareta t’ho concedirà.

I, sense donar-li temps de refer-se, la velleta va desaparèixer. El nen va posar-se la vareta a la butxaca i emprengué de nou el camí” (p. 172). En aquest passatge, u dels papers que fa la dona és el d’educadora: educació per a fer el bé en la vida i amb el proïsme.

Un poc després, copsem que el xiquet, “albirant, per allí, si trobava una font, pogué veure una cova on semblava, des d’on estava, que hi sortia aigua. S’adreçà allí” (p. 172) i va trobar una font que rajava. Afegirem que el brollador i la cova són trets que tenen a veure amb els relats de línia matriarcal i que hi estan ben considerats, com ara, en aquest: la dona com a font de vida.

En un passatge posterior, en Josepet veu unes bruixes que volen, que es reuneixen en una cova, a què ell s’acosta “i va veure unes escales per on el nen davallà fins al fons (…) una sala on hi havia deu o dotze nens i nenes” (p. 173) que ploraven amargament.

I, amb resolució, els diu que isquen tots (ell també) de la cova i, finalment, les bruixes resten tancades (gràcies a l’ús que el xiquet fa de la vareta que li havia donat l’anciana) i els infants retornaren a les seues llars, amb l’alegria dels seus pares (p. 173). Per consegüent, encara que el nen aplana el camí per a que xiquets i xiquetes puguen eixir de la cova, també és cert que eixes facilitats li les ha proporcionades la dona (ací, la velleta), que l’ha deslligat i que li ha donat la vareta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que lideren sexualment, lliures, bondadoses i molt obertes

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa Mamaxó”. U dels qui repartien el correu per Lleida i per diferents pobles de la contrada, un dia “va veure, per primera i única vegada, ‘el ball de les bruixes’. (…).

Hi havia al poble una noia molt bonica, (…) vivia als afores del poble, en una cova (…); el seu nom era Mamaxó” (p. 165). I, malgrat que ningú no se li acostava perquè deien que es reunia amb bruixes, “La noia tenia un gat a la cova, que era pràcticament la seva única companyia i, on ella anava, el gat la seguia” (p. 165). Dos trets que tenen a veure amb lo que podríem dir “llibertat en la comunitat [matriarcal] “. Recordem que els gats són animals que van prou per lliure, encara, a vegades, se’ls puga veure junts. Així, copsem una dona que està vinculada amb una cova (el lloc on es gesta el nen del demà) i, a banda, que l’home (el gat) la segueix, com en el refrany “On va la corda, va el poal”. 

En línia amb el refrany, resulta prou significatiu l’ús del verb “anar”, bé en el relat, bé en la dita i, d’aquesta manera, permet trobar una associació entre l’aforisme i el matriarcalisme: la dona té la darrera paraula.

Però un dia, un jove del poble la veu “avançant amb el seu caminar jove i encisador i no pogué estar-se de dir:

-Aquest no és el caminar d’una bruixa. (…) la Mamaxó és jove i té un caminar dolç. M’aproparé a parlar-li” (p. 165).

Un poc després, es veuen i, quan ell li diu que està molt atrafegada, la dona, amb personalitat, li contesta:

“-Qui ets tu que et poses en el meu camí?” (p. 166).

Mamaxó li addueix que s’ho pense bé, malgrat que, com veiem més avant, “si és cert que tenia poder de bruixeria, també és cert que mai no el va usar per fer mal a algú” (p. 166). O siga, el relat transmet el missatge que, encara que les persones podem fer el bé i podem fer el mal, sempre podem optar per viure i respondre als altres amb la part positiva, sense tractar de derruir les vides d’altri.

A més, en línia amb la sexualitat matriarcal, la dona és qui fa passar unes proves al jove: “La parella s’estimava, però ella, abans de casar-se, va voler fer una sèrie de proves al noi (…) i, a poc a poc, aquest semblà anar-se refredant (…), fins al punt que tornà amb els amics, deixant quasi de banda la Mamaxó” (p. 166). Ara bé, “a ella, no se li apagava el foc” (p. 166), continuava viva. Per consegüent, veiem que la dona, en lo eròtic, és qui aporta vida a l’altre (ací, a un home), més que en el sentit contrari.

Un altre dia, la jove Mamaxó, des de l’entrada de la cova, veu com passava un grup de gent i que, “entre ells, hi anava el seu estimat” (p. 166), un poc abans d’acabar l’any.

Aleshores, ella diu “Aquesta nit duré a terme el que he decidit i ja està. Quan tornin pel camí, ho faré!” (p. 166) i ell, a poc a poc, s’acosta vers el lloc d’on eixia un gemec i, de darrere d’unes oliveres estant, “ho pogué reconèixer, a la llum de la lluna” (p. 166): era la Mamaxó. Per consegüent, com en altres narracions, parlant en térmens militars, l’home està en la rereguarda, mentres que la dona ho fa al front i, igualment, amb els vents al seu favor (la llum en la nit, un tret matriarcal) i més alliberada: “Despentinada, es contorsionava com si dansés, estirant mans i cabells vers l’aire.

En aquestes, sentí les petjades d’un grup nombrós de gent. A mesura que s’atansaven, pogué reconèixer els joves del poble, els quals, (…) avançaren amb pas trèmul i apinyats” (p. 167). Tornem a captar, en aquest passatge, que la dona, a més de llibertat, frueix d’una espenta que no té l’home, detall que podem enllaçar amb refranys i, per descomptat, amb comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 respecte als marits.

De colp, la Mamaxó digué ben fort:

“-Bruixa sóc, t’he estimat i cap mal no t’he donat; però, sense el teu amor, desapareixeré i sempre cabra seré -i, a l’instant, es convertí en cabra” (p. 167). En altres paraules, les dones trien en lo sexual i hi tenen la darrera paraula.

Finalment, afegirem que “Els joves, en adonar-se del fet, intentaren encerclar-la, però fou impossible, car es feia fonedissa una vegada i una altra, fins que, per fi, desaparegué” (p. 167)… perquè ells no l’agafaren. En relats com aquest, resulta interessant llegir les paraules que figuren en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, quant a les bruixes (pp. 103-105) i al seu vincle amb el model de vida matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que ho posen fàcil, generoses, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem el matriarcalisme, és “El bruixot que no era dolent”. En una família en què la mare havia restat sorda com una campana, “Després de parlar i més parlar sobre el que podien fer per tal que la mare recuperés l’oïda, decidiren anar a trobar un bruixot, que no era dolent com els altres” (p. 163). Resulta interessant que l’inici del relat ho faça amb un tret matriarcalista com és el parlamentarisme, en aquest cas, podríem dir que a xicoteta escala (a nivell de la família), de què ens han fet molts comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, quant a com es vivia en casa i com es feia la tria de les decisions finals: més d’una vegada, en situacions semblants a la de la rondalla.

“Però aquell bruixot, que vivia en un poble del costat, (…) guaria la gent, en lloc de fer-los patir” (p. 163).

En acabant, veiem que el fill gran fa camí cap al bruixot, per a “guanyar l’afecte dels seus pares, els quals, per la vida més treballadora i exemplar que duia, s’estimaven més el segon fill” (p. 163). El fill gran fa via, es troba amb una velleta que “li va indicar el camí per arribar-hi” (p. 163), però a qui ell no li fa cap detall.

Més avant, el xicot aplega a una vall, a unes serralades i, en sentir que, en ambdós llocs, unes veus li diuen que no passarà, ell torna a casa.

“Davant d’això, el petit demanà que li deixessin anar a ell, cosa que els seus pares van consentir” (p. 163). El jove troba la velleta i, quan ella li demana si li donaria quelcom per a menjar, “El noi, posant-se la mà a la butxaca, tragué els dos pans i els donà a la velleta. Aquesta, veient la bondat del noi, li digué:
-Mira, en ser a la vall, sentiràs unes veus que diran: ‘D’aquí no passaràs’” (p. 164) i li diu com i quina cançó ha de cantar per a aconseguir aplegar a casa del bruixot.

“El noi, després d’acomiadar-se de la velleta, seguí el camí que aquesta li havia indicat” (p. 164), això és, segueix “les petjades” de la dona, “i, en arribar a la vall i començar a travessar-la, sentí les veus que la velleta li havia dit, però ell es posà a cantar amb tota la força la lletra que li havia ensenyat” (p. 164). En aquest passatge, captem característiques matriarcalistes, a més del símbol de la vall (semblant a quan, en una narració, una persona passa a l’altra banda del riu), el qual podria anar unit a la caiguda de la infantesa (en el pas cap a l’adultesa): 1) el noi actua d’acord amb els dictats de la velleta (dona), 2) el xic recorre a la música (un detall creatiu que sol associar-se a lo emocional i a lo femení) i 3) la dona és qui ha ensenyat, qui ha transmés part de la cultura heretada dels seus avantpassats i derivada de les seues vivències.

I, com que el jove respon atenent a les indicacions de l’anciana, qui, igualment, no li havia mentit, “pogué travessar la vall i arribar a casa del bon bruixot” (p. 164).

“Aquest, després d’escoltar-lo, li donà el remei (…).

El noi (…) tornà content a casa seva. En passar per la vall, tornà a sentir les veus” (p. 164) i ell arriba a l’altra banda. Comentarem que aquesta rondalla té punts en comú, i molt interessants, amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicada en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980), en què un adolescent creua una vall i lliura una bossa al cap d’una tribu. En acabant, la travessa de nou i, quan torna a casa, sa mare li diu que ara ja no és un xiquet, sinó un home. Per consegüent, aquesta rondalla catalana no sols reflecteix la bonesa sinó, igualment, el tema de la jovenesa (en línia amb el refrany “La joventut tot ho venç”).

Finalment, llegim que “Va ser així com, gràcies a la bondat amb la velleta, assolí el remei per a la seva mare, la qual, plena de joia, agraí al seu fill el seu bon cor, fent realitat el refrany que diu:

            Si, del teu cor, surt la bondat,

            tots els camins se’t faran plans” (p. 164).

Finalment, en aquella casa, regnà de nou la joia i, a més, el germà gran “fou també un exemple de generositat” (p. 164).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les mares i els pares nobles, amb esperit maternal i que eduquen molt oberts

General, , , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i, com ara, l’arquetip del rei, és “L’hereu del castell”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. “Es conta que l’amo del castell de les Torres tenia un fill de tendra edat i que era la il·lusió de la seva vida, ja que li garantia la continuïtat de descendència” (p. 151). Aquesta continuïtat té a veure amb l’arquetip esmentat i, com en molts relats, és fruit de les bones relacions amb la dona i, òbviament, amb els súbdits i amb els qui vivien en el territori del noble així com, en casos semblants, en què, a més, hi ha bones collites.

Tot seguit, i, com a senyal de la bona sensibilitat de l’home, llegim que “L’espòs i senyor del castell va plorar amargament aquella mort, no endebades estava profundament enamorat de la seva bella i jove esposa” (p. 131), paraules que enllacen amb el comentari que hem fet respecte a l’inici de la narració.

Afegirem que, en línia amb l’educació matriarcal i amb la maternitat, ben considerada en les cultures matriarcalistes, a continuació, s’indica que, “A més, al dolor, s’hi venia a afegir el fet que el seu descendent, una criatura encara, es quedava sense mare, sense aquells braços amorosos que el cuidaven i aquells llavis que l’emplenaven de petons” (p. 151). Per tant, copsem un fill molt petit, una mare i un pare en bona sintonia i un vincle forjador d’avinença entre tots tres i, de pas, reflecteix el que hi havia entre els nobles i els qui vivien en el territori que regia el senyor.

I, com que la mare portava més (i molt bé) l’educació, l’amo del castell, que volia compensar l’orfenesa del nen, optà per “buscar una nova muller, perquè tingués cura de fer créixer el petit infant i de donar-li allò que dóna una mare” (p. 151). Adduirem que, malgrat que lo que solem dir maternitat, la tenim molt associada amb la dona (i per motius evidents, com és la relació entre la mare i el nen mentres que ell mama, en els primers anys de la seua vida, i lo que hi va adjunt), hem trobat algunes rondalles en què l’home fa un paper molt pròxim al de la mare, llevat, per descomptat, del tema de la lactància. I n’hi ha en què, tot i que la narració esdevé entre el parent i els fills (en sentit general), el pare fa un paper educatiu molt obert, de preparador i d’orientador per al futur dels fills i, a banda, els atorga moltes facilitats així com un home ho podria fer el dia de Pasqua amb un catxirulo, àdhuc, per a que facen món.

En un passatge posterior, veiem que la dona amb qui es casa tenia un fill d’una edat molt similar i el senyor del castell de les Torres creia que ell faria bona pasta amb la nova esposa. Ara bé, ella només cercava el benefici propi.

Més avant, hi hagué una guerra contra l’infidel, i l’home, abans de partir-hi, “va encomanar amb intensitat que tots tinguessin cura del seu fill i, de manera especial, a la seva darrera esposada” (p. 152).

En acabant, es plasma que, “A la notícia de la mort en lluita del senyor de les Torres, que va sotragar tot el territori, per l’afecte que hom li professava, no va trigar a esdevenir-se (…) la mort del jove hereu del castell” (p. 152). Així, de nou, captem l’arquetip del rei: un governant interessat més enllà de lo seu i de lo personal té bona acollida entre els qui ell encapçala i dirigeix.  

Ben avançat el relat, es comenta que la gent atribuïa la mort del fill del propietari a la madrastra, malèvola. I, finalment, durant una tempesta, es feu justícia i s’enfonsà la madrastra i el castell, motiu pel qual l’ombra de l’hereu deixà de passejar-se per la serra i, per descomptat, “La justícia divina s’havia complert” (p. 152). 

Per consegüent, la justícia (que, històricament, anava unida als reis i als qui feien de cap d’un territori nobiliari o bé d’una zona o, si no, de la casa), en aquest cas, de la mà de Déu, s’havia posat de part de l’amo i del seu fill i la seua empremta es plasmà en la contrada: “Una creu de fusta s’aixeca silenciosa cel amunt damunt de les poques restes del castell” (p. 152). En altres paraules, el senyor i l’hereu havien obrat cristianament i, per això, romanen en la memòria popular, ací, en forma d’una creu associada amb el matriarcalisme: de fusta, la qual és de color terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: He posat “Les mares i els pares” en el títol perquè, en aquest relat, el tema de l’educació i el de la maternitat (tots dos), malgrat que molt repartits, estan més vinculats amb la dona. De fet, en línia amb aquest detall, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de M. Carmen Basterretxea, podem llegir paraules a què accedírem, per primera vegada, el 24 d’abril del 2023: “tant la paternitat com la maternitat eren viscudes amb un sentit comunitari, en què són tots els adults de la casa, els qui cuiden els seus familiars.

La divisió del treball segons el gènere fou elaborada per l’Església i plasma que no és propi del concepte de treball que correspon al model matrilineal” (p. 96).

I, més avant, addueix que “Aquests hòmens, malgrat la seua edat avançada, continuen preocupant-se de l’alimentació i del benestar dels seus i estan disposats a fer lo que siga menester en la família” (p. 97).

Heus ací dues fotos amb el text original sobre aquest detall de la cultura basca.

Dones acollidores, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “El pinar del Met”, recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”. Un dia, un bandoler que nomia en Met, s’arribà fins a un petit poble, per tal de fer-se amb una jove, garrida i simpàtica , “d’un cor generós i bondadós” (p. 88). Un poc després, llegim que, un dia, un vagabund passa pel poble i ella “reptà la quitxalla i convidà el vagabund” (p. 88) a passar a la seua caseta.

El vagabund, que era un jove, no sols li ho agraeix, sinó que s’interessà per ella com a pastoreta. A banda, l’endemà, a punta de dia, diu a la noia que, per damunt de la bellesa que tenia ella, li destacava la seua bonhomia (p. 89). En anar-se’n el xicot, tant la jove com els seus pares en guardaren un bon record.

Més avant, llegim que, un dia, mentres que la jove (que era molt devota) pregava Nostra Senyora per a que ella tornàs a veure el jove vagabund (ja que la noia havia trobat que era molt devot i bona persona), el Met i els bandolers que l’acompanyaven la prenen: el Met volia casar-se amb la noia.

Igualment, veiem que el bandoler la visitava tot sovint i que li deia “que tenia molt d’or i que, si es volia casar amb ell, seria molt rica” (p. 89).

Però la xica, com que “el seu pensament era amb el bon i afable vagabund” (p. 89), li respon:

“-No estic sola, car tinc la Verge que em fa companyia i no em deixa” (p. 89). Com copsem, l’or (un metall associat a lo masculí) està vinculat amb l’home, com en altres narracions.

Igualment, captem que “Mentre ella així plorava, el seu prec era escoltat i, per un altre costat, arribava al petit poble una important comitiva de gent a cavall, encapçalada per un jove molt ben vestit” (p. 89), qui era el vagabund, el qual era el fill del rei.

A més, el vagabund, en aplegar al palau, havia comentat a son pare (el rei), “que volia tornar al petit poble, casar-se amb la noia i retornar a palau amb els pares d’ella, car eren plens de bondat.

El rei hi accedí” (p. 90). D’aquesta manera, es plasma que el monarca aprovava que el seu fill fos un home de bon cor, tret que podem empiular amb les cultures matriarcals.

El noi arriba a la casa on vivia la jove, el rep la mare, plorant, i, tot seguit, passem a un passatge en què el fill del rei i els qui l’acompanyaven es troben amb el Met (el bandoler) i els seus (p. 90).

Llavors, durant la comtessa, en què el jove dominava i en què la noia invocava la Mare de Déu, sentiren una veu dolça “baixada del cel, que deia:
-Met, per què ets així?

Davant aquesta veu, en Met caigué de genolls, es lliurà, ell i els seus homes, i la noia no sofrí cap mal” (p. 90). Per consegüent, la dona salva l’home: per una banda, Nostra Senyora ho fa al fill del rei, als qui li feien costat i a la noia i, igualment, ha sigut possible per mitjà de la jove. Per tant, es reflecteix el matriarcalisme.

Passaren els anys i en Met va complir el seu castic amb la justícia. A més, “La noia es casà amb el fill del rei, els seus pares anaren a viure amb ella, donant gràcies constants a la Verge, sense haver perdut ni un moment la seva devoció” (p. 91).

Finalment, la xica “Va intercedir per en Met i els seus homes, fent que aviat poguessin recobrar la llibertat i el seu compte amb la justícia restés saldat” (p. 91). Afegirem que, mentres que la noia i el fill del rei “vivien a palau” (p. 91), el bandoler en Met “retornava a aquests paratges de Tarrés, per a fer vida eremítica” (p. 91), tret amb què copsem que, en el matriarcalisme, es recompensa la bonhomia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones líders en la foscor, que marquen les directrius i de confiança

General, , , , ,

Un relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma molt el matriarcalisme com també amb signes que podríem vincular amb la introducció de l’Església en el món rural, es “La somnàmbula”. En temps del bandolerisme, els veïns de Montoliu de Segarra decidiren anar a l’ermita de la població i “amagar-hi els seus béns” (p. 30). I, per a evitar sospites, “tots els béns en comú foren donats a un frare i, aquest, fent un sot ben profund, els enterrà dintre del recinte de l’ermita” (p. 30). Com veiem, la gent del poble confià en un frare relacionat amb una ermita, això és, amb un espai que pot evocar-nos una casa i, igualment, lo femení.

En eixe sentit, el 17 de març del 2023, en Twitter, demanàrem a David Algarra “L’ermita, ¿substituí la cova o un altre lloc de reunió ‘matriarcal’ / ‘‘femení’ ancestral?” i l’endemà ens respongué “No ho sé, en aquest cas, però hi ha llegendes conegudes de marededéus trobades en coves, on van construir una esglesiola, capella o ermita, i que podrien ser llocs de pelegrinatge des d’abans de la troballa, com és, per exemple, la Santa Cova de Montserrat”. Adduirem que el 18 de març del 2023 li vaig afegir una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, on es pot llegir “en la cova-caverna-santuari de què el caçador ix i a què torna (naixement-mort)”. Aquesta lectura ens feu pensar en la semblança entre un santuari i una ermita i, així, copsar que aquestes paraules s’ajusten a les del relat.

Igualment, cal dir que, en les zones rurals, com indica l’historiador David Algarra, per exemple, la figura del capellà tenia molt bona acollida per part dels qui hi vivien. Per tant, captem un primer signe matriarcal i, a banda, podríem pensar que, anteriorment, ho fiaven en una dona. En eixe cas, ens trobaríem davant un detall en què l’Església (simbolitzada pel frare i per l’ermita) fa un paper que abans tindria un personatge femení.

A banda, els béns es depositarien sota terra, un tret clarament matriarcal, de recepció i terrenal. A més a més, “la imatge del sant en seria, al mateix temps, salvaguarda.

Va passar el temps i allí continuaren les riqueses d’aquella bona gent” (p. 31), o siga, que el religiós era un home de fiar. Passa que morí el frare i no les havia tretes del lloc, ni ningú no sabia on romanien dins de l’ermita.

Un dia, un pastor que pasturava per aquells entorns, veu lluentejar en terra una cosa: una moneda d’or. Adduirem que el pastor, u dels símbols patriarcals, es mou de dia, quan la llum li permet veure or (un altre signe patriarcal com també ho és el sol).

“Deixà el ramat allí i marxà a comentar-ho a la gent del poble” (p. 31) i, com que els habitants d’un altre lloc, VIlagrasseta, sí que recordaven els fets, “pensaren treure’n el màxim profit per a ells” (p. 31). És ara quan una dona passa a fer de líder de tots: “Fou, per això, que anaren a trobar un somnàmbula, per tal que els guiés i els indiqués el lloc (…) on es trobava el tresor.

La somnàmbula accedí a guiar-los i els cobrà, això sí, un bon preu per endavant” (p. 31). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: una dona que fa de cap del col·lectiu i, igualment, que se la relaciona amb la nit. A banda, podem dir que tiraren junta entre els representants del poble, que això ens evoca el comunalisme i que, a diferència de la versió del pastor (que no és igualment acollida), la femenina és ben acceptada pel poble… Recordem que el pastor té a veure amb el nomadisme i amb l’actitud guerrera de les cultures patriarcals, mentres que consideren que una dona sí que podria salvar-los i, de pas, ells trobar-ho.

Afegirem que el fet que li paguen una bona quantitat reflecteix que la dona està ben estimada pels altres.

Tot seguit, llegim que “Diuen que arribaren fins a l’enrunada ermita i els va dir que fessin allí un clot. Els homes van posar-se a fer-lo amb delit. Enfonsaven i enfonsaven, però res no trobaven. (…) la somnàmbula els contestà,  que calia cavar més de pressa, car ella ‘veia’ que el tresor era allí, embolicat en una pell, però que, a la pell, hi havia un fil lligat i que, a l’altre costat del fil, hi veia, estirant la pell, el frare que va colgar el tresor” (p. 31). Per tant, els hòmens segueixen les directrius de la dona, el tresor roman en l’interior de la terra (un element matriarcal) i se’ns comenta que ho feia embolicat amb pell (la protecció, com ho faria una mare amb el nadó) i es fa referència a un fil, detall que aniria en línia amb el que uneix la mare amb el futur nadó (en aquest cas, sota terra i que representaria el frare, qui hi havia tornat).

Finalment, no assoliren la pell del tresor, malgrat la pauta molt encertada de la dona. A més, el relat acaba amb unes paraules molt interessants: “el frare, des de la seva estada, vigila perquè ningú no es quedi allò que no sigui seu” (p. 31). Un missatge que té la seua moralitat: fer coses de bon cor, en aquest cas, no furtar. En altres narracions, però no de la banda de Ponent de Catalunya, ens hem trobat en què, per exemple, l’acció de l’intent de robatori esdevé en una cova i no, com en aquest relat, en una ermita, un detall interessant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Les relacions humanes en rondalles amb oficis de tipus social

General, , ,

Una rondalla en què captem trets matriarcals i recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós és “Les peres”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Heus aquí que, una vegada, era un pare que tenia tres fills, dels quals, el més gran era dolent; el mitjà, un xic millor i, el més petit de tots, un àngel de bondat i de formosor. Un dia, al llevar-se, el pare els donà un sac de peres a cadascun d’ells i els digué que l’anessin a vendre, a veure quin d’ells en trauria més, puix a l’home li era força tenir diners per mantenir-los” (p. 198). Per tant, el pare confia en els fills i els dona una oportunitat, la qual, de pas, li permetrà saber com responen com a comerciants, com es relacionen amb els altres i si trauran suc a lo que reben (a les peres).

Els nois ixen de casa i tots ells es troben amb un vell que, començant pel més gran, els demana què porten en el sac. El gran, “amb tot mal modo, que li respon:

-Pedres.

-Doncs pedres seran.

I el mitjà venia després i (…) mig burlant-se’n, que li diu:

-Fustes.

-Doncs fustes seran.

I el més petit de tots, camina que caminaràs, arriba al punt a on era el vellet, qui li pregunta (…) i el noi que, de seguida, li respon:

-Peres.

El vell, que li fa un petó i li diu:

-Vés, que en trauràs força” (pp. 198-199).

Com veiem, el vellet (i cal dir que els ancians, siguen hòmens, siguen dones, estan ben considerats en les cultures matriarcals, entre altres coses, perquè se’ls concep com una mena de depòsit de saviesa, no sols en el sentit de saber sobre temes diferents) s’acosta al jove (per mitjà del bes i de la manera de parlar-li) i, així, abraça l’esperança i l’obertura i, en aquest relat, a més, el fet de tenir modos.

Adduirem que el dia que escriguérem sobre aquesta narració, el 27 de febrer del 2023, la paraula “pedra” ens remetia a “cor de pedra” i cercàrem les altres dues (“fusta” i “pera”) en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, perquè intuíem que podria haver-hi una relació amb la cultura popular. Doncs bé: en trobàrem “No tenir fusta de sant”, amb el significat de “no tenir qualitats per a esser sant, per a casar-se, etc.”; i, quant a l’altre mot, “Com pera en lo tabac” (molt emprada en el País Valencià), és a dir, “en forma exquisida, de la millor manera”, detall que podem empiular amb la manera amable amb què el jove ha tractat l’ancià. A més, respecte a aquesta segona entrada, direm que un tabac, ací i partint del mateix diccionari, és una “cistelleta rodona” i podem unir-ho a l’estil obert, acollidor i de recepció amb què el germà petit s’ha dirigit a l’home,… i a com li ha contestat el vellet.

Tot seguit, llegim que “Arriben tots tres al mercat, que era tot ple de mercadejants, i es posen l’un al costat de l’altre. Heus aquí que hi van els compradors i els diuen què portaven” (p. 199). El germà gran diu “Peres”, però mostra pedres; el segon també els respon “Peres” , però els ensenya fusta. Si els venedors ja s’havien enutjat amb el primer, amb el segon, per poc el fan fora del lloc de venda com també al gran. Per això, quan s’adrecen al tercer, li diuen:

“-Vejam tu què portes; mes, si ens enganyes, ens l’has de pagar cara.

El noi, que deslliga el sac i et troba unes peres tan grosses i bones que tothom va admirar-se’n. De seguida, foren a cents els compradors i tothom volia mercadejar-les, de manera que en tragué tant quant va voler-ne” (p. 199). El missatge és molt fàcil de copsar: no sols cal ser sincer amb el públic (en aquesta rondalla, amb els compradors) sinó que cal tractar bé les persones grans, ja que això fa que confien en qui diu la veritat (amb bon cor) i hi actua.

Finalment, en acabar el mercat, els tres germans se n’anaren cap a sa casa i el més petit ho fa “tot content i ple de diners per ésser feliç tots els anys de la seva vida”, o siga, ben considerat i ben valorat (en aquesta narració, pels compradors, els quals, quan u porta un comerç o una iniciativa de tipus social, és com dir-ne tots, perquè, com es sol dir, sempre pot acudir a tu, fins i tot, qui menys t’ho pugues imaginar en un primer moment).

En aquest sentit, com a anècdota, ma mare (nascuda en 1943) m’ha contat en distintes ocasions que, quan ella encara vivia amb els pares (i, d’alguna manera, era el cap del petit comerç que portaven en casa), una dona, davant dels altres compradors, li digué que li devia diners. Aleshores, ma mare, tot i que sabia que no era cert, en lloc d’increpar-la, li donà la quantitat que demanava la dona. Uns dies després, passà la compradora i li comentà que ma mare (la venedora) tenia raó. Els venedors no havien perdut el client.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, bonhomioses, eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem característiques en línia amb lo matriarcal és “Els lladres”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Eren dos germans, dels quals un era molt ric, així com l’altre, (…) pobre. Heus aquí que, un dia, el pobre era en un bosc a fer llenya, quan va sentir una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i va veure que, de dins d’una roca, sortia un home” (p. 188). En aquest passatge, copsem que el castellà es vincula amb els lladres. ¿Pot ser per aquella frase del segle XIV amb què Francesc Eiximenis, en l’obra “Lo Crestià”, preparada per al rei de la Corona Catalanoaragonesa, li comenta que els castellans es caracteritzaven per furtar i mentir (“mas la castellana en furtar e en mentir”, capítol 894)? En qualsevol cas, la bonesa es capta al llarg del relat.

Tot seguit, veiem que el llenyataire “comptà dotze homes que sortien de dins de la roca. No va dir res i, quan els va veure ben lluny, va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i veié una cova fonda (…) plena de riqueses i, més que tot, de diners” (p. 188). Com que la cova és u dels símbols amb què està relacionada la dona, com a font de vida, així com ho fa la Mare Terra, en aquest passatge, a més, eixe vincle va unit a un home bonhomiós.

L’endemà, el llenyataire veu els lladres i, quan havien eixit de la cova, “Ell que baixa, es fica dins la cova i omple la sàrria del burro tant com va poder-ne. A l’arribar a casa seva, ell que, per saber els diners que tenia, envià a cercar al seu germà una mesura, i, aquest [= el germà] (…) va untar de mel el dins de la mesura” (p. 188). Per tant, no sols el llenyataire es fa amb les monedes, sinó que, àdhuc, se’n va a cal germà.

Un poc després, el germà, mogut per la cobdícia, se’n va a la cova i, en entrar-hi, el veu un lladre que s’havia quedat de guàrdia (p. 189). El germà li comenta (com també als altres lladres) que qui hi havia sigut l’altre dia, havia sigut el llenyataire i on vivia, però el maten. 

Llavors, el capità se’n va a cal llenyataire, i, com que el germà bonhomiós res malicciava, accepta que el capitost puga ficar uns bots dins l’entrada. Ara bé, mentres dormien, la criada, a qui li mancava oli per acabar de coure lo que tenia al foc, se’n va cap als bots (els quals tenia previst tornar a omplir l’endemà de matí), “toca un bot, per anar a desfer-lo, i sent una veu que li diu:

-¿Què ja és hora?

Ella, que, tot estrafent la seva, diu:

-No encara -i se’n va a avisar el seu amo que, a baix, tenia uns lladres. L’amo avisa a la justícia” (p. 189) i tots s’amaguen, i, “quan anaven a posar-se a robar, surt la justícia i els agafa” (p. 189). Com captem, la dona salva l’home, la casa i, a més de bonhomiosa, més que ser ella la criada, és qui porta la casa, fins i tot, amb destresa (ja que imita la veu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La mare ens va ensenyar a ser bondadosos, la sinceritat” (Rosa Rovira)

General, , ,

Prosseguint amb el tema que tractàvem ahir, el 20 d’agost del 2022 rebérem alguns missatges, com ara, “La família, per davant de tot” (Francisca Farre), “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet) i “La mare ens va ensenyar a ser bondadosos i a creure, perquè ella era la que ens deia ‘Hem d’anar aquí’ o ‘Hem d’anar allà’, ‘Hem de fer això’ o ‘Hem de fer allò’.

I jo ho feia i la creia.

La sinceritat, a no dir mentides: ella no en deia mai o, almenys, jo no ho havia detectat.

A ser generosos: sempre estava a punt de donar coses als altres, encara que ella es quedés sense res.

Tenir empatia, que jo no sabia què era això, però ella sempre pensava en els altres i el perquè de les coses.

A ser soferts al dolor: ella no havia estat mai en cap hospital ingressada, tot i haver patit ensurts durant els seus vuitanta anys que va viure”.

A continuació, li comentí “M’impressiona la manera tan oberta i tan humana de les dones (i de les persones) nascudes abans de 1920. Són una mena de mestres de la vida. Aprens molt a partir de testimonis i de comentaris que hi tenen a veure. Nasquí en 1971”. Aleshores, Rosa Rovira, qui té una filla gran nascuda en 1973, em respongué: “Sí: tenien, i crec que encara, la nostra generació, conserva. El jovent actual ha perdut la meitat.

En el meu cas, els meus fills i nets mantenen tots aquests valors i és d’agrair veure’ls”.

Enllacem les paraules de Rosa Rovira amb unes que podem llegir en l’entrada “Per a totes les grans dones” (https://www.juditmarch.com/language/ca/per-a-totes-les-grans-dones), publicada en una web de Judit March en el 2017, quan diu que ”L’avia, als anys 30, devia tenir al voltant de 20 anys. Jo la recordo com una dona forta i sempre entregada als altres, una dona que, malgrat les difícils circumstàncies, mai la vaig sentir queixar-se, ans al contrari, sempre tenia un somriure i un gest de tendresa per a nosaltres i cap als altres”.

Igualment, en l’escrit “Com deia la iaia” (https://lidiacastronovas.wordpress.com/2014/12/29/com-deia-la-iaia), plasmat en “El Blog de Lídia”, llegim “La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions.

(…) sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no se sap mai quan pots necessitar un favor (…). Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom”. 

Quan llig escrits en què es convida les dones a actuar amb una mena de mà dura, per mitjà de la masculinitat i de reprimir la part femenina de la persona, em recorde d’eixes paraules que digué cap al 2000 el director d’un orfeó en què jo cantava, quan es dirigí als baixos: “És que canteu com si fóreu ‘maricons’“. Ningú no li digué res, ni tan sols u que, amb el temps, seria batle d’un partit dels que es diuen d’esquerres i que, com m’havia comentat anys arrere, aspirava a ser regidor.

Ara bé, jo, que cantava com a tenor, després de la sessió, me n’aní al director i li comentí que no estava d’acord amb la seua actitud. La seua resposta fou “Jo tinc amics que són homosexuals”. 

¡Quanta hipocresia hi ha, també, en el tema de les dones i quant de políticament correcte!

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La germana, bondadosa, sincera i cercadora, salva els seus germans

General, , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, hi ha dos relats i, a més, seguits, en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la bondat. Tot seguit, els tractarem. En la rondalla “Els set corbs!”, una dona tenia set fills i una filla. La filla cau malalta i la mare envia els fills al metge, per a que el cridassen, però, com que no ve ningú d’ells, ella diu que voldria que tots es tornassen corbs (p. 43).

Un poc després, la dona veu set corbs i pensa que deuen ser els seus fills. A més, la filla, ja guarida, se’n va a comprar i una dona li diu “Tu tenies set germans”, però, com que la mare ho nega a la xiqueta, la filla li respon: “Mare, prepara’m el cabasset, que me’n vaig a buscar els meus germans.

Se n’anà cap a la muntanya; a mitjan camí, es trobà un home, i ella li preguntà:

-Bon home, ¿sap si, per ací, hi ha alguna caseta?

L’home li respongué:

-Doncs, n’hi ha una” (p. 44) i li indica com hi podrà accedir.

Aleshores, la xiqueta fa via, troba la caseta i hi veu una taula parada per a set persones i “Va beure de cada copa, menys de la del més menut, on ficà l’anell de sa mare” (p. 45). Els sis germans més grans capten que algú ha begut dels seus gots i, quant al petit, digué:
“-En el meu got és l’anell de la mare.

I tots exclamaren:
-Ací és la nostra germana!

Ella isqué i els corbs es tornaren en persones, s’abraçaren i ho celebraren i, tots contents, se’n tornaren a casa” (p. 45). 

Com veiem, la filla, que simbolitza la bonesa, quan la mare fa que els fills es tornen corbs, guareix i, de rebot, la bonhomia. I, com que la xiqueta és una persona sincera i està interessada pels seus germans, demana i, mitjançant la seua obertura a l’home (ací, ell representa les persones de més edat, amb més vivències), accedeix a la casa on ells resideixen.

Adduirem un detall matriarcalista: la xiqueta salva els germans (els quals representen l’home). Cal dir que, malgrat que ells són majoria (en quantitat), igualment, són bonhomiosos, com ella, i, així, copsem un relat en què s’invita a actuar amb bon cor. A banda, captem que, com en moltes rondalles, el germà més jove (ací, una xiqueta) és el més eixerit i, àdhuc, té molta espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.