Arxiu d'etiquetes: bondat

Rondalles amb persones de bon cor, maternitat i amb dones que salven

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es copsen trets matriarcalistes, i que hi ha en la recerca “Cavallers de capa i capell”, és “La criadeta”, sobretot, per la bonesa i pel tema de l’acollida de xiquets òrfens, en aquest cas, d’”una filla joveneta, òrfena i sense béns” . Així, després de la mort dels amos d’un mas, els del mas del costat, “que eren rics i que la coneixien, es van apiadar d’ella i se la van afillar com una criadeta. A més, perquè els venia bé tindre algú que es fera càrrec del fill menut que tenien, un infant de pocs mesos. I així va ser com la xiqueta es va incorporar, de seguida, a la seua nova família” (p. 27).

A més, cal remarcar que “La xiqueta s’avenia molt bé i era molt faenera i, per això, i perquè veien que tenia molta cura del seu fill, els amos del mas (…) li van agafar molta estimació i la tractaven molt bé” (p. 27), fet que indica que, no per haver estat adoptada, la miraven de dalt a baix, sinó que en prioritzaven els seus punts forts.

Això féu que, un dia d’hivern, els propietaris li digueren que “se n’havien de baixar a la vila (…) i que li deixarien el xiquet durant unes hores, que en tinguera molta cura. La xiqueta els va dir que sí i es va posar molt contenta perquè veia que se’n fiaven molt” (p. 27).

És a dir que, de bon principi i fins ara, els pares adoptius fan possible que la filla estiga emparada i no deixen fora la infantesa, ni l’adolescència. Ben mirat, la bona avinença entre ambdues bandes, consolida el lligam entre els adults i els de la generació més jove, o siga, amb l’esperança.

En un altre passatge, un dia que feia molt de fred, la xiqueta carrega de llenya la llar i acosta el nen al foc perquè no tinga fred. Passa que ella s’adorm i que el bressolet s’encén en flames.

Aleshores, la criadeta tracta de salvar el nin i, com que res no pogué fer, “La xiqueta només feia que plorar i plorar i s’aclamava a la Mare de Déu” (p. 27), tret que reflecteix l’interés de la jovencella pel xiquet:

“-Divina Aurora: salveu-me d’açò! Torneu-me el xiquet, que s’ha mort cremadet com un angelet!

I vinga de plorar i vinga de resar!

En eixes que estava, que va sentir que obrien la porta del carrer. Eren els amos del mas, que ja tornaven de la vila (…). De seguida (…) la van veure amb els ulls plorosos (…):

-Què et passa, xiqueta? Per què plores tant? (…) On és el nostre fill? (…) Vinga, ja n’hi ha prou! (…).

Però, quan anava a dir-los tot el que havia passat, van sentir que el xiquet es reia a la cuina i se’n van anar corrents a veure’l. I és que el xiquet era en el seu bressolet, tot content i calentet, com si no li haguera passat res, i feliç de veure els seus pares” (p. 28).

Altra vegada, l’atenció pel xiquet fa que ell romanga com en un sopluig i, així, per exemple, com el nen que alleta de la mare i com la dona fa que ell senta la calentoreta maternal que atorga confiança per part del nin i tranquil·litat a la marona. Afegirem que aquest sentiment de l’infant també és present en el seu vincle amb els pares, no sols en la relació criadora-fill i que la dona (Nostra Senyora) havia salvat l’home (l’al·lot).

Finalment, com a mostra de la bona empatia dels propietaris, “Quan la xiqueta, ja més asserenada, els va contar el que havia passat, els amos del mas es van posar a plorar (…) i van saber que la Divina Aurora els havia fet un gran miracle. Els amos no van castigar la xiqueta i li van permetre viure al mas tota la vida” (p. 28). Així, hi ha un agraïment de pares a criadeta i recompensa (ací, molt important): que ella puga estar sota un aixopluc, fet que li permetrà tenir una vida més fàcil i, ara sí, com a filla adoptiva i de fiar pel seu bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb mares que donen vida als fills i amb reis bonhomiosos

General, , , , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes, arreplegada en l’annex del treball “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, és “La flor del girablau”, coneguda i amb diferents versions. Un rei estava molt malalt i ningú trobava eixida a la seua malaltia, fins que, un vell que vivia en una cova de la muntanya, es presenta en el castell del monarca (p. 18). Sobre el fet que el personatge siga un home, que visca en una espluga i que el puga salvar, podria anar associat a un personatge que abans era femení, puix que, per exemple, en terres catalanoparlants, el món de les herbes medicinals era lligat, sobretot, a dones (com és el cas de les trementinaires en Catalunya), la formació de les quals passava a filles. Aquest home “tenia fama de ser mig metge, mig bruixot” (p. 18). Aquest detall connecta amb què aquesta narració puga ser-ne de transició (en què aquest metge pren part del passat i del present) i, àdhuc, amb què un protagonista femení hagués estat substituït (metgessa/bruixa, filla/mare, fadrina/casada…).

En qualsevol cas, ell diu “El rei només se salvarà, si algú li porta la flor del girablau” (p. 18) i, després, se’n torna a casa.

Llavors, el monarca comenta als dos fills que, qui li la duga, “heretarà el regne quan jo em moriré.

L’endema, els dos fills van eixir a cavall i cadascú va tirar cap a un costat” (p. 18).

En acabant, el narrador empiula el germà major amb “davall d’un pi” (un arbre que simbolitza el penis), mentres que el petit ho fa “davall d’una carrasca”, arbre paregut a l’alzina. Agregarem que, segons una creença que es pot llegir en l’entrada “Alzina” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “L’alzina és la muller del roure”. En altres mots, el gran tira amunt i descarta lo femení i lo maternal, mentres que el xicotet (qui era l’aleta del cor de son pare, qui podria representar el roure, puix que cal que un sobirà siga fort) és en nexe amb la dona.

El segon fill, en veure la velleta, fins i tot, li amolla “Si voleu, vos ho podeu menjar tot, que jo no tinc gens de gana’.

Quan la vella va acabar de menjar, va demanar al xicon per què feia mala cara i no volia menjar res. Ell li ho va contar tot i la velleta, en agraïment, li va dir que l’acompanyaria a on era la flor del girablau” (p. 19).

Aleshores, el jove agafa la més grossa i més bonica i fa camí cap al castell. Ara bé, com que el major li tenia enveja, el mata i “El va soterrar en un barranc sota un munt de pedres i de cantals i se’n va tornar cap al palau” (p. 19), on presenta la flor al sobirà.

Passa que el monarca, tot i que, primerament, es posa bo, s’entristeix perquè vol veure on romania colgat el fill petit i, per això, s’hi desplaça i “s’hi va fer acompanyar de tota la cort (…), hi creixia una flor de girablau tan bonica com la del rei” (p. 19) i, així, ambdós (el pare i el fill) són com un eixart de bonesa i de simpatia.

Ja molt a prop de la flor, tant els acompanyants del rei com també el fill gran, ouen que la flor comença a cantar que el seu germà l’havia mort, per enveja i per maldat, i que, ben mirat, li havia clavat l’espasa i que ell romania soterrat allí.

Tot seguit, “El rei va manar que grataren davall de les pedres i (…) van trobar el fill menut del rei, que, per art de màgia de la flor del girablau, encara era viu” (p. 19).

O siga que el petit havia estat sebollit davall de la mare (la terra, les pedres) i ella li havia donat vida.

Finalment, el rei perdona el fill gran, però visqué empresonat la resta de sa vida i, quant al més jove, “el van fer rei i tota la vida va governar com un bon sobirà” (p. 19).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i dones bonhomioses que marquen les directrius sexuals

General, , , , , , ,

Una altra narració del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, i en què es plasma l’educació matriarcal, és “Els teuladins”, puix que una mare no deixa en ridícul, ni desconsidera, el paper del fill més menut. Així, una mare de teuladí “tenia tres teuladinets i els instruïa perquè saberen fugir dels hòmens. Dels tres, n’hi havia un, el més petit, que feia cara de bovo i que semblava ser el més poc llest de tots tres. Els altres dos germans se li burlaven. No obstant això, la mare explicava, als tres junts, les tècniques per a sobreviure” (p. 14):

“-Mireu, fills meus: si alguna vegada veieu un xiquet que s’ajupeix i que agafa una pedra, tingueu en compte que vos fotrà una pedrada. Pegueu a fugir i aneu-vos-en ben lluny!

Els dos majors van dir:

-Sí, mare: així ho farem.

Però el més xicotet, se’ls va deixar mirant i va dir:

-Tot això, és molt bé, mare. Però, què farem si el xiquet duu la pedra a la butxaca?” (p. 14).

“Això demostrava que el teuladí més menut (…) era tan sabut o més que sa mare, i segur que més que els seus dos altres germans, els quals ja no se li van burlar mai més” (p. 14). El paper de la mare, exemplar.

Una altra contalla triada per la investigadora de l’Alcúdia és “El matrimoni molt unit”, de caire eròtic i, al capdavall, amb un passatge escatològic.

Un matrimoni tenien molta bona avinença tots dos, fins al punt que no es barallaven mai, i la muller era resolutiva. Com a mostra, en una partideta en el casino, l’home digué als seus companys de joc que tots dos no s’enutjaven mai. Nogensmenys, un amic li diu: “quan te’n vages a casa, agafes el ruc (…) i, en comptes d’entrar-lo de cara, l’entres de cul. Ja veuràs com s’enfurismarà!

-Doncs bé. Així ho faré. Vejam què passarà!

Dit i fet. En arribar a casa, l’home va obrir les portes i va fer entrar la somera a recules.

La dona, en veure-ho, (…) va dir amb una bona rialla:

-Mira: molt ben pensat! Massa vegades ha entrat ja el ruc de cara en aquesta casa. Ara, que hi entre de cul!” (p. 15).

Per consegüent, abunda el vocabulari sexual en relació amb aquestes dues penetracions del penis en la dona com també en nexe amb l’acte: la casa (la vulva), entrar de cara (per davant), entrar de cul (per darrere), el ruc (el penis), les portes (les de la vulva), la somera (el membre viril) i el fet que la dona estiga creativa… en un desenvolupament en què ella té la darrera paraula i en què indica quines passes haurà de fer el marit: “Ara, que hi entre de cul!”.

Ara bé, la cosa continua i, així, la muller havia posat un saler damunt de la taula; i una gallina (símbol de la fecunditat) havia revolat per allà damunt i, ben mirat, hi havia cagat. Llavors, la dona, “perquè el seu marit no veiés la merderada, hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per damunt” (p. 15), o siga, amb la dona panxa avall…

Després, l’home, amb intenció d’alterar-la, li diu que ell voldria una bona merda per a sopar. I ella, sincera, li respon:

“-Doncs, alça el saler; i, davall, en trobaràs una!

I això volia dir que era una dona, tan bona dona, que sempre poltrejava el seu home i tothora tenia allò que el seu marit li demanava.

(…) i el matrimoni va continuar tan unit o més, que sempre” (p. 16).

Agregarem que “poltrejar”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, significa “Muntar un poltre, un cavall”, “Muntar sexualment una dona”, de manera que ella és damunt de l’home com si la muller fos qui porta el cavall… Un altre detall matriarcalista, en una relació sexual acompanyada de fruïció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas de xiqueta a dona en rondalles, sensibilitat i sinceritat

General, , , ,

En aquestes cerimònies de pas de xiqueta a dona, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, comenta que, sobre la llibertat, “ensenyen les dones a les filles, però també als fills” (p. 26). El pas del sòl a la banda superior dels matalaps em féu pensar molt prompte en els escalons que la xiqueta hauria de pujar per a ascendir a dona i que, com més amunt, més important seria el seu paper de conservar una sensibilitat cap a tot lo món. A banda, com posa la investigadora, “només la sorprén una mica i pensa: ‘regnes diferents, costums diferents’. L’apertura a allò altre, doncs, l’havia ben apresa a la seua casa natal: havia estat ben criada” (p. 26).

És més: tot i ja haver accedit a la banda més alta, encara capta lo més petit, allò que podria ser considerat com a refusar i que, en canvi, formarà part de la seua vida com a sobirana (no solament política, sinó personal, del seu dia rere dia), detall que podríem enllaçar amb quan Erasme de Rotterdam, en 1513, recomana a qui, en eixe moment, era príncep, que no menyspreàs ningú, puix que això podria ser motiu de venjança per part de l’afectat i, àdhuc, de perdre una guerra.

Aquest signe del relat explica que “Les princeses i les reines, en els contes tradicionals, són personatges que no han de buscar la subsistència, sinó que els és donada des del bressol. Gestionar, però, el do de l’abundància de ser dona, de la sobirania sobre la pròpia persona i aprendre la llibertat requereix, sense dubte, entrar en l’òrbita de la llengua materna (…). Aquesta princesa (…) confia en l’autoritat materna i diu la veritat (…) i això és el que la farà reina, sobirana del seu destí i de la seua persona, creadora de vida i transcendència amb el príncep, simbòlicament, parlant, és clar” (p. 27).

Tocant als mots que hem escrit en el paràgraf anterior, direm que, bé en les contarelles, bé en la realitat, la fertilitat (de la terra, de les collites, de la fecunditat humana, de moments de prosperitat…), no és estranya a la política que fan els alts càrrecs, començant pel cap d’estat (i, si ens referim a una família, a la de qui té la darrera paraula, en els Pobles matriarcalistes, quasi sempre, la mare o bé la dona): benignitat i bonança, bondat i alta natalitat i bon viure van lligats, són com dues baules seguides d’una mateixa cadena.

Altrament, podem agregar que els superiors tenen una influència capital (terme de la rama del mot “cap”, com a part més important del cos), com ho reflecteix la cultura tradicional, mitjançant dites com una present en moltes rondalles mallorquines arreplegades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932) i que encara havien oït valencians de l’Horta de València en el 2017: “Paraula de Rei no pot mentir”. I una altra que comentí una vegada amb Pere Riutort, a qui diguí que em feia l’efecte que els votants tendeixen molt a seguir la línia d’actuació i de pensament del cap de la candidatura política que voten, fet que acceptà com dient que era una realitat: “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”.

Per això, la reina accepta la jove i la considera una dona franca, fins i tot, amb el poble senzill (el cigró).

Una altra contalla amb una sinceritat ben estimada és “La flor del girablau”, en què una velleta capeix que el germà petit diu la veritat i, “per això, li atorga el do de trobar la flor del girablau” (p. 27); i la Mare Terra, empeltada amb la flor (evocació de la vida que revifa en la primavera, estació de l’esperança i de la infantesa), “acull al seu si un dels seus fills (…). La mare (…) autoritza el seu fill mort a dir la veritat al món i, així, es com torna a la vida” (p. 27). Mentres escrivia aquestes paraules, el 16 de març del 2026, em vingué al pensament un refrany que podria ser en nexe amb aquest retorn acompanyat de parlar amb el cor en la mà: “Infants i orats diuen la veritat”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jaume Ramon i Vidales, bonesa i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Escrits plasmats en el llibre “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales (1846-1890).

Tot seguit, passem a l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, per la Biblioteca Popular de “L’Avenç” i que trobàrem en Internet el 14 de desembre del 2024 en l’entrada “Poblet (Ramon i Vidales) – Viquitexts (https://ca.wikisource.org/wiki/Poblet_(Ramon_i_Vidales). Primerament, direm que no és un treball de rondallística (encara que inclou contarelles i llegendes), sinó una mena de recull de la vida de l’historiador esmentat i, ben mirat, del seu sentiment de pertinença a la terra, recopilació que comença amb detalls de la seua vida i d’algunes de les seues relacions amb altres persones interessades per la cultura catalana de l’època.

Així, Jaume Ramon i Vidales havia nascut en el Vendrell (una vila catalana del Baix Penedès) i, com indica Lluís Via en el prefaci, “era un bon company dels Pelagi Briz, Bertran i Bros, Guimerà, Matheu i tants altres que, (…) per l’entusiasme dels quals, s’ha rejovenit Catalunya i, en les quals obres, com en font inestroncable, els joves d’avui s’han assadollat d’ideals” (p. 5).

Un poc després, l’amic (qui ja ho era sis anys arrere) posa trets de la manera de ser de l’autor: “Vull que el meu homenatge a l’escriptor i a l’amic sigui breu, sigui exempt de gales retòriques i, així, em semblarà més digne d’ell, que era tot senzillesa i sinceritat. (…) sa perícia professional, sa honradesa exemplar i sos treballs d’investigació històrica comarcana han perpetuat son nom en la pila del Vendrell, on nasqué, i, en molta extensió, a l’entorn” (pp. 5-6).

Agregarem que lliga l’historiador amb Àngel Guimèrà, un escriptor, polític i autor d’obres teatrals català (1845-1924):”fou qui primer conegué i estimulà les grans facultats de l’avui cèlebre dramaturg” (p. 6) i passa al seu vincle amb la terra: “en Jaume Ramon era, a més, un mirall de bons costums, un d’aquells homes que, bo i exercint llur professió, fan honor a totes les causes que defensen. Així s’havia guanyat l’afecte dels veïns del Vendrell i de gairebé tot el Baix Penedès, que el sabien un excel·lent pare i un amic de cor gran (…). Profund coneixedor de la gent de sa terra, els quals costums havia estudiat en remarcables articles (…) i exquisit glosador d’aquelles anècdotes i tradicions que millor revelen i més escaient fan la fesomia d’un poble” (p. 7).

A banda, Lluís Via afig que l’amic havia guanyat un premi en els Jocs Florals de Barcelona de 1896, amb part d’aquestes “Tradicions de Poblet” i, altrament, ens informa que “Era un home modest, d’aquells que fan més adeptes amb l’exemple que amb les prèdiques. (…) en Ramon sabia convèncer amb sa sola conducta, sempre plena de lògica, sempre conseqüent amb son caràcter bondadós com pocs n’hi hagi. (…) Mai va renyar-me perquè jo conreés en aquells temps, amb rutinària predilecció, la llengua castellana: ben al contrari. Mes el seu exemple feia insensiblement desvetllar-se en mi l’esperit català que no mor mai” (p. 8).

Finalment, aquest pròleg és rematat amb una qüestió amb resposta: “¿Què els fa, als arbres i a les plantes del camp, el que nosaltres no admirem llur bellesa, si aprofitem llurs fruits?

Aquest era en Jaume Ramon” (p. 9). Per tant, hi ha un empelt ben manifest entre el folklorista i la terra, això és, amb la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles en pro de la maternitat, de la bonesa i amb dones que menen

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem temes com la maternitat i fer costat la bonesa, és “El merlot i la guineu”, recollida en l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató. Així, un dia, un merlot cantava dalt d’una alzina i, en veure’l la guilla, ella li demana el motiu i el conegut li respon:

“-Tinc cinc merloquins, la cosa més formosa.

-Ah, sí? -va fer la guineu-; ensenya-me’ls.

Diu:

-No: massa te me’ls menjaries” (p. 204).

Per això, la rabosa espera el moment i, en adonar-se que l’ocell dorm, s’atansa al niu i se’ls menja.

Com podem veure, la maternitat és lo més preat pel merloquí i l’altre personatge del relat tracta de derruir el projecte de l’aucell.

Més avant, el merloquí se’n va a la guineu, li demana explicacions de la menja i ella la refusa forta i ferma. Aleshores, l’au li fa una proposta:
“-Doncs, si vols que et cregui, m’ho has de jurar a les dents d’un gos mort.

-Prou… ¿A on en saps un? Ei! Que sigui ben mort!” (p. 204).

Posteriorment, l’ocell aconsegueix que la guilla s’acoste a un torrent en què el cànid, en defensa del bon cor del merloquí, es farà amb la rabosa i, “Després, gos i merlot van fer la seva via i sempre més van ser amics” (p. 206).

Una altra contarella amb la rabosa, arreplegada per Pau Bertran i Bros, i en què captem la força de les dones junt amb la seua facilitat per a respondre en grup i amb molta espenta, és “La guineu i el gall”, la qual figura en el mateix llibre: “Una vegada, la guineu va entrar al galliner d’una casa de pagès i ella, com que el gall era la peça més grossa, pega morrada al gall i se l’endú” (p. 209). Passa que aquesta estratègia, per a tractar de fer caure tot l’aviram després d’haver mort el més estimat del grup, no qualla: “Les gallines, de seguida, es van esvalotar i les dones de la casa ho van sentir: surten i, veient que la guineu se n’emportava el gall a la boca, comencen a cridar:

-¡A la guilla!, ¡que se n’emporta el nostre gall! ¡A la guilla!” (p. 209). Així, encara que el gall represente la part masculina, les dones no hi renuncien, sinó que fan via en pro de tots els membres del veïnat.

Llavors, el gall, deixondit, diu a la rabosa:

“-¿Que et criden, açò, aquelles? Respon que som teu i callaran.

Ella que ho fa. Deixa el gall a terra i crida:

-¡El gall és meu!

Però el gall, així que es va veure llibert, pega volada a dalt d’un pi i canta:

-¡Doncs ja no som teu!” (p. 209).

Per consegüent, entre el moviment feminal i la proposta eixerida del gall (l’home, l’únic de la narració), el conjunt de persones salva els animals que tenien en l’indret.

Una rondalla amb moltes semblances amb altres (però, ací, amb dos porcs, en lloc de dues truges o bacones que s’alliberen d’un llop) és “El llop i els dos marrans” (p. 210), recopilada en “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros (1853-1891). El llop, en estiu (estació masculina) fa un pacte amb dos marrans i, quan aplega la tardor (estació femenina) i els veu més grassos, els demana qui dels dos s’ha de menjar.

Els dos porcs li exposen la seua idea: ells dos, a un costat; el llop, enmig. Un poc després, la candidesa del llop fa que l’esclafen entremig de les seues banyes.

Afegiré que, de bon principi, he pensat que aquest relat podria haver partit d’u en què apareixerien dues bacones (o dues truges). En qualsevol cas, guanya la part eixerida (ací, els marrans) i, altra vegada, es reflecteix un llop més aïna passiu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Filles generoses amb les ancianes i xicots de bon cor

General, , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La noia caritativa”, semblant a moltes rondalles de diferents fonts i de distintes èpoques. Una vegada, una mare que tenia tres filles, els va dir:

“-La que acabarà primer la tasca, anirà a portar el dinar al seu pare.

La gran va acabar primer i se n’hi va anar” (p. 168).

Entremig, troba una vella, qui li demana si li donaria una miqueta de pa per al xiquet que l’acompanyava i que plorava; però la noia no li’n dóna gens ni miqueta i, a més, li fa la qüestió de si li sabria dir on treballa son pare.

Llavors, l’anciana li respon:

“-Mira: vés per aquest camí; trobaràs una porta negra. Truca i t’obriran” (p. 168).

I així ho fa… I, com a la segona germana, amb una actitud molt pareguda, li ix el dimoni i no ho assoleix.

Tot seguit, la filla més petita fa via, veu l’anciana i la dona li diu lo mateix, però la xica li ofereix tot el pa que tenia. Llavors, la provecta li comenta:

“-Sí: vés per aqueix camí estret; trobaràs una porta blanca com la neu. Truca, que t’obriran” (p. 169).

Quan la jove ja hi ha aplegat, li ix Sant Pere, qui li diu:

“-¿Per quina escala vols pujar: per la d’or o per la de plata?

Diu:

-Per la d’or.

Quan va ser a dalt, li van dar tres pilotes d’or” (p. 169).

En aquest passatge, captem la relació entre la color daurat i el cel (el sol), mentres que l’argent ho faria amb lo soterrani (la dona, la terra).

Ara bé: en acabant, “jugant, li va caure una pilota a l’infern i diu:

-Germaneta: ¿me la voldries dar?

Diu:

-Si em treus de l’infern, sí.

Diu la petita:

-Dóna’m la mà.

I la va traure” (p. 169).

Per consegüent, la xicoteta en trau la primera de les altres germanes. I, a continuació, ho farà amb l’altra, malgrat que cada germana li posa una condició: que deixe d’estar en l’infern.

Passa que, “quan van ser a dalt, Sant Pere les va veure i les va fer anar-se’n de seguida del cel:

-¡Hala, perquè heu estat poc caritatives!

(Aquella vella era la Mare de Déu)” (p. 169).

Agregarem que, en la rondalla “Els tres soldats”, en l’esmentada obra del recopilador de Collbató, es reflecteix lo matriarcal i té punts en comú amb una narració mallorquina escrita per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), encara que no fos un rei qui ordenàs matar un pare en pintura. Així, tres soldats que anaven a la guerra, “van passar per un bosc en què hi havia una capella amb una marededéu; i l’un es diu a l’altre:

-¿Tirem a aquesta marededéu, a veure qui la tocarà millor?” (p. 170).

El primer apunta al cap; el segon li va tocar la cama. En canvi, el tercer, els comenta que ell no té cor de tira-li i els altres dos el prenen per covard.

Més avant, els tres se’n van a una batalla. Al primer, una bala li traspassa el cap; el segon, a qui un tret li toca la cama, hagué de recórrer a remeiers i mai li ho resolgueren.

Finalment, al tercer, “moltes bales li van caure a la vora i no n’hi va tocar cap” (p. 170) i, així, el darrer dels soldats empiula amb la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que dominen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató, i en què copsem trets matriarcals, és “El soldat del llibre meravellós”. Un jove torna de la guerra i, en passar per una casa, demana sopluig i “la mestressa el va fer anar a la pallissa” (p. 116).

Al moment, capeix que la dona i un frare “es posaven a taula a fer un gran àpat de botifarres i pollastres i capons” (p. 116), que ouen que toquen a la porta i que la mestressa reconeix el truc.

En acabant, desparen taula i “el frare el va fer ficar a la pastera” (p. 116).

És a dir: la mestressa, no sols porta la casa, sinó que ella té la darrera paraula, àdhuc, on se n’ha d’anar el xicot i on el frare. En el cas del religiós, en una aïna de recepció.

En entrar l’amo en la casa, la dona, guilopa, li comenta que no l’esperava rebre.

Tot seguit, el xic es posa a gemegar i el propietari s’acosta on és el jovenet i, més avant, li diu:

“-Menjareu alguna cosa”.

Llavors, el noi els diu que, amb el llibre que porta, no li mancarà menjar: “I es va treure, de la pitrera, un llibre tot arrugat (¡era el llibre de les ordenances que li havien dat al servici!).

L’amo, que no sabia de llegir, diu:

-¿Que és un llibre de virtut?

-Mireu si ho és que, quan tinc gana, no haig de fer més que obrir-lo dient lo que em ve de gust i tot se’m presenta a l’instant, ben cuit i amanit” (p. 117).

Afegirem que la bonesa de l’home es plasma en els mots que adreça al soldat:

“-¡Home!, ¡si això fos veritat…!

-¿No ho ha de ser? (…)

-Ja m’agradaria.

(…) El soldat, que obre el llibre, i es posa:

-Llibre, llibret,

per la virtut que Déu t’ha dat,

fes sortir botifarres del forn ben aviat.

Diu:

-Aneu-hi, patrona, que ja n’hi trobareu.

La mestressa respon amb gran malícia:

-Vaja, vaja: no estic per a ximpleries” (p. 117).

Com podem veure, per una banda, l’home (l’amo) representa la innocència, la candidesa; el soldat, l’astúcia i la mentira (cal dir que u dels contactes amb la cultura castellana es feia per mitjà del servici militar i d’anar a la guerra, si més no, en la segona meitat del segle XIX, quan es recopilà aquesta rondalla).

En canvi, la mestressa és en nexe amb la cultura matriarcalista catalana i, en eixe seny, amb unes paraules que posa el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en el 2021: una de les persones que reportaren comenta que “La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell què va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mal vistes” (p. 257).

En línia amb aquest fet, en la introducció del llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea i editat en el 2022, podem llegir uns mots d’Ana Cachafeiro:“zintzoa/ser sincer, la definició més exacta de ser bona persona, lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Poesia matriarcal de noces, dones amb espenta, bon cor i somriures sincers

General, , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho amb escrits del 2000 al 2011, en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina Vall” (p. 91):

“Ja ha arribat aquest gran dia

i a la fi, heu decidit,

segellar la vostra vida

amb empenta i gran delit.

 

Ens convides a la boda

(…) com germans hem estat sempre

des de que érem més petits.

 

Aquest ram vull regalar-te

perquè ompli el vostre enllaç,

d’harmonia formidable

ufanosa i eficaç”.

 

Així, les noces van associades a l’espenta, al delectar i a un present que l’escriptora vincula amb la bona avinença, amb la concordança i amb tocar els peus en terra.

En la composició vinent, “A la Cristina i l’Isma” (p. 92), amb motiu del casament, cinc persones el comenten en diferents estrofes. Així, en la tercera, com en moltes rondalles, apareix el jardí (lloc en nexe amb la sexualitat):

“Com la primavera

les flors del jardí,

petons, abraçades

per fer el nou camí”.

 

Igualment, en el poema “A Ismael i Cristina” (p. 93), sobre un acte semblant, la poetessa plasma una dona diligent, constant i amb molta espenta:

“Jo recordo aquella noia

amb constància i diligent,

que volia avançar sempre,

fent-se gran alegrament.

(…) treballant i fent carrera

vas poder-ho aconseguir”.

 

 

Després, passant a l’home, l’autora escriu a la fadrina i, entre d’altres coses, li destaca la bonesa del jove. I, més avant, agrega que hi ha bon lligam entre les parelles i la resta de la família:

“Els anys passen i coneixes

l’Ismael, un bon xicot,

i ompliu el vostre somni

de gaubança, un bon pilot.

De tres filles que teníem

han passat a ser-ne sis,

amb tres gendres fabulosos

com germans en compromís.

 

 

En acabant, Rosa Rovira Sancho encoratja el nou matrimoni i els exposa trets que tenen a veure amb l’agraïment i els desitja un bon esdevenidor:

“Teniu força, teniu casa,

teniu pau per caminar,

que no hi manqui l’harmonia

ni salut per treballar.

Avui, neix aquest nou dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent”.

 

 

Una altra composició de l’escriptora de Monistrol de Calders en el mateix llibre, i que enllaça amb la sexualitat i, altrament, amb el tema de la simpatia, és “L’amistat” (p. 96), el qual també podria ser vàlid per a les relacions humanes:
“L’amistat és una joia

que se sent per un amic,

es valora dia a dirà

i té un tracte molt bonic.

 

Goig plaent i simpatia

si estàs ben acompanyat,

escoltant amb un somriure

quan estan al teu costat.

 

(…) Uns se’n van, un altres vénen

són records que ja han passat,

si els retrobes ho festeges

perquè mai t’han oblidat.

 

Per l’afecte que ells et donen

amb un tracte molt bonic,

cuida’ls bé amb cortesia

i conserva el bon amic”.

 

Per tant, captem el paper important que l’autora atorga a l’amabilitat, a l’acte d’escoltar somrient, a l’estar amb els altres, als bons records i, al capdavall, a la cortesia que permet conservar moltes amistats i moltes relacions. Podríem dir que aquests trets estan en nexe amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)