Arxiu d'etiquetes: “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” (Joan Bellmunt i Figueras)

Dones organitzadores, en qui confia el poble i agraïdes per la gent

General, , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Llegenda sarraïna”. Primerament, els sarraïns es defenien “de les escomeses dels exèrcits reconqueridors cristians.

Els homes d’aquests pobles estaven empresonats a les coves i cavernes, mentre que les dones i noies les obligaven a treballar com a esclaves i a servir els sarraïns” (p. 599). Comentaré que, un poc després de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya en el 2023, en què poguí veure un vídeo sobre la limitació de llibertats i, fins i tot, a nivell de les cases en el segle XVIII (no sols quant a furs), em vingué al pensament (com en altres ocasions, quan havia llegit narracions semblants) si aquest tipus de relat no podria ser, en el fons, un reflex de situacions realment viscudes en Catalunya, indistintament del moment històric en què poguessen estar ambientades. Anem a pams: 1) les coves i les cavernes, dos llocs que empiulen amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení, són indrets que adquireixen un paper ben diferent al matriarcalista i 2), a més, ho fan per part dels musulmans.

Les tropes dels comtes catalans no aconseguien creuar el riu Segre i, a banda, “Només podien passar-lo per un únic pas i un a un, (…) els exèrcits cristians no podien conquerir la Clua” (p. 599), una localitat del terme d’Artesa de Segre.

Tot seguit, com en més d’una narració, tiren junta i “van trobar la solució per alliberar aquesta terra de moros i conquerir aquest indret inexpugnable” (p. 599), és a dir, un lloc que es feia difícil de conquerir. Igualment, recorren a les dones, en un passatge que, al meu coneixement, enllaça amb lo matriarcalista: “Van ser les dones del poble, esclaves dels sarraïns, qui ho van planificar tot.

Aquell vespre, a l’altra riba, es van encendre tot de fogueres. Els sarraïns estaven a l’aguait. Les esclaves els van portar el sopar” (p. 599), això sí, enverinat, i, “Al cap d’una estona, van començar a caure. No en quedava ni un”. Com veiem, arran de l’aplec (els quals, cal dir que estaven oberts a hòmens i a dones, com, per exemple, han plasmat estudiosos del comunalisme en la Catalunya anterior al segle XV i, àdhuc, fins al segle XVIII), sorgeix la idea: que siguen les dones qui organitzen l’estratègia. I, com molt bé podem llegir, “ho van planificar tot”. En acabant, són elles qui ho porten a terme i, al capdavall, recorren a la raboseria.

Finalment, la llegenda exposa que “Els catalans van poder passar i reconquerir aquest lloc. Les dones de la Clua havien obtingut la victòria. Tots recobraven la llibertat” (p. 599). Resulta interessant aquest darrer paràgraf: encara que 1) tots els catalans pogueren anar avant, 2) es reconeix el mèrit que havien fet les dones (com a preparadores úniques de l’objectiu) i 3), de pas, es considera que, principalment, són les dones qui aplanaren la llibertat dels catalans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, hòmens molt oberts i pobles agraïts

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes és “Els tres caçadors”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra. Així, per una banda, hi ha tres caçadors amb escopeta (figura que enllaça amb la cultura castellana) i, per una altra, la llebre (un animal femella que simbolitza la rapidesa). Al final del relat, els cànids que acompanyaven els tres hòmens “han quedat, per sempre, condemnats a córrer i córrer (…) darrere de la llebre” (p. 592), és a dir, de la dona. I més encara: la narració afig que molts dies, de bon matí, es pot sentir el “caçador corrent acompanyat dels gossos darrere la cacera que mai no podrà assolir” (p. 592): la dona, que és qui porta la iniciativa. Per tant, no la podrà “caçar”, com tampoc no ho aconsegueix l’home en algunes cançons eròtiques populars: ella va per davant.

Una altra narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem el matriarcalisme, és “La filla de l’alcalde de Bescaran”. En primer lloc, el batle, molt obert, per a la festa major de Bescaran, “va preparar un gran dinar per als molts convidats que tenia. Entre les exquisideses, els volia donar unes olives boníssimes de la seva collita” (p. 596). Però la filla del batle, que havia ficat la mà en la gerra, no la pot traure.

Tot seguit, en un passatge en què tiren junta, “Tots els convidats li van donar consells, però cap no donà resultat” (p. 597) i, per això, “van tocar a sometent. Tota la població hi féu cap” (p. 597). En altres paraules, en línia amb el comunalisme, es reuneixen i, en acabant, toquen les campanes i prenen una decisió, fruit de l’aplec.

Malgrat que no ho assolien, “arribà un altre convidat, que (…) venia d’un poble veí, que li va aconsellar que obrís la mà i deixés anar les olives. Fet això, va poder treure la mà sense cap problema” (p. 597). Sobre aquest passatge, direm que, encara que qui aporta una solució a la jove és un home, ell no empiula amb la figura de l’alliberador (ni amb la de l’heroi cavalleresc, ni amb la del sant redemptor d’una població o, per exemple, d’una comarca). A banda, el context en què es desenvolupa la narració i la manera de ser del pare (un batle molt obert, receptiu i generós), ens porta a pensar que el convidat del poble veí tenia molts punts en comú amb el batle.

Finalment, “Davant d’aquell fet, considerat miraculós, el van nomenar papa de Bescaran” (p. 597). O siga que els habitants de Bescaran consideraven molt important ser agraïts i, per això, aquest convidat està ben considerat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb sentiments humanitaris, generoses i agraïdes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Maria Blancafort”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, primerament, veiem que “Blancafort era, indiscutiblement, una preciositat, no sols per la seva formosor de rostre i gentilesa, sinó, a l’ensems, pels sentiments humanitaris que l’adornen” (p. 589). Per tant, prioritza lo humanístic, en lloc de la bellesa.

Un dissabte, després d’eixir de l’escola, sa mare li comenta que caldria que anàs al bosc a per llenya, ja que eren una família pobra i a penes els en restava. “Així mateix ho féu” (p. 590).

Se’n va tota contenta al bosc i, quan hi era, veu un carboner, poc simpàtic, brut i altres trets negatius. Llavors, ella fa via i, quan ja li semblà que s’havia allunyat prou, comença, novament, la recerca.

Això sí, “en aixecar son gentil cos de terra, d’on acabava d’arreplegar unes branquetes molt seques, observà prop seu una velleta molt velleta que, amb veu manyaga, li preguntava:
-Trobes força llenya, nena?

-Sí, regular, sí -contestà tota sorpresa Blancafort. I la pobra velleta li anava portant tanta llenya com trobava, mentre li deia:

-Jo també vull ajudar-te.

-Vós? No: veniu, veniu – i, agafant-la pel braç, l’acompanyà a la marxareda dient:

-Seieu, seieu sota aquest tronc. Teniu, mengeu -i li donà el seu pa i formatge-, mentre jo continuo la tasca començada” (p. 590).

En aquest passatge, veiem que les branques són seques (com en hivern) i que, al moment, li apareix una velleta (en l’època de la vida vinculada al fred, a la neu). I, així, figuren la jove (estiu) i l’anciana (hivern). A més, apareix la figura del tronc i, per consegüent, la de l’arbre, vinculada amb el paganisme i amb el matriarcalisme: testimoni del temps i dels fets. Recordem que moltes reunions comunals esdevenien en un punt molt pròxim a un arbre. Nogensmenys, aquesta vella encara té vida i, per això, porta llenya a la noia. A més, com que, tot i l’edat, és molt oberta, li demana…. i la seua veu és suau, dolça.

Ara bé, la jove, amb bona empatia, vol salvar la vella, li diu que s’assega i li dona menjar. En acabant, “La bona velleta li restà tan agraïda que volgué, de totes passades, partir-se amb ella la minestra que li oferí. Així mateix ho feren. Una vegada llestes, es posaren ambdues a cercar llenya” (p. 591). Com podem veure, totes dues fan bona pasta, fet que comportà que, “Ajudada per la velleta, que, tot i ésser-ho molt, caminava molt lleugera, emprengueren el retorn” (p. 591).

Quant a aquest detall (ancianes encara fortes i, àdhuc, lleugeres en el pas), no és la primera vegada que ens trobem amb relats (o bé amb comentaris relacionats amb dones nascudes abans de 1920) i que empiulen amb eixes paraules de la rondalla.

Afegirem que, mentres que tornaven, la jove Blancafort li parla sobre el carboner i “la velleta donà consol i bons consells que la nena agraí força.

La tarda prenia comiat i, ja molt a prop del poble, descansaren un xic. Aleshores, fou quan Blancafort s’adonà que la seva mare venia a rebre-la. Llavors, la bona velleta li digué:

-Ara, com que ja tindràs companyia, jo me n’aniré a casa meva. Sigues bona minyona, segueix tenint amor per totes les coses, que Déu premia tots els bons i les bones obres” (p. 591). Per consegüent, copsem agraïment 1) d’anciana a jove i 2) de jove a anciana. 

A continuació, mare i filla agafen el sac i el duen a casa i, “quan van buidar-lo, la quantitat de llenya que hi havia amuntegada fou tan gran que ja tenien llenya assegurada per a tot l’hivern” (p. 591). Aleshores, pensaren en la velleta. És a dir, apareixen tres dones, cada una representa una generació i continua la baula entre totes tres.

Finalment, la narració posa que, “a l’orella, li ressonaven les seves darreres paraules, que significaven que, si un feia bones obres, tard o d’hora, en rebria recompensa” (p. 591). Afegiré que el 4 de març del 2023 contí, per telèfon, a ma mare part de la rondalla i que el seu comentari fou “A la llarga, sí. Les bones accions. Si es fa bé, es va fent camí i hem de tindre la confiança i l’esperança”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La narració empiula molt bé amb un article que ha eixit hui en el diari digital “El Punt Avui”, de què oferim l’enllaç i unes fotos: https://www.elpuntavui.cat/barcelona.html. Alguns voluntaris tenen més de noranta anys.

 

 

 

 

 

L’estima per la terra i per la mare, i dones ben considerades

General, , ,

Una altra llegenda que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La pell de bou de Térmens”. Així, “la gent de Térmens van haver de fugir davant l’embat de les tropes forasteres que envaïen la nostra terra (…).

Això no obstant, abans de marxar (…), van decidir enterrar en un lloc secret les seves pertinences més valuoses, (…) posant-les totes dintre d’una pell de bou, ben embolicades, perquè la humitat de la terra no les fes malbé i amb l’esperança de poder retornar un dia i recuperar-les” (p. 587). Per consegüent, primerament, estimen la terra i la senten com una mare: no sols soterren les pertinences (i, de pas, ho fan en la terra, associada a la dona, a la mare), sinó dins d’una bossa de pell de bou. Recordem que el bou és un animal relacionat amb la dona i que, com podem llegir en l’entrada “Pell” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “la pell de brau era emprada en els ritus d’iniciació, com un símbol de la mort amb la qual el neòfit es cobreix per desprendre-se’n després expressant el nou naixement”. Un neòfit és qui passa a ser nou com a membre d’un grup, com a creient d’una religió, etc. En aquesta llegenda, el nou naixement seria com si haguessen introduït la llavor en l’interior de la dona (en aquest cas, les pertinences depositades en la mare) i amb la mateixa esperança que quan es fa la sembra en desembre.

Però, com que la invasió durà més de lo previst, “els habitants que un dia hagueren de fugir, ja no pogueren tornar, moriren lluny de la terra i el poble estimat” (p. 587). Fins i tot, des de lluny, estimaven la terra on havien nascut i d’on provenien. Això sí, “avisaren els seus fills que, si algun dia podien tornar, que busquessin l’esmentada ‘pell de bou’ que contenia totes les seves pertinences, moltes de les quals heretades familiarment” (p. 587). Per tant, els pares continuen la baula dels seus avantpassats i enllacen amb els fills. Igualment, de nou, la pell de bou (associada a lo femení) està ben considerada.

Tot seguit, captem que, “Quan els descendents van poder tornar, prou van buscar l’esmentada pell de bou a la baixada de l’Horta, lloc on els van dir que l’havien enterrat, però (…), encara avui, l’esmentat tresor dipositat dintre la pell, espera que algú la desenterri” (p. 587).

Finalment, podem dir que els descendents han continuat interessats per les seues arrels (com ja ho feien els seus avantpassats), que la pell restava en l’horta (això és, en vincle amb un tret femení, com és la terra junt amb l’aigua i els aliments, les plantes i els arbres que s’hi solen plantar) i que els habitants inicials de Térmens depositaren estima per la terra. Aquesta estimació la feren de manera que està ben considerada com també per part dels seus fills i, per això, en la llegenda, empiula amb les pertinences, com en altres relats en què el tresor continua soterrat. A banda, el fet que la dona estiga ben tractada i que no se la desensorre (ací, ho faria, mitjançant el patrimoni en la pell de bou), al meu coneixement, reflecteix que el matriarcalisme continua amb vida entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.                                                                                                                                                 

 

Nostra Senyora perdona i salva l’home, i persones amb bon cor i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Sagrada Família fuig a Egipte”. Com en altres narracions semblants, Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús fugen de les tropes d’Herodes i, durant el camí, Sant Josep es troba uns sembradors que sembraven gra. Això, en desembre, que és el mes vinculat amb la sembra del forment. Llavors, “sant Josep els donà un morralet que portava amb blat i els va demanar que el sembressin.

Aquell blat va grillar i créixer en un tres i no res, de tal manera que, immediatament, onejaven a l’aire unes altes tiges” (p. 585). Com veiem, aquest passatge, entre altres coses, reflecteix l’esperit comunitari.

Tot seguit, llegim que, “Al poc temps, van sentir com arribaven els soldats (…), els quals s’adreçaren als homes que hi havia al camp i els preguntaren si havien vist la Sagrada Família, a la qual cosa aquests van contestar que sí, que els van veure quan sembraven aquell camp” (p. 585). Com podem captar, els hòmens que anaren a sembrar, molt oberts, es posen de part dels qui fan el bé, de la bondat. Aleshores, els soldats pensen que, d’això, feia mesos, i opten per retornar. Aquest segon passatge, partint d’altres relats semblants, el podríem empiular amb la collita (això és, amb el mes de juny).

Una altra llegenda en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “Mare de Déu de la Santa Creu”. Així, el rei va anar a Lleida, a passar-hi uns dies, on hi havia uns malfactors condemnats a mort. “Diu la llegenda que, la nit abans de ser executats, es van adonar que la porta de la presó només estava ajustada i van fugir de la ciutat. Però el lloc de fugida no fou altre que venir als peus de la Mare de Déu (…), a la qual van demanar que els volgués protegir (…), ja que s’havien penedit dels seus actes anteriors” (p. 585). Aquestes paraules reflecteixen que, si de cas, seria la dona (ací, Nostra Senyora) qui salvaria els condemnats, un tret que figura en alguna cançó del “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals (del segle XIX) o, com ara, en la llegenda valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco. De fet, l’endemà, quan el rei sabé que els condemnats “havien preferit acudir a encomanar-se a la Mare de Déu” (p. 585), els perdonà.

Finalment, “aquells presos van tornar (…) a l’ermita i van fer ofrena de les cadenes que els havien lligat tant de temps, en agraïment a la Verge, per la llibertat que els havia concedit” (p. 585), ja que ella els ho havia fet possible.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones que escolten lo maternal, lo femení, que toquen els peus en terra

General,

Una altra llegenda arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, i en què captem trets matriarcalistes, és “El nom del poble d’Anya”, “barreja de realitat, fantasia o llegenda que ens fa avinent d’on prové el nom del poble d’Anya” (p. 574). Cap a la meitat del relat, llegim que “Van venir temps de guerres i de destrucció que es van abatre sobre el pacífic i treballador poble” (p. 575) i, per tant, com n’era la gent: pacífica (com es copsa, més d’una vegada, en la poesia matriarcalista) i treballadora (detall que empiula amb moltes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920). A continuació, es posa que els qui hi habitaven, arran d’una pesta, decidiren fer via cap a un altre indret on establir-se.

Tot seguit, apareix un altre fet interessant, el qual enllaça amb les cultures matriarcalistes i amb unes paraules que digué Biel Majoral en el 2003 sobre la Mallorca anterior a l’especulació immobiliària del segle XX i la d’aleshores (en què comenta que, abans, hi havia el costum d’escoltar la terra): “Caminaren i caminaren fins a arribar a aquest lloc, que els va semblar adequat per al que pretenien, i s’hi van quedar” (p. 575). Per això, aquesta part de la narració ens pot evocar una dita valenciana molt coneguda i prou utilitzada en el País Valencià: “pensat i fet”.

El “pensat i fet”, malgrat que podria semblar un sinònim d’“Al cap I a la fi“, reflecteix trets interessants: 1) primerament, es pensen les coses, 2) de manera lleugerament ràpida, s’analitza i es pren una decisió i 3) es passa a l’acció. Resta, per tant, ben lluny de la forma de viure i d’actuar “dit i fet”, la qual pot ser més impulsiva com també parlar en lloc d’escoltar (àdhuc, en el sentit d’“escoltar la terra”).

Prosseguint amb la llegenda, el 7 de setembre del 2023, consultàrem Internet, per veure si hi havia alguna versió d’aquest relat, i trobàrem l’escrit “Vivències d’Anya” (https://pasapasxcat.wordpress.com/2015/08/27/vivencies-danya/comment-page-1), en la web “Pas a pas per Catalunya”, de recopilació i de difusió, en què copsàrem unes línies també acompanyades d’esperança: “Llàstima que, amb la gent que ha anat deixant el poble, s’ha anat perdent aquesta manera d’entendre la vida, però mai se sap! Igual, algun dia, aquest estil de vida torni a ressorgir. Mentrestant, sempre ens quedaran els records”.

Adduirem que aquest escoltar la terra representa fer-ho a la mare, a la dona, a lo femení i que, com ara, en la llengua catalana, hi ha prioritat d’escoltar sobre oir. Així, nosaltres diem “Escolta”, en lloc de limitar-nos a oir. I, puntualment, si la cosa es complicàs, “¿Vols fer el favor d’escoltar?”. 

Finalment, els habitants no deixaren la seua terra, sinó que cercaren altres llocs, en trobaren (una zona que s’ajustava a la seua manera d’entendre la vida) i hi decidiren viure: on ara està el poble.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La pàtria sempre tira”, en el sentit matriarcalista, com també la Mare Terra

General, ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La vall d’Àger i sant Pere”, semblant a una altra en el mateix llibre. “Hi ha una llegenda que ens conta que sant Pere va venir a predicar la paraula de Crist a la terra catalana, però, com que tenia tanta feina, no va poder passar per tots els llocs, entre els quals hi hagué la vall d’Àger” (p. 571), per això, Sant Pere es “va fer el propòsit de venir-hi d’una manera o altra” (p. 571).

En el paràgraf següent, es comenta que, “Quan ja era porter celestial, es va assabentar que, en el decurs dels segles, en aquesta vall, s’hi havia construït una bella col·legiata en honor seu, la qual cosa li va plaure i li retornà el desig de conèixer aquest lloc” (p. 571). Per tant, per una banda, captem que Sant Pere té un somni, una il·lusió i, per una altra, la terra li tira, en aquest cas, la terra catalana i la vall d’Àger (un espai obert, com les valls, i, sovint, amb natura molt diversificada).

Però, si ja li atreia la terra, més ho fa quan, “Un bon matí va arribar a les portes del cel un jove i li va demanar permís per entrar al regne. Sant Pere li va preguntar d’on venia i quina havia estat la seva vida. El jove, que era estudiant, molt devot” (p. 571), li diu que venia de la vall d’Àger i que “sempre, a vós, us he pregat” (p. 571). A més del record que eixes paraules porten a Sant Pere, el sant el deixa passar “i se’n va anar a trobar Nostre Senyor, per tal de demanar-li un parell de dies de vacances, per recórrer aquesta vall” (p. 572). I Déu li ho atorga i li recorda la seua tasca de porter del cel.

Tot seguit, el narrador comenta que, “Així, sant Pere va baixar a la terra i anà seguint la vall d’Àger, i es va entusiasmar tant seguint aquest vila” (p. 572). I hi passa una setmana. Com veiem, la vida terrenal li resulta més joiosa i, a banda, en el relat, apareixen meravelles de la vall, detalls que ens conviden a gaudir la vida, de la natura i, igualment, de les creacions de l’ésser humà (com ara, l’ermita de la Pertusa).

En tornar al cel, Nostre Senyor el repta i, primerament, no el volia deixar entrar, perquè Sant Pere havia sigut negligent. Nogensmenys, Sant Pere, eixerit, li diu:

“-Senyor: si, de tothom és sabut que Vós vau fer el món en sis dies, que dos els vau esmerçar en fer aquesta bonica vall i que el setè, el dia que vau reposar, hi vau anar a descansar, ¿com voleu que jo no m’entretingués contemplant aquesta obra vostra, tan perfecta i tan bella?” (p. 572). Com podem copsar, el narrador plasma un matriarcalisme que fa una lloança als regals que ha deixat la Mare Terra (ací, sobretot, en una banda de Catalunya) en forma de detalls de la natura (la qual està ben considerada per l’home) i, de rebot, a la mare, a lo maternal, encara que els dos personatges siguen masculins.

Arran d’aquestes paraules, “Nostre Senyor es va sentir afalagat pel reconeixement de la seva obra en aquest raconet del món i no va tenir arguments per replicar al bon sant Pere, el qual va tornar a entrar a la glòria del cel i a ocupar el seu càrrec de porter, després d’haver fet realitat el somni de visitar la vall d’Àger” (p. 572). Aquest darrer paràgraf del relat té dos moralitats: 1) cal ser agraïts a qui fa la faena, sobretot, pels altres (la natura i la vida en la Terra i la bellesa dels llocs més recòndits del món) i 2) que, com diu un refrany, “Qui cerca, troba”. És més, podríem afegir que 3) Sant Pere (qui, ací, simbolitza els catalanoparlants que estimen la terra on viuen), des de molt prompte (en aquest cas, des de sempre), ho ha fet i, per això, ha sentit una mena d’atracció per la vall d’Àger i, per consegüent, per lo maternal, en línia amb la dita “La pàtria sempre tira” (òbviament, des del punt de vista matriarcal, com bé plasma el DCVB, quan acompanya el refrany amb el comentari “significa que la terra de la nostra naixença sempre ens sol atreure”).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es fa costat a la maternitat, a la bondat i a les vivències

General, , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “Les aranyes”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras. “Hi havia una antiga creença segons la qual es deia que matar les aranyes era pecat. El motiu no era altre que, quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte, mentre era perseguida pels soldats d’Herodes, (…) van optar per amagar-se darrere uns pinatells i garrics” (p. 570). Començarem dient que, tant els pins com també els garrics (una mena d’alzina), eren petits. Igualment, adduirem que, en l’entrada “Aranya” de l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem que “És filadora i teixidora de teranyina, regna des del seu centre com una deessa, amb fil produït de la pròpia substància teixeix el vel del destí amb fils invisibles” i “Animal lunar: lliga els humans, assenyala les pluges, la fecunditat, la salut, la mort, la regeneració; les grans deesses lunars eren filadores i teixidores còsmiques”. Per això, podem pensar que aquesta aranya s’alia amb la fecunditat que ha tingut Nostra Senyora i, de pas, amb el Nen. De fet, “Mentre s’estaven darrere els matolls reposant i amagats, van aparèixer un estol d’aranyes que van teixir un seguit de randes tan fines, espesses i brutes que, només de mirar-les, donava la sensació que eren molt velles” (p. 570) i, així, facilitaven que els tres es sentissen protegits en eixa mena de niu maternal, de cova.

A banda, de nou, lo femení va lligat a lo vell, a lo lleig, a lo fosc (la brutícia). És més: com que les aranyes fan el paper de mare, “Quan passà l’escamot de soldats, s’adonà dels arbres, però, en veure aquelles teranyines, pensà que, per allí, no hi havia ningú, ja que allò era molt vell i, si s’hi haguessin posat, ho haurien trencat” (p. 570). En aquest passatge, semblant a altres de rondalles en què la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús parteixen cap a Egipte en temps de sembra (en desembre, quan naix el xiquet) i tornen a la seua terra en juny (quan es sega el forment), però amb un pagès en la narració, ací ho fa una figura femenina: l’aranya. I, a més, en grup, un tret que podria evocar-nos lo matriarcalista.

Afegirem que, al meu coneixement, els soldats menyspreen lo vell (l’experiència i les vivències acumulades amb l’edat) i simbolitzen lo patriarcal: consideren que aquella mena de porta (el teixit de les aranyes) hauria sigut trencat, fet que no ha ocorregut.

Finalment, podem llegir que, “D’aquesta manera, es van salvar Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen i, per aquest motiu, no es poden matar les aranyes, segons la tradició popular” (p. 570). Per consegüent, la moralitat és que s’ha de fer costat a la gent que és innocent i bondadosa i, òbviament, als qui faciliten els fruits de la maternitat (ací, el Nen, a qui els soldats pretenien matar).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es tria lo fosc, la maternitat, els nius, els pactes i amb agraïments

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “El boïgaire”. Primerament, direm que “boïgaire” té a veure amb “boïc” (en el DCVB, “Feix de llenya i brossa cobert de terra, al qual peguen foc i el deixen cremar sense flama per escampar després la terra i cendres com a femada”). Per tant, 1) la llenya té relació amb la fusta, i la fusta amb la mare, 2) la flama de la vida és la dona, 3) la terra està vinculada amb lo matriarcalista, 4) les cendres són de color fosc i 5) la femada fa possible que la terra estiga fèrtil.

En un passatge de la narració, Jesucrist diu al boïgaire “et deixo escollir entre treballar al sol o amb claror de lluna.

El boïgaire diu que va escollir treballar amb lluna” (pp. 563-564). Afegirem que, en aquestes línies, posa “amb claror de lluna”, detall que enllaça amb les narracions en què la part fosca i femenina i la claror van unides, així com la lluna fa llum de nit, moment del dia en què més predomina l’obscuritat. Com a anècdota, diré que, en llegir aquesta rondalla per primera vegada, el 26 de febrer del 2023, diguí “La lluna” abans de passar a la plana següent i de trobar la resposta de l’home.

Un altre relat, en la mateixa obra, i que compta amb detalls matriarcalistes, és “La processó de les falcies”, uns ocells que apleguen ben avançat el mes d’abril i que, “segons conta la llegenda, desitjaven niar a la torre del vell castell, la qual estava, llavors, mig enrunada (era la rodona) i oferia unes esquerdes i uns forats ideals per a fer-hi el niu” (p. 567). Per consegüent, en un espai com és la torre (el qual podria recordar-nos el campanar, lloc que, eròticament, simbolitza el penis) i que és alt, tenen intenció de niuar. A més, aquesta torre és redona (forma que va en línia amb lo matriarcal) i és la part que perviu del castell. I, com que les falcies no viuen en la terra d’on han partit, “van anar a trobar els prohoms de la població, per tal de demanar-los permís per establir-se a la torre” (p. 567) i els representants polítics acorden l’aprovació, “però, amb la condició que se n’anessin a primers d’agost, a fi que l’aigua pogués ésser ben neta per a la bugada de la festa major, que, aleshores, es feia el dia 15.

Diu que les falcies van complir (…) i els veïns d’Ardèvol sempre han restat ben agraïts i, per aquest motiu, per mostrar la seva simpatia vers aquests ocells, cada any era tradicional sortir a rebre’ls en processó el dia de Sant Jordi” (p. 567). Adduirem que, com podem llegir en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los Vascos”, de M. Carmen Basterretxea, les aus estan vinculades amb la Gran Mare (en la cultura basca, amb la deïtat Mari): “En les representacions personificades, Mari apareix com a figura femenina, dona de cabells llargs, anciana; o com a figura zoomòrfica, au o serp, entre altres formes” (p. 56).

Per tant, les dones són ben rebudes en terres catalanoparlants, apleguen a acords, se’ls facilita l’accés a llocs on puguen desenvolupar fàcilment i còmoda la maternitat. Ara bé, en aquesta llegenda, els forats de la torre… fan el paper de cova i no és una niuada de pardal, sinó de falsia, i, per això, no està en nexe amb la picadeta de pardal que figura en algunes cançons eròtiques (en què es comenta la introducció del penis durant les relacions sexuals), sinó amb la de fer possible la descendència, la vida del futur.

Finalment, com que les falcies han complit amb la paraula, el poble els està molt agraït i, cada any, els habitants ixen a rebre-les… en una processó, detall que indica que les dones estan ben considerades.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La Lluna i el Sol”, una rondalla matriarcalista en què la Lluna fa de mare

General, , ,

“La Lluna i el Sol”: quan la lluna (lo matriarcalista) besa la terra i hi acampa junt amb els fills de la Mare Terra.

Tot seguit, exposem la rondalla “La lluna i el sol”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras i en què, entre altres coses, ix el detall matriarcalista de besar la terra. Diu així:

“Temps era temps, va resultar que la Lluna i el Sol es van enamorar. Van festejar i es van casar. A la boda, va assistir-hi tot el firmament en pes: estels, àngels, planetes, astres, etc., tot el que es mou per allà dalt van anar a la boda, que se celebrà un bon matí de primavera.

La Lluna anava de blanc, ben polideta, i rebia les felicitacions de tothom. El Sol anava més despreocupat. La Lluna es va encaboriar i va preguntar-li, al seu solet, si no es trobava bé o si no estava content. El Sol va respondre-li que el deixés en pau i que no fos pesada. Diu que van passar els dies i les setmanes i l’actitud del Sol continuava igual. Fins que, un matí d’agost, quan el Sol anava a complir amb el seu treball, la Lluna li va suplicar que li digués per què es comportava així amb ella. El Sol va intentar treure-se-la de davant amb bones paraules: l’estimava, però volia que el deixés estar.

La Lluna va demanar-li una prova del seu amor. Si l’estimava, l’havia de deixar anar amb ell a treballar, així, ella el descansaria un xic de la seva feina.

En sentir això el Sol, va respondre rotundament que no i la tractà de pretensiosa i atrevida, a més d’agosarada, per voler ésser igual que ell.

La Lluna va contestar-li que no volia ser un destorb: per això, decidia separar-se’n, viure independent.

-Jo començaré a besar la terra, quan tu acabis -féu la Lluna-, i vetllaré amb els meus raigs platejats i blanquíssims el son de tothom.

-Lluna, no em deixis -féu el Sol, quan s’adonà que la cosa anava seriosament.

-Ha estat el teu caràcter orgullós i presumptuós el que t’ha menat a actuar així -féu la Lluna-. Així, que em separo de tu, Sol envejós.

I fou, per aquest motiu, que es van separar: per l’enveja. I, des d’aleshores, cada un va pel seu compte: l’un, de dia; i, l’altra, de nit” (p. 559).

Com veiem, per una banda, les noces es celebren en primavera, l’estació vinculada amb l’esperança. A més, la dona (ací, la Lluna) rep felicitacions de molta gent, detall que reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben considerada.

Igualment, ella, molt oberta, pacient i amb bona empatia, s’interessa pel Sol i està decidida a fer-li costat en el treball, en les tasques i a facilitar-li una vida més tranquil·la, però sense ser un destorb per al Sol.

Fins i tot, ella proposa besar la terra, un detall que Pere Riutort, en la seua explanació del 2018, plasma com relacionada amb els pares, amb els avantpassats, i que, a més, podem relacionar amb besar la mare, amb tenir-li simpatia, amb valorar-la favorablement, així com ho faríem a la terra que ens acull, a la terra on vivim i, òbviament, a la Mare Terra.

I, com que la Lluna estima la terra, la vida i lo terrenal (però sense menysprear el seu paper durant la nit), li comenta “Jo començaré a besar la terra, quan tu acabis (…), i vetllaré amb els meus raigs platejats i blanquíssims el son de tothom” (p. 559). Al meu coneixement, cada bes que ella fa a la terra, en el fons, és la llum que ella transmet (durant la nit, en plena foscor) a cada u dels fills de la Mare Terra, per mitjà dels raigs.

Finalment, com podem captar, la Lluna fa el paper de mare, adhuc, maternal (vetlar pel bon son de tothom), i afavoreix l’esperit comunitari.

Ara bé, com que ella, amb més iniciativa i amb més opcions, s’ho trau de les mans (però no el Sol), ell es troba que la Lluna sí que es val junt amb els altres (esperit de comunitat) i que ell és molt més dependent. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme i, quant al relat, no n’havia llegit, de semblants i amb aquest esperit matriarcalista, amb una visió positiva del detall de besar la terra (ací, la mare i, per extensió, la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, oferim una foto d’aquesta rondalla.