“Ja podem partir”, dones i hòmens molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma que es fa lo que vol la dona és “N’Agraciat”, la qual figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, molt prompte, uns caçadors reials que anaven de cacera junt amb el rei troben N’Agraciat, un home molt obert, en una cova, li demanen si vol anar amb ells i ell, immediatament, ho accepta (p. 41).

Uns anys després, el rei vol casar-se i, concretament, amb la Princesa des cabells d’or, “sa dona més garrida que hàgeu vista mai” (p. 42). I N’Agraciat, fidel al rei i ràpid, es guanya la confiança del monarca. Al moment, N’Agraciat troba un mussol i, en part de la rondalla, altres animals que tornaran a ell el favor que, primerament, els ha fet.

I, com que N’Agraciat actua amb molta espenta i molt obert, mata un gegant i  troba la Princesa des cabells d’or , i la dona, molt prompte, passa a fer un paper actiu, com el de N’Agraciat, encara que és ella qui dicta, de manera molt oberta, lo que ell ha de fer. Així, li diu que ha de portar-li aigua:

“-Una ampolleta em bastaria –diu ella-: sols que en pogués tirar un raig dins es ribell a on m’he de rentar.

-Vénga una ampolleta – diu ell-: veureu com aviat la vos duré plena.

-I que saps a on és aquesta font? –diu ella.

-Així com vos he trobada a vós –diu ell-, la trobaré a ella” (p. 45).

El jove demana a un pastor que troba N’Agraciat amb molta espenta (p. 46) i li aplana molt el camí.  Porta l’ampolleta a la dona, qui aprova la tasca feta per N’Agraciat i, a més, li encarrega una nova faena que ell, no sols aconseguirà, sinó que la portarà a terme ràpidament: que porte a ella l’anell: “Quan em robaren, que em duien aquí dins, passàrem un riu, i m’hi va caure.

-Me’n vaig a dur-lo –diu ell.

-Però, i que saps quin riu és aquest? Jo mateixa no ho sé.

-Així com vos he trobada a vós i sa Font de sa bona salut, trobaré s’anell, si Déu ho vol i Maria” (p. 47).

I, al moment,  s’acosta al riu i, u dels animals a què N’Agraciat havia fet costat, un peix, qui, molt col·laborador, li diu “Agraciat, vet aquí s’anell que tu cerques” (p. 47). I l’home l’agafa, se’n va a la cova on és la princesa, li l’ensenya i ella li ho aprova:

“-Si que ho és ell! Ja podem partir en voler.

-Ara mateix –diu N’Agraciat.

Partiren, i des d’allà.

Tot d’una es presenten al rei i N’Agraciat diu:

-Senyor rei, vet aquí la Princesa des cabells d’or. A veure què més té que manar-me.

El rei (…) davant la princesa, (…) la veia tan agraciada, tan garrida, tan encisadora” (p. 48).

Immediatament, el rei crida tots els nobles del regne per a que fessen la cort, el monarca es casa amb ella i, en acabar les noces, diu a N’Agraciat que acceptarà lo que ell li demane, en agraïment a la seua aportació. I, si bé N’Agraciat s’inclinava per servir-lo tots els anys que li quedaven de vida (p. 48), “El rei el va fer sa segona persona, i el casà amb la dama més bona, més garrida, més discreta, més noble i més rica de tot es seu regnat” (p. 48). Aquestes paraules m’impactaren des del primer moment i plasmen que, en la cultura matriarcal, la dona està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Sa filla del rei, davant davant”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona (que no l’home) ho aprova

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula i decisiva és “Na Dent d’or”, del Tom VI de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una dona molt rica, però ben rica, havia deixat en el testament que la filla única que tenia només es podria casar amb un home que, com ella, tingués una dent d’or i que, si no, la feia borda (p. 127).

Molt prompte, la jove es precipita i diu que, fins i tot, “Mal fos amb el dimoni, em casaria, amb tal que tengués una dent d’or” (p. 126). I, immediatament, apareix un personatge que se li presenta però que, com és molt malintencionat i prioritza les aparences (un detall patriarcal que no aproven les rondalles en llengua catalana recopilades i que hem tractat, moltes, de fa més de cent anys), fa que el cavaller que se li presenta, demane casar-se ràpid.

Però, al moment, entra en joc un personatge que serà clau al llarg de la rondalla: el cavallet d’ella, el qual, com en moltes altres narracions, uneix els reflexos, la iniciativa i la saviesa. I, com que la mare de la jove, “com se morí, li deixà, entre moltes altres coses, un  cavallet que era una ànima encantada, deixant-li ben comanat que mai resolgués res que no anàs abans a demanar de parer a aquell animaló” (p. 128).

El cavallet, un poc després de cercar-lo ella i de començar a raonar tots dos, li diu que aquell home, En Barrufet, no és una persona de bon cor, però que, de totes maneres, “Si tu fas lo que et diré (…), encara podria esser que en fosses escàpola, d’En Banyeta Verda, que allà on et vol dur és dins infern” (p. 129). I ella, més avant, li respon “Prou que ho faré tot així com m’has dit” (p. 129).

En Banyeta Verda la convida a desplaçar-la amb una carrossa (majestuositat, poder), però Na Dent d’or, seguint les órdens del cavallet, li ho agraeix i li afig que, com que no hi està avesada, que prefereix fer-ho amb el cavallet. I, tot i que En Banyeta Verda anirà darrere de la jove i del cavallet, la gran rapidesa amb que actua l’animalet, fa que puguen deixar arrere el dimoni i, a més, que puguen anar a cal rei.

Però, en cal rei, des de molt prompte, són molt ben acollits, ella i el seu aliat i, a banda, es destaca un detall matriarcalista que té molta relació amb moltes cultures matriarcals del món: la veu amb què parlen està en consonància amb el vincle amb la natura, la qual és entesa com una mare a qui cal tractar bé per a viure i per a actuar.  Així, “A tots aquells criats, els cridà fort l’atenció aquell que creien fadrinet, com el veien ben carat, tant ben fet de pertot, tan gentil, tan agradós i amb aquella conversa tan dolça i plaient[1], i li varen demanar:

-Escolta, i què et diuen, a tu?

-Donzell –diu Na Dent d’or” (p. 132).

Les coses podrien haver anat molt millor, ja que els reis eren molt acollidors amb Na Dent d’or (qui figurarà, durant bona part del relat, com Donzell), “l’estimaven com si os estat fill seu; i com eren una gent sense cap mal fel, un munt de bondats sense filet de polissonada, ses darreres que tenien de que En Donzell fos cap donzella; el creien un bon donzell!” (pp. 133-134).

Al moment, entra el fill dels monarques, sospitós que Na Dent d’or no fos un home sinó una dona. I la reina (que no el rei) posarà proves en què el fill i Donzell hauran de participar junts, si bé ell com a part temptadora i ella com a part que tria una opció i la desenvolupa (i molt bé): les dones tenen cura dels materials / els hòmens són més arreus; les dones prefereixen una filosa / els hòmens trien una espasa; les dones s’interessen pel material domèstic / els hòmens es mostren indiferents. No obstant això, el paper del cavallet farà que ella trie per lo que, tradicionalment, en la cultura patriarcal (com ara, la castellana, que no la vinculada amb la llengua catalana), es relaciona amb l’home. I, així, veiem trets que plasmen que la dona, en les cultures matriarcals, són la part activa i actuen amb molta espenta i amb reflexos (p. 138). Com a exemple, el fill, en la penúltima prova, diu a la reina (sa mare):

“-Què ha d’esser estat! –diu aquest. Que no se n’ha volguda mirar cap de filosa! Ara, d’espases, no en vulga saber més Vossa Reial Majestat! (…) tocades i provades!” (p. 138). Per això, quan u llig, en Internet o en la premsa, tanta informació contra el patriarcat i més històries, i veus que, igualment, no es plasma res (o quasi res) vinculat amb les rondalles o amb lo que es sol dir tradició, sospite que hi ha com una mena de silenci (per motius de directrius de partit, de parlar fi, de ser més papista que el papa, o bé de cosmopolitisme procastellanista, com ara, en candidatures polítiques valencianes amb alguns partits històricament nacionalistes que estaven per la unitat lingüística de la llengua catalana i, ara, uns defensors de la poltrona i de lo procedent de l’altiplà castellà).

En la prova següent, el cavallet aplanarà molt el camí a Donzell, però la reina cedeix al fill i troba una relació directa entre quan Na Dent d’or va a visitar el cavallet (fet que ni ho ha pensat el fill, molt competidor) i l’èxit de Donzell en el resultat final. I, així, la reina deixa a banda l’actitud de bon cor i recorre, com molts polítics valencians suposadament d’esquerres (escric aquestes línies el 25 d’agost del 2021), a una actitud patriarcal i molt castellana: mentir.

Així, la reina, després de l’acció següent, farà creure a Donzell que… el cavallet ha mort. I, si ella diu “mesquina de mi”, és que realment era dona. I així ocorre: el fill dels reis incita Donzell a actuar amb diligència, amb gossos i amb un collar entremig. I la jove ho fa… però deixant (sense mala intenció) el cavallet. En tornar tots dos, la reina li diu que ha mort el cavallet.

I Donzell, davant de la reina dirà “mesquina de mi!”. El fill de la reina ha guanyat la mà, com també la reina, però hi ha un missatge que es desenvolupa tot seguit: els qui menten, han de ser castigats. Ni el cavallet havia mort, ni la prova que havia fet la reina era benintencionada. ¿Quin serà el preu del príncep, un home amb una actitud patriarcal i que, en la pàgina 149, diu que “No és d’homes tornar arrere!”, la qual, des d’un principi, em recordà la línia de moltes dones que, en el fons, més que feminisme, fan femellisme, i de bon espai, i amb el “Ni un pas enrere” respecte als hòmens, com si fos impossible una convivència entre hòmens i dones, més enllà d’un feminisme inclinat cap a l’accés al poder, cap a lo econòmic i que, moltíssimes vegades, no troba interessant ni el llegat etnopoètic, ni el model de vida dels avantpassats catalanoparlants de fa cent anys o un poc més? Que el cavallet, quan el fill de la reina és molt a prop, allargarà una pota, li tocarà l’orgull (així és com interprete la caiguda d’una de les dents del jove) i, gràcies a que sí que conservarà una part daurada procedent del cavallet (una part de la banda emocional i matriarcal de la persona),… podrà casar-se amb la jove.

I el cavallet, que havia recordat a Na Dent d’or que havia de complir lo que havia indicat la mare de la jove, sí que acceptarà que es casen Na Dent d’or i el jove. Així, diu la jove, al príncep:

“Perquè tu no en tenies cap, jo no em podia casar amb tu, per això vaig fugir de ca vostra amb so cavallet, que és una ànima encantada que mu mare em deixà: ell és qui m’ha treta des perills que he correguts. Ara, tu digues-hi sa teua” (p. 150). I ell accepta la jove i, per tant, de nou, es fa lo que vol la dona. I anaren cap a cal rei i es casaren el fill.

Al poc de temps de llegir aquesta rondalla, trobí l’entrevista “Cris Juanico: ‘La música és matriarcal’” (https://www.diaridetarragona.com/amp/naltros/Cris-Juanico-La-musica-es-matriarcal-20150825-0026.html), que no vol dir que la música siga cosa de dones (biològicament així nascudes) i que no ho siga d’hòmens, sinó que va més en línia amb lo matriarcal:

“- (…) penso que la música és matriarcal.

-En quin aspecte?

-No és paternalista. És matriarcal. Les coses que es volen comunicar es fan més en femení. En masculí tot és més contundent”.  

De fet, en un document de la Fundació Terra i de l’“Associació de Mestres Rosa Sensat”, publicat en el 2009 i titulat “Saviesa ancestral”, i a què es pot accedir en Internet, es pot llegir que, “Els indígenes andins se n’adonen de l’èmfasi occidental en la ciència i la tecnologia (basats en la racionalitat, l’anàlisi i l’abstracció, i en la separació radical entre subjecte i objecte) ha anat lligat amb el menyspreu pel coneixement local, que estava basat en una relació amb la natura més emotiva, sensual i afectuoses i en un diàleg permanent amb els apus o deïtats de les muntanyes. A conseqüència  d’això, la cultura i la cosmologia indígenes han quedat marginades per l’escola. Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (pp. 22-23).  Per això, considere que són molt importants aquestes rondalles de fa més de cent anys i les que van en eixa línia i posteriors.

Agraesc la col·laboració de les persones que en prenent part i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“Prou que ho faré!”, l’home és salvat per la dona

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què es plasma molt el matriarcalisme, és “S’infant que fa vuit”, del Tom VI. Hi ha un rei que estava fart que els set fills haguessen sigut xiquets i que volia que si, el que feia huit, era xiquet, romangués en una paret. I, al moment, veiem que naix nen i que hi romandrà.

Però, des de molt prompte, el xiquet, En Bernadet, desenvolupa la seua iniciativa, malgrat que la mare tracta que no arrisque, per possibles perills. No obstant això, En Bernadet penetrarà en cal rei, furtarà part de la futura menja i la passarà a la paret on viu junt amb sa mare. La mare, immediatament, el tracta de “fill meu dolç” (p. 113), una dona “tan bona dona com era i tant comportívola, ben diferent a s’altra reina que ara tenia [el rei], més espinosa” (p. 114). El cuiner de la cort agafa En Bernadet, però el rei el tracta bé. I, el jove, amb la seua raboseria, a mitjan nit, passava per on era sa mare, qui l’havia educat d’una manera clarament matriarcal: “ell sempre li duia qualque cosa de menjar i ella no s’aturava de dir-li:

-Oh, fill meu dolç! Per amor de Déu, fes bondat! Creu tothom! Fes lo que et manen, mentres no siga res dolent! Serva es llum dret! No tregues mai cap peu des solc” (pp. 115-116).

Ara bé, un poc després, veiem que la reina nova del rei posa resistència al monarca i, el monarca, per a resoldre-ho, cerca una persona encoratjada. I… n’ix En Bernadet, qui, des d’un primer moment, consultarà amb sa mare, un detall clarament matriarcal com també ho és com hauria d’actuar En Bernadet amb la velleta que li aplanarà molt el camí, fruit de la seua saviesa i de l’actitud oberta i complidora del jove. De fet, en molts passatges de la rondalla, es plasma explícitament. Tot seguit, uns quants exemples, amb subratllats en negreta per a remarcar-los.

La mare diu al fill, que es lleve “a trenc d’alba i, sa primera doneta vella que trobaràs, li dius: Germaneta, per l’amor de Déu i la Mare de Déu, no em diríeu, si ho sabeu, a on són les tres penyes combatudes que brollen aigua bona de beure? I faràs tot lo que et dirà aquella doneta vella.

En Bernadet ho fa així” (p. 117).

Immediatament, veiem que el fill parla bé a l’anciana i que ella li ho compensa:

“-Per lo bé que has parlat, oh, jovenet! –diu aquella iaieta-, t’ho diré amb molt de gust. Mira, no deixis, per res del món, es camí que dus (…).

En Bernadet donà mil gràcies a aquella iaieta i va fer tot lo que ella li havia comanat” (p. 117).

El jove, en un segon cas, torna a oferir-se voluntari al rei, i el monarca, de nou, confia en ell (p. 118), però En Bernadet, primerament, ho consulta a sa mare, així com molts hòmens d’arrels catalanoparlants, ho fan a la seua dona. La mare, novament, el tracta de “fill meu dolç” (p. 118). El jove es troba amb la velleta, la rep i la tracta com anteriorment i, la iaieta li aplana el camí i, a banda, li demana “¿Ho faràs, oh, jovenet!, tot això que t’he dit?

-Prou que ho faré! –diu En Bernadet” (p. 119). Aquesta frase és una de les que, de manera explícita, podem llegir entre les rondalles escrites en llengua catalana, fa més de cent anys i que, a més, plasmen que l’home és salvat per la dona i que es fa lo que vol la dona.

En Bernadet presenta al rei lo que li comenta sa mare i la velleta i, la reina actual del rei, salta envejosa al llarg d’aquests èxits del jove. La mare i la velleta, en la prova següent, actuen amb el mateix estil de cada una i, a banda, la mare li diu “Fes tot quant ella [, la iaieta,] et dirà” (p. 121). I el jove compleix.

La velleta torna a preguntar a En Bernadet: “¿Ho faràs, oh, jovenet!, tot, així com t’he dit?

-Prou que ho faré –diu En Bernadet” (p. 122).

I, ara, el jove, fruit del compliment indicat per la velleta, es troba una jove, en un jardí (un detall molt vinculat amb el matriarcalisme), i presenta al rei lo que la reina actual li havia exigit. Cal dir que En Bernadet, en el passatge amb la jove, fa el paper d’alumne, mentres que ella desenvolupa el de persona sàvia, entre altres coses. Ara bé, la reina no acceptarà lo que lliura En Bernadet i, el rei, sense embuts, diu que la condemnarà a mort,… i ho fa. I, immediatament, el monarca sospita que el jove… podria ser el huité fill que tingué:

“-Qualsevol cosa posaria de messions que aquest Bernadet és aquell infantó que feia vuit que el vaig fer paredar amb sa mare!” (p. 134). Es comprova, la mare, ara, fa el paper de reina, i En Bernadet agafa son pare i sa mare i els diu que vol casar-se amb la jove, però que no ho faria amb ningú més. I a la fadrineta jove, li respon que ell fou qui li tornà el fus que havia perdut i que ell era qui la veié en el jardí. Ara bé, el rei pregunta a la jove “Et vols casar amb aquest fill nostre?” (p. 125) i no recorre a un possible xantatge ni a pressions del tipus “¡Casa’t!”, ni a cap altre de línia patriarcal i, per tant, ho deixa en mans de la fadrineta:

“-Idò, sí que em vull casar amb tu. Ara mateix! –diu ella” (p. 125).

I es casaren. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“… trobaràs lo que cerques”, l’home és salvat per la dona

General, , ,

 

Una altra rondalla en què, des d’un primer moment, es fa lo que la dona vol i en què la dona està ben considerada (fins i tot, per les autoritats polítiques, detall que va en línia amb el refrany “Del color del rei se tinyen els vassalls”), és “S’aigua ballant i es canariet parlant”, que figura en el Tom VI de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Molt prompte, veiem que el rei, jove i casador, un dia veu una al·loteta “que embellia de garrida que era: feia enamorar pedres. Havia nom Catalineta, i era bona al·lota de tot de tot” (p. 93). El monarca li diu:

“-Catalineta, surta des llevant, surta des ponent, ens hem de casar.

(…) –No res –arribà a dir s’al·lotella-, si tan encarat hi està, endavant les atxes!” (p. 93).

Es casen, però, immediatament, s’inicia una guerra i el rei hi haurà d’anar. Per això, “deixà, com bé ho podreu creure, ben comanada Na Catalineta a sa mare, que la tenguessen ben respectada” (p. 93). Però, la mare del rei, qui era vella, no ho complirà i, a més, abans de fer l’any, Na Catalineta tingué una ninona (p. 93), xiqueta que, com ocorrerà, després, amb dos germanets, serà acollida per una parella sense nens.

El rei, en tornar de la guerra, es troba amb com ha actuat sa mare amb la jove i, a banda, de nou, se n’ha d’anar a una altra guerra i, l’al·lota… té un xiquet, el qual acollirà la parella sense fills. Un cas molt semblant, amb el tercer fill, un altre nen. Els tres germans són Na Catalineta, En Joanet i En Miquelet. Es fan grans i, un dia, En Joanet va a cercar “s’aigua ballant” (p. 99) i ho comenta a una velleta: “per una germaneta que tenc que ha nom Catalineta” (p. 99). La velleta li diu que trobarà una geganta. La geganta aplanarà molt el camí al jove, però, com en uns altres passatges, el marit de la geganta sospita que hi ha carn humana: “et posaré davall s’escudella des brou que tenim dalt una represa de sa cambra” (p. 100).  

Uns gegants que apareixen, com en rondalles semblants, diuen a les seues dones on és la clau a resoldre i, com que els jóvens estan atents, des bon matí, passen a l’acció i trobaran lo que, si la geganta no hagués actuat amb raboseria amb el seu marit, no ho haurien assolit. Un detall en què la dona salva l’home.

La vella que fa de guia per a jóvens, prou habitual en moltes rondalles en llengua catalana, per exemple, intervé per a dir-li com podrà aconseguir el canariet parlant, i comenta a En Miquelet, el fill més jove:

“-Mira idò (…), no deixis mai aquest camí; des d’allà, des d’allà! Trobaràs unes casetes d’un gegant. Si pots fer bo amb la geganta, trobaràs lo que cerques” (p. 104). Si En Miquelet fa bona pasta amb la geganta (amb la dona), ell ho aconseguirà. Explícit.

I la geganta a qui veu En Miquelet comenta al jove, que cerca el canariet parlant:

“-Mira –diu ella-, es meu home el guarda.

-Que em deis! –s’exclama ell-. Sí que seré caigut bé, gràcies a Déu!” (p. 105). Per tant, la dona sap qui el té i com pot aconseguir-ho el xic i, per això, ho pregunta al marit (el gegant) i, com que el jove té bona oïda, “En Miquelet no li va perdre mitja paraula i lo endemà, tot d’una que el gegant va haver buidat, surt de davall s’escudelleta des brou; i, fent mil gràcies a sa geganta, ja li ha copat cap  a cercar un cabdell de fil que tiràs set quarts de llarg” (p. 108).

I, a banda, En Miquelet “S’afica dins es castell, i es troba dins un grandiós jardí i, as mig, un taronger tot carregat de taronges i (…) es canariet parlant” (pp. 108-109).

En Miquelet agafa el canariet, el porta a la cort reial i, el canariet parlant, davant del rei, diu que la reina jove (la que havia tingut els tres jóvens que ixen en la rondalla) tingué tres fills: “aquells tres infantons que la mala reina vella tirà as riu, els aplegà una doneta d’aquí devora i són es tres que teniu davant asseguts a aquesta taula”  (p. 110).

La participació de la dona, per mitjà de les gegantes i, igualment, de la velleta, han fet possible que els tres jóvens (la filla i els altres dos fills de la reina i que foren arreplegats per una parella molt oberta i amb sensibilitat) es salvassen.

Rondalles com aquesta plasmen, a més, la col·laboració, l’agraïment, la sensibilitat i que la dona és la part activa en la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

El fill del rei, molt obert i salvat per la dona

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home és “L’hereu de la corona”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI. En ella, des de molt prompte, una fada diu al rei que “aquest infant serà tan afectat de comandar, que no estarà a pler fins que Vossa Reial Majestat li haurà donada la corona” (p. 78).

Un poc després, el rei tractarà de posar-ho difícil al fill, a qui veu com un competidor. Ara bé, el príncep, immediatament, troba que “Tres fades afinen aquell infantó, l’apleguen, i el posen a mamar a una lloba dins aquell mateix barranc.

Com tengué desset anys, ses fades li diuen:

-Vés a tal camí, i passarà ton pare i li diràs: mans, mon pare, jo som l’hereu de la corona” (p. 78).

El rei, al moment, li diu que el jove li ha de portar la llet de groviera. I, el príncep, com al llarg de quasi tota la rondalla, recorre a les fades. Les fades li comenten què ha de fer en cada moment: “Jas aquest cavall, caminaràs tres dies, trobaràs un castell, no t’hi aturis” (p. 79), I, com que ell segueix les directrius que li donen, i, a més, amb molta espenta i amb rapidesa, ho aconsegueix amb molta facilitat.

Així, podem llegir “El fill del rei arriba a ses fades, que li diuen:

-Ves-te’n a aquell mateix camí, passarà el rei i li diràs: Mans, mon pare; jo som l’hereu de la corona. I vet ací la llet de groviera.

S’al·lot se n’hi va; passa el rei, li fa aquella escomesa, i, com el rei el sent, li diu:

-Però no tens les tres taronges d’arenal.

Se’n va s’al·lot a ses fades, les ho conta i li diuen:

-Torna a prendre es cavall; camina caminaràs tres dies, trobaràs un jardí, no t’hi aturis.

(…) S’al·lot ho feu així” (p. 80).

Per tant, veiem reflectit que la dona salva l’home, en aquest cas, les tres fades aplanen el camí al príncep i que ell accepta lo que li comenten i fa lo que elles consideren millor.

De nou, el rei li demana més: que el fill li porte la Bella Astresa del món, que és una jove. I, ací, tot i que, primerament, les fades no sabien què fer, que l’hereu els demana cap a on ha de prendre, elles tres, sense pensar-s’ho dues vegades, “agafen una grapada de pols, l’amollen a l’aire i per allà on la se’n du es vent fan prendre es fill del rei amb un cavall (…) i li diuen:

En haver de menester res, diràs: Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que surta tal cosa; i lo que demanaràs, et sortirà” (p. 81). Novament, veiem que es fa lo que vol la dona, que la dona salva l’home i una frase que em cridà l’atenció i que relacione amb el matriarcalisme: “que la mia mare m’ha comanat” (p. 81), la qual apareix en distints moments de la rondalla.

Al moment, apareix un gegant i, posteriorment, dos més. I, com que el fill del rei és molt obert i molt col·laborador amb ells, els gegants li ho posaran molt fàcil des del primer instant i, òbviament, seguint les indicacions de les fades (“es fa lo que vol la dona”, que deia el meu avi matern). I li faran costat de manera que ell podrà superar les proves que li posarà un senyor, el qual té una jove de dèsset anys en un castell.  Igualment, el fill del monarca actua amb molta espenta, encoratjat i, a banda, agraint els gegants. Per això, “A la fi, es fill del rei diu:

-Senyor, pactes són pactes. Som sortit bé de ses tres proves; per lo mateix, ara vos pertoca mostrar-me sa vostra filla.

No hi hagué més remei: la hi hagué de mostrar” (p. 90).

Un poc després, el fill i la filla, la Bella Astresa del món, restaren enamorats, cada u de l’altre. I I apleguen les fades i, com un senyal més de matriarcalisme, podem llegir que “Anau tot dret a cal rei, i li diràs (…) vet ací la Bella Astresa del món” (p. 91), i, així, les tres fades salven el fill hereu i ell segueix les directrius que li indiquen.

Finalment, el rei, diu al fill: “Fill meu, massa que la t’has guanyada, a sa corona.

A l’acte, la se lleva de dalt es cap i la posa as cap des seu fill, que aquell mateix dia es casà amb la Bella Astresa del món” (p. 92).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

Art, la Sorollera i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, exposarem part de les obres d’art i fotos  vinculades amb documents i amb celebracions, a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’enviaren informació, a les que m’aplanaren molt el camí, i als qui em feren alguna recomanació relativa a determinades publicacions com també la dels qui, àdhuc, me n’enviaren de franc.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

Dones emprenedores i molt obertes

General, , , ,

 

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, sobre si la dona era la part activa de la parella catalanoparlant i, en canvi, l’home n’era la passiva, el 21 d’agost del 2021, foren “Sí. Els meus avis: ella, l’activa  matriarca; i ell, més passiu” (Quelet ML), “La meva família materna és plena de dones amb empenta. La besàvia treballava com un home, feia estraperlo i no s’aturava davant de res (…). També era una dona forta i amb molt caràcter.

La meva àvia també treballava  al camp i on convingués i era el cap de casa (més que l’avi), i la meva mare també ha heretat el mateix tarannà” (Cristina Garcia Bautista).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 20 d’agost del 2021, Joan Terrassa Lliteras comentà que “S’única persona que podia tirar una barrina enrere era sa madona de la casa”.

En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el 20 d’agost del 2021, Pere Ramon Nadal comentà “La meva àvia Florència i la meva mare Catalina mantingueren una economia pròpia dins el matrimoni, especialment, es cuidaven d’alimentar, cuidar i vendre el bestiar menut, conills, gallines i pollastres, i administraven els seus beneficis, cosa que els donava una certa llibertat econòmica.

La meva àvia anava cada dissabte al mercat de Vilafranca a vendre els seus animals. La meva mare tenia molta més capacitat de negoci, especialment, amb la cria de conills, i els conillaires passaven per casa a comprar-li els animals cada quinze dies.

El meu avi Pere era masover d’una finca de les més grans de la comarca (Can Fontanals) i només es dedicava a dirigir els treballadors i administrar la finca, que no era poc. L’amo vivia al Paral·lel de Barcelona, on tenia propietats i es dedicava a la família i a viure de les dones, especialment, del món de l’espectacle. De tant en tant, venia a la finca a passar comptes.

El meu pare Rafel ho passà molt malament després de la guerra, però acabà sent pagès pel seu compte i també rabassaire. Poc a poc, va anar creixent en propietats.

Ambdós només es dedicaren a la seva feina al camp i al manteniment de la casa. Les dones es cuidaven, principalment, de les seves labors, del bestiar menut i els fills. A les temporades, ajudaven també a la feina del camp”.

El 21 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les dones en la casa i amb l’esperit emprenedor i amb la iniciativa, escriguí “Les vostres àvies, o bé les vostres mares, a més de portar la casa, ¿eren emprenedores i actuaven (o actuen) amb molta iniciativa? Les dues àvies de ma mare (1943), sí”.

En el grup “Cultura mallorquina”, on la participació fou alta, el 21 d’agost del 2021, comentaren “Francament, és un distintiu de sa dona mallorquina” (Maria Galmes Mascaro), “Sí. Sa meva mare era patrona de barco i monitora d’esquí aquàtic els anys 60” (Marta Muria Bordoy), “Ses dones mallorquines sempre han estat molt arromangades” (Ann Lladó), “A Mallorca, sempre han manat ses dones, però deixaven veure que eren els homes que comandaven. Basta veure que som una de ses poques comunitats que mos casam en separació de béns, des de sempre, i a altres llocs, ho fan de guanys[1]. Aquí, el patrimoni de la dona sempre s’ha respectat. Tenim un foro propi i, des de sempre, ha estat un matriarcat” (Catalina Femenias Mas). A Catalina Femenias, li responen Mercedes Alemany Lopez (“Així és!”) i Jeronia Julia Salva (“Sí, és així”). Més respostes foren “Mi madre era agente de seguros. Llevaba la casa y nos hacía unos vestidos a mi hermana y a mí, guapísimos. Le quedaba tiempo para ir a bordar, hacer ganchillo, hacernos jerseys de lana dignos de exposición!!

A la vejez, fue autodidacta pintando cuadros y mantelerías… Una súper mujer!!” (Yani Palou), “Les meves àvies eren emprenedores, mallorquines de moltes generacions enrere” (Rosa Galmes), “Sa meva mare, tia i les padrines també eren emprenedores” (Isabel Maria Pol), “Sa meva besàvia, Paula Bernat, va esser sa primera empresària de Balears, a final del XIX, amb exportació de taronges de Sóller a França. Llavors va anar a viure a Alsàcia i va obrir restaurants de menjar mallorquí –de luxe-,  ‘Les Illes Balears’ es deien. I mumare va trobar pagarés firmats pel seu home que deien ‘Por orden de mi esposa”” (Angels De Ramon Vicens), “Ma mare (…) va ser una treballadora incansable, innovadora, emprenedora i valenta. Una comerciant àgil i atrevida que va aprofitar els millors anys del turisme” (Maria AlcoverTerrassa), “Mumare era molt feinera. Sempre deia ‘Si t’aixeques prest, més te retrà sa feina’” (Francisca Gari Vidal).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em  costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “amb ganancials”.

Dones molt actives i molt obertes

General, , ,

 

El 13 de maig del 2021, ma mare, em comentà, per telèfon: “L’àvia Consuelo[1], fesols. Qui munyia les vaques i venia la llet, era la meua àvia Amparo i no es parava en palles, ni en romanços. Gent molt treballadora: eren dones actives”. 

En línia amb aquestes paraules de ma mare, el 20 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “En la vostra família, els vostres avis (si ambdós, home i dona, eren catalanoparlants), ¿és la dona, la part activa i, en canvi, l’home, la passiva, com en moltes rondalles en llengua catalana recopilades fa més de cent anys o, com ara, entre les arreplegades per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell, fa uns quaranta anys? Gràcies.

En el cas dels meus avis materns i dels meus pares, la dona és la part activa”.

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, el 20 d’agost del 2021, foren “A casa meva, sóc filla i neta de PAGESOS. Eren tan actives les dones com els homes. O poder, treballaven més la iaia i la mama. Treballaven més les dones. La meva iaia va anar a mercat cada dimarts i dissabte durant 65 anys, a vendre els productes de l’Horta. Érem pagesos i hortolans. Jo era molt petita i l’ajudava. Parlo de fa molts anys. Jo en tinc 58. Ella va néixer el 1900 i només parlava català” (Carme Rovira Casanovas), “Catalanoparlants tots. I les àvies, actives sí o sí, perquè totes dues varen ser vídues molt joves” (Jackie Ametller Ros), “Jo vaig perdre el meu pare amb dos anys i tenia una germana. Vaig viure un matriarcat, però, pel que tinc entés, la meva mare tirava més del negoci (abans de morir, també). Mai va tornar a tindre parella, ma mare.

Jo també m’ho he fet tot sola, al contrari, quan he tingut parella: he tingut molta més feina.

La meva àvia paterna tenia més empenta; la materna, al contrari. I la mare, desmesurada” (Marta Sanpons), “La meva mare, també. El pare, treballà molt i prou. Ella sempre tenia idees” (Maria Conca Juncosa), “A una àvia, no la vaig conèixer. Els altres eren pagesos.

Mons pares, no faig cap diferenciació.

Si la cosa és de vida social, crec que són més participatives les dones que els homes” (Josep Maria Pentinat), “Sí: a la família, les dones eren més actives en la llar. Els homes eren els que portaven el sou, i elles l’administraven.

Si hi havia algun problema, es parlava i el resolien els dos” (Rosa Garcia Clotet), “Tots quatre eren catalans. Els paterns, potser més o menys, iguals. Però els materns, l’àvia molt i molt més activa.

L’àvia materna ho portava tot: feina i administració.

També eren pagesos!!” (Montserrat Frigola Costa), “A casa meva, la mare i les àvies, els avis i pare anaven a treballar i qui ho portaven tot eren les dones, fins i tot, la meva besàvia[2]. Ella [, la besàvia,] portava la casa i anava a vendre. I el besavi treballava a la fundició (és el que va estar fent l’estàtua de Colón[3]” (Montserrat Cortadella), “La besàvia materna, sí. I tota aquesta línia familiar. Bugaderes amb negoci propi” (Mercè Clot), “Soc filla, neta, besneta i rebesnéta de pagesos catalans de soca-rel i, pels records que tinc, i també pels documents que hi ha en aquesta casa, les dones manaven sempre de portes endins; de portes enfora, no ho demostraven” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 20 d’agost del 2021, Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929, em comentà sense embuts: “La dona sempre ho ha sigut més que jo!!!!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades ací, en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] L’avia paterna de ma mare.

[2] Qui escriu aquest comentari, una dona molt oberta i molt participativa, Montserrat Cortadella, un poc després, em respongué que havia nascut en 1948.

[3] La que hi ha en la ciutat de Barcelona.

La bona voluntat es premia, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

El 18 d’agost del 2021, un poc després d’haver escrit sobre el tema de la sexualitat matriarcal i sobre el ser i el tenir, tinguí ocasió de veure que, en la rondalla mallorquina “El senyor Jordi des Pont”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI, “un senyor d’una quarantena d’anys, que nomia Jordi” (p. 37) i que no tenia intenció de casar-se, ja que no era eixa una de les seues prioritats, però ell “tenia sospites ben fortes de que hi eren més pes Pont que no per ell” (p. 37). Per això, un dia “Es va fer de veure amb cada una d’elles ben amagat i va dir a cada una:

-Parlam clars: que ens hem de casar, o què?

-Que ho vessem, va dir es cego! –respongué cada una.

-No res –diu ell-, me n’he d’anar a fora Mallorca per feines; i, en tornar, es fa s’esclafit” (p. 36).

Un any despres, torna de Mallorca i ho fa lleig i dient que no hi hauria més remei que vendre Es Pont, això és, la possessió que ell tenia (p. 37). Dues dones quasi no se’l volgueren mirar: els feia mals averanys (p. 37). En canvi, la tercera diu unes frases que enllacen amb una entrevista a Anna Boyé, antropòloga i fotògrafa, que ha tractat sobre moltes societats matriarcals, titulat “En les societats matriarcals el ‘ser’ és més important que el ‘tenir’” (https://diarieducacio.cat/anna-boye-en-les-societats-matriarcals-el-ser-es-mes-important-que-el-tenir), publicat en “El diari de l’educació”: “Aquí has de tenir, has de ser el millor. Aquests valors competitius creen agressivitat, i això no passa en les societats matriarcals, on l’important és qui ets i què desitges” i “allà el prestigi el guanyes amb la teva generositat. Si tens més diners, n’has de donar més”.

Doncs bé, en “El senyor Jordi des Pont”, la tercera al·lota diu al senyor:

“-Què m’és a mi si ses coses et van malament? Et vull per lo que ets, no per lo que tens o pugues tenir.

-No res –diu ell-. Encara me n’hauré de tornar. En venir, ens casam” (p. 38).

El senyor torna i, de nou, les dues primeres el rebutgen i, en canvi, la tercera, sí que l’accepta i ho fa amb paraules molt semblants:

“-Som sa mateixa. Et vaig dir que et volia per lo que ets i no per lo que tens, i estic a lo mateix. En voler, ens podrem casar” (p. 38).

El senyor, ràpidament, fa que “Queden per tal dia, i ell compareix vestit com un comte de bon de veres i amb so cotxe que primer tenia.

(…) Es casen, fa pujar tothom a so cotxe, i dieu as cotxer:

-As Pont!

I ja hi són partits” (p. 38).

Immediatament, li pregunten que com és que se’n van a Es Pont, si la possessió, com li diu la tercera al·lota, ja no era seua  i l’havia venuda. I ell “parlà clar i va dir:

-Es Pont és meu, no he mancabat[1] en res ni per res; això d’anar mal vestit i d’haver venuda sa possessió és estat una cosa composta, fingida, perquè volia veure si tu i aquelles altres dues em volíeu per lo que jo era o per lo que jo tenia. I s’és vist clar: elles només volien Es Pont i es quedaren sense Es Pont; tu només em volies a mi; i em tendràs a mi i Es Pont” (p. 39).

Aquesta rondalla té un fet real i prou semblant, que em contà, ma mare, el 19 d’agost del 2021, quan li llisquí  bona part de la rondalla i en parlàrem sobre el tema.

L’esdeveniment ocorregué en Aldaia, la població de l’Horta de Valencià en què viuen els meus pares. Em digué que, un home, a qui una dona “li havia donat carabassa, se n’anà a Austràlia. I, al tornar d’Austràlia, per a veure què era de la nóvia que ell tenia en Aldaia, sabé que havia mort. I, ara, en casa de tots els nebots, ell (que volia fer-se el pobre), que volia acabar els seus dies que li quedaren, ací.

I una neboda, que era la mare de Selvi, li digué: ‘Ai, puix, tio, estiga’s, si vol, ací’.

I passà una temporadeta i, quan ja portava més d’un any, com que no tenia res, ell [li digué]: ‘I estos [diners] són per a tu, que m’has acollit en ta casa per bona voluntat’.

Amb aquells diners, s’obrí Selvi”, que és una pastisseria que hi ha en Aldaia, des de 1954. Com a anècdota, li afegí mon pare, que, aquest home, fins i tot, mentres vivia en Austràlia, “Sempre somiava en valencià”. 

En aquests dos relats es plasma molt bé u dels punts relatius a la sexualitat matriarcal.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, a ma mare (pel fet que m’ha contat), i a les que em costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, indica que vol dir “Disminuir, mancar”.