Defensa de les terres catalanoparlants i de l’educació matriarcalista i obertura

General,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La processó d’Almatret”, en aquest cas, en relació amb el tema de la protecció de la terra. Comença dient que “Es veu que la nostra contrada és terra tan bella i tan generosa que sempre ha despertat la cobdícia de l’invasor, de la gent de fora. Per això, no ha d’estranyar que, ara uns, ara altres, pràcticament, sempre hem tingut el peu d’algú damunt la nostra terra.

Que si els sarraïns, que si els francesos…

Quan jo era petit, sempre em contaven que, a pesar de tot, de les invasions i del de més enllà, mai pogueren dominar la nostra terra i la nostra gent” (p. 412). Les frases en negreta són nostres i, al meu coneixement, fins i tot, serveixen per a una educació matriarcal que també inclou la defensa de la terra, de la gent que hi viu i s’hi identifica i, de pas, de la identitat de la persona i del Poble.

Com a exemple, tot seguit, comenta que, durant la guerra del Francés (1808-1814), “els patriotes catalans, agrupats en sometents, tingueren el paratge de sant Miquel de la Tosca i la serra la Llenca com a la seva caserna general d’actuacions” (p. 412). Cal dir que, durant aquesta guerra, es plasmaren dues cosmovisions molt diferents: la favorable a la religió (des de la vessant matriarcalista i dels catalanoparlants) i la laïcista i anticlerical procedent de la cultura associada a la llengua francesa, de línia patriarcal. I, com que la gent estimava la terra i lo que hi tenia a veure (incloent la llengua catalana), aquests patriotes catalans, “amb la complicitat de tots, s’havien preparat uns amagatalls” (p. 412).

Afegirem que qui contà aquest relat, Lluís Nogué Pastó, diu que “recollim el que ens pervé de la llegenda, la tradició, la veu popular, generació darrere generació.

Els patriotes catalans no paraven de boicotejar les tropes franceses (…), s’encomanaven a sant Miquel, que els protegís” (pp. 412 i  413). Cal recordar que, com escriu el valencià Manuel Sanchis Guarner en la seua obra “La llengua dels valencians”, publicada per Editorial Tres i Quatre en el 2009, en el segle XVIII (quan entra la dinastia dels Borbons en els territoris sota el Regne de Castella i Felip V de Castella aprova els decrets de Nova Planta, els quals afectaren la gran majoria dels catalanoparlants i el Regne d’Aragó), “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312). I qui diu els valencians, diu, com ara, els catalans, com es reflecteix en aquesta narració i en moltes més arreplegades per Joan Bellmunt i Figueras.

Prosseguint amb el relat, “va resultar que una boira espessa cobrí tota la serra, afavorint completament els sometents, que desaparegueren de la vista dels francesos.

Aquests, davant d’aquella espessa boira i desconeixedors del terreny muntanyenc, decidiren suspendre el projectat atac (…), van desistir i fugiren d’aquí”  (p. 413). Amb el temps, aquesta boira (amb què té a veure Sant Miquel) passà a ser coneguda com “la processó d’Almatret” i el narrador afig que els catalans “pogueren sobreviure i continuar fent front a l’invasor de la nostra terra” (p. 413). Com podem copsar, el tema de la terra i de l’estima per ella estan presents, no sols en la manera de viure d’aquells catalanoparlants dels segles XVIII i XIX, sinó en aquesta obra de primeries del segle XXI.

Finalment, quant als sometents, adduiré que, en el curs 1993/1994, Enric Sebastià Domingo (1930-2006, mestre d’Història contemporània en l’Escola de Magisteri de la Universitat de València) ens digué que una de les causes de moltes derrotes franceses fou lo que hem vist ací: els sometents, les guerrilles. A més, el mestre adduïa que, durant la guerra del Vietnam (segle XX), u dels líders vietnamites es fixà en el conflicte peninsular i en aquests grups, sovint, populars i de gent que, com hem llegit, coneixia el terreny. Aquest estudi sobre eixes organitzacions fou u dels motius més importants de la victòria vietnamita, malgrat que els nord-americans posseïen una força militar més gran. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Dones que fan de mares i que acullen i mares que es retroben amb els fills

General, ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals és “El noi pobre que va ésser Sant Pare”, la qual fou plasmada en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Es tracta d’una narració que ve a dir-nos que, tot i que u, inicialment, siga pobre, pot aplegar a un alt càrrec (i molt reconegut) i, igualment, ser una persona franca i que encara té present la figura de la mare (i, en el cas de la mare, la del fill). Així, una família de pagesos tenien molts fills i, quan els en nasqué u nou, “no és d’estranyar que, de comú acord, decidissin de deixar-lo en algun portal de gent amb ofici, per tal que el pobre infant pogués créixer sense passar gana” (p. 404). Com veiem, la decisió es pren per acord entre la mare i el pare, un tret matriarcal. I, a més, en paraules que em digué ma mare en el 2023, “Això, abans, es feia en cases o en convents, a la porta”.

Com a mostra d’acollida, “Quan, al matí, es van llevar els habitants d’aquella casa, que eren sabaters d’ofici, van sentir els plors de l’infant i el varen acollir” (p. 404) com u més de la casa junt amb els fills i, amb el temps, també hi viurien.

Més avant, com en altres relats semblants, el xiquet comenta a la mare que ell volia anar-se’n i que els germans li havien dit que ell no era fill de la casa “i, per això, havia decidit marxar” (p. 404). La mare, que tant estimava el fill, li confirma que, efectivament, ell no era fill seu. Nogensmenys, com que volia que ell la recordàs, molt oberta i afectiva, li comenta “Et vaig trobar un dia, al matí, a la porta de casa i et vaig arreplegar, et vaig treure la roba que portaves, la vaig guardar en un farcell i te’n vaig posar de nova, de meva. Així que, si ara vols marxar, et donaré la roba que duies aquell dia i tu la guardaràs tota la vida” (p. 404). Per consegüent, la dona no ha rebutjat, ni ha desconsiderat el passat del nen (ací, plasmat en la roba que portava inicialment), li ha acollit (simbòlicament i tot) amb la roba. I, al capdavall, li torna la de la mare biològica (i, així, ell pot conservar el record de les arrels).

A continuació, el fill li diu:

“-Sí, mare; doneu-me el farcell, que marxaré a guanyar-me la vida” (p. 405).

El xicot fa via cap a terres llunyanes (fet que representa el pas de la infantesa a la joventut) i, com que l’acullen sabaters, ell aprén d’aquest ofici. Passa que, tot i que no sabia llegir, ni escriure, un dia, en una missa, el Crist dirigeix la mirada cap al noi.

El jove ho comenta al sabater, qui acompanya el xic cap a l’església. I, novament, el Crist mira el noi. I, a més, una tercera vegada: “es convencé tothom que el sabateret era l’escollit per Sant Pare i (…) decidiren, per fi, que, si aquesta era la voluntat, així es complís” (p. 405). 

Però, com que els grans cardenals veieren que el sabateret no sabia llegir, ni escriure, decideixen ensenyar-lo: “una gran colla va dedicar-se a instruir-lo, i el noi, que era aplicat, aviat en va aprendre fent grans avenços” (p. 405).

Passen els anys i, un dia, una dona penitent, s’acosta el Papa i ella li diu que, quan el seu fill era just nounat, l’havia abandonat i que això li havia turmentada tota la vida i volia demanar perdó al Sant Pare. Tot seguit, el papa li atorga l’absolució (p. 405).

“Aquest li preguntà si coneixeria la roba que posà al seu fill quan el deixà a la porta d’aquella casa, i ella va dir que sí” (p. 406). Per consegüent, la mare encara recordava el fill; i ell, la relació amb la mare (ací, per mitjà del detall de la roba).

L’endemà, durant un dinar a què ell l’havia convidada, “el Sant Pare tragué el farcellet amb la roba i la dona el reconegué com el que ella havia posat al seu fill (…).

El Sant Pare va dir-li:

-Així podeu estar contenta, puix el vostre fill no ha mort, és viu, perquè el vostre fill sóc jo.

I fill i mare esdevingueren joiosos, fonent-se en una forta i sincera abraçada. L’abraçada del retrobament” (p. 406). Resulta simbòlic que el fill es trobe amb la mare justament quan ell està en la cúspide de la vida (ací, representada pel papat) i en què ella passa per la vellesa. D’aquesta manera, representen la reconciliació entre la mare i el fill, tan habitual en casos com aquest (quant al tema de les respectives edats): 1) el fill (qui, arran de la conversa, copsa que ella podria ser sa mare) no es desentén de la mare biològica i, com en casos així, partint que qui ha portat la iniciativa (en aquest tema), ha sigut la mare, 2) és ella qui abraça primer el fill i, així, l’accepta. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Terres fèrtils i dones bondadoses, honrades, que condonen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les roques de la Galera”. Així, podem llegir que, durant un combat de les tropes de Juli Cèsar fins als vessants de la Serra Grossa, “Cèsar, molt ben guiat per aquell nadiu de la contrada, coneixedor del terreny, car era fill d’aquí, (…) dugué l’enemic vers el lloc que li convenia per presentar batalla” (p. 409). Per tant, en aquest passatge, el cap de l’exèrcit, l’emperador, recorre a una estratègia molt interessant i que reflecteix obertura: que li reporte una persona del terreny (qui, d’alguna manera, fa el paper de conseller).

Tot seguit, veiem un altre tret matriarcalista: el fet que apleguen al lloc, “on l’herba i l’aigua eren abundants” (p. 400). Per consegüent, la terra (ací, simbolitzada per l’herba) era fèrtil i l’aigua afavoria la vida i el futur del terreny i dels qui hi vivien. A més, aquests detalls empiulen amb la dona i amb lo femení.

Finalment, adduirem que, al capdavall del relat, es pot llegir que un arc com també “les Roques de la Galera, ens recorden avui l’imperi romà en la nostra terra i diuen que, en aquest indret, si s’escolta amb atenció, amb l’orella posada a la roca, encara se sent (…) com si fos una remor de mar llunyana” (p. 401). En altres paraules, ens trobem amb roques (la fortalesa de la dona, qui toca els peus en terra), l’interés per la terra, l’escolta (u dels sentits més vinculats amb el matriarcalisme junt amb el tacte), la relació entre l’orella (escoltar) i la roca (això és, la dona, qui aporta vivències i saviesa a qui se li acosta, ací, tocant-la) i l’aigua de la mar (un altre detall matriarcal).

En la rondalla vinent, “El moliner”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Temps era temps que, per aquesta vall, baixaven les aigües d’un rierol, el qual feia encara més fèrtil tota la terra de la rodalia. Els homes vivien feliços amb el seu treball. Les aigües (…) eren aprofitades per fer moure tres molins (…) i, fins i tot, arribaven fins aquí homes d’altres contrades amb els seus ruquets carregats de sacs, per tal de moldre el seu gra” (p. 401). Així, veiem coincidències amb el relat anterior i que, no sols la gent vivia feliç amb lo que feia, sinó que era molt oberta i que la terra era d’acollida i ben considerada (i podríem afegir que, de pas, la dona, lo matriarcal).

Igualment, el narrador addueix que, en eixa zona, hi havia un moliner que era molt treballador, cristià molt complidor i molt devot del seu sant patró…, però que no donava bona mesura a la gent que molien en el seu molí (p. 402).

Quan aquest moliner aplega al cel, Sant Pere no l’accepta fins que li convenç l’advocat del senyor i, com que era el dia de Nadal, el deixa passar al cel.

Ara bé, un poc després, Jesús, “amb veu dolça, li digué:

-Bon moliner: el teu sant ha intercedit per tu i, clar, jo l’escolto, però és que, per entrar al cel, cal haver estat honrat tota la vida (…). Tornaràs a la terra i allí viuràs fins que t’esmenis i rectifiquis el que has defraudat. Un cop això fet, si ho fas, podràs entrar al cel” (pp. 402-403). Com podem veure, i en línia amb molts relats en què apareix Jesús o bé Déu, és un personatge obert, dolç, acollidor.

A continuació, el moliner se’n baixa a la terra i orienta cap a la bondat i cap a l’honradesa l’educació als seus fills: “a tothom, ha de fer-se-li mesura a sobreeixir, cal ser honrats.

I així ho feren a partir d’aquell dia” (p. 403).

Afegirem que “El bon moliner anava treballant i ajudant tots aquells que passaven demanant una caritat. Un dia, però, a una vídua amb el seu nadó, els fills van acomiadar-la (…)

El moliner els reptà, de nou, fent-los veure que cal ajudar aquell que ho necessita (…).

Després, invità la pobra vídua a passar al molí i li donà menjar i hostatge per tal que recuperés les seves forces per a continuar camí” (p. 403).

I, finalment, com que l’home havia sigut bonhomiós, generós i honrat, aquella nit somia la Mare de Déu i el Nen Jesús demanant i, més avant, Sant Pere l’acull en el cel i, a més, Déu i, al capdavall (i açò és simbòlic), la dona (Nostra Senyora, acompanyada del Nen). Cal adduir que la Mare de Déu li ho condona, ja que la mare i el fill “li feien un dolç somriure” (p. 403): la dona té la darrera paraula i ací ha fet el paper de jutgessa (i, de pas, Nostra Senyora plasma l’arquetip del rei, com a reina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Una rondalla sobre la Creació, des de la vessant matriarcal, consellera i molt oberta

General

Una altra rondalla relacionada amb la Creació de l’Univers i de la vida i que, en aquest cas, figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Una campana d’or al mig del món”, la qual, a més, empiula amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista).

Dos jóvens volien trobar la campana d’or: “dos buscadors de tresors anaven avançant pels camins polsosos de la terra garriguenca (…)

-Mira, allí hi ha un pagès. Preguntem-li si estem arribant al poble que cerquem o si encara falta molt” (p. 396), Juncosa. El pagès els respon que quasi ja hi són. Tot seguit, els dos nois li demanen “I és cert el que es conta que hi ha una campana d’or soterrada en aquest poble?

-Tan cert com que el sol ens il·lumina.

-I doncs, com és que, si hi ha la campana, mai no l’heu cercada vosaltres?

-Doncs, ben senzill: amb el nostre treball, en tenim prou per viure i mai, a ningú, se li ha desvetllat la cobejança de posseir-la. (…) Seieu, seieu, que ara us ho contaré tot” (p. 396). I, així, després de la presentació dels jóvens, ells apleguen a Juncosa i, a continuació, el vell (que copsa la curiositat dels xicots) els conta el relat de la Creació, el qual està ple de simbolisme matriarcal:

“Quan Déu Totpoderós creà l’Univers, anà fent dia rere dia tot de coses belles, la llum, els estels, el sol, la lluna, però, ai…, quan havia de fer la terra, li entrà un dubte. No sabia si fer-la llarga o curta; ampla o estreta; quadrada o bé rodona. Per fi, després de consultar-ho amb els seus consellers, decidí de fer-la rodona i, és ben clar que, per fer-la rodona, havia de menester un compàs. Així, que clavà el compàs i ho féu, precisament, on ara hi ha el poble de Juncosa. Encara avui podeu veure el forat a la pedra: té uns tres metres de diàmetre, es troba tocant a l’ermita i mai ningú no ha pogut arrencar-la de tan pesant com és. Per aquesta causa, avui som coneguts, a tota la rodalia i fora d’ella, com els del ‘mig del món’” (pp. 396-397).

Com podem veure, la Creació del món va unida a la bellesa de la vida (no tant en el sentit estètic com en el plaer de viure i de poder-la assaborir) i, en eixe sentit, no podia faltar-hi la terra, ja que d’ella procedeix la vida i és la Mare de tots i de tot. A més, 2) qui la creà, recorre, igualment, als consellers (detall que empiula amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb els nombrosos casos en què l’home va a la dona i ella li aporta el suggeriment, la idea que considera més favorable a lo que ell li exposa i, en més d’una ocasió, a tots dos), 3) tria fer-la redona (forma en nexe amb lo matriarcalista com també amb el dinamisme i amb lo virtual), 4) posà la terra… on està el poble (Juncosa). I, com a mostra, el forat (tret que fa que no tot siga recte, com podria semblar-ho el compàs). A banda, el forat toca l’ermita (una obra arquitectònica que substituí els santuaris pagans). I 5) la força de lo terrenal i de la dona roman en el fet que ningú no ha pogut extraure-ho de la terra, d’on era, d’on ha arrelat (de la mateixa manera que el matriarcalisme ho ha fet entre els catalanoparlants que promouen la llengua, la terra i lo que hi té a veure).

Fins ací, la introducció i la part del relat de la Creació.

Més avant, prossegueix amb uns afegitons interessants i que tenen a veure amb les cultures matriarcalistes. L’ancià comenta als jóvens que els sarraïns n’eren sabedors i que, en la comarca de les Garrigues, “volien aixecar, precisament aquí, la seva mesquita més important, la més gran del seu regne musulmà, car la importància que assolirien, en tenir-la aixecada just al mig del món, els feia creure que tot el dominarien ells. I és, per aquest fet, que, mentre anaven conquerint terres, portaven una campana grossa, tota d’or, per tal de posar-la en el temple” (p. 397). Així, la narració vincula el voler ser el melic del món (el centre de totes les coses) amb el poder de conquesta i amb l’or (el color que es relaciona amb el sol i, de pas, amb lo patriarcal, amb la riquesa econòmica). Afegirem que “una gran munió de mules seguia al darrere dels guerrers, per transportar-la” (p. 397), és a dir, que els hòmens anaven al capdavant i les dones eren l’animal de càrrega, si més no, simbòlicament.

Ara bé, passa el temps i els catalans guanyen els musulmans i, a més, els sarraïns deixen la campana, “Decidiren, doncs, d’enterrar-la, ben fonda, en el lloc exacte que només ells saben, amb l’esperança i la seguretat de tornar algun dia, per tal d’aixecar la mesquita somiada.

(…) i tot el poble sap que està colgada. Però, com he dit abans, nosaltres no tenim cobejança” (p. 397) això és, desig viu de posseir-la.

Els dos jóvens, en copsar els missatges i el significat de la narració, comenten al vell:

“Potser sí que teniu raó -afegiren els dos buscadors-: val més no posseir riqueses i viure tranquils. (…).

-Doncs, adéu.

-Adéu -feren tots dos, girant camí per on havien vingut.

I és així com, avui encara, es troba la campana d’or colgada al lloc (…). El forat a la pedra encara s’hi veu avui” (p. 397). I eixa és l’empremta de la cultura musulmana en terres catalanes, en les quals, si bé no es menysprea el tenir, no es posa de part de l’acumulació a l’estil que hem llegit. 

Finalment, adduirem que, en cap moment, apareix el color argent, ni el negre i sí, com ara, la terra, la qual és més preada que les riqueses: una campana forta, al costat d’un històric santuari i, així, que empiula amb la dona, amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, amb molta espenta, amb bona empatia i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsen molts trets matriarcals, i que figura en l’obra esmentada de Joan Bellmunt i Figueras, és “La dona heroica”. Uns jóvens apleguen a un poble (Fulleda) i se’n van cap a la plaça, on hi havia un grup de vells en una vesprada fresca de tardor (p. 391), és a dir, de l’estació relacionada amb la maduresa. Els jóvens, molt oberts, els diuen “ens hem assabentat que, en aquest poble, s’hi troba una forta arrel de la nostra història, i veníem a veure si vosaltres ens podríeu ajudar a descobrir-la.

-Us referiu a l’Agustina Saragossa? -feren els vells.

-A la mateixa!

-Doncs us explicarem el que sabem. Seieu, seieu” (pp. 391-392).

Per tant, hi ha una relació (i bona) entre la joventut i els vells, a qui els jóvens consideren que, per dir-ho així, són els portadors de la saviesa i que els podrien fer costat. Igualment, la resposta dels ancians és oberta i, a més, d’acord amb la meua experiència (entre el 2009 i el 2011, escoltí moltes converses amb persones majors de setanta anys o, àdhuc, de huitanta anys), em diu que solen fer-ho, entre altres coses, perquè tots dos guanyen: uns, com a educadors; els altres, com a aprenents de saviesa i tot.

Més avant, els ancians comenten que un pastor donà l’avís als sometents (els exèrcits populars que es mobilitzaven en casos puntuals), en aquest relat, “per donar suport als lluitadors d’aquesta terra” (p. 392). Una vegada reagrupats, “La població, guiada i encoratjada per una dona que estava de pas i es trobava en un hostal” (p. 392). I tot, “contra l’invasor,… fins al punt que aquests es van haver de retirar derrotats” (p. 392).

Igualment, podem llegir que aquella dona, amb un nen a l’espatla, “es posà de nou al front d’aquella gentada, amb forts crits d’ànim per a tots i, essent la primera a donar exemple, s’apressà de nou a defensar el poble” (pp. 392-393). Per consegüent, ens trobem amb una dona que fa de cap del grup, que encoratja els qui ella dirigeix i, a banda, que predica amb l’exemple, al mateix temps que defensa la terra (un tret matriarcalista unit, com ara, a l’educació matriarcal del donar exemple).

Tot seguit, els catalans vencen els francesos “i n’havien fet tres, de presoners, als quals la gent volia penjar a la forca. (…) però, en aquell moment, aparegué la dona i cridà:

-Què voleu fer? Això és un assassinat! I els catalans no som assassins, mai matem a sang freda, només en combat! I la nostra cavallerositat ens ha de dur a protegir el vençut amb la mateixa mà que hem lluitat contra ell” (p. 393). Aquestes paraules de la dona empiulen amb lo matriarcalista, ben plasmat en unes frases que he oït, més d’una vegada, a dones (com ara, a ma mare i a una cosina de mon pare nascuda a mitjan dels anys trenta del segle XX): “Una dona sap lo que significa tenir un fill. Els nou mesos en relació amb el xiquet, dins de la mare, abans de nàixer, es recorden tota la vida. Per això, moltes dones no volem la guerra”.

Tot seguit, alguns demanen a la dona:

“-Qui ets tu, que tan valentament has lluitat al nostre costat, tot i ésser forastera? -cridaren alguns.

-Sóc dels vostres, sóc catalana.

-Quin és el teu nom, valerosa dona?

-Agustina.

Els ànims s’anaren calmant, a poc a poc, gràcies a les paraules d’aquella dona que demostrava valentia i honradesa, tot fent honor al tarannà de la gent de les Garrigues” (p. 393).

Aquestes paraules enllacen amb molts comentaris relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren fortes i, en alguns casos, que feien de cap de grup.

Un poc després, els vells addueixen als jóvens “nosaltres us hem volgut contar el que hem sentit explicar d’ella, aquí, a la nostra terra” (p. 393), unes paraules en nexe amb l’educació matriarcal (de generació en generació, molt per mitjà d’escoltar i, igualment, sovint, de mares i d’àvies a fills i a nets i, òbviament, a persones més jóvens d’edat).

Afegirem que els vells els comenten que en Fulleda (la població on ells estan) vivia un pagés (el pare d’Agustina) que feu via cap a Barcelona i que ell i la dona amb qui es casà, com a parella, “era molt treballadora, forta, honesta i independent. Els seus amics eren la gent del poble. Tothom els tenia en gran estima. (…) eren gent d’aquest poble, Fulleda” (p. 393).

Finalment, els vells confirmen als jóvens que Agustina fou engendrada en les Garrigues (p. 394) i que “així ens ho han explicat, així ens ho diu la tradició, la llegenda, i nosaltres ho expliquem -feren els vells, tot retirant-se endins de les cases respectives, car el sol ja baixava i la tarda començava a fresquejar” (p. 394).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen el Poble, els llauradors i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb goigs, afegirem que el 9 de juliol del 2023 n’accedírem a uns a la Mare de Déu de Son Perot de Pina, els quals figuren en el document “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, de Bernat Servera Ribas, editat per l’Ajuntament d’Algaida (Illes Balears) en el 2003. Diuen així[1]:

“LA MARE DE  DÉU DE SON PEROT DE PINA[2]

 

Per tots los seus devots

 

COR

Oh, Maria Immaculada,

Mare del que tot ho pot!,

amparau la gent honrada

que us visita confiada,

baix de la verda enramada

del coster de Son Perot.

 

ESTROFES

I

Del roser de Lourdes,

sou la rosa blanca,

-Benhaja la branca

que hem vista arrelar[3]!-.

Siau font de gràcies,

oh, Mare Divina,

pel terme de Pina

i els d’allà d’allà.

 

II

Beneïu les viles

i els grans plans estesos,

pastors i pagesos,

gents de pau i bé.

Dins els cors feis créixer

l’Esperança forta,

l’Amor que conforta,

la Fe que sosté.

 

III

I, al qui us da, Maria,

vostre altar de roca,

al que amb fe us invoca,

dau-li bona sort:

virtuts, alegria,

i al camp bona anyada…

Siau-li Advocada

en vida i en mort!

 

MARIA ANTÒNIA SALVÀ” (p. 81).

Com podem veure, la dona (ací, Nostra Senyora) empara el Poble i, sobretot, les persones de bon cor. A banda, en la primera estrofa, copsem la paraula “font”, la qual té molt a veure amb lo femení (com també la terra i l’aigua) i amb el matriarcalisme.

Adduirem que Nostra Senyora és qui beneeix les poblacions (i, per consegüent, les protegeix… com també ho fa al Poble), entre altres motius, pel bon cor i pel caràcter pacífic dels habitants de la contrada.

Igualment, la Mare de Déu de Son Perot de Pina aporta esperança, fortalesa, estima per la gent (i entre els pobladors), confort (en el sentit de donar força) i fe en el demà (la qual va adjunta a tocar els peus en terra).

Finalment, veiem que la dona (ací plasmada en Nostra Senyora, una persona que també té en compte els llauradors) fa costat a qui li demana ajuda: bona sort, virtuts, alegria i bones collites.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs ortogràfics.

[2] Com podem llegir a peu de la pàgina en què figuren aquests goigs, és una “Reproducció de l’himne La Mare de Déu de Son Perot de Pina, de Maria Antònia Salvà”.

[3] En l’original, “arrelà”, resultat de pronunciar “arrelar”.

 

Plaguetes de dites, gloses, cançons i llegendes de Pina (Bernat Servera Ribas)

Dones que fien en els fills, que ponderen, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “La somereta de Sant Josep i la Mare de Déu”. Quan “van arribar a Egipte, la Mare de Déu va dir-li, a sant Josep, que, gràcies a la somereta, havien arribat bé. Els havia portat al coll tot el temps sense queixar-se gens ni mica, i que caldria recompensar-la.

Sant Josep s’hi avé, però pregunta: ‘Què li podríem donar?’, a la qual cosa Maria va respondre-li que ho preguntés ell mateix a la somera” (p. 379). Per tant, copsem que la dona, en la família (com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla, el 27 de febrer del 2007), “pondera”, o siga, que no respon a tots per igual, sinó atenent a cada u. Per això, Nostra Senyora permet que la somera comente a Sant Josep què és lo que ella considera més just. En eixe sentit, aquestes línies encaixen, com ara, amb la tendència matriarcal (com es pot veure en una entrevista a Joan Monleón i, igualment, com feien els pares d’aquest amic), per exemple, de fiar les claus al fill i que, així, ell assumesca part del paper que abans feien els pares i que, de pas, el xicot (ací, la somera) comence a empunyar les regnes de la seua vida.

A més, veiem que la dona (Nostra Senyora) tracta bé qui els ha fet la faena i, més encara, d’acord amb com ells volien. Aleshores, “Quan la somera sent la pregunta, tiba les orelles i mou la cua” (p. 379) i diu a Sant Josep:

“-Doneu-me una escriptura on hi consti que, per ordre de Jesús, els homes ens poden fer treballar, però mai pegar, ni maltractar.

Sant Josep fa l’escriptura, la qual signa com a tutor de l’infant Jesús, que encara és ben petit” (p. 379).

Per consegüent, podem dir que hi ha dos personatges que fan parella: Nostra Senyora (la mare) i el Nen Jesús (el fill). Adduirem que el paper de Sant Josep és, més bé, secundari (depén de la dona, qui li ha donat una orde i ell la compleix). A banda, l’altra dona (ací, la somereta) fa esment al fill (qui va unit a la mare, des del punt de vista etnològic) com a autoritat.

Finalment, aquest relat plasma que, en les cultures matriarcals, està ben vist que la dona estiga ben tractada. En relació amb aquest passatge final de l’acord entre tots dos, afegiré que em recordà quan els meus pares venen a ma casa i ma mare, amb bones paraules i com a matriarca, allarga el meu telèfon mòbil a mon pare (al marit) i li diu “Llig, pare”. Llavors, mon pare, amablement, l’agafa i llig.

La rondalla que ve tot seguit, “La mula i el bou de la cova”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, copsa molts trets matriarcals. “Una versió d’aquell parell d’animals que van ser presents en el naixement de l’infant Jesús, ens conta que la mula va estar amatent a escalfar amb el seu alè aquell petit i tendre infant, guardant-lo, així, del fred (…). Per premiar semblant actitud, el Jesuset li va preguntar quin premi volia per la seva bona conducta. La mula va respondre que allò que plagués més a Jesús, ella ja ho tindria per a bé” (p. 380). Per tant, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: la mula (com a senyal de maternitat), una cova (vinculat amb l’úter, amb el naixement, amb la dona), una parella d’animals que pot evocar-nos, com ara, els bessons Cautes i Cautopates (del mitraisme), el fred i l’hivern (una de les dues estacions més associades a lo femení).

En línia amb la rondalla anterior, u dels dos personatges matriarcalistes (ací, el Nen Jesús) demana què considera la mula que es mereix per part de l’Infant. Com a anècdota, diré que, en el darrer examen que ens feu Pere Riutort (oral, de l’assignatura “Valencià”, en el segon curs de Magisteri, en l’any 1992/1993), em digué que em posaria un “Notable”.  Aleshores, de manera semblant a aquesta narració, em respongué: “Mira: et posaré ‘Excel·lent’. ¡No! ¡Matrícula d’honor!”. Sincerament, com la mula, amb un “Notable”, m’hauria acontentat. Personalment, li comentí “Amb un ‘Notable’, em conformaria”. 

En canvi, el bou “li havia contestat que volia llaurar amb un collar d’or i argent, amb la qual cosa Jesús li va castigar la supèrbia, condemnant-lo a llaurar amb jou dur de fusta, mentre que, a la mula, gràcies a la seva bona resposta, li concedia que, d’aquell moment en endavant, llaurés amb coixí de cuir i llana, per, d’aquesta manera, no llagar-se el coll” (p. 380).

Una altra versió d’aquesta rondalla i que empiula amb lo matriarcal diu que “un del pastors que anaven a adorar l’Infant, passà pel seu darrere i la tocà amb el sarró” (p. 380). L’animal li ventà una coça. I, com que ho havia fet a un noi i Jesuset demanà al xiquet per què plorava, quan ho sabé, el Nen Jesús comentà a la mula “que el jove pastoret no l’havia tocada amb cap mala intenció, així que, com a càstig, i, per respecte als menuts (…), les mules mai tindrien descendència” (p. 380). En altres paraules, les dones (ací simbolitzades per la mula), en les cultures matriarcals, es considera que han de tractar bé els xiquets més menuts. I podríem ampliar-ho als hòmens, respecte a la resta de persones. En ambdues narracions, es plasma l’arquetip del rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, espavilades, que proposen i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’educació, en relació amb la sexualitat) és “Qüestions d’animals: la guineu i la ruca”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Com podem llegir al principi, “va de dos animals que havien de donar a llum.

Diu que la guineu, que sempre ha tingut fama d’espavilada, un dia passava per aquestes contrades pallareses, (…) estava a punt de donar a llum unes quantes guineuetes” (p. 377). La rabosa pensava que un any d’embaràs era massa.

Aleshores, veu un grup d’egües que menjaven plàcidament, que tenien bona panxa i que, al seu costat, “hi havia una ruca que, per cert, també estava prenyada” (p. 377). Cal dir que l’egua és la femella del cavall (animal que simbolitza la fidelitat i la noblesa) i que elles estan en grup. En canvi, la ruca (i direm que, de manera simbòlica, els catalans, estan associats al ruc, per la seua fama de faeners), animal que, com podem veure, “toca els peus en terra” (per mitjà de les potes). Davant la resposta de la colla, la segona salutació, era més concreta, a la ruca, la qual, “en veure que era a ella sola que es dirigia, va sentir-se afalagada i va contestar a la salutació.

-A què es deu la teva grata visita? -va respondre amb to senyoriu i distingit.

-Mira: veig que estàs prenyada, i jo també. Tu, amb set setmanes, acabes; i jo passo un any. Fixa’t: tu, set; i jo, un. Així que he vingut a proposar-te que, si vols, canviem el temps de la nostra gestació” (p. 377). Fins ací, podem veure que el tema de la sexualitat es presenta a partir de vivències que els nens, els xiquets, els jóvens i persones d’altres edats, poden viure personalment i, si no molt de temps (per exemple, perquè no tenien animals en la casa o en el mas), sí, com ara, amb motiu d’alguna visita a casa d’alguns familiars, d’alguns amics o de veïns d’on residien. Per això, es parla obertament de la gestació, del part i, sense embuts, captem que les dones embarassades (ací, simbolitzades, sobretot, per la guineu i per la ruca) s’ajuntaven amb unes altres que també esperaven donar a llum.

A continuació, copsem que “La ruca, que era com la paraula ja diu, no ho va entendre gaire i va respondre que, pel que feia a ella, no hi havia cap problema, però (…) que li ho tornés a contar de nou.

La guineu, fent ús d’allò que sempre se li ha atribuït -astúcia-, tornà a començar l’explicació i tornà a fer esment que, mentre la ruca passa set setmanes de gestació, ella en passa un any, i que li proposa el canvi” (p. 377).

Amb aquestes paraules, el relat, a banda de reportar sobre alguns temes relatius a la vida d’ambdós animals, igualment, ve a dir que, quan una persona sap millor sobre un tema que una altra, convé explicar-lo de manera intel·ligible, fer-lo accessible a qui menys el domina. Afegirem que, en aquesta educació matriarcal, també s’inclouen els refranys, els versos, les dites populars, etc. i, en la narració, la guineu aprofita la seua destresa per a fer-li uns versets en què exposa que set setmanes són llargues i que, en canvi, un anyet, “aviat està passadet.

Aquella ruca s’ho va creure i va consentir a canviar el temps de gestació. (…) És, des de llavors, que, a (…) les ruques, l’embaràs els dura un any; mentre que, a les guineus, els dura set setmanes” (p. 378).

En la rondalla que ve a continuació, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, també apareix una guineu, però amb un llop: “La guineu i el llop de la Figuera”. Tots dos se’n van “a festa major del poble de la Figuera (poblet que pertany al municipi d’Algerri)” (p. 378), i, de nou, la rabosa, espavilada, convenç el llop: “El llop, que era molt innocent, es va creure tot el que li deia la guineu i, ple de bona fe, va pujar-se-la a cavall, per fugir més ràpid. (…) Mentre el llop bufava, la guineu cantava” (p. 379). Amb aquest detall que hi ha al final del relat, podem adjuntar que l’home (el llop), de la mateixa manera que, per exemple, el marit ho fa (respecte a la dona) en la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), és el burro de càrrega i, per consegüent, ella és qui mana, qui empunya les regnes de la seua vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que desenvolupen l’arquetip del rei, protectores del Poble i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “La llegenda de les serps a la Vall de Boí”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Podríem dir que Nostra Senyora fa el paper que, anteriorment, realitzaria un personatge pagà i que, tot i això, no ha sigut substituït, per exemple, per un sant. Així, molt prompte, es comenta que, “quan la vall era tancada, a l’altura de Cardet, per unes portes que, durant la nit, eren tancades, per tota la Vall de Boí hi havia innombrables serps. (…) passaven del costat obac al costat assolellat, i a l’inrevés” (p. 375), és a dir, de l’ombrívol al que tenia llum. Per tant, la narració ens situa en la nit (associada amb la dona), presenta un animal femení i vinculat amb lo matriarcal (la serp), el qual, com moltes dones nascudes abans de 1920, “toca terra” (i, si no ho fa directament, li és possible, com ara, mitjançant un arbre). Adduirem que el fet de passar d’una posició a una altra (però per espais intermedis) li permet viure de manera oberta.

A continuació, el relat comenta que, “segons diu la tradició, tota la vall estava protegida per la Mare de Déu de Caldes, que evitava que mai ningú fos mossegat o atacat per cap serp” (p. 375). Per consegüent, en aquestes línies captem l’arquetip del rei i, al mateix temps, el paper de mare, en nexe, com ara, amb altres narracions en què Nostra Senyor fa costat a qui estava presoner i ell li ha promés que farà bondat i que seguirà les indicacions que li marca la Mare de Déu (la dona).

Ara bé, tot seguit, la dona també fa el paper de mare, de protectora pròpiament dita: “Des de la pedra foradada (entrant a Cardet), fins al santuari de Caldes, tothom estava sota la protecció de Maria” (p. 376). Açò pot evocar-nos altres narracions (o fets històrics) en què dones de les comarques més altes del Pirineu català (on s’ha mantingut molt el matriarcalisme) feien de caps de la zona. Recordem que Caldes està en l’alt Pirineu català. En qualsevol cas, el text ve a dir-nos que ella feia el paper de reina. No obstant això, ací ens fa esment de detalls religiosos: la cova i el santuari.

Finalment, el narrador exposa uns versos que es canten en uns goigs a la Mare de Déu de Caldes, en què, de nou, es poden veure trets matriarcals, per exemple, quan diu “Oh, Mare del Redemptor, / de Caldes anomenada” (p. 376). Per consegüent, el fill (Jesús, ací presentat com a redemptor) sorgeix de la mare, de la mateixa manera que, en les cultures matriarcalistes, per exemple, el foc (masculí) ho fa de la fusta (femení). I el naixement del fill (Jesús, home) permetrà la redempció (això és, l’alliberament de captivitats) del Poble, és a dir, de la Vall de Boí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que proposen, raboseres i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla, però sobre animals, en què captem trets matriarcals i recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El violí d’en ‘Coletes’”. Així, en la primera part del relat, un home, que oïa udolar llops, comenta a la seua dona:

“-Mira, Maria; escolta bé: l’udol no se sent, ja deuen baixar de la serra.

-Sí, em fa més por aquest silenci que el mateix udol; perquè, mentre udolen, senyal que no fan mal” (p. 369). Així, la dona toca els peus en terra i trau un tema important: que, més d’una vegada, per exemple, en un report, interessa més lo que es sap i es silencia a propòsit, en lloc de lo que es diu.

Un poc després, el marit, imaginatiu, li afig:

“-A veure si s’aturaran en veure les creus que aquest mati hem pintat per totes les parets d’entrada al poble. (…) diuen que el dimoni no passa per on hi ha creus pintades.

-Déu t’escolti, Antoni” (p. 369). Per tant, aquesta narració, com moltes més, ens posa les dues parts de la persona: la somiatruites i masculina, i la que prefereix lo terrenal, lo que es palpa, estar oberts als altres i lo creatiu (ací, simbolitzat per la dona).

A banda, el relat posa que “Els traginers que passaven per aquest poble, quan es feia fosc, no feien camí, s’aturaven al mas d’en Vidal, perquè aquest oferia un resguard segur durant la nit” (p. 369). De nou, apareix el matriarcalisme: així com, en moltes narracions, la dona fa via durant la nit, en aquesta ho captem de manera semblant, però des de la perspectiva masculina, ja que els hòmens (els traginers), en començar el vespre, fan estada en un mas (així com els fills ho fan en la mare o, com ara, en la Mare Terra, la qual els acull).

Una altra rondalla en què es copsa molt el matriarcalisme (i des de molt prompte) és “La guineu i el llop”, arreplegada en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras. Un dia, una guineu (rabosa) passa per un pou, veu la lluna reflectida en l’aigua i, com que pensa que és un formatge, es tira al fons.

Llavors, la guineu vol eixir-se’n i, com que, més avant, sent que passa el llop, des de dins, el crida. Igualment, la rabosa, molt llesta, li diu “que s’atipava de formatge i que, si en volia menjar, no calia sinó posar-se dintre de la galleda i, al moment, baixaria fins al fons” (p. 372). I el llop, fidel a la guineu, “així ho va fer” (p. 372).

Passa que, “com que el llop pesava més que ella, la galleda en què hi havia el llop va baixar fàcilment, mentre anava amunt la de la guineu i, així, es va escapar del pou” (p. 372). Per consegüent, en lloc de ser, tots dos, vasos comunicants i d’eixir guanyant la rabosa i el llop, mentres que u ix beneficiat del desenvolupament (el poal amb la guineu, puja), l’altre n’acaba perjudicat. Aquest passatge pot resultar interessant per a una educació matriarcal destinada a que ningú no tracte d’abusar del proïsme.

De fet, ja fora del pou, “La guineu se’n va anar cap al poble, a avisar la gent que, si volien matar el llop, el trobarien dintre del pou” (p. 372). Tot el poble hi va anar i, al capdavall, el llop s’allibera, però sense pell.

A continuació, la rabosa, amb molta iniciativa, “li aconsellà que podien anar al poble i que ell tocaria la campana del campanar i, mentre la gent sortís de casa a veure què passava, ella entraria en un corral, agafaria unes gallines i se les enduria al bosc, on, després, se les menjarien els dos plegats” (pp. 372-373). Novament, un passatge amb un missatge similar. I, igualment, el llop, afamat, “hi estigué d’acord” (p. 373). Per consegüent, ara també es fa lo que vol la dona.

Finalment, de nit, se’n van tots dos al campanar del poble, “on la guineu lligà el batall de la campana a la cua del llop, mentre li deia que esperés a tocar que ella fos vora algun corral, amb la qual cosa li seria més fàcil agafar les gallines” (p. 373).

La rondalla acaba de manera que la guineu es fa amb les gallines, els hòmens del poble maten el llop i, “ben lluny ja del poble, la guineu es llepava els bigotis” (p. 373).

Aquesta relat, en què es plasma molt que, en les cultures matriarcalistes, la dona és qui porta la iniciativa (i, com ens comentaren sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, més d’una vegada, eren més roderes que els marits), apleguen a pactes entre l’home i la dona (malgrat que, en aquest cas, hi ha una banda que domina molt a l’altra, fins i tot, quant a estratègies) i que es fa lo que ella considera millor. En qualsevol cas, és una narració interessant per a traure el tema de la noblesa en les relacions humanes i en el dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.