Dones que salven i receptives, esperit comunitari i agraïment

General, , , , , ,

Prosseguint amb rondalles en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, també capim el matriarcalisme en la narració “El gat del gegant”. Un dia, una mare diu a dues filles que vagen a per llenya. Entremig, se’ls apareix un gegant i els diu que, si accepten viure amb ell, no hauran de treballar en la casa bonica i que “l’única feina que tindreu, el fer sopes al gat.

Però la petita no hi volgué anar, només la gran” (p. 35), com en molts relats en què la
filla més xicoteta és la més eixerida i no segueix la temptació.

Ja en la casa, el gegant diu al gat (el qual, al llarg del relat, podria simbolitzar una dona) que la jove li farà les sopes.

Passa que un dia no li la fa com cal. Llavors, el felí ho diu a l’home i ell unta el coll de la jove i resta encantada (pp. 35-36).

Ara bé: com que el tità no tenia qui li fes els menjars, se’n va a cercar la germana petita. Així, quan ja vivia un temps en la casa, la noia demana al gat per la seua germana “i el gat no li ho volia dir; però, a l’últim, li ho va donar entenent i li diu” (p. 36) que és en una cambra.

Aleshores, com que el felí accepta acompanyar la xica i dir-li com alliberar la germana gran, es fa lo que vol la dona: “entra a dintre i veu la seva germana encantada i la cambra tota plena d’encantats” (p. 37).

En acabant, l’al·lota salva la germana i la resta d’encantats: “La noia agafa l’ampolla i una ploma i unta el coll de la seva germana i, després, dels altres encantats, i tots van tornar a viure” (p. 37).

Tot seguit, el gat, com si fos una fada, diu a la jove (i als qui hi havia en la cambra) què han de fer per a alliberar-se del gegant.

En el passatge següent, quan feien camí, copsen una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per repartir-se un conill. Nogensmenys, com que tots (els humans i els animals) ouen el tità, decideixen fer lliga i matar el gegant. Per això, la formiga els diu “Digueu: ‘¡Déu formiga!’”; l’àguila, “¡Déu àliga!”; i el lleó, “¡Déu lleó!” (p. 38).

Finalment, encara que aplega el gegant, com que no els veu i cada una de les persones s’havia transformat, “tots plegats van esmicolar el gegant.

Mort que va ser, tots ells van tornar persones altra vegada” (p. 38) i, com a agraïment col·lectiu cap a la germana petita, “el palau del gegant va ser per a aquella noia que els havia desencantat; i ella se n’hi va anar amb sa mare i amb sa germana” (p. 38).

Per consegüent, la filla xicoteta no castiga la major i, ben mirat, com en altres rondalles, dóna hospitalitat a sa mare (i ací, a més, a la germana gran).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Vos comentaren sobre hòmens que feien mitja

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que feien mitja i ganxet? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 22 d’agost del 2025 plasmaren “No recordo que en parlés” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Anna Babra), “No” (Lurdes Gaspar), “A mi, la meva mare, no m’ho va comentar. Però sí d’un home que feia les feines de casa i que era molt feliç” (Roser Canals Costa), “No en recordo gens” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No pas” (Joan Prió Piñol), “Eren pocs. Alguns ho feien per hobby. Hi havia nois que els relaxava. No era habitual” (Maria Dolors Sala Torras), “Mai. Els rols estaven molt ben marcats. Al redol on em moc, era impensable fins fa pocs anys.” (Xec Riudavets Cavaller), “No, perquè, al carrer de casa, en teníem un i l’àvia sempre deia ‘Tots som lliures de fer el que ens agrada, sense fer mal a ningú’.

Jo sempre he cregut que tot és entés segons la teva educació. Estic molt contenta de la manera de ser dels meus avis” (Lydia Quera), “Homes que feien mitja, no; però homes que feien (i que sabien confeccionar i trenar tota mena de materials), com ara, l’espart, la boga, el canyís… per a fer cistells, sàrries, cabassos, etc., d’aquests, n’hi havia molts” (Rosa Rovira), “No: uns eren pagesos i els altres tenien una botiga de vins petita” (Nuri Coromina Ferrer), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “Nooo. Que va! Els homes, a casa,… d’això: res de res” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 22 d’agost del 2025 posaren “Jo només n’he conegut un a la vila, que no era del poble!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, direm que figura en “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon Vidales, publicat en 1910, quan el folklorista diu que “vaig veure assegut al brancal d’una porta un senyor d’uns seixanta anys, (…) fent mitja (…).

Era la primera vegada que veia un home fer mitja” (p. 11), el senyor Manel, un històric frare del Monestir de Poblet.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Reis que proposen i filles que tenen la darrera paraula

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes i que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, és “Els tres pretendents”: “una vegada hi havia una noia molt garrida. Ves si en devia ser, de garrida, que en tenia tres que la volien; tots tres anaven a casa seva, a tots tres, dava paraula i els deia que s’hi casaria” (p. 27).

Aleshores, el pare diu a la filla: “tria el que t’estimis més.

La noia va dir al seu pare:

-Jo tant m’estimo l’un com l’altre” (p. 27).

Convé dir que, en algunes cultures matriarcals, es veu positivament que una dona tinga relacions sexuals amb diferents persones i, per això, aquests passatges podrien ser una pervivència (encara que llunyana) en la Catalunya del segle XIX, si més no, en les contalles.

Més avant, “el seu pare va i els crida d’un a un i els diu:

-¿Quines intencions portes, tu” (p. 27), detall que, igualment, farà amb els altres dos.

Per consegüent, la filla ha fet com en moltes narracions mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932): el pare accepta els sentiments de la filla i fa un edicte (ací, ordena que els tres aspirants passen pel palau):

“-Bé: ja et tornaré la resposta un altre dia” (p. 28) i, així, la dona té la darrera paraula.

Adduirem que, en un passatge posterior, el parent trau un tret vinculat amb l’arquetip del rei: la franquesa. Així, diu 

“-Mireu, nois: jo us he de ser franc. He enraonat amb tots tres a soles, tots tres m’heu respost igual i el que em demaneu tots tres, ja veieu que és impossible. ¿Voleu fer una cosa que jo us diré?

-Vejam: digueu” (p. 28).

Com podem veure, el monarca respon com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: no els imposa, sinó que els proposa. I els diu que, a partir d’eixe dia, que cada u dels tres desenvolupe un treball “i, qui sigui més bon oficial, per a aquell, serà la noia.

-Bé: ja ens hi conformem.

L’un va i aprèn de barber; l’altre, de ferrer; i l’altre, de l’esgrima” (p. 28).

Un poc després, hi ha un passatge típic en moltes rondalles: els tres germans que, en un punt, s’ajunten i acorden tornar a veure’s quan hagen fet lo pactat (ací, amb el sobirà).

Agregarem que, quan, altra vegada, passen per la Cort, el rei els posa una segona prova. I, quan els candidats ja l’han assolida, diuen “posem la barca a la mar i anem-hi, (…) ens hi presentarem.

Corren, tots es fiquen dins de la barca i fan camí” (p. 33), un detall que concorda amb l’esperit comunitari, propi dels Pobles matriarcalistes.

El primer dels pretendents porta un ramellet per a la filla del rei; el segon, una llanxa; i el tercer comenta que, amb una ullera, havia pogut veure la noia.

Ara bé: el pare els diu que es posen d’acord els tres aspirants. Això sí: com que el sobirà capta l’esperit competitiu que hi ha en el fons d’aquells tres pretendents, motiu pel qual ho tiren en plet, “El notari va dir un dia al pare de la noia:
-¡Això sembla un gibrell de caragols! (…) Jo fóra d’un parer: de casar la vostra filla amb el meu noi, i un dia dir a aqueixos tres que tots tres havien perdut.

-Bé: doncs, arreglem-ho així.

Fan el casament: la noia ja és casada i ells encara pledegen” (p. 34).

Com a anècdota (però que és un fet real), una vegada, un home dels anys quaranta del segle XX, em comentà que, en una vila, hi havia dos partits que tenien el mateix nombre de regidors i que un tercer només n’havia aconseguit u. Al capdavall, el representant del que en tenia menys, proposà ser ell el batle de la vila… I ho fou.

Tornant a la rondalla, finalment, el notari aplega els tres jóvens i els diu:

“-Nois: tots tres heu perdut.

-I això, ¿per què?

-Perquè no us haguéreu entès mai. La noia ja es fa vella i l’hem casada amb el meu noi” (p. 34). I, com que ho accepten, el fill del notari es casa amb la xica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que perdonen i que salven l’home penedit

General, , , , , , , , , ,

Una altra contalla de l’obra “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què copsem trets matriarcalistes, és “El ruc de les bruixes”. “Una vegada era un mosso d’una casa que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia (…). Ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 25). Comencem, doncs, amb unes frases relacionades amb un moment femení i actiu del dia en els Pobles matriarcalistes: la nit. Igualment, aquesta rondalla comença amb el tema sexual (les dones i, a més, per damunt del mànec de la granera, això és, de l’home, el tronc recte de la qual ens portaria al penis).

Les dues dones, després d’haver preparat unes olles amb untets, se’n van cap a Altafulla, una vila famosa per la bruixeria.

I “ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per fer com elles” (p. 25): l’home imita la dona, no al contrari; ella és, per dir-ho així, el model a seguir.

“Després, ben tip, s’unta, l’home I:

-¡Altafulla, xemeneia amunt! -i, tot plegat, es torna un ruc (¡Havia errat l’olla dels untets!)” (p. 25). Aquest detall empiula amb un fet cultural: en els Pobles esmentats, les dones menen l’ase (l’home, és a dir, l’animal de càrrega) i, altra vegada, capim el simbolisme de l’olla (circular i receptiu).

I més: quan les mestresses (l’anciana de la casa i la joveneta) tornen a casa i veuen que, en el perol, hi ha un gat (animal, sovint, vinculat amb les bruixes), podien haver castigat el xicot, no solament, fent que romangués sense poder-se moure… En eixe seny, Pau Bertran i Bros atorga molta importància a la vella, puix que diu que “semblava un dimoni” (p. 25).

Ara bé: el preu que pagarà el jove per haver passat la ratlla resulta significatiu, com molt bé exposa l’estudiós, potser, una bona temporada (de l’hivern de la vellesa, a bona part de la primavera de la infantesa i de la bonhomia), com si es tractàs d’una mena de fase de penediment (en aquest relat, masculí). Així, “Tant i tant, la jove va arribar a tenir-ne compassió, i un dia li va dir:

-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt. Amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 26). Adduirem que, no sols l’home segueix les directrius de la jove, sinó que les fa, possiblement, en el mes de maig, un mes que té molt a veure amb la figura maternal, amb la de Nostra Senyora i amb les flors. I, ben mirat, un personatge feminal (Nostra Senyora) salvarà l’home…

Afegirem que, com que Pau Bertran i Bros era català i, en el relat, inclou les roses, pensem que el passatge esdevé en plena primavera i, més encara, tenint present que qui parla amb el minyó és una fadrina (no una dona que passa per la maduresa de la vida, o siga, per la primavera d’hivern).

Finalment, posarem que, un altre dia que sol celebrar-se la festivitat de la Mare de Déu del Roser (però no tant en Catalunya), és el 7 d’octubre (com indica el filòleg Gabriel Bibiloni en el seu llibre “Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular”, p.4, publicat en el 2024 per Edicions Documenta Balear), un mes en l’etapa en què la terra fa saó (i, simbòlicament, les persones en l’època adulta de la vida) i, més aïna, de reflexió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La bonesa dels ancestres, la jove que mena la vida i la mare recuperada

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El nen i la nena que l’un tenia el sol pintat a la cara; i l’altre, les estrelles”, a mitjan nit, el jove Salvador “es lleva i baixa cap baix i veu a sobre d’una taula (…) un mort” (p. 20) i persones que pegaven el difunt. Aleshores, el cadàver, en captar l’actitud del xicot, diu:

“-Salvador: porta tinter i paper, que et deixaré tots els meus béns i, quan obriràs les portes, ho plantaràs en el carrer dient que tot és teu.

Ell, que hi va i ho planta al carrer. I, llavors, surt la mestressa d’aquella casa, aquella que els havia fet anar a dormir, cridant:

-Mireu: podeu fer caritats. Aquí hem recollit un noi i una noia i ara troben papers que tot és seu” (p. 20).

En altres paraules: l’humanitarisme és compensat i ben valorat per la terra (simbolitzada pel difunt i per la mare a què el jove ha accedit, ací representada per aquest home) i pels qui encara viuen i són caritatius (la dona que els ha donat hospitalitat).

Nogensmenys, davant de ca la mestressa, hi ha una àvia que temptarà tres vegades el minyó en tres moments en què es reflecteix el matriarcalisme i el paper de la dona com a cap del grup (en aquest cas, format per dues persones). Com a mostra, el xic li diu “Prou que hi aniré; però m’heu de dir què hi haig d’anar a cercar” (p. 21).

A continuació, apareixen mots que connecten amb lo femení: branca (el creixement del fill), l’arbre (la dona arbre, la qual roman en el món tel·lúric, s’enfila amunt però no toca el cel), les flors (la vida, principalment, el renaixement primaverenc), el riu d’aigua (la vida en nexe amb lo femení, representat per lo aquós) i el peix (animal aquàtica, sovint, present en relats com aquest o mitjançant la sirena, encara que el narrador diga que era un àngel).

Quant al peix, ens podria recordar la figura de la dona i l’obagor, puix que, de nit, el minyó fa l’activitat i, en acabant, dóna el present a la seua germana: “Arriba a casa i diu a la seva germana:

-Mira: ja tenim una branca de l’arbre per fer flors de tota mena” (p. 21).

En la segona prova, la velleta fa que el xicot vaja “a cercar un càntir d’aigua per tenir moltes fonts al jardí” (p. 21). Un lloc en què introduir (el cànter), l’aigua, les fonts (de vida) i el jardí…

En la tercera prova, l’anciana envia el vailet a un bassal d’aigua (p. 22). No obstant això, el peix (ací, masculí, però associat a la dona), veient com evolucionava el xic, li comenta: “si hi vols anar, mira: al punt de les dotze, s’obrirà una portella; trobaràs molts aucells de molts colors. No t’entretinguis a triar el més garrit, ni el més lleig: pren el que et vingui primer i fes camí; si no, hi restaràs encantat dintre” (p. 22). Per tant, en aquest passatge, es plasma el tema de la presa de decisions (ací, centrades en l’adolescència).

Passa que el jove s’entreté, que la germana intueix que “haurà restat a dintre d’aquella torre encantadora” (p. 23) i que, no sols ella seguirà les recomanacions del peix, sinó que “ho va fer i n’hi van seguir una bella colla” (p. 23), això és, apareix la figura de la dona que desenvolupa l’arquetip del rei i que compta amb seguidors.

Finalment, durant un convit en què era el rei, un ocell parlador raona sobre els dos germans, sobre l’anciana i “Li van fer dir a on era la seva mare i la van anar a cercar on era, entremig d’una paret i de l’altra” (p. 24) i el monarca “va fer prendre la vella que els n’havia fet passar tantes” (p. 24). Un rei, com podem veure, bondadós, que es posa de part dels benignes i que rep els qui, fruit de l’enveja d’altres persones, havien restat apartats de la vida social.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i ho fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’empelt pare-filla, maternitat i ritus de pas de la infantesa a l’adolescència

General, , , ,

Una altra contalla que figura en l’obra “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros i en què capim trets matriarcalistes i passatges semblants a altres rondalles, és “El nen i la nena que l’un tenia el sol pintat a la cara; i l’altre, les estrelles”. Un rei tenia tres filles i cada una li diu què faria al monarca si es pogués casar amb ell. La gran, “un vestit que cabria a dintre d’una nou” (p. 19), això és, dins d’una dona (l’anou té a veure amb la primavera d’hivern, una de les estacions fosques i femenines); la mitjana, li respon un vestit que cabria a dintre d’una ametla ((una fruita seca d’hivern, però que anuncia la primavera). Ara bé: la tercera (la petita) tria pel camí de la maternitat i de dos fills (cada u, d’un sexe). No debades, li comenta “Jo tindria un noi i una noia; que l’un tindria el sol pintat a la cara; i l’altre, els estels.

El rei s’estava escoltant-ho; va i demana la petita i es casen” (p. 19). Per consegüent, fins i tot, la filla té la darrera paraula respecte al rei…, en el camp sexual. I més: ell, si més no, psicològicament, es casa amb la dona que ha triat fer vida d’acord amb les dues parts de la persona, no solament amb una. O, en altres mots, el monarca prefereix qui considera la persona més completa entre les tres filles, detall que empiula amb l’arquetip del rei, ja que cerca la integritat.

Continuant amb lo sexual, “El rei se’n va haver d’anar a la guerra i la seva mare li va escriure quan la seva dona [petita] va haver tingut el noi i la noia: va escriure al rei, que havia tingut un gat i un gos; i va i els agafa tots dos i els tira a la mar” (p. 19).

Un altre signe de la prioritat del rei per lo incorrupte és el fet que el narrador introdueix un passatge en què, àdhuc, apareix Nostra Senyora, una figura, per dir-ho així, sagrada, en els Pobles matriarcalistes. És un tret que no havíem capit en narracions semblants, fins al 18 d’agost del 2025, en tractar aquesta rondalla: “El rei respon que, com mare-de-déu, podia ser lo que havia escrit ella i, a veure com anava la seva dona.

Sa mare li torna de resposta que estava molt mala i, ¿què va fer?: la va ficar entremig de dues parets” (p. 19), com qui envia el proïsme a l’ostracisme.

En el paràgraf posterior, un pescador troba els dos germans, els porta davant de la Casa de la Vila i, com que els veien tan formosos, “una dona d’allà se’ls va encarregar” (p. 19) i, així, es reflecteixen trets matriarcalistes: la bona acollida de la infantesa, el voler salvar els nens (l’esdevenidor) i, en tercer lloc, la figura de la mare de llet (maternitat), qui, en aquest cas, altrament, és la mare adoptiva.

Però Pau Bertran i Bros, simbòlicament, va més lluny en lo referent a lo que podríem dir el Yin i el Yang, tan habitual en moltes rondalles vernacles catalanes:

“-[ La dona] Els diu:

-¿Ja heu estat batejats?

Diu:

-No.

A l’un, al noi, li van posar Salvador. I, a la noia, Doloretes” (pp. 19-20).

O siga que, per una banda, captem la figura del Salvador, de lo que podríem dir el Messies, la festa de Pasqua de Resurrecció (el xiquet), vinculada amb la primavera, amb l’estació del renaixement de la vida. I, per una altra, la mare abnegada, la mare que pateix, associada al seu fill (de qui no se separa) i a la tardor (una de les estacions de major foscor i que enllaça amb la dona).

“Després, quan van ser grandets, van anar cap allà on era sa mare i troben una casa i demanen acolliment.

Els van dir que sí i els van fer anar a dormir a una casa que ningú habitava, una botiga de robes que se n’havia perdut amo i mestressa i tota la família” (p. 20).

És a dir: el folklorista de Collbató situa els dos xiquets en l’adolescència, puix que aquest darrer paràgraf ens pot evocar la cançó “A la vora del riu, mare”, la qual plasma el pas de la infantesa d’una xiqueta als primers anys previs a la consolidació de la joventut, com una mena de ritu de pas.

No cal dir que, per eixe motiu, els pares fien una casa al noi i a la noia, com si fossen llogaters. Com quan u és xiquet d’onze anys, si fa no fa, i fa les cabanes, les organitza, les coordina,… però ací, amb dos germans carregats de simbolisme.

Ben mirat, podríem fer-nos la qüestió de si aquesta segona casa és una part d’un mas en què n’hi ha diferents o, com ara, de si és un espai reservat per a persones que són de pas en la casa dels pares,… així com els fills són en una època de transició de la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones organitzadores, Pasqua, l’enramada i tradicions matriarcals

General, , , ,

Una altra cançó recollida per Sara Llorens, i d’acord amb el tema que ara toquem, és “Els dos marits (variant recollida a Collsacabra, Plana de Vich)”, la qual té uns versos que diuen així:

“-Ai, tia[1], el barret doneu-me,

el que solia portar;

tia, deu-me la guitarra,

la que solia sonar,

que aniré de porta en porta

a veure si em coneixerà.

Li cantaré una cançó

que ella em va ensenyar[2]” (p. 333).

 

El mateix 6 d’abril del 2021, Juanjo Martínez de Nova, en un comentari més en el meu mur, en relació amb Pasqua i amb les enramades, digué que “Això mateix m’ho conta ma mare, també de l’Horta.

A una parella de pasqüeros, li dedica esta historieta (eròtica-satírica) de Pasqua, d’humor molt valencià, Pep Botifarra”. I l’endemà, Neus Castellví Asensio, de Catalunya, escrivia “Una història interessant”.

Prosseguint amb el tema del festeig, direm que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha l’entrada “Festeigs (els) de la Vall”, en què exposa sobre “el costum que encara creiem que s’estila en eixe poble, dit també Tavernes de la Valldigna, d’anar els fadrins a festejar a casa de la núvia, mudats amb la robeta de menjar bé i posats de capa” (pp. 83-84), com també que, “en els poblets, fins que el pretenent no entra en casa de la promesa, tenen els dos que festejar d’amagat pels racons (…); però, en eixe poble citat, anant el fadrí a veure la núvia, amb tal etiqueta i formalitat, donen a entendre que es respecten i es volen, nuvi i núvia, com Déu mana, podent evitar, sols així, els molts abusos a què es presten els festejos fets com, generalment, se solen fer. Per això, recomanem als festejants, el costum o modo de festejar d’aquell poble” (p. 84).

Tornant a la conversa que tinguí amb ma mare, en nexe amb el passatge del llibre “Estampas de Masarrochos” en què la mare i matriarca diu a la filla que traga el cobertor i que vaja cap al lloc de la casa on s’alça la millor roba, ma mare respongué:
“— Es preparava l’enramada del carrer com si fóra el dia del Corpus[3] i participava molta gent”.

Jo, immediatament, li diguí que recordava molt de lo que ella em comentava, puix que, durant cinc anys, jo havia viscut en el Carrer Major (en Alaquàs), u dels carrers per on passa el Corpus, eixe dia.
Després, ma mare em agregà:

“— No sé si t’haurà servit lo que t’he dit. Espere que sí”.

I li diguérem que sí, que era interessant i que ens havia servit. I ho era, entre d’altres coses, perquè aquestes informacions complementaven les ja existents i perquè, a més, n’aporten, de noves. Li vaig agrair el seu detall. Adduiré que ma mare esperava que la participació fos alta i jo, sense dir-li-ho, em feia l’efecte que no. De fet, podem dir que les primeres respostes en línia amb l’estudi foren més aïna de l’endemà, però, de totes maneres, no deixaren de ser sucoses.

Continuant amb la celebració del dia dels impedits en Massarrojos, quant a les reaccions d’algunes persones que escrigueren en el meu mur de Facebook a lo que ací hem transcrit (amb alguns retocs), foren, per exemple, “Molt bonic. Les dones sempre hem tingut un pilar bàsic a les cases” (Conxita Margarit Masana[4]), “Sobre la religiositat a les dones, he viscut experiències similars a la meva vila Vilavenut[5]durant la infància: Nadal, Setmana Santa, Corpus…” (Jaume Fàbrega[6]) o, com ara, “En religió, cadascú té les idees que té i la veieu com la veieu, però, a mi, m’encisaven les tradicions antigues, que no fossin com la Quaresma, no sols per llarga, sinó per la rigorositat que exigien A TOTHOM. (…) Els[7] [actes] que sé són de la meva jovenesa i de la meva infància, a les Borges del Camp, Baix Camp, el meu poble natiu. Són molt semblants als que expliqueu vosaltres. Recordo les catifes de flors per Corpus i Capvuitada; celebràvem la Capvuitada i encara se celebra, encara a la vila. Va ser una promesa que es va fer: deu fer cent, dos-cents o més anys (…) per una pedregada que hi va haver i que va destrossar les collites i els arbres. D’aleshores ençà, no n’ha fet mai més cap de tan forta” (Ricard Jové Hortoneda[8]).

I també en resposta a l’escrit de Massarrojos, Assumpta Capdevila, en el grup de Facebook “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 3 de juny del 2020 posava “Jo no en conec cap de documentada, però, com tu ja saps, a molts indrets de Catalunya, en l’entorn familiar, la dona ha tingut un paper organitzatiu i de comandament” i, immediatament, li plasmí “Cert: la dona és qui organitza i, a més, qui aplana el camí al marit. I això, acompanyat d’un fet que he recollit molt per Facebook: és molt mal vist que l’home abuse de la dona”.

Igualment, el 22 de gener del 2019, raonant amb un amic valencià que és capellà, ell començà a parlar un poc sobre el matriarcalisme en el País Valencià i hi afegí, poc i molt: “La dona és qui gestiona la casa. Si cau el paper de la casa, cau tot”. El 19 de setembre del 2019 pengí aquestes línies en Facebook acompanyades d’una foto d’una part de la recerca sobre els Sants de la Pedra (en què eren aquestes frases) i de les paraules “M’interessaria saber els vostres punts de vista sobre les frases del capellà en relació amb la dona en la nostra cultura” i, ben prompte, hi hagué responsions.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Es tracta d’un home, qui, ací, es dirigeix a una tia seua.

[2] No sols ell li cantarà una cançó,a sinó que, a més, figura un altre tret matriarcal: una dona (en aquest cas, la jove) ha estat qui li ha fet de transmissora del saber.

[3] En relació amb aquest “com si fóra Corpus”, en el llibre “El cançoner de Pineda”, quan parla sobre cançons d’enramades i d’altres festes de carrer, diu que, “Com a festes de carrer, tenim la de les Enramades (vuitada posterior a Corpus); la del dia de Sant Antoni, al carrer d’aquest nom, i la del dia de Sant Pere al barri dels pescadors.

En totes elles, s’hi solen fer ballades. Ara, amb cobla. Fins cap a fi del segle passat, amb dos flabiols i tamborí” (p. 276). Quan parla del segle anterior, es refereix al segle XIX, ja que Sara Llorens féu la recopilació en el primer terç del segle XX.

[4] 2 de juny del 2020.

[5] Aquesta vila catalana és en la comarca el Pla de l’Estany.

[6] 3 de juny del 2020.

[7] Ací, ell respon a una qüestió que jo li havia fet: “Són actes semblants als descrits, Ricard?”.

[8] Nascut en 1929.

Dones organitzadores, Pasqua, l’enramada i combregar impedits

General, , , , ,

Adduirem que, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (una històrica vila valenciana, independent fins a 1899 i que ara forma part de la ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.

El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.

Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oírles en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.

El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[1]:

‘Demà és el Combregar dels Impedits; tindran la jaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt per a acompanyar al Combregar[2]. Ja saps que van tots els hòmens’.

‘Fills: demà hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no vos oblideu de portar l’enramada per al carrer’.

‘Filla: de la caixa on guarda la mare la millor roba, en trauràs el cobertor brodat, que posaràs en el balcó’.

Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cobertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).

Per tant, la dona actua, no ho ajorna, en el mateix seny que, en actes semblants, feien les dones en les Illes Balears, com ja em comentà Pere Riutort el 24 de desembre del 2019 per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.

El 2 de juny del 2020 llisquí a ma mare bona part de les línies sobre l’acte de combregar els impedits en Massarrojos, de què li havia parlat algunes vegades i durant una entrevista per telèfon, i em digué que, “A estos actes, no anaven dones, però, abans, normalment, era pel compliment de la Pasqua”.

Igualment, m’agregà:
“— Mon pare [, nascut en 1906,] duia el meu avi al be i el tornava al be”.

Altrament, el mateix dia ens indicà que eixa celebració “Era una festa gran i eren les dones les que, d’alguna manera, els recordaven [= als hòmens], perquè paraven més despistats, que havien d’anar a acompanyar-lo, el Santíssim. Era una festa gran. Participaven tots, llevat d’algú que no era d’anar per l’església, encara que, fins i tot, entre estos, també solien anar.

Eren les dones les que els mobilitzaven [= als hòmens]”.

En haver llegit a ma mare uns quants mots sobre la dona i com és ella qui marca el compàs 1) del marit, 2) tot seguit, dels fills i, 3) al capdavall, de la filla (tres fets que ma mare no ha posat en qüestió, tot i no dir-ho), ens adduí:
“— És com si fóra, d’alguna manera, quan fan el Corpus. I, en les cases, també: alguna casa pareixia un altar.

En Alaquàs, el combregar dels impedits, el celebraven el dia de Sant Vicent[3] [Ferrer].

Ben mirat, ens tragué que “Molts hòmens no tots els diumenges anaven a missa, però sí les dones”.

Tocant a les “enramades” i, a banda, a la Pasqua, el 6 d’abril del 2021 (que era Dimarts de Pasqua[4]), en el meu mur, escriguí “Conta ma mare, de l’Horta de València, i nascuda en 1943, que Dimarts de Pasqua era costum que, els que cercaven parella, anassen al treball però que, de vesprada, tractassen (com Diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua) de trobar pasqüer (‘pasqüero’) o bé pasqüera”. Doncs bé, una amiga catalana, Montserrat Cortadella, plasmà “Una història més a saber, interessant” i, a continuació, Cristina Pons Claros (valenciana de Sueca) comentà que “Jo tindria uns deu anys, o siga, 1960, i recorde que la nit de Dissabte Sant, els nuvis feien una Enramada a la porta de la casa de la núvia.

L’Enramada era de pinet i penjaven flors i caramels; feien també serenates.

Quan algun xiquet anava darrere d’una xica, també ho feia.

Per a demanar pasqüera, ens ficàvem en dues filades: una, els xics; i, l’altra, les xiques. El xic anava i li xafava el peu a la xica; si ella deia ‘Sí’, podien acabar en parella de nuvis”.

Sobre aquests mots de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llover escrigué: “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjada i cap a casa amb la núvia!!!”.

Eixe mateix dia, llisquí a ma mare el post i els escrits de Montserrat Cortadella (“Una història interessant a saber”[5] havia escrit) i de Cristina Pons i, ma mare em respongué “Ací, això era al mes de maig. Els ‘pasqüeros’ que havien anat amb les pasqüeres i havien restat bé, anaven a les cases, feien enramada, música (‘¡Vinga!, ¡a esta xica, cantem-li!’, ‘¡Xe: anem a fer-los una serenata!’) i cantaven una cançó o dues o tres serenates a la porta de la pasqüera. Això, a les xiques, els feia il·lusió (‘Doncs, a mi, m’han cantat…’). I, així, es provava si tenien possibilitats de continuar com a nuvis”[6].

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Ací escrivim la transcripció adaptada i amb lleugeres rectificacions, com ara, “Combregar”, en lloc del castellanisme “Comulgar”.

[2] En relació la celebració del combregar, el 23 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, en un missatge, escrigué “Els Combregars. A Benigànim, se celebraven d’eixa forma, fins fa pocs anys. Cal dir que la parròquia ha estat regida per una comunitat de frares Agustins Recol·lectes fins el 2018. Ara tenim rector diocesà, com la majoria de les viles.

Al llarg del segle passat, tinguérem cinc ordres religioses: les monges paüles, les Germanetes dels Ancians Desemparats, les Agustines Descalces, els Agustins Recol·lectes i els franciscans. I un ermità. Les cinc esglésies són obertes al culte”. Com veiem, la religiositat és molt present en la cultura matriarcal. En demanar-li, jo, si encara perduraven els órdens religiosos que ell havia esmentat, respongué que “L’única orde que perdura hui és la de les Agustines Descalces de Sant Joan de Ribera, al monestir de la Beata Inés” i que, per tant, “només resten les [monges] de Benigànim i les de Múrcia”.

[3] Li demaní si es referia a Sant Vicent Ferrer i m’afegí que sí.

[4] En nexe amb aquest tercer dia de Pasqua, el 6 d’abril del 2021, Josep F. Nogués comentà “I el quart, el dia del rosegó”.

[5] En resposta a aquestes paraules de Montserrat Cortadella, li escriguí que jo ho havia demanat, a ma mare Diumenge de Pasqua, “perquè, en la cançó de Pasqua ‘Atxumbala’, diu ‘estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / vénen a doctorejar’, és a dir, a ‘xafardejar’ i jo intuïa que serien el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua. I així era”. I, l’endemà, sobre aquest comentari que fiu a Montserrat Cortadella, Josep F. Nogués agregà “I el quart, el dia del rosegó”.

[6] Empiulant amb aquest comentari de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llobera escrigué “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjadeta i cap a casa de la núvia”.

Maternitat, flora, música, mel i dones sobiranes del segle XIX

General, , ,

En el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve (1876-1956) i editat en 1977 per l’Ajuntament de Mislata (l’Horta de València), hi ha un poema (“Desde Torrent a Inglaterra”) en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el fet que la dona és sobirana. Tot seguit, n’escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):

“Tens dins el cor el Tros-Alt

amb tota la Bosseria,

quan passa la Verge Pia

en sa carrera triomfal, 

caent la flor natural 

com pluja d’art, la més bella.

A cada tros, cantarella;

i el tabalet que obri el pit.

¿No estàs, ahí, amb esperit, 

aplaudint-la en sa capella?

¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu. 

Ahí, amb gelor, quasi tiesos,

no sabran mai els inglesos

lo que és jugar a la piu.

Ací, l’Horta mos somriu.

El nostre peix no té espina. 

Açò és la regió ¡divina!

¿Què saben tots aquells Lords

lo que és un ramell de flors

fet per mans de torrentina?

La dona, ací, és sobirana” (p. 86).

 

Com podem veure, apareix la figura de la mare (per mitjà de la Mare de Déu i de la terra que somriu als fills), la natura (la flor i l’horta), l’aigua (u dels símbols matriarcals, mitjançant la pluja), la música oral (la cantarella) la maternitat (el vincle entre Nostra Senyora i qui és en la capella), el ramell de flors (molt típic pel mes de maig), que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i, finalment, la melositat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Emparaven els més febles

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿emparaven els més febles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 15 d’agost del 2025 ens comentaren que, “En acabar la guerra franquista, l’estiu del 1939, els meus avis van recollir a casa una senyora veïna que ara vivia sola, amb un marit i un fill morts al front de l’Ebre, i sense més família: la senyora Pauleta.

Ajudava a la neteja de la casa i a les feines de la cuina… A mi, de quatre anys (1951), em va fer de mainadera.

Va viure a casa dels avis fins el 1952, en què va morir.

La varen soterrar al nínxol familiar del cementiri local” (Joan Marrugat), “Sí. Sempre” (Eusebia Rayó Ferrer), “Per lògica, sempre ho solem fer” (Àngels Sanas Corcoy), “No sé si és exactament això però, a casa l’àvia Maria, quan la meva àvia era petita, el meu besavi va llogar un mosso que cuidava els ramats.

Era molt jovenet i no tenia pares. Amb el temps, els meus besavis, perquè no estigués sol, el van adoptar i li van donar els cognoms.

Jo no el vaig conèixer, però la meva àvia en parlava com si fos el seu germà de sang” (Àngel Blanch Picanyol), “No ho tenc present” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. I ens ensenyaven a fer-ho” (Rosó Garcia Clotet), “Tant com podien, la mama i la iaia. Però eren del tu a tu, després de veure el que feien, quan ho deixaven a l’església.

A prop de casa, hi havia una casa de caritat, aquelles que tenien una finestreta per deixar-hi el nadó, ja que allà anaven directament, quan sabien que necessitaven” (Montserrat Cortadella), “A casa meva, el que feien era donar-te eines. Sempre cercava.

‘Tu: ni de davant, ni de darrere. Tu sigues del mig, que fotràs lo que et donarà la gana’. Sempre cercava un raonament que fos creïble, real.

‘Jo t’ajudaré en lo que siga’. T’ensenyaven a no ser feble, a lluitar” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí. I la meva àvia, els meus oncles… Tot salvà molta gent de les malifetes de Franco” (Lydia Quera).

En correus electrònics, el 15 d’agost del 2025 ens posaren “Bon dia,

Sí. A casa, sempre s’emparava els més febles per davant dels forts i valents, que ja es cuidaven sols, i era igual que fossin persones o animals.

També recordo la mare mirant els partits de futbol. No li importava quin equip jugués, però se’l mirava amb entusiasme i sempre anava a favor dels que perdien i s’enfadava si els guanyadors no els deixaven fer, almenys, un gol” (Rosa Rovira).

En el meu mur, el 15 d’agost del 2025 plasmaren “La meva mare, sí. Cada setmana anava a visitar (i a fer companyia) una velleta del carrer, que estava sola. Li portava menjar fet per ella i la rentava cada setmana… Perdia una estona per a ajudar: sempre la tenia.

Va néixer el 1904. Era infermera” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En Twitter, el 15 d’agost del 2025 ens digueren “La meva àvia (1897) i la meva mare (1921) protegien primer els seus fills; després, les persones grans de la família. I, per últim, la resta de persones presents” (plouifasol).

Finalment, ma mare, en una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2029, em digué que una tia fadrina (la tia Vicenteta), qui era germana de l’avi patern (1874) de ma mare, potser passàs un ensurt en la guerra, li entrà fluixedat a les cames i sempre caminava agafada del bracer de la cunyada (l’àvia paterna de ma mare, nascuda en 1878). Entre d’altres coses, cosia i feia punt de ganxo.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.