Arxiu d'etiquetes: “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (Joan Bellmunt i Figueras)

Dones que menen, que forgen ponts i persones dialogants i acollidores

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont de l’infern”. Així, comença dient que “Diuen que, en el camí que mena a Lles, s’hi troba el pont del diable (camí vell)” (p. 329). Per tant, ens trobem amb un tret que, per exemple, empiula amb l’espasa rovellada i amb la figura de la velleta: un camí vell, fresat i, per consegüent, amb una persona que ja té món.

A continuació, podem llegir “La veu popular diu que, als vespres, s’hi passeja el mateix dimoni i que, en forma de bola de foc, impedeix el pas de qualsevol vianant, els quals ja no s’atreveixen a acostar-s’hi” (p. 329). O siga que el moment en què la dona fa acte de presència i en què, a més, ella domina, és de cara a la nit (els vespres), amb jovenesa, oberta a fer grup (la bola, per la forma redona) i que li tenen respecte, per la seua força. En nexe amb aquest passatge, comentarem que, un dia, un amic i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) em comentà que una matriarca que ell conegué (molt oberta i que feia de cap del Poble en la zona on ell visqué) no calia que parlàs als de la comunitat, perquè, amb la seua mirada, ja feia possible que seguissen les seues directrius.

Tot seguit, veiem que “La tradició popular conta que va ser el mateix dimoni qui va fer aquell pont, amb la intenció d’endur-se les ànimes d’aquells agosarats que s’atrevissin a creuar-lo quan la fosca senyoregés a la terra” (p. 329), és a dir, quan predomina la foscúria i la dona fa de cap de la terra, de la zona. 

De fet, més avant, addueix que “Molts preferien anar a fer una llarga volta abans de temptar la sort per passar per sobre l’esmentat pont” (p. 329). En altres paraules, la dona era valenta.

A banda, “També hi ha qui atribueix la construcció d’aquest pont a les bruixes i, fins i tot, assegura que la Nit de Cap d’Any s’hi apleguen totes les de la Cerdanya (…), les quals porten la veu cantant de l’acte” (pp. 329-330). Per consegüent, les dones, a més d’organitzar-se i de fer les coses en grup (tret que enllaça amb lo matriarcal), forgen ponts i són les que porten la iniciativa.

La narració següent, “Pacte amb el dimoni”, també en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, podríem dir que té una moralitat interessant i, en eixe sentit, va en línia amb una que llegírem i que fou arreplegada en la comarca de l’Horta de València (“El gegant geperut”, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell). encara que ací no és un fill respecte als seus pares.

En Músser, hi havia un home de raça gegantina, “que hauria viscut fa centúries, diu que va establir un pacte amb el dimoni” (p. 330), de tal manera que, quan entràs en una casa, la mort s’iniciaria en la banda del llit i, concretament, pel cap, com li havia indicat el diable. I, com que ho faria… pel capçal i en l’interior (i, per consegüent, en un lloc d’acollida de parella), podríem dir que esdevindria en la dona, qui fa de mestressa (o de senyora ama o de madona).

Més avant, copsem que “un dia anà a una casa on una noia jove s’estava morint (…). En entrar, i gràcies al pacte fet, va poder veure al capçal del llit de la jove, el maligne Llucifer. Els de la casa, pares i germans, (…) no s’avenien a perdre la bella poncella de la seva filla i germana, amb la qual cosa, i sabedors del que tothom deia, (…) van demanar-li a veure què podien fer per salvar-la” (p. 330). I, així, els de la casa responen de manera oberta, dialogant i acollidors.

Aleshores, “Aquella escena diu que va commoure tant el nostre gegant que va fiblar-li al cor i, en sentir-se de nou útil i sol·licitat per persones -fins llavors, s’havia sentit rebutjat-, va dir-los: ‘Si feu el que jo us dic, la vostra filla viurà. Gireu el llit, ja que la mort li arriba pel cap i no pels peus’. Feren això i la noia recuperà la salut” (p. 330). Afegirem que, quan llisquí per primera vegada les paraules “útil i sol·licitat”, el 28 de gener del 2023, diguí “Ací fa el paper de mestre”.

Igualment, captem que “L’home va sentir-se tan útil i apreciat després de salvar (…) aquella jove, que va canviar radicalment de postura i actituds. Va trencar el pacte amb el diable i va esmerçar la seva força, la seva vida sencera, a fer el bé als altres, sobretot, a la gent de Músser.

Per això, a pesar que els anys han passat, tothom recorda i parla de bon grat del gegant de Músser i de la jove que va salvar de mans del dimoni” (pp. 330-331). Quant a les paraules relatives al seu vincle amb Músser, el 2 de juliol del 2022, em comentà ma mare: “El voler a la terra, moltes vegades, li ix: més tard o més prompte, li ix”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  Afegiré que, entre ahir i hui, he rebut uns quants comentaris en relació amb el resultat de les eleccions autonòmiques en el País Valencià i u relatiu a les Illes Balears. Comentaré que Pere Riutort (1935-2021), un dia parlà amb Joan Romero, número u del PSOE valencià a les darreries dels anys noranta i nacionalista.

Pere Riutort li demanà:
“— Quina diferència hi ha entre l’esquerra i la dreta?”
El polític, i mestre d’universitat, li digué:
“— Pràcticament, són iguals. S’afanyen com poden. Si de cas, el tema de la sexualitat”.

 

Així ho recorde d’una conversa telefònica amb Pere Riutort cap al 2021.

Igualment, vos adduesc aquest enllaç, que té a veure amb una visita que fiu a Magisteri, vespres de les eleccions autonòmiques de 1995 (sobretot, la primera part de l’entrada), i, igualment, amb el tema de l’ensenyament del valencià i de la futura política que hi farien un govern del PP i d’Unió Valenciana: http://plomalliure.blogspot.com/2015/07/tranquil-que-mes-que-el-psoe-no-en-fara.html?m=0.

 

 

 

Dones que forgen ponts, receptives a lo fosc, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El pont del dimoni”. Així, podem llegir que, “En el camí vell que va a Músser, s’hi troba el pont del dimoni. La veu popular -encara avui- diu que, als vespres, es passeja per aquell pont que ell mateix va construir (…), això sí, en forma de bola de foc” (p. 327). Per això, si peguem la volta al calcetí, en aquest passatge inicial, trobem que la dona (el dimoni) fa ponts (es relaciona), que els forja de nit (tret vinculat amb lo femení i amb lo matriarcal i que, ací ve a dir que ella no té com a objectiu principal la fama, sinó estar receptiva a la part fosca i a lo desconegut), que és prou autònoma (té habilitat per a estar en nexe amb els altres i per a tocar els peus en terra) i, a banda, en forma redona (símbol relacionat amb la dona i, igualment, amb els vincles, per exemple, una parella, una colla, un equip, lo col·lectiu) i amb el foc (la jovenesa, l’atreviment).

A continuació, posa que “La temença s’ha fet present si hom ha hagut de passar per aquest lloc quan el dia començava a fosquejar” (p. 327), això és, en el moment més fort de la dona (la nit, la foscúria) com qui passa cap al terreny que ella domina i que coneix millor. Per això, tot seguit, el narrador afig “i, per descomptat, que mai ningú s’hagués atrevit a passar-hi quan ja era negra nit.

El mateix secretari de l’Ajuntament ens confirma aquesta versió” (p. 327).

No obstant això, sempre hi ha qui manifesta “que les llums i el foc que, a cops, s’havien vist en el pont quan la nit era tancada, no pertanyien pas al demoníac personatge, sinó als contrabandistes que, assabentats de la creença popular, feien una foguera allí” (p. 327), entre altres coses, per tal de potenciar aquestes històries i detalls entre la població.

De nou, però no al voltant de la llar, veiem persones que fan rogle i que, a banda, es conten entre elles relats i fets en nexe amb la cultura tradicional, amb lo que han acollit fruit de les vivències i de les relacions amb persones que, des de la perspectiva patriarcal, es consideraria que eren supersticioses, fanàtiques, ignorants, etc..

Això, més d’una vegada, es pot llegir (o amb paraules semblants) en aquesta obra i, per exemple, en articles sobre el suposat obscurantisme de la cultura popular i del poble (sobretot, del segle XVIII ençà), amb intenció de desprestigiar els Pobles i les nacions que no es corresponien a la visió patriarcal del cap d’estat del moment. Aquest fet empiula amb la línia en pro dels valors, patriarcals, de la Il·lustració.

Cap al final de la narració, es comenta que “Sigui com sigui, la veritat és que el pont és allí, (…) i la veu popular ha contat, durant generacions, que el dimoni hi voltava en forma de bola de foc” (p. 327) i, un fet que considerem important pel simbolisme del pont (el remarcat és meu), “que ell mateix havia fet aquest pont, que permet passar d’un costat a l’altre” (p.  327), “quan les tenebres senyorejaven en la terra” (p. 327). Si, de nou, exposem el tema des d’una altra vessant, veiem que les tenebres i la terra, o siga, la foscor i lo que proporciona i assegura la vida (per mitjà de la dona), a més de forjar ponts, ho feia en un model de vida i cultural… matriarcalista.

En el relat vinent, “Els dos pobles i el tresor”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, narració que fou contada en 1966 en Lles, veiem que dos pobres, “Assabentats del que es deia del pont del dimoni, van decidir passar la nit on es trobaven i creuar-lo l’endemà, quan es fes de dia” (p. 328). Per consegüent, en línia amb el relat anterior, copsem que la nit (la dona) se’ns presenta com a forta, era de respectar.

Més avant, mentres que els dos eren al cercle del foc, se’ls apareix un tercer pobre: el dimoni,  “el qual, per tota salutació, els digué:

-Si voleu ser rics, veniu amb mi” (p. 328). Aquest passatge, el 14 de juny del 2023, em recordà quan, en la tardor del 2014, en un moment en què un partit espanyol nou, d’origen castellà i patriarcal, Podemos, havia sorgit i ho feia amb força, un sociòleg em digué: “Tú, ponles dinero por delante…” i veuràs com canvien. Un fet semblant a lo que els fa el diable. A la tercera vegada que els tempta, ells “van decidir-se a seguir-lo. (…) Quan ja arribaven al pont, amb la llum ja esmentada, van divisar quelcom lluent a l’altre costat, (…) que es tractava de grans munts de monedes d’or i argent.

(…) Els dos pobres, amb uns ulls oberts com a taronges, es disposaren a creuar el pont, per tal d’apoderar-se de tantes monedes” (p. 328).

Ara bé, ambdós exclamaren “Jesús! Quin tresor!

I, a l’instant de dir ‘Jesús!’, les monedes d’or i argent i el personatge que els havia dit si volien ser rics, desaparegueren i els dos homes es van trobar sols, a les fosques i amb una forta olor a sofre” (p. 328). Afegirem que, en aquest apartat de la narració, apareix l’argent (que empiula amb la dona), la foscor (la dona) i un missatge: l’avarícia (no pròpia de les cultures matriarcals) romp el sac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota en relació amb el tema de l’obscurantisme: Cal afegir que aquesta actitud racionalista i de depuració de lo suposadament pervers, en favor de lo exterior, de lo nou i de lo patriarcal, també es manifestaria, a partir del segle XVIII, amb l’esperit que es desprén de paraules amb què Felip V justifica la creació de la “Real Academia de la Historia” (en una Reial Cèdula de 1735), ja que el seu objectiu era aclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado su descuido”, no desfà que, dins d’eixes faules de què parlava el monarca (i també d’eixe obscurantisme), s’amagàs una justificació per a arraconar la història que no anàs en línia amb la de Castella o amb la dels vencedors en la Guerra de Successió, això és, amb la cultura castellana. De fet, en un llibre de què no tenia informació abans de fer la recerca sobre els Sants de la Pedra i que vaig veure en el despatx d’un amic, “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per distints autors i publicat per Herder Editorial en el 2006, en tocar la Il·lustració sota el regnat de Felip V, diu que “Cuando los Borbones consiguieron el gobierno en la persona de Felipe V (1700-1746), introdujeron en España el absolutismo de Estado, practicado ya en Francia” (p. 493), fet que no havíem trobat encara en cap font escrita en castellà i relacionada amb els Sants de la Pedra, com ara, un article del llibre sobre la Festa d’Acció de Gràcies en Carpesa (del 2005).

 

 

Dones ben considerades, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’home, el joc i l’ànima”. Un home, a qui li agradava molt el joc, diu que donaria la seua ànima al dimoni a canvi de tenir un duro i poder tornar a jugar. Aleshores, se li apareix el diable i signen un tracte.

Més avant, quan l’home havia guanyat molt i, de nou, el dimoni fa acte de presència, podem llegir una frase prou significativa que empiula amb lo matriarcal i amb detalls com “ser un home de paraula”: “els tractes són els tractes” (p. 322).

No obstant això, el jugador li fa una proposta:

“-Escolta: jo compliré amb el meu tracte, però m’agradaria saber qui dels dos és més llest i més poderós. (…) Si tu em poses una prova i en surto jo victoriós, el pacte queda sense efecte. Què et sembla?

En Banyeta, després de pensar-s’ho uns moments, digué que acceptava” (p. 323).

Igualment, l’home es posava a sembrar camps i a fer viatges i, “En un d’aquests viatges, (…) es trobà, a la vora d’un camí, una dona velleta que li digué:

-No tinc res per menjar, si em fessis una caritat” (p. 323).

Aleshores, l’home li respon “tot aquest blat, te’l dono tot a tu. Així, almenys, tu, amb aquests sacs de blat, sortiràs de la pobresa. -I així ho féu” (p. 323).

Tot seguit, la dona li fa una qüestió, ell li explica tot i la velleta li comenta que, com que l’home “havia tingut tan bon cor amb ella, (…) ella li tornaria el favor” (p. 323).

A continuació, captem un passatge que enllaça amb lo matriarcalista: “Aquella nit mateix, la velleta, que tenia molts poders per la seva bondat, féu créixer el blat fins a espigar.

-Aquest blat, en sortir el sol, els seus primers raigs el tornaran daurat a punt de segar i, un cop daurat, (…) aniràs corrent, tallaràs una garba de blat, vés corrent al molí (…) i, amb la farina, fes uns pans” (p. 323) i li addueix que els tindrà en bones condicions. Per tant, l’home es troba amb l’anciana i ho fa en desembre (mes associat amb la sembra, quan comença l’hivern, és a dir, amb l’estació relacionada amb l’època de l’any de major foscor). Si ell segueix les indicacions que li fa la dona, quan serà juny, podrà arreplegar els fruits. Afegirem que, malgrat que aquests mesos no estiguen en el relat, són els que, simbòlicament i respectiva, es vinculen amb la sembra i amb la sega.

Al moment, podem llegir “Així ho féu l’home” (p. 323), una frase que plasma el matriarcalisme que figura en moltes rondalles en llengua catalana i entre dones nascudes abans de 1920.

Adduirem que, quan en Banyeta es presenta en el lloc on havien quedat, en juny, copsa el resultat, afavorit per la velleta: “s’havia sembrat la nit abans i [pogué] veure tot el blat daurat” (p. 324).

Finalment, “l’home va guanyar la prova i salvà la seva ànima (…) perquè (…) , dintre seu, va poder més la generositat i la bondat” (p. 324). I, així, la dona salva l’home.

En la rondalla “El dimoni es converteix en ase”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem que, per a començar, es fa esment a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com que la dona també està en relació amb animals benèfics (p. 71), en aquest cas, amb l’ase. Podríem dir que aquesta narració té a veure amb el tema del paganisme.

Així, un dia, Sant Paulí passa per la Vall d’Aran amb el missatge de la fe salvadora de Jesucrist. Uns dies després, “va decidir continuar el seu camí” (p. 325), deixa alguns dels seus companys i els encarrega la construcció d’un santuari (p. 325).

Aquells frares inicien la bastida i, durant la nit (moment relacionat amb la dona), els desapareixia, motiu pel qual el superior de l’orde convoca a tots els religiosos, i un llec li demana permís per intentar esbrinar què passava.

Un dia, en aplegar la nit, el llec copsa que “la foscor era més intensa, com si, fins i tot, la nit volgués ajudar a qui s’emparava” (p. 326). O siga, que la dona estava més forta i, igualment, generosa, en la foscúria i, a banda, fent costat.

Més avant, el frare entén lo que ocorria i, “anant a trobar el superior, fra Ambrós, va demanar-li una corda, tot dient-li que fos beneïda. El superior així ho féu i (…) va donar-li el seu consentiment” (p. 326). Per consegüent, copsem que el cap de l’orde dona facilitats al frare. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat a les jóvens, en pro de les relacions i de la terra i molt obertes

General, , , ,

Un relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme és “La font de Sant Felip Neri”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Començarem dient que Sant Felip Neri és un home nascut en el segle XVI, en què es celebrà el Concili de Trento (1545-1563), i que, en la narració, es copsa molt bé la filosofia que eixí d’aquell congrés religiós. Així, “el poble de Santa Fe era pròsper. Hi havia treball, alegria i bona harmonia entre tots.

La gent era senzilla i feliç” (p. 319), però, per a empiular amb lo matriarcal, s’indica que també estaven interessats pel dimoni (no perquè hi tinguessen bona avinença). I aquest nexe els permetia no caure en actituds pròximes al fanatisme (i, per això, apareixen la banda fosca i la clara).

A més, “Al poble, hi havia una font on, a primera hora del dia, hi feien cap les mestresses (…). El camí es feia amb joia i servia perquè les dones fessin la primera xerrada del dia. També aquella font servia per als caminants (…) amb el doll d’aigua clara i fresca” (p. 319). I, tot això, “sota l’ombra del roure gegant que la protegia” (p. 319). És a dir, que la gent anava a la dona (ací, la font, ben considerada), veia com a positiu lo fosc (l’ombra), es mostrava favorable als arbres (en aquest cas, com a punt de trobada) i, a més, a l’aigua (un altre tret femení).

Més avant, podem llegir que un dia, “Com sigui que tenien una estampa de sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la qual consagraren i portaren en processó fins la font. Li feren vots.

L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut” (p. 320).

Nogensmenys, després d’aquest passatge que podríem considerar tridentí, passem a unes línies que van d’acord amb lo matriarcal, per mitjà del mes de maig (associat a les flors, a la dona com també a la mare): “En record d’aquell temps passat, el dia 26 de maig, el poble fa festa i va en processó fins la font, on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després, s’omplen els cantirets i es dóna aigua a tothom” (p. 329).

Per tant, copsem lo que podríem dir la versió eclesiàstica i institucional (la que introdueix Sant Felip Neri) i la que va vinculada amb la mort del sant (en lloc de fer-ho, per exemple, amb el mes de juliol, quan ell va nàixer). A banda, aquesta versió tradicional enllaça amb l’aigua, amb el cànter (atifell receptiu i d’on es pot distribuir lo que hi ha) i amb el repartiment, com una mena d’acció de gràcies. Adduirem que l’acte de donar també està present en moltes celebracions que tenen lloc en festes religioses arrelades (com ara, els panets de Sant Antoni “del porquet” o diferents regals que es fan amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, sants relacionats amb el matriarcalisme mediterrani).

En la narració posterior, “El pont vell”, també en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en línia amb “La Font Vella”, plasmada en el mateix llibre, es reflecteixen moltes característiques matriarcals i, a més, direm que no figura cap capellà (o cap altre càrrec religiós que haja substituït un personatge femení i d’actitud matriarcal, un detall important).

En el poble d’Alfarràs, per a passar d’una banda del pont de la Guineu (animal, sovint, associat a la dona i a la raboseria), “hi havia una minyona d’una casa benestant, que cada dia havia de fer un munt de viatges per anar a buscar aigua” (p. 320).

Un dia, sota una ombra (un tret femení i que encaixa amb lo matriarcal), la jove diu que donaria lo que fos perquè hi hagués un pont (símbol de les relacions humanes i amb la realitat).

Llavors, se li apareix el dimoni i ella, eixerida (i en nexe amb el matriarcalisme), li diu:

“-Mira: fins l’ànima et donaria si aquí em fessis un pont per passar. Si, d’aquí a tres dies, el pont està fet, la meva ànima serà teva.`

-Tracte fet. D’aquí a tres dies, passaràs de l’un costat a l’altre per damunt del pont. Però recorda: quan moris, la teva ànima vindrà amb mi.

-Tracte fet, però si, quan canti el gall a l’albada del tercer dia, el pont no està acabat, no hi ha tracte” (p. 321).

Per consegüent, en aquest passatge, la dona (la jove) tria què haurà de fer ell, com haurà de ser l’acord i, al capdavall, l’home (el diable) ho accepta. Igualment, el dimoni representa lo patriarcal (amb semblança amb el cel, quan llegim “per damunt del pont”), mentres que la dona toca els peus en terra (“el pont”, la terra i les pedres que el fan possible i fort i les relacions).

Més avant, copsem que, el primer dia, la jove veu que, “durant la nit, s’havia començat a aixecar l’estructura d’un pont” (p. 321), això és, en un moment que té a veure amb lo matriarcal i amb lo femení. L’endemà, la noia veu que el diable en continua la bastida.

Aleshores, quan ja restaven poques pedres per a acabar el pont, corre “a contar-ho tot a la seva mestressa” (p. 321), en lloc de fer-ho a un personatge masculí i religiós, com hauria sigut, per exemple, un capellà. La mestressa li diu que tot s’arreglarà i què li caldrà fer.

“Aquella nit, en començar a fosquejar, la noia es posà al costat del pont i, quan entrada la fosca, aparegué el personatge en qüestió, per acabar l’obra, la noia tirà una galleda d’aigua freda al gall que havia portat dintre d’una cistella” (p. 321). I, per això, la jove s’allibera: “La noia havia salvat la seva ànima” (p. 321).

I, com que, a més, la gent d’Alfarràs veia que aquell pont no tenia fi, “Van decidir acabar-lo” (p. 321), amb la participació de tots. És el Pont Vell. Es feia possible, així, la connexió entre les dues parts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les rondalles, el paganisme, el sectarisme i l’adopció d’algun patró matriarcal, benèvol i fort

General, , , , ,

Una altra rondalla en què figuren molts trets matriarcals és “El pagès i els dos bous”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Al meu coneixement, és un relat amb molts símbols i en què hi ha passatges que podríem considerar posteriors a uns altres en què, prèviament, hi hauria hagut personatges femenins i pagans.

Un llaurador de Vinaixa (les Garrigues), “sense ambicions, ni afanys, anava fent, és a dir, anava treballant la terra per tal de donar manduca als fills i a la dona” (p. 316). Per a començar, és un home sense esperit competitiu. A més, “El bon home, això sí, era un bon devot. No s’oblidava pas, ni matí, ni vespre, de resar les seves oracions” (p. 316). Cal dir que, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920, en pocs casos eren “beates” (en el sentit popular i pejoratiu de la paraula), sinó, més bé, de pregar i de fer.

Un dia, cansat de la misèria en què vivia, fa un renec i, llavors, el dimoni se li acosta i, somrient, li diu:

“-Però, què us passa, bon home?

-Res, home, res; que estic preocupat, car no me’n surto de poder tirar la família endavant -féu el bon pagès sense reconèixer en banyeta” (p. 317). Aquestes línies són molt bones per a l’educació matriarcal: el no deixar-se vendre a ningú, ni quan les coses van molt bé (als llepafils, a la fama i a l’ostentació), ni quan la corda està fluixa (als venedors d’il·lusions i a les actituds sectàries). De fet, a continuació, el diable diu unes paraules que podríem analitzar (i recórrer-hi, encara que no com a exemple) en promoure l’esmentada educació:

“-Si fas el que jo et dic, no caldrà que treballis més: viuràs bé tu i els teus.

-I què he de fer? Digueu, digueu.

-Primer que res, deixar de fer oracions: ja veus que no et serveix de res. I, després, quan moris, donar-me l’ànima” (p. 317). Comentarem que les paraules del dimoni (“no et serveix de res”) enllacen amb unes de les més comunes entre les persones políticament correctes i que promouen lo que consideren que fa fi, persones que, en el moment d’escriure sobre aquesta narració (11 de juny del 2023), abunden: tant en la política de la Unió Europea (per exemple, en el Parlament Europeu) com també en la castellana, en la valenciana, en la catalana, en la balear…, fins al punt que moltes persones estan decidides, com el pagès, a lliurar la seua ànima al dimoni (a renunciar a la seua identitat).

Igualment, adduirem que passatges com aquest podrien ser molt bons per a tractar sobre les sectes destructives, sobre les satàniques i sobre qualsevol intent de subjecció de les persones a la manipulació externa i, òbviament, de canvi als valors d’una altra cultura (aliena a la dels pares i a la dels avantpassats catalanoparlants i que ha passat de generació en generació). En aquest sentit, considere que es pot ser català culturalment, acollidor i viure, pensar, actuar i relacionar-nos en línia amb el matriarcalisme català.

A continuació, el dimoni es presenta i el llaurador, que toca els peus en terra, li diu una frase en nexe amb la pagesia de la Catalunya de l’Edat Mitjana, sobretot, abans del segle XIV, és a dir, quan els llauradors estaven molt forts junt amb el comunalisme i, de pas, la dona (a nivell familiar i entre els camperols, molt més que en les ciutats):

“-A veure, explica’m bé això” (p. 317). A banda, el pagès li afig: “Però, amb una condició -s’havia encès una llumeta en el seu cor-: que jo sigui l’últim en morir de la meva família.

-Bé, per això, no hi ha problema -digué en banyeta” (p. 317).

Tot seguit, com que el llaurador ja s’hi havia venut, fa lo que li dicta el diable: llaurar el camp. Ara bé, immediatament, la seua sexualitat (i, de pas, la seua creativitat), simbolitzada per la rella (que representa el penis, part del cos vinculada amb la fecunditat), es veu ancorada: “encara els bous no havien caminat deu passes, que la rella s’enganxà en algun lloc. (…) en una tenalla plena d’unces d’or” (p. 318). La dona (plasmada en la tenalla, com a objecte que acumula, que rep i, igualment, que proporciona i que facilita la prosperitat) li fa costat.

Més avant, l’home ho comenta a la seua muller, qui, encara que es fan rics i que ells dos i els fills creixen, un dia li proposa:

“-Ai, sant Bonifaci gloriós! (…). Això només es pot arreglar encomanant-se a sant Bonifaci.

I, a partir d’aquell dia, home i dona pregaren insistentment al sant, patró d’aquesta contrada, per tal que el deslliurés de tal pacte i d’anar a cremar” (p. 318).

Quant a aquest passatge, resulta adient escriure que Sant Bonifaci (que deu el seu nom a unes paraules que li digué un papa, que li ressaltava la bonesa) està vinculat amb els intents de cristianització de terres que no ho eren durant els segles VII i VIII. A més, com que la dona no havia fet cap acord amb el diable, abans de morir, “exhortà el seu marit a tenir confiança amb el patró” (p. 318). I, com en la rondalla que plasmàrem més amunt, l’home segueix la recomanació de la dona.

Així, una nit, mentres ell somiava, se li apareix el dimoni, qui li evoca l’acord que havien fet tots dos. I el pagès es despertà d’un ensurt i tot suat. I, aleshores, encara es posa de part de Sant Bonifaci (recordem-ho, associat a la bonhomia).

En canvi, durant el somni d’una segona nit, se li apareix l’esmentat sant, qui li diu “sóc el teu patró i, com que m’has invocat fervorosament, t’ajudaré, faré que no moris i que quedis viu pels segles dels segles: així, mai no aniràs a l’infern” (p. 318). El fet de seguir les indicacions de la dona ha garantit que el pagès puga reeixir i, a més, que compte amb el patronat d’algú que, dia rere dia, li farà costat i no el deixarà caure.

Cal adduir que, al capdavall del relat, durant una forta tempesta, “L’home es refugià en una cova de pedra que allí hi havia, tot pregant, car pensava” (p. 319) que l’hauria provocada el diable. Afegirem que, a diferència de lo que posa en la narració “Mare de Déu del Fa”, i, com ja escriguérem (encara que no coincidís amb la versió popular que es reflecteix en el llibre), la provoca un personatge que es posa de part de lo matriarcal, Sant Bonifaci (el qual podria haver substituït un personatge femení, ja que la pluja està associada amb la foscor i l’obscuritat ho fa amb la dona).

Finalment, l’actuació del sant permet que “l’home i els bous romanen allí colgats” (p. 319), és a dir, tocant terra, en relació amb lo femení (reflectit per la cova).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen als marits, que menen, eixerides, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El sabater de Torregrossa”. Una vegada, en Torregrossa, hi havia un sabater que tenia molts fills però poca faena. Un dia diu que es lliuraria al dimoni si el diable li fes possible guanyar-se la vida com a sabater.

Al moment, se li apareix el dimoni, qui li comenta “et donaré feina i treballadors per a fer-la” (p. 312). Més avant, l’home diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “tractes són tractes” (p. 312). A més, quan veu que se li presenten uns treballadors, trobem unes paraules que també hi tenen relació: “no crideu tant, homes, que em sentirà la dona i m’escridassarà” (p. 312), ja que és ella qui mena.

A banda, copsem que els diables reflecteixen trets que enllacen amb una cultura aliena a la matriarcal: el culte a la fama, a l’èxit i a les modes passatgeres, en lloc de tocar els peus en terra. Per això, “els altres, en un tres i no res, deixaven les sabates enllestides, sabates d’última moda” (p. 312).

Un poc després, la dona intervé, demana al marit i ell li comenta que ha llogat tres fadrins. Igualment, llegim que, “A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Allò semblava un magatzem a l’engròs. (…) El sabater es feia d’or” (p. 313). Però, com en el cas dels qui opten pel culte a l’arribisme i a la fama i que es presenten com a imprescindibles, el sabater estava amargat. Per això, una dia se n’anà a les golfes (part de la casa vinculada amb el cap), on, en acabant, el veu la dona. La muller li fa suggeriments:

“-No treballis tant.

-He de donar feina als fadrins.

-Acomiada’n algun!

-Si pogués, ho faria, però no els puc acomiadar.

-I  per què no?

-Doncs,.. perquè el dia que els acomiadi, m’hauré de morir. És que un dia, quan érem tan pobres, vaig fer un tracte amb el dimoni” (p. 314).

Per tant, com podem veure, la dona, molt oberta, aporta opcions al marit. I més, perquè, tot seguit, li afig:

“-Anem: això ja ho arreglaré jo. Si m’ho haguessis dit abans, hauríem acabat més aviat. Anem.

En arribar a la botiga, tan bon punt entrar, els fadrins” (p. 314) estaven ociosos i demanaven faena. Llavors, la dona, amb molta espenta i que era el cervell de la casa i de la sabateria, els comenta:

“-D’ara en endavant, jo mano en aquesta casa. Així, que la feina us la donaré jo -digué la dona” (p. 314).

Aleshores, la dona, molt oberta i eixerida, pren un paper molt important i decisiu en el desenvolupament i en el futur i és ella qui mena, qui tria i qui té la darrera paraula, detalls que permetran que el seu marit es salve i que continue la sabateria:

“-Feina voleu, feina us donaré. Vine -digué a un d’ells-: vés allà a la cuina i porta una cistella que hi trobaràs.

(..) vés al pou i omple’m la pica que hi ha a l’hort, d’aigua, per tal que pugui rentar-los.

(…) Quan aquell hagué marxat, diu a un altre:

-Ara et donaré feina a tu. -Va a dalt, a la cambra, i agafa el nen que feia disset, que dormia al bressol. Mira: aquest nen té un mes. Així que desperti, has d’ensenyar-li a llegir i a escriure.

I, adreçant-se al tercer, li digué:

(…) -Veus aquesta pell negra? Doncs l’has de rentar fins que es torni blanca” (p. 314).

I els tres fadrins segueixen les seues indicacions. Cal dir que la blancor de què parla la dona està en vincle amb lo patriarcal, mentres que la brutícia (en línia amb la foscor) ho fa amb lo matriarcalista. Llavors, la dona es dirigeix al sabater i, amb ironia, li comenta:

“-Què et sembla? Tindran o no tindran feina?

-No l’acabaran pas! -digué l’home.

-Doncs, amb l’ajuda de Déu, de Maria i de Josep, ja pots estar tranquil i no tinguis por del dimoni” (p. 315).

Afegirem que el qui havia d’ensenyar a llegir i a escriure el nen, tracta de mestressa a la dona, o siga, de senyora ama, de madona i, així, expressa que ella fa de cap de la casa. És més: la dona li diu “vull que el meu nen arribi a ser un sant i, per això, ha de saber de lletra. Mira l’angelet” (p. 315). En acabant, la muller s’acosta al tercer, a veure com porta la roba, per si ell es lluïa.

Amb el temps, el marit s’espavila i, per això, com a exemple, quan se li presenta el dimoni, li diu sobre els fadrins:

“-I qui en parla de que l’acabin? Es tracta de que tinguin feina i, de feina, en tenen” (p. 316). El diable, que veu que el sabater li guanya, li comenta “Jo et proposo de tornar-te l’ànima, si tu em tornes els dimonis. Què, hi estàs d’acord?

-Ja ho crec que hi estic d’acord! -féu el sabater (…).

I van fugir corrent cap a l’infern” (p. 316), el diable i els fadrins.

Per consegüent, ens trobem amb un relat que plasma molt el matriarcalisme, bé en les cases, bé en les relacions comercials, bé en detalls psicològics relacionats amb les dones catalanoparlants (sobretot, entre les nascudes abans de 1920) i amb les de les cultures matriarcals. I, òbviament, que és la dona qui salva l’home, a diferència, per exemple, de figures com Sant Jordi, Sant Miquel o de la de l’heroi cavalleresc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Capellans que suggereixen, en nexe amb el matriarcalisme i molt oberts

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “La Font Vella”. Així, “Una de les més belles encontrades de les Borges Blanques és la Font Vella” (p. 309), especialment, entre “la gent jove, desitjosa de fruir de la frescor del lloc i d’aquella aigua” (p. 309). Per tant, apareix un detall femení que empiula amb la terra, que dona vida i que, en més d’un cas, fins i tot, entre catalanoparlants de la generació dels meus pares (anys quaranta del segle XX) o de la dècada anterior, més d’una vegada, està relacionat amb el festeig de jóvens i amb la Pasqua, quan els jóvens eixien a veure si, finalment, trobaven pasqüera (o pasqüer)… amb qui festejar.

Igualment, podem llegir que “El camí que hi mena és deliciós (…), fa que hom pugui arribar-hi (…).

Se l’anomena Font Vella, car el seu record es perd en la vellúria del temps, essent antigament molt més abundosa encara” (p. 309), un passatge que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la presència del matriarcalisme en la cultura vinculada amb la llengua catalana: el camí representa el que porta a la mare, a lo femení, a la foscúria, a la dona, a lo matriarcal. 

A més, u d’aquells dies, una jove d’uns díhuit anys, formosa i bona, torna de la font i, al moment, se li apareix el dimoni.

Primerament, el diable li diu “et portaria l’aigua de la font, fent-la rajar on tu volguessis” (p. 310). Per això, és ella qui té la darrera paraula i, a més, li fa una promesa i, tot seguit, llegim “amb la condició que el dia següent la font havia de rajar al mig de la plaça” (p. 310): la dona marca les directrius a l’home.

Més avant, fan un segon pacte i, de nou, l’home accepta lo que la dona li proposa:

“-Està bé” (p. 310)

Un poc després, “en anar la gent a cercar aigua a la font, tothom pogué admirar (…) com, al peu del poble -car aquest era situat al cim d’un tossal-, hi rajava abundosa una font pura i cristal·lina” (p. 310): el poble resta en la part més alta i abraçaria lluentor i puresa, trets en línia amb lo patriarcal.

Això fa que la jove acudesca al rector, qui, “després d’advertir-li el seu mal procedir, (…) li digué (…) que tingués gran confiança en Déu i la Verge, que ells la salvarien de les urpes del banyut” (p. 310). Per consegüent, el capellà (amb un paper semblant al de psicòleg), no la censura, ni sembla que la reprimesca, sinó com qui desglossa el fet i, en acabant, fa un suggeriment de cara al demà, perquè considera que li resultarà molt millor actuar d’una altra manera.

De fet, les paraules següents van en eixa línia. A més, el mossén no s’acull només a Déu (personatge masculí), ja que també inclou Nostra Senyora (personatge femení que, en moltes narracions de tradició en llengua catalana, està en nexe amb la terra).

Adduirem que el rector, que s’alia amb lo matriarcal, li diu:  “-Mira (…). Avui, així que comenci a fer-se fosc, te n’aniràs allà on raja la font nova i, quan vegis que el dimoni comença a treballar per a pujar l’aigua a la plaça, tu li diràs, de manera que ell et senti: ‘Sia per sempre beneït i lloat el Santíssim Sagrament de l’Altar, i la Puríssima Concepció de Maria, concebuda sense pecat original’. I ho aniràs repetint fins a punta de dia” (pp. 310-311). Cal dir que, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, la paraula “altar”, com pensàrem el dia que escriguérem aquestes línies, el 9 de juny del 2023, té una connotació sexual: representa la vulva. Igualment, enllaça amb la concepció, amb el naixement, amb el futur. I, per descomptat, tot això esdevé de nit, en plena foscor, moment del dia que empiula amb la dona i amb lo femení,… i la jove restaria, com la Mare de Déu, amb el cor net.

“La noia ho féu així (…) i així se salvà (…) i la font quedà rajant allí” (p. 311). I, per consegüent, ni ella, ni el rector abracen l’elitisme (el dimoni que portaria l’aigua al cim, sovint, associat a les ànsies de poder i d’èxit) i la jove resta lliure de culpa.

Finalment, afegirem que el fet que la Font Vella reste amb aigua i profitosa podríem relacionar-ho, per semblança, amb l’espasa rovellada (amb vivències, que toca els peus en terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que empiulen amb la seua voluntat, artistes, humils, dolces i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en que captem molts trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “Mare de Déu dels Esclopets”. Un pastor troba una marededeu “que anava calçada amb esclops” (p. 301).

“La gent va creure que una imatge de la Mare de Déu no podia anar calçada d’aquella manera, ja que, més aviat, era signe de pobresa i que, a la reina del cel, li corresponia un calçat millor, per la qual cosa van treure-li els esclops i van posar-li el millor calçadet que van trobar” (pp. 301-302). Per consegüent, Nostra Senyora ha triat el calcer que ella ha preferit i copsem uns habitants que abracen l’elitisme, la fama i, per això, vinculen la dona amb el cel. A banda, està ben considerada (rep el tractament de reina).

“No obstant això, l’endemà (…), quan anaren a veure la seva imatge estimada (…) [,] van trobar que duia altra vegada els esclops” (p. 302). Com veiem, la dona (ací, la Mare de Déu), no cedeix. A més, “Van agafar aquell fet com obra d’algun irreverent que, durant la nit, havia fet el canvi, amb la qual cosa tornaren a treure-li els esclops i li posaren de nou les sabates.

Aquest fet es va repetir diverses vegades” (p. 302), fins que decidiren posar dos hòmens de guardians de la Mare de Déu.

Però, tot i això, en obrir la porta, veieren “que, de nou, s’havia produït el canvi i que la Mare de Déu calçava esclops. Això els obrí els ulls i entengueren la voluntat de la Verge: li deixaren, per sempre més, els esclops” (p. 302). Com podem veure, la dona no abraça lo que no vol i, al capdavall, respectaren la voluntat de Nostra Senyora: fan lo que ella tria, com en moltes poblacions catalanoparlants.

A més, cap al final del relat, llegim que “Van penjar aquelles sabates a la paret, on van restar-hi molts anys” (p. 302), fins al punt que moltes generacions les pogueren veure-hi… i Nostra Senyora no se les va posar… i, així, feu lo que ella tenia com a objectiu.

En la narració següent, “La Mare de Déu dels Àngels”, també es plasma el matriarcalisme, per exemple, mitjançant la dolçor i la dona, en un relat que enllaça amb un pintor del segle XVI: “El bon pintor començà la seva tasca (…). En arribar a trenc d’alba, l’ermità custodi, que dormia en una humil caseta ubicada al costat de l’ermitatge, veié el seu son trencat en escoltar uns dolços cants que provenien del setial de l’excelsa Mare de Déu” (p. 303). Així, copsem 1) un pintor (art) 2) la humilitat, 3) estar molt pròxim a un lloc d’acollida i, així, femení (com ara, l’ermita), 4) cants dolços (la música) i, per descomptat, 5) la Mare de Déu, ben considerada, és a dir, trets que empiulen amb el matriarcalisme. Igualment, captem la dolçor de l’inici del dia així com, en les estacions de l’any, aquest moment restaria vinculat amb la infantesa.

A continuació, el narrador posa més detalls de línia matriarcal: el pintor “Acudí presurós i restà meravellat davant allò que veien els seus ulls: la imatge de la Verge era acabada de pintar!, però, al mateix temps, havia estat feta amb tanta delicadesa i finor que (…) acudí presurós vers el poble anunciant la bona nova” (p. 303). O siga que Nostra Senyora ha fet costat a la tasca de l’home i, malgrat que el relat no reporte més, sí que podem dir que aquests trets estan en nexe amb lo femení i amb lo maternal (per exemple, en les relacions amb els nens de pocs anys).

Adduirem que, per a que una persona desenvolupe la seua vena artística o, per exemple, literària (ací, lo artístic està reflectit en el pintor i en la Mare de Déu), cal que toque els peus en terra (una altra característica associada a les cultures matriarcalistes). I tots dos ho fan.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nobles que donen, que acullen, que fan acció de gràcies a Nostra Senyora i molt oberts

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “Mare de Déu de la Gorga”. Primerament, llegim que aquesta marededeu “fou trobada per un pastor a la vora d’un rierol o torrent” (p. 300) i que “ella vetllava pels seus devots, als quals no els mancava mai blat per fer el pa o una almosta de fesols o cigrons per posar a la paella.

De la Mare de Déu de la Gorga es contava un fet (…) que, durant generacions, s’anà contant (…), passant de pares a fills” (p. 300).

Així, veiem que el pastor la troba al costat d’un lloc per on passa aigua (detall matriarcal, relacionat amb la dona), que ella fa de mare dels qui la tenen per advocada i que era generosa. A més, podem llegir que el relat ha passat de generació en generació, un altre tret que empiula amb el matriarcalisme.

Tot seguit, passem a la narració, amb un missatge interessant: fer costat, en lloc de deixar caure els necessitats. “Diu que, en uns anys en què la misèria s’havia apoderat de tota la contrada, a causa de la llarga secada, (…) un llarg estol de pagesos afamats van dirigir-se al senyor de Preixens, tot demanant-li que els deixés blat del que ell tenia emmagatzemat a les seves sitges, que estaven a vessar” (p. 300). Preixens és una població catalana de la comarca de la Noguera.

Aleshores, “El senyor de Preixens donà l’ordre que es donés blat a tothom que estigués necessitat i que se’n donés fins que no hi hagués ni un gra” (p. 300). Aquest paràgraf, de manera simbòlica, copsa la generositat, el bon cor i, per descomptat, l’estima que el senyor de Preixens tenia pels habitants de la zona.

A continuació, podem llegir que Nostra Senyora li ho aplana i, així, “Diu que, de les sitges del castell, sortí blat i més blat, com unes deu vegades més del que hi havia i, miraculosament, les sitges sempre estaven plenes a vessar, puix, com més se’n treia, més n’hi havia” (p. 300). Aquest passatge exposa que les bones accions i fetes pel bé de la gent, són recompensades (en aquest relat, per un personatge femení, la Mare de Déu).

En acabant, passem a unes línies que enllacen amb lo matriarcal, en aquest cas, mitjançant l’actitud del senyor de Preixens: “Davant aquell miracle de la Mare de Déu, el senyor de Preixens no volgué que ningú li tornés ni un gra de blat del que havia prestat” (p. 300). Partint de la narració, no sabem si el noble veié que, si en demanava, Nostra Senyora li podria retirar el suport. En qualsevol cas, el senyor trià per donar sense esperar dels qui havien passat de la misèria a poder viure.

Finalment, es comenta que, “al senyor de Preixens, el van acompanyar la sort i la felicitat en totes les accions de la seva vida, i també va potenciar extraordinàriament la devoció a la Mare de Déu de la Gorga, lloc on els fidels acudirien a donar-ne gràcies durant moltes generacions” (p. 300). Per consegüent, el noble, a banda de viure bé, feu un detall a Nostra Senyora com a agraïment a l’ajuda que ella li havia proporcionat (i, de pas, als habitants del redol). I, a més, els pobladors també feien acció de gràcies a la Mare de Déu. Aquests dos detalls plasmen que la dona està ben considerada.

Afegirem que, al llarg del relat, copsem el tema de l’arquetip del rei i un tret que figura en moltes rondalles on apareix un noble (sia un rei, sia una reina, siga un comte…): quan el senyor pensa, viu i actua en favor dels habitants del territori en què mana, les bones collites i la prosperitat fan acte de presència. Això, fins i tot, en la realitat, té lloc a nivell psicològic i a nivell polític.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El part, en les cultures matriarcals, i la bona acollida dels nounats i de la infantesa

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que considerem que té a veure amb la maternitat i amb el naixement de la primavera és “El Sant Crist del Clop”, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. “La sagrada imatge del Sant Crist de Ponts, que, aparentment, havia anat pujant a contracorrent el riu Segre, s’esfondrà en l’aigua en arribar al lloc del Clop (…). En un camp, prop del riu, hi havia un pagès que, mentre treballava, encomanà al seu fill, molt jovenet, que anés al riu a cercar aigua amb un càntir” (p. 299).

Comentarem que, des d’un principi, captem que el Crist (la primera figura masculina) s’endinsa en l’aigua, és a dir, en la dona, com si el fill (Jesús) anàs a la mare i ella (Nostra Senyora) tingués més força que el noi.

Igualment, apareixen el camp (la dona, la terra), el llaurador que la treballa (en lo eròtic i en lo sexual, tenir un home relació sexual amb una dona, en aquest relat, un pare) i un jove que, com el Crist, també fa via cap a lo femení (ací, representat per la riera) i acompanyat de la part femenina (el cànter, com qualsevol detall de recepció, d’acollida).

No obstant això, com que el xicot no podia, “Acte seguit, cridà el seu pare i, prenent aquest el càntir, el submergí amb força dins de l’aigua fins topar amb un dels braços del crucifix, la qual cosa féu emergir l’altre braç; el pagès s’adonà, llavors, que allí hi havia una imatge del Crist” (p. 299). Per consegüent, i fruit d’un canvi de personatges (ací, si no cristianitzats, almenys, presentats amb figures masculines), veiem que el fill encara no està fort (ni físicament, ni, a més, sexualment), a diferència del pare. A banda, el parent (com faria un metge durant un part) trau el futur nadó (el Crist) de les aigües (de la bossa de la mare, ací plasmada com un riu).

Per eixe motiu, “Anà el pagès, ràpidament, a comunicar la troballa a les autoritats civil i eclesiàstica de la població, les quals reuniren tot el veïnat per a anar en processó fins al lloc del Clop, d’on extragueren la sagrada imatge i la dugueren, plens de goig i de religiós respecte, cap a l’església parroquial, on li fou construïda una capella i un altar” (p. 299) així com, en molts pobles pagesos o de pocs habitants, en nàixer un nen, la nova solia aplegar als veïns, a moltes persones i a les autoritats (tant a les eclesials com també a les polítiques). I, com que ha sorgit de la mare i ens trobem en una cultura matriarcal, el fill (de la mateixa manera que els pobladors ho farien respecte a un ancià) està ben considerat i ben tractat (ací reflectit en els dos detalls artístics).

Finalment, empiulant amb lo que ens suggereix el text des de la primera lectura (“El fill nascut de les aigües de la mare”) i des de la del mateix dia que la plasmàrem en la recerca (“Això és el part”, com diguí el 5 de juny del 2023), podem llegir que “Aquests fets tingueren lloc en un 25 de març, festivitat de l’Anunciació” (p. 299), això és, uns dies després de l’inici de la primavera i, per dir-ho així, reflectit en l’anunci de la nova: renaix la vida, la infantesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hem posat aquest article, “5 motius per defensar les humanitats”, publicat en el diari català “Ara” el 20 d’abril del 2014, perquè, per exemple, estem a favor de la introducció de la cultura tradicional plasmada en el folklore, més enllà del gènere dels personatges i sí, com ara, com un mitjà més per a explicar el present que vivim i per a fer possible que els alumnes capten detalls més enllà de la cultura popular que promouen molts mitjans de comunicació social i de lleis d’instrucció obligatòria i altres relatives a les universitats.